Just Deploy It!

Categoría: Moviments

  • Parar l’orella als adolescents per a millorar la seva salut emocional

    Els estudis, l’habitatge o l’ocupació són alguns dels àmbits en els quals s’acostumen a centrar les polítiques de joventut. En canvi, és menys freqüent que les administracions tractin aquesta etapa des de la perspectiva de les emocions. Preguntant directament als nois i noies, l’Ajuntament de Barcelona va adonar-se que els malestars que es viuen durant l’adolescència i la seva gestió emocional eren una preocupació entre els seus ciutadans més joves i, per això, l’any 2013 va crear l’Aquí T’Escoltem (ATE).

    Aquest servei municipal fa un acompanyament emocional a joves de 12 a 20 anys, els proporciona eines i recursos per enfortir les seves habilitats personals i socials, i fomenta el seu creixement. «Moltes vegades pensem que només s’aprèn a partir dels cops que et dona la vida, però està més que demostrat que hi ha habilitats que es poden adquirir treballant-les, es pot fer educació emocional», diu Alícia Aguilera, cap del departament de Joventut, del qual depèn aquest servei.

    «Durant la vida, a tots en algun moment se’ns morirà una persona estimada, ens deixarà la parella o no aprovarem un examen com esperàvem. Són situacions conflictives per les quals hem d’estar preparats. Això no vol dir que hàgim de posar als adolescents en una gàbia i dir-los-hi que no es preocupin sinó el contrari, cal que els hi donem totes les eines perquè, el dia en què s’hi trobin, sàpiguen com afrontar la situació», explica Aguilera.

    Amb aquesta idea va néixer un projecte pilot d’allò que després serien els serveis d’Aquí T’Escoltem. Era a l’Espai Pròpolis, un lloc que volia donar als joves el seu propi ‘pròpolis’ – el líquid que posen les abelles en comunitat a les esquerdes dels seus ruscs – per estar preparats per gestionar emocionalment els alts i baixos que puguin viure.

    Des d’aleshores, s’han obert serveis ATE a nou districtes de la ciutat, vinculats a espais joves o altres equipaments juvenils de referència. En aquest moment, l’Eixample és l’únic districte que no compta amb un d’aquests serveis perquè no hi ha cap equipament municipal destinat específicament als joves, però des de l’Ajuntament asseguren que estan intentant poder-ne obrir un aquest any.

    L’aposta per l’atenció personalitzada

    Una de les potes del servei és l’atenció psicològica individualitzada. «La idea és que una psicòloga pari l’orella, de manera confidencial, i posi paraules al que li passa a la persona jove», explica la directora. «Així, sense jutjar-la, permet que ella mateixa, amb la construcció del seu relat, es vagi ajudant», afegeix.

    Durant el 2018 van rebre atenció individualitzada a través de l’ATE 1.134 joves i adolescents. El 2019, entre gener i novembre, ja van ser 1.301. «Estem acompanyant molts processos de temes de gènere i dubtes en relació amb la sexualitat, per exemple. El que intentem fer és parlar-ne sense tabús i amb tranquil·litat, perquè al final el que és important és poder expressar-se i impedir que es creï una bola», diu Alícia Aguilera.

    La temàtica més tractada en l’atenció individualitzada és el malestar en l’entorn familiar; de fet, un terç dels motius de consulta tenen relació amb les discussions amb els pares, mares o germans a partir de les quals es troben altres focus de malestar relacionats. Altres temàtiques que es tracten al servei són la dificultat per relacionar-se amb altres iguals, l’assetjament, les relacions de violència, l’angoixa, la desorientació vital, el control d’impulsos o l’adaptació en nous entorns.

    «Ara mateix estem tenint molta demanada del servei i els joves s’han d’esperar una miqueta per la primera visita d’atenció individualitzada», diu Aguilera. La directora recorda, però, que aquest servei no és una teràpia sinó un espai d’escolta pautat, d’un màxim de 5 sessions, per no generar dependència. «Si trobem una persona en una situació que requereix més ajuda, la derivem al servei que pugui ser més adient, com per exemple la xarxa de salut mental o d’atenció a la drogodependència», explica.

    «Calmar-me abans d’actuar i no donar importància a coses que no la necessiten», «ser més conscient de mi mateixa i estar més preparada per fer saber el que necessito als altres» o «parlar amb la meva parella dels problemes» són alguns dels aprenentatges que expliquen joves que han passat pel servei. Per accedir-hi, els professionals dels diferents districtes posen a la disposició dels joves un número de mòbil per a demanar cita a través del Whatsapp, tot i que també es pot sol·licitar per telèfon, per correu electrònic o presencialment.

    Més enllà de l’atenció individual, els serveis Aquí T’Escoltem també ofereixen activitats grupals, tallers i espais de reflexió on, el 2019, hi van acudir més de 1.300 joves – la majoria repetint a diverses sessions. Per exemple, algunes de les activitats que et proposen són tallers per conèixer gent nova i plantejar-se formes de lligar respectuoses; espais en què, a partir del ball, la pintura, el teatre, la música o l’escriptura poden expressar les seves emocions; o sessions per aprendre a presentar els seus treballs acadèmics davant del públic.

    «A part dels tallers, els espais grupals per compartir experiències també són molt importants, ja que ens permeten escoltar quins són els discursos dels adolescents i de quina manera els podem anar reconduint i trencant mites i estereotips», diu la directora.

    A més, per millorar el benestar emocional dels adolescents també es treballa amb els pares i mares a través del Centre Per a Famílies, inaugurat el 2015. «A vegades les famílies no tenen les eines suficients per fer front a aquesta etapa vital. Quan tens un nadó et donen mil pautes, però a partir dels deu anys és un desert i ningú et diu què passa. La idea és que les famílies, en paral·lel amb les persones joves i els professionals que hi treballen, vagin incorporant aquestes eines», explica l’Alícia. El 2018 hi van acudir 418 famílies, un nombre que l’any 2019, al mes de novembre, ja s’havia superat.

  • El voluntariat sanitari: enfocant una realitat poc visible

    Quan s’apropen les dates nadalenques la solidaritat i la generositat guanyen terreny. Iniciatives com La Marató de TV3, les visites de plantilles futbolístiques a les plantes de pediatria o campanyes de recollida de joguines són tan característiques d’aquestes setmanes com els torrons. Tanmateix, durant la resta de l’any hi ha un teixit social d’entitats que fan una tasca voluntària i solidària sense tanta visibilitat mediàtica.

    Una d’aquestes agrupacions és TarracoSalut, nascuda el 2011 i amb un àmbit d’acció centrat al municipi de Tarragona. Està formada per entre 60 i 80 voluntaris que donen suport als malalts de l’Hospital Joan XXIII, el sociosanitari Francolí i els centres d’atenció primària de la ciutat. A més d’acompanyar-los en les seves estades de llarga durada i les consultes externes, desenvolupen tasques més enllà dels recintes sanitaris, com fer un seguiment telefònic a qui viu sol a casa amb el projecte ‘Bon dia telefònic’.

    Per tal de documentar la seva tasca i fer-la pública a les xarxes socials i internet, TarracoSalut va contactar amb el fotògraf tarragoní Ferran Aguilar perquè els fes un petit arxiu gràfic que els donés visibilitat. El que va començar com un encàrrec per dues o tres setmanes va acabar com un acompanyament voluntari de mig any: “Quan coneixes la realitat des de dins t’adones de la necessitat del treball que fan els voluntaris. Em va semblar que necessitaven ajuda i quedar-m’hi altruistament va ser la meva forma d’ajudar-los”, apunta el fotògraf.

    Aguilar va acompanyar durant sis mesos els voluntaris en les seves tasques quotidianes i tenint-los al centre de l’objectiu de la càmera: “Amb les fotos no he buscat el patiment ni la crueltat, sinó la feina del voluntari. En són els protagonistes”, apunta.

    Així es demostra a la col·lecció ‘Con el corazón movemos el mundo’, on a totes les fotografies amb rostres es veuen mitjos o grans somriures i destaca el paper de suport del voluntariat. L’obra ha estat reconeguda amb el LUX 2019 de Plata en la categoria de reportatge documental que atorga l’Asociación de Fotógrafos Profesionales de España.

    El premi ha ajudat a donar visibilitat a l’associació TarracoSalut, que, segons paraules de la seva coordinadora i presidenta Elisabet Pedret, “pateix moltes dificultats econòmiques perquè no se’ns ajuda”. Els ingressos que els arriben els són escassos, ja que provenen només dels convenis de col·laboració amb els centres on donen servei (ICS i Fundació Joan XXIII) i de “menys de 10 o 12 socis”, segons Pedret.

    Aquest cas contrasta amb l’Informe de l’associacionisme i el voluntariat a Catalunya de 2018, que parla «d’un bon estat de salut de les entitats», segons les valoracions dels participants. Això sí, el mateix text alerta de constatacions demogràfiques. En aquesta direcció apunta la presidenta de TarracoSalut, qui creu que “la manca de l’estructura que requereix una agrupació de voluntariat i que avui dia no tenim té a veure el poc associacionisme i teixit social de la ciutat”.

    Amb tot, Pedret refusa la idea de deixar enrere els més de 30 pacients a qui periòdicament recolzen i fa una crida a rebre noves voluntàries: “Tot el que no es dóna es perd. Tots podem aportar una mica de nosaltres als altres”, assegura. També destaca la importància d’erradicar la soledat involuntària: “Demanem parell d’hores al dia perquè els pacients tinguin contactes més profunds que els que aporta el personal sanitari, que sempre té pressa. El malalt ha de sentir que està acompanyat, perquè la soledat mata”.

    Premi LUX Plata a Ferran Aguilar per la seva obra “Con el corazón moveremos el mundo” / Ferran Aguilar

    Beneficència, necessitat i rol de les administracions

    L’afer del voluntariat no és aliè al debat entre la tasca que algunes persones fan per generositat i un possible desentès de les administracions públiques, així com un nínxol per al sector privat. Tenint en compte la importància d’estar acompanyat -el Síndic de Greuges ha instat, tot i que parlant de les famílies, a “afavorir l’acompanyament dels malalts, amb consideració especial de les persones més vulnerables”-, fins a quin punt aquesta tasca no esdevindrà una necessitat en el futur?

    La presidenta de TarracoSalut, Elisabet Pedret, parla d’una nova societat en què es perd s’està perdent el teixit familiar i es tendeix a una vida més individual. Creu que “l’equip mèdic d’un hospital atén perfectament la part física i ho intenten amb l’emocional, però no tenen recursos suficients, això és una tasca que s’ha de fer a través del voluntariat”. Afegeix que “les persones que ens estan governant no veuen la necessitat de col·lectius de persones que ajudin els equips assistencials, però són essencials”.

    Pedret refusa la idea de cobrar, en tant que la seva és una tasca altruista i que ja guanyen oferint el seu temps. De fet, el 90% dels voluntaris valora amb un 9 o més l’experiència, d’acord amb l’Informe de l’associacionisme. Això sí, Pedret creu que “el voluntari hauria de ser una figura cuidada i mimada” i demana a administracions i empreses -via responsabilitat social corporativa- suport econòmic per gaudir d’”altres compensacions no monetàries”.

    Tanmateix, ja existeixen iniciatives del tercer sector que donen feina a persones que fan una tasca similar a la dels voluntaris. És el cas de la Fundació Pere Mata de Reus, que ofereix una plantilla de professionals que acompanyen persones amb malalties mentals en el seu dia a dia, tant en centres sanitaris com en activitats lúdiques i socials.

    Aquest model d’acompanyament, més professionalitzat, complet i organitzat que el voluntari, podria esdevenir amb el temps una font de treball per a gent disposada a fer el que fan per altruisme de forma remunerada, amb una major implicació i dedicació. El futur determinarà si això és vist com una necessitat o una oportunitat de creació de treball per part del tercer sector, el sector privat o el públic.

    Ara per ara, el paper que juga la Generalitat és únicament normatiu -en tant que regula el marc legal amb textos, recomanacions i normatives, com la llei del voluntariat i el foment de l’associacionisme aprovada el 2015 al Parlament- i de suport -amb petits convenis amb els col·lectius de voluntariat-. També es fa càrrec de la inserció d’aquests amb cursos que ofereix a través de la Federació Catalana de Voluntariat Social-. És una formació bàsica que dóna uns trets generals que després són ampliats en funció del paper de cada persona voluntària (sanitari, educatiu…).

    Premi LUX Plata a Ferran Aguilar per la seva obra “Con el corazón moveremos el mundo” / Ferran Aguilar

    Una nova Carta pel voluntariat sanitari

    En el marc de la gestió normativa de la tasca voluntària, el mes de novembre el Departament de Salut de l’administració catalana va publicar la ‘Carta del voluntariat en l’àmbit de la salut’, que renova l’anterior, amb data de 2010.

