Just Deploy It!

Categoría: Moviments

  • El batalló de la formació professional contra la Covid19

    Fa gairebé dues setmanes que treballa a l’Hospital del Mar, i encara, cada cop que trepitja el terra del vestíbul li entren els nervis. “No sé per què em passa, ja que les companyes han estat molt amables amb mi, però em passa”, explica la Fàtima Lkharrat, de 19 anys, estudiant d’un cicle formatiu de grau mitjà de Cures d’auxiliar d’infermeria a l’Institut Bonanova. En canvi, afegeix, “cada dia quan plego dono gràcies a Déu per aquesta oportunitat, això és el que vull fer i cada cop surto amb més aprenentatges”. Juntament amb cinc companyes més, la Fàtima ha estat reclutada per l’Hospital del Mar per donar suport a les infermeres i les auxiliars d’infermera. I en té dues més treballant a residències de gent gran. Des del 27 de març, la Fàtima treballa de 8 del matí a 8 de la tarda, dia sí dia no, en una planta on tots els pacients que hi ha ingressats ho són de coronavirus.

    El cas del Jose Garcia és una mica diferent. Té 28 i ja fa anys que va obtenir el Grau Superior d’Imatge per al Diagnòstic. És de Badalona i recorda que l’endemà de treure’s el títol ja estava treballant com a tècnic de raigs X a Urgències de Can Ruti, que és on havia fet les pràctiques. Ara ho fa al CUAP de Badalona, però manté un estret contacte amb les professores que va tenir a l’Institut Bonanova i quan va rebre la seva trucada per veure si podia reforçar l’Hospital del Mar no s’ho va pensar dues vegades. L’Hospital del Mar pertany al Parc Salut Mar, igual que l’Institut Bonanova, especialitzat en FP sanitària, i per això hi ha molta sinèrgia entre un i l’altre. A més del Jose, hi ha altres antics alumnes de l’institut que també han reforçat la plantilla de l’hospital fins que faci falta.

    “Els tècnics som els grans invisibles, ningú parla de nosaltres i hem estat molt exposats al virus, perquè per diagnosticar la Covid a tothom se li fa una placa”, comenta. Per aquest motiu, molts tècnics de rajos X van donar positiu ben aviat. “Ara anem ja molt protegits”, afegeix el Jose, el qual compagina ara la seva feina al CUAP amb la de l’Hospital del Mar. Al CUAP hi treballa de nit i en surt a les 8 del matí. I aquesta és l’hora a la qual entra a l’Hospital del Mar, per estar-s’hi fins les 3 de la tarda. “Sabent que hi havia companys que s’havien contagiat i que jo podia  donar un cop de mà no em podia quedar a casa, d’això va aquesta vocació”, comenta. I afegeix: “Estic molt agraït per com m’han acollit la Iolanda i el Toni, que són els supers de rajos, i entenen la meva situació, això voldria que sortís”.

    Des de fa tres setmanes i mitja en el cas del Jose, i una i mitja en el de la Fàtima, la seva vida consisteix anar a la trinxera, descansar i tornar-hi. Però ni un ni altre semblen gaire amoïnats per la possibilitat de caure malalts. “La supervisora em va explicar totes les mesures de protecció que havia de prendre, amb això estic tranquil·la”, diu la Fàtima. Al Jose el que l’angoixava era que pogués infectar els seus pares o el seu germà “per fer una cosa que jo he escollit lliurement”. I aquesta és una angoixa, assegura, que tenen tots els sanitaris que viuen en família. Ell ha deixat de fer-ho, perquè tots els treballadors de l’Hospital del Mar que ho desitgen tenen una habitació a l’Hotel Pullman, que es troba just al costat i va haver de tancar arran del confinament. “Fa dues setmanes que a la meva família només la veig pel mòbil, és dur no poder anar a casa teva ni estar amb els teus, però ara em sento molt més alliberat psicològicament”, assegura.

    Esgotament i recàrrega de piles

    També coincideixen que l’esgotament es comença a palpar en l’ambient. “A la meva planta hi ha uns ànims increïbles, jo estic valorant molt el que vol dir treball en equip, però les infermeres i les auxiliars fan moltes hores, i està clar que estan cansades”, opina la Fàtima. Ella no té contacte directe amb els pacients, no entra a les habitacions sinó que es queda a la porta per si la infermera o l’auxiliar la necessiten per alguna cosa. “De vegades se les ha d’ajudar a posar-se o treure’s la roba de protecció, o potser estan fent una higiene i cal que els porti una tovallola, o em donen una mostra que li han tret a un pacient perquè la porti al laboratori, o he de demanar un medicament i anar-lo a buscar, o s’han d’organitzar unes capses al magatzem… la meva feina consisteix a ajudar-les i a vetllar perquè a la planta tot estigui correcte”, explica.

    Pel José, l’esgotament és més mental que físic. “La càrrega psicològica és molt important, no estem acostumats a veure gent de quaranta i poc amb unes pneumònies bestials, a les quals un dia li fas una radiografia quan està a planta, després te’l trobes intubat a l’UCI, i dos dies després et diuen que és un èxitus. Això deixa molt tocats a alguns companys”, comenta. A la planta no és habitual, però també ha mort algun pacient. “Espero que no em passi, perquè les infermeres estan molt preparades psicològicament però jo no sé si ho estic, ho hauré de treballar perquè dedicant-me això tard o d’hora m’ho trobaré”, diu la Fàtima.

