Just Deploy It!

Categoría: Moviments

  • Fina Mauri: “La crisi ha posat en relleu que tots som vulnerables i que no ho tenim tot controlat”

    Fina Mauri és cardiòloga de la Unitat d’Hemodinàmica de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona i directora del Pla Director de Malalties Cardiovasculars del Departament de Salut. Parlem amb ella sobre com s’està vivint la pandèmia del coronavirus a l’Hospital de Can Ruti i dels efectes que pot tenir l’ansietat del moment en les malalties cardiovasculars. «L’ansietat pot tenir efectes en el sistema cardíac, però, a més a més, et fa tenir conductes que no són bones per la salut cardiovascular, com reforçar hàbits poc saludables». La cardiòloga considera que és molt important remarcar la importància de la prevenció davant les epidèmies i les malalties cardiovasculars.

    Com ha sigut la transformació que ha experimentat l’Hospital Germans Trias i Pujol arran de la pandèmia del coronavirus?

    Ha sigut una transformació total de l’Hospital. Fa tres mesos això era impensable. En el moment àlgid de la pandèmia, en només tres dies es van haver de crear noves UCIs i es van començar a transformar espais que no estaven habilitats per ingressar-hi pacients, fins que gairebé tot l’hospital estava ple de pacients amb coronavirus. La biblioteca, per exemple, va passar de ser un espai per estudiar a un espai per acollir pacients ingressats. El desplegament de recursos ha sigut molt important. Crec que aquella angoixa que van passar molts hospitals nosaltres la vam passar, evidentment, però potser d’una manera més suau.

    La pandèmia ha suposat que molts professionals d’especialitats allunyades de les malalties infeccioses s’unissin en la lluita contra aquest virus. Com ha sigut l’adaptació?

    Cardiologia, com moltes altres especialitats, ha participat molt en la lluita contra el coronavirus. Les guàrdies de cardiologia es fan a la unitat coronària, que és de crítics i, per tant, uns dels especialistes que tenen més coneixement en el tractament de crítics són els cardiòlegs, a banda dels intensivistes, anestesistes i altres especialistes. Per això, molts professionals del nostre servei han estat col·laborant d’una manera molt intensa en tractar els pacients de coronavirus que anaven arribant, igual que moltes altres especialitats.

    Com pot afectar el coronavirus als pacients que tenen alguna malaltia cardiovascular?

    Són pacients que són més vulnerables. Com que s’està allargant l’esperança de vida, a la part final de la vida hi ha molts persones que tenen patologies cardíaques, i aquests pacients grans són els més vulnerables i els que evolucionen de manera més greu en patir el coronavirus. A partir dels setanta anys, si s’agafa el coronavirus, la mortalitat augmenta molt. Vèiem que hi havia riscos afegits: els pacients que tenien malalties cardíaques també eren els pacients que tenien més possibilitats de patir de manera més greu el coronavirus. I, per altra banda, els joves que tenen factors de risc com la hipertensió, la diabetis o l’obesitat, que són també persones que poden desenvolupar alguna malaltia cardíaca, són també els que es trobaven en una pitjor situació en contagiar-se de coronavirus.

    L’ansietat té per ella mateixa efectes en el sistema cardiovascular, però, a més a més, et fa tenir conductes que no són bones per la salut cardiovascular

    Quina activitat hi ha hagut a la unitat de cardiologia durant les darreres setmanes?

    Va haver-hi un moment que vam haver de parar força l’activitat per poder tractar i donar resposta a l’onada de pacients que ens arribava a l’Hospital. Tota l’activitat programada no urgent es va aturar. De la mateixa manera que es va aturar a la primària, el que s’ha fet és fer consultes temàtiques i si es veia que algun pacient estava en perill, se l’enviava cap a l’hospital. El problema és que els havíem de convèncer perquè vinguessin, perquè molts tenien por de venir a l’hospital. Nosaltres els dèiem que no es preocupessin, que teníem els circuits separats i que les possibilitats de contagi eren molt baixes. Però la major part de l’activitat programada es va haver d’aturar, igual que a tots els hospitals.

    El que ens va sorprendre molt és que els pacients que sempre tenim amb patologia aguda del cor no venien a l’hospital. Vam començar a veure que pacients amb infart agut de miocardi s’havien reduït en més d’un 40%, però els pacients amb infart de miocardi no tan greu, però que també necessiten que se’ls ingressi i se’ls tracti, obrint les arteries afectades, pràcticament no venien. Això és un fet que ens va preocupar molt. Per això vam engegar campanyes per informar a la ciutadania que els hospitals estaven preparats per atendre de manera segura, i que les persones hi anessin davant de qualsevol símptoma que fes suposar que tenien una patologia cardíaca que s’estava inestabilitzant o qualsevol altra malaltia. El que ens vam trobar és que molts pacients arribaven més tard i amb patologies més evolucionades.

    Com es prepara la desescalada? Com s’hauran de readaptar els hospitals? Canviaran les dinàmiques de treball?

    Estem tots els hospitals amb la mateixa: atenent les màximes mesures de seguretat i començant a tractar els pacients que estan en llista d’espera, prioritzant els pacients que tenen més risc. Ja s’està atenent als pacients que necessiten algun tipus de procediment, però el més difícil és pels pacients que vénen a visitar-se en la consulta externa, perquè s’han de mantenir les normes de seguretat i això farà que canviïn les dinàmiques que teníem fins ara a les sales d’espera. Així que tot el que es pugui fer telemàticament es farà així. Però hi ha moltes consultes, sobretot a cardiologia, que no es poden fer de manera telemàtica, consultes en què cal veure els pacients, fer les exploracions pertinents, fer els electrocardiogrames…tots els hospitals estem mirant de quina manera ho fem de manera conjunta i homogènia. Tots anem plegats a preparar i assolir amb èxit aquesta desescalada i aportant idees perquè aflori la intel·ligència col·lectiva. S’ha de fer la desescalada de manera molt progressiva i sempre hem d’estar preparats per si hi ha un rebrot.

    Pel que fa a les proves diagnòstiques, s’està mirant com reprogramar-les. No podem reprogramar com fèiem abans i deixar que estiguin vint o més pacients en una sala d’espera. A més, habitualment venen amb un acompanyament perquè no poden venir sols, i llavors ja sumen quaranta persones. El que fèiem abans ha deixat de poder-se fer, almenys mentre estigui el virus per aquí, que ens pot donar un altre espant en qualsevol moment.

    S’està plantejant ampliar l’horari d’alguns serveis mèdics?

    Això s’està discutint, però no depèn de nosaltres. S’està discutint des de les direccions dels hospitals i, sobretot per part del Cat Salut, que és qui al final ha de decidir les directrius del que s’ha de fer. Estem treballant conjuntament tots per veure quina és la millor manera.

    Quin efecte pot tenir l’ansietat del moment en les patologies cardíaques? Quina connexió hi ha entre manifestacions de l’ansietat i els trastorns cardiovasculars?

    Hi ha una patologia cardíaca molt clàssica que és el conegut com a «síndrome del cor trencat» o cardiomiopatia de Takotsubo, que normalment es dóna a causa situació d’estrès molt important, que fa que es trenqui una placa d’una artèria del cor, i produeix un infart. L’ansietat pot portar a això. Però l’ansietat també pot dur que les persones mengin malament, que tinguin hàbits més tòxics. L’ansietat pot produir que les persones tinguin més ganes de dormir, que no facin cap exercici físic. L’ansietat té per ella mateixa efectes en el sistema cardiovascular, però, a més a més, et fa tenir conductes que no són bones per la salut cardiovascular i que poden portar a que es manifesti de manera més ràpida una malaltia d’aquest tipus. Podria passar que hi hagués més casos d’aquest tipus de malalties amb el temps.

    Per això, des del Departament de Salut tenim un projecte que va adreçat a estudiar com evolucionarà tot, que passarà, per exemple d’aquí a tres anys, després d’haver tingut aquest episodi del coronavirus, que ens ha trasbalsat molt. El que està clar és que, emocionalment, ha sigut un xoc brutal. Però de moment només ha sigut un parell de mesos, ara ens plantegem mirar com influirà en l’aparició d’insuficiència cardíaca d’aquí a un temps, si es dispararan les malalties del cor…Això ho compararem amb les tendències dels anys anteriors per veure si aquestes tendències es modifiquen després d’aquest episodi agut, que ha sigut molt estressant. Però els efectes del coronavirus en les patologies cardíaques no es veuran fins d’aquí a un temps, de moment ho estem començant a analitzar.

    Ara hi ha menys contagi en la població general, però segueix havent un percentatge molt elevat de contagi entre el personal sanitari.

    Tothom ha fet el que ha pogut, i hi ha gent que s’ha infectat a l’hospital, evidentment, és un dels riscos que tenim. Jo treballo en radiació i un dels riscos és que tinc més possibilitats de patir càncer que una persona que no treballa en radiacions. Amb això vull dir que la nostra professió ja té uns riscos afegits. Sí que és veritat que en algun moment han faltat materials de protecció, però des de les direccions mèdiques s’ha fet tot el possible perquè es tingués el màxim de proteccions. No ho podem atribuir tot només a la falta de proteccions, sinó que realment aquesta malaltia és molt infecciosa i les possibilitats d’infecció són molt altes. Si tu estàs treballant en un entorn envoltat de pacients de coronavirus, tens moltes més possibilitats d’infectar-te, això és així. I clar, això també genera angoixa.

    La crisi del coronavirus ha posat de manifest que no ho tenim tot controlat, que som vulnerables

    Quins creu que seran els principals aprenentatges que extraurem d’aquesta crisi?

