Just Deploy It!

Categoría: Moviments

  • Barcelona atén en un any més d’un centenar de persones afectades per tràfic d’éssers humans

    La realitat del tràfic de persones no és llunyana, i ara se sap una mica més del cert: Barcelona va atendre l’any 2017 més d’un centenar d’expedients relacionats amb el tràfics d’éssers humans. Fins a 109 persones van passar per la Unitat Municipal contra el Tràfic d’Éssers Humans (UTEH), creada pel Govern d’Ada Colau a l’octubre de 2016, per a rebre assessorament psicològic, social i legal.

    La majoria de les víctimes (91,74%) patien tràfic d’éssers humans amb fins d’explotació sexual i el perfil més repetit de les persones acompanyades pel consistori va ser el d’una dona, d’origen nigerià i jove (menor de 30 anys).

    La casuística de persones ateses per la UTEH va ser diversa i, tot i que la majoria d’unitats familiars es van adreçar l’any 2017 afectades per tràfic amb fins d’explotació sexual (fins a 100 persones); va haver-hi cinc persones que patien directament explotació sexual; tres que havien estat víctimes de tràfic amb fins d’explotació laboral; i una d’explotació laboral.

    L’Ajuntament de Barcelona només ha pogut acompanyar les víctimes en onze processos penals. “Cal estar fort per tirar endavant per la via legal”, ha lamentat les baixes xifres de denúncia la responsable del Departament d’Atenció i Acolliment per violència masclista de Barcelona, Bàrbara Roig.

    Un òrgan de coordinació pioner

    La UTEH és un projecte pioner en l’àmbit municipal que forma part d’un circuit contra el tràfic d’éssers humans i que pretén facilitar la coordinació entre les policies i els diferents serveis que la ciutat ofereix a les persones que veuen vulnerats els seus drets. “Es pensa en el marc d’una taula interinstitucional. Volíem millor coordinació. És complicat coordinar tants actors; una part important de la feina de la unitat es formar els diferents serveis de l’Ajuntament”, ha dit explicat la regidora de Feminismes del consistori, Laura Pérez, que ha demaant –sense entrar en detall– una llei contra el tràfic que afavoreixi la gestió local.

    De moment, l’objectiu del servei municipal és actuar en un segon nivell, és a dir, no s’encarrega de la detecció –tasca adreçada als cossos de seguretat– sinó, segons atén una portaveu municipal a aquest mitjà, “sobretot a la reparació del dany que causa el tràfic en les persones”.”L’impacte psicològic és molt important. Són processos de recuperació lents. El més important és trencar l’aïllament de la víctima, perquè moltes vegades la seva explotació està molt vinculada a la comunitat”, ha destacat Bàrbara Roig. “La detecció no vol dir sortir de la xarxa d’explotació. Aquest és un procés que es fa en la mida que la situació personal ho permet. No sempre es dona la situació per a la desvinculació de les màfies”.

    La UTEH atén a qualsevol potencial víctima de tràfic que es trobi a Barcelona, sigui quina sigui la seva situació administrativa i també dóna atenció a les persones de l’entorn més immediat de les víctimes. “A les persones a vegades se les atén d’urgència, directament a comissaria, d’altres se les cita després”.

    Perfil “variat” però majoria de dones joves i d’origen nigerià

    Dones joves i d’origen nigerià és el perfil més comú del més d’un centenar de casos atesos pel consistori. Pel que fa al gènere de la víctima, 89 persones eren dones, 16 dones trans i quatre, homes. De les 109 persones detectades, la franja d’edat majoritària es trobava entre les persones de 18 a 29 anys. Un 81,65% de les víctimes per tant, es trobaven per sota dels 30 anys.

    Tot i el ventall de nacionalitats –es compten fins a una vintena en els registres de 2017– del més d’un centenar de persones ateses, la majoria (51 persones) eren d’origen nigerià. “Tot i aquestes coincidències, realment el perfil és molt variat”, ha insistit el consistori.

  • “Per cada història d’un científic n’hi ha una d’una dona. No és que no existissin, és que les hem silenciades”

    Zoe Philpott s’asseu a la terrassa del CosmoCaixa de Barcelona i tanca els ulls mentre dirigeix el rostre al sol. És un dels primers dies càlids de l’any i per a ella, “una de les poques londinenques de naixement que viu a la capital britànica” el sol és un bé preuat. És una dona precedida pel seu somriure i la seva postura relaxada i expressiva, segurament conseqüència d’una de les seves grans passions i part de la seva professió: el teatre. Durant l’entrevista vesteix amb un discret vestit negre, que contrasta fortament amb l’atuell amb què la van conèixer els assistents al STEAMConf 2018. Philpott va realitzar una performance en què es va enfundar un vestit del segle XIX replet de bombetes. Concretament 4.400 llums led la van ajudar a fer un homenatge a la matemàtica i física Ada Lovelace.

    Es tracta d’una peça de vestir equipada amb Wi-Fi i amb totes les bombetes autònomes que es poden programar una a una. El show Ada.Ada.Ada és una mena d’interacció entre ella i el públic, que pot experimentar una sort de programació com el que va fer famosa Lovelace, autora del primer algoritme complet de la història. El vestit és, també, una manera de reconciliar-se amb la memòria perduda d’aquesta científica que, com la de moltes altres dones, “ha estat esborrada de la història”. Ara, Philpott, encarnant perfectament l’esperit STEAM (que fa referència al treball conjunt de les ciències, la tecnologia, l’enginyeria i l’art) dedica la seva vida a “explicar històries valuoses”. Històries de dones oblidades per a animar les nenes d’avui a convertir-se demà en dones que ningú no oblidarà.

    La teva feina té una base científica -en tant que rememores a científiques oblidades-, treballes amb tècnica i tecnologia i, tot plegat, des de el vessant d’explicar històries des del teatre. Com s’arriba a aquest esperit STEAM tant en estat pur?

