Just Deploy It!

Categoría: Moviments

  • El 30% dels metges catalans es jubilaran en els pròxims 10 anys: el relleu serà dona, jove i especialista

    El Gabinet d’Estudis Col·legials afirmava que «el perfil que es defineix del metge actual i de futur és el de dona, jove i especialista. D’altra banda, percentualment, els metges jubilats augmenten més ràpidament que els no jubilats». D’aquesta idea se’n feia ressò el Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) en el seu Informe sobre demografia col·legial del 2017.

    Les xifres d’aquest fenomen, a partir de dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), asseguren que el 30% dels metges catalans en actiu tenen entre 55 i 64 anys. Sent aquest el grup d’edat més nombrós que encara incrementa més el percentatge si es compten els metges majors de 65 anys que segueixen en actiu. De fet, el percentatge de metges més grans de 55 anys ha augmentat molt des del 2009, quan representaven el 19% de la plantilla. Això mostra una tendència en augment.

    En aquest sentit, el CoMB ha estudiat que els metges jubilats fa temps que creixen a un ritme superior al dels no jubilats. De les seves dades a Barcelona es veu que l’any 2017 els metges jubilats creixen un 8% davant el 2% dels no jubilats i en l’última dècada han augmentat un 84%, per un 15% dels no jubilats. En el total de la col·legiació els metges jubilats són l’11,5%.

    Això, com diuen moltes veus com ara la del secretari general de Metges de Catalunya, Josep Maria Puig, no hauria de suposar un problema si les administracions fessin polítiques per retenir el miler de metges especialistes que es creen cada any. Defensa que «el recanvi generacional està totalment assegurat»: en 10 anys es jubilaran 8.600 metges però se n’hauran creat 11.000.

    Les jubilacions dels pròxims 10 anys deixaran una professió molt més feminitzada

    Tornant a les dades, si observem les xifres de l’INE agafant el gènere com a premissa veiem que l’envelliment de la plantilla és més pronunciat entre els homes. Un 40% dels metges homes tenen entre 55 i 64 anys, mentre que només un 23% de les metgesses es troben en aquesta franja d’edat. En canvi, els menors de 35 anys representen un 15% dels metges mentre que les metgesses d’aquesta franja d’edat són el 25%.

    A banda de la diferència per edat i sexe, també en termes absoluts hi ha més dones que homes metges, un 57% front un 43%. Les dones metgesses són, de mitjana, més joves que els homes metges però estudiant-les per separat veiem que entre les dones, la distribució per edats és més equilibrada. Agafant les dades d’homes i dones es dóna que mentre que en el grup més jove (menors de 35 anys) les dones representen un 69% del total de facultatius, en el grup més gran (entre 55 i 64 anys), les dones representen el 43%.

    Per províncies no hi ha grans diferències, però a Lleida és on hi ha una plantilla més envellida: un 34% dels metges tenen més de 55 anys, el que comparativament es situa quatre punts per sobre de la mitjana catalana. Perquè això passi hi influeix molt que gairebé la meitat dels metges homes, el 48%, estan en aquesta franja d’edat, mentre que només un 24% de les dones tenen més de 55 anys.

    Pel que fa a les dades totals de metges sense distingir per edats, del 2009 a l’any 2017, la quantitat de metges ha incrementat un 5%. No obstant aquesta pujada genèrica, hi ha un 5% menys de metges homes que s’ha vist compensada per un 20% de dones metgesses.

    És la jubilació de la generació baby boom realment un problema?

    El mes de desembre es va celebrar el I fòrum de diàleg professional per abordar la necessitat de professionals i del sistema sanitari públic de Catalunya. En aquesta cimera, anunciada per la consellera Alba Vergés a finals del curs anterior amb la pretensió d’incloure tots els agents del sistema sanitari i planificar les necessitats presents i futures de professionals de la salut a Catalunya, es van tractar diverses problemàtiques. Temes que els agents que hi van participar van demanar que fossin assumits per les institucions: ràtios baixes en totes les especialitats, mal repartiment entre territoris i especialitats deixant l’atenció primària cada vegada amb menys recursos, un alt nombre de jubilacions, necessitat de treballar un nou model assistencial donat l’envelliment, la fragilitat i la cronicitat de la població…

    Vinculat a la formació i amb un efecte directe a la gestió de les jubilacions, Vergés va destacar que «a Catalunya tenim molta capacitat d’atracció però que per contra gent d’aquí també marxa a altres regions a cursar la seva residència». Assegurava aleshores que hi ha un 47% de graduats en medicina que acaben els seus estudis i no fan la residència a Catalunya. A més també hi ha el cas de residents que se’n van després de formar-se: «hem de tenir la capacitat de retenir els residents que formem aquí», deia Vergés aleshores.

    Davant d’això, Josep Maria Puig, secretari general de Metges de Catalunya, manifesta en una entrevista per aquest diari que les jubilacions en si no són un problema: «és un problema gravíssim si seguim amb les mateixes polítiques que tenim ara damunt de la taula perquè aquestes polítiques han tingut conseqüències sobre els professionals i alguns el que han fet ha estat fugir d’aquesta crema». Com explica, Catalunya és la comunitat autònoma que envia més gent a altres comunitats autònomes d’Espanya: «molta gent se’n va a Aragó on a final de mes el sou està aproximadament entre 500 i 1000 euros més al mes… estem parlant de 7.000-8.000 euros més a l’any».

    Argumenta que molts metges decideixen marxar perquè «només per passar la frontera guanyes com a mínim el doble i la pressió assistencial és la meitat» i comenta que el pensament és que «per què ens hem de quedar aquí? Si estem ben formats, tenim prestigi a nivell europeu, el resultat de salut és molt bo…». Així, denuncia que «paguem la formació universitària, que costa molts diners, paguem la formació de l’especialista i després se’ns en van a altres comunitats o a Europa… Ens ho hauríem de fer mirar que això sí que és malbaratament de diner públic».

    Aquesta fugida, per Puig, és un dels fets que explica que «hi hagi una por tremenda que la generació del baby boom arribi ara a la jubilació perquè seran 8.600 professionals en 10 anys». Fent números és capaç d’afirmar que «no tenim un problema, creem un problema, que és molt diferent». Les preguntes que es fa resolen que el problema no són ni les jubilacions ni formar pocs Metges Interns Residents, ja que sí que es fa i el canvi generacional està totalment assegurat: «Qui es forma a Catalunya? 1.100 especialistes MIR cada any. Multipliquem per 10: 11.000. Quants es jubilen? 8.600. On té el problema vostè? Que aquests no es quedaran. Aquí sí que tenim un problema».

    Un problema que, com opinava Joan Gené en aquest mateix diari a través d’un article anomenat Bye-Bye Baby Boomers, «segurament és el problema sanitari més important que tenen actualment sobre la taula els responsables sanitaris del nostre país».

