«Donem vida a l’Atenció Primària» és una voluntat però també una reivindicació i ara és el lema d’una campanya conjunta entre el Fòrum Català d’Atenció Primària, Rebel·lió Primària i la Marea Blanca de Catalunya. En el manifest conjunt signen que «la situació de l’Atenció Primària de Salut a Catalunya és greu. Per les condicions precàries dels seus treballadors i treballadores, per la pressió assistencial que pateixen, perquè les retallades pressupostàries de la darrere dècada l’han debilitat un any darrera l’altre».
Nani Vall-llossera, presidenta del FoCAP, assenyala que la sensació que hi ha ara a la Primària és encara pitjor després de l’estiu. Observa que les disfuncions vénen perquè s’està debilitant la primària i, si això està passant, és perquè no ha parat de perdre competències, funcions i pressupost. Tot i aquesta pèrdua de pressupost, Vall-llossera assegura que sí que hi ha per a noves contractacions però que, si aquestes no es donen, és per les males condicions que s’ofereixen. «Són condicions molt dolentes, contractes de sis mesos, on no pots establir una relació continua amb uns pacients que la requereixen i això no és gens atractiu… hi ha molta gent de baixa laboral, altres que deixen l’especialitat o molts que es prejubilen». Així descriu Vall-llossera l’estat de molts treballadors de l’Atenció Primària.
Així, Francesca Zapater, també metgessa de família i membre de FoCAP que ha estat dissenyant la campanya explica que el què es vol a través d’una «sèrie d’accions en els moviments socials i en els professionals per posar sobre la taula la situació d’urgència de l’Atenció Primària». De la mateixa manera que Vall-llossera, Zapater també transmet la idea que «la gent no pot més, hi ha molta de baixa». Zapater també observa que «no hi ha ni personal ni condicions però metges de família i infermeres sí, el problema és que surten de la facultat i no vénen a la Primària». És davant aquesta situació «de destrucció», com assenyalen en el comunicat conjunt, i sumant-ne més motius que a través de la campanya ‘Donem vida a l’AP’ volen animar a la gent a mobilitzar-se alhora que envien un missatge d’alerta.
La campanya, que durarà uns sis mesos, es presenta aquesta tarda a les 18.30h a la seu de Calàbria 66 per tal d’informar a la ciutadania de la seva existència: motius, eslògans i reivindicacions més importants. La presentació dibuixarà una campanya encara totalment oberta que pretén enriquir-se amb les propostes dels assistents. «Costa trobar històries que puguin ser recollides perquè si ets precari no pots parlar i queixar-te sense tenir conseqüències», denuncien des del FoCAP.
Les tres entitats que l’han creat ja disposen de material imprès, algun suport audiovisual i alguna idea d’acció per «escenificar la situació». Així, un últim i contundent missatge que inclourà l’inici de la campanya serà la denúncia «de la destrucció del primer nivell assistencial» i l’exigència de «mesures urgents a la Conselleria de Salut i altres institucions implicades» així com que «hi hagi unitat política per arreglar aquesta situació: que es posin a treballar».
«Per norma general la societat no és igualitària i la dona pateix més pressió». Manel Abella és infermer i soci de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) que coincidint amb la tornada a les jornades laborals han analitzat que la síndrome post vacacional afecta més a les dones perquè tenen una major pressió en el seu entorn sociofamiliar.
Diferents estudis diuen que la síndrome post vacances afecta al 65% dels treballadors, i és més habitual en les dones perquè pateixen major pressió en el seu entorn familiar i laboral, per la diversitat de funcions que fan un cop es torna a la vida rutinària. Abella, a més, fa notar que «la gent acostuma a posposar cada cop més les seves vacances» i un «factor més agreujant» per aquelles persones que tenen fills és coincidir amb la tornada a l’escola.
Els símptomes més habituals que es donen en cas de patir la síndrome post vacances són: malestar psicològic com tristesa, ansietat, estrès, preocupació, inseguretat o por a perdre el control però també físic. Palpitacions, taquicàrdia, excessiva sudoració, tremolor, molèsties digestives, dolor muscular, mal de cap… aquests serien alguns dels símptomes que es podrien patir però que no haurien d’allargar-se més de dues setmanes.
Dona i amb més de 45 anys? Qui més pateix la síndrome
Un 65% dels treballadors pateix la síndrome postvacances. Entre aquests, la majoria són dones de més de quaranta-cinc anys. Un estudi de Sanitas afirma que el 20% aconsegueix recuperar-se en només dos dies, però un 35% arrossega els símptomes fins a dues setmanes. Per evitar-ho, des d’AIFiCC demanen a la infermeria de primària «màxima atenció davant consultes que puguin tenir un origen en la síndrome post vacances», ja que és a les consultes d’atenció primària on més es veuran sobretot la sèrie de trastorns físics que es poden desencadenar.
Tot i la sèrie de conseqüències en la salut que poden donar-se, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) no inclou aquest fenomen psicoemocional entre la llista de malalties. Així, Abella recalca la importància d’incidir en la prevenció i assenyala que «cal estar alerta».
Com a prevenció bàsicament s’aconsella tornar uns dies abans de començar a treballar per evitar les dificultats rutinàries si hi ha hagut una tornada brusca. També es important evitar situacions d’estrès, fer pauses durant l’horari laboral o fer coses que ens vinguin de gust durant el temps lliure fora de l’horari laboral i no cenyir-se només a realitzar tasques productives.
La tornada a l’escola també xoca entre els infants
De la mateixa manera que la tornada a la realitat pot ser complicada per als adults, els infants també poden patir les conseqüències d’una tornada sobtada a l’escola. Entre els nens la síndrome postvacances es manifesta generalment amb cansament, canvis d’humor o, a nivell físic, amb problemes estomacals. Per evitar-ho, com han de fer també els adults, s’han de començar a introduir hàbits dies abans de tornar a classe.
Un dels hàbits que podria portar més maldecaps als pares seria el de les hores de son. Entre els llistats d’allò què cal fer abans de tornar a l’escola els psicopedagogs inclouen tornar a regular les hores d’anar a dormir i seguir una alimentació energètica que faciliti la rutina. Per motivar als infants assenyalen per exemple retrobar-se abans de començar les classes amb els amics de l’escola.
La síndrome postvacacional no és depressió
Al mateix temps que associacions com l’AIFiCC han sortit amb consells tant per als professionals com per als treballadors per prevenir i combatre la síndrome, també han sortit veus que han assenyalat que es vagi en compte amb el vocabulari que s’utilitza en associar sovint la tornada a la rutina amb depressió, ja que es banalitza aquesta malaltia «real i greu». Així, psiquiatres i metges de l’Atenció Primària han considerat que la tristesa o el cansament no són sinònims de depressió i que no s’ha de patologitzar la vida quotidiana.
