Just Deploy It!

Categoría: Opinió

  • 8M: ara o mai

    Aquest 8 de març els carrers s’omplen de nou, de lila, d’esperança i de sororitat per reivindicar: l’aturada de les violències masclistes que, en aquest 3 mesos que portem d’any, ha assassinat a 14 dones; un sistema sanitari que ens permeti el nostre dret a l’avortament lliure i amb garanties; un sistema judicial just i feminista; una educació sexual integral; unes nits segures; un mercat laboral que no faci discriminació per motius de gènere en les seves retribucions i un país feminista que, d’una vegada per totes, pugui avançar amb l’horitzó unànim de crear un país on cap dona o nena sigui assassinada.

    Cal que fem d’aquesta lluita el nostre principal repte: construir un futur feminista i digne on totes les dones, siguin com siguin, vinguin d’on vinguin i se sentin d’on se sentin, tinguin lloc, altaveu i espai propi, únic i crític.

    La joventut, a més, tenim un paper essencial dins la lluita feminista doncs, hem de reivindicar el futur equitatiu que ens mereixem, els nostres drets i llibertats, els nostres llocs de treball i les nostres posicions, però també tenim el deure d’homenatjar les pioneres que es van deixar la vida pels drets que tenim actualment i que alguns negacionistes, diàriament, ens volen extirpar per imposar una vida de silenci i discriminació.

    Busquem el que ens uneix, cerquem un pacte intergeneracional, interseccional i divers per lluitar contra les violències masclistes i crear una societat on totes tinguem el nostre lloc, on les futures generacions creixin lliures, on cap altra dona se’ns sigui arrabassada, on no hi hagi més tombes liles i on puguem ser lliures, valentes i combatives sense tenir por a les gàbies masclistes que ens volen imposar.

    Com deia Angela Davis, el feminisme no és només una “estratègia per superar l’opressió de gènere sinó també el feixisme, el racisme i el materialisme”. Fem de la proclama feminista una realitat i lluitem plegades per fer, dels clams històrics feministes, la nostra nova normalitat.

    Any rere any demostrem que el moviment Feminista és capaç de reinventar-se i persistir en front de les adversitats que la societat ens interposa; hem demostrar ser capaces de seguir mobilitzant-nos i alçar la veu sobre les agressions que ens ofeguen diariament i no ens permeten avançar com a persones lliures, valentes i combatives.

    Si nosaltres ens aturem, s’atura el món. Entre totes comença: la proclama Feminista.

  • Un tsunami

    És la imatge que des de fa un temps em ve al capdavant quan acudeixo al centre d’educació secundària on treballo als matins: un tsunami que s’acosta i que, excepte algunes excepcions, no es vol o no es pot veure. Un article d’Íñigo Errejón -que també fa referència a una onada- assenyala una mesura a prendre de forma urgent: augmentar el nombre de professionals de la salut mental, tant als centres sanitaris com als educatius. El que sembla una evidència no s’està produint.

    Treballo des de fa 15 anys al Departament d’Educació de Catalunya (per cert, en frau de llei, i sota el risc de perdre el meu lloc com a interina arran del Projecte de llei per reduir la temporalitat a l’ocupació pública). Al meu recorregut per un Hospital de dia, una Escola d’educació especial, i diversos instituts de secundària, he constatat l’augment de problemàtiques mentals entre els adolescents. I malgrat la creació de nous dispositius per atendre’ls -Hospitals de dia, Aules integrals de suport- el desbordament dels serveis ha arribat a un punt alarmant, directament proporcional al desbordament de molts adolescents.

    Podem hipotetitzar que la pandèmia ha contribuït a obrir encara més una bretxa que va aparèixer fa anys. La falta de sentit davant d’un real que va transformar el món d’un dia a l’altre, que va inundar de mort la quotidianitat, ha d’estar passant factura: escolto, tant a la pública com a la consulta, joves, especialment noies, molt angoixades davant la possibilitat que mori la mare, el pare, els avis, el gos… ideacions de treure’s la vida i deixar de ser una càrrega, passatges a l’acte autolític, una tristesa anomenada depressió, i atacs “d’ansietat” -d’angoixa- recurrents, envaeixen moltes, massa adolescents.

    I entre els nois –des de la meva experiència, és un interrogant a investigar– el nombre de descompensacions en el pas de primària a secundària ha estat aquest curs, en comparació amb els anteriors, espectacular. Veiem a les aules nois amb al·lucinacions, envaïts per insults i crits; uns altres amb una composició corporal molt fràgil, que a primària havien pogut mantenir-se més compensats i en arribar als instituts -llocs estressors per a molts, plens de canvis, i sota el pes de la pubertat que travessa els seus cossos- es desborden; nois amb vivències persecutòries que els porten una vegada i una altra a actuar per defensar-se de la certesa d’agressió de l’altre, sent una vegada i una altra expulsats (cosa que no sempre és negatiu, atès que els permet prendre distància del persecutori i estar tranquils durant uns dies).

    La incapacitat dels Centres de Salut Mental Infanto-Juvenils per atendre el nombre de demandes d’atenció que s’ha disparat, la dificultat de moltes famílies per costejar tractaments privats, i l’empenyiment a la inclusió escolar de tots els alumnes fins als 16 anys, ha convertit els centres educatius en llocs de contenció del patiment mental. Contenció que lògicament fracassa davant d’alguns joves que no haurien d’haver estat assistint a l’escola en un moment crític de les seves vides (dos passatges a l’acte mitjançant ganivetaments a professors es van produir, l’abril passat i fa pocs dies, en institucions escolars).

