Just Deploy It!

Categoría: Moviments

  • La reinvenció del SARA contra el confinament: dones i infants mai sols davant la violència masclista

    Durant l’època de confinament es van buscar eines i recursos per socialitzar els números de telèfon d’atenció contra les violències masclistes i es van llançar campanyes que transmetien el missatge «contra la violència masclista, que no ens aturi el confinament». Per exemple des de la Diputació de Barcelona explicaven que el confinament obligatori que derivava de l’estat d’alarma decretat pel govern central fruit de la pandèmia del COVID 19, va trasbalsar la vida de la població de manera general, i de manera específica de les dones.

    Un dels impactes principals va ser que moltes dones i els seus fills van veure’s obligades a conviure amb el seu agressor mentre que, al mateix temps, els serveis d’atenció especialitzada patien una reconfiguració en la seva metodologia donada també la situaciò d’excepcionalitat.

    Ruth Capdevila Mayà és la directora del Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA), un servei ambulatori vinculat a l’Ajuntament de Barcelona que ofereix atenció específica a persones víctimes de situacions de violència masclista (dones, infants i adolescents, i persones LGTBI, o persones del seu entorn proper directament afectades per aquesta violència). També proporciona assessorament al personal professional i les persones de l’entorn de les víctimes.

    Tal com elles defineixen, al SARA s’atenen els diferents tipus de violència masclista i és la porta d’entrada als recursos públics i privats d’acolliment d’urgència i de llarga estada per a persones que viuen situacions de violència masclista. Així, l’estat d’alarma ha fet que les seves treballadores canviessin les maneres de fer i relacionar-se i que les dones en situació d’acollida potser veiessin allargar-se una mica més del compte el canvi d’una acollida d’urgències cap a una acollida de llarga estada. El motiu? No poder-se moure cap a recursos residencials de la mateixa manera que la resta de la població tampoc podia fer grans moviments. Les dones que havien de passar de recursos residencials a autonomia tampoc ho van poder fer. Tot i així, un cop avançades les fases del desconfinament, el SARA ja va poder reiniciar els processos que s’havien aturat per la COVID.

    Tot i veure alguns processos posposats, Capdevila afirma que «no hi ha hagut cap dona que no haguem acollit per una manca de recursos. Això és important remarca-ho i el servei ha estat actiu tot el confinament». Com als hospitals, al SARA prioritzaven les urgències i innovaven telemàticament per continuar amb els seguiments. 

    Com ens explica Ruth Capdevila, directora del servei, a mesura que s’ha anat sortint de l’estat d’alarma s’ha anat augmentant la presència de l’equip però en un inici es van prioritzar només les urgències d’atenció personal. Qui feia teletreball, feia seguiment a nivell telefònic «d’una manera molt proactiva». De fet, es van fer el doble de seguiments que el mateix mes de l’any anterior. Això es deu potser perquè en molts casos no esperaven que les dones truquessin, sinó que ho feien des del mateix servei per ajudar a treballar totes les angoixes que se’ls hi podien generar a les dones en estat d’acollida o a les dones que encara conviuen amb el seu agressor.

    «A tot arreu vam posar molta imaginació però sobretot amb les que estan convivint amb l’agressor», explica Capdevila, ja que, «en estar confinades, només per entrar en contacte amb elles ja havies de ser molt curosa». Per no crear situacions de risc, ja en situacions prèvies al confinament, les psicòlogues del servei busquen mecanismes per fer-se entendre amb la dona que conviu amb el seu agressor. Així, si no pot parlar, no cal que ho verbalitzi.

    A banda de trucades també s’ha fet ús d’aplicacions de missatgeria, correus electrònics i també s’ha contactat a través dels Centres d’Atenció Primària. La coordinació ja existent ha servit durant el confinament per poder saber com es trobaven les dones a les quals se’ls hi feia seguiment.

    Adaptació i supervivència

    Com ressalta Capdevila, la capacitat d’adaptació de les dones ha meravellat a la majoria de l’equip però si això ha passat, destaca, és perquè aquestes dones ja venien de situacions de violència i supervivència. El confinament ha fet que els homes es trobessin el poder de tenir el control total de la situació a casa. Les demandes de les dones anaven dirigides a la necessitat de contenir l’angoixa. En aquesta línia, Capdevila destaca que han baixat molt els números d’atenció d’urgències «perquè elles s’han continuat adaptant i també perquè no sabien si podien sortir o no al carrer. Tot era molt inestable a nivell social».

    Un cop avançades les fases, quan les dones han pogut recuperar l’autonomia, les dones han pogut realitzar més sortides i la violència ha augmentat de nou en veure els agressors que perdien el control. «Quan van poder sortir els nens als carrers, aquella setmana vam tenir moltes urgències amb molts nens», comenta Capdevila. I això s’explica perquè en poder sortir amb els nens, les dones s’apropaven als CAP, cosa que abans no feien per no deixar els infants sols a casa amb l’agressor. «Com li expliques a l’agressor que surts a comprar amb els nens si no poden sortir al carrer?» I justament per això les visites al SARA van augmentar quan els nens van poder començar a sortir.

    Però a la demanda de contenir l’angoixa també s’hi sumava una necessitat d’acompanyament emocional: «moltes dones pensaven: ‘ostres i si està malalt qui el cuidarà?’». Capdevila afirma que sempre actua la cura cap a l’altre en els casos de violència.

    Assenyala a més que les dones estan acostumades a viure amb el seu agressor i que dins d’aquesta supervivència han continuat desenvolupant les seves habilitats. Això no vol dir, apunta, que els casos no hagin augmentat tot i la seva capacitat de contenció. De fet, les trucades per buscar moments d’ànims han augmentat i les dades apunten que la corba exponencial augmentarà: «amb la llibertat de comunicació, apareixeran nous casos». Això ho explica perquè cal entendre que la violència no va començar amb el confinament, ja hi era abans: «la situació que ha canviat és la de fora i, per aquestes dones, fa més por la situació de fora que la de dins, que ja la coneixen».

    En aquest sentit, Capdevila explica que s’han trobat amb casos que l’escalada de violència s’ha iniciat quan les dones han començat a sortir amb els nens i els homes han perdut el control dins el domicili. Algunes d’aquestes dones han patit agressions físiques i han arribat al SARA des dels CAP. Un altre tipus de cas que els hi ha arribat és el de les dones que les amenaçaven, «els hi deien: ‘te voy a echar, te vas a ir a la calle’ i clar aquí l’amenaça era quedar-se soles i fora amb la COVID… Es tracta d’una violència molt psicològica, ja que la visió era que el perill estava al carrer i jo com a maltractador t’amenaço amb què et deixaré al carrer».

    Aïllament social com a cicle de violència

    La tasca del SARA ha estat doncs rebaixar l’ansietat i sobretot dir ‘no tinguis por a sortir de casa si necessites sortir’. Rebaixar aquesta angoixa no significa ser capaç d’aguantar més, sinó ser capaç de poder sortir. Quan això no ha estat possible, des del SARA inclús han anat a casa de les dones amb cossos de policia perquè aquestes poguessin sortir de casa.

    No comptar amb suports o una xarxa propera forma part del cicle de la violència que viuen. L’aïllament social i familiar és usual i, com indica Capdevila, moltes dones recuperen les relacions un cop han pogut sortir de la situació de violència. «Vull entendre que alguna dona no ha vingut a nosaltres perquè sí que ha comptat amb ajuda». Però paral·lelament que l’aïllament sigui un dels efectes de la violència masclista, «demanar algú que t’aculli a casa en època de COVID ha generat més barreres perquè ha operat molt des de la por».

    Les necessitats i per tant les dades han anat en augment des de l’entrada en fase 1 i això ha fet que tot l’equip del SARA, en paraules de la seva directora, hagi donat més enllà de les seves capacitats. «Tothom ha sigut proactiu i s’ha inventat allò inventable, ha vingut a treballar més hores si feia falta i ha deixat coses personals per posar-se en contacte amb les dones. Hem tingut un equip molt potent i val la pena poder-ho expressar», comenta Capdevila.

  • Treballadores de la neteja sanitària: 30% d’infeccions per Covid amb zero compensació

    Centenars de treballadores i treballadors de la neteja en l’àmbit sanitari s’han concentrat a les portes dels establiments on presten servei per protestar perquè la Generalitat no els ha tingut en compte a l’hora de reconèixer una compensació econòmica, com ha fet en altres grups laborals. Els operaris de la neteja a la sanitat van ser qualificats de personal essencial en el punt àlgid de la pandèmia però han quedat exclosos de reconeixement oficial i també econòmic.

    Eloïsa Valenzuela és la secretària del sector de neteja de la UGT de Catalunya. Afirma que les concentracions van més enllà d’una protesta puntual: «estem en un procés que tindrà més recorregut», afirma. Ho fa recordant que entre els treballadors de la neteja que presten el seu servei a la sanitat, unes 3000 persones aproximadament, la majoria dones, el percentatge d’infeccions va arribar al 30%, curiosament una taxa molt similar a la de treballadors sanitaris. Però afirma també que en la lluita contra la pandèmia hi han treballat en primera fila moltes més persones de l’àmbit de la neteja: “gairebé ningú en parla però cal recordar les treballadores i treballadors del Centres d’Atenció Primària (CAP) i especialment les persones que han fet la neteja en les residències de la tercera edat, això ens situaria en un nombre molt més alt del que es parla ara”, assegura.

    Protesta i servei

    Per aquests motius, UGT i CCOO han cridat a concentrar-se als treballadors i treballadores de la neteja que presten el seu servei en els establiments sanitaris. Ho han fet aprofitant el temps que tenen per fer l’entrepà als matins perquè no han volgut afluixar la tensió, que continuen mantenint per fer que els punts d’atenció al públic de la sanitat siguin segurs.

    Les concentracions han estat especialment vistoses a les portes dels hospitals i CAP per reivindicar i exigir el pagament, a les persones que fan la neteja, de la gratificació anunciada per al personal sanitari i sociosanitari, i per sol·licitar l’abonament del plus de perillositat establert al conveni col·lectiu de la neteja davant les habituals situacions de risc i perillositat que pateix el col·lectiu.