Fent càlculs, el Banc de Sang es fixava un objectiu de 35.000 donacions durant l’estiu. Iniciaven una campanya anomenada “Dona el millor de tu. Dona sang” i “Omple la bossa de vida” en la que els donants havien d’omplir una bossa de sang i a canvi s’enduien una de roba per omplir-la d’experiències durant les vacances.
Finalment fins a 36.817 persones s’han apropat als espais fixes i els mòbils que el Banc de Sang col·locava expressament per a l’ocasió. La campanya s’activava per animar a donar sang abans de marxar de vacances o durant els dies festius perquè cada any les donacions durant l’estiu disminueixen un 30% respecte la resta de l’any. Els arguments que troben des del Banc de Sang a aquest fet és el canvi d’hàbits que provoca l’estiu: vacances en general o que les empreses i les universitats redueixen l’activitat i moltes persones canvien els hàbits i deixen de donar sang.
Amb aquestes dades, el Banc de Sang tancava ahir la campanya d’estiu després d’assolir l’objectiu de les 35.000 donacions necessàries per cobrir les necessitats dels hospitals durant els mesos de juliol i agost. Durant el cap de setmana, s’ha viscut una campanya especial al Palau Robert de Barcelona al llarg de dissabte i un tancament diumenge a Montserrat.
D’aquesta manera, la campanya d’estiu s’ha tancat oficialment amb una col·lecta especial de donació a la muntanya de Montserrat. Per primer cop, Montserrat ha comptat amb un espai per als donants que han disposat d’accés gratuït amb el cremallera i al pàrquing del Monestir de Montserrat.
Menys donacions que al 2017
Aquest estiu s’han fet un 9% menys de donacions que al 2017, quan la mobilització ciutadana pels atemptats a Barcelona i Cambrils va multiplicar-les durant les últimes setmanes d’agost. Només en la setmana següent als atemptats es van fer 8.500 donacions.
Tot i que hi hagi hagut menys donacions, les 36.817 donacions dels mesos de juliol i agost de 2018 han permès cobrir les necessitats dels hospitals.
“La llei d’exclusió sanitària no té cap base econòmica perquè encara que el migrant no cotitzi, també paga el seu cartró de llet”. Una nova barrera per a la universalitat de la sanitat: l’anul·lació per part del TJSC de la ordre catalana que garantia assistència a tota la seva població empadronada posava de nou en alerta a col·lectius com l’Espai de l’Immigrant. Les seves dues metgesses, Elvira Parafita i Estefanía, expliquen que l’Espai està a l’expectativa del què farà la nova consellera i també el nou Govern estatal però, sense fiar-se, demanen mobilització constant per derogar un Reial decret racista i instaurar finalment una llei que realment garanteixi la sanitat per a tothom.
“L’únic requisit per a una bona sanitat és el desig de tenir-la: simplement és voluntat política i voluntat social”. La sanitat cubana s’autodefineix com a pública, universal, gratuïta i internacionalista. Els diferents resultats que dóna malgrat el bloqueig quant a mortalitat infantil, reducció o eradicació de malalties o avanços tecnològics són reconeguts per les mateixes Nacions Unides. Així i tot, segueixen vivint una situació de bloqueig que els impedeix desenvolupar-se plenament. Parlem amb Aleida Guevara, pediatra alergòloga a l’Hospital pediàtric William Soler en l’Havana.
“La hiperindividualització d’aquesta societat neoliberal transforma el patiment en malaltia i el medicalitza”. Alberto Ortiz Lobo és psiquiatre al centre de salut mental Salamanca a Madrid. Des d’un activisme professional critica la psiquiatria actual i treballa per donar alternatives. Parlem amb ell sobre com afrontar diferents conflictes, per què es despersonalitzen o es medicalitzen. Ortiz parla sobre la falta de ganes d’aportar solucions. Opina que a l’àmbit laboral, «les baixes s’han convertit en un instrument perquè els treballadors es puguin defensar dels problemes laborals».
“Un adolescent que s’autolesiona demana que l’atenguem però no com un nen capritxós”. Des del CSMIJ-Gràcia intenten entendre què hi ha darrere dels símptomes, quin funcionament emocional hi ha en els nens que atenen i en tota la família per abordar els problemes de salut mental des d’una òptica social. Parlem amb la psiquiatra Anna Taberner i el psicòleg sanitari Luis Díaz.
“Entendre que el teu fill morirà no vol dir deixar de lluitar, sinó acompanyar-lo fins al final de la vida”. «La societat sempre s’ha amagat del fet que els nens moren» asseguren el pediatre Andrés Morgenstern i la infermera Carla Cusó. Entrevistem als dos responsables de la nova unitat d’atenció pal·liativa pediàtrica de l’Hospital Vall d’Hebrón per parlar sobre l’atenció integral dels pacients menors d’edat que tenen malalties amenaçants o limitants per la vida.
“L’ENAPISC ha de ser el revulsiu del sistema sanitari català”. L’Estratègia nacional de l’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC) és on els professionals de l’Atenció Primària estan focalitzant tots els seus esforços. Parlem amb Alba Brugués i Xavier Bayona sobre les necessitats de l’AP a nivell laboral, territorial i estructural.
“No actuar per aturar el patiment o la mort d’un pacient hauria de ser delicte”.Manuel Galiñanes, excap del Servei de Cirurgia Cardíaca de l’Hospital Vall d’Hebron, va ser cessat per denunciar diverses morts com a causa directa de les retallades. El TSJC ha revocat el seu acomiadament i Galiñanes hauria de ser readmès però el centre li ha notificat la seva jubilació. Parlem amb ell sobre mortalitat i llistes d’espera.
L’equip de professionals de la unitat de neonatologia de l’Hospital de Sant Pau feia anys que buscaven la creació d’una associació de mares i pares que compartissin les seves experiències. Quan aconseguien algú que es motivés, no acabaven de vincular les persones perquè donessin continuïtat a la idea. Fins fa un any que per fi va néixer Pauets, l’Associació de mares i pares dels més petits de Sant Pau. L’objectiu? Potenciar la comunicació entre iguals.
Pauets és una associació que dóna suport a les famílies que tenen, han tingut o tindran el seu nadó hospitalitzat a la Unitat de Neonatologia de Sant Pau (UCIN). El suport ve donat per famílies que han passat la mateixa situació i també per professionals sanitaris de la Unitat que formen part de l’Associació. Entre altres coses destaca per englobar totes les famílies que hagin viscut la situació de tenir un infant a la UCIN més enllà de trobar-se davant un cas de prematuritat o no. «És innovador dins les associacions hospitalàries de pares. Pot haver un nen que estigui 4 mesos ingressats i no ha estat prematur i aquesta associació no t’ajudarà. Dins de Pauets ajudarà molt que hi hagi diferents perfils», opina l’Estrella Valle, infermera de neonats des de fa 22 anys després d’haver-ne treballat alguns a la UCI de pediatria.
