Just Deploy It!

Categoría: Opinió

  • Retre comptes: un suggeriment per a experts i polítics (a propòsit de la pandèmia)

    Durant aquests dos anys de pandèmia s’han pres moltes decisions polítiques públiques, moltes de les quals amb notòries repercussions sobre la vida quotidiana de la ciutadania, i sobre molts altres sectors de la societat, inclosa la sanitat. Decisions emparades sota el paraigua del bé comú i amb els propòsits explícits d’evitar la infecció pel virus SARS-CoV-2, minvar o alentir la seva propagació comunitària i, també, de preservar, dins del possible, el sistema sanitari del col·lapse.

    La sorpresa, el desconeixement i la incertesa, tant sobre l’impacte com sobre l’efectivitat de les mesures preventives disponibles, però sobretot la percepció d’una alarma apocalíptica amb el pànic conseqüent, eren motius comprensibles i raonables -malgrat algunes veus discrepants- per adoptar unes dràstiques mesures de protecció, inèdites per la seva intensitat i per la seva amplitud i també pels seus potencials efectes adversos. Iniciatives mai vistes, llevat dels temps de guerres.

    Suposar que podíem estar davant la catàstrofe més gran de la història justificava per si mateix gairebé totes les decisions restrictives aplicades. Com passa amb els dilemes, calia optar per l’alternativa menys dolenta. Almenys aparentment menys dolenta, que, a més, gaudia de la conformitat de molts experts i satisfeia el desig de la població més espantada. Impedir la propagació del virus i, si fos possible, com propugnaven alguns entesos, erradicar-lo, pagava la pena amb escreix. Malgrat tots els perjudicis i els inconvenients. Altrament, el mal provocat directament per la pandèmia seria encara molt pitjor.

    Lamentablement, la pandèmia sembla que continua vigent malgrat tots els esforços esmerçats. Clar que hi ha que pensa que no han estat prou i que calia, que encara calen, respostes rotundes. Una hipòtesi impossible de desmentir, com tampoc ho és, almenys encara, creure que amb intervencions més moderades i, sobretot, sense fomentar el catastrofisme i la por per part dels mitjans de comunicació, les xarxes socials i els interessos partidistes, els danys serien més assumibles.

    El que sí que sabem és que la propagació de la infecció continua. Tot i que no és el mateix infectar-se que emmalaltir. A casa nostra l’impacte més significatiu ha estat l’afectació de la gent gran -particularment a les residències, una situació que exigeix una anàlisi serena i rigorosa que pensem que encara no s’ha fet o quan menys no s’ha publicat- i de les persones amb altres problemes crònics de salut; el que no vol dir que no hi hagi hagut víctimes entre la gent jove i sana, amb una rellevància epidemiològica menor, però.

    I, potser el que té més implicacions per a la política sanitària, per a les polítiques de salut i en definitiva per a les polítiques públiques, ha estat l’impacte directe en els col·lectius socials menys privilegiats, tant per la infecció com per la desatenció sanitària derivada de la polarització, però sobretot pels efectes perjudicials de les mesures preventives que han incrementat ostensiblement les inequitats socials que ja eren abans vituperables.

    L’anàlisi de la dinàmica d’aquesta pandèmia, molt parcial encara degut a les característiques de la informació disponible, sobretot pel que fa a la qualitat i al significat de les dades, moltes d’elles recollides i emmagatzemades amb criteris no ben bé comparables, no ens permet garantir absolutament el moment final del problema actual, que fins i tot sembla que podria esdevenir endèmic.

    Tanmateix, el que és més probable, sembla més lògic, és compatible amb les dades més relacionades amb la gravetat, i no contradiu el que ja sabem sobre la relació entre els microbis i els humans, és que vagi esdevenint-se, un procés habitual d’adaptació biològica bidireccional entre el virus i els éssers humans, que ens portarà a un equilibri convivencial en termes de capacitat infectiva i de propagació, d’immunitat dels hostes i, per tant, de morbimortalitat, semblant al d’altres infeccions víriques respiratòries conegudes.

    La pandèmia ha incidit en un moment que no han deixat de créixer les desigualtats en el món, el deteriorament dels macrosistemes de serveis (sobretot els relacionats amb el benestar i la qualitat de vida amb referència especial a la sanitat i l’educació) i el del mateix planeta (canvi climàtic). En aquest context, la pandèmia ha descosit les costures socials i està ajudant a incrementar la pobresa. Els remeis d’aquestes situacions mai poden néixer de mesures a curt termini com les que s’estan implementant en l’àmbit de la sanitat. Calen polítiques reflexives, estratègiques i innovadores capaces de transformar profundament la situació.

    Tampoc no valen gaire les crítiques a «toro pasado» ni predicar un nihilisme retrospectiu. És molt més útil valorar correctament tots els paràmetres i evidències que han de formar la base de les actuacions polítiques i, mirant cap al futur, responsabilitzar-nos, cadascú al seu nivell, de les decisions que hem pres o hem contribuït a prendre. I per això potser serà útil intentar respondre sincerament a algunes preguntes clau:

    • La pandèmia SARS-CoV-2 ha estat realment la pitjor tragèdia de la humanitat en els darrers 100 anys?
    • S’han potenciat de forma excessiva els sentiments de por i pànic en la població?
    • Les decisions que s’han pres han pogut modificar significativament i positiva el curs de la pandèmia?
    • S’han valorat prou els balanços de perjudicis/beneficis personals i col·lectius de les actuacions instaurades?
    • Som conscients que s’han pres moltes mesures inútils i perjudicials?
    • Existeix realment la determinació d’instaurar noves polítiques socials?

  • Baixes autodeclarades JA!

    Les metgesses de l’atenció primària de tot l’estat es queixen dia sí i dia també de la feina que els suposen les baixes laborals, incrementada durant tota la pandèmia. En plena pressió assistencial que no permet atendre en un temps adequat molts problemes de salut, les nostres metgesses dediquen una part important del seu temps a complimentar comunicats de baixa, de confirmació i d’alta.