    Atès que la propaganda contra la suposada segregació de les Escoles d’Educació Especial ha tingut efecte (malgrat tractar-se d’una lògica neoliberal de reducció dels costos que suposen aquests centres), l’escola ordinària s’ha convertit en el lloc on allotjar-los a tots, on fer “vida normal”, com indicaven des d’un hospital a la mare d’una adolescent després d’un ingrés -d’una nit, ja que els hospitals també estan desbordats- per una actuació autolítica… “Vida normal”, algú que ha intentat esborrar-se aquesta vida normal.

    Aquest és el dia a dia als centres educatius, on els professors intenten ensenyar mentre han d’anar parant les classes davant dels diferents moments de crisi que pateixen els adolescents; els tutors reben crides d’atenció -d’auxili-; els tècnics d’integració social (“recursos Covid” que esperem que hagin vingut per quedar-s’hi) lidien amb l’absentisme i les expulsions; i els orientadors, amb només 10 hores d’atenció directa marcades pel Departament d’Educació, atenem a una quantitat extraordinària d’adolescents. Ens servim de les reduccions horàries per suavitzar l’exigència, impossible de complir per cada cop més joves, de l’horari complet; del treball en xarxa amb CSMIJs, CRAEs, Hospitals de Dia, UECs, recursos sota una pressió assistencial extrema; i de reunions periòdiques amb els pares per acompanyar l’angoixa i la incomprensió davant les descompensacions dels seus fills.

    La qüestió és quant de temps podrem aguantar, davant el límit a què ha arribat la xarxa de Salut Mental pública, aquest tots a l’escola, a fer vida normal. El tsunami que s’acosta.

  • Gens i història

    Després de diverses dècades d’anàlisi i seqüenciació de centenars de milers de genomes humans, de manera cada cop més ràpida i precisa, ha arribat un primer gran exercici de síntesi científica que apel·la als humanistes del nostre temps. Es tracta del més gran i més detallat arbre genealògic del genoma humà realitzat fins ara, els detalls del qual s’han publicat a l’últim número de la revista Science. La investigació permet constatar com tots els individus estan emparentats, rastrejar la dispersió de les variacions genètiques i clarificar una mica més la història evolutiva dels humans i els seus moviments des de la sortida d’Àfrica.

    Aquest gran mapa genètic unificat integra més de 3.500 seqüències completes de genomes humans moderns i arcaics d’alta qualitat corresponents a més de 215 poblacions diferents procedents de vuit grans col·leccions de dades genòmiques. A tot això s’hi han afegit més de 3.500 genomes d’entre 1.000 i més de 100.000 anys d’antiguitat per millorar les inferències sobre la localització d’alguns esdeveniments de la història evolutiva. Això s’ha aconseguit gràcies a un nou mètode no paramètric, que no fa suposicions sobre les migracions humanes, sinó que deixa parlar les dades del genoma per elles mateixes. Així, s’ha pogut inferir, per exemple, que l’ancestre comú de totes aquestes mostres genètiques se situava al nord-est d’Àfrica fa 72.000 anys.

    El repte de sintetitzar tota l’allau de seqüències modernes i arcaiques de l’espècie no ha fet res més que començar. Aquest treball pioner mostra que amb creativitat científica i tecnologia és possible integrar i visualitzar la complexitat tremenda que suposa rastrejar l’evolució del genoma. Cada punt del genoma actual es pot concebre com un arbre genealògic que arriba fins als nostres ancestres i, alhora, integrar-se en un gran arbre unificat per conèixer la nostra història evolutiva. I tot això es pot visualitzar en un vídeo que recorre 2.043.000 anys i 81.700 generacions.

    Aquest èxit també mostra que els ràpids avenços de la genètica evolutiva genètica no poden quedar fora del camp d’acció de les humanitats per més temps. Des de la Il·lustració, la ciència i les humanitats han anat cadascuna pel seu camí, però la història no té gaire sentit sense la prehistòria, i la prehistòria té poc sentit sense la biologia, com advertia Edward O. Wilson, el pare de la sociobiologia i gran impulsor de la convergència de la ciència i les humanitats, recentment mort.

    Encara que la ciència i les humanitats estudien i descriuen l’espècie humana i les seves vicissituds de manera molt diferent, totes dues aspiren a adonar-se de la naturalesa humana aplicant la creativitat i els mètodes diferents. Però, a més, hi ha una diferència d’abast temporal. Les humanitats se centren en els 3.000 anys d’història i, sobretot, en els 10.000 anys de les civilitzacions humanes que van començar amb la revolució neolítica fa uns 10.000 anys. Però els 200.000 anys anteriors en què va sorgir l’Homo sapiens, i encara els milions d’anys en què es va desenvolupar el llinatge humà, són crucials per entendre com es va configurar el nostre cervell i quines són les bases biològiques del nostre comportament.

    Les dimensions individual i social, competitiva i cooperativa, emocional i racional, que cal tenir en compte per comprendre els fets històrics, els conflictes socials, els èxits artístics i les necessitats i aspiracions humanes, no es poden conèixer completament des de la sola perspectiva de les humanitats. Per això cal obrir les humanitats a la ciència, ampliar el seu horitzó a una escala biològica i començar a bastir ponts per a la seva integració amb algunes disciplines més properes, com la biologia evolutiva o la neurociència.

