Just Deploy It!

Categoría: Factor humà

  • Com la pandèmia ha afectat el malestar psicològic

    Gairebé dos anys després, som més conscients del peatge psíquic que ens ha suposat la pandèmia en termes de salut mental. Els signes de malestar psicològic han augmentat, tot i que ho han fet de manera variable i en funció de causes diverses. Destacarem les tres que ens semblen més importants.

    Distància social

    D’una banda, la persistència en el temps de la distància social i la consegüent reducció dels vincles. Aquesta ha provocat efectes de desorientació a moltes persones.

    Els éssers parlants necessitem a l’altre com a referència. El seu contacte mitjançant la paraula, però també cara a cara. Quan ens allunyem durant un temps, ens quedem sols amb nosaltres mateixos.

    És allà on, per a alguns, l’angoixa es fa insuportable i el recurs al consum es converteix en una ‘falsa solució’. Això ha implicat incompliments durant les restriccions més dures. Al cap i a la fi, perdre els vincles és perdre un suport bàsic per a la nostra salut mental.

    Pèrdues personals

    La segona causa és l’acumulació de pèrdues: vides, salut, treball, economia, abraçades, projectes professionals i personals…

    Aquí, les vivències subjectives són molt variades. Des dels que han experimentat una pèrdua irreversible, com és la d’un ésser estimat, fins els que han viscut com una pèrdua important les restriccions de mobilitat. Per a cada qui, aquesta situació requerirà un dol més o menys prolongat, amb els seus afectes depressius.

    Continua incertesa

    Finalment, una altra raó del malestar psíquic la trobem en la incertesa sobre les causes, les conseqüències, les solucions i al final, per al qual encara no hi ha data.

    Les vides pandèmiques són vides en estat d’alarma permanent. Això repercuteix en el nostre nivell d’ansietat i angoixa. De vegades, ens paralitza. D’altres, ens aboca a un activisme per trobar -en aquest fer- alguna certesa que ens alleugi.

    Salut mental vs. malestar psíquic

    Si analitzem els efectes de la pandèmia en diferents col·lectius, convé diferenciar clarament entre dues conseqüències. D’una banda, trastorns de salut mental, que no han augmentat significativament. De l’altra, signes de malestar psíquic, que sí que s’han incrementat i generalitzat.

    Mentre que un trastorn té una entitat pròpia i requereix d’un procés de gènesi llarg, un malestar reactiu a una crisi és un fenomen amb una durada més curta i menys incapacitant. Pot, no obstant això, ser molt greu i dolorós.

    Impacte de la pandèmia en la salut mental dels joves

    Per als nens i nenes, la pandèmia ha suposat un augment de les pors, tant diürns com nocturns. Moltes vegades és el reflex dels temors que capten en els adults.

    Simultàniament, els límits en la socialització han afectat al seu estat d’ànim. Si és el cas es manifesta no tant en afectes depressius clars, sinó en falta de gana, insomni, irritabilitat o hiperactivitat.

    Els adolescents, pel seu moment vital, no coneixen la fórmula sense contacte. Necessiten del grup com a suport per superar els ritus de pas i iniciar-se al món adult (consums, sexualitat, amistat…).

    Quan aquest suport no s’acompanya del contacte físic -i se substitueix només per la virtualitat o pel contacte més estret amb els progenitors- apareixen els fenòmens d’ansietat, depressió, els trastorns de la conducta alimentària, les autolesions -en casos extrems, el passatge a l’acte suïcida – o l’aïllament a la seva habitació.

    La desescalada va suposar, per a molts, un retorn de les exigències escolars i socials difícil d’assumir. Va ser llavors quan aquest malestar psíquic es va fer més patent.

    El fenomen actual dels ‘botellons’ i les festes massives s’explica, en part, per la necessitat de recuperar aquestes satisfaccions pèrdues, per a ells molt desitjades. A la fi, l’estiu adolescent és un moment en què poden sorgir moltes novetats. Perdre aquesta oportunitat es viu, de vegades, de manera dramàtica.

    Altres grups vulnerables: dones víctimes de violència masclista, gent gran i personal sanitari

    Un altre grup la salut mental s’ha vist especialment afectada ha estat el de les dones víctimes de violència masclista, que han quedat silenciades darrere els murs de la casa. El confinament els ha suposat una barrera per poder denunciar i parlar sobre l’impacte d’aquesta violència en els seus cossos i en la seva salut mental.

    Per certes persones grans, la pandèmia ha suposat la trobada amb una soledat forçada, no desitjada. Desconnectar de la seva xarxa familiar ha provocat desemparament psíquic en un moment de la vida en què la fragilitat els fa més vulnerables. No només física, també psíquicament. En alguns casos, a més, han patit pèrdues importants, com la de la seva parella.

    No podem oblidar a aquells sanitaris que han mirat a la mort de front i han experimentat sensacions intenses d’impotència davant un perill real -el virus- que els sobrepassava. El seu malestar psíquic és signe dels efectes d’aquesta angoixa.

    El que ens queda ara és recuperar els vincles mitjançant la presencialitat, afrontar els dols individual i col·lectivament i conviure amb una incertesa que ens acompanyarà durant un temps. Per a això, haurem de trobar una bona fórmula híbrida entre la presència i el virtual.

    Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.

  • Barcelona pregunta als seus infants com se senten

    “Estàs satisfet/a amb la teva vida?”, “Ets sents segur/a a casa?”, “Et sents exclòs/a?”, “Fas amics amb facilitat?”. Aquestes són algunes de les preguntes que més de 5.000 infants de 58 escoles diferents de Barcelona estan responent en el marc de la segona Enquesta de Benestar Subjectiu, impulsada per l’Ajuntament de Barcelona a través de l’Institut Infància i Adolescència. L’objectiu del programa, anomenat Parlen els nens i nenes, és conèixer el punt de vista i l’estat emocional dels infants de la ciutat, per tal de poder plantejar propostes de millora.

    I és que, tal com es va fer a la darrera entrega, el 2017, un cop s’hagin analitzat les dades, es farà un retorn dels resultats de l’Enquesta a les aules, per tal que l’alumnat pugui dir la seva. Durant els següents dos cursos es promourà un procés participatiu en què els infants n’interpretaran els resultats i faran propostes d’actuació per millorar el seu benestar. Aquestes propostes acabaran constituint la nova Agenda dels Infants de Barcelona i prendrà el relleu de les 115 propostes que els nens i nenes de la ciutat van alçar arran de l’Enquesta de fa quatre anys.

