Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • Els professionals de la salut mental: invisibles i sobrecarregats

    Els professionals de la salut mental alerten de la sobrecàrrega de treball. Aquest és un dels missatges que llença la Plataforma de defensa de l’atenció pública en salut mental (PSM) en el seu informe Situació actual en l’àmbit de la salut mental: retallades i model. En anteriors articles hem parlat de l’augment de l’activitat assistencial en els centres de salut mental i de l’especial afectació d’infants i d’adolescents. Aquí volem posar l’atenció en els recursos professionals dels serveis de salut mental. Com hem anat dient, les retallades pressupostàries impacten directament en la necessària disponibilitat dels professionals per fer la seva feina adequadament. Ens referim a la disponibilitat personal, emocional i de temps imprescindible per tenir cura, escoltar i comprendre el que està passant i pensar l’estratègia terapèutica a curt, mig o llarg termini. Cal recordar aquella màxima que diu que els recursos humans són els recursos terapèutics per excel·lència; mai millor dit en l’àmbit de la salut mental.

    La xarxa d’atenció a la salut mental la formen més de 60 entitats proveïdores, la majoria sense ànim de lucre. Aquestes entitats signen un concert o conveni amb el Servei Català de la Salut (CatSalut) i són elles qui contracten els professionals. A diferència de les entitats estrictament públiques, com pot ser l’Institut Català de la Salut, les concertades no publiquen dades sobre els professionals contractats. Suposem que sí que faciliten aquesta informació al CatSalut, però en tot cas, aquest tampoc l’ha fet pública. No es coneix el nombre ni el tipus de professionals que estan treballant actualment a la xarxa. Es podria dir que els professionals de la salut mental –i les seves condicions de treball- són els grans invisibles, com si es trobessin en una situació “d’anonimat laboral”, la qual cosa els deixa en una situació de gran vulnerabilitat.

    Segons dades del 2010 (Atles), en relació a les ràtios de professionals per 100.000 habitants proposats en el Pla Director de Salut Mental i Addiccions, ja hi havia un dèficit d’1,31 psiquiatres, 2,01 psicòlegs, 1,51 treballadors socials i 2,1 infermers comunitaris. Des de llavors (fa 6 anys!) no s’ha publicat cap actualització de l’Atles. La Central de resultats no aporta cap dada de recursos humans, ni tampoc els informes del conseller Boi Ruiz. Podem pensar que els últims anys s’ha reduït el personal de la xarxa en la mateixa proporció que ho han fet els pressupostos per a la totalitat de serveis de salut mental, un 9%. Però la percepció i l’experiència de molts professionals que treballen en serveis hospitalaris o comunitaris és diferent: la disminució de personal, de sous i de serveis supera el 9%, arribant fins a un 20-30% en diferents centres, amb acomiadaments, expedients de regulació del treball, no substitucions de baixes o permisos, pèrdua d’espais de coordinació i formació, vulneració de drets laborals, etc.

    Al dèficit endèmic de personal s’hi han afegit les retallades i tot plegat està portant els i les professionals de salut mental a una situació límit. No descobrim res de nou si diem que molts estan cremats. Que no treballen en les condicions necessàries per poder fer una bona praxi. Que la seva expertesa queda frustrada quan no poden fer el que saben, sinó el que poden. Així, són freqüents situacions de sobrecàrrega i de cansament que tenen les seves conseqüències tant en la qualitat de l’atenció com en la seva pròpia salut. En diversos estudis s’ha associat l’elevat estrès laboral del personal assistencial amb baixa satisfacció, absentisme, despersonalització, esgotament emocional i en alguns, fins i tot, majors taxes de mortalitat. I en el cas dels treballadors de la salut mental cal afegir les dificultats pròpies de treballar amb persones mentalment malaltes. Fins quan durarà aquesta situació? Ja no es pot esperar més.

    Es per això que des de les associacions de professionals, les entitats de familiars i usuaris, les entitats col·legials, i la PSM coincidim en centrar els nostres esforços en conèixer i intentar millorar les condicions laborals i professionals dels qui estan entomant el dia a dia en la primera línia assistencial. Necessitem un diagnòstic de la situació dels equips de la xarxa, definir les ràtios pacients/ professional, i reclamar la seva aplicació. No es pot seguir treballant en base al voluntarisme ni podem mantenir la resignació que fomenten un acoblament egosintònic amb funcionament tòxic, i hem d’identificar/consensuar les nostres línies vermelles. També hem de donar validesa al fet que la millor medicina és la relació amb el professional (aquesta és una evidència científica). Però la intervenció terapèutica basada en la relació (i també en els fàrmacs quan cal) requereix unes condicions irrenunciables: freqüència, continuïtat, i la dosi adequada i suficient de temps per pensar, per no fer col·lusions amb el funcionament mental del pacient.

    En definitiva, no volem equips desorientats, ni professionals cremats ni molt menys pacients desatesos. Si estem d’acord a dir que el professional és el recurs terapèutic per excel·lència, cal que els responsables sanitaris es comprometin a tenir-ne cura.

  • La Sindicatura denuncia cessió il·legal d’empleats de l’Hospital de Sabadell a un centre privat

    La Sindicatura de Comptes ha passat revisió als comptes de la Corporació Sanitària Parc Taulí de Sabadell –consorci públic-. Entre totes les irregularitats que hi ha trobat, destaca la que fa referència a la relació que mantenia l’Hospital Parc Taulí de Sabadell amb el centre privat Hospital General de Catalunya, propietat de Quironsalud.

    La denúncia té a veure amb l’enviament de personal facultatiu des del Taulí a l’Hospital General per tal de donar sortida a l’activitat assistencial que el Taulí derivava al centre privat i que estava regulat per contracte, tot i que l’informe no especifica a quantes persones va afectar aquest fet.

    Segons ha pogut saber la Sindicatura, durant el període 2012-2014 el Taulí derivava especialistes d’angiologia i cirurgia vascular, neurologia pediàtrica i cirurgia pediàtrica a l’Hospital General sense que això estigues emparat legalment. D’acord amb la normativa que regula el sector sanitari la Corporació pública no podia legalment firmar cap «aliança estratègica» que permetés enviar aquests especialistes al centre privat ja que en el contracte que el CatSalut (Servei Català de la Salut) mantenia amb l’Hospital General de Catalunya per atendre pacients del sistema sanitari públic no s’hi incloïen aquestes tres especialitats. Això és així ja que la llei d’ordenació de les professions sanitàries estableix que els professionals vinculats a un centre poden prestar serveis a un altre sempre que hi hagi una aliança estratègia -acord de col·laboració- entre diversos establiments,. Una aliança que en aquest cas no es podia donar perquè aquesta condició -sobre aquestes tres especialitats- no s’incloïa en el contracte entre el CatSalut i l’Hospital General.