    Crec que aquestes sinèrgies em vénen de manera natural, perquè els meus orígens són al teatre, que és un àmbit on combines tot d’elements per a crear una història. Comptes amb tècnics de llum, guionistes, sonidistes, fusters o enginyers que fan els escenaris… Val a dir que sempre vaig tenir una gran passió per la tecnologia, però qui m’havia de dir que l’acabaria convertint també en part de la meva feina? De fet, la meva feina no existia quan jo estudiava, així que no m’hi vaig poder preparar.

    A la universitat era molt curiosa; vaig fer teatre, italià, literatura txeca, filosofia, anglès, un munt de coses. I també volia estudiar informàtica, però aquí em van parar els peus. Creien que, sent tan creativa, la tecnologia no era per mi i jo, com que era jove, ho vaig acceptar. Però això no va parar la meva curiositat i vaig començar a entrar en contacte amb informàtics i enginyers per a començar a combinar habilitats que no sabíem que es podien combinar, per a crear projectes teatrals que no podrien ser si no sortien d’un equip multidisciplinari.

    Sempre he tingut una gran passió per l’educació així que un dels nostres grans projectes va ser crear eines pedagògiques a través de la gamificació en temàtiques tan diverses com l’educació religiosa, sexual, escriptura creativa… Era donar eines als nanos per apoderar-se i que aprenguessin de manera col·laborativa.

    Allò era a principis dels 2000, com va acceptar aquesta innovació la comunitat educativa?

    Era completament nou, explicar històries amb tecnologia! Havies d’estar molt segur que volies innovar en aquesta línia perquè era complicat trobar espais en què ho acceptessin de ple. I jo n’estava seguríssima, perquè amb aquests projectes feia el que realment m’agradava: ajuntar l’art, el disseny, el pensament creatiu amb tecnologia per a crear una manera atractiva d’explicar històries. I històries valuoses: ho fèiem a museus, a les classes, a les biblioteques, a qualsevol lloc on poguéssim involucrar a la gent.

    I com aquestes històries valuoses, que anaven de transmetre coneixements a través del teatre i les arts participatives, acaben incloent la vida d’Ada Lovelace i altres dones oblidades?

    Un dia estava caminant per Londres i vaig veure un grup de turistes posant davant una estàtua que havia estat allà sempre. I vaig pensar que no sabia qui era i per què la gent volia fer-se una foto amb ell? Probablement era famós per haver mort un munt de gent feia 200 anys. On estaven les estàtues de les persones amb les quals em podia sentir identificada? I llavors em vaig adonar que no hi havia dones.

    Vaig fer una cerca a Google del mot ‘estàtua’: pàgines i pàgines de senyors. Les úniques dones eren l’Estàtua de la Llibertat, un munt d’àngels o figures clàssiques. Idees del que és o ha de ser una dona, però no dones de veritat. La idea inicial, potser per l’escalfor del moment, va ser la de crear estàtues, però aquell no era el meu camp. Així que vaig decidir que començaria a explicar històries de dones que havíem oblidat a través de la tecnologia. I així vaig trobar una dona que, definitivament podia respectar, la primera dona en tecnologia. És com si l’univers em portés directa a Ada Lovelace.

    Zoe Philpott amb el vestit de la performance Ada.Ada.Ada

    I aquí neix el projecte Ada.Ada.Ada i el famós vestit?

    Volia crear quelcom que arribés a la gent, que fos excitant, interessant i accessible, que prengués fàcilment l’atenció de la gent. I volia usar una tecnologia que fes que l’Ada estigués orgullosa. Aquest vestit s’ha acabat convertint en un catalitzador que inspira al canvi sense que te n’adonis: és un cavall de Troya meravellós que portem a escoles, conferències, empreses o biblioteques. I el que és millor, atrau moltíssim l’atenció de les noies perquè, si ho penses, és el millor vestit de princesa del món!

    L’atrezzo és la manera creativa d’explicar la seva història però també els fonaments tècnics de la programació. Quan la gent interactua amb el vestit el que els estem dient és que ells també poden ser físics, enginyers o informàtics. I no només a través d’Ada Lovelace; no és que no hi hagués dones en ciència, és que les hem silenciat.

    Els estudis en aquestes àrees continuen apel·lant més els homes que les dones.

    És una qüestió cultural que cala a l’educació, però si hi penses, per cada història d’un home en tecnologia, també hi ha la d’una dona, encara que no la coneguem. Hem d’aconseguir que Einstein deixi de ser l’únic físic de referència i que parlem de Lisie Meitner, per exemple. El problema de l’educació és que està influenciada per les indústries, que busquen només treballadors. Necessitem potenciar l’aprenentatge creatiu, donar poder als joves perquè aprenguin el que volen aprendre, encara que no hi hagi cap feina existent avui en dia per al que ells els interessa. Les feines evolucionen amb la societat. En educació hem de deixar de demanar permís a les institucions, al currículum, per canviar i innovar.

    Està clar que prendre les regnes així costa…

    Perquè estem rodejats de dinosaures! Hem de deixar de memoritzar coses per a començar a aprendre coses. No necessitem saber quan es van extingir els dinosaures, sinó aprendre com evitar que ens passi a nosaltres. I la combinació que proposa l’STEAM és perfecte, perquè l’única manera d’arribar al futur és combinar els pensaments científics i artístics. No cal que siguem com Da Vinci, que sabia dibuixar, matemàtiques, construïa màquines i segurament també cantava o cuinava… Podem ser només una d’aquestes parts que, dins un equip de persones diferents, forma el millor Da Vinci. I això ens diu que a les aules hem de poder incentivar totes les habilitats que tinguin tots els alumnes, per inusuals que ens semblin, perquè totes tenen una sortida.

    Tornant a les nenes, com podem fer que s’interessin per les ciències i tecnologies?

