Just Deploy It!

Categoría: Moviments

  • El dany col·lateral pot superar el que es pretén prevenir: COVID-19 i població infantil

    Una Editorial publicada recentment sobre COVID-19 i infància resumeix amb claredat el que està succeint amb la infància en aquesta pandèmia: «la població infantil se sotmet a riscos amb l’objectiu de reduir l’expansió d’una malaltia que produeix danys en els adults». (1)

    Hi ha moltes incerteses respecte de les vies de transmissió de la COVID-19, la immunitat i la seva durada, etc. Entre els primers resultats que s’han comprovat i repetit en tots els països, els i les menors de 15 anys presenten una incidència acumulada, gravetat, i letalitat molt menor que la resta de població. Els resultats de la primera etapa de l’estudi de prevalença dut a terme a l’Estat espanyol indiquen que els i les menors presenten menor prevalença d’anticossos IgG. (2) En aquest estudi els primers resultats mostren que en menors d’1 any la prevalença d’IgG va ser d’1,1% (interval de confiança de 95%: 0,3-3,8%), entre 1-4 anys de 2,2% (1,4-3,6), de 5 a 9 anys 3 % (2,3-4,1) i de 10-14 anys 3,9% (3,1-4,9), mentre que en la població general va ser de 5% (4,7-5,4). Aquestes dades, i els resultats preliminars de les revisions basades en les primeres corbes epidèmiques a la Xina, Corea, i la resta del món (3, 4) reforcen la idea que la població infantil pateix menys i amb menys gravetat la malaltia, i a més, com «vector de transmissió» ho és menys que els adults.

    El tancament dels col·legis va ser una de les primeres mesures d’aïllament que es van prendre en la majoria de països del món afectats per la pandèmia. És molt probable que aquesta decisió estigués basada en epidèmies anteriors com la de la grip, i en la idea preconcebuda que els menors són importants «vectors de transmissió». No obstant això, a més de les dades esmentades que contradiuen aquestes idees, segons una revisió sistemàtica, el tancament de col·legis com a mesura única redueix la mortalitat general entre 2 i 4% de les morts, molt menys que altres mesures de distanciament. (5)

    En les següents etapes cal anar amb compte de no estigmatitzar mai els nens i les nenes, i encara menys quan aquest estigma no està basat en evidències científiques. I a més no adoptar mesures que se sap que tenen clars i coneguts efectes adversos en la població infantil.

    Abans de la pandèmia, l’Estat espanyol presentava un dels percentatges més elevats de risc de pobresa infantil, abandonament escolar precoç, i majors desigualtats en els determinants socials de la salut infantil d’Europa (atur familiar, famílies monomarentals sense recursos, etc.). Les mesures d’aïllament social adoptades han augmentat i augmentaran encara més aquestes desigualtats en el curt, mitjà i llarg termini si no s’adopten mesures urgents per pal·liar-les. Els i les menors de famílies més pobres tenen menys recursos, poden dependre dels menjars escolars i dels parcs infantils per fer exercici, tenen menys probabilitats de tenir accés apropiat a Internet i espai suficient per a permetre l’aprenentatge i l’accés a recursos addicionals per donar suport altres activitats. A això se sumen els danys addicionals a causa de l’aïllament social, la manca de l’acció protectora de l’escola, l’augment de l’ansietat i dels problemes de salut mental, les agressions i la violència domèstica, i el maltractament infantil. I això coincideix amb un desajust entre les necessitats i la provisió de serveis sanitaris, educatius i socials. Això és particularment cert per a la població infantil més vulnerable.

    És inacceptable allunyar els menors del contacte amb els seus iguals, d’un ambient que possibiliti la convivència i d’un context cultural enriquidor. Pretendre adoptar distàncies de seguretat entre menors i evitar que interactuïn durant el període escolar sense buscar alternatives més properes al normal creixement i desenvolupament infantil, per fer un símil amb qüestions actuals, és proposar que es reprengui el futbol però sense pilota.

    Sembla necessari recordar ara els Drets de l’Infant declarats el 1989. L’article 3 proposa: en totes les mesures concernents als i les menors que prenguin les institucions públiques o privades de benestar social, els tribunals, les autoritats administratives o els òrgans legislatius, l’interès superior dels nens i les nenes serà la consideració primordial a la qual s’atendrà. (6)

    En conclusió, es proposa fer una crida urgent als qui prenen les decisions, a la societat en general a què que s’escolti a la població infantil perquè defensin els seus drets a una educació infantil i d’adolescents equitativa en el context actual. S’hauria de revisar la factibilitat de reduir el nombre d’alumnes per classe i augmentar els espais necessaris sense que augmentin les desigualtats en l’accés a l’educació; donar-li veu als menors en la presa de decisions, i buscar les alternatives necessàries i suficients per a l’adopció de les mesures de promoció i protecció de la salut infantil (higiene de mans, desinfecció, etc.).

    Aquestes decisions haurien de basar-se en la millor evidència científica disponible, i equilibrar els drets dels infants amb els efectes individuals i socials de les mesures proposades.

    Bibliografia

    1) Esther Crawley , Maria Loades , Gene Feder, Stuart Logan, Sabi Redwood, John Macleod. Wider collateral damage to children in the UK because of the social distancing measures designed to reduce the impact of COVID-19 in adults. BMJ Paediatrics Open 2020;4:e000701. doi:10.1136/bmjpo-2020-000701

    2) Instituto de Salud Carlos III. Ministerio de Sanidad. Estudio ENE-COVID19: primera ronda. Estudio Nacional de sero-epidemiología. Informe preliminar 13/05/2020. https://portalcne.isciii.es/enecovid19/documentos/ene_covid19_inf_pre.pdf

    3) Luis Rajmil. The role of children in the transmission of the COVID-19 pandemic: a scoping review (en revisión).

    4) Jonas F Ludvigsson. Children are unlikely to be the main drivers of the COVID-19 pandemic– a systematic review. Acta Paediatr 2020; https://onlinelibrary.wiley.com/doi/abs/10.1111/apa.15371

    5) Russell M Viner, Simon J Russell, Helen Croker, Jessica Packer, Joseph Ward, Claire Stansfield, et al. School closure and management practices during coronavirus outbreaks including COVID-19: a rapid systematic review. Lancet Child Adolesc Health 2020; 4: 397–404 https://doi.org/10.1016/S2352-4642(20)30095-X%20397-404

    6) Naciones Unidas. Convención sobre los derechos del niño. Naciones Unidas; 1989. https://www.un.org/es/events/childrenday/pdf/derechos.pdf

  • Sanitàries en Lluita unifica la lluita contra les retallades i la reivindicació d’una sanitat 100% pública

    Més d’una quinzena d’hospitals, centres d’atenció primària i residències es concentraran en algun moment del dia d’avui dimecres 27 a les seves portes per reclamar una sanitat 100% pública acompanyada de drets laborals. Ho fan avui i ho faran tots els dimecres per tal de reclamar millores en el sistema públic de salut. Concentracions que, assenyalen, respectaran sempre totes les mesures de seguretat.

    En un manifest conjunt, afirmen que «el moment dels aplaudiments ja ha passat. Ara és l’hora de sortir al carrer a defensar els nostres drets com a treballadores i usuàries. Només amb unes condicions laborals dignes es pot fer una bona feina i per això la lluita és comuna».

    Expliquen que Sanitàries en lluita és un moviment que agrupa persones, treballadores i usuàries, i organitzacions presents als diferents àmbits del mon de la salut entesa en el seu sentit més ampli: residències de gent gran, transport sanitari, centres de salut mental, atenció primària, hospitals, centres sociosanitaris, etc. En definitiva, «tots els recursos que fan de la cura de les persones el seu objecte principal». La idea i el moviment neix, diuen de la unió en la «lluita contra les retallades i la reivindicació d’una sanitat 100% pública, una lluita que amb la crisi del coronavirus s’ha fet evident que és més necessària que mai». Perquè pel moviment, «revertir les retallades no és només recuperar el 5% o cobrar les DPO (que d’altra banda entenem que no haurien d’existir perquè en definitiva són salari), revertir les retallades també és tenir la dotació pressupostària suficient per donar resposta a les necessitats de la població i poder respondre a aquestes necessitats amb els serveis adients. I tot això sense que ningú s’enriqueixi a costa de la nostra salut: per això defensem una sanitat 100% pública».

    El llistat de demandes implica tenir EPIs en condicions, PCR per a totes o serologies, que les hores extres no siguin a preu de salari o recuperar el 5% del salari perdut. També, una taula de negociació amb la consellera. Aquí les demandes responen a tenir sanitat per a tothom incloent les persones migrants independentment de la seva situació administrativa; que existeixi una sola sanitat 100% pública i es reverteixi el model público-privat; que es destinin tots els recursos necessaris per disposar d’assistència, recerca i una indústria sanitària i farmacèutica 100% pública. També que els dispositius de salut menta, els centres per a la fent gran i totes aquelles activitats que tinguin a veure amb la cura de les persones tinguin gestió directa del departament de salut. Per últim, demanen caminar cap a un sistema sanitari primarista centrat en els condicionants socials de la salut i la malaltia i, per tant, que obrin tots els CAP.

    Sota aquesta premissa, la convocatòria de Sanitàries en lluita es veurà a les portes d’hospitals com Sant Pau, Moises Broggi, el PSMar, el Clínic o el Taulí però també a Mataró, el Vendrell, el Pius de Valls o davant alguns Centres d’Atenció Primària juntament amb la Marea Pensionista.