    “Aquesta enquesta, si realment entenem la infància com un engranatge important de la societat, hauria de ser periòdica”, apunta Laia Pineda, directora de l’Institut Infància i Adolescència, qui destaca la importància, no només el resultat d’aquest procés participatiu, sinó de poder comparar les dades entre enquestes de diferents anys per saber com evoluciona l’estat dels infants. I és que l’enquesta d’enguany tindrà un pes encara més rellevant, en tant que avaluarà per primera vegada la salut emocional de la infància després de la pandèmia.

    “El benestar de molts nens i nenes s’ha vist trasbalsat. Com a societat vam reaccionar el millor que vam poder, però hem de ser conscients que no és gratis reduir els espais de joc, de trobada o empitjorar les situacions materials de moltes llars”, adverteix Pineda. Així, davant el trasbals que va suposar el confinament i la pandèmia, l’Enquesta de Benestar Subjectiu d’enguany ha incorporat algunes preguntes noves per tal d’avaluar-ne les conseqüències. Però la pandèmia no ha estat l’únic tema que s’ha afegit a la bateria de preguntes. Fruit del procés de participació que va precedir l’enquesta anterior, es van detectar altres qüestions de rellevància tals com les violències entre iguals a l’escola, l’ús del temps i expectatives de futur.

    L’escolta adulta és un dels elements més significatius per la satisfacció vital | SVB

    La importància de sentir-se escoltats

    “Aquesta enquesta es basa en el principi de l’escolta activa, en què l’infant no només respon, sinó que planteja dubtes i aporta. També treballem en base als principis de la recerca ètica: som conscients que algunes de les preguntes poden remoure sentiments. Per això a les sessions hi ha una part important d’acompanyament emocional”, diu Pineda. És ben cert que molts dels temes poden posar tristos o neguitosos els nens i nenes a l’hora de respondre-les, i això és precisament el què els enquestadors van preguntar al final de la sessió als nens i nenes de cinquè de primària de l’escola Turó Blau.

    “A mi m’ha posat trist la pregunta sobre el balcó, perquè m’ha recordat el confinament”, va respondre un dels nens. Ara bé, la tristesa no és l’única emoció que es va despertar; altres preguntes també van posar contents els infants. “M’ha agradat que em preguntin sobre els meus amics, perquè m’agrada pensar en ells. Els amics són importants a la vida”, va dir una nena. Així, altres companys i companyes de la classe van corroborar aquest sentiment i, de fet, van suggerir als enquestadors més preguntes sobre les seves relacions interpersonals.

    Moltes d’aquestes suggerències tenien a veure amb l’entorn adult i amb els vincles. Per exemple, alguns van proposar preguntar “què prefereixes, quedar-te a casa amb la família o anar a jugar amb els amics”. Aquestes propostes poden ajudar a enriquir l’enquesta del futur, però també revelen alguns neguits o mancances. Per exemple, un altre va proposar: “Estàs segur que la gent del voltant t’ajudaria si tens un problema?”. Segons Laia Pineda, “molts nens i nenes no s’acaben de sentir segurs i valorats pels adults del seu voltant. Si no els escoltem, ni els preguntem, els estem dient que els seus problemes no són importants i, per tant, no estarem al seu costat quan sigui necessari”.

    I és que, segons es va posar de relleu amb els resultats de l’enquesta anterior, l’escolta adulta és un dels elements més rellevants per una satisfacció amb la vida en general. I un 38% dels infants va assegurar que no se sentia prou escoltat. “Això ens diu que els infants són molt conscients de com els tractem. Si no els escoltem, ells entenen que no ens importen”, explica la directora de l’Institut Infància i Adolescència. Aquesta sensació genera una insatisfacció i un malestar amb els nens i nenes que pot tenir greus conseqüències en el futur, i és que, segons dades d’un informe d’Unicef, el 50% de trastorns entre persones adultes es van originar a la infància.

    El 8% d’infants diuen no estar satisfets amb la seva vida | SVB

    Biaix d’optimisme vital

    “Ens passem la vida dient són coses de nens, però no ho podem deixar aquí. Allò que preocupa un infant no es pot posar mai a l’alçada d’allò que preocupa un adult”, assegura Pineda. Així, restar importància a un problema o queixa no ajuda a solucionar-lo. I la mateixa distorsió respecte la perspectiva adulta la trobem en les emocions positives. “Els infants parteixen del biaix d’optimisme vital, que fan que valorin les coses molt millor del que realment són”, apunta Pineda. Així, segons dades de l’Enquesta de Benestar Subjectiu del 2017, el 69% dels infants van assegurar que estaven molt satisfets amb la seva vida; un 23% ho estava bastant i un 8% poc o gens.

    “La lògica diria que aquest 8% és l’únic que ens hauria de preocupar, però quan un infant valora “bastant bé” una cosa, ja ens haurien de saltar les alarmes”, explica Laia Pineda. “Tendim a minimitzar les inquietuds dels infants i això duu a problemes”, afegeix. Per això, l’objectiu d’aquesta enquesta va més enllà d’una anàlisi de dades i de tants per cents: va de llegir entre línies, de saber escoltar i entendre què hi ha darrera d’un nen que es posa trist en recordar el confinament o d’una nena que prefereix que li preguntin per la germana que pels amics. Les senyals hi són, només cal escoltar-les.

  • ‘Wash Me’: trencant el tabú de les relacions sexuals i el càncer de mama

    El diagnòstic del càncer i el seu tractament poden tenir un fort i perllongat impacte sobre la sexualitat de les dones. ‘Wash Me’, de la productora d’Erika Lust, és el primer curtmetratge eròtic que aborda aquest fenomen. Es tracta d’un retrat íntim i esperançador d’una dona que redescobreix el seu cos i el seu desig després de superar la malaltia. Dirigit per Rebecca Stewart, el film explica la història personal de la directora com a pacient i el procés cap a la recuperació. La pel·lícula és una manera de reivindicar la importància de parlar d’aquests aspectes, que sovint no es tracten i constitueixen un tabú per les dones que els pateixen.

