Just Deploy It!

Categoría: Opinió

  • Les prioritats de la Conselleria de Salut

    En els darrers dies s’ha confirmat la decisió de la Conselleria de Salut de posar en marxa abans de gener de 2021 cinc nous hospitals amb un total de 490 llits de crítics i una vida útil d’uns trenta anys per import d’uns 85 milions d’euros, en paraules de la Consellera, del Director del CatSalut i del Vicepresident del Govern de la Generalitat.
    Una decisió que podria pensar-se que s’adopta a conseqüència del sotrac de la Covid-19, malgrat que a hores d’ara no sembla que l’atenció hospitalària estigui particularment estressada, com sí que ho sembla, en canvi, que ho estan l’Atenció Primària i la Salut Pública sanitària. Una demanda hospitalària que tal vegada l’evolució de la pandèmia no arribi a exacerbar de forma comparable als primers moments. Tot i que la generalitzada denúncia d’una suposada manca de previsió esdevingui un potencial argument justificatiu. De fet la resposta assistencial fins ara ha estat protagonitzada, sobretot mediàticament, pel sector hospitalari amb una dedicació intensa, que ultrapassava fins i tot els requeriments dels responsables de la política sanitària.

    Potser perquè, malgrat les declaracions públiques que reconeixien la importància i la necessitat de les actuacions més preventives que, en principi, semblen més pròpies de l’atenció primària i de la protecció col·lectiva de la salut comunitària dels dispositius de la salut pública municipal i autonòmica, la descapitalització d’aquests estaments i, en el cas de la primària, sobretot, el malestar crònic dels professionals i treballadors, ha comportat un obstacle gairebé insuperable, agreujat encara per l’absència d’un suport prou decidit i tangible vers aquests sectors. Com assenyalaven des del FOCAP i se’n feia ressò aquest diari, la resposta del Departament els hi era del tot insuficient i fins i tot inadequada.

    La mateixa Consellera de Salut, el mes de març passat, en plena alarma per la primera onada, declarava el següent: «en les últimes setmanes el sistema sanitari ha fet un gran esforç i ha multiplicat per més de tres les seves capacitats i ha passat a tenir 1939 llits d’UCI». Aquest objectiu es va assolir sense haver de posar cap maó. Afortunadament, l’hospital temporal previst al recinte firal de Montjuïc no es va utilitzar ni tampoc la resta dels provisionals que es pensaven ubicar annexos a altres grans hospitals, essencialment de Barcelona.

    No ens considerem experts, però ens sembla que Catalunya no pateix un dèficit significatiu de llits hospitalaris, encara que potser sí que hi ha alguns desequilibris territorials i una certa inflació de centres de referència per a diferents tipus de patologies i tècniques diagnòstiques i terapèutiques.

    Però no ens sembla una explicació suficient de la decisió anunciada, aclariment que no solament ens agradaria que el govern ens donés, sinó que fora un exercici de retre comptes (accountability que diuen els angloparlants) molt necessari i forçós -per fer servir la fórmula litúrgica- i del tot oportú en els moments que vivim.

    Perquè mentrestant, iniciatives com el Pla Estratègic d’Innovació de l’Atenció Primària i Salut Comunitària (un dels molt publicitats per la Conselleria en els darrers quinze anys) continua adormit als calaixos. El que sembla que també passa amb el lema de «salut a totes les polítiques» que ha transcendit poc l’àmbit de les manifestacions als diaris. Una iniciativa que adequadament desenvolupada podria contribuir a la millora de l’atenció primària i comunitària, òbviament a la millora de la salut pública i, per parlar de problemes reals, a prevenir alguns dels problemes socials i de salut de les persones grans, fins ara les víctimes principals -en termes sanitaris- de la Covid-19, més enllà de desar o d’abandonar els ancians -que sovint ho accepten a contracor- en aquesta mena d’estacionaments -de vegades gestionats, fins i tot, per fons voltors- que són les residències de vells.

    Clar que invertir en hospitals és més fàcil que replantejar-se el sistema sanitari en el seu conjunt i molt més agraït des de moltes perspectives, inclosa la del populisme; molt més que exigir -i facilitar que es pugui dur realment a terme- la longitudinalitat i la continuïtat que pot aportar l’atenció primària, sense la qual aquesta perd tot el sentit; així com una atenció clínica que no medicalitzés innecessàriament la ciutadania, mitjançant la promoció col·lectiva de la salut comunitària. Però potser fora hora d’agafar el toro per les banyes i si més no, explicar de forma detallada i clara els motius per a prendre decisions com la que critiquem.

  • Covid-19: La política i la ciutadania

    Vuit mesos des que vàrem detectar el SARS-CoV-2 a les nostres terres no han estat prou per minvar l’alarma i la por. Malgrat que la majoria dels polítics -llevat d’alguns de l’oposició- insisteixen que estem millor, perquè sabem més coses del virus, tenim més mitjans de protecció i, a més, sabem que també els joves s’infecten, de manera que la letalitat ha minvat considerablement.

    No hi ha dubte que pretenen tranquil·litzar una ciutadania cada vegada més decandida i tipa, però encara molt inquieta no solament davant la infecció, sinó també i cada vegada més per les repercussions laborals, econòmiques i socials que es van acumulant en la seva vida personal i al seu entorn.

    Molts polítics (i alguns experts) accentuen l’esperança en una vacuna segura i eficaç, que els més realistes no creuen que estigui disponible de seguida i tampoc no està clar que comporti una solució definitiva. Recordem que fins ara només una malaltia vírica -la verola- ha pogut ser erradicada amb una vacuna (i polítiques sanitàries i socials adients). I mentrestant, apel·len a la nostra responsabilitat individual per mantenir controlada la pandèmia. Una apel·lació justa i necessària, tot i que la seva efectivitat depèn també de la capacitat d’assumir voluntàriament els comportaments preventius, voluntat que va més enllà del temor als càstigs i les represàlies i que es promou amb educació de la llibertat. Mesures preventives, l’acompliment de les quals també depèn de la seva justificació comprensible, de la seva coherència i de la seva factibilitat, és a dir que siguin fàcils i que no comportin el risc de provocar efectes adversos més perjudicials que la infecció mateixa. És a dir que els avantatges i els inconvenients potencials siguin equilibrats. En paraules del responsable de la Salut Pública catalana, en anunciar l’escurçament dels períodes de quarantena de 14 a 10 dies, que es balancegen els pros i els contres.