    Finalment, assenyalen que «després de viure el que hem viscut, ha quedat palès que el nostre sistema sanitari necessita més pressupost. I quan diem «sistema sanitari» volem dir tot el sistema sanitari: des del transport sanitari, els CAPs, els hospitals, els centres sociosanitaris, els centres de dia, el servei d’atenció domiciliària, els centres geriàtrics, tot el que té a veure amb la cura i la millora de la qualitat de vida. I necessitem més pressupost amb urgència a l’atenció primària i als serveis sociosanitaris, però amb una gestió directa 100% pública dels serveis privatitzats; més contractació estable de professionals i més material per cuidar i cuidar-nos».

  • Elena Carreras: “Ara tenim l’oportunitat de repensar els hospitals i introduir una mirada de gènere”

    Elena Carreras és cap del servei d’Obstetrícia i Ginecologia Reproductiva de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i presidenta del Consell Assessor per a les Polítiques de Gènere en Salut, dedicat a promoure la perspectiva de gènere en la salut. Segons Carreras, la crisi del coronavirus suposa una oportunitat per repensar els hospitals i introduir noves pràctiques per millorar l’assistència als pacients. En aquest sentit, considera que la telemedicina, que ha agafat un pes molt important en aquesta crisi, ha suposat una revelació “extraordinària”. Carreras destaca també la necessitat d’introduir, en general, una mirada de gènere en la sanitat, incorporant-la a les facultats i fomentant el lideratge femení. “Primar un estil de lideratge que sigui femení afavoria claríssimament que les dones arribessin a càrrecs de més responsabilitat”, destaca.

    Com s’ha viscut la pandèmia del coronavirus a l’Hospital de la Vall d’Hebron?

    Tot l’Hospital de la Vall d’Hebron es va redissenyar per poder fer l’atenció als pacients de coronavirus. Es van multiplicar per quatre el nombre de llits d’UCI que hi havia prèviament i tot l’hospital es va bolcar completament en l’atenció de la covid-19, transformant els punts d’atenció als malalts crítics. Tot el personal sanitari es va posar a disposició del serveis que lideraven l’assistència a pacients de coronavirus, com la unitat de respiratori i medicina interna. Ara estem en situació de desescalada: el pic de la covid-19 ja ha passat i ara hem de tornar a la normalitat. Aquí és on hi ha la gran oportunitat per l’Hospital. Donat que, pràcticament, hem buidat l’Hospital per poder assistir als pacients de coronavirus, podem tornar-lo a omplir d’una manera diferent de com estava, i aquesta és l’oportunitat de millora amb la qual estem treballant ara mateix. Crec que és important veure la crisi com una oportunitat de canvi.

    Es potenciarà tot el tema de la telemedicina, que ha sigut una revelació extraordinària per tots, i la no presencialitat

    Quines mesures s’hauran de prendre amb aquesta desescalada?

    Una de les premisses clau és que per un tema de seguretat, i sobretot de qualitat, no podem fer que s’acumulin els pacients a les sales d’espera. Això vol dir que ens hem de repensar una mica les coses que fèiem i que podíem fer d’una altra manera. Es potenciarà tot el tema de la telemedicina, que ha sigut una revelació extraordinària per tots, i la no presencialitat en les consultes quan no és necessari veure el pacient presencialment. És un canvi de plantejament important. De fet, moltes vegades és molt més còmode pel pacient i per la família i, fins i tot, per les empreses. Quan demanes un dia per anar al metge, acabes perdent tot el dia, si fas una vídeoconsulta és només el temps que estàs amb el metge, no perds el temps en el desplaçament i en l’espera. Si ho enfoquem positivament jo crec que és una gran millora. Això sí, s’ha de saber fer bé i també s’ha de saber explicar bé. Si la gent té la percepció que fas això per treure-te-la de sobre, no anem bé. Farem això perquè és el millor per tots, també especialment pel pacient i la seva família.

    I al Servei d’Obstetrícia i Ginecologia? Com ha canviat la manera de treballar amb l’inici de la pandèmia?

    Els embarassos i parts sempre són una activitat diferent de la resta, perquè no para mai. Durant el moment àlgid de la pandèmia, es van parar cirurgies i visites no urgents, però les consultes d’embaràs i els parts no. El que vam fer va ser diferenciar molt bé dos circuits, un pels pacients de coronavirus i l’altre pels que no ho eren, i vam fer sales de parts específiques per pacients de la covid-19. Vam habilitar habitacions i consultes específiques per pacients de coronavirus, de manera que no s’ajuntaven les pacients que tenien la infecció amb les que no. D’aquesta manera, ens vam anar adaptant a aquesta situació.

    Durant aquests dos mesos, quines angoixes i preocupacions afegides han tingut les dones embarassades?

    Moltes dones tenien molta por de passar per la malaltia, no tant per elles, sinó per les possibles repercussions de cara a la criatura. Estaven molt angoixades. Una altra de les preocupacions era si podrien estar acompanyades en el moment del part i podrien compartir aquest moment tan únic amb la parella. En això les hem tranquil·litzat, perquè en cap moment hem impedit que la dona estigués acompanyada durant el moment del part. El que vam parar una mica va ser l’acompanyament durant les consultes, però ara ja tornem a deixar passar els acompanyaments. En el part i el postpart les dones no han deixat mai d’estar acompanyades.

    A les dones els hi costa més anar a urgències. Abans sempre tenen altres prioritats, com la cura dels fills o de la llar

    En general, es manifesten diferent les malalties en homes i dones?

    Sí. L’exemple que sempre expliquem en mirada de gènere en les malalties que afecten homes i dones és l’infart. Els signes d’opressió al pit i dolor toràcic, i irradiació al braç esquerre, que és una mica el que tothom té interioritzat com a símptomes d’infart, són signes que caracteritzen els homes quan pateixen un infart. En canvi, quan les dones tenen un infart presenten més aviat símptomes d’ansietat, de dolor al pit, de malestar i, fins i tot, d’irradiació de dolor a l’esquena. Pateixen molta intranquil·litat, perquè no saben què tenen. Aquestes diferències de símptomes entre home i dona s’han de conèixer, perquè si no, no s’interpreta mai com un possible infart. Les dones cada vegada tenen més infarts però es diagnostiquen menys, perquè no s’hi pensa. Això és la valoració en mirada de gènere. I, en general, la població no ho sap, i això fa que també a vegades arribin els infarts més evolucionats, perquè s’arriba tard a urgències. També hi ha un altre component més social, que és el fet que a les dones els hi costa més anar a urgències. Abans sempre tenen altres prioritats, com la cura dels fills o de la llar. I només després de tot això, es preocupen per elles.

    Vostre és presidenta del Consell Assessor per a les Polítiques de Gènere en Salut. Amb quin objectiu es va crear aquest Consell? Quines tasques es duen a terme?

    Precisament l’objectiu del Consell és donar una mirada de gènere a tot el que s’està fent en salut per decidir quines pràctiques són correctes i quines no. Per exemple, si a algú se li acudís, a causa de les preocupacions econòmiques o per altres raons, que els malalts que estan ingressats s’han de portar el menjar de casa, una sanitat on s’hi apliqui la perspectiva de gènere diria: un moment. Sobre qui recaurà la feina que els malalts hagin de dur el menjar des de casa? I la resposta és clara. Tots visualitzem les dones fent el menjar i portant-lo a correu-cuita a l’hospital. Per tant, seria una distribució asimètrica de les càrregues. La idea és anar mirant totes les polítiques que es fan perquè es facin amb una mirada de gènere.

    Falta perspectiva de gènere en la sanitat?

    Totalment. Falta una mirada de gènere a tot arreu, i a la salut també. En aquest sentit, és mèrit del Departament de Salut actual i de la consellera Alba Vergés el fet de voler donar aquesta mirada de gènere i crear el Consell Assessor per a les Polítiques de Gènere en Salut. A vegades, la gent confon la mirada de gènere amb la paritat, i no és ben bé això. La paritat forma part de la mirada de gènere, però aquesta és quelcom més, és com afecta el conjunt de les dones les decisions que es prenen. Aleshores, arribem a la conclusió que, moltes vegades, no s’introdueix aquesta mirada de gènere per no haver-ho treballat des de l’inici, des de la formació de les facultats, per exemple. No s’acaba d’explicar prou bé. A vegades, nosaltres mateixos, com a metges, no ho hem treballat o no ho hem valorat prou.

    Falta una mirada de gènere a tot arreu, i a la salut també

    És suficient la recerca que es fa en les malalties que afecten les dones?

    Aquesta mirada que estic posant de manifest també s’ha d’aplicar en la recerca. Els estudis s’han de fer amb ratolins paritaris, i això no s’ha fet. Després ens trobem que les dosis no són adequades per les dones, perquè a les dones els hi fa més efecte segons quin medicament o segons quina dosi. No, no és suficient. L’exemple de l’endometriosi és clar. És una malaltia molt desconeguda i, afortunadament, ara se n’està parlant més, des de la consciència. L’endometriosi ha sigut la primera, però en aquest calaix estarien també, per exemple, les cefalees, que afecten majoritàriament a les dones. Tot aquest tipus d’aspectes s’han de treballar molt més. El Departament de Salut està fent molt èmfasi en el fet que aquestes diferències es vagin escurçant fins que desapareguin. Per exemple, les puntuacions de les beques de la Generalitat ja puntuen diferent segons la mirada de gènere, és a dir, els projectes amb aquesta mirada són millor puntuats.

