El passat 8 de març tancàvem la sèrie les Violències dels sistemes sanitaris envers les dones. Una sèrie que ha constat de set articles d’opinió on les autores, vuit dones que són professionals sanitàries o treballen en temes relacionats amb la salut de les dones, han ajuntat les seves veus per reflexionar de manera coral sobre la violència simbòlica i real que exerceix el sistema sanitari envers les dones, tant en la seva qualitat d’usuàries del sistema com de dones professionals.
Elles mateixes són qui han definit el conjunt dels articles com «un recorregut bastant complet pels diferents vessants de les violències dels sistemes sanitaris que des de la inconsciència i la violència simbòlica ens travessa a totes, també a les dones professionals». Després d’haver fet un repàs a la realitat del sistema sanitari, ara les autores i aquest Diari volem preguntar-nos si es pot revertir aquesta situació i introduir valors i conductes feministes a la construcció de la ciència i a la pràctica assistencial.
Una de les entitats col·laboradores a l’acte, el Fòrum Català d’Atenció Primària, es preguntaven en un article informant d’aquest acte el següent: «com fer que els sistemes sanitaris es transformin en sistemes igualitaris, respectuosos amb la diversitat, harmoniosos i pacífics i donin una importància fonamental a la persona, al vincle i a la relació de cura?». Davant d’això, continuaven afirmant que «falten peces en aquest puzzle i un llarg camí per recórrer i teoritzar per saber per on anar».
Això és el que busquem amb el debat que celebrarem aquest dimecres a l’espai Francesca Bonnemaison (carrer Sant Pere Més Baix, 7) a les 19h. Durant el debat comptarem amb la presència de totes les autores de la sèrie i amb les intervencions de:
Maria José Fernández de Sanmamed – Metgessa d’Atenció Primària i membre de FoCAP
Marta Busquets Gallego – Advocada especialista en salut, drets sexuals i reproductius i gènere i presidenta de Dona Llum
Serena Brigidi – Antropòloga mèdica i de salut global i professora a la Universitat de Vic
Margarita López Carrillo – Documentalista de salut i membre de Xarxa de Dones per la Salut
Gemma Tarafa – Comissionada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona
L’albinisme és un trastorn genètic en què hi ha una absència total o parcial de pigment i que en algunes regions de l’Àfrica és motiu d’exclusió social pel cúmul de mites i creences al voltant del trastorn. Zimbabue acaba de celebrar un concurs de bellesa anomenat Miss Albina Zimbabue per trencar amb els prejudicis, la discriminació i la violència que pateixen les persones que tenen aquesta malaltia genètica.
Zimbabue té prop de 40.000 albins entre els seus 16 milions d’habitants. Aquesta minoria pateix discriminacions, però a països veïns com Moçambic, Malaui i Tanzània, hi ha casos de persones albines que pateixen atacs, amputacions de membre o són assassinats. Això es deu perquè el 2007 va començar a córrer la idea que les parts del cos d’una persona albina portaven bona sort si s’utilitzaven per fer pocions màgiques i aleshores va augmentar el nombre d’assassinats. Tot i així, com ja explicàvem en aquest diari, la periodista Ana Palacios, que té publicat el llibre ‘Albino’ (Editorial Tenov) ha assegurat convençuda que «el principal problema dels albins africans és el càncer de pell, no l’assassinat i l’esquarterització per part dels caçafortunes».
Avui en dia encara milers de persones a l’Àfrica subsahariana amb albinisme s’enfronten a la incomprensió i a la discriminació. El concurs buscava animar a les persones que, com les participants, pateixen albinisme, una malaltia genètica caracteritzada per una absència total o parcial de pigments en la pell, el pèl i els ulls. «Es menysprea molt a les persones amb discapacitats, fins i tot a l’escola. He patit molt, però vull que les persones albines siguin valentes i perseverin», explica Sithembiso Mutukura, l’estudiant de 22 anys que ha guanyat el concurs. «Hem de defensar els nostres drets i espero que la meva victòria els doni força a les meves filles petites. Les persones amb discapacitats no han de menysprear-se», afirma.
La fotoperiodista Ana Palacios ja explicava en el seu moment que els nens creixen amb constants mirades i atacs per part de membres de la comunitat i altres companys d’escola. A banda de la seva situació social dins l’escola, les persones albines tenen problemes de visió a causa de la falta de pigment, fet que els dificulta seguir la lliçó. Per aquests motius, explicava Palacios, la majoria d’infants probablement no acabaran els estudis i finalment quedaran relegats a feines de segona.
Carles Pericas, vicepresident del Consell Nacional de Joventut de Catalunya (CNJC), ens explica que en descobrir que el suïcidi era la segona causa de mort entre els joves de 15 a 19 anys i la primera a Catalunya, van veure necessari tractar el tema amb totes les entitats que conformen el CNJC. Així, durant els dos últims anys, el CNJC ha treballat essencialment un dels eixos inclosos al seu Pla de Treball: la salut mental i emocional en els espais associatius.
Per seguir donant continuïtat a la feina ja recorreguda, juntament amb els col·lectius Fil A l’Agulla i Obertament inicien avui i demà un curs anomenat «Cuidem-nos! Curs sobre salut mental als espais associatius». La voluntat del cicle és, segons Pericas, que les persones que hi participin aprenguin sobre gestió emocional i salut relacional perquè ho puguin traslladar a les seves entitats. «El curs va destinat a joves d’entre 18 i 30 anys d’associacions juvenils diverses», segueix Pericas que afegeix que una potencialitat del curs és que d’aquesta manera es poden recollir perfils molt diversos. «Tenim entitats que estan més avesades a fer rodes emocionals i treballar les cures durant les seves trobades i altres que no ho fan. Aquí està la importància de barrejar les entitats: que puguin compartir experiències i aprendre unes de les altres», valora Pericas sobre la funcionalitat del curs.