    Visualització dels llinatges ancestrals humans inferits al llarg del temps i l’espai. Cada línia representa una relació ancestro-descendent a la nostra genealogia inferida de genomes moderns i antics. L´amplada d’una línia correspon al nombre de vegades que s´observa la relació, i les línies estan acolorides en funció de l´edat estimada de l´ancestre. Font: Wohns et al. / Science

  • Conveni SISCAT o la tercera part d’un sainet conegut

    El tercer conveni col·lectiu de treball del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya (SISCAT) enfila el segon any de negociació sense cap mena d’avenç ni concreció. Les patronals Unió Catalana d’Hospitals (UCH), Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) i Associació Catalana d’Entitats de Salut (ACES), i els sindicats CCOO, UGT i Sindicat d’Infermeria (SATSE) continuen representant els seus respectius papers en una obra de teatre amb un tercer i últim acte conegut: la signatura d’un conveni de mínims, amb renúncies respecte a les reivindicacions de partida, en pro de la sostenibilitat del sistema.

    La pandèmia de la Covid ha estat un terratrèmol que ha deixat inservible el terreny sobre el qual s’edificava bona part del sistema de salut. L’empremta d’aquesta crisi és i serà inesborrable per a la sanitat pública, en general, i per als seus professionals, en particular.
    El momentum reclama, doncs, altura de mires per reconstruir un sistema malmès, esgotat i sense una orientació de futur. I els fonaments de la reconstrucció no poden ser altres que la millora substancial de les condicions laborals i retributives del principal actiu que té el servei públic de salut: els seus treballadors i treballadores.

    Perquè la realitat és que els sanitaris, en especial els facultatius, ja han desconnectat d’un sistema que els estressa, els desmotiva i els maltracta. Fer novament atractiu l’exercici professional a la sanitat pública hauria de ser un dels principals objectius d’aquest nou conveni, però la realitat és molt diferent.

    Lluny d’expressar-se com una negociació rupturista amb els pactes anteriors, amb una proposta clara de millora de les condicions de treball, els negociadors de Metges de Catalunya (MC) observem una repetició calcada del guió viscut en els processos precedents.

    Els posicionaments de les patronals es troben ancorats en l’immobilisme més absolut, sostenint com a argument que no és necessari modificar qüestions perquè «sempre han estat així», o proposant modalitats contractuals amb un 40% de jornada «flexible». Per la seva part, els companys de la part social també repeteixen patrons. La negociació comença amb la reclamació de millores contundents per part de les tres organitzacions sindicals que tenen un fort component d’allò que avui dia se’n diu ‘postureig’, una posició de força de cara a la galeria i per al consum extern a la qual es renuncia en els primers compassos de la negociació, sense cap mena de rubor. La sobreactuació en els comunicats i les declaracions, assegurant que no transigiran amb determinades propostes de la part empresarial, una mica més tard queden diluïdes en el mar de l’establishment.

    Cadascú amb el seu guió, les patronals apel·lant a les «cotilles pressupostàries i de la funció pública», i els sindicats defensant com a grans conquestes mesures de baix calat, acabaran signant un pacte per «responsabilitat». Una vegada més, els representants dels prop de 60.000 treballadors i treballadores del sector malbaratarem l’oportunitat de canviar les regles del joc, i el que és pitjor, ignorarem el clam de transformació que arriba des de les plantilles dels centres de salut.

    Si aquest és el final de la tercera part del sainet, els facultatius deixaran enrere la indignació d’anteriors ocasions i miraran cap a la porta de sortida. «No trobem metges» serà la frase més repetida dels pròxims anys.

    Els representants de MC continuarem defensant una transformació radical del sistema públic de salut d’acord amb tres eixos: pressupost, personal i contractació. Una dotació pressupostària per a la sanitat pública a l’alçada de la demanda assistencial i suficient per fer front a les necessitats d’inversió i renovació del sistema. Una millora important de les condicions laborals i retributives dels professionals, apropant-les a les que s’ofereixen als països de l’entorn. I un pla de contractació que asseguri el relleu generacional i que tingui la capacitat de retenir el talent mèdic.

    Mentrestant, continuarem sent actors d’aquesta peça teatral poc divertida, encara que còmica per moments.

  • L’actitud defensiva i la inèrcia anul·len la innovació

    Són moltes ja les veus que insisteixen en la necessitat d’introduir canvis importants en les polítiques de benestar i qualitat de vida, centrades sobretot en els sistemes d’atenció sanitària i social. Però malgrat que aquesta perseverança no s’albiren per enlloc signes que els nostres polítics i gestors siguin capaços de generar iniciatives innovadores estratègiques i de gestió.

    És prou sabut que la inèrcia dels macrosistemes públics genera una important resistència als canvis. I que l’efecte «bola de neu» pot esclafir aquells que tracten de desviar la seva trajectòria massa frontalment. D’aquí que per superar-la calguin estratègies prou sagaces que incloguin períodes de transició que permetin la introducció de canvis progressius i no massa traumàtics, per aconseguir canviar el nucli conceptual i organitzatiu dels sistemes, els seus objectius i la trajectòria per assolir-los.