    “El fet que es parli tan poc d’això significa que milions de persones sovint s’enfronten aquesta càrrega soles. Volia fer servir aquesta pel·lícula per obrir el debat, mostrar solidaritat i inspirar esperança. Tornar a sentir el teu cos després de la malaltia i la quimioteràpia, és la sensació més electrificant i empoderadora”, explica la directora del film.

    El diagnòstic i el tractament del càncer de mama tenen efectes diversos sobre la capacitat de les dones per intimar. “La quimioteràpia provoca en molts casos la pèrdua de la menstruació i això una menopausa precoç. Els efectes secundaris del tractament relacionats amb la disminució dels estrògens produeixen una sèrie de símptomes relacionats amb la sexualitat: sequedat vaginal, disminució de la libido i també una pèrdua d’elasticitat a la musculatura vaginal, fet que pot provocar dolor durant les relacions, no només per la sequedat, sinó per la rigidesa de la musculatura”, explica Sònia Servitja, cap de secció del Servei d’Oncologia Mèdica de l’Hospital del Mar i doctora de la Rebecca Stewart.

    A això cal sumar altres efectes físics, com la pèrdua del cabell, les celles i les pestanyes o l’efecte de la cirurgia sobre la mama, amb tots els problemes emocionals que aquest fet pot causar. “Hi ha una part física, biològica, derivada de la disminució d’estrògens i, després, hi ha tota una part emocional relacionada amb els canvis corporals, que fan que les dones no es vegin com elles mateixes. Això té un impacte important en l’autoestima de les pacients i pot influir negativament en tots aquests aspectes relacionats amb la libido i amb la capacitat de gaudir de les relacions sexuals, fet que també genera un impacte en les relacions de parella”, assenyala la Dra Servitja.

    Per tot plegat, segons la cap del Servei d’Oncologia de l’Hospital del Mar, és necessari un enfocament multidisciplinari. “L’abordatge no ha de ser només per part dels equips d’oncologia i cirurgia, metgesses, metges i infermeres, sinó també des d’un vessant emocional, amb terapeutes especialitzats en sexualitat”, apunta.

    Servitja remarca també el tabú que suposa per les pacients parlar de l’impacte del tractament en les seves relacions sexuals. “Hi ha pacients que en parlen, sobretot les més joves, però les dones de mitjana edat ho viuen amb vergonya, molt probablement per l’educació que han rebut des de petites. Ho veuen com si fos un tema secundari. Sovint no són capaces ni de parlar-ho amb la parella ni d’expressar el que elles necessiten i encara menys de posar-ho sobre la taula en la consulta mèdica. S’hauria de començar a trencar aquest tabú, perquè l’efecte del tractament contra el càncer de mama en la sexualitat no és un tema banal ni secundari; és igual d’important que la caiguda del cabell o les nàusees”, sosté la doctora.

    La presentació de la pel·lícula ‘Wash Me’ el passat 4 d’octubre, amb motiu del Dia Internacional contra el càncer de mama, ha donat el tret de sortida a la campanya solidària de la productora audiovisual per recaptar fons i finançar la recerca en el càncer de mama que es fa a l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM). La directora i la productora del curtmetratge han anunciat que totes les noves subscripcions durant el mes d’octubre a la plataforma XConfessions, des d’on es pot veure el curtmetratge gratuïtament, es donaran a la Fundació Amics de l’Hospital del Mar per donar suport a la recerca en el camp de la immunoteràpia en el càncer de mama. A més, es donarà 1 euro cada vegada que es comparteixi el projecte a les xarxes socials des de la plataforma.

    / Erika Lust Productions

    Avenços en el tractament del càncer de mama

    El càncer de mama és el més freqüent entre les dones a Catalunya, amb més de 5.000 casos diagnosticats cada any. La seva incidència està directament relacionada amb l’edat, incrementant-se les possibilitats de patir-lo a partir dels 50 anys. Altres factors de risc a patir aquest tipus de càncer són, en menor mesura, factors genètics o ambientals, com l’exposició al tabac durant la infantesa, el consum d’alcohol o seguir una dieta alta en greixos.

    La supervivència s’ha incrementat notablement durant les últimes dècades, superant el 80% dels casos. Una fita que s’ha aconseguit gràcies als nombrosos avenços que hi ha hagut pel que fa al tractament i a l’abordatge de la malaltia. “El fet de fer un abordatge multidisciplinari, tenint totes les opcions a l’hora de decidir l’estratègia terapèutica des del punt de vista oncològic, radioteràpic, quirúrgic i de cirurgia reconstructiva, ha suposat un gran avenç”, assenyala Servitja.

    Com a avenços en el tractament, remarca les noves estratègies de tractaments hormonals i la individualització dels tractaments, desenvolupant una medicina més personalitzada. “Som capaços, a través de tècniques d’anàlisi genòmica, d’identificar quines pacients es beneficien de la quimioteràpia i en quines el benefici potser és menor i, per tant, se la poden estalviar”, explica. També remarca la importància de les noves dianes terapèutiques i els avenços en la immunoteràpia per tractar alguns tipus de tumors.

  • 40 anys de la sida, una malaltia que pateixen 40 milions de persones arreu del món

    L’octubre de 1981, fa 40 anys, l’Hospital Universitari Vall d’Hebron va diagnosticar el primer cas de sida de l’Estat espanyol. Es tractava d’un jove de 35 anys que va ingressar amb una història curta de mal de cap persistent, lesions de color púrpura i Sarcoma de Kaposi, un tipus de càncer de pell provocat per un herpes virus (el VHH-8). És una malaltia que apareix quan el sistema immunitari està deprimit i que aviat es va associar al VIH.

    El pacient s’havia aprimat molt durant els darrers sis mesos i, un cop hospitalitzat, els mals de cap van anar en augment i una part del cos se li va paralitzar. L’equip mèdic va identificar un tumor de tres centímetres al cervell que es va interpretar com una metàstasi. El van operar d’urgència, però quatre dies després de la intervenció va morir.

    La Dra. Carmen Navarro, ara jubilada, i que aleshores era cap de Secció de Neuropatologia de Vall d’Hebron, es va encarregar d’analitzar el tumor i realitzar l’autòpsia neurològica. “L’examen microscòpic va confirmar que el pacient tenia toxoplasmosi granulomatosa. Era una troballa sorprenent, perquè es tractava d’una infecció que només es trobava en nounats”, destaca la Dra. Carmen Navarro.