Així, com explica Eli Moliner, pediatra neonatòloga des de fa 21 anys, a la UCIN hi ha nadons que poden néixer amb diferents patologies i estan ingressats des del primer mes de vida fins a alguns mesos d’edat i després hi ha els prematurs que ho estan fins que acaben el tractament en dos o tres mesos i poden anar-se’n a casa. Els nadons ingressats estan repartits entre 10 llits de cures intensives i 7 de cures intermèdies. Per ells, l’Hospital de Sant Pau destina dues neonatòlogues per torn, entre quatre i cinc infermeres i dues auxiliars per torn.
Entrada a la Unitat de Neonatologia de Sant Pau / Carla Benito
Pauets, una idea compartida i necessitada per professionals i famílies
«El personal de la unitat sempre intentem estar amb els pares i fer costat però l’ajuda entre iguals funciona molt millor», explica Valle. «Feia molt de temps que veiem que calien pares que ajudessin a altres pares però cada vegada que en veiem uns que potser serien bons portant una associació, es desenganxaven un cop marxaven a casa», continua Valle que afegeix que finalment van ser la Míriam i el Xavi els qui van manifestar el dubte sobre per què l’Hospital no tenia una associació.
La Míriam i en Xavi són els pares de la Bruna, que va néixer prematura i amb preeclàmpsia i va estar ingressada dos mesos i mig a la unitat. «Quan tens el teu fill o filla ingressat es donen moltes situacions similars a les que ara volen oferir com associació: comentar a noves famílies ‘ei, si et puc ajudar en alguna cosa, jo estic aquí que ja he viscut certes coses i et puc aconsellar’», expliquen. Van aventurar-se a crear l’associació per dos motius: conèixer altres famílies que haguessin passat pel mateix i també retornar tot el què havien rebut de la unitat com a «obligació moral».
En aquesta mateixa línia, la Rebeca Alcaraz, ara presidenta de Pauets i mare de l’Alba, una nena que va estar ingressada durant 3 mesos ara fa 3 anys per una malformació congènita, explica que a la UCIN «et trobes en un espai molt reduït que has de compartir i és inevitable establir vincles. A més tens la necessitat de comunicar-te». Tres anys després va passar a formar part de l’Associació gràcies al vincle que conserva amb les professionals de la unitat que, com explica, es converteix en una família.
Incubadores a les portes de la UCI de neonatologia de Sant Pau / Carla Benito
Durant l’estada a la UCIN, les professionals sanitàries són les que faciliten el contacte directe entre famílies amb casos similars i ara han estat també elles les qui, coneixen les interessades, han generat el vincle per aconseguir la creació de Pauets. «La tasca de les professionals de la unitat no es limita a uns coneixements tècnics, han tingut un paper humanitzador molt important», comenta la Rebeca. De fet, diverses professionals de la unitat formen part de l’Associació.
Davant això, Moliner contesta que sí que és veritat que a la unitat compten amb psicòlegs que han servit per detectar aquestes situacions però que tu com a professional, per molt que puguis donar-li un consell a la mare, «al final pensen que els hi estàs dient allò perquè toca però, com no saps realment com ho està passant, necessita saber de part d’algú que ha passat la mateixa situació que això es supera».
Altres necessitats a més dels acompanyaments emocionals que han vist que calen ser cobertes i han decidit incorporar entre les funcions seria donar suports d’informació, tràmits que s’han de fer, necessitats de material per a certes malalties on trobar-ho…
Nens herois i famílies implicades
«Volem que la Bruna sigui agraïda com a primera lliçó de vida i que sigui conscient que aquesta associació és un retorn, és una manera de demostrar aquest agraïment com a pares», expliquen la Míriam i el Xavi. Tots els membres de Pauets consideren que aquests infants són nens que han lluitat des del minut zero de néixer i com a pares, perquè li salvin la vida al teu fill, sents un agraïment infinit. «Això no ho paga ni una associació ni res», apunta la Rebeca.
Treballant en necessitats emocionals han vist que cal incloure estratègies per als acompanyaments a famílies en els últims moments del seu infant. I com apunten, «això no ho podrà fer una família que el seu nen està bé». En aquest sentit, la Rebeca creu que cal buscar l’afinitat màxima perquè hi hagi connexió i per això és important saber amb qui relacionar a cada família. En posar en marxa Pauets, van posar en comú les especificitats de cada família i van crear una base de dades perquè des de la unitat, en veure un cas similar, els poguessin posar en contacte.
Un dels problemes que ressalten haver patit és no saber que s’esperava d’ells o com podien ajudar a la recuperació de la seva filla perquè els hi feia por. En Xavi explica que uns dels pensaments que tenia era que la seva filla encara depenia del personal sanitari: «havia sortit abans d’hora i encara estava a l’hospital i jo creia que no podia fer res, només esperar que me la donessin curada i sense cables. Elles em van dir ‘ara la feina més important és la vostra’, que els protagonistes érem els pares. Necessitava sentir-ho».
Cartell a l’entrada de la UCIN de neonatologia de Sant Pau / Carla Benito
Generar aquest vincle, saber que l’infant és el teu infant és important. Per això a la UCIN treballen en les cures centrades en el desenvolupament i això passa per implicar a la família. «Els nens són dels pares i seran els pares qui els cuidaran per molt que nosaltres els curem. Els hi ensenyem a fer qualsevol cosa: fomentar pell amb pell, l’alletament matern, temes posturals, evitar sorolls i llums quan són molt petits… implicar a les famílies en les cures del nadó», expliquen Valle i Moliner qui consideren que aquesta filosofia és essencial.
Amb l’evolució que han patit les UCI, ara ja amb la família dins, les portes obertes, que aquests cuidin els seus nadons com si estiguessin a casa… a Sant Pau volien fer més coses: fer néixer Pauets per integrar els pares que ja estan fora amb els que encara estan dins.
Una porta discreta a l’edifici lateral del laboratori de l’Agència de Salut Pública de Barcelona situat en una zona ajardinada de l’Avinguda de les Drassanes. Un rètol modest indica que ens trobem al Centre d’Atenció Sociosanitària (CAS) Baluard. A dins, una infermeria i sales de tractament amb altres professionals sanitaris i socials, sales de consum injectable i fumat i una sala calor-cafè on els usuaris disposen de taules per xerrar i menjar, dutxes, un espai on deixar les seves pertinences i on realitzen tallers diaris.