Un curs que va néixer en la seva primera edició l’any passat arran d’analitzar una problemàtica que afectava directament a la franja d’edat que tenen i amb la que treballen les diverses entitats que integren el CNJC: el suïcidi i l’estigma cap a les persones que tenen un problema de salut mental. I és que el 20% dels joves d’arreu del món pateix alguna mena d’afecció sobre la seva salut mental, com ara l’ansietat o la depressió, però aquesta realitat és poc visible en l’esfera pública. Que sigui poc visible fa que la societat assumeixi l’estigma i el que el CNJC vol fer és trencar-lo.
Entenen que les entitats juvenils són agents facilitadors de salut mental en ser espais on els joves comparteixen gran part del seu temps d’oci i treball. A més, també entenen que són espais «generadors de discurs i consciència crítica» i per això veuen essencial formar-se per poder «garantir que aquests siguin llocs saludables des dels quals es treballi per seguir desestigmatitzant la salut mental».
«Traspassar la manera de veure la salut mental i emocional i crear un efecte dominó entre els joves»
Obertament, una aliança d’entitats contra l’estigma i la discriminació en salut mental és l’entitat que ofereix la formació de divendres. Durant aquesta establiran el marc sobre què vol dir salut mental i com es pot lluitar per trencar els mites que l’envolten tot proporcionant un llenguatge antiestigma. Obertament ha realitzat un recull de dades que expliquen la magnitud de les conseqüències de l’estigma. Aquestes dades xifren en un 16% els catalans que no estarien disposats a conviure amb una persona amb trastorn de salut mental. A banda, un 17% no els donaria cap tipus de responsabilitat i un 34% no ho sap o no respon. Un 29% dels catalans i catalanes creuen que una de les principals causes del trastorn mental és la manca d’autodisciplina i un 21% considera que no es pot confiar per a la cura d’altres en persones que han estat pacients en hospitals de salut mental.
Davant d’aquests percentatges, el CNJC troba molt important sensibilitzar en salut mental, realitzar accions per acabar amb l’estigma i promoure la salut mental també dins els seus mateixos espais. És per això que Obertament destinarà la seva formació a parlar sobre què és l’estigma en salut mental i com funciona i consolidar les bases de la lluita contra l’estigma en salut mental: trencant amb etiquetes i prejudicis i analitzar diverses qüestions sobre el llenguatge.
Un grup de joves escoltes, entitat que forma part del CNJC / JAMBORINADA
Durant el dia de dissabte serà l’entitat Fil a l’Agulla qui gestionarà la formació. Fil a l’Agulla es dedica a realitzar tallers, formacions, grups terapèutics i assessoraments per construir espais on es tinguin relacions assertives. Així, l’objectiu de Fil a l’Agulla, com ens explica Lídia Casanovas, una de les formadores, és facilitar un «marc més genèric sobre teoria relacionada amb les emocions i amb el conflicte».
Casanovas ressalta la importància de combinar una part més teòrica amb una més reflexiva: «realitzarem exercicis de caràcter individual, de reflexió i d’exercici a la pròpia vivència per veure com cadascú viu i gestiona les emocions que sorgeixen arran de conflictes a casa per poder reflexionar també després sobre com es viuen les emocions i les gestions dels conflictes a l’entitat». D’aquesta manera cada persona podrà revisar quines tendències té la seva entitat i veure «com es gestionen els conflictes: si hi ha més tendència a evitar-los o a emmarcar-los i processar-los, si es posen sobre la taula les incomoditats que hi ha…».
La formació vol que els seus participants tinguin més habilitats personals i professionals a l’hora d’abordar els conflictes i enfortir la capacitat de gestió emocional. Casanovas assenyala que durant el darrer curs van adonar-se’n que un dels reptes que més preocupaven a les entitats era el del ritme trepidant a què estaven sotmeses. «La gent creu que ‘ha de fer coses’. Tothom es compromet a fer de tot, és multitasking i això acaba amb gent cremada», apunta. Davant aquesta situació, durant la formació donaran eines per aprendre a «combinar els ritmes de les organitzacions amb les necessitats personals que té cadascú». Algunes de les solucions seran veure si poden incorporar espais més de cura «organitzant-se via comissions de cures o formant a les persones de les entitats perquè tinguin més habilitats per gestionar els conflictes o per escoltar i poder processar situacions incòmodes».
Un grup d’activistes de Setem Catalunya s’ha concentrat a les portes del Mobile World Congress (MWC), el congrés mundial sobre telefonia mòbil, per denunciar l’ús de productes tòxics durant el procés de fabricació de dispositius intel·ligents. Sota el lema ‘Prou indústria verinosa’, els membres de l’entitat han volgut mostrar el rebuig a marques com Samsung o Apple, a qui acusen de fer servir productes químics tòxics sense les proteccions adequades per als treballadors.
Des de Setem es mostren preocupats per les malalties greus que l’ús de productes tòxics comporta, com la leucèmia, càncer, els avortaments espontanis o les malformacions dels fetus. “Demanem a les marques, com a responsables de la seguretat dels treballadors de les cadenes de subministraments, que millorin les condicions de treball i que facin pública la llista de productes tòxics que fan servir” ha reclamat Alba Trepat, portaveu de l’entitat. “Explicar quins productes es fan servir seria un acte de transparència” ha afegit l’activista.
Un dels productes que, segons Setem, més malalties provoca és el benzè, per això demanen que es substitueixi per altres més segurs, com l’alcohol. Reclamen que es publiqui la llista sencera per cada fàbrica dels productes que s’utilitzen i en quines quantitats i que es facin responsables del dany sobre la salut que comporta sobre les persones.