    Aquest va ser el primer cop que s’associava la infecció al cervell per toxoplasma a la sida. ”A l’article que l’equip de Vall d’Hebron va publicar a la revista The Lancet, on descrivíem el cas, vam relacionar el sarcoma de Kaposi i altres infeccions oportunistes observades entre la població homosexual recentment als Estats Units, amb el nostre cas. Aquest detall va ser determinant per diagnosticar la sida a futurs pacients”, assenyala la Dra. Carmen Navarro. Aleshores, encara no s’havia batejat la malaltia com a Síndrome d’Immunodeficiència Adquirida (Sida). Encara passarien dos anys perquè el 1983, el viròleg francès Luc Montagnier, de l’Institut Pasteur de París i Premi Nobel de Medicina 2008, aïllés i identifiqués el virus.

    La síndrome d’immunodeficiència adquirida (Sida) és una malaltia que afecta el sistema immunològic dels éssers humans, fent que augmenti el risc d’altres infeccions oportunistes i càncers que normalment no afecten persones amb sistemes immunitaris no afectats per la malaltia. Es propaga principalment per relacions sexuals sense protecció, transfusions de sang contaminada, compartir agulles hipodèrmiques i de mare a fill durant l’embaràs, part o la lactància.

    “Els primers casos es van detectar en homes que tenen sexe amb homes, però la malaltia no va trigar a aparèixer en pacients amb hemofília o addiccions a les drogues i no només homes, també dones i infants”, recorda la Dra. Magda Campins, cap del grup de recerca en Epidemiologia i Salut Pública del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR). “Cada vegada que es diagnosticava un cas, fèiem els estudis dels contactes. Eren temps en què el VIH era una malaltia estigmatitzada i comunicar-ho als contactes i a la família era molt dur. L’associació de la malaltia els primers anys al col·lectiu homosexual i l’homofòbia va estigmatitzar els pacients, i la desinformació i falta de resposta científica no va ajudar a frenar el rebuig social”, reflexiona Campins.

    “A partir del primer cas, el degoteig de casos que combinaven infeccions oportunistes va ser constant. Se’ns morien sense poder fer-hi gaire. Vam tenir consciència ràpidament de l’arribada d’una nova malaltia que va començar afectant la població homosexual, però amb el temps esdevindria pandèmia”, descriu la Dra. Carmen Navarro.

    A l’Estat espanyol es calcula que hi ha 3.000 noves infeccions cada any i 150.000 malalts de sida. De moment, no existeix encara una cura o vacuna aprovada per la sida, però el tractament amb antiretrovirals alenteix l’evolució de la malaltia i porta a una esperança de vida pràcticament normal. “El que fan els antiretrovirals és bloquejar el virus; aturar la ruta del virus dins la cèl·lula, de manera que no permet que el virus infecti a altres cèl·lules i aconseguim el que s’anomena la càrrega viral indetectable. El tractament antiretroviral evita que es produeixin malalties derivades de la sida. El virus segueix allà, però les defenses es mantenen al llarg del temps”, explicava la doctora Marta Navarro, directora del Servei de Malalties Infeccioses del Consorci Corporació Sanitària Parc Taulí, en una entrevista al Diari de la Sanitat. Al principi, s’havien de prendre moltes pastilles que tenien una toxicitat alta, però cada vegada han anat apareixent antiretrovirals més eficaços i menys tòxics.

    Actualment, gràcies a aquests tractaments, la sida és una malaltia crònica, però encara moren 690.000 persones cada any a països de renda mitjana i baixa. Aproximadament, 40 milions de persones viuen amb sida en tot el món i només uns 26 milions de persones tenen accés a la teràpia antiretroviral. Tot i que s’investiga des de fa quatre dècades, segueix sense haver-hi cura. “No s’ha trobat una vacuna perquè el virus de la sida quan es replica a les cèl·lules té una gran habilitat per crear mutacions. Per fer-se una idea, fins a 6.000 cops més que un virus de la grip, i això posa bastons a les rodes per trobar una vacuna eficaç”, explica la Dra. María José Buzón, responsable de la línia de Recerca Translacional del VIH al grup de recerca en Malalties Infeccioses del VHIR.

    Un altre dels reptes actuals la prevenció. Hi ha fàrmacs preventius (La PrEP o teràpia preexposició) que eviten el contagi, per mitjà de l’administració de molècules antiretrovirals a persones amb probabilitats d’infectar-se, però aquestes teràpies no són accessibles en països en vies de desenvolupament.

  • Catalunya dobla les donacions de plasma: de camí a l’autosuficiència

    El plasma és un líquid transparent i lleugerament groguenc que representa el 55% del volum total de sang i on hi ha suspeses les cèl·lules sanguínies: glòbuls vermells, glòbuls blancs i plaquetes.
    Està format per aigua en un 90%, sals minerals i una gran quantitat de proteïnes que vetllen pel bon funcionament del cos.

    Així doncs, el plasma conté proteïnes que es converteixen en medicaments vitals per a milers de pacients. Les immunoglobulines són les més necessitades, ja que són essencials per a pacients que tenen poques defenses –immunodeprimits– i que no tenen capacitat per lluitar contra les infeccions.

    Les necessitats de plasma per transfusió en cas d’accidents, hemorràgies agudes o trastorns de la coagulació estan cobertes a partir de la donació altruista. També estan cobertes les necessitats d’hemoderivats, medicaments elaborats a partir de les proteïnes del plasma. Per poder donar plasma, cal connectar-se a una màquina anomenada separador cel·lular, que es queda amb aquest líquid i retorna al cos els glòbuls vermells.

    Durant l’últim any, 13.500 persones han fet 24.962 donacions de plasma, la xifra més alta des de que es fan donacions d’aquest tipus. Malgrat això, caldria arribar a les 60.000 donacions anuals per ser autosuficients i no dependre de donacions procedents d’altres països. El programa impulsat pel Banc de Sang i Teixits, encaminat a assolir aquest nombre de donacions de plasma anuals, ha aconseguit passar de les 13.800 donacions el 2017, quan es va iniciar el programa, a les 27.000 amb què es preveu acabar aquest 2021.