    A més l’òrgan fiscalitzador assegura també que els treballadors afectats per aquesta pràctica tampoc haurien complert amb la jornada laboral ni amb l’horari que els corresponia fer dins del consorci públic. Treballadors del comitè d’empresa del Parc Taulí de Sabadell denunciaven fa uns mesos a Catalunya Plural el transvasament de personal d’un centre a l’altre. Segons els professionals hauria estat més útil que el consorci gastés els recursos públics en obrir quiròfans i potenciar el centre públic i no en derivar activitat a l’hospital privat. Els treballadors asseguraven que quan els cirurgians operaven a l’Hospital General ho feien segons les condicions establertes en el contracte laboral firmat amb el centre públic, en hores extraordinàries i sense rebre compensació pel desplaçament.

    De fet la Sindicatura afegeix a més que els contractes del personal que treballava també a l’hospital privat no preveuen aquesta prestació de serveis als centres privats, de manera que “la jornada laboral que realitzen no figura degudament documentada en els seus contractes de treballa”.

    Més irregularitats

    A banda d’això en l’informe se senyalen altres irregularitats com el retard en l’execució de les obres de l’Edifici Santa Fe –part del consorci- o de la tercera planta del Taulí, malgrat que l’execució de les obres a temps era un dels criteris d’adjudicació del servei.

    Aquest organisme també denuncia l’adjudicació directa de la prestació de serveis assistencials als pacients d’accident de trànsit a la societat Trafisaba SL. Aquest adjudicació, feta el 2004 i prorrogada durant el període analitzat, s’hauria d’haver fet per concurs públic donat del volum de despesa que es deriva del servei.

  • Els pacients britànics obesos podrien arribar a esperar un any per a cirurgies rutinàries

    Les persones que pateixen obesitat podrien haver d’esperar fins a un any per sotmetre’s a una cirurgia rutinària al Regne Unit com ara una pròtesi de genoll o de maluc. La proposta, feta per la Comissó Clínica de la Vall de York (CCG), afectaria en cas que tiri endavant, a pacients amb un índex de massa corporal superior a 30 -és a partir d’aquesta xifra que segons l’OMS una persona té obesitat- i que vulguessin ser operats pel sistema nacional de salut públic, l’NHS per les seves sigles en anglès. Per accelerar el temps d’espera per la cirurgia aquests pacients haurien de reduir la seva massa corporal en un 10%. La mesura suposaria només el retard d’operacions rutinàries, en cap cas d’operacions urgents.

    De la mateixa manera també afectaria pacients fumadors, que haurien d’esperar fins a sis mesos per operacions d’aquest tipus. Per evitar esperar en el cas dels fumadors es contempla avançar la cirurgia si el pacient deixa de fumar per almenys vuit setmanes. La proposta, tant per les cirurgies a obesos com a fumadors,  forma part d’un paquet de mesures que la CCG hauria planificat com a mesura d’estalvi en un moment que el sistema local de salut es troba amenaçat per la pressió financera.

    El de la Vall de York és un dels nou grups de comissionat clínic a Anglaterra que afronta problemes financers aguts pels quals han estat forçats a implementar mesures especials. La Vall de York calcula que el 2015 el cost de l’obesitat pel sistema nacional de salut va ser de 46 milions de lliures -els pacients obesos presenten més complicacions durant i després les cirurgies-.

    Canvis en la programació de cirurgies com els proposats per la CCG per tal d’estalviar han posat sobre la taula el debat ètic sobre si es prioritza la salut del pacient o l’estalvi econòmic o si les dues coses són compatibles. Davant el revolt ocasionat a Anglaterra després de conèixer els plans de l’organització, veus com Shaw Somers, cirurgià basat a Portsmouth, s’han erigit en contra la proposta. “L’obesitat és una malaltia, la gent obesa no s’aixeca cada matí pensant ‘com puc mantenir-me gras?”, va declarar a la BBC.

    El grup de la Vall de York és una organització que pertany a l’NHS, està liderada per metges i serveix a una població de 337.000 persones de les ciutats de York, Selby, Tadcaster, Easingwold i Pocklington i d’àrees rurals de la zona. Davant la notícia del pla per assolir els números que li demanen, de la que se n’han fet ressò diversos mitjans del país, l’equip de la CCG ha publicat al seu web la següent informació: “L’NHS anglès ens ha demanat revisar l’esborrany dels plans del que farem i de moment esperarem a implementar cap mesura fins que hi hagi un acord per seguir endavant. Ens assegurarem que qualsevol pla implementat en la línia amb la guia nacional es fa pensant en l’interès i benefici dels nostres pacients”.

    L’obesitat, una malaltia que preval més entre les classes baixes

    Segons l’Associació Europea per a l’Estudi de l’Obesitat (EASO, per les seves sigles en anglès), actualment a Europa un 23% de les dones i un 20% dels homes són obesos. L’EASO alerta que l’obesitat provoca 337.000 morts prematures i calcula que l’any 2030 afectarà un 50% de la població europea. Ara bé, el Regne Unit és un dels països capdavanters a Europa en aquest problema de salut pública: un de cada quatre adults (el 24,8%) és obès, d’acord amb dades del Centre d’Informació de Salut i Serveis Socials. Amb tot, cal destacar que, com apuntava Carlos A. González en un article d’opinió, les classes baixes i amb menys nivell cultural són les més afectades per aquesta pandèmia d’obesitat, tal com mostra per exemple el mapa del Regne Unit de la prevalença de l’obesitat en homes i dones en funció de l’estatus socioeconòmic.

    A Catalunya el 48,1% de la població de 18 a 74 anys té excés de pes (el 33% té sobrepès i el 15% té obesitat). Entre la població infantil de 6 a 12 anys, el 18,7 % presenta sobrepès i l’11,7% pateix obesitat, segons l’Enquesta de salut de Catalunya (ESCA) 2014. Aquesta dada, avisa Salut, és molt rellevant, ja que l’obesitat i el sobrepès en l’etapa infantil suposen un risc elevat de presentar un excés de pes a l’edat adulta. “Les classes altes escapen en part per la seva alimentació de més qualitat i l’exercici d’activitat física. D’acord amb l’ESCA, que recull l’excés de pes declarat l’any 2014, les dones amb estudi primaris o sense estudis tenien 4 vegades més probabilitat de presentar obesitat que les dones amb estudis universitaris”, assegurava González.

  • La cronicitat: un dels principals reptes del sistema sanitari

    L’any 2014, el darrer del què es disposen dades, més d’un terç dels catalans declarava patir una malaltia o un problema de salut crònic (38%), el 34,9% dels homes i el 41,1% de les dones, segons dades del Departament de Salut. A aquestes xifres s’hi afegeixen les de sobreenvelliment: Catalunya es troba entre els països europeus amb un percentatge de sobreenvelliment més alt (15,4%). És a dir, 15,4 de cada 100 persones de 65 anys o més superen els 84 anys.