    Aquesta mirada de gènere també implica erradicar la violència obstètrica? Em podria posar exemples?

    Sí. La violència obstètrica, igual que qualsevol classe de violència, és la violència que s’exerceix per part d’algú que pot controlar l’altre. La consciència sobre aquest fenomen ve arran de les reivindicacions de les dones i del fet que moltes professionals ens hem adonat del poc protagonisme que es donava a les dones en el moment del part no era l’adequat. Moltes vegades, l’atenció depèn d’algunes decisions que es prenen molt des de la vessant mèdica i sense tenir en compte la mare. Això és violència obstètrica. Per exemple, fer una episiotomia sense demanar permís a la mare o fer-la sistemàticament sense cap motiu de pes, és violència obstètrica. Fer cesàries que no toquen perquè a mi em va millor, també és violència obstètrica. I aquí tots hem de fer un exercici d’anàlisi, de que és el què fem malament i el que hem de millorar.

    És cert que cada vegada hi ha més dones metgesses, però els caps de servei continuen sent majoritàriament homes. Què cal fer per revertir això?

    Sí que és veritat que l’evolució és favorable, però encara queda molt per fer. El que caldria també és empoderar més a les dones quan tenen càrrecs de poder. Primar un estil de lideratge que sigui femení afavoria claríssimament que les dones arribessin a llocs de més responsabilitat, però moltes vegades les dones tenen moltes més inseguretats que els homes. La dona sempre pensa ‘ui, no sé si ho faré bé’, ‘potser no encaixo amb el perfil que demanen’. Els homes, en canvi, no ho pensen mai això, envien el currículum i s’ha acabat. I potser no són els millors candidats, però s’ho creuen. Per mi, aquest és el canvi cultural profund que necessitem. Que les dones ens ho creiem. Que creiem que sí, que podem fer-ho.

    Caldrà una mirada de gènere per enfocar les conseqüències d’aquesta crisi?

     Sí, totalment. És el que comentava abans, sobre l’oportunitat que ens dóna aquesta crisi per repensar els hospitals. S’han de repensar els hospitals amb una mirada de gènere. Això vol dir fer que el funcionament de l’hospital no tingui el metge en el centre: el centre ha de ser el pacient i la seva família. Canviar l’enfocament perquè el centre sigui el pacient, també és una mirada de gènere. Això no té a veure amb la paritat, sinó que té a veure amb la mirada femenina, entenent per gènere femení les característiques que tradicionalment s’associen a les dones, com la cooperació, el diàleg o l’equitat. Aquests valors són els que s’han de fomentar.

    Quins problemes fonamentals té la sanitat pública catalana?

     La sanitat pública té un dèficit de finançament crònic, que també provoca que, comparat amb altres països europeus, els sous siguin molt més baixos. Es manté la qualitat, a expenses d’uns sous molt baixos. El motiu és que no arriben els diners que han d’arribar.

    Creu que aquesta crisi ha provocat més consciència social en aquest aspecte? Ha fet veure a la població que cal cuidar la sanitat pública?

    Sí, i penso que aquesta reflexió col·lectiva que s’ha fet és molt positiva. També crec que s’han fet unes despeses extres per afrontar la pandèmia que han sigut adequades, però falta veure ara com es pot afrontar la postpandèmia. I això claríssimament té una vessant política.

    Des d’un punt de vista de la salut, tots hem après molts conceptes nous durant aquests dos mesos. El terme que se li dona oficialment és el Health Literacy, el coneixement en salut. Estic convençuda que la població, globalment, ara en sap més que fa dos mesos. Jo crec que aquest aprenentatge s’ha de mantenir. Aquesta voluntat de la gent de saber sobre la seva salut seria molt bo que es mantingués i seria, de nou, una oportunitat de cara a la postpandèmia. Ser més conscients, per exemple, des mals hàbits que tenim i canviar-los, ja que influeixen completament en el desenvolupament de certes malalties.

  • Regne d’Espanya: Propostes urgents per a la Sanitat Pública després de la pandèmia

    L’actual pandèmia passarà, però no sabem si potser per sempre, o torni tots els anys en forma d’epidèmia estacional, o es quedi en situació endèmica, a tot el món o només en alguns països, en tot cas caldrà preparar-se per noves situacions més o menys semblants, perquè els canvis que el nostre sistema econòmic i social s’ha produït en l’ecosistema i la globalització neoliberal tenen uns costos que encara que amb freqüència els oblidem, la realitat ens els recorda, de vegades com ara de manera tràgica.

    Les evidents deficiències

    La pandèmia ha posat en evidència alguns problemes que el nostre sistema sanitari arrossegava feia temps. El primer un baix finançament que ve d’antic i que ha disminuït per les retallades, la despesa sanitària pública se situava al voltant de 0,5-1 punt per sota de la mitjana sobre el PIB de la UE i ha disminuït des de 2009 entre 0,7 i 1 punt a casa nostra. Després un nombre molt baix de llits hospitalaris per 1000 habitants que van disminuir en més de 12.000 entre 2010 i 2018, poc personal de sistema sanitari, especialment d’infermeria, una atenció primària debilitada, escassetat de material de reserva i una important privatització, al que cal sumar unes residències amb poc personal i de baixa qualificació i en mans majoritàriament del sector privat, de fons de capital risc, amb un mínim control,

    El nostre sistema ha estat orientat essencialment al tractament de les malalties crònic degeneratives que tenen el seu origen en determinants mediambientals (contaminació, alimentació, estils de vida) econòmics (pobresa, atur, marginació, habitatges inadequats) i socials. Però els canvis introduïts pel neoliberalisme (canvi climàtic, contaminació, retallades dels serveis de salut pública i una globalització incontrolada amb un increment exponencial de desplaçaments de persones i mercaderies) ha reintroduït les epidèmies infeccioses que semblaven superades per sempre i reduïdes a països pobres, per a les que el nostre sistema no està adaptat per a enfrontar-les.

    Malgrat l’evidència de grans problemes d’equitat en salut a tot el món (i no només en els països de rendes baixes), els avenços i descobriments científics de la medicina a les últimes dècades van fer suposar que el desenvolupament tecnològic i científic, eren per si mateixos capaços de resoldre els problemes de malaltia als quals s’enfrontava la humanitat. La pandèmia de la covid19 ens ha vingut a treure de l’error, a mostrar que no vivim en l’»edat d’or», sinó que hem construït un model biomèdic, en estreta relació amb la globalització neoliberal, que promou la investigació i les tecnologies sanitàries com fonts de negoci i que entén l’atenció sanitària com «medicina comercialitzada», fins i tot en el marc d’equitat que representen els sistemes sanitaris públics. Però hi ha un altre enfocament que s’ha de tenir en compte, des de «la determinació social de la salut»: els microorganismes són només agents i la veritable raó del rebrot de les infeccions resideix en el subdesenvolupament, en el canvi climàtic, les pràctiques de la indústria agro-alimentària, el comerç i el turisme globalitzats, els insecticides, els plaguicides… Si no solucionem aquests problemes el més probable és que es repeteixin situacions semblants en un futur no llunyà.

    El suport a la Sanitat Pública

    La pandèmia ha demostrat la importància de tenir un sistema sanitari públic de qualitat amb accés universal, Què hauria passat si es mantingués l’exclusió de centenars de milers de persones implantada per Rajoy & Mato en el RDL 16/2012? Com haguessin evolucionat les coses amb un important sector de la població sense accés a l’atenció sanitària? ¿Com si les previsions dels governs de PP d’un finançament per a la Sanitat Pública del 5,13% del PIB s’haguessin complert? Com si les privatitzacions previstes pel PP a Madrid, València, etc., s’haguessin convertit en realitat? Per descomptat no pot saber-se amb exactitud, però és evident que tot hauria anat molt pitjor, no ha de ser casualitat que les dues CCAA amb majors problemes per la Covid19 siguin les 2 més privatitzades i les que menys pressupost per càpita tenen,

    La població s’ha adonat de la importància crucial d’una bona sanitat pública que és la garantia d’accés per a tots/es d’una atenció sanitària de qualitat, i també de l’important compromís dels treballadors de la mateixa en els moments crítics.

    El suport ciutadà a la Sanitat Pública és molt important, perquè com diu el Roto en una de les seves genials vinyetes «quan arribo la pandèmia els privatitzadors es van ocultar», perquè llavors les seves vergonyes van quedar a la vista, i es va comprovar el que ja es coneixia, i alguns repetíem fa temps, el sector privat es preocupa per obtenir beneficis empresarials, no per assegurar els drets de les persones i la qualitat dels serveis públics.

    Ara bé, cal aconseguir que aquesta hegemonia del que és públic cristal·litzi després de la pandèmia, i ho faci en avenços substancials en el reforçament dels serveis públics essencials com la Sanitat i els serveis socials (el paper de les residències privatitzades en l’extensió i elevada mortalitat a Espanya de la Covid19 ha estat un exemple paradigmàtic dels riscos de les privatitzacions). Convé estar vigilants perquè els «lobbies» del neoliberalisme hi són i continuaran la seva erosió dels serveis públics, en part aprofitant els errors de govern, i per descomptat els de tots els altres.