L’objectiu dels CAS? Segons Diego Arànega, psicòleg i coordinador de Baluard, la cartera de serveis de prestació i atenció a drogodepèndencies de Barcelona procura i reclama que tots els serveis de drogodependències tinguin una part de reducció de danys i una de tractament i que aquestes dues copsin un servei d’atenció integral, que és el que fa Baluard. «Tu com a usuari comences un inici de tractament baix i vas evolucionant. No tot va destinat a avançar ni hi ha el resultat finalista del tractament com a abstinència entesa», explica Arànega. Com ell mateix especifica, «a vegades l’abstinència extrema és el consum extrem i no tot és blanc ni és negre. Cal veure tot l’espectre per veure les necessitats i potser reduir el consum molt bèstia per normalitzar altres aspectes de la vida ja és prou perquè algú trobi una millora o una estabilitat».
Com produir aquests canvis sense eliminar el consum dràsticament té un nom: reducció de danys. Aquest tipus de projectes fa anys que duren però sovint són invisibilitzats o desconeguts per la societat. Amb el canvi d’emplaçament del CAS Baluard, Arànega i el director cinematogràfic José González Morandi, qui ja a través de dues pel·lícules documental ha relatat les drogodependències a Barcelona, van tenir la idea de fer el seguiment de la feina professional al Centre.
José González Morandi,, director del documental, i Diego Arànega, coordinador del CAS Baluard / Carla Benito
Per González Morandi, la idea del documental, que agafa el nom del centre, és mostrar uns professionals que estan fent una «feina indispensable i que respon a una qüestió ètica i de drets humans». González Morandi acusa al sistema en el que vivim de la gravetat en la que es troben les persones: «com es gestiona el conflicte, el consum, l’amor… hi ha gent que té dèficits per gestionar res perquè vivim en una societat competitiva i no inclusiva. Aquesta gent té uns drets com éssers humans i l’estat ha de donar resposta a què aquesta gent no pugui desenvolupar la seva vida d’una manera digna. L’estat té els recursos i l’obligació de donar resposta a aquest problema».
Reducció de danys per a la millora biopsicosocial
Quan una persona amb drogodependència creua les portes de Baluard se li fa un cribatge inicial sociosanitari. Es defineix si és major d’edat i consumidor de drogues en actiu per vies problemàtiques, si pren substàncies psicoactives sense finalitat terapèutica ni ús hospitalari.
L’atén primer l’educador social que li fa una primera entrevista, a vegades amb un sanitari que normalment procedeix d’infermeria i després se li assigna un treballador social de torn i un sanitari referent. Aquestes persones vehicularan el procés de l’usuari. Tindrà una anamnesi de tractament, se li oferiran proves ràpides de VIH, tuberculosi, analítiques de sang… «qualsevol demanada que es pot fer en un espai de salut sanitari es fa aquí perquè l’usuari vegi de quin estat de salut parteix», explica Arànega.
A partir del cribatge multidisciplinar des d’una perspectiva biopsicosocial es fa l’abordatge depenent de les necessitats de l’usuari. «És aquí on es produeix una interacció i comença l’engranatge de la reducció de danys: necessitats bàsiques, millores i per tant evolució».
Mentre al primer pis es fa seguiment dels tractaments, a la planta principal els usuaris, que han rebut un codi el primer dia en trepitjar el centre, fan ús de múltiples espais. La zona de dutxes i el dia dedicat a la perruqueria són una gran ajuda per a molts d’ells. També el tenir accés a diaris, revistes, jocs de taula i menjar per esmorzar i berenar a la sala calor-cafè. Cada dia poden arribar a passar pel centre unes 80-120-150 persones. La diferència, segons Arànega «depèn del dia, de l’època de l’any, del mercat, de la pressió policial, depèn d’infinitat de coses».
Només entrar, a una mena de recepció, qualsevol persona pot dipositar xeringues usades i agafar un kit nou. Entrant, a través de la infermeria, es pot accedir a dues sales. Una d’elles de consum injectable on hi ha sis cubicles individuals perquè les usuàries puguin estar tranquil·les. A cada taula hi ha un kit totalment nou per a l’ús. A l’altra banda de la infermeria hi ha la sala de consum fumat. Quan un usuari vol accedir per consumir, els professionals del centre apunten el seu codi a uns quadres i afegeixen també quina substància és la que prendran. Un treballador del centre controla tota l’estona les persones que estan consumint per si alguna d’elles necessités sobtadament una intervenció sanitària. A més disposen de pipes de vidre per a diferents drogues que les presten perquè els usuaris eviten l’ús de pipes de plàstic o d’altres productes perjudicials.
Kit d’ús per a consum injectable que els usuaris troben a cada cubicle / Carla Benito
Pel que fa als dos tipus d’espai, Arànega opina que potser «el fumat és nou per la gent que no entén la reducció de danys des d’una via que no és la injectada» i, a més, valora que «hi ha molts usuaris que tenen veritables dificultats en consumir fumat tot i que l’autonomia és major i és menys perjudicial i hi ha menys probabilitats d’un dany emergent vinculat a la praxis immediata: una sobredosi per exemple». Les drogues que més es consumeixen i per aquest ordre, segons el coordinador del CAS, són cocaïna, heroïna, speedball, en un 0,001 metamfetamina i altres substàncies psicoactives. Fer seguiment del que es consumeix i les quantitats ajuda a treballar la reducció de danys.
Com expliquen a la pàgina de micromecenatge del documental, els dispositius de Reducció de Danys sorgeixen a Europa a finals dels anys 80 com a estratègia per respondre als problemes associats al consum, i especialment a l’elevada mortalitat per sobredosi i epidèmia de la VIH/Sida entre les persones usuàries de drogues per via injectada. A Catalunya la implementació d’aquestes estratègies es produeix ja als anys 90. L’objectiu deixa d’estar enfocat a l’abstinència (plantejant-la com a opció), i es parteix de la idea que moltes persones continuaran en el consum. Es defineix doncs, com totes aquelles “polítiques, programes i pràctiques orientades principalment a reduir les conseqüències adverses sanitàries, socials i econòmiques derivades del consum de substàncies psicoactives legals i il·legals, sense reduir necessàriament el consum de drogues”.
És un concepte que engloba tant a la salut pública com als drets humans. Una estratègia fortament arrelada al humanitarisme que rebutja tot tipus de discriminació, estereotip i estigmatització de la persona consumidora, i que contrasta amb les arrels basades en l’abstinència com a única opció.
El CAS Baluard compta amb una infermeria d’accés directe des de les sales de consum per a les necessitats dels usuaris / Carla Benito
«Baluard», el documental
«La idea era fer la pel·lícula sobre els professionals perquè els altres aspectes ja els he tractat». González Morandi tancarà amb aquest projecte una trilogia documental que va iniciar al 2004 amb «Can Tunis» que tractava els venedors de droga i va seguir amb «Troll» que tractava el consum a través d’una toxicòmana que es diu Yolanda i que, a més, fa anys que és usuària de Baluard. Ara, «Baluard» és la cura.