    Com he dit, ha de canviar la cultura. A països com Rússia, Índia o la Xina no hi ha aquesta divisió per gènere. Hi ha moltes dones estudiant i treballant en aquestes àrees, per això és tan important com es parla a les noies. És important explicar-los que si podem volar és gràcies als càlculs d’Ada Lovelace o que qui va permetre que les càpsules arribessin a l’espai va ser Katherine Johnson. Dir-les que una sola persona pot marcar una gran diferència a la història.

  • Accessibilitat i al·licients en publicitat: factors que incrementen la quantitat i la gravetat de les addiccions al joc

    Segons els informes trimestrals de la Direcció General d’Ordenació del Joc, l’any 2017 a Espanya la indústria del joc online va invertir més de 220 milions d’euros en concepte de publicitat, patrocini i promoció. Aquestes xifres corresponen únicament a operadors de joc amb llicència espanyola, no inclouen per tant jocs d’internet ubicats a l’estranger ni tampoc els canals online de la Societat Estatal de Loteria i Apostes de l’Estat.

    La major part de publicitat de joc es concentra en les apostes online. Fonts del sector asseguren que les empreses de joc presencials (escurabutxaques, bingos, casinos) inverteixen molt poc en publicitat, però en canvi sí que fan patrocinis, normalment d’esdeveniments o equips esportius.

    Un dels motius perquè s’aposti en publicitat en joc que es pot realitzar online és perquè avui en dia aquest mou més de 10.000 milions d’euros anuals a Espanya. Només cal connexió a Internet i una targeta de crèdit.

    D’aquesta manera el joc avui en dia s’ha estès i normalitzat, el que fa que pugui causar fàcilment greus addiccions a les persones que s’hi aboquen. Així, com ho defineix el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, es coneix com a joc patològic el trastorn caracteritzat per la pèrdua de control sobre el joc, amb pensaments irracionals en relació als premis que es poden obtenir. Per a la persona que juga d’aquesta manera, el joc d’atzar deixa de ser un entreteniment i passa a ser una necessitat.

    L’addicció al joc, un trastorn mental en augment

    El joc patològic és un problema de salut important reconegut per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) que cal abordar. Entre 2005 i 2010, la psicòloga clínica Àngels González, una de les primeres especialistes a Catalunya en tractar el joc, va impulsar i desenvolupar dispositius especialitzats en joc patològic a tots els hospitals generals. Per González, joc responsable vol dir que tu tens un control sobre la teva conducta de joc, que pot ser aleshores una diversió si és que t’agrada. Compara el risc de l’addicció al joc amb la que pot existir amb l’alcohol o el tabac, ja que també té conseqüències físiques i psicològiques. «En el cas del joc no hi ha cap tòxic però a nivell conductual el joc és capaç de modificar els nostres neurotransmissors. Genera una necessitat de jugar sense control, perdre diners i fer el que calgui per seguir apostant fins a acabar al carrer», apunta González.

    Als Estats Units des del 2011, González havia treballat a l’Hospital de Bellvitge i al de Mataró per enfortir aquestes unitats especialitzades que ella mateixa va impulsar. És també l’autora de l’Estudi epidemiològic de prevalença del joc patològic a la població adulta de Catalunya (2007-2008) fet pel Departament de Salut.

    A Espanya, el joc d’atzar es va legalitzar l’any 1977 i el joc online va fer-ho el 2011. Des d’aleshores els jugadors han anat en augment. La quantitat jugada a Espanya l’any 2007, ens indica l’estudi fet per González, va ascendir a 30.989,59 milions d’euros, el què indica la importància d’aquest sector d’activitat en l’economia nacional. La despesa real equivalent a la despesa neta dels jugadors va ser en aquest mateix període de 9.840,48 milions d’euros, que equival als ingressos bruts de les empreses. Representa, aproximadament, el 31,75% del que es va jugar. A Catalunya la quantitat jugada l’any 2007 va ser de 4.897,21 milions d’euros.

    Donades les quantitats que es mouen, per revertir la situació del joc patològic, González creu que la via que s’ha de posar en marxa és la de la prevenció. Catalunya, segons el parer de González, no avança en aquest sentit: «les unitats segueixen però no hi ha difusió i això fa que els nous pacients perdin aleshores la informació d’on anar». Ho atribueix a un desinterès dels últims diputats que han passat pel Parlament però també a grans interessos.

    Prevenció per González vol dir aplicar polítiques de joc responsable a tots aquells llocs on hi pogués haver gent afectada com ara casinos o botigues de loteries. La psiquiatra justifica aquesta falta d’interès amb la por de la indústria doncs «són reticents a aplicar polítiques de joc responsable perquè tenen la idea totalment equivocada que aquestes frenen els clients d’anar al casino». En aquest sentit, González ho contradiu, ja que, per ella, «és al revés, les polítiques de joc responsable fidelitzen els clients del joc que hi van perquè saben que estan jugant en un lloc seriós, que saben que aquella empresa no vol tenir jugadors patològics». «A més jugadors patològics, més jugadors que s’autoprohibeixen l’entrada i per tant menys clients», resumeix.

    I de fet, aquesta és una de les opcions que molts jugadors patològics s’apliquen quan volen acabar amb la seva addicció. Jugadores Anónimos, una «germandat» que té grups de suport arreu del món, té un enllaç directe al seu web a un formulari oficial del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques perquè qui vulgui, dins el Registre General d’Interdiccions d’Accés al Joc, s’autoprohibeixi l’accés a locals de joc.

    Jugadores Anónimos va néixer l’any 1957 i prové del corrent de Gamblers Anonymous, és a dir, de jugadors patològics en relació a jocs d’atzar i apostes. Entenen que «jugar de manera compulsiva és una malaltia de naturalesa progressiva que mai pot curar-se, però que pot detenir-se» i fixen que «l’únic requisit per ser membre és el desig de deixar d’apostar».

