Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • Quins deures hem de fer?

    Recentment en aquest Diari de la Sanitat s’han publicat dos articles d’opinió de dos companys professionals de la salut de reconegut prestigi i trajectòria en la defensa i millora de la sanitat pública. Els dos demanen, en un moment de crisi i devaluació del Sistema Sanitari, que cal «fer els deures» i escoltar a tots els actors implicats en el tema per reforçar i millorar la qualitat del nostre sistema públic sanitari, tenint en compte en aquest moment les limitacions polítiques i pressupostaries.

    Nosaltres proposem i col·laborarem en aquests deures. Per això, avui parlem de com avançar en una assistència sanitària en el camí del Servei Nacional de Salut, únic, integral i integrat, universal (per tothom) públic (que asseguri els drets de protecció de la salut i l’assistència a la malaltia) i de qualitat:

    • Hospitals d’aguts

    Creiem que ara no cal construir més ni ampliar significativament els hospitals i, en canvi, si que cal millorar les instal·lacions, les estructures i els equipaments. Cal aprofitar la capacitat instal·lada en el sector públic: obrir plantes i serveis tancats, posada en marxa generalitzada dels quiròfans i les consultes de tarda amb el qual podríem quasi doblar la capacitat d’atenció, completant i millorant les condicions laborals.

    En els nostres deures creiem que no s’han de donar recursos públics a entitats privades concertades amb lucre i utilitzar els pressupostos d’aquests concerts a millorar i ampliar l’oferta pública.

    Hem de passar activitat i recursos des dels hospitals a l’Atenció Primària (crònics, atencions a domicilis, urgències de baix nivell de complexitat, i altres). També cal augmentar la capacitat dels sociosanitaris de subaguts per rescatar llits d’aguts dels hospitals.

    Mentrestant, hem d’enfortir el caràcter públic dels actuals privats sense lucre regulant i avaluant millor la seva governança, transparència, clàusules laborals, ambientals, qualitat, etc.).

    • Sociosanitaris

    Creiem que a Barcelona no en calen més. En canvi, hem d’aprofitar la capacitat i millora dels públics que ja tenim i anar reconvertint els privats a públics en territori deficitari. Mentrestant, podem acabar amb els concerts a centres privats amb lucre o sense, que no tinguin els estàndards de qualitat, ni les dimensions adequades.

    Hem d’anar implantant l’atenció integral a domicili liderada per l’Atenció Primària, el treball social i els centres sociosanitaris, com una atenció de qualitat de futur. Pensem que el ciutadà que tingui suficient suport familiar prefereix estar a casa ben cuidat que en un centre.

    • Atenció Primària i Comunitària i Atenció a la Salut Mental Comunitària

    S’ha de reforçar de veritat i d’una vegada: pressupostos adequats per tal que els professionals puguin fer bé la seva feina i realitzar-se personal i professionalment, amb mitjans suficients, personal no precari, nous rols dels professionals, autonomia en la seva gestió clínica, lideratge, pacte amb els hospitals. Això, perquè l’Atenció Primària i Comunitària sigui realment el centre i gestora del pacient dins del Sistema, com una atenció de més qualitat, resolutiva i equitativa. També hem de donr a l’atenció a la Salut Mental la importància i els mitjans que necessita.

    Aquest és un camí. Però no volem només millorar la gestió, la qualitat i lluitar contra la corrupció i el lucre amb diners públics, sinó que volem canviar de model Sanitari a Catalunya. Pensem que molts dels seus mals són estructurals, per això proposem un nou model, que s’ha de definir des de baix (amb la sobirania de tots els actors implicats) en un procés constituent que arribi a fer una nova LOSC pel país.

  • Espanya segueix concebent la transsexualitat com una malaltia mental

    Un diagnòstic psiquiàtric. És el que necessita la majoria de persones transsexuals a Espanya per poder accedir a tractaments hormonals, cirurgies de reassignació o modificació del sexe en els documents oficials. Han d’acreditar mèdicament que pateixen disfòria de gènere, un «malestar» associat a la diferència «entre el gènere experimentat o expressat i el que els altres li assignarien».

    És la definició que l’Associació Nord-americana de Psiquiatria fa al manual de malalties mentals de major influència, el DSM. En la seva última edició, del 2012, va moure la transsexualitat de la categoria de trastorns sexuals a una pròpia i la va reanomenar. Encara que l’associació accepta que no és una malaltia en si mateixa, els col·lectius LGTBI i activistes trans fa anys que demanen sortir de l’anomenada «bíblia de la psiquiatria».

    El mateix exigeixen a l’Organització Mundial de la Salut (OMS), que en la desena versió de la classificació Internacional de Malalties (CIE-10) inclou «els trastorns d’identitat de gènere» sota l’epígraf «trastorns mentals i del comportament». Una filosofia que subjau en la majoria dels països del món, també a Espanya.

    La manca de regulacions o la diversitat de normes dibuixen un panorama autonòmic desigual. Hi ha lleis en comunitats com Navarra, País Basc o Canàries, però les més despatologizants, segons l’opinió dels col·lectius trans, han estat les recents de Madrid i Andalusia, que suspenen el requisit diagnòstic. A això se suma ara Catalunya, que ha dissenyat un nou model de salut, i pròximament València, que aprovarà una norma en aquest sentit.