    Eloïsa Valenzuela explicava: “ara ningú en parla, però ni els metges entraven en les cambres d’hospital si abans no hi havia passat el personal de la neteja a garantir la seguretat contra la COVID. Van fer doblar torns perquè les netejadores eren personal essencial, però ara ja se n’han oblidat d’això”.

    A tot això se suma la llarga lluita que en alguns casos s’ha lliurat perquè, a l’inici de la crisi, moltes treballadores no tenien equips de protecció individual que els permetés operar minimitzant el risc.

  • La desescalada confirma l’amenaça dels rebrots i obre pas a una nova onada de restriccions internacionals

    L’amenaça del rebrot ja no és fantasma. És real. I s’està manifestant en llocs concrets de països distants: el Marroc, Corea de Sud, Portugal, Alemanya i, fins i tot, províncies d’Espanya.

    El contagi de 1.553 persones amb coronavirus relacionades amb un escorxador a l’oest d’Alemanya ha portat aquest dimarts a les autoritats regionals a decretar el tancament parcial de la vida pública en els districtes de Gütersloh i Warendorf. Més enllà del rebrot a l’empresa càrnia Tönnies, el nombre de contagiats al districte de Gütersloh és de 24, informa Efe. La idea és poder determinar amb la realització de test massius fins a quin punt es pot haver estès el coronavirus entre la població. El primer pas després de detectar el rebrot a l’escorxador va ser el tancament de col·legis i guarderies, que ha afectat 50.000 menors.

    L’empresa càrnia també s’ha clausurat, i s’ha aïllat als seus 7.000 empleats encara sense haver-los fet el test. Part dels afectats són treballadors de Romania i Bulgària. Dels 6.140 tests realitzats, 1.553 van donar positiu, al que se sumen alguns altres casos confirmats de l’entorn familiar.

    Primer punt afectat a Alemanya en la desescalada

    Gütersloh és el primer districte a Alemanya afectat per la reintroducció de mesures restrictives des del retorn gradual a la nova normalitat al llarg del mes de maig. Les autoritats regionals han elaborat un paquet de mesures que inclouen la reducció dels contactes al nucli familiar o altres formes de convivència en una llar i el tancament de locals i instal·lacions públiques i privades, així com activitats on no és obligatori l’ús de mascareta. Aquestes normes s’han estès a Warendorf, on residien alguns treballadors de l’empresa càrnia afectada.

    Així mateix es forçarà el compliment de la quarantena i s’ampliarà la realització de test a tots els grups vulnerables, a tots els empleats en empreses càrnies i a tot ciutadà interessat a conèixer el seu estat.

    Al focus al voltant de l’empresa Tönnies se sumen brots registrats en un bloc d’habitatges de Göttingen (centre) i d’un barri de Berlín que ha disparat el factor de reproducció de la covid-19 a valors per sobre del 2,03, tot al baix còmput de noves infeccions en el conjunt de país.

    El nombre de contagis verificats, d’acord amb les xifres del RKI, competent en la matèria al país, és de 190.862, fet que suposa un augment de 503 respecte al dia anterior. El nombre de víctimes mortals va pujar a 8.895, mentre que el de pacients recuperats està en 175.700.

    Marroc

    L’Operació Pas de l’Estret (OPE), que cada estiu permet a més de tres milions de marroquins tornar al seu país per vacances, no tindrà lloc aquest any: encara no es coneix la data d’obertura de fronteres per part del Marroc. Així ho va anunciar el ministre d’Exteriors del Marroc, Nasser Burita aquest dilluns.

    En 2019 un total de 3.242.970 passatgers i 760.215 vehicles van prendre part en l’OPE, un 3% més que l’any anterior, segons les xifres del ministeri espanyol de l’Interior.

    En la seva compareixença davant el Parlament, Burita va indicar que els emigrants marroquins residents a l’estranger podran tornar al seu país d’origen quan s’obrin les fronteres terrestres, aèries i marítimes, però no va precisar data per a aquesta obertura. Al mateix temps va puntualitzar que aquests retorns estaran subjectes a les mesures preses pels països de trànsit (en particular Espanya i Itàlia) i a la situació epidemiològica tant marroquina com internacional, informa Efe.

    A més, s’ha d’imposar als viatgers diverses condicions, com l’obligació de sotmetre a un confinament individual de nou dies i la realització de dues proves de descart al principi i final de l’aïllament.

    El director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries, Fernando Simón, ha assegurat que el Marroc ha fet un favor a Espanya amb la decisió de suspendre aquest estiu l’operació Pas de l’Estret. «A nosaltres ens beneficia», ha dit l’expert, en comentar que amb la suspensió del Pas de l’Estret, s’evita «la concentració a Algesires» de milers de persones esperant els ferris, moltes d’elles «amb un alt nivell adquisitiu, però també moltes desfavorides» i «amb més probabilitat de transmissió que podrien originar un «problema important».

    Marroc va superar dilluns la barrera de 10.000 casos de coronavirus, amb 102 nous infectats, més de la meitat dels casos detectats a la regió de Rabat i el nord, que inclou les ciutats de Salé i Kenitra i el seu entorn.

    En aquesta última regió, i precisament a la localitat de Lalla Mimouna, i en pobles veïns, i va esclatar en els últims dies el pitjor focus de virus localitzat al país en els últims tres mesos amb 700 casos de contagis, localitzats principalment en dues empreses de fruita espanyoles.

    Es tracta de 700 dones que treballen recollint madueixes que seran ingressades en un hospital de campanya aixecat ad hoc a la població de Sidi Yahya del Gharb (uns 50 quilòmetres a nord de Rabat).

    Un altre focus ha aparegut en les últimes hores a la localitat de Tarfaya, a 100 quilòmetres a nord d’Aaiun (al Sàhara Occidental), després que les autoritats marroquines trobessin ahir 37 casos contagiats en una pastera interceptada amb 50 emigrants subsaharians que tractaven d’arribar a les costes de les illes Canàries.

    Aquests nous focus es produeixen en un moment en què el Govern marroquí va anunciar una sèrie de mesures per accelerar la desescalada al país.

    A partir de dijous que ve, es permetran més activitats comercials i econòmiques, a més d’altres d’oci i esbarjo, així com major moviment dels ciutadans a tot el país amb l’excepció de les ciutats de Tànger, Larache, Kenitra i Marràqueix, on de moment es registra un nombre elevat de casos actius.

    Les autoritats també van anunciar la represa de l’activitat turística i hotelera al país amb un aforament del 50% en un primer moment i limitant-se al turisme interior.

    Iran

    El nombre de morts diaris per la COVID-19 va superar aquest diumenge el centenar a l’Iran, on no es registrava una xifra de tres dígits des de fa dos mesos. La portaveu del Ministeri de Salut, Sima Sadat Lari, ha informat que en 24 hores es van comptabilitzar 107 morts i 2.472 contagis de coronavirus, informa Efe.

    Des del passat mes de maig els casos de contagi van tornar a presentar una tendència ascendent a l’Iran, després que les restriccions imposades per controlar la pandèmia fossin relaxant-gradualment des d’abril. De fet, l’última vegada que els morts diaris van superar el centenar ser el passat 13 d’abril. Des de llavors, aquesta dada sempre havia estat de dos dígits.

    El nombre de contagis diaris va marcar un rècord el passat 4 de juny, quan es van comptabilitzar 3.574 nous casos, la dada més elevada des de l’inici del brot al febrer. Davant l’augment dels casos, el president iranià, Hassan Rohani, va assegurar que de ser necessari tornaran a imposar restriccions com el tancament de comerços, restaurants i mesquites.

    Corea de Sud

    Corea de Sud reportar 17 nous casos de coronavirus registrats el diumenge, la menor xifra en gairebé un mes, tot i que les autoritats sanitàries van advertir que encara estan preocupades per l’aparició de grans rebrots a Seül i altres zones.

    Els 17 casos -sis van ser importats i 11 de transmissió local- suposen la menor xifra al país asiàtic des del passat 26 de maig i eleven la seva total de contagis detectats a 12.438, segons ha informat el Centre per al Control i la Prevenció de Malalties Infeccioses de Corea (KCDC).

    La xifra també suposa una important caiguda respecte als 48 i 67 casos reportats dissabte i diumenge, respectivament, i, en aquest sentit, el KCDC va recordar que la dada pot respondre al fet que el nombre de proves PCR sol reduir els caps de setmana (el diumenge es van realitzar una mica més de 5.000 enfront de les més de 12.000 de divendres), informa Efe.

    Després estabilitzar el nombre de contagis i iniciar-se una fase de distanciament social més laxa el passat 6 de maig, la regió de la capital haver de fer marxa enrere fa gairebé un mes a causa de la constant aparició de brots lligats a esglésies, bars, saunes, centres de distribució, karaokes o empreses de venda porta a porta.

    Tots aquests espais han estat ara qualificats d’»d’alt risc» i han d’implementar mesures de prevenció més estrictes com, per exemple, l’ús obligatori de codis QR per a clients.

    A Corea del Sud, un dels països que millor ha controlat el coronavirus i que, a més, no ha recorregut a confinaments ni ha tancat fronteres, només hi ha actualment 1.277 casos actius (el 10,2%), ja que el 87,5% d’infectats (10.881 persones) s’ha curat ja.

    El país suma 280 morts, de manera que el virus té una taxa de letalitat del 2,25%.

    Portugal

    La situació de la perifèria de Lisboa, on des de fa un mes es concentren a l’almenys dos terços dels nous contagis diaris, ha arribat a un punt d’inflexió dies després que es conegui que Portugal té el segon pitjor ràtio de nous contagis per 100.000 habitants a Europa, només superat per Suècia.

    El seu balanç de 1.540 morts i gairebé 40.000 contagiats va ser un important element a favor per fer-se amb la final a vuit de la Champions el proper mes d’agost a Lisboa, considerat estratègic per les autoritats que ha tingut un altre efecte: incrementar la pressió per frenar els rebrots, informa Efe.

    Les noves mesures restrictives que s’apliquen des de la regió metropolitana de Lisboa, on pràcticament tot excepte restaurants tancaran a les 20.00 hores i on estan prohibides les reunions de més de 10 persones, persegueixen frenar la pandèmia.

    Els brots es concentren a Lisboa i altres quatre municipis de la seva perifèria: Sintra, Odivelas, Amadora i Loures, on s’han incrementat sobretot des de l’inici del desconfinament el passat 4 de maig.