    Perquè qualsevol decisió té pros i contres i ja és hora de reconèixer-ho clarament. La il·lusió en solucions miraculoses és això, una il·lusió. Que també té els seus perjudicis, a més del que suposa enganyar-nos a nosaltres mateixos. Perquè molt probablement influeix en la distribució inequitativa de les conseqüències directes de la infecció, i sobretot en les indirectes; incrementant les desigualtats socials i sanitàries injustes.

    Cada vegada estan més clares les influències de les condicions de vida (i de treball) sobre la difusió i les conseqüències de la malaltia. De manera que no es pot seguir ancorat en la idea que el problema és exclusivament un virus i encara menys que el que hem d’intentar és erradicar-lo, un propòsit a hores d’ara quimèric.

    Així doncs el que convindria seria aprendre a conviure amb la pandèmia conservant el millor nivell possible de benestar i qualitat de vida i no obsessionar-nos exclusivament amb les xifres d’incidència, ocupació hospitalària i mortalitat. Que òbviament ens cal conèixer per valorar la magnitud del problema i la seva evolució; unes dades però que sigui vàlides i comparables, el que gràcies a les ganes de protagonisme dels uns i la manca de lideratge d’altres (sobretot polítics i epidemiòlegs salubristes respectivament, o viceversa que de tot hi ha) encara no hem aconseguit, més enllà de l’allau sovint eixordador de les dades amb les quals ens inunden.

    Així que a més d’aplicar-nos a la millora dels sistemes d’informació i vigilància ens cal ampliar la perspectiva, fins ara molt monolíticament sanitària de la salut i afegir la percepció -tan argumentada com sigui possible, és clar- d’altres visions i sectors de la ciutadania, emprenedors i treballadors, mestres i pares, etc. per tal de tenir en compte les seves preferències i expectatives, incloent-hi els seus interessos sense menystenir sobretot els dels més desprotegits, atès que una millor cohesió social ens beneficia a tots.

    Sense renunciar al propòsit d’alentir la propagació de la infecció, cal veure d’equilibrar-ho amb la disminució dels perjudicis associats a les recomanacions preventives, de manera que les decisions que s’adoptin sempre tinguin en compte la qualitat de vida i benestar de la ciutadania.

    Sabem que el nostre amic Josep Maria Argimon, actual Secretari de Salut Pública, amb una formació acreditada en epidemiologia i salut comunitària, és perfectament conscient de la necessitat de sospesar pros i contres com ja ho hem pogut comprovar en adherir-se a la proposta de reducció de la quarantena. I per això ens atrevim a suggerir que incorpori si no ho ha fet encara les perspectives dels sectors socials directament relacionats amb el benestar i qualitat de vida abans de prendre decisions. Cal passar de les declaracions teòriques dels diaris a l’acció política i de gestió i fer-ho sense demora, en tot cas abans que el deteriorament de les condicions de vida de la ciutadania faci difícil o impossible la seva recuperació i ens condueixin a una situació pitjor que l’actual, encara que llavors potser no ens importa gaire el risc d’infectar-nos amb aquest coronavirus.

  • Vacunes: el negoci rodó de les multinacionals

    «El finançament governamental és necessari perquè els productes per a la pandèmia són inversions d’altíssim risc; el finançament públic minimitzaria els riscos per a les companyies farmacèutiques i faria que s’hi posessin a fons». Aquestes declaracions de Bill Gates en la prestigiosa revista mèdica New England Journal of Medicine, es completen amb la indicació que els governs han d’atorgar facilitats per a la producció de les vacunes i comprar-les per a distribuir-les en la població que les necessita. Com veiem, tot un programa per a garantir els guanys de la indústria farmacèutica multinacional en relació amb la producció d’una vacuna per a enfrontar la pandèmia.

    Subsidiar a les multinacionals en lloc d’invertir en vacunes

    La demanda del multimilionari Gates va ser escoltada menys de dos mesos després. L’abril passat, el govern dels Estats Units va anunciar el programa Warp Speed, que dedica 10.000 milions de dòlars per a finançar la recerca i producció de bovines anticoronavirus a través d’associacions publicoprivades. Les principals multinacionals van rebre importants subsidis; per exemple, la nord-americana Pfizer va obtenir 2.000 milions, i Sanofi GSK, la mateixa suma. Per la seva part AstraZeneca, gràcies a la unió amb una empresa estatunidenca, va obtenir 1.200 milions de dòlars.

    Qui és AstraZeneca?

    La setmana passada el president peronista Alberto Fernández va anunciar que es fabricaria la vacuna a l’Argentina i va donar a conèixer l’acord del Grup Insud amb AstraZeneca. Aquesta companyia és la unió d’una empresa farmacèutica britànica amb una altra sueca que, al seu torn, es van associar amb la Universitat d’Oxford per a la producció de la vacuna. Sense haver entrat en la Fase III de prova en poblacions, la multinacional ja ha signat acords de producció a tot el món amb societats mixtes públic-privades, que li permetrien una venda global als governs de 3.000 milions de dosis. Per exemple, el contracte recentment signat amb la Comissió Europea assegura la venda de 400 milions de dosis a Alemanya, França, Itàlia i Holanda. Part d’aquesta política comercial de la multinacional és l’acord signat amb el Grup Insud, del milionari argentí Hugo Sigman.

    Qui és Hugo Sigman?

    La revista Forbes li adjudica una fortuna de 2.000 milions de dòlars a aquest multimilionari que proclama la seva adhesió al peronisme kirchnerista. El seu entusiasme amb el matrimoni Kirchner està justificat. En 2009, en ple brot pandèmic del virus H1N1, d’origen porcí, conegut com a «grip A», el mateix Sigman va segellar un acord amb el govern peronista de Cristina Kirchner i el seu ministre de Salut de llavors, Juan Manzur. L’Estat va finançar una planta industrial en Garín perquè la societat entre la multinacional Novartis i el Grup Insud produïssin la bovina antigripal A. L’Estat també es va comprometre a comprar-li fins a l’actualitat 10 milions de dosis per any de la vacuna, inclosa des d’aleshores en el calendari oficial. L’acord establia que, passats tres anys, Sinergium Biotech, una altra empresa d’Insud, es quedaria amb la planta, la tecnologia i el mercat.

    En el cas del negoci de la nova vacuna Covid-19, es compartirà amb el també multimilionari mexicà Carlos Slim, qui va fer el tracte inicial amb AstraZeneca i se suposa que finançarà bona part del desenvolupament de la vacuna a la regió. El laboratori mexicà Liomont, en el seu moment especialitzat en la vacuna contra la grip, és l’encarregat de completar el procés de fraccionament i distribució del principi actiu que processarà Sigman a l’Argentina.

