Just Deploy It!

Categoría: Moviments

  • Els oblidats de la gratificació de Salut per la lluita contra la covid-19 alcen la veu

    Una de les reflexions que ha deixat la pandèmia del nou coronavirus als centres sanitaris és la importància del treball en equip. En aquest sentit, metgesses i infermers han reconegut constantment la tasca d’altres treballadores assistencials -com els conductors d’ambulàncies o els zeladors- o no assistencials -personal de neteja o administratiu- per tal que el sistema sanitari pogués donar resposta a l’emergència.

    El reconeixement econòmic que el Departament de Salut va presentar per tal d’agrair el sobreesforç durant la pandèmia, però, ha deixat de marge molts professionals relacionats amb el món sanitari. Un dels casos és el personal de la neteja, sempre indispensable i encara més essencial en les condicions actuals de pandèmia. En aquest sentit, CCOO “reivindica la importància del sector de la neteja en la crisi de coronavirus” i “critica que el Govern oblidi el reconeixement de la seva tasca”.

    Un altre dels sectors obviats de la gratificació anunciada per Salut és la dels operadors d’emergències del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). UGT de Catalunya creu que el sistema anunciat per l’executiu català “ha tornat a menystenir aquest col·lectiu, essencial des del primer moment”, pel fet de ser una plantilla subcontractada, actualment a Ferrovial. La UGT assegura que el personal “ha vist multiplicar-se per quatre la càrrega de treball” i reclama “un tracte igual dins de la resposta laboral i sanitària de la pandèmia”.

    Quant al personal d’ambulàncies, la Unió Sindical Obrera de Catalunya (USOC) mostra el seu “malestar davant de com es durà a terme l’abonament de la gratificació extraordinària per al personal sanitari”. Es queixen de la invisibilitat vers el personal de les ambulàncies i rebutgen quedar inclosos amb el personal d’altres serveis com la policia o els bombers: “Estem en contacte directe amb pacients i patint, com la resta de la sanitat, la manca d’EPIs”.

    A més, els llindars i el mecanisme escollit per fixar la quantitat a rebre han estat titllats de classistes per la comunitat sindical. La plataforma Sanitàries en Lluita, per la seva banda, va titllar la gratificació de “pagueta rídicula”. UGT, CCOO i la plataforma de Sanitàries en Lluita van manifestar que la millor gratificació possible és una millora de les condicions laborals de totes les persones que, d’una manera o altra, participen del sistema sanitari.

    El Tercer Sector recorda la seva tasca essencial

    La Confederació, patronal del Tercer Sector Social de Catalunya, denuncia “una vegada més el greuge comparatiu amb el sector sanitari i insta al Govern a reconèixer la tasca dels professionals que treballen en el sistema públic de serveis socials”.

    L’organització recorda que forma part de la xarxa de serveis socials d’atenció pública i que durant l’emergència sanitària el seu personal “ha estat a primera línia treballant incansablement en altres recursos”, com ara els centres de protecció a la infància, les llars de persones amb problemàtica de salut mental, o els pisos per a dones que han patit situacions de violència masclista.

    “És un greuge comparatiu entre el personal que treballa a la xarxa pública de salut i el de la xarxa pública de serveis socials”, ha resumit Joan Segarra, president de La Confederació.

    Un altre col·lectiu rellevant en el moment actual és el del SEPE, que han de donar resposta a milers d’expedients d’ERTO que van arribar en poques setmanes. La USOC ha recordat l’”esforç dels treballadors per gestionar el volum d’ERTOS i les dificultats que s’estan trobant” i el poc “valor que se li reconeix a un esforç extraordinari”.

    La UGT manifesta a Vergés un “profund malestar” per la compensació

    La Unió General de Treballadors ha fet pública la seva disconformitat amb la gratificació anunciada pel Departament de Salut amb una carta que ha enviat aquest dilluns a la consellera Alba Vergés. La missiva, signada per Inmaculada Vivar, coordinadora de Sanitat al sindicat, titlla d’”injustos, classistes i sectaris” els imports i criteris establerts per fixar la percepció de la compensació.

    “No sap el Govern que els professionals sanitaris han treballat en equip i tots han estat sotmesos a una pressió assistencial amb un nivell d’estrès i d’afectació emocional igual per a tots els treballadors?”, pregunta el sindicat a la consellera.

    La coordinadora d’UGT Sanitat, Immaculada Vivar, valora el paper dels tècnics del SEM, del personal de radiologia i laboratori, dels educadors o dels zeladors, així com tasques del personal no assistencial com el personal de neteja, cuina o administració sense els quals “no ens hauríem sortit”.

  • Els degans de Medicina de Catalunya defensen en un comunicat la presencialitat de les pràctiques clíniques

    Els degans i la degana de les facultats de Medicina de les universitats catalanes públiques i privades han signat un comunicat en el qual expressen la seva preocupació per l’efecte de la pandèmia de la COVID-19 en els plans docents dels ensenyaments de Medicina, principalment en relació amb les pràctiques clíniques

    Davant d’algunes veus que demanen una formació totalment a distància, els degans defensen que la docència virtual i presencial no han de ser competidores entre si, sinó complementàries, i que l’ensenyament de la Medicina moderna no es pot fer, ni s’ha de fer, seguint models d’universitat a distància. «No és encertada ni admissible la substitució radical de l’ensenyament compartit a les aules o als laboratoris per una formació a distància fonamentalista», afirmen en el comunicat.

    El document també recorda que més de 500 alumnes de Medicina i d’Infermeria de tot Catalunya que van veure suspeses sobtadament les seves pràctiques clíniques a causa de l’emergència sanitària, pocs dies després responien solidàriament a la demanda de voluntaris per fer de metges o infermers (els que ja eren graduats) o per fer tasques de suport (els alumnes de grau) al costat dels professionals que cada dia s’enfrontaven a la pandèmia des de tots els àmbits del nostre sistema sanitari.

    En aquest sentit, els signants del comunicat afirmen que no s’entén la formació en Medicina «en un entorn que suposi encara més limitació o la desaparició de les pràctiques clíniques als hospitals i centres d’atenció primària, fonamentals perquè aquest aprenentatge es faci en contacte amb pacients, familiars i professionals». «Pretendre extrapolar la transformació digital d’altres elements formatius (congressos mèdics, estades i cursos de formació continuada) a la formació holística necessària dels metges —remarquen— va en contra de demandes bàsiques que fa la nostra societat envers la professió mèdica: més empatia, millor comunicació i més proximitat amb els pacients».

    El comunicat el signen els degans de les facultats de Medicina de la Universitat de Lleida, la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat Rovira i Virgili, la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat de Girona, la Universitat Internacional de Catalunya i la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya.