    «Passi el que passi, avui no jugaré»

    En Josep, membre de Jugadores Anónimos, va sumar-s’hi amb 32 anys. Als 44 ho va deixar perquè a la feina el van desplaçar a una altra província i va tornar a jugar. Ara, duu dos anys, un mes i cinc dies sense jugar.

    El programa que segueixen els membres de Jugadores Anónimos consta de 12 passos. El primer d’ells consisteix a desitjar deixar de jugar. Les persones que s’apropen al grup, ens explica en Josep, «arriben destrossades pel joc i explicar-se experiències ajuda a aconseguir no jugar més, es crea un efecte d’empatia». La majoria d’elles, segons la visió d’en Josep, creuen que són «males persones, que tenen el dimoni dins i no els estima ningú» però aleshores, veient els exemples dels companys, «veuen que pot haver-hi una vida sense joc».

    L’efecte que es genera en aquestes trobades serveix tant per als qui van per primer cop com per aquells que fa anys que han deixat de jugar però podrien recaure. «A uns els hi mostra com es viu sense joc i als qui ja fa temps que no juguem ens posa els pèls de punta, ens fa estar alerta i no deixar-nos agafar», conclou en Josep.

    Des de Jugadores Anónimos col·laboren amb totes les institucions i amb les Unitats Específiques de Ludopatia. Creuen que els tractaments clínics són totalment compatibles amb aquests grups de suport. Actualment existeixen 12 grups (cinc a Barcelona capital i set a la perifèria) i, per tant, es pot fer teràpia cada dia de la setmana.

    «Sempre ens jurem i perjurem: demà no tornaré a jugar. Has de fer un canvi de xip i dir-te: passi el que passi, avui no jugaré». Però darrere d’això hi ha múltiples dificultats. Sobre la publicitat i que arreu es vegi el joc? En Josep explica que a Jugdores Anónimos saben que el joc els hi fa molt de mal però entenen que pugui haver-hi gent que jugui a la loteria un cop per setmana, «el problema el tinc jo, que no tinc límit, que buidaré el compte corrent i, quan se m’acabi, potser robaré».

    Sant Pau estudiarà com la publicitat impacta en els jugadors

    La unitat de conductes addictives de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau iniciarà un estudi sobre l»Impacte de la publicitat en funció de la tipologia de joc, factors sociodemogràfics i psicopatologia associada’ després d’haver guanyat el IV Certamen Internacional ONCE d’Investigació sobre Joc Responsable.

    L’Organització Nacional de Cecs Espanyols (ONCE) realitza bianualment un certamen sobre joc responsable on dota amb fins a 30.000 euros a recerques i estudis científics per tal de contribuir a la comprensió social dels problemes vinculats al joc excessiu. La finalitat del certamen internacional és traslladar els resultats dels estudis a la societat i als entorns sectorials on puguin ser de major utilitat a l’hora d’investigar, prevenir o tractar les problemàtiques derivades del joc.

    Segons va concretar l’ONCE, en els primers 12 mesos, es recopilaran dades de la mostra clínica i de la mostra control. Els primers s’obtindran de les persones que acudeixin a la Unitat de Conductes Addictives de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau; mentre que les dades per la mostra control seran obtinguts de persones de l’àmbit universitari i d’altres àmbits de la població general.

    La hipòtesi que s’espera poder confirmar és que els joves del sexe masculí, solters i amb un nivell socioeconòmic mitjà són els més vulnerables a l’impacte de la publicitat sobre els jocs d’atzar amb aposta, especialment aquells de tipus estratègic com les apostes esportives.

  • Nova York s’uneix a França en regular el dret dels treballadors a desconnectar el mòbil quan acaben la jornada

    L’Ajuntament de Nova York està preparant una normativa per afavorir que els treballadors, un cop acabin la feina, no estiguin obligats a atendre els missatges que els arribin als seus dispositius electrònics dels seus caps laborals. El projecte de llei preveu que les empreses privades amb més de deu empleats haurien de prohibir que els seus treballadors responguin a comunicacions electròniques de treball (correu electrònic, text i altres) després de les hores de treball, segons publica The New York Times. Les empreses serien multades almenys amb 250 dòlars per cada cas d’incompliment.

    El diari cita el regidor responsable del projecte, Rafael Espinal, qui explica que «molts de nosaltres estem enganxats als nostres telèfons intel·ligents i els nostres ordinadors, i és important entendre que no hem de sentir-nos com si la nostra feina s’hagi d’abocar en la nostra vida personal». El projecte de llei no prohibeix que els empresaris es posin en contacte amb els treballadors després de la seva sortida, afirma Espinal, que s’ha inspirat en models legislatius similars a Europa. El regidor afegeix que «vostè, com a empleat, hauria de tenir el dret de no respondre la trucada o el correu electrònic, sense por a les represàlies».

    França és l’exemple a Europa de regulació d’aquesta qüestió. L’1 de gener del 2017 va entrar en vigor una llei laboral que obliga les empreses i organitzacions amb més de 50 treballadors a impulsar negociacions per definir els drets dels empleats a ignorar els seus mòbils o altres dispositius electrònics. Els arguments utilitzats per promoure aquest tipus de legislacions és que l‘ús excessiu dels dispositius digitals ha provocat tota mena de trastorns, des del desgast físic i mental, insomni, problemes de relació, ja que molta gent  no sap quan pot desconnectar-se.

    L’objectiu és posar fi a la cultura de treball d’estar sempre atent, cosa que provoca un allargament de la jornada laboral no remunerada, mentre que per una altra banda dóna flexibilitat als empleats per treballar fora de l’oficina. La llei obliga les empreses a negociar amb els treballadors per establir els seus drets de desconnexió per tal que redueixin la intrusió de la feina en la vida personal o familiar. En cas que no es puguin assolir acords, l’empresa ha de publicar un document en el qual  constin les demandes i els drets del seu personal fora de l’horari.