    Jo crec que ha posat de manifest la impermanència. Fa tres mesos ningú es podria haver imaginat que hi hauria un daltabaix així. En l’àmbit personal ha suposat un sotrac emocional, per exemple en el cas d’un cardiòleg, que ha passat de mirar les arítmies cardíaques a estar tractant pacients de coronavirus, fent pràcticament de resident i seguint les directrius d’algú més expert en aquest tipus de patologies. De sobte ha passat una cosa que et fa veure que tot és impermanent. Això ens fa reflexionar. Moltes vegades estem pensant que el que tenim durarà sempre, però, de sobte, passa una cosa que ho canvia absolutament tot. I això és una cosa que normalment no tenim present. Jo crec que la crisi del coronavirus ha posat de manifest que no ho tenim tot controlat, que pot venir un virus i ens ho pot descontrolar tot, i que tots, absolutament tots, som vulnerables. Per tant, hem d’aprofitar les coses bones que tinguem, perquè en un moment determinat tot això se’n pot anar.

    Creu que canviarem molt com a societat després de la pandèmia?

    Seria desitjable. Jo crec que dependrà de com hagi viscut cadascú la pandèmia. La gent que ho ha viscut enfadada, probablement no canviarà, perquè voldrà tornar a la seva vida d’abans. La gent que en lloc d’anar cap a fora ha anat cap a dins, segur que ha reflexionat. L’ideal seria que les persones haguéssim tingut temps ara de reflexionar en el món en el qual vivim. També seria ideal que al sistema sanitari això li servís per reformular aquelles coses que es puguin millorar. Per exemple, potser no cal que els avis vinguin a les consultes a fer-se un seguiment que es pot fer telefònicament, i es poden estalviar ell i la seva família el desplaçament fins a l’hospital. Trucant-los i fent les preguntes adequades potser n’hi ha prou, i l’avi se sentirà igualment controlat i acompanyat. El repte del sistema sanitari és estudiar quins aspectes poden canviar perquè la gent sigui més feliç i tingui una millor qualitat de vida i assistència mèdica. Si fem això, també hem de ser molt conscients dels recursos que tenim i de com utilitzar-los. Cal fer pràctiques que aportin valor, que serveixin per millorar la vida de les persones. Evidentment que ja ho fem això, però sempre es pot fer millor.

    l repte del sistema sanitari és estudiar quins aspectes poden canviar perquè la gent sigui més feliç i tingui una millor qualitat de vida i assistència mèdica

    Creu que es valoraran més algunes especialitats sovint oblidades, com les infermeres, que fan una tasca de cura molt important?

    Jo crec que sí. Quan tot va bé, la gent no és conscient de determinades coses, però quan hi ha un sotrac com aquest és quan li posem valor. A dins del sistema sanitari, els metges estem treballant molt, però les que no es treien els EPIs en gairebé tota la seva jornada laboral i descansaven menys eren, sobretot, les infermeres. I també altre personal. Les dones de la neteja, s’han fet un fart de netejar i de desinfectar-lo tot. I jo crec que cal posar en relleu la tasca que fan.

    Quins creu que són els reptes centrals per a la salut pública?

    Crec que és cabdal prevenir futures epidèmies i prevenir malalties cardiovasculars. El que és molt visible és quan tu tractes un problema agut, quan algú té un problema molt greu i aleshores venim els «herois» i el salvem. Però moltes malalties es poden prevenir abans, i la gent dóna poca importància a això. Sí que s’han fet campanyes en contra del tabac i ara la gent fuma menys, però l’obesitat, per exemple, és un altre problema greu. En el cas de la diabetis, la majoria no són pacients amb diabetis juvenil, sinó que tenen diabetis secundària a l’obesitat, a causa dels mals hàbits alimentaris. Totes aquestes coses passen per la manca de prevenció.

    Malgrat que el sistema de salut pública de casa nostra és fantàstic, i fa campanyes per promoure hàbits saludables, no n’hi ha prou, perquè la població no és prou conscient que cal prevenir per no emmalaltir. Quan sortim d’un episodi greu estem molt contents perquè s’ha pogut tractar, però si després no fem un canvi de xip mental i que han de canviar les coses que no vam prevenir abans, serveix de ben poc. S’ha de reforçar la part d’atenció aguda, perquè si tenim problemes com el que hem tingut amb la pandèmia del coronavirus s’ha de donar respostes de la millor manera possible, però, sobretot, hem de prevenir. La gent ha de ser conscient de la importància de tenir un estil de vida saludable.

    Creu que la ciutadania està sent suficientment responsable?

    És difícil fer que la gent sigui plenament conscient. És com la gent que fuma: es pensa que no li passarà res. En canvi, les persones que han sofert un infart o un càncer de pulmó, se n’adonen. És molt difícil tenir una actitud totalment responsable quan no n’ets conscient de la magnitud de la tragèdia. Sí, la gent sap la xifra de morts, potser hi ha gent espantada, però penses que a tu no et tocarà. Algú que no està ficat dins del sistema, que no ha estat en primera línia veient com la gent es moria, com s’ofegava i se’ls havia d’intubar ràpidament…la gent que no ha viscut això, no té por. És molt difícil trobar un terme mitjà per no terroritzar la gent, però perquè la gent sigui responsable. Això passa sempre. Quan tracto les artèries a algú que té algun tipus de problema, després es pensa que no ha passat res. I a vegades els hi he de dir: «Escolti, que això no és una neteja de dents». Crec que part de la ciutadania no és conscient de la gravetat de la situació, i em preocupa que pugui haver-hi un rebrot a causa de la falta de consciència.

  • La nova fase 0,5: mesures més relaxades per l’Àrea Metropolitana

    Així com ahir la consellera de Salut, Alba Vergés, anunciava que proposarien al Ministeri de Sanitat que les regions sanitàries de Lleida, Girona i la Catalunya Central passin a la fase 1 del desconfinament a partir de la setmana vinent, avui explicaven la relaxació de mesures a la ciutat de Barcelona i a la zona metropolitana nord i a la zona metropolitana sud. La consellera de la presidència, Meritxell Budó, ha parlat d’avançar cap el que seria una fase zero i mig.

    Per la seva banda, l’Alt Penedés, el Garraf i el Baix Montseny es sumarien a les regions que podrien passar ja cap a la fase 1 on a partir de dilluns trobaríem Lleida, Girona i Catalunya Central que s’incorporen a l’Alt Pirineu-Aran, les Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona, que ja es troben des de dilluns 11 en la fase 1.

    La consellera de Salut Alba Vergés ha explicat de nou que per a cada canvi de pla es fixen en l’evolució epidemiòlogica, en la situació del sistema sanitari, és a dir en com l’ocupació de les UCIs va baixant però sent conscients que ho fa amb més lentitud de la pujada forta que es va viure, en el control dels focus més calents de l’epidèmia com serien les actuacions a residències i, per últi, en la detecció de casos, identificar contactes i aïllament d’aquests.

    A banda d’aquests principis han volgut basar-se en «donar el màxim de seguretat a la ciutadania donat que és un canvi mai abans transitat». És per això que consideren que a Barcelona i a la zona metropolitana nord i metropolitana sud s’ha de dur una estratègia diferent. Aquestes regions concentren el 65% de la població de Catalunya i això conseqüentment significa que la densitat dels municipis és molt més elevada que a la resta del territori. També ha assenyalat que cal anar amb cura donat que en aquestes regions és on s’hi concentren les majors desigualtats socials que suposen determinants de la salut. La consellera ha posat com exemple Sant Cugat o el Prat del Llobregat que situats a 30 km de diferència tenen diferències molt clares pel què fa a desigualtats socials. Per exemple, les veiem reflectides en 8 anys de més o menys d’esperança de vida.

    La necessitat de passar poc a poc de fase és necessària per al PROCICAT per no alimentar la propagació. Així, aquest avançament lent de fase implicarà poder assistir a comerços locals sense la necessitat d’haver demanat cita prèvia o l’obertura de certs espais de culte a un terç del seu aforament.

    Com ha reiterat l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, Barcelona i el seu entorn són àrees de les més denses d’Europa per com està configurat el territori, fins i tot més que la zona de Madrid on la incidència de la COVID-19 també ha estat rellevant.

    Treballar conjuntament amb els municipis de l’àrea metropolitana, per Colau, és important donat que hi ha una dimensió metropolitana pel que fa a l’àmbit laboral i de mobilitat. Ha especificat que s’està avançant en treballar com s’organitzarà la ciutat a mesura que s’avanci de fase. S’ha referit per exemple a l’habilitació de la ciutat per a les bicicletes i l’ampliació de les terrasses de bars i restaurants sense treure espai públic a la circulació de la ciutadania. Un espai que més enllà de l’ajuda a la restauració també és una eina per a la retrobada de la ciutadania. Així, ha assenyalat que seguiran treballant que per d’aquí dues setmanes siguin possibles tan aquestes trobades com les reunions de fins a 10 persones dins de les llars.

    Així, aquesta fase 0,5 permetrà el comerç sense cita prèvia, activar les biblioteques amb servei de prèstec, i l’obertura de museus o activitats de culte en un terç.

  • Els canvis al sistema sanitari dins la fase 1: el cas del Camp de Tarragona

    Reunions de fins a 10 persones, obertura parcial de les terrasses de bars i restaurants o mobilitat lliure dins de la regió sanitària són alguns dels canvis que nota la ciutadania quan la seva regió passa a la fase 1 del desconfinament. Però, i el sistema sanitari? Què suposa el primer estadi de la desescalada pels professionals de la salut i per l’atenció mèdica?

    Repassem els principals canvis de la mà d’alguns sanitaris del Camp de Tarragona, que juntament amb les Terres de l’Ebre i l’Alt Pirineu-Aran, és una de les tres regions sanitàries catalanes que aquest dilluns han passat a la fase 1 de la desescalada. El Camp és amb diferència la més gran de les tres, amb més de 610.000 assegurats i cinc hospitals per a sis comarques.

    Les regions han avançat en la desescalada perquè el Departament de Salut les va considerar de baix risc d’acord amb un índex que valora la incidència per població de la Covid-19 durant les últimes dues setmanes i en la taxa reproductiva del virus els últims set dies. El Ministeri de Sanitat espanyol va validar la proposta, valorant altres índexs com ara la disponibilitat de llits, tant de cures intensives com de convencionals, així com la capacitat d’ampliar-ne l’oferta.

