Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • “Amics” de Can Ruti?

    Que la Recerca o Investigació Sanitària del nostre país està infra-finançada des que existeix és un fet que no se li escapa a ningú, com tampoc que això sigui la causa per a què institucions, fundacions i entitats de recerca bàsicament trobin suport econòmic de dues formes, una –gens ètica – ha estat dependre del suport monetari de les grans empreses farmacèutiques per fer els seus estudis. I l’altra –discriminatòria-, ja que posa la recerca sobre les malalties en funció dels interessos (lloables) de gent amb iniciativa i amb diners.

    A causa de l’ampli i extens recorregut de la primera via de finançament, avui dia ja podem arribar a afirmar, que les conseqüències nefastes que els estudis d’investigació hagin de dependre d’aquestes companyies farmacèutiques, moltes vegades multinacionals, fan que –per dir-ho d’una forma suau- la conclusió de l’estudi hagi de revertir d’alguna forma positiva en la publicitat, i/o posterior venda, d’algun dels seus medicaments o productes.

    L’altra fórmula, més imparcial, però ben trista és haver de subsistir refugiant-se en donatius caritatius com els de la Marató de TV3 i/o donatius personals (ja sigui de personatges rellevants com en Josep Carreras o de persones anònimes) que, a més a més, acaba resultant ser discriminatòria, ja que només es financen els estudis de les malalties que s’exposen a la palestra de ser famoses –depenent del pes negatiu i/o transcendental que puguin demostrar tenir en el seu moment-.

    Una vegada més, si als contribuents ens deixessin triar en què volem invertir els nostres impostos, crec que decidiríem sens dubte que els estudis de recerca en matèria sanitària fossin finançats suficientment pels comptes públics, per tal de no deixar-los a la intempèrie caritativa o fent que els resultats acabin responent a interessos particulars.

    El passat 12 de setembre el personal de l’hospital de Can Ruti ens vam assabentar a través de la publicació en el “Setmanari de l’hospital” (Butlletí d’informació interna de l’hospital) que el dijous 15 de setembre es feia presentació d’una nova plataforma “Amics de Can Ruti”, projecte l’existència del qual la Direcció va decidir que havíem de tenir notícies tot just quan ja es presentava i començava a caminar.

    Finalment s’ha ajornat aquesta presentació oficial, sembla ser degut al fet que continuen les negociacions entre les entitats, però sí que s’ha informat del projecte als sindicats que en formem part de la Junta de Personal.

    Segons el que havien publicat al Butlletí i pel que ens vam explicar a la reunió bimensual de la Junta de Personal, “Amics de Can Ruti” és un projecte sense entitat jurídica impulsat per l’IRGTiP (Institut de Recerca Germans Trias i Pujol) que vol convertir-se en una eina clau de mecenatge a la vegada que vol projectar el Campus de Can Ruti com a punt de trobada d’algunes de les institucions catalanes de referència en l’àmbit de la biomedicina. A més de l’Institut i l’Hospital Germans Trias, les altres institucions que formarien part de la plataforma serien la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona), ICO (Institut Català d’Oncologia), Institut de Recerca contra la leucèmia Josep Carreras, el Centre d’Estudis Epidemiològics sobre les ITS i SIDA a Catalunya, la FLS (Fundació Lluita contra la Sida), l’Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa i el Banc de Sang i Teixits.

    El mecenatge segons expliquen, seria per posar en contacte els suports que es vulguin fer en forma de temps, recursos o monetaris, amb les necessitats de les institucions presents al campus. Durant l’acte de presentació havien de donar a conèixer l’acord al qual han arribat amb la Federació d’Empresaris de Badalona (FEB-PIMEC), que havia de ser la primera entitat “amiga” –presumptament pel suport monetari- a la Plataforma Amics de Can Ruti.

    Però no serien els únics, tal com ens han explicat, qualsevol persona, entitat i/o empresa que vulgui dotar de recursos l’activitat assistencial de recerca i docència que realitzen les diferents institucions del Campus de Can Ruti, serien benvingudes.

    Tal com contempla la llei, hi ha uns beneficis per les persones i/o empreses, tant en l’àmbit estatal com autonòmic, en forma de deduccions fiscals aplicables a les donacions a aquests tipus d’associacions o fundacions, i molt ens temem que fora precisament aquest incentiu fiscal l’eina que afavoriria el fet de realitzar donatius.

    Però, realment no és només el tema de les deduccions fiscals que aquestes persones i empreses puguin tenir el que més ens preocupa, sinó el protagonisme que la col·laboració d’ institucions públiques, com és l’hospital de Can Ruti, ha de tenir en aquest mecenatge. Un hospital públic hauria de reivindicar una dotació de pressupost suficient per poder donar uns serveis de qualitat òptims en tots els seus àmbits de salut i sanitat, incloent-hi els de la recerca i la docència. Ser una peça intermediària en una xarxa que involucra entitats públiques i privades només el fa contribuir al confusionisme generat pel nostre model sanitari mixt català, confusionisme que tants mal de caps li ha donat.

    De moment i mentre duren les negociacions ha sorgit una notícia sobre com s’acabaria amb l’històric problema de la manca de places d’aparcament que pateix l’Hospital de Can Ruti, problema que no ha resolt ni l’Ajuntament de Badalona ni el mateix hospital, segurament a causa del fet que no se li ha donat ni la prioritat ni el pressupost necessari per solucionar-lo, i és que la FEB estaria disposat a finançar-lo.

