Just Deploy It!

Categoría: Factor humà

  • «Haver d’acceptar una ocupació de baixa qualificació afecta la salut mental de molts migrants»

    Tenen els immigrants pitjors condicions laborals? Afecten aquestes condicions a la seva salut? Parlem amb dues expertes sobre les condicions de la salut ocupacional dels immigrants. Elena Ronda, experta en Salut Pública, és investigadora del Centre d’Investigació en Salut Laboral (CiSAL) i ha estudiat el cas dels migrants llatinoamericans arribats a Espanya. Alison Reid, de l’Escola de Salut Pública de la Universitat de Curtin (Austràlia), ha estudiat la salut ocupacional dels treballadors migrants que viuen a Austràlia. Totes dues han participat aquest setembre en el 25è Congrés d’Epidemiologia de Salut Ocupacional (EPICOH), que va reunir a Barcelona més de 650 investigadors de 63 països diferents.

    Quines són les principals diferències que observeu en les condicions de treball si comparem les persones natives i les migrants?

    Elena Ronda: Les condicions de treball estan relacionades amb les feines que els immigrants normalment fan. Si treballen, per exemple, en la construcció, realitzen un treball més manual, i els riscos estan relacionats amb això.

    Alison Reid: A Austràlia passa el mateix. Durant els últims 20 anys aquest país ha intentat atraure immigrants qualificats, però és difícil per aquesta gent trobar feina, perquè no tenen experiència professional a Austràlia o no tenen qualificacions australianes. Per això acaben acceptant treballs que estan per sota de la seva preparació i això causa molt estrès i afecta la seva salut mental. També, una altra cosa que passa, és que aquestes persones no tenen experiència fent aquest tipus de treballs, per tant acaben patint més lesions. Alhora estan desesperats per mantenir la feina, per tant no diuen res sobre les seves condicions o sobre les lesions que pateixen.

    En un estudi que va fer l’Elena, juntament amb altres companys, afirmàveu: «Els nouvinguts tenen, de mitjana, millor salut que els seus semblants en el país d’origen i fins i tot millor que els seus semblants en el país receptor, encara que a mesura que augmenta el temps de residència aquest avantatge va desapareixent o s’inverteix. Això s’explica pel fet que sovint els immigrants presenten més vulnerabilitat que la població autòctona i pateixen condicions de vida i treball deficients». Això passa en tots els països?

    A.R.: Vaig fer un parell d’estudis i un es fixava en la gent que acabava d’arribar a Austràlia. Eren analitzats en 3 períodes: quan feia 6 mesos de la seva arribada, al cap de 18 mesos i 3 anys i mig després. Vam trobar que si no treballaven en allò pel qual estaven formats i preparats després de tres anys i mig tenien mala salut mental. En un altre estudi que vam fer ens fixàvem en l’exposició als condicionants de càncer, com el dièsel o el fum del tabac. Vam trobar una diferència entre els australians i els treballadors immigrants. Aquests últims estaven més exposats al dièsel i al silicat que els australians i és així perquè estan empleats en llocs on hi estan més exposats. O encara que facin el mateix tipus de treball que els australians, ells fan les tasques més brutes. Per tant, hi ha moltes maneres per les quals el treball pot impactar en la salut.

    E.R.: Nosaltres vam trobar resultats semblants. Una altra cosa que vam estudiar va ser el presentisme, el fet de treballar quan estàs malalt, i vam veure que és més alt entre els immigrants. Van més a treballar encara que per les seves circumstàncies no podrien.

    A.R.: La raó sovint és que els immigrants han d’enviar diners a casa per ajudar a la seva família, que està al seu país, i per tant això fa incrementar el seu desig d’agafar qualsevol treball i agafar-s’hi. Siguin quines siguin les condicions.

    Aquestes condicions sovint impacten sobretot en la salut mental. Com? Quin tipus de problemes mentals heu observat?

    A.R.: Hem analitzat només problemes de salut mental comuns. Però hem vist problemes com depressió, insomni, atacs de pànic. Aquestes afectacions són més importants entre aquestes persones que no poden fer servir les seves aptituds en el seu treball i pateixen més ansietat, depressió, etc.

    E.R.: Nosaltres vam veure també que molts pateixen l’anomenada Síndrome d’Ulisses: quan no et trobes bé perquè has deixat a la teva família, els teus fills. Et sents sol i trist en un país al qual no estàs acostumat. I alhora tens la necessitat de triomfar perquè necessites pagar el que et va costar el viatge per venir a Espanya o per enviar-ho a la teva família. Saps que has de triomfar, t’ha d’anar bé, això produeix pressió. El que nosaltres hem vist durant molt de temps a Espanya, estudiant el cas dels migrants llatinoamericans, és el mateix que veiem ara en altres països europeus amb l’arribada de persones de l’Orient Mitjà. El fenomen és global.

    Elena Ronda durant un moment de l'entrevista / SANDRA LÁZARO
    Elena Ronda durant un moment de l’entrevista / SANDRA LÁZARO

    La situació que pateixen aquestes persones es va veure agreujada durant la crisi econòmica?

    E.R.: Vam estudiar les condicions dels migrants quan van començar a arribar a Espanya i després durant la crisi. I el que vam observar és que en aquells que tenien bones condicions i una bona feina la crisi no va tenir efecte, fins i tot la seva salut mental va millorar. La migració va ser una cosa positiva per ells. El problema era pels que no tenien bones condicions de treball, estabilitat o un treball precari. El problema no és la immigració en si, sinó les condicions que et fan migrar i després les condicions que trobes quan arribes al país.

    Europa està vivint una crisi humanitària sense precedents. Si tenim en compte els vostres estudis, de quina manera els governs haurien de fer un esforç per millorar el procés d’integració de tota aquesta gent que ara està arribant? Com el treball pot servir per ajudar-los en això?

    A.R.: Austràlia no ha patit aquesta crisi humanitària. A la gent que ha arribat amb un programa humanitari se’ls ofereix suport durant cinc anys, fins i tot allotjament, diners, informació, etc. Però mai he vist que se’ls doni informació sobre els seus drets laborals o sobre quantes hores haurien de treballar o quantes vacances haurien de tenir o quin és el salari mínim. Per tant, són realment desconeixedors de tot això. En un dels nostres estudis vam parlar amb aquesta gent en grups i ens van explicar històries horribles. Per exemple, una dona embarassada de set mesos estava treballant en un lloc on maten pollastres, va caure a terra, perquè el terra estava mullat. I no va anar a casa, no va ser enviada al metge. Però el pitjor de tot és que no sabia que tenia dret a anar al metge. Per tant, crec que hauria d’haver-hi més educació per aquesta gent quan arriben, perquè coneguin millor els seus drets laborals.

    E.R.: Quan arriben no coneixen res i estan disposats a acceptar qualsevol cosa sense conèixer res.

    A.R.: A Austràlia el salari mínim està per sobre dels 19 euros l’hora però hi ha gent a qui se li paga 10 euros l’hora, i pensen que 10 euros està bé perquè en els seus països els pagarien 5 euros l’hora.

    L'Alison durant un moment de l'entrevista / SANDRA LÁZARO
    Alison Reid durant un moment de l’entrevista / SANDRA LÁZARO

    Podem dir llavors que els immigrants pateixen desigualtats en salut a causa de les seves condicions de treball?