    Però contra l’esgotament hi ha un petit remei. A tots dos els emociona, i els carrega les piles, el que passa cada dia, des de fa més de tres setmanes, a les vuit del vespre. “M’emociona que la societat se’n recordi de nosaltres i valori el nostre esforç, em fa sentir molt acompanyada”, explica la Fàtima. “Crec que la gent no és conscient de la càrrega d’energia brutal que ens injecten aquests aplaudiments –diu el Jose–, em passa el mateix cada cop que una persona que està bastant fumuda em somriu i em dóna les gràcies per tot el que estem fent… amb això jo ja em sento més que pagat”. Quan tot això acabi, el Jose tornarà a la feina que no ha deixat. Per la seva banda, a la Fàtima, que té contracte fins el 3 de maig, encara li queda l’últim trimestre de l’any per acabar el curs i obtenir el títol. En teoria és el trimestre dedicat a les pràctiques. Però amb aquesta promoció s’hauran d’inventar una altra cosa.

  • Pel Dia Mundial de la Salut, un llençol blanc per defensar-la

    El 7 d’abril, dia mundial de la salut és el dia triat per a visibilitzar a nivell europeu la lluita per la salut pública i contra les polítiques que consideren que la salut és un negoci. Per cinquè any consecutiu, la jornada està organitzada per la Xarxa Europea contra la Comercialització i Privatització de la Salut i la Proteccio Social i Peoples’s Health Movement Europe i més de 160 organitzacions.

    I també aquest any, Marea Blanca de Catalunya es suma de nou a la denuncia i a la demanda: «necessitem que es posi com a centralitat social i política la cura de les persones». Així, ho fan en plena pandèmia de la Covid-19 que, com volen remarcar, «ha mostrat amb tota cruesa els efectes mortals de les retallades en sanitat i de la mercantilització i privatització de la nostra salut i els sistemes sanitaris».

    Davant aquesta situació, la Marea Blanca de Catalunya ha publicat un llistat d’exigències que es tradueixen en més recursos de protecció per a tots els treballadors i treballadores de la sanitat o en prendre el control de les indústries sanitàries i també de les instal·lacions i centres sanitàris privats «a fi de quedin efectivament a disposició de les autoritat sanitàries amb tots els seus recursos, tècnics i humans nacionalitzant-les si cal».

    Amb la visió primarista que sempre han situat a primera línia, també deixen clar que «no es poden tancar els centres de l’atenció primària per a desplaçar professionals i recursos a l’atenció hospitalària perquè suposa deixar a les comunitats desateses augmentan la mortalitat i sense tenir present les tasques de triatge i seguiment dels malalts diagnosticats».

    En el seu comunicat, també apunten que «mercantilitzar i privatitzar les tasques de les cures a la dependència ha suposat obrir la porta a la mort per Covid 19  a les residències de gent gran, sense cap mena de control de qualitat de l’administració pública sobre les empreses prestadores a fi d’assegurar condicions de vida digna de les persones grans» o bé «aplicar polítiques eugenèsiques, no per criteris ètics, sinó per falta de recursos materials i humans en aquests moments de pandèmia».

    Contra tot això, i amb la voluntat de seguir lluitant per una sanitat pública de qualitat, integral i universal que tingui com a centre la salut i la vida de les persones i no el negoci privat, la Marea Blanca així com altres entitats demanen a la població que, per aquest 7 d’abril, tothom pengi llençols blancs als balcons o finestres en reivindicació i defensa de la sanitat pública. Una acció que alguns ja havien començat i que esperen que segueixi mentre duri el confinament «per a recordar-nos el valor de la sanitat públicia i els seus treballadors i treballadores».

    A més, durant tot el dia mitjançant el canal de youtube de la plataforma s’emetran entrevistes a activistes dels diferents moviments en defensa de la salut així com de la resta de moviments socials. La campanya es podrà seguir amb les etiquetes #Health4all, #sanitatpublica, #SalutPerTotes.

  • ‘El Diari de la Sanitat’, quatre anys al vostre servei

    Complim quatre anys. El Diari de la Sanitat va néixer el 7 d’abril del 2016, en el vell recinte de l’Hospital de Sant Pau. La data, el Dia Mundial de la Salut, era una primera declaració de principis. Però mai podíem haver imaginat que, quatre anys després, tot el que vam dir i escoltar aquell dia cobrés tant sentit. Vam expressar el nostre compromís en un periodisme independent i lliure, que estigués al servei de la comunitat que lluita en primera línia per defensar un dret tan essencial com és l’assistència sanitària.

    I vam escoltar la veu de metgesses, de metges, de professionals de la infermeria, de científics, d’acadèmics… que reclamàveu més temps, més recursos, més implicació de la societat per poder afrontar els reptes que teníeu al davant. Durant quatre anys hem intentat que la societat escoltés la vostra veu. Hem anat a contracorrent. Vosaltres, els sanitaris. I nosaltres, com a periodistes.

    Ha estat un camí difícil, perquè durant aquests anys tots els focus, de la política, dels mitjans i d’una part considerable de l’opinió pública, han estat centrats en altres objectius. Vosaltres, els sanitaris, heu patit aquest oblit i malgrat tot, quan ha esclatat l’emergència més greu de les nostres vides, heu donat un exemple de coratge i eficiència que no oblidarem mai. Com diu el doctor Miquel Vilardell, «el que ens salva és la qualitat i l’entrega del personal sanitari».

    Són la vostra professionalitat i generositat les que, malgrat tot, han aconseguit preservar la sanitat, avui el primer front en contra de la Covid-19. Herois i també víctimes de la falta de mitjans per poder-vos protegir. I de la manca de recursos després d’aquelles retallades de fa deu anys, mai revertides a la sanitat pública. Ara és hora d’emergència i d’aplaudiments cada dia a les 8 del vespre. És hora de recordar aquella frase de Winston Churchill quan, referint-se als pilots de la RAF, va dir: «mai tanta gent li ha degut tant a tan pocs». Ara podem dir el mateix de vosaltres, el personal sanitari que esteu lluitant, amb condicions molt difícils, per salvar-nos.

