Just Deploy It!

Categoría: Moviments

  • L’Atenció Primària, útil i necessària per a combatre el COVID-19

    Fa uns anys la Marea Blanca i altres col·lectius van recollir més de 70.000 signatures per a potenciar l’atenció primària, molt aprimada en els últims anys, entre altres qüestions, per les retallades sanitàries i també perquè el model publico/privat català ha prioritzat l’hospitalocentrisme, deixant l’atenció primària en un estat precari, tot i que els professionals l’han dignificat.

    En els últims anys han perdut milers de professionals, per diferents raons, fonamentalment per les retallades implementades pels últims governs de la Generalitat. Altres, fugen a centres privats, a altres països, a altres comunitats autònomes i a hospitals. Així passa amb els pediatres i altres professionals a causa d’una precarietat galopant a la sanitat pública. Hi ha gairebé un 40% de personal contractat i amb salaris miserables.

    Ara que la pandèmia del COVID-19 està fent estralls, les autoritats catalanes i espanyoles estan sobrepassades. S’ha trigat a prendre mesures prou dràstiques per a protegir a la població i la falta de personal sanitari és palpable. Ho portem denunciant des de fa anys, des dels moviments socials, des del carrer, des de la Marea Blanca de Catalunya i les diferents plataformes del territori.

    Veiem cada dia que els hospitals no donen abast, es menysprea l’atenció primària que podria fer de dic de contenció, però no el pot fer per falta de mitjans, materials i personal. La intervenció de la sanitat privada s’ha fet molt tard i han esperat que la pandèmia s’estengui per a intervenir-la.
    Un altre dels temes preocupants és la picabaralla entre la Generalitat i el Govern central per la pèrdua de competències i la centralització de les decisions, deixant a les comunitats autònomes en mers òrgans de gestió.

    Així s’ha vist en la falta de màscares, bates, i altres materials necessaris com està passant a alguns CAP del Baix Vallès. Aquesta situació és insostenible, no podem deixar als professionals sense protecció, hi ha molts en quarantena i altres infectats. Els centres sanitaris envien informació de les limitacions i dificultats que estan afrontant, sense que les autoritats facin tot el que es necessita.

    L’atenció primària ha de ser porta d’entrada al sistema públic de sanitat perquè és la més pròxima a la ciutadania, la que detecta la malaltia, que realitza el seguiment, és la sanitat comunitària i preventiva. A més, el paper de l’atenció primària és crucial en aquests moments per a la detecció dels símptomes i la malaltia, i per a evitar l’expansió de la pandèmia.

    Ens arriben notícies del tancament d’alguns centres per falta de personal per contagis i quarantenes. Perquè l’atenció primària està passant a un segon pla com més la necessitem, amb la crisi sanitària més important de la nostra història recent? La consellera Alba Verges sempre ha dit que el sistema sanitari se sosté per una atenció primària forta, però perquè no li estan donant la rellevància que diu tenir?
    Els sanitaris d’atenció primària de la sanitat pública, per tant, no estan sent prou valorats, ni la seva funció sostinguda. D’aquí que hi hagi tantes sol·licituds de personal sanitari per a anar-se’n a altres països o regions de l’estat. El primer nivell del sistema sanitari, l’atenció primària pública, ha de ser potenciat i cuidat, fent possible la reversió de totes les retallades als quals està sent sotmès any rere any.

    No es pot maltractar l’atenció primària com s’està fent per part dels Governs. Exigim la seva potenciació, més recursos de tota mena, protecció, augment de plantilles i que se la tingui més en compte en l’actual pandèmia sanitària que patim.

    Una sanitat pública que no sigui primarista no podrà fer front als reptes necessaris de la societat actual en matèria de salut en un sentit ampli. Després d’aquesta pandèmia caldrà continuar lluitant per un sistema públic 100×100, universal i equitatiu.

  • «100 anys i una pandèmia»: una carta de Metges de Catalunya

    Metges de Catalunya (MC) compleix 100 anys des de la seva fundació i el seu president Jordi Cruz, es dirigeix als afiliats del sindicat i al conjunt dels facultatius del país a través d’una carta oberta. Cruz destaca que aquesta celebració arriba enmig de la crisi sanitària més gran del darrer segle i, en aquest sentit, trasllada un missatge de serenor, de confiança i d’ànim davant la situació d’emergència que els professionals sanitaris estan vivint de manera més directa que cap altre col·lectiu.

    100 anys i una pandèmia

    Avui, 27 de març de 2020, els facultatius i les facultatives de Catalunya hauríem d’estar de celebració. Perquè tal dia com avui però cent anys enrere, 500 metges es reunien al carrer del Pi de Barcelona, a la seu de l’Ateneu Empordanès, per fundar el Sindicat de Metges de Catalunya.

    Avui hauríem d’estar al Palau de la Música Catalana commemorant aquesta efemèride amb un gran acte que comptava amb l’assistència d’altres 500 metges i metgesses, i les principals autoritats del país. Però estem on hem d’estar ara mateix, on la societat ens reclama i on sempre hem estat.

    La pandèmia del nou coronavirus SARS-CoV-2 ens ha portat al límit, a cadascun de nosaltres individualment i al conjunt del sistema públic de salut. Més exposats al risc que mai, amb més tensió que mai i amb més impacte psicològic que mai. I no, no som superherois. Fem la nostra feina el millor que podem i sabem, sovint condicionats per factors externs que no podem controlar. Patim i tenim moments alts i baixos, com tothom. Però sempre ho donem tot. Perquè a les nostres mans tenim vides humanes, persones que estimen i són estimades, i és la nostra obligació esgotar totes les possibilitats perquè quedin enrere les mínimes possibles. És la nostra responsabilitat, ni més ni menys.