    Fa por pensar que aquesta sigui l’obertura d’una via de provisió de pressupost, que en un futur i amb la finalitat d’alleugerir la càrrega pressupostària pública pugui acabar decidint sobre com dotar-nos per realitzar serveis sanitaris òptims.

     

  • La Generalitat aprova el projecte de llei per blindar la universalitat de la sanitat

    Catalunya fa un pas més en la defensa de la universalitat de la sanitat pública. La Generalitat ha anunciat aquest dimarts l’aprovació del projecte de llei que ha de garantir l’accés universal a l’assistència sanitària a tots els residents al territori. «Totes les persones residents a Catalunya tenen dret a l’assistència sanitària pública a càrrec del CatSalut (Servei Català de la Salut), d’aquesta manera el projecte restableix en el territori la universalització de l’assistència sanitària de cobertura pública amb independència de la situació dels residents», estableix el text que encara ha de ser sotmès a aprovació al Parlament.

    «Entenem que és una llei absolutament necessària perquè a banda dels perjudicis que es poden produir en la salut de les persones, hi ha un perill per a la salut pública quan es deixa una part de la població sense control mèdic i això també augmenta la vulnerabilitat dels col·lectius en exclusió social», ha afirmat la portaveu del govern Neus Munté en la roda de premsa setmanal per explicar els acords de govern.

    Com ja va avançar el conseller de Salut Toni Comín quan va anunciar la tramitació de la norma, la principal diferència que presenta la nova llei és que l’accés a tota la cartera de serveis serà immediat per a tots els ciutadans empadronats a Catalunya i no es demanarà un mínim de tres mesos de padró per accedir al sistema, com marcava la instrucció 8/2015, que quedarà sense efecte quan la llei sigui aprovada. En qualsevol cas el padró seguirà sent un requisit i el que s’elimina és la carència de tres mesos.

    D’altra banda, les persones no empadronades seguiran tenint garantida l’atenció urgent i les embarassades i els menors el dret a assistència primària i especialitzada, excepcions que preveu el reial decret llei 16/2012 del PP d’exclusió sanitària. Segons dades del Govern, les instruccions fins ara promogudes pel CatSalut han permès donar assistència sanitària a 137.000 persones que havien quedat excloses per la norma estatal.

    Ja durant la seva primera intervenció parlamentària després de ser designat conseller de Salut, Comín va anunciar que una de les mesures del seu departament seria treballar en una norma que blindés la universalitat de la sanitat, fent un pas més enllà de les dues instruccions fins ara aprovades com a reacció al RDL 16/2012.

    La llei autonòmica, que previsiblement serà aprovada al Parlament, arribarà quatre anys després de la publicació RDL que restringeix l’accés a la sanitat de certs col·lectius. Des de llavors la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (Pasucat) lluita per aconseguir la derogació del decret i al seu torn perquè es garanteixi l’atenció urgent i no es facturi indegudament a les urgències d’alguns hospitals catalans, com ha denunciat juntament amb Jo Sí Sanitat Universal.

  • El sobrediagnòstic de malalties: un fenomen invisible

    «Estem fent els cribratges que toquen en l’edat que toquen?», ens ho hem de plantejar, reflexiona Antoni Dedeu, director de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS), en relació al sobrediagnòstic de malalties, un fenomen cada vegada més freqüent. «Per un costat definim sobrediagnòstic com el diagnòstic d’una malaltia que no ocasionarà símptomes però també pot ser el resultat de diagnosticar correctament una malaltia en què el tractament no aportarà cap benefici i pot portar costos innecessaris», resumeix.

    Si bé no hi ha dades estadístiques que permetin conèixer la magnitud del sobrediagnòstic o el sobretractament de malalties a Catalunya, l’AQuAS està utilitzant evidència científica d’altres països. «S’ha vist que el cribratge d’alguns càncers no ha repercutit en la millora dels resultats en salut i també sabem que cada vegada hi ha més llistes d’espera per fer-se proves diagnòstiques», diu Dedeu. «En algunes patologies donem per fet que cal un cribratge com més aviat millor», afegeix.

    El paper de la tecnologia, la cultura social o la medicina defensiva

    Un dels factors que pot contribuir a un sobrediagnòstic té a veure, per exemple, amb els avenços tecnològics. «És molt diferent la malaltia amb clínica que s’intenta diagnosticar mitjançant l’ús de la tecnologia que el dolor sense clínica que busquem amb aquesta tecnologia», asseguren Juan Gérvas i Mercedes Pérez Fernández en un article acadèmic. Com a exemple citen la detecció d’èmbols pulmonars que es diagnostiquen per mitjà d’una tomografia espiral. «Sent cert que són èmbols pulmonars aquests no tenen rellevància clínica i són compatibles amb una vida sana», expliquen, ja que avui en dia la tecnologia permet detectar èmbols «normals», extremadament petits, que no produeixen un embolisme pulmonar.

    Amb tot també hi juga un paper important la percepció i la cultura del ciutadà del sistema de salut i la malaltia així com la visió del professional de com abordar-la. «Els professionals han de ser conscients que els pacients tenen la concepció que els cribratges són imprescindibles. Aquest factor cultural s’ha de canviar i intervenir des de diferents fronts», apunta Antoni Dedeu.

