Just Deploy It!

Categoría: Factor humà

  • Espanya segueix encara per sobre de la mitjana europea en nous casos de VIH

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    El VIH segueix sent una epidèmia preocupant fins i tot al primer món. Malgrat una tendència a la baixa en el nombre de diagnòstics, Espanya segueix presentant una taxa de casos per sobre de la mitjana de la Unió Europea, segons l’últim informe del Centre Europeu de Control i Prevenció de Malalties (ECDC). Els 3.428 nous portadors del virus detectats el 2015 suposen un 7,4 per 100.000 habitants. La mitjana europea més actualitzada està en 6,3.

    El comissari de Salut europeu, Vytenis Andriukaitis, considera que «el VIH i la SIDA continuen sent un seriós problema» tot i que la tendència general és cap a la baixa. L’ECDC explica que, entre les principals raons perquè aquesta malaltia infecciosa segueixi tenint caràcter epidèmic, hi ha l’alt percentatge de persones que no saben que estan infectades: fins a un 15%, segons els càlculs del centre que publica aquest dimarts la seva última anàlisi sobre la patologia.

    Això es tradueix en 122.000 persones al continent que ignoren la seva situació. Així, en l’última dècada, a Espanya s’haurien acumulat fins a 5.900 casos sense diagnosticar. Potencials vectors de contagi. «Per assolir a aquest percentatge de població hem d’incrementar i facilitar les proves del VIH», ha dit la directora executiva de l’ECDC, Andrea Ammon. En aquest sentit, la Coordinadora Estatal VIH i sida (CESIDA) es va queixar aquest any de «la falta d’ajuda» d’algunes administracions com la Comunitat de Madrid.

    Quatre anys fins a saber-ho

    El retard en la detecció del virus està darrere de la preocupació de les autoritats sanitàries, ja que impedeixen frenar la infecció i l’accés als tractaments. L’estimació mitjana és que entre el contagi i el diagnòstic passin quatre anys, segons els estudis de l’ECDC. Quatre anys de risc de transmissió.

    Les dades de l’Organització Mundial de la Salut i el centre europeu indiquen que encara, més de la meitat dels diagnòstics no poden establir la «ruta de contagi». A Espanya, el contacte més habitual és el de les relacions homosexuals entre homes que supera el 65% -mentre la mitjana europea està deu punts per sota-. En aquest grup estan Àustria, Croàcia, Xipre, la República Txeca, Alemanya, Grècia, Hongria, Irlanda, Malta, Països Baixos, Polònia, Eslovàquia, Eslovènia i el Regne Unit.

    Tot i les xifres europees i els missatges de preocupació, l’acumulació de diagnòstics a la Unió Europea en l’última dècada sumen 592.000 nous casos de VIH. De tot aquest volum, el pas a la malaltia d’immunodeficiència, la SIDA, té una taxa de 0,8 per cada 100.000.

    El VIH i la SIDA han reforçat el seu caràcter de patologia dels països empobrits. Els últims recomptes d’ONUSIDA indiquen que el 2015 es van registrar més d’un milió de nous casos: 36,7 milions a tot el món. Més de la meitat a l’Àfrica oriental i meridional.

  • Les farmàcies prendran el pols als majors de 60 anys gratuïtament per tal de prevenir l’ictus

    L’embòlia és la primera causa de mort entre les dones i la tercera entre els homes i cada any es diagnostiquen 13.000 nous casos a Catalunya. Prop de la meitat de persones que sobreviuen, però, tenen discapacitats. Davant d’això, el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya ha engegat una campanya sota el nom «Pren-te el pols» amb l’objectiu de poder detectar precoçment pacients que pateixen arítmia cardíaca i evitar així que arribin a desenvolupar un ictus.

    Amb aquesta detecció precoç es podrà detectar la fibril·lació auricular, una de les causes més freqüents d’arítmia cardíaca i que causa una de cada cinc embòlies. La campanya «Pren-te el pols» va dirigida a persones majors de 60 anys, que es podran prendre la tensió de manera gratuïta a 370 farmàcies d’arreu de Catalunya. «Les farmàcies comunitàries som un dels espais de salut més propers al ciutadà. Per tant, són un entorn idoni per fer arribar missatges de salut rellevants», ha afirmat Francesc Pla, vocal del Consell de Col·legis de Farmacèutics de Catalunya i Vicepresident del Col·legi Oficial de Farmacèutics de Barcelona (COFB).

    Es calcula que a partir dels 60 anys, un 10% dels ciutadans tenen arítmia cardíaca. Quan es detecti una arítmia, es derivarà el pacient a un Centre d’Atenció Primària (CAP). «Des dels centres primaris estem convençuts que el foment de l’hàbit de prendre’s el pols farà que els professionals sanitaris puguin actuar d’una forma més eficient, ja que millorarà la prevenció, el diagnòstic i el tractament de l’arítmia» ha explicat Mariano La Figuera, metge de primària i membre de la Comissió de la Ruta FA.

  • La por dels pacients i la culpabilització dels metges

    Fa poc he assistit a una reunió de metges clàssica. Un especialista, que en aquest cas era un uròleg, “formava” a un grup de metges de família. El ponent citava dos assajos clínics que demostraven la ineficàcia del cribratge amb PSA per reduir la mortalitat per càncer de pròstata. El PSA és un antigen de la pròstata que es pot mesurar amb una simple anàlisi de sang. Quan es troba un PSA alt pot indicar que la pròstata és més gran del normal, que està inflamada o infectada, i també que pot haver-hi un càncer. El ponent ens deia que els autors dels treballs concloïen que la realització sistemàtica de la prova del PSA en homes majors de 50 anys asimptomàtics no allargava la vida i a sobre feia que es tractessin més pacients dels necessaris. Aquest sobretractament comportava que moltes més persones patissin innecessàriament els efectes secundaris de la terapèutica que són impotència i incontinència urinària.

    Partint d’aquestes evidències el US Preventive Task Force, l’organització independent més prestigiosa que elabora recomanacions preventives segons l’evidencia científica disponible, assenyala que la prova del PSA no s’ha de fer sistemàticament als homes majors de 50 anys sinó que només s’ha de demanar com a suport diagnòstic en aquells pacients que presenten símptomes urològics. A casa nostra, el CatSalut fa exactament la mateixa recomanació.

    Malgrat la rotunditat de l’evidència, l’uròleg seguia pensant que no es podia ser tant rigorós, especialment en els homes més joves. Proposava, en la línia del que deia la seva societat, que s’havien de demanar més proves de PSA, especialment als homes asimptomàtics que demanessin la prova.