    Al llarg de cent anys, la nostra organització ha passat per moments complexos i traumàtics. Dictadures, guerra, exili… però sempre ens hem refet, fins i tot després de 40 anys de clausura, i també ho farem ara. No dubteu que el sindicat hi és i hi serà per defensar-vos i per exigir responsabilitats per tot allò que està passant. No oblidarem l’abandonament de la nostra protecció i salut laboral per part dels gestors i polítics, i no oblidarem el reconeixement unànime que rebem per part de la població. I arribarà el dia de retre comptes, no ho dubteu.

    Ara no podem celebrar el nostre centenari, però ho farem. El 16 d’octubre i en el mateix escenari, el majestuós Palau de la Música, ens retrobarem i celebrarem que des de fa un segle tenim una organització al servei del nostre col·lectiu, per defensar-lo i protegir-lo, i per dotar-lo de les millors condicions professionals i laborals. I, per descomptat, celebrarem que hem estat capaços, una vegada més, de superar l’enorme repte que tenim davant nostre. Sí, tot anirà bé.

    En nom de Metges de Catalunya us trasllado escalf, ànims i força per a les properes setmanes.

    Ens retrobem a l’octubre.

    Jordi Cruz Llobet
    President de Metges de Catalunya

    Coincidint amb aquesta data, la Biblioteca de Catalunya ha obert algunes de les imatges d’arxi udel sindicat

  • Com la Xina ha aconseguit frenar al coronavirus

    La Xina va treure pit el passat 10 de març, quan el seu president, Xi Jinping, va viatjar a la ciutat de Wuhan, capital de la província de Hubei i epicentre del brot epidèmic de coronavirus Covid-19. Una visita que es va interpretar com l’anunci que aviat es podria cantar victòria sobre aquesta epidèmia. “La batalla contínua, però la victòria és a prop”, va dir aquell dia el president del gegant asiàtic.

    I les estadístiques oficials semblen donar-li la raó. El 19 de març, les autoritats xineses van anunciar que no s’havia registrat cap cas nou de coronavirus al seu país per primera vegada des de l’esclat de l’epidèmia a Wuhan, al mes de gener. Una notificació que suggereix que les autoritats sanitàries haurien aconseguit dominar l’epidèmia. Una victòria, però, que, a data 20 de març, havia deixat a la Xina 3.248 morts i 80.967 contagiats, dels quals 71.150 ja s’han recuperat.

    És arran d’aquests resultats que el director general de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’etíop, Tedros Adhanom Ghebreyesus, ha elogiat en més d’una ocasió les iniciatives adoptades per Pequín a l’hora d’afrontar el brot epidèmic del coronavirus Covid-19 i no ha dubtat a considerar que han marcat el camí a seguir a altres països sobre com afrontar aquesta epidèmia.

    Unes recomanacions que han estat seguides per la majoria de països europeus, com Espanya, Itàlia i França, entre altres, que han apostat pel mètode xinès en lloc de les estratègies seguides per Corea del Sud, Singapur, Taiwan o Hong Kong, què sense aplicar mesures tan draconianes, com paralitzar el país i confinar milions de persones a casa seva, estan controlant amb èxit l’epidèmia. Un èxit que es fonamenta en una gestió transparent i eficaç, així com un control exhaustiu de la població per descobrir nous casos i tallar la propagació del Covid-19.

    La diferència entre la fórmula adoptada per aquests països i enclavaments i la Xina es troba, sens dubte, a la velocitat de reacció en el moment de  saber-se el brot epidèmic. Tan Corea del Sud, com a Singapur, Taiwan i Hong Kong, les seves autoritats no van vacil·lar a adoptar mesures immediates quan Xina va informa l’OMS de diversos casos d’una pneumònia desconeguda a Wuhan, el 31 de desembre.

    A la Xina, en canvi, el règim autoritari del Partit Comunista va intentar amagar al principi l’epidèmia, silenciant als metges que alertaven d’ella, com va ser el cas del difunt doctor Li Wenliang, o la doctora Ai Fen. Pequín va trigar un mes a reaccionar, en part a causa que els responsables provincials de Hubei van minimitzar la gravetat del brot epidèmic. Un retard que va fer que entre el 22 de gener i el 22 de febrer, el nombre de contagiats passés de 548 a 77.000, i la xifra de morts s’elevés de 17 a 2.443.

    “Guerra mèdica total”

    A partir d’aquest moment, les autoritats xineses van declarar una “guerra mèdica total” contra el coronavirus. Una iniciativa que els va impulsar a adoptar mesures draconianes per tal d’eliminar l’epidèmia. La primera decisió contundent que va adoptar el govern de país asiàtic va ser en vigílies de l’Any Nou Lunar, un període festiu en què els xinesos es reuneixen en família i el país registra un total de 3.000 milions de viatges. Aquest dia, el 23 de gener, va decidir posar en quarantena a la ciutat de Wuhan, epicentre de l’epidèmia, amb els seus 11 milions d’habitants. Per a això va tancar aeroports, estacions de trens i carreteres. A partir d’aquesta data ningú va poder abandonar la ciutat.

    Uns pocs dies després, i en vista que l’epidèmia seguia expandint-se, les autoritats van tancar les urbs que envoltaven Wuhan i, finalment, van decretar l’aïllament de tota la província de Hubei. Una decisió que va portar a confinar un total de 60 milions de persones a casa seva, el tancament de totes les empreses i els comerços que no fossin essencials, així com de la totalitat del transport públic. Aquesta iniciativa després es va aplicar a altres ciutats, incloses Pequín i Xangai, que amb els seus gairebé 22 i 26 milions d’habitants es van convertir pràcticament en ciutats fantasmes.