  • La plataforma de defensa dels drets de les persones amb dependència demana un canvi radical a favor de les persones

    Els efectes de les retallades en el sistema de dependència des del 2012 han tingut conseqüències devastadores, però no ho expliquen tot. La crisi és més profunda, és la crisi d’un model que ha posat el negoci i el benefici del sector privat per sobre dels drets de les persones a una vida digna. Un model basat en la precarietat de les condicions de treball, que no possibilita el dret a un envelliment actiu ni la inclusió de les persones amb diversitat funcional en igualtat d’oportunitats i fomentant la seva autonomia personal.

    Des de la Plataforma exigeixen en un manifest els següents punts:

    • Responsabilitat política per les retallades que han provocat l’enfonsament de tot el sistema de dependència.
    • Responsabilitat per l’abandonament de les administracions públiques del seu paper, deixant tot en mans del sector privat en totes les seves facetes, i sense cap control. (A Catalunya més del 90% de les residències o bé són de titularitat privada o bé estan gestionades pel sector privat).
    • La visió de les residències com a últim recurs i sempre sota una responsabilitat i un control estrictes de les administracions públiques, amb una coordinació permanent entre els departaments de Salut i Afers Socials, posant els recursos econòmics, materials i humans suficients, per a una atenció de qualitat, augmentant les ràtios i amb unes condicions laborals dignes per als treballadors i treballadores del sector.
    • Un nou model enfocat en la gestió prioritària del sector públic, que posi la vida de les persones al centre i asseguri el dret a un accés igualitari al sistema sanitari, d’educació, de dependència i tingui en compte totes les realitats ja siguin físiques, culturals, de gènere, etc.
    • El foment d’un nou model de vida, basat en els principis de la solidaritat i el respecte vers les persones i que promogui la conciliació família-treball igualitària entre gèneres i enfocada a atendre i acompanyar les persones a càrrec, siguin infants o adults en situació de dependència, com una de les maneres de combatre la soledat no desitjada.
    • La priorització de models alternatius a les residències per a l’atenció a la dependència amb recursos públics, com ara l’assistència domiciliària professional, les alternatives comunitàries i els habitatges compartits i assistits.
    • La suspensió de 18 mesos per percebre la prestació econòmica en la cura no professional.
    • Que es consideri l’atenció a la dependència a totes les edats com a dret subjectiu universal amb finançament públic a través d’un nou model progressiu de fiscalitat justa.
    • La creació del Consell General de la Dependència amb la participació de tots els sectors afectats, administracions, sindicats, patronal, col·legis professionals, entitats socials i entitats representatives de la gent gran i de persones amb dependència i diversitat funcional. A més, reivindiquem una llei catalana per a l’autonomia personal que tingui en compte tota la ciutadania en situació de dependència.
    • La creació d’una taula de diàleg social sobre un nou model d’atenció a la dependència.

    Amb aquestes demandes, des de la Plataforma volen destacar que, segons el seu entendre, «seria una gran errada pretendre continuar amb el mateix model de dependència que hem tingut fins ara i amb les mateixes polítiques que han posat en evidència les mancances del sistema amb xifres devastadores». Així doncs, estenen la mà per tal de poder seure i dialogar, de manera constructiva, per crear, conjuntament, aquest «nou model, el centre del qual sigui la vida de les persones, i no pas l’economia».

    Formen part de la Plataforma entitats com el Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya, CCOO, Col·legi Oficial de Treball Social, UGT, CONFAVC, Plataforma Unitària de la Gent Gran de Catalunya, Fundació FiraGran, Fundació Aroa, Ass. de Discapacitat Visual de Catalunya B1+B2+B3, Col·legi de Pedagogs de Catalunya, ACIC, Coordinadora de Jubilats i Pensionistes de Catalunya, Comissió de Jubilats i Pensionistes de l’Hospitalet de Llobregat, Associació Catalana Síndrome X Fràgil, Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya, Centre de Dia per a la Gent Gran, Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya, Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona, Associació de Cuidadores Familiars, Associació Catalana d’Infermeria i Salut Escolar.

  • La plataforma Sanitàries en lluita titlla l’anunci de Vergés de ‘pagueta ridícula i classista’

    L’anunci del govern de la Generalitat en el sentit que concedirà un premi als treballadors de la sanitat que oscil·larà entre els 350 i els 1.350 euros segons les categories i l’exposició realitzada durant el període més dur de la crisi del covid-19 ha rebut una dura resposta de l’antiga coordinadora pel 5% que a finals d’abril va iniciar concentracions reclamant que el Govern torni als treballadors sanitaris el que va retallar el 2010.

    Els fons anunciats per la consellera de Salut, Alba Vergés, sumen 140 milions dedicats a la gratificació extraordinària al personal sanitari. A més, la consellera ha avançat que els pressupostos del 2021 i el 2022 tindran una partida de 40M€ per “reconèixer l’esforç continuat” que exigirà la covid-19.

    «Això que han anunciat és innecessari, és una ‘pagueta’ ridícula i classista. La fórmula anunciada discrimina segons categories, és impròpia i no satisfà la reivindicació dels treballadors de la sanitat». Així opinava Xavier Tarragó, president del comitè d’empresa de l’Hospital del mar, un dels llocs on a finals d’abril va començar el moviment en favor de la recuperació del 5% que es va retallar als sanitaris fa 10 anys.

    Curiosament, just abans que la consellera anunciés amb tota solemnitat la concessió de la compensació, a les portes de diverses instal·lacions hospitalàries es produïen, una setmana més, concentracions de sanitaris reclamant no només la recuperació del salari que els va ser retallat fa deu anys de manera unilateral, sinó tot un seguit de reivindicacions molt sentides pels treballadors del sector i també per bona part de l’opinió pública.

    Els sanitaris han recordat els treballadors de Nissan en la seva protesta foto: comitè Hospital del Mar
    Els sanitaris han recordat els treballadors de Nissan en la seva protesta foto: comitè Hospital del Mar

    Sanitat pública i universal

    Els sanitaris es mobilitzen en favor de la sanitat pública. Estan, doncs, contra un model privatitzat o semi privatitzat. També reclamen una sanitat universal. «No es diu gaire, però hi ha col·lectius de persones que en funció de la seva situació administrativa no tenen accés a alguns serveis sanitaris», diu Tarragó. Reclama també un fort increment de les dotacions econòmiques i humanes, de l’ordre del 25% de la despesa sanitària, en favor de l’atenció primària i que, com a filosofia, la sanitat se centri en els determinants socials, afirma.

    En el curt termini Tarragó recorda que els sanitaris reclamen també la recuperació de les pagues extres, que els van ser manllevades; que els Equips de Protecció Individual (EPIS) estiguin fixats segons les necessitats objectives i que «els protocols no variïn segons hi hagi o no hi hagi disposició de materials en cada moment».

    Curiosament, mentre s’ha fet l’anunci de la despesa de 140 milions en compensar els sanitaris, en diversos centres es feien concentracions reclamant genèricament la recuperació del 5% del salari. Aquestes accions, que van començar en un nucli inicial reduït han anat ampliant el seu abast i ara afecten fins i tot col·lectius que tenen una situació especial, com els treballadors de la plataforma del 061, que depèn de l’empresa Ferrovial i que tenen cura de fer una primera tria dels malalts.