  • MC entrega a l’ICS 4.200 signatures per reclamar millores assistencials i laborals a l’atenció primària

    Metges de Catalunya (MC) ha presentat aquest dijous a la Gerència de l’Institut Català de la Salut (ICS) 4.262 signatures de facultatius d’atenció primària en demanda d’una millora “urgent” de les condicions assistencials i laborals del col·lectiu, per tal de “preservar la qualitat de l’assistència i dignificar l’exercici de la medicina” davant la precarització progressiva del primer punt d’accés al sistema de salut.

    El president i el secretari del Sector Primària ICS de MC, Javier O’Farrill i Óscar Pablos, acompanyats per una representació de professionals de les set regions sanitàries de Catalunya (Barcelona, Girona, Lleida, Camp de Tarragona, Terres de l’Ebre, Catalunya Central i Alt Pirineu i Aran), han lliurat al registre de l’ICS les firmes de metges, pediatres, odontòlegs i ginecòlegs recollides des d’abans de l’estiu, en el marc de les accions de protesta que culminaran a finals de novembre amb cinc jornades de vaga –dies 26, 27, 28, 29 i 30.

    Els facultatius assenyalen que, en els últims anys, “s’ha produït una marcada disminució en la dotació de professionals del sistema sanitari públic i de manera molt més greu en l’àmbit de l’atenció primària, fet que ha posat en risc el nivell de qualitat assistencial mínim admissible per a un país europeu”. Tot això, asseguren, ha provocat una “sobrecàrrega assistencial inacceptable per a molts facultatius, amb agendes de treball inassolibles, temps per visita insuficient i demores excessives perquè els pacients siguin visitats pel seu metge de capçalera o pediatre”.

    En conseqüència, el col·lectiu exigeix “accions urgents” per a la millora assistencial de l’atenció primària i reclama, entre altres mesures, una dotació de professionals suficient per garantir una atenció de qualitat, un temps mínim d’atenció per visita presencial de 12 minuts i de 6 minuts per visita no presencial, així com també una limitació de l’agenda ordinària de visites a un màxim de 28 (23 visites presencials i 5 no presencials). A més, demana fixar una ràtio màxima de pacients per facultatiu i recuperar el poder adquisitiu perdut amb les retallades.

    Més de 5.700 facultatius de 288 equips d’atenció primària (EAP) de Catalunya estan cridats a secundar la vaga convocada per MC, sota el lema “Atenció Primària, digna i respectada”, per posar fi a la precarietat que viu el primer nivell assistencial.

  • L’Ajuntament de Barcelona signa una declaració per a la defensa de l’atenció primària amb els vots en contra d’ERC i PDeCAT

    A través del seu compte de Twitter, Gemma Tarafa, comissionada de Salut a l’Ajuntament de Barcelona, ha publicat una còpia de la declaració institucional del consistori per a la defensa i millora de l’atenció primària i comunitària de salut. En el text del tuit explicava: «L’Ajuntament ha aprovat per àmplia majoria una Declaració Institucional per defensar l’Atenció Primària de Salut i exigir a @salutcat (Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya) prioritzar-la en el pressupost, recuperar personal i condicions laborals, garantir cita prèvia en 2 dies. Treballarem per transformar-ho en fets».

    La Declaració ha estat aprovada en data 13 de novembre pels dos regidors no adscrits i tots els grups municipals (Barcelona en Comú, PSC, CUP, PP i Cs) menys per ERC i el PDCAT. Moviments socials de professionals i usuaris relacionats amb l’Atenció Primària com ara el SAP Muntanya  han denunciat per xarxes que el motiu és no voler comprometre’s a augmentar el pressupost per al 2019.

    I és que en aquesta Declaració institucional constituïda per 5 punts es demanava, entre altres aspectes, «incrementar substancialment el finançament de l’Atenció Primària de Salut en els pressupostos de la Generalitat de Catalunya per l’any 2019, passant del percentatge actual de pressupost dins del Departament de Salut fins al 20% i progressivament cap el 25%, per poder fer front a les competències, objectius, necessitats i plantilles, inversions i qualitat d’un model primarista de la sanitat».

    Aquesta demanda forma part del quart punt de la Declaració, on s’insta a la Generalitat, al CatSalut, a l’ICS i el Consorci Sanitari de Barcelona a complir amb això i també a restituir el personal que es va perdre «amb les retallades dels anys 2011-2014» i treballar per aconseguir «condicions de treball dignes i sense precarietat per a totes les treballadores dels equips d’Atenció Primària». A més, també se’ls insta a «establir per decret el termini garantit per l’accés per cita prèvia a la metgessa i infermera de referència en menys de 48 hores» i rebutjar la reducció d’horari de tarda de les consultes, «tot facilitant horaris racionals, amb millores per a la conciliació familiar dels treballadors». Al text indiquen que això només serà possible si es dota els EAP amb personal suficient.

    Entenen que també és competència de Salut promoure l’atenció integral a la ciutadania a càrrec de professionals de la medicina i la infermeria referents per a tota mena de necessitats i des de l’Ajuntament insten a aturar la creació de nous dispositius que fraccionen l’atenció segons problemes o malalties.

    Així, a proposta de la Marea Blanca de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona ha acordat en la Comissió de Drets Socials, Cultura i Esport aquesta Declaració Institucional en defensa de la salut de la ciutadania. Entenent que «l’Atenció Primària i Comunitària està en situació crítica i no pot fer front de manera adequada a les tasques que li pertoquen dins del sistema sanitari», veuen que «quan l’AP és insuficient en pateix les conseqüències el pacient i tot el sistema, perquè arriben al nivell secundari problemes i demandes que no hi haurien d’arribar». En el text expliquen a més que actualment en els hospitals altament especialitzats, el 60% de les ugències que es reben poden ser ateses i resoltes en els centres d’atenció primària, «el que suposa un cost desproporcionat, ineficiència i més riscos per a la salut de la població».

  • Treballadors de la sanitat concertada es concentren davant la Generalitat exigint igual tracte que les de la pública

    Treballadors i treballadores de la sanitat concertada s’han concentrat a Plaça Sant Jaume el dia abans de la trobada amb la patronal del SISCAT amb qui negocien el conveni. L’acció l’han fet per reclamar que la Generalitat incrementi les tarifes que paga als centres amb qui contracta l’atenció a la salut. La patronal vincula les millores que demanen els seus treballadors amb una més gran dotació econòmica de la Generalitat.

    Els treballadors de la sanitat concertada explicaven que des de l’any 2008 van patir la congelació salarial. I des del 2010 van haver de suportar a més, la reducció del 5% dels salaris perquè els van aplicar les mateixes retallades que als treballadors de la sanitat pública.

    Però, a més, es queixen d’una gran pressió assistencial fruit d’unes plantilles que han disminuït els últims anys i també per l’efecte de la reducció de les inversions. Una i altra cosa perjudiquen la qualitat assistencial que rep la ciutadania (amb llistes d’espera que no paren de créixer, plans de xoc clarament insuficients, tancament de llits, retard cada cop més important a la realització de proves diagnòstiques, etc.).