    En això coincideix Núria Terribas, directora de la Fundació Víctor Grífols. «Cal fer la reflexió que no sempre la medicina és una ciència certa ni ho resol tot. La societat està acostumada a tractar tots els símptomes i n’hi ha que no són patològics i no s’arreglen amb pastilles», assegura. Per altra banda, assenyala Terribas, «el professional pot pecar d’excés en la prescripció de proves per exemple perquè es deixa portar per la idea que sempre s’ha de fer alguna cosa i de vegades s’ha d’explicar que el millor és no fer res». Es refereix a això com «medicina defensiva», pel fet que el professional sovint prefereix receptar més que menys davant la pressió del pacient.

    Els costos econòmics, socials i psicològics

    Si bé el sobrediagnòstic s’associa a un cost econòmic – per exemple, fer proves innecessàries- aquest fenomen també comporta costos socials i psicològics, més enllà dels estrictament econòmics. Gérvas i Pérez posen com a exemple les consideracions sobre el diagnòstic de càncer de mama, «durant el tractament del qual es modifiquen aspectes substancials de la figura femenina que es refereixen a l’autoestima».

    L’exemple no és casualitat. Segons l’Agència de Salut Pública de Barcelona, de cada 1000 dones que es fan una mamografia de cribratge, 50 són convocades per fer-se estudis addicionals. A 4 d’aquestes dones se les diagnosticarà de càncer de mama. Les altres 46 es consideren falsos positius. Segons un estudi, els efectes psicològics negatius d’obtenir un resultat fals positiu en una mamografia persisteixen durant almenys els tres anys següents que la pacient sàpiga que no té càncer de mama.

    Un cas similar, que en aquest cas posa Toni Dedeu, és la prova coneguda com a ‘PSA’, que s’utilitza per diagnosticar el càncer de pròstata. «Hi ha cert consens entre professionals que pots tenir un PSA elevat però desconeixes la magnitud del càncer», comenta. Sobre aquesta prova escrivia fa uns mesos Josep Casajuana: «Què passa quan apliquem la prova? Doncs que trobem sovint un PSA elevat (sospitós) en homes que no tenen càncer (és el que s’anomena un fals positiu). I què passa amb aquests homes? Se’ls realitza una biòpsia de pròstata que sortirà negativa, atès que són falsos positius, però no hi ha manera de saber si estem davant d’un pacient que no té càncer o és que en els diferents punts de la pròstata on s’ha fet la biòpsia a l’atzar, no l’hem pogut localitzar. Ja tenim un greu problema d’incertesa i angoixa… que no sabem quan s’acabarà».

    Més pedagogia per fer front al sobrediagnòstic

    «Fins ara la formació dels professionals consistia a dir: ‘si tens eines, utilitza-les’. Però no pot ser que s’utilitzi de forma indiscriminada totes les eines», diu Antoni Dedeu. «Hem de reduir accions innecessàries. Quantes pròtesis de genoll o maluc hem de posar? Quin és el valor que aportem en fer-ho? Quin guany tindrà aquesta persona? Darrere el sobrediagnòstic hi ha un cost-oportunitat», afegeix.

    Per la seva banda, Núria Terribas parla de requeriments ètics imprescindibles. Un d’aquests, apunta, és que sempre que un professional diagnostiqui ho ha de fer partint del coneixement expert i l’aplicació de protocols però alhora «saber que cada cas és únic i que és bo saber adaptar-se». Per ella, s’ha de fer pedagogia en dues direccions: cap a la ciutadania i cap als professionals

  • La salut mental, laboral o sexual seran prioritats en salut de Barcelona

    A Barcelona, al voltant de 15 de cada 100 dones i 10 de cada 100 homes presenten patiment psicològic. Millorar la salut mental de la població és una de les deu línies estratègiques que guiarà les actuacions en salut a Barcelona els pròxims quatre anys. Així ho especifica el Pla de Salut a la ciutat que, en consonància amb el Pla de Salut de Catalunya, vol atacar les desigualtats en salut intervenint sobre diferents entorns. Així, en salut mental, per exemple, la que sempre ha estat «la germana pobra» segons la comissionada de Salut de l’Ajuntament Gemma Tarafa, les actuacions es desplegaran en línia amb un pla encara més específic: el Pla de Salut Mental a la ciutat.

    En relació amb la salut mental hi ha l’entorn laboral, sobre el que es vol incidir a escala local. La incertesa respecte a la continuïtat de la vida laboral -amb l’atur i la inestabilitat com a factors més visibles- o la precarització de les condicions de treball generen un context en què «és previsible un empitjorament de la salut de la població activa de Barcelona». Així s’assegura en el pla, que detecta que calen dades «vàlides, exhaustives i actualitzades» per la presa de decisions i perquè els agents implicats en la salut i la prevenció de riscos laborals actuïn. En aquest sentit es proposa com a objectiu per als pròxims quatre anys elaborar documents periòdics sobre treball i salut a Barcelona per garantir l’accés a un treball de qualitat, en el qual es procuri un entorn laboral que protegeixi la salut de les persones, faciliti i reforci les eleccions saludables i asseguri un tracte respectuós i just. De cara l’any que ve també es preveu haver elaborat i presentat l’informe d’indicadors de salut laboral de Barcelona de 2016.