    Tot i que la plataforma del 5% fa més de dos mesos que funciona, no ha estat contactada per l’administració catalana per obrir un diàleg, segons explica Tarragón.

    Altres grups, com el Sindicat de Metges han qualificat l’anunci com una mesura en la bona direcció, tot i reclamar més diàleg.

  • Prou menyspreu cap a l’atenció primària de salut

    La notícia de l’externalització del rastreig de contactes de casos de la COVID-19 a mans de Ferroser Servicios Auxiliares, empresa de la división de servicios de Ferrovial, mostra un cop més el menysteniment del Departament de Salut cap a l’atenció primària de salut (APS).

    Des de l’inici de la crisi sanitària, s’ha deixat de banda l’atenció primària de salut: s’han tancat centres i consultoris (se n’haurien tancat més si no hi hagués hagut resistència per part dels equips i ens locals), s’ha orientat a la població a trucar al 061 en cas de presentar símptomes enlloc d’indicar-los que truquessin als centres d’APS i s’han pres decisions centralitzades sense comptar amb l’opinió del territori que és qui coneix les necessitats de la població i l’organització dels serveis.

    L’APS ha respost a aquesta desconsideració aprofundint en el coneixement de la presentació i el maneig de la malaltia per a què els pacients poguessin ser atesos al domicili quan era possible, adaptant la seva organització a les necessitats generades, assumint la gestió de permisos per vulnerabilitat que no li pertocaven, obrint els centres els caps de setmana per a donar atenció telefònica, presencial i a domicili i fent-se càrrec de l’atenció sanitària a les residències, hospitals de campanya i hotels.

    Fa pocs dies la consellera Alba Vergés va anunciar que es destinarien 4,5 milions per a contractar 430 professionals d’atenció primària aquest estiu per a reforçar els equips de les zones de costa i aquells que assumiran l’atenció a les residències. Considerem que aquesta quantitat és insuficient (veure el posicionament de l’AiFICC al respecte) i que cal no només reforçar el personal mèdic i d’infermeria sinó també l’administratiu i de treball social, claus per a donar resposta a les necessitats de la població.

    Avui llegim amb estupor la notícia que la Generalitat farà una inversió de 17,7 milions d’euros per externalitzar el servei de rastreig a una empresa privada filial de Ferrovial que col·laborarà amb el SEM per aquesta tasca, que és una atribució clara de salut pública i que es du a terme amb la col·laboració de l’APS. No entenem per què, enlloc de reforçar les estructures que ja existeixen en el territori, se’n generen de noves.

    D’altra banda, veiem amb preocupació l’estratègia que el CatSalut va iniciar fa uns anys de promoure l’accés telefònic de la població al sistema sanitari a través del 061 i enlloc de fer-ho amb els CAP. Aquesta estratègia està influint en els fluxos de les persones dins del sistema sanitari, soscava la funció de porta d’entrada al sistema de l’atenció primària i es perd un recurs comunitari de proximitat que ofereix atenció longitudinal.

    Per tant, reclamem:

    • Que s’aturi l’externalització d’aquest servei públic i que el pressupost assignat per al seguiment dels contactes de casos de COVID-19 es destini a reforçar els equips d’APS i SP.
    • Que es potenciï l’atenció telefònica als centres d’APS, garantint les condicions tècniques i el personal administratiu suficient per a donar una resposta eficaç des del territori a les necessitats de la població.
    • Que es planifiquin els serveis de salut amb visió poblacional, de servei públic i amb perspectiva de continuïtat, seguint criteris de qualitat i cost-efectivitat.
    • Que es reobrin tots els centres d’APS i consultoris que segueixen tancats.

    Entitats signants:

    • Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC)
    • Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP)
    • Rebel·lió Atenció Primària
    • Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB)
    • Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Girona (COIGI)
    • Asociación de Enfermería Comunitaria (AEC)
    • Associació Catalana d’infermeria Pediàtrica (ACIP)

  • Sánchez-Amat: «Desaprofitar el coneixement de l’AP sobre el pacient és d’una inequitat i ineficàcia brutal»

    Just fa un any, el passat 4 de juny de 2019 es va votar la constitució d’una nova Junta Directiva del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP). Meritxell Sánchez-Amat va ser escollida com a presidenta. Durant aquest any l’Atenció Primària, com tot el sistema sanitari, social i econòmic, s’ha trobat amb la pandèmia de la COVID-19 capgirant les maneres de fer. Saturació, poc personal, moltes hores, pocs recursos,desigualtats territorials… eren elements que ja existien abans però que ara s’han vist agreujats.

    Parlem amb Sánchez-Amat sobre la situació de l’Atenció Primària mentre surt del pic de la pandèmia i després d’haver-se aprovat uns pressupostos autonòmics que, després de tres anys sense, no han posicionat a la salut com els seus professionals voldrien.

    On deixa l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya a l’Atenció Primària?

    Ens deixa on érem. Hem guanyat presència en el discurs però en la concreció seguim estant a la cua tan en la distribució de recursos com en l’atorgació de responsabilitat i de capacitat de decisió.

    Malgrat que es van omplir la boca que s’augmentava el pressupost destinat a la primària la veritat és que és anecdòtic. Venim de molt enrere, amb la crisi es va retallar més que en l’atenció hospitalària i amb la recuperació vam recuperar menys, si és que vam recuperar, que l’atenció hospitalària.

    Enmig d’aquests tres anys sense pressupostos es van celebrar les primeres parts del Fòrum de Diàleg Professional. Tot i incorporar un punt sencer destinat a l’Atenció Primària, això no s’ha reflectit en diners?

    Ni en diners de cara els pressupostos ni en la pràctica. No s’ha donat cos a la figura dels professionals referents de l’Atenció Primària com la guia per al pacient pel recorregut del sistema sanitari. Quan tu fas una derivació a una interconsulta d’un servei hospitalari, el pacient és com si el perdessis d’alguna manera. Ningú et consulta ni en general es té en compte. Serveixes per fer la funció de porta d’entrada, això sí que ens ho atorguen però amb portes falses perquè les urgències sovint són una porta falsa que només fan la funció de filtre. Tenim el coneixement sobre el pacient, del seu context, de la seva vida, de la seva manera d’emmalaltir… Tot això el sistema sanitari ho desaprofita totalment i això és una causa d’inequitat, ineficiència i ineficàcia brutal.

    Tenim el coneixement sobre el pacient, del seu context, de la seva vida, de la seva manera d’emmalaltir… però això el sistema sanitari ho desaprofita

    Què caldria més enllà de diners per caminar cap a una societat primarista?