    En aquestes zones, on viuen 1,4 milions d’habitants, s’acumula la meitat dels nous casos identificats en les últimes dues setmanes en tot Portugal.

    En les últimes setmanes, el Govern del socialista António Costa ha atribuït l’augment de casos a la realització de més test. Un argument que va crear polèmica després que la setmana passada es conegués que 17 països limiten o prohibeixen l’entrada de portuguesos. Alguns especialistes han arribat a dir a la premsa lusitana que «Portugal peca per ser massa honest».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Síndrome de Tourette, implicacions educatives en l’àmbit escolar

    Sortosament, aquest desconeixement a poc a poc està minvant, cosa que us facilitarà molt la comprensió de la conducta dels vostres educands en la societat en general i particularment en les institucions educatives. Volem contribuir a la difusió del coneixement d’aquesta condició, que per si sol ja constitueix un recurs molt important per l’acceptació i comprensió per part de la societat en general i del món educatiu en particular.

    Què és la síndrome de Gilles de la Tourette?

    Segons el DSM5 , la Síndrome de Tourette (ST) es descriu de la manera següent:

    • Cal que s’observin tics motors i almenys un de vocal encara que no es donin alhora.
    • Els tics pugen i baixen en freqüència però han d’haver durat com a mínim un any.
    • Apareixen abans dels 18 anys.
    • La pertorbació no es pot atribuir als efectes fisiològics d’una substància (per exemple, cocaïna) o d’una altra condició mèdica (per exemple, la malaltia de Huntington, l’encefalitis postviral).

    Com de vegades passa amb condicions pretesament minoritàries, comprendreu que s’escampen idees no només desencertades sinó sobretot estigmatitzants. Les més comunes són que es tracta d’una malaltia mental, que el seu origen és de tipus psicològic, que es tracta de persones discapacitades intel·lectualment, gandules, fins i tot que són mal educades perquè de vegades profereixen paraules malsonants, són agressives, desafiants. També se sol pensar que no podran tenir una vida productiva. Si es tracta d’infants, se sol responsabilitzar els progenitors d’aquest tipus de conducta i d’això es queixen.

    En canvi, heu de saber que es tracta d’una condició neurològica, no psiquiàtrica, que no s’encomana ni és degenerativa, que té una distribució homogènia entre la població mundial, que pot crear, i crea, greus dificultats personals i socials. També és cert que no té cura, de moment, però que hi ha teràpies pal·liatives que ajuden a minorar els tics en freqüència i intensitat.

    Les principals característiques que presenta la ST són: en primer lloc, i molt important, la involuntarietat (encara que de vegades no ho sembli). Solen aparèixer a partir dels 5-6 anys, varien molt de persona a persona i en cada persona es poden presentar gran varietat de tics. Són oscil·lants en expressió i en intensitat (fins i tot durant períodes considerables de temps)… Generalment van precedits de sensacions corporals premonitòries (tics sensorials) que els pacients poden detectar abans de realitzar el tic i que són el punt de partida de teràpies pal·liatives.

    Us preguntareu com evolucionen aquests tics i cal que sapigueu que es caracteritzen perquè s’aguditzen durant la primera adolescència (10-12 anys), poden minvar i fins i tot desaparèixer durant períodes d’intensa concentració i acostumen a disminuir de forma estable a partir de la tardoadolescència. En alguns casos, desapareixen en l’edat adulta.

    Per tal de concretar una mica més us presentem alguns dels tics més freqüents, perquè la llista pot ser interminable.

    • Tics motors simples: parpellejar, posar els ulls en blanc, fer batzegades amb el cap o les espatlles, fer ganyotes, tamborinar, fer rodar els ulls, moure les cames…
    • Tics motors complexos: saltar amb una cama, aplaudir, llançar coses, tocar-se un mateix, els altres o objectes, fer expressions gracioses, treure la llengua, fer petons, pessigar, estripar papers…
    • Tics motors especials: són els que criden més l’atenció i provoquen alarma com ara, autolesionar-se, tocar els altres… En aquest grup podem classificar la copropràxia, és a dir, tocar els altres en les parts íntimes i la coprografia que consisteix a escriure o dibuixar expressions obscenes. Malauradament, i ajudant-hi alguns mitjans de comunicació, acaben sent els tics més “mediàtics”, cosa que fa més difícil la comprensió i acceptació per part de la població poc informada.
    • Tics vocals simples: aclarir-se la gola, fer vocalitzacions (fluixes i fortes, crits…), canviar de ritme usual en la parla, canviar la intensitat de la parla, quequeig (de vegades es confon amb aquest comportament, per altra banda força freqüent), veu immadura…
    • Tics vocals complexos: fer sorolls imitant els dels animals (grunyits, lladrucs…), fer sorolls llargs i desagradables, cridar sobtadament com si sentissin dolor, olorar, dir paraules o frases sense sentit en el context, dir paraules o frases inoportunes…
    • Tics vocals especials: l’ecolàlia, és a dir, repetir el que un altre acaba de dir; la palilàlia, és a dir, repetir el que un mateix acaba de dir, coprolàlia, és a dir, proferir paraules o frases obscenes de tipus sexual, xenòfob i/o racial… Una vegada més són els que criden més l’atenció i provoquen alarma. Malauradament són també els tics més “mediàtics”.
    • Una menció especial mereixen els anomenats atacs sobtats de ràbia: són “explosions” abruptes, impredictibles, sense motiu aparent, desproporcionades, incontrolables, que no poden ser inhibides. Es poden manifestar en atacs verbals, agressions físiques, ferides i destrosses en els béns. No són típics de la manera de comportar-se usual de la persona afectada, difereixen en “magnitud” de les conductes de ràbia normals, poden variar molt en freqüència i es donen més amb persones de confiança que amb desconeguts. Són, per tant, més freqüents a casa que a l’escola. Un cop passat l’episodi, els nois i noies afectats expressen un profund sentit de culpabilitat i remordiment. De vegades es deriva l’infant a una escola especial perquè no s’espera que l’escola ordinària pugui gestionar aquesta conducta o assumeixi el risc de “disrupció” per als altres infants. Són els símptomes més angoixants i desconcertants de la ST i sovint són mal interpretats… Aquestes manifestacions tampoc ajuden a una visió correcta de la ST.

    Educadors i educadores, heu de saber que, si aquests infants prenen alguna medicació, cosa de la qual informen les famílies, es poden produir alguns efectes secundaris que cal no interpretar com a símptomes de la ST. Els més freqüents solen ser: somnolència, ensopiment, intranquil·litat, símptomes depressius, reaccions al·lèrgiques, baixa capacitat de concentració, pensament alentit, augment de pes…
    Heu de saber també que persones afectades només per la ST són una minoria. És més freqüent que aquesta condició vagi acompanyada d’algun altre trastorn. Els que solen abundar són el TDAH (al voltant del 70%) i el TOC (entre el 30 i el 60%). N`hi ha també d’altres de menor prevalença. Heu de tenir, doncs, una bona informació sobre el diagnòstic ajustat a la persona, amb aquests possibles trastorns associats i amb els factors de caràcter, personalitat i educació que la fan diferent de qualsevol altra.

    Prevalença

    En el darrer Congrés Internacional sobre la ST (Londres 2013) es va donar la xifra del 0,1% de la població com a prevalença estimada, sense que hi hagi diferències per races, cultures o altres. També és rellevant que sapigueu que el percentatge per sexes és: nois 70% i noies 30%, sense que se sàpiga el motiu d’aquesta diferència.

    Dificultats

    Les dificultats amb què es troben aquests alumnes a l’escola, i que podreu fàcilment observar, són bàsicament de dos tipus: la socialització i l’aprenentatge acadèmic. Pel que fa a les principals dificultats de tipus social-emocional, que són les que incapaciten més perquè condicionen tots els altres camps de progrés, us trobareu possiblement amb dificultats de comunicació, per tant aïllament social, incomprensió, una mala interpretació (“està boig”), assetjament… En definitiva, els poden arribar a provocar un fracàs social.

    Parlant de dificultats acadèmiques, observareu problemes amb la lectura, pels tics dels ulls, el cap, el coll, l’escriptura, pels tics a les mans, el càlcul matemàtic, les matèries que exigeixen destresa manual… Aquestes dificultats condicionen evidentment l’aprenentatge posterior en totes les matèries amb la possibilitat d’un fracàs acadèmic malgrat les fortaleses intel·lectuals que posseeixen, com veurem a continuació.

    Punts forts

    Observareu que aquest alumnat, malgrat les dificultats amb què es troba, està dotat de qualitats sovint bones o excel·lents. Així ho reconeixereu els educadors i també les famílies. En efecte, són infants i adolescents amb un coeficient intel·lectual normal, sovint bo o molt bo, dotats per l’art, especialment la música, alguns són atletes excepcionals, amb excel·lent sentit de l’humor, seriosos i erudits, intel·ligents, amb interès per aprendre, afectuosos/es, amb bona memòria, simpàtics, responsables, capacitats per al teatre, imaginatius i un llarguíssim etcètera. De fet, heu de saber que hi ha hagut i hi ha personatges molt rellevants en la història que han patit la ST: Napoleó Bonaparte (1769-1821), Pere el Gran (1239-1285) , Samuel Johnson (1709-1784) , Hans Christian Andersen (1805-1874) , André Malraux (1901-1976) , la Marquesa de Dampierre (s.XIX) . També entre personatges rellevants coetanis nostres podem comptar Quim Monzó (1952) , Tim Howard (1979) , la cantant Billie Eilish , The Joker … i molts altres. Cal, doncs, que aprofiteu aquestes qualitats i eviteu que l’arbre (la ST) us tapi el bosc (fortaleses).

    Tractament terapèutic

    D’entrada heu de saber que no s’ha trobat cap fàrmac específic per a la ST. En canvi, sí que s’han elaborat teràpies que aconsegueixen fer minvar els tics tant en freqüència com en intensitat. Es tracta, sobretot, de l’anomenada CBIT (Comprehensive Behavioral Intervention for tics). La medicació de vegades funciona com a suport d’aquest tractament.

