Just Deploy It!

Categoría: Moviments

  • Falten suports a l’aula per als alumnes amb síndrome d’Asperger

    «El meu Asperger m’ajuda a no creure en mentides. Em fa diferent, i ser diferent és un regal. Jo ho considero un superpoder». La mediàtica Greta Thunberg forma part d’aquest 2,5% de la població mundial que pateix la síndrome d’Asperger, una condició enquadrada en el que es coneix com a trastorns de l’espectre autista (TEA). Les estadístiques oficials indiquen que afecta 3 de cada 1.000 infants a l’Estat espanyol, tot i que estudis recents apunten que aquesta xifra podria ser més elevada (1 de cada 250).

    Es tracta d’un trastorn neurobiològic que té l’origen en una alteració de les àrees cerebrals implicades en les habilitats comunicatives i socials. Malgrat la seva prevalença, l’Asperger ha estat fins fa relativament poc temps un gran desconegut associat, a més, a un bon nombre de mites i idees errònies. Afortunadament, les coses van canviant i casos mediàtics com el de l’adolescent sueca han contribuït a donar-hi més visibilitat.

    Tal com explica Alfonso Igualada, professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, «els darrers anys ha augmentat la detecció dels infants amb trastorn de l’espectre autista (TEA) gràcies al fet que la societat coneix més bé aquesta qüestió. Per sort, queden lluny els estereotips d’altres èpoques».

    Un perfil femení «emergent»

    «Un altre aspecte que ha influït en l’augment de la detecció de casos és el fet que s’ha identificat un perfil dins l’espectre: el que caracteritza principalment les dones», comenta Cristina Mumbardó, professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC. «Fins ara s’havia detectat més incidència d’homes. No obstant això, les deteccions tardanes en dones amb TEA han disparat les alarmes, i han donat a conèixer un perfil menys estudiat i caracteritzat per presentar interessos que solen estar centrats en la lingüística, la història, l’art…», explica la professora.

    Encara que es manifesta de manera diferent en cada infant, les persones amb síndrome d’Asperger es caracteritzen per demostrar un interès notable per aspectes concrets o un tema en particular, en els quals arriben a ser experts; desenvolupen rituals o rutines repetitives, i són literals en el llenguatge i la comprensió (no entenen les ironies, les metàfores, etc.).

    Així mateix, solen mostrar un comportament social i emocionalment inadequat, amb dificultats per a manifestar empatia i establir vincles amb els altres. «Els individus amb síndrome d’Asperger entenen les relacions socials amb una altra òptica. Per exemple, sabem que els agrada estar amb altres persones, però no els cal interactuar constantment», comenta Alfonso Igualada.

    També és freqüent (sobretot en els infants) que tinguin conductes disruptives i no adaptatives com, per exemple, molestar o fer sorolls. «Aquestes actituds de vegades van dirigides a comunicar, mentre que altres vegades les fan servir per a gestionar-se i regular-se a ells mateixos i l’entorn», explica Cristina Mumbardó.

    Igual que la resta dels TEA, els casos d’Asperger se solen detectar en edats primerenques (encara que hi ha un nombre important d’adults sense diagnosticar), coincidint amb l’inici de l’escolarització. Segons dades de la Confederació Autisme Espanya, entorn de 50.000 infants en edat escolar tenen un TEA, i la majoria estan escolaritzats en centres ordinaris, cosa que planteja la qüestió de com s’integren i es gestionen les seves peculiaritats a l’aula. Respecte a això, els estudis han demostrat que el tractament individualitzat i multidisciplinari és clau per a la integració d’aquests infants tant en l’àmbit escolar com en la resta dels entorns en què es desenvolupen.

    El camuflatge com a falsa estratègia d’integració

    Per a Alfonso Igualada i Cristina Mumbardó, el problema principal en aquest sentit és que a les escoles es tendeix a obviar les necessitats d’aquests infants, prioritzant altres aspectes com el currículum i les metodologies d’aprenentatge generalistes, sense tenir en compte els millors resultats pel que fa a la manera de tractar els alumnes amb un TEA.

    «Cal que les institucions educatives creïn contextos positius d’aprenentatge per a aquests infants, dirigits a evitar situacions problemàtiques, com el camuflatge, les conductes disruptives i els problemes emocionals. Concretament, el camuflatge, que consisteix bàsicament a no mostrar-se com són, sol ser una estratègia a la qual, majoritàriament les nenes amb TEA, recorren per a adaptar-se al que és esperable. Per això, crear un entorn sensible a les diferents maneres d’interaccionar amb els altres infants permetrà una detecció i una intervenció primerenques», expliquen els experts de la UOC.

    Tant la gestió d’aquests infants com la creació de contextos que afavoreixin la seva integració passen per una formació del professorat adequada. «La formació del docent és fonamental per a detectar les necessitats d’aquests alumnes i ajustar-hi les actuacions, de manera que puguin derivar-los a professionals especialitzats i coordinar-se amb aquests professionals», assenyalen Igualada i Mumbardó.

    No obstant això, no n’hi ha prou amb aquesta formació del professorat, ja que, com expliquen els experts, el professional format i especialitzat en les patologies de la comunicació, que seria una de les àrees d’intervenció en el TEA, és el logopeda. «Aquesta figura, malauradament, no existeix en el sistema escolar, i en els pocs casos en què sí que es recull la seva participació, aquesta resulta insuficient», expliquen els professors.

    Així mateix, l’externalització del logopeda i dels professionals especialitzats té un impacte negatiu en el coneixement compartit i les pràctiques integrades a l’escola. Per tant, «encara que els professors disposin d’una gran formació, no disposen del suport necessari per a guiar les intervencions en l’àmbit escolar, d’aula i individualitzades dels infants amb síndrome d’Asperger», considera Cristina Mumbardó.

    Pel que fa als programes d’intervenció que han demostrat ser més efectius en el tractament d’aquests infants, Alfonso Igualada comenta que les darreres investigacions destaquen la intervenció amb coetanis (peer training) per a treballar les competències de l’entorn i les habilitats socials amb els companys de l’aula. «En edats primerenques s’ha demostrat àmpliament la millora que s’aconsegueix amb intervencions basades en les habilitats comunicatives de l’infant i en els seus interessos, però que també s’enfoquen a habilitar l’entorn (escola i casa) i implicar les persones de referència (educador i família) perquè siguin promotores d’oportunitats d’aprenentatge per a aquests infants», conclou Igualada.

    Aquest article és original de la UOC

  • #NoSócUnVirus: iniciatives que sensibilitzen sobre el coronavirus a Barcelona

    Fa uns dies, mentre baixava les maletes d’un cotxe en un carrer de Barcelona, al Jia Liang Sun-Wang li van cridar: «coronavirus!». Tot i ser barceloní, va viure en la seva mateixa pell el racisme que estan patint moltes persones asiàtiques a causa de l’expansió del coronavirus originat a la ciutat xinesa de Wuhan, ara batejat com a Covid-19.

    Jia Liang creu que l’augment d’aquests casos de discriminació és «un problema internacional». Ell mateix explica que la seva germana, que ara viu a Londres, ha rebut males mirades i bromes de mal gust relacionades amb el brot de la nova malaltia. Per això, aquest estudiant de doctorat a l’IRB Barcelona va decidir sumar-se a una iniciativa nascuda a França per conscienciar, a través de les xarxes socials, sobre racisme i combatre la desinformació. Fa deu dies, ell va ser el primer en tuitar #NoSócUnVirus en català i es fa afegir així als activistes que ho havien fet amb altres idiomes arreu del món.

    Jia Liang no és l’únic barceloní que ha agafat empenta per sensibilitzar sobre les discriminacions que està provocant la por al coronavirus. El passat 1 de febrer, les joves asiàtic descendents de Catalunya del col·lectiu Catàrsia van fer una acció de denúncia davant de l’Arc de Triomf de Barcelona.

    Tal com també han fet activistes antiracistes asiàtiques de diferents països, les joves barcelonines van fer una performance pública en la qual llegien un poema que denunciava «el racisme contra la comunitat xinesa que s’està legitimant amb la situació del coronavirus». D’aquesta manera reivindicaven que per elles «no només és important sinó necessari posicionar-se davant del racisme i no quedar-se callades».

    Al mateix barri on es troba l’Arc de Triomf, el Fort Pienc, amb una gran presència de veïns i comerciants d’origen xinès, l’associació comercial ha iniciat una campanya de sensibilització – tant entre els seus comerços associats com de cara al públic. Juanjo Peña, President de l’Eix Comercial del Fort Pienc, explica que fan «una tasca de conscienciació, perquè si algú té símptomes sàpiga què ha de fer», però recorda que ara per ara «l’ambient és de normalitat». En l’àmbit comunicatiu, l’entitat ha iniciat una campanya a les xarxes amb el lema ‘Benvinguts! Estem treballant per tu’ per fer palès que cal mantenir la confiança en els establiments xinesos del barri.

    Discriminacions invisibilitzades de la comunitat xinesa

    L’advocada de l’Associació Catalana de Professionals d’Estrangeria, Kangyun Xiao, ha iniciat una campanya personal gratuïta d’assessorament jurídic per a les persones que hagin pogut patir racisme arran del coronavirus. Xiao planteja que hi ha mecanismes del dret que poden ser útils per ajudar a parar les actituds racistes.

    Tot i això, són processos que a vegades poden ser difícils. «La comunitat xinesa a vegades és molt desconeixedora dels seus propis drets» deia l’advocada en una entrevista a Betevé, i per això «no s’utilitza suficientment aquesta eina que el dret ens dona».

    Jia Liang creu que el racisme contra les persones xineses i asiàtiques en general no és una cosa nova, tot i que moltes vegades està invisibilitzat. «Dins la comunitat asiàtica, totes les persones en algun moment de la nostra vida hem viscut un acte discriminatori». Ell mateix explica que a l’inici de l’ESO va patir bullying, tot i que és una situació que, a mesura que s’ha fet més gran, ha notat menys.

    Coincideix amb l’advocada quan diu que «de la discriminació a la comunitat asiàtica a casa nostra no se n’ha parlat gaire, en comparació, per exemple, amb la discriminació contra la població llatina». El jove creu que això passa perquè la gent d’aquest col·lectiu «no ho denuncia tant, també per les barreres idiomàtiques que tenen».

    Combatre les fake news per frenar el racisme

    Per fer front a aquest auge del racisme, uns actors clau són els mitjans de comunicació i les xarxes socials. «Molts mitjans estan exagerant l’alarma del coronavirus mentre que fora de la Xina la probabilitat de contagi és molt baixa», diu Jia Liang Sun-Wang, que recorda que no s’ha detectat cap cas de coronavirus a Catalunya, només un a les Canàries i un a les Illes Balears. «S’està generant una por irracional», afegeix.