    Sorprèn que professionals i pacients adoptem mesures preventives d’escassa o nul·la efectivitat i que a sobre afecten seriosament la vida dels pacients, i encareixen el sistema sanitari. Vivim en la societat més longeva de la història però que alhora se sent més malalta que mai. Els pacients van al metge amb moltes expectatives i pors. Temen que els símptomes banals que presenten siguin el preludi de malalties greus i discapacitats. Aquesta por els fa vulnerables, ja que els posa en mans del metge. Esperen que el facultatiu els hi resolgui tots els seus problemes de salut. Aquesta cerca de la salut perfecta genera unes expectatives excessives que acaben provocant la sensació de gaudir de poca salut. Això facilita que el pacient accepti mesures preventives basades en proves diagnòstiques o medicaments que tenen un benefici dubtós o totalment marginal.

    Abans la malaltia es relacionava amb el pecat i avui es vincula a un possible “error en la prevenció clínica” . El metge que aten un pacient amb un infart agut de miocardi acostuma a preguntar-se si havia fet una adequada prevenció dels factors de risc cardiovascular. S’havia tractat la hipertensió o el colesterol? L’uròleg que diagnostica un càncer de pròstata segur que mira si s’havia fet un prèviament una analítica de PSA. Per això és comprensible que l’uròleg de la xerrada recomani aquesta prova encara que l’evidència científica ens mostri clarament que no serveix per prevenir la malaltia. No vol sentir-se culpable en el cas que aparegui un càncer i aleshores preguntar-se: “Si li hagués demanat un PSA a temps…”.

    Així, moltes de les actuacions preventives innecessàries es produeixen per la por del pacient a emmalaltir i pel sentiment de culpabilitat que experimenta el metge quan es produeix la malaltia. La prevenció clínica és una activitat d’indiscutible utilitat però perquè resulti efectiva ha de basar-se en l’evidència científica i no en els sentiments de por dels pacients o de culpabilitat del metge. Un gran nombre de malalties són imprevisibles i la prevenció té efectes secundaris. Només hem d’actuar preventivament sobre la població sana quan disposem d’una evidència incontrovertible que ens demostri el benefici de la intervenció.

  • Els metges, sense eines per abordar la violència masclista per la falta de formació

    Des del 2008 els jutjats han registrat 114.577 denúncies per violència masclista a Catalunya, segons informació del Departament d’Interior. Tot i que no hi ha dades oficials es calcula que prop de la meitat de les denúncies es fan amb el suport i l’ajuda dels serveis d’urgències sanitaris. Aquests serveis o les consultes d’un CAP es converteixen sovint en la porta d’entrada de les víctimes a un llarg circuit que implicarà recursos sanitaris, psicològics, legals i socials i que pot conduir la víctima a denunciar l’agressor. No obstant això, la falta de formació específica dels professionals sanitaris fa que la majoria no tinguin prou coneixements per prevenir, detectar i derivar casos de maltractament.

    «No tenim eines per afrontar una situació si tenim una pacient que ha patit violència masclista i pensem ‘serem el primer contacte del sistema per a moltes d’aquestes persones’», expressa preocupada Aina Delgado, alumna de cinquè curs de medicina a la Universitat de Barcelona. «A la carrera l’únic que es fa específic és durant el rotatori de sisè, quan fem una formació de tres hores. La perspectiva de gènere és totalment absent durant els estudis. Ni tan sols a medicina legal es tracta bé el tema de la violència masclista», lamenta.

    L’institut que feia la formació va desaparèixer el 2013

    Molts dels que es dediquen a l’àmbit de la prevenció i l’abordatge de la violència masclista coincideixen a destacar que falta molta més formació entre professionals. La llei catalana per eradicar la violència, aprovada el 2008, fixa que el Govern «ha de garantir que el professional sanitari té la formació específica adequada». Per garantir-ho, la llei estableix que és l’Institut d’Estudis de la Salut -un òrgan autònom de la Generalitat- a qui li correspon aquesta formació específica exigida.

    No obstant això, aquest institut, que s’encarregava de tasques relacionades amb la formació contínua, ja no existeix. El 2013 va desaparèixer i les poques tasques que li quedaven les va assumir la Subdirecció General d’Ordenació i Desenvolupament Professional del Departament de Salut de la Generalitat. Pep Roma, responsable d’Acreditació i Desenvolupament en aquesta unitat, explica per telèfon que si bé entre 2008 i 2011 «es va fer molta formació a professionals en violència masclista» ara mateix la formació no s’està fent. «Hi va haver un moment que amb la crisi es van eliminar programes per retallar la despesa i al final l’IES desaparèixer perquè també van desaparèixer les subvencions i es va retallar en personal», recorda.

    A la manca de formació se li suma manca de personal. «A Catalunya sort en tenim de les associacions de dones i els moviments feministes perquè els recursos de les diferents administracions haurien almenys de duplicar-se o triplicar-se», assegura Rubén Sánchez, psicòleg especialitzat en violència masclista que treballa a l’Oficina d’Atenció a la Víctima del Delicte. Per la seva banda la Laia Rosich, psicòloga i membre d’El Safareig, lamenta que un dels àmbits que ha patit més retallades en els últims anys hagi estat el de la prevenció.

    Un circuit que no sempre funciona

    «La xarxa sanitària i social han d’anar de la mà i el paper dels professionals sanitaris a l’hora de detectar, prevenir i intervenir és crucial. Aquesta primera fase per posar la pacient en contacte amb recursos especialitzats és molt important», explica Sánchez.

    Per a ell és molt important «trencar amb el corporativisme» que assumeix que el circuit sempre funciona. «És necessària més crítica constructiva», afirma davant l’audiència de la seva ponència al Primer Congrés per a l’Eradicació de les Violències Masclistes, que ha tingut lloc aquesta setmana a Barcelona.

    «Alguns professionals es converteixen en jutges o fins i tot en alguns casos recomanen a la pacient un procés de mediació o teràpia de parella», critica i recorda que la violència masclista és un delicte. Una altra actitud inadequada recurrent és la infantilització de la víctima. «Cal tractar-les com a supervivents, amb sensibilitat i com a adultes», conclou.

    Tenir present que pot ser un cas de violència

    Per la Laia Rosich l’important en els professionals sanitaris a l’hora de detectar és tenir present que una possibilitat és que la pacient que tenen davant hagi patit violència masclista. El fet de tenir l’opció en ment ja implica, segons ella, un canvi de xip. «És important intentar veure-la sola, observar les seves actituds, el seu estat emocional i practicar una escolta activa», comenta.