    L’anarquia i el balafiament de recursos

    Si bé es calcula que hi ha entre cinquanta i seixanta laboratoris en el món dedicats a la recerca de la vacuna per a la Covid-19, només són tretze els que estan en un estadi més avançat. Una competència feroç entre les multinacionals, i fins i tot entre els governs, s’ha desfermat. Qui aconsegueixi elaborar una vacuna eficaç i obtingui la patent s’assegura el monopoli de la producció i guanys per diverses dècades.

    Les multinacionals i els seus socis locals, que en el cas d’Amèrica llatina són el multimilionari mexicà Slim i l’argentí Sigman, practiquen el secret comercial i frenen artificialment tot el procés. Encara que públicament anunciïn com a molt pròxima la disponibilitat de les vacunes, la realitat és que totes estan en etapes encara llunyanes d’una instància d’aprovació i, òbviament, de la producció massiva.

    En el cas d’AstraZeneca, la científica britànica Sarah Gilbert, qui lidera un equip de tres-cents investigadors de la Universitat d’Oxford que treballen per a la vacuna, va declarar: «L’objectiu de cap d’any per al llançament de la vacuna és una possibilitat, però no hi ha absolutament cap certesa sobre aquest tema».

    A causa de la disputa pel monopoli de la vacuna es produeix una superposició d’esforços i balafiament de recursos que han estat criticats encara per personalitats tan oposades al socialisme com el premi Nobel d’Economia Joseph Stiglitz. Que diferent seria el panorama si hi hagués una recerca col·laborativa entre les universitats i instituts dels diferents països, sobretot els més desenvolupats, que permeti la producció estatal d’una vacuna per al coronavirus! Els recursos de l’Estat haurien d’anar per a aquesta producció i no, com ara, per a acumular guanys de les multinacionals i els seus socis locals.

    És així com el capitalisme frena el desenvolupament, en aquest cas, d’una vacuna que podria salvar tantes vides. En el moment d’escriure aquestes línies hi ha 22 milions de contagiats i 800.000 morts per a la Covid-19 i hem de preguntar-nos fins a quina tenebrosa quantitat haurem d’esperar per a disposar d’una vacuna? Aquesta és la raó per la qual el nostre programa planteja la necessitat d’abolir les patents dels medicaments en el camí d’aconseguir la nacionalització de la indústria farmacèutica sota control dels treballadors.

    Aquest és un article publicat originalment a Izquierda Socialista

  • Hem hagut de patir una pandèmia brutal perquè Direcció de RRHH del PSMar reconegui la seva mala gestió amb el personal i la contractació

    Fa aproximadament dos anys i mig aquest mateix diari ens publicava un article d’opinió que feia referència al fet que possiblement érem la Empresa de Treball Temporal més gran de Catalunya. El Director de RRHH, no va trigar a respondre mitjançant un altre article d’opinió en el mateix diari. Parlava d’un «ambiciós conjunt de mesures, per a donar major estabilitat a la plantilla». Evidentment ens vam veure obligats a donar novament resposta.

    Al març de 2019, Inspecció de Treball requeria al PSMar que en el termini de tres mesos havia de transformar quatre contractes temporals a indefinits en la Unitat de Vigilància intensiva (Us sona? Aquesta tan anomenada darrerament) en la categoria d’Infermera, en el torn de nit. Avui dia segueix sense produir-se aquesta conversió. Treball ens ha informat que s’ha interposat una sanció a l’empresa i estem a l’espera de saber de quin tipus.

    Deia al començament que l’empresa reconeix per primera vegada que «potser no ho ha fet del tot bé». La lectura que fem nosaltres és que la pandèmia els ha posat en el seu lloc. Estan veient com moltes treballadores s’estan anant a altres centres on els ofereixen major estabilitat i menor precarietat. És a dir el seu canvi de parer no és pel fet que estiguin preocupats per les seves treballadores i la qualitat de la contractació d’aquestes. Estan preocupats per quedar-se sense personal suficient que pugui garantir la plena activitat del Consorci. I al tanto, que no és una cosa nova. Fa temps que la nostra institució té problemes per a cobrir tots els serveis, principalment en els períodes vacacionals. Però la pressió que el Covid està exercint sobre tot el sistema, està aflorant de manera alarmant les vergonyes i les carències del nostre model sanitari. Ja no sols el PSMar. El PSMar és potser un dels exemples més significatius, però el problema de fons és el model sanitari. Un model totalment hospitalocèntric, ultra fragmentat i privatitzat.

    Malauradament no hi ha senyals, de moment, que la situació hagi de millorar. Tot el contrari. Les decisions que es van prenent no ens fan ser gens optimistes. 18 milions per Ferrovial. Ara sí, ara no, finalment sí, però no sabem ben bé per a què. Cinquanta milions d’euros per a la construcció de 5 hospitals satèl·lits d’uns 100 llits cadascun. Per cert, com pot ser que el cost de la construcció de 5 hospitals sigui de 50 milions i el d’una sola fase de l’ampliació de l’Hospital de la Mar ascendeixi als 100 milions. I d’on sortirà el personal per aquests hospitals? Novament de l’Atenció Primària, la malmesa, la maltractada, destrossada, infrafinançada Atenció Primària.

    Tornant al problema ‘que tant amoïna’ a la nostra direcció, suposem que el fet d’haver estat l’únic gran hospital en patir un Expedient de Regulació d’Ocupació en l’anterior crisi, tampoc deu ajudar a fer-lo gaire atractiu per possibles noves incorporacions.

    Independentment dels motius que provoquen aquest aparent canvi d’actitud de la nostra Direcció, ens felicitem per això. Ara bé, serem exigents, molt exigents en la mesures a adoptar si volen que les aprovem.

    La molt ben pagada Gerent del Consorci Mar Parc de Salut gestiona aquesta institució de la forma que ho fa, basant-se en unes directrius que rep de les persones que l’han col·locat en el seu tron d’or. Catalunya té, en general, pitjors dades quant a inversió, salaris i resultats sanitaris a la mitjana del Regne d’Espanya. I Espanya no surt molt ben parada en comparació amb la mitjana Europea. Destina a Sanitat el mateix percentatge del Producte Interior Brut que fa una dècada. Té menys places en hospitals disponibles que tots els països del seu entorn i menys personal d’infermeria.