    Hospitals: concentració en dos centres amb dos circuits

    Concentrar tots els casos positius de Covid-19 en dos dels cinc hospitals de la vegueria és el principal punt del pla de desescalada de l’activitat assistencial i de recuperació d’especialitats i proves que van presentar els responsables de la Regió Sanitària del Camp de Tarragona (RSCT).

    Ramon Descarrega, metge especialista en Medicina Familiar i gerent de la RSCT, va explicar que a partir del dilluns 18 -una setmana després que la regió hagi passat de zona- tots els malalts ingressats pel nou coronavirus es concentraran a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona i a l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus.

    Amb aquesta mesura es busca treure pressió sobre els altres tres hospitals de la zona, que “podran treballar en un entorn de no-Covid i ser més eficients amb l’activitat programada i la recuperació de consultes”. Quant als dos centres que hauran d’acollir tots els casos positius de la Covid-19 hauran d’habilitar un mecanisme ja preparat de “doble circuit”, tant a l’UCI com als llits de planta i als quiròfans per evitar al màxim el contacte entre els malalts del nou coronavirus i els d’altres patologies.

    En el cas de Joan XXIII els pacients es repartiran en tres plantes segons el seu epidemiològic -negatiu, positiu o pendent de resultat-, mentre que l’hospital reusenc ubicarà els pacients amb Covid-19 que necessiten cures intensives a la zona de l’hospital de dia i l’UCI convencional quedarà alliberada per pacients sense el coronavirus.
    Malgrat que la concentració dels positius per Covid-19 es farà a partir del dilluns 18, algunes unitats dels hospitals que els allotjaran ja s’han adaptat. És el cas de la Unitat de la Clínica del Dolor de l’Hospital Joan XXIII, que coordina l’anestesiòleg Sergi Boada. El doctor explica que durant la primera fase de la pandèmia la tasca dels seus professionals va ser principalment de suport als quiròfans, però ja fa dies que estan en una nova normalitat.

    “El canvi de fase no ens ha portat cap novetat a la nostra manera d’actuar, ens vam adaptar a la nova normalitat fa 15 dies quan vam deixar de fer suport i vam tornar a la nostra unitat. Ja vam canviar els protocols, els fluxos de pacients i la manera de tractar i com vénen a les consultes”, explica Boada.

    El coordinador apunta que ara el gran problema a què fan front és la manca de personal d’infermeria i no espera que la situació es normalitzi totalment fins al setembre: “Ara estem adaptant les agendes, els circuits i estem identificant les prioritats. La tercera onada [sobre malalts crònics] la tindrem continguda a partir del setembre”. Amb tot, Boada demana confiança en el sistema sanitari: “S’adaptarà al que faci falta, com ja s’ha demostrat, gràcies als professionals que l’integren. Estem acostumats a treballar amb canvis de protocols”.

    La sala d’espera al CUAP Sant Pere amb les cadires degudament senyalitzades per prevenir la transmissió / Daniel Gallego

    Una única llista d’espera per a tota la regió

    El pla de desescalada hospitalària, “dinàmic per força” segons Descarrega, inclou la creació d’una llista d’espera única per a tots els pacients del Camp de Tarragona que estan esperant una intervenció quirúrgica.

    “Els hospitals que atenen pacients amb Covid-19 tindran una activitat que per la redistribució de feina no podran fer, per això ens plantegem una llista d’espera única”, va argumentar Descarrega. El gestor de la RSCT també va reconèixer que és una mesura que necessita “visió de territori” i un “canvi de mentalitat” tant pels pacients com pels professionals sanitaris.

    Segons aquesta proposta, qui necessiti una intervenció no urgent potser ha de desplaçar-se a un hospital diferent del que té com a referent si els quiròfans o els facultatius estan ocupats. El mateix succeiria amb els especialistes, que haurien de fer operacions en centres diferents dels que treballen habitualment.

    El pla de Salut contempla que el Pius Hospital de Valls, que ja ha iniciat aquest mes l’activitat quirúrgica de cirurgia major ambulatòria, comenci amb les intervencions de curta estada i al juny, si no hi ha incidències, «el ritme d’activitat s’incrementarà». L’Hospital del Vendrell, per la seva banda, va començar dilluns 11 amb una distribució de l’activitat operatòria amb un dels tres quiròfans amb què compta. Les consultes externes es recuperaran entre el 25 i el 30% durant la primera quinzena de la fase 1.

    La mobilitat dels sanitaris dins d’un mateix centre o municipi ha estat freqüent en les primeres fases de la pandèmia, però la proposta de desplaçaments entre comarques no és encara gaire clara. Els especialistes d’atenció primària consultats desconeixen la formulació. El doctor Sergi Boada reconeix que “la idea pot ser bona, però s’ha de desplegar”.

    El sanitari assegura que “ha tingut una repercussió d’incertesa entre els facultatius per saber com es podrà gestionar” i afegeix: “No puc valorar perquè no tinc més informació. De fet, en tota aquesta crisi els professionals hem estat bastant mal informats. S’hauria de reflexionar sobre això”.

    L’atenció primària: PCR i seguiment proper

    “Un dels objectius és que així com apareguin símptomes, la detecció i el control sigui des de l’atenció primària”, va apuntar Descarrega. David Sabaté -infermer i director de l’ACUT del Camp i del CUAP Sant Pere de Reus- creu que ha arribat el moment de demostrar la importància de la medicina primària: “La nostra funció és l’atenció i promoció de la salut. Tenim una oportunitat per aplicar-la”.

    Sabaté tampoc nota grans canvis en el passi de fase: “La principal diferència és que potenciarem la idea d’avançar-nos a la demanda de l’usuari”, explica. La seva proposta és evitar al màxim que la gent necessiti anar al CUAP: “Volem avançar-nos a la situació delicada en què el pacient ha d’acudir al centre. Volem anar per davant de la demanda i oferir-los una atenció més directa, individualitzada, propera i casolana”. A aquests efectes, explica Sabaté, “s’ha multiplicat per 10 les sortides de l’equip d’atenció domiciliària”.
    Referent a les proves PCR de detecció d’anticossos de la Covid-19, el director del CUAP Reus assegura que “ja s’estan fent i existeix un procediment molt clar al respecte”. Sabaté argumenta que als centres d’atenció primària on es faran -en el cas de Reus en un parell- s’han adequat sales d’aïllament a tals efectes.

    Tanmateix, el canvi de fase no ha comportat una modificació de la regla per escollir qui es fa la prova PCR: “Es faran testos a totes les persones susceptibles fer-se’l. El criteri no ha canviat”. De fet, Sabaté treu pes a la importància del test: “L’objectiu final és tenir un diagnòstic i la PCR és un mitjà. És la confirmació de la radiografia de tòrax o de l’ecografia pulmonar”. En aquest sentit, l’infermer destaca l’ecografia com una prova més eficaç que la placa a l’hora de determinar la gravetat d’un possible cas de Covid-19. Per això, “s’ha habilitat a tots els centres principals un ecògraf portàtil”.

    Prioritat per l’atenció telemàtica

    El que tampoc no canvia a la nova fase és la potenciació de l’atenció via telefònica per evitar que la ciutadania acudeixi als centres sanitaris. La consellera de Salut, Alba Vergés, va informar el passat dissabte que s’ha aconseguit capgirar la tendència habitual: abans un 70% dels pacients hi anaven presencialment i el 30% no. Segons Vergés, ara aquesta tendència és a la inversa.

    El cap de la Regió Sanitària del Camp, Ramon Descarrega, va apuntar en la mateixa direcció: “Tot allò que es pugui fer per la via no presencial, serà potenciat. Tant en l’àmbit hospitalari com en atenció primària, perquè cal mantenir la distància social fins que la pandèmia estigui resolta o totalment controlada”.

    Fonts administratives del CAP Horts de Miró de Reus, l’altre centre de la ciutat on també es faran tests PCR expliquen que el protocol d’atenció als pacients no ha canviat amb l’avançament de fase del Camp de Tarragona: els facultatius fan un cribatge a la porta del centre i, en cas necessari, deixen passar els pacients dividits entre aquells que tenen símptomes respiratoris i els que no.

    Quant a la reprogramació de cites suspeses per la pandèmia explica que “l’hospital està començant a reprogramar i enviaran cartes amb noves citacions, però l’atenció primària no reprogramarà automàticament”.

    També reconeix que “hi ha usuaris d’edat avançada que no s’adapten a la tecnologia actual i es presenten al CAP perquè no saben què fer”, però “els professionals hi estem habituats i en contínua formació”. L’administrativa posa el focus en la gestió dels espais: “Tothom és atès, però per tal d’evitar aglomeracions a la sala d’espera i als passadissos la majoria rep una atenció telemàtica. La gent estava acostumada a fer cues només per demanar hora, i això canviarà. Les administratives estem treballant a informar i activar el servei ‘LaMevaSalut’ perquè la gent mantingui un contacte directe amb els professionals mèdics”.

  • “Serà difícil que aquest país canviï la mentalitat segons la qual la ciència no és fonamental”

    Mara Dierssen és una de les científiques espanyoles que millor coneix el cervell humà, tal vegada per això fa uns anys va ser inclosa en un rànquing entre les 100 dones més influents a Espanya. Nascuda i formada a Cantàbria, es va instal·lar a mitjan noranta a Barcelona, on fa anys que dirigeix un equip de recerca al Centre de Regulació Genòmica (CRG). Una de les àrees de coneixement en què treballa de fa més anys és la síndrome de Down, és a dir, els efectes en el cervell de l’excés d’informació cromosòmica d’aquestes persones i el que es pot fer per contrarestar-los i estimular així el seu desenvolupament cognitiu. Aquesta línia de recerca la va dur a impulsar, i a presidir fins fa poc, la primera societat científica internacional especialitzada en síndrome de Down (Trisomy 21 Research Society), que ara, davant la pandèmia del coronavirus, ha iniciat un estudi internacional per intentar determinar si les persones amb síndrome de Down estan més o menys protegides que la població general davant dels efectes del virus.