    El què necessitem fer

    Per això hem de plantejar-nos les mesures a adoptar i fer-ho amb urgència abans que l’experiència es dilueixi en la consciència col·lectiva. Aquestes mesures haurien de passar per:

    1. Finançament suficient de la sanitat pública. Cal incrementar de manera important el finançament sanitari, però cal assegurar-se un augment significatiu en € per habitant i any per situar-nos en la mitjana de la UE (el 2018 a Espanya van ser 1.617 € enfront de per ex 3.879 d’Alemanya, 3.278 de França o 2.275 de la mitjana de la UE), perquè relacionar-lo al PIB, com fa el compromís entre PSOE i OP de superar el 7% sobre el PIB, pot suposar fins i tot una disminució de les quantitats totals, amb la prevista disminució del PIB, a causa a la crisi econòmica provocada per la pandèmia. El lògic seria a mitjà termini elaborar el Pla Integrat de Salut que estableixi les necessitats de salut de la població i quantifiqui les exigències pressupostàries per fer-hi front. D’altra banda, és important avalar un finançament finalista, podria ser un fons específic per rescatar la Sanitat Pública gestionat pel Consell Interterritorial, que complementi els pressupostos autonòmics i disminueixi de forma significativa les diferències en els pressupostos per habitant que hi ha actualment entre les CCAA (i que en 2020 superaven els 500 €). En aquest ordre de coses convindria garantir la inclusió dels funcionaris en el Sistema Nacional de Salut, integrant les prestacions sanitàries de les mutualitats de funcionaris en la Sanitat Pública. També és important evitar que els possibles increments pressupostaris acabin en mans de laboratoris farmacèutics (com van sent habitual gràcies al seu poder d’influència sobre les administracions i sobre els prescriptors). En tot cas convé recordar que segons l’Observatori Social de la Caixa (abril 2020): La despesa sanitària a Espanya té un alt efecte redistributiu, sent el major de les prestacions socials en espècie. En l’última dècada, les retallades introduïdes en algunes partides han disminuït la seva progressivitat en partides com la despesa farmacèutica.

    2. Millorar la coordinació interautonòmica. La pandèmia ha posat en relleu les debilitats de la coordinació entre les CCAA i el Ministeri de Sanitat a l’hora de proposar i fer operatives polítiques sanitàries comunes. Cal establir un nou marc de cooperació interautonòmic per avançar de manera coordinada en el futur reforçant el Consell Interterritorial com a coordinador de les estratègies de salut dels 17 serveis de salut promogui un Pla de Salut consensuat per les diferents CCAA sense que suposi un nou centralisme. El Consell hauria de permetre afrontar les noves pandèmies des de l’acord, la col·laboració i la coordinació intercomunitària.

    3. Potenciar la Salut Pública. Si alguna cosa ha posat en evidència la pandèmia és la debilitat dels nostres sistemes de salut pública, poc desenvolupats des de sempre, però penalitzats especialment amb les retallades. Cal reforçar el dispositiu de la Salut Pública i desenvolupar la llei de salut pública, aprovada el 2011 i posada en hibernació pels governs de PP. Aquests serveis haurien de coordinar les seves estratègies amb l’Atenció Primària i les administracions locals per combatre els determinants de les malalties crònic degeneratives (alimentació, contaminació, sedentarisme, tabaquisme, etc.) i els sistemes d’alerta i contenció de les noves epidèmies de malalties contagioses ( grip a, Ebola, SARS, Coronavirus …) associats al canvi climàtic i la globalització. Els serveis d’epidemiologia i lluita amb les malalties infeccioses haurien de reforçar i millorar la seva capacitació. El sistema d’informació de les diferents CCAA hauria d’estar controlat i gestionat per la sanitat pública.

    4. Impulsar i desmedicalitzar l’Atenció Primària. Durant l’epidèmia l’Atenció Primària, allà on ha seguit funcionant, ha jugat en paper fonamental a l’hora d’atendre la demanda de malaltia, diagnosticar nous casos, controlar-los en els domicilis o informar les famílies sobre mesures per evitar contagis. Des dels Centres de Salut s’ha atès a pacients en residències de gent gran, i mantingut les consultes telefòniques i presencials per diagnosticar, informar i tranquil·litzar la població. Aquest nivell assistencial ha demostrat la seva capacitat per apropar els serveis assistencials a la població i gràcies al coneixement dels antecedents personals, familiars i del seu historial clínic, garantint una atenció propera i segura les persones i famílies que formen la comunitat. Però perquè pugui funcionar adequadament es necessita reforçar el seu paper en el sistema sanitari, augmentat el seu pressupost (fins al 25% del total sanitari), el personal, sobretot el d’infermeria (potenciant la infermeria comunitària) i altres categories professionals com la de psicologia, fisioteràpia, treball social per desmedicalitzar les consultes i satisfer les demandes de la població, que l’actual model transforma en malalties i tractaments medicamentosos, establint criteris mínims per TSI, millorant els seus mitjans i potenciant l’atenció domiciliària, la prevenció i la promoció. La gestió dels processos assistencials haurien d’estar coordinats des de l’Atenció Primària. Una renovada AP hauria de recuperar el seu caràcter comunitari millorant la seva coordinació amb els hospitals, serveis de salut pública, alerta epidemiològica, recursos socials, atenció a la dependència i institucions municipals, amb la participació i implicació de la població en el marc de les Àrees Sanitàries. L’Atenció Primària hauria de fer-se responsable de l’assistència a la gent gran a les residències, el que exigeix ​​que els centres de salut on hi hagi residències haurien d’incrementar els seus equips especialment en infermeria, psicologia, fisioteràpia i treball social

    5. Incrementar els llits hospitalaris de la xarxa de gestió pública. Tenim un dèficit molt important de llits hospitalaris que s’ha convertit en crític durant la pandèmia. Són necessàries entre 50 i 70.000 llits hospitalaris més a tot el país, la majoria d’elles de llarga i mitja estada. La saturació dels llits dels hospitals d’aguts pels pacients contagiats pel virus i la paralització de l’atenció a malalts amb altres patologies planteja la necessitat de crear una xarxa Llits de crònics de les que amb prou feines disposem que serveixi de matalàs per a futures pandèmies i millori l’eficiència hospitalària. Convindria també a mitjà termini fer un pla estratègic d’atenció especialitzada per a adaptar-la als nous reptes de salut.

    6. Acabar amb les privatitzacions i recuperar el privatitzat. Com ja s’ha dit la resposta a la pandèmia ha vingut des de la Sanitat Publica perquè el sector privat està interessat en la recerca de beneficis i no en garantir la salut de la població. Les privatitzacions han estat una pesada llosa sobre el sistema sanitari i han minvat de manera significativa la seva capacitat de resposta. És ara el moment d’aturar la deriva privatitzadora, que de manera més o menys silenciosa, ha continuat avançant en aquests anys. Cal abolir la Llei 15/97 de Noves Formes de Gestió i aprovar una legislació que acabi radicalment amb aquest degoteig privatitzador, blindat la Sanitat de gestió pública, i a més començar a recuperar el privatitzat en aquest temps, especialment els hospitals de Col·laboració Públic Privada, els laboratoris centrals, serveis de diagnòstic per imatge, reduir la concertació amb centres privats limitant-la al seu caràcter subsidiari respecte de la pública, suprimir els desgravaments de les assegurances privades complementàries i exigir el compliment de les incompatibilitats i la dedicació exclusiva als treballadors del sistema públic.

    7. Augmentar els treballadors del sistema públic de salut. Les retallades van propiciar una disminució important dels treballadors de sistema sanitari que ja eren comparativament baixos respecte a altres països de la UE i l’OCDE. Cal comprometre amb unes dotacions suficients de personal en el nostre sistema sanitari en totes les CCAA i també amb la formació dels professionals, augmentant les places de formació postgrau (MIR, AIR, etc), proporcionant formació continuada als mateixos independent dels interessos comercials, fomentar la dedicació exclusiva, etc.

    8. Realitzar un pla d’abordatge de les llistes d’espera. Les llistes d’espera, ja molt elevades en el sistema sanitari, s’han incrementat notablement a causa de la focalització de tot el sistema en l’atenció a la covid19. Hem de posar en funcionament un pla específic, a mitjà i llarg termini per reduir-les al que tècnicament imprescindible, aquest pla ha d’articular els recursos del conjunt de la Sanitat Pública (primària i especialitzada) i sumar una garantia de drets + recursos + sistemes organitzatius + sistemes d’informació i rendició de comptes, i que ha de tenir un caràcter estable.

    9. Crear un fons de reserva de material sanitari. Les mancances de material sanitari que han agreujat la pandèmia han estat provocades per l’absència de reserves estratègiques del mateix (agreujades per l’aprimament economicista de les existents en algunes CCAA com Madrid) i per l’absència de fabricants al país. Necessitem posar en marxa una reserva estratègica de material sanitari que podria estar gestionat pel Ministeri de Sanitat, i posar en marxa una indústria sanitària pública que acabi amb la dependència d’altres països.