    La prescripció d’una incapacitat laboral temporal és una atribució i competència de la professió mèdica, de manera especial dels metges i metgesses de capçalera, i forma part del procés de tractament i de recuperació d’una malaltia. És un dret social reconegut en el nostre ordenament jurídic que ha permès que les persones malaltes puguin continuar rebent un sou -total o parcial- durant el procés de malaltia i, per tant, no veure’s abocades, elles i les seves famílies, a la misèria o a l’obligació de treballar malgrat no estar en condicions de salut per fer-ho. Les metgesses entomem aquesta responsabilitat que ens dóna la societat i l’integrem dins les nostres activitats habituals. Fem de valedores de la persona malalta davant l’empresa, les assegurances, siguin públiques o privades, i la societat en general.

    Ara bé, la certificació d’incapacitat és exigida tant si es tracta d’una malaltia greu com si es tracta d’un procés lleu i autolimitat. Si en el primer cas la intervenció mèdica és clarament necessària i convenient, en d’altres, necessària no ho és. És el cas d’un refredat, una grip, una contusió o ferida lleu, una diarrea, i molts altres processos que es resolen en pocs dies i rarament requereixen una atenció sanitària. Quin sentit té, en aquests supòsits, que un professional mèdic hagi de visitar la persona per certificar la malaltia i la incapacitat laboral? Un refredat, una grip o una gastroenteritis són processos que es resolen en pocs dies i els seus símptomes només requereixen repòs i poca cosa més. És més, si no hi ha signes de gravetat, és desaconsellable anar a un centre sanitari per evitar el contagi a altres persones.

    Aleshores, com resoldre l’absència laboral? En el nostre país, el recurs legal és la baixa, tot i que en algunes administracions públiques es concedeixen dos o tres dies a l’any per «assumptes propis» o es toleren absències per malaltia, també per un temps curt. Alguns països ho tenen regulat d’una altra manera. És el cas del Regne Unit, que accepta baixes autodeclarades per un període total de set dies anuals. És una mostra de societat madura i que confia en la ciutadania, que reconeix la responsabilitat de la persona treballadora i li atorga total validesa legal. Aquesta mesura té un gran impacte en la disminució de la demanda en els centres assistencials i incideix en la cultura que no cal acudir al centre d’atenció primària per qualsevol problema de salut, sobretot si és banal. El benefici és per a les persones que realment precisen atenció i per a l’eficiència de professionals i sistema.

    Si la burocràcia ja suposava un treball absurd i era motiu de reivindicacions del col·lectiu de la medicina de família, que assumeix a la pràctica el 100% dels tràmits, amb la pandèmia ha adquirit unes dimensions que ocasionen enuig i patiment a unes professionals que veuen reduït el temps tan necessari per atendre persones malaltes. A la baixa de les persones amb malaltia s’hi ha afegit l’obligada dels contactes o dels casos que presenten dubte diagnòstic. Només a Catalunya, en els últims dies hi ha hagut més de 80.000 persones de baixa, moltes d’elles per complir l’aïllament decretat per les autoritats sanitàries. Davant el col·lapse de l’atenció primària, les comunitats autònomes han ideat diferents solucions per tramitar les baixes per Covid. A Catalunya, es pot demanar a través de «la meva salut» -quan funciona-, acreditant un test positiu, però continua sent necessària la certificació del metge. Cal tenir en compte que la valoració mèdica no aporta cap valor si es presenten símptomes lleus, perquè si la persona ha estat diagnosticada de Covid haurà d’estar de baixa com a mínim 7 dies.

    El FoCAP va denunciar en una entrada titulada «Baixes laborals: així mai més. N’estem fartes», que les MATEPSS (Mútues d’Accidents de Treball i Malalties Professionals de la Seguretat Social) no han assumit cap responsabilitat en els casos que els contagis o les quarantenes siguin deguts a l’exercici de la professió, com és el cas de les treballadores de cures a domicili i residències, treballadores de la neteja, de supermercats, del transport públic, distribució de mercaderies, membres de les forces i cossos de seguretat, o el personal sanitari. I afirma «En tots aquests casos el seguiment clínic, les baixes laborals i la dels seus contactes estrets, els comunicats de confirmació amb la seva rigidesa de cadències insuportable i la negociació i gestió de l’alta han estat transferits a les metgesses de família en la pitjor crisi sanitària que ha viscut el nostre sistema públic».

    Una altra qüestió no menor que empitjora la situació és el sistema de funcionament de les incapacitats laborals, la seva continuïtat i la seva resolució. Aquí ens topem amb un munt de burocràcia que la digitalització només ha resolt parcialment. Ni les bases de dades laborals (nom de l’empresa, tipus d’activitat, adreça..) estan actualitzades, ni els mecanismes de control (per evitar abusos suposats o reals) són proporcionals a la gravetat o durada prevista de malaltia. Tampoc l’organisme oficial que supervisa les incapacitats, l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM), ajuda a fer més lleugera la tasca. Més aviat al contrari: la fa més feixuga, obligant a fer informes o imposant altes no sempre compartides per qui té la responsabilitat clínica ni pel malalt, que comporten encara més càrrega de treball.

    El nombre de professionals és limitat, com ho és la jornada laboral, per més que la feina es continuï fent fora d’horari o al vespre des de casa. El temps, encara que a vegades ho sembli, no s’estira com un xiclet, i les hores que es dediquen a la burocràcia són hores que es deixa de visitar malalts. Què fan les metgesses tancades al despatx, sense visitar, i «sense fer res» segons algunes opinions? Doncs probablement estan fent informes, baixes, altes, comunicats de confirmació, responent els requeriments de l’ICAM i altres coses que es podrien resoldre d’altres maneres. Quin malbaratament de professionals (10 anys d’estudis, una especialitat, anys d’experiència, gran expertesa en resoldre situacions complexes) en un sistema que en va curt i en un moment d’altes necessitats assistencials! Entre una i dues hores al dia, o fins i tot més en moments d’alta incidència, dediquen molts metges a la gestió de baixes i altes.