    I és que precisament, la por és «una de les emocions que ens porta a prendre més decisions, com a reacció gairebé per necessitat antropològica. Davant d’una notícia que ens genera por, és més fàcil que es prengui la decisió de compartir-la; sovint, per bona intenció ens convertim en difusors de desinformació», afirma Alexandre López-Borrull, professor dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC.

    Pel professor, a part dels activistes, és important que també els científics i els experts tinguin presència a les xarxes socials per fer arribar missatges veraços a la població, per exemple, «creant fils de context, donant la seva opinió i ajudant a desmentir rumors», considera López-Borrull.

  • “S’ofereix una història molt simplista sobre la depressió i això només porta a una solució: les drogues”

    En Connexions perdudes. Causes reals i solucions inesperades per a la depressió, Johann Hari indaga sobre les causes de l’ansietat i la depressió des d’una perspectiva absolutament diferent de les que coneixem fins ara.

    Ja d’adolescent, el mateix autor va ser diagnosticat de patir un desequilibri químic en el cervell i va haver de prendre antidepressius. Amb el temps, va comprendre que aquest diagnòstic era erroni i l’habitual per a tota una generació. Va pensar llavors que ansietat i depressió tindrien a veure amb la forma en què vivim. Per afirmar la seva tesi, va estar anys investigant i viatjant pel món.

    En Conexiones perdidas, Hari presenta “nou causes reals contrastades amb científics i proposa solucions radicalment diferents per acabar amb aquesta epidèmia global”. Parlem amb ell sobre tot això.

    En la introducció, parles sobre la teva primera consulta a un metge i expliques que aquest no et va preguntar sobre els motius de la teva angoixa ni de les teves vivències. Parles amb això dels determinants socials de la salut. Per què a la majoria de les consultes no es tenen en compte?

    Durant la major part de la meva vida, hi va haver dos misteris que planaven sobre mi. No els entenia, i si sóc honest, tenia por d’investigar-los. El primer misteri és que tinc 40 anys i al llarg de la meva vida, la depressió i l’ansietat han augmentat a tot el món occidental, inclosa Espanya. Volia entendre: per què ens està passant això? Per què a molts més de nosaltres ens costa tant passar el dia?

    I volia entendre això per un misteri més personal. Quan era adolescent, vaig anar al meu metge i recordo haver-li dit que tenia la sensació que el dolor se m’escapava. No vaig poder controlar-lo; estava bastant avergonyit d’això. El meu metge em va explicar una història que ara veig que no estava totalment equivocada, però que era bastant simplificada. Va dir: “sabem per què la gent se sent així. De vegades, alguna cosa va malament en el cervell de les persones, hi ha un desequilibri químic natural. Tot el que necessitem és donar-te una droga perquè els teus químics tornin a la normalitat”. Així que em va donar un antidepressiu anomenat Paxil. I em vaig sentir molt millor per un temps, vaig tenir un veritable impuls, però després la depressió va tornar. Així que em van donar dosis cada vegada més altes fins que durant 13 anys vaig estar prenent la màxima dosi possible però encara tenia molt dolor. Així que vaig començar a preguntar-me: “estic fent tot el que em diuen que faci; Per què segueixo sentint-me així?”

    I per respondre’t vas viatjar 40.000 milles. Què vas trobar?

    Vaig entrevistar als principals experts científics, i a persones que han passat per la depressió a tot arreu. Vaig aprendre que hi ha evidència científica de nou factors que condueixen a la nostra depressió. Dos d’ells estan de fet en la nostra biologia. Els teus gens poden fer-te més sensible a aquests problemes, i hi ha canvis reals en el cervell que passen quan et deprimeixes i que poden fer més difícil sortir. Però la majoria dels factors que s’ha demostrat que causen la depressió i l’ansietat no estan en la nostra biologia.

    Per exemple, si estàs realment sol, és molt més probable que et deprimeixis. Si estàs sota control a la feina, és molt més probable que et deprimeixis. Si no interactues amb el món natural, és molt més probable que et deprimeixis. Aquests són factors de la forma en què vivim, i una vegada que els entens, s’obre un conjunt molt diferent de solucions que s’han d’oferir juntament amb l’opció de les drogues.

    Tots sabem que tenim necessitats físiques naturals. Òbviament, necessites menjar, refugi, aigua i aire net. Hi ha evidència igualment forta que tots els éssers humans tenen necessitats psicològiques naturals. Necessites sentir que pertanys. Necessites sentir que la teva vida té sentit i propòsit. Aquesta cultura que hem construït és bona en moltes coses, però cada vegada som menys bons per satisfer les profundes necessitats psicològiques subjacents de la gent.

    Una gran part del meu llibre es pregunta quines són les necessitats psicològiques no satisfetes que condueixen a aquesta epidèmia de depressió i ansietat. I llavors, com podem començar a construir una cultura que satisfaci aquestes necessitats?

    El nostre sistema clínic està creat per respondre, principalment, a problemes biològics. Hi ha algunes causes biològiques reals de la depressió, però existeixen juntament amb, i interactuen amb, aquestes enormes causes psicològiques i socials.

    Començaré donant-te un exemple. Tothom sap que el menjar escombraries s’ha apoderat de la nostra dieta i ens ha fet emmalaltir físicament. No ho dic amb cap superioritat… Literalment vaig venir aquí des de McDonald’s. Però hi ha una evidència igualment forta que una espècie de valors escombraries s’han apoderat de les nostres ments i ens han fet emmalaltir mentalment.

    Durant milers d’anys, els filòsofs han dit “si penses que la vida és sobre els diners, i l’estatus, i l’exhibició, et sentiràs com una merda”. No és una cita exacta de Confuci, però és l’essencial de què va dir. Però estranyament, ningú havia provat això científicament fins que ho va fer un home increïble que vaig conèixer anomenat Professor Tim Kasser.

    La seva investigació suggereix coneixements crucials. Com més penses que la vida es tracta de comprar coses i mostrar-les i com et veus davant d’altres persones, més probable és que et deprimeixis i et posis ansiós en una quantitat realment significativa. I com a societat, ens hem convertit en molt més impulsats per aquestes forces.

    Al principi, això sembla bastant obvi. Tots saben que no jauràs en el teu llit de mort i pensaràs en tots els m’agrada que tens a Instagram i en totes les sabates que vas comprar. Pensaràs en moments d’amor i connexió. Però, com em va dir el professor Kasser, vivim en una màquina dissenyada perquè descuidem el que és important a la vida. Estem constantment bombardejats amb missatges que ens diuen que busquem la felicitat en els llocs equivocats.

    El professor Kasser volia esbrinar si podem interrompre aquesta màquina. Va fer un experiment en el qual va fer que la gent es reunís, un cop cada poques setmanes, durant mesos, per parlar dels moments en què realment han trobat sentit i propòsit en les seves vides. Per a algunes persones era tocar música, o córrer a la platja amb els seus fills. El grup va ser dissenyat per preguntar: ¿com pots dedicar més de la teva vida a aquestes coses, i menys a aquests valors escombraries? Van demostrar que només aquesta experiència va conduir a un canvi realment significatiu en els valors de la gent. Els va allunyar de les forces que causaven tanta depressió.

    Aquestes són causes que van molt més enllà de la nostra biologia i el nostre sistema mèdic actual no és bo per a respondre a causes no biològiques.

    Com has comentat aquí, al teu llibre expliques que en el teu llarg viatge vas acabar identificant nou causes de la depressió i l’ansietat. Responen a la dinàmica de la vida capitalista? Per què cal conèixer-les i classificar-les?

    Com a primera idea, crec que és massa simplista dir que aquestes causes “responen a la dinàmica de la vida capitalista”. En primer lloc, diversos d’ells, com els traumes de la infància, per exemple, no tenen res a veure amb el capitalisme. I en segon lloc, en les societats comunistes com la Unió Soviètica i Corea del Nord, hi havia i hi ha una enorme quantitat de depressió, desesperació i ansietat, gairebé amb tota seguretat més que en les nostres societats, de fet. Qualsevol tipus d’economia -capitalista, comunista, socialdemòcrata- pot fallar en satisfer les necessitats humanes subjacents de la gent si no funciona bé. El problema central és que moltes de les necessitats més profundes de la gent com humans no estan sent satisfetes per la forma en què funciona la nostra societat en aquest moment.

    Però per abordar la teva pregunta… Si no entens el que causa un problema, és realment difícil de resoldre. Fins ara, a la majoria de les persones se’ls ha ofert una història molt simplista sobre la seva depressió. Diuen que és única i enterament un problema amb la química del seu cervell. Això només porta a una solució: les drogues. Les drogues donen una mica d’alleujament però per a la majoria, lamentablement, no estan resolent el problema a llarg termini. Les millors investigacions científiques mostren que la majoria de les persones que prenen antidepressius químics es deprimeixen de nou. Així que necessitem tenir una comprensió més profunda del problema, per poder ampliar el menú de solucions.

    Per exemple?

    L’any 2000, un psiquiatre sud-africà anomenat Derek Summerfield es trobava a Cambodja realitzant algunes investigacions sobre els efectes psicològics de les mines terrestres sense explotar, en un moment en què es comercialitzaven per primera vegada al país antidepressius químics. Els metges locals no sabien molt sobre aquestes drogues, així que li van demanar a Summerfeld que les expliqués. Quan va acabar, li van explicar que no necessitaven aquests nous productes químics perquè ja tenien antidepressius. Desconcertat, Derek els va demanar que li expliquessin, esperant que li diguessin sobre algun remei d’herbes local. En canvi, li van parlar d’alguna cosa bastant diferent.

    Li van explicar una història sobre un granger al qual havien tractat. Treballava en els camps d’arròs, i un dia va trepitjar una mina terrestre i li van volar la cama. Li van posar un membre artificial, i amb el temps va tornar a treballar. Però és molt dolorós treballar quan el teu membre artificial està sota l’aigua, i tornar al camp on va ser volat el va posar molt ansiós. Es va deprimir profundament.

    Els metges i els seus veïns van seure amb aquest home i van parlar de la seva vida i els seus problemes. Es van adonar que fins i tot amb el seu nou membre artificial, el seu antic treball era massa difícil, que estava constantment estressat i amb dolor físic, i que aquestes coses es combinaven per voler simplement deixar de viure. Els seus interlocutors van tenir una idea. Li van suggerir que treballés com a lleter, una feina que li causés menys dolor a la cama postissa i li produís menys records pertorbadors. Creien que era perfectament capaç de fer el canvi. Així que li van comprar una vaca. En els mesos i anys següents, la seva vida va canviar. La seva depressió, que una vegada va ser profunda, es va aixecar. Els metges cambodjans li van dir al Dr. Summerfeld: “Veurà, metge, la vaca era un antidepressiu”.