    A la concentració el malestar dels treballadors i les treballadores sanitaris era clar. «Per una banda ens apliquen les mesures de retallades que es decideixen per al sector sanitari públic, però quan hi ha una possibilitat de reversió de les retallades o de l’aplicació de millores en les condicions laborals iguals com les que aconsegueixen els treballadors públics, llavors ens diuen que som totalment del sector privat», afirma una infermera.

    Cristina Martínez, referent de Sanitat Concertada de la Federació de Sanitat de CCOO de Catalunya explica que des de l’any 2010 els diferents centres que formen el SISCAT noten la falta de personal. «No podem dir si el que més falten són metges, infermeres o auxiliars, perquè els nostres establiments són molt diferents, des d’hospitals tradicionals fins a centres sociosanitaris o especialitzats en salut mental», afirma.

    «El que sí que notem és que quan hi ha baixes o absències per un motiu o altres només es cobreixen les imprescindibles, la resta queda sense atendre, siguin metges o auxiliars», assegura.

    En el mateix lloc i la mateixa hora també es manifestaven els treballadors i treballadores públics que han anunciat una vaga el 12 de desembre vinent per reclamar l’abonament de les pagues extres dels anys 2013 i 2014.

    Els empleats públics han fet esclatar petards i han carregat contra el conseller de Governació, Jordi Puigneró, que va fer la proposta que més va disgustar els empleats públics. Contra el compromís inicial, consistent a pagar el 10% del deute que el Govern té amb els seus treballadors abans de finalitzar aquest exercici i el compromís de saldar totalment la resta en dues anualitats, va allargar fins a 2019 el pagament de la primera part i la resta s’abonaria en terminis fins a l’any 2026.

  • El Síndic demana deixar de relacionar el dret a la cobertura sanitària amb la contribució econòmica

    El Síndic de Greuges, Rafael Ribó, ha comparegut davant la Comissió del Síndic del Parlament per presentar informes sobre la situació de l’habitatge i la universalització de l’assistència sanitària, sumant-se així a les decenes d’entitats que estan pressionant les administracions catalanes i estatals per a pujar el tant per cent de parc d’habitatge públic i garantir el dret a l’habitatge i, també, assegurar una sanitat universal, emparada per una llei catalana des del setembre.

    Presentar públicament l’informe sobre el dret universal a l’assistència sanitària que va editar al maig del 2018 ha servit per reiterar la defensa i ha celebrat que el Govern estatal i el català hagin legislat en aquest sentit.

    L’informe compta amb dades de l’abril de 2018 quan, segons el CatSalut, hi havia 114.573 persones estrangeres empadronades a Catalunya que no estaven acreditades com a assegurades ni beneficiàries, ni es trobaven dins dels supòsits d’assistència sanitària en situacions especials que regula la norma estatal. Aquestes persones representen l’1,53% de la població resident a Catalunya.

    Com ja han fet altres organismes o entitats com la PASUCAT, han volgut destacar a més que en general són persones sanes que tenen la majoria entre 20 i 50 anys. També que utilitzen un 50% menys que el total de població els recursos de salut (excepte el servei d’urgències, del que en fan un ús similar). A més a més, pel que fa a la despesa sanitària, amb dades del 2016, la despesa per càpita també és la meitat que la de la població total. Es tracta doncs d’un 0,9% de població que genera el 0,4% de despesa sanitària.

    En aquest sentit i parlant en termes econòmics, el Síndic demana superar l’associació del dret a la cobertura sanitària amb el fet contributiu. Seguint amb la perspectiva econòmica, han opinat que negar la cobertura de determinades prestacions a llarg termini pot ser perjudicial. Així, per exemple, d’acord amb la normativa vigent quan es va fer l’informe, en aquell moment aquestes persones no es podien beneficiar dels programes de salut preventius, que suposaven una despesa molt inferior als tractaments d’urgència de malalties greus o de caràcter crònic.

    Bloc d’habitatges a Urgell 9 | @SindicatLloguer

    El Síndic demana al Parlament que exigeixi a la SAREB un 30% d’habitatge públic

    En referència a l’habitatge, el Síndic ha insistit en l’obligació de la SAREB -el banc dolent- de destinar el 30% dels seus habitatges al lloguer social, remetent-se així al tant per cent fixat a la mesura aprovada el juny a l’Ajuntament de Barcelona, que obliga a destinar el 30% de nou habitatge al lloguer social. Ambdues mesures busquen augmentar el parc públic, que a d’altres països europes se situa vora al 16%, en el cas de França, o el 30% en el cas d’Holanda, mentre que a Barcelona amb prou feines supera l’1,5%.

    Ribó ha plantejat davant la seu parlamentària que aquesta iniciativa sigui plantejada com una proposició de llei del Parlament que posteriorment s’elevi al Congrés. És Catalunya la que, considera el Síndic, ha de liderar aquesta requisició a la SAREB ja que la majoria del seu actiu immobiliari es troba en aquesta comunitat autònoma. La SAREB compta actualment amb 54.000 habitatges i, segons Ribó, encara s’és a temps de “corregir la situació actual i fer possible que la plusvàlua generada reverteixi en el conjunt de la ciutadania”.

    I és que, tot i l’elevat nombre d’habitatges buits en mans de la SAREB, els bancs i els grans tenidors d’immobles, el percentatge de parc d’habitatge social no és suficient com per atendre les famílies que pateixen desnonaments a diari (la mitjana se situa en 61 per dia). “És inevitable que el dret a l’habitatge, reconegut per l’Estatut i la Constitució, es vulneri de manera reiterada, mentre el Govern estatal assumeix amb diners públics un rescat bancari que s’eleva a 43 mil milions d’euros”, ha apuntat Ribó.

    El Síndic ha celebrat les línies de finançament aprovades recentment per la Generalitat i els acords per facilitar la inversió en habitatges amb fins socials. En aquest sentit, ha instat les administracions que siguin conseqüents i actuïn amb agilitat des d’un doble vessant: la construcció d’habitatges adreçats al lloguer social i l’adquisició d’habitatges per la via del tanteig i retracte per destinar-los a lloguer social.

  • Arriba la 4a edició de Mugronets Market: un mercat solidari per a tatuar dones que han viscut una mastectomia

    Cada any, segons l’OMS, es produeixen 1,38 milions de nous casos i 458 000 morts per càncer de mama. El càncer de mama és, des de lluny, el més freqüent en les dones, tant als països desenvolupats com als països en desenvolupament. Als països d’ingressos baixos i mitjans la seva incidència ha augmentat constantment en els últims anys a causa de l’augment de l’esperança de vida i de la urbanització, així com a l’adopció de maneres de vida occidentals.

    A Espanya cada any es diagnostiquen uns 25.000 casos de càncer de mama i el 64% d’aquests acaba en mastectomia. Moltes de les dones que els viuen opten per reconstruir d’una manera o altra el seu pit.

    Tot i que en l’actualitat la Seguretat Social cobreix la reconstrucció mamària, el tractament està incomplet si aquestes dones no se sotmeten a la micropigmentació oncològica, la tècnica que s’utilitza per tatuar el mugró i l’arèola una vegada reconstruït el pit.