    Els diners són importants perquè en Atenció Primària la nostra tecnologia són les persones. No necessitem grans instal·lacions ni maquinària però si necessitem persones per poder anar als domicilis, per poder fer el seguiment… Ara no tenim Atenció Primària perquè ja no compleix les funcions bàsiques per ser-ho: no té el material disponible que és el personal.

    D’altra banda, si la informació que aquest personal té no la fas servir, no l’estàs aprofitant ni estàs donant la importància d’aquest nivell d’atenció en el sistema.

    El sindicat Metges de Catalunya es queixava que no s’havien complert els acords de sortida de vaga. Com ho veieu això des del FoCAP?

    Jo crec que no hi havia voluntat real. Per començar, dels acords de sortida de vaga ja estàvem en desacord en moltes coses. Per exemple, la limitació del número de visites generava unes llistes d’espera i les empitjorava sense donar tampoc una bona oferta la població. A més, seguim igual a nivell de personal de pressupost.

    Des del FoCAP vam fer un dodecàleg de demandes en aquest sentit. Fa uns mesos vam fer un acte a la Capella de la Misericòrdia i no s’havia fet res. Hi ha coses que costen diners però hi ha altres que no… Si no es prenen decisions valentes el discurs és buit i ara, després de la situació amb la sortida de vaga la gent està esgotada i sense esma.

    Ara ha sorgit el moviment de Sanitàries en lluita. Si bé es mobilitza majoritàriament en hospitals, la Marea pensionista es troba davant d’un Centre d’Atenció Primària.

    La mobilització en AP és més difícil. Des del FoCAP convoquem com també ho fa Rebel·lió Primària cada dimecres a les 14h als CAP.

    I dic que costa perquè a vegades els moviments són també hospitalocèntrics i són un reflex del sistema que tenim. Moltes vegades la mobilització està molt centrada en l’atenció hospitalària: més llits, més tractaments, menys llistes d’espera en hospitals… I això passa perquè costa veure quins són els beneficis en l’Atenció Primària. No són espectaculars, ni salven vides al moment però són una cosa a més llarg termini.

    Al llarg de la pandèmia ha tingut molta importància l’Atenció Primària però us trobàveu amb barreres i centres tancats. Com està això ara?

    Encara no estan tots oberts i no donen la llista dels tancats. Al principi el Departament va dir si tens símptomes truca al 061 o al teu centre i després van tancar molts CAP. A Barcelona per exemple volien concentrar els Equips en alguns punts, en els centres que tenen radiologia i si no es va fer, va ser perquè van haver-hi queixes.

    A vegades creuen que l’Atenció Primària fa receptes i baixes i que, per tant, si només fan això, davant una crisi sanitària, les receptes i les baixes no son prioritàries. Doncs a tota aquesta gent els tanquem i els repartim pel territori a fer altres coses, diuen. Hem demostrat que tot el que ens han donat de més ho hem fet: les residencies, els hotels de salut, tota la gestió de permisos del personal, coses que en teoria haurien de fer les mútues laborals i ho hem fet nosaltres i sent els mateixos o menys per problemes de malaltia i de baixes laborals derivades de la pròpia pandèmia. Tot això ho hem fet malgrat i sense el reconeixement. Parlar del 061 mentre s’està deixant morir l’AP vol dir que no es valora i que s’està deixant morir a poc a poc.

    Com avancen les demandes perquè us enviïn PCR?

    No hem recollit on falta però aquest ha estat un altre desgavell. Els hospitals estan fent PCR sistemàticament a tots els pacients que han d’ingressar per cirurgia o a fer proves invasives com colonoscòpies i tenen els resultats en 12-24h. Els equips d’atenció primària van començar l’11 de maig amb el programa aquest que han anomenat Orfeu però que més aviat li haurien de dir Frankenstein perquè estan trigant una setmana en donar els resultats.

    Ara han desmantellat l’Orfeu i ja ho estem fent amb els laboratoris habituals. Però s’han dedicat a fer proves per pacients asimptomàtics que havien d’ingressar a l’hospital sense que quedi clara l’eficàcia ni la necessitat d’aquestes proves. En qualsevol cas hauríem d’haver primat les proves en pacients amb símptomes i no ha estat així. Falta una planificació.

    En resum: estem fent tota la feina, no ens donen recursos i a més a més no ens prioritzen a l’hora de fer coses que ens encarreguen i que són importants. Ser la ventafocs del sistema es desgastant.

    En la presencialitat acabes canviant el motiu de consulta i el què era un problema d’esquena acaba sent un problema laboral, de patiment o de violència de gènere

    Quins problemes heu trobat a l’hora d’organitzar-se? Què passa amb els usos del temps i el teletreball? Les consultes virtuals abans no es comptabilitzaven i ara això potser canvia.

    Aquí cal fer un parèntesi. No ens compten el temps per fer les coses. La feina és la que hi ha i el què hem de demanar és poder organitzar-nos nosaltres. Ens cal autonomia per poder organitzar-nos de la manera que creiem que és millor. No volem que ens donin 10 minuts per fer tres consultes telemàtiques. Hi ha la tendència que ens organitzin el temps quan això és impossible perquè ningú sap quina és la feina què fem excepte nosaltres. Quan allò important és el resultat de l’atenció de la salut de les persones… són coses que no es poden comptar.

    Sobre el teletreball… treballar des de casa no seria exactament fer feina telemàtica i amb això sí que hem fet un salt molt gran, ja que fins ara estava potser reservat a pacients d’un perfil més jove. També és cert que hi havia moltes reticències per part dels professionals en pensar que la gent el que vol és veure’ns i que hi ha coses que per telèfon no es poden fer o donar resultats i prefereixen fer-ho presencialment. Amb aquesta situació que ens ha forçat a fer-ho telemàticament, els pacients ho accepten millor i tu també saps que és millor pel pacient per reduir contagis. Això ha creat un estat d’opinió més favorable a acceptar i a fer aquest tipus de visita.

    Dit això, les visites telemàtiques tenen el paper que tenen. No substituiran les visites presencials i a més també hem vist que funcionen millor quan el pacient i el professional es coneixen perquè hi ha una confiança establerta i tot funciona.

    Un altre aspecte que demostra que la presencialitat és imprescindible és que moltes vegades els motius de consulta que porten la gent al centre no són la causa en si. Hi ha molt patiment emocional que potser es manifesta a través d’una lumbàlgia i en la visita a través de l’escolta, del coneixement que tu tens sobre el pacient, doncs acabes canviant el motiu de consulta i el què era un problema d’esquena acaba sent un problema laboral, de patiment o de violència de gènere.

    La presencialitat no la podem abandonar tampoc en els domicilis que són un valor de l’AP. Moltes vegades la saturació de les visites, que reaccionem a les demandes de la població reactivament… fa que ens oblidem del terreny del domicili també on infermeria fa un paper molt important. I aquesta és una manera de minimitzar el risc per les persones: anar tu no abans que vinguin.

    Heu hagut de fer canvis en els horaris i el treball durant aquest temps entenc.