    Des de diversos sectors professionals es reclamen canvis legislatius urgents per fer més lleugera la càrrega burocràtica de les consultes. Ja abans de la pandèmia es va fer arribar al Congrés dels Diputats la petició «Descolapasar los centros de atención primaria», en la que es demanava la instauració de les baixes autodeclarades per a processos curts. Ara ja és un clam i una urgència sanitària i social. Se’n comença a parlar i des d’alguns sectors empresarials n’han sortit opinions contràries amb l’argument que hi ha molta picaresca i es produirien abusos. Sens dubte hi poden haver abusos, com n’hi poden haver amb les baixes certificades per metges. També hi ha conductes abusives per part d’alguns empresaris, i en tots els àmbits. Però aquest no pot ser l’argument per mantenir milers de professionals de la medicina fent tràmits que es poden resoldre fora del sistema sanitari.

    Tot canvi genera resistències que s’hauran de vèncer des de la bona argumentació i fent les coses ben fetes i més senzilles. Hem de pensar si regulem i funcionem en funció dels abusos d’uns quants o ho fem en funció de la confiança que es mereix la majoria. O si optem perquè els metges es dediquin a atendre malalts o els tenim fent burocràcia. El moment és prou crític per a prendre decisions.

  • Una nova fita de la privatització de la sanitat pública catalana a Mataró: no donar puntada sense fil

    La vella dita castellana «no dar puntada sin hilo» ara la veiem a Mataró, amb la propera construcció d’un nou equipament sanitari per un grup empresarial, que fa anys que treballa a Catalunya, sempre invertint en noves tecnologies, però sempre amb una activitat assegurada per una futura concertació o retribució amb diners procedents de la sanitat pública. Ens referim a l’anunci de què el grup Creu Blanca, propietat de la família Alomar, ha fet de la construcció d’un nou centre sanitari a Mataró.

    Ara s’entén perquè han deixat caure a l’Hospital de Mataró, amb un infrafinançament crònic i històric que va motivar un dèficit econòmic davant el qual van intervenir per imposar unes sobrecàrregues laborals molt per sobre de les que hi ha a altres centres, i tot això per incrementar una activitat assistencial que ja estava fins al límit de la capacitat dels centres del CSdM, que a més a més, encara va incrementar més el dèficit (de 2,3 MM€ va passar a més de 6 MM€ en 4 anys), sense parlar de l’obsolescència de tots els centres del Consorci (CSdM) per la manca d’inversions durant més de 21 anys.

    Tot això ens ha convertit en un centre sanitari poc atractiu pels professionals, en un moment en què hi ha molta oferta de treball a altres hospitals a on no hi ha la càrrega assistencial que patim aquí, a on poden treballar amb mitjans tècnics al dia, a on tenen temps per investigar i publicar i a on, en definitiva, trobaran millors condicions de feina. Se n’han anat més de 50 metges i metgesses des del 2019 i un incomptable nombre d’infermeres.

    Durant els darrers deu anys, els treballadors i treballadores hem denunciat la situació d’infrafinançament que patíem per cuidar d’una població de referència molt per sobre de tots els centres de la nostra categoria (amb un pressupost molt per sota), fent més activitat que els altres centres, però sense aconseguir reduir les llistes d’espera, evidentment perquè havíem d’atendre a un nombre de persones molt per sobre de la nostra capacitat assistencial.

    Després de tots aquests anys de demostrar evidències i haver obtingut cinc resolucions i una moció de tots els grups polítics del Parlament de Catalunya instant al Govern a solucionar el problema pressupostari i assistencial de Mataró, no s’han fet ni canvis en el pressupost, ni tan sols per fer un estudi de necessitats de la nostra població per elaborar un Pla Funcional que donés a Mataró i Maresme la capacitat assistencial que pertocava pel nombre d’habitants.

    Ara hem d’assabentar-nos que els plans implicaven privatitzar l’assistència sanitària pública amb la inversió que farà un grup privat que anuncia ja d’entrada, que a més «d’aspirar a ser un hospital universitari», assegura que «col·laborarà amb entitats públiques per descongestionar l’actual pressió assistencial». O sigui, que compten ja de fer activitat pagada amb fons de la sanitat pública, el que es diu no donar puntada sense fil.

    Uns fons que si, els inverteixen en la nostra sanitat pública, millorarien la nostra capacitat i qualitat assistencial, sense haver de desviar diners públics a entitats privades. És el que es diu el model Alzira, model de privatització que es va fer a València, que va ser un sonat fracàs, havent la Generalitat Valenciana de rescatar econòmicament el projecte, i que a sobre, entre altres, es dedicaven a desviar als hospitals públics tot allò que no les era rendible.

    Aquest és el model Sanitari Públic que sembla que el volen instaurar a Mataró. Volem creure que aquesta notícia no influirà negativament en les estratègies de CatSalut respecte a les necessitats de la Sanitat Pública a la nostra àrea.

    Aquest és un article escrit per Xose López de Vega, metge jubilat i delegat del sindicat Catac-IAC a l’Hospital de Mataró.

  • Socis callats

    Els pacients i els ciutadans són imprescindibles per a la investigació clínica i la millora de l’assistència sanitària. La seva participació compromesa és crucial per plantejar i acabar amb èxit els llargs i costosos assaigs clínics, que són la millor fórmula científica per donar resposta a les preguntes de salut. Enviar-los una postal de Nadal pot servir perquè no deixin d’acudir a la propera cita mèdica de seguiment prevista a l’assaig clínic en què participen? Després de sotmetre a prova aquesta original pregunta amb gairebé 1.500 participants en vuit assajos clínics, ha resultat que la probabilitat d’acudir a la cita és similar entre els que van rebre la postal que entre els que no la van rebre (85,3% i 85,4%, respectivament).

    Aquesta és la conclusió d’un estudi publicat al recent número de Nadal del BMJ, en què s’investiguen, amb tot el rigor científic, preguntes originals, que poden tenir el seu punt d’humor però no són en cap cas una burla, una broma o una invenció, segons s’adverteix a les normes per al número de Nadal de la revista britànica.

    L’estudi sobre les postals de Nadal no ha abordat una pregunta de gran rellevància sobre la retenció de participants en un assaig, però sí que ha permès comprovar que és factible incrustar un estudi aleatoritzat (sobre l’efectivitat de l’enviament d’una postal, en aquest cas) dins de diversos assaigs clínics simultàniament. I, sobretot, ha servit per cridar l’atenció sobre aquest tipus d’estratègies per acumular evidències científiques sobre com augmentar i millorar la participació ciutadana als assaigs. I aquesta sí que és una qüestió important, segurament una de les qüestions centrals de la investigació clínica.