    Estratègies educatives

    Per començar, se us pressuposa una bona predisposició a tots els educadors, i ho donem per descomptat, (família, professorat…), heu de disposar d’un bon diagnòstic i tractament, tenir informació –tot el claustre i personal d’administració i serveis– amb la màxima precisió i completesa (trastorns associats, caràcter, entorn familiar i social…), i especialment sobre la involuntarietat. És important que l’alumne afectat sàpiga que es dóna aquesta informació i hi doni el seu consentiment per tal d’evitar sospites de secretisme. En definitiva, és qüestió de tenir empatia i… molta paciència!!! Cal subratllar també que els mestres, sobretot a primària, sou observadors privilegiats i podeu ser els primers a donar senyals d’alerta de cara a un possible diagnòstic i tractament precoços.

    Sempre que pugueu heu d’ignorar els tics, formen part del panorama visual i acústic de l’escola. Això, però, no sempre és possible. Per tant, cal que apliqueu algunes estratègies segons el tipus de tics (i molèsties) de què es tracti. A tall d’exemples, perquè hi ha tantes possibles estratègies específiques com dificultats es poden tenir, podem esmentar en l’ordre acadèmic: deixeu fer interrupcions fora de classe, proporcioneu un “refugi” on poder relaxar-se. Faciliteu-los paper pautat per al problema de distribució en l’espai, reduïu la quantitat d’exercicis i deures, apliqueu els exàmens en un lloc separat i amb flexibilitat de temps, feu exercicis o exàmens orals, utilitzeu una cartolina per no perdre el punt de lectura, deixeu lliurar informes enregistrats, permeteu respondre els exàmens de tipus test en el mateix full, no penalitzeu la mala lletra. Per a les matemàtiques, deixeu utilitzar la calculadora i paper quadriculat per alinear les operacions…

    Pel que fa a les dificultats de socialització i emocionals, d’entrada cal que poseu tots el mitjans per evitar el possible assetjament dels companys mitjançant la informació, que sovint és suficient, o bé aplicant el reglament antiassetjament d’una manera rigorosa. La vostra presència en els moments desestructurats contribueix eficaçment a evitar aquest fenomen. És indispensable que proporcioneu les pautes educatives, vàlides també per a tots els companys/es: el reforç positiu de conductes desitjables, l’ensinistrament en habilitats socials, resolució de conflictes, gestió de la ira, educació del caràcter, mediació… La bona relació amb vosaltres, educadors/es, és clau perquè els nens i nenes afectats per la ST tinguin una escolarització satisfactòria.

    Finalment, cal que treballeu en equip amb el mateix afectat/da, la família, equip directiu, tutor/a, psicopedagog/a…, els terapeutes (professionals de l’EAP, si s’escau, professionals del CESMIJ o altres professionals mèdics, si s’escau), assessors de l’ATC, si cal.… i els companys.

    Conclusió

    Resumint el que hem exposat creiem que és essencial per a una bona gestió educativa dels infants amb la ST que conegueu el trastorn i com es dóna en la persona afectada, que en difongueu el coneixement, comprengueu les dificultats de les persones afectades, compteu amb la persona afectada, accepteu aquest comportament com una cosa normal, com tantes altres (ignoreu els tics!), doneu suport emocional i arbitreu les estratègies més apropiades a cada cas.

    Apèndix: Com se senten els pares i mares

    Creiem que és important que educadors i educadores us feu càrrec de les vivències de les famílies quan se’ls ha diagnosticat el fill o filla amb la ST. I en primer lloc acostuma a haver-hi una fase de negació, sovint reforçada pels mateixos metges i familiars. “No pot ser que sigui veritat…”. També és freqüent una actitud de fugida: anar saltant de teràpia en teràpia, de clínica en clínica, de metge en metge, fins que pares i mares senten el que volen sentir. Aflora també, ben sovint, un sentiment de culpa per haver transmès possiblement aquesta condició als seus fills i filles, i retrets mutus entre la parella per aquest motiu. Acostuma també a aparèixer un sentiment de por d’allò desconegut: no hi ha pauta d’evolució ni predictibilitat. L’enveja de les famílies sense aquest problema: “Per què ens ha tocat a nosaltres?”. La negociació alimenta l’esperança: “Potser li passarà si canviem de lloc o altres circumstàncies”. La sensació d’aïllament, que ningú més no es preocupa pel fill ni entén els que passa als progenitors. I finalment la ira provocada per les deficiències en el diagnòstic, la dificultat a trobar teràpies eficaces, la no acceptació de l’entorn amb les seqüeles emocionals que comporta…

    Bibliografia

    • BRONHEIM, Suzanne. M.Ed. 2005. Una guia per a l’educador de nens i nenes amb la síndrome de Gilles de la Tourette. Barcelona: Fundació Tourette.
    • COLLINS, Ramona. 2005. La disciplina i el nen amb la Síndrome de Gilles de la Tourette. Fundació Tourette, Barcelona.
    • CONNERS, Susan. Catàleg d’adaptacions per a Estudiants amb Síndrome de Tourette,Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat i Trastorn Obsessivocompulsiu. (En procés de publicació)
    • GOODING, Nadyne. (2011). Nine Faces of TS Parent. https://tourette.ca
    • FERNÀNDEZ ÀLVAREZ, Emilio. 2004. Entender los tics. Barcelona: Ediciones Medici.
    • MASON, Chris & Members of ST Community. Touretters. Double Bridge Publishers. USA.
    • OKUN, Michael S. 2017. Tourette Syndrome. 10 Secrets to a Happier Life. Books4Patients.
    • PUJADES I BENEIT, Ramon. 2007. L’alumnat amb la Síndrome de Gilles de la Tourette i trastorns associats: detecció precoç, problemàtica i estratègies per a la seva inserció en els entrons escolars ordinaris. http://www.xtec.es/sgfp/llicencies/200607/memories/1710m.pdf
    • PUJADES I BENEIT, Ramon. (2019) La síndrome de Gilles de la Tourette i la seva incidència en els processos educatius escolars a Catalunya. Ed. Horsori. Barcelona.
    • ROBERTSON, Mary. (2010). El síndrome de Tourette. Alianza Editorial. Madrid.

    Pàgines web i altres

    • https://www.facebook.com/tourettecatalunya/
    • https://www.tourette.org
    • https://www.tourettes-action.org.uk
    • http://www.xtec.es/sgfp/llicencies/200607/memories/1710m.pdf
    • http://www.dailymotion.com/video/x6swmv_sindrome-de-tourette_school#.UT700hzXCox(I Have Tourette,but Tourette doesn’t Have Me)
    • http://www.imdb.com/title/tt1949590/ (Different is the NewNormal)
    • https://www.youtube.com/watch?v=V0hjxPmVwGg (Front of the Class / Al frente de la clase)
    • http://www.dailymotion.com/video/x6swmv_sindrome-de-tourette_school#.UT700hzXCox (Alguns exemples trets de “I have Tourette’s…”)
    • http://www.youtube.com/watch?v=n8it85XGrjk (“El pitjor cas de Tourette del món”)
    • hhttp://www.diariwin.cat/2014/09/19/happy-8-12-un-joc-per-combatre-el-bullying/ (Per a l’assetjament)
    • https://www.authentichappiness.sas.upenn.edu/es/testcenter (Avaluació de fortaleses)

  • USOC crida a una vaga general sanitària contra la gratificació per la Covid-19

    La Unió Sindical Obrera de Catalunya (USOC) ha convocat una jornada de vaga pel sector sanitari el dia 7 de juliol, amb l’objectiu de protestar contra la bonificació que el Departament de Salut ha anunciat pels professionals de la salut que han estat a primera línia durant la pandèmia del coronavirus.

    Tan bon punt es va conèixer el sistema escollit per Salut per gratificar els facultatius, que diferencia segons la presencialitat i segons la categoria professional, els col·lectius sindicals i plataformes sanitàries hi han mostrat el seu rebuig, en considerar-la insuficient i classista. A més, deixa de banda altres branques del treball relacionades amb el funcionament sanitari, com és el cas del personal de neteja o d’ambulàncies.

    Per aquests motius i després de la publicació del decret llei que en regula els llindars i quanties, la USOC convoca una vaga general al sector de la sanitat perquè “no hi ha treballadors de primera i de segona, la sanitat funciona per equips de treball on totes som importants i imprescindibles”. Amb l’aturada USOC vol  “demostrar a uns polítics mediocres la unitat de totes i cadascun dels professionals de la nostra sanitat, sense diferències de categories professionals” .

    El comunicat del sindicat afegeix que “el reconeixement de la feina per igual és de justícia” i que “posar preu a la vida dels seus professionals sanitaris depenent de la seva categoria professional és d’autèntica baixesa moral”. Qualifiquen els barems escollits com “injustos, classistes i sectaris”.

    La resta de sindicats encara no s’han posicionat respecte de crida a la vaga. Tampoc Metges de Catalunya, sindicat majoritari en l’àmbit de la medicina.

  • Un estudi a la Xina prova el cost mental de la pandèmia sobre el personal sanitari

    Des que el passat 31 de desembre donés la veu d’alarma, Xina va ser el primer país a lluitar contra milers de casos de COVID-19. També el primer a patir les conseqüències de la pandèmia. Una nova investigació, publicada aquesta setmana a la revista JAMA Network Open, mostra l’impacte psicològic al personal sanitari.

    En concret, l’estudi va analitzar a 385 metges de primer any de residència que van treballar en hospitals de Xangai, la ciutat més gran de país asiàtic. Tot i trobar-se a centenars de quilòmetres de l’epicentre de virus -localitzat a la província de Wuhan -, la metròpoli de 24 milions d’habitants va tenir un fort confinament per intentar frenar la malaltia.

    Els metges residents, que van començar en dotze hospitals xinesos l’agost de 2019, van acordar fer un seguiment del seu estat d’ànim diari en una aplicació per a telèfons intel·ligents, i cada pocs mesos responien a qüestionaris sobre la seva salut mental i si havien experimentat, observat o temut violència física o verbal en el seu lloc.

    En aquest moment no s’imaginaven que les seves dades, analitzats per investigadors de la Universitat Jiao Tong de Xangai i la Universitat de Michigan (EUA) i recollits en el seu Estudi de Salut Interna, donarien algunes de les indicacions més clares fins ara del cost mental d’estar en la primera línia d’una pandèmia.