    Hi ha hagut canvis temporals i aquí ha sigut molt important el lideratge dels equips. Les gerències quedaven molt amunt i no coneixien la realitat i a més la realitat dels territoris era molt diferent. Alguns equips tenien molta gent de baixa ja fos per clínica o per contacte i no podien afrontar la situació igual que en equips on només faltava un 10% de personal. Els equips amb directius que s’han preocupat de cuidar han viscut millor aquesta situació.

    El model de gestió de les residències s’ha demostrat com a fallit i no s’entendria que es tornés a donar la gestió al mateix model

    Aquesta càrrega podrà portar a baixes derivades per problemes de salut mental o mals derivats de l’augment en el volum de feina.

    La realitat d’això es tan variada en el territori… La gent ara ha donat la cara, hem canviat els horaris, la manera de treballar, hem assumit coses que no fèiem… Ho hem fet i ningú ha dubtat que és el que calia fer. Ara la situació s’està relaxant i hem de seguir fent molta feina però també replantejar-nos coses que fèiem que potser podem canviar i introduir-ne de noves. Més que res que seguirem fent el què fèiem però també hi haurà coses derivades de la COVID.

    Cal dir que l’Atenció Primària ha assumit les residències i ha posat ordre en un desgavell que no només estava causat per la COVID. Ara jo crec que no s’acceptarà que això es tregui dels Equips d’AP i es torni a donar a qui ho feia abans. A les residències hi ha molt professional molt compromès que malgrat les condicions en les quals treballen ho ha donat tot però el model de gestió s’ha demostrat com a fallit i no s’entendria que es tornés a donar la gestió al mateix model quan qui ha tret les castanyes del foc serien els equips d’atenció primària.

  • La lliçó dels sanitaris

    Recordo quan els reporters tornaven a la redacció després de cobrir estralls de guerres, grans catàstrofes o situacions de fam i pobresa en qualsevol lloc del món. Tots compartien el mateix sentiment de perplexitat. A unes hores d’avió, havien vist la mort, la violència, el patiment, la crueltat… i aquí tot seguia igual. L’experiència havia canviat la seva vida, però temien que només la seva.

    Havien tingut la il·lusió que, amb les seves cròniques, contribuïen a conscienciar als seus lectors. Però quan tornaven; quan passejaven pels carrers; quan parlaven amb la gent d’aquí, tenien la sensació que tot seguia igual. Se sentien decebuts perquè, en la normalitat de la vida quotidiana, hi veien un signe d’indiferència davant el dolor que ells havien presenciat i que els acompanyaria per sempre.

    Aquests dies, escoltant els testimonis dels professionals de la salut, em venen a la memòria aquelles llargues converses que mantenia amb els periodistes que acabaven de tornar d’un escenari de guerra o fam. Els metges i metgesses, les infermeres i infermers, el personal auxiliar, el de neteja… tots els que han viscut en primera línia el combat contra la Covid-19 també senten perplexitat. Quan surten de l’hospital, la consulta del CAP o la residència d’avis es pregunten pel significat d’algunes de les imatges que veuen als carrers o pels comportaments irresponsables a la política.

    La resposta no és gens fàcil. I el temps ens dirà el grau de maduresa de la nostra societat a l’hora d’afrontar la pandèmia i d’aprendre les lliçons que en deixa. Però ara ens toca escoltar als sanitaris. Compartir la seva experiència. Ens diuen que han resistit. Que han curat i cuidat fins al límit de les seves forces, físiques i emocionals, gràcies a «fer pinya». Al suport mutu entre els companys. A plorar i riure junts. A la capacitat de formar-se i aprendre sobre la marxa; d’estudiar a la nit, després de torns de dotze hores. I gràcies al suport de la família. Dels amics.

    Aquesta experiència els ha canviat. Cada un d’ells ja no tornarà a ser el mateix. Sempre tindran en la memòria aquells dies de l’any 2020 en què van lluitar a vida o mort contra el coronavirus.
    De la mateixa manera, la pandèmia ha transformat la vida de tots els que han perdut a éssers estimats. Amb el dolor afegit de no haver pogut acompanyar-los en els últims instants.

    La pandèmia també deixarà una petjada molt profunda en els que han viscut el confinament amb por e incertesa, en situacions de convivència o d’habitabilitat molt difícils. En els nens i nenes de famílies vulnerables que tenien l’escola com a refugi. En els avis i àvies que han sobreviscut a la tragèdia de les residències. En els milers de persones que, d’un dia per l’altre, s’han vist abocades a la pobresa. I que avui formen part de les «cues de la fam», com aquelles que els reporters guarden en la memòria.

    Per tots ells, les víctimes de la pandèmia no són xifres. Són experiències viscudes. Però la gran pregunta segueix aquí: i per la resta? Pels que han tingut la immensa sort de sobreviure sense ferides als primers mesos de la pandèmia? I pel món de la política, on la dreta extrema utilitza de forma obscena a les víctimes?

    Penso que els sanitaris tenen una percepció semblant a la que m’explicaven els reporters en tornar d’una tragèdia. Temen que el seu immens esforç es malmeti per la inconsciència d’una part de la població. Per la incapacitat de posar-se en la pell de les víctimes i dels que han lluitat per salvar-los. I per l’oblit quan hagi passat l’emergència. Per això insisteixen tant en la necessitat de cuidar la sanitat pública. De revertir les retallades de personal i de recursos. De dotar de mitjans els hospitals i l’assistència primària.

    El personal sanitari coincideix en explicar que la seva millor recompensa és l’alta d’un malalt després de setmanes de combat a l’UCI. És una alegria compartida per tots. El fruit d’un treball col·lectiu. Podria ser una bona metàfora de la solidaritat necessària per superar, junts, la pandèmia i la crisi econòmica i social. I per, com demanaven els vells reporters, no deixar a les víctimes soles amb el seu dolor.

    Aquest article ha estat publicat originalment a Diari de Tarragona

  • Baixa gairebé dos punts el consum de tabac a Catalunya

    El consum de tabac en homes i dones s’ha reduït en un 1,7% a Catalunya respecte el 2018, segons l’Enquesta de salut de Catalunya (ESCA) 2019. L’estudi conclou que un 23,9% de la població adulta fuma enfront del 25,6% de l’any anterior. Concretament, fuma un 29,2% dels homes i un 18,8% de les dones. La mostra també constata un percentatge menor de persones fumadores durant el 2019 respecte l’any anterior, tant en homes com en dones de tots els grups d’edat.

    Aquest lleuger descens del consum de tabac a Catalunya es produeix després del repunt del 2018, en què per primera vegada en set anys de descensos continuus, les dades de l’ESCA van constatar un augment del consum amb una prevalença que va passar del 24,0 % el 2017 al 25,6 % el 2018, la qual cosa va conduir al Departament de Salut a posar en marxa, entre altres mesures, una campanya contra el tabac destinada als joves i protagonitzada pel jugador de la NBA, Ricky Rubio. Sota el lema «Aguanta», la campanya* posava l’accent en el col·lectiu de joves d’entre 14 i 20 anys per evitar que comencessin a fumar o fer que ho deixessin al més aviat possible.

