Els estudiants de medicina de Catalunya volen apropar-se a la comunitat mèdica i científica i reclamen que des de les diverses organitzacions se’ls tingui més en compte. Ho han fet els que estan organitzats al Consell d’Estudiants de Medicina de Catalunya (CEMCAT) i aprofitant la nova reelecció de president al capdavant del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) a qui li aproparan un seguit de demandes.
Júlia Serralabós, presidenta del CEMCAT des del passat mes de novembre quan el Consell va renovar la Junta, ens explica que el sentiment generalitzat entre els estudiants de Medicina és que se’ls «escolta més aviat poc». Ara, la idea és col·laborar amb estructures diverses per introduir-se a poc a poc dins el món sanitari, ja que tot i que encara són estudiants, ja es consideren part d’aquest.
Abans que el Col·legi de Metges de Barcelona renovés el president Jaume Padrós en ser l’únic candidat i programa que es presentava a les eleccions, el CEMCAT pretenia fer arribar certes demandes a les candidatures perquè les incorporessin en els seus programes electorals. Donat que el grup CoMB TU, que reunia el 42% dels compromissaris que formaven l’assemblea del CoMB, va decidir no presentar-se a les eleccions a l’assemblea i a la junta per no estar d’acord amb el sistema electoral que s’utilitza, això no va ser possible.
La relació actual que existeix entre el CoMB i el CEMCAT, ens explicava Serralabós, és purament informativa: «anualment es realitzen reunions però són informatives i poc productives. Volem que això canviï». És per això que, tot i no haver pogut reclamar la introducció en els programes electorals dels candidats d’uns punts mínims, el CEMCAT els farà arribar a Jaume Padrós, amb qui «sempre hi ha hagut bona relació».
Exigeixen més reconeixement i participació des de i dins el CoMB
Des del CEMCAT resumeixen les demandes en quatre punts. Entenen que aquests aspectes estan en relació amb les «reivindicacions actuals com a Consell i com a part de la comunitat estudiantil i mèdica».
Primer de tot, demanen aconseguir una millora en la docència impartida a les Facultats de Medicina, formació continuada dels professionals que inclogui competències en docència i millorar la visió que es té dels estudiants en pràctiques i fomentar la seva participació. La majoria de metges que participen activament del CoMB també imparteixen classes a alguna de les facultats de medicina d’arreu del territori. Des del CEMCAT no entenen doncs com el CoMB, al seu entendre, no dóna valor ni es preocupa pels estudiants.
Un segon punt genèric que incorporen a les demandes és la «no realització de mesures privatitzadores ni retallades en sanitat i la reversió de les mesures ja aplicades».
També demanen que, en quant el sistema de formació especialitzada, i en concret respecte al projecte de la Troncalitat, s’aconsegueixi una millor informació de la població mèdica i estudiantil sobre el projecte i com avança. A la vegada que hi hagi una oposició al projecte de la troncalitat. Ara per ara, el projecte de la troncalitat com a nou sistema d’especialització està aturat però no frenat. La memòria econòmica del Real Decret que instaurava tant la troncalitat com el nou model d’examen per accedir a l’especialitat no estava ben feta i aquesta ha estat la causa de la frenada. Davant d’això, Serralabós indica que la participació dels estudiants és molt important. Segons el seu parer com a presidenta del Consell d’Estudiants, «els estudiants haurien de tenir un paper més actiu en la redacció del nou Real Decret» doncs no té sentit que «decideixin sols com ha de ser el grau i la residència» sense preguntar als estudiants.
Relacionat amb el punt anterior, el CEMCAT tanca les demandes amb l’exigència de millorar la participació estudiantil. Volen fer-ho a través de diversos elements: per ser uns més dins de la professió mèdica; involucrant-se en el CoMB, les societats científiques i les diferents activitats; i a través d’una possible línia de col·laboració amb el projecte #FaigMedicina, compartit amb l’Associació d’Estudiants de Ciències de la Salut (AECS), que pretén reivindicar la mala salut mental i física que pateixen els estudiants de Medicina. A més, volen que es replantegi el paper que se’ls hi dóna als estudiants dins del sistema de salut, ja que són membres «de forma indiscutible» i ho seguiran sent en acabar el grau universitari.
Què és el CEMCAT?
El Consell d’Estudiants de Medicina de Catalunya és un òrgan de representació de les estudiants de medicina i funciona a través de delegats territorials que surten de cada facultat. Cada sis mesos realitzen enquestes a cada centre universitari sobre quin posicionament ha de prendre el CEMCAT i a partir d’aquí es preparen per «afrontar els temes d’actualitat que afecten els estudiants de Medicina de Catalunya». Els seus objectius principals són visibilitzar el Consell, «perquè els estudiants el vegin com un organisme proper on es fomenta la participació i que formi part de la vida quotidiana dels estudiants». D’aquesta manera, amb més estudiants participant del CEMCAT, les reivindicacions històriques a les que donen veu tindran més força.
Els elements que més han treballat des del CEMCAT els darrers anys han estat mostrar un «rebuig absolut a la privatització sistemàtica d’hospitals i la promoció d’una millor docència a les Facultats». També reivindiquen que «any rere any algunes facultats segueixes incomplint els Numerus Clausus, fet que repercuteix de forma directa i negativa en la qualitat del Grau i de la formació rebuda». A més, a partir d’un estudi realitzat per la Fundació Galatea anys enrere que indicava la mala salut mental i física dels estudiants de medicina, des del CEMCAT junt amb l’Associació d’Estudiants de Ciències de la Salut (AECS) s’està desenvolupant un projecte anomenat #FaigMedicina que pretén revertir aquesta situació. Una de les peticions que s’ha tramitat a diverses facultats a partir d’aquest projecte ha estat la de reclamar un servei psicològic gratuït dins la universitat. El problema que s’han trobat davant d’això, ens explica Serralabós, és que cada universitat té normatives diferents i depenen aleshores dels rectorats, no de les facultats.
Tot això, volen seguir-ho fent junt a totes les delegacions d’estudiants, a través d’un contacte més proper amb els equips deganals però també amb organismes externs, dels que destaquen els Col·legis de Metges o el col·lectiu Rebelión Primaria, amb qui ja treballen. En aquesta línia, volen crear un contacte fluid amb diverses associacions i societats científiques, ja que a vegades fan congressos on reserven places per estudiants i, sovint, denuncien, aquesta informació no els hi arriba.
Un Reial decret Llei del Partit Popular el 2012 va trencar el principi d’universalitat de la sanitat a Espanya. Malgrat que les comunitats autònomes es van apressar a aprovar normatives que mitiguessin l’acció del Govern de Mariano Rajoy, van ser molts els migrants en situació administrativa irregular que van quedar exclosos de la xarxa pública. Per això, la mesura dels populars va ser denominadaapartheid sanitari. Aquest apartheid va sumar en menys de tres anys 1600 casos d’exclusió mèdica, tal com va denunciar la Xarxa de Denúncia i Resistència al Reial Decret (REDER).