    10. Control de la despesa farmacèutica i potenciar la fabricació pública de medicaments. L’augment del pressupost sanitari serà inútil, si com ha succeït durant els governs de PP, es trasllada directament a la indústria farmacèutica (més del 18% d’augment en 5 anys; 5,4% d’augment en 2019, 9,3% en farmàcia hospitalària). Cal garantir que la despesa farmacèutica creix per sota dels pressupostos sanitaris públics (entre el 0,5-1% menys) i això ha de fer-se mitjançant la fixació de preus d’acord amb els costos reals, promocionant la utilització de medicaments genèrics, la utilització de les centrals de compres per a tot el Sistema Nacional de Salut i promocionant una indústria farmacèutica pública que acabi amb els desproveïments i l’especulació (el paper durant la pandèmia de centre de farmàcia militar ha estat important i podria ser un germen de la mateixa ). D’altra banda, s’haurien d’anul·lar els copagaments establerts pel RDL 16/2012 que són un obstacle per a l’accés als medicaments que necessiten per a les persones més malaltes i amb menors ingressos. És necessari crear un organisme de gestió pública que avaluï i controli les noves tecnologies abans de la seva difusió pel sistema que podria dependre del Consell Interterritorial per donar participació a les CCAA. s’haurien d’anul·lar els copagaments establerts pel RDL 16/2012 que són un obstacle per a l’accés als medicaments que necessiten per a les persones més malaltes i amb menors ingressos. És necessari crear un organisme de gestió pública que avaluï i controli les noves tecnologies abans de la seva difusió pel sistema que podria dependre del Consell Interterritorial per donar participació a les CCAA. S’haurien d’anul·lar els copagaments establerts pel RDL 16/2012 que són un obstacle per a l’accés als medicaments que necessiten per a les persones més malaltes i amb menors ingressos. És necessari crear un organisme de gestió pública que avaluï i controli les noves tecnologies abans de la seva difusió pel sistema que podria dependre del Consell Interterritorial per donar participació a les CCAA.

    11. Afavorir la investigació sanitària pública. La investigació ha estat abandonada al nostre país d’una manera irresponsable. Tot i que no es pot fer una relació directa entre la recerca i els resultats immediats, és obvi que, sense investigació, sense ciència, no hi ha avenços en el futur, ia més s’està a costa de la utilització de les patents d’altres. Cal assegurar almenys l’1,5% del pressupost sanitari públic destinat a la investigació, i afavorir mesures que consolidin els equips d’investigadors en el nostre sistema públic. La investigació hauria d’estar dirigida a millorar la salut de la població i cal acabar amb les plataformes públic privades controlades pels laboratoris, indústria tecnològica i fons d’inversió, que estan utilitzant fons d’inversió, que estan utilitzant fons, recursos i pacients del sistema públic per a investigar nous medicaments i aparells tecnològics que patenten en el seu propi benefici.

    12. Fomentar una xarxa pública de residències de majors. El desastre de les residències ha estat un dels amplificadors de la pandèmia, que estan associats a la seva privatització en mans de fons d’inversió, entitats religioses que retallen personal, redueixen la qualitat de les instal·lacions, amunteguen pacients i incompleixen els protocols que garanteixen la seguretat dels residents. Hauria de realitzar-se amb caràcter urgent una auditoria de totes elles i intervenir les que suposin un risc per a la salut. És necessari crear una xarxa de residències de titularitat i gestió pública de grandària adequada que evitin grans concentracions, amb uns recursos suficients, en infraestructures i en personal, i cures concordes amb les necessitats de les persones que viuen en elles i potenciar els recursos previstos per la Llei de la Dependència perquè les persones majors puguin mantenir-se en els seus domicilis amb el suport de cuidadors i recursos públics.

    Es tracta de propostes a desenvolupar de manera urgent per a potenciar la Sanitat Pública i garantir la seva recuperació. A més, seria convenient analitzar la resposta sanitària durant la pandèmia, una vegada hagi remès aquesta, per a poder avaluar la resposta del sistema sanitari, i els errors i encerts que es van produir en el seu abordatge. Des de la FADSP ens comprometem a fer-ho en el major breu termini possible perquè entenem que és important per a poder treure lliçons per al futur de la nostra Sanitat Pública.

    La població i els treballadors de la Sanitat han realitzat un esforç important de solidaritat i de contenció en aquest temps que ha aconseguit contenir l’avanç de la pandèmia al nostre país. Ara és necessari que les administracions públiques responguin d’una manera eficaç i eficient per a assegurar que no torna a repetir-se la mateixa, i que, si ho fa o es presenten noves epidèmies, tenim els recursos suficients per a donar una resposta que garanteixi la salut de tots/as. Des de la societat, els treballadors de la Sanitat i les organitzacions socials hem d’exigir-ho.

    Un article traduït de Sin Permiso

  • Les decisions polítiques que s’han pres parlen del lloc que ocupa la persona en aquesta societat

    Preguntar-se entre altres coses per la molt alta prevalença d’infectats per la COVID-19 entre els sanitaris ens anima a assetjar una reflexió no únicament sobre el lloc de la sanitat en la nostra societat sinó també sobre la societat en general, i els seus valors no sempre explícits. A data 14 d’abril de 2020, un 18,5 dels infectats o en condicions d’aïllament pendents de diagnòstic eren sanitaris a Espanya, és a dir: 1 de cada 5 infectats.

    La majoria de les anàlisis, des de la dels «opinadors» professionals, fins a la d’experts en epidemiologia, salut pública o enginyeria biomèdica subratllen fins a l’èxtasi els adjectius: imprevisible, excepcional, única… Els qualificatius, sense faltar a la veritat, carreguen tota l’anàlisi (i a vegades tota la falta de reflexió) en què com és (una situació) excepcional no pot ser previsible.

    Dit d’una manera més planera: no hi ha cap altre responsable de tot el què està passant més que la pandèmia. Com no hi ha altre responsable de l’abús que l’abusador. Cert. Però aquesta afirmació no enuncia més que la part més òbvia de la realitat; per definició sempre complexa i difícil de reduir a un algoritme o una anàlisi massa simple.

    No cal aprofundir gaire per adonar-nos-en que el que sosté aquestes afirmacions és justament una concepció dels humans, de la societat i de la vida en el seu sentit més ampli (biològic, filosòfic, matemàtic, sociològic, etc.) com quelcom estable i estàtic.

    Hom pot pensar que els dispositius de pensament són precaris (que en són) i que és per això que la realitat no es deixa pensar ni ens deixar pensar d’altra manera. O bé apuntar, una mica més agosaradament, a què el que hi ha darrere de la concepció actual de la vida a nivell social i polític (però no només) no és tant la impossibilitat de treballar amb la seva complexitat sinó l’esborrament (interessat o no, conscient o inconscient) d’aquelles qüestions vitals (mai millor dit) incòmodes com la precarietat, la imperfecció, la malaltia, la vellesa, la negació, la mort… En definitiva allò que la psicoanàlisi anomena la castració.

    Realitat, certament, incòmoda i desagradable (no només) per tothom això dels límits. No obstant això, dubto que la incomoditat sigui la veritable raó per la qual se l’ha fet fora de moltes disciplines.

    Fins i tot en l’àmbit mèdic, no em sembla exagerat afirmar que és gràcies a la bioètica que s’incorporen aquestes tangibilitats al discurs mèdic tant a l’acadèmic com a la seva pràctica diària. Però no només com a acceptació d’un fracàs o d’una manca d’èxit del dispositiu assistencial sinó com a realitat inqüestionable de la mateixa disciplina. No és un accident, o un cas especial sinó que constitueix el gruix del verb: tenir cura. I representa, per tant, el moll de l’os de la tasca mèdica.

    Acceptar que la funció de la medicina no és únicament curar, verb que en sentit estricte i des de sempre es pot conjugar poques vegades, i que acompanyar, donar suport, trobar alternatives que no necessàriament ens portaran a la completesa forma part del saber i del bon fer mèdic ha portat i comporta molt d’esforç. Que l’altre tingui un lloc com a semblant no és tasca fàcil però just per això és irrenunciable. Algun dia haurem de pensar perquè la Bioètica és tan anglosaxona i deixa tan poc lloc per pensadors de la talla de Levinàs?

    És qüestionable doncs que els «plans» assistencial i de prevenció segueixin armant-se sobre una imatge relativament idealitzada de la vida viva. No es tracta de fer una crítica ferotge dels estaments rectors de la sanitat sinó més aviat mirar d’obrir-nos a noves mirades que puguin enriquir la planificació, la prevenció i l’assistència.

    En algun moment haurem de poder pensar, i això inevitablement vol dir ser capaços de posar en qüestió, de debatre obertament, quins són els criteris que es prioritzen a l’hora de prendre decisions en el camp de la salut. I quina és la ideologia que sosté els arguments «tècnics».

    Què és el que converteix en raonable, per exemple, reduir els llits dels hospitals, reduir el nombre de professionals, el model d’atenció a l’ancianitat centrat a ampliar places de residències geriàtriques enfront d’una òptima atenció a casa seva o deixar que any rere any disminueixi el seu poder adquisitiu? No oblidem que en una societat capitalista el preu assenyala el valor. Haurem d’acceptar que la cura de la salut no ha estat una prioritat, com no ho ha estat l’educació i per extensió el benestar dels educadors, el conreu de la terra, o tantes altres tasques vitals.

    Tot plegat ens hauria de portar a poder «desemmascarar» afirmacions «fetitxe» com «el primer és la salut»… Entendre que darrere aquestes afirmacions no hi ha cap projecte, tret del buit més interessat. Un lloc comú que el capitalisme descàrrega de contingut. De la mateixa manera que «el més important és la persona humana» pot servir per deixar que la gent mori al mar i per castigar a qui vol ajudar.

    Aquesta pandèmia podria ser un catalitzador per mirar de veure més enllà de l’imaginari que promou la cultura del poder. Qui no hi és no hi és comptat. Traduït: el que compta és qui fa moure els comptes. Haurem d’aconseguir deixar al descobert les vergonyes d’una política que ha dimitit per entregar-se, tota, al que entén que és el veritable valor: l’economia.