El Mobile World Congress ha obert avui les portes de la seva 13a edició al recinte firal de la Gran Via i està previst hi assisteixin més de 108.000 visitants, la xifra de 2017. Aprofitant la inauguració del congrès mundial de telefonia mòbil també hi ha hagut altres protestes, com les l’Assemblea Nacional Catalana, que han repartit llaços grocs als congressistes, o la de José Maria García, que reclama el reconeixement de les malalties provocades per la telefonia.
José María García fa anys que té unes dates assenyalades al calendari per sortir al carrer. Són les jornades que coincideixen amb la celebració del Mobile World Congress a Barcelona. Ell no ho fa com altres entitats de caràcter social pels drets dels treballadors o contra la petjada que deixa la producció de telefonia mòbil. Ho fa per visibilitzar, segons explica, els efectes que tenen els mòbils a la salut.
En José María assegura que pateix el que es coneix com a electrohipersensibilitat (EH), una malaltia que no està reconeguda i que, tot i estar en debat, encara no té una base científica que la recolzi. Davant d’això, en José María junt amb altres companys que pateixen els mateixos dolors protestaran durant la jornada d’avui, la primera de les quatre que durà el Congrés, a les portes de la Fira per denunciar com els hi afecten les radiacions dels telèfons mòbils.
Les conegudes com Síndromes de Sensibilitat Central (SSC) són malalties cròniques i complexes que poden arribar a ser invalidants. Són patologies que afecten el sistema nerviós, immunològic i endocrí i provoquen, entre altres símptomes, una sensibilitat accentuada davant factors ambientals. Ara per ara, la Fibromiàlgia (FM), l’Encefalomielitis Miàlgica/Síndrome de Fatiga Crònica (EM/SFC) i la Sensibilitat Química Múltiple (SQM) són les síndromes de sensibilitat central reconegudes pel Departament de Salut.
L’Ajuntament de Barcelona treia juntament amb diverses entitats que treballen pel benestar de les persones que pateixen una Síndrome de Sensibilitat Central un tríptic anomenat «Obrim els ulls a les Síndromes de sensibilització central» on parlava de totes quatre síndromes. Definia en aquest l’electrohipersensibilitat com la intolerància als camps electromagnètics que es troben a l’entorn (telefonia mòbil, wifi, línies d’alta tensió…). Si bé el contingut del tríptic no acabava de convèncer en José María, celebrava que hagués sortit «oportunament» poc abans del Mobile.
Les Síndromes de Sensibilitat Central: pocs recursos, poc reconegudes i poc tractades
A Catalunya hi ha més de 200.000 persones que pateixen alguna de les Síndromes de Sensibilitat Central. L’any 2010, la Generalitat afirmava crear Unitats Hospitalàries Especialitzades (UHE) a tot el territori, donat que les unitats existents a l’Hospital Clínic i a Vall d’Hebron eren insuficients per atendre al col·lectiu d’afectats en un termini raonable de temps. La mateixa Generalitat deia aleshores que aquestes UHE es compondrien d’un «equip multidisciplinari de professionals especialistes en medicina interna, reumatologia, neurologia, psicologia clínica i totes les altres especialitats que es considerin necessàries en cada cas com, per exemple, endocrinologia, cardiologia o psiquiatria, a més dels especialistes en rehabilitació, infermeria i treball social».
Així, si l’any 2010, Salut va iniciar la implantació de 16 Unitats Hospitalàries Especialitzades per al tractament de persones malaltes de SSC, anys després es va veure que el funcionament d’aquelles UHE havia estat molt variable i desigual. L’any 2014 es va redactar un document de consens que revisava el model anterior d’atenció als afectats per SSC. Això es va realitzar just quan el Col·lectiu Ronda, cooperativa d’advocats que també es dediquen a l’assessoria, va presentar una reclamació conjunta de centenars de persones que patien algunes de les patologies que integren l’anomenada Síndrome de Sensibilització Central. L’escrit denunciava que les UHE no disposaven de l’extens «equip multidisciplinari» acordat. L’advocat del Col·lectiu Ronda Miguel Arenas afirmava aleshores que «en la pràctica totalitat dels casos, l’equip mèdic es limita a la presència d’un reumatòleg que pot abordar amb garanties el tractament de la fibromiàlgia, però sense coneixement específic de patologies com la Sensibilitat Química Múltiple o la Síndrome de Fatiga Crònica que requereixen visions polièdriques i enfocaments plurals donada l’afectació multisistèmica que comporten».
José Maria García protesta i visibilitza les SSC a les portes del Mobile World Congress / Sònia Calvó
Durant l’últim mandat, amb el conseller Comín al capdavant de Salut, s’aprovava millorar l’atenció de les síndromes amb 18 unitats que integrarien la primària i els hospitals. No obstant això, José María Garcia denuncia que aquestes 18 unitats arreu de Catalunya són insuficients i que no totes elles les porten els especialistes pertinents i necessaris. La Unitat del Clínic i Vall d’Hebron són les úniques que funcionen plenament. «Amb qualsevol patologia t’envien a un especialista però si tens una SCC, si te la reconeixen i te la diagnostiquen, ho tindràs difícil per rebre l’atenció sanitària adequada», denuncia Garcia.
«I més difícil ho tindràs si afirmes tenir una malaltia no reconeguda com l’electrohipersensibilitat». En José María, treballador durant anys d’una benzinera, està ara retirat per també patir una síndrome de sensibilitat química. No va aconseguir la incapacitat laboral fins després de dos judicis. Ara viu les conseqüències de la sensibilitat química múltiple, que respon a la pèrdua de tolerància a substàncies químiques nocives presents en l’entorn (combustibles, dissolvents, pesticides…) i a productes d’ús habitual (ambientadors, desinfectants, perfums, suavitzants…) i les conseqüències de l’electrohipersensibilitat: pateix atordiment i fatiga forta quan està de manera continuada en contacte amb radiacions electromagnètiques. No estar-hi és «pràcticament impossible en grans ciutats que estan permanentment connectades». És per això que considera que visualitzar aquesta realitat en una localització com la de la fira on es celebra el Mobile World Congress és essencial.