    Hi ha dues dades que converteixen a Mara Dierssen en una científica absolutament atípica, o com a mínim allunyada del clixé: la seva versió rockera (busquin vídeos de From Lost to the River i la veuran interpretant qualsevol tema amb la mateixa entrega i desinhibició que el millor Mick Jagger) i la seva versió educadora (a més d’impartir classes a màsters i doctorats és patrona de la Fundació Bofill i, en conseqüència, està molt al dia dels debats sobre escola i educació).

    Expliqui’m de què va l’estudi sobre síndrome de Down i coronavirus.

    La idea és intentar comprendre en quina mesura les alteracions immunològiques que tenen les persones amb síndrome de Down, amb una resposta immunològica més lenta, una major sensibilitat a les infeccions, problemes respiratoris… podria fer-les més vulnerables a la infecció per Covid. Però a més ens interessa també fer una anàlisi de les dades transcriptòmiques, és a dir, de les dades d’expressió gènica, perquè la trisomia del cromosoma 21 no solament altera l’expressió dels gens que estan continguts en aquest cromosoma sinó també els que estan localitzats en altres cromosomes. El que estem fent és comparar les xarxes moleculars implicades en la resposta de l’hoste al virus i les comparem amb les xarxes que estan alterades en síndrome de Down, per veure si hi ha alguna superposició que ens permeti entendre si existeixen factors biològics que s’associen a una major probabilitat d’infecció i de complicacions. Però bé, l’estudi, que impulsa la societat per a la recerca de la trisomia 21 (Trisomy 21 Research Society) consisteix en un estudi epidemiològic amb una enquesta enllaçada que emplenen els clínics i les famílies, de manera que aconseguim tenir una idea més completa dels factors demogràfics i els possibles factors de risc i de resposta al tractament.

    Quants països hi participen?

    Ara com ara, l’enquesta s’ha llançat a Espanya, Itàlia, França, Regne Unit, els Estats Units, el Brasil i Iberoamèrica, i ara estem començant també a l’Índia. La idea és que els clínics ens puguin respondre a una sèrie de preguntes per entendre la gravetat dels símptomes, en quins casos va haver-hi una defunció o no, i determinar si el patró que observem és comparable a la població general o realment hi ha un patró més específic. A Espanya, gràcies a l’esforç de les associacions coordinat per Down España, i a Catalunya la Fundació Catalana Síndrome de Down, tenim localitzats bastants casos, i per això demanem que qualsevol persona amb síndrome de Down que hagi passat la malaltia ho comuniqui a la seva entitat. També comptem amb la col·laboració de la Fundació Down 21 i FIADOWN, que ens estan fent el contacte amb Amèrica Llatina.

    Però hi ha alguna raó per creure que la Covid19 és més greu per les persones amb síndrome de Down?

    Encara no hi ha hagut temps d’analitzar les dades, ja que l’enquesta l’hem llançat fa només dues setmanes. Per a mitjans de maig podríem començar a tenir una primera anàlisi de les dades que ens vagin arribant.

    Creu que el confinament i en general, la resposta a la pandèmia, s’ha fet bé?

    Ha estat una situació difícil de preveure, i tampoc ha estat senzill definir una bona estratègia. Potser l’assessorament científic podria haver començat abans, ja que hem trigat una mica a reaccionar com a país. Dit això, crec que encara no tenim una pel·lícula molt clara del per què a països com Alemanya, on també han tingut un munt de casos, la mortalitat és molt més baixa. Què és el que estan fent diferent, a més de fer moltes més proves diagnòstiques a la població (que és clar que és molt important)? Aquí hem tingut una situació de confinament molt més severa, però el nostre resultat no ha estat tan bo. Cal dir que Alemanya s’ha recolzat des del principi en els laboratoris de recerca, que des del gener van posar en marxa la producció d’aquestes proves, i en instituts de salut pública repartits per tot el país. Però també han tingut altres elements, han estat molt més directes en els missatges i els polítics han estat molt més conseqüents amb el tema de la quarantena.

    Es refereix a ells donant exemple?

    Exacte. Aquí alguns actes polítics han estat més laxos i això envia un missatge poc edificant als ciutadans que estan seguint les normes del confinament. Deixem-ho així. Però és també clau que Alemanya és un país que inverteix molt en ciència, mentre que aquí la recerca científica està tan minvada per tants anys de crisis que el finançament ha caigut a més del 50% respecte al que va arribar a ser, tenint en compte que a més hi ha un enorme percentatge d’inversions no executades del pressupost de ciència. Tenim moltíssim potencial intel·lectual, però el nostre entramat científic està delmat i desgraciadament anem a remolc de la resta. El mateix succeeix amb el sistema de salut. Les retallades dels últims anys l’han afeblit de forma molt important. Els alemanys tenen un sistema científic i un sistema sanitari molt sanejat i això els permet reaccionar molt més ràpidament.

    És optimista respecte al fet que una de les lliçons que s’extregui de la pandèmia sigui la necessitat d’invertir més en ciència i en salut?

    És evident que hauria de ser així.

    Però li pregunto si és optimista.

    No especialment, perquè serà difícil que en aquest país canviï aquesta mentalitat que tenim des de sempre que la ciència no és fonamental. En la passada crisi tots els països més desenvolupats van invertir més en ciència, i aquí es va fer el contrari. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, la despesa en I+D intern el 2018 va ser de l’1,24% del PIB, molt lluny de la mitjana europea, que el 2017 estava en el 2,06%. La inversió s’hauria d’elevar fins a un 2% del PIB i des de 2008 s’ha reduït substancialment. L’esperança és l’últim que es perd, però la confiança que això succeeixi… doncs poca. Ara caldrà reconstruir el sistema econòmic, i de nou, davant una crisi econòmica, no és evident que es potenciï aquest canvi de model econòmic que fa anys que diem que s’hauria de produir, que és la inversió en coneixement i no en altres coses més immediates en el benefici, com poden ser el turisme o la construcció. Així que el més probable, i tant de bo m’equivoqui, és que novament la recuperació de la inversió en ciència no aconsegueixi els nivells que permetin compensar les caigudes sofertes durant la crisi.

    I sobre la vacuna, o sobre la solució farmacològica que sigui que ens pugui retornar a la nostra vida anterior, és optimista?

    Bé, la seqüència del SARS-CoV-2 es va publicar el gener de 2020, i a partir d’aquí s’ha produït una carrera mundial per desenvolupar una vacuna contra la malaltia, que a més està impulsant noves plataformes tecnològiques de pròxima generació per accelerar el seu desenvolupament. Però no podem ser aliens a la dimensió propagandística d’aquest esforç i de la resta de les accions científiques. No podem utilitzar la ciència com el baluard del desgreuge polític. La ciència necessita temps per demostrar eficàcia, les coses no són tan ràpides. No podem generar falses expectatives com a eina d’acontentament social i polític. Els científics haurien de poder assessorar de forma molt més permanent les decisions polítiques i no sols en sanitat, sinó en molts més àmbits. I pel que fa a tornar a la nostra vida anterior, tant de bo que haguem après alguna cosa! Perquè la nostra vida anterior té molts defectes. Hem vist com s’ha recuperat el medi ambient en un mes i mig de confinament. La frenada de les indústries a conseqüència de la pandèmia, la reducció de vols, o la suspensió de grans esdeveniments i fins i tot la reducció de moviments dels ciutadans, està tenint com a conseqüència una reducció del nivell d’emissions de gasos contaminants. Potser la natura té molta més capacitat plàstica del que pensàvem i amb una mica d’esforç per part nostra podem trobar un sistema que permeti treure quelcom positiu d’aquesta crisi. Esperem que les mesures que es prenguin per reactivar l’economia no produeixin un efecte rebot, encara que malauradament és el més probable.

    Aquesta seria la gran lliçó d’aquesta crisi?

    Aquesta m’és una, però m’hi ha altres: la necessitat de prendre decisions basades en l’evidència, o la necessitat de col·laborar i no utilitzar els problemes com a arma política. En governs com el d’Angela Merkel fins i tot l’oposició s’ha posat de la seva part. Potser allà s’han fet millor les coses, però en aquests moments hem d’estar units i deixar-nos d’intentar treure benefici polític d’aquesta situació. Que ni en moments així siguem capaços d’unir-nos crec que als ciutadans ens crea una gran sensació de desassossec.

    Durant el confinament els nens han vist poc el sol i molt les pantalles, això pot tenir conseqüències per al seu desenvolupament cerebral?

    És clar que una quarantena no és la millor situació per al desenvolupament del cervell i pot fins i tot derivar en quadres de depressió i ansietat en els nens. Però depèn molt de com ho porten els pares, ja que són els que més influeixen sobre els seus fills. Quan es fa l’anàlisi de l’impacte psicològic de la quarantena, apareixen tota una sèrie de símptomes, que poden ser indicatius de patologia mental (estrès posttraumàtic, convulsió, tendència a estar més irascible…) derivats de l’estrès que produeix el confinament en si, l’adaptació al teletreball…. Per molt que els nens tinguin classes en línia, el dia a dia és que el nen et pregunta, s’intenta connectar i no pot… La suspensió de les classes evidentment comporta, a més, una sèrie de complicacions, entre les quals està, efectivament, que passin més temps davant les pantalles del que és habitual per les classes virtuals i l’accés a continguts online, però també perquè el temps d’oci i les relacions socials amb els seus amics també es digitalitza. En certa manera, no obstant això, és una oportunitat per ensenyar-los que les pantalles es poden usar d’una altra manera i no sols per jugar. Però desgraciadament hi ha problemes molt més greus.

    Com quins?