    Autodeterminació de la identitat

    En l’àmbit estatal, el passat 26 d’octubre la Comissió d’Igualtat del Congrés dels Diputats aprovava una proposició no de llei impulsada per Ciutadans i que van donar suport tots els grups polítics excepte el PP. En ella s’urgia al Congrés aprovar una llei que possibilités tant a menors com a adults trans canviar el sexe registral en els documents oficials sense necessitat d’acreditar els requisits a què obliga la llei.

    «És una declaració d’intencions que ens dóna una mica de llum, però s’ha de concretar», apunta Mar Cambrollé, presidenta de la Plataforma pels Drets Trans. La norma del 2007 estableix com a condicions per modificar el nom d’acreditar «que li ha estat diagnosticada disfòria de gènere» i que «ha estat tractada mèdicament durant almenys dos anys per acomodar les seves característiques físiques a les corresponents al sexe reclamat».

    En aquest sentit, el Consell d’Europa va adoptar a l’abril del 2015 una resolució que insta els Estats a «garantir que les persones transsexuals, inclosos les menors, no siguin considerats com a malalts mentals». Amnistia Internacional també ha sol·licitat que «el reconeixement de la identitat de gènere no s’ha de fer dependre de diagnòstics psiquiàtrics», apunta en el seu informe ‘L’Estat decideix qui sóc’.

    L’esborrany que ha elaborat la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Bisexuals i Transsexuals (FELGTB) exigeix ​​l’aprovació d’una llei estatal que es basi en el dret a l’autodeterminació de la identitat de gènere i que garanteixi que «cap persona podrà ser obligada a sotmetre a tractament, procediment mèdic o examen psicològic». Volen assegurar-se que no hi hagi desigualtats segons la comunitat autònoma i virar el rumb cap a la despatologització.

    Més enllà d’avenços autonòmics com Andalusia, que permet la modificació registral a la targeta sanitària, o Aragó, que obliga els centres educatius a tractar a l’alumnat pel seu sexe sentit, Espanya continua contradient alguns paràmetres internacionals. Països com Argentina, Dinamarca, Noruega o Irlanda ja han reconegut en les seves legislacions el dret que cada persona decideixi com vol ser tractada legalment sense necessitat de diagnòstic mèdic.

    I les operacions estètiques?

    Aquest canvi de filosofia està basat en un gir de l’enfocament que, per l’activista trans Pol Galofre, part d’assumir que el malestar que pot sentir una persona trans «no és intrínsec». «Què és el que genera malestar? ¿El seu propi cos o la mirada que el sistema ens retorna d’ell?», qüestiona. Assegura que generar «la teva personalitat al voltant d’un problema implica pensar-te i créixer entenent que tens una patologia, cosa que minva l’autoestima d’un mateix».

    La ginecòloga Rosa Almirall va posar en marxa fa quatre anys a Barcelona el servei de salut Trànsit, en el qual s’ha basat la Generalitat per implementar el nou model. En la seva opinió, el paper del metge s’ha de centrar en l’escolta i en l’acompanyament perquè «l’única prova diagnòstica és el seu relat de vida». «No em diu res», conclou sobre el terme disfòria de gènere. «Jo com a dona també puc tenir aquest malestar, que és social», prossegueix.

    El relat d’ambdós s’assenta sobre una crítica al binarisme home-dona, a la noció de gènere i a la idea que totes les persones trans volen seguir un camí hormonal i quirúrgic predeterminat. Sobre la necessitat de modificar el cos, Galofre es pregunta: «Qui no modifica avui dia el seu cos per sentir-se millor? ¿I les dietes, els gimnasos, els blanquejaments dentals o les operacions estètiques? ¿Són tot això trastorns?».

    El gènere, diu, «és una construcció social, si el cos no determinés el gènere, la gent no tindria necessitat de modificar-lo». Galofré posa l’accent en la necessitat d’ampliar els imaginaris sobre cossos diversos en comptes de seguir insistint que «aquests cossos estan equivocats i que s’arreglen modificant-«. «Fins on? ¿Fins quan? ¿No seria més interessant treballar per eradicar les pressions que s’exerceixen i ampliar els cossos habitables?».

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

  • Sanitat als Estats Units: Què proposa Hillary Clinton?

    La revista New England Journal of Medicine (NEJM) ha convidat els candidats a la presidència dels Estats Units d’Amèrica a publicar un resum del seu programa sanitari i presentar-ho així davant la comunitat mèdica. El tema de la salut, com el de la venda i possessió d’armes, ve arrossegant-se des de fa dècades a l’altre costat de l’Atlàntic. Els nord-americans més avisats saben ja -els ha costat molt admetre-ho – que tenen un dels pitjors sistemes sanitaris d’Occident en termes de resultats, índexs de salut i cost / eficiència. L’esperança de vida als EUA és gairebé deu anys menor a la de la majoria de països europeus i entre 20 i 40 milions de ciutadans d’aquell país no posseeixen cap tipus d’assegurança mèdica.