    Quan això passi, la societat us farà saber el seu agraïment infinit, però, el més important serà que us faci costat a les vostres reivindicacions. I que us ajudi a superar l’immens desgast emocional d’haver gestionat el dolor dels pacients que han hagut de donar l’últim adéu a la família a través vostre.

    Els professionals de la Sanitat i de l’Educació sou els dos grans pilars de la justícia social, dels drets bàsics. Representeu el que dóna sentit a la vida en comunitat. Sense un sistema sanitari que defensi el dret universal a l’assistència per preservar la salut, o una educació que garanteixi la igualtat d’oportunitats, no hi ha el que anomenem societat. Amb aquesta voluntat vam crear l’any 2013 la Fundació Periodisme Plural que avui, a més de El Diari de la Sanitat, edita mitjans com Catalunya Plural, El Diari de l’Educació, El Diari del Treball, El Diario de la Educación o la RevistaXQ.

    Tots aquests diaris parteixen de la convicció que el periodisme també és un servei a la comunitat, i que té la responsabilitat cívica de contribuir a la defensa dels drets essencials. Ha estat un camí difícil, dèiem, però ara s’ha demostrat que, més que mai, calia estar al vostre costat. Nosaltres, El Diari de la Sanitat, seguirem aquí. Per donar-vos les gràcies per la vostra entrega i qualitat professional. Per recordar les vostres reivindicacions, que són les de tots.

    Josep Carles Rius és el President de la Fundació Periodisme Plural, editora de El Diari de la Sanitat.

  • El desastre de les residències geriàtriques

    Un cop més ha hagut de ser la crisi d’aquest virus el que ha posat sobre la taula, d’una manera explosiva, l’emergència de la situació de les condicions sanitàries (i altres) de les residències de gent gran. Situació ja denunciada reiteradament per alguns dels afectats (com sempre) d’usuaris i els seus familiars i els treballadors dels mateixos centres.

    Parlaré del cas de Barcelona ciutat, que és el que conec una mica però segur que és extrapolable a tot Catalunya.

    A Barcelona tenim unes 260 residències de gent gran amb unes 20.000 places de residents (i amb molta llista d’espera per ingressar). Quasi totes concentrades en els barris del nord: Eixample, Horta-Guinardó i Sarrià-Sant Gervasi. 4 són municipals, les altres són privades i algunes d’elles (?) concertades pel Departament de Treball i Afers Socials de la Generalitat.

    Segons les dades del Consorci Sanitari de Barcelona (CSB) de 2 d’abril, sobre el seguiment de la Covid-19, un 63% de les residències geriàtriques de Barcelona ciutat estan afectades pel virus, amb 1.200 professionals afectats, 925 casos d’afectats entre els residents, 92 d’ells ingressats a hospitals i 115 morts. Això és un desastre.

    Centraré l’anàlisi al tema d’assistència sanitària. Existeixen actualment tres xarxes d’assistència sanitària a les residències, no coordinades ni integrades (ni personalment ni informàticament) amb el Sistema públic de Salut:

    1. Unes residències (la majoria) manifesten tenir un sistema d’atenció sanitària propi, pagat pels propietaris, amb més o menys dedicació i competències.
    2. Existeix una Xarxa d’EARs (Equips Assistencials a residències) concertat pel Departament de Treball i afers socials a entitats privades. Les funcions dels EARS són (teòricament) atenció primària dels residents, prescripcions farmacològiques, petició d’algunes proves diagnòstiques (com als EAP) derivació a altres dispositius sanitaris. L’exemple de MUTUAM, concertat a Barcelona, té la meitat de les places de la ciutat amb 40 equips, amb uns 2,5 milions anuals de concerts (a més del concert de PADES).
    3. Xarxa de PADES territorial (cures pal·liatives) servei assumit per algunes entitats públiques (sociosanitaris) i privades, concertades. A més, alguns Equips de Primària (EAP) assumeixen l’atenció sanitària de les residències del seu territori (com hauria de ser en tots).

    En conclusió: Existeixen tres xarxes, a més d’alguns equips de Primària, d’atenció sanitària a residències, xarxes no integrades ni coordinades, sistema en teoria amb forces recursos econòmics però poc eficient i amb qualitat posada en qüestió, i més en els moments de crisi sanitària.

    La demanda reiterada al CatSalut és fer un pla per integrar l’atenció a la salut de les residències als Centres d’Atenció Primària públics del seu territori. Igual que les metgesses de família i infermeres atenen en el CAP o a domicili a les persones del territori. Assegurant la continuïtat assistencial per un mateix equip, la unitat de sistemes d’informació amb la història clínica compartida i la relació ja existent entre el CAP i l’hospital del territori.

    Això vol dir revertir totes les externalitzacions existents i passar els seus recursos i els que faci falta a l’Atenció Primària. 20.000 residents, de moment, caldrien unes 25 metgesses i 25 infermeres més a la Primària de Barcelona repartides als CAPs segons número de residents del territori.

    Ara, urgent atendre l’emergència, dels 18 centres de categoria C que diuen estar en pitjors condicions per espai i número d’afectats (de residents i treballadors) pel virus, derivació a altres centres en condicions, augment de personal i condicions de treball segures, etc. Després atenció urgent als altres 50 centres també en estat crític segons el CSB. I per a després de l’alarma posar en marxa el nou pla d’atenció sanitària en aquest tema les propostes de l’article recent del Rafael Barba a aquest diari semblen força interessants. A veure si la crisi del virus ens serveix d’una vegada per fer les coses ben fetes. Com hem vist, ens hi va la vida.