    Aquests períodes de transició més o menys perllongats propicien les actituds polítiques defensives derivades de la preferència gairebé absoluta dels líders i responsables polítics per aquelles accions que els hi proporcionin rèdits i prestigi en el temps més curt possible i continuar així mantenint-se en el poder, convençuts potser que són els que millor ho poden fer.

    Tal vegada sigui que la malfiança ens ha accentuat l’escepticisme, però no sabem trobar en el panorama polític català (i espanyol) perfils i lideratges capaços de desenvolupar canvis realment innovadors. El sumatori de la inèrcia amb l’actitud defensiva és enemic declarat de la capacitat d’innovació.

    És cert que la pandèmia Covid-19 ha rebentat les costures del sistema dels serveis públics, però és prou clar que els problemes ja venien d’abans, fins i tot d’una època anterior a la crisi de 2008. Això vol dir que estan incorporats profundament en els sistemes i que formen part del nucli estructural de la relliscosa «bola de neu». Sense oblidar que alguns almenys són el producte d’estratègies polítiques determinades per a les quals mai ha estat prioritari enfortir els serveis públics de la nostra societat.

    Arribats en aquest punt cal assenyalar, encara que sigui de forma genèrica, les reflexions i els àmbits d’actuació en els serveis públics que considerem és prioritari desenvolupar des d’una perspectiva innovadora per millorar el benestar i la qualitat de vida de la ciutadania, particularment malmesa, objectiu que hauria de ser la missió essencial de l’activitat política:

    1. Assumir que, en aquests darrers decennis el context sociològic, econòmic, cultural i d’utilització dels serveis públics ha canviat molt, per la qual cosa calen innovacions i adaptacions profundes.
    2. Admetre que, malgrat el progrés científic i tecnològic, les desigualtats socials, particularment les més injustes, s’han accentuat darrerament de forma gairebé insuportable.
    3. Construir visions més globals dels problemes i de les seves possibles solucions per tal de dissenyar accions polítiques i de gestió transversals.
    4. Adoptar una clara disponibilitat intel·lectual i política per abordar la reorientació conceptual, estratègica, organitzativa i de gestió dels sistemes d’assistència sanitària i social.
    5. Assumir que aquesta reorientació ha de tenir una traducció operativa en l’atenció prestada a les persones, centrada en l’equitat i capaç de promoure un abordatge racional de les necessitats i expectatives, fugint de plantejaments utòpics i demagògics i que fomenti efectivament la responsabilitat que tots i cadascun de nosaltres tenim, en la mida de les nostres possibilitats.

    Aquests suggeriments és obvi que no esgoten l’anàlisi, però ens poden ajudar a desempallegar-nos de la tètrica sensació que ens procura el deplorable panorama actual que, com el canvi climàtic, sembla que ens porta cap a la desertificació intel·lectual, ètica i política.

  • Nous perfils professionals per l’Atenció Primària de Salut: nutricionistes a la primària?

    El 21 d’abril del 2021 es va presentar el Pla d’enfortiment i transformació de l’Atenció Primària per part del CatSalut. Entre altres intervencions es preveu incorporar diferents perfils professionals, com els i les nutricionistes. Segons el cronograma previst, el Pla haurà d’estar consolidat a finals del 2022. Comença, doncs, el compte enrere! De moment, però, encara no hi ha cap programa elaborat que detalli els objectius, les funcions i la suposada vinculació de les nutricionistes als equips d’atenció primària (EAP).

    Tal com vam comentar en aquesta introducció, la nova figura ens suscita uns interrogants que aquí intentem respondre des del marc conceptual primarista i amb la voluntat de fer aportacions per al benefici de la població i per a la mateixa atenció primària de salut (APS).

    Fa pocs dies, Carmen Cabezas, actual secretària de Salut Pública, expressava al Nacional.Cat la seva preocupació pel tema de l’obesitat infantil i la prevalença més gran en barris desafavorits, justificant així la contractació de nutricionistes. Les mesures, tal com diu, han de «sortir de la consulta mèdica», però anar a una consulta d’una nutricionista, no canvia el paradigma «sanitaritzador». Unes declaracions poc centrades en la realitat social de la població, per més que s’anomenin els determinants socials, posar nutricionistes a barris pobres, sense tenir en compte el context social de la seva població pot generar més rebuig que acceptació.

    L’informe elaborat per l’Agència de Salut Pública de Barcelona amb relació als hàbits alimentaris dels infants i adolescents posa xifres a les desigualtats per districte en la prevalença d’obesitat infantil, paral·lela al nivell de renda familiar. El treball recull que les criatures i adolescents de barris de nivell socioeconòmic desafavorit consumeixen més refrescos, usen menys els menjadors escolars i més els establiments de menjar ràpid. En aquest context, posar una nutricionista probablement no seria la millor aplicació de la famosa frase de Michael Marmot: «Si les causes són socials, socials han de ser les solucions». Ens preguntem en quines experiències es basa i quin suport teòric té la proposta del CatSalut.