    A.R.: Sí. Si treballes en alguna cosa perillosa tens més possibilitats de lesionar-te. Aquestes coses fan créixer les possibilitats de patir problemes de salut.

    E.R.: El problema és que l’ocupació de baixa qualificació que ells desenvolupen causa aquests problemes. Haver d’acceptar una ocupació de baixa qualificació afecta la salut mental de molts migrants. Si veus les condicions laborals de treballadores de la llar és igual si són immigrants o no, les condicions laborals són les que són. El factor de ser immigrant potser el que fa és que les acceptis més perquè necessites els diners. El treball en si és igual si ho fa un o un altre. És la qualitat del treball i la pressió d’enviar diners a casa el que causa aquests perjudicis per la salut.

    A.R.: Exacte. Per exemple Austràlia té immigrants qualificats, quan tenen treballs que responen a la seva qualificació se senten bé. Si treballen en una empresa gran que mira per la seva seguretat i reben formació i bon salari, etc, llavors estan molt bé.

    E.R.: Aquest és el missatge que volem donar: les condicions de treball són les mateixes per a uns i altres, el problema és quan es tracta de treballs on les condicions no són bones i a més s’hi suma el fet de ser immigrant, que fa que, per la teva situació, acceptis coses que d’una altra manera no acceptaries.

  • Familiars de persones amb alzheimer: sols i sense un pla nacional per abordar la malaltia

    A l’estat espanyol hi ha prop de 1.200.000 persones diagnosticades d’alzheimer (112.000 a Catalunya), una malaltia neurodegenerativa que de moment segueix sent incurable i que suposa la deterioració gradual de la memòria de la persona fins arribar a la seva incapacitació. A l’espera d’una cura definitiva o de fàrmacs pal·liatius -de moment només existeixen alguns que alteren poc el curs de la malaltia- els malalts, i en especial els seus familiars, han d’aprendre a conviure-hi.

    Més enllà del desajust emocional i l’esforç psicològic que han de fer els familiars, molts es converteixen de cop i volta en cuidadors i l’entrada de la malaltia a casa suposa reorganitzar les hores i els recursos econòmics. “Els familiars són els herois silenciosos. Molts no tenen recursos i necessiten ajuda. Qui pot tenir 3.000 euros per pagar una residència?”, es pregunta Immaculada Fernàndez, presidenta de la Federació Catalana d’Associacions de Familiars d’Alzheimer. I és que els costos per a una família de cuidar una persona amb alzheimer ronda els 31.000 euros anuals, segons càlculs de la CEAFA (Confederación Española de Asociaciones de Familiares de Alzheimer).

    “La teva vida canvia radicalment”, assegura la Pilar Sànchez. Quan li van diagnosticar alzheimer a la seva mare, ara fa deu anys, el seu dia a dia va haver de canviar per força. “He tingut la sort o la desgràcia de deixar de treballar i això m’ha permès tenir més temps. La porto al centre [el centre de dia terapèutic de l’Associació] però per exemple des de fa quatre anys no puc plantejar-me sortir cada cap de setmana”, explica. “Els familiars trobem a faltar un suport social i un reconeixement polític”, afegeix.

    En el cas de la Raquel Fernández és el seu marit qui té alzheimer. Ella ja està jubilada i es dedica exclusivament a cuidar-lo. “Els fills t’ajuden però clar ells tenen la seva feina. Des de fa temps només visc per ell”, relata amb la tristor de qui veu com el seu company de vida va desapareixent a poc a poc.

    Diversos països europeus compten amb un Pla Nacional

    Un punt comú de reclamació des de l’àmbit familiar per mitjà de les associacions i també des de l’àmbit mèdic és la promoció, des de l’administració, d’un Pla Nacional d’Alzheimer. A tot el món una vintena de països tenen un pla i a Europa estats com Dinamarca, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, Malta, Holanda, el Regne Unit, Alemanya o França compten amb una estratègia estatal. “És increïble que no tinguem un pla nacional”, lamenta la presidenta de la Federació Catalana d’Associacions de Familiars d’Alzheimer, de la que en formen part més de 7.000 familiars i més de 200 professionals.

    unnamed

    França, per exemple, va ser el primer país europeu en llançar un pla nacional per abordar la demència. Va ser l’any 2001, quan prop de 600.000 persones al país vivien amb demència, la meitat de les quals diagnosticades d’alzheimer. Entre els objectius d’aquest primer pla (2001-2005) hi havia els de produir guies ètiques per a famílies, proveïr suport econòmic o crear centres de dia i centres locals d’informació sobre demència. Actualment aquest pla ja va per la tercera fase.

    L’estat espanyol no només no té cap pla nacional, sinó que a més presenta diferències importants a nivell territorial. Mentre que Andalusia, Galícia i Extremadura han desenvolupat plans estratègics a nivell autonòmic i disposen de més recursos per a les famílies, en altres comunitats el pes recau més sobre les associacions. “Han vist el problema i les necessitats i s’han posat a treballar. A Andalusia fa anys que tenen un pla i les famílies tenen unes ajudes increïbles”, assenyala Immaculada Fernàndez.

    Activitats a l'Associació de Familiars de Malalts d'Alzehimer de Barcelona / SANDRA LÁZARO
    Activitats a l’Associació de Familiars de Malalts d’Alzehimer de Barcelona / SANDRA LÁZARO

    “No existeixen recursos especialitzats, no hi ha centres de dia per fases avançades, som les pròpies associacions les que ens hem hagut d’especialitzar”, es queixa Fernàndez. Aspectes com la prevenció, les prestacions socials o els recursos són, s’haurien de preveure, segons ella, en un pla nacional. “La llei de dependència ha intentat donar-hi sortida però el resultat és que sovint els recursos arriben massa tard als destinataris. Per això el que busquem amb el pla nacional és protocolitzar d’alguna manera una projecció per cobrir les necessitats de l’alzheimer”, hi afegeix Alejandro Vilà, president de l’Associació de familiars d’Alzheimer de Barcelona (AFAB). “Ens queda molt a treballar: els recursos sociosanitaris o assistencials no arriben i els familiars se senten sols”, conclou. Com a conseqüència de l’envelliment de la població cada vegada hi ha més persones afectades per la malaltia i actualment és el quart problema de salut al món.

  • El Consentiment Informat, un dret de l’autonomia del pacient

    El Consentiment Informat és un contracte i una presa de decisió en comú, entre el metge i el pacient, sobre la realització d’una intervenció quirúrgica o una prova invasiva que afecta la salut, en la que el metge ha d’informar exhaustivament de: en què consisteix el procediment, quins objectius es busquen (resultats esperats), quines alternatives hi ha si no es realitza, quines complicacions o incidències es poden donar i en quina freqüència, i el pacient (i/o els seus familiars si és el cas d’un menor o una persona incapacitada intel·lectualment), donen el seu consentiment, un cop informat, a què es realitzi l’esmenta’t procediment.

    Aquest contracte ha de ser oral i comprensible, sempre realitzat pel facultatiu que realitzarà el procediment i finalment ha de ser guardat en un document específic en la història clínica i entregada una còpia al pacient, degudament signat per les dues parts (metge i pacient).

