Just Deploy It!

Categoría: Moviments

  • El Dia de l’Orgull Boig a Catalunya, una convocatòria per combatre l’estigma i la discriminació a les persones amb trastorns mentals

    A finals de gener es sabia que Catalunya es sumava al ‘Dia de l’Orgull Boig’ per combatre l’estigma contra les persones amb trastorns mentals. La data triada a nivell estatal és aquest diumenge 20 de maig sota el lema en castellà ‘El Orgullo Lo Cura’ i que a la seva web en català manifesta que «res per a nosaltres… sense nosaltres!»

    La jornada es preveu alhora festiva i reivindicativa i, sent la primera vegada que es celebra, es realitzarà paral·lelament a Aragó, Andalusia, Astúries, Canàries, Castella La Manxa, Castella-Lleó, Comunitat Valenciana, Galícia, Madrid, Múrcia i Navarra.

    Des de l’organització de l’esdeveniment, formada per diverses entitats i plataformes de salut mental, asseguren que “es tracta de reivindicar la bogeria. De reapropiar una paraula usada de manera despectiva i nociva contra el col·lectiu, per donar-li un sentit nou, lliure de connotacions negatives. De fer de l’insult bandera. De combatre l’estigma amb la seva pròpia medicina”.

    L’Orgull Boig té els seus antecedents en el Mad Pride originat a Toronto (Canadà) l’any 1993. Un esdeveniment l’esperit del qual va anar escampant-se en poc temps per nombrosos països de tot el món, fins a convertir-se en l’actualitat en una celebració multitudinària i de gran repercussió. 25 anys després, l’estat espanyol es suma a aquest moviment global per primer cop.

    La decisió parteix de la necessitat que té el gran col·lectiu de persones amb diagnòstic de salut mental d’ajuntar esforços per influir de manera determinant en les decisions polítiques, el que llavors es traduirà en la manera d’enfrontar els seus drets sanitaris o jurídics. Segons els seus promotors, «el ‘Dia de l’Orgull Boig’ pretén reivindicar el “dret a consensuar els seus propis tractaments, recordar a les persones que han patit abusos i tortures als centres psiquiàtrics (com l’aïllament o la contenció mecànica)».

    També es busca modificar la percepció que té la societat dels problemes de salut mental, acabar amb l’estigma, els prejudicis i la discriminació i “dignificar la bogeria com a pas previ per reivindicar un canvi en la forma en què s’afronta la salut mental a Espanya” asseguren en el seu manifest.

    És a dir, suprimir tractaments coercitius com la contenció mecànica o l’electroxoc sense consentiment, garantir l’aplicació de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de Nacions Unides i sensibilitzar a la població per reduir l’estigma són algunes de les reivindicacions d’aquest col·lectiu. Així és com volen fer escoltar la seva veu, perquè es tingui en compte i marqui la ruta del seu propi projecte de vida i benestar.

    «En aquest món estructuralment malalt els bojos i les boges som les més assenyades»

    Les entitats organitzadores a Catalunya del Dia de l’Orgull Boig consideren que el seu patir «no és gratuït, sinó que expressa de mil maneres diverses l’esdevenir inhumà d’un món que ens enfronta, ens aïlla i ens explota. Un món que gira entorn d’eixos de discriminació que es sobreposen de manera diferencial i dinàmica sobre els nostres cossos: la raça, la classe social, el gènere, l’orientació sexual, la diversitat funcional i els diagnòstics de salut mental formen part d’aquesta llista incompleta de condicions que ens oprimeixen i maximitzen la nostra vulnerabilitat i patiment».

    Així, organitzats en la lluita contra l’estigma i discriminació recorden que s’ha de garantir la “Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat”, ratificada per més de 170 estats, entre ells l’espanyol. Dins aquesta Convenció entenen que haurien de tenir dret a rebre informació comprensible, suficient i veraç; dret a decidir sobre la pròpia vida i el tractament; dret a ser protegits i protegides contra la tortura i els tractes cruels, és a dir: «zero contencions, zero aïllaments, zero ingressos involuntaris, zero imposicions, zero sobremedicalització i zero esterilitzacions».

    Tot i «fer sonar les alarmes en relació amb les amenaces», des de l’organització també volen destacar tot el camí recorregut i la introducció d’una línia estratègica als nous Plans de Polítiques Públiques de l’àmbit de la Salut Mental a Catalunya. En contraposició, també assenyalen la seva «rotunda oposició» al debat que es celebrarà entre el 23 i el 25 de maig sota el nom «Projecte de Protocol Addicional al Conveni d’Oviedo sobre Drets Humans i Biomedicina, relatiu a la protecció dels drets humans i la dignitat de les persones amb trastorns mentals respecte a l’ingrés involuntari i al tractament involuntari», ja que entenen que aquest pretén ser un instrument legalment vinculant que anul·li els estàndards de la Convenció sobre els Drets Humans de les Persones amb Discapacitat per al cas de les persones amb trastorn mental. Les entitats convocants que comparteixen aquesta opinió, entenen que buscar això és un acte de discriminació en si mateix, ja que és contrari a la Convenció de Nacions Unides en relació amb la no-discriminació, l’igual reconeixement davant la llei, la llibertat i seguretat de les persones, el dret a la sanitat i la prohibició de la tortura i els maltractaments.

    El primer ‘Dia de l’Orgull Boig’ a Catalunya

    Des de les 11 h del matí i fins a les 22 h de la nit, el pròxim 20 de maig, per primera vegada a Catalunya, juntament amb tot l’estat espanyol, es celebrarà una jornada d’Orgull Boig. Com a moviment en primera persona de salut mental, les entitats convocants criden a totes les organitzacions i persones a recolzar i celebrar aquesta iniciativa.

    L’Orgull Boig ha sigut organitzat per representants d’associacions autogestionades els membres dels quals tenen algun diagnòstic en salut mental. La Federació Veus i l’Associació Activament són dos dels principals impulsors d’un acte que comptarà amb activitats infantils de sensibilització i un taller de pancartes per la manifestació durant el matí després d’una sessió de benvinguda i parlaments a plaça Sant Jaume. A la tarda, Ràdio Nikòsia retransmetrà en directe un programa especial centrat en associacionisme i drets en salut mental des de la plaça del Rei a partir de les 16.30 h.

    La manifestació de la jornada està convocada a partir de les 18.00 h a plaça Catalunya amb final a plaça del Rei, on després de la lectura del manifest es celebrarà un acte de clausura, amb performances, recital poètic i concerts a càrrec de persones amb diagnòstic de salut mental.