    El text té com a objectiu «revisar el paper del voluntariat i la seva dimensió dins d’un marc de col·laboració amb les institucions de la salut», alhora que “reconèixer la important tasca que al llarg del temps” ha realitzat dins el món sanitari.

    En aquest sentit, la nova carta actualitza el marc d’actuació de les persones voluntàries, la formació que reben i es proposa “cuidar les persones cuidadores” tot agraint la tasca per “aconseguir la seva continuïtat i que no es desgastin”. Destaca la proposta d’un seguiment i avaluació tant de la feina com de l’estat de les persones voluntàries.

    Les principals novetats del text respecte de l’edició de principis de la dècada vers els pacients és fer-la extensiva a l’atenció primària i comunitària. Sota el lema “un impuls al voluntariat per una salut més propera”, també fa menció a la salut mental i les addicions, que no es tractaven en l’anterior i primer redactat.

  • Aquestes festes, regala lectura

    ENTREVISTA | LUCÍA PORTEIRO, METGESSA ANESTESIÒLOGA I AUTORA DE CONTES INFANTILS

    “S’ha de crear una assignatura d’educació en salut que inclogui primers auxilis, hàbits saludables i educació sexual”

    Metgessa anestesiòloga de professió a l’Hospital Vall Hebron, Lucía Porteiro acaba de publicar dos contes per a nens on explica la importància d’aprendre reanimació cardiopulmonar o dóna a conèixer què hi ha dins d’un quiròfan. ‘Aisha i els salvavides’ i ‘Preparats, llestos, a somiar!’ han estat editats per l’editorial Octaedro i il·lustrats per Robert García

    La metgessa i anestesiòloga Lucía Porteiro amb els seus dos contes durant l’entrevista / Carla Benito

    ENTREVISTA | ENRIQUE GAVILÁN, METGE DE FAMÍLIA I COMUNITÀRIA

    “Una de les pitjors amenaces del sistema sanitari és la permeable relació de la institució pública amb les empreses privades”

    Javier Padilla, metge de família i comunitària, va visitar Barcelona per presentar el seu llibre «¿A quién vamos a dejar morir? Sanidad pública, crisis y la importancia de lo político». Parlem amb ell sobre sistemes sanitaris, desigualtats sociosanitàries i economia

    Javier Padilla acaba de publicar ¿A quién vamos a dejar morir?, un llibre sobre sistema sanitari públic i desigualtats / Carla Benito

    ENTREVISTA | ENRIQUE GAVILÁN, METGE DE FAMÍLIA

    ‘Cuando ya no puedes más’: la deriva d’un metge de família per la inestabilitat del sistema feta llibre

    La Capella de la Misericòrdia, com espai de lluita i reivindicació per al nou CAP Raval Nord, acollirà aquest dijous 21 de novembre a les 19.30h la presentació del llibre ‘Cuando ya no puedes más. Viaje interior de un médico’ del metge de família Enrique Gavilán editat per Anaconda Editions

    Bombers i personal sanitari s’han trobat a les portes del Parlament durant les vagues de l’Atenció Primària / Carla Benito

    ENTREVISTA | MIQUEL PORTA, CATEDRÀTIC EN MEDICINA PREVENTIVA I SALUT PÚBLICA

    “Estem orinant plàstic: s’han detectat fenols en tota la població”

    Miquel Porta, expert en Epidemiologia i Salut Pública, relata en una entrevista com els tòxics estan presents en la vida quotidiana i els ciutadans. «Una cosa és que detectem aquests contaminants en tots els habitants d’Espanya i una altra cosa és que és els nivells detectats siguin perillosos», puntualitza

    Miquel Porta, catedràtic de Medicina Preventiva i Salud Pública de la UAB / Sònia Calvó

  • El teu fill podria salvar-te la vida (si a l’escola li ensenyen com)

    «Estàvem un dissabte a la tarda nit prenent alguna cosa. Tenia a la meva filla de sis anys asseguda a la meva dreta i de sobte em va agafar la cama, es va posar dreta, boquejava però no emetia cap so, tampoc podia tossir. Es va dur la mà al coll, li vaig preguntar si s’havia ennuegat però la cria no estava menjant res. Em vaig posar dreta, la vaig girar i la vaig inclinar sobre la meva mà per anar a donar-li un copet a l’esquena amb la meva altra mà entre els omòplats i llavors el meu fill mitjà, de nou anys, es va avançar i li va donar dos cops forts a l’esquena i va sortir disparat de la boca de la meva filla un tros de gel. Com la nena ens va explicar després, en anar a escurar l’últim glop del refresc, va fer el típic gest de tirar el cap enrere per acabar el culet que quedava i es va ennuegar amb el gel».

    La història la recorda la metgessa navarresa Ana Campillo, que ja va explicar la gesta del seu fill en un fil de Twitter que es va fer viral. Marta Nonide Robles, metge del SAMU-Asturias, posa alguns exemples similars: «Una nena de 10 anys va aconseguir alliberar la via respiratòria de la seva mare, que s’havia ennuegat amb una cloïssa, i una altra nena de 12 va salvar a la seva àvia d’un altre ennuegament. Dos nens han donat instruccions de reanimació cardiopulmonar als adults en cas de parada cardiorespiratòria. S’han multiplicat els casos de nens que truquen el 112 perquè el seu familiar no desperta o ha patit un accident».

    Aquestes històries amb final feliç tenen molt més en comú que la valentia dels nens protagonistes: tots aquests petits herois i heroïnes reben en els seus centres escolars formació en primers auxilis. Però, tot i que en el Reial Decret que estableix el currículum bàsic d’Educació Primària apareix fins en cinc ocasions la inclusió dels primers auxilis, la veritat és que, com assenyala Nonide, que està darrere del projecte RCP des de la meva escola,  les autoritats «no donen una guia detallada de qui, com i en quin moment o assignatura han d’impartir-se. Això deixa als col·legis la potestat d’introduir-los a la seva manera».

    Això queda clar quan Campillo i Nonide expliquen les diferències de l’aplicació de la norma entre Astúries i Navarra. A Astúries, és personal d’infermeria d’associacions com Amb les teves mans pots salvar vides, que gestiona Nonide, els que van als col·legis a demanda el professorat. «Al principi anàvem d’escola a escola proposant als profes o directors. Tenien molts dubtes que aquests tallers fossin apropiats, sobretot amb nens tan petits -fins i tot de cinc anys-«, matisa, però «el boca a boca va funcionar. I ara mateix tenim una tremenda llista d’espera».

    Ana Campillo deia en el seu fil viral que «a Navarra som molt afortunats». I no li falta raó: el Govern de Navarra té un conveni amb l’associació de sanitaris L’ABC que salva vides, pel qual aquest personal forma a professorat, especialment d’Educació Física, perquè en els últims anys de Primària i primers de Secundària, en un parell de sessions per curs, l’alumnat aprengui «si una persona respira o no, la maniobra d’inici per a la reanimació cardiopulmonar i les maniobres d’ennuegament».

    Per què és necessari

    Marta Nonide reconeix haver anat a domicilis on nens petits han estat sols hores amb l’adult que els cuidava mort o desmaiat. «Però el 2012 una nena de 8 anys em va trucar al 112 perquè la seva àvia s’havia desmaiat. Va contestar a totes les meves preguntes i vaig entendre que es tractava d’un ictus. Al costat del seu germà de 6 anys va complir totes les instruccions i va posar a la seva àvia en posició lateral de seguretat amb la meva guia. L’ajuda va arribar en 10 minuts i la seva àvia es va salvar. Així que vaig entendre que els nens més petits eren els més desprotegits, però també els que millor anaven a trucar i a obeir al 112 en cas d’emergència. Era qüestió d’adaptar la formació».

    Al web de RCP des del meu cole s’afirma que els països nòrdics formen als seus escolars en les maniobres d’atenció a l’emergència. Per això, la seva taxa d’eficàcia en salvar la vida d’un pacient en aturada cardíaca sobtada és superior al 70%. A Espanya aquesta taxa és inferior al 10%. Els ciutadans espanyols arriben a la vida adulta sense estar capacitats per reconèixer una parada cardiorespiratòria o per fer una reanimació cardiopulmonar eficaç.

    Ana Campillo explica per què és important que la població tingui nocions de primers auxilis amb un argument incontestable: «En situacions d’una parada, d’un ennuegament, la teva vida depèn del que sàpiga la persona que tens al costat. Hi ha unes mínimes mesures o coneixements que es poden considerar gairebé un deure cívic».

    Marta Nonide, per la seva banda, es mostra partidària de començar a ensenyar aquestes nocions com més aviat millor. «Poden començar a mecanitzar amb els seus peluixos, de manera divertida i desproveït d’angoixa, les maniobres de reanimació cardiopulmonar i les de desobstrucció de la via aèria». Si les comencen a mecanitzar de forma correcta amb cinc anys, les normalitzen i repeteixen cada any, explica l’experta, «en arribar a l’adolescència (quan realment siguin capaços d’aplicar-les de manera efectiva) ja tindran els conceptes gravats. Hi actuaran sense pors ni dubtes. Com més grans són els alumnes (i no diguem si el curs es dóna en adults) més difícil és que interioritzin les maniobres i les apliquin correctament en un moment d’emergència real».

    Campillo és molt conscient que no es pot sobrecarregar el currículum escolar, per això compara les sessions anuals de primers auxilis amb la pràctica repetida de simulacres d’evacuació i proposa que «aquest tipus de tallers i de formació es faci de manera generalitzada en l’àmbit escolar i també en els centres de treball. Tallers curts i bàsics, però repetits en el temps, perquè tot el que no s’usa s’oblida».

    Projectes virals i fàcilment reproduïbles

    En el cas de nens i nenes petits, se’ls ensenya a trucar al 112, a diferenciar si algú respira o no i a tenir a mà (o aprendre) la direcció de casa seva per facilitar-la als sanitaris. Nonide explica que, amb els petits, canten la cançó de la Reanimació, la fama fins i tot ha travessat l’oceà. A part de cantar, els nens de cinc anys «podien aprendre la reanimació cardiopulmonar i el Heimlich [maniobra per salvar la vida en cas d’un ennuegament], amb els seus peluixos (no tenen força per als maniquís de la gent gran). I els encantava. I ho recordaven». A la web, Marta Nonide comparteix nombrosos recursos, de manera que es mostra convençuda que el seu projecte és «fàcilment reproduïble».

    Les dues sanitàries reivindiquen que aquest tipus de formació a les escoles es faci de forma reglada i universal, perquè, assegura Campillo, «la formació en primers auxilis és desigual entre escoles i comunitats i es porta a terme a costa de molta voluntarietat de diverses associacions». Per això, defensa que «cal que des de les administracions es reguli i pressuposti la formació, atès que és la forma més transversal i efectiva d’arribar a tota la població».

    Marta Nonide està convençuda que en quinze anys tindríem els números revertits pel que fa a la supervivència en casos d’aturada cardiorespiratòria si la formació en primers auxilis arribés de manera reglada a totes les escoles, «on captes i formes a el 99% de la població» . I en aquest afany, les famílies, afirma Nonide, tenim un paper fonamental: «Si les famílies veuen el que poden aprendre els seus nens, com són els tallers i els perden la por, comprenen que són vitals i els exigeixen en massa, les autoritats i governs es posaran per fi les piles».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Els moviments per dignificar l’Atenció Primària suspenen als gestors i demanen més pressupost

    Només un dels dotze punts del dodecàleg de mesures per millorar l’Atenció Primària de Catalunya s’ha complert. El del tancament de tots els CAP a les 20 hores que demanaven per tal de facilitar la conciliació familiar dels treballadors. Dos punts més estan en curs o s’han complert a mitges. En falten 9.

    Aquesta ha estat la principal denúncia que el Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP), la Coordinadora SAP Muntanya i Marea Blanca de Catalunya, La Capçalera, Rebel·lió d’Atenció Primària i la Plataforma CAP Raval Nord Digne han traslladat com a valoració de l’estat de l’atenció primària un any després de la vaga. «Les llistes d’espera per visitar-se amb la professional de referència han augmentat de manera intolerable; respecte a l’any 2010 ha disminuït el nombre de professionals contractats a l’atenció primària, mentre que el de l’atenció hospitalària segueix augmentant; el malestar professional continua i les joves professionals segueixen sense expectatives reals de poder treballar en unes condicions dignes i estimulants», afirmen.

    Així, apunten que la solució per a l’atenció primària és molt complexa i que requereix «necessàriament l’augment del pressupost sanitari dedicat als equips d’atenció primària i pel desenvolupament de totes les seves competències dins del sistema». En aquest sentit, Meritxell Sánchez-Amat del FoCAP, ha denunciat el joc del vicepresident Pere Aragonès: «en dir que el 25% del pressupost en Salut del 2020 anirà a la primària, el pressupost final en Atenció Primària estaria fixat en un 16% i això és totalment insuficient si el què es vol és salvar l’AP».