    En aquesta lluita sense quarter, les autoritats encara van anar més lluny en la seva batalla contra el Covid-19. L’ús de la màscara es va convertir en una obligació per sortir al carrer. A l’entrada dels edificis, públics i privats, es van instal·lar controls de temperatura per tal d’aïllar a tot aquell que tingués febre -un dels símptomes de la malaltia- i es va vetar l’entrada a tot aquell que no visqués en ells. Les visites a familiars i amics es van prohibir. Les zones comunes dels immobles es desinfectaven cada dia amb alcohol i lleixiu i el quadre de comandaments dels ascensors es van recobrir amb una fina capa de plàstic que es canviava en qüestió d’hores cada dia, segons van explicar en el seu moment alguns residents a la capital xinesa.

    Alimenta a domicili

    A mesura que passaven els dies, les autoritats xineses no van vacil·lar a demanar més sacrificis a la població, especialment a la de Hubei, per tal de controlar el brot epidèmic. A les famílies se’ls va ordenar, en un primer moment, que només una persona del seu entorn podria sortir a comprar aliments o articles de primera necessitat cada 2 o 3 dies. Després, el confinament es va endurir encara més en determinats barris de Wuhan o d’altres ciutats de la província de Hubei on més proliferava el coronavirus. Es va prohibir als ciutadans sortir de casa seva, amb els que l’aprovisionament va passar a realitzar-se a domicili.

    A partir d’aquest moment, molta gent va recórrer a les compres per internet i mitjançant Alibabà (l’Amazon xinès) i WeChat (el WhatsApp local), que eren transportades per una extensa xarxa de milions de missatgers.

    En aquesta batalla, les noves tecnologies també van jugar un paper primordial a l’hora de pal·liar els efectes de l’epidèmia. No només van connectar a familiars i amics separats pel confinament, sinó que també han servit per detectar l’estat de salut de la població. Les aplicacions en els mòbils amb codis QR es van utilitzar, per exemple, a manera de semàfors que permetien o prohibien a la gent sortir al carrer, en registrar informació en les bases de dades governatives dels individus.

    Així, si en activar l’aplicació sortia el color verd, és que el propietari del mòbil no havia estat a cap zona de risc i podia desplaçar-se sense problemes. L’aparició del color ambre significava que aquell usuari s’havia mogut del seu domicili però no havia estat en regions afectades. I si s’encenia el color vermell, indicava a l’amo d’aquell mòbil que havia de romandre en quarantena 14 dies.

    La tecnologia també ha estat de gran ajuda per a escoles i universitats, que han habilitat classes en línia per evitar que els alumnes perdessin el curs. Segons la premsa local, al voltant de 300 milions d’estudiants segueixen classes a través de la xarxa, ja que els centres docents encara romanen tancats.

    I, així mateix, moltíssimes empreses van apostar pel teletreball com a fórmula més idònia per prosseguir l’activitat laboral. Una mesura que en el cas de moltes indústries no es va poder, però, dur a terme a causa que la mà d’obra resultava imprescindible i nombrosos treballadors no es van poder reincorporar als seus llocs de treball per estar en quarantena amb les seves famílies, lluny de la fàbrica. Una situació que ha provocat nombrosos problemes a moltes empreses xineses, que no han pogut reprendre la seva activitat normal, amb els consegüents retards en la cadena de subministraments, amb les seves repercussions internacionals. No debades, la Xina és la fàbrica del món.

    Tendència a la normalitat

    Ara, a finals de març, i després de dos mesos de durs sacrificis per part de la població xinesa, la tendència sembla clara i les ciutats del gegant asiàtic recobren de forma progressiva la normalitat. Les imatges que transmeten les televisions locals mostren ja comerços oberts en els carrers de Pequín i de Xangai, així com un trànsit rodat cada vegada més abundant. No obstant això, la normalitat encara no és absoluta. Les classes segueixen suspeses, els cinemes i teatres tancats i als restaurants cal anar en grups de tres persones com a màxim i guardant les distàncies entre les taules.

    A llum d’aquest èxit inicial obtingut per la Xina, molts països europeus han apostat per seguir el seu mètode de quarantenes massives i restriccions de moviments. “Els punts clau són la prevenció primerenca, la detecció ràpida, el diagnòstic d’hora, i la quarantena com més aviat millor”, ha assenyalat el responsable de la lluita contra el coronavirus a la Xina, el dotor Zhong Nanshan, segons el diari South China Morning Post de Hong Kong.

    No obstant això, la fórmula adoptada per la Xina planteja seriosos interrogants sobre la possibilitat de ser exportada, del tot, a altres països. Un assumpte que no és intranscendent si es té en compte que el règim autoritari que regeix en el gegant asiàtic no té res a veure amb els sistemes democràtics imperants a Europa i en altres regions de la planeta. I tampoc és equiparable la realitat sociocultural occidental amb la jerarquitzada societat xinesa i la seva predisposició a complir amb les regulacions imposades. No obstant això, les mesures adoptades inicialment per Itàlia, Espanya i França, entre altres països, indiquen que els seus habitants seguiran els mateixos passos que la població xinesa.

    Ajuda a Occident

    Aquest aparent èxit de la Xina, celebrat amb molta prudència pels seus líders, que insisteixen que la batalla encara no ha acabat i la lluita serà llarga, ha impulsat però a Pequín a desenvolupar una ofensiva diplomàtica en tota regla. Una iniciativa amb la qual pretén cobrir el buit que en temps de catàstrofes naturals o emergències de salut pública solien cobrir els països desenvolupats occidentals.

    Des de mitjans de març, la Xina està brindant ajuda humanitària als països de la resta de món afectats per l’epidèmia del coronavirus. Del sud-est asiàtic a Amèrica de Sud, passant per Iran, Europa i el continent africà, tothom està rebent donacions del gegant asiàtic; des de mascaretes a respiradors, passant per material per tests o guants, a l’enviament d’equips mèdics per ajudar al personal sanitari local.