A Barcelona, la problemàtica va portar als mateixos migrants –ajudats pel moviment okupa de la ciutat, diverses assemblees de barri i també pels iaioflautes– a crear un racó autònom al Raval on atendre als repel·lits per la reforma del PP. Van anomenar a la iniciativa Espacio del Inmigrante.
Avui dia no s’entén el barri sense el seu hospitalucho; així el van sobrenomenar els mateixos migrants quan van crear el servei assistencial el gener de 2013. Però Hospitaluchova quedar curt en poc temps. Setmanes després de realitzar les primeres visites mèdiques, el col·lectiu va integrar al seu ventall de serveis l’assessoria legal, i després la psicològica. Ara fins i tot realitzen cursos de castellà, dels que va ser professor el mateix Nazario, dibuixant i veí de Ciutat Vella.
D’aquests cursos s’han beneficiat milers de migrants, inclosos ferrovellers i manters, dos dels col·lectius afavorits per l’àgora en la què s’ha convertit l’Espacio del Inmigrante. Entre les seves parets, que han escoltat tot tipus de xerrades i han participat de tot tipus de tallers (i que han servit de recer per no pocs migrants sense sostre), va néixer el Sindicat Popular de Venedors Ambulants.
Un dels seus dos locals, el de més recent ocupació, va estar en voga la passada setmana. L’Espacio del Inmigrante va esquivar el seu desallotjament gràcies a l’àrea d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona, que va intervenir per detenir el desnonament abans del seu llançament des dels jutjats. El local, gestionat pel col·lectiu des de fa dos anys, està situat al carrer Agustí Duran i Sampere i és propietat del holding d’inversió de l’entitat La Caixa, Criteria Caixa SAU. El seu altre local, ocupat el novembre de 2012 en el passatge de Bernardí Martorell, el hospitalucho històric, també va viure l’amenaça del desallotjament però l’Ajuntament va intervenir de nou a causa de la situació de vulnerabilitat d’algunes famílies que vivien a l’immoble.
A l’interior dels baixos del carrer Augustí Duran i Sampere, un lloc enorme, de parets altes i plenes de gargots, i momentàniament el local base de l’Espai per la presència d’un narcopis a la finca del seu primer hospitalucho, alguns dels membres del col·lectiu llancen xifres sobre els cinc anys de presència del gabinet mèdic, legal, psicològic i lingüístic autorganitzat del Raval: fins a 300 casos sanitaris atesos a l’any; una quinzena de persones assessorades per advocats a la setmana; i centenars d’alumnes en els seus tallers de castellà. Tot gratuït gràcies als voluntaris del col·lectiu, una vintena de persones, que ha anat canviant amb el temps.
Assistència sanitària, assessoria legal i fins i tot cursos de castellà ofereix el col·lectiu | Sònia Calvó
Tot i així, els membres de l’Espacio són un termòmetre de les desigualtats en el Raval. La seva tasca se centra en els “exclosos dels exclosos”, testifica Luciano, un dels advocats que passa ronda cada dimecres. I la seva activitat en els últims anys no ha decaigut. “Les persones en situació irregular desconfien dels hospitals, dels serveis socials… Els fa por que aquests chibeteen”. “Aquest és un espai de trobada, on es comparteixen els sabers dels migrants, aquí es genera un clima de comprensió”, asseguren César, un dels membres que més suport ha prestat al Sindicat Popular de Venedors Ambulants, i Julián, que es va aplicar a fons abans amb els ferrovellers de la ciutat però que dóna un cop de mà a qualsevol batalla.
“Arribem on no arriben les ONG’s”, prossegueix César. L’Espacio del Inmigrante ha sumat a la seva tasca la de –destaca Luciano– “anar a buscar a les persones”. És per això, conclouen els membres del col·lectiu, que són molts els migrants vulnerabilitzats que els tenen confiança a ells i no a altres agents socials del barri. “El boca-orella fa molt”.
L’Espacio també té algunes places per pernoctar | Sònia Calvó
A més, amb el temps, han enderrocat les fronteres del barri i han estès el seu acompanyament a altres lluites del districte de Ciutat Vella. El cas dels menors estrangers indocumentats no acompanyats, popularment coneguts com a meinas, menystinguts històricament a la ciutat pels problemes que en algunes ocasions han provocat després de consumir cola. Iman, una jove del barri, va ser una de les participants de les anomenades ‘rutes contra la cola’. Passejos que els veïns van organitzar l’any passat pels voltants del Pou de la Figuera perquè els comerciants de petits negocis no venguessin dissolvent als joves.
Més enllà dels serveis que l’Espacio ha prestat en els últims anys, els seus membres destaquen les arrels polítiques que les lluites del col·lectiu han generat al barri. Senten que han contribuït a visibilitzar al migrant en les lluites socials de la ciutat. “Un 80% de les persones de l’Espacio no té papers, i no cal tenir-los per defensar els drets de les persones. El vulnerable ha fet un pas cap endavant”, conclouen.
Per aquest any, el del cinquè aniversari del seu naixement, tenen pensat muntar una “escoleta antiracista”. I ho faran perquè –com apunta César– “el migrant ve amb coneixements, per molt que els costi creure de vegades als d’aquí, i qüestiona les hegemonies”.
El Col·legi de Metges tanca la presentació de candidatures a les eleccions que es celebraran el proper 14 de febrer amb un únic programa i candidat: l’actual president Jaume Padrós que resultarà reelegit automàticament. El grup COMB TU que reuneix el 42% dels compromissaris que formen l’assemblea del Col·legi de Metges de Barcelona (COMB) va decidir no presentar-se a les eleccions a l’assemblea i a la junta perquè no estan d’acord amb el sistema que s’utilitza.
Que el grup COMB TU no es presenti a les eleccions que es celebraran el proper 14 de febrer dóna via lliure a l’única candidatura existent: la del reelegit Jaume Padrós. Això quedarà confirmat aquest dissabte 13 de gener, la data límit de presentació de candidatures davant la Junta Electoral a la seu del CoMB. Les dates per a la renovació dels membres de l’Assemblea de Compromissaris i de la Junta de Govern van ser aprovades a la Junta de Govern del passat 14 de desembre de 2017.
Va ser aleshores que el grup COMB TU va decidir no presentar-se en aquesta ocasió. Denuncien que «es segueixi emprant el mètode de votació per sobres quan la resta de col·legis l’han abandonat per poc democràtic». Al seu entendre, votar per sobres no assegura que el vot sigui secret. Demanen posar urnes a totes les províncies – ara per ara només es posen a la seu del COMB – i acabar amb el sistema actual: «es vota recollint uns sobres oberts que porten davant manuscrit el nom del metge i la seva signatura», expliquen.