    L’estudi Itinerari del pacient crònic, de l’Institut Global de Salut Pública i Política Sanitària de la UIC (IGS), apunta que un dels majors reptes als quals s’enfronten els sistemes sanitaris dels països desenvolupats és precisament l’atenció a les persones afectades per malalties cròniques. Els avenços de la medicina i la transició demogràfica -hi ha més població envellida i una taxa de natalitat baixa- a més del fet que la prevalença creixent de la malaltia és una de les principals conseqüències de l’envelliment de la població, són els motius que assenyala Maria Dolors Navarro, directora de l’Institut Albert Jovell de Salut Pública i pacients de la UIC i una de les autores de l’estudi.

    I és que tot i que el pacient crònic no és necessàriament algú d’avançada edat sí que predomina en els majors de 65 anys -entre el 60 i el 85% tenen almenys una malaltia crònica- i la prevalença s’incrementa a mesura que s’envelleix. Els malalts crònics són aquells que tenen problemes de salut o factors de risc de més de sis mesos de durada i que en principi no es curen. Així ho defineix el metge de família Albert Ledesma, expert en cronicitat i un dels professors del màster de la UAB en Atenció Integral al Pacient Crònic.

    Segons explica, un dels grups que més augmentarà els propers anys és el de les persones que presenten problemes cognitius com ara la demència: “serà l’epidèmia que ens espera”, pronostica.

    Està el sistema preparat per donar-hi resposta?

    S’estima que l’any 2030 les malalties cròniques constituiran la principal causa de mort i en l’actualitat prop de dos terços del pressupost sanitari ja es destinen al tractament de persones que pateixen alguna malaltia crònica. L’estudi de l’IGS suggereix que el sistema sanitari haurà de donar resposta a alguns problemes detectats en l’atenció a aquest tipus de pacient per tal de millorar-la. S’hi apunta, per exemple, que els pacients d’hospitals disposen sovint d’informació fragmentada del procés assistencial, la manca de competència dels pacients per una autocura eficient o que el material informatiu sobre la pròpia condició és massa generalista i tècnic. També es detecta la necessitat d’una comunicació més eficaç amb els professionals sanitaris -la manca de temps o interrupcions en la visita ho dificulten- i més mesures per involucrar el pacient -sobretot els més vulnerables- en la presa de decisions relatives al tractament.

    “Tenim un sistema sanitari molt bo des del punt de vista tècnic, professional, però d’altra banda ens hem de preparar més en altres serveis, com per exemple, cobrir o donar suport institucional a la figura del cuidador o a les associacions de pacients. Avui no estem preparats per assolir l’acompanyament de la malaltia crònica, necessitem recursos mèdics però també socials”, afirma Maria Dolors Navarro.

    Per la seva banda, la metgessa Roser Marquet parlava en l’article Persones amb malalties cròniques complexes. La mirada del capçalera d’alguns aspectes que permeten millorar la pràctica quotidiana: “disposar de guies de pràctica clínica, usar pocs medicaments i molt ben coneguts i disminuir el nombre de professionals que intervenim en l’atenció del pacient”.  També en el text destaca el paper crucial de la infermeria: “Fer-los entendre que un medicament té efecte només 24 hores, o què és un dieta baixa en sal, pot costar moltes visites. I que ho acceptin i facin els canvis, encara costa més. Per això cal comptar amb un molt, ,molt bon professional d’infermeria, que es guanyi la confiança del pacient”. I del cuidador: “necessitem un gran cuidador que entengui i segueixi les recomanacions pel bon control del pacient”.

    Un canvi més enllà del sistema sanitari

    Per Albert Ledesma, el repte d’afrontar la cronicitat va molt més enllà de canvis en l’àmbit sanitari i exigeix canvis socials. “Es necessiten canvis en benestar, cuidar aquest col·lectiu té un component social”, assegura i planteja el dubte, per exemple, de com es garantirà l’atenció social a aquestes persones si en un futur hi ha menys població activa treballant, i per tant, tributant, i alhora més persones amb més necessitats: “pràcticament s’haurà doblat el nombre de persones amb malalties cròniques i l’esperança de vida haurà augmentat d’aquí a 35 anys”, assegura.

    Luis Viguera, recollia en un article per la Taula del Tercer Sector el 2013 sobre la cronicitat que la despesa mitjana entre els majors de 65 anys és entre tres i quatre vegades superior a la dels adults més joves.

    En l’article, Viguera assenyala que “cal reequilibrar un sistema que està més centrat en la malaltia (tractament i rehabilitació) que en la salut (promoció de la salut i prevenció de la malaltia), anant a un enfocament més de salut comunitària, amb visió integral (multidimensional) de la persona, que posi al pacient, a l’individu (qui també ha de ser més responsable de si mateix), en el centre del sistema”.

    D’altra banda també parla de construir un sistema d’atenció integrat. “És a dir, amb abordatge compartit entre els nivells assistencials sanitaris, com l’hospitalari i la primària, però també entre els nivells sanitari i social”. En això hi coincideixen Navarro i també Ledesma. Ella explica que tradicionalment  la resposta ha estat “individual i compartimentada” i reivindica que “efectivament la salut no és només la fallida d’un òrgan o una malaltia concreta”. Per això, assegura, cal donar una resposta pluridimensional. “El més prioritari és poder donar una resposta global. Aquesta és la dificultat”, afegeix.

    “La cronicitat és un dels temes més trascendents que tenim al davant i no hauríem de deixar passar molt temps per donar una bona resposta; no pot esperar gaire”, conclou Albert Ledesma, qui també ha estat director del Programa de Prevenció i Atenció a la Cronicitat impulsat pel Govern. El programa contemplava entre altres mesures la implementació a Catalunya d’un Pla interdepartamental d‟interacció dels serveis sanitaris i socials, que buscava precisament facilitar un nou escenari d‘impuls d‘un nou model d‘atenció integrada entre serveis socials i sanitaris d‘àmbit comunitari.

    Témer la dependència

    L’organització independent ‘No gracias’ recollia fa uns dies una informació publicada al JAMA of Internal Medicine sobre l’atenció i hospitalització de malalts crònics, basant-se en unes enquestes fetes a pacients de més de 60 anys ingressats en un hospital de Pensilvània i amb malalties cròniques greus -com ara càncer avançat o insuficiència cardíaca-. Més de la meitat dels entrevistats consideraven que era igual o pitjor que la mort la necessitat de cures continuades, la incontinència o l’alimentació per sonda.

    “És evident que per aquest notable percentatge de pacients és més important evitar situacions de dependència que la pròpia mort”, asseguren des de ‘No gracias’.

    Roser Marquet també reflexiona en el text sobre aspectes ètics. “Gairebé tothom desitja tres coses: no patir, no donar feina i estar a casa seva. […] Personalment, cada vegada que m’he d’acomiadar d’un pacient perquè no hem estat capaços amb tota la parafernàlia de què disposa el sistema sanitari, de garantir que, almenys pugui acabar la seva vida en pau, sento una gran frustració”, hi diu.