«Si Barcelona és la capital del mòbil, que menys que fer alguna cosa testimonial per denunciar com això ens perjudica?». I justament per això, en José María juntament amb un company de Girona protestaran a les portes del congrés un any més.
La unitat de medicina esportiva que la Fundació Sanitària Mollet (FSM) volia obrir dins l’Hospital de Mollet del Vallès s’haurà d’obrir finalment dins les instal·lacions del sociosanitari de la FSM, ja que la Fundació és propietària de l’edifici, i no dins de l’Hospital de Mollet, com des del primer moment s’havia anunciat. Així ho expliquen membres de la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Valles i la Marea Blanca de Catalunya que, per ser coneixedors d’aquestes novetats, s’han reunit amb David Elvira, màxim responsable del CatSalut.
La Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès s’ha estat mobilitzant en contra que, com van comunicar el 19 de desembre passat, la Fundació Sanitària Mollet (FSM) obrís una unitat de medicina esportiva privada dins de les instal·lacions de l’Hospital de Mollet del Vallès.
Durant la reunió, segons la Marea Blanca, David Elvira ha assegurat que en cap moment hi ha hagut permís o autorització del CatSalut per obrir la unitat esportiva dins l’Hospital de Mollet, atès que no hi ha hagut cap mena de petició prèvia. La decisió aleshores d’obrir la unitat a les instal·lacions del sociosanitari, propietat de la FSM, s’ha donat després que el CatSalut es reunís aquest dimarts amb la Fundació Sanitària.
La valoració és positiva, ja que, en paraules del portaveu de la Marea Blanca Enric Feliu abans d’haver participat de la reunió: «no ens oposem que existeixi activitat privada esportiva però el que no entenem és que sigui dins d’un hospital». Feliu també ressalta que la medicina esportiva està tota mutualitzada i que això és un problema però no es podia permetre que s’introduís aquest sistema dins l’hospital.
Mentre es realitzava aquesta trobada, diferents moviments i col·lectius en pro d’una sanitat pública com ara la Xarxa de Cures, Acampada Mar, Rebelión Bellvitge, Paicam, Marea Pensionista, Acampada Sabadell o Resistència Clínic han estat presents a les portes del Departament de Salut.
El cas de l’Hospital de Mollet: manifestacions, mocions i cartes a institucions
Davant la posada en marxa d’aquesta unitat mèdica privada a l’Hospital de Mollet, des de la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallés van voler manifestar des d’un inici el seu «absolut rebuig» a qualsevol intent de privatitzar alguna àrea de l’Hospital de Mollet, així com la utilització dels recursos materials i humans de l’Hospital «per contribuir al benefici de les empreses que intenten fer del dret universal de la Sanitat un mer negoci». Per ells, acceptar la introducció de medicina esportiva privada a l’Hospital de Mollet suposava introduir una «sanitat amb assistència ràpida i còmoda pels qui la puguin pagar i una altra amb llargues llistes d’espera i una qualitat diferent destinada a la resta de la ciutadania».
La Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès va arribar a recollir gairebé 1.000 signatures i va realitzar múltiples concentracions i manifestacions per aconseguir que no s’obrís la unitat esportiva dins l’Hospital de Mollet. A més, també va impulsar una moció a l’Ajuntament de Mollet del Vallès i a l’Ajuntament de Palau-Sòlita i Plegamans per aturar-ho.
La moció partia de tres supòsits dels quals es posicionaven en contra. Primer, que la unitat seria gestionada de manera íntegrament privada, i comptaria amb la col·laboració d’especialistes de l’Hospital, i en no ser finançada per la Generalitat de Catalunya, hauria de ser sufragada pels mateixos usuaris. Segon, que posar en marxa aquesta unitat mèdica privada a l’Hospital de Mollet comportaria fer negoci d’unes instal·lacions públiques, les quals per la seva naturalesa han de ser destinades únicament a l’atenció dels usuaris de la sanitat pública. I tercer, que aquest fet podia obrir la porta a què en el futur es desenvolupessin noves activitats privades. Per sostenir aquest últim punt, posaven com a exemple el cas de l’Hospital de Palamós o el de l’Hospital Clínic de Barcelona.
Després que el Ple de l’Ajuntament de Mollet i el Ple de l’Ajuntament de Palau-Sòlita i Plegamans aprovessin la proposta per sol·licitar a la Fundació Sanitària Mollet i al CatSalut la prohibició de fer medicina privada a l’Hospital de Mollet, la Plataforma va dirigir una carta a la Presidència i la Direcció General de la Fundació Sanitària Mollet. En aquesta demanaven a la Fundació Sanitària Mollet i al CatSalut la prohibició de fer medicina privada a l’Hospital de Mollet.
«Mentre que tinguin vostès la gestió, creiem que cal lluitar per tal que s’ampliïn el concert amb Catsalut augmentant la cartera de serveis, la millora de les urgències, disminuir les llistes d’espera, i d’aquelles deficiències que ja li hem manifestat de forma reiterada, i no intentar fer veure que la millora del servei passa per crear activitat privada a la Fundació Sanitària Mollet, que utilitza les instal·lacions de tota la ciutadania, i que posa per damunt els interessos privats als públics», deien a la carta dirigida a la FSM i signada per Antonio López, portaveu de la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès.