A més, la retirada de la candidatura ve després d’haver presentat una impugnació a aquest mètode a les darreres eleccions convocades l’any 2013. Encara avui en dia esperen la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre l’anterior procés electoral. «Malauradament encara no tenim una sentència definitiva que confirmi l’obvietat de què una organització que ha de ser democràtica per complir la seva funció social no pot tenir un mètode electoral que no compleixi unes mínimes garanties democràtiques», ha denunciat Joan Gené, el candidat a la presidència pel grup COMB TU al 2013.
En un article publicat en aquest diari, Joan Gené explicava que «en les eleccions al COMB és comú que certs directius i propietaris d’algunes empreses sanitàries facin signar aquests sobres als metges que hi treballen. Posteriorment els lliuren a la candidatura oficialista». Explica que, després que les diferents candidatures també es preocupin de recollir vots propis, el que fan és tancar les butlletes dins d’un altre sobre que envien per correu. Gené assegura que mitjançant aquest format es realitzen el 90% dels vots. El COMB té 33.500 professionals col·legiats però a les darreres eleccions la participació no va superar el 40%.
Pel que fa al veredicte judicial, Joan Gené va manifestar que el seu grup no té pressa: «esperarem la sentència judicial que ens permeti participar en un procés electoral, transparent, públic, democràtic i participatiu que serveixi per airejar una institució en benefici de la ciutadania i la professió».
La candidatura de Padrós aposta pel lideratge professional i denuncia la precarietat laboral dels metges
Jaume Padrós es troba davant la seva reelecció com a president del Col·legi de Metges de Barcelona per als propers 4 anys. Ho fa a través de la candidatura Padrós2018 que reuneix un equip de 20 metges provinents de l’atenció primària i hospitalària.
En el seu programa electoral expliquen que els principals reptes que haurà d’afrontar d’aquí al 2018 la candidatura de Padrós seran «la millora del finançament sanitari, la jubilació massiva de metges, les necessitats de conciliació laboral, personal i familiar, el lideratge dels professionals sanitaris a les institucions i equips o l’increment de burnout entre els professionals desencadenat per la precarització i la sobrecàrrega assistencial».
A més, també expliquen que han volgut reforçar i ampliar les línies de treball que han realitzat durant aquests 4 últims anys: «el valor del professionalisme com a principi fonamental, la defensa dels interessos del col·lectiu mèdic i de la societat i el compromís amb la societat».
Per fer això, destaquen que cal «potenciar el lideratge dels professionals sanitaris per mantenir l’eficiència i l’excel·lència». Així, afirmen que seguiran reclamant una millora de finançament per al sistema sanitari, la recuperació dels salaris dels metges i avançar en el desenvolupament professional. “Hi ha molts companys que treballen en situació de sobrepressió i cal revertir aquesta situació. Cal millorar les condicions de treball i prestigiar l’acte mèdic, donant-li el valor que realment té”, afirma Padrós.
Els representants dels treballadors de l’Hospital de Granollers, del sindicat UGT, i la direcció han arribat a un acord que ha d’aturar la precarietat contractual que des de fa anys es dóna en aquest centre sanitari.
Vicens Barbancho responsable d’Organització de la UGT al Vallès Oriental explica que l’acord assolit vol pal·liar una situació de gran precarietat que es donava en el centre des de fa 12 anys. Els contractes tenien com a característica que es basaven en jornades parcials molt reduïdes; jornades sense planificar i amb ampliacions casuals. De fet la situació va arribar a un punt que els responsables laborals van denunciar aquesta precarietat a la inspecció de Treball. Va ser davant la possibilitat d’una intervenció que els responsables del centre hospitalari es van avenir a negociar i han arribat a l’acord que frena en gran part la situació que es donava.
El pacte afecta especialment a unes 500 persones d’una plantilla global de 1500 professionals. “Els col·lectius menys afectats eren els de facultatius i de l’àmbit de la neteja i els que més patien els problemes de precarietat eren els corresponents a infermeria”, afirma Barbancho.
L’acord, signat per la totalitat del Comitè d’Empresa després que una majoria de treballadors afectats es mostressin favorables en una consulta realitzada el 2 de gener passat, posa el focus de l’acció sindical al segment de professionals amb pitjors condicions contractuals. Seguint el calendari acordat i per rigorós ordre d’antiguitat, aquest any cadascun d’aquests professionals rebrà de la direcció una proposta de millora del seu contracte, que podrà acceptar o no segons la seva convinença.
“El que passava era que es van voler fer contractes estables i a canvi eren de poques hores i amb preeminença de la jornada no planificada i molt subjecta a ampliacions causals”, expliquen a UGT. Això feia que moltes professionals tinguessin un contracte, per exemple del 20% de la jornada, però amb una alta possibilitat d’ésser cridades a la feina de manera intempestiva i amb ampliacions d’horaris inesperades. Com a conseqüència de la situació molts professionals canviaven de lloc de treball quan rebien una oferta amb més continuïtat.
L’Hospital de Granollers forma part de la xarxa d’establiments que tenen concert amb la Generalitat. Es tracta d’una fundació privada que presideix l’alcalde de la ciutat, Josep Majoral, del PSC, i que té com as vicepresident el mossèn de la parròquia de Sant Esteve.
L’acord que intenta posar fi al conflicte, implica passar d’un model de “corretorns” amb només un 20% de la jornada fixada en calendari a un altre model que assegura un mínim d’un 53% de la jornada planificada, cosa que implica necessàriament fer menys contractes, però de major qualitat. El pacte permet també fer una transició progressiva que asseguri que cap professional empitjorarà la seva actual situació contractual, diu la UGT.
A més, existeix el compromís que els contractes que superin el 65% i inclouen jornada no planificada passaran a fer jornada completa (100%), amb un mínim del 53% de planificació i el compromís de la direcció d’anar fixant la jornada progressivament, fins a arribar a extingir la jornada no planificada dels contractes i no fer-ne cap amb menys de 880 hores planificades. L’acord, que s’ha signat el 8 de gener, obligarà la Direcció a fer un major esforç de planificació.
Per a la UGT l’acord implica també posar en marxa una comissió paritària que vetllarà pel compliment dels compromisos, per la qual cosa es reunirà trimestralment.
El Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) s’ha posicionat en contra de la imatge sexualitzada d’unes infermeres en el programa de «Telepasión. El Musical» que va emetre RTVE el 24 de desembre a la nit. Davant d’això, el COIB ha enviat una queixa al Defensor de l’Espectador de RTVE, Ángel Nodal, on han exposat els fets i els diferents criteris d’autorregulació de l’ens públics que es consideren vulnerats en l’emissió.