    El plasma conté proteïnes que es converteixen en medicaments vitals per a milers de pacients | Jordi Play

    Marató de donació de plasma

    El proper 8 d’octubre s’organitza la primera Marató de Donació de Plasma a l’Ajuntament de Barcelona, durant la qual els ciutadans podran donar al Saló de les Cròniques, on es preveu sumar 70 donacions. A més, també es pot donar plasma a qualsevol dels hospitals catalans on també es pot donar sang i s’organitzaran campanyes mòbils arreu del territori.

    L’objectiu és arribar a les 1.000 donacions, el doble que en una setmana normal. La Setmana clourà amb una campanya especial de donació de plasma des del Palau Robert de Barcelona, en què es farà el recompte final de donacions. Al web donarsang.gencat.cat/plasma es pot reservar cita per donar plasma a qualsevol dels punts habilitats.

  • De l’Olatz i en Marià

    L’Olatz Vázquez era una periodista i fotògrafa de 27 anys que va morir a principis de setembre a causa d’un càncer d’estómac.

    En Marià Jornet va ser el primer president de l’admirada La Floresta Contra Fronteres i estava involucrat en la Plataforma veïnal en defensa dels consultoris de La Floresta i Les Planes, creada a mitjans de l’any passat, en plena pandèmia. Va morir d’un càncer de pàncrees a principis de gener.

    L’Olatz va narrar la seva vida amb el càncer a través d’un bloc i de les xarxes socials. Ho va fer des de l’inici del diagnòstic i fins al final, quan ja no li quedaven forces. El seu relat és punyent i trist, provoca desassossec. En una entrevista publicada just un any abans de morir, quan només feia tres mesos que li havien donat el diagnòstic i ella encara tenia esperances, detallava el seu periple: «Vaig estar un any un i mig escoltant que no tenia res greu mentre a dins meu hi vagava al seu aire una malaltia descontrolada. Jo sabia que alguna cosa no anava bé. Cada cop em sentia més cansada. Ja no podia ni pujar les escales del meu pis de Madrid sense haver-me d’aturar a la meitat. A les vuit del vespre em ficava al llit, exhausta. Plorava. Alguna cosa no anava bé, però no sabia el què». Finalment, va aconseguir que un metge li demanés una gastroscòpia i la pandèmia va endarrerir la prova.

    El calvari del Marià fins al diagnòstic s’assembla al de l’Olatz. A ell no li van dir que estava sa com un roure i que era jove i que els símptomes no eren greus, però quan anava al metge amb mals a les lumbars li deien que era normal després d’haver patit dues pancreatitis. Però, igual que ella, en Marià portava un càncer fatal. Va trigar molts mesos fins que li va arribar el diagnòstic fatal quan ja no hi havia res a fer. Va patir fins a l’absurd. Va morir sol en una habitació de la Mútua de Terrassa perquè el protocol Covid no permetia visites.

    Se n’ha parlat poc de la deshumanització a què ens hem acostumat amb aquesta pandèmia. Darrere de les xifres diàries s’amaguen milers d’històries tristíssimes, com la de l’Olatz i el Marià que no han transcendit dels espais més íntims, però que han anat succeint-se en un degoteig constant. I sempre arribem al cap del carrer: un diagnòstic a temps és ara, massa sovint, una qüestió de sort, sort de tenir una visita presencial, sort que l’equip de família que ens atengui tingui prou temps d’escoltar els nostres símptomes, sort que els sàpiga interpretar i sort que es decideixi a demanar la prova definitiva. És pura sort perquè, amb una sanitat primària retallada –i des de fa uns mesos, a sobre, digitalitzada– és cada cop més difícil que les coses vagin bé i cada cop més fàcil que els nostres símptomes no diagnosticats caiguin en els llimbs. És clar que n’hi ha que tenen sort, no podria ser d’una altra manera. El que passa és que l’equitat no va de tenir sort, ni privilegis, sinó de tenir drets garantits, com el de la salut i l’accés a una sanitat de qualitat. No hi ha més.

    En realitat, la qualitat de la sanitat pública només té un secret: recursos i temps. O sigui, diners. Igual que ens hem acostumat a morts deshumanitzades, ens hem acostumat a acceptar retallades inassumibles que posen en risc l’equitat i les nostres pròpies vides. En una entrevista el 2012 a Susan George, l’autora d’Informe Lugano i activista altermundista reflexionava sobre les mesures d’austeritat imposades als països del sud per la Troika, i deia: «Crec que els grecs i els espanyols són com rates de laboratori per veure quin nivell de càstig i de patiment pot ser acceptat per aquesta societat sense que la gent es rebel·li». Gairebé una dècada després, l’austeritat en la sanitat pública continua. I aquestes «retallades», a banda d’implacables, són contràries a la vida.

    Aquest article es va publicar originàriament al mitjà digital Cugat.cat

  • Laia Ventura i la felicitat d’ajuntar un matrimoni ingressat per Covid

    La Laia Ventura treballava com a infermera a l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona abans de la pandèmia de la Covid-19 i, a finals de març del 2020, va passar de l’àrea d’hospitalització a l’anomenat Pavelló Salut, un espai destinat a atendre pacients amb coronavirus. «La feina en equip va ser la clau. Tothom estava disposat a ajudar i això va facilitar molt l’adaptació. A més, els pacients eren molt agraïts».

    Pocs dies després que la Laia s’incorporés al Pavelló Salut, va ingressar un senyor gran que es deia José i que era amable i xerraire. «Recordo els pacients adults d’edat avançada per tot el tema de la tecnologia, no tenien massa sistema per connectar-se amb l’exterior. Si tu o jo haguéssim estat ingressades, hauríem tingut un mòbil, una tauleta o un ordinador, haguéssim estat connectades, tot i que l’experiència d’estar sola és molt dura».

    Precisament, una de les tasques d’infermeria era tenir cura de la part més emocional i psicològica i donar un cop de mà a la gent gran perquè truquessin a les seves famílies, ja que no podien entrar visites. De fet, va sorgir la campanya ‘Tauletes per als malalts de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron’ que va suposar la donació de 400 dispositius amb l’objectiu que les persones ingressades poguessin comunicar-se amb l’exterior i estiguessin més entretingudes. «Vaig veure aquest canvi d’era de tecnologia i no tecnologia», recorda la Laia.