    Per què és important la participació de pacients i ciutadans en general? La resposta més elemental és que sense ells no es poden fer assajos clínics. Però l’assumpte té més engruna, ja que la qualitat i la utilitat d’aquests estudis depèn, entre altres coses, del seu compromís i participació des del principi fins al final, i que s’hi plantegin les preguntes que més interessen als pacients i a la població. Generalment, el que s’investiga és allò que desperta la curiositat dels científics i ajuda a desenvolupar la seva carrera professional, o allò que dóna més beneficis a la indústria que finança bona part d’aquests assajos. La investigació dels tractaments per a la sida i el càncer de mama, amb els seus efectes adversos i cirurgies radicals intolerables per a molts malalts, il·lustra un procés en què no es van tenir en compte els interessos i preferències dels pacients, fins que les coses van canviar per la pressió de grups d’activistes compromesos.

    Tot i això, la pressió dels pacients i la societat no sempre és positiva i pot arribar a dificultar la realització d’estudis imparcials o forçar la introducció d’un tractament sense evidències científiques suficients. El clam d’algunes associacions de pacients, sostingut de forma més o menys vetllada per les empreses desenvolupadores i ampliat pel ressò als mitjans de comunicació, ha forçat de vegades les autoritats sanitàries a autoritzar de forma “compassiva” medicaments nous i “prometedors ”, generalment molt cars i amb un balanç de beneficis i perjudicis discutible o desconegut.

    Hi ha, sens dubte, molts interessos que amenacen el bon desenvolupament de la investigació clínica. I, a més, encara no hi ha prou consciència que aquest és un assumpte de la societat en conjunt, no només de metges i investigadors. Els pacients i les persones sanes són socis imprescindibles perquè la medicina i l’atenció sanitària progressin. Però cal que aquests socis estiguin menys callats i hi participin més.

  • Estimats Reis d’Orient: porteu-nos la infermera escolar

    Estimats Reis,

    A casa tots sabem que no podem dir reis mags, perquè si ho fem l’avi s’enfada i molt. Esperem que s’enfadi menys si ho escrivim en minúscula. Sóc la mare de la Martina i del Lucas. Abans, a banda de mare, tenia altres rols, però d’ençà el 18 d’agost de 2018 sóc mare dedicada a la cura de la Martina 24 hores al dia. També per les nits, també a l’escola, també a les excursions… No és pas poca cosa! És una feina que no s’acaba mai. Esdevenir una mare pàncrees és esgotador, malgrat que per molts simplement sigui diabetis. Tenen la sort de no estimar ningú amb diabetis.

    Aquest any us vull demanar quelcom que ja fa molts anys que demano als Departaments de Salut i d’Educació, però no m’escolten. No és res excepcional, simplement complir la Llei d’Educació de Catalunya i desplegar el Decret que regula l’atenció a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu. El meu desig permetria que l’administració vetllés per garantir que tots els centres educatius disposessin de recursos per atendre la diversitat.

    La diversitat és qualsevol etiqueta diagnòstica que acompanya infants i joves, un bocinet d’aquesta diversitat és l’alumnat amb situacions sanitàries complexes. Desitjo atenció sanitària de qualitat a l’escola; desitjo que sempre hi hagi algú amb temps per controlar els nivells de glucosa de la Martina; desitjo que la seva mestra sempre estigui acompanyada, perquè és difícil fer els àlbums de 28 alumnes i remuntar una hipoglicèmia sense que es dispari fins a 300; desitjo que la Martina pugui anar d’excursió amb un acompanyant col·laborador de l’Associació de diabetis, no vull acompanyar-la jo, però sembla que el Departament d’Educació ha decidit no assumir el cost d’aquest recurs; desitjo que la Martina pugui anar de colònies amb tots els seus companys… No és res excepcional, només desitjo que es garanteixi el dret a participar en condicions d’equitat i igualtat d’oportunitats.

    Desitjo que la mestra de la Martina sempre estigui acompanyada, perquè és difícil fer els àlbums de 28 alumnes i remuntar una hipoglicèmia sense que es dispari fins a 300

    De vegades, tot i que el sol resplendeix, el dia és gris i fosc, però cal practicar l’optimisme intel·ligent i avançar sempre cap endavant, malgrat tot. Estic convençuda que moltes mares comparteixen el meu desig, i possiblement també tenen dies de tempesta. Desitjo un pessic de la vostra màgia per totes elles, perquè la llum ompli els dies de foscor. Totes som una, totes volem el mateix, que els nostres fills i filles siguin feliços i puguin fer tot allò que fan els altres. Per a totes vosaltres, lluitadores, valentes, que no us conec i us admiro.

    Potser també fora bo una mica d’aquest polsim màgic d’Orient per totes les persones que poden fer fàcils vides difícils.

    Un últim desig que esdevingui la brúixola del nostre camí. Regaleu aquestes dolces paraules d’en Roc Casagran plenes de guspires de purpurina que tan agraden a la Martina: “Parlo per donar la veu als qui no poden parlar… I brindo per l’esperança d’anar fent un món com cal que el demà ja s’atansa i us desitjo un bon Nadal”.

  • Veus per repensar el 2021

    1) La necessitat de reformar l’atenció primària

    «Si no hi ha una resposta ciutadana i professional potent, aquest model telefònic que infravalora les visites presencials i el lligam que metgesses i infermeres han establert amb les pacients, s’anirà instal·lant, i ens oblidarem del que havia estat l’Atenció Primària al nostre país». Per Assun Reyes

    L’Atenció Primària, cabana de palla del sistema sanitari públic

    2) El turisme mèdic

    «L’anomenat turisme mèdic sembla que és una estratègia que s’està impulsant per atraure els hospitals catalans pacients internacionals, pràctica que es potencia, fins i tot, per l’Agència Catalana de Turisme, com activitat generadora de riquesa i font de negoci. Negoci sanitari que neix i arriba des del mateix cor del Sistema Sanitari Públic Català». Per Maria José Fernández de Sanmamed i Luis Rajmil 

    Es deia Yure i tenia sis anys

    3) Un altre hivern, una altra vegada amb les urgències col·lapsades

    Dissortadament, a diferència de la situació de pandèmia, no és un fet estrany que les Urgències superin el seu límit de capacitat. Fa anys, com a mínim des de l’inici de les retallades, que el servei d’atenció continuada dels centres hospitalaris es troba sotmès a una pressió constant. Per Neus Muñoz, delegada de Metges de Catalunya a l’Hospital de Terrassa.