A la carta, s’exposa que tot i tractar-se d’un programa d’entreteniment, «no es pot tolerar que un cop més es representi a les infermeres sota una mirada masclista, sexualitzada i desprovista de tot allò que ens defineix com a professió». Així, denuncien que es mostri a les infermeres, en el seu àmbit de treball, amb una imatge sexualitzada i sesgada.
«No atenem a les persones lleugeres de roba», explica la carta, « i, aprofitem per aclarir per a futures ocasions, no portem capa ni còfia. La nostra roba de treball és la mateixa que la resta de professionals de la salut i de ben segur que la coneixen. Evitar els estereotips anacrònics i respectar la imatge pública d’aquesta professió per evitar la ridiculització de milers d’infermeres és, al nostre entendre, una obligació moral ineludible des de qualsevol mitjà de comunicació, especialment greu en el cas d’una televisió pública».
A l’escrit denuncien el que consideren un insult per a tot el col·lectiu que representa més de 50.000 persones a tot Catalunya. Aclareixen també que «la Infermeria és una professió amb formació universitària, que es forma, fa recerca i contribueix a avançar en el benestar de les persones».
La carta acaba amb la demanda per part del president del COIB, Albert Tort Sisó, de la retirada del programa de l’espai A la Carta del web de RTVE i amb unes disculpes públiques.
Davant la convocatòria d’eleccions al parlament de Catalunya el proper 21 de desembre, els moviments que reclamen una sanitat pública i de qualitat s’han concentrat a les portes de l’Hospital Vall d’Hebron. Marea Blanca, Marea pensionista, Rebel·lió Primària o la mateixa assemblea de treballadores de Vall d’Hebron han estat presents a la concentració.
Sota el lema I la nostra salut, què? han repassat un seguit de demandes i han emplaçat als partits polítics a assumir-les de cara a les eleccions i durant el mandat que les seguirà. Mitjançant diverses intervencions han exigit solucionar la situació de les urgències als hospitals de Catalunya: ho fan tant per la «dignitat dels pacients i les seves famílies com la dels treballadors». A més a més, han denunciat les llistes d’espera i han reclamat posar l’Atenció Primària en el centre del sistema sanitari públic tant de manera estructural com pressupostària i que les visites tinguin un màxim de 48 hores. També han aprofitat per dir no a les noves fórmules de gestió de l’assistència sanitària i aturar la fugida contínua de recursos cap a la sanitat privada.
Així, la concentració ha servit per emplaçar que es parli i es debati sobre salut, sobre «les polítiques que es vulguin implementar a la sanitat pública catalana i les solucions a les seves greus problemàtiques, i en el fons, del model sanitari del nostre país».
Des de Rebel·lió Atenció Primària han demanat que s’incrementin els pressupostos destinats a la Primària: que siguin d’un 25% del total però «un 25% real, no repartit amb altres serveis». Han aprofitat per denunciar la precarització del sector quan el seu portaveu ha acusat el Govern de deixar els Equips d’Atenció Primària amb «menys personal de l’exigit en serveis mínims un dia de vaga».
En dades reals, aquesta precarització a l’Hospital Vall d’Hebron es tradueix en un increment del número de contractes. En Jordi, de l’assemblea de treballadors, ha explicat que de gener a octubre l’Hospital ha realitzat 22.141 contractes quan té en plantilla 5.926 treballadors. És a dir, la majoria de les persones reben contractes per dies o setmanes. «Quina qualitat de sanitat podem donar si tenim el personal sanitari amb condicions precàries?», ha qüestionat el Jordi abans de donar pas a la Judit, també de l’assemblea. Han demanat que les urgències s’entenguin i es tractin com una qüestió global de tota la ciutat de Barcelona i no localitzar-les per hospitals. És necessari que la situació es reverteixi: tant pels pacients que es troben condicions «denigrants» com pels mateixos treballadors que viuen situacions d’estrès.
La concentració també ha servit per assenyalar les causes principals que envolten la concepció del sistema de salut. «Els factors que determinen la salut són socials i econòmics, estan als nostres carrers i en el dia i dia de les persones, no només dels hospitals», han opinat alhora que han parlat de la complexitat i la col·lectivitat del problema: «la salut no és un assumpte individual ni exclusiu de cada persona».
Per tancar l’acte, Toni Barbarà, membre de la Marea Blanca de Catalunya ha explicat la situació de l’avantprojecte de llei de gestió de la sanitat amb càrrec a fons públics i ha indicat que «en període electoral és un bon moment per plantejar aquestes exigències ja que no s’ha vist una voluntat real política per canviar aquesta dinàmica», ja que «la defensa al dret a la salut no ha estat un tema estrella dels programes electorals dels partits».
La subvenció destinada a contractar tècnics d’inserció per a persones amb discapacitat o amb trastorn mental per tal que els puguin fer un acompanyament laboral a empreses ordinàries ha quedat desbloquejada. L’ajuda, segons es publica al BOE, sumarà 8 milions d’euros. Aquesta subvenció, anomenada SIOAS (Serveis Integrals d’Orientació, Acompanyament i Suport a la inserció de les persones amb discapacitat o trastorns de la salut mental), procedeix del Fons Social Europeu. Fins aquest any el suport econòmic el tramitava la Generalitat a través del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, però l’aplicació de l’article 155 de la Constitució va deixar en mans del govern central donar el vistiplau a la convocatòria.
Un cop desbloquejada, la proposta de subvenció es publicarà també al BOE, cosa que farà possible que les entitats es presentin i si finalment reben llum verd, tindran accés als fons. Una d’aquestes, Down Catalunya, fa dies va emetre una nota de premsa demanant amb urgència de la publicació de la convocatòria, que és de caire anual. Les entitats que promouen la inserció laboral de les persones amb discapacitat a l’empresa ordinària ja han fet la despesa en els preparadors laborals, que no sortís la convocatòria hauria implicat la pèrdua d’uns diners que ja s’han gastat.
L’any 2016 les entitats que es dediquen a la inserció laboral de persones amb discapacitat van ajudar a Catalunya 1.679 persones. «A aquestes persones, que pateixen diverses problemàtiques, se’ls hi fa un seguiment i un acompanyament en tot el procés per trobar feina», explica Marta Obdúlia, de la federació Ecom, una entitat que actualment agrupa més de 140 entitats de persones amb discapacitat física de tot l’Estat Espanyol. Ecom forma part de la Confederació del Tercer Sector de Catalunya.
L’any passat les 40 entitats que van acudir a la convocatòria de subvenció, que tenia una quantitat fixada de 5,4 milions, van ajudar les esmentades 1.674 persones, de les quals es va aconseguir la col·locació d’almenys el 20%, una proporció que supera l’índex d’èxit del SOC. Això es va aconseguir amb un total de 94 preparadors, als quals cal afegir un percentatge de jornada de tècnics d’inserció, de prospectors per trobar feina, d’administratius i de coordinadors, en total es considera que per cada tècnic hi ha altres dos treballadors donant suport. Les entitats i treballadors van quedar en una situació molt insegura quan el Govern central va intervenir la Generalitat.