    I és que els símptomes no sempre permeten determinar que es tracta de violència. Segons explica Carme Valls, metgessa membre de l’ONG CAPS i referent en temes de gènere i salut, sovint els símptomes poden confondre’s amb una situació d’angoixa. Mal de cap, de panxa, dolor articular, confusió mental, pèrdua de memòria o dificultat per concentrar-se són alguns d’aquests símptomes. És per això que en casos de dubte, explica, sobretot en centres d’atenció primària, la metgessa de capçalera pot jugar un paper crucial no només observant amb atenció sinó fent preguntes clau com ara ‘el teu marit, parella o amic és gelós?’. «Les persones que pateixen violència masclista ho viuen com un secret i explicar-ho a algú que no et coneix de res és extremadament delicat», afegeix Rubén Sánchez.

    «Les característiques d’accessibilitat, contacte directe i continuïtat amb els diversos col·lectius de dones i el fet de comptar amb equips multidisciplinars fan de les consultes sanitàries un context idoni per detectar a les dones en situació de violència, així com per prevenir i frenar les conseqüències de la violència en la salut i el benestar de les dones», recull el Protocol per a l’abordatge de la violència masclista en l’àmbit de la salut a Catalunya.

    Amb tot, la Laia Rosich reconeix que «la pressió assistencial dels metges, que han de cenyir-se a les ràtios de pacients, dificulta molt tenir el temps mínim per atendre la pacient amb la calidesa suficient per generar un espai de confiança».

    De l’informe de lesions a la Fiscalia: l’inici del circuit

    «Fins a quin punt puc involucrar-me? Com ​​sé si estic posant en perill la víctima?», es pregunta una de les assistents del Congrés Violències Masclistes. A Catalunya la Llei 5/2008 és la que estableix el marc legal en situacions de violència masclista.

    Segons aquesta «totes les persones professionals, especialment els professionals de la salut, dels serveis socials i de l’educació, han d’intervenir obligatòriament quan tinguin coneixement d’una situació de risc o d’una evidència fonamentada de violència masclista, d’acord amb els protocols específics».

    Segons marca el protocol el professional ha d’»emetre, quan sigui procedent, el comunicat de lesions i l’informe mèdic corresponent», que es fa arribar a la Fiscalia, des d’on es valorarà el cas i s’activaran els mecanismes corresponents. A més, segons el circuit fixat, el professional també haurà d’informar dels recursos jurídics i de seguretat. De fet, des de les mateixes oficines de l’Institut Català de les Dones (900 900 120) s’ofereix assessorament a professionals sanitaris en cas de dubte d’on derivar la pacient o com prosseguir en un cas concret. Amb tot, tant Rubén Sánchez com Laia Rosich insisteixen que el professional no prengui mai la decisió sol sinó que ho faci un equip multidisciplinari.

    Per la seva banda, el grup de Violència de Gènere i Atenció Primària de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), recull reflexions ètiques en un document publicat el 2013. Aquest grup de professionals recorda en el document que si bé la llei els obliga a comunicar les situacions de violència també els obliga a atendre la dona i vetllar per la seva seguretat. «La llei diu que hem de comunicar les situacions de violència de gènere però – fora de la presència de lesions – no precisa quan». En aquest sentit recomanen als professionals que valorin des d’equips multidisciplinars cada cas particular per seguir oferint assistència a la víctima. «La responsabilitat amb la llei i l’atenció a les dones en situació de violència no es mesura per una única decisió presa de forma heroica, solitària i urgent. Són molts actes clínics i assistencials sumats els que perfilen la responsabilitat del metge cap a la violència», conclouen.

    En el document també es recorda que és imprescindible que a l’hora de realitzar el part de lesions i l’informe a la justícia, s’ajudi a la dona a prendre mesures de seguretat: «Si veient la situació en què es troba la dona pensem que el comunicat podria augmentar el risc d’agressió cal considerar la possibilitat de no remetre immediatament l’informe a la justícia».

    Així ho apunta també el codi deontològic, segons el qual «el metge té el deure de denunciar l’existència de violència un cop s’asseguri en la mesura del possible de la protecció de la víctima».

  • Els Diaris de trinxera fan visible l’atenció primària de salut

    Si es dóna un cop d’ull a les notícies de medicina i de salut un veurà que se centren a parlar dels últims avenços, sovint encara en fase experimental, de les emergències i també d’alguns temes d’hospitals, sobretot de tercer nivell. L’atenció primària gairebé no és present als mitjans de comunicació, cosa que la fa invisible per a moltes persones.

    Allò que no és notícia no existeix. És més que probable que si es comentés això amb un creador de continguts audiovisuals diria que no hi ha històries o temes interessants a l’atenció primària.

    La realitat, però, ho desmenteix. Només cal fer una lectura de les històries publicades al blog Diaris de trinxera iniciat l’any 2012, on hi ha més de 300 històries reals del dia a dia explicades per professionals de l’atenció primària. Moltes d’elles donarien per a un bon argument o reportatge a fons.

    Els Diaris de trinxera són una iniciativa per fer visible l’invisible explicant què passa als centres de salut i a les vides de les persones que s’hi atenen, sigui al mateix centre o al domicili.

    A l’atenció primària els professionals treballen gestionant la incertesa de la consulta, on no sempre tenen respostes, i han de resituar-se cada cop que comença una nova consulta de cada dia, siguin banals o greus, canviant el registre a cada moment per adequar-lo a cada cas.

    És un espai on es comparteixen sentiments que els apropen a les persones, tant en la malaltia com en els problemes socials que malauradament ara són molts. Metgesses, infermeres, administratives i treballadores socials acompanyen les persones en les dificultats, encara que només sigui escoltant i sense que quedi res escrit a la seva història clínica.

    La mort també hi és present en el treball del dia a dia i les professionals hi són fins al final, ja que acompanyen tota la vida de les persones essent la seva referència. Els sistemes d’emergències no sempre ho posen fàcil amb la mobilització de recursos que no caldrien o amb solucions poc raonables.

    Tot això en un entorn de treball que sovint té uns objectius, que fixa qui governa, que semblen allunyats de la realitat, un entorn on no sempre es valora el treball que es fa, i amb unes condicions laborals que no ho faciliten, a molts moments.

    En aquest panorama, sovint hi ha dificultats i esperes incomprensibles, però a vegades amb l’ajut d’altres professionals s’encarrilen els problemes que es presenten sense fer soroll.

    També genera angoixes a qui treballa a l’atenció primària intentar fer entendre que algunes propostes d’altres àmbits assistencials no són les més adequades per aquella persona que coneixen molt més bé.