    Urgències col·lapsades, el reflex d’un sistema debilitat

    4) La despenalització de l’eutanàsia

    L’ajuda a morir i l’atenció pal·liativa són complementàries, no contràries. La llei de regulació de l’eutanàsia no treu la necessitat de desenvolupar cures pal·liatives de qualitat, accessibles i equitatives que puguin ser assumides pels professionals sanitaris de forma habitual. Per Francesca Zapater

    El fals dilema entre eutanàsia i cures pal·liatives

    5) Denuncia pel tancament de plantes d’hospitalització

    Tancar plantes senceres de llits públics, pagats amb els recursos públics de tots i de totes, és un altre exemple de degradació del sistema públic. I amb l’avinença dels responsables sanitaris de les Terres de l’Ebre i Catsalut. Per Enric Feliu, de Marea Blanca de Catalunya.

    Negoci per uns quants, patiment per moltes

    6) L’impacte de la pandèmia en la salut mental dels sanitaris

    La pandèmia ha estat una catàstrofe emocional, una muntanya russa amb moments de pànic, jornades maratonianes d’exigència continua accentuada per l’exposició permanent a la mort. La lluita dels professionals ha estat encomiable, però, a poc a poc, els sentiments d’esgotament, els quadres posttraumàtics, l’ansietat i el desànim s’han apoderat del personal assistencial. Per Anna Robert, psicòloga de Metges de Catalunya.

    Guarir la salut mental dels professionals sanitaris

    7) Els reptes del nou govern

    «No tenim cap dubte de les grans virtuts que atresora Argimon en termes d’intel·ligència, competència professional, savoir faire i visió estratègica, però no tenim tant clar si seran suficients per vèncer la inèrcia política dels darrers dotze anys i que es pugui actuar en l’àmbit sanitari amb l’eficàcia necessària». Per Amando Martín i Andreu Segura 

    El nou govern i la Conselleria de Salut

    8) Per una sanitat 100% pública

    Ens segueixen sobrant motius per seguir mobilitzats per defensar la nostra sanitat. Una sanitat pública amb millors condicions laborals, amb atenció personalitzada, que atengui persones i no patologies. Podrem aconseguir-ho? I tant que podrem. Organitzem-nos: Treballem per un objectiu comú. Una sanitat de qualitat, de provisió, titularitat i gestió 100% pública. Per Xavi Tarragón

    Usuàries i treballadores de la sanitat per un objectiu comú

    9) Pels drets laborals dels treballadors de la sanitat

    Des de fa anys s’abusa del personal facultatiu, llastrat per una negociació col·lectiva que l’arracona i li nega les millores, mentre s’apel·la a la vocació i a la responsabilitat vers els pacients. El deure mèdic i el professionalisme han sigut i continuen sent els pilars sobre els quals s’ha sostingut la qualitat del sistema. Per Patxi Avilés i Pep Serra, de Metges de Catalunya.

    El preu a pagar

    10) La Covid persistent, un repte pel sistema sanitari

    El sistema sanitari cal que comenci a oferir rehabilitacions personalitzades perquè les persones puguin començar a tenir eines per gestionar la situació que tenen amb el seu nou cos. No hauria de passar que milers de persones només obtinguin per resposta que es tranquil·litzin i esperin que això vagi passant. Després d’un any, el sistema ha d’oferir respostes més eficients i generalitzades per totes les persones. Per Óscar Martínez.

    La Covid persistent: entre la incredulitat i l’esperança

  • L’exageració té remei?

    L’estudi científic de l’exageració als missatges de salut dóna per a una breu història. A les notícies de salut abunden les exageracions, com en tota mena de notícies. Exagerar és una manera d’explicar les coses que no s’ajusten a la realitat. Normalment es distorsiona la realitat per cridar l’atenció, però també per distracció, negligència o interès. Quan es parla de salut, i en especial de tractaments, les exageracions poden generar falses expectatives o pors infundades. Estem tan acostumats als excessos i al sensacionalisme a la premsa, que s’ha donat per fet que els periodistes eren els únics responsables de la difusió d’idees o afirmacions que no s’ajusten a l’evidència científica. Fins que va arribar Petroc Sumner i el seu equip.

    Sumner és un neurocientífic de la Universitat de Cardiff que es va quedar tan preocupat com intrigat en veure com la premsa distorsionava els resultats de les seves investigacions. Es va posar a rastrejar l’origen de les exageracions a la cadena de tres baules de la comunicació: l’article científic, la nota de premsa que informa el periodista sobre aquesta investigació i l’article periodístic. El 9 de desembre de 2014, va publicar un estudi a la revista BMJ que analitzava tres tipus d’exageracions a les notes de premsa d’universitats britàniques i a les notícies derivades. Per a sorpresa de molts, va observar que els periodistes no eren els únics responsables, ja que la tercera part de les notes de premsa contenia exageracions i les que eren exclusives de les notícies no eren tan freqüents com es creia.

    Animat per l’esperit científic que empeny a confirmar les observacions en un experiment i per la recerca d’un remei al greu problema de l’exageració, l’endemà de publicar el seu estudi va anunciar a The Guardian que farien un assaig aleatoritzat. Volien comparar diverses intervencions en diversos grups de notes de premsa, consistents a alinear els seus missatges amb l’evidència científica, amb un altre grup de notes sense cap intervenció. Quan el grup va publicar el 2019 els resultats a la revista BMC Medicine, es va evidenciar que l’experiment no havia sortit del tot bé i que no era possible constatar grans diferències entre els grups i, per tant, una relació de causalitat entre el rigor de les notes de premsa i el de les notícies. Amb tot, l’estudi sí que va mostrar que les notícies es poden alinear millor amb l’evidència i que els missatges de cautela a les notes de premsa per prevenir les interpretacions exagerades poden traslladar-se a les notícies.