  • El debat central del III Congrés Internacional Gènere, Ètica i Cura tractarà la violència obstètrica

    Des d’avui i fins al 18 de maig té lloc a CaixaForum Barcelona el III Congrés Internacional Gènere, Ètica i Cura, centrat en aquesta edició a donar visibilitat a la violència envers les dones en l’embaràs. L’objectiu és fer visibles les situacions de violència de gènere que es produeixen durant l’embaràs i abordar la manera de detectar-les i fer-ne el seguiment per part de llevadores i altres professionals de la salut. Per això, la trobada proposa un diàleg entre
    professionals i acadèmics sobre les millors maneres d’acostar-se a aquesta problemàtica. També es pretén aprofundir en el concepte violència obstètrica, així com en aquells aspectes relacionats amb el tracte humanitzat i respectuós envers les dones en l’atenció al part.

    La jornada s’emmarca en el projecte «Prevenció i detecció de les violències de gènere durant l’embaràs: de la violència masclista a la violència obstètrica», liderat per Josefina Goberna, investigadora del Departament d’Infermeria de Salut Pública, Salut Mental i Maternoinfantil de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la UB, i impulsat pel programa RecerCaixa de l’Obra Social la Caixa i l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP).

    El congrés, de caràcter transversal, s’obrirà amb una conferència de la professora de la Facultat de Filosofia de la UB Fina Birulés, que parlarà de la conceptualització de la violència. El primer bloc, que es desenvoluparà el dimecres 16 de maig a la tarda, girarà al voltant de la violència de gènere i la detecció de casos des dels centres de salut. El segon bloc, que tindrà lloc el dijous 17 de maig, se centrarà en el concepte de violència obstètrica des de diferents perspectives: la relació assistencial entre dones i professionals de la salut, la mirada legal o els drets humans. Finalment, la jornada del divendres 18 abordarà els aspectes eticofilosòfics i biopolítics d’aquesta qüestió. El congrés es tancarà amb una conferència de la professora de la Facultat de Filologia de la UB Elena Losada, que parlarà sobre violència de gènere en la novel·la policíaca.

    Què és la violència obstètrica?

    L’expressió violència obstètrica aborda el problema de la violència o del tracte irrespectuós envers les dones exercit des del sistema sanitari durant l’atenció a la gestació i el part. La violència obstètrica es pot definir com l’apropiació del cos i els processos reproductius de les dones per part del personal de salut, fet que comporta un tracte deshumanitzador, un abús de la medicalització o la patologització dels processos naturals. Això suposa una pèrdua d’autonomia per part de les dones, que redueix la seva capacitat de decidir lliurement sobre el seu cos i sexualitat i impacta negativament en la qualitat de vida.

    Concretament, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) s’ha referit al tema del maltractament a les dones durant l’atenció sanitària en l’embaràs i el part en el marc del seu programa de reproducció humana.

    Per abordar aquest problema, l’informe de l’OMS proposa iniciatives per promoure canvis en el comportament dels professionals de la salut, en els entorns clínics i en els sistemes de salut, i també reclama suport dels governs per potenciar la recerca sobre com definir i mesurar el maltractament i la falta de respecte als centres de salut públics.

  • La llet materna disminueix en un 50% el risc entre els nadons prematurs extrems de patir una malaltia digestiva greu

    Un estudi conclou que la llet materna redueix fins a la meitat una malaltia digestiva greu dels nadons prematurs extrems. L’afirmació sorgeix del seguiment de més de 600 nadons del Servei de Neonatologia de la Vall d’Hebron amb el suport del Banc de Llet Materna. S’han utilitzat dos períodes per analitzar-ho i això ha servit per comparar l’evolució clínica de prematurs alimentats amb llet materna o amb llet de fórmula i, finalment, s’ha vist que la incidència d’enterocolitis necrotitzant és un 50% menor en els nadons alimentats amb llet materna

    L’estudi, que demostra els beneficis de la llet materna de banc en els nadons prematurs extrems, s’ha presentat en el marc de la celebració de la Festa anual del Banc de Llet Materna als jardins del Palau Robert. Durant la jornada es va comptar amb la presència de pediatres, experts en lactància i la directora del Banc de Llet Materna a més a més de mares donants de llet i famílies de nens receptors.

    La llet materna disminueix el risc de patir una perforació en els intestins

    Una de les afectacions més greus que corren el risc de patir els nadons prematurs i que afecta el seu immadur sistema digestiu és l’enterocolitis nacrotitzant (ECN), una infecció i inflamació dels intestins amb risc de perforació. Dues de les infermeres del Banc de Sang i Teixits de la Vall d’Hebron, Jessica Orús i Hortènsia Bleda, han constatat que quan els prematurs extrems s’alimenten amb llet materna de Banc, es pot reduir fins a la meitat aquesta afecció. Els nounats estudiats són els que pesen menys de 1.500 grams i neixen amb menys de 32 setmanes de gestació, o bé compleixen alguna de les dues condicions.

    El tractament de l’ECN és mèdic, però si l’afectació és més greu, cal un drenatge i fins i tot se’ls fa cirurgia per extreure’n el tram d’intestí afectat. En casos extrems, l’ECN pot arribar fins i tot a produir la mort.

    Orús i Bleda han posat en evidència un fet observat fa temps pels professionals de l’UCI de Neonatologia: l’eficàcia de la llet materna com a primera opció en l’alimentació del prematur, i de la llet procedent del Banc de Llet, com a segona opció, en cas de no tenir la llet de la pròpia mare, perquè pot tardar a pujar, per exemple.

    L’estudi, fet entre nadons de la UCI de Neonatologia de la Vall d’Hebron, ha comparat l’afectació de l’ECN en més de 600 prematurs al llarg de dos períodes, del 2010 al 2012, quan encara no se subministrava llet materna de Banc, i del 2014 al 2016, quan ja s’havia implantat completament. Vanessa Pleguezuelos, responsable del Banc de Llet, explica  que “amb la llet materna de Banc hi ha hagut una reducció relativa del 50% de l’ECN en els prematurs extrems”.

    La primera opció d’alimentació en un nadó prematur és la llet materna de la pròpia mare, però quan això no és possible, la següent opció d’alimentació és la llet materna de Banc. L’estudi mostra la importància de donar la llet materna de banc durant les primeres 24 hores després del naixement, quan en certes circumstàncies,  la mare encara no pot alletar. La llet materna de banc en aquests casos fa de pont en aquestes primeres hores fins que la pròpia mare no pot alimentar el nadó directament amb la seva llet.

    Entre els avantatges de la nutrició amb llet materna, sigui de banc o de la mare, destaquen que aquesta ajuda a regular el trànsit intestinal, millora la tolerància digestiva, redueix la permeabilitat intestinal fent de barrera a microbis, bacteris i virus i aconsegueix que el cos absorbeixi i utilitzi millor els nutrients.