    Un debat obert

    El debat és obert a molts països. A Alemanya, a empreses com la Porsche s’han plantejat demandes similars. A Espanya tampoc hi ha cap llei que ho reguli, però l’asseguradora Axa va trencar motllos quan l’any passat va reconèixer el dret dels seus treballadors a desconnectar el mòbil un cop acabada la seva jornada laboral. Enrique Dans, professor d’Innovació a l’Institut Business School i expert en l’aplicació de noves tecnologies, apunta en un article al seu blog, que «un model legislatiu proteccionista que sembla estar posant-se de moda últimament, quan, en realitat, el problema no és el correu electrònic, el missatge o la trucada més enllà de les set de la tarda, sinó l’existència, en moltíssimes companyies, d’una cultura de treball 24/7 o d’estructures jeràrquiques piramidals i autoritàries que són les que realment justificarien una prohibició com aquesta. En la pràctica, es tracta d’una identificació incorrecta del problema, que no està en la tecnologia, sinó precisament en aquest tipus d’estructures, la qual cosa porta al fet que, en realitat, una legislació així acabi per crear més problemes dels quals realment soluciona».

    A França, els sindicats es veuen com a guàrdies del lloc de treball altament protegit i de la setmana laboral de 35 hores fa temps que reclamen mesures en aquesta línia. De tota manera, la part més controvertida d’aquesta llei del dret de desconnexió, que forma part d’una reforma molt més àmplia i controvertida de la legislació laboral francesa, no preveu cap sanció per a les empreses que no ho defineixen o que no arribin a cap acord amb els sindicats. L’escriptor britànic Peter Fleming, en un article escrit l’11 d’octubre de 2016 i titulat «El camí cap a un millor equilibri entre la feina i la vida? Sindicats, no l’autoajuda», recorda que «és important adonar-se que el problema de tenir una relació de treball-vida incompatible no és nova. Quan el treball i la vida privada es van separar durant la revolució industrial, la primera lluita dels treballadors va ser reduir la durada de la jornada laboral oficial. La vida atrapada a l’interior d’una fàbrica durant 17 hores al dia, sis dies a la setmana no tenia cap vida».

    Fleming constata que «la faceta més preocupant sobre la ideologia del treball és aquesta: ens hem d’esforçar encara que no sigui realment necessari en termes concrets i econòmics. Aparèixer super ocupat es converteix més a complir una expectativa social que fer alguna cosa útil per a la societat. Això pot provocar disfuncions importants.». Conclou l’escriptor: «vols un equilibri entre la vida laboral i la vida? Uneix-te a un sindicat.»

    Aquest és un article del Diari del Treball

  • Elisabeth Eidenbenz, la fundadora de la Maternitat d’Elna, ja té un carrer a Barcelona

    Aquesta tarda es descobrirà la placa del carrer d’Elisabeth Eidenbenz situat a l’antic carrer de la Maternitat al barri de Les Corts. El carrer vol ser un homenatge a la infermera suïssa que va fundar la Maternitat d’Elna i que, entre el 1939 i el 1944, va salvar la vida de 595 infants, fills d’exiliades republicanes espanyoles i de dones jueves, en una torre de la Catalunya Nord.

    L’acte, que comptarà amb la presència del regidor del districte Agustí Colom, es celebra dins del marc dels actes de la Primavera Republicana. Unes jornades organitzades per l’Ajuntament de Barcelona per tercer any consecutiu a través del comissionat de Programes de Memòria al voltant del 14 d’abril. Durant aquests dies, s’han inaugurat als diferents districtes plaques d’història i memòria de diversos indrets de la ciutat dedicats a persones, fets o llocs rellevants relacionats amb els valors republicans.

    Elisabeth Eidenbenz va arribar al municipi d’Elna, al sud de França, acompanyant la marxa cap a l’exili de milers de persones que fugien d’Espanya buscant evitar la guerra. Allà va fundar la Maternitat d’Elna, un espai on van poder néixer 597 infants entre els anys 1939 i 1944. Eidenbenz havia vingut l’any 1937, amb només 25 anys, a Espanya des de Suïssa amb el Servei Civil Internacional per ajudar a la població que patia la guerra.

    Les mares que aquesta infermera suïssa, Elisabeth Eidenbenz, ajudava a donar a llum, estaven vivint refugiades als camps d’Argelers i Ribesaltes, a la França de Vichy. Eidenbenz les recollia dels camps i les duia a la torre que van anomenar Maternitat d’Elna. Les autoritats de Vichy tenien la intenció de tancar-la i finalment va ser l’exèrcit alemany qui ho va fer l’any 1944.

  • Setmana republicana: veïns i treballadors de la Conselleria de Salut es concentren en defensa de la sanitat

    Aquest matí, treballadors de la Conselleria de Salut juntament amb veïns del barri on està situada han realitzat una concentració de protesta a les portes del recinte de la Maternitat. Convocats per l’Assemblea de treballadors i treballadores de la salut en Defensa de les Institucions Catalanes (ADIC Salut) i el Comitè en Defensa de la República (CDR) de Les Corts, unes 60 persones s’han trobat per exigir una sanitat pública i de qualitat.

    La concentració s’emmarcava en l’anomenada Setmana Republicana que des de dissabte passat, coincidint amb el 14 d’abril, aniversari de la proclamació de la República Catalana, el CDR Barcelonès ha realitzat i seguirà fent-ho fins al dia de Sant Jordi un seguit de xerrades, debats i activitats.

    Així, a banda de centrar-se a defensar la salut, treballadors i veïns de Les Corts també han reclamat la llibertat dels presos polítics o han donat veu a la campanya No Callarem. La concentració ha coincidit amb l’estona de descans dels treballadors de la Conselleria, situació que ha permès que sortissin fins a les portes del recinte a travessera de Les Corts.