    Una altra línia estratègica és la d’introduir accions orientades a la millora de la salut sexual i reproductiva i la prevenció de malalties de transmissió sexual. «S’ha prioritzat la necessitat d’impulsar les accions en aquesta àrea perquè el seguiment d’indicadors clau com són, per exemple, els embarassos en adolescents, els embarassos no desitjats i les infeccions de transmissió sexual (ITS) marquen aquesta necessitat», s’assegura en el document. I és que si bé en les dones adolescents, tant els avortaments com la fecunditat han disminuït i s’han situat en taxes inferiors a les dels anys 2003 i 2004, els embarassos adolescents es distribueixen de forma desigual als barris de la ciutat. En aquest sentit el pla preveu més activitats d’educació sexual a l’escola, incloent la diversitat sexual en els programes, o estendre la implantació de programes ja existents a àrees amb més vulnerabilitat. Per a l’estiu vinent la fita és que almenys en una escola de tots els barris on ja hi ha implantat el programa ‘Salut als barris’ es faci el programa ‘Parlem-ne, no et tallis’.

    A més, mitjançant altres actuacions, Barcelona vol reduir en un 10% en els pròxims quatre anys la incidència del VIH, la sífilis i la gonocòccia, les malalties de declaració més freqüents a la ciutat, que afecten principalment homes joves que tenen sexe amb homes. Així, per exemple, vol implementar iniciatives que ajudin a augmentar el nombre de persones que coneguin la seva serologia per reduir el retard en el diagnòstic.

    Més prevenció de la violència i atenció als transsexuals

    A més d’aquestes línies mestres, Barcelona també vol millorar el model de prevenció, detecció i atenció i recuperació de la violència de gènere dels infants i de la gent gran. Per exemple, un dels projectes de cara l’any vinent és elaborar un model de promoció i prevenció de la salut en infants i joves fills de pares amb trastorns mentals greus i/o addiccions, o víctimes d’abús o de violència. També es vol facilitar la formació i la capacitació dels professionals des de la perspectiva de la salut en relació amb la prevenció i l’atenció de les dones que han patit o pateixen violència masclista i les que es troben en risc de patir-ne.

    D’altra banda, també es volen donar més garanties en l’atenció sanitària de les persones transsexuals. «Malgrat el progrés social esdevingut els darrers anys a la ciutat de Barcelona, la població lesbiana, gai, transsexual i bisexual continua sent discriminada, cosa que pot tenir conseqüències per a la seva salut», es diu en el pla. A curt termini es preveu continuar amb la sensibilització dels professionals de la salut i de l’educació sobre la realitat i les necessitats de les persones transsexuals. Com a novetat, es preveu també el disseny d’uns protocols d’actuació per als serveis sanitaris que evitin una atenció patologitzant en l’atenció de les persones transsexuals, tal com demana aquest col·lectiu.

  • Denuncien la «deplorable atenció» a un pacient en un centre sanitari concertat

    Juan Florian, de 76 anys, va ser ingressat aquest estiu a l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona després de patir un ictus. Després de diversos dies va ser derivat al centre sociosanitari Isabel Roig, on ha estat ingressat fins aquest dijous, quan està previst que sigui traslladat a un altre centre després que la família hagi denunciat la mala atenció rebuda i que un grup de persones del col·lectiu de Marea Blanca s’hagin presentat aquest dimecres al centre per reclamar-ho.

    La filla d’en Juan, la Mari Carmen del Valle, va decidir-se a posar una reclamació oficial al centre després que es trobés diverses situacions, segons explica en el text presentat, «inexplicables i de motiu de queixa» i d’una condició «inhumana i inconcebible». «L’atenció per la seva recuperació i per preservar la dignitat és deplorable», lamenta al text.

    «El primer dia de l’ingrés, en arribar, em trobo el meu pare a l’habitació amb un vas d’aigua davant seu, aviso l’auxiliar i li comunico que el meu pare pateix de disfàgia [arran de l’ictus], amb el perill d’asfíxia que comporta que prengui líquids», exposa la Mari Carmen. Davant d’aquest avís i després de dir-los que els metges li havien dit que necessitava fer ús d»espessants’, explica, la resposta que va obtenir va ser: «Doncs sort que ens ho has dit, si no tenim una mort ximple».

    Aquesta però no va ser l’única sorpresa que va trobar-se la família. En el text de reclamació s’exposen altres situacions com ara que davant la incapacitat del pacient per menjar sol i la preocupació dels seus familiars per aquest fet, s’hagin trobat amb respostes com «nosaltres no podem estar per ell, donant-li el menjar, parla amb el metge i que et firmi una ordre» o «si ell menja sol, tu deixa’l que així s’espavila».

    Altres situacions que denuncia són que el seu pare sortís al carrer sol tot i l’estat de «desorientació total» que viu -l’ictus li ha deixat la capacitat cognitiva «absolutament tocada», explica a aquest diari- o que després de queixar-se en trobar-se el seu pare assegut a la butaca, amb el puré per damunt i amb una forta olor d’orina i els pantalons mullats, des del centre li donessin un bolquer i li diguessin que se n’encarregués ella mateixa.

    La paciència de la Mari Carmen va esgotar-se el dia que el seu pare va confessar-li que un auxiliar l’havia obligat a empassar-se un flam aguantant-li el cap. «Avui m’han fet plorar», li va dir Juan Florian a la seva filla.

    Ella explica a aquest diari però que la situació que ha viscut el seu pare al centre no és l’única i que si no hi ha més reclamacions és per la resignació o la por. «Davant d’aquesta situació anòmala s’han de demanar respostes a l’equip d’auxiliars i infermeres», comenta a aquest diari.