    Durant el 2017 van incrementat un 21% les donacions de llet materna

    Un total de 624 nadons prematurs extrems van rebre llet del Banc de Llet Materna durant l’any 2017, un 21% més que l’any anterior. Set anys després de la creació del Banc el servei ja arriba a totes les maternitats catalanes i aquest pot ser un dels motius de l’augment també.

    En aquests anys, la llet rebuda de les mares donants ha permès alimentar gairebé 3000 nadons nascuts molt prematurament. Són nadons de menys de 32 setmanes i que han hagut de passar setmanes a la incubadora abans d’anar a casa. De moment, els naixements de prematurs extrems, es mantenen.

    L’últim informe anual corresponent a l’any 2016 d’Indicadors de salut perinatal a Catalunya deia que la taxa de prematuritat, que són els nadons nascuts abans de la setmana 37 de gestació, tornava a baixar i es situava en el 7%,  una tendència al descens que fa 4 anys que es manté. Però pel que fa a la taxa dels nadons prematurs extrems, els que són receptors de llet materna de banc, s’ha situat en l’11,6% del total dels prematurs, un 9,4% més que l’any anterior. No obstant això, aquesta és una xifra que manté una tendència a l’estabilitat en els darrers anys.

  • Trucar el 112 i iniciar compressions toràciques: infermeres ensenyen com fer reanimacions cardiopulmonars al metro de Barcelona

    Promogut pel Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona i des del seu portal de promoció i educació per a la salut, Infermera virtual, infermeres de Barcelona ensenyen als usuaris del metro de la ciutat a fer reanimacions cardiopulmonars (RCP).

    Ninots per fer les simulacions, panells informatius, un sistema de reanimació automàtic, un sac de boxa i un peluix gegant en forma d’ós són els materials que qualsevol usuari pot trobar a la parada d’Universitat de la línia vermella a Barcelona. Això i personal d’Infermera Virtual que explica pas a pas com fer una reanimació precoç. Els passos? Comprovar si respon i si respira, trucar al 112, realitzar tantes compressions toràciques com calgui fins que arribi l’ambulància.

    En Marc, un dels promotors del taller i membre d’Infermera Virtual, ens explica que ensenyen els passos bàsics i necessaris així com a fer servir un desfibril·lador, ja que cada cop en podem trobar a més llocs. «Està sent molt participatiu el taller. De fet, hi ha gent que havia vist que fèiem això i ha vingut a propòsit», ens comenta. Ho exemplifica amb el cas d’una noia el pare de la qual va patir una aturada cardiorespiratòria i van ser els companys de feina qui van salvar-li la vida, «ara ella volia aprendre’n per si mai li tornava a passar». Un altre exemple és el d’una parella de gent gran: «m’han explicat que passen molt temps sols a casa, que ja tenen algunes afeccions i que, com saben que això els pot salvar, han vingut tots dos per aprendre com fer-li la RCP a l’altre si mai els hi passa».

    Una infermera ensenya la tècnica per fer una RCP a uns dels usuaris del metro / Carla Benito

    Justament l’inici del taller coincidia amb una manifestació d’estudiants a la plaça Universitat i molta gent jove s’aturava en el camí. L’Andrea i la Noelia han rebut la formació i han practicat elles mateixes com realitzar les compressions toràciques. «Ho hem trobat molt útil. S’hauria de fer més sovint perquè és molt necessari saber reaccionar davant casos així que pots trobar-te en qualsevol moment. De fet, s’hauria d’ensenyar a les escoles», opina l’Andrea al respecte amb molta motivació.

    La dinàmica comptava amb més elements a banda de les formacions exprés de RCP. «Entreguem adhesius que representen els estats d’ànim en forma d’emojis i animen a la gent que els enganxi a un plafó. Si tenen tristesa el nostre ós els abraça i si tenen ràbia els animem a desfogar-se amb el sac, així els motivem a tenir un bon dia», ens explica el Marc, un dels promotors dels tallers. Per la part del darrere, el foli d’adhesius porta consells i un codi QR per ampliar la informació.


    Els usuaris del Metro aprenen a fer una reanimació cardiopulmonar de la mà d’Infermeria Virtual / Carla Benito

    Informació necessària i útil per tothom, com deia l’Andrea, ja que és real que una aturada cardiorespiratòria pugui succeir en qualsevol espai i moment. Segons dades proporcionades pel COIB, s’estima que el 70% de les aturades cardiorespiratòries que es produeixen fora de l’àmbit hospitalari succeeixen al domicili i que, de totes aquestes, un 60% són presenciades per testimonis. Per tant, recorden que és de vital importància el reconeixement d’aquesta situació i l’inici immediat de les maniobres de reanimació cardiopulmonar, un cop s’ha avisat al 112. Si primer s’ha d’avisar sempre a emergències és perquè es calcula que per cada minut que es perd disminueixen en aproximadament un 10% les possibilitats de recuperació de la persona.

    La definició que el portal dóna a l’aturada cardiorespiratòria (ACR) és «una situació que es produeix amb la interrupció brusca, inesperada i potencialment reversible de l’activitat mecànica del cor i de la respiració espontània.
    Com a conseqüència d’aquest fet es produeix un cessament brusc del transport d’oxigen a la perifèria i als òrgans vitals». Això sovint acaba produint atacs de cor que, a Europa causen la mort a unes 364.000 persones.

    Reconèixer i actuar: saber què i com salva vides

    Després de realitzar el taller, el personal d’Infermera Virtual entrega unes targetes amb la informació necessària per realitzar un RCP precoç i també, si la persona coneix la tècnica per les respiracions de suport, detalls de com fer-ho. «Estem ensenyant només a fer compressions toràciques i no la part respiratòria perquè per aquesta cal estar més entrenat», explica en Marc. Tot i així, un codi QR a la targeta et condueix a una pàgina molt detallada sobre què fer, ja que arribar a salvar una vida suposa seguir una seqüència de passos. Passos coneguts com les anelles que formen la “cadena de la supervivència” i que tenen una gran importància.

    Una infermera mostra un desfibril·lador extern automàtic a dues persones que han rebut la formació sobre reanimació / Carla Benito

    Els passos comencen per un reconeixement precoç i demanda d’ajuda per prevenir l’aturada cardíaca seguit d’un RCP precoç per guanyar temps. Aquí expliquen que idealment hauríem de donar respiracions de suport per completar les maniobres de reanimació cardiopulmonar, però concreten que si desconeixem la tècnica i això ens pot fer perdre temps, hauríem de realitzar només les compressions toràciques.