    Amb el temps, vaig arribar a creure que aquesta petita escena al sud-est asiàtic, que al principi sona una mica estrafolària, representa de fet, de manera destil·lada, un canvi de perspectiva que molts de nosaltres hem de fer si volem progressar.

    Només perquè van entendre la causa de la depressió del granger van poder trobar la solució. Així que hem de preguntar-nos: què està causant la nostra depressió, i quina és la vaca per això?

    Com es pot treballar això amb els treballadors sanitaris?

    He vist la resposta a aquesta pregunta posada en pràctica. Som la societat més solitària de la història de la humanitat. Un estudi recent va preguntar als americans “quantes persones et coneixen bé?” La meitat d’ells va dir que ningú. No és tan dolent a Espanya, però està empitjorant. Vaig passar molt de temps parlant amb un home anomenat Professor John Cacioppo a Chicago, que era el principal expert del món en soledat. Em va dir: per què existim? Tots en aquesta habitació, tots nosaltres? Una raó és que els nostres avantpassats de les sabanes d’Àfrica eren molt bons en una cosa. No eren més grans que els animals que van derrocar; no eren més ràpids que els animals que van derrocar; però eren molt millors per a agrupar-se i cooperar. Igual que les abelles van evolucionar per viure en un rusc, els humans van evolucionar per viure en una tribu.

    Som els primers humans a tractar de dissoldre les nostres tribus.

    Però hi ha una solució. Un dels meus herois és un doctor anomenat Sam Everington. És metge general en una zona pobra de l’est de Londres, on vaig viure durant molt de temps, i estava molt incòmode. Tenia un munt de pacients que venien a ell amb depressió, i com jo, no s’oposa als antidepressius químics, que per a algunes persones són un avantatge, però va poder veure que per molts dels seus pacients, no estaven resolent els seus problemes. Així que un dia, va decidir intentar alguna cosa diferent.

    Una dona va venir a la seva oficina anomenada Lisa Cunningham. La vaig conèixer més tard. Lisa havia estat tancada a casa amb una depressió paralitzant i ansietat durant set anys. Tot just havia sortit de casa seva. Sam li va dir: “No et preocupis, seguiré donant-te aquestes drogues”. Però també receptaré una altra cosa.

    Hi havia una àrea darrere de la suite de consultoris mèdics que era només un solar nu. Sam li va dir a Lisa: “el que m’agradaria que fessis és venir, unes quantes vegades a la setmana, a aquest solar, i reunir-te amb un grup d’altres persones deprimides i ansioses, per trobar alguna cosa significativa que fer junts”.

    La primera vegada que el grup es va reunir, Lisa estava literalment malalta físicament. Però el grup va començar a parlar, i van preguntar: què podem fer? I van decidir que construirien un jardí. Eren gent del centre de Londres com jo, que no sabien res de jardineria. Així que van començar a llegir llibres, a veure vídeos. Van començar a ficar els dits a terra. Van començar a aprendre els ritmes de les estacions. Hi ha moltes proves que l’exposició al món natural és un antidepressiu molt poderós.

    Però van començar a fer alguna cosa encara més important. Van començar a formar una tribu. Van començar a formar un grup. Van començar a preocupar-se l’un per l’altre. Si un d’ells no es presentava, anaven a buscar-lo.

    Com Lisa em va dir, quan el jardí va començar a florir, nosaltres vam començar a florir. Aquest enfocament es diu prescripció social, i hi ha un creixent conjunt de proves que demostren que produeix caigudes substancials en la depressió i l’ansietat.

    En aquesta cultura ens diuen constantment, quan ens sentim ansiosos o deprimits, que siguem tu. Sigues tu mateix. Com si l’individualisme fos el que hauríem de buscar. Però en realitat, el que la depressió em va ensenyar és… no siguis tu. No siguis tu mateix. Siguem nosaltres. Siguem nosaltres. El que hauríem d’aspirar és a ser part d’una tribu.

    Quin tipus de difusió s’ha de fer sobre les causes? De quina manera perquè baixi la quantitat de persones que pateixen aquestes situacions?

    El més important és explicar-li a la gent que si està deprimit o si està ansiós, que no és feble. No està boig. No és, en general, una màquina amb parts trencades. És un ésser humà amb necessitats insatisfetes i el que mereix és amor i suport per aconseguir aquestes necessitats més profundes. Una vegada que entengui això, podrà començar a resoldre alguns dels problemes que causen tanta depressió.

    Podem preguntar-li a la gent si odia la seva feina. Hi ha fortes evidències que els éssers humans necessitem sentir que les nostres vides tenen sentit, que estem fent alguna cosa amb un propòsit que marca la diferència. És una necessitat psicològica natural. Però entre 2011 i 2012, l’empresa d’enquestes Gallup va realitzar l’estudi més detallat mai fet sobre com se sent la gent pel que fa al fet que passem la major part de les nostres vides desperts fent la nostra feina remunerada. Van trobar que el 13% de les persones diuen que estan “compromeses” amb el seu treball, el troben significatiu i ho esperen amb ànsies. El 63% diu que “no estan compromesos”, el que es defineix com “somnambulisme en el seu dia de treball”. I el 24% està “activament desconnectat”: l’odien.

    La majoria de les persones deprimides i ansioses que conec, em vaig adonar, estan dins del 87% que no els agrada la seva feina. Així que vaig començar a indagar per veure si hi ha alguna evidència que això podria estar relacionat amb la depressió. Va resultar que un científic australià anomenat Michael Marmott havia fet un gran avanç en respondre a aquesta pregunta en la dècada de 1970. Volia investigar què causa l’estrès en el lloc de treball, i creia que havia trobat el laboratori perfecte per descobrir la resposta: l’administració pública britànica, amb seu a Whitehall. Aquest petit exèrcit de buròcrates i funcionaris es va dividir en dinou capes diferents, des del Secretari Permanent en la part superior, fins als mecanògrafs a la part inferior. El que volia saber, al principi, era: qui és més probable que tingui un atac al cor relacionat amb l’estrès: el gran cap de dalt o algú per sota d’ell?

    Tothom li va dir: estàs perdent el temps. Òbviament, el cap estarà més estressat, perquè té més responsabilitat. Però quan Michael va publicar els seus resultats, va revelar que la veritat era exactament el contrari. Com més baix estigui un empleat en la jerarquia, més alt serà el seu nivell d’estrès i la probabilitat de tenir un atac al cor. Ara volia saber: per què?

    I va ser llavors quan, després de dos anys més estudiant als funcionaris, va descobrir el factor més gran. Resulta que si no tens control sobre el teu treball, és molt més probable que t’estressis i, el que és més important, que et deprimeixis. Els humans tenen una necessitat innata de sentir que el que estem fent, dia a dia, és significatiu. Quan estàs controlat, no pots crear un significat a partir del teu treball.

    Tot d’una, la depressió de molts dels meus amics, fins i tot els que tenen treballs de luxe, que passen la major part de les seves hores de vigília sentint-se controlats i no apreciats, va començar a semblar no un problema amb els seus cervells, sinó un problema amb els seus entorns.

    Vaig aprendre que hi ha moltes causes de depressió com aquesta, de les que escric en el meu llibre Conexiones perdidas. Però el meu viatge no va consistir simplement a trobar les raons per les quals ens sentim tan malament. El nucli consistia a esbrinar com podem sentir-nos millor, com podem trobar antidepressius reals i duradors que funcionin per a la majoria de nosaltres, més enllà dels paquets de píndoles que ens han ofert tan sovint com l’únic article de menú per als deprimits i els ansiosos. Hem de lluitar amb els problemes més profunds que estan causant tota aquesta angoixa.

    A quin públic va dirigit el llibre, doncs?

    Qualsevol que se senti deprimit o ansiós, o que estimi a algú que se senti així. Els nou factors sobre els quals escric a Conexiones Perdidas que ens deprimeixen a alguns ens fan menys feliços del que haurien.

    Una de les formes en què vaig arribar a entendre això va ser quan vaig entrevistar a una persona interessant anomenada Dr. Brett Ford, qui amb els seus col·legues va fer aquest estudi realment simple però interessant.

    Diguem que vas decidir que conscientment i deliberadament volies prendre mesures per ser una persona més feliç. Diguem que vas decidir dedicar dues hores al dia a ser més feliç. Volien esbrinar… Fer això et fa més feliç? Funciona? Van estudiar això en quatre països: els Estats Units, Rússia, Japó i Taiwan.

    I el que van descobrir va ser que al principi es veia molt estrany. Als Estats Units, si tractes de fer-te conscientment més feliç, no et tornes més feliç. Però en els altres països si intentes fer-te més feliç, ho fas. Eren mitjanes, hi havia excepcions.

    Per què seria això? Què està passant aquí? Van anar i ho van estudiar més. El que van descobrir és que als Estats Units, en general, si tractes de fer-te més feliç, fas alguna cosa per tu mateix. Compres alguna cosa, treballes més dur per aconseguir un ascens, et tractes a tu mateix, sigui el que sigui. En els altres països en general, si tractes de fer-te més feliç, fas alguna cosa per una altra persona, els teus amics, la teva família, la teva comunitat. Així que tenim una història implícitament individualista sobre la felicitat. Tenen una història col·lectivista implícita sobre la felicitat. I resulta que la nostra visió de la felicitat no funciona. Una espècia d’individualistes hauria mort a les sabanes d’Àfrica.

    I després que m’ho expliqués, em vaig adonar que durant molt de temps, la meva història sobre la felicitat havia estat equivocada. Quan vaig sentir que s’acostaven aquests sentiments dolorosos, els vaig afrontar amb algun assoliment individual, comprant alguna cosa per a mi, fent una cosa “impressionant” a la feina, fent algun tipus d’assoliment extern. I poques vegades va funcionar. Poques vegades em va fer més feliç.

    Ara, quan sento que vénen aquests sentiments dolorosos (i de vegades ho faig), intento fer alguna cosa per una altra persona. Pot ser tan simple com deixar el meu telèfon a casa, visitar-los i escoltar-los de veritat. En una societat on la gent està tan sola, ser escoltat és un regal increïble.

    I aquest simple canvi, d’adonar-me que la meva felicitat només pot venir d’impulsar la felicitat dels altres, ha tingut un fort efecte en mi. És un dels molts canvis que vaig fer en la meva pròpia vida que descric en el meu llibre sobre la depressió i l’ansietat.