    L’agressivitat i virulència amb la que ens ha colpejat el virus, era difícil de preveure, cert… Però per descomptat no ha ajudat la falta de previsió, ni la involució del nostre sistema sanitari des del 2010, que ha provocat moltes de les mancances de recursos materials i humans, que aquí hem descrit. Les desigualtats socials que no paren de créixer, dificulten una resposta eficaç –Ningú està fora de perill si no estem tots fora de perill-. Les decisions preses durant aquests mesos no han fet més que agreujar la situació.

    És necessari un canvi amb urgència. Esperem que la negociació per a la signatura d’un millor conveni col·lectiu de treball del PSMAr que ara reprenem, ens permeti observar aquest canvi de tendència que moltes anhelem. Tant de bo sigui així, però ens temem que fins que les treballadores de tot el Sistema Sanitari no ens plantem, ens organitzem i portem a terme accions com les dels Residents de Catalunya, els que ens governen seguiran mirant cap a un altre costat. Cap als amiguets de la privada, de la industria farmacèutica i de tecnologia sanitària.

  • Per una recuperació després de la crisi de la Covid-19 que tingui en compte la contaminació de l’aire i la crisi climàtica

    Quan estàvem gairebé a la fi de túnel de la primera onada de la pandèmia, discutíem com seria la tornada a la «normalitat». Alguns molt optimistes, pensaven que el futur seria completament «nou», que res seria com abans. Altres més realistes o pessimistes pensàvem que els sistemes i interessos econòmics i polítics, la distribució del poder i els hàbits de la població no es canvien tan fàcilment. Avui la realitat ens confirma aquesta visió més realista. Podem comprovar que la salut pública i l’assistència primària continuen infrafinançades i desvaloritzades, malgrat els discursos buits i paraules buides dels gestors de la sanitat. Continuen els voraços incendis a Califòrnia i el desglaç de l’àrtic, pel canvi climàtic.

    Dilluns es van reiniciar les escoles i els carrers que s’havien buidat de cotxes tornen a col·lapsar-se, sembla que tornem a la «normalitat». S’afirmava que ningú es quedaria enrere en aquesta crisi, però centenars de milers de treballadors segueixen sense cobrar les ajudes promeses, la cultura segueix novament oblidada, i la prioritat sembla que segueix sent el turisme i l’especulació immobiliària. La improvisació i la falta de plans alternatius, caracteritza la penosa gestió de les autoritats.

    S’ha oblidat ràpidament el MANIFEST de finals de maig signat per més de 40 milions de professionals sanitaris de més de 90 països sol·licitant als líders del món una recuperació després de la crisi de la pandèmia de la Covid-19 que tingui en compte la contaminació de l’aire i la crisi climàtica. El manifest va ser impulsat per l’Associació Mèdica Mundial, el Consell Internacional d’Infermeria, l’Associació Mundial d’Associacions de Salut Pública i l’Organització Mundial de Metges de Família.

    Tot i la gran transcendència d’un manifest com aquest, que unifica una postura clara i contundent de les organitzacions mundials més importants de les especialitats sanitàries, va tenir relatiu poc ressò en els mitjans de comunicació i l’opinió pública. Val la pena tenir en compte avui, 3 mesos després, algunes de les frases de la crida:

    «Els professionals de la salut romanen units per donar suport a una gestió de la pandèmia de COVID-19 pragmàtica i basada en dades científiques. Amb aquest mateix esperit, estem també units per aconseguir una recuperació saludable d’aquesta crisi (#HealthyRecovery, # Recuperació saludable)… La tragèdia actual té moltes capes, que es veuen magnificades per la desigualtat i la falta d’inversió en els sistemes de salut pública… Hauria estat possible mitigar i, potser, fins i tot prevenir aquests efectes invertint prou en la preparació per a les pandèmies, la salut pública i la gestió de l’entorn… Abans de la COVID-19, la contaminació atmosfèrica -causada, principalment, pel trànsit de vehicles, les centrals elèctriques de carbó, la crema de deixalles sòlides i les pràctiques agropecuarias- ja estava debilitant la nostra salut… Si volem que el món es recuperi d’aquesta crisi de manera saludable, no podem permetre que la contaminació continuï ennuvolant l’aire que respirem i embrutant l’aigua que bevem, ni que el canvi climàtic i la desforestació continuïn endavant, desencadenant, possiblement, noves amenaces per a la salut de les poblacions vulnerables… Cal abandonar per complet els subsidis que es concedeixen a l’explotació de combustibles fòssils i apostar decididament per la producció d’energies renovables i no contaminants, el nostre aire estarà més net i es reduiran dràsticament les emissions causants del canvi climàtic… La protecció i la promoció de la salut haurien de ser un dels eixos centrals de les grans inversions que els seus governs faran en els propers mesos en sectors bàsics com l’atenció sanitària, el transport, l’energia, i l’agricultura i la ramaderia. El món necessita recuperar-se amb salut. Els plans d’estímul dels seus països han de ser instruments per a aconseguir-ho».

    Els que hem pres consciència de la necessitat d’un nou paradigma centrat en la salut i no en la malaltia, no ens cansarem de promoure les idees de el manifest. La societat ha de fer seu i exigir als governants seguir aquesta nova senda. La nostra salut i la de la planeta és cosa de tots.

  • Aquest pla no serveix

    El vicepresident Pere Aragonès, la consellera Alba Vergés i el director del CatSalut Adrià Comella van presentar el Pla d’Enfortiment i Transformació de l’Atenció Primària (AP). Amb aquests ambiciosos objectius caldria esperar propostes que reforcessin els valors fonamentals de l’AP i que marquessin línies estratègiques que tots els equips haurien de tenir en compte a l’hora d’organitzar-se per a donar pas a una millor resposta a les necessitats de la població. Però aquest pla pateix del mateix mal de sempre: està fet pensant en una AP subalterna, sense capacitat de coordinació de la resta d’actors del sistema, i que dóna una atenció fragmentada sense tenir la longitudinalitat i la fortalesa d’uns i unes professionals de referència com un immens valor a preservar. A la pràctica el pla és només una proposta de mínims per a afrontar la crisi de l’AP que la pandèmia del COVID ha accentuat.

    Les xifres

    a) Diners. Diuen que s’invertiran 46,1 M€ aquest any, 125 M€ l’any 2021 i 126,9 M€ l’any 2022. Total 298 M€. La despesa en AP realitzada l’any 2018 va ser de 1.480 M€, la del 2010 va ser d’uns 1.720 M€, o sigui que ni en tres anys es recupera la despesa del 2010 (caldria afegir l’increment de l’IPC d’aquest període, que se situa en torn el 16%).

    b) Nombre de professionals. Es planteja un increment de 3.810 professionals repartits de la següent manera:

    • Recursos conjunturals mentre duri la pandèmia: 1400 professionals (referents Salut i Escola, gestors COVID i equips extractors COVID)
    • Incorporacions estructurals 2020-2022: 306 metges/esses, 220 infermeres/ers, 750 auxiliars d’infermeria, 750 administratives/ius, 112 treballadores/rs socials, 150 nutricionistes i 115 psicòlegs/gues. Total 2.400.
    • Ritme d’incorporació: 2020: 560 professionals, 2021: 1300 i 2022: 550

    c) Quina aportació suposa, de mitjana, per a cada equip (EAP) tot el pla? (A Catalunya hi ha 374 EAP).