    Per reconèixer una aturada recomanen acostar-se de manera segura, comprovar la resposta sacsejant, cridant o estimulant la persona i aleshores procedir a la RCP. Aquesta implicaria obrir les vies aèries, ja que un dels problemes de les persones inconscients i que es troba panxa enlaire és que la pròpia llengua pot bloquejar la via aèria. Aleshores caldria tirar  el cap enrere i aixecar el mentó per evitar que la caiguda de la llengua obstrueixi l’entrada de l’aire als pulmons. En aquesta posició, cal comprovar si la persona respira i seguidament trucar al 112 i començar a utilitzar un desfibril·lador extern automàtic (DEA) si en tenim o iniciar les maniobres de RCP. Les maniobres acabaran quan arribi l’equip mèdic o si la persona torna a ser conscient.

  • «Les polítiques de joc responsable pretenen que la persona aprengui on estan les seves limitacions, se l’avisi que el joc li està fent mal… No calen molts diners per fer-ho»

    El joc patològic és un problema de salut important reconegut per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) que cal abordar. Entre 2005 i 2010, la psicòloga clínica Àngels González, una de les primeres especialistes a Catalunya en tractar el joc, va impulsar i desenvolupar dispositius especialitzats en joc patològic a tots els hospitals generals. Per González, joc responsable vol dir que tu tens un control sobre la teva conducta de joc, que pot ser aleshores una diversió si és que t’agrada. Compara el risc de l’addicció al joc amb la que pot existir amb l’alcohol o el tabac, ja que també té conseqüències físiques i psicològiques. “En el cas del joc no hi ha cap tòxic però a nivell conductual el joc és capaç de modificar els nostres neurotransmissors. Genera una necessitat de jugar sense control, perdre diners i fer el que calgui per seguir apostant fins a acabar al carrer”, apunta González. De fet, com ja explicàvem en un article d’aquest diari, el joc patològic, segons Jugadores Anónimos, «destrossa la vida» de les persones que el pateixen però ara per ara les polítiques de joc responsable estan aturades.

    Treballant a la Universitat de Yale als Estats Units des del 2011, González havia treballat a l’Hospital de Bellvitge i al de Mataró per enfortir aquestes unitats especialitzades que ella mateixa va impulsar des del Departament de Salut de la Generalitat a l’època de la consellera Marina Geli, del 2005 al 2010. És també l’autora de l’Estudi epidemiològic de prevalença del joc patològic a la població adulta de Catalunya (2007-2008) fet pel Departament de Salut.

    Com va néixer la idea de desenvolupar unitats especialitzades en joc patològic dins els serveis de psiquiatria dels hospitals generals?

    Va ser amb la consellera Geli al capdavant de Salut. Jo per primera vegada em vaig trobar amb una política que era sensible a aquest tema. Ella em va proposar posar en marxa aquest servei. Això volia dir que a totes les comarques de Catalunya en els hospitals generals hi hauria dins el servei de psiquiatria un dispositiu per atendre aquestes persones que tenien problemes.

    Vaig ser la primera persona al país en dir que el joc patològic era un problema però mai cap polític es va interessar. Amb ganes, il·lusió, persones de la universitat vam crear aquestes unitats. Aleshores també vaig redactar un llibre i vam tenir una gran projecció. De fet, amb la consellera Geli vam fer una política de prevenció i una d’atenció. Per aconseguir això, vam firmar un acord amb el departament d’Interior que en aquell moment, en l’època del tripartit, era qui s’encarregava del joc patològic: aleshores qualsevol persona amb problemes de joc podia anar al seu metge de capçalera i aquest el derivava al dispositiu que tenia més a prop. Els pacients tenien aquest accés a anar a tractar-se.

    I des del punt de vista de la prevenció que veu desenvolupar?

    Vam fer un estudi amb una metodologia científica que ningú podia rebatre. Jo ja tenia contactes amb els Estats Units i vam comptar amb la millor epidemiòloga, Rachel A. Volberg, que també firma l’informe, i amb un altre company, Peter Remers, especialista en joc responsable, vam començar a dir que calia aplicar polítiques de joc responsable a casinos, loteries… tot arreu on hi pogués haver gent afectada. La indústria del joc era reticent perquè ells tenen la idea totalment equivocada que les polítiques de joc responsable frenen els clients d’anar al casino. És al revés, les polítiques de joc responsable fidelitzen els clients del joc que hi van perquè saben que estan jugant en un lloc seriós, que saben que aquella empresa no vol tenir jugadors patològics. A més jugadors patològics, més jugadors que s’autoprohibeixen l’entrada i per tant menys clients. Però això els hi costa molt d’entendre a la indústria.

    En termes de salut, que significa joc responsable?

    Hi ha gent que va al casino per també dinar o veure algun espectacle, sobretot veient la cultura de casino que hi ha aquí als Estats Units. Aleshores, joc responsable és poder dinar al casino i que si vas a passar l’estona allà però tens clar que vols gastar-te una determinada quantitat i et diguis que després d’això, hagis guanyat o hagis perdut, et retires, així sigui. Es pot fer un símil amb l’alcohol, pots dir jo màxim una copa al dia, si ho compleixes, és un plaer però si ho superes et converteixes amb una persona amb problemes d’alcohol.

    Joc responsable vol dir que tu tens un control sobre la teva conducta de joc. Per tu pot ser aleshores una diversió si és que t’agrada. Però per moltes persones que, com l’alcohol o el tabac, el joc pot arribar a convertir-se en una addicció amb tota una sèrie de conseqüències físiques i psicològiques. En el cas del joc no hi ha cap tòxic però a nivell conductual el joc és capaç de modificar els nostres neurotransmissors. Genera una necessitat de jugar sense control, perdre diners i fer el que calgui per seguir apostant fins a acabar al carrer.

    Les polítiques de joc responsable el que pretenen és frenar això i que la persona aprengui on estan les seves limitacions, se l’avisi que el joc li està fent mal, se li ensenyi de quina manera pot estar jugant… No calen molts diners per fer-ho. Diuen «quina por, pensaran que fem mal a la població i no vindran a jugar», total que no fan res.

    Jo vaig venir el 2011 cap als Estats Units i des d’aleshores ja no s’ha fet res més a Catalunya.

    Les Unitats Especialitzades segueixen per això.

    Sí. Segueixen tractant a la gent però no hi ha polítiques noves.

    La publicitat del món del joc indueix a conductes impulsives? S’ha pensat en aplicar sancions?

    No s’està fent res de res. De l’any 2000 al 2011 hi havia molts diputats compromesos que feien preguntes sobre joc. Jo era qui les contestava durant una època. Però es va perdre l’interès i ara mateix no hi ha ningú al nostre país que lideri aquest tema i es preocupi de pressionar per veure si es poden seguir fent coses.

    A part de fer prevenció, com es pot revertir aquesta situació?