    Aquest procediment de vegades no se segueix tan estrictament, altres vegades no podem estar segurs del grau de comprensió per part del pacient i en algunes ocasions podem tenir un cert biaix per part del professional d’optimitzar els seus resultats o minimitzar els riscos presentats en els seus pacients. Per tal d’esquivar aquests problemes han de tenir-se en compte els protocols establerts en cada centre sanitari i es poden editar unes guies d’informació amb llenguatge planer sobre cada procediment.

    Les guies d’informació i protocols dels procediments sotmesos a consentiment informat han d’estar elaborades per consens professional, amb l’evidència científica existent en cada moment i adaptada al context de cada cultura i realitats de cada centre sanitari. El pacient i els seus familiars han de tenir temps per llegir-les i entendre-les i en una altra sessió amb el seu metge poder preguntar i discutir dubtes, alternatives i decisions.

    Potser seria interessant estudiar si aquesta informació en forma de guies escrites seria millor subministrar-la al pacient pel seu metge de família, en el Centre d’Atenció Primària, quan aquest creu que ha de derivar el pacient a l’especialista de l’hospital per confirmar que s’ha de fer aquell determinat procediment (evidentment guia establerta conjuntament entre els dos nivells de professionals). Potser d’aquesta manera, en una segona entrevista, el pacient podria dir al seu metge de família que prefereix una altra alternativa o esperar per ser derivat a l’especialista. Això seria bo per respectar l’autonomia del pacient.

    Per poder tenir uns bons resultats en les intervencions mèdiques calen bons professionals i bons centres sanitaris (bons en coneixements, en sentit comú, en expertesa, en acolliment i ètica) i també bons pacients (informats, empoderats, coresponsables i també sense falses expectatives) perquè si les expectatives en els resultats són irreals, aquests resultats pel pacient seran considerats no assolits, seran considerats com a manca de qualitat.

  • La Judit, el Joan i la Gemma: tres infermers obligats a emigrar per la precarietat

    La Judit fa un any que viu a Oxford. Va marxar de Catalunya per poder dedicar-se i guanyar-se la vida fent allò que més l’apassiona: la infermeria. Feia quatre anys que s’havia graduat i des d’aleshores tenia feina a l’Hospital del Mar, això si, patia una situació molt precària. «Firmava contractes temporals, d’un mes o fins i tot de setmana en setmana. Jo feia quatre anys que estava així però tenia companys que en portaven 10 i veia impossible que la meva situació pogués millorar aviat», explica ella a aquest diari.

    Per les mateixes raons va marxar fa gairebé tres anys la Gemma Bou a Londres. A Catalunya, un cop graduada havia realitzat una substitució de tres setmanes a l’Hospital Vall d’Hebron. Quan se li va acabar el contracte es va adonar que no hi havia feina i molt menys una feina estable per una infermera. «Moltes amigues feien d’auxiliars o anaven a treballar a geriàtrics, jo no volia això», explica ella.

    Cap d’elles no s’ho va pensar dues vegades. No són les úniques que han emigrat a altres indrets per poder ser infermeres. Tot i que no hi ha xifres exactes, només el 2015 el Col·legi d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) va realitzar més de 600 consultes per ajudar a tramitar la documentació necessària per marxar a treballar a un altre país. De fet, El Consejo General de Enfermería calcula que des del 2010 han sortit d’Espanya 5.000 infermeres per treballar a l’estranger. I tot i que es tracta d’un fenomen que va començar a donar-se als anys 90, és d’ençà de la crisi econòmica que ha agafat força: prop de mil infermeres marxen cada any de l’estat espanyol a treballar a un altre país.

    «Una societat que vol estar ben cuidada ha de cuidar a les seves infermeres». Així de contundent respon Núria Cuxart, degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya sobre les conseqüències d’aquest problema. Cuxart creu que la falta de contractació estable en aquest sector és un dels principals motius que porta als professionals a marxar del país. «La infermera busca estabilitat laboral i projecció professional», apunta. Dos factors que difícilment troben aquí.

    El dia en què la Gemma va marxar cap a Anglaterra ho van fer unes quantes infermeres més ajudades pel Col·legi. Una de les coses que més li va impactar en incorporar-se al seu nou lloc de treball va ser l’ajuda i formació que va rebre. «Aquí sempre tens suport, sempre hi ha algú al teu costat, a Catalunya en canvi et tiren als lleons el primer dia», explica ella. La Judit també va aprofitar-se dels programes d’acollida per infermers que ofereixen en aquest país i agraeix tot l’acompanyament que va tenir els primers dies. El que més valoren, però, és que des de llavors gaudeixen d’un contracte fix i de la possibilitat de millorar com a infermeres. «Aquí tens possibilitat de canviar d’àrea, és molt senzill. Jo fins i tot he canviat d’hospital», explica la Judit.

    «A Anglaterra les infermeres tenen més possibilitats de progressió professional. Allà tenen projecció clínica i la infermera té un reconeixement per part dels responsables del sistema de salut», explica Cuxart.

    Prova de què aquest no és un fenomen nou -encara que hagi incrementat a causa de la crisi- n’és el cas del Joan Pons. Va marxar l’any 2000 a Anglaterra. Tot i que fa ja 16 anys que va prendre aquesta decisió les motivacions que el van portar a emigrar són gairebé les mateixes que les de la Judit o la Gemma. «Quan vaig començar a estudiar mai vaig pensar que acabaria a Anglaterra, sento frustració per no haver estat infermer a Catalunya, però almenys dono gràcies per haver estat infermer», explica en declaracions a El Diari de la Sanitat.

    Treballar a Anglaterra ha permès al Joan créixer professionalment i explorar diverses àrees de la infermeria. Ha passat per diferents departaments d’hospital i ara treballa a la primària.

    El Regne Unit, el principal destí

    Tant el Joan, com la Gemma o la Judit van escollir el Regne Unit com a destí. De fet, segons les dades del Col·legi d’Infermeria de Barcelona aquest és el destí sobre el qual es fan més consultes. De les 635 fetes sobre aquest tema l’any passat, 395 feien referència al Regne Unit. Per darrere, i amb molta diferència, se situen les 44 consultes fetes en general per tota la Unió Europea (UE), 24 per Noruega, 19 per França i 19 pels Estats Units, 14 per Austràlia o 13 per Irlanda, per posar alguns exemples.

    Segons Núria Cuxart les infermeres catalanes, i en general les espanyoles, estan molt ben valorades en altres països, sobretot a Gran Bretanya, perquè tenen coneixements sobre el sistema de salut que són també útils pel sistema que tenen allà. El mateix passa amb els països nòrdics, per exemple, explica ella, però allà la barrera idiomàtica és molt gran, i per tant, moltes acaben decantant-se per viatjar al Regne Unit.

    Que les infermeres espanyoles són bones candidates pel sistema nacional de salut públic britànic, l’NHS per les seves sigles en anglès, ho afirma fins i tot Ignacio Santos, un professional que es dedica a contractar a infermers pel servei d’atenció primària anglès. «Les infermeres espanyoles són molt demandades al NHS, ja que en els seus estudis de quatre anys d’infermeria es dediquen moltes hores a pràctiques on aprenen a tractar amb pacients», afirmava en una informació el 2015 sobre aquest tema al diari The Guardian.