    Una acció que, sens dubte, eleva la imatge internacional de la Xina i el seu president, Xi Jinping, especialment davant d’una Unió Europea que apareix lenta i dividida a l’hora de reaccionar davant l’epidèmia del coronavirus Covid-19.

    • Isidre Ambrós va ser corresponsal de La Vanguardia a Àsia

  • Barcelona posa a disposició de persones vulnerables 385 noves places per a confinar-se

    La tarda de dimecres es posaran en funcionament diversos equipaments municipals pensats per atendre les necessitats bàsiques de persones vulnerables i persones sense llar. Així, entra en funcionament el pavelló Victòria Eugènia, cedit per la Fira de Barcelona, amb 225 llits, ampliables fins a 1.000. De la mateixa manera, també s’inauguren 72 places a l’Hospital Dos de Maig, exclusives per a dones sense llar i un espai de 30 llits a Sant Joan de Déu Seveis Socials, pensat per atendre persones sense llar, derivades d’algun equipament municipal, que hagi donat positiu en Coronavirus però que no requereixi d’hospitalització.

    Aquestes 327 places que estrena Barcelona, se sumen a les 58 que, des de divendres passat va a posar a disposició l’Espai Pere Calafell, cedit pel centre Assís. D’aquesta manera, les -de moment- 385 places “garantiran que les persones que fins ara no podien, facin el confinament amb dignitat”, segons ha apuntat Gemma Tarafa, comissionada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona. La zona de la Fira de Barcelona, que és el que més destaca per la seva magnitud, ha estat muntat per la Guàrdia Urbana, els Bombers i l’Exèrcit i compta amb més de 6.000m². “Avui iniciem amb 225 llits i la setmana que ve ampliarem amb 225 més, fins a arribar a una xifra total de 1.000 llits, en funció de la demanda”, ha informat Tarafa.

    Les persones que accedeixin a qualsevol dels espais facilitats per l’Ajuntament seran sotmeses a un test de temperatura -que no a una prova del Covid-19- per a evitar contagis. De la mateixa manera, la disposició dels llits, les dutxes i zones com la bugaderia o la cuina, estan pensades per mantenir la distància de seguretat i, per això, no s’hi contempla la presència de famílies. Respecte aquestes, Tarafa ha recordat l’acord que l’Ajuntament manté amb l’operadora Apartur, que ha cedit 200 habitatges turístics al consistori -a preu d’habitatge social- per acollir famílies vulnerables.

    “La política més important de l’Ajuntament de Barcelona és la de l’habitatge”, ha assenyalat Tarafa, qui ha explicat que aquesta tasca se suma a l’acompanyament a 2.200 persones sense llar que ja eren usuàries d’equipaments municipals abans de la crisi del Coronavirus. Així, els agents de carrer de l’Ajuntament aniran informant a totes les persones sense llar de la possibilitat de realitzar el confinament en aquestes instal·lacions i, “els que vulguin, s’hi dirigiran de manera voluntària”, ha afirmat el referent de la Creu Roja a Barcelona, Javier Jaén.

    I és que les persones sense llar que no vulguin confinar-se en les instal·lacions facilitades per l’Ajuntament no hauran de fer-ho. Segons ha recordat Tarafa, remetent-se a les paraules del tinent d’alcalde Abert Batlle, “no hi ha cap instrucció que digui que s’ha de multar a persones sense llar que continuïn al carrer”.

    “Estem enmig d’una crisi sanitària amb un doble impacte per a les persones vulnerables”, ha assegurat Tarafa, qui ha equiparat la importància de frenar la corva de contagis i la de l’impacte socioeconòmic del Coronavirus. D’aquesta manera, i pensant en les persones vulnerables, la comissionada de Salut ha posat èmfasi en la “bona sintonia” de l’Ajuntament amb Creu Roja i Metges Sense Fronteres, amb els qui treballa per a poder tenir preparada la ciutat en cas de ser necessari.

    Igualment, Tarafa ha anunciat que el consistori està en reunions amb el Consorci Sanitari, per a poder posar a disposició dels hospitals equipaments necessaris per a ampliar-los en cas de ser necessari. “Ens hem d’anticipar com a ciutat”, ha afirmat.

  • L’AIFiCC i la CAMFIC signen un posicionament conjunt amb 12 línies d’actuació

    Davant la previsible saturació del Sistema Sanitari per la Pandèmia per SARS-CoV2, la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) proposen en un document conjunt 12 línies d’actuació preferents. Tanmateix i com han fet fins avui, ambdues organitzacions es posen a disposició de l’Administració per aquelles accions que permetin l’atenció a les persones i als professionals dins les seves competències.

    Entre d’altres qüestions, també exposen que els professionals de l’Atenció Primària disposen del coneixement, habilitats, actituds i experiència com per fer front tant a l’atenció com a les grans adaptacions i reptes que es tenen per davant. Així, especifiquen que cal reiterar amb intensitat a la població la importància de les mesures higièniques i de confinament a casa, i sancionar a qui no segueixi aquest confinament.

    Els Centres d’Atenció Primària ja han desenvolupat plans de contingència propis i reorganitzat horaris i recursos físics i humans. Consideren a més que també han de dur plans per atendre aquells dispositius que el Departament de Salut habiliti (hotels o altres tipus d’espais temporals). Per poder-ho fer amb eficiència demanen que l’administració pública els alliberi de tasques administratives i es faciliti la gestió telemàtica i el teletreball dels professionals quan es pugui.

    Entre les línies, reivindiquen que, davant el col·lapse viscut per altres telèfons centralitzats (061, 112), cal aconsellar a la població el contacte telefònic amb el seu centre d’Atenció Primària. A més, també es sumen a la crida per a disposar de mascaretes i Equips de Protecció Individual «perquè és imprescindible protegir els professionals».