    La guia que s’ha de posar en marxa és la de la prevenció. Les unitats segueixen però no hi ha difusió. Els nous pacients que van sorgint van perdent aleshores la informació d’on anar. Si s’explica què passa amb aquest problema i on poden anar aquestes persones d’aquí a uns anys això es podrà anar difuminant. També pot passar que es perdi l’interès per part dels professionals. Va costar molt ja en el seu moment que als serveis de psiquiatria dels hospitals generals es creessin aquestes unitats especialitzades.

    Amb la crisi quan es va demanar que es retallessin serveis molts hospitals van triar aquestes unitats perquè veien que el joc patològic no eren tan importants. Diners que aleshores es destinaven a altres coses… això no hauria de passar. Hauria d’haver algú que es preocupés pel tema, per veure si els tractaments que hi ha són els adequats o no. Hi ha a qui li agrada molt publicar per alimentar el seu currículum i moltes vegades això va en detriment dels pacients. La recerca però no està per beneficiar els pacients, els pacients estan alimentant aquesta recerca. Hi ha publicacions i investigacions pel simple fet de fer recerca i no serveix de res.

    No hi ha referents doncs pels pacients?

    No. Els referents que hi ha són pel fet de publicar.

    Sant Pau i l’ONCE ha fet un estudi que dibuixa que el perfil del pacient actual és un jove, home…. Com ho veus?

    No es pot fer un perfil general. S’ha de fer un perfil per tipus de joc: màquines, travesses, casinos… Els jugadors patològics no són tots iguals. Depenen de variables biopsicosocials i del tipus de joc. Els estudis s’han de fer a partir del tipus de joc i també calen gruixos de persones analitzades. Jugadors patològics, amb problemes o de risc són diferents. Amb aquests últims s’ha de ser molt curós i fer-ne molta prevenció. Qui fa recerca ha de treballar amb molts pacients per veure com estem.

    Les polítiques de joc van tenir en compte aquests pacients?

    Les polítiques de joc responsable partien de totes les persones relacionades amb el joc: grups de jugadors que diguessin quins problemes trobaven, els tres tipus de jugadors, després es parla amb les famílies, també amb els polítics, després amb els empresaris. Així es veuen quines necessitats hi ha, quines barreres tenen aquestes persones i així que s’hauria d’implementar. La recerca ha de sortir dels propis involucrats, no poden sortir d’un polític que no en sap.

    Els empresaris de joc no poden estar contents amb polítiques de joc responsable de fa 10 anys. Però tenen por. Han tingut l’opció però no s’ha volgut.

  • La Sagrera es mobilitza pels serveis de pediatria i ginecologia del seu CAP

    Coincidint amb el Consell Plenari del Districte de Sant Andreu a Barcelona, la plataforma Salvem el CAP la Sagrera s’ha concentrat a les seves portes per reclamar que es mantinguin els serveis de Pediatria i Ginecologia en aquest CAP. A més, durant el torn de proposicions, el grup municipal de la CUP a Sant Andreu va demanar que el govern municipal s’impliqui en la situació de ginecologia i pediatria del CAP La Sagrera. Aquesta proposició va ser aprovada per unanimitat després que un dels membres de la plataforma també pogués intervenir.

    Aquest seguit de mobilitzacions es suma a la llista d’accions que busquen conservar els serveis de pediatria i ginecologia al CAP la Sagrera. Des de fa uns mesos, els veïns ja havien percebut esperes per poder demanar hora o baixes no substituïdes dels pediatres. El servei de ginecologia, asseguren des de Salvem el CAP La Sagrera, fa mesos que no funciona.

    Antonio Ibañez, membre de la Marea Blanca i de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Sagrera, ha explicat que en la darrera reunió al mes d’abril amb el Departament de Salut, l’Ajuntament del Districte, el Consorci Sanitari de Barcelona i el CAP, els hi van assegurar que farien esforços per crear de nou un equip de quatre professionals (pediatres) tot i que, reconeixien, seguirà havent-hi deficiència. Ara per ara, mentre les places no s’ocupen, els nens de 10-12 anys s’estan enviant a atendre’s a les àrees colaterals com ara el CAP Maragall o el CAP Casernes. «Asseguren que faran esforços però al mateix temps argumenten que no hi ha professionals i ens han admès que els hi havien fallat les previsions… jo cada cop sóc més pessimista», indica Ibañez.

    En un comunicat previ a l’inici d’aquestes reunions per trobar solucions, l’Institut Català de la Salut declarava que la seva intenció és seguir oferint el servei de pediatria a la Sagrera. Ara bé, admetien que «en els últims mesos ha estat necessari buscar solucions a les importants dificultats per trobar professionals de pediatria per a cobrir les absències dels professionals assignats». En aquest sentit, explicaven haver realitzat noves contractacions mentre que expliquen que seguiran treballant per cobrir totes les places. En el mateix escrit traslladaven que no podien «defugir el problema» al que des de fa alguns anys l’ICS es troba en haver de cobrir el servei de pediatria, a causa de la manca de professionals.

    La pròxima reunió del grup de treball es realitzarà el 6 de juny i concentracions com la del centenar de veïns de la Sagrera que s’han trobat a la plaça d’Orfila per protestar contra la reducció de serveis del centre d’atenció primària del barri volen ser una mesura de pressió que mobilitzi als grups municipals. Tot i això, Ibañez creu que si el problema realment està en la falta d’especialistes, que la carència existeix a nivell estatal, durant l’agost el servei de pediatria estarà buit. «Tenim por de trobar-nos sense servei en tornar de vacances al setembre», manifesta Ibañez que al mateix temps creu que s’està amagant un canvi de model. «Si el volen canviar que ho diguin i ho facin però que no esperin a que es deteriori per fer-ho», conclou.

  • Eutanàsia, suïcidi assistit i cures pal·liatives: la mort digna encara pot implicar una pena de presó

    En el paraigua del concepte mort digna s’inclouen diverses accions per tractar de rebaixar el patiment físic als moments finals de la vida. Però algunes pràctiques, com subministrar cures pal·liatives, estan ja emparades legalment i unes altres encara poden comportar penes de presó com l’eutanàsia i el suïcidi assistit. La distinció, a priori clara, ha donat casos entremesclats –amb sentències incloses–.

    El Congrés ha debatut aquest dimarts una proposició perquè el Codi Penal no castigui aquestes dues últimes assistències abans de la mort. Va ser presentada pel Parlament de Catalunya. Una altra iniciativa del PSOE en aquest sentit espera el tràmit parlamentari.

    Cures pal·liatives, eutanàsia, suïcidi assistit… són coses diferents. Així, els pal·liatius s’enfoquen cap a «millorar la vida dels pacients i familiars quan s’enfronten a malalties que amenacen la vida», expliquen des de l’associació Dret a Morir Dignament. Abasten des de la millora del confort «mitjançant el tractament del dolor» fins a considerar la mort «un procés natural que no ha de ser retardat», afegeixen. Que el final arribi amb el menor patiment. És una pràctica amb empara legal.