Una carta i unes demandes que trobaven legitimades per l’aprovació d’aquesta proposta pels dos consistoris a més de la mobilització ciutadana del passat 25 de Gener a nivell estatal contra les llistes d’espera que també es va realitzar a les portes de l’Hospital de Mollet.
Divendres a la tarda, tocades les tres, el barri barceloní de l’Eixample va ser recorregut per diversos grups d’una desena de nens que caminaven pels seus carrers, mirant al cel i guiats per un adult que carreteja una escala. Molts dels nens i nenes juguen i observen el que tenen a les mans, d’altres fan fotos…però no estan distrets: estan fent ciència.
En David és un alumne de quart de primària de l’Escola Sagrada Família i és un dels encarregats de portar un mapa del barri, on hi ha cinc punts marcats amb un dibuixet d’un núvol. Indiquen els llocs on han de col·locar sensors que mesuraran els índex de contaminació per diòxid de nitrògen -NO2- de l’aire. En arribar davant del fanal assenyalat, la Maria extrau un tubet d’una bossa zip que porta i l’Ania proveeix d’una brida a l’adult encarregat de pujar-se a l’escala i col·locar el mesurador.
Aquesta activitat s’emmarca en el projecte xAire, una acció de monitoratge de la contaminació de l’aire per NO2 a Barcelona, un dels contaminants més importants a la ciutat degut als vehicles motoritzats. El projecte està impulsat per l’Estació Ciutat, que proveeix d’infraestructures per a la realització d’accions ciutadanes participatives per contribuir en la millora de la salut ambiental, una coproducció del CCCB i l’institut de Cultura de Barcelona, l’Àrea d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona i el Districte de Sant Martí.
Així, el passat divendres es van col·locar 810 sensors per vint escoles diferents -dues de cada districte- que cobreixen 800 hectàrees, un 10% de la ciutat, que pretenen millorar el detall de les set estacions fixes que hi ha actualment. “Aquestes estacions estan col·locades a indrets que no sempre són als llocs de pas i els tubs de mesura són una alternativa fiable i senzilla per a mesurar la qualitat de l’aire en els punts que interessen”, explica Josep Perelló, director de l’activitat.
Perelló és professor de física a la UB i treballa des de fa anys en la participació ciutadana en la ciència. Destaca que aquest tipus d’investigacions, com les relatives a la salut ambiental, “no es poden fer si no és de manera col·lectiva perquè és quelcom que ens afecta a tots. Com l’escola, un espai que vehicula molta vida i acció social”. Així, col·laborant amb els centres educatius, es pot ser sensible i mesurar la contaminació allà on realment cal saber quina és la qualitat de l’aire, com els camins escolars.
Els alumnes de l’Escola Sagrada Família registren la col·locació dels mesuradors de la qualitat de l’aire | SANDRA VICENTE
“La conscienciació passa per l’acció”
Perelló també incideix en el component intergeneracional de la iniciativa, que implica tant a pares, mares i professorat, com als infants. En Carles i l’Anna són un pare i una mare coordinadors de l’activitat a l’Escola Sagrada Família, que van rebre una formació de la mà del mateix Perelló i van participar en tota la preparació que hi ha darrera de la jornada de col·locació dels mesuradors, “com preparar i dissenyar els mapes per a un bon mapeig”, explica l’Anna.
“És una molt bona iniciativa perquè sensibilitzem els nens i nenes envers la contaminació i els expliquem que ells poden fer coses per a revertir-la. Que no és només un assumpte de científics”, explica en Carles mentre subjecta l’escala amb la que s’ha pujat als fanals. A més, diu, si els pares i mares s’hi impliquen, “els demostrem que no és només quelcom que se’ls ensenya a classe i que es queda a l’aula, sinó que ens afecta a tots”.
En aquesta línia s’expressa també Perelló, qui considera que la conscienciació passa per l’acció: no s’ha de dir que hi ha un problema amb la qualitat de l’aire, sinó identificar-lo amb les persones a les qui afecta, que som tots”. És per això que la tarda passejant pel barri per a col·locar els sensors no ha estat una activitat aïllada, sinó que ha vingut acompanyada per diverses sessions de formació impartides per mestres com la Marta, tutora que, a més a més, és biòloga de formació.
Així, la Marta i els seus ‘pepinos’ -com anomena els seus alumnes- van estudiar les matrícules dels cotxes que tenen a casa i quant contaminen i van repassar el camí que feien fins l’escola per a ser conscients de les fonts de contaminació que s’hi troben. De fet, els punts on es van col·locar els sensors van ser triats pels mateixos alumnes, tenint en compte la seva ruta fins a classe. “Els mesuradors no podien estar a cantonades, ni davant de pàrquings perquè les frenades i accelerades dels cotxes podrien canviar els resultats”, explica contenta l’Aina, una de les alumnes que participa de l’activitat.
L’Aina porta un cordill lligat a una petita figura de la Torre Eiffel, que servirà per marcar l’alçada a la qual col·locar el sensor al fanal. “Ens van demanar que poséssim un a un parc, lluny dels cotxes, per comparar resultats. Però en aquesta zona no en tenim cap”, explica agenollada, posant amb cura la seva Torre Eiffel al terra d’un petit parc allunyat, amb prou feines, uns 100 metres dels cotxes.
Col·locació dels tubs mesuradors de la qualitat de l’aire a un carrer amb molt transit | SANDRA VICENTE
L’Eixample, un barri 8 vegades més contaminat que la resta de la ciutat
L’Eixample és un dels barris més contaminats de Barcelona. Amb voreres estretes, que permeten molta circulació de cotxes, i carrers molt encaixonats. Només a la confluència dels carrers Gran Via i Balmes hi circulen uns 40.000 vehicles al dia, generant una contaminació 8 vegades superior a la de la resta de la ciutat. “La pol·lució en aquest barri es nota fins i tot en l’olor”, afirma la Marta.