    Perfil del fumador

    L’ESCA 2019 mostra que el perfil de la persona que fuma és diferent en homes i dones. En aquest sentit, assenyala que els homes que fumen tenen entre 15 i 44 anys, són de classe social baixa i tenen estudis secundaris. En menors de 45 anys, només 4,7 de cada 10 recorden haver rebut consell sanitari i/o ajuda per deixar de fumar davant 7,3 de cada 10 en la franja de 45 a 64 anys.

    Les dones que fumen, en canvi, tenen de 45 a 64 anys, són de qualsevol classe social i tenen estudis secundaris. En dones menors de 45 anys, només 5,1 de cada 10 recorden haver rebut consell sanitari i/o ajuda per deixar de fumar davant 6,3 de cada 10 en 45 i 64 anys. A més, un 1,3% dels fumadors homes i un 1,2% de les fumadores dones utilitzen la cigarreta electrònica.

    De l’enquesta es desprèn que el consum de tabac és més elevat en homes de classe social baixa i en persones de nivell d’estudis secundaris.

    També s’han actualitzat les dades de mortalitat atribuïbles al tabac. Les estimacions més actuals mostren que 9.030 morts anuals són atribuïbles al seu consum a Catalunya, és a dir, 1 de cada 6 morts. Així, s’estima que cada dia unes 25 morts són atribuïbles al tabac. Per contra, destaca que 9 de cada 10 persones declaren gaudir d’un entorn sense fum.

    Cal recordar a més que el consum de tabac es relaciona amb un pitjor pronòstic per la COVID-19 i que durant el període de confinament s’ha habilitat una ajuda on-line per deixar de fumar conjuntament amb els programes d’atenció primària i hospitals sense fum.

    Les dades s’han fet públiques coincidint el 31 de maig, amb el Dia Mundial sense tabac 2020, que aquest any se centra a protegir els joves de la manipulació de la indústria i prevenir el consum de tabac i nicotina. També coincideix amb la XXI Setmana sense fum que té per lema “Desconnecta’t de la cigarreta, endolla’t a la vida».

    Tabac i Covid-19

    Precisament una enquesta, impulsada pel Comitè Organitzador de la Setmana Sense Fum, revela que durant el confinament un 7% de les persones fumadores que van participar en l’enquesta ha deixat de fumar; un 17,8% ha fumat menys; un 35,7% ha fumat el mateix i un 39,3% ha fumat més.

    L’enquesta sobre el consum de tabac de la població catalana durant el confinament per la pandèmia de la Covid-19 es va fer online entre el 5 i el 25 de maig. La van respondre 3.445 persones amb una mitjana de 45 anys: un 77% dones i un 23% homes. Un 79% no fumen, un 44% mai ha fumat, un 35% son exfumadors, un 16% fuma a diari i un 5% fuma ocasionalment.

    Preguntats sobre en quin grau fumar augmenta la gravetat de la malaltia per coronavirus, un 4,7% creu que el tabac no augmenta o augmenta molt poc la gravetat de la malaltia per Covid-19. En canvi, un 40,6% creu que fumar augmenta molt la gravetat de la malaltia; un 18,1% que l’augmenta moderadament i un 0,9% creu que augmenta només en majors de 65 anys que fumen. Finalment, un 35,5% va respondre que no sabia en quin grau fumar podia augmentar la gravetat del Covid-19.

    Per altre costat, un 54,7% de les persones enquestades diu que els tractament farmacològics finançats els animen a fer un intent per deixar de fumar.

    Cal dir que el 75% de les persones enquestades diuen que alguna vegada o regularment algun sanitari li ha recomanat que deixi de fumar.

    El 71% de les persones enquestades consideren que la principal mesura contra el tabac és la prevenció en joves; seguida en un 68,4% per campanyes; un 52,5% per ajuda sanitària i finançament, i un 25,5% per sancionar la publicitat encoberta. En aquest sentit, cal destacar que el 77% dels adults i el 91% dels joves, recorden haver vist publicitat encoberta en pel·lícules o sèries en l’últim mes.

    El 73,3% dels adults i el 59,8% dels joves consideren que les altres formes de fumar (cigarretes electròniques, pipes d’aigua, tabac escalfat) són igual o més perjudicials que les cigarretes convencionals.

    De fet, cal dir que un 71% dels joves que fumen (entre 15 i 25 anys) fumen cigarretes fetes a mà, un 25% cigarreta convencional, un 7% cigarreta electrònica, un 5% pipa d’aigua, xixa, catximba i un 20,3% fuma cànnabis.

    Entre els adults majors de 25 anys que fumen , un 70% fuma cigarreta convencional, un 33% cigarreta a mà, un 4% cigarreta electrònica, un 1% fuma tabac escalfat i un 6,1 % fuma cànnabis.

    Aquest és el XXI any que s’organitza la Setmana sense fum a Catalunya. La iniciativa original va ser de SEMFYC a nivell estatal i CAMFIC a Catalunya, per passar a ser liderada durant molts anys pel Programa Atenció Primària sense Fum (de CAMFIC, AIFICC i ASPCAT). En els darrers anys el Comitè organitzador s’ha ampliat molt més i aplega també a la Xarxa d’Hospitals sense Fum, La Xarxa d’Universitats Saludables, Societats científiques, col·legis professionals, entitats municipalistes, entitats del tercer sector i diversos Departaments de la Generalitat de Catalunya.

  • El poder de la bona informació i les bones preguntes en confinament

    Ja fa dies que el confinament i l’epidèmia segueix essent el centre de les nostres vides. Com molt bé em suggeria un amic i col·lega el tema de la informació és un tema cabdal. Què vol dir estar informat? Totes les informacions valen el mateix? És el mateix informar que desinformar? I com podem triar el gra de la palla? Com podem saber que el que en diuen informació ens fa saber quelcom d’interès per nosaltres o més aviat que serveix a interessos aliens als nostres com a persones i ciutadans?

    A partir d’aquest detonant se m’han desplegat una col·lecció de preguntes que miraré de posar a treballar. Algun dels llocs comuns que aquesta pandèmia convoca és l’afirmació (sense poder saber amb claredat si hi ha raons veritablement fonamentades per sostenir tals asseveracions) que la societat canviarà per sempre més i que mai tornarem a la manera de viure que coneixíem. Tot i no saber encara en què ni com ho farà.

    Un pot preguntar-se, en un atac d’innocència massa provocatiu per alguns, si ha de canviar alguna cosa o tot i, si hem de canviar, com ho fem per saber què canviar, perquè, per a què? Així doncs, apareix en escena, la qüestió qualitativa.