  • Alguns CAP i hospitals, desbordats per la càrrega assistencial a l’estiu

    L’estiu passa factura un any més en alguns centres d’Atenció Primària i hospitals catalans a causa de la manca de substitucions de personal i l’augment de la població que s’atén habitualment en alguns punts. Al juny el Departament de Salut va anunciar el tancament temporal d’una mitjana de 1.800 llits hospitalaris (un 13% del total), 13 Centres d’Atenció Primària (CAP) i 98 consultoris locals a tota Catalunya. Amb tot, també va anunciar que reforçaria amb 366 professionals addicionals l’atenció primària i hospitalària, concentrant-se la majoria a les regions de Girona, Tarragona i Terres de l’Ebre, i que el SEM comptaria amb 27 ambulàncies addicionals.

    Des de la Marea Blanca de Catalunya asseguren que tot i que en alguns punts del territori la situació transcorre amb normalitat, en d’altres alguns centres es troben desbordats. N’és un exemple el CAP de Calafell (Tarragona). Manuel Carasol és delegat de Metges de Catalunya i metge de família en aquest CAP del municipi costaner, on assegura que poden arribar a atendre fins a 240 urgències diàries. Segons relata els pacients del centre esperen de vegades fins a 4 hores per ser atesos al punt d’atenció continuada, un punt d’atenció per a urgències lleus ampliat ara 24 hores al dia però sense comptar amb suplents. «El pacient entra ja cansat i rebotat i per molt àgil que siguis la llista d’espera no para de créixer», declara. Per aquest motiu hi ha qui decideix, explica, anar a les urgències de l’hospital de referència, en aquest cas el d’El Vendrell. «I és llavors quan se saturen», afegeix.

    Els professionals, sobrecarregats

    Els 112 metges, 92 infermeres i 67 auxiliars administratius addicionals que va anunciar Salut com a reforç estiuenc no han evitat que en algunes zones on s’han concentrat els reforços, com ara a Tarragona, els facultatius estiguin exercint en unes condicions que perjudiquen la salut dels ciutadans i dels metges. Amb aquestes darreres paraules ho denunciava fa uns dies el Col·legi Oficial de Metges de Tarragona (COMT) en un comunicat en el qual asseguren que com a conseqüència de la càrrega assistencial per l’augment poblacional i de patologies estacionals, han augmentat de forma «exponencial» les visites als centres d’Atenció Primària, ja que s’està donant resposta a la demanda amb menys recursos.

    Fernando Vizcarro, president del Col·legi i professional de primària, explica a Catalunya Plural que en aquesta zona la demanda es multiplica com a mínim per tres i denuncia que el reforç de la plantilla no és proporcional a l’increment de la demanda. «El professional de primària pot arribar a doblar el nombre de visites que fa al dia i com que la gent no pot acudir mitjançant l’atenció ordinària acut a les urgències, que estan saturadíssimes tant pels pacients espontanis com pels malalts crònics», comenta Vizcarro. A més, el tancament de 39 dels 159 llits de l’Hospital Sociosanitari Francolí (Tarragona) aquest estiu, recorda Fernando Vizcarro, ha provocat que pacients d’edat avançada esperin a les urgències de l’Hospital Joan XXIII, per exemple.

    En el comunicat es denunciava també que el model de transport sanitari implementat la passada tardor és «insuficient per atendre les urgències». «Durant tot l’any ja vam dir que el model del SEM no era l’adequat pel territori i que l’assistència ha de ser integral i estar formada per un metge, una infermera i un assistent», afegeix el president del COMT.

    On falla, tot i que en un altre sentit, el model de transport és a Palamós. Ho denuncia David Gràcia, metge adjunt d’urgències de l’Hospital i delegat de MC. Explica que a causa de la manca de llits o boxes disponibles a les urgències del centre en ocasions quan arriba l’ambulància ha d’esperar-se per descarregar el pacient. «És freqüent que els tècnics comuniquin que estan a l’espera de llitera i mentrestant els recursos d’ambulància queden bloquejats», diu. Durant l’estiu a l’hospital han patit situacions de «col·lapse puntual». Aquest fet s’explica, segons Gràcia, perquè sovint no hi ha llits disponibles per ingressar pacients a planta. «Els metges i les infermeres d’urgències fem un tetris continu [per veure com alliberar boxes i moure pacients a planta]», lamenta. En aquest centre es produeixen també assistències de força turistes i això, comenta, provoca que mentre s’arregla la burocràcia amb les mútues també hi hagi espais bloquejats.

    Amb tot, Gràcia assegura que si bé el sistema de triatge -per determinar la urgència de cada pacient- funciona, a causa de la manca d’espai o d’especialistes les patologies més banals es demoren i de vegades es fa impossible atendre’ls abans de 4 hores. «A l’estiu la pressió del pacient i el familiar és contínua», diu.

    Agendes tancades i visites acumulades

    Des del sindicat CATAC-CTS, Xosé de Vega, traumatòleg de l’Hospital de Mataró, explica que com que les especialitats van atapeïdes la gent visita el metge de capçalera més vegades o se’n va a les urgències. «No substitueixen ningú i s’acumulen les visites. El cas de pediatria és un drama perquè si ve un nen amb febre i convulsions l’han d’enviar a urgències», lamenta. Segons dades del sindicat el nombre d’atencions a les urgències de l’Hospital són molt variables d’un dia a l’altre però si la mitjana són 290 diàries aquest estiu han arribat a prop de 350 en alguns moments.·»Els professionals intentem pal·liar aquestes mancances com podem, corrent el perill que es cometin errors», admet aquest metge.

    Anna Vall-llosera, presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), explica que quan el metge marxa de vacances la seva agenda de pacients queda «tancada». «Es garanteix l’atenció de tothom però se sacrifica l’agenda i això implica que es perdi o es trenqui una de les característiques més importants de l’Atenció Primària: la longitudinalitat. Aquesta metgessa de família lamenta que tot i que és evident que el malalt pot seguir malalt i el metge té dret a vacances, el pacient deixi de tenir una persona de referència. «Quan qui et veu és el teu metge, això et dóna qualitat i quan es perd aquesta qualitat això també repercuteix en el col·lapse dels hospitals», declara.

    Aquest concepte al qual es refereix, la longitudinalitat o possibilitat de fer el seguiment d’un pacient, serveix tant per a la medicina com per a la infermeria, assegura. Amb tot, això es produeix, segons explica, una vegada més per la manca de substitucions i perquè sovint els substituts acaben sent joves amb contractes molt precaris.

    Dos fluxos paral·lels

    Toni Barbarà, de Dempeus per la Salut Pública i Marea Blanca de Catalunya, analitza que pels casos recollits fins ara des de la plataforma, es diferencien dos fluxos paral·lels a tota Catalunya. D’una banda, explica, hi ha l’augment de demanda en punts costaners que coincideix amb el turisme i de l’altra els que s’han quedat en punts urbans o en pobles i que són pacients crònics, en molts casos avis que necessiten atenció i que a l’estiu poden patir problemes afegits pels cops de calor. Sobre aquests fos fluxos Xosé de Vega destaca que aquest estiu «ha estat més calent perquè la gent es queda més i no va tant de vacances».