    Últimament tatuar-se l’arèola s’està popularitzant cada cop més. Fer-se un tatuatge, però, no és precisament barat i és per aquest motiu que cada cop hi ha més projectes que busquen ajudar a finançar-ho.

    Demà, a l’Espai Fontana de Barcelona, en aquest sentit, es celebra la quarta edició del Mugronets Market. El Mugronets Market sorgeix de l’experiència de Yolanda Fuster, una dona amb càncer de mama que s’adona de les necessitats que apareixen després de la curació i crea aleshores aquest mercat solidari. Un mercat que té com a finalitat recaptar fons per ajudar a acabar el procés de reconstrucció en dones mastectomitzades després de patir un càncer de mama.

    En el Mugronets Market s’ofereix roba i complements nous o en molt bon estat a preus molt econòmics i també hi haurà música en directe, beguda i pastissos. La roba prové de donacions d’empreses que hi col·laboren de manera totalment desinteressada i amb els diners que s’obtenen de la seva venda, l’associació apadrina tants mugrons com pot: cada mugró tatuat costa aproximadament 300€.

  • Cinc dies de vaga a l’Atenció Primària de l’ICS contra la precarietat laboral i professional del sector

    El sindicat Metges de Catalunya ha convocat una vaga dels facultatius de l’Atenció Primària de l’Institut Català de la Salut per als propers 26, 27, 28, 29 i 30 de novembre sota el lema «Atenció Primària digna i respectada». L’aturada, a la qual estan cridats a sumar-se els metges de família, pediatres, odontòlegs i ginecòlegs dels 288 equips d’atenció primària (EAP) de l’ICS, es farà per exigir millores assistencials i laborals que frenin la precarització progressiva del primer nivell assistencial.

    Els motius pels quals s’ha arribat a convocar a la vaga a 5.700 professionals de l’Atenció Primària són diversos però els objectius estan molt focalitzats. A nivell de càrrega i qualitat assistencial, els professionals reclamen recuperar la plantilla mèdica anterior a les retallades, limitar l’agenda assistencial a un màxim de 28 visites diàries, assignar un temps mínim per les visites, fitxar una ràtio màxima de pacients, exigir el compliment dels terminis legals de referència i oferir totes les places de formació sanitària especialitzada MIR.

    Per Óscar Pablos, secretari del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya la situació de sobrecarrega assistencial és insostenible. «Creiem que neix de la pèrdua de més de 920 professionals en l’atenció primària segons les pròpies dades de l’ICS», apunta Pablos que també assenyala que s’ha vist que el pressupost ha disminuït del 18,4% 2010 a un 16% l’any passat. Per això, Metges de Catalunya reclama incrementar el pressupost destinat a l’atenció primària fins al 25% del total del Departament de Salut.

    Al problema del pressupost, Pablos afegeix que del 2010 a aquí, i cada cop més, les persones són més envellides, fràgils, complexes i dependents «alhora que hi ha menys temps per poder atendre». Des del sindicat denuncien en aquest sentit que s’està seguint un «model de quantitat i no de qualitat de la feina» i que als pacients els costa cada cop més trobar una visita «perquè les agendes estan plenes i no es cobreixen baixes ni vacances». Pablos explica que això porta als professionals de la primària a viure situacions que tot i que haurien de ser excepcionals ja són habituals: «atendre fins a 3 pacients en un sol minut o haver de fer feina “quan puguem” fora d’horari ens està fent perdre el control de l’acte mèdic. Si perdem temps per reflexionar estem posant en risc la seguretat del pacient i de nosaltres com a professionals».

    A la roda de premsa on s’ha informat de la convocatòria de vaga també ha assistit Javier O’Farrill, president del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya (MC). O’Farrill ha explicat que l’objectiu és poder mirar a la cara i explicar clarament el que passa als pacients quan acudeixen a alguna visita. «Estem demanant que el temps mínim establert per l’ICS es compleixi. Li diem a la població que estem lluitant per ells. I també volem que la nostra seguretat es compleixi», ha declarat.

    Un altre dels motius que duu als facultatius de la primària a la vaga és la pèrdua de poder adquisitiu que estimen en un 30%. Així, denuncien que quan es diu que no es troben metges, no s’expliqui que això passa «perquè cap metge vol treballar amb aquestes condicions laborals i aquestes retribucions».

    La convocatòria arriba una setmana després que un centenar de facultatius d’atenció primària d’arreu del territori es reunissin a la seu de Metges de Catalunya i acordessin que “la mobilització és l’única resposta a l’immobilisme de l’Institut Català de la Salut (ICS) davant les demandes de millora dels professionals”. Una mobilització que començarà el 26 de novembre, just l’endemà del dia quan finalment fins a 1722 metges de Família de Catalunya s’examinaran per aconseguir una de les 1343 places fixes a l’Institut Català de la Salut (ICS). Fugir de l’interinatge i la inestabilitat és el seu principal motiu.

    A la vaga, però, hi aniran professionals que van més enllà dels metges de família en si. Ana Roca, portaveu de l’agrupació de pediatres de MC, ha assenyalat que la «precarietat està generalitzada en tota la primària, però la fotografia de la pediatria és molt dolenta». La realitat és que aquesta és l’especialitat més deficitària juntament amb la medicina comunitària. Avui en dia, un 30% dels nens que s’atenen a la primària de Catalunya no tenen un pediatre com a metge de referència, són places ocupades per metges de família. Ana Roca ja assenyalava en un reportatge fet per aquest diari que “algunes no estan ocupades per ningú, sent això més greu encara, ja que aquests pacients acaben sent visitats d’urgències o de manera espontània per altres professionals”. Si no tenen ningú assignat és perquè no s’ha aconseguit cobrir aquesta plaça, cosa que passa sovint quan es tracta d’omplir les places de pediatria als CAP.

    A més, Roca ha explicat que hi ha una sobrecàrrega diària amb 10 o 15 visites agendades en la mateixa hora i que «els equips de pediatria fan tot el que poden per atendre tots aquests nens però l’atenció no és bona», ja que «no és el mateix atendre en 12 minuts (com demanen) que en 2».

    Pablos ha explicat que, com al seu entendre, no han rebut cap comunicació ni acció decidida s’han decidit a convocar aquesta vaga. «Esperem que entenguin que hem de fer una aposta decidida per un model qualitatiu. L’ICS ho ha d’entendre», ha manifestat Pablos.