  • Coordinació entre entitats per cobrir les necessitats psicològiques dels sanitaris

    El personal sanitari, a primera línia d’intervenció davant l’epidèmia del coronavirus, pateix l’extenuació de jornades interminables i la pressió psicològica que això comporta. La Fundació ”la Caixa” ha posat a disposició d’aquests professionals una plataforma on-line d’atenció i seguiment psicològic, en col·laboració amb el Ministeri de Sanitat. En una primera fase d’implementació, la Fundació Galatea prestarà l’atenció psicològica.

    “Volem donar suport, d’aquesta manera, als àngels anònims que s’estan deixant la pell en la primera línia ‘intervenció per lluitar contra la malaltia del coronavirus. El nostre objectiu, i el de l’equip de psicòlegs que estarà a la seva disposició, és fer més suportable, en la mesura del possible, la imprescindible i inestimable tasca que estan duent a terme en una situació tan delicada com l’actual”, ha explicat Isidre Fainé, president de la Fundació Bancària ”la Caixa”.

    L’objectiu és donar resposta d’aquesta manera a les preocupacions i les pors del personal sanitari, que es manifesten en estrès, ansietat i, fins i tot, depressió. Per mitjà d’aquest servei telemàtic i d’àmplia disponibilitat, s’espera proporcionar l’acompanyament que necessiten. El servei s’ofereix per videoconferència o telefònicament, amb sessions d’entre 20 i 30 minuts, ja que que no es tracta d’una intervenció psicoterapèutica convencional, sinó d’una intervenció psicològica en unes circumstàncies molt excepcionals L’accés a aquest servei serà gratuït a través del telèfon 900 670 777 i amb un horari d’atenció de 9 a 22 hores, els set dies de la setmana. En una primera fase de desenvolupament s’espera atendre unes 1.000 trucades diàries, procedents de tot el territori.

    La Fundació Galatea va ser creada l’any 2001 pel Consell de Col·legis de Metges de Catalunya, arran de l’experiència del Programa d’Atenció al Metge Malalt (PAIMM), per vetllar per la salut i el benestar de tots els professionals de la salut i, per tant, garantir una millor qualitat assistencial als ciutadans. Davant la situació de crisi sanitària provocada per la COVID-19, la Fundació Galatea ha reorientat els seus recursos per oferir suport psicològic a través d’una plataforma en línia als professionals sanitaris amb malestar i sofriment emocional.

    La resposta de la Fundació ”la Caixa” a la COVID-19

    La posada en marxa d’aquest servei d’atenció psicològica s’emmarca en les diferents iniciatives que està impulsant la Fundació ”la Caixa” per donar resposta a la crisi del coronavirus des de diferents vessants. Entre aquestes destaca la mobilització de professionals del Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades, amb l’objectiu de donar suport a les unitats dedicades a les persones afectades pel coronavirus i els seus familiars.

    La Fundació també intensifica els seus esforços per atendre llars amb infants i joves en situació de vulnerabilitat vinculats al programa CaixaProinfància. Concretament, l’entitat ha destinat 3 milions d’euros extraordinaris a ajudes a l’alimentació, dirigides a més de 10.000 famílies

    A aquestes iniciatives de caràcter social, s’hi suma el suport a la recerca científica per lluitar contra la COVID-19, que inclou la col·laboració amb centres de referència internacional, com ara ISGlobal i IrsiCaixa.

  • La mort de la doctora Sara Bravo, o el risc dels metges de Primària i els joves

    La pandèmia del COVID-19 segueix deixant morts al seu pas. El col·lectiu sanitari no és, ni de bon tros, aliè a aquest fet. La doctora de família Sara Bravo López és un dels noms i cognoms, d’una història que la pandèmia s’ha endut.
    La doctora Bravo López era metgessa d’atenció primària al Centre de Salut de Mota del Cuervo (Conca), on amb tota probabilitat va contraure la malaltia. Va estar ingressada a la unitat de cures intensives de l’Hospital General La Mancha Centro, que diumenge va anunciar la seva defunció a les xarxes socials recordant que «es va guanyar l’afecte i consideració [de Mota del Cuervo] pels seus valors humans i la seva entrega i actitud de servei».

    La publicació de Facebook de l’hospital s’ha omplert de persones que ofereixen el seu condol. Molts d’ells són companys sanitaris de Bravo, de qui en destaquen la seva professionalitat i tracte humà. El Col·legi de Metges de Ciudad Real també va mostrar el seu condol a la família de la jove doctora de només 28 anys. Segons la premsa local, la metgessa patia d’asma, una malaltia respiratòria que va complicar el diagnòstic.

    El decés de la doctora Bravo va ser el primer cas reportat de mort d’una professional de la medicina de família a conseqüència del nou coronavirus. Això demostra que no només els sanitaris que treballen als hospitals estan exposats a la malaltia per la manca d’equips de protecció individual (EPI). Sense anar més lluny, dilluns també es va fer pública la pèrdua del doctor de família Francesc Collado a l’Hospital de Barcelona.

    Amb la mort de la Sara Bravo també es trenca el mite respecte del COVID-19 que feia pensar que no afectava joves. En aquest estadi més avançat de la pandèmia ja s’ha demostrat que, tot i que en menor mesura, el nou coronavirus també té incidència entre la població més jove. A l’estat espanyol hi ha 3.671 infectats reportats menors de 30 anys, dels quals 604 estan ingressats (un 2’4% del total d’hospitalitzats i un 1’5% dels que són a l’UCI). La doctora Bravo és una de les sis morts comptabilitzades de pacients entre 20 i 29 anys (0’2% dels decessos a Espanya per coronavirus).

    La defunció de la metgessa manxega se suma a una llista de confirmacions que, fins al moment, és de sis professionals de la salut -cinc doctors i una infermera- morts a l’estat espanyol. Quant al nombre d’infectats, el govern espanyol no actualitza la xifra des del dilluns, quan hi havia més de 12.000 sanitaris amb coronavirus. A Catalunya en són 3.244, un 16% dels casos reportats al país, d’acord amb les dades de dimarts.