    Vetllar per la salut alimentària i nutricional de la comunitat i dels pacients és responsabilitat dels governs. Donar les recomanacions perquè aquesta sigui el més saludable possible ha estat sempre competència de les infermeres d’APS. En la valoració nutricional, les infermeres, amb el seu concepte holístic de les persones i de la cura, tenen en compte les condicions socioeconòmiques i culturals de la diversitat de la població, els recursos personals dels pacients, etc. Aquesta valoració ajuda a realitzar el diagnòstic d’infermeria i definir el pla de cures, tot fomentant l’autocura i l’acompanyament, mitjançant l’educació sanitària basada en el vincle, l’empatia i la confiança.

    Però el debat és candent. Fa unes setmanes van sortir a la llum titulars, en diferents diaris, que enfrontaven a infermeres i nutricionistes amb relació a les competències en l’assessorament nutricional, arran d’una sentència del Tribunal Supremo. La mateixa sentència reconeix, tanmateix, i d’acord amb la Orden Ministerial CIN 2134/2008, les competències infermeres en l’àmbit nutricional i dietètic. Per tant, tenint en compte el marc que ens presenta aquesta oportuna sentència, les nutricionistes són professionals imprescindibles en contextos i malalties que requereixen consell i dieta molt concreta i especialitzada, que no són situacions freqüents a l’APS. Incorporar aquest perfil de professionals en situacions particulars (pacients oncològics, preparació de nutricions enterals i parenterals, esportistes d’alt rendiment…) pot estar molt indicat i ser necessari.

    El model salutogènic al qual ha d’orientar-se l’APS, amb una visió positiva de la salut i de la comunitat, ha d’identificar aquells actius que afavoreixen la salut de la població i milloren la qualitat de vida de les persones. Aquest model necessita professionals que tinguin aquesta mirada àmplia sobretot el que pot influir en la salut i això inclou entendre i conèixer les causes de les causes del que menja, com i perquè menja d’una determinada manera cada persona. És un enfocament llunyà del que es planteja en el corpus de coneixement del dietista-nutricionista, orientat a problemes de salut molt específics.

    A l’APS no necessitem una nutricionista per a 50.000 persones, sinó solucionar el dèficit crònic d’infermeres. Més infermeres que tinguin cura de les persones, les famílies i les comunitats en totes les seves dimensions amb la mirada holística que les caracteritza i que puguin accedir a consultes i assessorament de nutricionistes i dietistes localitzades en els hospitals quan es troben amb dificultats específiques de consell nutricional. A l’APS, on l’accessibilitat, la longitudinalitat i l’equitat són valors primordials, potser no és el més adient incorporar nous perfils professionals que fragmentin l’atenció de les persones. Sobretot quan el potencial de les intervencions educatives fetes en el seguiment de patologies cròniques, com pot ser la diabetis, han donat resultats molt positius.

    Atenint-nos al principi d’equitat, quin percentatge de població es pot beneficiar de tenir una nutricionista en comunitats en què les persones han d’escollir entre pagar el lloguer o menjar? Tornarà a aparèixer aquí una nova versió de la llei de cures inverses? Insistim en el fet que l’alimentació saludable està totalment relacionada amb els condicionants socials, per tant, l’abordatge des de les consultes de les dietistes-nutricionistes en els casos en els quals aquests determinants són desfavorables seria possiblement poc eficaç.

    L’alimentació és una qüestió cultural, relacional, conductual i pot respondre a condicionants més enllà de l’acte de nodrir-se. La infermera i la metgessa de família coneixen quina funció ocupa el menjar en cadascú dels seus pacients perquè la longitudinalitat, la relació que es manté al llarg del temps, està associada al coneixement mutu i la confiança que és la base per una atenció de qualitat, més eficient, més humana i més segura. Tota aquesta informació col·lateral ajuda a poder adaptar les recomanacions dietètiques necessàries a cada una de les persones, atenent les patologies cròniques que presenten, sí, però també atenent a tot allò que les condiciona. Amb una mirada global i holística de la persona i les seves circumstàncies, del seu entorn més proper i de la comunitat a què pertanyen i defugint la responsabilització individual amb relació al que una persona menja. Obrint la mirada a tot el que envolta l’adherència a les recomanacions dietètiques, ja que, la majoria de vegades, la manca d’adherència necessita un acompanyament per esbrinar quins són els motius que la causen, més enllà de donar dietes que mesurin de manera exacta els nutrients i les calories que ha de prendre la persona.

    El reforç que necessita l’APS ara mateix és d’infermeres i metgesses, però sobretot d’infermeres. Quan això estigui ben dimensionat amb ràtios que estiguin d’acord amb les necessitats de salut de la comunitat, potser, només potser, podríem començar a pensar en altres perfils que, d’incorporar-se, ho haurien de fer amb un rol de col·laboració i mai de substitució.

    Finalment, volem expressar unes recomanacions per tenir en compte abans d’incorporar aquest nou perfil a l’APS:

    • Reflexionar envers la idoneïtat d’introduir un perfil professional que aportarà poc valor afegit a les necessitats complexes de la població.
    • Millorar la coordinació de l’APS amb el servei de nutrició de l’hospital de referència i augmentar la cartera de serveis que aquests ofereixen en l’actualitat. Sobretot amb relació al tipus de consultes en alguns casos específics (baix pes, disfàgies, pal·liatius…).
    • Donar valor a la competència de les infermeres en les recomanacions dietètiques com a eina terapèutica en el seguiment-acompanyament de persones amb patologies cròniques tot dintre de la mirada bio-psico-social i espiritual que tenen aquestes professionals.
    • Donar valor al coneixement de les infermeres i metgesses de l’APS envers la funció que el menjar té en cadascun dels pacients que atenen, en el seu nucli familiar i dintre de la cultura a què pertanyen.