    Amb l’arribada de Barack Obama a la presidència dels EUA es va posar en marxa un programa d’assegurança estatal, l’Affordable Care Act (ACA) a un preu més assequible que el de les asseguradores privades, al qual s’han acollit ja milions d’americans, especialment els més necessitats -hispans i afroamericans- però encara queda molt per fer. Els Estats Units és un dels paradigmes que mostren que malgrat una ingent activitat investigadora, que en molts camps lidera la innovació i el progrés del nostre coneixement, i malgrat dedicar més del 15% del seu PIB a la salut, aquests fets no es tradueixen en una millor salut poblacional.

    Segons expliquen els editors del NEJM en un breu paràgraf introductori a l’esperat debat, Hillary Clinton va respondre positivament a la invitació (NEJM 28 setembre 2016) però, cito textualment, Donald Trump did not respont (Donald Trump no va respondre).

    Quin panorama dibuixa l’editorial de Clinton a NEJM? Sobretot mostra la seva preocupació per la situació actual de l’assistència mèdica al seu país, preocupació que té, segons ella, des que va iniciar la seva carrera política. Literalment escriu que «treballar per expandir l’accés a l’assistència mèdica i millorar la salut i el benestar dels nens i les seves famílies, ha estat la causa més important de la meva vida». Per això, el primer punt de la seva agenda sanitària és preservar l’ACA d’Obama i no derogar-la com, pel que sembla, desitja fer el seu oponent republicà, Donald Trump. Segons Clinton, per primera vegada en la història dels EUA, la proporció de ciutadans no assegurats arriba tan sols el 10%. Per expandir l’ACA cal implementar-la encara en els 19 estats que han rebutjat ampliar la cobertura sanitària. Com a bona liberal, però, i anticipant-se a les crítiques republicanes, posa èmfasi en el fet que «tal expansió ha d’anar acompanyada d’una lluita decidida contra el frau, el malbaratament i els abusos en el programa -sanitari- subsidiat pel govern federal».

    El segon punt de l’agenda sanitària demòcrata es refereix a la millora de l’accés a la sanitat reduint els costos que han crescut molt més que els salaris. Tant el cost de les medicines com el de l’assistència hospitalària, urgent o no, resulta insostenible per a moltes economies domèstiques. Al meu entendre, això seria responsable que a EUA molts problemes de salut arriben al metge molt més avançats i greus del que seria desitjable, i també del fet, que molts pacients intervinguts quirúrgicament rebutgin un seguiment del seu mal. Per aquest motiu, Clinton es proposa facilitar els crèdits a les famílies que afronten greus problemes de salut i limitar el cost de les prescripcions farmacèutiques potenciant l’ús de genèrics i pressionant a les asseguradores perquè negociïn a la baixa amb les multinacionals. En la meva opinió, aquí òbvia posicionar-se sobre el delicadíssim tema dels abusos en els honoraris mèdics i en les factures que presenten els hospitals, i passa per alt les altíssimes pòlisses d’assegurances de responsabilitat civil que han de pagar els metges, particularment aquells que exerceixen especialitats de cert risc. Probablement és conscient que la classe mèdica nord-americana -com de fet succeeix en gran part dels països occidentals- és un feu de votants conservadors i que, per tant, ha d’anar amb molt de tacte si no vol posar en peu de guerra a les poderoses associacions mèdiques.

    La tercera meta que persegueix l’aspirant demòcrata és potenciar la medicina de família i l’atenció a la salut mental com a mitjà per millorar la salut comunitària especialment pel que respecta als problemes mèdics relacionats amb el medi ambient, les addiccions, l’alimentació, les malalties infeccioses i l’obesitat. En aquest apartat, Clinton dedica unes línies específiques a la salut de la dona i al seu dret a una contracepció assequible i a un avortament legal i segur. L’èmfasi en la medicina comunitària no pot ser més encertat en termes socials, econòmics, psicològics, tal com hem anat defensant repetidament en aquesta columna. Els Estats Units és un país on la sanitat està fortament controlada pels especialistes i ja sabem el preu que es paga per això allà on la medicina primària és feble: massa iatrogènia, cribratges innecessaris, proves sobrants, sobretractament i consultes múltiples d’un a un altre especialista. En persones d’edat, com circuits són particularment nocius i onerosos.

    Com poden veure, Clinton proposa un programa ple de sentit comú. En cert sentit, per als que gaudim d’un sistema de cobertura universal i gratuïta, es basa en llocs dels EUA on encara es perceben com a propostes «socialistes» que enerven molts ciutadans, sobretot aquells amb més poder adquisitiu. Ha de ser descoratjador partir-se l’esquena per defensar un programa sanitari obvi que potser té poc de glamurós però sí molt d’evident.

    Encara més descoratjadora, per la inusitada, resulta la posició del candidat republicà la vergonyant actitud davant els greus problemes de salut dels seus conciutadans simplement did not respond a la invitació del NEJM.