    També demanen una atenció especial als pacients més vulnerables i aquells que no disposin de les condicions domiciliàries necessàries per fer front a la malaltia. Treball social i serveis d’atenció domiciliària. Així mateix, consideren que la coordinació entre centres residencials i sociosanitaris i els Centres d’Atenció Primària és ara més que mai essencial. Assenyalen també ambdues societats que es tracta de propostes solidàries que també cal coordinar. I anuncien que ofereixen una plataforma creada per compartir experiències i sumar positivament les millors pràctiques.

  • Metges de Catalunya exigeix a les autoritats mesures urgents per aturar “la sagnia de contagis de professionals sanitaris”

    Metges de Catalunya (MC) mostra la seva indignació per la quantitat de professionals sanitaris infectats pel coronavirus SARS-CoV-2 i responsabilitza de la situació a les autoritats sanitàries estatals i autonòmiques a les quals apressa a actuar “amb urgència”. El sindicat considera “inadmissible i extremadament perillós” que, segons les dades aportades aquest dimarts pel Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries, el col·lectiu de professionals de la salut acumuli un total de 5.400 persones contagiades pel coronavirus, una xifra que representa el 14% del total d’afectats en el conjunt de l’Estat i que supera percentualment a països amb molts més contagis, com la Xina i Itàlia.

    A Catalunya, la xifra és encara superior. 1.346 professionals sanitaris han donat positiu per coronavirus, segons ha anunciat la consellera de Salut, Alba Vergés, el que representa el 17% del total de la població infectada. No obstant això, MC està convençut que el nombre real de professionals contagiats és superior, tal com demostren algunes dades territorials. En aquest sentit, el sindicat denúncia que en províncies com Girona el 37% dels infectats correspon a sanitaris, segons les dades oficials d’aquest dilluns.

    L’organització vincula l’elevada quantitat de treballadors infectats de COVID-19 amb el desproveïment d’equips de protecció individual (EPI) que pateixen tant els centres hospitalaris com els centres d’atenció primària i sociosanitaris, i que ha estat àmpliament denunciat per MC i per totes les entitats que representen els professionals del sector. “La manca d’EPI, que diuen que han d’arribar i no arriben, provoca que els facultatius hagin de prestar assistència amb molta menys seguretat de la que haurien”, assegura el sindicat que reitera que la protecció dels professionals és indispensable per acabar amb la pandèmia. “Si no es proveeixen els materials de manera immediata i no es frena el contagi entre el col·lectiu de sanitaris, no ens en sortirem i la quantitat de víctimes serà insuportable”, avisa MC.

    Així mateix, el sindicat mèdic reclama que no es delegui la responsabilitat de subministrar mascaretes i altres materials a empreses alienes al sector o a ciutadans voluntariosos. “Tot i que es tracta d’iniciatives encomiables i molt agraïdes pels professionals, cal assegurar l’eficàcia i la garantia sanitària d’aquests materials abans de confiar en el seu ús”.

  • 8M: Dia de la dona (cis?)

    Disfòria de gènere. Aquest és el terme amb què, històricament, s’ha patologitzat les persones transsexuals. Termes com aquest, o travestisme de doble identitat, són els que encara s’usen en els centres de salut d’algunes comunitats autònomes que no tenen lleis trans específiques que vetllin pels drets socials, sanitaris i jurídics del col·lectiu. Ara, amb la nova ‘Llei Trans’ que Unidas Podemos ha presentat, aquests termes podrien desaparèixer aviat dels tràmits oficials.

    Ara bé, encara que la llei estableixi polítiques basades en la no discriminació de les persones trans i assenti una concepció no binària de les persones residents a l’Estat espanyol, la identitat de gènere continua sent una discussió que, com el debat sobre la prostitució, divideix els feminismes.

    La Federación Plataforma Trans és la responsable de redactar una proposició de protecció jurídica centrada més específicament en aquest col·lectiu que la llei d’Igualtat LGTBI (presentada al Congreso el 2018), que va ser recollida per UP. En ella s’alertava de la “discriminació estructural del col·lectiu trans”. Així, la nova llei suposarà, entre d’altres, protecció en l’àmbit del treball i jurídic. També s’eliminaran les diferències entre les comunitats autònomes que tenen lleis trans i les que no i es reconeixerà el dret dels més joves a triar la seva identitat de gènere, sigui femenina, masculina o no binària.

    I és aquesta porta oberta al no-binarisme una de les més importants, ja que, com explica Judith Juanhuix, presidenta de l’associació trans Generem, “transitar no vol dir passar d’una vorera a l’altra”. En aquesta línia, Juanhuix considera que aquesta nova llei posa les bases per a un canvi del codi civil, ja que “per a moltes lleis, és important pertànyer a un gènere o un altre”. Per exemple, una persona només es pot acollir a la llei de violència de gènere si s’identifica amb el gènere femení.

    I és precisament aquesta concepció de les identitats de gènere la que ha sembrat la polèmica, personificada en aquest cas pel Partido Feminista d’Espanya (PFE) que va ser expulsat d’Izquierda Unida per mostrar un rebuig frontal contra una llei que consideren “inadmissible”. Segons la formació liderada per l’advocada Lídia Falcón, diluir el gènere suposaria “fer desaparèixer les dones”. Segons el partit, les defensores d’aquesta llei, “es posen a les ordres del patriarcat”.