    El treball examina els canvis en les puntuacions entre les enquestes que els residents van fer a l’octubre i novembre de 2019, i les que van fer a gener i febrer, quan els casos de coronavirus van aconseguir el seu punt màxim a la Xina. També mesura els canvis en l’estat d’ànim diari entre aquests dos trimestres.

    Els resultats mostren com els metges residents van experimentar, tot just el primer mes des que va començar l’epidèmia, una forta caiguda en el seu estat d’ànim, un augment dels símptomes de depressió i ansietat i una duplicació de la seva por a la violència en el lloc de treball. No obstant això, el final de l’hivern sol ser un moment de força alegria a la Xina, a causa de la celebració de l’Any Nou Lunar.

    «Fins i tot abans d’aquesta pandèmia, els nivells de depressió i símptomes d’ansietat entre els nostres professionals eren alts, però ara estan empitjorant», explica Srijan Sen, psiquiatre i neurocientífic de Michigan que lidera l’estudi. «Com que aquesta pandèmia ens acompanyarà en el futur immediat, necessitem prioritzar el benestar dels nostres treballadors de la salut, no només per ells, sinó també pels pacients que els necessitaran en els mesos vinents i anys», afegeix.

    Fa unes setmanes ja van ser publicats en un preprint -informe sense revisió per altres experts- les dades de cohorts anteriors de residents, realitzades per un altre equip científic. El seu treball de tres anys mostra un augment similar de símptomes de depressió en 7.000 residents de primer any (interns) en més de 100 hospitals dels EUA i 1.000 xinesos a 16 hospitals de Xangai i Beijing.

    Víctimes col·laterals de la pandèmia

    L’augment dels símptomes entre els residents de primer any a Xangai contrasta amb les dades de la collita de residents de l’any anterior, que van participar en el mateix estudi de 2018 a 2019. «Mentre que la classe d’aquest any va tenir un canvi brusc en la majoria dels indicadors de salut mental i violència en el treball durant la primera meitat de l’any de formació, la classe de l’any anterior va obtenir puntuacions estables», apunten els autors.

    «Amb els nombrosos nous casos que s’han estès per tot el món, això té importants implicacions per a la forma en què les comunitats responen a aquesta creixent crisi de salut pública», afirma Weidong Li, professor de la universitat xinesa i un altre dels autors principals de la feina.

    Segons Elena Frank, directora de l’Estudi de Salut Interna des de la Universitat de Michigan, «els sanitaris s’enfronten a les mateixes tensions que la resta de nosaltres -preocupaciones per les persones vulnerables de la família o per no poder tenir cura dels nens-, mentre que també manegen una major càrrega de treball i es col·loquen a si mateixos i als seus cercles pròxims en un major risc d’infecció. Totes aquestes circumstàncies fan que no es puguin passar per alt les possibles conseqüències per a la salut mental d’enfrontar-se a aquesta enorme pressió».

    El cas d’Espanya

    Segons les últimes dades ofertes pel Ministeri de Sanitat, el nombre de sanitaris afectats per la COVID-19 supera els 51.000. Davant la falta encara d’estudis publicats a Espanya sobre la salut psicològica en aquests professionals, cal tenir precaució a l’hora d’extrapolar les dades d’investigacions com la realitzada en els residents xinesos.

    «Tot i el poder resilient dels professionals sanitaris, es veuran afectats psicològicament per aquesta catàstrofe i hem de col·locar mesures extraordinàries, sobretot tenint en compte els possibles rebrots», afirma Jesús Linares

    Com explica a SINC Jesús Linares, professor de Psicologia a la Universitat Europea i coordinador del Dispositiu d’Atenció Psicològica de la Comunitat de Madrid i Sanitat, «cal tenir en compte la idiosincràsia del nostre país i de cada zona geogràfica/hospital/servei, així com d’altres factors. No hi ha un perfil de professional que tingui major afectació que un altre, però sí factors de risc o protecció».

    Per exemple, el nivell de contacte amb el virus a la feina, si han estat contagiats o les seves famílies, si han patit morts pròxims, si han estat canviats de servei o han treballat en el seu habitual, si han comunicat nombroses males notícies (per telèfon majoritàriament) i si tenien experiència o formació en aquest tipus d’intervencions.

    «Encara estem davant, probablement, la major crisi en el món des de la Segona Guerra Mundial, no hem de ser alarmistes, però sí previsors i protectors», continua. «Tot i el poder resilient dels professionals sanitaris, es veuran afectats psicològicament per aquesta catàstrofe i hem de col·locar mesures extraordinàries, sobretot tenint en compte els possibles rebrots».

    Més risc psicològic en els rebrots

    En contra del que es tendeix a pensar, la literatura científica evidència que, quan s’acumulen experiències potencialment traumàtiques, el risc de patir simptomatologia psicològica adversa és més gran. «L’experiència repetitiva davant de situacions difícils no ‘t’immunitza’ psicològicament perquè ‘t’acostumis’ a això», apunta Linares.

    «La importància rau en la gestió de la crisi, és a dir, en tenir les eines i els estils d’afrontament adequats. Així i tot, acumular certes experiències potencialment traumàtiques es presenta com un factor perillós», adverteix el professor de la Universitat Europea.

    La seva experiència en el servei d’atenció psicològica del Ministeri de Sanitat i el de la Comunitat de Madrid reflecteix que els professionals sanitaris espanyols s’han vist afectats de manera significativa per la crisi del coronavirus.

    «Principalment han mostrat simptomatologia ansiosa, depressiva i alteracions de la son, alimentació i conflictes en les seves relacions socials. També ha estat molt representativa l’anhedonia, culpabilitat, distrès crònic i l’afectació de la confiança en la seva capacitat, així com el desbordament o embotiment emocional», conclou.

    Aquest és un article de l’Agència SINC

  • L’Atenció Primària aixeca la veu contra la precarietat i reclama mitjans per afrontar la nova fase de l’epidèmia

    Els professionals de l’Atenció Primària a Catalunya han dit prou. Després de compartir el focus de la crisi sanitària amb els hospitals, els ambulatoris adverteixen que la seva càrrega de treball, que des de fa anys consideren excessiva, s’ha disparat durant la desescalada. A les ja addicionals tasques assistencials en residències de gent gran s’han sumat les de detecció de casos de COVID-19. Tot això ha incrementat la pressió sobre metges de família i infermeres sense que s’hagin incorporat els reforços necessaris, segons els professionals de sector. I d’aquí el seu malestar.

    Des dels sindicats, entre ells el majoritari Metges de Catalunya, fins a col·lectius de professionals com Rebel·lió Atenció Primària o el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) han denunciat la precarietat creixent en els sanitaris d’aquest sector.

    L’espurna que va encendre la seva indignació va ser l’externalització del rastreig de casos de COVID-19 a l’empresa Ferrovial, amb un contracte de fins a 17 milions -que el departament de Salut s’ha compromès a revertir-, però la seva llista d’exigències va més enllà: des de la recuperació del 5% de l’salari perdut durant l’anterior crisi a la incorporació de nous professionals, passant per la reducció dels contractes temporals o la descàrrega de la gestió de les baixes laborals per COVID-19.

    «A part de la nostra feina habitual i de tots els pacients amb patologies cròniques que no hem pogut atendre durant mesos, ara se li sumen els test PCR i totes les cites a qualsevol pacient amb simptomatologia de COVID-19», apunta Marta Trencs, metgessa de família a l’ambulatori Passeig Sant Joan de Barcelona. «També ens estem encarregant de l’estudi de contactes d’aquests pacients amb coronavirus, la veritat és que anem desbordats».

    Fins a la data, l’únic que saben els gairebé 20.000 sanitaris d’Atenció Primària de l’Institut Català de la Salut (l’ens públic que gestiona més del 80% dels equipaments) és que la consellera, Alba Vergés, va anunciar 430 incorporacions de cara a l’estiu. Sobretot, per fer front a l’augment de pacients al litoral català i a les residències. Fonts de la conselleria no aclareixen de moment si ja s’ha contractat a algú.

    Tampoc no els serà fàcil. Un dels problemes que ha tingut la Generalitat en els últims anys ha estat el de trobar nous metges de família amb els quals alleujar la càrrega assistencial dels actuals. Després de la vaga de finals de 2018, l’ICS es va comprometre a incorporar 250 facultatius. A la fi van ser només 173 (Metges de Catalunya el rebaixa fins i tot més), que es van compensar amb altres 720 ja contractats que van acceptar augmentar el seu horari setmanal en dues hores i mitja. En total, l’administració estima un augment de l’equivalent a 307 professionals.

    «La sensació majoritària és que ens sentim sols i defraudats amb les institucions», explica Javier O’Farrill, responsable de Sector primari de Metges de Catalunya, a partir d’una enquesta que estan elaborant aquests dies sobre com han viscut els facultatius la gestió de l’epidèmia.

    «Estem cansats que ens diguin que ens compensaran econòmicament quan tenim retallades pendents de revertir des de fa una dècada», resumeix aquest metge. El seu sindicat, així com CCOO i UGT, s’han oposat a la decisió de la Generalitat de gratificar el seu sobreesforç amb entre 350 i 1.350 euros, una paga que consideren, a més, injusta perquè estableix un major reconeixement als facultatius que a infermeres o auxiliars. Segons les taules salarials de 2019, un metge de família cobra un sou base de 1.179 euros que amb els complements ascendeix a 3.120 euros i una infermera, una base de 1.020 que puja a un mínim de 1.928 euros en total.

    En un manifest, que compta ja amb més de 1.000 adhesions, el col·lectiu Rebel·lió Atenció Primària adverteix l’endèmica manca d’inversió. «S’ha fet evident una dècada de retallades en recursos i en personal, i la persistència en polítiques de gestió sanitària fetes des d’una visió centrada a l’hospital i el benefici econòmic», assenyalen. Tres de cada cinc euros retallats de la sanitat catalana durant l’anterior crisi van sortir de la Primària, que suposa en aquests moments el 18% del pressupost total de sanitat, malgrat que els experts assenyalen que hauria de ser el 25%.