  • Cinc escenaris que afronta la Generalitat després de l’oferta per comprar l’Hospital General

    Després de l’anunci del conseller de Salut, Toni Comín, sobre l’oferta de comprar l’Hospital General de Catalunya (HGC) a Quirónsalud fa una setmana, s’ha obert un mar d’incògnites sobre què passarà a la comarca del Vallès Occidental. La proposta de Salut -que Quirónsalud nega rotundament haver rebut- passa per comprar l’HGC per prop de 55 milions d’euros com a inversió que permetria oblidar-se de construir els dos hospitals que encara avui estan pendents al territori: l’Hospital Vicente Ferrer (a Rubí) i l’Ernest Lluch (a Cerdanyola). Els dos equipaments són dues reivindicacions històriques i els dos únics hospitals nous que queden per fer a Catalunya dels catorze hospitals que preveia el mapa sanitari d’inversions de l’any 2005. Què passarà amb aquests equipaments? I amb l’Hospital General de Catalunya? Plantegem cinc possibles escenaris:

    Es construeixen els dos hospitals nous

    El 2005 les projeccions demogràfiques al Vallès Occidental indicaven que en els següents deu anys els municipis de Rubí, Sant Cugat, Terrassa, Sabadell, Ripollet, Montcada o Cerdanyola augmentarien la població de forma significativa. Es passaria dels 785.877 habitants a gairebé un milió el 2015 i això incorporava en les previsions del mapa sanitari territorial la construcció de dos hospitals nous a la comarca: l’Hospital de Rubí i el de Cerdanyola.

    D’acord amb les previsions originals, el primer dispositiu, a Cerdanyola, seria l’Ernest Lluch i comptaria amb 180-200 llits per donar assistència a la població de Cerdanyola, Ripollet i Montcada. El segon, que havia de tenir 80-120 llits, seria l’Hospital Vicente Ferrer i seria referent per als municipis de Sant Cugat i Rubí, construint-se en aquest segon municipi. Tots dos centres serien hospitals bàsics, és a dir, que no requereixen grans especialitats.

    Ara bé, el retard en la construcció dels centres -encara no s’ha posat cap pedra- implicaria començar de zero la construcció -amb els corresponents concursos públics-. Segons experts consultats, això voldria dir que seria una realitat a quatre o cinc anys vista com a mínim -o trigaria en el pitjor dels casos deu anys-, i la construcció seguiria la lògica d’aquell mapa sanitari que deia que a cada 30 km hi havia d’haver un hospital. Una lògica, segons aquestes fonts, que no té per què ser la millor necessàriament. Per la seva banda, fonts del departament de Salut asseguren a aquest diari que no hi ha disponibilitat pressupostària per fer les dues inversions -tot i que no donen xifres- i asseguren que aquest escenari seria «molt complicat».

    Només es construeix un dels dos hospitals

    En cas que la compra de l’Hospital General de Catalunya no prosperi i davant la situació pressupostària que reconeix Salut, una possibilitat seria tirar endavant amb només una de les dues infraestructures previstes. Aquesta opció, però, implicaria una posició delicada a l’hora de triar quin hospital s’acaba construint, i per tant, decantar-se per un municipi. A més, segons les previsions del nombre de llits i recursos per fer front a la demanda assistencial a la comarca només un dels dos hospitals podria ser insuficient. Així mateix podria implicar una revisió del projecte en cas que s’hagués de modificar, i això provocaria que s’allargués el procés de construcció.

    La Generalitat compra l’Hospital General de Catalunya

    Els únics detalls públics que es coneixen de moment són els que va donar el conseller de Salut quan va anunciar la proposta de la Generalitat en una entrevista a El Matí de Catalunya Ràdio. Segons va explicar, la Generalitat podria comprar l’hospital, del grup privat Quirónsalud, per prop de 55 milions d’euros -una quantitat que fons consultades estimen com a baixa-. Així, segons Comín, s’estalviarien construir els dos hospitals previstos al Vallès, ja que, a més, va remarcar, l’Hospital General és a Sant Cugat, a mig camí entre Rubí i Cerdanyola. Tècnicament, per nombre de llits i capacitat, podria substituir els dos hospitals però fonts coneixedores remarquen que caldria restaurar el centre.

    D’atra banda, caldria saber si el manteniment del funcionament de l’hospital, un cop fos públic, es faria amb una dotació pressupostària nova o restant recursos que ja es destinen a altres centres. Des del departament de Salut expliquen que la xifra d’inversió de 55 milions és un «preu aproximat», ja que caldria prèviament acordar-ho en una negociació «extensa i complexa amb molts condicionants». «S’haurien de fer auditories, veure l’estat dels quiròfans…», matisen aquestes fonts que remarquen que «la gràcia de comprar l’hospital és la immediatesa» i citen a tall d’exemple que el malalt podria entrar per la porta en un any. Amb tot, però, també apunten que «molt probablement» el cost del manteniment de l’hospital no comptaria amb una dotació pressupostària nova sinó que es reorganitzarien els recursos.