Els preparadors o integradors laborals són professionals que acompanyen les persones amb discapacitat que fan pràctiques o estan contractades a empreses ordinàries, d’acord amb la metodologia del “treball amb suport”. Durant els primers mesos aquest acompanyament és gairebé diari, fins que el treballador té per la mà totes les feines que li han assignat a l’empresa en qüestió, i a mesura que aquest domini de les tasques laborals es va assolint l’acompanyament es va espaiant cada cop més.
«El problema de fons rau en el fet que aquest servei a la ciutadania depengui totalment de les subvencions», afirma un alt responsable de la Confederació del Tercer Sector. Això fa sigui molt difícil fer programacions. «D’un any a un altre es produeixen oscil·lacions molt grans. Així es va passar de rebre 1,9 milions a poc més de 190.000 euros», assegura Marta Obdúlia. Un altre problema és que no hi ha seguretat perquè a cada convocatòria poden canviar els requisits, «quan del que es tracta és de donar servei a persones que ho necessiten» afirmen a Ecom.
Els anys que la subvenció cau o es produeix un problema, les entitats han de cobrir les despeses acudint al crèdit ordinari, cosa que suposa que a la fi qui s’aprofita és el sector financer i no les persones a les quals es vol protegir, expliquen.
La cooperativa de salut COS es basa en la idea que per a resoldre un problema de salut aquest es pot atacar des de diverses perspectives i no només a partir dels símptomes més evidents.
L’entitat ajunta especialistes de diferents àrees: psicòlegs, especialistes en medicina homeopàtica, medicina general, medicina tradicional xinesa, osteopatia, fisioteràpia obstètrica i especialistes en dietètica i alimentació o reflexologia, entre altres.
Ara mateix, COS és una cooperativa mixta que compta amb 11 socis treballadors i un cercle de col·laboradors que arriba a les 28 persones. A més a més, hi ha dos accessos a la cooperativa: mitjançant fer-se soci per 27 euros al mes, ara mateix hi ha 300 quotes de sòcies (600 persones), o en visites puntuals que no requereixen ser sòcia de la cooperativa i donen visites a preu de mercat. També disposen del que anomenen «quota social» per cobrir aquelles persones que per economia no puguin accedir a la borsa de sòcies.
Ara, a causa del creixement dels socis usuaris, la cooperativa de salut COS té obert fins finals de desembre la possibilitat d’aconseguir títols participatius. La finalitat? Canviar de local, ja que com diuen «Quan el COS creix, la roba queda petita». Ofereixen tres maneres per ajudar a finançar el canvi de local: avalant el projecte, fent-se soci simpatitzant o comprant un dels 200 títols participatius.
Eva Llach és metge de família i havia treballat a un Centre d’Atenció Primària (CAP) abans de passar a formar part de COS. Ara treballa en medicina general, naturopatia, homeopatia, teràpia neural i alimentació ortomolecular.
Jose Herrero és terapeuta i s’ha especialitzat en naturopatia, homeopatia i salut infantil.
Parlem amb ells dos sobre la funcionalitat d’aquest tipus de teràpies, sobre com hi treballen, com veuen el sistema públic d’atenció primària i perquè existeix un rebuig a les anomenades pseudociències.
Heu incrementat un 66% els socis, per què creieu que cada cop s’apropa més gent?
La medicina en general ha fet grans avanços a nivell agut i és molt útil en tot el que són tractaments aguts però no en malalties cròniques. Les eines que utilitza la medicina al·lopàtica són sobretot farmacològiques i no són molt resolutives. Aleshores les teràpies integrals es dediquen a potenciar el sistema de l’individu perquè torni a l’equilibri de l’estat de salut. No vas eliminant símptomes sinó que intentes donar eines perquè sigui el mateix organisme qui recuperi el seu equilibri i el seu estat de salut.
Els pacients se n’adonen d’aquesta diferència. A una migranya vas donant-li medicació i al final, a part de no resoldre la migranya, acabes amb mals de panxa i el fetge fastiguejat. Si potser la tractes amb teràpia xinesa, amb homeopatia o des de la dieta amb fitoteràpia, a part de ser molt més resolutiu no has pres cap tòxic i has fet un canvi d’hàbit que enforteix el teu estat de salut.
Quan veus simptomatologia aguda en un pacient la medicina al·lopàtica és molt resolutiva i fantàstica, salva vides cosa que les altres no però pel que fa a tractaments crònics és molt més resolutiva l’altra.
Mostrant i treballant alternatives, critiqueu la sobremedicació o els fàrmacs que no aporten?
Eva: Més que aportar o no aportar el que passa és que és una eina que no treballa l’individu. Al final, un té un símptoma que ve d’un desequilibri de base: potser d’una mala dieta, d’uns mals hàbits, d’una història emocional… Pots donar fàrmacs però si la base segueix desequilibrada, per molt que l’antiinflamatori et pugui treure el dolor, si tens una depressió o segueixes menjant malament, els fàrmacs l’únic que fan és taponar però no resolen. S’ha de veure una mica l’equilibri.
José: A vegades davant uns símptomes i uns signes amb una teràpia més natural pots mirar de regular-los i modular-los que és diferent que suprimir. Segons la intensitat dels símptomes, segons la naturalesa o el context del procés pots valorar si utilitzar el fàrmac en moments puntuals que per intensitat o situació ho necessitin però no de manera sistemàtica.
Per la part d’apropament al pacient, quines diferències més rellevants veus de quan treballaves al CAP i ara aquí, Eva?
Eva: Al CAP no pots fer de metge, tens 2-3 minuts per pacient com a molt i a més et posen domicilis i urgències. Quan un pacient t’entra amb un símptoma el que pots fer mínimament és explorar i donar alguna cosa i l’única eina que tens és un fàrmac. No pots fer treball de fons perquè no tens temps per fer-ho per molt que t’agradés.
Aquí tenim 1h-45 minuts per pacient i dóna temps de parlar, de saber on viu, com viu, què menja, què fa… de saber el seu dia a dia i quins són els seus hàbits. A partir d’aquí pots treballar molt. Des del CAP no ho pots fer això, el sistema no t’ho permet. Està ple de metges fantàstics però no tenen una altra opció.
Jo veia a 40 pacients per matí. Si algú em venia per una depressió o amb uns símptomes d’ansietat… no podia ni preguntar-li d’on sortia això. No podia investigar res. Tens ansietat? Doncs et dono un fàrmac perquè et calmis.
Quines mesures s’haurien d’implantar per què la gent no tendís a acceptar aquesta sobremedicació?