    El col·lectiu Rebel·lió Atenció Primària sosté en aquest sentit que la càrrega assistencial dels metges i infermeres és «incompatible» amb una «atenció de qualitat» als pacients. Meritxell Sánchez, presidenta de FoCAP i metge de família al CAP Besòs de Barcelona, considera que les plantilles estan «infradotades», i lamenta que sempre es descarreguin tasques sobre aquests centres sense pensar en recursos addicionals. Si és el cas, per exemple, dediquen una metge de família a detecció de COVID-19 sense que ningú la substitueixi. I tenen la fortuna, afegeix, que al seu CAP no li correspon la supervisió de cap geriàtric.

    Rebel·lió Atenció Primària també fa referència a l’assistència prestada a les residències des que el departament de Salut va assumir la gestió dels geriàtrics davant l’elevada xifra de morts i contagis entre la gent gran. Sobre aquest aspecte, el col·lectiu comparteix una carta enviada a la Generalitat i que signen també el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) i una vintena d’entitats socials i veïnals en la qual es reclama un canvi de model dels geriàtrics.

    Aquests sanitaris exigeixen que els responsables de l’atenció sanitària quedin d’ara en endavant en mans dels equips d’Atenció Primària en comptes de les mútues privades. Per als professionals el traspàs de competències ha d’anar acompanyat dels recursos econòmics i de personal suficients per cobrir unes necessitats que també tenen a veure amb les cures pal·liatives i l’atenció psicològica i social de la gent gran. I demanen abandonar el model basat en la concertació amb entitats privades, que consideren que ha «mostrat clarament les seves insuficiències i negligències».

    Protestes per les males instal·lacions

    Al descontentament en els Centres d’Atenció Primària (CAP) s’ha sumat la necessitat de disposar de més sales per mantenir la distància de seguretat, un element que ha servit per recuperar una petició que ve de lluny: es necessita més espai en els ambulatoris. Segons l’anomenat pacte de ciutat signat el 2008 entre l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat, vuit dels CAP de la capital catalana requerien una nova ubicació.

    Després de la pandèmia, de moment ja són dos els ambulatoris de la ciutat que han iniciat protestes i exigeixen un canvi d’ubicació o l’ampliació de les actuals dependències, tal com els han promès durant els últims anys. El far d’aquests centres que lluiten per tenir més espai és el CAP Raval Nord, que recentment va aconseguir que li assignessin un nou recinte després de gairebé dos anys de lluita conjunta dels professionals i usuaris.

    Els usuaris i treballadors del CAP Passeig Sant Joan, al barri de Fort Pienc, han constituït una plataforma per reclamar el nou espai que els van prometre i des del dilluns tallen el trànsit cada dia a les 14 h. per visibilitzar la seva protesta.

     

     

    Els professionals es queixen que molts facultatius no tenen ni una consulta i han d’atendre per telèfon als pacients des d’algun despatx. Quan algun requereix una visita presencial, van a un company perquè els deixi la consulta per realitzar-la. «Quan tots tornin de vacances, alguns no tindran ni tan sols un lloc on seure amb un telèfon i un ordinador», explica Marta Trencs, metgessa de família de l’ambulatori Passeig Sant Joan. «Si hi ha un rebrot a l’octubre o novembre, sincerament no sabem com ho afrontarem».

    També al CAP Gòtic han alçat la veu perquè l’administració compleixi amb el seu compromís de dotar aquests equipaments de l’espai necessari. Segons explicava fa uns dies Oriol Rebagliato, adjunt a la direcció d’aquest CAP, es necessita el triple d’espai de què disposen actualment per poder atendre amb garanties a tots els pacients. Mentre no es trobi una opció definitiva, els seus treballadors demanen que s’instal·lin mòduls provisionals a la plaça que queda enfront de l’ambulatori, una solució que també plantegen els empleats del CAP Passeig Sant Joan.

  • Margarita Esteve: «La crisi torna a posar-se en evidència i això no aguantarà sinó es prenen decisions»

    Margarita Esteve és infermera especialitzada en pediatria i puericultura però des de l’any 1990 ha sigut directora infermera en diversos centres. Des del 2008 ho és a l’Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu. A més, també és presidenta de l’Associació Catalana de Direccions Infermeres. Aquest any es va presentar a les eleccions a la presidència del Col·legi d’Infermeres i infermers de Barcelona. Com ella mateixa diu a la biografia de la seva candidatura: «La meva carrera professional i expertesa ha estat focalitzada en càrrecs de direcció i d’alta direcció».

    La sortida del pic de la pandèmia de la COVID-19 que ens ha dut de nou a una crisi sanitària és una molt bona ocasió per parlar amb ella.

    Comencem amb una pregunta comú aquests dies però sempre necessària. Com valores la gestió de la pandèmia?

    Sí. S’ha explicat tant el que s’ha fet… Tampoc t’explicaré tantes coses en essència però si he de fer una valoració en aquests moments seria que s’ha de pensar en positiu tot el què ha passat. És veritat que ens hem hagut d’adaptar d’una manera molt ràpida i això no ens ho haguéssim pogut imaginar mai. Muntar unitats en sis hores i que tothom s’ha posat en marxa i en solfa… S’ha de destacar tota la reorganització del personal, amb noves contractacions i intentant adaptar els perfils professionals a la realitat que teníem.

    Ens hem sortit bé i però això volia dir que ningú podia fer festa, ni agafar-se un dia i tothom havia de tenir el compromís de treballar. I aquí va haver-hi una resposta brutal per part de tots els professionals. Una realitat és aquesta però després hi ha tota la incertesa de tot allò desconegut i la por al contagi.

    Com s’ha viscut des d’infermeria concretament?

    Nosaltres som infermeres i estem al costat del risc sempre, amb el tema de la sida, amb malalties infeccioses… La gent es protegeix mentre nosaltres estem acostumats a conviure-hi. El què sí que és veritat és que la COVID és una malaltia totalment desconeguda, amb un contagi molt ràpid i on la gent feia unes evolucions de manera molt ràpida… En qüestió d’hores passava de tenir símptomes molt lleus a estar molt greu. Això emocionalment tindrà un impacte molt gran. Les pors han estat un determinant en tot el procés, de fet.

    Dit això, problemes que penso que vam tenir va ser el material i la incertesa de totes les EPI. Jo crec que material no ens en va faltar però sempre hi havia la preocupació de si l’endemà en tindríem. Això va marcar una restricció i es va viure molt malament i es va viure molt malament. I les infermeres de primera línia més que ningú.

    Es va haver d’innovar i fer molta pinya

    Com a coses positives parlaria del treball en equip. Tothom ajudava tothom amb una predisposició i un compromís… També institucional. Crec que s’ha de ressaltar perquè va sorprendre com tothom anava dient «el què calgui». És una de les coses bones que hem après i també com hem sigut capaços de reinventar-nos. Això de dir ‘escolta, jo he de fer el què calgui i miro bé com ho faig i amb quina rapidesa ho faig’.

    Entre fer el què calgui estava fer d’enllaç entre malalts i família

    Sí. La manera de relacionar-nos també ha canviat tant entre nosaltres com amb les famílies. És un tema cabdal com afectava emocionalment l’aïllament dels malalts que teníem ingressats, que lògicament els havíem de tenir aïllats, i com les infermeres intentàvem que no es perdés aquesta relació amb la família a través de telèfon, a través de tauletes… Hem d’aprendre per si hi ha un possible brot de cara el futur i no fer els mateixos errors que s’han fet durant el procés perquè hi ha hagut moltes coses millorables evidentment.

    Fa dos anys es deia que la sanitat catalana necessitava un 40% més d’infermeres per assolir la mitjana dels països avançats. Ara hi ha hagut contractacions puntuals però ja s’han anat rescindit els contractes. No sé si hagués sigut una bona oportunitat per canviar ràtios

    Sí, però pensa que això és un tema econòmic. A falta de personal i com hi ha molta por que hi hagi rebrot, hem fet dues coses: intentar concentrar les vacances del personal de juny a setembre per garantir que la gent pugui descansar. Si la gent vol fer vacances a l’octubre, tu no pots garantir que les puguin fer perquè tothom està parlant del rebrot octubre-novembre. Per tant, nosaltres com organització tenim molta por d’això. També hem intentat fer contractes llargs. Hem intentat allargar a 10 mesos alguns i sobretot les infermeres de la UCI o de llocs molt especials tenen contractes de 12 mesos. Perquè les necessitem i hem d’estar preparats per si ve un rebrot.

    A banda d’això, algun dia s’ha de replantejar realment la ràtio. És un tema econòmic, sí. Però a part de dir ‘ai les infermeres, molt necessàries però no fem res’ hauran de passar d’allò que es diu a fets. Que pensa una cosa a més, la gent està molt cansada. Tenim els dos extrems: infermeres que ploren molt i infermeres amb molta agressivitat. És el què estem veient i és un tema de cansament, és un tema que no hi ha manera!

    Políticament s’han de replantejar què fan. A mi em preocupa molt veure la gent així de cansada. No sé si aguantaran. La crisi dels últims anys s’està tornant a posar en evidència una altra vegada. La gent està reivindicant… Vam perdre el 5%, hem destapat molts temes laborals… i la gent està dient ‘escolti torni’m allò que és meu i arregli com està això’. I això implica a tothom. Jo no sé si això aguantarà sinó es prenen decisions. Des de la conselleria estan dient que incorporaran canvis… s’ha de veure però en tot cas, no podem fer veure que tot va bé i alguna cosa s’ha de fer. No pot ser un tema només de bones voluntats, calen accions que reafirmin tots els temes que hem comentat.

    Davant la crisi sanitària, políticament s’han de replantejar què fan. No poden ser només bones voluntats, calen accions

    Al llarg dels anys s’han anat reivindicant demandes concretes sectorialitzades però ara s’ha fet veure la imatge de sanitaris en general. Això tornarà a desdibuixar-se?

    Va haver-hi un moment que només es parlava d’herois. Aquí no hi ha herois aquesta és la nostra feina i a nosaltres com a professional ens toca fer-la. És veritat que emocionalment ha estat molt dur i si que és d’agrair tot el què ha fet la població però una vegada passa això dius: ‘escolta, tanquem el parèntesis i obrim-ne un altre’. Hem d’obrir un parèntesis de debat: què fem amb el model de salut que tenim, què fem amb els professionals, com podem retenir el talent perquè la gent no marxi, com podem millorar les condicions laborals…Hi ha una sèrie de temes que són motiu de debat i ha de ser un debat polític i les infermeres hem de ser dins d’aquest debat polític. Cada vegada que es parli de salut hem de ser-hi i el gran reconeixement és posar en valor el què nosaltres sabem. Ens han de tenir en compte i hem de formar part del debat agradi o no perquè un sistema de salut sense les infermeres no és un sistema de salut.