    Feminismes (trans)excloents

    “Si no parem atenció a les dones precàries, a les trans, negres, gitanes, amb diversitat funcional, i ens centrem en la feminitat abstracta, només pensarem els drets de les dones blanques, riques i cis”, exposa Juanhuix, qui qualifica de “barbaritat” les declaracions del PFE i l’acusa de “victimització del privilegi”. Exposa que les feministes ‘oficials’, en referència a icones clàssiques del feminisme espanyol com Lídia Falcón, són “sempre cisgènere. Ens acusen de lobby i no tenen en compte el 80% d’atur i l’exclusió del col·lectiu trans de tots els àmbits, inclòs el sentimental”.

    Eliminar les barreres de les concepcions de gènere i dels conceptes home-dona, segons Juanhuix, no suposa “eliminar les dones” ni llevar-los els drets. “Quan una llei parla d’homes o dones, no està parlant d’individus per se sinó que parla, per exemple, de la capacitat de gestar”, i considera que són les lleis les que s’han d’adaptar a les persones i no al revés. En aquesta línia, apunta que establir una concepció no-binària a la legislació, de fet, revalora les dones “pel que són i no per la seva capacitat de parir: proposem un llenguatge més inclusiu que concep la dona més enllà d’un úter reproductor”.

    “El gènere hauria de ser llibertat”, assegura la presidenta de Generem. I aquesta llibertat, amb la nova llei Trans, serà transmesa també als joves, que podran operar-se, transitar i registrar-se oficialment segons la seva tria de gènere. Per l’organització de Falcón, això és el “més greu de tot”, ja que considera que derivarà en l’administració d’hormones que faran que “el nen no creixi”.

    Davant aquestes afirmacions, Lina Mulero, representant de Trans*forma la Salut, apunta que un infant pot manifestar (“que no és el mateix que decidir”) la seva identitat a partir dels dos anys. “Però fins que no es comencin a veure els canvis físics associats a la pubertat no s’ha d’administrar cap tipus d’hormones”, assegura. Fins a aquella edat, doncs, no s’han de prendre accions mèdiques, només “ajudar a desenvolupar la identitat sentida i a socialitzar, que és bàsic”, diu Mulero. Així, sobre les declaracions del PFE, Mulero apunta a “diferències insalvables amb aquest feminisme que té una manera de pensar igual de misògina que el patriarcat que diuen voler abolir.

    L’atenció sanitària, el gran escoll

    “El gènere és una construcció social i els genitals no defineixen la identitat. Una persona ha de tenir identitat els 365 dies de l’any”, sentencia Mulero. I aquesta reivindicació de la llibertat d’identitat, passa, necessàriament, per un bon sistema d’atenció a la salut. I, avui, a falta d’una norma estatal, la situació canvia segons la comunitat autònoma. Madrid, Navarra, Aragó, el País Valencià, Balears i Andalusia compten amb lleis LGTBI i de transsexualitat. Catalunya, Múrcia, Extremadura i Galícia, només hi ha llei LGTBI i el País Basc només llei trans. La Rioja, Astúries, Cantàbria i Castella La Manxa i Castella i Lleó no tenen legislació.

    Aquesta diversitat de models d’atenció sanitària, gestionats tots per un mateix patró del Ministerio de Sanidad o, inclús, de l’OMS provoca molts casos de discriminació. “Quan derives una persona trans i has de posar un codi diagnòstic, poses el que et sistema et permet, com ‘travestisme de doble identitat’”, assegura Mulero. Així, tant Mulero com Juanhuix opinen que aquests tipus de discriminacions, sovint, és per falta de formació del professional sanitari. “Nosaltres podem ser expertes en qüestions mèdiques, però és només la persona qui és experta en la seva identitat”, afegeix Mulero.

    A Catalunya, però, el model és el necessari i l’adequat, segons les dues activistes. Trànsit, que és l’atenció sanitària que CatSalut presenta el 2016, ha canviat el model d’atenció biomèdic, per un de psicosocial, en què no existeixen diagnosis psiquiàtriques. Mulero, que treballa a Trànsit, assegura que “acompanyem per assolir la identitat que es vulgui de la manera que es vulgui, respectant els milers de maneres de transitar”.

    Trànsit va atendre 3,000 persones el 2019, de les quals 800 van ser primeres visites, establint-se com una porta d’entrada per a les persones que comencen el procés; “sobretot les persones no binàries, que han quedat completament excloses del sistema sanitari”. Mulero també destaca que són moltes les persones d’altres comunitats autònomes que truquen a Trànsit per a demanar assessorament o una bona atenció, que a les seves ciutats no aconsegueixen.

    8M: el dia de la dona (cis?)

    Arran, doncs, de la polèmica expulsió del PFE, i la irrupció de les teories feministes radicals (TERF) que no conceben les dones trans com a dones i s’oposen a la llei trans, el debat ha arribat a les portes del 8M. Les grans marxes unitàries que han tenyit de violeta les ciutats durant els darrers tres anys s’han nodrit no només de dones cisgènere i heterosexuals, sinó que també han marxat col·lectius homosexuals i no-binaris. Però certes branques del feminisme han apuntat que el dia 8M és “el dia de la dona” i que tots aquests altres col·lectius que reivindiquen les seves lluites “ja tenen dies propis” i que “no s’ha de tergiversar el missatge del 8M”.

    Aquest feminisme transexcloent és, segons Judith Juanhuix, similar a l’exclusió que van patir les dones lesbianes als anys 70. “Deien que no entenien el patriarcat igual que les dones heterosexuals perquè no se n’anaven al llit amb els homes ni patien la inseguretat dels espais. Ara, apliquen el mateix argument poc sòlid contra les persones trans”. Lina Mulero assegura que li agradaria “apropar postures”, ja que això significaria la fi de l’exclusió.