«M’agrada molt com diuen a Baluard que aquí es fa una gestió sobre els plaers i els perjudicis que provoca la droga, ja que la droga provoca plaer però també conflicte i cal saber gestionar això», opina González Morandi. «No volia doncs fer un retrat d’un toxicòman perquè ja ho he fet sinó que m’interessava mostrar com treballen els equips per la cura i la reducció de danys», afegeix.
Sobre les dificultats per mostrar això i moure’s lliurement, després de tants anys, González Morandi explica que ha normalitzat aquest ambient. «Estic immunitzat a més que sóc molt respectuós, tinc molt clar qui no vol sortir. També hi ha moments que no els hi pots preguntar si volen sortir perquè si estan molt drogats o amb molt dolor no pots fer-ho», afegeix. Així, les estratègies de rodatge que ha fet servir han estat filmar l’actuació del professional i de l’usuari agafar només mans i braços, sense que se li vegi la cara mentre s’escolta la veu del professional que anava en tot moment amb un micròfon. Als usuaris sí que els ha filmat en moments positius com ara el taller de perruqueria o de boxa però explica que, donat que el documental va orientat a la reducció de danys, no volia «ensenyar aquesta part truculenta i morbosa del món de les drogues».
Horaris d’activitats a la sala calor-cafè del CAS Baluard / Carla Benito
Ara el documental, ja gravat, es troba a pocs dies de tancar un procés de micromecenatge i pretén estrenar-se al desembre. Amb la col·laboració de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, el productor principal de la pel·lícula és l’Associació Benestar i Desenvolupament (ABD) i el Districte de Ciutat Vella. El motiu d’haver obert a part un procés de micromecenatge és, en boca del director, donar resposta al «problema del món cultural i del documental en aquest país: que no hi ha finançament». El director del documental ens explica els dos models existents al món: el francès i l’anglosaxó. «El model francès entén que, encara que sigui deficitari, la cultura és la grandière de la France i val la pena pagar-la. És una mica aquest cas: aquest documental no generarà beneficis però contribuirà a la memòria històrica de la ciutat de Barcelona. A França ho tirarien endavant perquè qui té memòria té poder», explica González Morandi.
«La falta d’home no és un problema mèdic». Així va justificar el 2013 la llavors ministra de Sanitat, Ana Mato, l’exclusió de les dones lesbianes, dones bisexuals amb parelles femenines i dones soles de la reproducció assistida en el sistema públic. Sense home al costat, no hi ha fills, va venir a dir la titular de la cartera després del Consell Interterritorial que va fixar els nous serveis. Donava així el tret de sortida a una discriminació flagrant que cinc anys després arriba a la seva fi, segons va anunciar divendres passat el Consell de Ministres coincidint amb la setmana de l’Orgull LGTBI.
El Govern engegarà el primer trimestre de 2019 la reforma per tombar la norma aprovada pel PP que va alterar els requisits d’accés a la reproducció assistida per reduir-los a problemes de fertilitat com a condició indispensable.
L’Ordre Ministerial 2065/2014 de 31 d’octubre va modificar la cartera de serveis comuns del Sistema Nacional de Salut i va introduir una redacció literal que, com menys, va sorprendre l’opinió pública. I és que va fixar com a requisit l’»absència de consecució d’embaràs després d’un mínim de 12 mesos de relacions sexuals amb coit vaginal». Aquesta, al costat d’»existència d’un trastorn documentat de la capacitat reproductiva», eren les situacions en les quals havia de trobar-se una dona perquè l’Estat financés el seu tractament.
La norma va entrar en vigor el novembre de 2014, però des del principi algunes comunitats autònomes com Andalusia, Canàries, Extremadura o Euskadi van decidir no aplicar-la. Amb el pas del temps, en una espècie d’efecte dominó, gairebé totes van ser deixant de costat aquesta exclusió, a excepció de Ceuta, Melilla, Murcia i Astúries. El Govern regional d’aquesta última, no obstant això, estava preparant ja un decret per garantir l’accés de totes les dones sense discriminació.
Pel camí, les dones lesbianes i soles van haver de bregar amb tractaments interromputs, desemborsaments de grans quantitats de diners en clíniques privades per ser mares, litigis en els tribunals i una discriminació evident a efectes pràctics i simbòlics.
Discriminació ideològica
«És clar que el motiu d’aquesta ordre va ser ideològic. Les dones lesbianes i les dones soles formarien famílies que no s’ajustaven al model de ‘família tradicional’ de pare, mare, fills i filles», explica l’advocada Charo Alises sobre la raó que, imagina, va portar al PP a donar llum verda a aquesta ordre. Aleshores, el Govern conservador portava uns mesos amb la idea de reformar l’avortament i aprovar la llei més restrictiva de la democràcia, però la contestació social li va fer marxa enrere i l’intent va acabar amb la carrera del llavors ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón.
Alises, membre de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans i Bisexuals (FELGTB), analitza la «discriminació econòmica» que va portar amb si la norma d’Ana Mato en obligar a dones lesbianes i soles a pagar-se, si podien, el tractament pel públic. «Pels casos que jo conec, va suposar que algunes parelles desistissin de la maternitat i que les que van fer l’esforç econòmic de pagar la inseminació visquessin atabalades de pensar que si a la primera no resultava no tindrien diners per a nous intents», lamenta la jurista.
La sanitat pública de moltes comunitats es negava a iniciar la reproducció assistida en aquestes dones i fins i tot es van donar casos de tractaments interromputs. El 2015 va sortir a la llum el cas de Lourdes i Mariella, que havia estat sotmesa a la Fundació Jiménez Díaz (Madrid) a tres intents d’inseminació artificial sense èxit. Quan es van presentar a la consulta per començar la fecundació in vitro, fase que s’iniciava si la primera no funcionava, la metgessa els va comunicar que no podien seguir amb el tractament.
El mateix centre hospitalari va ser el protagonista del cas de Verónica i Tania (noms ficticis). A aquesta última, la Fundació Jiménez Díaz també els hi va interrompre el tractament el 2014 i elles van iniciar un procés judicial de la mà de l’organització Women’s Link que van acabar guanyat. El Jutjat social nº18 de Madrid va condemnar a la Comunitat de Madrid i a l’hospital per «vulnerar el principi de no discriminació per raó d’orientació sexual».
El Govern va desoir a la justícia
El fallo va marcar precedent –encara que la jutgessa no va considerar responsable directe del dany al Ministeri de Sanitat, també demandat– i va reconèixer que la Llei 14/2006 sobre Tècniques de Reproducció Assistida, on s’estableix el dret als tractaments de reproducció assistida, amb independència de l’orientació sexual, és de rang superior a l’ordre. L’endemà passat que la sentència es fes pública, la llavors presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, va anunciar que acabaria amb l’exclusió.