“En aquesta zona hi ha molt transit, no només perquè sigui de pas, sinó perquè també hi ha molt turisme: estem rodejats dels cotxets grocs per a turistes i de busos que a l’estiu fan que no puguem obrir les finestres”, denuncia la mestra. En aquesta escola han col·locat també sensors al pati i a les aules per a demostrar els efectes de la contaminació dins les classes.
I és que la pol·lució no té efectes només en la salut física, sinó que diversos estudis conclouen que la contaminació al voltant dels centres i els camins escolars disminueix l’atenció i la memòria de treball en els alumnes. Aquells qui estudien a prop del transit mostren menys desenvolupament cognitiu, segons l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal).
Tots els ‘pepinos’ de la Marta tenen molt clar que la contaminació té a veure amb els cotxes; en Leandro, per exemple, sap que els nivells d’N02 que recolliran seran altíssims. En canvi, la Maria no ho veu tan clar: “la contaminació ve dels cotxes, però aquí no n’hi ha massa…”. Per a ella, que sempre ha viscut i estudiat a l’Eixample, aquests nivells de transit són normals i canviar aquesta normalització del cotxe com a únic mètode de transport és un dels objectius de la iniciativa.
Els sensors es recolliran el 6 d’abril i es presentaran els resultats de l’informe químic que DKV elaborarà, a mitjans de març, fent que les “dades tornin a les escoles. Perquè les dades són de qui les recull”, assegura Perelló. Així, els centres podran treballar sobre els resultats i prendran decisions per combatre la contaminació com “evitar que els camins escolars passin per certes vies o promoure que els pares i mares no aparquin en segona fila davant l’entrada”, proposa Perelló.
Les càrregues de treball que pateix el personal del Centre Fòrum, expliquen els treballadors, han portat que l’activitat d’aquest edifici sigui «insuportable» per a ells però també per als pacients i familiars. Veïns, usuaris i components de la Plataforma Acampada Mar «El Mar s’ofega» junt a la Marea Blanca han realitzat una concentració a les portes del Centre Fòrum com a denúncia. Durant aquesta, han recollit signatures entre els usuaris i han entregat una carta que ha recollit recursos humans a l’atenció de la Directora del Centre Fòrum, Rocio Ibáñez Ávila, qui també és Directora de l’Hospital de l’Esperança.
El Centre Fòrum pertany al Consorci Sanitari Parc de Salut Mar i tracta malalties d’alta complicació, crònics, pal·liatius i també té unitats de salut mental i geriatria. Situat a la zona litoral, té aquí la seva àrea d’influència, una zona que Rosa Lara, infermera del centre, qualifica de complexa i molt necessitada d’intervenció social.
Com a Centre d’Atenció Sociosanitària, el Centre Fòrum atén malalts de llarga estada, té una unitat de pal·liatius, persones que s’apropen a la mort, una de subaguts i també una de convalescència. «Hi ha molt malalt crònic que no podem derivar a l’Hospital del Mar, que necessita una atenció continua i individualitzada», explica Lara que afegeix que el gran problema que es troben els treballadors del centre és no tenir temps «per humanitzar les cures».
Els treballadors denuncien que des de gerència no s’ocupen d’estimular i apoderar el seu personal. «Hi ha molta feina però fan com si no els hi afectés. Haurien de baixar aquí i veure que els malalts no són pacients i prou, són persones», demana Lara.
El model jurídic del 2010 per al Parc de Salut Mar donava a la Generalitat una quota de representació del 60% i a l’Ajuntament del 40%. Per això, la carta on s’exposa la situació i les demandes dirigides a la Directora del Centre Fòrum també es farà arribar a l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau, a la Gerent del Parc de Salut Mar Olga Pané i al Síndic de Greuges.
53 pacients per infermera: les conseqüències de la reducció de personal
Quan el CatSalut va obrir les portes de l’edifici l’any 2005 ho va fer amb prou personal i utilitzant totes les seves plantes. Uns anys després va reduir la utilització de l’edifici a la meitat i, consegüentment, la meitat dels treballadors van ser destinats a altres centres. Ara, ens explica Lara, torna a estar tot obert i en ple funcionament però el personal no ha tornat. La saturació existent a l’Hospital del Mar fa que el Centre Fòrum assumeixi molta feina i eviti derivar pacients cap a l’Hospital. «Veient com està el Mar evitem enviar gent. Nosaltres ara tornem a tenir més recursos sanitaris però els recursos humans, que també els necessitem, no ens els posen», denuncia Lara.
La situació per exemple d’infermeria implica que algunes d’elles en torns concrets arribin a atendre 53 pacients al mateix temps. Una tasca del tot inassumible per a les treballadores que denuncien aquestes càrregues de treball com a «abusives».
Una dona signa per unes millors condicions laborals i en l’atenció a les portes del Centre Fòrum / Carla Benito
Al servei de psiquiatria del Centre Fòrum ingressa només persones que estiguin en situació estable però, com indica Lara, no es pot afirmar que una persona amb una malaltia de salut mental estarà sempre estable. El torn de nit de psiquiatria és on hi ha menys personal, ja que segons Lara, la direcció és on veu menys necessitat. Fa uns mesos van obligar a tot el personal del centre, també els que es troben rotant per aguts i pal·liatius, a realitzar un curs específic per si en algun moment calia pujar a la unitat de psiquiatria i ajudar a fer contencions a algun pacient. «Evidentment que pujarem si un company té un problema, però no hauria de funcionar així, hauria d’haver-hi el personal adient a cada unitat», diu Lara. Així, explica que treballar sota la pressió del temps genera impotència i estrès entre el personal fent que aquests sovint marxin plorant a casa i que cada cop hi hagi més absentisme.