Eva: Des de l’educació. A les escoles s’hauria d’educar en bons hàbits, que també s’implantessin als propis menjadors i fer molt més exercici també. Ara crec que es fan dues hores setmanals, als paisos nòrdics en fan 8 o 9 d’hores.
Bons hàbits i donar eines per l’autogestió de la salut. Que cadascú sàpiga que una migranya la pots solucionar amb un ibuprofé en un moment donat però que si es repeteix potser serà perquè hi ha alguna cosa que no funciona o que alguna cosa de la teva vida no està anant bé com ara un estrès. S’han de donar eines perquè cadascú pugui autoregular-se la seva pròpia salut.
José: Amb l’autogestió assumeixes tu també la responsabilitat. Sovint el què fem en salut és delegar la responsabilitat. Quan un metge ha de visitar 40 pacients i assumir la responsabilitat doncs opta a vegades per una medicina més intervencionista i defensiva. Amb l’autogestió també es canvia la dinàmica de relació amb el professional.
També s’hauria de realitzar un paper de sensibilització a l’usuari per intentar no sobresaturar el sistema. Que la gent faci consultes realment importants i no per qualsevol cosa també vol dir canviar el sistema.
Un dels serveis on treballeu l’autogestió és als grups de part i criança amb dones i les seves families.
Jose: Normalment els seguiments que es fan dels embarassos són molt protocolaris i es basen en una sèrie de cribatges per descartar malalties. Sovint posen més força en descartar la malaltia que no en potenciar la salut. Per mi sí és favorable el cribatge però mentre no tingui més força que el fet de potenciar la salut…
El què fem en aquests cursos i tallers és que la gent prengui consciència de la salut física, relacional i en el vincle i això ho seguim mantenint en la primera etapa de la infantesa. També els hi donem eines a les famílies perquè puguin gestionar quan el nen té mucositat, febre… els acompanyem perquè a la mínima no facin ús de l’antitèrmic o d’aquesta farmacologia supressora. Es genera un altre tipus de relació amb el professional.
Eva: Els usuaris poden decidir una mica com serà el seu part sempre acompanyats del consell mèdic però no amb el metge com la veu cantant del procés. No ha de ser el metge, l’infermer o la matrona qui digui com, on, quan i ja, sense deixar-te ni tan sols opinar. Que sigui una mica un u a u. “Jo estic prenyada, jo vull parir i voldria que fos així”, diuen. També és important que les persones estiguin preparades per si hi ha alguna complicació puguin integrar-la i acceptar-la sense que sigui un trauma.
La capacitat de decidir dins un procés d’embaràs, part i criança és fonamental per ser després conseqüent amb el que un sent. El que moltes vegades passa amb aquestes dones és que després es queden com si les haguessin obligat a passar per un camí per on no volien passar. No és el fet d’haver acabat en cesària sinó el com. A vegades s’han sentit agredides. Moltes ens diuen ‘a mi m’han maltractat’. No és pot arribar a aquest punt en un moment tan bonic de la teva vida. No has d’acabar amb un sentiment d’agressió.
És important saber acompanyar aquestes persones i que elles puguin decidir.
Tots aquests processos comporten temps. Creieu que els ritmes de vida, l’estrès o les condicions socioeconòmiques situen als pacients en un paper passiu?
Eva: Al final la salut és un negoci. Aquest és el problema. Més que ser víctimes de l’estrès, som víctimes de fer negoci i treure diners en tot. Quan els diners deixin de ser el primer factor que ens interessa com a societat, tot això començarà a millorar però si només vols treure diners i enriquir-te… Al final, un CAP està gestionat econòmicament i et demanen números. Per això et posen a 40 en comptes d’agafar un altre metge i que siguin 20 i 20. El metge no pot fer res més que donar fàrmacs. És una qüestió bàsicament econòmica. Per mi és un tema molt complicat.
Jose: Hi ha gent que opta per viure d’una manera més conscient l’embaràs, el part, la criança, també hi ha projectes d’educació més respectuosa. Hi ha gent que dins el sistema busca petites illes per moure’s d’una altra manera. Per això fem aquí cursos i tallers de sensibilització i d’educació en salut.
Funcionen?
Eva: Les persones tenen molta més consciència que són una part activa de la seva vida i en la salut també se n’adonen. Veuen que no han d’estar dirigits ni fer el que diu l’al·lopatia perquè veuen que altres medicines potencien el seu propi ésser com per poder curar-se. Prenen consciència de la part activa del sistema de salut i són capaces de decidir.
El concepte «el metge» ve d’una societat molt reprimida, molt més inculta que pensava que qui sabia era el metge i punt. Això per sort ha anat evolucionant i la gent es diu a si mateixa que és una part activa de la seva vida, que sap el que li convé i, per experiència pròpia, veu que potser hi ha vies que no l’ajuden, van per altres, experimenten i veuen que els ajuda.
Jose: També fomentes una relació més horitzontal en aquests espais. No hi ha ni uniformes que marquin diferències, ni taules pel mig… les consultes són més extenses i dones peu perquè la gent agafi confiança. Veus que aquella persona se sent més còmode i s’implica d’una altra manera dins el procés de salut.
Eva: També pels mitjans de comunicació. Ara et ve un pacient i sap més que tu perquè s’ha informat per mil llocs diferents. Aleshores tu l’acompanyes fins a un punt i després ell ja decideix.
A vegades jo dono tractaments al·lopàtics. Per exemple, l’altre dia em va venir una pneumònia i vaig receptar-li un fàrmac. Jo ho vaig deixar per escrit: no m’arrisco a tractar-ho d’una altra manera. Els hi explico com pot evolucionar, els hi dono la informació i després ja els hi dic ‘tria tu’. Els hi dono la recepta i ja després si no s’ho volen prendre… perquè aquí a vegades la gent és més radical que tu. Tenir la informació al final és el que els porta a decidir però no és una informació amenaçant.
Posem dos casos. Una dona amb fibromiàlgia, que és crònica, i, per altra banda, una dona amb càncer de mama que ha decidit no tractar-se. Quins passos seguiu amb elles un cop passen per la porta i qui intervé?
Eva: Normalment primer els hi oferim una visita gratuïta informativa on ens explicaria què li passa, què li han proposat, ens comentaria que no vol fer res i preguntaria que aquí què li proposem. Jo el «no vull fer res» el discuteixo molt. Jo no sóc de no fer res des de l’al·lopatia tampoc. Li fem una entrevista i una revisió dietètica on si veiem que realment hi ha carències importants de dieta doncs li proposem fer una dieta anticancerígena. També podem proposar diverses teràpies: si hi ha un rerefons emocional, psicologia, medicina xinesa, osteopatia, homeopatia, teràpia natural, tècnica Alexandre, kine, hi ha moltes teràpies. Segons la persona i el cas li proposem una o una altra. Proves una per donar-li una mica d’energia al procés després proves una altra cosa…
Jose: En alguns casos es busca que sigui complementari. Hi ha gent que té els seus tractaments i aquí el que fem és reforçar el mateix terreny, millorar la capacitat d’adaptació, a l’entorn… segons el tipus de procés aquella persona es pren la medicació recomanada i nosaltres anem mirant la simptomatologia que genera el tractament. Fem desintoxicació i neteja.