    Sánchez-Amat també ha assenyalat que «estan etiquetant com atenció primària moltes coses que no ho són. Els dispositius de suport, les cures pal·liatives, la rehabilitació, eines de salut mental, els equips de salut sexual i reproductiva… per molt que treballin conjuntament, no són Atenció Primària. Incloent-ho tot dins la categoria, els hi permet dir que el pressupost passarà del 15 al 25% de cop… Si poses més coses dins el sac, sembla que augmentin els diners».

    De fet, com expliquen des del FoCAP, dins del capítol de personal d’AP s’inclouen els professionals dels 286 equips d’atenció primària (EAP), els 15 equips d’atenció pediàtrica, i les 22 unitats d’atenció continuada i urgències d’AP de tot Catalunya. També s’inclouen aquí un conjunt de serveis dels quals l’ICS és proveïdor però que correspondrien més a un nivell secundari d’atenció, com ara els equips d’atenció a la salut sexual i reproductiva (27), les 11 unitats del programa d’atenció domiciliària i equips de suport (PADES), les unitats de rehabilitació (9), les unitats de salut mental (2), i les unitats de salut internacional (6).

    Un segon punt del dodecàleg que no s’ha complert asseguren és el de «recuperar la dotació de personal (metgesses, infermeres, personal administratiu i treballadores socials) que els EAP tenien l’any 2010, dotant-los amb personal suficient, i cobrint absències per baixes, vacances, jubilacions i altres». En un document facilitat pel FoCAP, segons les dades a 2018 que es desprenen de les memòries de l’Institut Català de la Salut (ICS), denuncien que l’Atenció Primària té 1381 treballadors menys que abans de la crisi, mentre que l’atenció hospitalària en té 2389 més. En el mateix document, el FoCAP fa una lectura primarista de les memòries i per fer-ho i entendre les dades que acaben de reproduir, cal saber que l’ICS dóna servei d’AP al 75% de la població catalana, però només és titular de 8 dels 62 hospitals d’aguts de Catalunya, la majoria dels quals són hospitals terciaris. Els hospitals de l’ICS representen al voltant del 30% de llits dels hospitals públics.

    Altres punts que no s’haurien complert serien «aconseguir condicions de treball dignes per a tot el personal dels EAP. Contractes mínims d’un any i accés de totes les professionals a la carrera professional, independentment del tipus de contractació» i l’»increment del 5% addicional del sou i recuperar el 5% del sou sostret des del 2010, així com les pagues extres de 2013-14 i els 9 dies de lliure disposició també perduts». En aquest sentit, Elio Conesa, infermer i membre de Rebel·lió Atenció Primària ha apuntat durant la roda de premsa que si bé s’han cobrat algunes parts de les pagues extres de 2013, el 5% perdut l’any 2010 sota el govern de José Montilla encara no s’ha recuperat.

    Roda de premsa conjunta de valoració sobre l’estat de les mesures acordades post vaga / CB

    El punt dedicat a l’»accessibilitat efectiva de la població als seus propis referents en 48 hores, excepte en situacions d’absència d’aquests» tampoc s’ha establert. Anna Bedini, membre de La Capçalera, ha asseguretat que parlar d’Atenció Primària és parlar de qualitat assistencial però que per tenir-la, cal mantenir ferms els seus 4 pilars. El primer d’ells, l’accessibilitat que, per Bedini, «ara mateix és ben poca». «Acabem forçant les visites per un dia que ja tens l’agenda plena i això fa impracticable una assistència de qualitat. Si no, la pacient acaba anant a urgències saturant un servei que ja està sota mínims», relata. El segon pilar seria la longitudinalitat: «seguir una persona en el temps ens fa més propers però també cal tenir-ho en compte pel maneig clínic. Si coneixem els pacients, podem optimitzar les consultes i els temps de visita perquè sabem qui és».

    Per Bedini, com està estudiat, la salut no és només allò mèdic. El 70% depèn dels determinants socials i això s’ha de treballar «conciliant el treball a la consulta amb un treball comunitari que ens permeti abordar-ho». Per tant, el tercer pilar per garantir la qualitat assistencial és la integralitat. Per últim, el quart, essencial pels treballadors, trobaríem la coordinació. «Hem de tenir un equip directiu que compti amb la participació de la ciutadania, coordinar-se no vol dir treballar sota les directrius d’un hospital».

    Així, i per acabar amb la convocatòria, la Trini Cuesta ha transmès com a ciutadania una valoració negativa de les aplicacions dels acords post vaga durant aquest any que ha passat de marge. «L’accessibilitat no ha millorat, podríem dir que empitjora perquè cada any que s’allarga aquesta situació, es degrada més l’atenció en general. Els usuaris estan molt despistats perquè es troben hores a un mes vista i acaben necessitant anar a urgències», valora Cuesta en nom de la Coordinadora SAP Muntanya i Marea Blanca de Catalunya. Des de la ciutadania, segueixen exigint les 48 hores per accedir al metge o a infermeria, cosa que no passa: «no és casual que la gent jove sigui la que més va a urgències: això respon a una política molt ben planificada de degradar l’Atenció Primària».

    I què faran aleshores per seguir pressionant per revertir la situació? Segons ha explicat Antònia Raya, infermera del CAP Raval Nord que s’ubicarà a la Capella de la Misericòrdia finalment, hi ha accions pensades però que encara no poden rebelar. Vaga? No per ara. Segons Sánchez-Amat, «cal un brou idoni per convocar-la» i una vaga «té un cost professional i laboral molt gran, no és només que deixis de cobrar, és que la feina que deixes de fer influeix en la població». Per això creuen que ara no seria el moment tot i que «els motius segueixen sent-hi».

  • Dona, jove, asperger … Per què molesta tant Greta Thunberg?

    En l’estrada, una nena. Davant seu, representants de tots els països de l’món, periodistes, polítics i empresaris. Comença a parlar: “[Vinc] a dir-vos que els adults heu de canviar els vostres maneres. No tinc una agenda oculta. Estic lluitant pel meu futur. […] Tot això està passant davant dels vostres ulls i actuem com si tinguéssim tot el temps que voldríem. […] Els adults dieu que ens voleu, però us repto, si us plau, al fet que les vostres accions reflecteixin les vostres paraules. Gràcies”.

    En l’estrada, una nena. Davant seu, representants de tots els països del món, periodistes, polítics i empresaris. Comença a parlar: “[Vinc] a dir-vos que els adults heu de canviar les vostres maneres. No tinc una agenda oculta. Estic lluitant pel meu futur. […] Tot això està passant davant dels vostres ulls i actuem com si tinguéssim tot el temps que voldríem. […] Els adults dieu que ens estimeu, però us repto, si us plau, a que les vostres accions reflecteixin les vostres paraules. Gràcies”.

    Si heu imaginat Greta Thunberg pronunciant aquestes paraules en algun congrés sobre el clima, us equivoqueu. Aquest dur discurs va ser pronunciat per l’activista Severn Cullis-Suzuki, de llavors 12 anys, durant la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro (Brasil) de 1992. La jove canadenca, però, no va patir les crítiques que avui rep la seva homòloga sueca. Si no heu sentit parlar de la seva intervenció és perquè, com a molt, va ser ignorada.

    Cert és que Cullis-Suzuki, al contrari que Greta, vivia en un món sense Internet. Així i tot, cal preguntar per què la sueca recull, als seus 16 anys, atacs ferotges que superen els rebuts per Al Gore (va ser candidat a la Casa Blanca i un dels primers líders mundials en denunciar el canvi climàtic) fa més d’un decenni. En el cas de Thunberg, moltes de les crítiques van més enllà del seu discurs, arriben al terreny personal i fins i tot fan diana en la seva condició d’Asperger. “La mascota internacional de l’alarmisme climàtic”, “mentalment inestable”, “nena petulant” i “messies profundament pertorbada” són només alguns exemples.

    Els principals sospitosos de tanta tírria són els negacionistes, que rebutgen que el canvi climàtic tingui lloc o que sigui causa de l’acció de l’ésser humà. Es tracta d’una postura amb poc suport entre els espanyols -que estan entre els ciutadans més preocupats per aquest tema-, però amb bastants adeptes a països com Estats Units, Regne Unit o Noruega.

    El perfil del negacionista: home i conservador

    “Greta trasbalsa els negacionistes, sobretot homes dels Estats Units, perquè les seves tàctiques no funcionen amb ella, que passa del que diuen els altres”, explica a SINC el divulgador ambiental Andreu Escrivà.

    No són pocs els estudis i enquestes que han intentat traçar un “perfil del negacionista climàtic”, que tendeix a ser home i conservador. Això ha portat alguns investigadors a analitzar la possible relació entre negacionisme i misogínia. El sociòleg de la Universitat Chalmers (Suècia) Martin Hultman és un d’ells. “Hi ha tres grups de negacionistes climàtics: directius d’indústries extractives, polítics finançats per ells i homes conservadors”, resumeix Hultman a SINC. “Quan una dona presenta resultats que impliquen que aquests individus, negocis, ideologies i estructures necessiten canviar, no és d’estranyar que intentin matar el missatger”.

    Hultman es refereix a un tipus de mentalitat que “no veu la natura com una cosa vulnerable que pot ser destruïda”, sinó com una cosa a explotar perquè “el creixement econòmic és més important que la supervivència de la humanitat”. Les enquestes mostren, explica Hultman, que aquesta manera de pensar és més freqüent en homes conservadors, que accepten els arguments negacionistes amb més freqüència. De fet, un estudi de 2016 va assenyalar que un motiu pel qual ells són menys respectuosos amb el medi ambient és perquè perceben la seva defensa com una actitud femenina.

    “Molts veuen Greta com una evangelitzadora que diu com has de viure tu, un senyor de 40 anys d’un país desenvolupat, i no parla de la Xina o l’Índia, que tenen un creixement brutal en emissions de CO²”, comenta Éscrivà, que reflexiona: “de veritat pensem que una adolescent ha de donar tots els discursos per a totes les qüestions? Ja fa bastant amb donar un toc d’atenció als que vivim en una societat occidental”.

    Adults vs. nens

    Negacionistes i misògins a part, Escrivà considera que els 16 anys de Greta suposen un xoc generacional que pot ser contraproduent per a transmetre el seu missatge. “Em sembla positiu reivindicar el futur, però diu a la gent gran que són culpables, quan hi ha molta gent que no ho és, i això et galvanitza contra el missatge. Una cosa és que doni lliçons a un raper que va en avió privat i una altra, que li digui què fer a gent que té una vida difícil”.

    La psicoterapeuta de la Universitat de Bath (Regne Unit) Caroline Hickman ha analitzat per què alguns adults semblen rebutjar la jove activista. “Molts projecten les seves pròpies pors i ansietats en ella i la rebutgen de manera inconscient com una forma de deslliurar-se’n”, diu. Considera que és un exemple de nens que es comporten com adults i adults que ho fan com nens: “Aquests atacs són rebequeries infantils d’adults que no tenen la maduresa psicològica necessària per contenir les seves respostes emocionals. Quant als que insulten Greta, considera que “fan bullying per intentar recuperar un poder que senten que han perdut”.

    En defensa de la neurodiversitat

    “Sembla una nena molt feliç”, es va burlar el president dels Estats Units, Donald Trump, a través de Twitter, després del discurs de Greta a l’ONU. El polític feia cas omís al fet que la jove activista s’expressa de forma normal per a una persona amb síndrome d’Asperger, qui va respondre afegint aquesta descripció al seu perfil.

    El neurobiòleg de la Universitat de Salamanca especialitzat en autisme José Ramón Alonso considera que un dels motius del rebuig a Greta pot ser la nostra falta de costum a veure pacients amb trastorn de l’espectre autista (TEA) en l’esfera pública. “Són persones que tenen problemes per transmetre emocions amb el llenguatge corporal i el to de veu, i els costa molt adaptar-se a situacions diferents”, explica Alonso. “No estem acostumats que algú tingui expressions poc ajustades a una situació, i és injust que l’hi demanem a ella”.

    L’investigador considera que la seva popularitat pot ser positiva per visibilitzar no només la crisi climàtica, sinó també “l’aportació que poden fer al nostre món les persones amb TEA”. Això sempre que vagi acompanyada d’una “educació”. “Si no, tornarem a la discriminació i els prejudicis, i a dir-li a les famílies que els seus fills estan mal educats”.

    Pot ser la síndrome d’Asperger, tal com Greta afirma, un “superpoder” en la lluita contra el canvi climàtic? “És veritat que les persones Asperger se centren en un tema que per a ells és d’importància suma i de vegades no saben transmetre-ho o treure-li partit. La seva atenció als detalls és clau, encara que després tinguin més dificultats en la interacció social”.