    Quan marxar és gairebé una obligació

    Però no tot són avantatges. Canviar de país, aprendre una llengua nova i aclimatar-se són sovint reptes que costa superar. «Abans de venir cal preparar-se pel canvi cultural, aquí la cultura és molt més tancada. És un lloc més depriment, i cal aprendre anglès», descriu el Joan.

    En el seu cas assegura a més que quan va arribar fa 16 anys al país anglosaxó li costava entendre els valors que imperaven en el sistema sanitari. «En alguns moments no em deixaven ser l’infermer que volia ser, abans es fixaven més en els números i els resultats, per sort es va fer un gran canvi en aquest sentit, i la infermeria em va tornar a enamorar», explica.

    Una altra de les frustracions a les quals s’enfronten aquests professionals fa referència a les ganes de tornar. Cap d’ells va marxar perquè tingues ganes de fer-ho. «Tinc ganes de tornar però quan sigui el moment. Vaig marxar disgustada per no poder exercir a Catalunya, no volia. I si em sortís una feina a urgències fixa tornaria», assegura la Gemma.

    La Judit també voldria tornar algun dia, però assegura que abans li agradaria que se solucionés el problema d’organització que pateix el sistema. «A Catalunya tenim un problema molt gran de malbaratament de diners als hospitals», assegura.

    «Infermera que marxa, infermera que perd la població catalana. Com a societat invertim en la seva formació i després no ho aprofitem», denuncia Cuxart. Aquesta professional creu que una forma per desbloquejar-ho seria confiant en les infermeres. «Tenim un sistema de salut que no aposta de forma contundent per les infermeres dins del sistema sanitari», assegura.

    «Si m’hagués quedat a Catalunya, no m’hauria pogut realitzar com a infermer, ni formar una vida: casar-me o tenir fills. M’hauria pogut quedar a casa meva, continuar fent suplències, però hagués hagut de seguir vivint amb els meus pares, i jo volia alguna cosa més de la vida», reflexiona el Joan, qui lamenta que aquesta sigui la situació de molts joves que encara avui viuen a Catalunya.

  • Mor un nadó per enterovirus a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell

    «La nena va arribar a l’Hospital de Granollers (Vallès) a finals de juliol amb febre, vòmits i se li va diagnosticar un quadre general víric. Se’n va anar a casa, va consultar el CAP i va tornar novament a l’hospital, on va arribar ja amb una clínica de somnolència, flaccidesa i una imatge bastant suggestiva d’una romboencefalitis», ha explicat aquest dimarts el subdirector del Servei Català de la Salut (CatSalut), Josep Maria Argimon. El nadó, de menys d’un any, ha mort aquest dilluns per una afectació neurològica greu per enterovirus a la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, on havia estat traslladat i on estava ingressat amb un pronòstic «molt greu» després d’haver-li identificat el virus A71.

    Es tracta del primer cas en què ha mort un menor en què es pot concloure que l’enterovirus ha estat el causant del desenllaç fatal. Argimon ha matisat que es tracta d’un cas aïllat que presentava una afectació neurològica greu que fins ara no havien tingut amb aquestes característiques. «La corba epidèmica ja estava baixant: en els dos últims mesos només hi ha hagut cinc casos», ha emfasitzat el subdirector del CatSalut.

    En els darrers mesos s’han comptabilitzat fins a 110 menors infectats

    Per la seva banda, el doctor Joan Guix, de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, ha recordat que entre el primer i el darrer cas diagnosticats a Catalunya- el 7 d’abril i el 30 d’agost respectivament – hi ha hagut 110 casos. «El brot pròpiament dit es podria ubicar des de meitats d’abril fins a meitats de juny, després d’aquestes dates hem tingut casos esporàdics dins de la normalitat. Malauradament aquest seria un d’ells», ha explicat Guix. Al juny Salut havia donat per tancat el brot i actualment només hi ha un menor ingressat pel virus, segons han informat.

    Sobre el cas del menor mort aquest dilluns, el doctor Carlos Rodrigo, cap de pediatria de l’Hospital de la Vall d’Hebron, ha apuntat: «Es va fer tot el que s’havia de fer i el resultat ha estat el que ha estat. Un petit percentatge molt petit, entre un 3 i un 5% té formes fulminants, però la majoria dels nens han seguit una evolució lleu». Segons ha explicat Salut les circumstàncies actuals de resposta  són «molt diferents de les de l’inici del brot» i es compta amb tots els mecanismes de vigilància i registre en marxa així com també tots els centres estan «perfectament informats».

  • «La feina de la infermera, ajudar, és el que et motiva a anar al Senegal o l’Equador»

    La Natàlia Mingorance és infermera. Treballa al Centre d’Atenció Primària (CAP) de Sant Llorenç d’Hortons. Tot i que mai s’havia plantejat ser infermera, o no era la seva gran vocació, ara està enamorada d’aquesta professió. Tant és així que no es conforma amb practicar la infermeria a Catalunya o sent especialista en diabetis, sinó també viatja pel món fent voluntariat. Com a infermera ha col·laborat amb la Fundació Barraquer al Senegal i també amb l’associació Amigos del Cayapas a l’Equador. Durant l’estona que dura aquesta entrevista remarca que és voluntària, que ho fa perquè li agrada i pagant-se ella les despeses. A més encara li queda temps per participar a l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC).

    Un dels últims viatges que has fet ha estat al Senegal, amb un projecte de la Fundació Barraquer que té per objectiu operar la població de cataractes. Què et va sorprendre d’aquest viatge?  

    L’objectiu d’aquesta missió és retornar la vista a gent que viu en un lloc on moltes vegades no es poden permetre aquestes intervencions, sigui pels diners o perquè a vegades no hi ha cirurgians que es dediquin a això. Es tracta d’una cirurgia que no és gaire cara per a nosaltres -costa uns 150 euros- però allà no tenen aquests diners. Les cataractes al Senegal no són com aquí, allà tenen “pedres” als ulls i realment no hi veuen, a causa de la sequedat i al sol. Al Senegal em va impactar el cas d’un noi de 45 anys, un pastor de cabres que no podia alimentar la seva família perquè des de feia sis mesos no hi veia. Tornar-li només un ull significava que podia tornar a donar menjar a la seva família, que tornava a tenir una vida. Si a més ara hi tornem i li operem l’altre ull serà fantàstic.

    Què et va portar a col·laborar en projectes de voluntariat internacional?

    M’agrada molt la meva feina. Potser la deixaria per anar-me’n a l’altra punta del món? No dic que no. Jo no volia ser infermera, o no era una opció vocacional, volia anar-me’n a l’altra punta del món a construir cases. Quan vaig començar a treballar d’infermera i vaig descobrir que la primària m’agradava m’hi he anat com enganxant. La feina de la infermera, ajudar, és el que et porta a anar a llocs com el Senegal o l’Equador, i és el que m’hi porta a mi. Vull compatibilitzar-ho amb el que faig; sóc especialista en diabetis, vull compatibilitzar també això.

    A l’Equador hi vas amb l’entitat Amigos del Cayapas, per ajudar a les poblacions indígenes de la selva. Quines són les necessitats sanitàries en aquest territori?