    Què és el que busques? Donar eines a algú que està en la mateixa situació que tu, obrir els ulls dels terapeutes i psiquiatres o també trencar l’estigma?

    Tot això és molt important. Per progressar, necessitem començar per canviar la nostra comprensió del que la depressió i l’ansietat són en realitat. Hi ha contribucions biològiques molt reals a la depressió i l’ansietat. Però si permetem que la biologia es converteixi en el quadre complet això li diu implícitament a la gent: el teu dolor no vol dir res. És un problema de cablejat en el teu cervell, com una error en un programa d’ordinador.

    Només vaig poder començar a canviar la meva vida quan vaig aprendre que la teva depressió no és un problema. És un senyal. El teu dolor té sentit. Un se sent així per raons, i aquestes raons poden ser tractades. Em va portar molt temps arribar a aquesta conclusió, però el missatge dels científics i de la crisi que ens envolta és cada vegada més clar. Hem de deixar d’insultar aquests senyals i començar a escoltar-les, perquè ens diuen alguna cosa que realment necessitem escoltar.

    Com cultura, ens hem tornat profundament individualistes. Ens ha entrenat per buscar la felicitat en tots els llocs equivocats.

    Per què vas decidir començar aquesta aventura i quina valoració fas ara?

    En el meu cas, una de les nou causes de depressió sobre les que escric es va desenvolupar severament. Vaig tenir una depressió bastant greu durant molt de temps, des de la meva adolescència. Vaig experimentar un abús bastant sever per part d’un adult quan era nen. Mai vaig voler pensar en això o parlar-ne, no volia donar-li a aquest individu poder sobre mi ara.

    Però en el procés d’escriure el meu llibre, vaig entrevistar als principals experts que han demostrat com els traumes de la infància poden causar depressió i tota mena de problemes en els adults, com l’obesitat i l’addicció.

    I em van ensenyar una cosa molt important que havien trobat en la seva investigació. No és l’abús el que et destrueix. És la vergonya de l’abús. I si pots trobar llocs segurs per alliberar la vergonya que sents, això pot alliberar-te de la teva depressió. Les persones que pateixen abusos en la infància solen interioritzar la veu del seu abusador, pensen que no mereixen ser tractats amb amor i cura. Una connexió segura i amorosa que t’ajuda a alliberar la teva vergonya ajuda a alliberar aquestes veus abusives de la teva ment.

    L’evidència mostra que reduir la vergonya et cura profundament, i pot reduir la teva depressió i ansietat.

    Durant més de 30 anys, hem explicat, com a cultura, una història primària sobre la depressió i l’ansietat, i aquesta història ha arribat a dominar la discussió. Quan era adolescent i vaig anar al meu metge i li vaig explicar que sentia que l’angoixa sortia de mi incontrolablement, com una olor fètida, em va explicar una història. Va dir que la depressió és causada per la falta espontània d’una substància química al cervell anomenada serotonina, i que simplement necessitava prendre alguns medicaments per elevar els meus nivells de serotonina a un nivell normal. Fa poc, un jove amic d’un dels meus nebots, no gaire més gran que jo quan em van diagnosticar per primera vegada, va anar al seu metge i li va demanar ajuda amb la seva depressió. El seu metge li va dir que tenia un problema amb la dopanina al seu cervell. En 20 anys, tot el que ha canviat és el nom del producte químic.

    Vaig creure i vaig predir aquesta història durant més d’una dècada. Però quan vaig començar a investigar les causes de la depressió i l’ansietat, per al meu nou llibre, em va sorprendre trobar organitzacions científiques líders que deien que aquest enfocament estava basat en una mala interpretació de la ciència. Hi ha factors biològics reals que contribueixen a la depressió, però estan molt lluny de ser la història completa.
    Em vaig assabentar que l’Organització Mundial de la Salut va explicar el 2011: “La salut mental es produeix socialment: la presència o absència de salut mental és sobretot un indicador social i per tant requereix solucions socials, així com individuals”. Les Nacions Unides, en la seva declaració oficial amb motiu del Dia Mundial de la Salut el 2017, van dir que “la narrativa biomèdica dominant sobre la depressió” es basa en “l’ús esbiaixat i selectiu dels resultats de les investigacions” que “causen més mal que bé, soscaven el dret a la salut i s’han d’abandonar”. Hi ha una “creixent base d’evidència”, afirmen els autors de l’ONU, que hi ha causes més profundes de la depressió, així que mentre que hi ha algun paper per als medicaments, necessitem deixar d’usar-los “per abordar temes que estan estretament relacionats amb els problemes socials”. Hem de passar de “centrar-nos en els “desequilibris químics” a centrar-nos en els “desequilibris de poder”.

    Al principi em van desconcertar declaracions com aquesta, que anaven en contra de tot el que m’havien dit. Així que vaig passar tres anys entrevistant als principals científics del món sobre aquestes qüestions per tractar d’entendre el que realment està passant en els llocs on la desesperació en la nostra cultura és pitjor, des de Cleveland a Sao Paulo, i on la incidència de la desesperació és menor, incloent-hi les comunitats Amish.

    Vaig saber que hi ha un ampli acord entre els científics que hi ha tres tipus de causes de la depressió i l’ansietat, i que les tres es donen, en diferents graus, en totes les persones deprimides i ansioses. Les causes són: biològiques (com els teus gens), psicològiques (com penses en tu mateix) i socials (les formes més àmplies en què vivim junts). Molt poques persones discuteixen això. Però quan es tracta de comunicar-se amb el públic i oferir ajuda, les solucions psicològiques s’han descuidat cada vegada més, i les solucions ambientals han estat gairebé totalment ignorades.

    Quan entenem aquest problema de manera diferent, podem començar a trobar solucions reals.

  • La venda de fàrmacs per deixar de fumar augmenta un 300% el primer mes que els finança la sanitat pública

    El Ministeri de Sanitat va començar a finançar per primera vegada l’1 de gener dos fàrmacs per deixar de fumar, la vareniclina i el bupropió. Segons dades del sector, la mesura ha tingut efecte: la seva venda ha augmentat en gairebé un 300%. El Grup Cofares, una de les cooperatives líders en distribució farmacèutica d’Espanya, ha registrat que el gener de 2020 s’han venut 18.700 unitats, xifra que gairebé triplica les 4.700 unitats que es van dispensar el gener de 2019.

    Cofares el vincula al fet que, en general, gener és un mes en què augmenten les vendes a causa dels propòsits d’Any Nou. Però en aquest el fenomen «s’ha vist recolzat pel finançament per part del Sistema Nacional de Salut (SNS)» i la demanda, que és amb recepta, «s’ha disparat». «Les xifres reflecteixen que els tractaments antitabac promoguts pel Ministeri de Sanitat constitueixen una opció interessant entre les persones que desitgen abandonar l’hàbit de fumar», afegeixen en una nota.

    L’ordre posada en marxa l’1 de gener té un impacte pressupostari de 7,9 milions d’euros el primer any, va comunicar al desembre la llavors ministra de Sanitat María Luisa Carcedo. El Govern calcula que podrien beneficiar-se’n 83.800 persones a Espanya. Carcedo ha assenyalat que, segons els informes que manejaven, l’èxit en deixar de fumar sense ajuda ronda el 5%, mentre que quan se segueix un tractament farmacològic específic acompanyat de suport psicològic arriba al 40%.

    El tabaquisme suposa la principal causa de malaltia i de mort prematura evitable al nostre país. Cada any es comptabilitzen una mitjana de 51.870 morts per aquest motiu, amb dades de Sanitat. Un informe de l’Associació Espanyola de Lluita Contra el Càncer fet públic aquesta setmana analitzava que el tabac causa el 85% dels càncers de pulmó. Si tothom que fuma deixés de fer-ho, es reduirien en un 30% els casos de càncer a Espanya i, en termes econòmics, s’estalviarien al voltant de 5.700 milions d’euros anuals. A més, un recent estudi indica que els pulmons poden reparar-se a si mateixos del dany genètic causat pel tabac quan es deixa de fumar.

    Com va informar el Ministeri al desembre, el cost del tractament per deixar de fumar per dia és d’aproximadament 3,55 euros per persona en el cas de la vareniclina (de marca comercial Champix) i d’1,03 euros en el cas del bupropion (inclòs l’IVA). Tenint en compte la subvenció estatal, una persona amb una aportació farmacèutica del 40% pagaria 1,42 euros / dia en el cas de la vareniclina i 0,41 euros en el cas del bupropion.

    Els dos tractaments requereixen recepta electrònica que es proporciona a la consulta Atenció Primària per a pacients que estiguin inclosos en algun programa de suport individual o grupal. Els beneficiaris també han de complir una sèrie de criteris: haver demostrat motivació constatable de deixar el tabac amb almenys un intent en l’últim any, fumar deu o més cigars al dia i tenir un alt nivell de dependència.

  • Incorporar la mediació intercultural a la carta de serveis sanitaris per facilitar l’atenció de persones migrades

    El personal d’infermeria, comadrones, medicina i ginecologia, posseeixen un coneixement teòric i pràctic  que els permet acompanyar a les dones en els seus processos d’embaràs i part. No obstant, posseir un coneixement mèdic, per més exhaustiu que sigui, no implica automàticament saber proporcionar una atenció de qualitat. «L’escolta, l’empatia, l’evaluació de la situació global de la dona que acudeix a un servei sanitari de maternitat no són detalls insignificants, sinó elements fonamentals de l’art de cuidar».

    Aquestes afirmacions són algunes de les conclusions que recull l’informe “Atendre l’embaràs i el part a Barcelona. Imatges i veus de professionals de la ciutat”. El treball sorgeix després d’haver treballat amb dones migrades i personal sanitari sobre l’atenció durant els processos d’embaràs i part.

    La publicació identifica un conjunt de propostes de millora per al sistema públic català centrades en la incorporació de la mirada intercultural i de gènere en els serveis de ginecologia i obstetrícia. Proposa fer-ho a través de la inclusió de la mediació intercultural en la carta de serveis, major formació del personal en competències interculturals i la creació de xarxes de salut comunitària que acostin el sistema públic de salut a la comunitat i als barris.

    En aquest sentit, amb l’objectiu de difondre els resultats de les recerques, així com obrir un espai de reflexió entre usuàries, professionals i institucions sobre les eines per a fer front a la realitat multicultural, Farmamundi ha llançat un portal web anomenat Raisa, que en àrab significa “dona conductora i sobirana”. La pàgina inclou, entre altres accions, unes càpsules audiovisuals amb entrevistes a llevadores i mediadores culturals, que donen veu a les usuàries, al voltant de temes com l’acompanyament o les diferents visions sobre l’embaràs i el part.