    Referències

    De la Fuente Coria MC, Cruz-Cobo C, Santi-Cano MJ. Effectiveness of a primary care nurse delivered educational intervention for patients with type 2 diabetes mellitus in promoting metabolic control and compliance with long-term therapeutic targets: Randomised controlled trial. Int J Nurs Stud. 2020 Jan;101:103417. doi: 10.1016/j.ijnurstu.2019.103417. Epub 2019 Sep 6. PMID: 31683226.

    Martos-Cabrera MB, Gómez-Urquiza JL, Cañadas-González G, Romero-Bejar JL, Suleiman-Martos N, Cañadas-De la Fuente GA, Albendín-García L. Nursing-Intense Health Education Intervention for Persons with Type 2 Diabetes: A Quasi-Experimental Study. Healthcare (Basel). 2021 Jul 1;9(7):832. doi: 10.3390/healthcare9070832. PMID: 34356210; PMCID: PMC8307700.

    Aquest article s’ha publicat originalment al web del Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP)

  • Preocupació i alarma per la sanitat de tots i totes: l’Atenció Primària desapareix per l’interès d’uns pocs

    Davant la sisena onada per la Covid-19, l’àrea de Salut de Podem hem de manifestar la nostra preocupació per qüestions que afecten a tota la ciutadania i que són conseqüència directa de la gestió política de la sanitat catalana.

    1. La gestió política de la Covid-19, amb canvis de protocols incoherents i diaris, ha afectat greument a la credibilitat de tots i totes les professionals, que no saben a què atenir-se. Escoles, instituts i centres de treball estan pendent dia a dia del que diran avui i del que han canviat d’ahir. La serietat de la protecció de la salut i les mesures per a evitar el contagi han passat de ser una cosa important a ser un acudit del mòbil i no sabem si plorar o riure.
    2. La fallida programada de l’atenció primària ha reduït l’accessibilitat i la universalitat del dret a la salut fins semblar-se a un viacrucis. Les zones rurals i les grans zones urbanes al voltant de la metròpoli de Barcelona han tancat consultes, els serveis de pediatria han deixat de funcionar, i en molts casos no han posat reforços de personal real a l’atenció primària. En altres onades el personal de l’atenció primària es va desplaçar als hospitals, ara no ha estat al revés. Són molt greus les manifestacions del conseller acceptant que la gestió política de la sanitat catalana està portant al creixement desmesurat de la contractació d’assegurances privades. Com si la seva política en fos aliena i això no fos el que estava planificat.
    3. Creiem que hi ha intencionalitat política per a empobrir l’atenció primària fins al col·lapse: en l’era del 5G els centres no tenen ni tan sols línies telefòniques, reactius per a fer tests o tecnologia diagnòstica de segona mà. Això contrasta amb la inversió en noves estructures i inversions de caràcter especulatiu als grans hospitals, a on no és estrany que estiguin ampliant-se o fent nous edificis, que probablement no podran ni tan sols obrir-se a causa de la manca de professionals.
    4. Amb l’alarma de preocupació veiem que associacions patronals publiquen projectes que tenen el beneplàcit públic de la conselleria de salut per a serveis que incrementaran la factura sanitària als ciutadans sense una millora directa, per exemple, l’atenció domiciliària. Aquests serveis són de l’atenció primària de salut, i no de cap altre àmbit. L’actual sistema de salut ja està prou fragmentat (1 sistema amb més de 1.000 empreses) per a crear nous negocis. Entenem que l’únic motiu que hi ha darrere d’aquests moviments és el lucre personal i empresarial i no el benefici dels ciutadans o la millora del sistema d’atenció primària.
    5. No podem acceptar que la política posi als professionals sanitaris d’escut culpable davant els ciutadans, que amb tota la raó estan enfadats. Ja han començat les agressions i amenaces als sanitaris en compte de dirigir-les als responsables polítics, el Departament de Salut i al Govern de la Generalitat. Creiem que s’està utilitzant la fallida de l’atenció sanitària de proximitat (l’atenció primària) per a debilitar-la i destruir-la, i donar pas a una sanitat a la qual els ciutadans tindran una sanitat pitjor, a la que només s’accedirà quan un requereixi intervencions molts complexes (i lucratives) o estigui en situacions d’enorme gravetat.

    Creiem que és necessari posar sobre la taula la necessitat de començar a parlar seriosament, amb tota la participació imprescindible, que inclou treballadores i ciutadania organitzada, i de fer valdre d’una vegada per totes la nostra atenció primària i instem a la Conselleria de Salut i responsables polítics centrar tots els esforços a modernitzar i millorar el sistema d’atenció primària i no obrir nous fronts de caràcter especulatiu que busquen reduir-la a un pobre consultori ple de trampes i de teranyines.

  • Un excés d’informació que embruta el pensament i l’ànim

    Voldríem poder passar pàgina i parlar d’altres coses. Voldríem poder-nos queixar de la gestió de la Sanitat Pública quan no sembli que ens queixem dels i de les sofertes professionals. Voldríem parlar del patiment emocional, de la salut mental, de les malalties comunes, de la promoció de la salut, de la participació ciutadana i professional en la gestió dels serveis sanitaris, del medi ambient, del consum de carn, d’una vida saludable… Però, ara per ara, el coronavirus ens té capturades, obre i tanca els informatius, omple les xarxes, contamina les converses familiars, les reunions d’amics, les converses al carrer darrere les mascaretes: és el prota!!