El Govern, no obstant això, va desoir a la justícia i va reconèixer «respectar la sentència», però no retirar la norma discriminatòria. Per aquella època i des de maig de 2015, els canvis de govern en algunes comunitats després de les eleccions autonòmiques van motivar l’aprovació de normatives que deixaven sense efecte l’ordre del PP. Aquest any ho van fer algunes com a Balears o València, amb l’actual ministra de Sanitat, Consum i Benestar Social, Carmen Montón, com a consellera de la Generalitat valenciana. Castella-la Manxa ho va fer el 2016 i Navarra un any després.
«Poques vegades veiem normes tan discriminatòries sobre el paper, amb una exclusió tan evident i clara. Nosaltres vam voler engegar aquest litigi perquè Tania i Verónica eren representatives de moltes dones, així que el que vam pretendre va ser posar al centre aquest tema i obrir un debat públic», recorda Viviana Waisman, presidenta de Women’s Link. Així, l’anunci avançat la setmana passada pel Consell Ministres posa fi a un periple discriminatori de diversos anys que han hagut de travessar les dones sense home al costat.
Aleida Guevara és una dona amb determinació que porta amb si la marca del cognom del seu pare. Més enllà d’això, se la coneix per la seva feina dins del Sistema de Salut Nacional de Cuba a l’illa i fora d’aquesta. Guevara trepitja Catalunya més d’una vegada a l’any convidada per diverses organitzacions. Aquesta vegada ha acudit a diferents xerrades però quedem amb ella en el Centre Cultural la Marineta a Mollet del Vallès on el Casal popular la República al costat de la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès, Mollet amb Cuba i Comunistes de Catalunya va organitzar un debat. El tema? Models sanitaris a Cuba i Catalunya. L’acte també va comptar amb la presència d’Antonio López, portaveu de la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès.
Guevara treballa a l’Hospital per a nens William Soler de l’Havana però també ha exercit en múltiples brigades de metges. Algunes d’elles a Angola, Equador o Nicaragua. Parlem amb ella dels avanços en medicina, tecnologia i farmacologia a Cuba, sobre el valor de l’educació i la prevenció en salut i sobre el paper dels metges cubans. Guevara defineix la sanitat cubana com a pública, universal, gratuïta i internacionalista.
Quins serien els requisits mínims que hauria de tenir una societat per tenir una bona sanitat?
El desig de tenir-la és l’únic requisit. Cuba és un país bloquejat pels Estats Units, un país anomenat del tercer món que té molts pocs recursos naturals. Així i tot, la majoria del seu pressupost va per a educació i sanitat i aquesta és una decisió d’un poble que pensa que el més important és l’ésser humà.
Tu no pots demanar a un ésser humà que li posi preu a la vida d’un ser estimat. No hi ha diners per pagar la vida d’un fill, d’un germà o d’un pare… Per tant no pot ser una mercaderia, no té valor. Així que és un dret.
Com està ara la situació d’embargament dels Estats Units o bloqueig?
Nosaltres ho anomenem bloqueig perquè si fos embargament, els Estats Units ens impediria comercialitzar amb ells, i estan en el seu dret, però el que fan és impedir que altres pobles del món comerciïn lliurement amb nosaltres.
A nivell de sanitat, de medicaments, tecnologia… com afecta?
És duríssim… Perquè de cada 10 medicaments nous que surten al mercat internacional, 8 pertanyen a patents dels Estats Units de Nord Amèrica. Ningú ens ofereix medicaments encara que tinguem diners per comprar-los perquè si una empresa comercialitza amb Cuba, Estats Units té el dret de si aquesta empresa té capital d’ells, retirar aquest capital. Si no en tenen, el què fan és impedir que els productes d’aquesta empresa es puguin vendre al mercat dels EUA.
Mirant un mapa dels EUA i de Cuba i la capacitat per càpita t’adones que sempre perdem. Aquesta empresa no s’arriscarà a tenir el comerç amb nosaltres llavors. Per sort fa més de 25 anys sorgeix a Europa, primer a Suïssa una organització que es diu MediCuba Suïssa que després s’estén a MediCuba Europa. Amb aquesta associació de solidaritat ells han trencat el bloqueig. Compren material a Europa per fer medicaments i els porten a Cuba. Gràcies a això hem pogut seguir desenvolupant la indústria farmacèutica cubana i donar després medicaments creats per nosaltres a gran part del planeta.
Hi ha hagut un increment en el nombre de metges, com s’ha gestionat l’obrir més places d’estudis i alhora aconseguir que la població hagi volgut fer medicina?
Nosaltres som un país eminentment agrícola i la majoria de la població cubana durant la revolució era camperola. Ells volien que els seus fills fóssin metges, enginyers, advocats… La revolució va dir que podien ser-ho perquè l’educació seria gratuïta però que hi hauria un compromís: retornar el que es rep al poble. Si tu et formes com a metge després hauràs de treballar d’això.
Dins de l’illa o fora, mitjançant una brigada de metges.
En una societat com la nostra on aprens a ser solidari amb altres pobles el metge ha de ser un personatge al qual se li ha de donar importància. Des que inicien la carrera, als alumnes els ensenyem que la medicina és un dret del poble però que també té un caràcter internacionalista, has d’estar disposat a anar a ajudar a qualsevol país del món.
Evidentment teniu experts en totes les branques però el vostre sistema nacional de salut li dóna molta importància a l’Atenció Primària.
Sí. Una de les característiques més importants del Sistema Nacional de Salut Cubà és que és preventiu. Ens vam adonar que és més fàcil prevenir una malaltia que guarir-la i això es pot fer millor des de la Primària. S’ha de fer des de baix i també mitjançant l’educació del poble que ha de tenir un nivell cultural per rebre aquesta informació i entendre-la. Si parles sobre fer campanyes de vacunació han de saber perquè i és gràcies a això que la gent té una àmplia confiança en el SNS cubà. Ningú dubta que les vacunes vagin a fer mal a un nen perquè estan ben segures.
El traspàs d’informació de campanyes o novetats a part des dels centres de salut ho feu a través dels Comitès en Defensa de la Revolució?
Els CDR són importantíssims per a la prevenció de malalties. Així hem tractat per exemple el càncer de coll uterí: s’ha anat preguntant a totes les dones quant feia de l’última prova citològica i se’ls informa quan poden anar a fer-se’n una de nova amb un ginecòleg.
La relació amb els nens es fa a través de les escoles?