    L’eutanàsia, que ara es debat al Congrés, és una altra aproximació a aquest concepte de mort digna: posar fi a la vida quan aquest bé «està desproveït de dignitat» i «el titular la rebutja», segons ho exposa la plataforma de juristes per l’eutanàsia.

    En les ocasions en les quals els subjectes encara estan en condicions per realitzar les accions que acostin el seu tram final, l’ajuda tècnica perquè això es produeixi sense sofriments físics és el que s’entén per suïcidi assistit. Un exemple que s’esgrimeix habitualment és el de Ramón Sampedro, qui va tenir assistència per al seu suïcidi, però no va estar exempt d’agonia. 11 persones van haver d’estar involucrades per eludir les possibles conseqüències penals.

    Entremesclats

    Està ja clara la diferència per evitar problemes legals als qui estiguin disposats ajudar?

    «Sempre hi ha una amenaça darrere», explicava a eldiario.es el catedràtic de Dret Penal Juan Carlos Carbonell després de la mort del doctor Luis Montes, qui va suportar un procés judicial per suposades sedacions letals a l’hospital Severo Ochoa de Leganés de les quals va ser absolt. Es va portar a judici a l’anestesista i els seus col·laboradors sota l’acusació que els tractaments pal·liatius que administrava eren eutanàsies.

    El mateix Montes explicava que el cas del bulo de les sedacions de Leganés va obrir el debat sobre les cures pal·liatives. Moltes comunitats autònomes han adoptat normatives pròpies en la línia de la llei d’autonomia del pacient de 2002. Però també va fer que professionals tinguessin temor per afrontar algunes pràctiques no ja d’eutanàsia, sinó de pal·liatius. La conseqüència?: «A Espanya et mors segons el metge que et toca», deia. I això que la regulació de cures pal·liatives està estesa i fins i tot admesa per l’Organització Mèdica Col·legial (OMC).

    L’amenaça penal a vegades està difusa. Fa ara dos anys, dos metges van ser processats per un cas que ajuntava un suïcidi i un intent de sedació pal·liativa. Els dos van admetre diversos delictes per rebre una pena que els garantís la no entrada a la presó.

    L’assumpte va conjuminar el suïcidi d’una dona amb un xarop anestèsic que havia importat (il·legalment) un dels doctors i que va arribar a ella en circumstàncies «tèrboles» com ell mateix comentava. Però en el procés de recerca, es va arribar a un altre sanitari a Cadis que va demanar consell per calmar al seu germà. «Sedació profunda però pal·liativa, no per provocar la mort», explica Fernando M, un dels acusats i membre de DMD. «La por a la presó», els va fer acceptar un veredicte de culpabilitat, comentava una vegada signat l’acord.

    Al final, aquest cas exemplifica com poden solapar-se els conceptes en la mort digna: unes cures pal·liatives que es van jutjar com a temptativa d’homicidi i un suïcidi considerat assistit (i per tant punible) per la justícia.

    L’article 143.4

    La plataforma de juristes ha demanat explícitament que es despenalitzin «les conductes contemplades en l’article 143.4 del Codi Penal». Les que fan referència per fi de la vida assistit. La proposició de llei que s’ha tractat aquest dimarts al Congrés contenia un únic punt: que aquest apartat quart contempli que no hi ha «responsabilitat penal» per qui «causi amb actes necessaris la mort segura, pacífica i sense dolor d’aquesta persona o cooperi a això» una vegada rebi la petició de l’interessat.

    La proposta dels socialistes, que havien rebutjat amb anterioritat mocions similars, és d’un tenor similar: eliminar el caràcter punible de la «conducta del metge o mèdica que amb actes necessaris i directes causés o cooperés a la mort d’una persona, quan aquesta pateixi una malaltia greu i incurable o discapacitat greu crònica».

    En tots dos casos s’incideix a donar seguretat jurídica als que, en definitiva, estaran a primera línia d’aquesta fi de la vida: normalment sanitaris. Una qüestió que, de moment, no ha recolzat l’Associació Mèdica Mundial (en la qual participa l’OMC espanyola) que ha reiterat la seva oposició a l’eutanàsia i el suïcidi amb assistència mèdica: «L’eutanàsia, és a dir, l’acte deliberat de posar fi a la vida d’un pacient, encara que sigui per voluntat pròpia o a petició dels seus familiars, és contrària a l’ètica».

    Una qüestió que sembla bastant acceptada i superada per la societat espanyola: una enquesta de Metroscopia de març de 2017 va mostrar que fins al 84% dels espanyols estaven d’acord en què els metges subministressin alguna substància que «condueixi cap a la fi de la vida» en casos de «malalts incurables» que ho demanin. És a dir: l’eutanàsia.

    Aquest article s’ha publicat originalment a eldiario.es

  • «Tota aquesta contaminació s’enganxa als nostres pulmons?»: 300 joves es consciencien sobre la contaminació a Barcelona

    “Què són les partícules sòlides en suspensió?”, “Creieu que la contaminació arriba a tot arreu per igual?” o “La pol·lució de l’aire no preocupa a la gent” són algunes de les motivacions i afirmacions que flotaven a l’ambient el passat dijous a la Universitat Pompeu Fabra, on 300 alumnes de 10 instituts de Barcelona van exposar els resultats de tres mesos de feina analitzant la contaminació. Diversos cartells i pòsters científics penjaven de les parets de la facultat resumint les investigacions dels grups d’estudiants des de primer d’ESO a cicles formatius.

    Aquesta va ser la jornada que va culminar el projecte Enlaira’t, organitzat conjuntament per Eduxarxa i la Plataforma de la Qualitat de l’Aire, que pretenien conscienciar els joves de la ciutat sobre els alts nivells de contaminació, els efectes d’aquesta sobre la salut. Així, com a objectiu final, la intenció era que els 300 alumnes participants fossin ciutadans conscients de la petjada que petites accions i decisions del dia a dia deixen al medi ambient i a la salut de la ciutat.

    “Hem dedicat algunes hores de classe de ciències a parlar sobre la pol·lució de l’aire, què la provoca i quins efectes té de la mà del material didàctic proporcionat pels organitzadors d’Enlaira’t”, explica la Núria, professora de biologia i geografia de l’Institut Jaume Balmes. Davant la pregunta de si els seus alumnes es veuen més conscienciats sobre la contaminació que abans, la Núria afirma que de conscients ja n’eren abans: “la nostra escola està al cor de la ciutat i el trànsit i, amb ell, la contaminació, són el pa de cada dia”, respon.