    Mentre aquest equip estudiava la transmissió de l’exageració des del món de la ciència a les notícies, altres van anar traient a la llum deficiències diverses als articles científics, confirmant el paper central de les notes de premsa i afegint peces al trencaclosques de l’exageració i els efectes. Els estudis sobre la qualitat de les notícies de salut han anat mostrant que hi ha moltes maneres d’exagerar, més enllà de les tres que va investigar Sumner: fer recomanacions de salut que no es basen en l’evidència, informar de relacions de causa-efecte a partir estudis observacionals i extrapolar a humans els resultats d’estudis en animals. S’ha constatat també que les notícies exagerades sobre intervencions de salut afecten les interpretacions del públic sobre els beneficis i els riscos. Millorar la qualitat de les notícies, les notes de premsa i els articles científics podria ser un remei, però no és fàcil d’implantar, ja que cridar l’atenció exagerant reporta beneficiós a les tres baules de la cadena. Una alternativa potser més eficaç, encara que tampoc fàcil, és posar el focus a l’alfabetització mèdica i periodística de la població per evitar les interpretacions exagerades.

  • Prevenim i actuem: prou violències masclistes

    Les estadístiques mostren que les dones som al centre de les violències, els feminicidis no són un relat, són una realitat. Davant això, lluny de fer un exercici de ciutadania responsable hi ha qui es dedica a fomentar discurs d’odi, misogínia i negació de les violències masclistes. Després d’anys de campanyes de sensibilització aquest tipus de posicionament té conseqüències: un de cada cinc joves no creu que existeixi la violència masclista i gairebé la meitat dels homes pensa que no és un problema greu per la societat.

    La violència masclista afecta, bàsicament les dones, però no només, afecta col·lectius específics com les lesbianes, Gais, persones trans i altres membres del col·lectiu LGTBI, però impacta sobre tota la societat. Una societat que permet que la majoria social – el 51% de la població- sigui assassinada o pateixi agressions sexuals, físiques, psicològiques, assetjada, forçada és una societat malalta.

    La convivència social no es pot basar en la violència i l’odi. No es pot basar en el menysteniment, menyspreu i sotmetiment d’una part de la societat -la majoritària-. Negar la violència masclista és invisibilitzar-la i, per tant, permetre que es mantingui i desdibuixar les causes que l’originen. La invisibilització forma part d’aquest procés de violència.

    La pandèmia i el confinament han estat un accelerador de molts processos de violència masclista i l’increment de situacions de risc. La manca de socialització, la individualització i la manca d’espais comuns on compartir, durant aquest darrer any i mig de pandèmia, ha provocat indefensió i manca de xarxes de suport per les dones que han patit violència masclista.

    En aquest sentit, s’ha evidenciat més que mai la importància de les iniciatives comunitàries com a part per la identificació de processos de violència i la construcció de xarxes de suport per abordar aquestes situacions. La responsabilitat social contra les violències ha de ser ferma no pot dependre només de les entitats socials i feministes, cal una responsabilitat social i això comporta la necessitat que l’administració posi en marxa plans i estratègies efectives i que ens impliquin a tots i totes.

    La lluita contra les violències masclistes no pot tenir només una resposta pal·liativa -tot i que la xarxa d’atenció és imprescindible- sinó que ha d’estar centrada en el treball de prevenció i sensibilització, cal que sigui un treball que interpel·li la població i de base comunitària.

    Les estadístiques són fredes, però preocupants; les agressions i les morts es produeixen molt més a prop del que es transmet. Cal generar sensibilització des de l’acció, la transformació social, la presa de consciència i el treball comú per a la convivència sense privilegis i des de la base de l’equitat és el que pot tancar el cercle de les violències masclistes.

    Hem d’apoderar-nos com a societat d’un clar posicionament contra les violències, és un tema de totes i de tots.

  • Per a l’eliminació del fibrociment a Mollet del Vallès

    Les canonades de fibrociment a base de fibres d’amiant i ciment es van generalitzar en les xarxes d’aigua a Catalunya, Espanya i Europa als anys 40. És l’expressió de l’auge econòmic de la indústria cimentera i del sector de la construcció.

    La Directiva Europea 1999/77 de 26 de juliol de 1999 ja limitava l’ús i comercialització de substàncies com l’amiant i per extensió el fibrociment de les canonades de fibrociment.

    A l’Ordre de 7 de desembre de 2001, Espanya va transposar la Directiva Comunitària 1999/77/CE, per la qual es prohibeix l’ús i comercialització de tota mena d’amiant i dels productes que ho continguin. Des de 2003 estan totalment prohibits, tant en usos com en comercialització per la Directiva europea 2003/18/CE, i es marca la seva substitució per altres materials donada la seva potencial perillositat en el temps.

    Davant aquestes constatacions, els països desenvolupats van anar prohibint gradualment l’ús de l’Amiant i els seus derivats. En l’estat espanyol es prohibeix totalment la utilització de l’amiant l’any 2001 (Ordre Ministerial de 7 de desembre de 2001), avançant-se així al termini màxim de 2005 previst per la UE.

    A causa de l’estès del seu ús, s’aprova finalment l’any 2006 el Reial decret 396/2006, el 31 de març, en el qual s’estableixen estrictes mesures de seguretat aplicables als treballs amb el risc d’exposició a l’amiant. El fibrociment o «amiant-ciment» és un material artificial obtingut per la mescla íntima i homogènia d’aigua, ciment i fibres d’amiant, en les quals aquestes representen entre el 10 i el 25% de la mescla.

    El 14 de març de l’any 2013, el Parlament Europeu va aprovar una resolució clara on fa referència a la presència d’amiant en les xarxes d’aigua i més detalladament en «l’aigua potable que es distribueix a través de conductes d’amiant-ciment». En el seu apartat 37, es posa l’accent, principalment, en les malalties cancerígenes relacionades amb la inhalació d’amiant, com el càncer de pulmó i el mesotelioma pleural.