    Però Juanhuix carrega “contra les mirades que ens intenten reconciliar: és posar les dues postures a la mateixa alçada”, diu. “Som un subjecte polític: tothom té una opinió sobre nosaltres, però sense nosaltres”. El respecte a les identitats de gènere i la seva inclusió dins les lluites feministes, doncs, segons els col·lectius trans, l’única manera d’assolir la igualtat efectiva. Igual que amb les lluites de les dones migrades o amb diversitat funcional. “Patim el patriarcat igual que les cis-hetero i inclús més”, assegura Juanhuix. “Si les dones trans mai aconseguim ser lliures, voldrà dir que vivim en una societat amb tanta llibertat, que tothom podrà sentir-s’hi segur”, sentencia.

  • Obertament inicia una campanya per denunciar i reivindicar la doble opressió que reben les dones amb problemes de salut mental

    «Ara et toca a tu! Les dones amb problemes de salut mental també existim i ens hem de fer veure. La teva col·laboració és imprescindible per fer-ho possible!» Sota l’etiqueta #NoÉsNormal, la plataforma Obertament crida a la participació d’una campanya que busca fer visible històries de doble discriminació: per ser dona i tenir un problema de salut mental. A més, també demana que a banda de la vivència, també es parli de com li agradaria a cada dona que l’haguessin tractat.

    Obertament ha volgut aprofitar un any més el Dia Internacional de la dona treballadora per denunciar i reivindicar la doble opressió que reben les dones amb problemes de salut mental. Per aquest motiu, afirmen, «un any més seguim: Ni histèriques ni silenciades!»

    En el manifest que iniciava la campanya, Obertament afirma que «les dones vivim, pel simple fet de ser dones, un seguit d’experiències discriminatòries al llarg de la nostra vida que es materialitzen en comportaments com infantilització, intromissió, control o sobreprotecció, entre d’altres». Afegeixen que tots aquests comportaments s’agreugen i s’intensifiquen quan parlem de dones amb problemes de salut mental i així es dóna una situació que fa que les dones estiguin doblement discriminades i doblement silenciades.

    Donat que sovint és a l’àmbit més proper on es veuen representats aquests comportaments, Obertament ha volgut explorar com es manifesta aquesta doble opressió en l’àmbit més íntim, ja sigui amb la parella, família, amistats properes o companys de pis. Amb aquesta campanya també volen a part de denunciar donar un missatge transformador, «doncs són precisament les relacions personals més properes les que tenen un gran potencial de canviar les coses i acompanyar els processos de recuperació i empoderament. Sempre posant la cura al centre».

    Les dades revelen que, en el cas de la relacions més personals, les dones reben més comportaments discriminatoris que els homes. Segons l’estudi de percepció de l’estigma de Catalunya (2016), més de la meitat de les persones amb trastorn mental han sigut tractades de manera injusta per les seves famílies. Aquesta dada s’agreuja en el cas de les dones (56,2%, vers el 44,8% dels homes) i molt especialment en el cas de les dones joves (menors de 30 anys): 64.3% (vers el 36% dels homes joves). Un tracte injust que també es materialitza en les relacions afectivosexuals, on les dones tornen a ser les més perjudicades: reben un 10% d’estigma més que els homes per part de la parella. Pel que fa a les amistats, el 57% de les dones s’han sentit discriminades pel seu cercle d’amics i amigues. Tot i aquestes dades, gairebé la meitat de les dones que viuen un problema de salut mental decideixen explicar-ho com a primera opció al seu entorn més proper.

  • Calen més referents positius per lluitar contra la discriminació en contra de les persones seropositives

    Hi ha importants avenços en investigació i atenció sanitària a persones seropositives a Barcelona però, encara hi ha feina pendent en els processos d’informació i formació que permetin superar els estigmes que comporta portar VIH i evitar la discriminació, més encara en el cas persones LGBTI.

    La informació oportuna és clau per lluitar contra la discriminació en contra de les comunitats sexuals i persones portadores de VIH. Organitzacions com SIDA STUDI desenvolupen material documental, activitats per a nens, joves i formació d’educadors que aportin amb una visió crítica sobre els drets i llibertats sexuals.

    L’organització exposa algunes eines per a l’abordatge de l’educació integral per a la sexualitat. Els recursos es troben a través de tallers, exposicions i xerrades. Els recursos estan disponibles en el seu lloc web.

    Persones amb VIH que travessen fronteres per atenció

    Una altra línia d’acció és l’acompanyament. D’acord amb Héctor Adell, tècnic de VIH i treball sexual de l’organització Stop Sida, encara hi ha feina pendent per canviar els imaginaris estigmatitzants. «Fan falta referents positius. Les experiències de vida de les persones amb VIH no arriben als mitjans de comunicació, necessitem veure experiències de persones que viuen amb la malaltia», manifesta al respecte.

    És per això que, a més de l’assessorament clínic, és important parlar de l’àrea emocional per enfrontar la malaltia. Adquirir aquest nivell d’empatia significa una oportunitat important per millorar les condicions de vida de les prop de 31 mil persones que viuen amb VIH a Catalunya, segons informació de l’Agència de Salut Pública de Catalunya.

    Stop Sida treballa en projectes d’atenció a dones trans i homes que exerceixen treball sexual, això amb la finalitat de brindar acompanyament en els seus tractaments. Adell manifesta que el 2019 van atendre 170 persones amb VIH. La major part de les sol·licituds vénen de població migrant, sobretot d’origen colombià i veneçolà, a qui se’ls ajuda a gestionar l’accés al sistema de salut a través de l’obtenció de l’empadronament, targeta sanitària i la derivació hospitalària.

    El procés d’acompanyament busca generar confiança i atendre les seves necessitats des d’una perspectiva LGBTI. Entre aquestes sol·licituds es troben casos de discriminació per estat de salut o preocupació per la continuïtat del tractament de VIH i discriminació per identitat sexual (homofòbia, lesbofòbia o transfòbia).