    Les entitats convocants, ADIC Salut i CDR Les Corts, s’han mantingut en contacte per promoure accions conjuntes i ara estan elaborant una sèrie d’enquestes que preguntaran a la població quin tipus de sistema sanitari hauria de tenir la nova República. La finalitat d’aquestes enquestes és integrar els seus resultats en un organigrama genèric sobre les estructures polítiques i l’estratègia de la futura República. «El grup de treball de salut que tenim a nivell de barri portarà les conclusions a la comissió de procés constituent que existeix al Barcelonès», explica un dels membres del CDR Les Corts.

  • La guia sobre els riscos derivats de l’amiant pretén eixamplar el coneixement sobre un material prohibit a Espanya des de l’any 2002

    L’Associació de Víctimes Afectades per l’Amiant de Catalunya (AVAAC) ha presentat la Guía informativa a toda la población sobre los riesgos del amianto en la qual alerta dels perills en la salut de les persones que han estat en contacte amb l’amiant, sigui perquè han treballat en empreses on s’utilitzava aquest material, sigui perquè convivien amb aquestes persones. L’entitat ha informat que aquest llibre estarà disponible en format imprès i a lliure disposició de tothom interessat accessible des del web de l’associació.

    La guia conté informació sobre «les característiques de l’amiant, les greus patologies que pot originar –incloent-hi diverses formes de càncer, algunes com el mesotelioma pleural que no té cura actualment i que només la inhalació d’amiant pot causar–, les professions i sectors econòmics que han fet servir aquest material i quin és el marc jurídic i legal que empara les víctimes i els seus familiars», segons explica una de les entitats organitzadores de l’acte, el Col·lectiu Ronda. En la presentació hi van participar diversos experts, com la catedràtica en Dret del Treball i de Seguretat Social de la Universitat Pompeu Fabra Júlia López, qui va assegurar que «la situació que s’ha viscut a l’Estat espanyol en relació amb l’amiant i l’exposició a aquest material de milers i milers de persones és un veritable crim». Per a López «l’amiant és un exemple de com s’ha jugat amb la salut dels treballadors i les treballadores i les seves famílies i de com s’ha ignorat la normativa en matèria de prevenció i salut laboral».

    El Col·lectiu Ronda s’ha especialitzat en l’actuació jurídica en representació de les persones afectades per aquesta contaminació. Una de les seves lletrades, Marta Barrera, va recordar que als anys 70, «les empreses actuaven amb total impunitat». No va ser fins a l’any 2008 al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i el 2012 definitivament al Tribunal Suprem «que es va establir amb rotunditat i de forma inqüestionable la responsabilitat d’empreses com Uralita –a Cerdanyola– o Rocalla –a Castelldefels i adquirida fa uns anys per Uralita– per les malalties i defuncions de treballadors causades per l’amiant en establir-se que hi havia hagut incompliment de la normativa vigent relacionada amb l’amiant en matèria de prevenció». Segons l’advocada, «les empreses coneixien la perillositat del material i els riscos que comportava l’exposició que patien els seus treballadors. Un incompliment que es feia extensiu a les malalties dels seus familiars perquè la roba de feina es rentava a casa, tot i que existia l’obligació empresarial de fer-se’n càrrec de la neteja, traslladant el perill a les seves pròpies llars sense ser-ne conscients». També es va permetre que els fills d’aquests operaris s’acostessin a les fàbriques on feinejaven els seus pares, fent contacte amb aquest material tòxic.

     

    Aquest és un article original del Diari del Treball

  • El Diari de la Sanitat, dos anys de periodisme al servei del dret a la salut

    El Dia Mundial de la Salut complim dos anys. Vam triar un 7 d’abril per proclamar la nostra voluntat de constituir una eina d’informació i reflexió útil a les persones (personal mèdic, professionals de la infermeria, associacions de pacients, cuidadors, psicòlegs…) que estan en primera línia en la defensa del dret a la salut. El Diari de la Sanitat comença a ser, tal com preteníem, un espai de trobada i debat de la comunitat sanitària, i una font d’informació fiable sobre tots els aspectes de la salut, des dels determinants fins a l’assistència primària i clínica, passant per la recerca i la prevenció.

    Ens queda molt camí per recórrer. Però el nostre compromís és, des del periodisme, seguir al servei del dret a salut. L’entenem com el dret universal de tots els ciutadans a la protecció de la seva salut i a l’accés a una assistència de qualitat sigui quina sigui la seva condició social o econòmica. És al dret a disposar de les condicions de benestar físic, mental i social millors possibles. Per això la nostra mirada vol ser molt àmplia. Tant com la diversitat de factors que incideixen en la nostra salut. I la nostra única vocació és la de servei públic.

    El Diari de la Sanitat està editat per la Fundació Periodisme Plural. Som la primera entitat sense ànim de lucre constituïda a Catalunya en l’àmbit del periodisme i ha estat declarada d’interès social per part de la Generalitat. En els nostres cinc anys de vida hem creat sis mitjans de comunicació: Catalunya Plural (maig del 2013), El Diari de l’Educació (gener 2014), El Diari del Treball (2015), El Diari de la Sanitat i El Diario de la Educación (ambdós el 2016) i la RevistaXQ (2017), (enllaç a tots els diaris) per portar el periodisme als estudiants. Junts, tots aquests projectes volen contribuir a la qualitat democràtica i a la defensa dels drets fonamentals de la ciutadania a partir de l’exercici del periodisme. I si hi ha un dret essencial, és el de la sanitat universal.

    En tots els projectes de la Fundació, tenim com a prioritat aconseguir la implicació de la comunitat a la qual ens dirigim. En el cas de El Diari de la Sanitat vam constituir el Consell de Mecenes. Es tracta d’un Consell el més transversal i plural possible, en el que hi esteu representats tots els àmbits de la salut. Dels seus membres rebem reflexions, opinions, idees i consells a partir dels coneixements i especialitat de cada un. A més d’un suport econòmic. Està format per professionals de prestigi, des de l’assistència primària o la cirurgia a la recerca, la infermeria i l’acadèmia. Dos anys després de la seva constitució, vull reiterar el nostre agraïment pel vostre suport.