    Però tot i les dificultats, els problemes i la seva invisibilitat, les persones que treballen en els CAP se senten orgulloses de la seva feina, essent conscients que no és fàcil estar a l’altre costat i superant el cansament per seguir treballant amb i per a les persones.

    Totes aquestes històries, presents en els Diaris de Trinxera, tenen a veure amb la vida de la gent, amb els seus problemes, la seva vivència de les malalties i els seus significats, que són diferents per a totes i cada una d’elles (el que els anglosaxons en diuen sickness). Aquesta és una cara de la moneda. L’altra és la malaltia vista com a procés biològic (illness) i la medicina com a pura tecnologia, que és el que té més visibilitat social i als mitjans. Els diaris també posen de manifest el costat més humà dels professionals, les seves pors, les incerteses a les quals han de fer front, el seu valor, el seu treball, la seva relació amb els pacients -aquells que pateixen- i les condicions moltes vegades adverses en les que treballen.

    Recentment el Fòrum Català d’Atenció Primària, entitat que promou el blog dels Diaris de Trinxera, ha publicat un recull de les cinquanta històries més llegides: ‘Diaris de trinxera, el nostre dia a dia. Una realitat invisible’. Aquest llibre pretén ser un homenatge a totes les professionals de l’atenció primària, professionals de contacte i de tacte, que es comprometen amb els seus pacients, que estan disposades a donar-ho per al seu bé, que veuen i viuen la dura realitat dels nostres pobles, les nostres ciutats i els nostres barris. També és un reconeixement del patiment de les persones i del seu pas pel sistema sanitari. Fa visible allò que és invisible, però ben real.

  • «La gent no vol sentir parlar d’estadístiques, vol saber si el seu familiar es recuperarà o no»

    James Bernat és professor de Neurociència a la Universitat de Darthmouth, als Estats Units, i està especialitzat en mort encefàlica o cerebral. La setmana passada va ser a Barcelona, on va oferir dues conferències en el marc de la jornada «Repensar el concepte de mort» organitzada per la Fundació Víctor Grífols i Lucas. Parlem amb Bernat de quins són els aspectes de debat al voltant de la mort cerebral, l’estat vegetatiu permanent i el coma, així com de quins són els protocols mèdics als Estats Units en aquests casos.

    Repensar el concepte de mort. En quin sentit?

    La idea de mort cerebral està basada en el concepte que diu que un ésser humà és mort quan les seves funcions cerebrals han deixat de funcionar de manera irreversible, encara que el cor bategui i la persona continuï respirant amb un ventilador artificial. Els òrgans poden continuar funcionant però el cervell és mort. Fa cinquanta anys un grup de físics va considerar que una persona havia de ser considerada morta quan es produïa la mort cerebral i això ha estat acceptat a la major part de països del món desenvolupat i és un dels moments claus per la donació d’òrgans. Ara bé, hi ha persones que creuen que mentre el cor funcioni i l’oxigen circuli la persona no ha de ser considerada morta. És un debat peculiar perquè la majoria de societats sí que ho consideren però no totes, és un debat que sobretot té lloc a les universitats. Alguns, com jo, intentem respondre a la pregunta de per què una persona amb mort cerebral ha de ser considerada morta amb un discurs més filosòfic per contraargumentar els més escèptics. Amb tot, vull matisar que aquest no és un debat que realment s’hagi estès entre la comunitat mèdica o la societat.

    El fet de considerar la mort cerebral com la mort d’una persona té conseqüències: mantenir o no mantenir la persona respirant.

    Sí, perquè si no consideres la persona morta, una vegada la mort cerebral és declarada pots mantenir la persona amb respiració atrificial. Amb tot, la majoria de vegades, fins i tot quan potser no hi ha mort cerebral però el dany cerebral és molt alt i irreversible la decisió de retirar el suport vital es pren des de les unitats de cures intensives (UCI). Això és comú arreu del món.

    Com és als EUA el procediment una vegada una persona és declarada morta cerebralment? Quin és el protocol?

    Els EUA tenen lleis a cada estat que permeten als professionals declarar una persona morta a través de la determinació de mort cerebral. El que passa habitualment és que els professionals ho declaren així i comuniquen als familiars ‘ho sento, el teu fill o dona és mort’ i llavors li retiren el suport. De vegades pot ser que els familiars s’oposin a què li retirin el tractament que manté la persona respirant. Cada cas és particular i les raons que poden portar algú a oposar-s’hi poden ser diferents. Per exemple, hi ha algunes persones que invoquen un motiu religiós, perquè les seves religions no reconeixen la mort cerebral com la mort. Hi ha tres estats als EUA en què permetrien en circumstàncies d’aquest tipus que els metges continuïn amb el tractament. Amb tot, la majoria de vegades la reacció té més a veure amb les emocions. Una gran part dels casos de mort cerebral són persones joves amb bona salut que han patit un traumatisme molt fort i que de cop i volta es troben en aquesta situació. En aquests casos el xoc és molt gran, és difícil per les famílies acceptar que el seu fill és mort perquè el veuen allà i senten com respira i creuen que potser es tracta d’un coma del qual pot recuperar-se. Requereix molta compassió, els parles de la donació d’òrgans i mires de convèncer-los que és la millor opció. Amb tot, la gran majoria de persones sí que ho accepten.

    Bernat està especialitzat en mort cerebral. / © SANDRA LÁZARO
    Bernat està especialitzat en mort cerebral. / © SANDRA LÁZARO

    Recordes algun cas particular en què et trobessis en una situació especialment complicada en aquest sentit?

    Recordo un cas en què l’excepció era religiosa. Era una família que vivia a Nova York i era de visita. Vam organitzar els papers perquè transportessin el pacient a la seva clínica comunitària, on volien que seguís el tractament. També recordo un parell de casos en què els familiars no volien acceptar-ho per raons culturals. Una família era del sud-est asiàtic i no entenia el que era la mort cerebral. La mare del jove va demanar-nos un encefalograma que mostrés que no hi havia funció i que li enviéssim al seu germà, que era metge. Vam fer-ho així, li vam enviar l’encefalograma i va ser el germà qui va convèncer-la que no hi havia funció cerebral i que per tant el seu fill era mort. En qualsevol cas als EUA hi ha una legislació segons la qual ningú ha d’interferir en l’activitat i les decisions dels metges.

    Canviem de tema. En una entrevista en què parlaves de desordres de la consciència deies que determinar si una persona que es troba al llit en estat vegetatiu és o no conscient de què passa al seu voltant era «fascinant alhora que era un repte». Explica’t.