    L’Ajuntament vol auditar els centres sociosanitaris de la ciutat

    El centre sociosanitari Isabel Roig és de gestió privada (el seu gestor és BlauClínic) però ofereix provisió pública de serveis perquè té un concert amb el Servei Català de la Salut (CatSalut). És a dir, que els pacients accedeixen a través del sistema públic. Actualment el grup Centres Blau Clínic (CBC) disposa de quatre Centres i més de 600 llits a la ciutat: CBC Isabel Roig, CBC Putget Dolors Aleu, CBC Hospital Sant Jordi de la Vall d’Hebron i CBC Clínica Barceloneta. Aquest diari ha intentat contactar sense èxit amb la direcció del centre Isabel Roig.

    Per la seva banda, l’Ajuntament ja ha contactat amb el Consorci Sanitari de Barcelona -l’ens planificador dels serveis a la ciutat-perquè s’obri una investigació, segons ha pogut saber aquest diari. «Volem fer una auditoria als centres sociosanitaris de la ciutat per verificar el compliment dels convenis i que la qualitat assistencial és bona», asseguren a El Diari de la Sanitat fonts de l’Ajuntament de Barcelona. «Ens han comentat que en l’àmbit sociosanitari hi ha centres en què la qualitat de l’assistència no és bona, aprofitarem també per revisar les diferents reclamacions que s’hagin presentat», expliquen les mateixes fonts.

    Segons dades de l’informe Privatització i mercantilització de l’assistència sanitària a la ciutat de Barcelona, encarregat per l’Ajuntament, un 47,5% del volum de contractació entre el Servei Català de la Salut i les entitats proveïdores de serveis sociosanitaris va a parar a entitats privades amb ànim de lucre.

  • Paràlisi sense anàlisi

    Aquest estiu hem vists turistes més preocupats per quedar bé al «selfie» que penjarien al Facebook que per gaudir del viatge. Les xarxes socials ens apassionen i estan canviant els nostres costums. Ens ofereixen gratuïtament un espai per penjar-hi reflexions, fotografies o vídeos. Són l’aparador de nosaltres mateixos. Als propietaris de les xarxes socials no els preocupa que fem publicacions avorrides i poc visitades. Obtenen el benefici venent les nostres dades a uns tercers que les reutilitzen amb finalitats comercials. Les dades són actualment un dels principals recursos naturals. Ben aviat, quan comencem a patir les conseqüències negatives de la seva reutilització, no les lliurarem amb tanta lleugeresa.

    L’exconseller de Salut, Boi Ruiz, preocupat pel finançament del sistema sanitari català, devia pensar que si Google o Facebook podien treure diners de les dades, per què no ho podia fer ell? Disposava de l’ingent volum d’informació que genera diàriament el sistema sanitari català, un dels més digitalitzats d’Europa. Volia treure’n 25 milions d’euros que l’ajudarien a pagar factures del sistema. La idea no era gaire original, ja que la mateixa Comissió Europea animava a què s’utilitzessin aquestes grans bases de dades i des del 2012 s’estava llençant al Regne Unit, en mig d’una gran controvèrsia, un projecte similar anomenat «care.data«.

    El govern central li va facilitar la iniciativa llançant el 2007 i el 2011 unes lleis que permetien la reutilització de les dades públiques. Amb aquesta base jurídica va crear el projecte anomenat VISC+. El Parlament, l’any 2015 va acceptar que l’AQuAS (Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya)  lliurés a tercers la informació sanitària del Departament de Salut amb finalitats de recerca sempre que els registres fossin anonimitzats.

    Aquestes grans bases de dades, les anomenades big data, obren un nou camp de recerca amb possibilitats inimaginables. El seu potencial augmenta quan es vinculen a altres dades que generem cada dia, com són per exemple el consum d’aliments al supermercat, els desplaçaments registrats pel telèfon o les compres fetes amb targetes de crèdit. El creuament d’aquestes informacions ens permetrien entendre millor la relació del comportament amb la salut i ens ajudarien a conèixer més be els efectes reals, tant beneficiosos com perjudicials, dels medicaments. Però també es podrien emprar per a denegar una assegurança, una feina o una hipoteca o per vendre productes orientats a tractar la malaltia que patim.

    La incapacitat dels governs català i britànic per assegurar que no es faci un mal us d’aquesta informació fa que avui tant el projecte VISC+ com el care.data estiguin aturats. A casa nostra, els grups parlamentaris d’esquerra, alguns moviments professionals i de pacients i el comitè de bioètica de la Universitat de Barcelona, entre d’altres, han estat molt crítics amb la gestió del projecte. S‘assegura que és impossible anonimitzar aquestes immenses bases de dades. Hi ha molts exemples d’informàtics experts que han pogut reidentificar persones utilitzant sofisticats algoritmes. Tampoc està ben definida l’estructura i el funcionament del comitè ètic que ha de vetllar pel compliment de les bones pràctiques de recerca. Tampoc coneixem quina ha de ser la metodologia d’anàlisi que eviti la reutilització posterior de les dades amb altres finalitats. És evident que legislació dels noranta que actualment assegura la privacitat de les dades sanitàries ha quedat superada pels avenços tecnològics. Cal refer-la sobre la base de les noves tecnologies. La Generalitat ha evitat aquest debat social i no ha ofert un mecanisme àgil perquè les persones que ho desitgin retirin les dades sanitàries de la base de dades on seran reutilitzades.