Sempre. CDR i escoles estan units en això. Tenim per exemple una campanya de vacunació contra la poliomielitis i es fa en diferents etapes. A la població se la informa per la televisió nacional que de tal dia a tal dia tenim campanya de vacunació per a nens de tal data a tal altra. I la gent acudeix al policlínic. Els nens que estan en edat escolar la reben a la mateixa escola, on va el metge.
Per fer un símil, aquí la porta d’entrada al sistema de salut també és l’Atenció Primària, on t’atén el metge de família o ell mateix et deriva a l’especialista. Funcionaria igual a Cuba?
El metge de família a Cuba és part d’un equip de treball on hi ha també un treballador social, un psicòleg, infermer… Estan també els especialistes que una vegada cada poc temps passen visita amb el metge de família i també ho formen.
La formació completa d’un metge en quants anys es completaria?
Sis és el bàsic per ser mèdic. A partir d’aquí ets Mèdic General Integral que són tres anys d’especialitat i després pots optar per una altra especialitat. Els que volen fer cirurgia van directament a aquesta especialitat. S’ho guanyen pel seu expedient acadèmic.
Aleida Guevara a les escales del Centre Cultural La Marineta a Mollet del Vallés abans d’una xerrada / Carla Benito
Les vostres xifres sobre mortalitat infantil estan entre les millors amb 40 estats. Com aconseguiu anar millorant cada any?
El 2017 acabem amb 4 morts per cada 1.000 nens nascuts vius. Una de les millors de tot el món. Ho aconseguim treballant molt i amb tota la població. Segons UNICEF i Nacions Unides, el 2045 Cuba serà un dels països més vells del planeta. Estem perllongant el període de vida i alhora estem augmentant la natalitat.
Això ho estem aconseguint perquè la dona cubana té dret des d’un mes abans de parir fins a l’any d’edat del nen per quedar-se a la casa. Els primers 9 mesos té el 100% del salari i els tres restants té el 75%. Ara tindrem el debat a l’Assemblea Nacional Cubana de si s’ha d’allargar el 100% del salari fins a l’any. També parlarem que si després dels sis mesos la mare vol tornar a treballar perquè és més socialment útil, el pare pot quedar-se amb el bebè a casa pagant-li també el salari complet. La nova llei també ho contemplarà amb els avis si àdhuc no s’han retirat i són socialment útils però potser la seva filla està just començant una carrera o està desenvolupant alguna cosa científica i vol incorporar-se abans.
Quina importància li doneu a la recerca?
Fidel Castro sempre ens va dir que Cuba havia de ser un poble d’homes de ciència. Homes des d’un punt de vista genèric perquè el 72% dels professionals de la salut som dones. Hem de ser un poble de ciència perquè com tenim el bloqueig damunt, d’alguna manera hem d’aconseguir avançar: millorar o perllongar la vida, fer-la més sana… Tenim un gran pol científic. Estem treballant en vacunes contra el càncer de colon, de pulmó, de mama, de coll d’úter… Les dues primeres ja les estem comercialitzant i les altres dues estan en període de prova humana.
Més enllà de malalties genètiques, teniu en compte altres elements o determinants? Per exemple en termes d’habitatge i salut aquí s’està denunciant moltíssim la pobresa energètica. Com perjudiquen els habitatges a la salut a Cuba?
Com som un país encara anomenat del tercer món, l’habitatge és un dels problemes més greus que tenim. Tenim un o dos ciclons per any i són devastadors. L’últim ens va passar per tot el nord de l’illa i sí que ens hem recuperat en l’electricitat però en l’habitatge encara arrosseguem el problema. Hem d’aprendre a construir de manera més ferma però sempre per pal·liar el problema de la població fem habitatges senzills ràpidament.
Cuba com a país encara té moltes coses per resoldre. El primer que ens treguin el maleït bloqueig. Mentrestant, el que estem fent és, gràcies als nostres centres de recerca i amb els metges que tenim a moltes parts del món on es pot pagar aquesta missió, rebre uns bons diners que invertim en habitatges, en centres educatius o millorant hospitals que alguns sembla que els hi hagi caigut una bomba damunt per tants anys d’ús.
Al meu hospital, que és un hospital gran on tenim 425 llits, fins fa dos anys teníem un aparell de rajos X de 40 anys d’ús continu. Abans era de la RDA, l’antiga República Democràtica d’Alemanya. Ara hem pogut substituir-ho i fins i tot tenim un TAC. Anem millorant però a poc a poc perquè l’ús provoca desgast i aquí no li cobrem a ningú.
Com heu avançat tan ràpidament tenint aquest tipus de material?
És el desig. En ple període especial, quan desapareix el camp socialista europeu, cap metge va deixar de treballar. Jo conec dos pediatres que fora del seu horari feien pastissos d’aniversari per poder viure una mica millor però ningú va deixar de fer de metge.
I els sous?
Ara van pujar. L’estat cubà li ha apujat el sou als metges que es queden dins del país a resistir l’embat de tots els metges que no estan. Si teníem un metge de família que atenia a 190 famílies, ara hi ha un només per a dues àrees d’aquest tipus. El treball es reforça en aquesta persona i d’alguna manera has de recolzar-ho o estimular-ho.
Quina quantitat seria més o menys?
És difícil fer una comparació perquè jo pel meu apartament pago 30 pesos cubans mensuals…
El que seria 1.20€.
Clar. No és just comparar-ho.
També rebeu diners del que es diu turisme sanitari. Com ho gestioneu?
Nosaltres els hi demanem als pacients que enviïn abans les històries clíniques abans de enviar-se a ells mateixos. Hi ha hagut vegades que s’ha fet tot l’humanament possible per un ésser humà però fer que viatgi tants km de distància per dir-li que no podem fer res més per ell no val la pena. Amb la història clínica, si veiem que podem fer alguna cosa, que vinguin però no gratis.
Només ho fem gratis per als cubans o per a llocs que ja sabem que no poden pagar com per exemple Haití. Tenim una brigada de 400 professionals de la salut cubans i Haití no paga ni un centau. A Bolívia per exemple teníem 4.000 professionals, després els vam reduir a 2.000 i ara hi ha menys i els estem reemplaçant per estudiants que surten de l’Escuela Latino Americana de Medicina de Cuba (ELAM). Vam fer aquesta escola perquè nois de l’Amèrica Llatina, Àfrica, Àsia i fins a nois dels Estats Units puguin estudiar gratuïtament. Als EUA també hi ha un tercer món: els chicanos, els llatins, els afros… Ells tenen beques a Cuba i ja hem format a més de 500.
La idea és que després treballin a les seves comunitats d’origen en projectes.