    Per Barbarà el reforç que s’ha posat en alguns Centres d’Atenció Primària en zones de més turisme ha estat una atenció «més cosmètica» que no resol la demanda. «Si per exemple et pica una medusa a Palamós no hi haurà problema però depèn quin problema sigui t’hauran de traslladar a l’Hospital Josep Trueta (Girona)», comenta.

    En línies generals, assegura, «les urgències dels hospitals més grans estan col·lapsades». A Vall d’Hebron, per exemple, una mitjana de 40-50 persones esperen diàriament a urgències per ser hospitalitzats, dels quals els més antics fa tres i quatre dies que esperen per l’ingrés a planta, segons denunciaven facultatius del servei d’urgències de l’Hospital a través del compte de Twitter @adjuntosdeurgen.

    Aquest membre de Marea Blanca de Catalunya lamenta en declaracions a Catalunya Plural que una vegada més l’estiu no s’aprofiti per programar més operacions i reduir les bosses de llistes d’espera i explica que caldrà veure si es reobriran tots els llits tancats durant l’estiu. «En cada bugada perdem llençols», diu per referir-se al tancament permanent de llits en estius anteriors.

    Per la seva banda, des del Departament de Salut, contactat per aquest mitjà, asseguren que la temporada de reforç d’estiu encara no s’ha acabat [el pla de Salut contempla afectacions des de l’1 de juliol fins a finals de setembre] i que per tant no poden fer valoració general».

  • Amb voluntat política es pot reforçar la provisió sanitària pública

    L’Ajuntament de Barcelona està analitzant en totes les seves àrees quins serveis amb gestió externalitzada val la pena internalitzar, i com reforçar les clàusules de contractació per tal d’afavorir l’economia social per davant de la mercantil. En aquest sentit, i per tal de poder estendre aquest treball al Consorci Sanitari de Barcelona del que formem part, al març d’aquest any vam presentar un informe que per primer cop mostrava públicament amb quins tipus d’entitats s’estava concertant o contractant la provisió dels serveis de la sanitat pública a la ciutat.

    Anàlisi de la despesa pública en assistència sanitària a Barcelona

    A partir d’aquest informe, el Servei Català de la Salut també ha assumit la necessitat de constituir una comissió mixta en el marc del Consorci per poder compartir dades i línies d’acció envers la privatització de la provisió de serveis. Segons les dades elaborades pels serveis tècnics del CSB arran dels encàrrecs de la comissió mixta, al 2015 la despesa en entitats que presten serveis assistencials a la ciutat va ser de 1.919.326.131 euros, repartits entre 84 entitats proveïdores. 655 milions (34%) a l’Institut Català de la Salut, 864 milions a altres 10 entitats del sector públic (45%), 180 milions (9%) a 32 entitats de propietat privada i sense afany de lucre, i 220 milions (11%) entre 41 empreses privades amb afany de lucre.

    Aquests 220 milions estan força repartits entre diferents línies assistencials, i inclouen: 58 milions a l’Hospital Sagrat Cor, l’únic hospital gestionat per una empresa privada mercantil, corresponent a un 4% del total de despesa en atenció hospitalària; 23 milions a sis Entitats de Base Associativa (EBAs), el 10,5% del pressupost d’atenció primària; 52 milions a 8 empreses privades amb lucre amb 13 centres sociosanitaris (el 48% de tota la contractació d’aquesta línia); 17 milions a 4 entitats amb afany de lucre en salut mental (20% del seu total); 8 milions a les 6 UTEs mercantils que es van adjudicar lots de rehabilitació ambulatòria (el 53% de tota la línia); i la resta en altres serveis com l’hemodiàlisi ambulatòria (2 privades amb lucre, 29,5 milions), el transport sanitari (una UTE, 21 milions), la teràpia respiratòria domiciliaria (4 empreses, 5,5 milions), les interrupcions voluntàries de l’embaràs (8 clíniques, 3 milions).

    Tot i que caldria restar la despesa que representa el tractament de pacients, sobretot per procediments de terciarisme, que els 4 grans hospitals de Barcelona fan a usuaris de la resta de Catalunya i altres comunitats, la gran despesa continua sent a 2015 dels hospitals: un 72% en front d’un 13% de l’Atenció Primària.

    Què hem de fer davant d’aquesta situació?

    Davant d’aquesta situació, les institucions públiques tenim molt marge d’actuació. Cal recuperar políticament amb fermesa i convenciment els valors dels serveis públics com els més equitatius, justos, sostenibles i de qualitat tot aplicant l’esperit primerenc de la LOSC i la llei General de Sanitat: el que pugui fer el sistema públic amb els seus recursos no ho ha de contractar a altres proveïdors. Cal trencar la dinàmica (i la cultura heretada) d’inèrcia (i interessos econòmics, polítics i de corrupció) de la concertació automàtica, sense avaluar si la millora de la gestió d’allò públic podria assumir els serveis amb menys recursos. Cal acabar amb les retallades indiscriminades i retornar els recursos públics eficients perduts.

    Partint de la complexa situació actual del Sistema amb 84 entitats proveïdores d’assistència sanitària, 41 d’elles empreses privades que fan negoci, amb una despesa de 220 milions a l’any, caldrà anar per parts, fent un esforç de priorització i pensant en el curt i llarg termini. Un cop disposem, en el marc de la comissió mixta, dels terminis de finalització de contracte amb els proveïdors i de la diagnosi de la capacitat estructural dels centres públics en comparació amb l’activitat contractada, des de l’Ajuntament pensem que cal reforçar les següents línies d’acció:

    • Enfortir la capacitat de provisió pública, sigui utilitzant serveis retallats i tancats o que els de nova creació siguin públics. És el cas del sociosanitari Fòrum que està ja reobrint espais per la població de Barcelona Litoral, o del nou sociosanitari públic inclòs al conveni d’equipaments signat aquest mes.
    • Augmentar de forma decisiva els recursos de l’Atenció Primària i Comunitària pública per guanyar qualitat i sostenibilitat del Sistema.
    • Revertir les externalitzacions i concerts amb privades amb lucre a partir de la seva fi del contracte o per denúncies de mala gestió o corrupció, a mesura que el sector públic ho pugui anar absorbint. És el cas de l’atenció urgent a domicili de nits i festius que està passant d’una empresa privada a mans de l’ICS, o de les diverses irregularitats detectades en l’adjudicació i prestació de la rehabilitació ambulatòria.
    • Utilitzar la transposició a aprovar pel Parlament de Catalunya de la Directiva Europea de contractes del sector públic per forçar el canvi del règim jurídic d’entitats actuals, sobre tot d’assistència ambulatòria (EBAs i Salut Mental) que passin de mercantils al tercer sector d’economia social.
    • Millorar els estàndards de transparència i de qualitat del servei a la ciutadania i de les condicions d’ocupació a partir del reforç de les clàusules de contractació i de l’avaluació. Cal assegurar que totes les entitats proveïdores prestin serveis amb els valors i les condicions administratives i ètiques de servei públic.