    Els treballadors de la salut han denunciat la manca de materials de protecció individuals i la desprotecció que això comporta enfront del COVID-19. El diari estatunidenc The New York Times va arribar a titllar els sanitaris espanyols de kamikazes per la desprotecció amb què han de fer front a la pandèmia.

    L’altra cara de la moneda: sanitàries recuperant-se

    No tot són notícies negatives. L’Hospital d’Igualada, un dels punts més crítics de la crisi del COVID-19 a Catalunya perquè ha de fer front al brot de la Conca d’Òdena, ha fet públic a les xarxes socials la millora en l’estat de salut d’una de les seves sanitàries.


    El centre mèdic ha publicat un vídeo en què una professional de la medicina surt de la unitat de cures intensives (UCI) entre els aplaudiments dels seus companys i companyes sanitàries. L’Hospital d’Igualada matisa al missatge que la sortida de l’UCI de la professional va tenir lloc dimarts.

    La situació a la capital de l’Anoia és especialment crítica pels sanitaris a causa del brot de COVID-19 que hi va haver a la Conca d’Òdena. Segons les dades de dimarts del Departament de Salut a Igualada hi ha 154 sanitaris infectats, el que suposa un 26% del 589 reportats a la ciutat.

  • ‘Confinades a Vilapicina’, un retrat d’una setmana a casa

    Són moltes les iniciatives que han sorgit aquests dies per sobrepassar el període d’alarma i de confinament per coronavirus. Algunes d’elles, iniciatives nascudes arran de les necessitats que es deriven del moment. Per reflectir aquestes situacions, el col·lectiu CàmeresiAcció ha volgut donar cobertura a l’organització social d’aquest moment d’emergència sanitària, social i econòmica degut al COVID-19.

    Avui, en la seva tercera publicació, ens apropen un documental realitzat en primera persona que recull una mirada audiovisual durant la primera setmana en situació de confinament com a efecte del COVID-19. Les realitats d’aquelles persones que durant aquesta primera setmana es creuen amb la càmera, reflecteixen diferents situacions, punts de vista i de partida per afrontar aquest difícil procés. El documental ha estat dirigit, realitzat i muntat per David Fernández, un dels membres fundadors de CàmeresiAcció.

    Fernández explica que realitzar-lo en primera persona podria ser una manera d’apropar-se a la gent que ara, donat l’aïllament social, troba tan lluny i també d’explica’ls-hi com ho està vivint. El seu relat pot ser un exemple de la realitat de molts per la varietat d’entrevistes a les quals pot accedir.

    «Cadascú afronta aquest cop des d’un punt de partida diferent, i això em fa en part no permetrem lamentar-me ni comparar-me amb qui ho està patint en forma de salut, d’escanyament econòmic o psicològic entre tants altres. ‘Confinades a Vilapicina’ en definitiva vol donar visibilitat a aquesta sensació personal i traslladar els testimonis de les persones que m’envolten», reconeix Fernández.

    Dins el recull d’audiovisuals destinats a tractar el COVID-19, primer de tot van publicar un clip titulat «El Poble s’organitza» on mostraven com en els barris de Vallcarca, El Coll, La Salut i Penitents es desplegava la Xarxa de Suport. La segona producció que van publicar va ser titulada amb el nom de «Finestres» i conté una creació poètica de Juan De Miguel amb música d’Alberto Limiñana: «el virus ens ha pres l’espai però ens ha donat el temps», diuen.

    I és que la idea del col·lectiu amb tot això és «des de la necessitat de l’anàlisi, la reflexió i la denúncia» posar-se a disposició «de totes aquelles revolucions quotidianes que no seran televisades».

     

  • Metges Sense Fronteres busca finançament internacional per donar resposta al COVID-19

    La crisi del coronavirus està tenint un impacte global. Per a poder finançar les intervencions ja en marxa, Metges Sense Fronteres (MSF) llança el Fons Crisi Coronavirus. Les aportacions d’aquest fons es destinaran a la resposta directa a la pandèmia –entre altres estat, a Espanya– i a les conseqüències que està provocant en països que veuen la seva capacitat sanitària minvada i el personal sanitari de la qual està especialment exposat a la infecció. En el cas d’MSF, això significa garantir la continuïtat de l’atenció mèdica per a centenars de milers de pacients en els seus programes i per a les comunitats extremadament vulnerables a les quals assisteix a tot el món.

    L’objectiu inicial del Fons a tot el món és aconseguir els 100 milions d’euros, encara que aquesta xifra pot variar d’acord amb les operacions que MSF duga a terme en resposta a la pandèmia.

    “El Fons Crisi Coronavirus ens permetrà respondre a l’emergència de COVID-19 i a les seves conseqüències en les poblacions a les quals atenem. Esperem comptar per a començar amb l’ajuda dels nostres socis i col·laboradors a tot el món, a més de totes les persones, empreses o institucions que decideixin sumar-se a aquest esforç de manera solidària”, explica Marta Cañas, directora general de MSF a Espanya.

    A data de 29 de març, l’Organització Mundial de la Salut reportava casos de COVID-19 en més de 200 països i territoris. MSF ja intervé i fa costat als sistemes de salut de països europeus en els quals l’impacte està sent molt profund. És el cas d’Espanya, Itàlia, França, Bèlgica i Suïssa, on MSF està fent costat als sistemes sanitaris i a poblacions especialment vulnerables, com a majors, persones sense llar i migrants. L’organització mèdic-humanitària es prepara a més per a la pròxima ona de la pandèmia, que arribarà els països d’Àfrica, Orient Mitjà i Amèrica Llatina.