    A això s’afegeix el fet que els altres adolescents solen estar “molt pendents de les jerarquies”. “Els Asperger ho entenen menys i diuen les coses amb una cruesa i sinceritat que en molts casos és un valor positiu”. En aquest sentit, part de les crítiques a Greta recauen en els seus pares per permetre que una adolescent amb síndrome d’Asperger es converteixi en activista. “Conec una mare que deia que el seu fill seria un ‘autista modern”, diu Alonso, “en comptes de retallar les seves possibilitats”.

    Per tot això defensa que hem de ser millors amb ells i donar-los el seu espai. “Hi ha persones diferents i la solució no pot ser la talla única. És responsabilitat nostra fer-los un lloc, valorar-los i entendre’ls”.

    Una veritat incòmoda

    Per molts factors que puguin contribuir al rebuig de Greta, només serveixen d’excusa per repudiar el seu missatge. Aquest advoca per canvis en la nostra manera de vida i en el mateix sistema i, a sobre, amb emergència. “Diu que cal posar-se les piles i que cadascú ha de fer el que pugui per frenar això. A molta gent no li agrada perquè ningú vol canviar els seus hàbits”, explica el catedràtic de Física Aplicada a la Universitat d’Alcalá Antonio Ruiz de Elvira Serra.

    “Quan confrontes la gent amb decisions reals que té a l’abast de la seva mà per lluitar contra el canvi climàtic, els incomodes moltíssim”, diu Escrivà. “Em va impactar quan Greta va anar a The Daily Show, va dir una parrafada molt bé i el públic va començar a aplaudir”, recorda. “Vaig pensar que si fossin capaços de traduir les seves paraules a un nivell de retallada d’emisions en la seva vida diària no aplaudirien, i menys als Estats Units, que és el país amb una major petjada ecològica per persona”.

    Un estudi de 2017 va explorar com les recomanacions per reduir les emissions solen obviar les accions més efectives. “Reciclar, mantenir la temperatura justa i instal·lar llums de baix consum és el que menys compta. El que més és l’energia renovable, disminuir el consum de carn i deixar el cotxe i l’avió”, explica el divulgador. “Són coses que piquen molt més i la gent, quan entén això, al·lucina”.

    “Aïllar la casa i deixar el cotxe és complicat i no tothom pot, però podem demostrar als polítics i empreses que s’han apuntat a patrocinar la Cimera de Madrid (COP25) que no els comprarem els seus productes si no canvien”, diu Ruiz de Elvira. “Això és un missatge que els arriba… no vegis com!”, afegeix sobre els motius pels quals el missatge de Greta “punxa” a tants.

    Compte amb les solucions màgiques

    Escrivà té clara la seva principal crítica a Greta: “Perpetua una cosmovisió en la qual hi ha una solució màgica que els polítics no estan aplicant, però que podrien fer-ho si escoltessin els científics”. El divulgador considera que pressuposar que l’actuació contra el canvi climàtic no s’enlaira per culpa de la manca d’informació és “molt simplista” i defensa que els polítics “fa molt temps que escolten els científics”. Assegura que la inacció política “respon a interessos, curtterministes, inèrcies, por a assumir el cost polític, dificultats per canviar la nostra manera de vida i al fet que la ciutadania no vol”.

    “Estem amb Greta, però externalitzem el nostre activisme ambiental a base de likes a ella i pensem que amb això ja som verds”. Això “ens desenganxa dels canvis reals que hem d’incorporar i promoure, perquè l’acció ha de ser col·lectiva, no només dels polítics”. Escrivà lamenta que la jove activista no exemplifiqui aquest canvi de valoracions, ja que porta a terme accions difícilment imitables per la resta de la població, que no pot dependre que els Grimaldi li deixin un vaixell per anar des del Regne Unit a Nova York, ni que uns navegants la portin en catamarà des de Salt Ponds fins a Lisboa.

    “El canvi real no és venir de qualsevol forma a Espanya. És preguntar-se: ¿necessito anar a Madrid? No dono millor exemple a molta gent si participo en una reunió tan important com la COP25 per videoconferència?”.

    Per això, temo que aquesta hiperperfecció porti a molta gent, incapaç de prescindir dels plàstics o el cotxe de la nit al dia, a tirar la tovallola. “M’importa més que el 80% de la població occidental redueixi un 50% l’ús de plàstics o els vols que una petita elit del 5% ho faci tot bé, perquè això desmoralitza”. També tem que cridar “que ve el llop” causi rebuig contra la causa quan, en deu anys, “no s’hagi acabat” el món.

    El nou negacionisme és no fer res

    “Grinyola que una adolescent amb una qualitat de vida extraordinària digui que li han robat el futur. No ens han robat el futur: ens han deixat un món destrossat, cal reconstruir-lo i exigir responsabilitats, però a milions de nens els estan robant el present”, assegura Escrivà. “No tot és canvi climàtic, el món és complex i em sembla perillós qualsevol missatge que tendeixi a simplificar-lo”, afegeix en referència a les empreses que es “pugen al carro” de la sostenibilitat però “no al dels drets dels treballadors”.

    La conseqüència d’aquestes solucions màgiques i de, en paraules de Escrivà, pensar que les empreses són dolentes per se, és caure en el nou negacionisme: el negacionisme de solucions. En altres paraules, no fer res fins que ho facin els governs i les corporacions. “Les cent empreses que produeixen el 70% dels gasos d’efecte hivernacle del món no ho fan perquè tinguin un botó que emet CO², sinó perquè fabriquen el ciment i acer de casa teva i el petroli del teu cotxe”.

    El problema, segons el divulgador, és que “si tothom espera que algú faci alguna cosa, llavors ningú fa res”. Considera que “sempre trobarem vies per autojustificar-nos i no baixar el nostre consum”, i per això “hem de donar-nos el menor nombre d’excuses” per mantenir la inacció. “Si en el teu esquema mental tu ets el bo i els altres els dolents, per què has de fer res?”.

    Per tot això, Escrivà veu Greta com un “ariet” que obre les portes, però que ha d’anar acompanyat de la resta de l’exèrcit perquè serveixi d’alguna cosa. “És un activador de la conversa, però crec que ja ha jugat el seu paper”. El seu millor llegat, afirma, “seria que deixéssim de parlar del que fa i hi hagués una conversa més enllà, de com ens afecta el canvi de paisatge, de si estem disposats a deixar l’avió i el cotxe”. Tot això, mentre donem suport a les Gretas del nostre voltant.

    Si heu imaginat a Greta Thunberg pronunciant aquestes paraules en algun congrés sobre el clima, us equivoqueu. Aquest dur discurs va ser pronunciat per l’activista Severn Cullis-Suzuki, de llavors 12 anys, durant la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro (Brasil) de 1992. La jove canadenca, però, no va patir les crítiques que avui rep la seva homòloga sueca. Si no heu sentit parlar de la seva intervenció és perquè, com a molt, va ser ignorada.

    Cert éque Cullis-Suzuki, a l’contrari que Greta, vivia en un món sense internet. Tot i així cal preguntar per què la sueca collita, als seus 16 anys, atacs ferotges que superen els rebuts per Al Gore (va ser candidat a la Casa Blanca i un dels primers líders mundials en denunciar el canvi climàtic) fa més d’un decenni. En el cas de Thunberg, moltes de les crítiques van més enllà del seu discurs, arriben a el terreny personal i fins i tot fan diana en la seva condició de Asperger (un trastorn neurobiológic d’espectre autista). “La mascota internacional de l’alarmisme climàtic”, “mentalment inestable”, “nena petulant” i “messies profundament pertorbada” són només alguns exemples.

    Els principals sospitosos de tanta tírria són els negacionistes, que rebutjen que el canvi climàtic tingui lloc o que sigui causa de l’acció de l’ésser humà. Es tracta d’una postura amb poc suport entre els espanyols -que estan entre els ciutadans més preocupats per aquest tema-, però amb bastants adeptes en països com Estats Units, Regne Unit o Noruega.

    El perfil d’el negacionista: home i conservador

    “Trasbalsa als negacionistes, sobretot homes dels Estats Units, perquè les seves tàctiques no funcionen amb ella, que passa del que diuen els altres”, explica a SINC el divulgador ambiental Andreu Escrivà.

    No són pocs els estudis i enquestes que han intentat traçar un “perfil del negacionista climàtic”, que tendeix a ser home i conservador. Això ha portat a alguns investigadors a analitzar la possible relació entre nega-nisme i misogínia. El sociòleg de la Universitat Chalmers (Suècia) Martin Hultman és un d’ells. “Hi ha tres grups de negacionistes climàtics: directius d’indústries extractives, polítics finançats per ells i homes conservadors”, resumeix Hultman a SINC. “Quan una dona presenta resultats que impliquen que aquests individus, negocis, ideologies i estructures necessiten canviar, no és d’estranyar que intentin matar el missatger”.

    Hultman es refereix a un tipus de mentalitat que “no veu la natura com una cosa vulnerable que pot ser destruït”, sinó com una cosa a explotar perquè “el creixement econòmic és més important que la supervivència de la humanitat”. Les enquestes mostren, explica Hultman, que aquesta manera de pensar és més freqüent en homes conservadors, que accepten els arguments negacionistes amb més freqüència. De fet, un estudi de 2016 va assenyalar que un motiu pel qual ells són menys respectuosos amb el medi ambient és perquè perceben la seva defensa com una actitud femenina.

    “Molts veuen a Greta com una evangelitzadora que et diu com has de viure tu, un senyor de 40 anys d’un país desenvolupat, i no parla de la Xina o l’Índia, que tenen un creixement brutal en emissions de CO2”, comenta És-crivà, que reflexiona: “de veritat pensem que una adolescent ha de donar tots els discursos per a totes les qüestions? Ja fa bastant amb donar un toc d’atenció als que vivim en una societat occidental”.

    Adults vs. nens

    Negacionistes i misògins a part, Escrivà considera que els 16 anys de Greta suposen un xoc generacional que pot ser contraproduent per a transmetre el seu missatge. “Em sembla positiu reivindicar el futur, però se’ls diu a la gent gran que són culpables, quan hi ha molta gent que no ho és, i això et galvanitza contra el missatge. Una cosa és que doni lliçons a un raper que va en avió privat i una altra, que li digui què fer a gent que té una vida difícil”.

    La psicoterapeuta de la Universitat de Bath (Regne Unit) Caroline Hick-man ha analitzat per què alguns adults semblen rebutjar a la jove activista. “Molts projecten les seves pròpies pors i ansietats en ella, i la rebutgen de manera inconscient com una forma de lliurar-se d’ells”, diu. Considera que és un exemple de nens que es comporten com adults i adults que ho fan com nens: “Aquests atacs són rebequeries infantils d’adults que no tenen la maduresa psicològica necessària per contenir les seves respostes emocionals. Quant als que insulten Greta, considera que “fan bullying per intentar recuperar un poder que senten que han pererdut”.

    En defensa de la neurodiversitat

    “Sembla una nena molt feliç”, es va burlar el president dels Estats Units, Donald Trump, a través de Twitter després del discurs de Greta a l’ONU. El polític feia cas omís al fet que la jove activista s’expressa de forma normal per a una persona amb síndrome d’Asperger, qui va respondre afegint aquesta descripció al seu perfil.

    El neurobiòleg de la Universitat de Salamanca especialitzat en autisme José Ramón Alonso considera que un dels motius de l’rebuig a Greta pot ser la nostra falta de costum a veure pacients amb trastorn de l’espectre autista (TEA) en l’esfera pública. “Són persones que tenen problemes per transmetre emocions amb el llenguatge corporal i el to de veu, i els costa molt adaptar-se a situacions diferents”, explica Alonso. “No estem acostumats que algú tingui expressions poc ajustades a una situació, i és injust que l’hi demanem a ella”.

    L’investigador considera que la seva popularitat pot ser positiva per visibi-litzar no només la crisi climàtica, sinó també “l’aportació que poden fer al nostre món les persones amb TEA”. Això sempre que vagi acompanyada d’una “educació”. “Si no, tornarem a la discriminació i els prejudicis, i a dir-li a les famílies que els seus fills estan mal educats”.

    Pot ser la síndrome d’Asperger, tal com Greta afirma, un “superpoder” en la lluita contra el canvi climàtic? “És veritat que [les persones Asperger] se centren en un tema que per a ells és d’importància suma i de vegades no saben transmetre-ho o treure-li partit. La seva atenció als detalls és clau, encara que després tinguin més dificultats en la interacció social”.

    A això s’afegeix el fet que els altres adolescents solen estar “molt pendents de les jerarquies”. “[Els Asperger] això ho entenen menys i diuen les coses amb una cruesa i sinceritat que en molts casos és un valor positiu”.

    En aquest sentit, part de les crítiques a Greta recauen en els seus pares per permetre que una adolescent amb síndrome d’Asperger es converteixi en activista. “Conec una mare que deia que el seu fill seria un ‘autista modern”, diu Alonso, “en comptes de retallar les seves possibilitats”.