    “En l’actualitat, el servei de mediació intercultural és només ofert per alguns centres, no obstant això, tant usuàries com personal sanitari expressen la necessitat que s’incorpori a la carta de serveis sanitaris” afirmava Cecilia García, coordinadora de l’entitat a Catalunya, qui afegeix que “el 28% del total dels nadons nascuts a Catalunya durant el 2017 van ser de dones d’origen estranger, una xifra eloqüent sobre una realitat intercultural catalana”.

    La segona línia de millora que apunta la recerca és la creació de xarxes de salut comunitària que acostin el sistema públic de salut a la comunitat i als barris. Aquest tipus de xarxes ja estan funcionant en barris com el Raval, on compleixen una funció indispensable per al benestar i la cohesió social.

    Finalment, la proposta de Farmamundi assenyala la necessitat expressada tant per usuàries com per llevadores d’una formació continuada en interculturalitat del personal en els centres, tant del personal de ginecologia com administratiu.

    L’informe “Atendre l’embaràs i el part a Barcelona. Imatges i veus de professionals de la ciutat” forma part d’una línia de treball que l’entitat a Catalunya porta treballant des de fa quatre anys a través de tallers d’art-etnografia, recerques, jornades i formació per a entitats i professionals.

    El projecte ha passat per diverses fases: durant la primera fase es va dur a terme un procés d’art-teràpia en el qual es van treballar les vivències de dones migrades a Barcelona durant els seus processos d’embaràs i part amb l’objectiu d’identificar mitjançant aquestes vivències quins aspectes es podrien millorar des del sistema públic de salut i quins aspectes ja s’estaven treballant d’una forma reeixida.

    La segona fase del projecte va consistir a replicar aquest procés d’art teràpia amb les professionals del sistema públic de salut que atenen aquestes mateixes dones amb les quals es va treballar en la primera fase.

    La tercera fase ha analitzat els resultats obtinguts d’aquests dos processos d’artteràpia, així com algunes entrevistes en profunditat que s’han realitzat a les participants de les dues fases. El resultat d’aquesta anàlisi de les dades obtingudes és l’elaboració d’un document de propostes de millora que pugui servir de guia al sistema de salut públic a l’hora de dissenyar nous protocols o polítiques públiques en relació amb els drets reproductius des d’una mirada intercultural i de gènere.

    L’entitat presentarà els resultats de les recerques a diverses administracions públiques. A més, ha treballat en unes unitats formatives per a personal sanitari, que començaran a impartir durant el 2020.

  • “Si el personal sanitari entén els aspectes culturals en la seva atenció pot millorar molt les pràctiques”

    Carolina Chung és mediadora intercultural de la comunitat xinesa. Actualment treballa amb dones víctimes de trata. Abans, durant set anys, va treballar acompanyant persones d’origen xinès en les seves visites mèdiques. Ha participat al costat d’altres mediadores i altres perfils sanitaris com llevadores a l’informe de Farmamundi “Atendre l’embaràs i el part a Barcelona. Imatges i veus de professionals de la ciutat”.

    La publicació identifica un conjunt de propostes de millora per al sistema públic català centrades en la incorporació de la mirada intercultural i de gènere en els serveis de ginecologia i obstetrícia. Proposa fer-ho mitjançant la inclusió de la mediació intercultural a la cartera de serveis, major formació de personal en competències interculturals i la creació de xarxes de salut comunitària que apropin el sistema públic de salut en la comunitat i en els barris.

    Parlem amb Chung de les barreres que troben les dones migrades i sobre la importància en general d’incorporar la mediació intercultural a la carta de serveis sanitaris per facilitar la seva atenció.

    Com va arribar a tu el projecte que s’ha materialitzat amb l’informe de Farmamundi?

    Va ser Farmamundi directament qui es va posar en contacte amb mi. Em va agradar la seva forma de plantejar-ho a través de trobades de grups mixtos que ajuden a agafar una mirada més intercultural i des de diferents camps professionals. M’ha agradat aquesta forma de treballar perquè normalment cadascú opina des del seu punt de vista el que creu que falta en el sistema. En ajuntar les opinions podem plantejar una mirada cap a les dones amb informació més completa.

    Mai havies treballat amb Farmamundi abans. Com et van conèixer?

    Doncs no ho sé exactament però suposo que buscant en llistes de mediadors. Actualment som molt pocs treballant i molt pocs per cada cultura.

    Com va començar la teva carrera com a mediadora intercultural?

    El 2008 fins a 2015 amb un projecte de la Caixa de mediadors. Vaig començar la formació amb ells, vaig fer pràctiques i vaig començar a treballar. El 2015 es va acabar el pressupost que rebien des de la Generalitat i el van parar. Hi ha un altre grup que també té uns quants mediadors. El projecte on vaig estar va començar amb 50 mediadors i l’objectiu era aconseguir formar uns 100 mediadors a Catalunya.

    El 2012 érem bastants. Potser llavors a Barcelona érem 20 però es va anar reduint fins que els últims tres anys el grup va quedar en 4-5 persones. Hi havia un mediador per diverses cultures. Per exemple un mediador pakistanès també podia treballar amb persones d’origen hindú.

    Com vas entrar en el món sanitari?

    Perquè al grup arribaven peticions d’assistència a hospitals. Les demandes podien arribar-nos des de treball social, de metges, d’infermeria o d’administratives. Ens feien comandes i quedàvem en un dia i una hora per fer l’acompanyament.

    Has treballat amb homes i dones però a la fi has estat més amb elles. D’aquí els coneixements que has aportat a l’informe.

    Vaig treballar també amb Salut i família, una associació específica per a dones. Allà fan seguiment a dones embarassades, tenir una xerrada o com a mínim comentar els drets que tenen.

    Quina era la teva funció en l’informe llavors?

    Farmamundi estava fomentant aquest projecte i vaig començar a anar. Vam treballar diferents temes en diferents sessions però sempre estàvem barrejades mediadores i llevadores. Hi ha una necessitat de mediadors i entre totes vam veure que és imprescindible incloure-ho en el sistema. Planegem aquest projecte per incloure aquest perfil. A part també treballem a dissenyar un grup de dones… Més endavant d’aquesta primera fase de projecte volem formar un grup de dones embarassades i allà poder fer sessions educatives.

    Amb quin objectiu?

    Facilitar el procés. La gent pot saber on ha d’anar però així i tot hi ha molts problemes. Tenir una cultura diferent, les formes de fer o els costums de cadascuna en el procés de l’embaràs i el part són molt diferent. Això s’ha de tenir en compte a l’hora d’atendre les dones.

    Quines demandes t’has trobat per part de les dones que has acompanyat?

    Les dones xineses no tenen costum d’anar al CAP a la Xina ni de fer-se un seguiment o una citologia… Ho fan d’una manera diferent. Així, en el moment d’entrar a la cabina i que t’examinin l’interior és quan la dona sentirà més vergonya o es sentirà més incomoda.

    Potser una dona que no ha crescut en aquesta societat no està acostumada a segons quines pràctiques. De fet, en molts països moltes dones exigeixen que la seva ginecòloga sigui dona, ja que, a més, despullar-se davant un desconegut els fa molta vergonya. Però es pot ajudar. Per exemple, un detall és la manera de posar la bata, canvia si està oberta per davant o per darrere … Són cosetes o detalls què poden fer sentir malament a una persona. Tot això són aspectes culturals que volem treballar perquè són coses senzilles que si es saben poden facilitar molt les pràctiques.

    La idea també és recollir tot això i parlar amb Salut perquè implementi aquestes pràctiques en els seus centres?

    L’objectiu és que en el moment d’atendre dones de diferent cultura qualsevol professional sanitari pugui tenir tot això en compte. Per tant, que tingui formació i accés.

    Quina estratègia desplegareu amb el Departament de Salut per difondre el tema?

    Volem insistir en com és d’imprescindible aquest paper i aquest perfil. Pensem que és fonamental garantir els drets a tots els usuaris. Un dret és que el metge et pugui entendre. Primer per idioma, després també per conèixer el sistema. Per això també proposem grups amb usuaris on donar formació. Així sabran com aprofitar-ho, com usar-lo. Si es fan bones pràctiques a més, també serveix per baixar el cost en evitar haver de repetir proves o que es doni un abús de repetició de consultes simplement per no tenir clar com abordar una malaltia o no entendre què fer davant dels símptomes. També per evitar malentesos.

    Parlant amb els professionals sanitaris en mediacions, com és la seva reacció davant les demandes?

    Sempre hi ha de tot, però la majoria de professionals ens dóna respostes positives. Troben a faltar la nostra presència. El seu dia a dia de treball implica atendre molts pacients. Quan troben un al qual no poden entendre per l’idioma i no es poden comunicar o no poden entendre’l per les seves formes o les seves peticions relacionades per la cultura els costa més avançar. Això suposa més estrès i més temps a consulta. Tot això és el que volem desmuntar per poder treballar realment bé.

    La teva sensació llavors és que us donarien suport?

    La majoria de professionals si vol tenir-nos. Diuen que és un perfil bastant útil per a ells per treballar. Prendrien als mediadors com a part de l’equip sanitari. Així tindríem un equip més fort, que aportés coneixement de la cultura o l’idioma i tindríem millors resultats.

    Tot i això, sobretot al principi, alguns professionals ens veien com una competència perquè pensaven que l’usuari ens tenia més confiança a nosaltres i que els trèiem el treball…

    S’ha d’implantar la idea que és un treball d’equip. Metges, infermeria i llevadora treballen junts per opinar sobre un usuari. Haurien d’incloure als mediadors.

    Carolina Chung és mediadora cultural i ha participat de l’informe de Farmamundi “Atendre l’embaràs i el part a Barcelona. Imatges i veus de professionals de la ciutat” / Carla Benito

    Al cap i a la fi podeu donar consells sobre pràctiques perquè la persona se senti més acurada.

    Sí. Sensibilitzar una mica més i també evitar malentesos. Als hospitals ara els usuaris estan ingressats 24 h i si no es poden entendre bé amb les infermeres o no saben els costums d’aquí poden pensar que tot va malament. Per al professional sanitari també és molest entrar en una habitació on hi ha algú que no l’entén i li posa mala cara, es queixa o desconfia. És falta de comunicació.

    En Atenció Primària s’està dient d’incorporar més disciplines. Una demanda seria segons dius incorporar també mediadors. Ho veus possible?

    És difícil. Primer s’hauria de crear aquest perfil perquè ara no és a la borsa. Hi ha algun CAP o algun hospital que potser per la zona tenen més interès. Però com que no hi ha un perfil fet és difícil trobar una persona.