    La pandèmia està tenint conseqüències en l’àmbit econòmic i laboral (atur, desocupació més o menys temporal, pèrdua d’ingressos, impagaments, pobresa habitacional i energètica), i en l’esfera social motivades per les mesures d’aïllament social. El confinament està fent que els nens en situació més vulnerable no puguin accedir a les classes en línia. Segons l’INE, una de cada deu llars espanyoles no tenia accés a internet el 2018, mentre que dues de cada deu no tenien ordinadors a casa. Aquesta bretxa genera una desigualtat fins i tot més gran, ja que els qui tenen més recursos poden tenir millor accés a l’educació. I no es tracta només de tenir accés a internet, sinó de tenir un ordinador amb bona connexió, que s’escolti bé, que el wifi et funcioni… Si a nosaltres mateixos ens passa que se’ns desconnecta o que no escoltem, imaginem una casa amb un sol ordinador i amb tres nens, cadascun en un curs, doncs és un desastre. L’educació en línia s’ha implantat amb escàs marge de maniobra i això no ha permès garantir que no existeixin desigualtats.

    La Generalitat està repartint equips amb connexió, prioritzant aquells cursos que són de canvi d’etapa educativa.

    És una molt bona cosa que s’estableixin mesures per no deixar ningú enrere, però el problema és que arriba amb molt de retard, i que així i tot hi haurà un sol ordinador per família, i encara que segons la Generalitat uns 52.000 joves no poden connectar-se amb els seus centres educatius sols es preveu fer arribar uns 12.000 dispositius electrònics. L’altre problema és que els professors no estan preparats per fer classes per internet. No es pot traslladar la classe presencial a una videoconferència. Una classe per internet requereix una preparació que no es té ni s’està fent. És molt més complicat. Jo mateixa he donat una classe de màster que era de tres hores i la vam haver de reduir a hora i mitja, perquè ningú aguanta tres hores seguides en una classe per internet. El panorama que dibuixa la crisi del coronavirus per l’educació i la seva funció d’equitat i d’igualació d’oportunitats és extremadament preocupant.

    És clar que ara es tracta de sortir del pas i acabar el curs.

    L’últim trimestre d’aquest curs 2019-2020 ja està sent d’ensenyament telemàtic i és bastant probable que nens no tornin a trepitjar les aules fins al curs 2020-2021. Això vol dir sis mesos sense escola, la qual cosa suposa un risc important per l’educació, amb conseqüències que veurem en el curt termini. Hi ha un aspecte positiu: tenim l’oportunitat d’iniciar un debat públic per preguntar-nos què és el realment important, què és necessari i què no, per avançar cap a un sistema educatiu que realment eduqui i no sigui només un proveïdor d’informació. Si el que fem és tornar i readaptar les coses sense esperit crític, haurem perdut aquesta oportunitat. Aquests dies he sentit coses com que “total, el que aprenen després se’ls hi oblida”, o “de tota manera, tampoc se’n recorden per l’any que ve”. Però llavors quin tipus de sistema educatiu tenim i quin volem? Hauríem de replantejar-nos-ho.

    Per això volen que sigui més competencial i menys memorístic. El que està en la memòria no es reté si no és significatiu, oi? Si més no, això diuen…

    I el que també passa és que quan pretens que retinguin moltíssima informació es produeix un efecte conegut com information overload, és a dir, sobrecàrrega d’informació, ja que evidentment la ment humana no pot retenir tanta informació i menys tal com s’està proporcionant. Tenir als xavals asseguts durant hores i hores, introduint informació en els seus cervells sense temps per a plantejar-se que comprenguin la lògica d’aquesta informació, no és una bona manera d’educar. Hem de començar a determinar què és l’important, què cal saber i com s’ha d’ensenyar. Aquest exercici s’està fent en altres països i aquí, entitats com la Fundació Bofill l’estan impulsant a través de projectes de reflexió i innovació. Potser ara és la nostra oportunitat.

    Per la Bofill el que urgeix ara és el que anomenen un “estiu enriquit” i un primer trimestre del pròxim curs que se centri en avaluar els danys col·laterals d’aquesta crisi de forma personalitzada.

    La Fundació Bofill ha reaccionat ràpidament en aquest sentit proposant una agenda de mesures de xoc i reformes prioritàries davant la crisi. Es tracta del projecte Obrim l’educació, amb una proposta de 30 mesures de xoc. Això requereix un canvi bastant radical en l’organització del sistema educatiu. Per això dic que pot ser fins i tot una oportunitat.

    Sortirem tocats mentalment d’aquesta experiència?

    Una situació de confinament com aquesta no l’hem viscuda mai i sí que és veritat que hi ha gent que no ho està portant bé. La gent que viu sola, per exemple, o les persones amb discapacitat, hi ha circumstàncies complicades, augmenta el risc d’exclusió social en menors, les situacions de maltractament o les de drogodependència, tot això esclar que s’ha agreujat, sobretot entre els qui tenen afeccions de salut mental, o amb problemes incipients que es poden haver agreujat: depressió, trastorns compulsius… Lògicament per aquestes persones concretes la situació és més complicada, i a més l’estrès i l’aïllament social poden ser un factor desencadenant de brots d’esquizofrènia o ansietat. Però dit això, poden ser molt pitjor les conseqüències de la crisi econòmica. Una de les principals preocupacions dels ciutadans són les repercussions econòmiques, la pèrdua de l’ocupació… Fixa’t en el que va passar en la nostra anterior crisi, en la qual es va produir un increment de les alteracions de salut mental, i òbviament les mesures d’austeritat ho van complicar encara més. A The Lancet es va analitzar l’impacte sobre salut mental de les polítiques d’austeritat i es va observar que als països on es van aplicar van ser un desencadenant d’un increment en la prevalença de trastorns mentals, per la qual cosa espero que aquesta vegada no tornem a cometre els mateixos errors… Però també hi ha l’altre costat.

    L’altre costat?

    El de la gent que ha tret el seu costat més solidari. Molta gent aquests dies no sols ha tingut l’ocasió de plantejar-se quines coses són les realment importants, sinó que també ha pensat una mica més en els altres. Per exemple, molta gent jove s’ha ofert a ajudar als seus veïns més grans i s’ha confinat per no posar en perill a persones més vulnerables, i això és bonic.

    Com el fet d’haver descobert totes aquestes professions essencials a les quals no havíem donat importància; segurament ara mirem diferent la caixera, l’escombriaire o el transportista.

    Estem començant a apreciar aquestes professions per la importància que tenen, però continuen sent les pitjor pagades. Tant de bo que a més de valorar-les ara de manera diferent, també es reconegui el seu treball en termes econòmics de forma més justa.

  • Doctores sense papers: “Només demanem una oportunitat per sentir-nos útils”

    Anna S. Vanesyan, cirurgiana, ha assistit impotent des de casa seva al col·lapse del sistema sanitari. En cap moment durant les fases més greus de l’epidèmia, ni tampoc davant la saturació d’hospitals i centres, aquesta doctora armènia especialitzada en senologia ha pogut regularitzar la seva situació, inclús després que Sanitat flexibilitzés l’homologació de títols de professionals sanitaris immigrants.

    Espanya, com molts països europeus, necessita personal sanitari. La crisi no només ha manifestat aquesta urgència, sinó que a més a més, obre una reflexió sobre el procés burocràtic que molts d’aquests professionals realitzen. Per exemple, el ministre d’universitats, Manuel Castells, va anunciar que ja s’havien convalidat 550 títols de metges i infermeres, gairebé la meitat de les 1.083 homologacions registrades l’any 2020. Hem de viure situacions tan greus com les actuals per adonar-nos del capital humà i professional que tenim? Si requerim personal sanitari, i pensem en futures epidèmies, no hauríem d’agilitzar la tramitació i flexibilitzar aquests tràmits?

    Segons el Ministeri de Sanitat, durant l’examen MIR 2020, es van admetre 16.176 candidats, dels quals, 3.996 eren metges estrangers de més de 61 països. La majoria d’aquests professionals provenen d’Amèrica llatina. Tanmateix, existeixen altres col·lectius de personal sanitari desapercebuts. És el cas dels professionals sanitaris rus parlants. Molts d’ells tenen títols universitaris, inclús especialitats que exigeixen anys d’intensa formació.

    I d’altres, fins i tot s’han vist obligats a deixar els seus alts llocs de treball per motius polítics. “El meu marit, rus, però d’origen tàrtar, estava sent perseguit per raons polítiques. Va ser amenaçat. Jo sóc d’Armènia. Malgrat estar casada amb un ciutadà rus i tenir un fill de nacionalitat russa, em van fer fora del país. Van començar a denegar-me els papers de residència i vaig perdre la feina. Molts pacients es van quedar sense seguiment”, explica Anna S. Vanesyan. “A Rússia treballava com a cirurgiana en senologia. La meva especialitat està en els camps de la reconstrucció mamària en pacients amb càncer de mama. També, era directora d’una clínica privada oncològica”. I afegeix: “Amb moltes dificultats vam arribar aquí i van demanar asil. El juliol farà 5 anys”.

    Una experiència similar és la de Zarina Petrosian, farmacèutica de professió. Va arribar a Espanya el maig de 2017. “El meu marit és òptic i treballava a Rússia. Jo era gerent de farmàcia. Teníem una bona situació econòmica. Però, davant l’horitzó polític i de les expectatives del país, i també pel futur dels nostres fills, vam decidir venir a Espanya i deixar Rússia”.

    Quan arriben aquí, molts d’aquests professionals rus parlant es veuen abocats a un procés burocràtic lent i pesat, llarg per si mateix. A més, se’ls afegeix la dificultat de l’idioma. “Mentre començava a tramitar tots els papers, em preparava per a l’examen DELE nivell B2, el diploma d’espanyol”, recorda Anna S. Vanesyan. “Un cop superat, vaig presentar l’any 2016 els papers per homologar el meu títol. Un any després, el vaig rebre”. Però aleshores, explica, començava el més difícil: tramitar el permís de residència.