    Per tot això defensa que hem de ser millors amb ells i donar-los el seu espai. “Hi ha persones diferents i la solució no pot ser la talla única. És responsabilitat nostra fer-los un lloc, valorar-los i entendre’ls”.

    Una veritat incòmoda

    Per molts factors que puguin contribuir a l’rebuig de Greta, només serveixen d’excusa per repudiar el seu missatge. Aquest advoca per canvis en la nostra manera de vida i en el propi sistema i, a sobre, amb emergència. “Diu que cal posar-se les piles i que cadascú ha de fer el que pugui per frenar això. A molta gent no li agrada perquè ningú vol canviar els seus hàbits”, explica el catedràtic de Física Aplicada a la Universitat d’Alcalá Antonio Ruiz de Elvira Serra.

    “Quan confrontes a la gent amb decisions reals que té a l’abast de la seva mà per lluitar contra el canvi climàtic, la incòmodes moltíssim”, diu Escrivà. “Em va impactar quan Greta va anar a The Daily Show, va dir una parrafada molt bé i el públic va començar a aplaudir”, recorda. “Vaig pensar que si fossin capaços de traduir les seves paraules a un nivell de retallada d’emisions en la seva vida diària no anaven a aplaudir, i menys als Estats Units, que és el país amb una major petjada ecològica per persona”.

    Un estudi de 2017 va explorar com les recomanacions per reduir les emissions solen obviar les accions més efectives. “Reciclar, mantenir la temperatura justa i instal·lar llums de baix consum és el que menys compte. El que més és l’energia renovable, disminuir el consum de carn i deixar el cotxe i l’avió”, explica el divulgador. “Són coses que piquen molt més i la gent, quan entén això, al·lucina”.

    “Aïllar la casa i deixar el cotxe és complicat i no tothom pot, però po-donem demostrar als polítics i empreses que s’han apuntat a patrocinar la Cimera de Madrid (COP25) que no els comprarem els seus productes si no canvien”, diu Ruiz de Elvira. “Això és un missatge que els arriba… no vegis com!”, afegeix sobre els motius pels quals el missatge de Greta “punxa” a tants.

    Compte amb les solucions màgiques

    Escrivà té clara la seva principal crítica a Greta: “Perpetua una cosmovisió en la qual hi ha una solució màgica que els polítics no estan aplicant, però que podrien fer-ho si escoltessin als científics”. El divulgador considera que pressuposar que l’actuació contra el canvi climàtic no s’enlaira per culpa de la manca d’informació és “molt simplista” i defensa que els polítics “porten molt temps escoltant els científics”. Assegura que la inacció política “respon a interessos, curtplacistes, inèrcies, por a assumir el cost polític, dificultats per canviar la nostra manera de vida i al fet que la ciutadania no vol”.

    “Estem amb Greta, però externalitzem el nostre activisme ambiental a base de likes a ella i pensem que amb això ja som verds”. Això “ens desenganxa dels canvis reals que hem d’incorporar i promoure, perque l’acció ha de ser col·lectiva, no només dels polítics”. Escrivà lamenta que la jove activista no exemplifiqui aquest canvi de valoracions, ja que porta a terme accions difícilment imitables per la resta de la població, que no pot dependre de que els Grimaldi li deixin un vaixell per anar des del Regne Unit a Nova York, ni que uns navegants la portin en catamarà des de Salt Ponds fins a Lisboa.

    “El canvi real no és venir de qualsevol forma a Espanya. És preguntar-se: ¿necessito anar a Madrid? No dono millor exemple a molta gent si participo a una reunió tan important com la COP25 per videoconferència?”.

    Per això, temo que aquesta hiperperfecció porti a molta gent, incapaç de prescindir dels plàstics o el cotxe de la nit al dia, a tirar la tovallola. “M’importa més que el 80% de la població occidental redueixi un 50% l’ús de plàstics o els vols que una petita elit de el 5% ho faci tot bé, perquè això desmoralitza”. També tem que cridar “que ve el llop” causi rebuig contra la causa quan, en deu anys, “no s’hagi acabat” el món.

    El nou negacionisme és no fer res

    “Grinyola que una adolescent amb una qualitat de vida extraordinària digui que li han robat el futur. No ens han robat el futur: ens han deixat un món destrossat, cal reconstruir-lo i exigir responsabilitats, però a milions de nens els estan robant el present “, assegura Escrivà. “No tot és canvi climàtic, el món és complex i em sembla perillós qualsevol missatge que tendeixi a simplificar-lo”, afegeix en referència a les empreses que es “pugen a el carro” de la sostenibilitat però “no a el dels drets dels treballadors “.

    La conseqüència d’aquestes solucions màgiques i de, en paraules de Escrivà, pensar que les empreses són dolentes per se, és caure en el nou negacionisme: el negacionisme de solucions. En altres paraules, no fer res fins que ho facin els governs i les corporacions. “Les cent empreses que produeixen el 70% dels gasos d’efecte hivernacle de el món no ho fan perquè tinguin un botó que emet CO2, sinó perquè fabriquen el ciment i acer de casa teva i el petroli del teu cotxe”.

    El problema, segons el divulgador, és que “si tothom espera que algú faci alguna cosa, llavors ningú fa res”. Considera que “sempre trobarem vies per autojustificarnos i no baixar el nostre consum”, i per això “hem de donar-nos el menor nombre d’excuses” per mantenir la inacció. “Si en el teu esquema mental tu ets el bo i els altres els dolents, per què has de fer alguna cosa”.

    Per tot això, Escrivà veu a Greta com un “ariet” que obre les portes, però que ha d’anar acompanyat de la resta de l’exèrcit perquè serveixi d’alguna cosa. “És un activador de la conversa, però crec que ja ha jugat el seu paper”. El seu millor llegat, afirma, “seria que deixéssim de parlar del que fa i hi hagués una conversa més enllà, de com ens afecta el canvi d’paisatge, de si estem disposats a deixar l’avió i el cotxe”. Tot això, mentre donem suport a les Gretas del nostre voltant.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • Els empleats d’AVIS al World Trade Center faran aturades per denunciar la concentració de CO2 amb la qual han de treballar

    Els treballadors de les oficines centrals per a Europa de la multinacional de lloguer d’automòbils AVIS han decidit convocat dues vagues parcials per instar l’empresa i també la direcció de l’edifici on hi ha la seu de la companyia a Barcelona, el World Trade Center, a causa de l’alt nivell de diòxid de carboni, CO2 que hi ha a l’interior de les instal·lacions, segons han informat fonts del sindicat CGT i del comitè d’empresa de la companyia.

    El comitè d’empresa, format per CGT, CCOO i UGT, ha convocat vagues parcials dilluns i divendres de les dues setmanes de nadal començant pel 23 de desembre, de 10 a 11 del matí, i / o de 17 a 18 de la tarda. Es vol, a més, exterioritzar la situació amb concentracions a l’exterior del singular edifici barceloní.

    El portaveu sindical explica que “a les oficines hi treballem, només per AVIS, unes 500 persones en els moments punta, i un mínim de 350 persones habitualment”. Segons conten els sindicalistes, l’edifici es va construir amb unes determinades capacitats d’hostatjar treballadors i entre les seves característiques hi ha que les finestres no es poden obrir, cosa que fa que la seva ventilació s’hagi de fer mecànicament. Però amb els anys, la capacitat s’ha superat hostatjar treballadors amb escreix a causa de la insuficiència del sistema d’evacuació d’aire de l’edifici contribueixen al que ara viuen com un risc per a la salut.

    Les fonts consultades expliquen que a AVIS és normal que treballadors hagin de marxar durant la jornada pel fet que “la situació a la feina és de gran angoixa, perquè senten que s’ofeguen”, afirmen els informants. Aquesta situació ha afectat de manera important la plantilla, de manera que han demanat, a través del comitè seguretat i salut al treball que es mesurin les concentracions de CO2 a l’edifici. En aquest sentit els resultats són que en totes les plantes ocupades per les oficines d’AVIS se superen les recomanacions tècniques sobre la concentració de CO2.

    Ofec causat per l’amuntegament

    Un dels aspectes que segons els sindicalistes d’AVIS contribueix a la sensació d’ofec que pateixen els treballadors és l’amuntegament amb el qual treballen. A la cinquena planta hi treballen 300 persones, a la tercera planta hi hauria un centenar de persones i a la quarta unes 50 persones.

    Des de la representació dels treballadors s’ha instat la realització d’inspeccions de treball perquè certifiquin la situació i ajudin a millorar la qualitat de vida els treballadors. “Hem demanat tres vegades la presència de la inspecció i no han vingut mai” expliquen. En el comitè de salut laboral tenen la sensació que davant del problema tant AVIS com el Wold Trade Center, es passen la pilota i no solucionen la situació.

    Emmalaltir treballant i ser acomiadats per posar-se malalts

    Segons expliquen la situació que causa el malestar dels treballadors d’AVIS també es dóna en altres empreses que tenen les oficines en l’edifici del World Trade Center. Un cas en aquest sentit serien les instal·lacions de Google a Barcelona i també la societat Teleperformance, tot i que els seus treballadors no han plantejat encara cap mobilització.

    El malestar de la plantilla d’AVIS té una derivada que fa que els treballadors tinguin la indignació a flor de pell. Segons el comitè d’empresa, la direcció està acomiadant treballadors per estar malalts. Ho fa emparant-se en l’article 52d de l’Estatut dels Treballadors que, segons una recent sentència, permet acomiadar operaris d’una empresa un cop han superat un nombre determinat de dies de baixa, encara que aquesta baixa laboral estigui mèdicament motivada. Doncs, bé, “mentre ens estan fent fora perquè ens posem malalts, resulta que l’empresa no fa res per millorar la salut i les condicions de treball a les oficines. És un peix que es menja la cua i en tots els casos els que en resultem perjudicats som els treballadors”, afirmen.

  • Ribó, Don Rafael, un greuge insuportable per una societat saludable i democràtica

    Ha esclatat com un tro. La vetlla del 71è Dia Mundial dels Drets Humans, el Síndic de Greuges de Catalunya declarà a la SER a preguntes de Josep Cuní, que “encara que desconec si les Llistes d’espera sanitàries catalanes són les més llargues d’Espanya, un dels dèficits que té la sanitat a Catalunya es que té un sobrecost per la gent que ve a intervenir-s’hi”. I tot seguit afegia que «a la institució treballen per escurçar-les”

    Aquest exabrupte mereix respostes inajornables. Veiem alguns aclariments immediats i públics:

    El que diu és mentida

    Les llistes d’espera estan en alça — 168.108 persones estaven esperant una operació a Catalunya a finals de juny, un 7% més que el 2016. És la comunitat de l’Estat amb les llistes més llargues. I amb menys inversió en sanitat. Existeix des de 2001 un Fons de Cohesió Sanitària per finançar aquestes derivacions, tot i que des de 2015 no té un pressupost designat com a tal i la seva gestió és actualment en mans de les Comunitats Autònomes.

    El procediment de compensació es realitza per saldos positius i negatius entre comunitats: el sistema sanitari d’una comunitat rep pacients d’altres comunitats que hi són atesos alhora que els seus ciutadans van a altres comunitats i també hi són atesos pels respectius sistemes sanitaris. El total és la diferència entre els que venen i els que marxen, que es van compensant.

    Segons càlculs del Departament de Salut de la Generalitat, l’impagament per atendre pacients aliens suma 170 milions d’euros, tot i que caldria aplicar el càlcul del saldo – restar-hi tots els pacients que han sigut atesos a altres comunitats – i així tipificar el que resta pendent. Una xifra que no té significació financera per justificar els greus dèficits sanitaris i que, a criteri d’experts propers a les administracions, són la «xocolata del lloro» davant dels més de 8.000 milions del pressupost de sanitat. Pel que fa al nombre de pacients que són derivats des d’altres comunitats per ser atesos a Catalunya, aquests representen un 1% dels pacients del nostre sistema sanitari, segons fonts acreditades.

    La polèmica ha tornat a esclatar, però cal reconèixer que aquest cop el detonant és un veritable escàndol. Tothom diu la seva. Des de defensors de Ribó, com l’empresari televisiu Toni Soler, fins a peculiars opinadors de l’àmbit més privatitzador del sector sanitari, tot esperant que els caigui algun peix amb aquestes llistes d’espera d’escàndol. El president de l’Instituto para el Desarrollo e Integración de la Sanidad –IDIS-, Juan Abarca, en declaracions a Redacción Médica, ha afirmat que «cualquier político que se dedique a la gestión pública y banalice el sufrimiento de los pacientes que están en lista de espera debe dimitir”.

    Per la nostra banda, la ciutadania empoderada i els moviments socials i marees, estem indignades i alçades.

    Què fa un “defensor del poble”?