Després sigui per com està el pacient o per la duració del procés ja es pot decidir si vol seguir amb la via farmacològica o mèdica o amb la natural o que siguin complementàries.
Eva: El que també funciona per veure això és que cada setmana ens reunim tots els terapeutes i parlem dels diferents casos que portem en comú. Per exemple, de la fibromiàlgia en parlem des de la psicologia, l’acupuntura i l’osteopatia. Cadascú aporta una informació diferent. El què fem és mirar cap a on va, en quin moment psíquic està i com està afectant això físicament.
Jose: Això també és un punt. Ara mateix la medicina està molt especialitzada. Aquí mirem d’enfortir a la persona
Eva: No anem al símptoma en concret sinó a la persona. No és la malaltia, sinó el malalt. Això t’ho ensenyen a tercer de Medicina però al final és una qüestió de temps i de diners.
Canvieu de local per què heu aconseguit fidelitzar les sòcies?
Eva: Sí. Hi ha gent que ve per passar un procés terapèutic que quan acaba marxa però en general la gent es manté. Tenim uns preus més assequibles que altres clíniques privades d’homeopatia o osteopatia.
Jose: Hi ha gent que ens diu que en el fons això és un projecte privat i que no volen sumar-s’hi perquè aposten per una salut pública. Nosaltres també apostem per una sanitat pública però sentim que el què fem és transformador quant a model salut. Sensibilització, amb una part més activa pel pacient, amb més espai…
Us han arribat crítiques també per l’activitat que realitzeu?
Eva: Directament no, però les «pseudociències» estan a l’auge de les crítiques. Un twitter ens va dir que estafàvem a la gent…
Jose: Amb el canvi de local i sol·licitar títols participatius alguna reacció va haver-hi.
Eva: Sí. Que érem un engany.
Jose: Però cada cop hi ha més demanda d’aquest tipus de teràpies. Quan estàs treballant veus els beneficis i les seves limitacions. Medicina integrativa és també identificar els límits.
Critiquen per què no interessa que es conegui o realment no funciona?
Eva: Això respon a la frase que ‘allò terapèutic és el que es pot demostrar pel mètode científic’. El que passa és que moltes d’aquestes teràpies no són demostrables pel mètode científic, justament són molt més energètiques. S’ha de buscar un altre mètode per poder-les demostrar o veure que per molt que no siguin demostrables en certa gent funciona.
Diuen que si no es pot demostrar, no és vàlid. Per mi existeix, és real. La medicina xinesa és més antiga que la nostra, existeix i funciona encara que no es demostri pel mètode científic. Hem de buscar altres mètodes si els necessitem per poder demostrar que els canvis energètics que es produeixen serveixen d’alguna cosa.
Jose: La medicina té un paradigma i té la seva justificació en el mètode científic basat en aquest paradigma. A vegades no entén una altra mirada o procés. Nosaltres pensem que si un procés admet diferents enfocaments doncs cal ampliar el focus i així la gamma de recursos per poder acompanyar.
Individualitzar el cas i veure dins l’amplitud totes les opcions tecnològiques, convencionals o naturals sempre tenint en compte la persona, la seva part activa i el que mou a aquella persona.
Què voleu fer amb el local?
Eva: Ara l’única metgessa fixa al centre sóc jo encara que comptem amb una pediatra i una infermera. Fora del centre tenim COS dental i amb el canvi de local l’incorporarem perquè el dentista pugui fer molta més integració. A més, passarem de 5 a 14 consultes.
Amb el nou local també començarà a treballar amb nosaltres una ginecòloga, tindrem un ecògraf, que està molt reclamat, i possiblement tindrem una digestiva. Seguirem fent medicina integrativa però ja serà un centre mèdic amb més especialitats mèdiques a banda de les teràpies que ja oferim.
“Vinc d’un país on la meitat som refugiats, l’altra meitat són màrtirs i la resta només espera. Cansat de l’obscur silenci de les paraules ‘gana’, ‘fred’ i ‘pèrdua’, quan l’eco de les bales, les veus i les explosions es tornen normals. Quan la mort es torna normal. Quan els amics cada cop són menys”. Així parla Mohammed Abdulmahid de la seva terra, de Síria.
Té només 23 anys i va començar a exercir d’infermer al bell mig de la guerra que afecta el país des de 2011. Al Mohammed li costa parlar de la seva feina en hospitals bombardejats i dels amics i família que ha deixat enrere. Com millor s’expressa és a través de la poesia. Així, aquesta primera reflexió pertany a uns versos en els quals ell es veu com un “ambaixador de la pau” davant qualsevol persona que li pregunti per Síria.
Assegura que vol explicar a la gent que vulgui escoltar-lo quina és la situació actual a Alep, on ell va exercir durant més d’un any, en hospitals “foradats pels impactes de les bombes”. Però quan és preguntat per la guerra que ha deixat enrere riu. En Mohammed riu sempre, de manera sonora quan desvia la mirada i intenta trobar les paraules per a un “horror que no es pot explicar ni en àrab ni en anglès”. I també riu, de manera més distesa quan parla sobre que està estudiant castellà i intenta comunicar-se filant algunes frases.
Avui en Mohammed tornarà a ser ambaixador de la pau durant la mostra de cinema i salut ‘Salut, Drets i Acció’, on serà a la taula rodona que aprofundirà en el documental Nowhere to hide, que explica la història d’en Nori, un infermer iraquià. “Les dues històries, la seva i la meva, tenen molt en comú”, explica en Mohammed. Torna a riure quan s’excusa per no “poder posar paraules per a explicar l’experiència com a infermer a Alep”, però després d’un breu silenci sentencia que “veure els hospitals del documental és com veure els d’Alep. Al terra d’on jo treballava sempre hi havia sang. Sempre”.
Un infermer sota les bombes
“A l’hospital sempre estàvem amenaçats per les bombes. El lloc on exercia ja estava destrossat i això complicava moltíssim les condicions per a treballar. Però més dur era si pensava que si necessitava res no podia anar a cap centre mèdic perquè tots els de la ciutat havien estat arrasats”, recorda en Mohammed. Quan va començar la guerra, els hospitals van ser dels primers edificis en rebre els impactes dels bombarders.
Així, la situació es traduïa en foscor: sense electricitat ni llum. Ni medecines. “No podíem atendre a la gent que ens arribava. Però ho fèiem”. En Mohammed recorda treure recursos d’on podien, però si la situació de la persona a la que intentaven salvar la vida era molt crítica, “l’enviàvem a Turquia, que no és lluny d’Alep”.