Exacte. Ara quan torni aniré a Argentina a treballar a la Brigada Che Guevara on els metges han sortit de l’ELAM i estarem diagnosticant cataractes o pterigi, que provoca ceguesa i requereix cirurgia. És una tasca que Cuba estem realitzant amb els països de l’ALBA: Veneçuela, Bolívia, Equador, Nicaragua… Ja portem dos milions de persones operades al món. És un esforç extraordinari per a un país bloquejat, sense recursos… però retornem la vista a la gent.
Amb aquest sentiment de solidaritat, quin missatge donaries perquè pari el tracte indiscriminat en la sanitat i existeixi l’assistència universal?
Jo no puc dir-li a una altra gent el que ha de fer, sóc incapaç. Només dic que mirin l’exemple de Cuba: si nosaltres podem, per què vostès no? Simplement és voluntat política i voluntat social.
Fent càlculs, el Banc de Sang ha vist que per aquest estiu són necessaris 35.000 donants de sang. Davant d’això, i per garantir les donacions que necessiten els pacients, avui han iniciat la campanya «Omple la bossa de vida» amb la qual els donants ompliran una bossa de sang i se n’enduran una de roba per omplir-la d’experiències durant les vacances.
Així, a partir d’aquest dijous, tothom que doni sang a qualsevol dels hospitals amb banc de sang o a les unitats mòbils rebrà una bossa de roba amb el nou missatge del Banc de Sang “Dona el millor de tu. Dona sang”. La campanya s’activa per animar a donar sang abans de marxar de vacances o durant els dies festius perquè cada any les donacions durant l’estiu disminueixen un 30% respecte la resta de l’any. Els arguments que troben des del Banc de Sang a aquest fet és el canvi d’hàbits que provoca l’estiu: vacances en general o que les empreses i les universitats redueixen l’activitat i moltes persones canvien els hàbits i deixen de donar sang.
Des del Banc de Sang, per garantir que tots els malalts tindran la sang necessària per als tractaments, s’han programat 60 campanyes cada setmana. També estaran obertes les sales de donacions a 20 hospitals per assolir les 35.000 donacions necessàries. A més, hi ha previstes 500 donacions només de plaquetes, per tal de garantir que es mantenen tots els tractaments que necessiten aquest component sanguini, molt necessari, entre d’altres, pels malalts de càncer.
A més, la campanya, com totes les que realitzen, busca un efecte dominó. Amb l’etiqueta #omplelabossa, es busca dinamitzar la campanya a les xarxes socials, on s’anima a tothom a compartir el moment de la donació. També es demana que es comparteixin imatges amb la bossa de roba des dels llocs de vacances, per fer que el nou missatge, ‘Donar el millor de tu. Dona Sang’ arribi a qualsevol indret de Catalunya o del món.
Per saber com avança la campanya, el seu web comptarà amb una bossa de sang virtual que s’anirà omplint a mesura que se sumin donacions, amb l’objectiu d’arribar fins a les 35.000 i tenir-la ben plena un cop acabi l’agost.
Itàlia prohibirà la publicitat de les cases d’apostes. Un decret aprovat aquesta setmana farà que els operadors de joc no puguin, grosso modo, anunciar el seu negoci amb la idea de contenir la ludopatia. A Espanya, només el joc online mou més de 8.000 milions a l’any, segons l’Anuari d’Estadístiques Esportives 2017 del Ministeri d’Educació.
«M’encantaria veure alguna cosa com la d’Itàlia a Espanya», contesta Victoriano Dolada, president de l’Associació Prevenció i Ajuda al Ludòpata (Apal). Dolada es queixa que «estem molt atabalats per la publicitat. No hi ha respir». El joc patològic té una prevalença una mica menor a l’1% a Espanya, segons els càlculs dels investigadors, un percentatge que s’estimava major, però que, en tot cas, suposaria «diversos centenars de milers de persones (…) un important número d’afectats, amb els problemes que implica per a ells, les seves famílies i altres persones, així com per al sistema sanitari, especialment per a l’assistència en salut mental», escrivia l’investigador de la Universitat de Santiago Elisardo Becoña.
«No generem gens de preocupació. Els ludòpates li sortim molt barats a l’Estat en comparació d’altres addiccions», es queixa Dolada. Segons l’Informe sobre Percepció Social del Joc-2017 de l’Institut de Política i Governança de la Universitat Carlos III, a Espanya el 0,3% de la població està en «alt risc» de caure en la ludopatia «un pas abans» de «la fase clínica». A Itàlia el percentatge està en el 0,9%. Amb tot, el director tècnic de Federació Espanyola de Jugadors d’Atzar Rehabilitació (Fejar), Juan Lamas, reitera que és urgent prendre «mesures de limitació de la publicitat».
Lamas exposa que «només cal observar tots els diners que es gasten en aquesta publicitat per veure el cabal addictiu que tenen aquests missatges». Les associacions de jugadors en rehabilitació posen molt l’accent en la utilització de figures rellevants com a reclam de les cases de joc. «Els anuncis recorren a personatges o esportistes famosos, la gent pica. I més si ofereixen bons per seguir jugant», afirma el president de Apal. «Utilitzar la figura de Cristiano Ronaldo o Rafael Nadal fa veure el joc com alguna cosa positiva», afegeix el tècnic de Fejar.
No només són aquests dos noms, hi ha molts més: Ronaldo, Neymar, Piqué, Capdevila, Navarro, José Coronat, Vicente del Bosque…. la llista de figures que donen imatge al joc és molt llarga. Al cap i a la fi, pràcticament el 50% dels diners que va al joc online es dedica a apostes esportives, uns 4.000 milions d’euros, segons l’Anuari d’Educació. La «Quiniela» supera per poc els 200 milions.
Prevaler la limitació
Lamas analitza que el cas d’Itàlia posa a les autoritats espanyoles enfront del mirall: «Tenen un cabal de joc semblant i també molt joc públic, com a Espanya. Perquè no ha de posar-se el focus només a les cases privades». El que demanen és una regulació «que prohibeixi o restringeixi, això seria qüestió de debatre-ho», però que, sobretot,»prevalgui la limitació d’accés i incorpori un missatge de prevenció».
Una mesura així està donant voltes des de, almenys, 2011 encara que sense arribar a veure la llum. De moment, el sector funciona amb una autorregulació. El Ministeri d’Hisenda, responsable del joc a Espanya, s’ha regit fins al moment amb el lema del «joc responsable«, com resa en la informació de la Direcció General d’Ordenació del Joc.
No obstant això, s’han presentat diversos esborranys de decret que fitaven la publicitat dels operadors de joc sense arribar a bon port encara. L’últim va passar fins i tot el període d’informació pública a principis de 2017. «Sembla que està condemnat perquè ja es va quedar paralitzat quan el Govern va estar en funcions i ara una altra vegada», explica Juan Lamas. Els agradaria que es materialitzés el reial decret però «fins que no surti no m’ho crec», remata Dolada.