    «El José tenia un mòbil antic. Trucava la dona i la família habitualment. Un dia, ens va dir que li havien trucat i li havien dit que la seva dona havia ingressat a la Vall d’Hebron, però no sabia res més, i estava intranquil. A partir d’aquí, tot l’equip es va mobilitzar. Vam confirmar que el motiu era la Covid i vam decidir traslladar-la per ajuntar la parella». Això va ser a principis d’abril, coincidint amb la Setmana Santa.

    «En el moment en què vam saber que la podíem traslladar, vam pensar a fer-li una sorpresa al José, també per animar-lo, per buscar un punt de somriure malgrat la situació, que va ser molt dura. No li vam dir res, i tota l’estona un equip professional sanitari parlava amb l’altre per organitzar-ho».

    El retrobament

    Quan la Laia va saber que la María estava de camí cap a l’habitació del José, li va dir que tindria una companya molt maca que es deia María, i quan la llitera va entrar per la porta va exclamar: «Passeu la María, que l’hem de veure!» «La meva María?», va preguntar el José, totalment incrèdul. «La teva María!», va confirmar la Laia. I tothom va aplaudir.

    El José i la María es miraven i s’enviaven petons. Quan van col·locar els llits un al costat de l’altre, tots dos es van agafar la mà. «Estaven agafadets. Externament, donava aquesta situació de suport, de ‘tirarem endavant’». Malgrat estar en observació, malgrat necessitar oxigen i malgrat el món capgirat per un virus, el José i la María no deixaven de somriure.

    La parella va telefonar la família per explicar que estaven bé i que estaven junts. «Va ser un moment de felicitat. La Covid ens va portar molta duresa, i molt dolor des de l’àmbit assistencial, i personal, perquè quan arribaves a casa no sabies què fer, si dutxar-te o no, si tocar els teus o no. No sabies què passaria, com avançaria…».

    La Laia llavors no era conscient que algú de l’equip estava gravant el retrobament; de fet, no recorda qui ho va fer. Va veure les imatges temps després, quan li van demanar permís per sortir a les xarxes socials.

    «També van sortir molts vídeos de quan donàvem una alta i aplaudíem, però no és el mateix que viure-ho. La sensació era de reconstrucció del cor. Cadascú ho ha viscut a la seva manera. Saps que l’experiència és dura, però quan ho vius, ho sents en el cor. Veure que hi ha gent a qui li estàs donant l’alta i es troba amb la seva família, que ja no està sola, veure el somriure dels pacients, són moments de parèntesi dins la Covid».

    Suport emocional

    Tresors com aquests són els que la Laia guarda d’aquelles setmanes durant la primera onada de la Covid. «Quan hi ets, tens les emocions a flor de pell. Poder viure una alta o un retrobament és molt satisfactori». El José i la María també van marxar entre els aplaudiments de tot l’equip i, poc després, al maig, la Laia va deixar el pavelló i va incorporar-se a pediatria, àrea en la qual continua a l’Hospital Vall d’Hebron.

    El José i la María no eren l’única parella que compartia habitació, però sí la que la Laia recorda millor i amb la que va crear més vincle. De la mateixa manera, perduren l’alegria dels aplaudiments quan els pacients marxaven a casa. I està convençuda que tot això no va ser fortuït: «El treball en equip, la coordinació, el suport emocional en el dia a dia, això m’ho enduc com a record positiu».

  • El burnout entre els metges de família es va multiplicar per 10 durant la pandèmia

    Durant els mesos d’octubre i de novembre de 2020, 84 participants (que representen el 25% dels metges i metgesses que treballen en 23 equips de 4 proveïdors de salut) van omplir un formulari dissenyat per la CAMFiC específicament per estudiar si els metges i metgesses de l’Atenció Primària s’han cremat més durant la pandèmia. La resposta és sí, però no una mica, si no 10 vegades més.

    L’estudi, que ha avaluat l’impacte de la Pandèmia sobre el burnout professional, ha estat liderat pel Dr. Juan José Montero, membre de la CAMFiC, i col·laboradors de l’Observatori de la Medicina Familiar i Comunitària al Maresme (OMFaM).

    El nivell de burnout dels 84 participants arriba al 58,3%; aquesta és una dada significativa tenint en compte que el mateix observatori l’any 2016, amb 82 enquestats, va mostrar un burnout d’un 6%, i el 2019 un 11%.

    L’escala que analitza el burnout analitza tres dimensions: esgotament emocional, despersonalització i poca realització professional. I de fet, en l’enquesta actual del 2020, un 78,5% presenten nivells alts de burnout en esgotament emocional i el mateix percentatge en despersonalització, seguit de molt a prop amb un 73,8% en realització professional.

    Més dades indiquen que un 75% són dones, el 40% tenen més de 50 anys. El 82% tenen formació MIR i el 80 % tenen fills. Un 30% no fan guàrdies, un 20% les fan de forma ocasional i un 50% en fan habitualment. Un 52% fan esport de forma regular, i el 60% considera que dorm bé.

    A més, un 15% dels enquestats ha estat ressituat en un altre servei dins el mateix centre de treball per fer front a la crisi de la Covid-19. Un 36,9% pensa deixar la professió i un 62% en canviar de centre (dins de Catalunya (43%), a una altra comunitat autònoma (9,5%) o fora de l’estat espanyol (9,5%)).

    Per contextualitzar les situacions, en el període de l’enquesta, el 75% dels equips tenien com a mínim un metge de baixa laboral.

    Analitzant una possible relació entre les dues variables dormir bé i deixar la professió, i el nivell de burnout, s’observa que a pitjors nivells de burnout, pitjor es dorm i es té més ganes de deixar la professió.

    Per tot això, el doctor Juan José Montero, metge de la CAMFiC i autor principal de l’estudi explica que “estem davant d’unes dades de burnout mai descrites fins al moment i molt per sobre del que coneixíem fins ara. Nosaltres, hem constatat que els nivells de burnout al territori s’han multiplicat per 10 (tenint en compte que el 40% són els mateixos professionals al 2016 que al 2020 i que el criteri diagnòstic és el més estricte que es pot fer servir). Pensem que podríem extrapolar aquestes dades a molts altres territoris de Catalunya. Coneixent les repercussions assistencials que se’n poden derivar per a l’exercici professional, amb aquest estudi podem afirmar que han saltat les alarmes i que la població està en risc. Tots plegats, hem d’actuar perquè el metge i la metgessa que estan cremats estan exposats a més errors mèdics, més absentisme i a una baixa productivitat”.