    El veritable greuge és ell mateix en una tasca llarga i insostenible d’ineficàcia, cobertura dels errors i dels horrors de les Administracions i amb gran dedicació a digerir les malifetes perpetrades (per acció i omissió) pel Govern de la Generalitat i les seves conselleries.

    El Síndic de Greuges és una institució que ja arrossegava crítiques raonables: 6’3 milions d’euros de despesa anual, 22 tècnics assessors i una xifra al voltant de 40 persones treballant a la seu de Passeig Lluis Companys. Però sobre i per davant de tot, el seu titular, el senyor Rafael Ribó: més de 15 anys en el càrrec, des de juliol de 2004, amb un salari publicat de 138.000 €/any.

    Cal ni que sigui breument una petita il·lustració sobre la carrera política d’aquest senyor de la burgesia barcelonina. Ribó va estar adscrit a l’esquerra ecosocialista i va ser líder del PSUC, així com d’ICV. Prové de família conservadora -el seu pare va ser secretari econòmic de Francesc Cambó- i va ser diputat al Parlament i al Congreso.

    Una trajectòria per parlar-ne

    És una realitat pública i notòria entre els col·lectius i entitats socials que aquest peculiar “defensor del poble” de la gauche divine s’ha caracteritzat per la seva ineficiència demostrada. Els presumptes greuges a la ciutadania que ha tractat han estat majoritàriament entrats a tràmit sense cap tipus de resolució. Això de forma molt especial en tot allò relacionat amb salut i sanitat.

    Amic i molt comprensiu amb els Governs catalans (sobretot nacionalistes), ha adquirit un perfil públic de duresa impertorbable davant els greuges i fins i tot amb una falta d’empatia envers la ciutadania agreujada. El recurs d’empara al “defensor” es llegeix popularment com una darrera opció desesperada de casos gairebé perduts amb la quasi certesa de la seva inutilitat. El darrer cul de sac de la ràbia i la desesperació front allò viscut i percebut com a injust.

    I ara, què?

    Les declaracions de Ribó són, han de ser, un veritable punt final d’aquesta trajectòria. No resulta gaire entenedora tanta cruesa en boca d’un representant de la Institució que atén i vetlla pels interessos de la ciutadania més castigada, feble, necessitada (amb independència fins aquí de les raons jurídiques, o no). Aquest cop arriba a ubicar-se dins l’escàndol i la xenofòbia.

    Però a més el que diu és insostenible per mentida absoluta. Només podria explicar-se com una escapatòria fal·laç per defugir el tema i justificar el veritable desastre de la sanitat catalana actual (i en caiguda lliure). Potser no ho sabia, que era mentida? Deixa anar la seva greu acusació sense oferir ni referenciar cap dada, quelcom impropi en una autoritat pública d’algun rigor. Realment si amb tot l’equip i mitjans dels quals gaudeix no tenia coneixement, queda palesa la seva total incapacitat per exercir la tasca deguda i la única sortida decent és la dimissió personal o el cessament.

    Però si n’era conscient i sabedor, no pot estar ni un minut més al cap de la Sindicatura. Ja no és tan sols una qüestió d’eficiència, rigor o malbaratament de recursos públics, que també. És abans que res un insult al poble que figura que defensa, un missatge que ataca la solidaritat, la fraternitat, la convivència i els valors democràtics. De xenofòbia i menyspreu que no pot quedar impune.

    Fins aquí! Demanem la dimisió immediata. Necessitem un, o una Sindica de Greuges de veritat.

  • Ni un se’n salva: la vulneració dels drets sexuals i reproductius de les dones desglossada en un informe

    6 de cada 10 persones asseguren no haver sentit mai a parlar dels Drets Sexuals i Reproductius. Un 71% assegura haver-se sentit menystinguda durant l’embaràs o part. El 38% s’ha sentit jutjada o quan ha anat a demanar una pastilla anticonceptiva. Un 40% creuen tenir poca informació sobre com accedir a un avortament. Un 30% creu que el lloc on viu dificulta l’accés als serveis de salut sexual.

    Aquestes dades surten d’una enquesta realitzada per L’Associació de Drets Sexuals i Reproductius a més de 300 dones per donar pas a l’Informe de L’Observatori, el primer document específic sobre l’estat dels Drets Sexuals i Reproductius a Catalunya construït des de les denúncies de la pròpia ciutadania.

    Des del dret a l’avortament, el dret a rebre atenció sanitària, el dret a rebre anticoncepció d’urgència, el dret a una reproducció assistida o el dret a una educació sexual fins a la denúncia clara cap els fonamentalismes, els tractes discriminatoris a dones amb trastorns per consum de substàncies o el finançament públic a entitats i col·lectius anti-drets. Aquests són alguns dels casos que l’Observatori ha rebut des de l’octubre de 2018 i que ara s’han desenvolupat en aquest informe. Un informe que vol ser “una caertografia de les vulneracions en territori català”:

    Sílvia Aldavert, de L’Associació de Drets Sexuals i Reproductius, assenyala com a nexe d’unió de tots ells la violència institucional. Durant la presentació de l’informe ha expressat que cal «canviar el paradigma d’atenció i de servei públic» i que, aquest canvi, «ha d’estar fonamentat en els drets humans de les dones i de les persones i ha de tenir una perspectiva feminista per poder posar la vida al centre».

    En aquest sentit, l’informe apropa relats personals perquè per Aldavert, «la informació quantificada és important però cal centrar-nos en les vivències de les desigualtats per entendre el seu recorregut i resoldre les vulneracions de tots els drets sexuals i reproductius (DSIR)».

    Vols avortar? Busca’t un centre sense objectors de consciència i torna d’aquí tres dies

    Montse Cervera fa molts anys que forma part de la Campanya pel Dret a l’Avortament Lliure i Gratuït. Si reconeix que des dels inicis de la seva lluita s’ha avançat, les mancances segueixen sent moltes i molt greus. «Tot i les denúncies continuen havent-hi casos i molts per falta de formació en tots els circuits dels professionals de la salut: un avortament no és treure’t una piga, quan decideixes fer-ho, necessites un procés ràpid», ha opinat Cervera.

    La falta de formació, els objectors de consciència o els requisits legals de l’espera de 3 dies «per pensar-t’ho» són algunes de les vulneracions que pateixen les persones que volen avortar. Per tot això, el pitjor que et pot passar és adonar-te d’un embaràs en dissabte i tenir un viatge previst. El cas que Cervera ha explicat durant la presentació ha estat el d’una dona no racialitzada de 38 anys. Després de fer trucades per informar-se i visitar dos centres de primària i a dos centres hospitalaris només va rebre informació contradictòria i incorrecta sobre el procés a seguir.

    Finalment, la setmana següent va al seu centre de primària i per fer el tràmit correctament, com estipula i obliga la llei, ha d’esperar els 3 dies de reflexió. Aleshores li comuniquen que haurà d’esperar més perquè per aquelles dates no hi ha ni un sol ginecòleg que no sigui objector de consciència.

    Dona i migrada, doble vulneració

    I aquests casos es magnifiquen entre les persones embarassades que no tenen targeta sanitària. Si bé la llei marca que d’urgència els menors i les dones i persones embarassades han de ser ateses, no sempre acaba sent així.

    Rosario Mendieta, membre de la Marea Verda de Barcelona, assenyala el racisme institucional com el culpable de la vulneració i la manca de drets que pateixen les persones migrades. Actualment s’està treballant en la Taula de Treball sobre l’Accés a l’Atenció Sanitària per menors de 18 anys, dones i persones embarassades vulguin seguir o interrompre el seu embaràs. Així, si bé la campanya està vinculada al dret a l’avortament, té més a veure amb la situació en la que es troben les dones embarassades sense targeta sanitària.

    La Taula exigeix una reforma de lectura única que incorpori un apartat per blindar l’atenció sanitària a aquests col·lectius. Una llei que data del 2017 però que, tot i ser suspesa durant un temps pel Tribunal Constitucional, ja hauria d’estar publicada.

    «La nostra demanda parla de model, de quin tipus de serveis públics volem: estem exigint una instrucció i una reglamentació que a més de legislar també faci una modificació sobre com s’aconsegueix l’accés a la targeta sanitària», explica Mendieta. Assenyala que es tracta d’una política de fons: «l’accés a la targeta sanitària ha de poder estar garantit per a totes… I no valen excuses. El turisme sanitari és una cosa i l’universalitat una altra».

    Falta d’informació o objecció de les farmàcies que vulneren l’anticoncepció d’urgència?

    L’anticoncepció d’urgència és la forma més segura d’evitar fins a un 95% els embarassos que es produeixen per no protecció o per fallada en el mètode que s’està utilitzant. «Tot i ser molt segur, ens trobem que hi ha molt desconeixement», explica Eva Vela, de la Federación de Asociaciones de Matronas de España (FAME) i coordinadora d’un ASSIR (unitats d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva).

    Durant la feina que ha dut al primer informe de l’Observatori, Vela destaca que la «immensa majoria de les denuncies han estat sobre com s’havia de recollir aquest medicament a oficines de farmàcia». Un dels casos paradigmàtics que s’han trobat és el d’una noia de 16 anys (a nivell de salut ja major d’edat) que s’adreça a una oficina de farmàcia sense necessitat de recepta i es troba que la persona que l’atén la comença a interrogar. «Ella es sent jutjada i, per haver fet una presa anterior d’aquesta pastilla, en comptes de rebre l’ajuda se li nega el tractament. Els motius que li donen són dos: per ser menor i per haver pres una altra. Li al·leguen que ha d’esperar 6 mesos cosa que és totalment falsa», explica Vela.

    Segons la investigació posterior que han fet, Vela assegura que això no passa en un sol centre. A més, relata que el desenvolupament probable d’aquest tipus de vulneracions a serveis públics, «perquè els serveis de farmàcia ho són», és que finalment aquesta «persona ja vulnerabilitzada, com se li nega el tractament, ja no anirà en lloc més, s’espanta, no pren el tractament i es produeix un embaràs que es podria haver evitat molt probablement».

    Es presenta l’Informe 2019 de L’Observatori, el primer document específic sobre l’estat i la qualitat dels DSIR a Catalunya construït des de les denúncies de la pròpia ciutadania / Carla Benito

    Reproducció Humana Assistida en dones LGTBI+… desplaçaments i espera

    Elena Longares forma part de LesBiCat i de la campanya Feminista pel Dret a la Reproducció Assistida. Denuncien que fins fa ben poc parelles de dones o dones sense parella estaven sense accés al servei. Ara es troben que, «com no hi ha una bona difusió, els ASSIR desconeixen el protocol i la via que hem de seguir… Si no hi ha difusió les usuàries finals no tenen un accés fàcil», explica Longares.

    Un altre dels problemes és la centralitat de Barcelona que dificulta encara més l’accés. Longares i la seva parella fa tres anys que van iniciar un procés que les desplaça sovint a Barcelona molt d’hora al matí suposant un alt cost no només econòmic. «No fer ús de mètodes més fàcils fa que hi hagi una llista d’espera molt llarga per accedir-hi: a l’abril érem 900 persones pendents».

    L’informe indica que, «tenint en compte que la nostra societat actual viu sota el mandat de l’heteronormativitat obligatòria, la majoria de serveis d’atenció a la salut sexual i reproductiva estaran també dissenyats i encarats a aquesta. Concretament, el col·lectiu LGTBI s’enfronta a certs obstacles en matèria de DSiR que constitueixen la seva vulneració i de discriminació del col·lectiu”. Així, Longares parla d’una atenció principalment patologitzadora: “el cos es posa en qüestió i es vulnera amb preguntes que no tenen a veure amb la reproducció». Longares va haver d’aguantar preguntes com ara ‘des de quan saps que ets homosexual’, altres comentaris masclistes i també gordofòbics.

    «Si tens una drogodependència, no pots ser mare»: les violències que es troben les dones que consumeixen

    La Marta té 30 anys i viu a Calafell. Té una filla de 5 anys vivint amb una família d’acollida i fa poc s’ha tornat a quedar embarassada. El seu company no consumeix. Ella vol ser mare i els professionals del CAS (Centre d’Atenció i Seguiment a les drogodependències) li van iniciar un tractament de metadona. Després de la coordinació entre el CAS, ginecologia i obstetrícia i d’un seguiment intensiu durant tot l’embaràs ha nascut un nen sa. S’ha acordat que pot mantenir la seva custodia amb seguiment de la DGAIA (Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència). És més, recuperarà la seva nena que fins ara vivia a una casa d’acollida.

    Aquesta és la història que ens explica Ana Isabel Ibar, de la Sub-direcció General de Drogodependències. «No considerar-la bona mare, no tenir en compte el seu criteri, la seva situació… Totes aquestes vulneracions de DSIR se les troben molt sovint les dones que consumeixen», denuncia Ibar que, al mateix temps, celebra l’informe de l’Observatori. Creu que és essencial treballar colze a colze entre l’associació de drogodependències i ginecologia per garantir aquests drets i que, una part de tot això, «comença sabent que està passant i l’observatori és una eina clau».