    D’esquerra a dreta: Josep Maria Puig, secretari general de MC; Óscar Pablos, secretari del Sector Primària ICS de MC; Javier O’Farrell, president del Sector Primària ICS de MC i Ana Roca, portaveu de l’Agrupació de Pediatres de MC / MC

    Càrrega i qualitat assistencial, condicions laborals i retributives i finançament: les demandes de Metges de Catalunya en tres blocs

    Davant d’aquesta “precarització sostinguda”, MC ha presentat una plataforma reivindicativa que recull gran part de les mesures que l’ICS va aprovar el febrer passat per disminuir la pressió assistencial als centres d’atenció primària (CAP) de l’àrea Metropolitana Nord de Barcelona, però que només aplica parcialment. Així, les demandes del sindicat, estructurades en tres blocs, tenen per objectiu “millorar l’atenció sanitària als pacients i dignificar les condicions laborals dels metges de família, pediatres, odontòlegs i ginecòlegs de l’ICS”.

    Per fer front a la càrrega i qualitat assistencial, les demandes són recuperar la plantilla mèdica anterior a les retallades, limitar l’agenda assistencial a un màxim de 28 visites diàries (23 presencials i 5 no presencials) i assignar un temps mínim de 12 minuts per visita presencial i 6 minuts per visita no presencial,. A més, fixar una ràtio màxima de pacients per professional que hauria de ser d’un metge de família per cada 1.300 pacients, un pediatre per cada 1.000 pacients i un ginecòleg per 8.800 pacients.

    Una altra demanda seria exigir el compliment dels terminis legals de referència per a l’accés a les consultes d’atenció primària, especialistes i proves complementàries. Aquests terminis serien 48 hores per consulta ordinària programada, 30 dies de demora màxima per derivacions preferents i 90 dies de demora màxima per derivacions ordinàries.

    Per últim, oferir totes les places de formació sanitària especialitzada MIR disponibles a Catalunya, prioritzant les deficitàries d’atenció primària.

    En el bloc per fer front a les condicions laborals i retributives, demanen recuperar les retribucions i condicions de treball retallades des de 2010, percebre la retribució del complement de carrera professional des de la seva concessió, sense ajornaments i reclamar el tancament, a les 20.00 hores com a màxim, de tots els centres d’atenció primària (CAP). En qüestió d’horari, fer voluntària i no obligatòria la jornada d’atenció continuada (guàrdia), respectar el temps obligatori de descans després d’aquesta i retribuir la guàrdia com a mínim al preu de l’hora de jornada ordinària facilitar la conciliació de la vida laboral i personal amb propostes efectives, superant la rigidesa dels torns de matí i tarda.

    A més, recuperar la plantilla mèdica dels dispositius d’urgència d’atenció primària (ACUT) prèvia a les retallades, equiparar les retribucions de la jornada de doblatge voluntari de l’ACUT a la dels equips d’atenció primària (EAP) i, per últim, substituir la figura del director d’equip d’atenció primària (EAP) per la de coordinador, escollit pels mateixos professionals i avaluat cada dos anys.

    En el tercer bloc, el del finançament, demanen incrementar el pressupost sanitari destinat a l’atenció primària de manera que rebi un mínim del 25% del pressupost total del Departament de Salut.

  • Polítiques globals de drogues: radiografia d’un fracàs

    Falten pocs mesos perquè es compleixin els primers deu anys de l’estratègia acordada en el marc de l’ONU per aconseguir un món lliure de drogues eliminant, o com a mínim reduint substancialment, la seva producció i consum. Deu anys de polítiques de control de drogues que no han trencat amb l’esperit prohibicionista imperant des de les guerres de l’opi del segle XIX.

    És en aquest marc que el Consorci Internacional sobre Polítiques de Drogues, en el què participen desenes d’organitzacions de la societat civil de tots els continents, ha publicat un informe que demostra el que ja s’intuïa i es denunciava des de molts sectors: l’anomenada guerra contra les drogues no està funcionant.

    Posem-hi dades. Entre el 2009 i el 2018 el cultiu d’opi ha augmentat un 130% i el de coca un 34%. El nombre de persones entre 15 i 64 anys que han consumit drogues com a mínim una vegada ha augmentat un 31% des de 2011 i també ha augmentat el nombre de morts per consum de drogues, passant de 183.500 defuncions el 2011 a 450.000 el 2015.

    A les greus crisis de salut pública i les morts que causa l’addicció a les drogues, cal sumar també les víctimes de les violències exercides en el mercat il·legal dels narcòtics. Per tal de protegir i fer créixer la seva font d’ingressos i mantenir el control sobre el territori en el qual operen, els grups criminals – des de petits negocis d’àmbit local i gestió familiar a grans corporacions del narcotràfic – arriben a exercir una violència brutal entre grups rivals i en enfrontaments contra les forces de seguretat, però també contra la població civil.

    Colòmbia i Mèxic són tristament coneguts per la violència del narcotràfic, però els assassinats, desaparicions forçoses, desplaçaments de població, extorsions i altres tipus de pressió sobre la població per part de narcocriminals es dóna també a altres llocs d’Amèrica Llatina i a territoris d’altres continents. Menys mediàtic és, per exemple, el cas de països de l’Àfrica Occidental que s’estan convertint en centres de narcotràfic amb greus amenaces per a la seguretat, el desenvolupament i la governança.

    A més a més d’imposar el seu poder sobre la població, el narcotràfic també té el poder d’estendre el seus tentacles sobre les institucions públiques. La corrupció i la cooptació de l’Estat són altres efectes perversos del mercat il·legal de les drogues. Com també ho és la simbiosi que el narcotràfic ha creat amb altres negocis lícits i il·lícits, generant zones grises on cada cop més hi ha implicades grans corporacions transnacionals.

    Davant d’aquest panorama i avalats pel marc prohibicionista internacional i per una opinió pública molt hostil a les drogues, no són pocs els governs que han optat per polítiques altament repressives en les que es criminalitzen de manera sobredimensionada les comunitats cultivadores, els micro-dealers i els consumidors. Moltes famílies modestes de camperols dedicades al cultiu de la coca, per exemple, han vist fumigats els seus camps sense que se’ls oferís alternatives reals de subsistència. Cal saber també que una cinquena part de les persones empresonades al món ho són per delictes relacionats amb les drogues, principalment per consumir-ne o per transportar petites quantitats. Com en altres parts del món, és una realitat que colpeix de manera desproporcionada a les dones, i especialment a les dones en situació de pobresa. La criminalització arriba al seu punt més extrem en 33 països que mantenen la pena capital per aquest tipus de delictes.

    Tristament coneguda per la seva radicalitat i el seu menyspreu absolut pels drets humans és la política antidrogues de Duterte a les Filipines. La situació ha arribat a tals extrems que la Cort Penal Internacional va anunciar al febrer de 2018 que iniciava una investigació preliminar per l’execució extrajudicial de milers de persones sospitoses de vendre drogues o de consumir-ne, entre elles també desenes de menors d’edat. Mèxic és un altre cas paradigmàtic de com una guerra cega contra les drogues basada en l’enfrontament obert al crim organitzat i la securitització pot exacerbar la violència i empitjorar l’estabilitat d’un país. La creuada contra les drogues iniciada el 2006 per l’expresident Calderón, lluny de frenar la producció, consum i tràfic de drogues i fer minvar el poder de narcotràfic, ha contribuït a agreujar una greu crisi dels drets humans amb més de 150.000 morts, 32.000 persones desaparegudes, desplaçaments interns de població i un augment considerable de la tortura. En aquesta i altres ocasions els esforços per fer caure les cúpules del narcotràfic s’han topat amb la gran capacitat d’adaptació del crim organitzat que s’ha multiplicat i ha canviat la seva estructura organitzativa, diversificant també el seu ventall d’activitats il·lícites.