  • La infermera Ester Arimon visualitza la fatiga per compassió

    Comunicar notícies difícils una rere l’altra, estar en contacte constant amb el patiment i veure molta gent morir són aspectes quotidians d’alguns professionals d’infermeria que generen sentiments de tendresa, pena i empatia, però també d’estrès, ansietat, falta d’energia i esgotament. És el que es coneix com a fatiga per compassió.

    «La fatiga per compassió és una síndrome, és a dir, un conjunt de signes i símptomes que afecta els professionals que estan en contacte amb les vivències traumàtiques d’aquelles persones a qui atenen», explica l’Ester Arimon, infermera a l’UCI de l’Hospital Clínic de Barcelona i autora de la tesi Vulnerabilitat emocional en els equips d’infermeria davant l’exposició al trauma: l’impacte de cuidar.

    En el cas concret dels professionals de la salut i del col·lectiu d’infermeria, aquesta afectació pot esdevenir «pel contacte permanent amb situacions de trauma i mort, en absència d’eines per manegar aquesta proximitat». Això té conseqüències a la salut i interfereix la vida personal i professional.

    La situació de la pandèmia de la Covid-19 ha ajudat a visibilitzar aquest assumpte, però l’Ester Arimon insisteix que no és un aspecte nou. La diferència és que, especialment les primeres setmanes i mesos del coronavirus, mai s’havien trobat amb tantes defuncions i la impotència i la pressió eren molt altes: «Tornaves a la feina l’endemà o després d’un dia de descans i els que hi havia, ja no hi eren».

    Hi ha una voluntat immensa, però no és infinita. Som persones i ens trenquem. Quan acaba el període de màxim estrès hi ha davallada, hi ha afectació, i n’hi haurà.

    «Vam travessar els límits del que era possible»

    El personal d’infermeria ja partia d’una base complicada en termes de fatiga per compassió, però durant la pandèmia s’ha sumat l’angoixa de no saber exactament què fer o de no saber quan s’acabarà. «No trobo un drama superior una mort de Covid que d’una altra patologia, però s’ha afegit una pressió i una incertesa que no es produïen i la sensació que estàs posant en risc la teva vida és molt forta».

    «La pressió que han rebut institucions i professionals costa d’explicar a qualsevol persona que no ho ha viscut. Tant professionals com usuaris sabem que el sistema no és infinit ni infal·lible, però ens vam bolcar sense qüestionar-nos quin era el nostre paper i la sensació és que vam travessar els límits del que es creia possible, malgrat la por».

    Per a l’Ester Arimon, entre els equips d’infermeria, que són els que més temps passen amb els pacients, va haver-hi sentiments d’impotència, desesperança, incomprensió i tristor en veure situacions extremes que mai es van imaginar. Tot i això, van estar al peu del canó. «M’ha sorprès de quina manera la tensió i la fragilitat de tots ens ha cohesionat per convertir-nos en més que companys. M’ha sorprès la capacitat de seguir, d’aguantar».

    No obstant això, és imprescindible interioritzar que «el sistema de salut no pot salvar totes les situacions». «Hi ha una voluntat immensa, però no és infinita. Som persones i ens trenquem. Quan acaba el període de màxim estrès hi ha davallada, hi ha afectació, i n’hi haurà».

    «Hi ha una voluntat immensa, però no és infinita. Som persones i ens trenquem. Quan acaba el període de màxim estrès hi ha davallada» | Cedida

    Professionals que es plantegen deixar la professió

    Per a la infermera, en un hospital de màxim nivell com el Clínic, el personal veu casos molt durs, com quan el malalt és una persona molt jove o quan hi ha un accident greu de trànsit. «Les infermeres atenem permanentment la salut de les persones i les seves famílies. La bona comunicació amb aquestes persones i l’empatia necessària per entendre i tenir cura de les situacions de malaltia, compromet les infermeres en qualsevol entorn, però algunes unitats com urgències, oncologia o les UCI, les exposa a situacions extremes per l’extrema gravetat dels pacients».

    Precisament, una de les conclusions de l’estudi, que la infermera va començar abans del coronavirus i va revisar durant la pandèmia, és que un 25% de les persones enquestades s’ha plantejat deixar la professió i un 50% ha considerat deixar l’UCI o urgències per anar a altres serveis, com l’Atenció Primària, on no estiguin permanentment en contacte amb la mort.

    Per a l’autora de la tesi, és crucial entendre que, si bé el pacient i el seu entorn han d’estar en el centre, és necessari donar formació sobre com orientar l’atenció i la cura, tot oferint una sèrie d’eines sobre gestió emocional en situacions exigents. «Moltes situacions creen inseguretat en el professional respecte què dir o no dir, si estar present o respectar l’espai, sobre si allò que s’ha fet, dit o omès era el millor que es podia fer. Es creen preguntes, debats, incerteses per a les quals no estem preparades».

    Acompanyar les famílies en un moment tan traumàtic com la mort d’un dels seus membres, especialment si és molt jove, és molt impactant. «Les famílies no ho entenen. I com acompanyes aquella família? L’acompanyament que ofereixes és fonamental perquè més tard no tinguin preguntes que els ressonin sense resposta. Et planteges si es pot arribar a entendre què és el que estan vivint i què necessiten. Moltes vegades, tu t’emportes aquests pacients a casa, és un rere l’altre, no has fet net d’un i ja tens un altre. És especialment dur quan el pacient et recorda algú proper o quan has passat per un cas semblant i el segueixes revivint en els casos nous».

    Durant el treball de camp, la investigadora va enquestar més de mil infermeres de quatre unitats de 14 centres diferents i la gran majoria va considerar imprescindible donar aquest tipus d’informació i formació durant el període acadèmic per tal d’exposar la magnitud del problema. «Moltes companyes es van acostar per separat a preguntar alguna cosa més, amb sorpresa respecte no haver sabut veure abans que allò que sentien tenia un nom».

    Per això, l’Ester Arimon subratlla que identificar aquesta fatiga per compassió és la manera de fer-li front. «Fer-ho visible és imprescindible, perquè prendre’n consciència és el primer pas. No es pot afrontar un problema que es desconeix».