    Creiem que hi ha marge per avançar en la desprivatització i desmercantilització dels serveis públics i reforç de la presència pública en la provisió de serveis. La radiografia de la situació ens permet afirmar que combinant les accions mencionades és possible, amb voluntat política, reduir d’aquí a tres anys, com a mínim, a la meitat els 220 milions d’euros de contractació a entitats mercantils de propietat privada, a l’hora que es manté i millora la qualitat i es reforcen els valors de servei públic de tot el sistema.

  • El PSA? Si només és una anàlisi…

    «Bon dia, doctor, venia per això de mirar-me la pròstata». Aquesta pot ser la frase estàndard d’un pacient home de més de 50 anys que acudeix a la consulta sovint induït per algun familiar o amic. Li preguntem sobre els possibles símptomes i ens trobem amb un home que no té cap simptomatologia i que acudeix bàsicament per la prevenció del càncer de pròstata. L’expectativa, sovint resignada, del pacient en aquest moment és que li practiquem sense dilació un tacte rectal i li demanem una anàlisi anomenada PSA.
    Cal fixar-se en la cara de sorpresa, agraïda, del pacient quan li diem que el tacte rectal no l’utilitzem per estudiar la pròstata en un pacient sense símptomes, i que la prova del PSA no està clar que tingui més benefici que risc. Atesa la incertesa que hi ha sobre això, li lliurem un document informatiu (instrument d’ajuda a la decisió) perquè disposi de la informació adequada i decideixi ell si vol o no vol fer-se l’anàlisi.

    Però… com pot ser que una activitat preventiva diguin que potser no té benefici? Difícil resposta. Anar «en contra», aparentment, del «millor prevenir que curar» és complicat, per una part perquè és anar a contracorrent, però sobretot, perquè és molt difícil d’explicar… i de comprendre. Intentarem fer-ho en aquestes poques línies. El plantejament del diagnòstic precoç del càncer de pròstata (de fet, del càncer en general) es fonamenta en la idea que qualsevol càncer que trobem, com abans sigui millor, ja que tenim més possibilitats d’aplicar un tractament curatiu. Però la medicina no és una ciència exacta, les malalties no tenen un comportament que sempre es pugui predir, i és per això que aquesta idea de la prevenció que resulta tan senzilla i clara ensopega, en la pràctica, amb alguns aspectes que condicionen totalment la seva aplicabilitat.

    El càncer de pròstata està present en molts homes. Molts més dels que ens pensem. Així, sabem que més del 40% dels homes entre els 40-49 anys, i més del 70% en homes de 70 a 79 anys tenen un càncer de pròstata. Però la majoria d’aquests càncers mai es desenvoluparan i gran part d’aquests homes moriran de qualsevol altra cosa sense que el seu càncer s’hagi desenvolupat mai. De fet al nostre país s’estima que de 40 homes que moren, 39 ho fan per altres causes.

    Per diagnosticar el càncer de pròstata s’utilitza una prova que s’anomena PSA. El PSA es determina mitjançant una simple anàlisi de sang. El resultat del PSA no és un SÍ o NO, és una xifra determinada, i per acord d’experts es decideix que a partir d’un determinat nivell es considera elevat (sospitós de càncer) i per sota d’aquest nivell la xifra es considera normal. Però en la pràctica hi ha molts homes que tenen un PSA alterat i no tenen càncer i molts que tenen un PSA normal i sí que tenen un càncer. Hi ha un bon enrenou. Per això, Richard Ablin, el descobridor del PSA, en una entrevista publicada al New York Times el 2010 deia que el PSA era un desastre de salut pública.

    Així doncs, què passa quan apliquem la prova? Doncs que trobem sovint un PSA elevat (sospitós) en homes que no tenen càncer (és el que s’anomena un fals positiu). I què passa amb aquests homes? Se’ls hi realitza una biòpsia de pròstata que sortirà negativa, atès que són falsos positius, però no hi ha manera de saber si estem davant d’un pacient que no té càncer o és que en els diferents punts de la pròstata on s’ha fet la biòpsia a l’atzar, no l’hem pogut localitzar. Ja tenim un greu problema d’incertesa i angoixa… que no sabem quan s’acabarà.

    «Però els que tenen un PSA normal almenys estaran tranquils», podem pensar. Doncs tot el tranquils que puguin estar sabent que en més d’un 10% dels homes de més de 50 anys que tenen un PSA normal hi trobaríem un càncer de pròstata si féssim una biòpsia.

    Per tant, moltes persones no desenvoluparan mai el càncer, però si el busquem, el trobarem en molts casos i no sabem distingir bé els que es desenvoluparan d’aquella majoria que mai donaran problemes. Conclusió, els tractarem a tots i tots rebran els efectes secundaris dels tractaments (incontinència urinària i impotència sexual). En realitat haurem «curat» a molts homes d’una malaltia que mai haurien tingut.

    «Però almenys haurem salvat als que sí que desenvoluparien un càncer». Bé, doncs actualment, ni tan sols això està clar. Els estudis posen en dubte que el fet d’anticipar el diagnòstic millori de manera clara els resultats. Pot resultar sorprenent, però això és el que conclouen la majoria dels estudis que s’han fet. En el fons, quan ens decidim a fer-nos el PSA estem fent com a la pel·lícula «Salvar al soldado Ryan«, ens embarquem en un escamot que ha de córrer un gran risc (els efectes secundaris de «curar» una malaltia que mai tindran) per mirar de salvar una vida. Però el cert és que no sabem si som nosaltres el Ryan, i ni tan sols està clar que el Ryan es pugui salvar.

    Això doncs, la decisió de fer-se o no un PSA és molt important. Hi ha qui pensa que és «només una anàlisi», però el cert és que una vegada hem decidit fer-lo ens fiquem en una roda de conseqüències imprevisibles. Si no volem entrar en la roda, ho hem de decidir abans de fer l’anàlisi, després ja no hi som a temps.

    P.D.: Per ajudar a prendre aquesta decisió s’han desenvolupat instruments informatius específics. El lector interessat en pot trobar un a l’enllaç http://www.ics.gencat.cat/3clics/guies/129/img/decidiu_cat.pdf

  • Teleassistència, eConsulta i apps: la revolució tecnològica en el món de la salut

    Arribarà el dia en què no calgui anar a la consulta del metge i el doctor atengui als seus pacients a distància? La tecnologia ha revolucionat la vida dels ciutadans i el món de la salut no ha quedat al marge d’aquesta transformació. Catalunya és una de les comunitats autònomes pioneres en la implementació de recursos digitals que permeten l’atenció sanitària a distància. A més el món de les aplicacions ha revolucionat aquest sector que ha vist com l’aliança entre les noves tecnologies i el món sanitari podien fer créixer de forma important els beneficis econòmics de moltes empreses. Quins serveis estan a les mans dels ciutadans per poder rebre informació sanitària i interactuar amb professionals sanitaris sense moure’s de casa? N’analitzem alguns.