    Enmig d’aquesta pandèmia hi ha hagut l’aprovació d’uns pressupostos que potser no han tingut en compte evidències que s’han vist durant aquests dies en ser uns números posposats des de fa tres anys…

    Clar. És així. Quant de temps fa que la Primària està exigint recursos? S’atreveixen a dir que la Primària és poc resolutiva però és que perquè ho sigui necessita més professionals. Ells tenen les ganes de poder formar-se i arribar a tot però els hi falten mans i no poden. Si plantegem el futur, s’ha de fer una reflexió molt seriosa de tot aquest tema.

    Sobre el sistema de salut que es vol… Només el plantejament sobre Ferrovial ja diu molt. Des de l’Associació Catalana de Direccions Infermeres, que presideixes, vau tuitejar que «la gestió dels rastrejadors de la COVID-19 l’ha de fer l’Atenció Primària».

    Clar. Això ha sigut com una bomba i ha desanimat molt. La Primària ja estava fent aquest seguiment. Ho estava fent i demanava recursos per poder-ho fer millor des del dispositiu que toca. No calia fer un encàrrec fora. Aquestes són decisions que no ens toca prendre a nosaltres però igualment volem demostrar el desacord en aquest tema.

    No teniu el poder per prendre decisions però ve se us hauria de consultar com experts

    Ja saps que això a vegades és complicat.

    Tornant a ‘tothom ha fet de tot’, persones especialitzades s’han hagut de redibuixar i aprendre moltíssim. Sobre el debat de les IIR, els títols, les infermeres sense especialitat… Cap a on camina?

    A quiròfan tu no pots tenir una infermera que no té una especialitat, un màster o una formació en quiròfan. No ho pot fer una infermera generalista. Això s’ha vist, el tema de la UCI i els malalts crítics amb la pandèmia s’ha posat en evidència. Una infermera que té un malalt crític ha de tenir un coneixement concret.

    Que surtin les especialitats és un tema de reivindicació de fa anys. Ara mateix tenim poques especialitats reconegudes i és un tema pendent i una necessitat. Per exemple, ho és tenir infermeres de pràctica avançada. Hi ha una quantitat de reptes dins el món sanitari i dins el col·lectiu infermer que s’han de tocar i s’han de posar sobre la taula.

    Te n’adones que no tothom pot fer de tot. Les infermeres tenim coneixement però cada cop tenim coneixement més específic de cara el pacient que estem cuidant, sobretot en els hospitals terciaris. En els terciaris te n’adones que no tothom serveix per tot. Un malalt fràgil ha de tenir algú que sàpiga tractar-lo. Tu no pots curar igual una persona de 90 anys que una de 30. Tenen unes característiques totalment diferents i això ho dóna el coneixement i l’expertesa i hem de caminar cap aquí.

    Aquests dies amb la pandèmia hem tingut infermeres generalistes amb pacients crítics i això ha sigut un problema. Hem hagut de formar la gent de pressa i això també ha generat molta angoixa… Al final ens hem sortit bé perquè hi ha hagut una col·laboració i un treball d’equip brutal però ha sigut dura l’experiència. En resum, les especialitats s’han d’abordar i en un futur pròxim. No podem esperar però és un tema que no depèn de nosaltres, depèn de Madrid…

    Ens han de tenir en compte i hem de formar part del debat agradi o no perquè un sistema de salut sense les infermeres no és un sistema de salut

    A banda de les especialitats també s’ha obert un debat sobre el treball a distància i la tecnologia.

    Ens hem de reinventar. Tecnològicament ens hem de reinventar. Tot i que la nostra professió té a veure amb la presència i el contacte amb el pacient i difícilment una màquina et pot suplir. Però sí que és veritat que són instruments que et poden ajudar molt a calmar, que estigui tot més controlar i evitis la presència a l’hospital. Jo penso que és bo això perquè moltes vegades els pacients vénen molt a l’hospital i potser és una manera d’evitar-ho i poder fer un bon seguiment.

    Per reduir les llistes d’espera i esponjar pacients suposo però perquè no s’allarguin aquestes s’hauria de triar què és prioritari i què és sí o sí presencial.

    És el què estem fent ara amb l’excusa que les saletes d’espera no poden estar plenes. Estem fent consultes matí i tarda i flexibilització d’horaris per evitar aglomeracions. Si hem d’evitar que el malalt vingui cada dos per tres, doncs fem ús de la visita telefònica per fer seguiment. De fet és el que s’ha estat fent durant tota la pandèmia, aquest seguiment, quan la visita no podia ser presencial. I la veritat és que els resultats són òptims. És un tema treballar-ho i perfeccionar-ho.

    Sense deixar de banda l’anàlisi de l’accessibilitat del pacient

    Està claríssim. Has de valorar tot el perfil dels pacients. No tots poden fer visita telemàtica però hi ha molt pacient que sí, que si tu el truques i li dius que com està, que què li sembla, com es troba… ‘escolti que el veuré d’aquí un mes o el tornaré a trucar en 15 dies’!. Hi ha un tipus de pacient que es pot beneficiar d’aquest funcionament. Però mai es pot suplir la presència.

  • Alguns experts adverteixen dels riscos de les actituds antivacunes per a la solució de la pandèmia

    Quan ja s’han registrat tres milions de persones contagiades per la COVID-19 a tot el món, i les persones confinades es compten en milers de milions, la comunitat científica treballa contra rellotge per desenvolupar una vacuna que permeti deixar enrere la pandèmia. «La primera opció per aconseguir interrompre la transmissió de la infecció és sens dubte la vacunació massiva i es fan uns esforços ingents per desenvolupar diferents productes vacunals i avaluar-ne l’eficàcia», explica Xavier Bosch, investigador de l’Institut Català d’Oncologia (ICO) i professor dels Estudis de Ciències de la Salut de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

    De fet, segons l’Organització Mundial de la Salut, hi ha 77 laboratoris que desenvolupen una vacuna contra el virus, i uns altres 6 ja estan en fase d’assajos clínics.

    Bosch, que és expert en epidemiologia del càncer causat per infeccions, adverteix del risc que el moviment antivacunes sembri dubtes sobre la futura vacuna de la COVID-19 en aquest article conjunt amb Assumpta Company, metgessa de l’ICO i professora dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC.

    Diferents celebritats ja han començat a difondre missatges que rebutgen la futura vacuna. La rapera britànica M. I. A. i la dissenyadora i influencer espanyola Miranda Makaroff han expressat a les xarxes socials el seu rebuig a les vacunes les darreres setmanes. Al seu torn, el tennista Novak Djokovic va expressar la seva oposició a la vacunació i a la possible imposició de la vacuna de la COVID-19 per poder viatjar i tornar a la competició en una conversa amb altres tennistes serbis que es va fer pública recentment.

    Aquestes opinions no són exclusives d’una minoria de famosos. Una enquesta feta a França el març del 2020 sobre l’actitud davant una hipotètica vacuna per a la COVID-19 va identificar que un 26 % dels enquestats era reticent o s’oposava a acceptar la vacunació. De fet, França és un dels països en què les tesis antivacunació estan més esteses, segons ha confirmat l’estudi Wellcome Global Monitor. Aquesta anàlisi de les actituds envers la vacunació a tot el món va concloure que, globalment, les actituds antivacunació són minoritàries, ja que 8 de cada 10 persones reconeixen que aquests medicaments són segurs.

    Escepticisme vacunal: efectes d’abast global

    No obstant això, com destaca la doctora Company, l’«impacte negatiu d’aquestes actituds anomenades genèricament actituds antivacunes va portar l’Organització Mundial de la Salut (OMS) a declarar l’escepticisme vacunal una de les deu prioritats sanitàries de l’any passat».

    Xavier Bosch, la recerca del qual va contribuir a identificar el virus del papil·loma humà (VPH) com a agent causal de la majoria de càncers de coll d’úter, coneix molt bé l’efecte que poden tenir les tesis antivacunes en la salut de la població a escala mundial. «En contrast amb el virus de la COVID-19, per als VPH sí que tenim ja vacunes excel·lents, i des d’aquest any 2020 disposarem d’una estratègia mundial de prevenció coordinada per l’OMS. Des de l’inici de les campanyes públiques de vacunació el 2006-2007, estimem que uns cent milions de persones han estat vacunades i disposem de resultats d’eficàcia i seguretat excel·lents», explica l’expert, que és consultor sènior del Programa de recerca en epidemiologia del càncer (PREC, i CERP en anglès) de l’ICO. No obstant això «tenim davant posicions contràries a les campanyes de vacunació VPH, foment de l’escepticisme vacunal i actituds clarament antivacunes que han torpedinat temporalment la vacunació en alguns països, com el Japó, Colòmbia o Dinamarca, i han sembrat la confusió en la comunicació entre sanitaris, metges i famílies», afegeix.

    No és un problema que se circumscrigui a una única vacuna: «atacar una vacunació en concret acaba afectant la percepció del benefici de totes les vacunes de manera erràtica i impredictible, i el resultat és la creació de bosses d’individus mal vacunats que són el substrat de casos aïllats i de brots futurs», afirma Bosch, que també es refereix als brots de xarampió que han ressorgit a Europa i els Estats Units com un problema derivat de les actituds antivacunació.

    Les circumstàncies (hipotètiques) de la vacuna de la COVID-19 que podrien explotar els antivacunes

    Tenint en compte que les creences contràries a la lògica i a la disciplina científica han afectat vacunes excel·lents com la del VPH, el xarampió, la grip i l’hepatitis B, Xavier Bosch considera que és plausible que es generi escepticisme vacunal entorn de la futura vacuna de la COVID-19. Així mateix, apunta un seguit de circumstàncies d’aquesta futura vacuna que podria fer servir el moviment antivacunació per sembrar dubtes sobre aquesta possible medicació:

    1. Reducció de la percepció de risc. «És probable que el confinament general o l’arribada de tractaments redueixi la percepció de risc. Les vacunes contra la SARS el 2002 o el MERS el 2012 mai no van arribar a estar disponibles perquè desenvolupar-les va deixar de ser prioritari quan el brot inicial es va controlar amb mesures sanitàries i assistencials», explica Bosch.