    Sabem que la majoria d’estudis es plantegen sempre des del vessant quantitatiu de la qüestió a estudiar. La pregunta és si això serveix de debò per als humans? Si en pensar sobre la humana vida, no només sobre la vida humana, podem seguir amb aquest costum.

    La majoria de les propostes, anàlisis, estudis i pronòstics que he pogut llegir des de l’article del MIT Technology Review de Massachussets del que us deixo l’enllaç, fins altres intervencions des de l’àmbit sanitari, biològic o global donen per fet el canvi. El que no acabo de trobar és una anàlisi rigorosa dels elements axiològics del canvi. És com si el que realment té o no té valor no ho sabem, creiem que no cal saber-ho, o més preocupant encara- no volem preguntar-(nos)-ho.

    Si fa uns mesos algú hagués descrit en una obra de ficció just el que estem vivint ara els adjectius despectius haurien estat impressionants. Ara la realitat ens ha immergit dins la ficció inqualificable de cop. Aquest «viatge» no és més una declinació del que sempre ha estat la vida. Avui vivim i pensem d’una manera que després d’un esdeveniment (en el sentit més filosòfic i profund del terme) haurà canviat. El que el pensament té com a tasca inajornable des de sempre és preguntar-se per tot plegat.

    Què és el que fa que la vida valgui la pena ser viscuda?

    Únicament la durada de la vida és el que hauria d’importar-nos? No ens caldria poder pensar sobre el que té valor per cadascú de nosaltres en particular abans de deixar-nos portar per aquesta mena de dictadura de la durada que fa que ningú dubti que la vida d’un jove té més valor que la d’un vell? (Al primer món. Perquè al que anomenem tercer mon o societats poc desenvolupades no ho viuen així. Allí la vida dels vells té molt de valor. Però com va dir algú, quan va caure el mur només va caure en una direcció, i la globalització ha fet que tot el que no és primer mon cada cop existeix menys, si és que alguna vegada ha existit gaire) I en aquests assumptes, ni que sigui el de la durabilitat de la vida, és una matèria que hem de deixar en mans de l’estat perquè la resolgui per nosaltres? O haurem de tornar, quin avorriment oi?, a la responsabilitat individual?

    Aquests interrogants no són nous. No haurien de semblar nous per ningú. Des que els humans deixem registre de la nostra vida i del nostre pensament, aquestes són matèries subjectes de reflexió.

    El que dóna per pensar és que just quan la pandèmia genera un munt de realitats que, tot i existir de sempre per molta gent, ara prenen el primer pla perquè afecta gairebé tothom és quan tornem a demanar que sigui el gran papa estat qui ens doni resposta a tot.

    És evident que l’estat té una responsabilitat que no pot defugir, tot i que ho fa. I que en algun moment s’haurà de fer una crítica espero que ferotge dels criteris de prioritat que han construït la vida social. D’això vaig parlar-ne en altres articles i no vull redundar.

    Però saber què és el que fa que sigui millor viure que ser mort? Què val més? Què m’ajuda més? Què és el que fa que la vida sigui més viva? No sé si són qüestions que puguem esperar que resolgui algú per nosaltres.

    Adonar-nos que el nostre benestar passa inevitablement pel benestar de l’altre podria ser una de les coses que podríem aprendre amb aquesta pandèmia. Això té un vessant personal que crec, humilment, que és la que millor funciona; però té, inevitablement un vessant política, que no he sabut veure com la posen a treballar els governs, ni les institucions supranacionals. Ni tan sols les que tenen com a tasca vetllar per la salut del món.

    Com expressà amb contundència Levinas al llarg de la seva proteica obra «un humain se présente par son visatge comme vulnerable, en tant qu’il va mourir». Adonar-nos, ni que sigui des de l’angoixa que genera l’emergència d’una malaltia que posa la mort i la seva inevitabilitat en primer pla ens podria encoratjar a preguntar-nos perquè en la nostra quotidiana vida social (aquesta que diuen canviarà per sempre) la fragilitat, la malaltia, el dolor, la discapacitat (tots som discapacitats en alguna mesura i en alguna realitat) no ocupen un lloc de rellevància en les nostres prioritats.

    Què ha fet que oblidem amb tanta lleugeresa que sols no som ningú? Que tots som l’altre i que l’altre som tots. O dit amb Dostoievski: «nosaltres som tots culpables de tot i de tots davant tots, i jo més que els altres», que jo sóc responsable d’una responsabilitat total envers els altres, que per tal d’aconseguir el meu benestar he de treballar perquè tothom, per especials que siguin les seves necessitats, tingui un espai de confort, respecte i cura en el nostre espai comú: la societat.

    No dic res nou si afirmo que aquesta terrible crisi podria ser una meravellosa oportunitat per qüestionar el nostre fer, el nostre viure, els nostres valors… Allò que sosté i justifica el nostre fer de cada dia. Que hauríem de poder mirar d’aprofundir en aquestes «realitats» que no són més que acords no explícits que fan que quelcom valgui més que una altra cosa. Veure el que fa que «comprem» sense preguntes els valors monolítics, irreals i estàtics que ens ven el poder sense gens d’esforç. Més clar i més senzill, crec fermament que en aquest dia a dia «pandèmic», cada dia hi ha coses a pensar, a reflexionar, a proposar-se i a aprendre.

    Seria una llàstima que després de tot el patiment, l’angoixa i el dolor que la pandèmia ens ha fet viure a tots (o a gairebé tots) no ens quedes cap empremta de tot el que tots (o gairebé tots) de ben segur hem pensat, proposat o après.

    Un ja te una edat, i no puc deixar de recordar les experiències i els intents de vida altra que he viscut en directe o a través dels llibres. El dia a dia més proper, el que puc veure des de les finestres de casa meva. Els concerts improvisats des dels balcons del pati comú, les carreres diàries de l’avi al terrat, les mirades dels veïns, tot és nou… i tot és ple de potencialitats que estaria bé no malbaratar. Potser repensar tot plegat des d’una perspectiva més humil i oblidant-nos de l’èpica per una estona ens podria fer somriure una mica.

    Seguim lluitant. Però que bé si a banda de mirar de retardar la mort aconseguim viure més.

    Que la medicina no fos només la lluita contra la mort sinó un espai per fer viva la vida

    Seguim…

  • Salut de les dones és defensar una vida que valgui la pena ser viscuda

    L’Associació | Drets Sexuals i Reproductius treballa per aconseguir que aquests Drets Sexuals i Reproductius siguin efectius per a la població. En el Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones han volgut redactar i compartir un seguit de demandes

    Salut de les dones són sexualitats feministes i sobirania corporal

    La lluita històrica del moviment feminista i el moviment de persones LGTBIQ+ ha aconseguit el reconeixement dels Drets Sexuals i Reproductius com a drets humans fonamentals, avançant en la superació de l’heterosexualitat normativa i dels mandats i els estereotips de gènere i reivindicant les sexualitats diverses. Sexualitats desitjades amb el plaer de protagonista. Soles o acompanyades, amb qui es vulgui i com es vulgui. Sense cap tipus de discriminació, relació de poder, coacció o qualsevol altra forma de violència.