    Sí, era una entrevista en què parlava de la consciència, un estat en què pot o no trobar-se una persona que té els ulls oberts però que no es troba en mort cerebral. La pregunta que responia en aquesta entrevista era com podem determinar si una persona és conscient o no de què li passa i el que passa al seu voltant si no es mou ni pot parlar. Com podem estar-ne segurs? No pot estar-ne 100% segur però hi ha metodologies estandarditzades per les quals estimules a la persona i en funció de com respon a aquests estímuls pots concloure si hi ha evidència de consciència. Si poden seguir-te amb la mirada a mesura que et mous, per exemple, vol dir que té consciència. També fem coses com ara posar-los un mirall davant i veure si hi ha un reconeixement en la seva mirada. O ensenyar-los imatges de familiars i veure com respon, si plora, etc. també intentem reduir la medicació per assegurar-nos que responen adequadament i que no estan sedats. Sí que és cert que de vegades alguns familiars et diuen que senten que la persona els escolta o sap que són allà. En aquests casos diem ‘D’acord, deixa’m venir amb tu i observar el pacient mentre li parles’. De vegades veiem que tenen raó i d’altres que no, n’hi ha que es deixen guiar més pel que volen creure que pel que realment passa. No pots ficar-te en la ment d’algú per tant l’única manera de determinar la seva consciència és basar-te en reaccions a estímuls. No és fàcil.

    Parlem ara d’un altre estat neurològic: el coma. Què diu l’evidència científica? Hi ha històries que circulen de vegades sobre casos que semblen sospitosament miraculosos.

    Cada cas és diferent. El coma equival a ulls tancats i cap resposta. Aquesta és la diferència d’un estat vegetatiu. En general un coma dura unes setmanes i després la persona o bé mor o bé «millora» i passa a un estat vegetatiu. S’ha de ser molt curós a l’hora de confiar en històries que apareixen en premsa popular. Sovint les històries estan tergiversades o els casos que expliquen no són reals. Normalment només hi ha algunes millores a llarg termini. Un cas típic de recuperació seria: una ferida o un cop provoca un traumatisme cerebral, la persona està en coma durant dues setmanes, després la persona obre els ulls però no respon i al cap d’uns mesos és capaç de respondre a estímuls o dir una paraula. Després, amb una llarga rehabilitació, la persona podria tornar a parlar i moure’s depenent de molts factors, com ara l’edat o el dany cerebral. La gent vol tenir esperança i de vegades, si han sentit parlar d’algun cas excepcional, pensen que la seva persona estimada es podrà recuperar. La relació amb els familiars comporta una sèrie de llargues converses i molt de tacte. Gairebé sempre hi ha una petita part d’incertesa perquè el pronòstic l’has de basar en estadístiques de persones en unes condicions molt semblants a les del pacient actual. Però és clar la gent no vol sentir a parlar d’estadístiques, vol saber si el seu familiar es recuperarà o no.

    James Bernat en una sala de l'Ateneu Barcelonès, on va pronunciar dues conferències. / © SANDRA LÁZARO
    James Bernat en una sala de l’Ateneu Barcelonès, on va pronunciar dues conferències. / © SANDRA LÁZARO

    Quins creu que seran els temes que seran objecte de debat o de reflexió en els pròxims anys en relació a la mort?

    Les preguntes que sovint acaben sorgint tenen a veure amb si cal o no mantenir amb suport vital a persones que tenen un dany cerebral molt sever. D’això ja se n’està parlant ara. En aquests moments no hi ha un consens al voltant d’aquesta qüestió. Decidir el que creus que una persona hauria volgut si pogués decidir sobre la seva pròpia vida és molt difícil. La majoria de persones en aquesta situació són persones joves que lògicament no pensaven que els passaria això. Aquesta és una àrea, l’altra és l’impacte que té en termes sanitaris i econòmics aquest tipus de cura, que és molt alt. Invertir diners en algú que saps que mai es recuperarà és un tema de debat molt controvertit. Als Estats Units el percentatge que es destina a aquests casos però és molt petit en relació al que es gasta en sanitat. També hi ha moltes partides destinades a investigacions i tractaments pilot innecessaris.

    Veuria com a positiu introduir com obligatori omplir un document de voluntats anticipades al complir els 18 anys, per exemple?

    Recomanem vivament a tothom que signi un document de voluntats anticipades però la gent no vol pensar en la mort. La reacció de la gent és: per què hauria d’omplir aquest paper si només tinc 18 anys? Als Estats Units quan et treus el carnet de conduir, per exemple, et pregunten si vols ser donant d’òrgans [Als EUA, a diferència d’Espanya, ningú es converteix en donant d’òrgans a no ser que expressi el contrari]. Molts estats ara ofereixen la possibilitat d’omplir aquest tipus de document, de voluntats anticipades, en línia i inclou el concepte de donant d’òrgans, que als EUA d’entrada és voluntari. Per exemple, la meva dona i jo vam decidir convertir-nos en donants d’òrgans així que vam autoritzar-ho i quan morim si els nostres òrgans resulten útils seran utilitzats per un trasplantament.

    Signar aquest tipus de documents és una manera de treure responsabilitat als que han de decidir per tu?

    Sí, és una bonica manera de veure-ho. Li resta el sentiment de culpa a aquells que han de decidir pel pacient i viuran amb el dubte de si han pres la decisió correcta que el pacient hauria volgut.

  • Antoni de Gimbernat (1734-1816)

    Dissabte passat es va celebrar a Cambrils el 200 aniversari de la mort del cambrilenc Antoni de Gimbernat, principal cirurgià i docent de la Il·lustració espanyola que va fer meritoris descobriments anatòmics que van permetre en el seu moment operar millor les hèrnies crurals. Es complia exactament un segle de l’homenatge que se li reté, també a Cambrils, el diumenge 19 de novembre de 1916. Gràcies a un document que vaig trobar remenant el llegat bibliogràfic del meu pare, m’he assabentat de com es va desenvolupar la mateixa cerimònia 100 anys abans. Es tracta d’un document imprès en petit format de 20 pàgines, escrit per en Joan Freixas, aleshores President de l’Associació de Metges de Llengua Catalana, on es pot llegir una breu notícia biogràfica sobre Gimbernat, seguida de la crònica detallada dels actes commemoratius i, molt especialment, dels noms i càrrecs dels assistents més il·lustres. Comparar les dues celebracions té el seu interès.