    Com a ciutadans tenim el repte de defensar les conquestes socials que tant ens van costar aconseguir. Els periodistes, amb la informació i amb la creació de plataformes que us serveixin per compartir reflexions. Vosaltres amb la perseverança de la immensa feina que he fet fins ara i que ha garantit un dels millors i més equitatius serveis de salut del món. Però res està guanyat per sempre, i necessitem tots lluitar cada dia per preservar el que tant ha costat a tantes generacions. Fa ara dos anys ho proclamàvem en el recinte històric de l’Hospital de Sant Pau, quan vam presentar El Diari de la Sanitat. Avui ho reafirmem amb la mateixa convicció.

    Josep Carles Rius
    President de la Fundació Periodisme Plural.

  • Les famílies reclamen que el diagnòstic del TEA sigui abans dels 18 mesos

    Defugir el contacte visual, somriure poc o gens, no reaccionar quan el criden pel nom, no assenyalar pel carrer quan passa per exemple un gos… Símptomes com aquests poden indicar que ens trobem davant d’un infant amb Trastorn de l’Espectre Autista (TEA). Són símptomes que es poden reconèixer als 18 mesos o abans, però a Catalunya la major part dels diagnòstics d’infants amb TEA no es produeixen fins els 3 o 4 anys, segons assegura la Federació Catalana d’Autisme (FECA). “Això vol dir que estem perden un temps molt valuós en el desenvolupament físics i intel·lectual dels nens i nenes i en l’adquisició d’habilitats comunicatives i de relació”, afirma Rosa Serrano, la seva presidenta.

    El proper dilluns 2 d’abril se celebra el Dia Mundial de Consciènciació sobre l’Autisme, i com en els darrers anys nombrosos edificis emblemàtics de tot el món s’il·luminaran de blau. A Catalunya ho faran, entre d’altres, la Sagrada Família, l’Arc del Triomf, el Gran Teatre del Liceu, els ajuntaments de Barcelona i Girona, la torre Miranda de Cornellà o el teatre Kursaal de Manresa. Però aquests actes simbòlics de poc serveixen si no milloren algunes coses, i per això la Federació ha aprofitat la celebració per tornar a reclamar que el sistema de Salut posi més mitjans per avançar els diagnòstics, que el sistema de Benestar posi més mitjans per agilitar els ajuts que permeten a les famílies fer front als tractaments, i que el sistema d’Educació posi més mitjans per promoure una atenció especialitzada, inclusiva i de qualitat.

    “Necessitem que pediatres i infermeres rebin més formació a fi de que estiguin més capacitats per detectar possibles casos de TEA, i necessitem que els CDIAP [centres d’estimulació primerenca, subvencionats al 100% per la Generalitat en l’etapa 0-6] tinguin més recursos perquè puguin oferir més d’una hora a la setmana de tractament, ara mateix estan saturats”, explica Serrano.

    Avançar el diagnòstic, assegura, és clau per molts aspectes: l’infant pot començar abans la intervenció primerenca, la qual cosa “és bàsica per minimitzar els efectes del TEA i afavorir l’autonomia i plena inclusió”; també es té accés abans als suports que proporciona el sistema, tant econòmics com materials, ja que “sense el diagnòstic mèdic, els Equips d’Assessorament Psicopedagògic (EAP) no poden fer dictamen, i sense aquest dictamen l’infant no pot rebre els suports que necessita a l’escola”; i per últim la família posa fi a l’angoixa que es té quan veuen que alguna cosa passa amb el seu fill, però no saben què. “Si no saps què passa no saps com afrontar la situació”, diu la presidenta de la FECA.

    1 de cada 100 naixements

    A Europa es calcula que el TEA es dona en 1 de cada 100 naixements. Als Estats Units la prevalença estimada encara és més baixa: 1 de cada 68. Aquesta xifra ha baixat moltíssim en els darrers anys, fins el punt que, segons explica Serrano, quan va néixer la seva filla fa només 15 anys es deia que entre tres i quatre nens de cada 10.000 tenia autisme. La causa d’aquesta variació, assegura, és que avui dia es diagnostica molt més, “però es podria fer abans del que es fa”, subratlla. Aquests diagnòstics els fan els neuropediatres de la xarxa pública. I no abunden. “Al Bages, Berguedà, Solsonès i Moianès en tenim una, que només et pot visitar cada sis mesos”, apunta Serrano.

    I els riscos de sobrediagnosticació o de que a un nen amb un TEA molt moderat li pengin l’etiqueta?  Segons Serrano, cada cas és un món, però aquests riscos són menors en relació al valuós temps que es pot perdre davant d’un diagnòstic tardà. “Hi ha pares que, quan han conegut el diagnòstic del seu fill s’han volgut fer proves perquè recordaven que ells feien el mateix, i han vist que també ells tenien TEA, la seva reacció ha estat d’allejuament, i de dir que tan de bo ho haguessin sabut abans i no als 40 anys. No eren ni friquis ni tímids, simplement tenien TEA”, comenta la presidenta de la FECA.

    Un altre mite que està caient: sempre s’ha dit que de cada 4 casos de TEA, tres són nens i un nena, però segons sembla el que passa és que un nen a qui no li agrada jugar a la pilota amb els altres és més fàcil de detectar que una nena que s’està tranquil·la al pati.

    Constituida el 2010, la Federació Catalana d’Autisme aplega una quinzena d’associacions de famílies de persones amb Trastorns de l’Espectre de l’Autisme, entre les quals Aprenem, Fundació Autisme Mas Casadevall, Asperger New Life o Fundació Junts Autisme. També forma part d’Autismo España i Autisme Europe.