    L’Observatori indica una manca d’accés a anticonceptius de llarga durada, als recursos de salut i d’acompanyament postpart, manca d’acompanyament al “dol perinatal” quan es retira l’infant, resistències dels serveis de salut a permetre l’alletament (malgrat que el consum d’algunes substàncies sigui compatible), vulneració del dret a la confidencialitat i a la intimitat (en demanar informació sobre el seu consum davant d’altres persones), estigmatització i visió punitiva, infantilització de les dones associant el consum de drogues amb la incapacitat de fer de mares, manca de potenciació de les capacitats preservades de les dones i poc, o un nul, anàlisi en relació amb altres causes que pugui patir la dona com ara pobresa o violència.

    Contra el «Nena, el teu cos serveix per reproduir-se», educació sexual feminista a les escoles

    L’úter és on es desenvolupa el fetus durant l’embaràs i la vagina és un passadís elàstic on s’introdueix el penis durant la unió sexual. Aquesta afirmació la van trobar en un llibre de ciències naturals de sisè de primària d’una escola pública membres de la Comissió de Coeducació, Gènre i Feminismes de les Escoles Públiques de Gràcia. Esther Murillo, la seva coordinadora, denuncia que trobar-se aquestes informacions és una clara vulneració del dret a l’educació sexual.

    Davant aquesta descripció que per Murillo «és biologicista i finalista i situa el cos de la dona només en la reproducció» que, a més, «sempre depèn d’un òrgan masculí», l’Observatori va demanar a l’editorial que retirés el llibre, cosa que encara no ha passat.

    Una de les altres denuncies que han tramitat ha estat respecte les informacions al voltant de la vacuna del papiloma. Un tríptic que es repartia a les escoles per part de l’Agència de Salut deia que «la vacuna només protegia en front algunes de les soques mes freqüents i donava consells per prevenir». Si bé aquesta informació va ser retirada sota demanda, per Murillo respon a una medicalització del cos de les dones i de les nenes. «Si aquesta malaltia la transmeten els nois, perquè no es fa cap intervenció sobre els seus cossos? Aquell tríptic responia a l’heteronormativitat perquè només contempla els cossos de les dones i no treballava en la responsabilització en nois i noies».

    Si no tens recursos i vols interrompre el teu embaràs, Déu t’acull durant uns mesos perquè no avortis

    Sovint es parla de grups ultracatòlics que esperen a les portes de les clíniques on es practiquen avortament per increpar les dones que s’hi visiten. El cas que va destapar la CUP de Tarragona i Cau de llunes l’octubre de 2018 encara va més enllà.

    Llar natalis és una residència d’acollida propietat de la Fundació Obra Pia Montserrat que es ven com una obra caritativa de suport a dones embarassades en risc d’exclusió social. Més enllà del problema dels fonamentalismes quan parlem de drets sexuals i reproductius i de dones, la denuncia va fer-se ressò perquè Llar Natalis rebia finançament públic de l’Ajuntament de Tarragona, el Consell Comarcal del Tarragonès i la Diputació de Tarragona. A més a més, Llar Natalis rebia usuàries de serveis socials. I per si això fos poc, la Fundació es troba en un emplaçament que durant la dictadura franquista feia de presó de dones.

    Laia Estrada, de la CUP de Tarragona, denuncia que «s’està oferint un servei suposadament professional i dient que és públic però del què es tracta és d’evitar que avortin per un motiu estrictament religiós». Com expliquen al web de l’informe, va dirigit a dones embarassades sense recursos i sense teixit familiar o social i que volen practicar-se interrupció voluntària de l’embaràs. «Derivades des de Serveis Socials, la Llar Natalis les acull per tal de dissuadir-les mitjançant estratègies com el síndrome post-avortament i reforçant mites, amb l’objectiu que les dones se sentin penedides i continuïn amb l’embaràs». A més, Estrada explica que «és un servei que només compta amb 1 treballadora social i la resta són monges sense cap mena de titulació».

    La Llar Natalis, per Estrada, «és l’altra cara de la moneda del Proyecto Raquel. Un projecte que té com objectiu garantir un procés de sanació per aquelles dones que han decidit avortar». A l’estat espanyol, explica Estrada, aquest projecte compta amb el suport de la conferència episcopal i serveix perquè dones que han avortat, a partir de la clausura puguin reconciliar-se amb Déu gràcies a la reflexió amb cites bíbliques».

  • «El sistema de salut té marge per millorar els circuits organitzatius i alleugerir la càrrega de la professió infermera»

    A principis de novembre es celebrava la tercera trobada del Fòrum de Diàleg Professional. Aquí es va concloure el primer full de ruta de polítiques de professionals de salut de Catalunya amb un resultat de 17 reptes professionals de present i futur, 46 línies de treball prioritzades i 185 accions definides pels pròxims quatre anys. En aquesta trobada, com ja és costum, han participat representants de 80 entitats de la salut i agents del sector de la salut, des de col·legis professionals, agrupacions de pacients, societats científiques, organitzacions sanitàries i docents, sindicats i representants del Departament. Entitats que durant els darrers mesos han estat treballant per definir aquestes mesures.

    En el cas d’infermeria, en la primera trobada d’aquest fòrum es dibuixaven les seves mñultiples necessitats. Una de les denúncies deixava clar que la sanitat catalana necessita un 40% més d’infermeres per assolir la mitjana dels països avançats. I és que els Centres d’Atenció Primària i els hospitals haurien d’incorporar 17.753 professionals si es vol complir les xifres de l’OCDE.

    Sobre això, categories professionals, prescripció infermera i altres temes conversem amb Núria Cuxart, degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya.

    Quins canvis veieu des de la primera a aquesta tercera trobada del Fòrum de Diàleg Professional? Quins guanys heu adquirit el col·lectiu d’infermeria?

    La cimera el què fa és plantejar 17 reptes i té el valor que per primera vegada planteja seriosament una metodologia que després permetrà establir polítiques amb valor professional.

    La cimera ha aconseguit que 60 entitats vinculades en el sector salut siguem capaços de concretar el contingut d’aquests reptes. S’ha hagut de fer amb una metodologia molt acurada perquè veníem de la universitat, del món sindical, del món científic, del món professional… Al final s’ha dedicat un punt sencer a la professió infermera. També hi ha un a la medicina familiar i comunitària i aquí fem una crítica concreta. No perquè se li dediqui un punt a la medicina, sinó perquè justament la medicina familiar i comunitària no s’entén sense la participació infermera ni sense un plantejament cooperatiu de tots els professionals. El primer dia que la consellera de salut va fer aquesta proposta jo vaig demanar que fóssim honests amb el diagnòstic perquè si no, no ens sortirien les estratègies.

    Coindicim amb el diagnòstic al 100%? Potser no, però sí que és cert que s’ha fet un esforç perquè el diagnòstic fos el més honest possible. Veurem en el desplegament d’aquests 17 reptes si el diagnòstic era bo o no i si entre tots som capaços de tirar endavant.

    La sensació és escèptica, aleshores?

    En general la cimera ha estat una bona cosa. A la cimera el Departament de Salut deia que sí que s’ha aconseguit un consens amb els continguts dels reptes però que calia implementar-ho. Jo vaig sortir dient que ja tenia molt valor haver pogut consensuar-ho perquè som entitats de vessants molt diferents on totes tenim prioritats. Les universitats mira com estan. Amb els rectors fent pronunciaments constants que estan arruïnats i que no tira. Per ells el finançament de l’ensenyament universitari és absolutament prioritari. Per mi no ho és? Sí, clar que ho és. Però si he de triar, potser em decanto per un punt que tingui més a veure amb la professió infermera.

    També trobo que la cimera es mulla amb la definició de rols dels diferents professionals. Per primera vegada entenem com a professionals de la salut a professionals de moltes disciplines com ara aquelles absolutament tecnològiques com els enginyers. No cal dir les clàssiques com treball social que demanen una concreció en el món salut o farmàcia, que és el tercer sempre en l’ordre en tenir en compte. A vegades es parla de metges i infermeria i a farmàcia no se’l cita.

    I esteu caminant cap a un treball multidisciplinari.

    En el món de la gent gran són necessaris els logopedes i els terapeutes ocupacionals. Hi ha moltes ocupacions i no només vinculades a la cura, vinculades al desenvolupament. Necessitem enginyers les infermeres que ens dissenyin un robot que ajudi a mobilitzar persones o a proporcionar cures a distància… Això sí que ho ha aconseguit el fòrum.

    En el llistat de reivindicacions principals també parlàveu sobre la discriminació en la docència. Dius que al fòrum s’han tractat temes purament universitaris però en aquests podeu trobar complicitats.

    Hi ha tics que segueixen persistint fins i tot en la mateixa estructura del Fòrum. Dels participants en el fòrum hi ha 71 metges i 35 infermeres. Per molt que en els diferents grups de treball hi hagi representació per poder votar el què volem no és votar, és que les veus d’aquestes professions arribin amb la veu suficient.

    Quan parlem de sistema universitari, diuen que no poden contractar perquè estan arruïnats. Arribem nosaltres i diem que el problema no són els diners sinó que no hi ha relleu perquè el sistema d’acreditació de professors és totalment discriminatori. Als tribunals no hi ha infermeres i argumenten que ja hi ha altres professionals de la salut que tenen sensibilitat sobre aquesta situació i intenten paliar-la d’alguna manera. Però això no és suficient.

    Mira, el 87% d’infermeria som dones. I la història de la infermeria és paral·lela a la història de les dones perquè passa una mica el mateix. Et trobes constantment amb resposta tipus: «sí, ja sé que hi ha 17 altres professionals i 1 infermera però ja ho tenim en compte». No, a mi no em tinguis en compte, deixa’m parlar que ja sé fer-ho. No cal que em protegeixis ni que miris per mi, fes el possible perquè aquesta veu arribi.

    Puc imaginar que per molt que la feminització dins el col·lectiu mèdic s’estigui incrementant, justament en aquestes reunions les veus acaben sent d’homes.

    Sí. Les propostes que es fan en general des de tenir cura ens interpel·la a tots, homes i dones, però està clar que les sensibilitats i les històries són diferents. La medicina s’està feminitzant però la nostra professió sempre ho ha estat. En venir d’històries diferents venim de consideracions socials diferents també. Hauria de, no tant en número, poder arribar amb la mateixa potència la veu de diferents professions.

    Una altra de les coses que es va comentar a la primera cimera va ser que hauria d’augmentar un 40% la quantitat d’infermeres a Catalunya en base a la relació infermera per número d’habitants. Es va fer una anàlisi d’emigració però també em pregunto si potser no hi ha prou places a la universitat. Quina anàlisi heu fet?

    S’han ajustat algunes dades però el què està clar és que això és un tema de model. Tenim un sistema de salut que aposta per la cura i per tant per les infermeres, o no? Aleshores a partir d’aquí les dades ja són importants. Tenim unes dades on els metges estan per sobre la mitjana europea i les infermeres molt per sota. És que sobren metges? No, no en sobren però el model que tenim ara no aposta per això. S’ha avançat en aquest sentit? En intencions sí, en dades i en dir comencem a concretar els rols assignats d’un professional o un altre. Per si soles les xifres diuen poc si no deixes clar per a què les vols. Ara estem entre 18000 i 20000 infermeres a Catalunya… Nosaltres considerem que en falten.

    El Consell de Col·legis d’Infermers i Infermeres de Catalunya està fent un estudi prospectiu sobre on estarien els llocs que haurien d’ocupar les infermeres segons els models dels països en els quals ens volem emmirallar. I tenim un repte respecte a les infermeres en els llocs on es prenen decisions.

    Tornem al paral·lelisme amb les dones. A les infermeres se’ns convida a tot arreu? Objectivament sí. En aquells llocs on es prenen decisions? No. Sempre dic: en una festa major a mi m’agrada triar el ball que ballo però m’agrada més estar a la comissió de festes per decidir quina música toquem. En general infermeria no ha participat en el disseny d’aquella política, d’aquell projecte, d’aquell programa… Al final et diuen què et sembla i poses un pedaç però el què passa aleshores és que mai té la perspectiva de la cura perquè en el moment que es va dissenyar la mirada de la cura no hi era. Aquesta és la reivindicació constant.

    Com està ara la situació?

    Alguna cosa s’està fent… Hi ha 10 o 12 gerents territorials i dos són infermers. Mai havíem tingut gerents territorials en el Servei Català de Salut que ho fos. És un avenç però no és cap a on anem.

    Hi ha infermeres en els llocs de representació però molt per sota, ja no del número d’infermeria que som a Catalunya, sinó en aquells llocs on es prenen decisions on la cura és important.