    Dit així, tornem a caure en el parany: Convertir una decisió basada en els interessos que realment avalen la decisió (el plural potser és excessiu) en un concepte abstracte: l’economia. De fet no és un concepte. És l’empirisme més «xato» i més pla. Fa molts anys que hi va haver qui va afirmar la mort de la història, l’emergència del mercat com a regulador universal i va aparèixer (dins la democràcia) el pensament únic.

    Del que parlen les decisions polítiques i econòmiques que s’han pres és del lloc que ocupa la persona i la cura de la mateixa en aquesta societat nostra que es ven de ser democràtica. Pobre «Marianne» com s’ha de veure…

    L’estudi dels pressupostos de l’estat diuen alguna cosa d’allò que més es cuida? Tant en temps de crisi econòmica com en temps de crisi de vida (pandèmia)? Les prioritats algun dia s’hauran de poder anomenar amb paraules entenedores, no? Com ve deia el mestre Valverde, si no saps explicar quelcom perquè ho entengui un ignorant vol dir que no t’ho saps. No sé que ens hauria d’intranquil·litzar més: si pensar que hi ha coses que el poder no les sap, o pensar que no les explica perquè mai no ha considerat rellevant que la ciutadania les entengui.

    En tot cas, i resumint-ho molt per poder anar acabant: ara o quan sigui, haurem de poder no obeir la crida a deixar de pensar i només acceptar les decisions del poder, del govern del tipus que sigui i a les seves derivades de mercadotècnia. Haurem de trobar la força per donar-nos un espai per desvetllar les veritables raons de les decisions que es prenen. I potser encara més important, descobrir què és el que veritablement emparen.

    Els hi avanço una intuïció, potser només personal tot i que espero que no, el que realment està mostrant aquesta crisi, aquesta pandèmia, és el lloc que ocupem els ciutadans pel poder. El que realment està per pensar és el que la gent, el poble, la ciutadania… és capaç de fer perquè el pensament que encomana el poder no esdevingués l’única veritat possible.

    Perquè del que no hi ha dubte és que el lloc que socialment ocupa l’art i/o la ciència de tenir cura és cada cop menys valorat si el comparem amb moltes professions menys bàsiques.

    Perquè fins aquesta pandèmia ni pescadors, ni pagesos, ni transportistes, ni altres professions imprescindibles per la vida viva tenien cap ressò en els programes de notícies o de debat dels mitjans de formació de masses (com li agradava anomenar als mitjans de comunicació al filòsof Agustín Garcia Calvo).

    Han hagut de passar bastants dies perquè el lloc del futbol, de la xafarderia com a eina social, i altres mil llocs comuns hagin donat pas a algunes preguntes més vives i alguns tons més calmats.

    És evident que les mesures que es prenen parlen de les prioritats del sistema.

    Caldrà compondre-se-les per tal que aquesta crisi ens permeti aprendre alguna cosa de la vida viva. Tots els canvis quotidians que dia a dia es veuen, que no ocupen ni una ratlla en els diaris, ni un minut en les emissores de ràdio, ni un segon en els telenotícies, han de poder ser un bon impuls per aconseguir que això que des del paradigma no es deixa pensar pugui ser pensat. Que la realitat sigui, si més no, menys monolítica i més propera a la vida, a la mort, a la malaltia, a l’alegria, a la solidaritat, al plaer, a l’humà, en definitiva. A tot allò que l’imaginari que promou el poder vol deixar fora.

    Per afavorir a qui?

    Aquestes i altres preguntes de ben segur que es desplegaran en un proper futur. Aconseguirem convertir-les amb eines al servei d’un futur més complex i més humà?

    Seguim…?

  • Sanfilippo BCN reiventa com captar fons per als seus assaigs clínics en època de confinament

    El Pol és un adolescent de 17 anys que té la malaltia coneguda com San Filippo de tipus C. Aquesta malaltia és un trastorn genètic caracteritzat per la pèrdua o alteració de la funció de certs enzims involucrats en la descomposició d’un grup de molècules de sucre anomenades glicosaminoglicans. Com a resultat, els pacients acumulen molècules de sucre parcialment descompostes que es tornen tòxiques per a les cèl·lules i els teixits. Aquestes substàncies s’acumulen en el seu cervell, tornant-se tòxiques danyant gradualment totes les cèl·lules fins a matar-les.

    És una malaltia que es desenvolupa durant els primers anys de vida de la persona: els nens afectats per ella neixen aparentment normals fins arribats els 2 – 5 anys d’edat. La toxicitat provoca entre altres múltiples efectes, una severa deterioració motriu i mental, provocant-los una mort prematura, entre els 15 i els 20 anys d’edat.

    El cas del Pol va ser molt atípic. Fins els 6 anys no va perdre l’audició i, com ens explica la seva mare, Belén Zafra, presidenta de l’Associació SanFilippo Barcelona, «fins aquella edat tot anava bé: jugava a hoquei, parlava bé el català i el castellà…». Amb la pèrdua d’audició li van donar uns audiòfons alhora que van començar a buscar d’on podia venir la pèrdua. Al cap d’un any els hi donaven un diagnòstic que no havien escoltat mai. «El cop va ser impressionant i a partir d’aquí doncs vaig crear l’associació i vaig començar a buscar científics, el què fem els pares quan no tenim res a la mà».

    Músicos en cuarentena, una iniciativa literària i musical solidària

    Amb el confinament, així com ha passat amb moltes altres, l’associació Sanfilippo amb Belén Zafra al capdavant pot afrontar problemes econòmics. L’Associació no rep ajudes de l’estat i ara mateix està finançant diverses línies d’investigació de teràpia gènica de Trehalose.

    «Quan van declarar l’estat d’alarma em vaig morir de por. Ara què faig? Ja tenia tota la programació d’aquest any feta i per captar diners tot es basava en activitats esportives o culturals…». En aquesta situació, Zafra va decidir moure’s per les xarxes amb antics coneguts del món de la música que ja abans l’havien ajudat amb difusió i activitats. La seva proposta era trobar 50 textos i publicar un llibre… En va reunir 62.

    Així, el llibre Músicos en cuarentena, recull experiències, estats d’ànim i anècdotes de músics i cantants durant el seu confinament. Els fons que es recullin aniran destinats a l’inici de dos assaigs clínics.

    I és que de la síndrome de Sanfilippo hi ha quatre tipus. Dels tipus A i B hi ha 6.000 nens al món i hi ha algunes línies d’investigació iniciades. La més recentment és un assaig clínic de fase 2 per explorar la seguretat i l’eficiència d’un sucre comú anomenat trehalosa com a tractament.

    Així, quan la Belén va iniciar la cerca d’informació ara fa 10 anys es va trobar que per als tipus A i B ja hi havia línies d’investigació iniciades. No era així amb el cas C o el D. I el seu fill justament tenia la síndrome del tipus C. En aquell moment només hi ha via 200 nens al món i no hi havia res. «Al cap d’un any del diagnòstic vaig trobar científics a les universitats de Montreal, a Manchester i a Barcelona. Ens vam ajuntar a un hospital de Nova York i vam començar a treballar amb teràpia gènica, és a dir, introduir el gen correcte dins el cervell. Abans això era inviable però ara ja existeixen vectors que són factibles», ens explica Zafra.

    Sis milions d’euros per iniciar els assaigs clínics

    Amb el pas d’aquests 10 anys des de l’inici ara Zafra ens explica que ja han aconseguit tenir els models animals tots curats. «L’Agència Europea del Medicament ens va demanar que primer treballéssim amb ratolins, després amb primats i després amb ovelles que tenen el cervell del mateixa mida que un humà… tot això està fet», segueix.

    Quin és el problema doncs si s’està avançant bé? «Això ens ha costat 1.650.000 euros en 10 anys. Ara ens demanen 3 milions d’euros per iniciar un assaig a Europa i 3 milions d’euros pels Estats Units», diu Zafra qui fins i tot va crear un consorci mundial. Donat que hi ha tan pocs casos al món calia que s’ajudessin entre tots per iniciar els assaigs clínics necessaris per arribar al mercat.

    Ara però la urgència és més alta. «No ens queda temps. El meu fill té 17 anys i, com el meu, han crescut tots i estem súper espantats… O trobem una farmacèutica o no arribarem a temps», apunta. Alhora que afegeix que evidentment això s’ha d’acabar pel nen que sigui però que si arribessin pels seus, seria molt millor.

    El Pol ja té un 82% de discapacitat i per acompanyar-lo la seva mare va haver de deixar-ho tot: feina, amics, tot. Ara, durant el confinament, encara ha necessitat més dedicació. De normal, aquest tipus de nens tenen moltes pors infundades, no es deixen tocar i, a més a més, són molt rutinaris. L’aïllament a casa ha estat dur per ells. La Belén ens explica que el seu fill ha estat «catatònic»: «ha tingut epilèpsies elàstiques, que són atacs de riure de dia i de nit i això el deixava rebentat muscularment, a part de l’ensurt que t’emportes perquè es quedava encallat».

    També relata que durant dues setmanes va començar a bavejar i s’ofegava amb les seves baves i tot sense entendre per què. «Portem un confinament on cada dia hem trucat dia a la neuròloga perquè ens digués ‘canvia això, puja-li això, baixa aquesta’, anem provant i intentant mantenir-lo… anava a dir decentment, però decentment no està!»