    La ingestió d’aigua procedent de canonades de fibrociment i contaminades amb aquestes fibres són reconegudes com a risc per a la salut i poden trigar diversos decennis i, en alguns casos, més de quaranta anys, a manifestar-se. Els símptomes de malaltia per exposició a l’amiant van ser durant molts anys difícils de detectar, ja que solen aparèixer entre 10 i 40 anys després de l’exposició al material, com són càncer de gola, de ronyó, d’esòfag i de vesícula biliar.

    Malgrat la prohibició total, a les nostres ciutats i pobles de Catalunya i al conjunt de l’estat, queden milions de tones d’amiant que poden suposar un potencial risc per a la salut de les persones. L’exposició es produeix en ingerir aliments o líquids contaminats amb asbest, com amb l’aigua que flueix per canonades de fibrociment.

    Per part seva, l’Enquesta Nacional de 2012 de Subministrament d’Aigua Potable i Sanejament a Espanya, realitzada per l’Associació Espanyola de Proveïments d’Aigua i Sanejaments (AEAS) i l’Associació Espanyola d’Empreses Gestores dels Serveis d’Aigua a Poblacions (AGA), estima la longitud de les xarxes de proveïment en 150.000 km i en 95.000 km les xarxes de sanejament o clavegueram. Tots dos informes coincideixen que, quant a la propietat o titularitat de la gestió de les xarxes de proveïment d’aigua, el 60% seria gestionada totalment o parcialment per administracions públiques.

    La comissió de medi ambient del congrés dels diputats va aprovar el juliol passat 2017 una resolució que insta el govern comunitats autònomes i ajuntaments a eliminar els més de 40.000 km de fibrociment en un temps inferior a cinc anys.

    Nosaltres creiem que el ple municipal de Mollet del Vallès hauria d’adoptar els següents acords:

    1. Establir un pla a curt/mitjà termini per a erradicar aquest material nociu d’equipaments públics i privats (col·legis, hospitals, canonades i tots els elements que estiguin afectats per aquesta substància).
    2. Eliminar aquest risc greu per a la salut pública. Un problema que no sols afecta als usuaris i consumidors d’aigua potable, sinó també als mateixos treballadors/as que han de manipular i reparar aquest tipus d’instal·lacions.
    3. Dur a terme una auditoria sobre la quantitat i situació de les conduccions d’aigua potable i altres materials de fibrociment existents en les xarxes d’aigua potable i edificis públics i privats de la nostra ciutat.
    4. Elaborar un Pla pluriennal econòmic i tècnic per a la total Eliminació de les Conduccions d’Aigua Potable i altres materials de fibrociment públics i privats a Mollet del Vallès, en el qual haurien de col·laborar en el seu finançament la Diputació de Barcelona la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Mollet.

  • Malalties cròniques i oportunitats educatives

    El dia que el Marc va arribar vam passar de ser una família de 3 a una de 5. En Marc duia una motxilla insospitada als seus gens que va fer-nos qüestionar els valors, les rutines i els hàbits de casa. Té fibrosis quística (FQ), una malaltia minoritària, multiorgànica, degenerativa i sense cura on el mal funcionament d’una proteïna provoca que les mucoses de diferents òrgans siguin més espesses del que és habitual. Mentre s’investiga la cura l’objectiu és normalitzar al màxim el seu dia a dia més enllà de les hores de tractaments diaris per pal·liar i minimitzar els seus símptomes.

    Des del moment del seu diagnòstic convivim amb les preocupacions i incerteses que acompanyen aquesta condició genètica. Però també hem après a donar importància a allò que és essencial per a nosaltres. A gaudir de cada petit moment amb alegria i a tenir una actitud optimista enfront la vida. I és dur, però també ens ha fet adonar que tot el temps previ invertit a fer un treball de valors i de creixement personal a casa, a l’escola i sobretot al cau, dona els seus fruits. Hi ha renúncies, sobretot a expectatives, però aquest procés de reflexió ens va permetre remuntar la sacsejada. I amb aquest nou repte que se’ns posava al davant seguir amb els aprenentatges.

    «A les persones grans els agraden les xifres» El Petit príncep – Antoine de Sant-Exupéry

    A Catalunya hi ha 400.000 persones que pateixen malalties minoritàries, la majoria greus, cròniques i discapacitants. Amb dades de 2020, hi ha unes 616.052 persones amb alguna discapacitat. D’aquestes, gairebé 40.000 són infants en edat escolar. Comparant els números amb la població escolar, a cada classe hi ha com a mínim 1 o 2 infants, sovint més, amb diversitat funcional sigui de tipus orgànic, físic, intel·lectual, psíquic…

    «El seguro de vida de cualquier especie es la diversidad…. La diversidad garantiza la sobrevivencia» Isabel Allende

    Com a societat convivim amb una diversitat enorme on cadascú té necessitats, limitacions i habilitats diferents. Tan divers és el color del cabell com la intel·ligència i així qualsevol tret que ens diferencia. Cal valorar-ho sense esperar a tenir un exemple prou extrem al costat. Serà aleshores quan no parlarem d’educació en la diversitat, ni d’inclusió, sinó de les necessitats i l’aportació que fem cadascú de nosaltres al col·lectiu. Totes aportem. La oportunitat educativa més important és normalitzar les necessitats diverses.

    Rutines, hàbits, límits, normes… li diguis com li diguis a totes les cases, aules, entitats existeixen i condicionen, limiten, enriqueixen, afavoreixen o dificulten el dia a dia. Algunes les hem triat nosaltres, altres ens venen imposades. La pregunta és: ¿qui som en aquest espai i què podem fer per ser feliços, per fer allò que volem, per conviure amb respecte i per aprendre i créixer de forma saludable i respectuosa? Adaptem-nos les unes a les altres. Accions que comencen per incloure a un i en realitat beneficien al conjunt fent del món un entorn més amable on tothom s’hi sent part i suma. La diversitat no és tan sols una realitat, és necessària i enriquidora.