    061 CatSalut Respon, teleassistència 24 hores al dia

    “Davant d’un dubte sobre on anar o què fer, abans de moure’t truca i informa’t”. Amb aquest consell enceta la conversa Núria Torres, Cap de la Unitat d’atenció no presencial, no urgent del 061 CatSalut Respon. Aquest servei, que s’articula a través d’una línia telefònica, un xat que es troba al web, d’un correu electrònic i una aplicació (app), dóna resposta a aquelles persones que tenen dubtes o problemes de salut. El servei modula l’entrada al sistema sanitari. A través d’aquests canals es posa en contacte els usuaris amb professionals sanitaris i aquests decideixen si enviar algun recurs al lloc de l’afectat o aconsellar-ho i guiar-lo en els seus dubtes.

    “Els usuaris pregunten tot tipus de coses. Des de temes relacionats amb temes administratius, com ara horaris de farmàcies, com demanar hora al metge, etc. D’altres són consultes directament sanitàries, com les mares que truquen alertades perquè el seu fill té febre i no saben si anar directament a urgències o esperar o preguntes sobre dolors concrets. I per últim consultes relacionades amb temes de salut pública, sobre la interrupció voluntària de l’embaràs, consells pels viatgers, temes relacionats amb el VIH, etc”, explica Torres.

    “Al nostre servei hi treballen més de 200 professionals, metges, infermeres i tècnics, el servei està disponible 24 hores el dia 365 dies a l’any”, afegeix. El 061, un servei del Departament de Salut, és útil per la comoditat dels pacients i alhora per evitar la saturació d’altres serveis. “Ens hem d’acostumar a utilitzar els serveis necessaris quan toca”, alerta Torres.

    Que aquesta és una eina cada vegada més útil pels ciutadans ho demostren les dades. L’any 2015 el 061 CatSalut Respon va rebre gairebé 2 milions d’alertes, una mitjana de més de 5.000 consultes diàries. I aquestes xifres, assegura Torres, seguiran augmentant. Del total de totes les consultes realitzades el 2015 el 40% es van resoldre telefònicament, és a dir, sense necessitat de mobilitzar cap mitja. La resta van requerir la posada en marxa d’algun recurs -enviament d’un professional al lloc de l’incident o d’una ambulància, per exemple-.

    “Aquest és un servei molt important per la ciutadania, un professional sanitari t’orientarà, i et podrà tranquil·litzar, donarà resposta a qualsevol dubte”, conclou Torres.

    L’eConsulta, el teu metge de primària a distància

    “No és un element substitutori sinó un servei afegit”, repeteix diverses vegades el doctor Joan Lluís Piqué, cap de l’atenció al ciutadà del CatSalut, al referir-se a aquesta nova eina. Tot just fa un any que va sortir i ja està activa en 82 centres d’atenció primària.

    Aquest mitjà permet resoldre un tema de salut de forma no presencial. Consisteix en què el pacient pugui fer una consulta a través d’internet al seu metge de capçalera, i aquest, en un marge de 48 hores li contestarà. A diferència del 061 CatSalut Respon aquí és el teu metge de capçalera el que atén la petició. El servei s’articula a través del portal Cat@Salut. La Meva Salut, a través del qual els usuaris tenen accés a la seva història clínica. És a través d’aquesta història que poden fer consultes al seu professional de referència.

    “Pots contactar directament amb el teu metge o infermera i aquests deixaran constància de la consulta a la teva història.”, explica Piqué. Més de 2.000 pacients a tot Catalunya ja s’estan beneficiant d’aquest servei. El repte ara, explica aquest doctor, és poder adaptar les agendes dels professionals a aquesta nova demanda. Cal reservar unes hores de la seva jornada a respondre aquestes preguntes. Piqué insisteix en què no es tracta de substituir la consulta cara a cara amb el doctor però que pot beneficiar la comoditat de l’usuari i per això està segur que cada vegada més pacients utilitzaran aquesta eina. “Evita desplaçaments innecessaris”, assegura.

    El món de les app i la salut, una revolució milionària

    Hi ha més de 100.000 aplicacions (app) vinculades amb el món de la salut i el benestar. De fet, 8 de cada 10 ciutadans són atesos per institucions que ja utilitzen aquestes apps per oferir serveis de salut, segons dades del Departament.

    La Fundació catalana TicSalut, que aglutina el disseny i gestió d’algunes d’aquestes aplicacions relacionades amb el món de la salut, té més de 200 apps i projectes de mobilitat i més de 100 experiències de salut i TIC registrades.

    Un estudi de The App Date del 2014 ja avançava que probablement el 2015 les aplicacions del camp de la salut podrien generar un volum de negoci de 4.000 milions d’euros, ja que deia que en aquell moment un terç dels ciutadans amb  smartphone utilitzarien una d’aquestes aplicacions.

    Segons aquest document un 40% d’aquestes aplicacions tenen com a funció principal la d’informar, un 21% aporten instruccions d’ús i un 18% registren dades de l’usuari. El principal motiu d’ús d’aquestes aplicacions està relacionat amb la prevenció i els estils de vida (alimentació, activitat física, son, relaxació, control d’addiccions, etc). I segons dades del mateix informe el 2017 un 65% del total de les aplicacions d’aquest sector aniran dirigides a les malalties cròniques.

    El portal web de TicSalut incorpora un observatori on es poden trobar algunes de les aplicacions que estan en funcionament al nostre territori. Per exemple, el Pamem Consulta Online, una app de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat dirigida sobretot als malalts crònics per fer consultes a metges i infermeres a través d’aquesta eina. El Pindocal, una app per recordar la presa de medicaments, les visites al metge i que permet registrar els valors de les constants vitals. El QuitNow una aplicació que t’ajuda a deixar de fumar. O Infermera Virtual, una iniciativa del Col·legi Oficial d‘infermers i infermeres de Barcelona plena d’informació sobre temes relacionats amb la salut, que ofereix consells a través de vídeos, infografies i tutorials. Fins i tot hi ha una aplicació dirigida als farmacèutics que els ajuda a fer la traducció en el cas que tinguin clients que no parlen el mateix idioma, s’anomena, UniversalPharmacist.

    Telediagnòstic i teleconsulta, eines pels professionals

    Segons l’informe de la Central de Resultats presentat recentment pel conseller, Toni Comín, la telemedicina s’ha expandit entre els diferents hospitals de la xarxa d’utilització pública. Un 69% dels hospitals d’aquesta xarxa fan telediagnòstic i un 52% teleconsulta.

    Aquestes són dues eines que permeten als professionals comunicar-se entre ells per ajudar a resoldre dubtes o aconseguir segones opinions. El telediagnòstic permet la comunicació entre metges d’un hospital a un altre per poder fer consultes relacionades amb els pacients. I la teleconsulta permet la interacció entre els equips d’atenció primària i els especialistes dels hospitals, per oferir una atenció més completa al pacient, i fer un seguiment.

    Aquestes dues eines s’executen a través d’un sistema intern mitjançant la història clínica compartida de cada pacient.