    És evident que davant d’un fenomen amb impacte en la salut pública, que fomenta la corrupció i la il·legalitat, desestabilitza Estats i encén conflictes socials, els governs han de reaccionar. I sent un problema amb dinàmiques transfrontereres, les polítiques no només poden ser locals sinó que han de comptar amb un mínim de coordinació internacional.

    El 2019 hi ha agendada una reunió d’alt nivell per fer balanç de l’estratègia aprovada deu anys enrere. Això hauria de suposar una oportunitat per fer una valoració honesta del que ha sigut fins ara la política dominant de lluita contra les drogues. Tanmateix arribar a acords pot ser més difícil que en ocasions anteriors. Doncs si bé durant un llarg període el prohibicionisme ha gaudit d’un consens sòlid, cada cop s’observen més divergències entre uns països com els Estats Units, Rússia, la Xina o el Pakistan, amb visions intransigents envers la producció, tràfic i consum i altres països com l’Uruguai, Portugal o Canadà que exploren noves vies, apostant per la despenalització del consum i inclús la regularització de determinades drogues.

    És la regularització de les drogues la solució als problemes que la seva severa criminalització no només no ha sabut resoldre sinó que a més a més ha agreujat? Aquesta és una de les complexes qüestions que es van debatre en profunditat durant el seminari “Drogues, polítiques i violències. Del consens global a nous enfocaments” organitzat recentment per l’ICIP (Institut Català Internacional per la Pau) i Casa Amèrica Catalunya. Pràcticament tots els experts participants van coincidir que, com a mínim, aquesta opció permetria prendre un control democràtic sobre la qüestió des d’una perspectiva centrada en la salut pública i els drets humans. Ara mateix el control està en mans de poders corruptes i grans corporacions del narcotràfic sense escrúpols a l’hora d’introduir productes altament nocius en el mercat i sense cap fre en l’exercici de pràctiques extremadament violentes.

    És hora de posar realment el punt de mira sobre qui mou els fils d’aquest complex entramat. Però hi haurà prou voluntat per acabar amb un negoci que concentra els morts en els territoris empobrits i aporta grans beneficis econòmics al Nord global? Malgrat la necessitat de lluitar contra el blanqueig dels diners, el fenomen segueix representant entre el 2% i 5% del PIB mundial i una quarta part d’aquesta quantitat prové del tràfic de drogues, un dels negocis il·lícits existents més rentables.

  • “Una política punitiva contra les drogues augmenta la violència i no ajuda els addictes: la regulació és la millor opció”

    Mèxic és un país de pas. De pas per centenars de migrants sud i centreamericans que lluiten per arribar a Estats Units, fugint de la violència. I també de pas per xifres astronòmiques en comerç que creuen les seves fronteres, entren i surten pels seus ports. Un comerç que, en molts casos, no és de mercaderia legal. La trata de blanques, armes i drogues és una de les raons de la crua xacra de violència que viu el país, però també una de les grans fonts d’ingressos. I és que, només les drogues, mouen un total de 320 bilions de dòlars a l’any a tot el món, sent un mercat en el qual els consumidors es xifren en 240 milions.

    En un país de pas com Mèxic, tenint a un dels grans consumidors mundials com a veí del nord, el control i la gestió del tràfic i la producció suposa un negoci guanyador. Per això, a la violència generada pels càrtels se li ha de sumar els alts graus de corrupció de les administracions i una impunitat que arriba a xifrar-se en el 95% de casos que arriben a instàncies judicials. La política per lluitar contra les drogues a Mèxic, que en la seva història recent és coneguda com la Guerra contra el Narcotràfic, iniciada per l’expresident Calderón el 2006, s’ha caracteritzat per les seves normes punitives i criminalitzadores que s’han cobrat 300.000 morts i 37.000 desapareguts.

    Així, no són poques les organitzacions que aposten per un canvi de paradigma, acompanyat d’una reforma legal, que permeti regular el mercat de les drogues i exercir un control públic que tindria beneficis tant per a la salut pública com per a la seguretat. Parlem d’això amb Lisa Sánchez, activista mexicana formada en polítiques públiques i drets humans, en el marc del seminari “Drogues, polítiques i Violències. Del Consens global a nous enfocaments”, organitzat per l’ICIP i Casa Amèrica a Barcelona. Sánchez és, des d’enguany, directora general de México Unido contra la Delincuencia, una organització que abandera aquesta lluita per la regulació que, al país nord-americà, es planteja per a la Marihuana.

    Mèxic ha viscut un canvi polític històric, amb la victòria d’Andrés Manuel López Obrador, que entrarà a la presidència al desembre. Com planteja ell la regularització de les drogues?

    És difícil parlar de les seves polítiques, perquè el segell d’aquests mesos de transició, des de les eleccions, ha estat declarar idees a mitges. Però vam rebre amb molt bons ulls tres coses fonamentals: la primera és que planteja analitzar totes les possibles accions per aconseguir la pacificació. També proposa posar a les víctimes al centre: a un país amb 37.000 desapareguts, 800.000 desplaçats per la violència i 300.000 morts li fa molta falta. I després, ha afirmat no bloquejar una possible reforma en la política de drogues i regulació dels mercats, començant per la marihuana.

    Tot això ha de servir per millorar la seguretat a Mèxic, però veiem aspectes que poden portar-nos a pensar que les polítiques d’Obrador seran continuistes d’una estratègia fallida de militarització dels carrers de Mèxic, que han estat en gran part culpables de l’increment de la violència homicida del país.

    Però guardem esperança que la regulació de la marihuana ens porti a polítiques de justícia restauratives, amb les quals podem aprendre les lliçons que en altres llocs ens ensenyen, com el cas de Califòrnia, on s’han esborrat els historials criminals per a les persones empresonades injustament per possessió simple, que a Mèxic es quantificarien entre 2.000 i 10.000.

    Una de les característiques de Mèxic que explica la violència relacionada amb el crim són les altes taxes de corrupció. Com milloraria això amb la regularització de la marihuana?

    Aquesta lluita contra la corrupció és la bandera amb la qual Obrador va guanyar les eleccions. Però hi ha senyals que ens poden portar a pensar que la criminalitat organitzada podria seguir florint en el marc de la no sanció en la qual un funcionari públic ignora els actes de delinqüència per omissió o per acció. La regulació de la marihuana podria comportar certs riscos de captació de béns per part d’un estat rendista i clientelar. Però fins i tot així, el benefici net d’un mercat regulat, fins i tot amb un mercat paral·lel irregular, seguiria donant beneficis nets superiors a la plena il·legalitat. En aquest cas tindríem un mercat gris més petit i amb dinàmiques més semblants a les del contraban que a les del tràfic.