    El departament del conseller Comín ha parat el projecte VISC+, però no ha resolt la forma d’aprofitar aquesta ingent quantitat d’informació en benefici dels ciutadans. Ens trobem un altra vegada encallats en el debat de si els recercadors han de ser públics o privats. Ens hem de posar a treballar, hem d’informar a la població, consensuar la forma d’explotar les dades, permetre la possibilitat de retirar fàcilment i sense represàlies la informació personal, i garantir uns mecanismes transparents i ètics de la recerca dels big data sanitaris catalans.

  • «Tenir cura no és més natural per a les dones, ho fan pel privilegi dels homes»

    Joan Tronto (Minnesota, 1952) assenteix a cada paraula. Persegueix amb la mirada cada moviment i atén, amb interès extraordinari, cada consigna que la cap de premsa del Col·legi d’Infermers i Infermeres de Barcelona –on ha fet una xerrada–llança. «Ella em cuida avui», explica riallera.

    Ella mateixa traça el paral·lelisme entre una anècdota tan nímia i el seu robust objecte d’estudi: la ethics of care (ètica de la cura), teoria feminista de principis dels anys 90, esquitxa cada espai de la vida de les persones. Ser conscient d’això és el que fa que Tronto, doctora a la Universitat de Minnesota i acostumada als viatges i simposis, mostri tant interès en les paraules del seu entorn.

    Per a Tronto, tot està relacionat amb la cura: les relacions, les estructures… La democràcia. «Per descomptat també la feina», destaca la politòloga, que relaciona l’ètica de la cura amb el decreixement econòmic i qualifica la cura com quelcom «revolucionari». Un canvi de paradigma.

    Tronto aposta per reduir les jornades laborals i invertir menys en pal·liar i més en prevenir. «Quantes hores treballa vostè?», Pregunto. «Moltes», diu mentre riu. «Jo tinc la possibilitat d’invertir temps en alguna cosa que m’agrada, però no podem obligar la gent que treballa en una cosa menys satisfactòria que faci el mateix», conclou.

    El concepte ètica de la cura ens acompanya tota la vida, asseguren els seus estudis. Però els termes en si no ens resulten familiars.

    La cura és una part essencial del que significa ser humà. No es pot entendre la humanitat sense entendre el que significa tenir cura dels altres. Hi ha molts tipus de relacions diferents que impliquen la cura.

    Defineix la cura com «antídot contra el capitalisme».

    La cura no forma part de moltes teories polítiques. Però jo, com a teòrica feminista, la poso al centre: ¿Què passaria si ens prenguéssim seriosament aquesta part de vida? Crec que la de la cura és la millor crítica al capitalisme; posa en relleu la fal·làcia que el mercat és la manera d’entendre la vida humana… El mercat presumeix que som racionals, autònoms. Ens individuals. El capitalisme construeix un patró de persona que es correspon a un segment petit de la societat. Diu que només tenim responsabilitat sobre nosaltres mateixos o, com a molt, sobre la família. Aquesta no és una manera molt precisa d’entendre la vida.

    Com som, segons l’ètica de la cura?

    Els humans som dependents des del nostre naixement. Necessitem a la gent fins i tot per sentir-nos segurs, ¿més prova que aquesta? Necessitem cures cada dia de la nostra vida. Fins i tot en coses més mundanes: menjar, rentar-se… També quan creixem i ens posem malalts; o quan envellim… Totes aquestes coses poden convertir-se en alguna cosa dramàtica si descuidem la cura en la societat. Quan comencem a reconèixer quanta de la nostra felicitat ve de les cures…

    Joan Tronto
    L’especialista ha exposat la seva tesi al COIB / SANDRA LÁZARO

     

    Es preocupen les societats per la cura?

    No. Es preocupen pels mercats. [Llarga pausa] I a mi em preocupa el següent: ¿Per què invertim tant de temps en la producció econòmica? Fins i tot en les societats democràtiques pensem: ‘Si tenim més feina, més producció, la vida humana serà millor’. I no és cert. La vida de la gent, amb més, no és millor. Necessitem una economia de la cura.

    Què vol dir això?

    Simple: produir menys i centrar-nos més a cuidar-nos.

    Vostè defensa, sota la teoria feminista, que hem d’eradicar la idea de la cura com una cosa natural.

    D’aquí ve l’opressió de la dona, d’entendre la cura com una cosa natural. I els rols socials els creem nosaltres. I això és una qüestió de justícia: uns privilegiats bloquegen a uns altres que ho són menys. Els que estan a dalt, fruit de la seva posició, fan que els altres facin el que ells no volen. I per aquesta simple raó, els homes, que són els que estan a dalt, els presents en l’esfera pública, han relegat les dones… A les seves cases. La pregunta és: ¿És més natural per a les dones la cura?

    …

    No. Són ensenyades a tenir cura, ho fan pel privilegi dels homes.

    L’any 1987 vostè escrivia sobre aquesta qüestió: Més enllà de la diferència de gènere. Cap a una teoria de la cura. Hem avançat en alguna cosa?

    Les coses van millorar una mica fa uns anys, però van empitjorar encara més després. Coses del capitalisme.

    Balanç pessimista.

    [Riu] Sí, vist amb la perspectiva de la història de les ciències socials modernes és dramàtic. Però comparat amb la història de la humanitat, no està malament. Fa realment poc que parlem de les cures, pel que sóc optimista. Aquesta és una idea revolucionària i només estem al principi del canvi.