    Ara bé, l’opció de compra és, segons fonts de Quirónsalud, inviable. «Quirónsalud no ven hospitals, els compra». Així de contundents s’han mostrat fonts consultades per aquest diari, que repeteixen que l’hospital no està en venda i tanquen qualsevol possibilitat que ho estigui. Per contra, pel Departament de Salut aquesta opció és ara mateix plausible i la situen com la millor tant per a treballadors com per a pacients com per a les arques públiques. Sobre els treballadors, Salut assegura que el personal de l’Hospital General se subrogaria sempre i quan el grup no els vulgui per altres centres de Quirónsalud. «El procés però no provocaria cap acomiadament», diuen.

    Salut lloga una ala a l’Hospital General

    Aquesta possibilitat no ha estat plantejada oficialment per la Generalitat. Ara bé, l’alcaldessa de Sant Cugat, Mercè Conesa, va posar-la damunt la taula en preguntar al conseller si el Departament s’havia plantejat «llogar una ala de l’hospital», en lloc de tot l’edifici sencer. «Es pot permetre el Departament pagar tants diners per totxos si hi ha dificultats per fer front a les despeses diàries?», va apuntar en roda de premsa Conesa fa uns dies.

    Llogar una ala a l’hospital, però, aniria en contra de la política del departament de desprivatitzar el sistema sanitari, ja que suposaria seguir invertint diners en un grup privat amb ànim de lucre per oferir assistència pública, aprofitant una de les ales del centre per fer-hi activitat. En qualsevol cas, si bé el departament admet que és una alternativa que s’ha parlat informalment en el si de Salut, «no té sentit» i tenen una visió «més integral». «La finestra d’oportunitat és disposar de tot l’edifici, ja que necessitem tot l’hospital i a més des del punt de vista de la gestió hi ha més opcions quan n’ets el propietari», comenten a aquest diari.

    Ni l’Hospital General ni dos hospitals nous

    Una possibilitat que indiquen alguns treballadors consultats és la de reforçar els centres de provisió pública – que formen part de la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública (XHUP)- que ja existeixen al territori dotant-los de més recursos o capacitat: l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, la Mútua de Terrassa i l’Hospital de Terrassa. «Amb menys diners [menys de 55 milions] es poden obrir plantes i alleugerir llistes d’espera, si es manté l’HGC amb pressupost públic traient els diners d’altres centres és un error perquè el Vallès ja té hospitals deficitaris», apunten fonts expertes.

    Des del punt de vista de Salut però el que cal quant a planificació assistencial és un altre dispositiu i no «sobredotar» els que ja hi ha. «Podríem fer-ho però no és la solució òptima», admeten i justifiquen amb l’argument que la xarxa pública en aquella zona necessita un hospital bàsic que complementi l’activitat que fan els d’alta complexitat o especialitzats, com el Taulí o els dos de Terrassa. «Cadascú ha de fer la seva funció», conclouen.

    La idea original quan es van dissenyar els dos hospitals a Rubí i a Cerdanyola era la de restar càrrega assistencial a aquests hospitals. Llavors, el 2005, el Taulí havia registrat 41.000 pacients en espera de primera visita, dels que 14.140 estaven pendents de programar, i havia atès 164.000 urgències -més que l’Hospital del Mar de o l’Hospital de Bellvitge-.

    Des del Taulí, un treballador assegura a aquest diari: «Nosaltres ens trobem amb el conseller veient com fa una oferta milionària a un grup privat per comprar-li un hospital i encara no hem cobrat la paga extra del 2014, cosa que ens va prometre a canvi d’entomar els treballadors i treballadores de la Clínica del Vallès».

    Aquesta última opció, la de reforçar els hospitals públics de la zona, seria la millor segons un metge membre de Marea Blanca de Catalunya: «Seria el millor avui, amb la incertesa econòmica i política que vivim, a més de la precarietat laboral i de falta de recursos».

  • Les intervencions prèvies i la transparència no corregeixen les pràctiques irregulars de l’ICS

    L’Informe de Control Financer Permanent de l’Institut Català de la Salut (ICS) (primer semestre 2015) és un informe que té com a objectiu fonamental el control del bon funcionament econòmic i financer dels centres hospitalaris de l’ICS, comprovant que s’ajusta a l’ordenament jurídic d’aplicació i als principis generals de la bona gestió financera.

    L’interventor, Joan Antoni Luque, fa les seguents recomanacions oportunes:

    • Aturar els pagaments indeguts fent el reintegrament oportú dels imports abonats al personal contraris a la normativa.
    • Donar compliment a la normativa vigent de contractació de personal publicant les convocatòries de personal per tal de potenciar la igualtat d’oportunitats entre els possibles candidats.
    • Establir mitjans per utilitzar els complements retributius variables per a les situacions que s’han creat.
    • Evitar la seva utilització com a complements habituals, el seguiment de les recomanacions desvela que reiteradament es van fent les mateixes irregularitats.

    Però el seguiment d’aquestes recomanacions desvela que reiteradament es van fent les mateixes irregularitats, recollides en diferents informes de terminis de temps diferents, i que, per tant, aquestes no se segueixen.