La imatge de duresa i dificultat de la frontera entre Síria i Turquia baixa la intensitat quan “s’intenta creuar en ambulància. Als malalts ens deixaven passar-los a l’altra banda. Però per la resta, la frontera està tancada”, recorda en Mohammed, qui també va passar per l’experiència de creuar la frontera. Però ell no com a ferit, sinó com a refugiat.
“Les condicions a Alep eren insostenibles per mi. Ja no hi podia fer res més”. Ni com a civil ni com a infermer: “tampoc no hi havia metges. Cada dia eren menys. Els que no havien mort, fugien. Queden molt pocs doctors als hospitals de Síria”, exposa en Mohammed, que de seguida afegeix que ell “no volia marxar. Ho vaig evitar de totes les maneres possibles. Però van ser cinc anys de guerra”.
La família d’aquest jove “implorava per a que deixés el país”, però en Mohammed es resistia. “Inclús suportant tota la pressió que em queia sobre a l’hospital, l’única cosa en la que podia pensar era en que si marxava, trobaria molt a faltar a la meva família. I és el que m’està passant”, reconeix. Però un dia, tornant a casa després d’haver estat treballant a l’hospital, va saber que quatre persones de la seva família havien mort en un bombardeig. Va ser aquest el moment en que va decidir marxar? “Pot ser…”.
D’un hospital sirià a la Universitat Autònoma de Barcelona
Porta poc més de dos mesos a Barcelona, on estudia castellà a la UAB. Ja s’ha tret el primer dels sis certificats, fita que li dóna la confiança suficient com per atrevir-se amb algunes frases però que encara el fa entrebancar-se amb algunes paraules. Després d’alguns malentesos i pronunciacions estranyes acaba escrivint el nom del barri de Sarrià a una llibreta, per a explicar que és on té el pis d’acollida per a refugiats on actualment viu ell i 20 persones més.
Aquest pis és (de moment) l’últim pas d’una travessa que va començar amb un viatge de dos dies a peu des d’Alep fins a Istanbul. “Viatjava tot sol i vaig acabar treballant a un restaurant turc. Primer rentava els plats, però després vaig acabar de xef”, explica l’infermer. “Saps que diuen que Turquia no és un bon país per a refugiats? Ho corroboro”.
Així que, després de sis mesos va deixar el país que ara acull al seu germà, qui va fugir de Síria després que en Mohammed, amb la seva dona i fills. “Però a ells els va millor”, confessa. La següent parada va ser Tessalònica. Allà va passar per dos camps de refugiats diferents durant una estança que es va allargar un any i set mesos.
Al camp de refugiats no exercia d’infermer, però sí que “ajudava a la gent. Era voluntari, ensenyant àrab i altres coses a grups de nens”, recorda. Ara, però, torna a estar preparat per a treballar en un hospital, “l’únic impediment són els permisos, per això estudio castellà”, explica.
Així, preguntat sobre com se sent aquí, a Barcelona, torna el riure sonor. “No ho sé. Ara mateix, a mi no m’agrada res. Jo sé que Barcelona és la millor ciutat d’Europa i tot està bé aquí, però ho sento, a mi ja no m’agrada res. No sóc feliç”. Però no deixa de somriure.
Diu que està demanant l’asil a Barcelona perquè “d’una altra manera no podria fer pas res”, però assegura que quan Baixar al-Assad marxi de Síria “jo hi tornaré de seguida. Passi el que passi i sigui com sigui la meva vida fora de Síria, jo hi tornaré”, reitera. I és que, com diuen els seus versos, que parlen per ell: “Vam néixer per ser fills de la vida. Jo no ploro. Només és la nostàlgia que humiteja els meus ulls”.
Cinc anys després del cas Quintana, un jutge de Barcelona torna a tenir sobre la seva taula una querella per una lesió provocada pel tret d’una bala de goma. Roger Español, ferit l’1-O després d’impactar en el seu ull un projectil de la Policia Nacional als voltants de l’escola Ramon Llull, ha presentat aquest dimarts una querella contra tres agents antidisturbis per un delicte de lesions.
El primer que Español, representat per les lletrades Anaïs Franquesa i Laia Serra, demana al jutge és identificar a l’escopeter de la Policia Nacional que li va disparar, el que resultarà de vital importància per a la recerca. Als què sí que han aconseguit identificar les advocades és a dos comandaments dels antidisturbis que van dirigir l’operatiu en el col·legi Ramon Llull. La querella també es dirigeix contra ells.
La querella exposa que un escopeter, de moment no identificat, «va apuntar recte i va disparar» directament a la cara d’Español, que «immediatament va notar l’impacte a la part dreta de la cara». Remarca la querella que ni Español, que estava al carrer Sardenya entre Diputació i Gran Via al moment l’impacte, ni altres persones del seu voltant estaven provocant disturbis.
«Iniciem el camí judicial per demanar justícia, veritat i l’erradicació de les bales de goma en el conjunt d’Espanya», ha explicat la lletrada Anaïs Franquesa, del centre Irídia per a la defensa dels drets humans. L’advocada ha concretat que tenen fins a vuit escopeters de la Policia Nacional identificats que estaven als voltants de l’escola Ramon Llull, i s’ha mostrat convençuda que el jutge d’instrucció 7 de Barcelona imputarà a l’antidisturbis que va disparar a Español.
A més de voler «arribar fins al final» en aquest cas, en paral·lel al procés final els querellants busquen aconseguir que la lesió d’Español serveixi per derogar l’ús de les bales de goma en tot l’Estat, igual que va ocórrer a Catalunya amb els Mossos després del cas Quintana.
«Vull ser l’últim ferit per bala de goma de tot l’Estat», ha afirmat Español en roda de premsa. Ha explicat que al moment del tret es dirigia a casa dels seus pares a buscar una cadira perquè la seva mare es pogués asseure mentre esperava per votar l’1-O. A conseqüència de l’impacte, ha perdut la visió de l’ull dret i ha sofert diverses lesions en els ossos de la cara.
«La legislació de les bales de goma a l’Estat és difusa, però no volem millorar o regular-les més, sinó abolir-les», ha resolt l’advocada Laia Serra. Per aconseguir la prohibició de les bales de goma, els querellants tenen el suport de l’Ajuntament de Barcelona, que també es personarà com a acusació particular en la causa. «El cas de Roger Español concentra tota la barbàrie que es va viure l’1 d’octubre», ha afirmat el tinent d’alcade Jaume Asens.
El mateix Español ha gravat en un vídeo on demana la col·laboració ciutadana per identificar al policia que li va disparar, i en el que també ha participat Ester Quintana, que cinc anys després encara no sap quin Mossos d’Esquadra li va rebentar un ull. Español no vol que el seu cas acabi igual.