    Potser costa imaginar que a l’Equador hi ha zones de selva amb indígenes vivint en una situació de pobresa extrema. L’Equador no és pobre, però té unes zones que s’han quedat excloses per diferents motius. La selva ens l’estem menjant entre tots. Això ha provocat que la població que hi havia s’hagi hagut de tornar sedentària perquè no poden caçar on solien fer-ho. Aquests ciutadans, que un dia eren nòmades, s’han quedat sense territori lliure. Al quedar-se en un lloc tenen malalties que abans no tenien. El sedentarisme sense una seguretat higiènica genera malalties. A més pateixen patologies exportades, a causa d’aquells membres que viatgen, des de la selva, a les ciutats més grans i després tornen. Aquestes poblacions han patit en 4 o 5 anys el canvi que nosaltres vam fer amb 40 anys.

    Fa anys que vas a l’Equador, quin és el canvi aquest del que parles i que has pogut viure?

    He viatjat allà tres anys diferents i durant aquest temps he vist com ha canviat aquest territori. Les grans empreses han arribat allà, tenen Coca-Cola o cervesa i en canvi no hi arriba la sanitat o el menjar. En tres anys he vist com han passat de no tenir electricitat a què alguns menors que estudien a la ciutat tinguin tauletes o mòbils, aparells que no poden carregar al poblat indígena perquè no tenen electricitat.

    La Natàlia fa anys que fa de voluntària a llocs com el Senegal o l'Equador / SANDRA LÁZARO
    La Natàlia fa anys que fa de voluntària a llocs com el Senegal o l’Equador / SANDRA LÁZARO

    Com és aquest territori i com hi accediu?

    És una zona de difícil accés, sense carreteres, només pots arribar-hi amb canoa. Ells, per falta de diners, no tenen embarcacions amb motor, sinó que es mouen entre els poblats a rem. Es tracta d’una zona aïllada de la resta, un lloc on ningú arriba. El govern ha apropat la sanitat als llocs més grans. La gent que treballa als centres sanitaris d’aquests llocs s’ha de desplaçar riu amunt i avall per poder anar a cobrir les vacunes, la desnutrició infantil, la tuberculosi o la sarna entre els diferents assentaments indígenes.

    Què us va motivar a anar allà?

    La primera vegada que aquesta entitat va anar allà va ser per un tema d’oncocercosi, una infecció que causa ceguera i que es transmet a través de la picada d’un tipus de mosca. Es va aconseguir eradicar amb uns programes de salut molt importants i una de les metgesses, presidenta ara de l’ONG amb la qual participo, va col·laborar-hi. Va anar allà per primera vegada i va veure les necessitats de la població i va adonar-se que un cop completat el programa per eradicar aquest problema els habitants es quedarien sense ningú que els visités. Tot i que ells viuen segons la llei indígena, la normativa equatoriana assegura que tenen dret al metge i als avenços que arribin al país. Per això aquesta doctora juntament amb una infermera catalana van decidir crear aquesta ONG i donar cobertura a aquesta zona, on viuen uns 10.000 indígenes.

    Amb quin tipus de patologies us trobeu?

    En el cas dels menors sobretot amb temes dermatològics, com dermatitis, i també amb desnutrició. I en adults cefalees, gastritis, molts paràsits. Això els passa perquè beuen l’aigua del riu. Per ells el riu és la vida, i és part de la seva naturalesa, és el seu Déu de l’aigua i per tant creuen que no els pot contaminar. Per tant, per molt que els diguis que han de bullir l’aigua és difícil que ho entenguin. És difícil per ells entendre que l’aigua de la pluja, per molt que caigui del cel, quan porta una estona al cubell no és neta, per exemple.

    Es tracta de fer entendre una altra forma de viure?

    Ells volen seguir vivint com viuen, per tant, tu no vols canviar res del que ells fan, tu no vas a ser salvador ni il·luminador, vas a ajudar. Hi vas per cobrir temes sanitaris bàsics. Però alhora intentes donar educació. Per exemple, si poden tenir una latrina, els hi ensenyes com construir-la i fer-la servir i això pot permetre combatre infeccions, perquè els expliques que és millor deixar de fer les seves necessitats al costat d’on està el nen jugant a futbol, per exemple.

    Quina va ser la teva impressió la primera vegada que hi vas anar?

    A escala personal vaig quedar impressionada de tot. La selva és brutal, no hi ha carreteres, aigua corrent… Res de tot allò amb el què estàs acostumada. I de sobte arribes a l’última ciutat: gris, fosca, amb forats de bala a una paret perquè mesos abans havien trobat un submarí ple de cocaïna que venia de Colòmbia. Coses d’aquestes que t’impressionen moltíssim.

    I com a infermera el repte és intentar entendre el què els està passant. Potser et diuen que tenen mal de cap quan el problema real està a l’estómac perquè no saben reconèixer el que els passa. La dificultat per comunicar-te amb ells, que parlen una llengua pròpia, em va impactar més que les malalties. Tot i que també impacta veure el grau de desnutrició de molts nens petits.

    Un cas particular que recordis?  

    El d’una nena que patia molta desnutrició i que segurament li provocarà retard mental quan sigui gran. La mare estava exclosa de la seva comunitat perquè segurament el pare era el germà de la mare, i els havien castigat. La mare, amb 14 anys, s’havia quedat sense res.

    La Natàlia és infermera i fa de voluntària a països del sud / SANDRA LÁZARO
    La Natàlia és infermera i fa de voluntària a països del sud / SANDRA LÁZARO

    Us trobeu amb molts problemes de salut relacionats amb la maternitat?

    Una de les coses que em va impactar la primera vegada va ser el cas d’una dona que em va dir: “Se me ha caído el niño”. Jo li vaig demanar que el portés per veure què li havia passat i ella insistia en què li havia caigut. Al final vaig entendre que el que volia dir és que havia patit un avortament espontani. Moltes dones després de l’avortament pateixen malalties infeccioses pèlviques i això es deu en part perquè per cada 10 o 12 fills que tenen han passat per 20 embarassos.

    Quantes expedicions feu? És l’única vegada que aquesta gent veu un metge?

    Hi anem dues vegades l’any i molts cops sí, és l’única vegada que veuen un metge, sobretot a les comunitats més llunyanes. Però als nens se’ls intenten desparasitar cada sis mesos. El que sí que tenen és un bruixot que els fa els seus tractaments.

    Com reben ells la vostra ajuda?

    Ens comencen a conèixer i saben que portem medicaments que els fan sentir bé però també ens volen perquè el bruixot els ha donat permís per veure’ns.

    Quina és la diferència entre fer d’infermera aquí i fer-ho en llocs com el Senegal o a territoris indígenes equatorians?

    Aquí penso que ens hem desmarxat. També és veritat que les necessitats són diferents, tenim malalties pròpies provocades per l’alimentació i el sedentarisme. Aquí, tot i que al meu centre de primària tractem algunes urgències, una part molt gran del dia ens la passem reeducant, explicant coses que hem perdut: la bona alimentació i el bon exercici, per exemple, que és bàsic per mi. Al Senegal no et planteges que ningú faci exercici físic, operes una cosa que aquí fas sense més, però que allà et retorna la vida. És una intervenció molt directa, espectacular i que reporta satisfacció. I a l’Equador em fa la sensació que ajudes que la gent se salvi, sense ser salvador de res, però la sensació és aquesta. Per exemple, amb un antiparasitari ajudes a què un nen que està desnodrit deixi de tenir paràsits i que pugui créixer i tenir una vida normal. L’ambient dels tres llocs és molt diferent. A cada lloc vas a fer-hi una cosa molt diferent.