    Una part substancial del recaptat es destinarà a l’adquisició de subministraments com a equips de protecció individual per a personal i pacients i oxigen, la creació de zones d’aïllament, la formació del personal per al maneig i atenció de casos, i la implantació de mesures de control d’infeccions, triatge i referència de pacients, entre altres activitats.

    Gran part de la resposta de MSF s’orienta a protegir al personal de la salut, tant perquè continuïn atenent els pacients com per a evitar que es converteixin en un efecte amplificador de la malaltia. Això està sent un desafiament en països desenvolupats com Espanya, on el 12% de les persones contagiades són professionals sanitaris, o Itàlia, on el percentatge és del 6%.

    Els objectius de la resposta global de MSF davant la COVID-19 són reduir la velocitat i detenir la transmissió o retardar-la, proporcionar atenció als pacients (en particular als greument malalts), minimitzar l’impacte en els sistemes de salut i les comunitats, difondre informació sobre formes de prevenció i riscos, potenciar les activitats d’aigua, higiene i sanejament, i brindar cures pal·liatives per als pacients més greus en entorns amb recursos limitats.

    Resposta a Espanya

    MSF ha posat al servei de les autoritats sanitàries espanyoles tot el seu coneixement i experiència en la resposta a epidèmies i crisis sanitàries. L’organització està contribuint a descongestionar hospitals i centres de salut perquè aquests puguin concentrar-se a atendre els malalts més greus.

    MSF ha col·laborat en la instal·lació de dos hospitals de campanya en dos pavellons d’Alcalá de Henares i Leganés (Madrid) i està assessorant en el disseny i creació d’aquesta mena d’estructures a Catalunya, com les obertes a Igualada o Vall d’Hebron. MSF està igualment brindant suport al Ministeri de Sanitat i les Conselleries de Salut amb la seva experiència en gestió de crisis sanitàries similars, per al desenvolupament de prototips d’unitats d’hospitalització temporals que ajudin a ampliar la capacitat hospitalària, i per a l’ordenació de fluxos de pacients. En el cas del col·lectiu de majors, MSF assessora el comitè directiu de residències en l’avaluació de riscos i implementació de mesures d’higiene i protecció per a reduir la transmissió dins d’aquestes institucions, així com per a millorar el maneig de casos. Un equip específic està visitant aquests centres i identificant les necessitats més apressants per a desenvolupar models d’assistència, eines i protocols, que estaran a la disposició de totes les residències del país en un portal en la xarxa.

    “En els projectes de COVID-19 que hem obert a Europa, veiem als treballadors de la salut enfrontar-se avui a dilemes que ens són comuns en els entorns humanitaris on treballem. On posem els esforços? Qui rep atenció i qui no? Com prenem decisions amb recursos limitats?”, exposa Canyes.

    Entorns molt fràgils

    Les missions de Metges Sense Fronteres a tot el món s’estan preparant per a respondre a diferents escenaris, des de circumstàncies on es donin casos esporàdics a situacions de transmissió comunitària que derivin en grans brots que provoquin el col·lapse dels sistemes nacionals, com estem veient en països desenvolupats.

    El virus ha paralitzat alguns dels sistemes de salut més avançats i colpeja a països que compten amb una xarxa de seguretat social on la majoria de la població té accés a aigua corrent i domicilis per a autoaillarse. Mesures tan bàsiques no estan a l’abast de molts dels països on treballa MSF.

    “Són aquests entorns, amb sistemes de salut molt fràgils i amb població molt vulnerable, com República Centreafricana o República Democràtica del Congo, o afectats per conflictes, com Síria i Iemen, els que ens preocupen especialment i per als quals resulta vital la solidaritat internacional”, afirma Marta Cañas. “També vigilem l’impacte que la COVID-19 pot tenir en persones que viuen en condicions precàries, com els refugiats a Grècia i els rohingyes a Bangladesh, o col·lectius vulnerables com a persones sense llar, migrants i sol·licitants d’asil”, afegeix.

    “Donada la magnitud de la pandèmia, la nostra capacitat de resposta s’ha vist afectada. El virus ens està imposant desafiaments excepcionals en les operacions, incloses les restriccions de viatge, l’escassetat d’equips de protecció personal i la càrrega cada vegada major sobre sistemes de salut vulnerables. Necessitem ajuda per a ampliar les nostres operacions en un entorn tan complicat; a aquest virus el parem entre tots i per a això necessitem el suport de la ciutadania”, recalca Canyes.

    El Fons Crisi Coronavirus permet a MSF respondre a l’emergència generada per la pandèmia de COVID-19 i les seves conseqüències en les poblacions a les quals assisteix. Per participar-hi, trobareu la informació al seu web.

  • «Una nova economia per salvar vides», el número en obert d’Alternativas Económicas

    «La resposta ciutadana suposa la rehabilitació de l’humanisme i la importància dels estats. Ha cobrat especial importància la necessitat de comptar amb potents serveis públics de salut per aturar l’extensió d’aquesta pandèmia i altres malalties. En la ment de tots estan els irresponsables retallades en els pressupostos de Sanitat adoptats pels governs conservadors durant els últims 20 anys, que han limitat la capacitat d’actuació».

    Aquest paràgrafs és un dels que escriu Andreu Missé, periodista i director de la revista Alternativas Económicas, a l’editorial del número del mes d’abril. Una revista que s’erigeix com un homenatge als treballadors sanitaris i com un anàlisi curòs de perquè la pandèmia del COVID-19 ens ha situat en una nova crisi.

    Veient la situació dels estats, Missé no s’encongeix en afirmar que «la crisi ha de propiciar un canvi radical a la societat» i també que s’han de posar «les persones davant del benefici econòmic».