    Amb el llibre volen doncs ajudar a reprendre les investigacions. Sortirà durant el mes de juny a la venda.

  • La influència dels antivacunes a Facebook podria afectar la prevenció de la COVID-19

    Un equip liderat per la Universitat George Washington (EUA) ha mapejat l’opinió sobre les vacunes que gairebé 100 milions de persones han expressat a través de Facebook. Segons els resultats, que es publiquen a la revista Nature, el moviment antivacunes és minoritari numèricament, però realitza un major nombre d’interaccions.

    L’objectiu de la investigació era analitzar com la desconfiança en la immunització pot evolucionar en les comunitats virtuals. Per a això, l’estudi va examinar les pàgines en aquesta xarxa social perquè, «a diferència de Twitter, en què se centren molts acadèmics per les seves dades de lliure accés, a Facebook les comunitats es desenvolupen, nodreixen narratives en profunditat i intercanvien idees i material sense cap limitació de longitud», expressa a SINC Neil Johnson, investigador de la universitat nord-americana i un dels autors de la feina.

    Durant el treball es van recopilar els grups de Facebook que parlaven sobre vacunes en tots els idiomes i països i els van classificar com indecisos, pro i antivacunació.

    «Després analitzem els clústers als quals aquestes pàgines es connectaven, és a dir, les interaccions i enllaços que es feien a nivell de tota la pàgina. No mirem informació individual», recalca Johnson.

    La mida de cada clúster estava determinat pel nombre de fans d’una pàgina en particular. Els resultats van mostrar que les pàgines antivacunes són una minoria, però estan posicionades en el centre de la xarxa, el que significa que tenen moltes interaccions i estan molt relacionats amb els grups amb opinions neutrals. Per contra, els grups a favor de la immunització van aparèixer a la perifèria de mapa.

    Segons els autors, això indica que els grups en contra de les vacunes poden arribar més fàcilment als grups neutrals i influir en la seva opinió. A més, a partir d’aquest marc teòric, van reproduir el creixement d’aquest moviment i van predir que podria ser la visió dominant en tot just una dècada.

    Representació gràfica de les interaccions dels grups de Facebook estudiats: en vermell els antivacunes, en blau a favor i en verd els indecisos. / Johnson et al.

    Antivacunes en temps de COVID-19

    El treball adverteix una creixent i complexa xarxa mundial que desconfia de les vacunes. «Això no només amenaça l’augment de malalties com el xarampió, sinó també de la COVID-19», diu Johnson.

    En aquest sentit, l’investigador alerta que «quan sorgeixi una vacuna per a la COVID-19, hi ha el perill que no hi hagi prou persones que vulguin vacunar-se i no s’aconsegueixi la immunitat de grup», el que podria impedir la fi de la pandèmia.

    De fet, una enquesta realitzada a França el març passat ja va detectar que fins a un 26% dels enquestats era reticent a acceptar la hipotètica vacuna per a la COVID-19.

    A més, l’estudi va mostrar que aquests mateixos grups també discuteixen la desconfiança en el canvi climàtic o tractaments per a altres malalties, com el càncer. «És un risc per al suport públic de la ciència», conclou Johnson.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Organitzacions sanitàries i MSF demanen reforç en Atenció Primària i residències

    Societats mèdiques i d’infermeria i Metges Sense Fronteres han publicat una carta oberta dirigida al Ministeri de Sanitat i a les Comunitats Autònomes on transmeten la seva enorme preocupació per aspectes que, davant un escenari de desescalada, han de resoldre’s i atendre’s sense demora.

    Ho fan donat que España és el país que reporta una major incidència de professionals sanitaris i soci sanitaris contagiats a Europa per la COVID-19. A data de 15 de maig, hi ha 50.455 sanitaris infectats entre treballadors en hospitals i centres d’Atenció Primària, la qual cosa suposa una taxa del 21% del total de casos confirmats. S’estima que almenys hi ha 76 morts entre treballadors en hospitals i centres d’Atenció Primària.

    Les institucions signants alerten que els contagis entre sanitaris continuaran si continua havent-hi escassetat d’equips de protecció adequats en número i en qualitat, en particular per al personal sanitari en centres d’Atenció Primària i en les residències de majors. Encara avui, el principal focus de transmissió i mortalitat sembla estar localitzat en les residències, centres en els quals equips mòbils de Metges Sense Fronteres (MSF) han evidenciat manques després de donar a suport a més de 400 residències.

    Atès que l’Atenció Primària de Salut és l’encarregada d’identificar els centres socials en la seva zona bàsica de salut (entre els quals s’inclouen les residències de majors, de menors, de persones amb discapacitat, etc.), la vigilància d’aquests centres i el suport sanitari, així com les visites domiciliàries, les organitzacions i societats mèdiques i d’infermeria signants consideren imprescindible que se’ls doti dels mitjans efectius i proporcionals a les necessitats dels residents.

    Amb el mateix objectiu, emplacen a les autoritats sanitàries i de serveis socials a reforçar els recursos humans en hospitals, centres de salut, centres sociosanitaris i residències. Les institucions adverteixen que la ràtio de personal per nombre de residents continua sent insuficient, i aquesta deficiència està dificultant activitats contra la *Covid-19, com la desinfecció i adaptació de treballadors i residents als circuits i zonificació o la utilització adequada d’equips de protecció.

  • I a la propera crisi, què? 16 idees pràctiques per a la transformació social

    En aquesta darrera part, proposem 16 idees pràctiques per a la transformació social. Per fer front a la propera crisi cal micropolítica: aquelles petites accions que formen part de la nostra vida quotidiana i que tenen la potencialitat de canviar la nostra societat si les fem de manera grupal. Si les fem en manada.

    Quan vam començar aquesta sèrie d’articles, en realitat pretenia ser un sol. Però ens van sorgir tants temes, que vam haver de dividir el text per no matar d’avorriment o encara pitjor, que ningú no ens llegís. En aquest darrer capítol, exposem 16 idees pràctiques per a la transformació social.

    La lluita per a la transformació social ha estat l’eix transversal de les nostres vides i la nostra amistat, i també ho ha estat la micropolítica. Quina paraulota que acabem de fer servir! Si heu entrat a l’enllaç, heu llegit la definició, però si premeu aquest enllaç, es descarrega gratuïtament un llibre on s’explica molt millor. Micropolítica és, precisament, el que fan les companyes de Traficantes de sueños quan, des de la seva editorial, publiquen i ofereixen llibres per a la transformació social de manera gratuïta o a preus molt ajustats. Micropolítica són les petites accions que formen part de la nostra vida quotidiana i que tenen la potencialitat de canviar la nostra societat si les fem de manera grupal. Si les fem en manada.

    1. Decreixement del consum. Aquests dies, el consum a la majoria de les famílies s’ha centrat en el més bàsic: aliments i poca cosa més. I tot i que això no és exactament decreixement, sí que es pot considerar un inici. Quan estiguin a l’abast totes les botigues, ens podem preguntar: realment ho necessito? Puc reciclar alguna cosa que tinc a casa? O fins i tot, és possible fer un intercanvi amb alguna amiga, familiar o veïna? Menys consum són menys residus, més reciclatge i reutilització, més estalvi i també més ecologia.

    1. Consumir productes de temporada, de proximitat i potenciar l’autoproveïment en allò que puguem. La nostra petjada ecològica serà molt menor si fomenten el petit comerç per davant de la importació, els centres comercials i les grans superfícies o cadenes. Autoabastir-nos mitjançant horts individuals, comunitaris, rurals o urbans ens proporciona productes de qualitat i de temporada, alhora que podem reforçar les xarxes veïnals d’intercanvi d’aquests productes.

    1. Afiliar-se a un sindicat que no depengui de les subvencions públiques i ser partícip d’ell. A La Taula de Diàleg Social es reuneixen Govern, Patronals – que representen els empresaris- i Sindicats – que representen als Treballadors-. Aquí es decideixen: pensions, reformes laborals, increments salarials i també les mesures extraordinàries com les preses ara durant pandèmia. Canviar les majories sindicals és imprescindible.

    1. Fer política directa i participar d’ella. Votem o no, la participació política és clau per a la transformació: Protestar per les retallades, reclamar drets laborals i socials, participar dels col·lectius, entitats o associacions de les nostres vil·les o barris i lluitar amb les nostres veïnes.

    1. Posar queixes formals en els serveis públics si considerem un mal servei o una llarga espera. És imprescindible que ens escoltin i si no hi ha queixes, els directius de les institucions consideren que tot es desenvolupa a la perfecció i es renten les mans. Creiem que no arriben enlloc però, I si reben centenars?

    1. Afiliar-se o participar del sindicat de llogaters. La lluita per a la regularització dels lloguers ja ha començat, però calen més persones implicades. Aturar el pagament del lloguer en moments de crisi, fixar preus per territori, condicions mínimes d’habitabilitat, ajudes per reformar el pis vell per posar-lo en lloguer. Els territoris on s’està desenvolupant tenen magnífics resultats.

    1. Donar suport al comerç de cooperatives. Fomentar l’economia social i solidària per davant de les grans corporacions. Restar diners a les grans corporacions els hi treu poder, consumir a les cooperatives, és participar d’elles i fer costat a les nostres veïnes i veïns.