    El cartell dels alumnes de l’Institut Jaume Balmes a l’exposició del projecte Enlaira’t / Sandra Vicente

    Així ho explica també en Mitja, alumne de primer d’ESO d’aquest centre que explica, molt concentrat i diligent, el pòster científic del seu equip. Ells ja sabien que la seva escola està en una zona “molt contaminada de Barcelona” i suposaven que “la contaminació arriba a tot arreu, però volíem saber fins a on arribava. Si podia entrar dins l’escola i si afecta a la nostra salut”, apunta, assenyalant el cartell. I com es comprova això? L’equip del Mitja, així com els altres nou centres participants, van realitzar un experiment senzill però esclaridor: penjar a diversos punts trossos de cartolina amb vaselina per a que s’hi enganxessin les partícules en suspensió de l’aire.

    Així com l’experiment i les propostes didàctiques eren les mateixes per a tots els grups, cada centre, depenent del curs, va realitzar uns experiments i hipòtesis de diversa complexitat. Per exemple, els alumnes d’FP del Narcís Monturiol van fer un anàlisi força exhaustiu dels components contaminants i tòxics de la pol·lució, els nivells de contaminació de Barcelona i els efectes d’aquests sobre la salut, arribant a desgranar, inclús, el tipus de morts que causa.

    Tots els assistents a aquesta jornada tenen clar quina és la causa principal d’aquesta contaminació: el trànsit. Però, és un assumpte que es tracta sovint a l’aula? La Sílvia Casorran, ambientòloga i tècnica de Mobilitat Sostenible de l’Àrea Metropolitana de Barcelona té clar que no amb tanta freqüència com caldria. “Cal que els joves vegin que els nostres hàbits quotidians i la manera com ens desplacem cada dia tenen un impacte directe sobre la salut que es pot quantificar de manera científica”, assegura.

    Els alumnes exposen els seus resultats sobre els experiments de la contaminació de l’aire / Sandra Vicente

    El vehicle privat motoritzat, una minoria excloent

    Casorran va participar com a una de les expertes en el col·loqui que també es va celebrar a la Universitat Pompeu Fabra, en el que els 300 alumnes van poder plantejar preguntes més tècniques relatives a les seves investigacions. “Si pensem en canvi climàtic pensem en els ossos de l’Àrtic, però no en les nostres ciutats. Per tant, si volem fer que els joves siguin conscients del drama ambiental que estem vivint hem d’apoderar-los a ells per a que ho descobreixin. No ha de venir un científic ni un llibre a explicar-los-ho, ho han d’investigar ells”, conclou l’ambientòloga.

    Una de les paraules que més va sonar durant la jornada va ser ‘trànsit’, i és que tots els joves van relacionar els cotxes i les motos com a principal font d’emissions. I no és per menys, ja que segons dades del 2017, a l’AMB, un 22% de la població es mou en cotxe i un 6% en moto. “Això significa que hi ha un munt de vehicles privats motoritzats, però si mirem les xifres absolutes, són una minoria”, reflexiona Casorran. Una minoria “excloent”, però, ja que les ciutats destinen “molt més espai públic a la gent que es mou en cotxe que no pas al 40% que va caminant. I molt menys al 2% que es desplaça en bicicleta”, apunta.

    Per això, els experts i tècnics com Casorran asseguren que és “imprescindible que els joves prenguin consciència perquè són ells els qui poden fer un gran canvi d’hàbits socials”. La tècnica afirma que ja s’està donant un canvi de prioritats i que, avui en dia, estar connectat constantment o poder estalviar per a viatjar, són necessitats que passen per davant d’adquirir un cotxe. I, tot i que els efectes nocius pel medi ambient, potser no eren un factor rellevant per a aquest canvi de prioritats, potser després de l’experiment realitzat de la mà d’Enlaira’t comença a ser-ho.

    “I si tota aquesta contaminació s’enganxa als nostres pulmons?”, reflexionava preocupada una alumna d’un centre del barri d’Horta. Però el projecte no es basava només en analitzar la part negativa de la realitat i els efectes nocius dels elevats nivells de pol·lució, sinó que finalitzava amb una tercera part enfocada a les propostes de futur. “Com creieu que ha de ser una ciutat del futur?”, era la pregunta.

    Així, tot de dibuixos penjats per les parets resumien les idees i propostes dels alumnes, que anaven des de la clàssica de prohibir els cotxes vells circular fins a alguna de bastant més imaginativa que s’il·lustrava amb un dibuix d’un Doraemon amb un casquet volador com a mètode de transport. La idea general que planava a la jornada era la d’incentivar la mobilitat sostenible -algú proper a la política municipal clamava per l’unificació del tram- però n’hi havia qui contemplava la contaminació des d’un punt de vista més general i més enllà dels efectes del transit i reclamava: “deixem de matar animals!”.

  • L’eterna tornada al Congrés de la despenalització de l’eutanàsia

    L’eutanàsia és un d’aquests debats en els quals la societat va molt per davant dels polítics. La seva despenalització es cola al Congrés amb certa freqüència, però mai tant com en aquesta legislatura. Dimarts que ve el Ple debatrà una proposició del Parlament de Catalunya per modificar el Codi Penal. Serà la tercera vegada en menys de dos anys. I, abans de les pròximes eleccions, es veurà almenys una quarta vegada, després que el PSOE s’hagi sumat aquest dijous a la defensa de l’eutanàsia amb la presentació d’una iniciativa per regular-la i despenalitzar-la després d’haver votat prèviament en dues ocasions en contra de la seva tramitació.

    Socialistes i Ciutadans van argumentar l’any passat la necessitat de regular primer la mort digna. Tot i que la proposta d’Albert Rivera per garantir les cures pal·liatives al final de la vida porta parada diversos mesos en el tràmit de la ponència, el PSOE ha optat per presentar la proposició de llei amb la qual pretén regular un pas més: el dret de les persones a sol·licitar ajuda per morir.

    A la proposició de Ciutadans, Unidos Podemos va presentar una esmena que modifiqués el Codi Penal i despenalitzés l’eutanàsia. PP, PSOE i Ciutadans la van rebutjar. En l’adreça socialista argumenten ara, després del registre de la seva llei que va en la mateixa línia, que és necessari «separar» el debat de les cures pal·liatives i de l’eutanàsia. «La mort digna serveix perquè aquells que van a morir se’ls hi doni dignitat, però hi ha gent que vol que li arribi abans, perquè sense saber exactament quan morirà sap que serà terrible pel diagnòstic de la malaltia que pateixen», ha explicat el responsable de Justícia i Nous Drets del PSOE, Andrés Perelló.