    Aquest número 79 del mes d’abril del 2020 només estarà en format digital i, a més a més, està disponible en obert.

    Entre els diferents continguts, la revista també repassa temes internacionals com la quarta recessió que haurà d’assumir el Japó dins la mateixa dècada o les dues estratègies que han utilitzat Pekin i Taiwan per frenar l’epidèmia. A banda també analitzen què és, com s’entèn i com s’utilitza el teletreball.

  • Miquel Vilardell: “El que ens salva és la qualitat i entrega del personal sanitari”

    Miquel Vilardell, metge i catedràtic de Medicina Interna de la Universitat Autònoma de Barcelona, va presidir el Col·legi de Metges de Barcelona entre 2010 i 2014, període convuls a causa de les retallades que va patir el sistema de salut públic català. Ell va ser-ne molt crític i ara, en plena pandèmia pel coronavirus, ens parla sobre com ha afectat la manca d’inversió en la sanitat pública a la gestió de la Covid-19. Vilardell reivindica que cal protegir el sistema públic de salut amb més recursos i assegurar la protecció del personal sanitari.

    La crisi de la Covid-19 suposa un gran repte pel sistema sanitari. El nombre d’infectats i d’hospitalitzats està creixent constantment. El sistema sanitari públic espanyol i català està prou preparat per afrontar una pandèmia com aquesta?

    El sistema sanitari nostre és un sistema que té unes qualitats molt rellevants. Aquestes són, fonamentalment, que hi ha equitat en el sistema i que hi ha la generalització i universalitat en l’assistència, que per mi són dos elements importantíssims. Ara bé, quina és la principal debilitat? Que s’inverteixen pocs recursos econòmics en aquest sistema públic de salut. Científicament, en l’àmbit mèdic es produeixen molt ràpidament avenços científics i tecnològics, però, si no invertim, no només no s’avança sinó que ens quedem enrere.

    Com han afectat les retallades dels darrers anys a la crisi de la Covid-19?

    Les retallades han afectat molt a tot el sistema sanitari. Quan no es posen els diners mínims i necessaris perquè el sistema de salut no només es mantingui, sinó que es vagi posant al dia amb els avenços que van apareixent, aleshores evidentment tenim problemes. Aquests recursos han faltat. La falta d’inversió pública és el principal problema. Durant els últims quinze anys no s’han invertit els recursos necessaris en el sistema de salut públic i això ha fet que moltes de les estructures i dels equipaments sanitaris hagin envellit.

    I què és el que ens ha salvat? El nostre personal sanitari, que és d’una qualitat extraordinària. Tenim uns professionals absolutament entregats i que hi posen molta passió en el que fan. Els professionals són molt competents i això ens ha salvat moltes vegades, tant en el camp de la recerca com de l’assistència. Per tant, el nostre sistema de salut públic és bo, sobretot per les característiques d’equitat i universalitat, però falten diners per millorar les estructures i tenir-ho tot preparat pel que pugui venir. A causa de la manca de recursos tenim menys estructures sanitàries que altres països, com per exemple Alemanya

    Hi ha hagut una manca de previsió i excés de confiança en la gestió per fer front a la Covid-19?

    Quan una cosa és tan desconeguda, com el coronavirus, quan no coneixem pràcticament res d’aquest virus i tenim poques evidències de les conseqüències que realment pot provocar, no podem preveure tot el que pot passar. Crec que ningú no es pensava que això tindria la magnitud que està tenint ara, malgrat l’experiència d’Itàlia i la Xina. Pensàvem que aquí teníem un sistema suficientment preparat i que podríem parar-ho abans, però no s’ha pogut frenar. Potser, si ara retrocedíssim al passat, s’hauria d’haver ordenat que es tanquessin aeroports i fronteres, però dir això una vegada ha vingut ja la davallada és molt senzill. Preveure-ho no era gens de fàcil. Aquest coronavirus és un gran desconegut que ens ha agafat a tots desprevinguts.

    Quines són les mesures més importants que s’han d’aplicar per afrontar la pandèmia?

    En primer lloc, el confinament de la població és fonamental. Que es faci veritablement efectiu i que la gent es quedi a casa. Un confinament total resulta cabdal per evitar la propagació de la malaltia. Si no es fa això aquests dies, els hospitals se’ns ompliran de tal manera que l’atenció que donarem sortirà molt perjudicada i se’ns morirà més gent dels que podrien morir. Hem de ser conscients d’això, hem de quedar-nos confinats totalment. Això no vol dir que desaparegui el coronavirus, però amb el confinament total es reduiran els contagis i tindrem menys pressió assistencial i, per tant, més mitjans hospitalaris. Hem de poder atendre correctament la gent que està més greu, que ha entrat en insuficiència respiratòria i que necessita ajuda per a respirar o que ha tingut un col·lapse multiorgànic.

    Per altra banda, és fonamental que el personal sanitari vagi ben protegit, els sistemes de protecció s’han de proporcionar immediatament a tots els treballadors de la sanitat. Això és absolutament fonamental. També cal generalitzar els tests. Fer tests i diagnòstics a tota la gent que està en contacte amb malalts. El personal sanitari ha de saber quina població és portadora del coronavirus.

    La recerca també és fonamental en aquest moment. Ara per ara, el que sabem segur és que l’edat i les patologies prèvies són un factor de risc, però segur que hi ha altres factors genètics i ambientals que predisposen a una evolució determinada de la malaltia. De moment no tenim una evidència de cura científica que sigui eficaç. Per això és important investigar. I la investigació vindrà donada, malauradament, per la casuística. Només així podrem treure conclusions. Actualment s’han obert moltes línies de recerca i s’està investigant amb gran esforç i a molts llocs per trobar la vacuna que curi la malaltia, perquè només així solucionarem aquesta crisi sanitària.