    Cal seguir caminant moltíssim en aquest sentit: en el nombre d’infermeres, en els llocs de presa de decisions, en la presència d’infermeres en els llocs de més vulnerabilitat. Com pot ser que en un país com el nostre, i aquí em refereixo a Catalunya, que no només està en un sistema de salut català i després espanyol, que té una tradició de priorització d’atenció a la gent gran per sobre de moltes altres Comunitats Autònomes que la dotació infermera sigui de les més baixes? La nostra gent gran no s’espavila sola. En el món residencial és més que habitual 1 infermer per 90 residents. Això és de poblacions vulnerables. L’atenció primària i els hospitals estan fatal però hi ha espais que ja no tenen ni adjectiu que els descrigui.

    Després hi ha les que depenent de l’Atenció Primària que no arriben a tothom.

    L’atenció a domicili és un altre lloc on el paper de la infermera és determinant. Si tenim gent que no es medica adequadament perquè té problemes d’accedir a la farmàcia aquí ha d’entrar més disciplines com treball social.

    O, per exemple, l’escola inclusiva té el nom però hi ha dificultats per garantir que aquesta inclusió sigui realment efectiva. Hi ha nens que estan malalts i tenen necessitats importantíssimes a l’escola. Cal resoldre aquesta situació.

    Una frase que has dit abans que «ens volen a tot arreu però per prendre decisions no», m’ha fet pensar en les categories professionals. Volen que estigueu a tot arreu i que pugueu fer de tot però no us reconeixen en allò que sabeu fer bé?

    És un bucle. Una de les conclusions del fòrum és que formem a les infermeres especialistes molt bé però després marxen. Clar! Les formem durant dos anys i amb diners públics però quan acaben aquesta formació especialitzada no els hi reconeixem les categories professionals dins els llocs de treball. Si he fet dos anys de formació EIR en salut mental i els llocs de treball no estan categoritzats així, doncs molts marxen a la comunitat autònoma del costat on sí que està categoritzat i, a més, és un requisit per accedir a aquella plaça ser especialista. Aquí ho volem tot: tenir infermeres especialistes que puguin estar en un lloc generalista on segurament faran la seva feina especialista però sense reconeixement. Què fas com a professional en el moment que surt una plaça on sí que està reconeguda aquesta categoria? Doncs accedeixes.

    Hi ha un compromís en el fòrum on el Consell de Col·legis està intentant catalogar aquests serveis especialistes.

    A través de la plataforma Enfermer@ Especialista Sin Título Oficial (EESTO) diferent personal d’infermeria d’àrees especialitzades està demanant se’ls permeti convalidar els seus coneixements. Quina és aquesta situació a dia d’avui?

    Ara només estan reconeguts els llocs de llevadora i per directiva europea, a la força, si no ni això. I aquesta problemàtica en certes especialitats com primària o pediatria es veu encara molt més evident.

    El desplegament de les especialitats infermeres ha tingut un desenvolupament molt llarg. Part  de la responsabilitat és del Ministeri i una altra part de les Comunitats Autònomes. A Catalunya afirmen que són els que més formació especialista ofereixen però si després el lloc de treball no està categoritzat… Fem una gran feina solidària que és anar formant a tothom qui es vol especialitzar però després no tenim especialistes perquè els llocs de treball no estan categoritzats.

    Ha sigut tan lent el desplegament que s’ha hagut de fer per diverses vies. Els especialistes que abans ho eren han tingut una via directa. Els que estaven en llocs especialistes han hagut d’accedir a una prova d’avaluació de competències per dir que si tu tens experiència i en saps suficient pots passar la prova de competència i ja t’hi incorpores o ja se’t reconeix la titulació especialista. Des del moment que s’acaba el termini de sol·licitud fins que aquesta prova a la competència es celebra va d’un any a 8 anys de diferència. La infermera familiar i comunitària que va entregar una sol·licitud ha estat treballant 8 anys i encara no la té la prova, encara l’han de convocar. Imagina’t que quan havies de presentar la sol·licitud no ho vas fer perquè et demanaven 2 anys d’experiència i en tenies 1 i 11 mesos i ara portes 8 anys esperant la prova… Pots fer l’especialitat via EIR però hi ha molt poques places, mentrestant aquesta gent va fent la feina i ningú li discuteix.

    En teoria s’havia de convocar a finals de 2019

    Però no ha estat així. La infermera geriàtrica que en el 2011 se li va acabar el termini de sol·licitud es va esperar un any per fer l’examen de competència però la pediàtrica se’n va esperar 4 i la familiar i comunitària porta 8 anys i encara no l’han convocada. Treball és bastant diferent de la resta i es va esperar 1 any i escaig. I ara imagina la infermera de pediatria que treballa a Sant Joan de Déu que cada dia treballa en un lloc especialitzat però la seva Comunitat Autònoma caa no té la seva categoria reconeguda… Està exercint de facto d’infermera especialista.

    I gent que va començar a treballar el 2012… No hi ha previsió d’una repetició de proves?

    No. Són úniques. Ja mai més es convocaran. L’única via és que tot aquest moviment EESTO el què diu és que ho compensin, que ho facin per competència.

    Hi ha moltes més infermeres que places EIR.

    I els hi va perfecte que la infermera treballi d’especialista, sense exigir-li títol i així això no et costi diners. Si ser una infermera de salut mental en un lloc de feina pot ser un mèrit però no un requisit, l’empresa sanitària té el benefici de tenir un professional amb els coneixements… és molt pervers.

    La lentitud en les convocatòries tampoc es pot vincular amb la situació actual de dur 2 anys sense pressupostos.

    No perquè fa dos anys que estem sense pressupostos però a Catalunya han pujat les places especialistes. Tornem a estar en el mateix d’abans. Estem contents perquè hi ha més places especialistes? Sí. De geriatria en tenim 8 i l’any passat hi havia 2. Jo els hi vaig proposar a Salut que els hi donin la creu de Sant Jordi directament. Estem tot el dia parlant de l’envelliment de la població i oferim 8 places i fins a l’any passat dues… no et calen ni estudis de res, el sentit comú et diu que això és un disbarat.

    Les comunitats autònomes diuen que és el ministeri que va a poc a poc amb les acreditacions, el ministeri diu que són les comunitats autònomes que no ofereixen places… I com es diu en castellà: entre unos y otros la casa sin barrer

    Amb la prescripció infermera ha estat igual.

    Jo ja li dic el dia de la marmota. Aquest any hem avançat però no arriba al que volíem. Ara depenem d’un decret estatal. Vam perdre un recurs que obliga que sigui el sistema de salut el que acrediti els seus professionals. Catalunya ha apostat, ho està fent més que fàcil per tothom. Ara el Departament de Salut obliga a l’empresa sanitària a activar l’acreditació de la infermera sempre que aquesta consenti. Ho està agilitzant moltíssim. Però per fer què? Per prescriure aquells medicaments que no estan subjectes a prescripció mèdica. S’ha resolt que ara una cosa que tots podem anar a comprar a la farmàcia pugui estar prescrita per una infermera. El que falta per resoldre és la catalogació dels medicaments que sí que són subjectes a prescripció mèdica que no haurien de ser-ho perquè són d’utilització clara i única d’infermeria. Per exemple, seria el cas de molt material relacionat amb les ferides i els metges no curen ferides. La infermera sí que ho fa i pren decisions sobre això.

    L’altre dia amb un familiar en un CAP vaig viure la situació. Braç trencat, es treu el guix i hi havia una ferida perquè hi havia un problema reumàtic i això passa molt. La infermera fa la cura en el CAP i es va poder resoldre. Al costat tenia una senyora amb una malaltia crònica i li pregunto que per què espera i em diu que va anar al metge per la recepta i li van dir que el seguiment el feia la infermera i havia hagut de demanar hora a la infermera. Li dic «perfecte, ja ho té resolt» i em diu «no, perquè ja m’ha fet la visita, ja m’ha dit el que m’he de prendre però ara m’he d’esperar al paper». I pel paper hem d’esperar que vingui un metge.

    Aquella pobra dona li van passar tres persones al davant mentre esperava un paper amb coses que havia receptat la infermera. Quan les infermeres estiguin acreditades això ja no passarà amb algunes coses però amb altres sí. Un exemple és l’iruxol que és una pomada per la cura de ferides que està catalogada com a mèdica i que no hi ha cap metge que toqui mai. Hem d’esperar al Ministeri a veure quins materials contenen i deslliuren els protocols.

    Molts medicaments estan subjectes per criteris comercials i no clínics.

    Sí que és cert que hi ha hagut un avenç. El monopoli de la prescripció s’ha foradat, no ha caigut però s’ha foradat i ara és qüestió que es faci més gran. Que arribin els protocols i si no arriben que es reivindiquin protocols que ja estan més que contrastats. Per exemple el protocol de ferides de l’ICS és el que tots contrastem.. doncs que tots els medicaments que hi ha aquí s’incloguin.

    Tornant a la llista de reptes… Tot i que es ressalten més les jubilacions de metges, a infermeria també hi haurà un bon buidatge

    Suposo que com infermeres falten tantes, ja no es nota. No marxen tantes a fora però no s’equilibra de cap manera les que faltaran.

    Què s’hauria de fer? Promoció de la professió?

    Sí i sobretot una definició clara de què fem tots dins el sistema de salut. La recepta per exemple: per què necessitem donar tantes voltes a aquella dona? Necessitava la visita al metge? No, era un acte administratiu. Hem de reduir aquestes visites que no calen.

    Apostar per la comunitària vol dir tenir gent més apoderada, tenir gent que sap que quan es constipa la cosa va de sofà i manta… la comunitària no és un miracle, necessites apostar per no trobar-te amb problemes.

    Has de convèncer que tornin les infermeres que han abandonat la professió però has de fer una oferta clara de quin paper tenen al sistema. Vol dir evitar que no marxin, evitar que no emmalalteixin. Les condicions han de millorar. Tenim un estudi de les conseqüències del treball en la salut de les infermeres.

    El vau fer juntament amb la Fundació Galatea. 

    Sí. Hi ha molts trastorns d’ansietat i són perfectament evitables. El sistema de salut té marge per alleugerir la càrrega que en aquest moment tenim les infermeres però també els metges per millorar els circuits organitzatius.

    Sous baixos, càrregues de treball altes, categories no reconegudes…

    Sobretot el tema reconeixement en la professió infermera. És una professió de molt curta distància amb la persona que atens. És molt diferent afrontar-te a un final de vida que conviure 8 hores amb un final de vida. L’impacte en el professional passa senzillament per reconèixer. A vegades són coses fàcils i que no costen diners, que tenen a veure en com es prioritza tenir cura en el sistema de salut en el qual estàs. Als Estats Units hi ha la famosa xarxa d’hospitals magnètics que es diuen així perquè atreuen les infermeres per les característiques que tenen. Cobren el mateix però del tenir cura és per on pivota aquella organització. La relació metges-infermeres és un altre criteri de la mateixa organització. Hi ha una sèrie de característiques que fan a aquells centres atractius. Allà que no els importa desplaçar-se 100 km, són capaços de fer-ho per tal de treballar en un lloc on l’entorn és diferent.

    Sovint qüestioneu la burocràcia que us aboca a passar més temps amb l’ordinador que amb els pacients.

    Aquesta trava és la que jo dic que té un marge en el sistema de salut. Si tu disminueixes aquella trava burocràtica, aquell professional pot dedicar-se més als pacients. Mentre fas una cosa no pots fer l’altre, no pots parlar, no pots estar amb la persona hospitalitzada.

    El sistema de salut ha d’instar a les empreses sanitàries perquè revisin aquestes organitzacions i alliberin a les infermeres de feines que no haurien de fer. Un exemple és el telèfon i el paper d’infermeria. Es fan molts acudits sobre que quan sona un telèfon d’una planta d’hospitalització, ningú l’agafa però avisa que està sonant… qui ha dit que hagi de despenjar infermeria? Que infermeria faci d’infermeria que per això està contractada. I el metge també. La medicina també s’ha burocratitzat molt.

    A més està assumit entre el col·lectiu que a planta hospitalària sempre hi haurà molta suplència i que serà difícil aconseguir una plaça fixa.

    I això té un impacte en l’expertesa d’aquella infermera. Si en un mateix dia estàs a otorrino al matí, a vascular al migdia i a medicina a la tarda, arribarà un moment que no sabràs de res. Té un impacte en l’expertesa i en l’autonomia de la infermera. No és una reivindicació corporativa és que té un impacte en l’atenció que dones. Aquest és una qüestió que els anys vinents se’n parlarà molt perquè la formació de la infermera espanyola en general i la catalana en particular és altíssima. No hi ha prou en importar infermeres d’altres països sinó que les has d’adaptar a la situació que es trobaran aquí i per tant no és immediat.

    Hem d’apostar per la comunitària sí però això necessita el seu temps de preparació… Com ara no tindrem infermeres, no podem fer comunitària i tenim massa feina i hem de prioritzar els hospitals diuen…