  • Els metges es sumen a l’onada de l’equiparació de sous per sortir al carrer

    Els metges de la sanitat pública s’han afegit a l’onada de reivindicacions que demana que els salaris de funcionaris estiguin equiparats. Aquest dimecres es concentren a Madrid per acudir junts al Congrés dels Diputats i reclamar una «homologació» de retribucions. Dos metges de similars característiques poden tenir sous gairebé un 50% dispars, en funció d’on exerceixin, segons va recopilar la Confederació Espanyola de Sindicats Mèdics.

    Ho ha provocat el ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro en garantir l’equiparació de sous de policies i guàrdies civils amb les forces de seguretat autonòmiques: «La nòmina estarà completament igualada» i a costa dels pressupostos, va dir el febrer passat. Ara, els metges del Sistema Nacional de Salut consideren inacceptable que una especialista a l’inici de la seva carrera pugui cobrar 1.800 o 2.600 euros al mes en funció de la comunitat autònoma.

    «Després de molta formació, esforç i temps, si el metge té sort i aconsegueix treball, tindrà unes retribucions que varien molt d’unes comunitats a unes altres», expliquen a CESM. El seu secretari general, Francisco Miralles, parla de «greuge comparatiu» que professionals que tenen formació i funció semblant tinguin retribucions diferents.

    Taules salarials segons regió

    L’escletxa a les taules salarials s’ha estès per tota la funció pública espanyola. Per exemple, els mestres i professors varien entre un 20% per a Primària i un 28% per a la Secundària si s’ensenya en una regió o una altra, segons va analitzar el sindicat UGT. El País Basc paga millor. Per sota estan Madrid, Aragó o Andalusia.

    Un patró semblant de desigualtat territorial es reprodueix, per descomptat, als hospitals i centres de salut. No obstant això, en el cas de les bates blanques, el panorama és més complex. El salari té al final una llista de variables que no permeten un missatge simple: influeix l’experiència de la doctora, la destinació que tingui, la funció específica, si exerceix en exclusivitat… i les guàrdies que faci cada mes. Tot això complica la composició de la nòmina definitiva.

    Així i tot, el panorama general mostra que els facultatius més recents a Euskadi i Múrcia poden guanyar més de 2.600 euros pels 1.800 d’Andalusia, Galícia o Astúries. No obstant això, quan avança la carrera professional en el sistema públic la situació territorial canvia. Els doctors al final de la seva carrera (més de 55 anys) al País Basc segueixen percebent millor sou (més de 3.500 euros nets) però Múrcia, Canàries, Balears, La Rioja o Astúries es queden gairebé 500 euros enrere tancant el rànquing. En el sistema públic de sanitat exerceixen una mica més de 116.000 metges i mèdiques, segons les dades del Ministeri de Sanitat.

    A més de l’equiparació, els metges intenten cridar l’atenció sobre la «precarietat» en la qual, diuen, estan exercint la professió. L’Organització Mèdica Col·legial, que ha fet costat a la mobilització, calcula que la «pèrdua de 10.000 metges durant els anys de la crisi» està deteriorant l’assistència sanitària espanyola: «La Unió Europea va acabar sancionant per aquesta circumstància». Els metges atribueixen a aquesta circumstància els embuts de la llista d’espera diagnòstica o quirúrgica o la multiplicació de cites en Atenció Primària que redueix el temps d’atenció en la consulta.

    L’Associació de Facultatius Especialistes de Madrid (Afem) insisteix que «nosaltres no hem estat els culpables de la crisi econòmica. Els pacients tampoc», per després subratllar la «sobrecàrrega de treball contínua» i les pràctiques «mafioses en els nostres propis contractes» que pateixen.

    Fa unes setmanes, el 9 de març, un jutjat madrileny va plantejar una qüestió prèvia al Tribunal de Justícia Europeu perquè decidís sobre l’ús de contractes temporals successius per cobrir llocs permanents de metges en la sanitat pública de la Comunitat de Madrid.

    El setembre de 2016, la mateixa Cort va declarar il·legal aquesta pràctica per al cas d’una infermera que va empalmar contractes durant quatre anys. El sindicat mèdic Amyts ha convocat jornada de vaga a la Comunitat de Madrid aquest 21 de març unida a la mobilització general. La convocatòria es repeteix el 2 d’abril. A Múrcia també hi ha aturades aquest dimecres.

    Dèficit de doctores

    El sindicat CCOO ha calculat que faràn falta 50.000 metges en set anys per pal·liar la pèrdua de professionals a gran escala que imposa la jubilació mèdica. La reposició de metges s’ha vist complicada pel que va imposar el mateix Montoro en els seus plans d’ajust que feien més difícil cobrir les baixes dels professionals que es retiraven. Les traves van arribar fins i tot a aquells que pretenien allargar la seva vida laboral més enllà dels 65 anys. L’única cosa que importava era l’estalvi.

    Casos paradigmàtics es van viure en la sanitat madrilenya dirigida per Javier Fernández Lasquetty que va obligar a retirar-se a professionals malgrat la seva intenció de seguir servint. El pla del Govern madrileny del PP era estalviar-se 60 milions d’euros en un lustre amb aquesta política. Ara arriben algunes conseqüències d’aquesta política.

    La taxa general de metges a Espanya està en 3,8 doctores per 1.000 habitants. Supera la mitjana europea situada en els 3,6. Però aquí s’inclouen també les professionals del sector privat. El dèficit es deixa notar i està estès, ja que el Ministeri de Sanitat admet que hi ha un problema i el Consell Interterritorial de Salut de novembre passat va aprovar la formació d’un grup de treball per estudiar, precisament, aquesta circumstància a petició dels representants autonòmics.

    Així que les paraules de Montoro se li estan tornant en contra. El ministre va parlar de millorar els sous dels funcionaris un 1% però va llançar el missatge que sí que anava a posar els diners perquè les forces de seguretat pugessin més en un pla de tres anys. Els sanitaris consideren que també és el seu torn per «recuperar el poder adquisitiu perdut» que asseguren que s’ha esfondrat «un 25%» des de l’any 2009.

    Aquest article es va publicar originalment a eldiario.es