    Al marge del sistema públic, creu que la sanitat privada està fent també l’esforç que es requereix?

    La sanitat privada s’ha implicat totalment. Ha posat els hospitals a la disposició del sistema públic de salut per tractar pacients de la Covid-19. Qui digui que el sector privat no ha apostat prou per ajudar a curar als infectats de coronavirus no coneix bé la situació actual. Jo crec que aquesta crisi ha servit també per unir forces entre el sector sanitari públic i el sector sanitari privat. Crec que són dos sistemes complementaris i que, en situacions com l’actual, han d’anar els dos de la mà, a la una, amb aquesta complementarietat. Ara s’està demostrant que això és el que passa.

    Els professionals hi posen molta vocació i passió, però, evidentment són humans. Lluiten per salvar vides, però la pressió contant també els afecta psicològicament

    El personal sanitari està sotmès a molta pressió assistencial. Què s’hauria de fer per millorar les condicions amb les quals treballa tot aquest personal en els hospitals i en els CAPs?

    En aquest moment la situació és molt difícil. Els professionals hi posen molta vocació i passió, però, evidentment són humans. Lluiten per salvar vides, però la pressió contant també els afecta psicològicament. Per això crec que és important introduir eines de suport psicològic, que molts professionals sanitaris necessitaran en algun moment. El Col·legi de Metges, per exemple, té un programa d’atenció psicològica que està fent una bona tasca, i s’hi han acollit moltíssims sanitaris.

    Com afronta el personal mèdic els dilemes ètics de tenir uns recursos escassos, per exemple respiradors, i un nombre elevat de pacients? Si es col·lapsa el sistema sanitari, en funció de quins criteris es decideix a qui es tracta i a qui no?

    Els hospitals, a través de les seves comissions deontològiques, han elaborat uns criteris i protocols molt acurats per fer front a aquestes situacions. Això que es diu que a partir dels 65 anys ja no s’intuba a la gent és completament fals. L’edat no és l’únic criteri que es té en compte, sinó que es fa tota una valoració de la persona a partir de les escales de valoració de criteris de fragilitat. Es té en compte, per exemple, en quin estat general es trobava el pacient abans de la malaltia, el grau de dependència que té en la seva cura personal, si està a prop el seu final de vida, si té una alteració cognitiva…és a dir, es tenen en compte un gran conjunt de factors. Tots els hospitals tenen comissions ètiques que fan les seves valoracions. El problema en el qual ens hem de centrar és que hem de poder disposar dels recursos necessaris per tractar a tots els pacients.

    Creu que la sanitat pública sortirà més reforçada o més precaritzada d’aquesta crisi?

    Jo crec que la sanitat pública n’ha de sortir reforçada. El personal de la sanitat pública és extraordinari. I el sistema en si és molt bo, per les característiques d’equitat i universalitat que deia. El que sortirà de tota aquesta crisi jo crec que és que hem de destinar recursos a la sanitat, a la dependència i a les prestacions socials, a les coses que realment són importants. Això espero que els que ens governin en un futur ho tinguin molt present. El sistema sanitari s’ha d’enfortir i actualitzar periòdicament per estar preparats pel que pugui venir.

    D’altra banda, crec que la població ja tenia clar que el personal de la sanitat pública és excel·lent, però la crisi del coronavirus ha posat de manifest que els polítics han de cuidar molt més al personal sanitari. La situació ha posat en relleu la importància d’invertir en la sanitat pública. També crec que hi haurà algunes especialitats que sortiran reforçades amb aquesta crisi. Aquelles a les quals a vegades se’ls dóna poca importància: els metges de família, els metges geriàtrics o els especialistes de medicina interna i intensiva. Són especialitats fonamentals, però, com que són molt generalistes, a vegades no són prou apreciades. Per exemple, els metges de família que atenen en els Centres d’Atenció Primària tenen la responsabilitat de fer el diagnòstic precoç, donen un suport directe als malalts, ja que l’atenció primària és la porta d’entrada al sistema i, a més, fan les visites i emergències domiciliàries. No donen grans èxits mediàtics, però en moments com aquest és quan es posa de manifest que són especialitats imprescindibles.

    El que sortirà de tota aquesta crisi jo crec que és que hem de destinar recursos a la sanitat, a la dependència i a les prestacions socials, a les coses que realment són importants.

    Respecte a la formació del personal sanitari. Creu que una situació com aquesta despertarà més vocacions? Hi haurà més joves que voldran estudiar medicina o infermeria?

    Ja n’hi ha molts d’estudiants, però el que hem de valorar és la necessitat de professionals i, si realment ens en falten, cal planificar bé les entrades a les facultats de medicina i ciències de la salut. Perquè de vocacions n’hi ha moltes. Hi ha molta gent a la qual no li falta vocació, però no té la qualificació de 13 que fa falta per entrar. Crec que el que s’ha de fer és una acurada planificació del nombre de metges que es necessiten en aquest país, de cada especialitat. El més important és establir i planificar adequadament les necessitats, pensant també en el futur. El que no podem fer tampoc és obrir l’aixeta d’entrada a les facultats de Medicina i després tancar-la amb el MIR.

    Quins aprenentatges podem extreure d’aquesta crisi?

    El primer és que s’ha de protegir aquest sistema públic de salut amb més recursos. Cal protegir les necessitats de personal sanitari d’aquest país de cara el futur i valorar les especialitats que són imprescindibles en un moment com aquest. Una altra ensenyança important és que la medicina preventiva i la salut pública segueixen sent vitals per poder planificar i sostenir el nostre sistema de salut i que la investigació, la recerca en l’àmbit biomèdic, s’ha de promoure i finançar correctament. La solució final la donaran els investigadors en poder trobar una vacuna que ens alliberi del risc que suposa el coronavirus.