    • 0,8 metges/ses
    • 0,58 infermeres/rs
    • 2 auxiliars d’infermeria
    • 2 administratives/ius
    • 0,3 treballadores/rs socials
    • 0,3 psicòlegs/gues
    • 0,4 nutricionistes
    • 3,7 “conjunturals”

    2400 professionals estructurals representen un augment del 12% sobre els 20.000 que tenim ara, i ens situaria per sobre del que teníem el 2010 (21.000). Pot semblar que així es recuperen les “retallades”, però de tot aquest personal, només el 22% és personal del nucli assistencial bàsic dels equips que és la medicina i la infermeria, fet que suposa una millora irrisòria. Dedicar el gruix de les noves contractacions a perfils de suport apunta a que es donarà prioritat a tasques administratives per damunt de les assistencials.

    Els nous perfils professionals

    La contractació de nous perfils professionals de la psicologia i la nutrició per a donar suport sense que els EAP estiguin degudament dimensionats és un perill. Suposa un pas més en la fragmentació de l’atenció a les persones i una fuga dels recursos d’allà on són prioritaris: la contractació de metgesses/es i infermeres/rs.

    La incorporació de nous perfils professionals en els equips modifica la manera de treballar, de fer front a les necessitats de les persones que atenem. Pot tenir conseqüències positives o negatives, tal com reflexionem en el document “Al voltant del model d’atenció a la salut mental a l’APS“. I a més no es el moment!!! Primer dimensionin bé metgesses, infermeres, administratius… i després parlem de qui, com i quan

    Les noves funcions

    En l’última dècada ha augment la complexitat de les persones ateses en els EAP, s’han assumit tècniques diagnòstiques (ecografies, retinografies…) i terapèutiques (crioteràpia, infiltracions…). Ara, s’assignarà a alguns equips la tasca d’atenció de persones que viuen en residències (Catalunya disposa d’unes 64.000 places residencials) donant continuïtat al que ja s’ha iniciat durant la pandèmia. És una tasca que reclamem com a pròpia de l’APS, a la qual s’han de destinar els recursos necessaris. Així es va expressar en un escrit que vam subscriure més de 20 entitats professionals i ciutadanes. El pla de la conselleria contempla la dedicació d’un metge/ssa i dues infermeres/rs per a cada 500 residents, aproximadament, que implicaria una dotació de 128 metges/ses i 250 infermeres/rs només per a aquesta tasca.

    Un enfortiment real de l’AP hauria d’aspirar a la recuperació de les activitats que en els últims anys s’han assignat a altres dispositius, com ara l’hospitalització domiciliària, els equips de cronicitat, o l’atenció a final de vida.

    Desenvolupar amb qualitat les velles i les noves funcions requereix personal assistencial suficient, que es podria situar en les ràtios europees, de 9,6 metges/ses de família per 10.000 habitants, tal com reclama el president de la CAMFIC, Antoni Sisó, i 12,5 infermeres/rs.

    Dotació, renovació d’infraestructures i modernització tecnològica dels CAPS

    Es preveu una important inversió en eines tecnològiques: 1000 telefonia IP, 8000 webcam, 3000 ordinadors portàtils, 500 telèfons mòbils, 500 lectors òptics, i 600 kids de cribratge, que esperem que permetrà sortir de l’actual obsolescència tecnològica i millorar l’accés telefònic de la ciutadania als equips i la comunicació entre professionals i pacients, ja que aquesta crisi ha evidenciat el que ja se sabia, que contactar amb els CAP sense anar-hi presencialment és massa sovint una carrera d’obstacles.

    Queda per concretar la renovació d’infraestructures, que es requereix de manera urgent per alguns CAP que no reuneixen les mínimes condicions higièniques. Es necessiten edificis que permetin circuits diferenciats segons patologia respiratòria o no, bona ventilació i possibilitat de neteja freqüent. Aquestes condicions no es podran aconseguir a curt termini, pel que sembla una bona idea la col·laboració amb institucions locals per aconseguir més espais. L’objectiu hauria de ser tenir espais suficients per recuperar l’activitat presencial plena com més aviat millor. Veurem la capacitat i la flexibilitat que tenen les direccions sanitàries i les municipals/comarcals per aconseguir-ho.

    Com a tema pendent hi ha el replantejament de les necessitats dels CAPs en quant a infraestructures. Els CAPs de què disposem són majoritàriament petits, amb pocs espais per a activitats comunes, sales d’espera massificades i consultes sempre compartides que no permeten flexibilitat horària. En un futur no massa llunyà caldrà entomar-ho.

    L’essència i les dimensions de la AP

    Sobta que, ni a la nota de premsa ni a les presentacions que s’han penjat sobre el pla, no s’esmenti en cap moment la longitudinalitat. És ben conegut l’efecte beneficiós de la longitudinalitat en resultats en salut, en mortalitat i en despesa en serveis sanitaris. La longitudinalitat no és res més que la relació personal al llarg del temps entre el pacient i el professional de referència. Com pot ser que una característica que ha demostrat millorar la qualitat de l’assistència sigui contínuament obviada pels responsables sanitaris del nostre país?

    El pla fa referència a altres característiques importants de l’AP com són el fet de ser l’eix vertebrador del sistema i la porta d’entrada, l’accessibilitat, la integralitat, la resolució… En cap cas aquestes característiques són incompatibles amb la longitudinalitat, ans al contrari, fan sinergia i augmenten la potència de l’AP.

    Pla de millora de les condicions de metgesses/es i infermeres/rs

    És una bona notícia que es reforcin els equips amb personal administratiu, TCAI, de treball social i els assistents d’equip (figura que hores d’ara és un misteri), però trobem a faltar que el pla inclogui un apartat destinat a fer l’AP més atractiva per a metgesses/es i infermeres/rs. Els darrers anys les persones que acaben la formació, opten de manera molt important per marxar del país, treballar en dispositius de suport, a les urgències hospitalàries o a centres privats. Cal elaborar un pla de millora de les condicions de treball i salarials per a recuperar el talent perdut i reconèixer l’esforç de les persones que ja treballen a l’AP, així com augmentar el nombre de places MIR i IIR i reconèixer l’especialitat infermera d’atenció familiar i comunitària com un requisit, encara que ara per ara no hi ha especialistes suficients, i cal per tant que sigui un merit molt valorat per a treballar a l’AP.