  • La cronicitat: un dels principals reptes del sistema sanitari

    L’any 2014, el darrer del què es disposen dades, més d’un terç dels catalans declarava patir una malaltia o un problema de salut crònic (38%), el 34,9% dels homes i el 41,1% de les dones, segons dades del Departament de Salut. A aquestes xifres s’hi afegeixen les de sobreenvelliment: Catalunya es troba entre els països europeus amb un percentatge de sobreenvelliment més alt (15,4%). És a dir, 15,4 de cada 100 persones de 65 anys o més superen els 84 anys.

    L’estudi Itinerari del pacient crònic, de l’Institut Global de Salut Pública i Política Sanitària de la UIC (IGS), apunta que un dels majors reptes als quals s’enfronten els sistemes sanitaris dels països desenvolupats és precisament l’atenció a les persones afectades per malalties cròniques. Els avenços de la medicina i la transició demogràfica -hi ha més població envellida i una taxa de natalitat baixa- a més del fet que la prevalença creixent de la malaltia és una de les principals conseqüències de l’envelliment de la població, són els motius que assenyala Maria Dolors Navarro, directora de l’Institut Albert Jovell de Salut Pública i pacients de la UIC i una de les autores de l’estudi.

    I és que tot i que el pacient crònic no és necessàriament algú d’avançada edat sí que predomina en els majors de 65 anys -entre el 60 i el 85% tenen almenys una malaltia crònica- i la prevalença s’incrementa a mesura que s’envelleix. Els malalts crònics són aquells que tenen problemes de salut o factors de risc de més de sis mesos de durada i que en principi no es curen. Així ho defineix el metge de família Albert Ledesma, expert en cronicitat i un dels professors del màster de la UAB en Atenció Integral al Pacient Crònic.

    Segons explica, un dels grups que més augmentarà els propers anys és el de les persones que presenten problemes cognitius com ara la demència: “serà l’epidèmia que ens espera”, pronostica.

    Està el sistema preparat per donar-hi resposta?

    S’estima que l’any 2030 les malalties cròniques constituiran la principal causa de mort i en l’actualitat prop de dos terços del pressupost sanitari ja es destinen al tractament de persones que pateixen alguna malaltia crònica. L’estudi de l’IGS suggereix que el sistema sanitari haurà de donar resposta a alguns problemes detectats en l’atenció a aquest tipus de pacient per tal de millorar-la. S’hi apunta, per exemple, que els pacients d’hospitals disposen sovint d’informació fragmentada del procés assistencial, la manca de competència dels pacients per una autocura eficient o que el material informatiu sobre la pròpia condició és massa generalista i tècnic. També es detecta la necessitat d’una comunicació més eficaç amb els professionals sanitaris -la manca de temps o interrupcions en la visita ho dificulten- i més mesures per involucrar el pacient -sobretot els més vulnerables- en la presa de decisions relatives al tractament.

    “Tenim un sistema sanitari molt bo des del punt de vista tècnic, professional, però d’altra banda ens hem de preparar més en altres serveis, com per exemple, cobrir o donar suport institucional a la figura del cuidador o a les associacions de pacients. Avui no estem preparats per assolir l’acompanyament de la malaltia crònica, necessitem recursos mèdics però també socials”, afirma Maria Dolors Navarro.

    Per la seva banda, la metgessa Roser Marquet parlava en l’article Persones amb malalties cròniques complexes. La mirada del capçalera d’alguns aspectes que permeten millorar la pràctica quotidiana: “disposar de guies de pràctica clínica, usar pocs medicaments i molt ben coneguts i disminuir el nombre de professionals que intervenim en l’atenció del pacient”.  També en el text destaca el paper crucial de la infermeria: “Fer-los entendre que un medicament té efecte només 24 hores, o què és un dieta baixa en sal, pot costar moltes visites. I que ho acceptin i facin els canvis, encara costa més. Per això cal comptar amb un molt, ,molt bon professional d’infermeria, que es guanyi la confiança del pacient”. I del cuidador: “necessitem un gran cuidador que entengui i segueixi les recomanacions pel bon control del pacient”.

    Un canvi més enllà del sistema sanitari

    Per Albert Ledesma, el repte d’afrontar la cronicitat va molt més enllà de canvis en l’àmbit sanitari i exigeix canvis socials. “Es necessiten canvis en benestar, cuidar aquest col·lectiu té un component social”, assegura i planteja el dubte, per exemple, de com es garantirà l’atenció social a aquestes persones si en un futur hi ha menys població activa treballant, i per tant, tributant, i alhora més persones amb més necessitats: “pràcticament s’haurà doblat el nombre de persones amb malalties cròniques i l’esperança de vida haurà augmentat d’aquí a 35 anys”, assegura.

    Luis Viguera, recollia en un article per la Taula del Tercer Sector el 2013 sobre la cronicitat que la despesa mitjana entre els majors de 65 anys és entre tres i quatre vegades superior a la dels adults més joves.

    En l’article, Viguera assenyala que “cal reequilibrar un sistema que està més centrat en la malaltia (tractament i rehabilitació) que en la salut (promoció de la salut i prevenció de la malaltia), anant a un enfocament més de salut comunitària, amb visió integral (multidimensional) de la persona, que posi al pacient, a l’individu (qui també ha de ser més responsable de si mateix), en el centre del sistema”.

    D’altra banda també parla de construir un sistema d’atenció integrat. “És a dir, amb abordatge compartit entre els nivells assistencials sanitaris, com l’hospitalari i la primària, però també entre els nivells sanitari i social”. En això hi coincideixen Navarro i també Ledesma. Ella explica que tradicionalment  la resposta ha estat “individual i compartimentada” i reivindica que “efectivament la salut no és només la fallida d’un òrgan o una malaltia concreta”. Per això, assegura, cal donar una resposta pluridimensional. “El més prioritari és poder donar una resposta global. Aquesta és la dificultat”, afegeix.

    “La cronicitat és un dels temes més trascendents que tenim al davant i no hauríem de deixar passar molt temps per donar una bona resposta; no pot esperar gaire”, conclou Albert Ledesma, qui també ha estat director del Programa de Prevenció i Atenció a la Cronicitat impulsat pel Govern. El programa contemplava entre altres mesures la implementació a Catalunya d’un Pla interdepartamental d‟interacció dels serveis sanitaris i socials, que buscava precisament facilitar un nou escenari d‘impuls d‘un nou model d‘atenció integrada entre serveis socials i sanitaris d‘àmbit comunitari.

    Témer la dependència

    L’organització independent ‘No gracias’ recollia fa uns dies una informació publicada al JAMA of Internal Medicine sobre l’atenció i hospitalització de malalts crònics, basant-se en unes enquestes fetes a pacients de més de 60 anys ingressats en un hospital de Pensilvània i amb malalties cròniques greus -com ara càncer avançat o insuficiència cardíaca-. Més de la meitat dels entrevistats consideraven que era igual o pitjor que la mort la necessitat de cures continuades, la incontinència o l’alimentació per sonda.