    Per aquesta raó, Anna S. Vanesyan necessitava tres requisits: una estada a Espanya de com a mínim 3 anys, absència d’antecedents criminals i possessió de contracte de treball o un pla de negoci. En aquest últim punt, sorgeix un problema que il·lustra la contradicció de la gestió administrativa, un cercle kafkià. “Per tenir una feina, necessites el permís de residència. Però, per tenir un permís de residència, cal un contracte de treball”, explica Zarina, que ha enviat més de 20 currículums a farmàcies. Mentre espera, no perd l’esperança. Zarina confessa: “vull treballar, pagar impostos i fer alguna cosa per aquest país i els seus ciutadans”

    Davant la contradicció del procés, Anna S. Vanesyan va decidir dissenyar un pla de negoci, una via diferent per obtenir el permís de residència. “Em vaig formar a Barcelona Activa durant 4 mesos, vaig escriure un pla de negoci sobre una consulta en senologia, que va ser aprovat. Més de 50 pàgines. Alhora, esperava que el COMB em donés d’alta com a col·legiala”

    Va ser col·legiada l’agost de 2019, després de presentar la informació addicional relacionada amb la seva fugida a Rússia. Tanmateix, necessitava presentar el seu projecte per obtenir el permís de residència. Li van denegar. Motiu? “Em van demanar un certificat addicional del banc per avaluar ingressos. Com són limitats, perquè no puc treballar, al·leguen que puc esdevenir un cost per a la societat”. I afegeix: “és clar que tenim dificultats. Per això vull treballar”. Anna S. Vanesyan està reclamant.

    Mentre espera obtenir el permís, durant l’epidèmia, aquesta doctora i cirurgiana d’Armènia, va contactar amb hospitals per oferir la seva experiència de més de deu anys, malgrat que fos “com a voluntària, sense voler contracte ni sou. Volia una oportunitat de sentir-me útil”. Però, dins d’una successió de correus i missatges, la seva proposta voluntària d’ajuda es va perdre en un cercle kafkià de peticions repetides de documentació que Anna S. Vanesyan, ja havia justificat.

    Amb menys complexitat, però amb el mateix resultat, una altra doctora i cirurgiana ucraïnesa, la Daria, va rebre del Ministeri d’Educació, un avís per agilitzar la seva documentació davant del col·lapse del sistema sanitari. Però, “finalment, em van escriure al·legant que cali afegir més documentació”. Daria, amb permís de residència com a estudiant, treballa actualment de farmacèutica. Pendent d’homologar el seu títol i sense ser col·legiada, persisteix en la tramitació de la seva documentació.

    Si cada cop hi ha una demanda més urgent de professionals de la salut, quan es preveuen possibles pandèmies futures en un món ja globalitzat, no cal flexibilitzar els tràmits d’aquests sanitaris amb experiència i formació? Anna S. Vanesyan persisteix: “Barcelona va ser un amor a primera vista. La meva vida és aquí, amb la meva família. I sentint-me doctora. Des de petita volia ser doctora, no puc imaginar una altra cosa”. Un repte més per superar la crisi.

  • Campanya d’entitats cíviques per evitar la mort diària de 25 ancians a Catalunya

    Cada dia moren, encara avui, 25 persones en residències de la tercera edat a Catalunya. Per això, diverses entitats, entre les quals hi ha la coordinadora 5+1, que agrupa familiars de persones internes; la plataforma en defensa dels serveis públics i Marea blanca han posat en marxa una campanya sota el lema: “cap més mort evitable ja”. Dins d’aquesta iniciativa hi ha la presentació de la denúncia a fiscalia feta per 95 persones, on es detallen irregularitats, que poden haver costat vides, en onze residències i es demana també que s’investiguin les 1073 residències de gent gran que hi ha a Catalunya.

    En la presentació de la campanya, el sindicat Comissions de Base (CoBas) ha anat un pas més enllà amb l’anunci de la presentació d’una querella criminal vinculada amb les irregularitats que han provocat la mort de persones grans en geriàtrics a Catalunya.

    En una roda de premsa telemàtica en la qual han participat: María José Carcelén, de la coordinadora 5+1; Elba Tenorio, de la plataforma en defensa dels serveis públics: Concep Miró, de la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC) i Israel Álvarez, de CoBas, s’ha denunciat la situació que afecta el món de les residències a Catalunya, marcada per la falta de control de l’administració i l’especulació de grans grups econòmics locals i multinacionals. Aquesta conjunció ha suposat la degradació del servei a la gent gran i també la penositat de les condicions laborals dels treballadors i les treballadores que els donen servei.

    Querella criminal de CoBas contra Chakir i Vergés

    Carcelén ha explicat els motius de la demanda perquè fiscalia investigui. Ha recordat que van reclamar el març passat que es trobessin espais nets fora de les residències per tractar els afectats o sospitosos d’infecció per Covid-19 i que els casos més greus es derivessin als hospitals. Per als treballadors ja, a l’inici de la pandèmia van reclamar a la Generalitat que els fossin facilitats Equips de Protecció Individual (EPI) i es fessin proves tant als residents com als treballadors de les residències. En aquest sentit la denúncia tracta de saber perquè no es van dur molts dels malalts als hospitals. Si hi va haver alguna instrucció per no fer-ho o si des dels hospitals es va rebutjar atendre persones que “molts cops, i tenim proves, arribaven a la sanitat deshidratats i desnodrits”, segons Carceller.

    Morir de tristesa

    En la situació actual, Carceller ha demanat que es facin test als familiars de residents geriàtrics perquè almenys una persona pugui entrar a les residències i així evitar que “els que no han mort pel coronavirus se’ns morin de tristesa”. I si no hi ha test la responsable del familiars d’internats demana que es facilitin EPI perquè amb totes les garanties es puguin visitar els seus parents, almenys una persona per família. També ha reclamat Carcelén informació sobre els tests que segons la Generalitat s’han fet a les residències, uns 11.000.

    Més dur ha estat Israel Álvarez, treballador d’una residència i sindicalista. Ha afirmat que el seu sindicat, CoBas, prepara una querella criminal, perquè “ja l’any passat vam enviar informació a la fiscalia i ni ens ha cridat per fer cap comprovació”.

    En aquest cas l’acció penal ha estat assessorada per un lletrat i un membre del Cos Nacional de Policia (CNP). Es concreta en tres residències. Els fets que ha relatat van des de la negativa a derivar malalts a hospitals, acte que ha vinculat amb la mútua, Mutuam que fins a aquesta crisi tenia adjudicat el tractament sanitari a les residències, fins a falta de personal per assistir malalts, documentada amb gravacions. En aquest sentit ha indicat que en una residència de Barcelona on es va detenir un treballador per agredir sexualment una resident, la direcció va acomiadar la infermera que ho va denunciar, “i sort que es va instal·lar una càmera que ho va gravar tot”, ha manifestat Álvarez. Aquest treballador ha avançat que la querella es dirigirà contra el conseller de treball, Chakir el Homrani; la consellera de Salut, Alba Vergés i Laura Pelay, secretaria general de Salut.

    Crítica a fiscalia

    La querella, segons Álvarez, també responsabilitza empreses, com la constructora Sacyr, que quan es va fer càrrec de la gestió d’una de les residències va aturar la neteja de la roba dels treballadors “cosa que suposa risc biològic”, ha dit.

    Sobre les morts a les residències, Israel ha recordat que almenys a Barcelona les morts a les instal·lacions geriàtriques s’han de documentar durant cinc anys. “Així que es pot comparar el que passava i el que ha passat aquest any”.

    Per la seva banda, Elba Tenorio ha fet una crítica de fons a la privatització tant de residències com de la seva gestió: “Si una residència pública passa a ser gestionada privadament, s’acaba el servei públic”, ha dit. Ha criticat que Catalunya tingui 35.000 places residencials privades i només 10.000 places públiques i que a l’àrea metropolitana hi hagi 25.000 “places mercantilitzades, en mans de fons voltor, empreses de la construcció, societats com Eulen i Sacyr i fundacions fosques”.

    Tenorio ha tornat a parlar de Mutuam que fins a la crisi darrera era responsable dels serveis sanitaris a les residències. Ha dit, per exemple, que l’entitat, “ha abandonat una residència del grup Ballesol, en plena pandèmia”.

    Per la seva banda, Concep Miró, ha parlat de les condicions en què han de fer la seva feina les treballadores i treballadors de geriatria, de les ràtios de malalts per treballador, “que han quedat obsoletes perquè es van fer, el 2010 pensant que els residents tenien una autonomia que no tenen. La majoria ara tenen grau 2 i 3 de dependència”, ha afirmat. També ha assenyalat que en aquesta crisi les minvades plantilles han disminuït dràsticament per les infeccions, fent que el servei caigués en picat. Finalment ha recordat que les treballadores i treballadors de la geriatria fan la seva feina per un salari congelat des de fa deu anys “que no arriba al mileurisme” i ha reclamat fons públics perquè es millori la situació laboral de les treballadores.

  • MC denúncia que el 65% dels facultatius d’atenció primària neteja la seva roba sanitària

    Una enquesta realitzada per Metges de Catalunya (MC) ha revelat que el 65% dels facultatius dels centres d’atenció primària (CAP) de l’Institut Català de la Salut (ICS) s’emporta la roba sanitària bàsica, coneguda com a pijama, al seu domicili particular per garantir la neteja i la desinfecció durant la pandèmia del coronavirus. El sindicat denúncia que l’escassetat de recanvis i la freqüència insuficient de rentat del servei de bugaderia dels ambulatoris provoca que la majoria dels professionals optin per endur-se la roba casa i assegurar d’aquesta manera que comencen cada jornada de treball amb l’uniforme degudament higienitzat.

    Per reduir les possibilitats de contagi de la Covid-19 entre els professionals, l’organització reclama a l’ICS que reforci el servei de bugaderia del primer nivell assistencial i que incrementi la quantitat de roba sanitària disponible en els centres. «No podem passar diversos dies amb els mateixos pantalons i la mateixa camisa. I rentar la roba a casa comporta traslladar el risc de contagi al nostre entorn personal i familiar», afirma el president del Sector Primària ICS de MC, Javier O’Farrill.