    Com a solució per a donar resposta a la crisi del COVID aquest pla podria ser valorat positivament de manera parcial. Només de manera parcial perquè l’augment de personal que contempla no és suficient per donar resposta a l’augment del volum de feina que genera la pandèmia. A l’atenció a les residències (és molt positiu que segueixi en mans de l’AP) i al diagnòstic i seguiment dels casos de COVID cal afegir el rastreig de contactes i la gestió de les incapacitats laborals que se’n deriven i la col·laboració en els cribratges massius. A partir d’ara s’hi sumarà el suport a les escoles en COVID, els diagnòstics a la comunitat educativa, el desplegament del pla d’atenció a persones de major risc d’agreujar per COVID i encara no està clar si les incapacitats laborals dels progenitors amb fills amb PCR positives o contactes d’aquests. La sobrecàrrega és evident i els reforços minsos.

    Transformació cap a què?

    Estem davant d’un pla que es presenta com a ambiciós i amb propostes de canvi profund però que a la pràctica és un conjunt d’accions per respondre a les necessitats generades per la crisi sanitària del COVID amb alguns elements, com els nous perfils professionals, que, aplicats a una AP en crisi, poden distorsionar més que no pas reforçar el seu funcionament. És un pla insuficient, que no dóna resposta a les necessitats sanitàries i socials actuals i no projecta un futur gens esperançador per a l’AP. Temem que la transformació que pretén no sigui cap a una assistència més fragmentada, fonamentalment telemàtica, on la longitudinalitat sigui anecdòtica i que s’allunyi progressivament de la població.

    D’altra banda, aquest és l’enèsim pla de millora de l’AP i és lògic que es rebi amb un cert escepticisme tenint en compte que cap dels anteriors s’ha acomplert, ni l’ENAPiSC ni tan sols els acords de sortida de la vaga del 2018.

    Des del FoCAP creiem que treballar perquè el pla millori de veritat l’AP és essencial: un pla per millorar la salut de les persones amb una atenció integral i longitudinal a càrrec de la seva metgessa i infermera de referència. Per tant s’ha de plantejar la seva modificació, crear sinergies amb els professionals i la ciutadania i revertir aquestes mesures per donar realment resposta a les necessitats de la població.

    Aquest és un article publicat al Fòrum Català de l’Atenció Primària

  • Recerques responsables

    La preocupació per l’ús amb fins comercials o polítics de les dades personals en les recerques per internet ha propiciat el desenvolupament de cercadors que asseguren la privacitat. Entre els més coneguts estan DuckDuckGo, Ecosia, Qwant, Swisscows i Mojeek. Aquests motors de cerca alternatius al gegant Google (té més del 90% de la quota mundial de mercat) intenten trobar el seu nínxol en competència amb cercadors comercials, com Bing i Yahoo, i, en alguns països, amb altres d’àmbit local, com són Virgilio i Arianna a Itàlia. El reclam de la privacitat és un ingredient sens dubte necessari, però no menys que el de la qualitat de la informació de les pàgines que ofereixen en les seves recerques. Aquest aspecte és especialment important en el cas del contingut mèdic i de salut. Fins a quin punt els cercadors que primen la privacitat ofereixen informació de salut de qualitat en comparació amb altres cercadors és una interessant qüestió que només recentment s’ha començat a explorar, amb troballes descoratjadores.

    Un estudi liderat per Pietro Ghezzi, de la Facultat de Medicina Brighton & Sussex del Regne Unit, amb participació del nostre grup de la Universitat Pompeu Fabra, ha conclòs que privacitat i qualitat científica de la informació no van de la mà, després d’analitzar aquesta qüestió amb els principals cercadors comercials i alternatius disponibles en quatre països (Regne Unit, Espanya, Bèlgica i Itàlia). Els cercadors que prometen privacitat ofereixen en els seus 30 primers resultats de cerca un nombre significativament més alt de pàgines amb contingut que no s’ajusta a les evidències científiques, en comparació amb Google. Els altres cercadors comercials (Bing i Yahoo) també ofereixen informació de menor qualitat que Google, i fins i tot les versions locals de Google (google. És, google.it, google.co.uk) són menys fiables que l’original d’EUA ( google.com).

    Encara que aquest estudi només ha analitzat les recerques sobre vacunes i autisme, l’exemple és rellevant, ja que el rebuig de les vacunes està considerada per l’OMS com una de les 10 grans amenaces a la salut global. Com molta gent fa servir els cercadors per localitzar informació de salut, les pàgines consultades poden influir en les seves decisions. Passa, a més, que les persones amb menor alfabetització en salut tendeixen a confiar menys en les pàgines web mèdiques i més en les xarxes socials, les pàgines dels famosos i altres fonts de menor confiança, com és el cas de les que donen crèdit a les postures antivacunes. D’altra banda, la personalització dels cercadors atrapa aquestes persones més vulnerables a la desinformació en un cercle viciós en el qual com més visiten aquests llocs més desinformació reben. Els usuaris de cercadors alternatius evitarien el cercle de la personalització, però estarien més exposats a pàgines amb desinformació.

    Tot i que no hi ha impediments tècnics per compaginar privacitat i qualitat científica de la informació, sembla que els cercadors no volen o no són capaços d’oferir totes dues. Els algoritmes dels motors de cerca alternatius no són públics, i, en el cas de Google, no són del tot transparents, encara que en les seves normes per avaluar la qualitat de les recerques s’afirma que es prima l’experiència, la confiança i l’autoritat de la font en aquelles pàgines que informen sobre assumptes financers i de salut (les pàgines YMYL o «your money your life»). Donada la seva potencial influència en la presa de decisions, els cercadors tenen la gran responsabilitat de garantir no només la seguretat de les dades personals, sinó també la qualitat de les recerques d’informació. I, per tant, caldria desenvolupar mecanismes per verificar que efectivament els cercadors són proveïdors d’informació de salut d’acord amb les evidències científiques.

  • La Salut Pública per la millora de les ciutats. Barcelona

    La ciutat de Barcelona, des dels seus assentaments humans coneguts al Mont Taber, l’actual emplaçament de l’ajuntament, i després la ciutat murallada com a defensa militar, va durar dinou segles. Després d’aquest llarg període, hi ha hagut tres grans salts de millora, amb algun període de regressió.