    No només el virus en qüestió, que s’ho té ben guanyat!, sinó la gestió que s’està fent de la pandèmia que ha provocat. I, per damunt de tot, les dades que ens inunden dia darrere dia, llençades sense cap pudor sobre una població majoritàriament espantada, a la que es pretén paralitzar amb la por. Són conceptes no per repetits entesos en tota la seva complexitat i relativitat. D’entrada, els números absoluts s’haurien d’obviar; només els relatius són comparables i tenen algun interès per entendre l’evolució del procés. En segon terme, les xifres que estan en funció de les proves diagnòstiques que es realitzin, també s’haurien d’obviar. És molt fàcil maquillar-les: si no es fan proves, no hi ha positius… ni negatius. Els resultats s’utilitzen en funció del que es vol demostrar, o de les mesures que es volen adoptar. No tenen cap valor. A hores d’ara, pel que fa a la perillositat de la sisena onada, només hauríem d’estar amatents a l’ocupació de les plantes i les UCI dels hospitals i de les defuncions, amb relació a les de les altres onades.

    Pel que fa a l’evolució de l’òmicron, estaria bé saber com de col·lapsada està l’Atenció Primària, els i les seves administratives, els i les metgesses, els i les infermeres. No per curiositat, sinó per poder tenir cap a ells i elles una solidaritat fonamentada, saber de què estem parlant. Per ser comprensius amb la resposta, segons com més lenta del que voldríem, a les nostres demandes, per ajudar en la mesura del possible a no complicar la seva feina. És una situació excepcional que esperem (sobretot ho espera el personal sanitari!) no tornar a viure mai més. A la mà dels gestors està, també, que així sigui. Hem detectat els punts febles del sistema, el que cal posar a debat, que és prescindible, què és prioritari; cal tenir-ho present de futur.

    Per últim, ens prenem la llicència d’insistir en el fet que quan una persona creu amb fonament que ha de ser assistida, visitada, ho ha de ser. Hem de ser comprensives i solidàries amb les immenses dificultats actuals, hem d’entendre que la burocràcia no és urgent, però no podem contribuir amb una resignació mal entesa a l’infradiagnòstic que s’està produint, posant en risc la nostra salut.

    Aquest article s’ha publicat originalment a Cugat Mèdia

  • La toxicitat de les xarxes socials: la gran llosa juvenil

    Tancàvem l’any 2021 amb la terrible notícia d’una noia de vint anys que s’havia suïcidat després d’haver denunciat fins a quatre ocasions que sofria ciberassetjament de diverses formes: suplantació d’identitat, mofes per la seva condició sexual i difusió d’imatges dels seus éssers estimats; unint-se, així, a la interminable llista de persones joves que se suïciden, any rere any, de manera irremeiable al nostre país i que ens posen de manifest, una vegada més, la importància de cuidar la nostra Salut Mental.

    Aquest cas en particular em va tocar més del normal perquè haig de confessar que sóc una d’aquestes persones amb alta sensibilitat que, encara que no conegui a la persona, em dol com si anés a succeir-me a mi mateixa i no, no és casual que em faci més mal del normal, aquesta noia tenia la meva edat i sofria ciberassetjament una cosa que, qui em segueix en les meves xarxes socials o li ha donat un cop d’ull a alguna d’elles, és una cosa «normal» en el meu perfil.

    Així mateix, després de xerrar amb la millor amiga d’aquesta noia (que per cert, si llegeixes això t’envio una abraçada virtual), em vaig adonar que les persones que hem sofert algun problema de Salut Mental, o el tenim al nostre entorn, hem desenvolupat una alta empatia i sensibilitat que ens brinda el «poder» de tenir una activitat digital basada en el respecte.

    Desgraciadament, una eina tan important com les xarxes socials que és font de coneixement, enderroc de tabús, i alliberament de prejudicis, s’està transformant en un lloc fosc i tòxic en el qual l’odi i l’assetjament s’han tornat la norma.

    Crec que és important alçar la veu fermament per a denunciar que el suïcidi o el ciberassetjament no és una cosa que solament afecta persones famoses o a persones amb una alta repercussió social sinó que també, sense desmerèixer el dolor de les anteriors, succeeix a persones anònimes que sofreixen en silenci sense saber què fer o a qui demanar ajuda.

    El bullying convencional s’està transformant, tot reencarnant-se en un espectre invisible que circula per la xarxa, normalitzant-se i ocultant-se entre anònims, les 24 hores del dia, els 7 dies de la setmana, sense descans i amb total impunitat.

    Per contrapartida, diàriament ens envoltem d’inputs que encoratgen a les víctimes de ciberassetjament a denunciar la situació que estan vivint per a «posar-li fi» però, no obstant això, s’està demostrant, una vegada més, que els ens que ens han de protegir no són ni capaços ni eficients per a fer-ho (fins i tot quan la víctima havia denunciat fins a quatre vegades).