  • El preu a pagar

    Hem deixat enrere un estiu que ha estat molt més difícil del que preveiem, però ara tot indica que encetem una nova fase de recuperació, tant de bo definitiva. Milloren els indicadors, la vacunació supera el 80% de la població i ben aviat es podrà començar a immunitzar l’últim gran grup pendent: els infants de 5 a 12 anys. Tot i això, no hem d’oblidar els estralls que han provocat les diferents onades pandèmiques en tots els nivells assistencials: atenció primària, hospitals, centres de salut mental, residències, centres sociosanitaris, etc.

    La pregunta que ens hem de fer ara és com s’està organitzant la postpandèmia i com s’està planificant la possible arribada d’una nova epidèmia en els pròxims anys. Com es reforçaran les estructures sanitàries per fer front als increments de la pressió assistencial en l’activitat ambulatòria i urgent? Com s’organitzarà l’atenció sanitària a les residències i als centres sociosanitaris? Es dotaran amb més recursos?

    Són preguntes que qualsevol persona sense responsabilitats polítiques es planteja, excepte les persones que ostenten aquestes responsabilitats. Les solucions per part de l’administració consisteixen a forçar els professionals de la salut, esprémer-los amb modificacions horàries, increments de jornada i cobertures obligatòries, fins i tot d’especialitats alienes a les pròpies de cada facultatiu. Tot perquè impera el mantra de la manca de professionals. «No hi ha metges», diuen, mentre cada any es graduen milers de facultatius i altres tants obtenen l’especialitat via MIR.

    La millora de les condicions laborals i retributives que ofereix el sistema no entra dins la seva equació. I els professionals que ja hi són es pregunten on queden els seus drets. El descans, la desconnexió i la conciliació. Un treball confortable, assumible i que generi benestar, en comptes de patir patologies derivades de l’estrès.

    Dissortadament, els problemes de model no són nous ni són danys col·laterals de la pandèmia. Catalunya té un dèficit estructural de facultatius, la dotació actual no pot fer front a la demanda assistencial i tampoc s’està fent res per planificar el recanvi generacional (més del 50% dels metges i metgesses tenen més de 50 anys).

    Cada any, durant els estius, es redueix l’activitat i es tanquen llits d’hospitalització perquè els professionals puguin fer vacances. A l’atenció primària no es cobreix cap absència i tot ha de ser assumit pels mateixos companys i companyes. Els facultatius treballen anualment més hores que qualsevol altre col·lectiu sanitari. Les guàrdies es paguen amb preus vergonyosos que, any rere any, Metges de Catalunya (MC) ha de reclamar per via judicial. Amb aquest context d’altíssima pressió assistencial i salaris que no aguanten la mínima comparació amb els dels països del nostre entorn, molts professionals marxen del país. L’escenari de futur és desolador.

    La relació laboral-contractual que els facultatius tenim amb les empreses que presten serveis sanitaris públics ens obliga a realitzar entre 1.642 i 1.688 hores anuals de jornada ordinària i, fins als 51 anys, 499 hores més de jornada complementària (guàrdies). En total, més de 2.000 hores anuals, és a dir, aproximadament, 48 hores extres mensuals.

    La legislació limita a un màxim de 80 les hores anuals extraordinàries. En el cas de la jornada d’atenció continuada, de manera excepcional i sempre de manera individual i voluntària, mai pot superar les 150 hores anuals. Per tant, en cap cas les empreses poden obligar els professionals a fer més hores, ni forçar-los amenaçant amb represàlies.

    Tenint en compte aquestes limitacions legals, què succeirà quan ben aviat s’hagi de recuperar l’activitat ajornada per la pandèmia doblant consultes i contingents de pacients? Obrint quiròfans amb «peonades» de personal o fent teletreball a qualsevol hora? Aquesta situació ja no es considerarà excepcional? Ja no mereixerà una compensació extraordinària?

    Des de fa anys s’abusa del personal facultatiu, llastrat per una negociació col·lectiva que l’arracona i li nega les millores, mentre s’apel·la a la vocació i a la responsabilitat vers els pacients. El deure mèdic i el professionalisme han sigut i continuen sent els pilars sobre els quals s’ha sostingut la qualitat del sistema. A l’administració li ha funcionat, fent-nos creure que l’esforç i la responsabilitat són l’altra cara de la moneda de l’obligació moral que ens porta a fer tot el que s’hagi de fer, independentment de les condicions.

    Però creure això és un error que els facultatius cometem. La vocació no és això. La vocació és aquella força o directriu interior que ens ha impulsat a fer de metges, psicòlegs, i tantes altres professions dedicades a la protecció de la salut i al guariment de les persones. La voluntat de fer-ho millor cada dia i procurar el màxim benestar possible, tant físicament com emocional, per als nostres pacients, amics, familiars, veïns… Vocació és estar al costat de la població en situacions excepcionals, com hem estat i hi seguirem estant. L’ètica i la moral són una constant intrínseca a l’exercici de la nostra professió.

    Per tot això, creiem que ha arribat el moment de reflexionar molt seriosament sobre les nostres condicions de treball i sobre el futur de la sanitat pública.

    • Estem disposats a treballar més enllà de la nostra jornada? A quin preu?
    • Si l’organització del sistema comporta treballar 24 hores seguides, com s’han de remunerar?
    • Treballar més perjudica les nostres relacions socials i afectives?
    • Quin preu paga la impossibilitat de conciliar?
    • Quin preu paga la renúncia al nostre benestar? Si no treballem per sobre de la jornada màxima exigible, serem pitjors metges i metgesses?
    • Esforçar-nos per mantenir un sistema deficient i ineficaç a canvi de sacrificar el nostre temps i la nostra salut és un bé per a la societat?

    Podem formular moltes més preguntes, però el més important és el sentit de la nostra resposta. Reflexionar sobre la necessitat de fer més hores de guàrdia de les que assenyala el contracte; si cal fer activitat addicional en el nostre temps privat; si cal que els majors de 50 anys continuïn fent guàrdies mal pagades. Reflexionar sobre el valor del nostre temps i la compensació justa i exigible pels esforços extraordinaris que fem.

    Som professionals de l’aprenentatge continu i també hem d’aprendre a defensar la nostra dignitat i el nostre futur. És a les nostres mans. Reflexionem i decidim què fem i com ho fem, cada un de nosaltres i com a col·lectiu.

    Us convidem a afegir-vos a la reflexió.

    Patxi Avilés és metge de família del CAP Terrassa Sud i Pep Serra és anestesiòleg del PIUS Hospital de Valls.