No només hi ha col·lapse entre les infermeres, també denuncien carència de personal a cuina, neteja o intervenció socials. Entre els sanitaris, ara s’ha eliminat també el paper del supervisor de nit. Només hi ha un metge de guàrdia i és una infermera, de manera rotatòria, qui ha d’assumir aquesta responsabilitat sense descuidar a més l’atenció als pacients que li pertoquen.
Humanitzar les cures per millorar la qualitat del servei
El temps és un element bàsic per a treballar amb malalts crònics. Alguns pacients requereixen a més de cures físiques, cures específiques a la complexitat de la seva malaltia. Lara destaca que gerència els hi marca uns tempos per a poder realitzar de manera mecànica i precipitada aquestes tasques però ressalta la necessitat d’humanitzar les cures. «Aquests temps des dels despatxos no es contemplen; només pensen en les cures físiques del malalt però no en el temps emocional que necessiten ells i les seves famílies», ressalta Lara que troba important treballar aquest aspecte amb persones que es troben en una situació crònica.
Per «poder treballar amb dignitat», usuàries, treballadores i la Plataforma el Mar s’ofega demanen oblidar aquestes ràtios tan descabellades, ja que no es pot treballar així. Com la resposta d’augmentar personal no la veuen factible amb l’argument de les retallades que des de fa anys se’ls hi dóna, expliquen que demanen acceptar menys pacients: «només així podrem millorar la qualitat», tanca Lara.
«Jo volia estudiar una enginyeria però la majoria em semblaven massa mecàniques, de treball físic, em semblava que els faltava un àmbit més social». Qui parla és Tatiana Ramírez, estudiant a punt de graduar-se d’Enginyeria Biomèdica, titulació que va veure que sí podia tenir un impacte més «real» sobre la vida de les persones. Davant una alarmant mitjana del 25% de dones que cursen enginyeries, Biomèdica té vora un 60% de noies a les universitats catalanes.
Aquesta setmana, universitats com la Politècnica de Catalunya (UPC) s’han omplert d’alumnes d’ESO a les quals es va intentar acostar a l’enginyeria amb motiu del Dia Mundial de la Dona i la Nena en la Ciència. Activitats com presentar-los casos de professionals que puguin servir-los de referent i trencar així els seus prejudicis són les més habituals, encara que algunes facultats es plantegen també ressaltar la utilitat social d’aquests estudis per seduir a més dones.
«Enginyeries com la Informàtica o l’Elèctrica tenen més conseqüències sobre la vida de la gent del que pensem, i ressaltar això pot ser útil per atreure dones, alhora que es trenquen els estereotips que associen aquests estudis als homes», comenta Núria Castell, exdecana de la Facultat d’Informàtica de Barcelona (FIB) i responsable del grup Dones i Tecnologia de la universitat.
Estudiants d’Enginyeria Biomèdica de la UPC
Les úniques tres enginyeries de la UPC amb majoria de dones són Biomèdica (60,8%), Alimentària (57,9%) i de Sistemes Biològics (50,9%), totes elles amb una clara vinculació amb les ciències de la salut i la biologia, àmbits on elles són majoria. «El prefix ‘bio’ neutralitza la paraula enginyeria», constata Sara Gómez, exvicerrectora de la Universitat Politècnica de Madrid (UPM).
Per a Gómez, responsable ara de Dones i Enginyeria en la Real Acadèmia d’Enginyeria, és «fonamental» per aconseguir la paritat que els joves tinguin present que amb els coneixements d’informàtica es pot desenvolupar un programari per a un ull biònic (una pròtesi perquè els cecs puguin veure), i amb els de Enginyeria Civil, fer més sostenible la mobilitat d’una ciutat.
Aquests graus estan a l’altre extrem en quant a paritat. Informàtica, Electrònica Industrial i Automàtica o Mecànica ronden el 10% de dones en la UPC.
Aprofitar la fórmula o reforçar estereotips?
Malgrat ser una via efectiva per captar a enginyeres, no és aquesta una forma d’assumir que les dones sempre es decanten per allò que té una aplicació social? No respon això a un estereotip?
Aquest és el debat que va suscitar un article en el New York Times de Lina Nilsson, directora d’Innovació del Centre Blum per a Economies en Desenvolupament de la Universitat de Califòrnia, que va defensar que aquests estudis havien de «replantejar» la recerca i els currículums d’Enginyeria per estar més orientats a les necessitats socials, i així avançar cap a la igualtat de gènere en els estudis «i fer una millor enginyeria per a tots», concloïa.
L’article, en el qual aquesta enginyera de la Universitat de Califòrnia donava diversos exemples d’estudis i programes d’enginyeria amb ànim de transformació social i majoria de dones, va aixecar crítiques en el mateix diari. La professora de física Mary Beth Ruskai va respondre que l’objectiu havia de ser aconseguir que les dones se sentissin atretes per les matemàtiques, la física o l’enginyeria pel que són.
«L’enginyeria hauria de ser més social d’entrada, enfocada al bé i a l’interès comú, independentment de la participació que hagi de dones, que sens dubte és anòmala i preocupantment baixa», opina Miquel Carrillo, president de la Federació Espanyola d’Enginyers sense Fronteres.
Per a Carrillo, caldria donar la volta a l’argument de ressaltar els aspectes socials de l’enginyeria per sobre dels tècnics. «Cal atreure a més dones cap a aquest camp perquè s’assembli més a la societat a la qual serveix», sosté, «així la ciència i la tecnologia potser tindrien una major orientació cap a aquesta idea».