  • El jutge del cas Innova es queixa del «penós» avanç de la investigació per falta de mitjans

    El cas Innova, de presumpta corrupció al municipi de Reus i que porta el nom del grup empresarial municipal, s’eternitza als jutjats de Reus (Tarragona), el que ha valgut una trucada d’alerta per part del jutge instructor, Diego Álvarez de Juan. El magistrat s’ha queixat un cop més a través de dues interlocutòries emeses aquest dimarts, del lent avanç de la investigació, oberta el 2012 després que la CUP de Reus ho portés a la Fiscalia.

    «[Els jutjats d’instrucció de Reus] pateixen errors estructurals tan, tan greus que estan condemnats a sobreviure dins d’un enfonsament insuportable mentre no es creïn més jutjats», ha lamentat el magistrat, que ha definit l’avanç de la instrucció de la causa com «senzillament penós».

    El cas acumula 14 peces separades sota investigació, a més de la principal, i comptabilitza més de 110 imputats. Només una d’aquestes peces pot acumular més de 8.000 folis, com és el cas de la peça 1, relativa a l’empresa d’investigació nutricional Shirota.

    «El sistema pateix de deficiències tan profundes que impedeix l’agilitat necessària en la investigació d’aquests procediments i es corre el risc que les ara presumptes responsabilitats penals acabin diluint-se», ha advertit també en aquesta ocasió.

    El jutge arxiva una peça del cas

    L’estreta relació entre les peces, segons relata el jutge, ha requerit una minuciosa anàlisi per evitar que l’aixecament del secret d’una peça pogués perjudicar-ne una altra. Amb tot, una de les dues interlocutòries emeses aquest dimarts ordena que s’aixequi el secret de la peça separada número 6 i que s’arxivi provisionalment «per no haver quedat degudament justificada la perpetració del delicte que va donar motiu a la formació de la causa». En concret, aquesta investigava les suposades coaccions a l’alcalde de Reus Carles Pellicer (CiU) i la tinent d’alcalde Teresa Gomis (CiU) per part de Carles Manté, exdirector del Servei Català de la Salut, per a aconseguir dels dos polítics actuacions en defensa dels interessos d’alguns imputats.

    L’altre acte té relació amb la peça separada número 13. Segons el text, s’aixeca el secret i es dóna trasllat al ministeri fiscal perquè manifesti si hi ha indicis de delicte. La peça investiga el presumpte tracte de favor de l’Ajuntament de Reus, a través dels regidors Teresa Gomis i Miquel Domingo (també de CiU), cap a un empresari i productes de l’empresa Bon Preu. En concret, l’Hospital Sant Joan de Reus serviria de plataforma irregular per implantar un sistema de compra del grup Bon Preu.

    És previsible que en els pròxims mesos la investigació agafi més velocitat ja que des del passat mes d’abril l’instructor va ser rellevat del despatx de la resta d’assumptes i pot dedicar-se en exclusiva al cas.

  • Una agència catalana del medicament? Buffff!

    L’independentisme pateix d’una falta de percepció de la realitat que li impedeix generar un discurs racional i raonable. La seva retòrica tracta de convèncer-nos de la lògica d’un discurs amb doble personalitat que barreja arguments de l’autocomplaença nacionalista amb l’europeisme pseudofederal. L’última: des de la Conselleria de Salut es llança la proposta de crear una Agència Catalana del Medicament que hauria de «sancionar» les decisions que de l’Agència Europea del Medicament (EMA), agència a la qual, per cert, aspira la ciutat de Barcelona (amb tot dret) després de la secessió britànica. ¡Cels!

    Els embolics en aquest pantanós tema, ja van començar dècades enrere amb la creació de l’Agència d’Avaluació de la Tecnologia i Recerca Mèdiques que, si no errem, va arribar a tenir més de 60 persones en nòmina en temps de l’exconsellera Geli, tot i que mai va ser més que un òrgan consultiu que va generar bons informes però que, a la pràctica, tot just van tenir impacte en les polítiques sanitàries. L’esmentada agència, dit sigui de passada, era una de les sis agències d’aquestes característiques que existien a Espanya. Veuen vostès quin despropòsit? Al juny de 2010, amb l’ocàs del tripartit i davant la imminent investidura d’Artur Mas a la Presidència de la Generalitat, la susdita agència es va transformar en una altra: la denominació va ser Agència d’Informació, Avaluació i Qualitat en Salut, la qual va perir el 2013 de la mà de Boi Ruiz transformant-se en l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries (AQuAS). Ens segueixen? A que no? És el que té la política catalana.

    Ara, amb Puigdemont i Comín, es proposa un Agència Catalana del Medicament que no sabem si serà per reemplaçar a l’AQuAS, retallar les seves competències o simplement sumar burocràcia al Departament de Salut. Més enllà del clientelisme i de crear llocs de treball de dubtosa utilitat a costa de l’erari públic, com és possible que els ciutadans acceptem tanta duplicitat i tant despesa supèrflua amb escassa eficàcia? Hi ha «estructures d’estat» que per defensar millor els drets de la ciutadania, han de tenir necessàriament competències d’àmbit federal, idealment europeu, i si no espanyol. Es tracta de guanyar eficiència, treballar de forma coordinada i respectar les evidències científiques.

    Com és possible pensar en una regulació catalana del medicament? Què pensarà Europa al respecte? Com és possible que Barcelona aspiri amb tota legitimitat a portar-se l’EMA -que més tard o d’hora abandonarà Londres- i que, en paral·lel, Catalunya decideixi dotar-se de la seva pròpia agència? De ben segur que Brussel·les sol·licitarà amb urgència que es desfaci l’embolic i es clarifiquin les posicions. Una Catalunya independent mai podrà ser seu de l’EMA. Com a nació no pertanyent a la UE perdria aquest dret a més de molts més. La mera possibilitat d’una futura secessió hauria de contemplar-se com el principal obstacle perquè Brussel·les es fixi a Barcelona com a futura seu de l’EMA. Un pot tenir vel·leïtats secessionistes però el que no pot ser és ignorant del que això comporta ni justificar políticament el que constitueix un cas d’incompetència o, pitjor, d’irresponsabilitat. I si no és incompetència ni irresponsabilitat és una cosa pitjor: una mentida, una gesticulació més.

    Si us plau, els que vulgui que siguin els responsables últims d’encoratjar les «estructures d’estat» posin una mica de sentit comú en les seves polítiques; donin una imatge coherent capaç de generar confiança entre la ciutadania i les instàncies decisòries de la Unió Europea. No juguin al melic. Catalunya ha de fer una aposta ferma, inequívoca, per endur-se l’EMA a Barcelona i deixar-se d’històries. Les sis, o més, agències que hi ha a Espanya haurien de confluir en un òrgan federal comú, a la manera de la Food and Drug Administration nord-americana per defensar millor els drets a la salut de tots els seus ciutadans i ciutadanes i evitar la medicalització innecessària. Posin al capdavant d’aquests organismes federals a bons professionals, lliures de conflictes d’interès tant polítics com industrials i avancem en la coordinació, en el respecte a les evidències científiques i en la clarificació de competències. I deixin-se d’històries!