    El fet que, a partir d’ara, l’atenció primària esdevingui el principal baluard per al control i seguiment de la pandèmia hauria de conscienciar les gerències sobre la necessitat de procurar la màxima seguretat als professionals sanitaris en les seves condicions de treball. Així, segons O’Farrill, no hi caben excuses, com les esgrimides per relativitzar la denúncia del sindicat sobre la manca generalitzada d’equips de protecció individual (EPI), a la qual no s’hi pot afegir també un tractament insegur de la roba sanitària. «El recanvi ha de ser diari i s’ha d’assegurar que el rentat es produeixi en les condicions que s’han demostrat eficaces per eliminar la presència del virus», exigeix el responsable sindical que recorda que per mantenir sota control la transmissió del coronavirus cal minimitzar les possibilitats de contagi dels metges i infermeres «a la mínima expressió».

  • El sociosanitari Monterols de Reus acumula 50 casos de Covid-19

    Un comunicat emès pel Grup Pere Mata confirma que el Centre sociosanitari Monterols de Reus pateix un brot de Covid-19 després que 50 persones relacionades amb l’equipament mèdic hagin donat positiu als tests de la malaltia.
    En concret, les xifres corresponen a 18 professionals que treballen al sociosanitari, a 22 pacients que segueixen interns al centre i a una altra desena de pacients que, actualment, es troben a l’Hospital Sant Joan de Reus al mòdul PsiCovid, especial per acollir a positius de coronavirus que tenen patologies de salut mental o discapacitat intel·lectual. Aquest espai disposa de 13 llits, dels quals una desena ja estan ocupats pels interns del sociosanitari Monterols desplaçats a l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus.

    L’empitjorament del brot, que va començar fa tres setmanes amb menys d’una desena de positius, ha saltat a la llum després que el col·lectiu Marea Blanca, que defensa la sanitat pública, denunciés el mig centenar de casos i una situació que, consideren, és de manca d’efectius. Segons la plataforma, les cinc infermeres per un centre amb 150 residents són recursos insuficients. La mateixa font assegura que els tests PCR van ser fets a correcuita i, en alguns casos, a càrrec dels mateixos treballadors, que no tenien la formació necessària.

    El Diari de la Sanitat ha intentat contactar en reiterades ocasions amb la direcció del Grup Pere Mata per contrastar les informacions i finalment ha rebut un comunicat de l’empresa que respon a algunes de les qüestions. Apunta que els 22 pacients que encara són al sociosanitari Monterols estan “aïllats a les plantes 0 i 1 del centre, que es troben ocupades al 50% la seva capacitat” i assegura que els 18 professionals sanitaris també es troben aïllats a les seves llars.

    El comunicat continua dient que “la direcció del centre ha contractat des del primer moment tot el personal que ha estat necessari per suplir aquestes baixes laborals, i s’ha reforçat la planta 0 i 1 amb 1 persona més d’Infermeria per torn, que representa un increment de 6 infermers”. També defensa que els familiars dels afectats reben informació diària de l’evolució dels pacients afectats per la Covid-19. En referència a les acusacions de manca de desinfecció de les habitacions dels interns, respon que “es fan neteges i desinfeccions intensives i constants a totes les dependències, segons els protocols establerts”.

    El cap de comunicació de la Regió Sanitària del Camp de Tarragona, David Ortega, ha confirmat les dades de positius ofertes per l’empresa -18 sanitaris, 22 interns i 10 desplaçats a l’Hospital Sant Joan- i ha assegurat que la direcció i la plantilla del centre ha seguit els protocols establerts pel Departament de Salut de la Generalitat.
    Sociosanitaris i residències de gent gran, focus de Covid-19

    El Centre sociosanitari Monterols és un equipament de l’operador Pere Mata que acull persones amb diversitat funcional física i/o psíquica i que compta amb unitats de convalescència, psicogeriatria, de llarga estança i hospital de dia. Per les seves condicions -molts pacients concentrats en un espai generalment tancat i atesos per un mateix equip professional- és, com totes les residències per a gent gran i sociosanitaris, un possible focus de brots del nou coronavirus.

    Arreu de Catalunya s’han donat molts casos similars arreu en equipaments d’aquesta índole que han deixat el descobert, especialment en el cas de les residències, una greu manca d’atenció i de recursos. Només al Camp de Tarragona des de l’inici de la pandèmia s’han donat brots de Covid-19 a la residència Bellús de Valls, la Nostrallar dels Pallaresos (el Tarragonès) o la Vila-seca (el Tarragonès).

    Això no obstant, el Camp de Tarragona és la segona regió sanitària de Catalunya amb menys afectació del nou coronavirus en proporció a la població. Tot indica que serà una de les regions catalanes que passarà a la fase 1 del desconfinament el dilluns 11 de maig.

  • Que l’emergència no faci desaparèixer l’esperit crític, l’origen de la ciència

    Volia aprofitar per compartir algunes reflexions que aquests dies circulen pel meu cap i omplen els diàlegs que tinc amb la meva família. La meva dona, metgessa psiquiatra i els meus dos fills una biòloga que estudia a Estocolm i un estudiant d’enginyeria de telecomunicacions.

    Quan ens preguntem per què sembla que a les autoritats polítiques els hi costi tant informar amb claredat de la situació (diagnòstic) o «mullar-se» (tractament i pronòstic), crec que som en una de les qüestions importants que aquesta crisi posa més en evidencia que mai. Res del que parlarem apareix amb la pandèmia.

    Aquesta exerceix de mirall d’augment on poder veure amb menys dificultat (si és que existeix el desig de mirar i veure quelcom diferent del que la nostra mirada ja conté) el que en les darreres dècades ha caracteritzat la gestió d’allò públic (la política?), l’educació (no només la de les escoles sinó i sobretot la que els adults transmetem als seus fills), i la concepció de la vida (on habiten els valors de la nostra societat o el que alguns anomenen «contravalors»). És en la concepció de la vida -que el capitalisme anomena realitat i que expressa –explícitament o implícita- com a única realitat possible on cal mirar per tal d’entendre el perquè de moltes actituds i accions o inaccions que en el si d’aquesta pandèmia afloren de forma més visible que mai.

    Si anem al diccionari de na María Moliner i cerquem el vocable autoritat podem llegir: «Atributo del gobierno y personas que lo representan por el cual pueden dictar disposiciones o resoluciones y obligar a cumplirlas. Atributo semejante que tienen otras personas, por razón de su situación, de su «saber», o de alguna cualidad o por el consentimiento de los que voluntariamente se someten a ella».

    El concepte d’autoritat crec que s’ha devaluat de fa uns anys ençà. No és que l’autoritat o millor l’autoritarisme (que poc te a veure amb la veritable autoritat) no actuï. No és que haguem aconseguit que sigui veritablement democràtica (que respecti als ciutadans i els ciutadans la respectin des del respecte mutu), no és que haguem trobat una nova forma d’educar-nos i gestionar-nos… És, bàsicament, que s’ha devaluat la figura d’autoritat en nom de voler creure que totes les opinions tenen el mateix valor (són igualment respectables) quan caldria repassar la diferència entre doxa (opinió) i episteme (coneixement), d’haver convertit el consens en el gairebé únic valor inqüestionable en política, un «bonisme» pervers que podem dibuixar a trets gruixuts com creure que dir que si sempre és més bo que negar o posar límits, en una atmosfera tota on la responsabilitat individual queda substituïda pels «protocols» o les indicacions d’instàncies «superiors» que rarament expliciten els seus arguments i les seves raons. Protocols que s’apliquen a massa particularitats, quan només serveixen per a situacions generals i comunes….

    Una societat on la malaltia, la mort, la precarietat, el límit, el senti comú (que ja hauríem d’haver après que no és el més comú dels sentits), la renúncia, l’esforç i la manca d’èxit o bé no existeixen o bé són l’estigma d’alguna manca individual, no és estrany que toleri amb moltes dificultats l’existència d’aquestes realitats que formen part de «la realitat» imaginària sobre la qual creix el capitalisme i la seva inacabable oferta de completesa. Quants anuncis en un parell hores poden escoltar-se, veure o llegir a qualsevol hora del dia, on la promesa és: «tu no tens límits», «tot és al teu abast», «que un refredat, un mal de cap… no t’aturin, pren…… i segueix essent tu»?… Tot plegat no són més que petits apunts des d’on provar de preguntar-nos alguna cosa del que amb la pandèmia apareix. Des dels comportaments dels polítics professionals, fins a la informació que circula pels mitjans o alsn comportaments, emocions i sentiments que aquest present desconegut per vàries generacions fins a l’actualitat fa present.

    Si l’oferta de la nostra societat passa tota ella per la negació d’allò humà: la imperfecció, la precarietat, el dubte, la incertesa, la imprevisibilitat i substituir-ho per un deliri de completesa. Si aquests són els fonaments de molts projectes de futur què fer quan el present més viu t’encara amb la mort, la incertesa, la manca de respostes estereotipades?

    Si la vellesa és gairebé un insult, o la raó per treure virulència a les xifres de morts («sobretot moren persones de més de 68 anys»), si l’experiència ha passat de ser un valor a ser un obstacle perquè la joventut imaginaria (la que dura per sempre) pugui avançar, si davant els dubtes que inevitablement ens acompanyaran al llarg de la vida només ens han ensenyat a buscar protocols o consens… semblaria que es fa difícil poder aprendre de cap esdeveniment: Allò imprevisible que fa que l’endemà no es pugui pensar com es pensava abans que allò esdevingués.

    No es tracta de tenir un atac d’innocència a la nostra edat. És evident que els sanitaris, per sort o per desgràcia, hem de prendre decisions difícils fa molt de temps. Els comitès de bioètica sorgeixen entre altres motius per prendre col·legiadament decisions que individualment són difícils de sostenir. Però el que ens hauria de fer pensar és que tothom tingui tant clar que «és normal» que els vells quedin fora dels dispositius assistencials si en manquen. El plantejament i no la resposta (també qüestionable) és el que crec que s’hauria de poder qüestionar. Des d’on pot estar-se tan segur que la vida d’un vell sigui més prescindible que la vida d’un jove (perdoneu-me la provocació). I si tenim una població envellida no caldria haver establert els dispositius tècnics necessaris per fer front no tant a allò imprevist, sinó el veritablement previsible? I la prevenció? No seria just el que no només no s’ha fet sinó que s’ha «retallat» en honor de…? L’economia? Els bancs? La ficció que els vells no existeixen i que la vida és només jove, completa i bella?