    Si bé hi ha la cobertura sanitària solidificada a Catalunya per a atenció a persones amb VIH, segons Adell, hi ha factors a millorar. «Caldria millorar la percepció del personal sanitari i administratiu sobre la informació. A vegades costa molt trobar informació o saber transmetre-la, de vegades s’oblida que moltes persones vénen d’un altre sistema sanitari o de llocs més precaritzats», esmenta.

    L’objectiu 90-90-90 i avanços a Espanya

    Per al 2020, ONUSIDA aspira donar un important pas per a l’erradicació de l’epidèmia de VIH/SIDA. El 90-90-90 és un objectiu mundial que busca que el 90% de persones que viuen amb la malaltia coneguin el seu estat serològic respecte el VIH; que el 90% de les persones diagnosticades rebin teràpia antiretrovírica, i que el 90% d’aquest últim grup aconsegueixi la supressió viral.

    D’acord amb un informe del Centre Nacional d’Epidemiologia – Institut de Salut Carlos III/Pla Nacional sobre la Sida, emès el 2019, Espanya té importants avenços en la recerca d’aconseguir el 90-90-90 i el país estaria molt a prop d’aconseguir aquesta meta. De les 146.500 persones que s’estima que viuen amb VIH a Espanya, el 86% (126.278 persones) ja ha estat diagnosticada. D’ells, el 93,4% (117.994 persones) ja compta amb un tractament. Dels quals, el 90,4% (106.621 persones) ja ha arribat a la supressió viral de la malaltia.

  • El CatSalut suspèn, per ara, la Instrucció per evitar el frau de llei en l’accés a assistència sanitària

    Signada per Adrià Comella, director del Servei Català de la salut, s’ha fet pública la resolució per la qual s’estableix «la suspensió de l’aplicació de la Instrucció 05/2019, Actuacions per evitar el frau de llei en l’accés amb càrrec al Servei Català de la Salut (CatSalut) i per al rescabalament de despeses d’assistència sanitària en cas de frau de llei, amb la finalitat de garantir la sostenibilitat del sistema sanitari públic, del CatSalut».

    Aquest moviment arriba després de la queixa d’amplis sectors. De fet, per això argumenta la suspensió el mateix CatSalut. Actualment, s’havia tancat ja el tràmit d’informació pública i audiència de les entitats interessades del Decret pel qual s’anava a aprovar el reglament de desenvolupament de la Llei 9/2017, de 27 de juny, que estableix la universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut.

    Les al·legacions rebudes en aquest tràmit, afirmen, feien «palès que el contingut de la Instrucció 05/2019 pot induir a interpretacions que són contràries a la seva autèntica finalitat, que, en cap cas, ha de suposar una restricció dels drets de les persones en risc d’exclusió social o persones pertanyents a grups en risc d’exclusió social».

    D’acord amb això, el CatSalut ha considerat convenient suspendre l’aplicació de la Instrucció 05/2019 fins que s’aprovi i entri en vigor el Decret que desenvolupa aspectes fonamentals sobre l’abast que ha de tenir l’assistència sanitària en cas de persones en risc d’exclusió social o
    persones pertanyents a grups en risc d’exclusió social.

    Paral·lelament a la resolució de suspensió d’aplicació de la Instrucció 05/2019, per evitar el frau de llei, l’Ajuntament de Barcelona ha inclòs en l’ordre del dia del Ple Municipal realitzar una Declaració Institucional en contra d’aquesta instrucció.

    Segons el text presentat a la comissió municipal, la declaració vol «instar a la Generalitat de Catalunya a retirar la Instrucció 05/2019 per evitar que s’alimentin sospites de frau sobre les persones que resideixen a Catalunya en situació de precarietat habitacional i una aplicació arbitrària i/o discriminatòria del dret a l’accés universal a la sanitat pública». A més, també instar-la perquè «vetlli per què el Reglament de la Llei 9/2017, actualment en fase de consultes, no contribueixi a crear noves situacions d’exclusió i garanteixi la universalitat de l’assistència sanitària, buscant el consens amb les organitzacions socials, els professionals de la sanitat pública i el món local». Finalment, instar a la Generalitat també a què proporcioni la informació, tot respectant la Llei orgànica 3/2018, de 5 de desembre, de protecció de dades, que l’hagi motivat a aprovar la Instrucció 05/2019 i que «iniciï un procés que busqui el consens amb les organitzacions socials, els professionals de la sanitat pública i el món local per donar-hi una resposta que faci compatible la sostenibilitat del sistema de finançament públic i la universalitat del dret a l’assistència».

    Aquestes demandes arriben després de valorar que la instrucció valorava com a criteris de frau elements que es contradeien amb la base de la sanitat universal. Per exemple, en el text parlen que la instrucció «identifica com a possible criteri de frau el fet de no disposar de cap contracte de treball, subministrament o lloguer que acrediti la residència habitual» però al mateix temps recorden que la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases de règim local, estipula que les administracions públiques locals tenen l’obligació d’empadronar a totes les persones que visquin al seu territori i que tots els veïns i veïnes d’aquest mateix territori tenen el dret i l’obligació d’empadronar-se.

    Des de l’Ajuntament de Barcelona destaquen aquests elements perquè aquest empadronament és la porta d’accés a drets fonamentals com ara l’assistència sanitària pública o l’escolarització bàsica dels menors. Afegeixen que és necessari garantir aquests drets perquè «la realitat de molts dels veïns i veïnes de Barcelona vinculada a l’habitatge és la residència no continuada en un mateix habitatge i, per tant, la dificultat d’acreditar documentació relativa a un domicili fix». Recorden que, per pal·liar aquesta realitat l’Ajuntament de Barcelona facilita als seus veïns polítiques d’empadronament actiu que inclouen l’empadronament sense domicili fix.