    Pel que fa als nomenaments de càrrecs de comandament, l’informe diu que «no s’acredita que el procediment garanteixi els principis d’igualtat, mèrit, capacitat, publicitat i concurrència, que estableix l’article 19, punt 2 de la llei de l’ICS. Tampoc s’acredita el perfil exigit als candidats ni els criteris que s’analitzen i prioritzen en el procés de selecció (pàg. 39), sent aquests requeriments bàsics per la contractació de tot el personal de comandament inclòs el d’alta direcció, quedant només exempts els càrrecs directius dels serveis corporatius de l’ICS, tal com disposa l’article 40 dels Estatuts d’aquesta institució».

    Crida molt l’atenció la indemnització indeguda en el nomenament de la nova directora de centre de l’Hospital de Viladecans, Montserrat Oliveras, que amb data 28 de febrer de 2015, és cessada com a directora assistencial de l’Àrea de Traumatologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron, i indemnitzada del seu contracte d’alta direcció amb un import de 15.514,94 euros. Dotze dies després del seu cessament es proposada per realitzar les tasques directives en un hospital de la mateixa empresa. Segons el mateix interventor firmant d’aquest document, el Sr. Joan Antoni Guerrero Luque, «no procedeix la indemnització abonada» i la insta a fer efectiu el seu reintegrament a la institució. A les al·legacions, tant la senyora Sara Manjón, directora de Recursos Humans, com el senyor Joan Manel Rebollo, cap de Gestió de Personal, només assenyalen que és l’hospital de procedència, el Vall d’Hebron, el responsable de donar les explicacions oportunes i rescabalar la indemnització, cosa que no aclareixen que s’hagi fet.

    Respecte a la contractació de personal, l’informe destaca que en el 38.3% dels expedients en nomenaments de personal temporal hi ha incidències. L’informe també destaca que no sempre es fa compliment estricte de la borsa de treball en la contractació de personal temporal especialment facultatiu, establert en el Pacte de la Mesa Sectorial, de 29 de juliol de 2010.

    També se subratlla que no s’ha donat solució a les retribucions improcedents posades de manifest en informes anteriors. Per exemple, la indemnització per acomiadament a una persona amb contracte d’alta direcció -que també tenia la condició de funcionari de la Generalitat de Catalunya-, no li dóna dret a cobrar-la. Els càrrecs directius amb contracte d’alta direcció perceben retribucions no recollides en els seus contractes de treball, com són carrera professional, atenció continuada o complement de dedicació exclusiva, incomplint així l’article 4 del Real Decret 1382/1985.

    En les retribucions variables vinculades a la jornada laboral (hores extres, guàrdies i plusos) s’observa que hi ha personal amb contracte d’alta direcció cobrant regularment complements d’atenció continuada i  presència física. D’una banda, això no permet la modalitat contractual, i de l’altra, l’interventor apunta que per la regularitat, constància i repetició dels imports podria tractar-se d’un complement del sou, cosa totalment incompatible amb els càrrecs ocupats.

    Actualment hi ha 493 persones que estan superant el límit previst d’atencions continuades presència física i 147 persones que perceben en retribució variable una mitja mensual que supera els 3.000 euros. L’interventor arriba a recomanar l’aturada dels pagaments i regularitzar els imports indeguts. L’informe es reafirma en deixar constància de l’abonament indegut de triennis a sis persones amb contracte d’alta direcció que no tenen vincle d’estatutari o personal laboral que li generi el dret a aquest cobrament.

    Continua detectant-se personal amb contracte d’alta direcció que percep el cobrament de carrera professional, així com càrrecs directius que reben complement de millora addicional sense que s’acreditin en cap cas la preceptiva autorització de la Comissió de Retribucions i Despeses de Personal del Consell per a l’impuls i l’Ordenació de la Reforma de l’Administració. També s’apunta la possibilitat que es faci un ús indegut d’un concepte retributiu no justificat, i de forma reiterada, com si es tractés d’una compensació encoberta. De la mateixa manera, s’està fent servir l’abonament de desplaçaments i dietes per encabir pagaments d’altra forma inadmissibles pels conceptes vigents de les taules retributives.

    Per tant, podem constatar l’esforç en transparència que fa l’ICS publicant tots aquests informes de control i intervenció de la institució, però malgrat ser coneixedors de totes aquestes reiterades irregularitats, hi ha poc o cap propòsit d’esmenar-les. És per això que cal preguntar-se si la transparència serveix per donar resposta als problemes reals o només serveix per posar-los en un aparador.

    També val a dir que les intervencions prèvies, pròpies del control públic i exclusives al sector sanitari de l’ICS, es mostren insuficients per prevenir les pràctiques irregulars tant en la contractació, remuneració i altres aspectes financers. No és d’estranyar doncs, que en les fórmules consorciades de gestió sanitària, que només tenen aquests controls a posteriori, apareguin centenars d’irregularitats i grosses, com les que apareixen cada dia a les pàgines dels diaris sobre escapament a dojo de diners públics cap a mans privades.

  • Convergència, en peu de guerra contra l’operació de Comín per comprar l’Hospital General

    L’esbroncada entre els socis del Govern català pels plans del conseller de Salut, el republicà Toni Comín, per treure de la xarxa d’atenció pública als centres amb ànim de lucre puja d’intensitat. La intenció anunciada per Salut de comprar l’Hospital General de Catalunya ha trobat l’oposició més gran en els seus socis del PDEcat, que governen a la ciutat on està situat el centre, Sant Cugat.