    El disseny general de l’homenatge va ser semblant: una jornada en cap de setmana (enguany dissabte, fa un segle diumenge), uns discursos protocol·laris (al carrer al 1916, al magnífic saló de plens del no menys magnífic Ajuntament de Cambrils, enguany), col·locació d’un memorial (una placa a la casa on nasqué Gimbernat aleshores, un bust regalat per la Universidad Complutense al CAP de Cambrils enguany) i un dinar de germanor. Tanmateix algunes diferències són notables.

    Fa 100 anys l’efemèride va tenir un caire molt més institucional. La proposta de celebració fou feta pel Claustre de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Enguany, la iniciativa la va prendre en Pere Mestres, ex-Professor d’Histologia de la Facultat de Medicina de la Universität des Saarlandes alemanya, també cambrilenc il·lustre, amb el suport de l’Ajuntament de Cambrils, i un dels impulsors de la Facultat de Medicina de la UAB i per tant mestre dels que vam formar la primera promoció que va estudiar a l’Hospital de Sant Pau després de la Guerra Civil. Més: el Dr. Recasens, tarragoní com Gimbernat, que al Novembre de 1916 ostentava, el càrrec de degà del Col·legi de Cirurgia de San Carlos de Madrid, va acudir en representació d’Alfons XIII.

    En la seva intervenció (primer en castellà i després en català) va llegir un missatge de suport a la ciència i a la sanitat de part de la monarquia que, transcric literalment, té com una de les pedres més preuades de la seva corona reial a Catalunya que, per sa ciència, per sa indústria i comerç, pot competir amb les nacions estrangeres més avançades (aplaudiments i visques).

    Enguany no hi ha hagut representació de la monarquia i em temo que Felip VI, tot i haver estudiat a Toronto i a la universitat de Georgetown, no és gaire conscient del paper que van jugar els seus avantpassats, Carles III i Carles IV, en la fundació dels col·legis de cirurgians a Espanya i en la reforma de l’ensenyament i l’ordenació de la Medicina. Dissabte passat, la presència política va ser protagonitzada per l’alcaldessa de Cambrils, Sra. Camí Mendoza, i el Dr. Roger Pla, aquest darrer en representació del conseller Comín que, de moment, no mostra intencions de pal·liar el divorci amb la història, la societat civil i el món de la medicina acadèmica instaurat pels seus predecessors(res). La corporació cambrilenca va contribuir a l’èxit de la trobada tot i esponsoritzar l’esdeveniment juntament amb la família Vidal i Barraquer de Cambrils i la Societat Catalana de Cirurgia presidida pel Dr. Salvador Navarro.

    Altres representants il·lustres de l’època que acudiren a Cambrils el 1916 van ser el governador civil de Tarragona, el President del Col·legi de Metges de Barcelona, el Degà de la Facultat de Medicina de Barcelona, representants de les Facultat de Medicina de Granada, València, Cadis i Saragossa, i el bisbe de Solsona Francesc Vidal i Barraquer (emparentat amb en Gimbernat). Cal destacar una altra notable diferència: segons Freixas, el 1916 van acudir una dotzena d’estudiants presidits «pel seu gloriós estendard» representant aquest estament de la Facultat de Medicina de la UB. Per cert, encara que no paritària, la representació estudiantil incloïa quatre senyoretes [sic]. Enguany cap estudiant de Medicina ha assistit a l’homenatge palesant un cop més, el divorci progressiu entre la docència abstreta de la Medicina i la vida. Tampoc hi vaig veure metges notables de la contrada, dels hospitals de Reus, de Tarragona o de Valls.

    A diferència del primer centenari, aquest segon ha tingut una part científica en forma d’una taula rodona organitzada en horari de tarda, ja que vam creure que calia aprofitar l’oportunitat per subratllar la vigència de l’Anatomia i les Ciències Morfològiques en la docència i recerca actuals. A voltes aquestes matèries es menyspreen enfront dealtres amb més glamur i modernitat –com ara la Biologia Mol·lecular o la Genètica- però cal no oblidar que encara permeten fer aportacions als progressos de la cirurgia. Amb aquesta intenció s’han revisat temes com els sagnats pèlvics després d’un trauma, la cirurgia de les hèrnies abdominals complexes, l’anatomia quirúrgica del recte i les contribucions de l’anatomia a la cirurgia urològica.

    Finalment, a l’acte de 1916 hi va haver una gran presència dels mitjans de comunicació escrits. En Freixes llista fins a tres diaris de Barcelona: la Veu de Catalunya, Las Noticias i La Vanguardia (que, per cert, enguany no va ni respondre als e-mails d’invitació), el Diario i el Foment de Reus, i dotze capçaleres de la premsa professional. El 200 aniversari de la mort d’en Gimbernat resulta molt menys glamurós que el Black Friday. Ja ho entenc.

    Parafrasejant el comentari final del cronista Joan Freixas…L’acte resultà una xamosa i excepcional festa, en la que s’hi congregaren, fortament agermanats, a l’impuls d’un respecte intens i una gran veneració, tots quants sentim la necessitat d’exaltar la glòria immarcescible del gran Gimbernat: fill predilecte de la Vila de Cambrils, meritíssim organitzador de l’ensenyança, gran mestre; operador prudentíssim, conscient i laboriós; que portà triomfador pel món de la ciència una reputació indiscutible; què anà a llunyanes terres a aprendre, bo i ensenyant; home d’origen humil que arribà a assolir, amb el seu sòl esforç, amb els seus propis i incalculables valiments, l’escala, penosa i difícil, de la immortalitat, pujant-la amb exemplar fermesa i constància, esgraó per esgraó, fins aconseguir-ne el venturós pinacle, sols reservat als grans homes.

    Sapiguem imitar a Gimbernat, i recordem amb joia l’acte celebrat per commemorar l’aniversari de la seva mort que resultà, no una vall de llàgrimes, que s’evaporen al cap de poc de caure, sinó una feliç diada d’intensa glòria i d’exemplar entusiasme.

  • La prevalença de la diabetis es duplica en vint anys

    Molts s’hi refereixen com l’epidèmia silenciosa del segle XXI. La diabetis, provocada per una alteració en el metabolisme de la glucosa, afectarà el 2040 una de cada deu persones adultes, segons càlculs de la Federació Internacional de Diabetis (IDF), però prop de la meitat no ho sabrà. Aquesta malaltia crònica pot ser present sense manifestar-se durant anys, motiu pel qual una de cada dos malalts no estan diagnosticats.

    Segons les projeccions la malaltia serà molt prevalent en els propers anys, ja que la previsió és que segueixi creixent com ho ha fet en els darrers anys. A Catalunya el nombre de persones amb diabetis s’ha duplicat des de 1994, quan  afectava un 4,7% de la població. El 2015 el percentatge ja era el 8,4% – 530.000 persones de 15 anys o més- segons dades de l’Enquesta de Salut de Catalunya.