    Una solució seria que donat que en un mateix barri hi ha dos o tres CAP… Es podria col·laborar. Potser per a un CAP no necessites un mediador fix 5 dies a la setmana però sí per a 2.

    Els últims anys en el meu anterior projecte només quedava jo de mediadora de xinès a Barcelona. Anava a Can Ruti, a la Vall d’Hebron i a Sant Pau. Cada dia estava en un lloc diferent i això no funciona perquè només m’arribaven els casos més greus. A Vall d’Hebron anava un dia però és un hospital molt gran… Anar només un dia no serveix si quan em necessiten no em troben. Per als professionals és un servei que no funciona perquè no poden comptar amb nosaltres. Veuen que de tant en tant em poden enganxar però no sempre i juguen a la sort que estigui o no. És una llàstima.

    Un altre exemple és Can Ruti on a la zona hi ha molts usuaris xinesos i a Vall d’Hebron també per volum que atén el centre. A part també hi ha la zona de rehabilitació i de maternoinfantil. Només per això ja és necessari més d’un mediador.

    A tu et trucaven quan treballaves per a una empresa privada, no era un servei de l’hospital… L’ideal seria crear un perfil públic i que s’integrés?

    Sí. Que es contractessin des de la Generalitat i després es repartissin depenent de les necessitats. Així es podria funcionar millor però és difícil perquè hi ha diferents sistemes: hi ha centres de l’ICS, altres del Consorci i cada hospital funciona diferent.

    I en general la reacció dels usuaris ha estat bona amb la teva presència?

    Sí. Els és molt útil. De fet, les assegurances privades han traduït el que ofereixen en diferents idiomes. M’han arribat tots els fullets i per captar els usuaris xinesos el primer que afirmen és que els posaran un mediador per a cada visita si ho necessiten. Això els crida molt l’atenció.

    Els col·lectius xinesos que són aquí utilitzen molt poc el sistema de salut comparat amb els autòctons. El primer que em diuen la majoria és que no entendran res i que li suposarà moltes visites anar a comentar una malaltia perquè potser el dia de la cita no pot anar acompanyat del seu amic o fill que entén l’idioma. De vegades també perquè el metge no acaba de veure com tenir la conversa i li demana que vingui amb un intèrpret la pròxima vegada. Els usuaris no coneixen tants intèrprets, no hi ha tants al mercat com per anar a acompanyar a sanitat.

    A més, encara que els xinesos es puguin defensar amb l’idioma en els seus negocis el vocabulari en un hospital o un CAP és molt diferent. I si no poden garantir que ho han entès tot al 100% sempre els queda una preocupació. Avui dia la majoria dels xinesos quan van a la Xina aprofiten per fer-se una revisió general tot i que saben que el sistema és pitjor o que han de pagar perquè el sistema no és universal. De vegades també van a propòsit si fa temps que tenen una malaltia que els preocupa. Després agafen l’informe i tornen aquí.

    Els mediadors podem traduir una mica l’informe i entendre els noms de les malalties però molts detalls se’ns escapen. Jo no sóc especialista d’imatge i no les entenc. Si el metge no entén els informes, prefereix tornar a repetir la prova i això suposa més temps i l’usuari també ha gastat més diners.

    Tornant a l’informe, us heu trobat amb dones que no van al metge fins que no han estat de part?

    Alguna vegada em vaig trobar amb experiències així però cada vegada n’hi ha menys. Aquests són casos molt puntuals. El col·lectiu xinès sobretot és molt jove i la majoria ja sap que quan està embarassada ha d’anar al metge i començar un procés. Algunes que vénen de zones rurals no coneixen aquests procediments i si no tenen recursos i no entén l’han anat deixant fins que en els últims dos mesos si es plantegen que han de començar a preparar-se.

    Tu ets mare de dos fills. Com va ser la teva experiència?

    Jo conec l’idioma i el sistema però sí que et trobes amb coses. Serà igual per a una dona nascuda aquí que mai ha tingut cap experiència. És la primera vegada, el primer part, qualsevol que entri allà està nerviosa.

    Això per a una migrant creix més. Primer de tot està fora del seu país, potser té a la seva família o potser no. Potser no té suport i no ha entès bé que li van a fer. Això li pot crear estrès en el moment del part.

    Jo vaig tenir un primer part natural i vaig estar força temps a l’hospital. Em posava nerviosa cada vegada que em venien a mirar o a tocar o donar-me alguna cosa. Com se sentirà una persona que a sobre no entén l’idioma o no coneix el sistema?

    Dolor, estrès, no saber quantes hores seran…

    I també diuen que pot entrar un acompanyant però clar potser vol que entri la seva mare perquè és la que li dóna més confiança però ella tampoc coneix l’idioma. Si hi ha un professional en aquell moment a l’hospital que pugui solucionar aquests problemes anirà tot molt millor. Si durant tot el procés d’embaràs fins al part es pot tenir una mediadora com es té una llevadora que et porta en tot el procés aniria tot millor. La majoria reconeix que si ho necessitarien encara que no sigui necessari en cada sessió. I millor si la mediadora és la mateixa i segueix fins al final

    Així es crea el vincle

    Sí. I així seria més fàcil també per convèncer les dones xineses que participessin de les formacions educatives per al part i postpart.

    És millor que les dones de diferents cultures participin de les mateixes formacions barrejant perquè significa que elles ja han agafat també la seva autonomia i saben com moure i com actuar. Es pot plantejar fer sessions reduïdes amb dones que no entenguin res l’idioma. Potser cal acompanyar-les a una o dues sessions i després ja poden seguir soles. Cada dona, cada cas és diferent, però així es fomenta i després elles ja podrien participar en algun tipus de formacions.

  • Treballar la desmedicalització per caminar cap a la governança comunitària als CAP de Gràcia

    De l’assemblea sorgida el 15M i de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Vila de Gràcia han sortit diversos projectes comuns durant els darrers anys. Un d’ells va ser el Grup de Salut de la Vila de Gràcia, impulsat per diverses persones interessades a tractar la salut des de la comunitat i a partir del treball comunitari.

    Com aquesta és la seva base i un dels objectius és fer comunitat, sovint realitzen activitats per al barri. Demà és un d’aquests dies. Des de les 9.30h es trobaran a l’Espai Jove de la Fontana en una Jornada anomenada «Desmedicalització i bones pràctiques per la salut». A banda del grup de salut, de la creació de la jornada també han format part les farmacèutiques comunitàries i altres agents del barri com ara l’Ajuntament. La Maria José Fernández de Sanmamed, una de les membres del grup, ens explica que la idea és treballar el tema de la medicalització apropant-lo a la intervenció comunitària. Un dels objectius de la jornada és «donar impuls i caminar cap a la creació de consells de salut a cadascun dels CAP que té el districte».

    Així, la jornada es construirà a partir de dues taules i una dinàmica per grups. Després d’una introducció a càrrec d’Àngels Tomás, consellera de salut del Districte de Gràcia, la taula La medicalització de la vida comptarà amb ponents de luxe. Francesca Zapater, metgessa de família i membre del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) parlarà sobre la salut com a negoci. Aina Perelló, metgessa de família i membre del grup de Seguretat del Pacient de Semfyc parlarà sobre el sobrediagnòstic i el sobretractament. Finalment, l’últim ponent de la taula serà Joan-Ramon Laporte, professors emèrit de terapèutica i farmacologia clínica, que es preguntarà si prenem massa medicaments. Resposta que ha contestat ja en infinites ocasions. Una d’elles, per aquest diari a través d’una entrevista on  va afirmar que «un 50% dels medicaments prescrits en el sistema de salut són innecessaris i, en alguns casos, més perjudicials que beneficiosos». Qui moderarà aquesta tertúlia amb posterior debat serà Lluis Espinosa del Consorci Sanitari de Barcelona.

    La segona taula, amb el nom La salut també a les nostres mans, estarà en mans d’Azucena Carranzo de l’EBA Vallcarca (Entitat Base Associativa). Cristina Sánchez i Maria Concepció Veciana, de Farmacèutiques Comunitàries, ens parlaran sobre Productes ‘miracle’. Mireia Moret, metgessa al CAP Pare Claret contestarà la pregunta Més proves, més salut? I, finalment, la Maite Fabregat, l’Eduardo González i la Mercè Julià del CAP Vila de Gràcia-Cibeles, parlaran sobre Accions saludables.

    Que les taules comptin amb treballadors dels CAP del barri i també amb eines institucionals com serien el Consorci o la consellera de salut del Districte és per tota la feina prèvia que ha fet el Grup de Salut. I és que aquest forma part del Consell de Salut on, segons la consellera de salut del districte, Àngels Tomás, «treuen diferents temes com ara parlar sobre la qualitat de l’aire quan no molta gent en parlava». Sobre la jornada de demà, Tomás es remunta a la primavera passada, que és quan el grup de salut va suggerir tractar el tema al consell de salut. Troba molt encertat treballar amb agents del barri sobre aquest tema i celebra que es vulgui començar a crear comissions de governança als CAP de Gràcia. «La idea de la governança parteix a partir d’unes recomanacions de funcionament del Consorci però cada CAP té la seva dinàmica pròpia i costa buscar persones usuàries interessades a formar part dels grups. Vam pensar que aquesta jornada pot servir perquè les persones que hi assisteixen puguin conèixer la idea, comencin a treballar en aquests espais», ens explica Tomás. Agraeix des de l’Ajuntament la feina feta pel grup de salut i creu que es va per un bon camí. «Si arribem a crear aquests grups, aquests després haurien de reportar allò que fan al Consell de Salut perquè tot el Districte vegi els punts forts o dèbils de cada CAP i d’aquí es puguin agafar bones pràctiques», tanca Tomás.

  • L’ansietat en infants i adolescents: «Els nens del segle XXI no juguen, les seves agendes de ministre no ho permeten»

    Eva Millet és periodista i va començar a escriure sobre educació en el moment que es va convertir en mare. El 2016 va publicar Hiperpaternidad, que és el terme utilitzat als Estats Units per definir una criança intensiva i obsessiva basada en la sobreprotecció dels fills i la saturació de les seves vides amb múltiples activitats. Més endavant, va publicar Hiperniños: hijos perfectos o hipohijos? (2018), on analitzava l’impacte d’aquest tipus de criança sobreprotectora en el desenvolupament dels fills. Ara acaba de treure Niños, adolescentes y ansiedad: ¿Un asunto de los hijos o de los padres? (Plataforma), llibre en el qual fa una radiografia de com l’ansietat es manifesta en els infants i adolescents i les causes que la poden propiciar.

    Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), més de dos-cents setanta milions de persones al món pateixen trastorns d’ansietat. La mateixa organització calcula que entre un 10% i un 20% de nens i adolescents a tot el món experimenten trastorns mentals, el més comú dels quals és l’ansietat. Segons Millet, es tracta d’un trastorn especialment alimentat per les vides frenètiques que porten els nens i adolescents. Considera que la hiperpaternitat i l’ansietat van de la mà i, per això, aquest últim llibre que publica suposa, en certa manera, el tancament d’una trilogia.

    Vivim en un entorn ansiós. Això ha fet augmentar l’ansietat?

    L’ansietat és una emoció molt humana, primària. Sempre ha estat allà. Hi ha dos corrents, una que diu que ara hi ha més ansietat que mai i una altra que diu que sempre n’hi ha hagut, però que el que passa és que ara se’n parla més, es diagnostica més i, en definitiva, que hi ha més noció de l’ansietat. Jo crec que és una suma de les dues visions, però sí que és cert que hi ha un ingredient fonamental que fa que hi hagi més ansietat, que és el ritme frenètic en el qual vivim. Aquest no parar, aquesta híper estimulació, genera molta ansietat.

    Al llibre expliques que l’ansietat, en certa manera, pot ser positiva. Quan aquesta «ansietat aliada» es converteix en negativa i s’ha de tractar?

    Ben portada i en les dosis adequades, l’ansietat és importantíssima. La necessitem per arribar als nostres objectius. Però quan es desborda et fa la vida impossible. El problema arriba quan no et deixa viure bé. Quan es converteix en un obstacle en la teva vida i tu ja no funciones. Pots tenir ansietat una setmana abans dels exàmens, però quan ja han passat els exàmens i segueixes sense dormir, amb taquicàrdies, amb suors o mal de panxa, aleshores, aquesta ansietat s’ha de començar a tractar. La màxima expressió de l’ansietat és quan es produeix un atac de pànic, això és un avís que alguna cosa no va bé.

    Creus que la precarietat laboral també influeix en l’ansietat?

    Sí, la idea que el món s’acaba i que tot és molt difícil ens crea molta ansietat. Estem en temps particularment ansiògens, i per aquest motiu és important aprendre a lidiar amb aquesta ansietat i tenir-la a ratlla, així com posar en marxa eines per no caure en ella. Perquè l’ansietat sempre hi és. I, a més, és molt subjectiva. El que a tu et pot crear ansietat a mi em pot semblar una cosa sense importància, i viceversa. Per tant, no només influeix l’entorn, sinó també les característiques de la mateixa persona i l’educació que ha rebut. És una emoció molt misteriosa, molt difícil de definir, és allò de “no sé què em passa, però no estic bé”. La por és causada per una cosa concreta, tangible. Però, en canvi, l’ansietat és la por a la por. És molt més abstracte.

    Eva Millet ha aprofundit en els últims anys en l’estudi de la hiperpaternitat, un tipus de criança sobreprotectora. | Èlia PonsEn els teus anteriors llibres parles de la hiperpaternitat, dels pares que protegeixen massa els seus fills. Quina relació hi ha entre hiperpaternitat i ansietat? Un nen sobreprotegit té més possibilitats de tenir un comportament ansiós?

    Un dels combustibles de la hiperpaternitat és l’ansietat. Aquesta idea d’estar molt a sobre del nen perquè no li passi res i perquè triomfi i arribi on jo vull és un gran generador d’ansietat. I aquesta ansietat dels pares perquè el seu fill sigui el millor és transmesa als fills. Per una banda, es tradueix en unes grans expectatives. Si els teus pares estan súper pendents de tu, ho donen tot i esperen molt de tu, tens un pes i una pressió important. I tot això genera inseguretat als fills. D’altra banda, tenim l’estil de vida frenètic que aquests nens porten, i que és una conseqüència d’aquesta hiperpaternitat. Aquest no parar, fent moltes activitats extraescolars, genera estrès a l’infant. Perquè no paren igual que no paren els adults. Hi ha nens que estan fent vides de miniadults i tenen una agenda de ministre. Si gestionar el meu estrès ja em costa, imagina’t un nen de sis anys que està tot el dia cap amunt i cap avall. La tasca dels pares és criar persones ben educades, però si com a pare vols tenir un Einstein, això és impossible.

    També és molt interessant veure com l’ansietat s’està convertint també en un signe de cert status. Al món acadèmic anglosaxó, per exemple, un nen o adolescent amb ansietat té més temps per a fer un examen. Hi ha pares que van bojos perquè els seus fills els diagnostiquin amb trastorns d’ansietat, perquè així tenen certs avantatges. És surrealista. L’ansietat s’està convertint en un «bé». S’està convertint gairebé en un producte capitalista.

    Com hauria de canviar l’educació que reben els nens?

    Com diu el pedagog Gregorio Luri, tots els nens tenen dret a tenir uns pares relaxats. Estem en un moment molt ansiós, i el que jo reivindico és que parem una miqueta, que això no és una cursa d’obstacles, que la infància és un moment gairebé sagrat de la vida de cadascú i que els nens tenen dret a viure com a infants. Tenen dret a tenir temps per fer les coses que fan els nens, com jugar. Jugar és importantíssim i els nens del segle XXI, del primer món, no juguen. No tenen temps, les seves agendes de ministres no ho permeten.

    Com es pot gestionar i prevenir l’ansietat en els nens i adolescents? Quin hauria de ser l’ambient adequat perquè creixin?

    Hi ha diverses formes. Dormir, per exemple, és una manera natural de prémer el botó reset. També ajuda portar una bona alimentació, ja que hi ha una vinculació entre el que mengem i com funciona el nostre cervell i les nostres emocions. I, sobretot, portar una vida més relaxada, més en contacte amb la natura, amb uns ‘tempos’ menys embogits. També es pot fer un treball des de les escoles. N’hi ha algunes que estan incorporant l’educació emocional, i és una bona manera de prevenir l’ansietat. Està molt bé que s’eduqui en les emocions, que s’expliqui què és l’ansietat, però jo penso que això és una feina bàsicament dels pares. Com a pares hem d’arriscar-nos a que els nostres fills s’equivoquin, que pateixin una miqueta de tant en tant, i educar-los en la responsabilitat, que sàpiguen que són responsables dels seus actes. Nosaltres hem de deixar anar aquesta ansietat que portem a sobre i que transmetem als nostres fills. Com no ens repensem el model actual, no anem bé.

    Eva Millet, amb el seu últim llibre, durant l’entrevista. | Èlia Pons

    Als nens habitualment els costa més expressar el que senten i, per tant, pot ser més difícil detectar l’ansietat. Quins poden ser els senyals d’alerta més habituals?

    Si als adults ja ens costa explicar que tenim ansietat, pels nens és encara més difícil. No la saben expressar, aleshores hem d’estar alerta a una sèrie de símptomes, com per exemple petites malalties o molèsties continuades, com patir mal de panxa o mal de cap constantment. Coses que no tenen una explicació medica clara, però de la qual els nens sempre es queixen. La reticència d’anar a llocs que els agradava anar, per exemple a l’escola o a una festa d’aniversari, són petits signes d’alerta que com a pares hem de tenir en compte. També el mutisme, deixar de parlar. Això va relacionat amb la fòbia social, un dels trastorns d’ansietat més comuns en els adolescents. No dormir bé o tenir molts malsons també pot ser un símptoma. També pot ser la falta de gana o, a l’inrevés, tenir molta gana, les exageracions. En els adolescents els símptomes ja són més clars, ja són fòbies específiques, tenir molta por a equivocar-se, a fer el ridícul…ja es manifesten d’una manera més madura. En definitiva, els senyals d’alerta poden ser qualsevol cosa que com a pares detectem que no es correspon amb la manera com són els nostres fills. Tot allò que ens faci formular la frase: «no reconec el meu fill».

    De quina manera les pantalles i les xarxes socials influeixen en l’ansietat dels joves?

    Les pantalles són grans generadors d’ansietat. Per una banda, a causa del seu component addictiu. Les xarxes socials, els jocs d’ordinador… estan dissenyats per enganxar, i quan no pots consultar el mòbil o no pots jugar a un joc perquè no tens bateria, això fa que generis estrès i ansietat. Hi ha aquesta part purament biològica, física, i després hi ha la part que sobretot afecta més als adolescents, que és l’ansietat per la necessitat d’agradar, que t’acceptin, de no fer el ridícul, d’aconseguir més likes. També hi ha l’ansietat que et provoca veure que els altres s’estan divertint i tu no, que s’ho estan passant millor que tu. I és tot mentida, però clar, per arribar a aquesta conclusió has de tenir una certa maduresa.

    Quin paper hi juga la classe social?

    Per escriure el llibre, vaig parlar, per una banda, amb adolescents d’una escola de Barcelona per a famílies més aviat benestants, i estaven tots posseïts per l’ansietat. Tenien molta angoixa a l’hora de prendre decisions, per por a equivocar-se. A una noia amb la qual vaig parlar, per exemple, escollir el tema del Treball de Recerca li provocava una ansietat brutal. Aquests nens eren un reflex molt clar d’aquesta criança fruit de la hiperpaternitat. D’altra banda, també vaig parlar amb uns adolescents tutelats, i aquests tenien una concepció molt diferent de l’ansietat. Molts no sabien què era exactament. Però això no vol dir que no en tinguessin. De fet, un entorn socioeconòmic complicat genera més ansietat. El que passa és que aquells nois tenien tantes altres coses per les quals preocupar-se, per exemple, què faran quan compleixin 18 anys, que no es podien permetre tenir ansietat. Per ells, era un luxe l’ansietat. En canvi, els nens de classes més benestants la podien expressar sense cap problema. De fet, era el seu principal problema, perquè les altres necessitats ja les tenen cobertes.

    És adequat tractar l’ansietat infantil i juvenil amb fàrmacs? Quin és el tractament més efectiu?

    La teràpia és molt millor que els fàrmacs, el que passa és que és més cara i més llarga i, a més, suposa exposar el teu fill. La manera més efectiva de superar l’ansietat és enfrontar-te al que et genera ansietat i veure que tu ets capaç de superar aquesta por a la por. Les pastilles no es recomanen per a menors, però s’utilitzen cada vegada més. De fet, segons un estudi del Pla Nacional sobre Drogues del 2018, l’ansiolític és la primera droga d’ús dels joves espanyols de 12 a 16 anys, per sobre del tabac i l’alcohol. És a dir, els joves s’han pres abans un diazepam que una cervesa. Els ansiolítics funcionen bé, actuen directament sobre el sistema nerviós i et calmen, però són una ajuda puntual. Com a tractament no és adequat, és més recomanable fer teràpia, del tipus que sigui. També hi ha ansiolítics naturals. Per exemple, una noia amb la qual vaig parlar em va dir que quan va tenir el seu primer atac de pànic la va ajudar més l’abraçada de la seva mare que qualsevol medicament.