    Aquella no va ser la primera vegada que els socialistes no van recolzar la reforma del Codi Penal. El març de 2017, en temps de la gestora, Unidos Podemos va portar al Congrés la primera iniciativa per despenalitzar l’eutanàsia. Va ser recolzada per ERC, PNB i Compromís. El PP va votar en contra mentre que Ciutadans i PDeCAT es van abstenir. El vot afirmatiu del PSOE era fonamental perquè la iniciativa es debatés.

    Amb la victòria de Pedro Sánchez en les primàries la posició va canviar. «Ha arribat el moment de regular a Espanya l’eutanàsia i la seva despenalització immediata, amb totes les garanties ètiques i de seguretat jurídica, per al compliment de la voluntat de la persona i la protecció de la seva dignitat», va expressar el PSOE en les resolucions del seu 39° Congrés.

    Sánchez es va comprometre amb el coordinador federal d’IU, Alberto Garzón, a despenalitzar l’eutanàsia –també el sistema electoral al qual després va donar llargues quan Pablo Iglesias i Albert Rivera van acordar una proposta comuna–. La proposició registrada aquest dijous pel Grup Socialista ha enxampat per sorpresa als diputats d’IU en el grup confederal. En declaracions a eldiario.es, la diputada Eva García Sempere ha assegurat que esperaven un treball conjunt amb els socialistes en aquest assumpte i més després d’haver mantingut un contacte informal a la fi de l’any passat.

    «Vam entendre que la col·laboració anava a ser major», ha declarat García Sempere. La diputada dóna la «benvinguda a qualsevol iniciativa per despenalitzar l’eutanàsia», però lamenta que el PSOE hagi «esperat un any per treure una proposta similar» a la seva «però descafeïnada». La diputada d’IU apunta per exemple a la desaparició del supòsit de dany psicològic en el pacient, que Unidos Podemos ja va eliminar en una de les seves propostes precisament per atreure’s el vot socialista, cosa que no va ocórrer.

    El PSOE demana a Ciutadans «llibertat de vot»

    La idea dels socialistes era presentar la proposició de llei a principis d’aquest any, però s’ha retardat diversos mesos, ja que hi havia dubtes sobre la idoneïtat d’obrir el debat en un moment en el qual els socialistes veuen l’amenaça de Ciutadans pel centre. Finalment han optat per anunciar la proposta aquesta setmana de pont i amb la dissolució d’ETA copant les portades.

    Però el debat anava a reobrir-se en qualsevol cas la setmana vinent. El dimarts el Congrés abordarà la despenalització de l’eutanàsia per tercera vegada en el que va de legislatura amb una iniciativa que arriba des del Parlament de Catalunya a instàncies de quatre grups Junts pel Sí (on està integrat PDeCAT, que es va abstenir en l’admissió a tràmit de la proposta d’Unidos Podemos), PSC, els comuns i la CUP.

    Els socialistes sí que recolzaran aquesta vegada la proposta; però la direcció sosté que la que ha registrat és més completa, ja que no solament planteja eliminar del Codi Penal el càstig als qui practiquin l’eutanàsia sinó regular els supòsits en els quals es pot dur a terme que són, bàsicament, dos: persones amb discapacitat greu crònica o malalties incurables. La direcció sosté que aquestes dues iniciatives acabaran fusionant-se en una en la tramitació.

    El PSOE, que va mantenir un discurs similar al de Ciutadans per argumentar la seva abstenció en la presa en consideració de la iniciativa d’Unidos Podemos fa una crida ara a Rivera perquè recolzi la seva proposta. «Ciutadans hauria d’estar d’acord o donar llibertat de vot», ha dit Perelló en una trobada amb periodistes en el qual la direcció socialista s’ha mostrat convençuda que, com en la resta d’iniciatives vinculades a la mort digna o l’eutanàsia, no vetarà el Govern sota el pretext de l’augment de la despesa pressupostada.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Salut Mental Espanya denuncia que el tracte a les persones amb problemes de salut mental és «inhumà i denigrant»

    Les persones amb problemes de salut mental han patit greus abusos i vulneracions dels seus drets durant tot el 2017. Així ho denuncia la Confederació Salut Mental Espanya a través del seu «Informe sobre l’estat dels Drets Humans de les persones amb trastorn mental a Espanya 2017». Les conclusions duen a la Confederació a titllar d’inhumans o degradants els tractes a aquestes persones i insten a prevenir i eliminar la discriminació, ja que «les persones amb problemes de salut mental constitueixen un dels col·lectius més susceptibles de patir situacions d’exclusió, discriminació, explotació i desigualtat».

    El tercer informe que ha editat Salut Mental Espanya denuncia principalment que «encara se segueix de manera general ignorant la diversitat de la persona com a ésser humà subjecte de drets i digna d’un tracte humà». Així, afirmen que a Espanya segueix sent una pràctica habitual els tractaments forçats i la medicació administrada sense el consentiment de la persona o en contra de la seva voluntat, així com la denominada ‘teràpia electroconvulsiva’ i mesures restrictives com l’ingrés involuntari, els aïllaments o les contencions mecàniques.

    L’informe recull com a exemples de vulneracions la defunció de diverses persones a les quals els havien aplicat contencions mecàniques en hospitals psiquiàtrics d’Astúries i Galícia, així com la falta d’assistència psiquiàtrica a l’Hospital Psiquiàtric Penitenciari de Sevilla. Denuncien que no existeixi protocol d’actuació únic ni normes mínimes a nivell estatal.

    Tres de cada quatre dones amb problemes de salut mental pateixen violència de gènere

    «La perspectiva de gènere continua sent una assignatura pendent en l’àmbit de la salut mental», denuncia aquest document, i afegeix que “no es compleixen els estàndards internacionals» pel que «aquest enfocament continua exclòs en matèria de salut mental de manera injustificable».

    De fet, en aquest nou informe i un any més, una de les principals vulneracions de drets és la violència de gènere. L’informe denuncia que tot i que 3 de cada 4 dones amb problemes de salut mental pateixen violència de gènere, encara no existeixen recursos d’acolliment específics per a persones amb trastorn mental.

    «Les dones amb problemes de salut mental es troben en aquest estadi de la lluita pels seus drets en el qual es qüestiona sistemàticament la seva condició de víctimes sota arguments tals com que el seu relat no és veraç a causa del seu problema de salut mental», assegurava Irene Muñoz, l’assessoria jurídica de Salut Mental Espanya durant la presentació.  «Per tant, aquestes dones es troben desprotegides i excloses dels recursos, fins i tot en les ocasions en les quals es constata la violència, i els seus drets queden desemparats», afegia.

    A la situació de violència que reben les dones es suma una més: la privació del dret a fundar una família a moltes dones i nenes amb trastorn mental arribant fins i tot a danyar la seva integritat corporal. L’informe afirma que pràctiques com l’esterilització forçosa i l’avortament coercitiu (sense el seu consentiment) continuen vigents.