    Que l’emergència o la gravetat, ara sigui l’excusa perfecta per fer desaparèixer l’esperit crític que, cal no oblidar-ho, és l’origen de la ciència i just el que la diferencia de la religió, crec que ens hauria de fer reflexionar sobre la funció real, no imaginaria, del poder polític a l’hora d’encarar un esdeveniment que afecta a tota la població. I tirant enrere, ja saben que la filosofia i la psicoanàlisi comparteixen la passió per l’origen, poder-nos preguntar per un grapat de decisions polítiques que, fa temps, una situació de crisi, d’un altre ordre que l’actual també va justificar. On seríem avui si el que la crisi, en això sembla que no hem canviat gaire, va justificar sense cap diàleg s’hagués pogut pensar i debatre de debò? Com és que l’amic de tota la realpolitik: el consens, va aconseguir que no s’escoltés ni es posés a pensar cap reflexió, treball científic o opinió política que treballés per valorar les conseqüències a curt i a mitjà termini (no diguem a llarg termini…) de les decisions que es prenien i es van acabar fent «realitat» ara ja inqüestionable?

    En algun espai del nostre dia a dia hauria de quedar lloc per a la reflexió. Lluny de consens, dels protocols i l’obediència deguda, el pensament crític hauria de trobar un lloc en instàncies tant «reals» com la cura dels altres que no deixa de ser la mateixa cura.

    Si alguna cosa ens hauria de possibilitar aprendre aquesta pandèmia és que les paraules talismà (globalització, democràcia, autonomia…) buides de contingut no ajuden a viure. Són les paraules reals, les autèntiques, les que ens diem els uns als altres i que, a vegades fa por escoltar, formen part de la solució.

    Ara més que mai és evident que tenir cura de tu és tenir cura de mi. I que jo em cuidi vol dir cuidar-te. Quelcom que es fa servir com a eslògan polític pensat de veres ens obriria a la dimensió real de la situació que vivim.

    Potser caldria tornar a poder pensar i a pensar com a jugar a billar se n’aprèn fent-ho.

    Som-hi doncs

  • L’ecografia a l’AP redueix la incertesa clínica i ajuda en el cribratge i derivacions

    Metges de família, medicina interna, urgències, anestesiologia, UCI… tots aquests perfils són a qui està dirigit el curs virtual de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC) anomenat ‘Ecografia Pulmonar en la malaltia per COVID-19’. En definitiva, tots els perfils que «disposin de sistema d’ecografia al seu lloc de treball i que estiguin disposats a avançar en la seva formació bàsica i en l’aplicació d’aquests coneixements en el si del seu Equip d’Atenció Primària o Servei d’Urgències».

    La importància d’aquesta pràctica, que des de l’Atenció Primària demanen des de fa anys, s’ha fet palesa durant la crisi sanitària derivada de la COVID-19. Detectar en fases inicials anomalies en la capacitat respiratòria d’una persona són claus per aturar la malaltia.

    El Dr. Pere Guirado, metge de família i coordinador del grup d’ecografies de la CAMFIC, es meravella de la rebuda que ha tingut el curs. Explica que tot això ho fan de més a més: «ara anem bojos perquè no comptàvem amb tanta gent». I és que el curs l’han creat, diu, en 10 dies, ja que a banda d’això, treballen, fan guàrdies, tenen famílies però tothom ha fet «els vídeos corrents perquè la gent està molt engrescada».

    I és que amb data de 15 d’abril, el Servei Català de la Salut començava a equipar al conjunt de centres d’atenció primària per a la realització d’ecografies pulmonars vinculades al diagnòstic de la infecció per COVID-19. En explicar-ho, asseguraven que «efectuar una radiografia de tòrax havia estat fins al moment el mecanisme per l’Atenció primària per a la determinació de les lesions pulmonars per COVID, però amb el temps s’ha anat consolidant l’ecografia pulmonar com una tècnica adequada i molt sensible. Per aquest motiu s’ha iniciat la distribució per tot el territori d’ecògrafs».

    El Dr. Guirado explica que, tot i que hagi coincidit en el temps, aquesta demanda ve de llarg. «Els metges de família fa uns quants anys que dèiem que és una tècnica que amb formació i equipament podíem fer com fan altres especialitats però això genera dubtes entre els radiòlegs», explica.

    «Vem intentar pactar amb els radiòlegs mediant amb el departament i quan ja estàvem a punt de signar-ho l’any 2016 aleshores va haver-hi els diferents canvis de Govern i els nous pressupostos. Això es va desencallar l’any passat amb la compra de 110 ecògrafs que són els que arriben ara», relata Guirado.

    «Dins de les inversions en el pla millora de l’atenció primària d’enguany estava prevista una compra molt important d’ecògrafs per dotar els centres d’atenció primària d’aquesta tecnologia. L’ecografia feta per professionals d’atenció primària s’ha anat consolidant ràpidament els darrers anys dins de la cartera del servei dels equips com una tècnica molt útil per tal de poder fer primeres valoracions diagnòstiques en moltes malalties. En aquest sentit, la crisi de la COVID-19 ha accelerat aquest procés», explica Jaume Benavent, referent d’atenció primària i salut comunitària en l’Àrea Assistencial del Servei Català de la Salut.

    Portàtils i fàcils d’utilitzar

    Així, s’ha aconseguit coincidir el curs que ha muntat la CAMFIC online on hi ha 5.000 persones apuntades amb l’arribada d’aquests ecògrafs als Centres d’Atenció Primària. Una tècnica que segons Guirado «és molt senzilla i és molt resolutiva i amb la qual pots valorar el risc que el pacient empitjori o no abans que amb una radiografia». El curs, promocionat també des del Departament de Salut, com ells mateixos expliquen, permet realitzar una exploració ecogràfica sistemàtica de tòrax, identificar les diferents estructures toràciques i abordar ecogràficament l’aparell pulmonar en la situació concreta de Covid-19, i compta amb vídeos explicatius, presentacions dels docents, i ofereix debats entre experts i alumnes.

    Els ecògrafs dels quals disposaran als centres són portàtils i fàcils de fer servir. Com destaca Guirado, calia poder moure’ls còmodament per poder dur-los a una residència o a un domicili. El Dr. Guirado treballa al CAP de Pallejà i, en el seu cas, tot és molt més urbà però ressalta que hi ha zones de Catalunya on els professionals cada dia de la setmana van a un poble diferent. Era important doncs que poguessin dur l’ecògraf amb ells: «és important apropar la prova al pacient i amb un equip petit pots fer l’ecografia al centre, a una ambulància o a casa del pacient, depenent de la situació».

    Un dels nous ecògrafs clínics: petits, portàtils i usuals / Pere Guirado

    De fet, l’ecògraf què ell utilitza, diu, és com un mòbil connectat a una tauleta. Destaca a més com remarcable de l’ecografia clínica en aquest context que sigui «propera i portable, inocua (ja que no irradia, reproduible i que ajuda a estratificar el risc i a fer seguiments períodics» a més de ser molt «resolutiva».

    Celebra a més que arribin en aquestes circumstàncies donat que hi ha gent afectada de coronavirus a la qual li estan donant l’alta però encara se li ha de fer un seguiment durant uns dies per si segueix contagiant. Aquest seguiment, diu el Dr. Guirado, implica fer radiografies o ecografies. «Una radiografia implica que has de dur el pacient que contamina a un servei de radiologia i després has de netejar curosament la sala de radiografia», explica i apunta que «és més complicat aquest mecanisme que fer una ecografia pulmonar al CAP o a casa el pacient».

    Una APP que ajuda a resoldre dubtes sobre ecografies

    En el marc del Congrés de la CAMFIC celebrat al novembre, es presentava una APP que es pot descarregar de forma gratuïta pels seus socis, per Android i IOS amb informació i imatges sobre les exploracions més habituals a les consultes d’Atenció Primària.

    L’objectiu de l’APP com destacava el Dr. Pere Guirado és «impulsar i popularitzar la formació de l’ecografia clínica en l’àmbit de l’Atenció Primària. De fet, l’APP està dissenyada de manera que serveix alhora de material docent i d’eina de consulta». De fet, ara, cinc mesos després de la seva presentació, l’app es pot trobar en català, castellà, en anglès i en portuguès.

    Més enllà de fer servir els ecògrafs per la COVID-19, fer un diagnòstic ecogràfic en l’àmbit de l’Atenció Primària comporta una sèrie d’avantatges per al pacient i per al sistema: ajuda a fer el cribratge i diagnòstic precoç de determinades patologies, a reduir la incertesa clínica i a filtrar la derivació d’exploracions complementàries. Segons dades del Grup d’EcoAP de la CAMFiC, si els metges de família tenen accés i fan ecografies hi ha la possibilitat de reduir en un 52% les derivacions als serveis de radiologia.

    En aquest sentit remarca que «disposar d’ecògrafs a les consultes d’AP possibilita que aquest nivell assistencial tingui una major capacitat de resolució, disminueix la incertesa, i per tant, suposa un increment de la satisfacció dels usuaris, que eviten desplaçaments i tenen les proves diagnòstiques més accessibles». De fet, segons els experts, la CAMFIC assegura que entre el 82% i el 93% dels pacients als quals s’ha fet una ecografia a l’Atenció Primària, no necessiten més prova ni cap derivació, a més realitzant ecografies a la primària, s’aconsegueix que el temps d’espera per a aquesta prova disminueixi a la meitat.

    El Dr. Guirado fent ús d’un ecògraf en un domicili abans de l’estat d’alarma