    «No podem estar en mode supervivència. Hem d’estar en mode creixement» Jeff Bezos

    Als infants els expliquem que quan es posen malalts, els portem a l’hospital i allà els ajuden a curar-se. I quan no hi ha cura? Quan només es poden pal·liar símptomes, fer proves i donar més visites? Parlem de cronicitat. Després del xoc del diagnòstic amb les seves fases del dol pertinents no pots estar en mode supervivència. Has de passar a mode creixement amb una nova realitat i nous aprenentatges. En uns casos un tractament de per vida amb els seus respectius danys colaterals i en els pitjors dels casos sumar això a una sentència de mort amb data de caducitat que cal allargar al màxim. I la por enorme de pensar què passarà si vosaltres no hi sou. Què passa quan treballem la cronicitat? Que posem en valor la responsabilitat amb la pròpia salut, l’adherència a les recomanacions mèdiques, l’autocura i l’autonomia.

    Si estem en mode supervivència a llarg termini la tensió i la por ens dominen i ens paralitzen. No tot és fàcil, les dificultats i les crisis són aturades necessàries en el camí que ens ajuden a sortir enfortits sempre que aconseguim focalitzar-nos en avançar. I això ens reporta uns aprenentatges importantíssims que ens serviran pel futur.

    «Protagonistes, cadascú en el seu món i a vegades extres al món dels altres» Pau Vallvé

    Està clar que la malaltia marcarà com és el Marc. És impossible poder diferenciar què ve de base i què es va sumant fomentat pel dia a dia de l’FQ, però parlant amb altres famílies veiem trets comuns: l’empatia, la resiliència, la responsabilitat, l’autonomia, l’autocura, posar en valor allò que fa i aconsegueix, autoconeixement dels propis límits, adaptació de l’entorn, lluitar per allò que un vol aconseguir i aprendre a conviure amb un munt d’emocions. Desde la frustració de no poder fer el mateix que altres o d’haver de fer més coses o fer-les diferent a l’alegria per la superació i l’esforç. Enfrontar-se a la soledad de no poder compartir-ho amb altres persones que estan en la seva mateixa situació per evitar les infeccions creuades.

    L’espera, com a contrapunt de la immediatesa de la nostra societat. L’espera dels diagnòstics, de resultats de proves constants, de tractaments, de cites mèdiques, de l’arribada de tractaments miraculosos que ho solucionin d’una vegada, de prestacions, l’espera de la burocràcia i de les polítiques i acords que han de facilitar que un cop estiguin els medicaments arribin a les pacients. La gestió de la paciència inconformista.

    «…però es que també en tenim una altra que ara és fisioterapeuta» Mirada estràbica – Xiula

    Quatre metges em parlaven d’una cosa molt greu i el meu cor i el meu cap no podien deixar de pensar com afectaria això al seu germà Bernat. A la llarga he pogut comprovar que els trets comuns de la llista anterior també son extrapolables als germans i germanes. També és transferible l’acompanyament psicològic i emocional a llarg termini que requereix l’impacte d’un diagnòstic, sobretot quan és greu o fins i tot inexistent. Assumeixen hàbits, rutines i noves normes sovint molt millor que les adultes que les acompanyem. Viuen i pateixen situacions que, moltes, no comprenen i és difícil saber què els passa pel cap. I si saps escoltar, són les primeres en reclamar d’una manera o altra que també tenen necessitats de ser ateses. Això és el primer pas cap a la normalització.

    I és que tot l’entorn esdevé sensible a la situació, deixa empremta. També et mostra qui no pot assumir-ho i s’allunya. I d’alguna manera mostrem aquesta sensibilitat perquè molta gent des d’aleshores ens ha confiat moltes vivències personals en moments molt durs. D’alguna manera senten que podem comprendre millor el que estan passant i tot plegat esdevé terapèutic per unes i altres. Un altre aprenentatge bàsic ha estat saber demanar ajuda i deixar-se ajudar.

    Tot l’entorn proper d’aquestes malalties lluita constantment contra l’status quo, contra el rellotge, la burocràcia, els estereotips i les creences preconcebudes. Una batalla que a voltes esgota i que intentem lliurar sense oblidar que hem d’educar-los perquè la batalla quan ja no hi siguem serà seva i de la resta de la societat.

    «Challenge accepted» Barney Stinson

    Més enllà del repte evident de la investigació mèdica i tots els recursos necessaris per fer possible el miracle de la cura, i d’una millor qualitat de vida tenim un altre repte pendent d’implementar i ja és una realitat a altres països: la infermeria escolar. Posar als professionals de la salut a fer el que saben fer i no carregar als professionals de l’educació amb tasques que no els pertoquen i per les quals no han estat formats. I el model que es demana és totalment assequible. A Espanya hi ha 9 infermers/es per cada 1.000 habitants, la mitjana europea és de 5. Oportunitats que ens donaria: adherència als tractaments, seguiment cronicitat, estalvi de visites a urgències i disminució dels ingressos, atenció de crisis i accidents (el 30% d’accidents infantils succeeixen en horari escolar), acompanyament i assessorament nutricional i hàbits saludables, didàctica de la salut, vacunacions, tractaments (donar medicacions), formació a l’àmbit familiar, prevenció de drogodependències, alcoholisme i promoció de la salut… formació al professorat.

    «Estamos vivos porque estamos en movimiento» Jorge Drexler

    No sé com seria la meva vida sense un fill amb FQ, i és clar que preferiria que aquests gens no s’haguessin trobat mai, però la realitat és que és així i aquest és el marc de la nostra vida on hi conviuen un munt de necessitats de totes les que hi convivim. L’educació té un paper cabdal davant d’aquest fet. Les eines que ja tenim es veuen reforçades gràcies a viure i conviure en aquesta diversitat.

    Vivim en una societat on la resistència al canvi és enorme. Una societat més resilient estaria acostumada a anar-se adaptant a les diferents necessitats en el moment que es detecten. Les persones amb malalties cròniques són part de l’engranatge que provoca aquest moviment. Però no poden ser les úniques.

    Si totes plegades ens posem en marxa per creure’ns aquesta nova manera d’entendre i viure la diversitat i la inclusió podrem normalitzar allò que no és ordinari, que no és la majoria. Totes sumarem i totes guanyarem.