    2. Possible eficàcia parcial de la vacuna. De totes les possibles vacunes en estudi de la COVID-19, «podria ser que la vacuna final resultés eficaç parcialment, d’una manera inferior a les expectatives que comunament tenim de les vacunes, cosa que frenaria l’entusiasme per llançar una vacunació universal», explica el doctor Bosch, per a la qual cosa esmenta l’exemple de la vacuna de la grip, d’una eficàcia entorn del 50-60 % i amb unes cobertures vacunals a Europa que se solen estancar entorn del 30 % de la població.

    3. Manca de vacunes per a tota la població, al començament. «Al principi, les indicacions sobre quins grups de població han d’accedir a la vacuna s’hauran d’escalar i els criteris de prioritat seran discutibles. És probable que els països més pobres tinguin més dificultats per tenir accés a la vacuna», explica Bosch. També resulta complexa la coordinació internacional per aconseguir que es produeixin i distribueixin els milions de dosis de vacunes a tot el món si finalment s’adopta la recomanació de la vacunació universal. «Aquestes estratègies internacionals no s’improvisen i sovint fan falta anys per coordinar l’esforç».

    4. Finançament en detriment d’altres polítiques sanitàries. «Serà necessari finançar la producció i la campanya de vacunació per assegurar també la cobertura als països amb precarietat sanitària. Habitualment, quan es fan inversions massives en una patologia, com passa ara amb la COVID-19, es tendeixen a restringir recursos per a altres programes de salut. A diferents països ja s’han interromput programes de vacunació infantil d’altres patologies per redirigir recursos al control de la pandèmia i el confinament. Actualment, les campanyes especials de vacunació contra la pòlio estan restringides a certes àrees africanes per la necessitat d’emprar els recursos i el personal sanitaris en la contenció de la COVID-19.

    5. Possible manca de transparència sobre conflictes d’interès. «Caldrà comunicar acuradament l’estratègia de vacunació i ser estrictes amb la política de transparència i la comunicació de conflictes d’interès potencials dels investigadors, que és el taló d’Aquil·les de la col·laboració imprescindible entre la indústria i l’acadèmia», segons el professor Bosch.

    6. Arguments infundats sobre la inseguretat de la vacuna. «Els criteris d'(in)seguretat de les vacunes o dels seus adjuvants (substàncies incloses en les vacunes que potencien l’estímul antigènic) sempre han estat esgrimits pel moviment antivacunes contra pràcticament totes les vacunes tot i l’experiència acumulada per centenars de milions de dosis tant en estudis controlats com en programes de vacunació generalitzada en tots els contextos internacionals», segons Bosch, per la qual cosa és probable que aquests arguments aflorin també en el cas de la COVID-19, encara que no hi hagi dades objectives ni estudis controlats que ho suggereixin. Els organismes reguladors dels productes vacunals vigilen exhaustivament l’eficàcia i la seguretat vacunal abans d’autoritzar-ne o indicar-ne la utilització pública, recorda Bosch, que també és investigador a Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL).

    7. Politització de la vacunació i notícies falses. «La rivalitat entre partits i la politització de la vacunació tendeix a adoptar posicions emocionals i extremes (tant a favor com en contra) en temps de crisi», explica Bosch. De fet, governs com el de Donald Trump ja han tingut en el passat contactes amb assessors escèptics davant la vacunació com Andrew Wakefield o Robert F. Kennedy, encara que finalment no hagin seguit les seves tesis. «Les fake news i les teories conspiranoiques sobre la COVID-19 ja circulen abundantment als mitjans socials i això representa un brou de cultiu per a qualsevol opinió escèptica o clarament antivacunes», afirma Bosch.

    8. Actituds obstinades tot i que es demostren incorrectes. «Tot i l’evidència científica massiva, les actituds antivacunes poques vegades reconeixen i justifiquen els seus errors», afirma Bosch. «Això forma part d’una estratègia per poder repetir una vegada i una altra arguments erronis, que sovint estan relacionats amb altres interessos, en general amb la venda de medicines alternatives i els plets contra la gran indústria productora de vacunes», segons Bosch.

    Aquest és un article de la UOC

  • Temps pel sentit comú

    La major part de governs del món s’han atrevit a parar, en un determinat grau, l’economia per protegir la salut. És una novetat. La gent, majoritàriament, hem considerat que aquestes decisions eren raonables (malgrat les incerteses i les pífies), com mostra el canvi de conductes que hem fet. Alguns governs d’“homes forts” com Trump o com Bolsonaro, en un primer moment Boris Johnson, han preferit protegir els drets dels contractes mercantils per sobre dels drets a la vida i la salut de les persones.

    Les decisions que s’estan prenent a Europa són substancialment diferents que les que es van prendre en la crisi de 2008. S’està optant, també en un grau, per la protecció social, la reactivació econòmica i l’endeutament en lloc d’”austeritat” i retallades.

    Els governs reben pressions molt importants de les grans corporacions i poders econòmics. Si els governs han canviat la lògica de les seves decisions és perquè una altra resposta era massa contrària a l’opinió pública. Probablement, el pensament de les persones que governen està inscrit en el mateix “sentit comú”.

    L’atur, principal preocupació

    Les enquestes d’opinió ens donen de tant en tant aproximacions molt interessants al què pot ser el sentit comú actual. La preocupació principal de la població sempre és l’atur, a Catalunya, a Espanya i a Europa. El 94,4% de les persones manifestaven, ja al 2016, que el govern ha de finançar projectes que creïn llocs de treball. El 61,0% entenia que les empreses, els bancs i la indústria són la primera influència sobre el govern, i que la major part dels polítics estan implicats en la corrupció (84,9%). Més del 90% reconeixien entre els causants de la crisi els bancs i la bombolla immobiliària. El 93,1% coincideix en que la passada crisi va suposar més sacrificis per a les persones que tenen menys. La percepció de la desigualtat es manifesta en un 88% de persones que consideren que hi ha massa distància entre classes altes i baixes. La desigualtat entre homes i dones era reconeguda pel 82% de les persones a Espanya. La segona preocupació general és la sanitat y la seguretat social, seguida del medi ambient, que puja posicions ràpidament. A continuació, dissortadament, se situa la preocupació per l’“emigració”.

    En aquests últims anys hem vist mobilitzacions globals que es mostren com la punta de l’iceberg del pensament comú d’una part molt important de la humanitat.

    L’ecologisme, amb una mobilització protagonitzada per les persones més joves, posa en el centre el dret a la vida i al futur. Conté una visió del món com a xarxa interconnectada. És radical en les propostes de canvis d’hàbits i de rutines, que moltes persones fan seves: menjar, transport, consum…Fa també un canvi aspiracional profund. El consumisme, la riquesa o l’èxit mediàtic no formen part dels seus valors principals.

    Feminisme necessari

    El feminisme no és només un moviment de defensa i solidaritat, absolutament necessari, de les dones de tot el món. La seva radicalitat rau en el qüestionament del poder com a eix vertebrador de les relacions humanes. Proposa una ètica de corresponsabilitat i de cures mútues. Fa aflorar el cost ocult dels beneficis del món productiu, el valor del treball reproductiu i de cures.

    Fa uns quants anys més, 15 M i els moviments similars van ocupar les places de moltes grans ciutats amb un discurs que impugnava la legitimitat de l’acumulació de la riquesa. Es va posar el focus sobre la corrupció. Era el clam del 99%. La democràcia participativa i global era al centre de les seves reivindicacions. Va repolititzar la societat, que sent encara les institucions com a una càrrega o un enemic.

    La primera gran mobilització mundial s’havia produït al 2003, amb el “no a la guerra” d’Iraq. La pau esdevenia un valor comú per a la humanitat. L’honor i la glòria en la batalla que havia estat un valor reconegut des de l’Odissea fins a les pel·lícules americanes que han reescrit la segona guerra mundial perdia el seu lloc privilegiat en l’imaginari social. Pesava més l’evidència del dolor i de la injustícia de l’espoli rapinyaire.

    Rebuig a la discriminació

    Voldria que la reacció al racisme policial dels Estats Units que s’està produint arreu del món fos tant potent com ho han estat els moviments que he mencionat. Que fes catalitzar el rebuig a tota discriminació, exclusió o segregació humana. Que reconegués les migracions com a constitutives de la naturalesa humana. Que incorporés el valor de la convivència com a generadora de riquesa, art i coneixement. Que produís canvis en les conductes personals. Que allunyés la preocupació per l’emigració dels primers llocs de les enquestes d’opinió.

    La preocupació pel treball no ha deixat mai de ser principal en totes les enquestes. Seria bo trobar una expressió internacional similar a les anteriors. De fet, la deslocalització del treball està en el cor de la precarietat i l’explotació humana, en la petjada de CO2, en la propagació de la Covid-19, en la pèrdua del control social dels subministraments bàsics. Alguns governants han fet polítiques públiques per orientar i sostenir les economies i han posat capital públic per controlar determinades empreses. Ho va fer Obama amb la Ford, o el govern francès amb Renault. Europa hauria de fer una tasca similar. L’opinió pública hi està majoritàriament a favor.

    Els grans espetecs comunicatius de la dreta són la reacció a aquesta evolució del pensament majoritari. Si volen mantenir els privilegis, les formes de fer i de pensar que han mogut el món en el neoliberalisme, necessiten moure els marcs mentals. Si titllen la centralitat del sentit comú d’extremista i defineixen un altre extrem desaforat, podrien col·locar una nova centralitat molt més a la dreta. Retenen el poder mediàtic i fonts de finançament enorme, i tot i així se’ls escapa el sentit comú. L’assalt dels poderosos a les xarxes ha arribat tard però fa por. En un moment determinat, les xarxes socials van ser un vehicle i un fòrum per a les aspiracions, les raons, els coneixements de molta gent que es van interconnectar i es van reconèixer. Van ser necessàries per a l’eclosió d’aquests grans moviments transfronterers. També poden servir per fer quallar una reacció mundial.

    Una gran catàstrofe com la Covid-19 és un escenari propici per a canvis no lineals. S’estan veient novetats. Però encara han de passar moltes coses. En podem sortir endavant o en podem sortir endarrere.