    Des del feminisme comunitari, les feministes indígenes llatinoamericanes proposen el concepte de sobirania corporal que assenyala els vincles sinèrgics entre el colonialisme, el neoliberalisme i l’heteropatriarcat. La sobirania corporal comporta entendre la subjecció violenta dels cossos per part dels sistemes d’opressió i alliberar-los, alliberant les sexualitats i la reproducció de qualsevol ordre político-econòmic basat en el seu control. Partint d’un plantejament radical com la sobirania corporal es generen les condicions necessàries per a una garantia real dels Drets Sexuals i Reproductius, des de les dones, les persones heterodissidents, les comunitats i l’espai col·lectiu.

    Salut de les dones és una sanitat 100% pública, universal i de qualitat

    La sanitat i els serveis públics en general han sigut la principal diana de retallades pressupostàries i privatitzacions. El menyspreu històric dels serveis públics i la seva mercantilització han passat factura durant la gestió de l’epidèmia de la covid-19 i s’ha evidenciat la seva sobrecàrrega, manca de recursos i falta de capacitat de resposta.

    La universalitat de la sanitat i els serveis públics és fonamental, no es pot tolerar cap tipus de discriminació i obstacle d’accés. Una sanitat de qualitat han d’incorporar una perspectiva feminista interseccional, en la producció de coneixement, en l’àmbit professional i en l’atenció. Cal recuperar i incorporar els sabers mèdics i les estratègies de salut que les dones i les persones heterodissidents han desenvolupat des de la resistència i per a la seva supervivència, reconeixent i visibilitzant aquestes aportacions i coneixement.

    L’abordatge de la salut sexual i reproductiva ha de partir dels principis d’universalitat i qualitat i s’ha de basar en el paradigma dels Drets Sexuals i Reproductius. Durant el període actual és imprescindible mantenir l’atenció a la salut sexual i reproductiva així com comprendre i adaptar-se a les necessitats del present i anticipar-se a possibles dificultats futures. S’ha de facilitar i garantir l’accés, modificar els protocols d’intervenció (com en el cas de l’avortament) i assegurar la provisió farmacològica i la disponibilitat d’instrumental i de procediments de laboratori. La salut sexual i reproductiva és un component essencial del benestar individual i col·lectiu, cal reconèixer-la com a tal i blindar-la.

    Salut de les dones és eradicar la violència masclista

    La violència masclista és violència estructural. És molt important tenir en ment aquesta premissa per no reduir el fenomen a un llistat de denúncies i entendre que els feminicidis i l’agressió sexual són al capdamunt de l’iceberg de la violència masclista, en són la seva expressió més visible. L’impacte de les violències masclistes sobre la salut de les dones i de tota persona que transgredeix la normativitat heteropatriarcal és ben conegut fins al punt de reconèixer que les violències masclistes suposen un atemptat contra la salut pública.

    El confinament ha posat en evidència com s’infravalora la incidència de violència masclista, recloent a casa a tantes dones i tantes persones amb el seu agressor. No haver considerat el risc sobreafegit que el confinament comportava i la conseqüent limitació de factors protectors, com poder deixar l’espai de violència o tenir una relació estreta amb les xarxes personals d’afectes i cures, denota una gestió molt deficient. Cal identificar els casos de violència masclista que han tingut lloc durant aquest període i les mancances institucionals que han dificultat la seva assistència, reconèixer els errors per a rendir-ne comptes i rectificar de cara al futur.

    Salut de les dones és posar les cures al centre

    Totes les persones som interdependents, depenem les unes de les altres, necessitem que ens cuidin i ser cuidades. La divisió sexual i racial del treball es fa evident en la feminització dels sectors laborals com el sector sociosanitari, les treballadores de la llar, els serveis socials i el conjunt del tercer sector, sense oblidar l’elevada presència de les dones al sector de l’alimentació i l’atenció al client. Allò personal és polític quan entenem que la distribució desigual de les tasques de cures que té lloc a moltes unitats de convivència és expressió d’una organització social que emfatitza l’individu neoliberal, l’home i la producció capitalista i devalua tota la feina destinada a la reproducció de la vida i les persones que generalment n’assumeixen la responsabilitat, les dones.

    Durant el període de confinament s’ha evidenciat la sobrecàrrega de les dones derivada d’una socialització molt deficient de les tasques de cures. Aquesta càrrega, sens dubte s’ha vist accentuada pel paquet de mesures laborals, socials i sanitàries que s’ha desplegat per pal·liar la crisi, ja que els sectors feminitzats han seguit funcionant a marxes forçades, donant resposta a les necessitats de les comunitats. Les dones han vetllat per la salut del seu entorn i de la seva comunitat, el benestar de les persones dependents i la gestió del patiment que ha generat l’epidèmia. Però, qui vetlla per la seva salut física i psicoemocional?

    Salut de les dones és defensar una vida que valgui la pena ser viscuda

    En la nostra societat impera la desigualtat, l’explotació i la discriminació de gran part de la població. El model neoliberal, de la mà amb el racisme institucional i social i l’heteropatriarcat, impacta sobre les condicions de vida de tantes i tantes persones comportant una vulnerabilitat adquirida respecte la seva salut. Des d’una perspectiva interseccional podem entendre l’articulació i juxtaposició d’aquestes estructures, que tenen per resultat, entre d’altres, la feminització de la pobresa. Com en el cas de tantes treballadores de la llar que assumeixen les tasques de cures d’una societat occidental individualista que se n’ha desentès. Una feina ja de per sí devaluada en base a la ideologia patriarcal, amb unes condicions laborals precàries que s’aprofiten d’una llei d’estrangeria que nega els drets de ciutadania a les persones migrades.

    Durant l’emergència de la covid-19 hem sentit discursos bèl·lics de tot tipus contra el virus, una metàfora absurda davant un fenomen com aquest, però no contra una organització social que augmenta exponencialment la vulnerabilitat a la malaltia i als seus efectes. S’ha assenyalat el sacrifici individual com a pal de paller, exacerbant encara més l’individualisme latent, però poc hem sentit a parlar de reorganització de la producció capitalista, depredadora insaciable contra les persones, els recursos naturals i el medi ambient.

    La salut de les dones i de tota la població es garanteix des de la responsabilitat i l’acció col·lectiva que posa la vida al centre, com la campanya RegularizacionYa, que identifica en la llei d’estrangeria una de les principals amenaces contra la salut de les persones migrades, o les xarxes de suport mutu i solidaritat que han nascut arreu. Cal assenyalar, doncs, les institucions, estructures i sectors que contribueixen activament a l’empitjorament del nostre estat de salut, i avançar col·lectivament en la defensa d’una vida que valgui la pena ser viscuda.