    Quan parla de cura ho expandeix a ciutats, estats… A la mateixa democràcia.

    Hi ha diverses coses que han de passar. Necessitem pensar en les necessitats humanes i mediambientals. I pensar qui té aquestes responsabilitats: aquí entra la política. Organitzem les responsabilitats atenent al passat, hem de repensar-ho: què agafo i què no agafo. Aquestes eleccions estan relacionades amb la cura, i en això està involucrada qualsevol estructura i institució de la societat.

    Joan Tronto
    Tronto qualifica la cura com un «antídot del neoliberalisme» /  SANDRA LÁZARO
    Com afecta el sistema mèdic, concretament? Vostè ha parlat davant un auditori d’infermeres i infermers.

    El sistema mèdic també ha de repensar-se. La medicina és un exemple clar de com la ciència ens porta, generalment, pel mal camí. ‘Puc fer un nou medicament que curarà…’. Guau! Potser hauríem de gastar menys diners en la indústria, i més en la gent. Potser pensant en la gent ens adonem que necessitem menys. Menys, sobretot, feina.

    Decreixement?

    El capitalisme vol traduir-ho tot en termes de mercat. Fins i tot les relacions i les cures. Hi ha un llibre, Born to buy [Juliet Schor, 2004], que ho il·lustra: a Amèrica la gent treballa 50 hores a la setmana. I els hi preguntes: ‘¿Per què?’. I et responen que és per donar-li un futur als seus fills, per comprar coses als seus fills. El que no ens hem plantejat és que potser invertint més temps amb ells, necessitaran menys coses. I això parla de lògiques de la producció, que han de ser substituïdes per lògiques de la cura.

    Això no sembla competir a la majoria de la gent, que no té possibilitat de decidir. Quins petits canvis podem fer?

    Tornem a Marx: Per què canviem el nostre temps? Diners? Necessitem treballar la meitat, 20 hores. Amb millors salaris. Però això serà complicat. Per baixar-lo a un nivell quotidià: la gent ha de democratitzar i canviar cada institució de la qual forma part. Família, amistat, comunitat. ¿Què puc fer cada dia per reduir el meu consum i alhora mantenir les relacions amb el meu entorn? Aquí rau la revolució. El poder de l’ ètica de la cura recau en com entén la vida cadascú: cuidar-se és el més important.

  • Si perdem els bons professionals de la sanitat perdrem el sistema públic

    Avui, a Catalunya, tan perillós, o més, és pel Sistema Públic de Salut les privatitzacions i mercantilització de l’assistència realitzades per l’anterior govern -que costaran molt de frenar i revertir-, com el desencís i la deserció de molts professionals a causa de la precarització de les condicions laborals realitzada amb l’excusa de la crisi econòmica i la manca d’autonomia professional, dels equips i centres.

    Han disminuït dràsticament els llocs de treball estructurals en la sanitat mentre es cobreixen cada cop més amb personal eventual aquests llocs de treball (i no pas sempre). Hem viscut un estiu calamitós pels usuaris i treballadors del sistema, agreujat perquè no s’han cobert de manera suficient les vacances d’un personal retallat i ja precari durant tot l’any. Un eventual, amb salaris mileuristes, amb contractes de dia, setmana o mes, no pot planificar el seu futur, no pot realitzar-se com a persona i com bon professional. A més de l’angoixa i la frustració, aquesta persona no pot demanar una hipoteca, ni comprometre’s a un lloguer del seu habitatge, no pot decidir tenir fills, ni vacances i moltes altres frustracions.

    Aquestes persones, moltes amb formació superior que els ha costat molt a ells i també al conjunt de la societat, es perdran del sistema de salut, uns per emigració a altres països, també a entitats privades de qualitat inferior, o a altres sectors laborals. Els que es queden al sistema ens estan dient de la seva frustració, desmotivació, passen d’implicar-se i coresponsabilitzar-se en les millores del sistema, quan no amb problemes personals de salut física o mental.

    Si seguim amb la situació actual, amb els recursos i les polítiques actuals, anirem perdent la gent que sosté i que fa gran el sistema públic de salut. Tindrem, amb el temps, un sistema més migrat, amb menys qualitat, que evidentment no interessa ni a la ciutadania ni als professionals. Per millorar aquesta situació, que és possible, cal primer voluntat política i priorització. Segon i també imprescindible, almenys tornar els 1.500 milions d’euros retallats a la sanitat pública de Catalunya en els pressupostos dels dos pròxims anys. Cal dedicar aquests recursos a les condicions laborals, al reforç de la prestació de serveis públics, a la desburocratització i millora de l’autonomia de gestió en el sistema i al reforç prioritari de l’Atenció Primària i Comunitària de Salut com la més efectiva assistència al 90% de les patologies de la població i a l’atenció a la gent gran, els malalts crònics i les prestacions socials i sanitàries.

  • Catalunya va ser l’autonomia que més llits d’hospital va perdre entre 2010 i 2014

    2.079 és el nombre de llits que ha perdut el servei sanitari públic català durant el període 2010-2014. Així ho denuncia el sindicat Comissions Obreres (CCOO) que ha fet un informe on constata que Catalunya és la comunitat autònoma de tot Espanya que més llits ha perdut durant aquests anys.