    L’alcaldessa de la localitat, Mercè Conesa, ha carregat contra el conseller aquest dilluns en una roda de premsa en la qual li ha recriminat «governar a cop de titular». A més, segons la convergent, la decisió de llançar una oferta de compra no té «el consens dels alcaldes, agents socials i sindicats del sector». Amb tot, Conesa ha assegurat: «no qüestionem sinó que demanem que [el conseller Comín] no actuï de manera unilateral sense previ avís als alcaldes del territori».

    Les crítiques entre els suposats socis s’han estès a una dura campanya en xarxes socials, en què el PDEcat suggereix que el conseller d’ERC «sotmet el sistema sanitari a la ideologia», no compleix amb el pla de govern i és poc transparent, entre d’altres.

    Les acusacions llançades per Conesa, alcaldessa a Sant Cugat, presidenta de la Diputació de Barcelona i, com a tal, la veu més important del PDEcat en el món local, se sumen a altres fetes per altres destacats membres del partit, com la portaveu de JxSí en la comissió de salut, Montserrat Candini.

    L’antiga Convergència no perdona que Comín que hagi posat en dubte el model sanitari del seu antecessor, Boi Ruiz, assegurant que el seu pla és de «desprivatizacions». Des del PDEcat entenen que no es pot desprivatitzar el que mai va ser privatitzat, i es queixen obertament del llenguatge emprat.

    Però les desavinences entre els socis del Govern van més enllà d’això. La compra de l’Hospital General suposaria revisar la construcció de dos hospitals projectats des de fa més d’una dècada a Rubí i Cerdanyola, cosa que no és vista amb bons ulls pels ajuntaments de la comarca governats per Convergència o el PSC.

    Cordó sanitari de l’executiu

    Més enllà de les diferències, els dos partits han optat per protegir l’Executiu amb un cordó sanitari pel que fa a les postures de l’exterior. Tal com va fer la setmana passada, aquest dimarts la portaveu del Govern, Neus Munté, ha tornat a mostrar un suport sense esquerdes de l’Executiu a Comín.

    Des del govern, ha explicat, consideren que la proposta del conseller Comín de comprar l’Hospital General de Catalunya «té recorregut». Evitant entrar en disputes, Munté ha respost als periodistes que «l’objectiu del govern és poder donar la millor assistència sanitària al territori». Amb tot, sí que ha matisat que cal fer-ho «buscant el màxim consens».

    Els sindicats demanen tenir tota la informació

    L’oferta de compra anunciada per Comín no compta, encara, amb el consens dels sindicats. Per la seva banda, UGT veu «de bona gana» la proposta si finalment es tradueix en paper. «Hi guanyaríem tots ja que passaríem a tenir un conveni SISCAT, que és millor salarialment i a nivell de condicions», assegura Carles Herrera, delegat sindical d’UGT a l’Hospital General. «Una assistència de qualitat i pública seria alguna cosa pel que valdria la pena començar a treballar», comenta convençut Herrera.

    Més recelós es mostra Jaume Gabarró, secretari general de la Federació de Sanitat de CCOO de Catalunya, tot i que confia trobar solucions que generin consens. «D’entrada l’anunci de la compra ens va generar escepticisme que acabi succeint. Ja m’agradaria que l’Hospital General fos un hospital públic però necessitem tenir tota la informació al respecte», apunta.

    «Cadascú parla del que és seu [diu en al·lusió a la informació facilitada des de les diferents administracions] per això volem proposar que tots els agents implicats seiem en una mateixa taula i que es posi sobre d’aquesta tot el que hi ha», avança Gabarró . Segons ell, la preocupació més gran del sindicat en aquest moment és la incertesa sobre què passarà amb el personal de l’hospital a partir del 31 de desembre, que és quan acaba el contracte del centre amb el Servei Català de la Salut.

  • Catalunya destina un 25,6% de la seva despesa en salut a concerts sanitaris

    La Generalitat destina prop de 2.400 milions d’euros a concerts sanitaris, és a dir, a la compra de serveis assistencials a operadors privats. Així se situa com la comunitat autònoma que més percentatge del seu pressupost destina a aquesta partida, que suposa un 25,6% respecte al total de despesa sanitària, molt per davant de Madrid (10,6%) o Canàries (10,5%). Les dades corresponen a l’any 2013 i es desprenen de l’informe Sanitat Privada. Aportant Valor. Anàlisi de la Situació 2016 (Catalunya), que s’ha presentat aquesta setmana, coincidint amb un moment en què precisament el Govern està desprivatitzant la sanitat pública.

    L’informe, fet per l’Instituto para el Desarrollo e Integración de la Sanidad (IDIS), posa en valor l’aportació de la sanitat privada a tot l’estat. “La supressió dels concerts amb el sector sanitari privat pot suposar un handicap per l’atenció adequada i a temps dels pacients, a causa fonamentalment de l’increment dels períodes de llistes d’espera i de la càrrega assistencial dels centres sanitaris públics”, apunta el text. Sobre la situació la presidenta de l’ACES, la patronal de la Sanitat Privada Catalana, Cristina Contel, destacava en la presentació que la «imprescindible complementarietat de tots els recursos sanitaris és especialment rellevant a Catalunya». «La interacció públic-privat ha presidit el sistema sanitari mixt català, on avui de manera polititzada es qüestiona i es combat la seva essència», lamentava.