    Si es legalitzés la marihuana a Mèxic, que és país productor però poc consumidor, i no es regulés en els països consumidors, quines podrien ser les conseqüències? 

    Avui dia el 60% de nord-amiericans viuen sota algun règim de cànnabis legal, ja sigui medicinal fictici o recreatiu. Així que en un escenari com l’actual, amb la marihuana regulada a Mèxic, es podrien donar algunes irregularitats, però sense massa importància. El que més ens preocupa és l’ús del sistema financer mentre el cànnabis sigui il·legal a nivell federal als EUA. Els bancs es negarien a que la indústria participés d’aquest circuit financer, la qual cosa obstaculitzaria la rendició de comptes i transparència.

    Però en relació als efectes negatius, et diré que el pitjor dels móns és l’actual. I és que comencem a veure tràfical revés, en què els consumidors de Mèxic adquireixen el producte de les produccions legals d’EUA, que compten amb major qualitat, menor preu i menor risc de criminalització que al mercat negre mexicà.

    Lisa Sánchez, activista per la legalització de les drogues | Sandra Vicente

    Només es planteja la legalització de la marihuana i no d’altres substàncies. A part de la rosella i el cànnabis, dels que Mèxic és productor, hi ha moltes drogues que passen a través del país per arribar a EUA. Com s’hauria de plantejar la legalització d’aquestes drogues a Mèxic?

    Donem suport a la idea de diferents models regulatoris per a diverses substàncies, basats en els nivells de perillositat, tipus de substància i el procés que es requereix per aconseguir la droga. No és el mateix regular la metamfetamina, que ve de diversos precursors químics legals, que lidiar amb la rosella, el cultiu en si mateix de la qual està considerat il·lícit. Encara no hi ha una discussió oficial a Mèxic sobre aquest tema, encara que hauríem de plantejar el debat sobre la reducció del dany pel consum de certs estimulants: a Mèxic encara és residual, però en tota Amèrica Llatina comença haver-hi dades altes de risc per consum de bazuco o pasta base de coca. Necessitem un escenari per tenir els serveis de salut necessaris per fer front al tractament d’aquestes addiccions.

    En el cas de la rosella, no es planteja la regulació de la goma d’opi ni qualsevol dels seus derivats, encara que sí es contempla que la producció de rosella mexicana es posi a disposició de la demanda global per elaborar medicines. Respecte a la coca, ens posaríem a mercè de les discussions regionals dels països productors. Però és una discussió que ens interessa perquè el trànsit terrestre d’aquesta substància incrementa molt els nivells de violència.

    La pasta base és una de les drogues més addictives i nocives. S’entén que, amb la legalització, es reduiria el consum d’aquest tipus de substàncies i s’augmentaria la seguretat en el consum, ja que hi hauria controls mèdics. Quins altres beneficis podria tenir per a la salut pública?

    Són molt clars, a part del control de qualitat, l’adequació d’estratègies terapèutiques per al tractament de consums abusius o dependència també és un gran factor. Es podrien habilitar teràpies restitutives, sobretot per als opiacis. En aquest sentit, seria molt important sensibilitzar els metges per regular la sobreprescripció de substàncies perilloses. Però en aquest cas Mèxic avança molt bé gràcies a un projecte de receptaris amb codis bidimensionals que controlen l’augment de prescripcions de certes substàncies controlades.

    Però cal destacar que Mèxic no és un país consumidor: calculem tenir 250.000 addictes a totes les drogues il·lícites, d’entre les quals la marihuana és clarament majoritària.

    Les xifres de mort per sobredosi a Mèxic són del 0,01%. La criminalització de l’opinió pública de la droga no ve per les morts que causa, sinó per la violència que genera. Com es prepara el terreny social per fer front a una legalització?

    Tenim diversos arguments per a diverses audiències. Un d’ells és el dels drets: cada individu té el dret a disposar de la seva pròpia salut; així com té el dret a la pràctica d’esports extrems, té el dret a consumir drogues sense que l’Estat intervingui en l’àrea més privada i personal del seu cos.

    Un altre argument és el que analitza el cost-benefici de tenir una política punitiva contra les drogues, que és excessivament cara i que no es mostra com el millor ús dels fons públics. A més del fet que les polítiques punitives no fan res en favor de les persones drogodependents.

    Però som prou curosos amb no fer un vincle entre regularització i polítiques de seguretat. No volem vendre falses expectatives: la política de drogues només resol els problemes relacionats amb les pròpies drogues, però no pot resoldre tots els fenòmens de la criminalitat. Amb la legalització no millorarien les investigacions i sancions per l’homicidi o el segrest. Tot i així, cal recordar que el 95% de la criminalitat neta a Mèxic és d’ordre comú, com robatoris, que no estan relacionats amb el crim organitzat.

    Quina és l’opinió pública general respecte a la legalització?

    Encara és contrària tot i que ha canviat significativament en els últims anys. L’oposició activa s’ha reduït en un 21% en uns cinc anys, la qual cosa és significativa perquè a EUA li va costar més de dues dècades aconseguir una majoria per a la legalització. A Ciutat de Mèxic comptem amb majories properes al 65%.

  • L’ús de la píndola anticonceptiva es triplica entre les dones més joves en els últims quatre anys

    L’ús de la píndola anticonceptiva s’ha incrementat notablement en les espanyoles menors de 25 anys, especialment entre les que tenen entre 15 i 19. És el que es desprèn del desglossament de dades facilitat a eldiario.es de l’informe de l’Observatori de la Societat Espanyola de Contracepció (SEC) amb dades d’aquest any. Es realitza de manera biennal i, el 2014, l’ús d’aquest mètode hormonal entre les noies de 15 a 19 anys era del 8,8%. El 2016 va pujar al 18,9% i en 2018 està ja en el 21%, és a dir, el seu ús s’ha gairebé triplicat en els últims quatre anys. Abans, el 2011, un altre estudi de referència i amb metodologia similar desenvolupat per Bayer situava la xifra al voltant de l’11%.

    Entre les que tenen de 20 a 24 ha pujat 10 punts en 4 anys: del 26,5% al 36,2%. En el mateix període, entre les dones de franges a partir de 25 d’edat la píndola ha seguit lleument la tendència contrària, o s’ha mantingut. L’enquesta engloba a totes les dones: les que estan en risc d’embaràs no desitjat però també les infèrtils, les que busquen tenir un bebè o les que no tenen relacions heterosexuals o coitals.

    Entre diversos experts consultats per a aquest reportatge hi ha un punt en comú: l’augment de l’ús de la píndola entre les més joves no és per si mateix una mala notícia si realment s’interioritza que no és un mètode barrera. «Està  bé que en qualsevol tram augmenti l’ús d’un mètode anticonceptiu, sempre que sigui amb els seus corresponents controls mèdics. Econòmicament, la píndola és accessible. No em sembla malament, però caldria veure si això suposa l’abandó del preservatiu», declara la ginecòloga pertanyent a la SEC i expresidenta de la Federació Estatal de Planificació Familiar Isabel Serrano.