    En total, als centres públics sanitaris de tot l’estat han deixat de funcionar 5.983 llits durant aquesta època. Catalunya encapçala la llista, i per darrere segueix Castella la Manxa, amb 677 llits menys, País Valencià amb 638 menys i Madrid amb 600 menys. De les 15 comunitats autònomes de l’estat (l’estudi no inclou les dades de Ceuta i Melilla), només tres han augmentat el nombre total de llits en centres públics entre el 2010 i el 2014. Es tracta de la Rioja (139 més), Navarra (112) i Múrcia (16).

    Davant d’aquests resultats el sindicat reclama al Govern català i al Departament de Salut que realitzin «les inversions necessàries en aquest sector per tal de revertir les retallades dels darrers anys i incrementar el nombre de llits en funcionament dels centres sanitaris públics».

    Disminució i increment de llits als centrs públics de 2010 a 2014 / CCOO
    Disminució i increment de llits als centrs públics de 2010 a 2014 / CCOO

    La reducció de llits es va veure impulsada per la disminució del pressupost en Salut. Segons dades oficials, el 2010 el pressupost per aquest departament era de més de 9.000 milions d’euros, una xifra que va anar disminuït progressivament fins al 2015. Any en què va augmentar lleugerament per primera vegada, però seguia sent inferior als 9.000 milions de 2010. Aquest 2016 els pressupostos estan prorrogats, i per tant se segueix comptant amb els mateixos diners que el 2015.

    El 2014 va ser l’any en el qual aquests pressupostos van tocar fons, fins als 8.200 milions. És a dir, mentre que el 2012 es comptava amb 1.297 euros destinats a sanitat per persona, el 2013 i 2014 aquesta xifra rondava els 1.090 euros per càpita.

    Segons l’informe de CCOO, i basant-se en dades del 2016, Catalunya està entre les tres comunitats autònomes que menys diners públics destinen a Sanitat. En total, segons l’informe la comunitat catalana destina un 28,75% del total del pressupost públic al Departament de Salut. Al capdavant se situa Astúries, que destina més del 38% del total de diners públics a aquest sector.

    Disminució de treballadors

    Les retallades en el sector públic han afectat no només al tancament de llits, sinó també al personal, que ha vist com les plantilles de treballadors es reduien. Segons l’estudi del sindicat Catalunya ha perdut més de 200 treballadors en el sector sanitari públic des de gener del 2012 a gener del 2016.

    A principis d’aquest any Catalunya comptava amb 38.823 empleats. En aquest cas no és la comunitat que més treballadors ha perdut. Andalusia amb 5.500 empleats menys encapçala la llista, i li segueix Madrid (-4.600) i Castella la Manxa (-2.982).

    Pel que fa al conjunt d’Espanya s’han perdut més de 15.000 treballadors des del 2012.

  • El Consentiment Informat, un dret de l’autonomia del pacient

    El Consentiment Informat és un contracte i una presa de decisió en comú, entre el metge i el pacient, sobre la realització d’una intervenció quirúrgica o una prova invasiva que afecta la salut, en la que el metge ha d’informar exhaustivament de: en què consisteix el procediment, quins objectius es busquen (resultats esperats), quines alternatives hi ha si no es realitza, quines complicacions o incidències es poden donar i en quina freqüència, i el pacient (i/o els seus familiars si és el cas d’un menor o una persona incapacitada intel·lectualment), donen el seu consentiment, un cop informat, a què es realitzi l’esmenta’t procediment.

    Aquest contracte ha de ser oral i comprensible, sempre realitzat pel facultatiu que realitzarà el procediment i finalment ha de ser guardat en un document específic en la història clínica i entregada una còpia al pacient, degudament signat per les dues parts (metge i pacient).

    Aquest procediment de vegades no se segueix tan estrictament, altres vegades no podem estar segurs del grau de comprensió per part del pacient i en algunes ocasions podem tenir un cert biaix per part del professional d’optimitzar els seus resultats o minimitzar els riscos presentats en els seus pacients. Per tal d’esquivar aquests problemes han de tenir-se en compte els protocols establerts en cada centre sanitari i es poden editar unes guies d’informació amb llenguatge planer sobre cada procediment.

    Les guies d’informació i protocols dels procediments sotmesos a consentiment informat han d’estar elaborades per consens professional, amb l’evidència científica existent en cada moment i adaptada al context de cada cultura i realitats de cada centre sanitari. El pacient i els seus familiars han de tenir temps per llegir-les i entendre-les i en una altra sessió amb el seu metge poder preguntar i discutir dubtes, alternatives i decisions.

    Potser seria interessant estudiar si aquesta informació en forma de guies escrites seria millor subministrar-la al pacient pel seu metge de família, en el Centre d’Atenció Primària, quan aquest creu que ha de derivar el pacient a l’especialista de l’hospital per confirmar que s’ha de fer aquell determinat procediment (evidentment guia establerta conjuntament entre els dos nivells de professionals). Potser d’aquesta manera, en una segona entrevista, el pacient podria dir al seu metge de família que prefereix una altra alternativa o esperar per ser derivat a l’especialista. Això seria bo per respectar l’autonomia del pacient.

    Per poder tenir uns bons resultats en les intervencions mèdiques calen bons professionals i bons centres sanitaris (bons en coneixements, en sentit comú, en expertesa, en acolliment i ètica) i també bons pacients (informats, empoderats, coresponsables i també sense falses expectatives) perquè si les expectatives en els resultats són irreals, aquests resultats pel pacient seran considerats no assolits, seran considerats com a manca de qualitat.