    Molts experts reconeixen la diabetis com un problema creixent de salut pública a causa de l’elevada prevalença dels factors de risc que s’associen a la diabetis mellitus del tipus 2 (DM2), que representa més del 90% dels casos de diabetis. Aquest tipus, dita també de l’adult o no insulinodependent, apareix normalment en persones majors de 40 anys i la causa té a veure habitualment amb l’estil de vida.

    Tal com diu l’estudi Evolució de l’atenció a la diabetis tipus 2 a Catalunya, la DM2 molt freqüentment s’associa a factors de risc com l’obesitat, la hipertensió o la dislipèmia, fet que li confereix un elevat risc cardiovascular. De fet, recull el text, la principal causa de mortalitat entre la població diabètica és precisament la malaltia cardiovascular, responsable d’aproximadament un 60-70% de les morts en les persones amb diabetis. Segons dades de l’IDF la diabetis va deixar 5 milions de morts al món el 2015 -una mort cada sis segons-.  

    Prevenir l’obesitat és prevenir la diabetis

    Davant les xifres creixents quant al nombre de persones obeses -prop de la meitat dels adults diabètics presenten excés de pes- i altres factors de risc un estil de vida saludable es dibuixa com el millor aliat en la prevenció de la malaltia crònica. “Portar una dieta saludable és important per a tot ésser humà, però per a una persona que pateix diabetis és una prioritat ja que és un hàbit determinant per la seva salut”, es resumeix en la publicació L’alimentació en la diabetis en situació de pobresa i exclusió social. És recomanable un consum d’aliments nutritius i rics en fibra com fruites, hortalisses i verdures, i farinacis integrals; acompanyats de proteïnes d’alt valor nutritiu i greixos d’origen vegetal; consumits de manera repartida durant el dia i acompanyats d’exercici físic diari.

    Persones diabètiques en situació de pobresa

    El mateix departament de Salut reconeix que la diabetis presenta un clar gradient social. Les persones amb nivell d’estudis primaris o sense estudis tenen més del doble de probabilitat de patir diabetis respecte la població amb estudis universitaris, tant en homes com en dones.

    “Les persones diabètiques que viuen en situació de pobresa fan un canvi cap a una dieta més econòmica. Aquesta, normalment es basa en aliments de densitat energètica elevada, els quals generalment inclouen una gran proporció de greixos afegits, sucres afegits i altres carbohidrats refinats. Aquest tipus d’alimentació els pot ajudar a mantenir les seves necessitats energètiques, tot i que dificulten el control glicèmic.”, alerten Mercè Vidal i Berta Vidal en la publicació sobre l’alimentació en la diabetis.

  • Quin metge necessita la societat? La professió afronta el repte de renovar-se

    L’envelliment de la població, la consolidació de les noves tecnologies o un pacient cada vegada més informat són alguns dels aspectes sobre els quals pivotarà el canvi de la professió mèdica en els pròxims anys. Un canvi que els professionals destaquen com a necessari per actualitzar la professió, i de retruc, la formació dels metges i metgesses futurs.

    Quin metge necessita la societat? Com s’ha de formar el nou metge? Com poden facilitar les organitzacions sanitàries que el metge exerceixi el seu rol? A quins reptes ètics i deontològics haurà de fer front? Prop d’un miler de professionals miraran de donar resposta a aquestes preguntes en el 3r Congrés de la Professió Mèdica de Catalunya (CPMC), que se celebrarà aquesta setmana a Girona després de vuit anys des del darrer congrés. Sota el lema Construïm junts la professió del futur al servei de les persones, els assistents debatran al voltant d’aquests quatre eixos, que ja s’han treballat en els darrers sis mesos.

    L’empoderament del pacient

    En Carles Blay fa trenta-tres anys que exerceix de metge. Treballa al CAP Santa Eugènia de Berga. Valora molt positivament que tingui lloc un debat en què es revisin els reptes actuals, ja que al seu parer “la medicina és una pràctica subjecte a canvis en molts aspectes i cal que estigui en revisió contínua”. Un dels principals àmbits de canvi, destaca, és l’empoderament de les persones. “Avui el pacient té un posicionament més madur, és més autònom i està més informat. Cal que el metge tingui una pràctica menys paternalista i més d’acompanyament”, apunta Blay.

    En això coincideix la Mireia Garcia, que fa quatre anys que va acabar el MIR i treballa com a metgessa de família al CAP l’Hospitalet de l’Infant (Tarragona). “Tot i que des d’alguns sectors es veu l’empoderament del pacient com una amenaça, la introducció del pacient com agent actiu ha de promoure una nova relació metge-pacient en què hi hagi més diàleg i interacció”, assegura. En aquest sentit, però, matisa que cal també fomentar més educació en salut: “Els pacients s’han de responsabilitzar molt més de les seves malalties”.

    Potenciar la col·laboració entre professionals

    Per a la Mireia Garcia una de les línies de canvi ha de consistir en “treure la jerarquització” que té el metge a dalt de tot. “S’ha de donar molt poder a tot l’equip assistencial (metges, infermeres, psicòlegs, auxiliars…) i que cadascú des del seu coneixement pugui tenir un rol actiu”, assegura. Amb tot té clar que hi ha d’haver molta més relació entre l’Atenció Primària i l’especialitzada essent el metge de capçalera “qui porti la batuta”.

    “Els canvis en l’àmbit demogràfic i epidemiològic implicarà cada vegada més persones grans amb més multimorbiditat, és a dir, que presenten més d’una malaltia. “Això ens obligarà a atendre processos molt més complexos en què cadascun dels professionals haurem de ser més generalistes, més col·laboratius i còmplices d’altres professions”, afegeix Carles Blay.

    Una formació actualitzada

    N’hi ha prou amb un bon expedient acadèmic? S’han de valorar habilitats, a més de coneixements, per ser metge? Convé que matèries com comunicació o ètica tinguin més pes? Aquestes reflexions ocuparan part de la jornada de dijous. La Mireia Garcia, que fa uns anys era tot just acabant la carrera de medicina, troba a faltar en el seu dia a dia a la consulta recursos per abordar problemes o malalties que tenen una base psicosocial. “Gairebé un 80% de les malalties tenen una base psicosocial, que té a veure amb com viu la gent: si es troba a l’atur, si té bronquitis i viu en un pis sense ascensor, etc.”, assegura. Per ella “ningú ensenya això a les facultats de medicina”. “Si la professió està canviant la carrera també ho haurà de fer”, sentencia.