    Lluny de ser un retret o un intent d’ocultar-ho com fan les institucions, ha de recobrar sentit cap a polítiques públiques i de control que realment vetllin per la seguretat, les cures i la integritat física de totes aquestes persones a les quals el seu món en línia, lluny de ser una escapatòria per a desconnectar, els és un autèntic infern silenciós.

    Educar una societat que entén i vol protegir la Salut Mental passa per eliminar la concepció social que ens diu que la solució al ciberassetjament és el botó de «bloquejar»; aquest botó, que simplement és una eina artificial, no acaba amb el problema; en tot cas acaba amb el problema de l’assetjador actiu, que haurà de buscar-se altres vies (i les busca) per a assetjar a la víctima. No es pot acabar mitjançant un simple botó amb una qüestió que crea grans estralls i seqüeles a les persones que reben assetjament diari, odi i fins i tot amenaces; persones que donen la seva opinió sense faltar el respecte, i que amb 20 minuts tenen desenes de comentaris d’odi. I no, no estic parlant de crítiques constructives, estic parlant d’autèntiques faltes de respecte (que s’accentuen si ets dona) i que fan que al final tinguis por, fins i tot, de dir el que penses. Fins a on hem arribat que hem d’estar justificant les denúncies per ciberassetjament?

    És evident que dotar de recursos i empoderar les víctimes contribueix a intentar netejar la nostra societat de l’odi i la polarització que estem vivint, però de res serveix que les víctimes facin la seva part del treball (que suficient tenen amb continuar respirant i tirar cap endavant quan se les hi està interpel·lant diàriament) si som incapaços de dirigir-nos a l’arrel del problema, que són totes aquestes persones que, per diversos motius (que estic segura que són de pes), dediquen el seu temps lliure a denigrar, coaccionar i vexar a persones per xarxes socials creient-se que, per tenir una pantalla d’entremig, les seves accions no tenen conseqüències negatives que poden arribar a ser, desgraciadament, irremeiables.

    Crec fermament que gran part de la responsabilitat per a erradicar el ciberassetjament la té l’Estat i, per què no dir-ho, tots els polítics que han violat l’autèntic significat del poder del debat i que han convertit la política i la refutació d’idees en un circ de polarització i faltes de respecte. És responsabilitat de tota la societat (i, per tant, de l’Estat) començar a educar amb uns valors de respecte i cures que es materialitzin en les xarxes socials perquè així, mai més, una persona jove cregui que la millor manera de poder viure en pau és, precisament, aturant-se la vida. El món digital ha vingut per a quedar-se: aprenguem dels errors del món terrenal i contribuïm, cada persona amb el seu granet de sorra, a construir una xarxa sana amb cures, respecte, dialèctica i, sobretot, vida.

  • No és pas cap història de Nadal

    Ella podria ser la meva àvia. O el teu avi. Com moltes altres, pateix Alzheimer. Però amb això no ens ajustem a la seva realitat: «Estando actualmente en una fase de demencia moderada. Es dependiente para todas las actividades complejas de la vida diaria y necesita supervisión y ayuda para alguna de las básicas. Los déficits cognitivos y funcionales son irreversibles y van a empeorar a medio plazo».

    A principis de desembre, després del seu rutinari passeig habitual, explica a la família que ha caigut, que l’havien ajudat a aixecar-se però que tenia un dolor intens en el turmell dret i al genoll esquerre, on es veien senyals de la caiguda. La família contacta amb el servei de teleassistència, que remet una ambulància. Serà el personal del servei d’emergències el que decidirà portar-la a l’hospital, ja que cal una radiografia. Però, malgrat la seva dependència, per protocol Covid anirà sola al centre hospitalari en l’ambulància. El personal de l’ambulància pren referència dels antecedents l’àvia i anota els telèfons de les seves filles. Serà l’hospital qui es posarà en contacte amb elles. La família insisteix a facilitar-li tant la bossa com el GPS, però els asseguren que no cal, ja que mai restarà sola en cap moment.

    Passa una hora d’ençà que l’ambulància ha marxat amb l’àvia, però ningú es posa en contacte amb la família i, per tant, serà la família qui vagi cap a l’Hospital del Sagrat Cor per a saber-ne alguna notícia. Un cop al servei d’urgències, s’informa la família que l’àvia ha estat donada d’alta i ha marxat pel seu propi peu. Sí, ha marxat. Malgrat els esforços revisant tota la zona d’urgències, no hi és. El responsable del servei d’urgències explica a la família que l’àvia estava ben orientada i que era apta per a tornar a casa per si sola, i diu que no tenia cap referència dels antecedents mèdics de la pacient. No estava la informació del SEM en la documentació d’ingrés? No van mirar l’historial mèdic de la pacient? Hi ha massa preguntes per a les quals calen respostes.

    Només la solidaritat i la fraternitat de les xarxes socials va permetre localitzar-la gairebé sis hores després, desorientada, amb fred i dolor, pels carrers de Barcelona. Si un centre hospitalari troba normal que una àvia de 80 anys en bata, sense identificació ni diners, que ha arribat en ambulància per lesions, marxi sola cap a casa, sense avisar a la família, tenim un problema molt greu.

    Si després que doni voltes durant hores per Barcelona sense rumb, el Departament de Salut no depura cap mena de responsabilitats, si com societat no tenim cura dels nostres avis i àvies, com podrem tenir un futur?

    Podria ser la meva àvia. La teva. La seva. La de totes. No permetis que pugui succeir de nou.