    “És evident que per aquest notable percentatge de pacients és més important evitar situacions de dependència que la pròpia mort”, asseguren des de ‘No gracias’.

    Roser Marquet també reflexiona en el text sobre aspectes ètics. “Gairebé tothom desitja tres coses: no patir, no donar feina i estar a casa seva. […] Personalment, cada vegada que m’he d’acomiadar d’un pacient perquè no hem estat capaços amb tota la parafernàlia de què disposa el sistema sanitari, de garantir que, almenys pugui acabar la seva vida en pau, sento una gran frustració”, hi diu.

  • AMOKLAUF, la follia homicida?

    Un nou terme ha aparegut de sobte en els mitjans de comunicació, es tracta d’un neologisme alemany que parteix de la paraula Amok, d’origen malaisi, que significa «llançar-se furiosament a la batalla». La paraula va ser incorporada al llenguatge psiquiàtric pel doctor Westermeyer, psiquiatre nordamericà, l’any 1972, per significar una síndrome consistent en una sobtada i espontània eclosió de ràbia salvatge que feia que la persona afectada es posés a córrer furiosament, armada amb un ganivet i ataqués, ferís o matés indiscriminadament els homes i animals que es trobés al seu pas fins que algú el pogués immobilitzar o fins que se suïcidés. Westermeyer va comunicar un promig de deu víctimes en aquesta situació i va afegir que l’atac homicida anava precedit en general d’un període de preocupació i depressió moderada. Després de l’atac, la persona quedava exhausta, amb una amnèsia completa i, eventualment, acabava suïcidant-se.

    Els tractats de psiquiatria aclareixen que el trastorn es limita quasi exclusivament als habitants de Malàisia però també s’ha trobat en certes regions de l’Àfrica i en d’altres cultures tropicals. Els mateixos tractats afegeixen que l’amok va passar, a partir de 1920, a ser una malaltia molt rara associada a estats tòxics aguts i també a les psicosis delirants cròniques. De fet, en l’actualitat, l’amok es manifesta quasi exclusivament en pacients amb trastorns mentals greus.

    Dit això sembla clar que el cas de Niça o el de Munic no responen a la tipologia de l’amok ja que ambdós casos varen anar precedits d’una planificació, d’un any en el segon cas. La premsa ha explicat que David S. va començar a redactar un manifest en què planificava el seu atac. Un any preparant i uns minuts executant el pla concebut. Per tant, la paraula amok no té cap mena de justificació. Però, què dir de la suposada depressió?

    Les classificacions internacionals dels trastorns mentals, el DSM (Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals, elaborat per l’Associació Americana de Psiquiatria) i la CIE, elaborada per l’Organització Mundial de la Salut, estableixen que el malalt afectat d’un estat depressiu major presenta, entre d’altres, els següents símptomes: estat d’ànim depressiu la major part del dia, quasi cada dia; disminució acusada de l’interès o de la capacitat pel plaer en totes o quasi totes les activitats, la major part del dia, quasi cada dia; insomni o hipersòmnia quasi cada dia; agitació o alentiment psicomotors quasi cada dia; fatiga o pèrdua d’energia cada dia; sentiments d’inutilitat o de culpa excessius o poc apropiats; disminució de la capacitat per pensar o concentrar-se, o indecisió, quasi cada dia i pensaments recurrents de mort, ideació suïcida recurrent sense un pla específic.

    La pregunta sorgeix immediatament: els assassins de Niça i de Munic presentaven algun o alguns dels esmentats símptomes? Llevat de la ideació suïcida, no comprovada, no sembla que cap dels dos homes tingués cap mena de símptoma compatible amb depressió. En canvi, s’ha informat que David S. patia «fòbies socials» i que el 2012 va ser víctima d’un assetjament escolar, però la fòbia social no és un símptoma de depressió. El que sí que va ser compartit d’una manera força clara tant en el cas de Mohamed L. com en el de David S., és que allò que els va portar a cometre els assassinats, va ser l’odi, un odi de tal magnitud que el risc de perdre la pròpia vida no va tenir cap pes en el moment de perpetrar els actes mortífers.

    Fa ja molts anys, Sigmund Freud va descobrir que l’ésser humà no està mogut solament per les pulsions d’Eros que busquen el plaer, sinó també per la pulsió de mort que, més enllà del plaer, obté la satisfacció en el dolor i en el mal. Es tracta d’una satisfacció que no és útil al subjecte, sinó que el fa patir. Però, quan aquest gaudi dolent i inútil, que s’endinsa en el més íntim del subjecte, es traspassa als altres, ens trobem amb la maldat. Aquesta és la vessant clínica, psicopatològica, dels assassinats perpetrats a Niça i a Munic, uns crims comesos per persones no vinculades a cap organització terrorista, uns amoklaufs que ni eren amoks ni eren depressius.

  • L’Hepatitis C: una epidèmia silenciosa

    L’Hepatitis C continua sent una epidèmia silenciosa. Les associacions d’afectats calculen que el 75% dels infectats pel Virus de l’Hepatitis C (VHC) van néixer entre el 1945 i el 1970, ja que va ser sobretot aquest col·lectiu el que va poder infectar-se en hospitals del país durant les dècades dels setanta i els vuitanta, quan els centres encara no disposaven dels protocols necessaris per evitar el contagi.

    És el cas del Pedro Santamaría. Ell va néixer el 1952 i quan tenia poc més de trenta anys (l’any 88) va anar a un hospital públic per una úlcera a l’estómac i va perdre molta sang. Va ser llavors quan a causa de la transfusió de sang que va rebre d’urgència, va infectar-se amb el virus que afecta principalment el fetge i és una de les principals causes de cirrosis, càncer i transplantament hepàtic.

    «A partir de l’any 89 es va descobrir el VHC però fins llavors existia l’hepatits ‘no A no B’ i ja se sabia que els bancs de sang eren un risc enorme de transmissió. Podies infectar-te per una transfusió o en un procediment quirúrgic perquè encara no feien servir agulles d’ún sol ús i el material podia estar contaminat», recorda l’hepatòloga Teresa Casanovas. Ella treballava llavors a l’Hospital de Bellvitge, on ha passat bona part de la seva vida com a especialista fins que es va jubilar fa pocs mesos. Des de llavors és la presidenta de l’Associació Catalana de Malalts d’Hepatitis C (ASSCAT).

    Un 70% dels infectats desconeix que ho està

    A partir dels 80 el material que es feia servir als hospitals ja era d’un sol ús i a partir del 90 les transfusions ja eren segures. «La majoria dels infectats van fer-ho en la dècada dels setanta i ara alguns ja tenen evolució a cirrosis. S’ha de considerar que les persones que han rebut transfusions o productes sanguinis [abans dels 90] són població de risc i s’hauria de veure si han estat en contacte o no amb el virus», explica aquesta doctora que ha dedicat mitja vida a les hepatitis. En aquest sentit Pedro Santamaría coincideix que la sanitat pública hauria de fer un seguiment de les persones que poden haver-se infectat. «El parlament escocès va crear un ministeri específic per fer aquest seguiment, per exemple», comenta Casanovas.