    El primer salt, l’enderroc de les muralles i la ciutadella. Aquest es va produir fonamentalment pels criteris epidemiològics del segle XIX: L’higienisme. Junt amb la necessitat d’expansió del nucli urbà limitat per les muralles per donar espai a la creixent població i a la industrialització es van sumar els motius de millora de la salut i la qualitat de vida (com ara amb la pandèmia).

    L’higienisme, va ser la primera denominació del que després va dir-se epidemiologia i ara cal dir salut pública, passant d’una concepció de malaltia (epidèmia) al concepte global de Salut i Cures. El 1841 Pere Felip Montlau, metge higienista, edita un opuscle titulat Abajo las murallas, en el que fa una anàlisi de les condicions de salut i de vida dels habitatges i carrers de la ciutat (edificis alts en carrers estrets i sense sol, molta densitat a dins de muralles, mal sanejament de les aigües i residus). Aquesta situació i l’aparició d’una epidèmia de colera, fa que l’Ajuntament de Barcelona demani a la Junta Revolucionaria Provisional l’autorització per enderrocar-les. Les dues institucions comencen el 7 d’agost de 1854 l’enderroc, el 12 d’agost arriba des de Madrid l’ordre real d’autorització.

    El 1856, Ildefons Cerdà, enginyer i urbanista, guanya el concurs (molt controvertit) de l’expansió urbana de la ciutat: l’Eixample, terrenys sense edificar fora muralles que servien de defensa militar (l’abast dels canons). Cerdà publica la seva Memòria urbanística també fent un estudi de salut: «Monografia estadística de la classe obrera de Barcelona», en la que fa una anàlisi de morbiditat i mortalitat de les classes populars, i proposa el Pla urbanístic d’expansió de l’Eixample

    El 1884, Pere Garcia Faria, també enginyer i continuador de l’obra de Cerdà, publica la «Memoria de saneamiento de Barcelona, condiciones higiénicas de la urbe, su mejoramiento, disminución de la mortalidad i aumento de la vida media». En aquesta memòria fa un veritable estudi epidemiològic, habitatge per habitatge del centre històric de la ciutat (el que era dins de muralles) per justificar el seu Pla de Sanejament de les aigües residuals i els residus sòlids per la xarxa de clavegueram de la ciutat i túnels per on podien passar els vehicles de residus, de fet només es va dur a terme el clavegueram de les aigües, llàstima.

    Aquells eren temps d’una gran empenta cultural i sanitària a casa nostra, que servia per millorar la vida i la salut del poble. Per aquells anys Jaume Ferran, estudia les epidèmies de colera de Marsella i el 1885 comunica a la Real Acadèmia de Medicina el seu descobriment de la vacuna contra el còlera, es crea el Laboratori Microbiologia Municipal de Barcelona (precedent de l’actual Agència de Salut Pública) amb Ferran de director.

    Després d’aquests temps, ja en el segle XX ve un temps negre, de silenci, guerra, mort, repressió, d’especulació i de pèrdua de llibertat, l’enderroc de la República i la democràcia, per part del gran capital ajudats per l’exèrcit i la majoria de l’església catòlica.

    No és fins al 1978 que es dóna el següent salt i es pot recuperar la democràcia formal (partits polítics, parlament, etc.) criticada ara per molts com a imperfecta, però va ser el que es va poder i saber fer, van seguir molts anys les rèmores del franquisme, pobresa, creixents desigualtats, urbanisme especulatiu i depredador.

    Però Barcelona, amb l’excusa de les olimpíades el 1992 i la visió i bon govern de Pasqual Maragall, dóna el tercer salt com a ciutat moderna i de qualitat: s’acaba amb el barraquisme, es recupera Montjuic i Collserola, es recuperen les platges fins llavors inexistents i es comença un nou urbanisme de dignificació dels barris més perifèrics.

    Queda molt per fer, caldrà canviar alguns falsos «valors» que encara perduren. L’esperança és que l’hegemonia de valors estan canviant en la societat i podem tenir governs de progrés que esperem que no es dobleguin a la pressió del capital i l’especulació, que defensin el bé comú.

    Cal seguir enderrocant muralles a la ciutat. Volem una ciutat per viure, amb salut i qualitat: amb bones condicions de treball per tothom, amb menys desigualtats, amb solidaritat, llibertat en enfront de la diversitat, democràcia real i millorant l’habitatge per totes les persones, la qualitat del medi ambient, el respecte a la natura. Avui encara, una de les muralles de la ciutat és la densitat i qualitat de l’atmosfera, a causa de la quantitat de cotxes (6.000 cotxes/km 2 a l’Eixample cada dia, tres vegades més que grans ciutats europees) el 61% de l’espai de la ciutat ocupat pels cotxes i no per les persones. Hem d’enderrocar també aquestes muralles, i seguir, ara més que mai, que ja hem vist la necessitat de vetllar per la salut i la vida.

  • Distopies sanitàries

    Des de fa uns mesos, parlar de distopies és bastant habitual, i això ja és una distopia, perquè abans rarament era un tema de conversa. Va començar, i continua, amb la pandèmia: la situació de confinament, els canvis en els nostres hàbits o la introducció de les mascaretes al nostre vestuari eren impensables mig any enrere. Crec que si, tal com tot sembla indicar, la presència de la Covid s’allarga encara més, en molts moments continuarem sorprenent-nos de veure en què s’han transformat els carrers de les ciutats, els autobusos, els metros, les botigues, les trobades familiars i socials… No saps ben bé per què hi ha un moment en què la distopia es fa realitat, en què les imatges evidencien el que està passant, i ploraries.

    Però jo tinc una altra distopia encara més difícil de pair, que em resisteixo a creure que s’hagi fet realitat, present, no a moments, sinó permanentment, i que a cada contacte amb el sistema de salut es revifa: la situació actual de l’atenció sanitària a Catalunya.

    Si fa vint anys m’haguessin parlat de les dues distopies, abans hauria cregut en la possibilitat d’una pandèmia d’aquestes característiques que en el deteriorament actual, total, de l’atenció sanitària. Què se n’ha fet de l’atenció primària de salut a Catalunya? Com ha pogut arribar a trobar-se en la situació d’indefensió en què es troba actualment? Com podrem sortir del caos sociosanitari que estem vivint amb aquesta atenció primària afeblida, sense recursos, sense personal? Com podrà la ciutadania fer front a la patologia crònica, a aquella que es vagi presentant, i al coronavirus sense uns i unes professionals sanitàries de referència, que donin aquesta atenció longitudinal i transversal que sempre, però més en aquest moment, fa tanta falta? Com ho hem permès els i les sanitàries i la ciutadania? Com ho continuem permetent?? Quan direm PROU!!?