    L’informe de la SEC mostra en el mateix període que també hi ha un augment de les noies que contesten –és resposta única, no poden esmentar dues – que trien el condó com a mètode anticonceptiu: del 37,6% al 46% actual, encara que el 2016 va baixar al 27,4%.

    Des de la mateixa SEC encara no tenen una valoració «clara i única» d’aquest augment entre les joves que qualifiquen d’alt, però en principi ho atribueixen a la «major informació, menys mites i menor càrrega negativa» i al fet que les usuàries siguin «filles de dones que en el seu moment van prendre la píndola». «No és més que un acostament als països del nostre entorn més proper, com França o Portugal». En aquests països veïns el percentatge supera el 50%.

    Els primers resultats de l’estudi complet els van avançar a principis d’octubre. Es refereix als hàbits relacionats amb la salut sexual de les dones espanyoles i conclou que el 72,1% de les que tenen de 15 a 49 anys utilitza algun mètode anticonceptiu. Aquest percentatge total ha augmentat des que en 1997 es comencés a preguntar a les dones si usaven algun mètode anticonceptiu: llavors i fins a 2014 era una labor que duia a terme l’Equip Daphne de la Fundació Bayer i eren el 49,01%. Durant aquestes dues dècades sempre ha estat el preservatiu el mètode al qual més dones recorren, el 2018 un 29,6% del total. Li segueix la píndola amb un 17,3%, encara que encara hi ha més que no utilitzen gens, el 27,8%.

    «Les MTS els passen a uns altres»

    En l’informe s’especifica, sense desagregació per edats, que el 80% de les dones de 15 a 49 anys no utilitza dos mètodes –el preservatiu sumat a un hormonal, al pegat o a injeccions–. Gemma Castro, coordinadora del Centre Jove d’Anticoncepció i Sexualitat de Madrid, explica que en la població adolescent cal insistir especialment que en la majoria de casos segueix sent necessari un mètode barrera perquè «sobretot aquí està aquest pensament màgic que les MTS els passen a uns altres. I que si les trobades sexuals són amb persones conegudes estem coberts, ‘com ha de tenir alguna cosa el meu veí de tota la vida’. Només ve l’alarma si no es coneix al noi o noia, però quan molts ens expliquen el seu historial trobem que el que ells no consideraven de risc, ja fos per ser un conegut o una relació considerada estable, sí que ho era».

    Un altre tema són els efectes secundaris. La ginecòloga Isabel Serrano considera que «no hi ha medicament sense efecte secundari i tu has de posar en la balança el positiu i el negatiu. I aquí normalment els anticonceptius són més beneficiosos que perjudicials. En gent jove no solen tenir patologies afegides. A més de vegades acompanya a un altre tipus d’elements, com per exemple evitar anèmies». Ella defensa que, si s’ha tingut la primera regla fa almenys 1 o 2 anys, la píndola no està necessàriament contraindicada. No creu que es recepti molt de pressa: «No és el més comú que una noia de 16 demani la píndola per a l’acne i la hi donin sense més preguntes». Mercedes Andeyro, de la junta directiva de la SEC i cap de servei a l’Hospital General de Villalba, recomana, en cas de prendre la píndola, una revisió mínima anual i als 2 o 3 mesos si hi ha molèsties: «Ara hi ha amb baixes dosis hormonals. Es tracta d’anar provant».

    En un article recent de Playground, la periodista Anna Pacheco relatava alguns efectes secundaris minoritaris però molt greus associats a la píndola, com la trombosi. Una de les fonts consultades era la ginecòloga i investigadora en Estudis de Gènere Enriqueta Barranco, que no es definia com a «objectora» però sí com a crítica. Barranco explica a eldiario.es que, concretament des d’edats tan primerenques, és encara més fonamental valorar el que pugui ser negatiu. En primer lloc «perquè és més freqüent que no usin preservatiu»; en segon, «perquè l’exposició a productes hormonals és molt precoç i molt perllongada en el temps. A la llarga pot presentar riscos potser fins i tot desconeguts fins al moment».

    «La píndola es ven i se seguirà venent com a producte inofensiu, i es coneixen amb relativa freqüència els efectes secundaris no greus, als quals es presta poca atenció des de l’àmbit científic. Es posa com a excusa que no hi ha estudis ni evidències, quan desgraciadament el tromboembolisme no es pot minimitzar», continua. També incideix a educar més sobre com funciona realment la píndola quan s’aconsella per a desajustaments en la regla, doncs «no la regula, sinó que l’anul·la. Això es veu en la tendència, que ha canviat des que fa uns anys es buscava sagnar cada mes a ara que cada vegada es pregunta més sobre píndoles per no sagnar». Quant a l’acne, sí que pensa que «quan no se sap què fer és una cosa freqüent el pensament de ‘que et doni el teu gine la píndola’».

    Mètodes de llarga durada per prevenir oblits

    A Bayer van desenvolupar una altra infografia el 2016. Tractava sobre una dificultat específica de la generació ‘millennial’ amb la píndola: el 27% de les dones espanyoles d’entre 21 i 29 anys havien oblidat alguna vegada prendre-la. És l’acte quotidià que provoca més distraccions, per davant de deixar-se les claus o la cartera a casa. Aquesta proporció creix com menys edat es té, expressa Mercedes Andeyro: «I això sí que implica una mica més d’inseguretat». Per això s’advoca com a planificació familiar per promocionar altres anticonceptius més a llarg termini: «Les més joves són les més fèrtils i, si es descuren, tenen més possibilitats relatives de tenir un embaràs que si té un descuit una de 40».

    L’ús d’altres mètodes que no siguin la píndola ni condons encara és minoritari a Espanya, tots per sota del 5%. Les expertes consultades coincideixen que, moltes vegades, s’acaba triant la píndola perquè és el més accessible, el més barat i el més conegut tant per professionals com per usuàries. Però per evitar errors o mals usos també animen a tenir en compte alternatives de més llarga durada -no definitives- o que no requereixin el recordatori diari, com l’anell. «No depenen de com se’l posen, ni que viatgin, ni que estiguin malaltes. Però cal recordar-los que això no protegeix de les MTS, sempre, com amb la píndola», insisteix Andeyro.

    Sobre el DIU, segons l’informe de la SEC, únicament l’1% de noies de 15 a 19 anys porta posat el de coure i el resultat és nul per a l’hormonal. De 20 a 24 anys s’eleva solament al 2,1% en tots dos tipus. Estudis com el CHOICE de la Universitat de Washington a Sant Luis sí que van resoldre que no estava contraindicat per a aquestes edats. El problema, segons Andeyro i també Castro o Serrano, és que ni tots els professionals tenen tota la informació, ni hi ha sempre recursos per col·locar-ho. Però defensa «que ho poden utilitzar noies joves, al mercat hi ha de menor grandària i no hi ha límit».

    Aquest és un article de eldiario.es