Els estereotips, la batalla principal
Al grup d’estudiants d’Enginyeria Biomèdica de la UPC que s’ha reunit aquesta setmana al campus malgrat estar de vacances, el que els preocupa de la falta de dones és sobretot els estereotips associats a aquest camp. «El gran problema és que des de petits associem els videojocs i els cotxes als homes, i després de grans els associem a certes enginyeries», sosté l’estudiant Laura Villar.
«El mateix amb els jocs de construccions, els nens són els únics que creixen jugant amb ells», es lamenta Daniel Solà. En Enginyeria Civil només una de cada tres són noies. Aquests joves, que tenen molt més a prop el seu pas per l’escola, aposten per qualsevol campanya que tracti d’incidir en els estudiants d’institut.
No els sorprèn que ja en Secundària les noies es considerin menys competents en ciències i matemàtiques que els nois malgrat obtenir millors notes, segons va constatar un estudi de la UOC recentment. «Ens veiem menys tècniques, jo he tingut aquesta sensació, encara que és evident que tenim les mateixes capacitats», sosté Villar.
La batalla contra la desigualtat de gènere en les enginyeries, convenen, ja està perduda en el batxillerat. La majoria dels qui estudien Enginyeria Biomèdica provenen de la modalitat de Batxillerat científic, però així i tot es pregunten quin és el percentatge de dones en el batxillerat tecnològic?
«La salut és un assumpte social, econòmic i polític, i és, sobretot, un dret humà fonamental. La desigualtat, la pobresa, l’explotació, la violència i la injustícia són a l’arrel de la mala salut i de les morts dels pobres i els marginats. La salut per a totes les persones significa que s’han de desafiar els interessos dels poderosos, que cal fer front a la globalització i que les prioritats polítiques i econòmiques s’han de canviar de forma dràstica».
Aquestes afirmacions són el Qui som de la Marea Blanca de Catalunya: un col·lectiu que va mostrar des d’un principi la seva oposició a l’avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic, ja que entenia que era una «involució que intenta alterar definitivament el model sanitari públic català».
Toni Barbarà és metge i, a més a més de participar de la Marea Blanca, forma part de Dempeus per la Salut Pública, una plataforma cofundada per ell mateix l’any 2009 en defensa del Sistema Nacional de Salut públic, universal, de qualitat, integral, solidari i d’equitat garantida.
Heu sigut la pedra a la sabata de l’Avantprojecte de Llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic. Per què?
Per començar, la que nosaltres diem Llei Comín, té un nom massa complicat per entendre que significa. És conflictiva des del seu inici: va néixer amb presses i pressió però també amb resistència per part dels moviments des del minut zero. Des de Marea Blanca ens oposàvem per motius obvis però aquesta llei va aconseguir que forces sindicals es pronunciessin de forma negativa. Comissions Obreres i la CGT es van posicionar ràpidament i després, al llarg de l’estiu, també la UGT.
Altres, com empreses sanitàries del sector privat tampoc hi estaven d’acord o hi van veure contradiccions.
Sí però per altres motius. Elles entenien que donava pas a una competència deslleial. Aquesta llei s’ha quedat arraconada i no sabem ben bé què passarà. Ara bé, s’ha de saber que no és un bolet solitari, respon a una ofensiva desregularitzadora i neoliberal.
A l’hora de fer-la van argumentar una normativa europea, la directiva 23 i la 24 de 2014 que volia unificar formes de concessió i contractació pública. L’aplicaven per homogeneïtzar Europa, deien.
Ara mateix s’estan movent altres lleis a nivell estatal que es mouen a temps diversos però tenen els mateixos objectius. Són la Llei de Contractes del Sector Públic o els moviments de la Central de Compres de l’Estat de Serveis Centralitzats. A més, aquí a Catalunya, Comín també va iniciar un projecte de llei de contractació a les persones.
Pel que fa a l’avantprojecte, quins són els aspectes que remarqueu?
La Marea Blanca vam fer una anàlisi complet de per què ens oposàvem. El què veiem és una reglamentació més que blinda les privatitzacions. Utilitzar el concepte públic-privada es substitueix dins la llei per col·laboració públic-social i amaga les maneres de fer. No es pot tipificar com economia social a la Caixa o a ordes religiosos.
La llei també parla de sessió d’espais, d’encàrrecs de gestió que arriben a cobrir el 40% de l’encàrrec… Això és clarament una empresarialització dels centres sanitaris i no pas amb cooperatives. Estem parlant de lucre.
Com es pot evitar?
La desaparició de les traves burocràtiques és la desaparició de mecanismes de control i de rendició de comptes. Per nosaltres aquesta llei era un nou atac en forma privatitzadora i externalitzadora. Totalment als antípodes del que volem nosaltres que és un sistema sanitari totalment públic.
Es pot realment tenir una sanitat 100% pública?
Sí. A partir de la reivindicació, la recuperació i la reapropiació de la gestió pot haver-hi un sistema sanitari 100% públic. Es va començar a fer amb la Clínica del Vallés i va servir per donar titulars i després aturar-ho.
Aconseguir-ho ha de ser una lluita constant. El mercat aspira sempre a més i no s’atura a l’hora d’intentar aconseguir lucre. En sanitat ho fan quan utilitzen recursos públics.
És ideològic fer aquesta afirmació? La Marea Blanca es defineix per ser-ho.
L’Avantprojecte no va arribar tan sols a ser aprovat pel Govern On està ara la llei?
Ara? En dique seco. Però el descontrol és manifest encara que diguin que no. Ja hi ha moltes empreses que comencen a modificar estatus…
I cap a on va? Si es recupera un Govern similar al darrer és probable que la recuperin.
Sí. Estarem pendents i, sí es reprèn, nosaltres reprendrem la lluita contra l’avantprojecte. Ara faré servir un tòpic però… Governi qui governi, la sanitat pública es defensa!