    1. Deixar de pagar els serveis bàsics en grans empreses i passar-se a cooperatives tipus Som Connexió (internet i telefonia), Som Energia (llum) o Coop57 (serveis financers ètics). Si ens és possible, també podem instal·lar diferents sistemes d’autoabastiment: plaques solars als edificis o habitatges, construcció de pous i recollides d’aigua de pluja, o altres sistemes més sostenibles i ecològics com: calefacció amb pellets, bon aïllament a parets i vidres…

    1. Deixar els bancs que pertanyen al 1% i fer servir banca ètica o bancs petits.

    1. Si podem, pactar amb l’empresa la implantació de teletreball alguns dies de la setmana. Aprofitem les conseqüències del coronavirus. El teletreball permet una millor conciliació familiar, aporta autonomia, permet integrar persones amb diversitat funcional i millora l’opinió del treballador/a respecte l’empresa. Això si, caldrà estar alerta per no perdre altres drets.

    1. Lluitar per la Renda Bàsica Universal. Prou el discurs de la irresponsabilitat. Més irresponsables són els governs que no ens protegeixen adequadament, o els bancs rescatats i no va haver problema de donar-los centenars de milions d’euros.

    1. Lluitar per la reducció de la jornada laboral. Està més que provat que no redueix la productivitat, sinó més aviat al contrari. Permet distribució de feina per més persones i permet tenir més temps lliure, temps per les cures i els espais de convivència.

    1. Aplaudir als sanitaris està bé, és bonic sortir al balcó i mirar la cara de les veïnes i veïns, però el canvi que necessita la sanitat no és només l’escalf de les persones, necessita més personal, més recursos, millorar les instal·lacions i els materials i recuperar els salaris. Lluitar per una sanitat 100% universal i realment pública en provisió, naturalesa i gestió: denunciar mancances a les nostres xarxes socials, participar de les aturades, penjar pancartes als nostres balcons, lluitar per una sanitat per a totes les persones o posar queixes per les llistes d’espera, quan notem que falta material o personal (no deixem en mala posició a les treballadores, sinó la gestió del servei).

    1. Fomentar i mantenir les xarxes de suport i cura comunitària.

    1. No repetir el discurs de la incapacitat social que fomenta el control social amb les forces de seguretat i confiar més en les persones.

  • MSF Grècia: «El coronavirus és un obstacle extra que fa la crisi de refugiats encara més difícil»

    Més de 20.000 persones han arribat a les costes europees a la recerca de refugi en el que portem d’any. Gairebé la meitat d’elles s’han dirigit a Grècia, que ja acull més de 115.000 refugiats i migrants, segons l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR).

    El país hel·lè és un dels estats europeus que té menys casos de COVID-19, amb 2.726 infectats i 151 morts (dades del 12 de maig), però ja s’han reportat contagis dins dels seus centres d’asil.

    El primer va ser una jove de 19 anys que va donar positiu després de donar a llum en el camp de Ritsona, a 75 quilòmetres d’Atenes. Després d’aquest fet, van analitzar 63 persones que havien tingut contacte amb ella, de les quals 20 van resultar en un diagnòstic positiu, i es va posar aquest camp en quarantena.

    No obstant això, l’efectivitat de les recomanacions d’aïllament social i higiene de mans és diferent en aquests llocs. Vasilis Stravaridis, director de Metges Sense Fronteres (MSF) a Grècia, destaca l’amuntegament de persones en els camps de refugiats. «Per exemple, el de Moria de l’illa de Lesbos té capacitat per a menys de 3.000 persones i ara mateix hi ha més de 20.000», assenyala.

    No obstant això, Stravaridis subratlla que aquestes condicions ja suposaven una emergència abans de la pandèmia.

    El coronavirus ja ha arribat alguns camps de refugiats. Quants infectats hi ha ara mateix en els centres grecs?

    Hi ha dos tipus de camps. D’una banda, hi ha els camps a les illes, on no hem tingut cap cas confirmat. En els de la part peninsular de Grècia, al voltant de 30, en almenys quatre d’ells s’han confirmat positius, però asimptomàtics.

    Com és l’accés a sistemes bàsics d’higiene en aquests llocs?

    En algunes parts de Moria hi ha una aixeta per a cada 1.300 persones i una dutxa per a més de 200. A l’illa de Samos passa una cosa semblant, on hi ha estructures per a unes 650 persones i en aquest moment hi ha més de 7.500.

    Amb això es pot entendre com és aquí el repte de la prevenció. És molt difícil per a la gent que viu als camps seguir les recomanacions d’higiene de les autoritats. Per això, si arribem a tenir un nombre de casos positius elevat dins el camp, serà molt tard. No es pot gestionar tanta gent en una estructura que no té el bàsic en higiene ni llocs per aïllar.

    I atenció mèdica?

    El problema existeix des d’abans del coronavirus. En els camps hi ha metges, però no són suficients per als problemes diaris. En general, són per examinar a la gent que ve a camp, però no hi ha recursos humans suficients per atendre a tothom.

    Existeixen grups voluntaris i ONG com que treballen dins i fora dels camps, com MSF, on treballem en clíniques fora de camp a Lesbos atenent a més de 100 nens al dia, sobretot amb malalties cròniques i problemes de salut mental. També a dones embarassades.

    Intentem cobrir una part de les necessitats de la gent i la veritat és que és gairebé impossible poder atendre a tots. Però aquest problema d’accés a atenció mèdica existeix abans del coronavirus i també existirà després. El coronavirus és un factor extra per fer-ho una mica més complicat.

    Consulta de pacients amb símptomes sospitosos en el camp de Moria, Lesbos. / Peter Casaer / MSF

    Les xifres d’infectats a Grècia no són tan altes com en altres països europeus, però en els camps de refugiats no és tan fàcil posar mesures de distanciament físic. Té sentit aplicar mesures com el confinament en aquests llocs?

    Tot aquest període que Grècia porta a confinament, la gent en els camps també ha hagut d’estar dins del recinte. Això sí que s’ha implementat. Però les condicions són diferents. Moltes vegades no tenen ni tan sols una porta per poder tancar-la i aïllar-se.

    Hem de tenir un pla d’emergència per a aquests llocs adaptat a les necessitats i característiques dels camps. Ha estat molt complicat per a tots quedar-se a casa, però al mateix temps hem tingut calefacció, aigua corrent i televisió i internet per informar-nos de la situació. En els camps la majoria de la gent no sap què està passant ni per què han d’aïllar-se.

    S’han posat en marxa un altre tipus de mesures per a frenar l’expansió de virus en els camps?

    No, fins ara no ens han comunicat cap pla. El que intentem fer nosaltres a MSF, juntament amb les autoritats locals i altres ONG, és trobar solucions per evitar que tinguem un problema més seriós en cas de tenir un brot en els camps.

    Per això, en MSF hem demanat que la gent de risc, com a persones de més edat o amb malalties cròniques, pugui sortir d’aquests camps i aïllar-se per si de cas hi ha un brot dins.

    Però en general tot el procés va molt lent. Ara només tenim l’esperança que no hi hagi un brot o que, si n’hi ha, la gent sigui prou jove i sana i no tingui problemes seriosos per passar la malaltia sense complicacions. Però això no és un pla.

    Necessitem un pla realista, també per a després d’aquesta crisi perquè aquesta gent seguirà vivint en aquestes condicions. El coronavirus és un parèntesi. Ells tornaran a una normalitat que ja abans no era normal.

    Segueixen en funcionament els procediments de petició d’asil?

    No. Ja durant el mes de març es va parar perquè el govern grec després d’uns desacords amb Turquia va decidir no acceptar peticions d’asil durant un mes. Després d’abril, en teoria, es pot tornar a demanar asil, però per la pandèmia tot aquest sistema no està funcionant. Les oficines estan tancades.

    Segueixen relocalitzant a gent per la resta d’Europa tot i la situació del continent?

    Hi ha molt pocs. Hi ha un pla de la Unió Europea per relocalitzar a nens sense acompanyants o amb malalties cròniques, però parlem de nombres molt baixos. A més, amb la pandèmia i les mesures de confinament es fa molt difícil traslladar-se amb seguretat. Llavors sí, hi ha els plans, i suposo que tot es mou, però a un ritme bastant lent.

    Què fa Metges Sense Fronteres per alleujar aquesta situació?

    Una de les coses que hem fet és estructurar un sistema per estar preparats, com llocs per a aïllament i per fer proves i informar la gent sobre la situació i les recomanacions adequades a les seves circumstàncies.

    També proporcionem 60.000 litres d’aigua al dia a la part de fora de camp a l’illa de Samos, on viuen gairebé 5.000 persones. Són coses que fèiem abans de la pandèmia perquè era important per evitar qualsevol tipus d’infecció. A més, ara oferim sabó perquè almenys tinguin alguna cosa mínim bàsic i necessari.

    Quines mesures s’haurien de posar en marxa?

    Per a nosaltres a MSF l’important és prevenir. No podem esperar fins a haver de gestionar una crisi. És molt més fàcil en aquest tipus de context impedir una situació greu preparant uns espais, aïllant i evacuant a la gent de més risc.

    Nosaltres ajudem proporcionant aigua i algunes clíniques però, per descomptat, cal estar en cooperació amb les autoritats locals, altres ONG i Nacions Unides perquè crear un pla en cas d’emergència.

    Així i tot, la situació dels camps de refugiats ja era una emergència abans de la pandèmia. Ara té un obstacle extra, però aquestes persones porten gairebé cinc anys en aquestes circumstàncies. Després d’aquests mesos, seguiran vivint en aquestes condicions sense un pla de futur.

    Aquesta és una entrevista traduïda de l’Agència SINC