  • L’OMS declara l’emergència internacional pel nou coronavirus

    Ahir a la nit, el Comitè d’Emergència de l’OMS, integrat per una vintena d’experts de quinze països, va deliberar durant cinc hores abans de prendre la decisió de declarar l’emergència internacional «de manera gairebé unànime», va dir el seu president.

    Tot i que la setmana passada no van arribar a un acord sobre la gravetat de l’epidèmia, la nova resolució permetrà interrompre la propagació del coronavirus 2019-nCoV. Això últim «és encara possible» si els països prenen les mesures adequades, va dir el francès Didier Houssin, president de Comitè, un òrgan consultiu que convoca el director general de l’OMS.

    El canvi s’ha degut a l’augment considerable de casos a la Xina i la seva major dispersió a altres països, però també «perquè alguns països han pres mesures qüestionables relatives a les restriccions de viatges», va dir Houssin, contundent en afirmar que en aquest moment aquestes limitacions no són recomanables.

    «No hi ha raó per prendre mesures que interfereixin de manera innecessària amb el comerç i els desplaçaments internacionals. L’OMS no recomana limitar els viatges», va dir també el director general de l’OMS, Tedros Adhanon. «Fem una crida a tots els països a implementar mesures basades en l’evidència «, per protegir la salut humana de manera «proporcionada».

    Després d’una declaració d’emergència, el Reglament Sanitari Internacional, que va entrar en vigor el 2007, obliga tots els països de l’OMS a -entre altres coses-compartir informació rellevant i «respondre apropiadament a les mesures recomanades per l’OMS», informa aquest organisme.

    Per això «declarar una emergència de salut pública d’importància internacional probablement facilita el paper de lideratge de l’OMS», va dir Houssin, i «li dóna la possibilitat de demanar comptes» als països que imposin unilateralment restriccions de desplaçaments, quarantenes, denegació de visats…

    Ràpid augment de casos

    Ahir, 30 de gener, l’OMS confirmava més de 7800 casos a tot el món -un dia abans eren menys de 6.100, i 170 morts, unes 40 més que el dia anterior-. Hi ha 1370 casos greus. A més hi ha gairebé 12.200 casos sospitosos. Fins ara només s’han curat, i han abandonat l’hospital, 124 persones.

    El 99% dels contagis s’han donat a la Xina, igual que els morts. I «la immensa majoria» dels casos en altres països són en persones «que han viatjat a Wuhan o que han estat en contacte amb algú que l’ha fet», ha recordat Tedros. Però ja són almenys vuit els contagis entre persones que no compleixen aquesta condició, ahir a Alemanya, Vietnam i el Japó i avui ja als Estats Units.

    El responsable de l’OMS va lloar una vegada més l’actuació de la Xina en les últimes setmanes: «Estaríem veient ara molts més casos fora de la Xina, i més morts, si no fos per l’esforç del govern xinès».

    Suport a països amb menys recursos

    Un dels missatges més repetits va ser la necessitat de donar suport als països amb sistemes de salut més febles, on «no sabem els danys que podria provocar el virus». Aquesta és «la nostra major preocupació», va dir Tadros, i la Xina ha ofert la seva ajuda en aquest punt.

    «La principal raó per declarar aquesta declaració no és el que està passant a la Xina, sinó el que està passant en altres països», ha indicat Tadros. «Hem d’actuar junts per evitar una disseminació major de virus».

    «És hora de la ciència i de la solidaritat, no de la por i l’estigma»

    El director general de l’OMS va resumir en set punts les recomanacions del Comitè d’Emergències a la comunitat internacional:

    1) No hi ha raó per prendre mesures que interfereixin de manera innecessària amb el comerç i els desplaçaments internacionals. En clara al·lusió al tancament de fronteres de Rússia, Tadros va comminar tots els països «a implementar mesures basades en l’evidència».

    2) Donar suport a països amb sistemes de salut més febles

    3) Accelerar el desenvolupament de vacunes, fàrmacs i kits diagnòstics

    4) Combatre la difusió de rumors i desinformació

    5) Destinar recursos a identificar, tenir cura i aïllar les persones contagiades, i prevenir la transmissió

    6) Compartir coneixement i dades amb l’OMS i la resta del món

    7) «L’única manera de vèncer aquest brot és que tots els països cooperin amb un esperit de solidaritat. És el moment dels fets, no de la por; de la ciència, no dels rumors; de la solidaritat, no de la por».

    Aquest és un article traduït l’Agència SINC

  • Preocupació i indignació dels moviments socials davant la instrucció del frau de llei en l’accés a l’assistència sanitària

    El CatSalut ha publicat recentment la Instrucció 05/2019 anomenada “Actuacions per evitar el frau de llei en l’ accés a l’assistència sanitària amb càrrec al CatSalut i per rescabalar despeses d’assistència sanitària en cas de frau de llei, amb la finalitat de garantir la sostenibilitat del sistema sanitari públic”. La resposta per part dels moviments socials en defensa d’una sanitat universal, pública i de qualitat ha estat immediata.

    Des de la Marea Blanca titllen d’»escabetxina» el què suposa aquesta instrucció pel què respecta a l’accés al Sistema Nacional de Salut. Més enllà de l’accès, descriuen la instrucció com un text «racista que assenyala de manera discriminatòria les persones migrants que viuen a Catalunya com a defraudadores del sistema, alhora que augmenta els requisits d’accés a la sanitat pública» A més, en un comunicat on llisten tot el rebuig que els hi desperta, afegeixen que «marcar com a frau de llei l’accés a la sanitat pública de persones migrants malaltes pel fet d’haver viatjat recentment i no complir amb un controvertit requisit com disposar de contracte de treball o o lloguer abans de fer-se l’empadronament, és un abús que res té a veure amb el respecte pel dret a la salut ni pels drets humans».

    I és que són justament aquestes línies les què la instrucció marca com a frau de llei: que la persona hagi viatjat recentment, en els darrers tres mesos, del país d’origen a Catalunya, que la persona patís amb anterioritat la malaltia que ha comportat l’atenció o que la persona no hagi acreditat ser titular de cap contracte de treball, contracte de subministrament (aigua, gas, electricitat, etc.), contracte de lloguer o qualsevol altre document per acreditar el caràcter de residència habitual, subscrit a l’Estat, amb anterioritat a la data d’empadronament.

    Davant aquest plantejament, els moviments socials com ara Marea Blanca, Jo Sí Sanitat Universal, la Pasucat o Obrim Fronteres entre d’altres han mostrat preocupació i indignació per l’aprovació d’aquesta instrucció i del relgament, que ara està en fase de consultes, de la llei d’universalitat de la sanitat a Catalunya de 2017. De fet, entenen que «totes dues tornen de nou a crear exclusió, amb un argumentari propi del PP que ens retorna a la seva llei de 2012». També destaquen i cataloguen com a «molt greu» el fet que utilitzen els sanitaris com a policies antifrau.

    En el text CatSalut. Instrucció 05/2019. Actuacions per evitar el frau de llei en l’accés amb càrrec al CatSalut i per rescabalar despeses d’assistència sanitària en cas de frau de llei, amb la finalitat de garantir la sostenibilitat del sistema sanitari públic, expliquen pas a pas el procediment. Primer demanen que, en cas de l’existència d’indicis d’una situació que pugui ser constitutiva d’un supòsit de frau de
    llei, siguin les entitats proveïdores de serveis sanitaris les qui ho comuniquin a les unitats d’assistència al ciutadà de les regions sanitàries. Posteriorment, aquestes juntament amb els serveis d’inspecció haurien de portar a terme les corresponents actuacions i, si és el cas, s’ha d’emetre l’informe proposta de suspensió de la Targeta Sanitària Individual. Aquí, especifiquen que la proposta de suspensió es notifica a la persona interessada i se li dona un termini mínim de 10 dies i màxim de 15 dies per fer al·legacions i presenti la documentació acreditativa de la residència. Finalment, el tercer punt del procediment conclou que, en cas que no s’acrediti la residència, s’emetrà la corresponent resolució de suspensió de l’assistència sanitària.

    La llei d’universalització de l’assistència sanitària de 2017 encara sense reglamentar retallada

    Des de Marea Blanca de Catalunya també recorden que l’any 2017 es va aprovar al Parlament de Catalunya la Llei 9/2017 del 27 de juny,
    d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut. A nivell estatal es va aprovar el Reial Decret-llei 7/2018, de 27 de juliol. Les normatives van ser la resposta davant l’exclusió produïda per el Reial Decret-llei 16/2012, de 20 d’abril del Partit Popular.

    Ara bé, des de Marea Blanca tenen clar que aquestes normatives han estat completament insuficients. La PASUCat i JoSíSanitatUniversal van presentar l’informe 6 anys d’exclusió sanitària: l’impacte del Reial Decret Llei 16/2012 a Catalunya; on van denunciar 375 casos d’exclusió sanitària que van detectar des de l’any 2013 fins el 2018, i van apreciar aquest greuge com la punta de l’iceberg de l’exclusió sanitària a tota Catalunya. Ressalten que, si això ha passat, és, en gran part, perquè tot i haver passat dos anys i mig, encara no s’ha reglamentat la llei. De fet, la proposta de reglament es troba ara en debat. Un reglament que Marea Blanca afirma que «no només inclou els aspectes de la instrucció ja aprovada si no que aguditza encara més la dificultat d’accés, a la sanitat pública».

    Segons el reglament,  els col·lectius en risc d’exclusió social han d’acreditar la condició de ser residents o d’arrelament sigui amb contractes que hagin tingut, amb visites mèdiques demostrables, etc, a través dels serveis socials de centres del SISCAT i ser «oficialitzats» com a
    persones sense recursos en els departaments competents abans de dos mesos de sol·licitar la targeta sanitària. Després d’haver fet la sol·licitud, el CatSalut pot resoldre fins a tres mesos després.

    Els col·lectius que han posat el dit a la llaga denuncien també que el reglament que inclourà els punts de la instrucció fa una gran retallada en col·lectius especialment vulnerables. Per exemple, el fet que deixi els nens i joves, fills i filles de migrants, fora de tota cobertura sanitària, excepte aquells que es considerin en risc d’exclusió social i que estiguin acollits en centres tutelats. Pel que fa a les dones embarassades migrants, elles hauran d’acreditar la seva manca de recursos a través dels serveis socials dels centres del SISCAT per a ser ateses en la sanitat pública i només les atendrien en qüestions relatives amb el seu estat.