    «A les facultats s’ensenya poc d’empatia o de bioètica, per exemple, s’ha de repensar en funció del que la societat reclama. La universitat també és dels sectors que els costa més canviar», assegurava fa uns mesos a aquest diari en una entrevista el president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, Jaume Padrós.

    L’indubtable paper de la tecnologia

    Un dels reptes més grans serà el paper que jugarà la tecnologia en el dia a dia de la pràctica mèdica. “Com gestionem la ingent quantitat d’informació que hi ha a la xarxa, que les persones tinguin accés digital a la seva història clínica i els condicionants ètics de tot plegat són reptes que imposa la tecnologia”, diu Carles Blay.

    De rerefons: l’impacte de la crisi

    El darrer congrés de la professió mèdica es va celebrar a Tarragona fa vuit anys i els efectes de la crisi en forma de retallades, pressió assistencial i precarietat laboral seran el teló de fons d’aquest dijous. La Mireia recorda com en acabar la residència va agafar una suplència d’estiu i des de llavors encadena contractes cada any. “Vas encadenant contractes, guàrdies i jornades laborals aquí i allà i això passa factura. A més, no pots planificar quan podràs ser mare o agafar-te una excedència”, lamenta aquesta metgessa.

    Amb tot, en Carles Blay, es mostra orgullós de l’actitud del col·lectiu del qual forma part. “Hem mantingut el compromís amb els pacients amb la mínima conflictivitat malgrat tenir més pressió, més complexitat clínica i menys recursos”, diu. “La professió mèdica ha estat capaç de mantenir el compromís amb les persones per damunt de condicionants adversos. Això em fa sentir content de ser metge”, confessa.

    Punts de vista sobre la professió mèdica

    Recupera entrevistes amb professionals de la medicina en què hem abordat qüestions que tenen a veure amb el que es debatrà aquest dijous al 3r Congrés de la Professió Mèdica de Catalunya (CPMC).

    DOLORS FORÉS: “La majoria de vegades és mentida que sigui millor anar al metge especialista”

    JOSEP MORERA: “Amb els sous actuals no pots mantenir una flota de metges entregats al sistema”

    VICTÒRIA CAMPS: “En medicina mai hi ha respostes automàtiques, el que importa és plantejar-se el dubte ètic”

    SALVADOR ESQUENA: “Ens toca haver de donar un diagnòstic de càncer en deu minuts”

  • Són les dones menys susceptibles de contraure un càncer que els homes?

    Hi ha l’errònia creença que les dones són menys susceptibles de tenir un càncer que els homes, pel fet que el risc de càncer és més alt en els homes que en les dones. Per exemple, es va considerar durant molt de temps que les dones eren menys susceptibles de tenir un càncer de pulmó associat al tabac, perquè presentaven un risc menor. Però les dones van començar a fumar en una edat més avançada que els homes i fumaven menys quantitat. Una revisió sistemàtica publicada a la revista mèdica més important sobre càncer, la Journal of the National Cancer Institute (JNCI), l’any 2004 va demostrar que quan es comparaven patrons de consum similars com l’edat d’inici, la durada i la dosis el risc és similar.

    Sembla evident que cal diferenciar el concepte de susceptibilitat. Segons el diccionari de Maria Moliner expressa «l’aptitud per experimentar cert efecte» o «propensió a», del concepte de risc, que es defineix com «la possibilitat que passi una desgràcia o contratemps i que en termes epidemiològics es defineix com la probabilitat de desenvolupar una malaltia en un temps donat». La propensió podria estar determinada en part per condicions innates, com la susceptibilitat genètica o per característiques distintives entre dones i homes com poden ser les hormones sexuals femenines. La probabilitat de desenvolupar una malaltia no hereditària depèn majorment de l’exposició a factors de risc i en menor mesura de la susceptibilitat. En el càncer, en aproximadament el 80% dels casos, si no hi ha exposició als factors de risc no hi ha malaltia, encara que la susceptibilitat sigui molt alta. A la pràctica no sempre es diferencien aquests conceptes.

    Està comprovat que els homes tenen major risc de càncer que les dones. Segons estimacions del Departament de Salut de Generalitat de Catalunya l’any 2012, un de cada dos homes desenvoluparan un càncer en la seva vida. Per a les dones en canvi la probabilitat és més baixa, una de cada tres. Però aquesta diferència de risc no és causa d’una major susceptibilitat. Possiblement el càncer gàstric, la incidència és molt més baixa en el sexe femení (tot i que l’exposició al principal factor de risc: la infecció pel bacteri Helicobacter Pilory és similar). És l’únic tumor pel qual la susceptibilitat és més baixa en les dones que en els homes. Això s’atribueix a un efecte potencialment protector dels estrògens.

    En el càncer es troben afectats els mecanismes genètics de regulació i control del creixement i reproducció cel·lular, però no són els gens els que majorment determinen el nostre risc de càncer, tot i que les administracions públiques i agències públiques de finançament li concedeixin la gran majoria dels recursos d’investigació. El determinant és l’exposició a factors ambientals i d’estil de vida. Això s’ha comprovat amb estudis en bessons univitel·lins en països escandinaus, és a dir germans genèticament iguals, però que tenen un diferent risc de càncer, o en poblacions que han emigrat de països de baix risc (com l’Iran o la Xina) a països d’alt risc de càncer (com els EUA o el Canadà) i que sense canviar els seus perfils genètics, s’acosten al nivell de risc de la població receptora.

    Sense tenir en compte els tumors específics de la dona (com mama i genitals femenins) i de l’home (pròstata i genitals masculins) hi ha una evidència científica sòlida que mostra l’associació d’una àmplia varietat de tumors comuns a les dones i els homes: el consum de tabac, la inadequada alimentació, l’obesitat i la manca d’activitat física, l’excessiu consum d’alcohol, l’exposició solar, els agents biològics com virus i bacteris, l’exposició a cancerígens en el medi ambient o en el lloc de treball. Per a gairebé tots aquests factors la prevalença d’exposició és més alta en els homes i per això el risc és comparativament més baix en les dones.

    Segons les dades de l’Enquesta de Salut de Catalunya (2014) els homes fan menys activitat física, una major prevalença de consum de tabac, un major consum d’alcohol, una menor ingesta diària de fruites i verdures i una major prevalença d’excés de pes que les dones. Com els hàbits de vida i les condicions ambientals són modificables i millorables, el càncer es pot prevenir i aquesta estratègia és igualment vàlida i necessària tant per als homes com per a les dones.