    Des d’un punt de vista més genèric: Hem perdut el dret al benestar? On ha quedat la definició de salut de l’OMS –que recull la salut com un estat de benestar físic, mental i social i no només l’absència de malaltia? La salut ha passat de ser un concepte holístic a binari? Hem de demanar disculpes per patir una malaltia que no sigui el coronavirus? Només hi ha malaltia/salut amb relació a la Covid?

    El malestar només té interrogants. Les respostes les haurem de trobar en la reflexió col·lectiva, que no es pot ajornar. I les accions que se’n derivin, tampoc. Anem veient que els efectes sanitaris col·laterals de la pandèmia poden ser pitjors que la mateixa pandèmia. El que crec que era inimaginable és que el deteriorament fos tan ràpid, tan rotund, amb tan poca resposta ciutadana i sense voluntat d’esmena real per part dels responsables polítics i de gestió. Entre altres coses, estem pagant les conseqüències d’haver permès que s’al·ludís constantment a la primària com a eix vertebrador de la sanitat catalana, sense que mai ho hagi estat. I haurem de lluitar perquè ara ho sigui. Només així es podrà garantir un enfocament racional, global i equitatiu d’aquesta crisi pel que fa al vessant sanitari. Només amb una atenció primària forta, reconeguda i amb recursos, al costat de la ciutadania, es podrà lluitar per aquest concepte de SALUT, en majúscules. I perquè sigui un dret universal que reverteixi la desigualtat creixent.

  • El pla d’enfortiment de l’atenció primària de Catalunya es queda curt

    Abans de parlar de cèntims hem de parlar de model. Hem de tenir clar quins objectius volem en sanitat, volem seguir centrats en la malaltia, la tecnologia, els fàrmacs i els hospitals (tot això dona negoci) o volem tenir com a prioritat la salut de les persones i de tota la comunitat, la prevenció, la promoció de la salut, la cura, la salut integral i tots els seus condicionants, això vol dir enfortir la salut pública, l’atenció primària i comunitària, la salut mental i la cura de les persones en situació vulnerable.

    Fa pocs dies, en aquest mateix diari dèiem que era un disbarat invertir en nous hospitals i reclamàvem la prioritat de fer inversions a l’atenció primària de salut (APS). Ara, el Departament de Salut ha anunciat el «Pla d’enfortiment i transformació de l’Atenció Primària» al qual dedicarà fins al 2022 un total d’uns 300 milions d’euros. D’entrada, hem de dir que benvinguts siguin aquests diners, que poden suposar un alleugiment de la greu situació en què es troba l’APS, però ni de lluny serviran per fer-ne l’eix vertebrador del sistema, com afirma la consellera Vergés.

    Les 1400 contractacions conjunturals pel temps que duri la pandèmia, (gestors COVID, equips extractors i administratius i referents per al programa Salut i Escola), poden ser una bona ajuda per als equips d’atenció primària, sempre que s’estableixi una bona coordinació i unes bones directrius de treball. Però el problema de l’APS és estructural, no d’aquests últims mesos.

    L’APS arrossega una sequera pressupostària històrica, que es va aguditzar a partir de l’any 2011 en què es van retallar uns 350 milions d’euros que mai s’han restablert. Amb els 125 milions anuals fins al 2022 que s’anuncien ara no s’arriba, per tant, ni al pressupost del 2010. Tampoc el dèficit estructural de personal, d’aproximadament 3000 llocs de treball se solucionarà amb les 2400 incorporacions compromeses. Cal també, de manera urgent, millorar els edificis i equipaments d’alguns CAPs. Cal tenir en compte que l’APS ha assumit noves competències com són l’atenció a residències, la realització de tècniques diagnòstiques, com les ecografies, o la complexitat més gran de la població atesa per un augment de malalties cròniques i pel deteriorament de les condicions econòmiques i socials d’un sector important de població. Com se sap, a major pobresa, major atur o precarietat, majors són les necessitats de salut i l’ús dels serveis sanitaris de proximitat.

    Entitats professionals ja han mostrat el seu escepticisme i consideren insuficient l’increment de 300 metges/metgesses, i 220 infermeres, que no arriba ni a un/una per equip, i que hauran d’assumir també l’atenció a residències.

    A diferència d’altes camps de la sanitat, el gran recurs de l’APS són els/les professionals, sense ells/elles no és possible el coneixement de les persones i les comunitats en què viuen, la construcció de confiança i l’establiment de vincle, que són elements determinants de la capacitat de resolució i dels beneficis en salut i mortalitat que proporciona la seva intervenció. I això sembla que no s’ha entès per part del Departament de Salut. Més que en metgesses i infermeres, invertiran en tecnologia i en personal de suport, quan Catalunya és la comunitat autònoma amb una dotació més baixa d’especialistes en medicina familiar i comunitària.

    Es farà una inversió en mitjans tecnològics que és necessària, però aquests mitjans no poden substituir el valor dels i les professionals. Sembla que es vol mantenir l’atenció telemàtica sine die, perquè en cap moment es fa esment de recuperar la visita presencial o la longitudinalitat que s’ha perdut enmig de la pandèmia. La ciutadania reclama, amb raó, presencialitat i personal referent. Garantir l’accessibilitat és important, però no és suficient, ha d’anar acompanyada de continuïtat en la relació personal, que és la característica de l’APS més potent en l’impacte en salut i més valorada per la població amb més necessitats d’atenció.

    S’està encara en mode hospitalocentrista quan es justifica el reforç de l’APS perquè no es col·lapsin els hospitals, quan als mitjans apareixen quasi exclusivament especialistes de l’entorn hospitalari fins i tot per parlar de temes que en el dia a dia estan al càrrec d’especialistes en atenció primària i comunitària. Després de sis mesos de pandèmia, de sis mesos amb el focus -i els recursos- posats en els hospitals es mira cap a l’APS. Cal valorar-ho positivament com a primer pas, però cal fer-ne més per anar cap a una radical nova realitat. Fer de l’APS l’eix del sistema requereix prendre més decisions, dedicar-hi més diners, fer inversions ben orientades i tenir els conceptes ben clars de què és una APS amb centralitat al SNS i amb les dimensions que defineixen la seva qualitat. Potser també deslliurar-se de pressions interessades i escoltar la ciutadania per conèixer les seves necessitats.