    Segons dades de l’ASSCAT, s’estima que a Espanya unes 700.000 persones estan afectades pel VHC però entre un 65 i un 75% desconeixen que estan infectades ja que el virus no sol presentar símptomes evidents durant anys.

    En Pedro va conèixer que tenia el VHC l'any 1990, dos anys després d'infectar-se. / ROBERT BONET
    En Pedro va conèixer que tenia el VHC l’any 1990, dos anys després d’infectar-se. / ROBERT BONET

    En Pedro va assabentar-se que tenia el virus ‘no A no B’ -que després es diria C- al cap d’un any de la transfusió. Però, com diu ell, se’n va assabentar per una sèrie de casualitats i no perquè ningú l’informés del risc. «Tenia una sèrie de descompensacions però creia que era una diabetis ja que els símptomes eren similars i la meva mare l’havia tingut. Va ser llavors quan en acudir als metges van veure que havia quedat infectat d’un virus», relata. A partir del 90 li van confirmar que el virus que tenia era el C i va iniciar un recorregut clínic que defineix com «llarg i bastant complicat».

    L’avenç en el tractament

    No existeix cap vacuna contra el VHC però la teràpia per curar la malaltia ha evolucionat molt en els darrers anys amb l’arribada de nous fàrmacs orals que són molt eficaços i permeten tractaments d’entre dos i sis mesos de durada.

    En Pedro ha hagut de passar per quatre tractaments diferents: des d’injectar-se interferon l’any 91 -no li va baixar la càrrega viral i a més li produïa efectes secundaris- fins al darrer tractament, que va fer fa un any i mig i que consistia en medicar-se amb antivirals d’acció directa. Aquests fàrmacs actuen directament sobre el VHC i no només sobre la resposta immunitària de la persona infectada. Com diu la doctora Casanova, actuen com una «diana».

    Gràcies al darrer tractament en Pedro va curar-se definitivament -la curació s’entén quan la càrrega viral és indetectable durant la teràpia i les dotze setmanes següents- i ara és una persona lliure de VHC. Amb tot, un dels problemes principals és l’accés al tractament. «Els laboratoris han posat preus astronòmics i l’Estat no es pot fer càrrec de tots els casos», lamenta la doctora, que també reconeix que caldrien més professionals especialistes per agilitzar el ritme de tractaments i que «les hepatitis mai han estat una prioritat» pels responsables públics. «Les farmacèutiques tenen més poder que els governs», critica en Pedro.

    La importància de la prevenció

    Malgrat els avenços en el tractament, el contagi de nous casos de VHC continua produint-se. És per això que tant la doctora Casanovas com en Pedro coincideixen en la importància que té la prevenció i la conscienciació, que es facin més actuacions en salut pública.

    La doctora Teresa Casanovas és hepatòloga i ara presideix l'ASSCAT. / ROBERT BONET
    La doctora Teresa Casanovas és hepatòloga i ara presideix l’ASSCAT. / ROBERT BONET

    «Entre els metges de primària hi ha un desconeixement total. El VHC és una epidèmia silenciosa perquè pots passar molts anys sense saber-ho, és per això que és molt important fer-se la prova específica», assegura la Teresa Casanovas. «Si un tumor està molt avançat els tractaments ja no són tan eficaços o pots curar el virus però els canvis estructurals del fetge ja no retrocedeixen», diu.

    «Aquí ha faltat i continua faltant voluntat política d’informar del que és l’hepatitis. Després de 16 anys a l’associació continuo dient que és una malaltia silenciada. Funcionem amb xifres estimatives, hi ha obscurantisme», diu el Pedro. «El Pla estratègic està molt bé sobre el paper però cal desenvolupar totes les potes del pla», diu Casanovas en relació al Plan Estratégico para el abordaje de la Hepatitis C en el Sistema Nacional de Salud. «No podem permetre que hi hagi nous casos», sentencia Casanova.

  • La soledat no es cura amb pastilles

    Sentir-se sol o estar socialment aïllat escurça la vida, augmenta un 30% la probabilitat de mort prematura. És un risc per a la salut tan potent i conegut com l’hàbit de fumar, la pobresa, la manca d’exercici físic o el consum excessiu d’alcohol. La crisi econòmica, l’atur, l’emigració, l’envelliment, la insolidaritat ciutadana i les noves formes de família, entre d’altres circumstàncies han convertit la soledat i l’aïllament social en un dels principals condicionants de salut de la nostra població. L’Informe de l’IMSERSO mostra que el 56% dels homes i el 72% de les dones majors de 65 anys a Espanya pateixen algun tipus de soledat.

    L’aïllament social és la sensació objectiva de tenir mínims contactes amb altres persones com familiars o amics. La soledat és la sensació subjectiva de rebre menys afecte i proximitat en l’àmbit íntim, familiar o d’amistat. Com deia l’actor Robin Williams: “Jo pensava que el pitjor d’aquesta vida era acabar sol. I no ho és. El pitjor és acabar amb gent que et faci sentir sol”. Ni la soledat ni l’aïllament social que afecten la salut son situacions voluntàriament escollides.

    Els serveis socials i els de salut pública han entès la seva importància. Hi estan treballant malgrat disposar de recursos molt limitats. El poderós sistema sanitari encara no ho té en la seva llista de prioritats malgrat saber que són problemes comuns en els pacients habituals dels centres d’atenció primària. Convivim amb la soledat però la ignorem. Responem amb medicaments i proves unes situacions que millorarien amb afecte i relacions socials.

    És fàcil aconsellar sobre els determinants individuals de la salut. No costa res recomanar: no fumi, faci més esport o mengi de forma més saludable. Si no ho fa, el mateix pacient en patirà les conseqüències. Molt més difícil és canviar els determinants socials de la salut. Com augmentem la solidaritat o el capital social d’una comunitat? De què serveix recomanar a un pacient que surti i es relacioni si el seu aïllament depen de barreres arquitectòniques, prejudicis socials, o malalties?

    Els humans som éssers socials i quan estem sols ens sentim malament. La soledat ens fa buscar companyia, però al mateix temps, l’instint de supervivència ens torna desconfiats davant dels desconeguts. Intentem evitar que qualsevol desaprensiu s’aprofiti de la nostra situació de feblesa. Paradoxalment les persones soles i aïllades tenen més dificultats per relacionar-se. Desenvolupen uns pensaments socials maladaptatius que obstaculitzen la seva socialització. Serveix de poc que el metge recordi al pacient solitari que ha de fer aigua-gym. Per aconseguir que vagi a la piscina ha de poder reestructurar les creences que li impedeixen fer-ho. Aquestes actuacions requereixen temps.

    Afortunadament i malgrat que els objectius del sistema sanitari no prioritzen les intervencions sobre aquest tipus de determinants de la salut, existeixen centres d’atenció primària que aborden amb molt d’èxit l’atenció comunitària. La modernització del sistema passa per fer que aquestes iniciatives no siguin l’excepció sinó la norma. En col·laboració amb la resta d’actors comunitaris, els equips d’atenció primària han d’intervenir de forma desmedicalitzada sobre els determinants de la salut de la població que tenen assignada. Així aconseguirem molta més salut.