    Segons dades del mateix informe, a tot l’estat, un 42% dels hospitals privats presenta algun tipus de concert amb les administracions públiques i a Catalunya un 7% dels hospitals privats (32) estan integrats a la xarxa pública (XHUP), sent el major número d’aquests hospitals generals. Un exemple és el de l’Hospital General de Catalunya, que el Govern s’ha ofert a comprar. En nombre de llits hospitalaris Catalunya és l’única comunitat autònoma que compta amb més llits privats que públics: 19.387 privats front als 15.307 llits públics. Juntament amb Andalusia i Madrid, les tres comunitats concentren el 62% dels llits privats a tot l’estat. El sector sanitari privat emplea a Catalunya 8.431 metges i 9.535 infermeres i gairebé 20.000 professionals més.

    El sector hospitalari privat s’uneix en grans grups

    Un dels fenomens que destaca l’informe és la unió, en els darrers anys, de diferents grups privats en grans grups. De fet, només 12 grups hospitalaris concentren gairebé la meitat dels hospitals privats de l’estat. Entre aquests destaquen els dos principals: Quirónsalud i San Juan de Dios. Concretament, Quirónsalud representa prop del 8% dels hospitals privats i el 10% dels llits privats.

    “Fins fa relativament poc temps, el sector hospitalari privat es trobava fragmentat i atomitzat. Tanmateix, en els darrers anys s’han produït al nostre país una sèrie d’operacions  que demostren la tendència del sector privat en la unió en grans grups”, resa l’informe que vaticina que aquest procés continuarà avançant.

    Entre les operacions destaca la que origina el 2014 Quirónsalud, el grup hospitalari resultant de la fusió entre IDC Salud i el Grup Hospitalari Quirón. A Catalunya el grup gestiona el Centre Mèdic Teknon, l’Hospital Quirónsalud, la Clínica del Pilar, l’Hospital Universitari Sagrat Cor, l’Institut Oftalmològic Quirónsalud, l’Hospital General de Catalunya i la Clínica del Vallès. Aquest últim amb qui recentment la Generalitat va rescindir el concert estalviant, segons dades del departament, un milió d’euros dels comptes públics.

  • L’atenció sanitària a les persones trans deixarà d’estar basada en un diagnòstic psiquiàtric

    A partir d’ara la transsexualitat deixarà de tractar-se com una malaltia a Catalunya. Així ho ha anunciat el conseller de Salut, Toni Comín, en la presentació, aquest dilluns, del nou model d’atenció a la salut de les persones trans, que ha presentat després que el passat dia 22 se celebrés el dia mundial per la despatologització trans. La principal novetat del model presentat és que no s’haurà de passar per un diagnòstic clínic ni psicològic per sotmetre’s a una operació de canvi de sexe. S’aconsegueix així, una reivindicació històrica, plasmada recentment a través de la Plataforma ‘TRANSforma la salut’, basada en la despatologització de la transsexualitat. Feia temps que proposaven un canvi de paradigma en l’atenció sanitària a les persones transsexuals basat en la lliure determinació del gènere i que promogués l’acompanyament per part dels professionals sanitaris. “El sistema públic de salut és per a tots i totes i, per ser igualitari, ha de ser sensible a la diversitat des de la perspectiva dels drets a les persones”, ha dit Comín.

    Als anys 90 s’atenia a les persones trans diagnosticant-les d’un trastorn d’identitat de gènere i se’ls sotmetia a correcció psiquiàtrica; als 2000 es considerava una disfòria de gènere i se’ls donava un tractament hormonal i una reassignació quirúrgica. Ara, el nou model es basa en el fet que no hi haurà necessitat de definir ni justificar ni la identitat de gènere ni les preferències sexuals. També es vol donar autonomia per prendre decisions a través del consentiment informat i apostar per una transició opcional marcada per la persona.

    Un CAP de Barcelona serà el centre de referència

    El CAP Manso de Barcelona serà la primera unitat d’atenció primària que atengui aquests pacients, convertint-se en la nova porta d’entrada al sistema, i acollirà la unitat Trànsit, un dels serveis que actualment atén les persones trans a Catalunya juntament amb la Unitat d’Identitat i Gènere (UIG) de l’Hospital Clínic. La idea és que la unitat del CAP Manso esdevingui  un nou centre de referència per a tot el país i un model d’atenció a la salut de les persones trans pioner a tot Europa, segons ha explicat el conseller. El projecte està inclòs en el Pla de Salut 2016-2020 i ha estat reforçat amb 260.000 euros per l’any que ve i més plantilla multidisciplinària. Es vol aconseguir així una millor atenció per part dels professionals per acompanyar els pacients d’una manera més afectiva i sensibilitzada.

    Aquest nou model s’ha consensuat conjuntament amb plataformes i col·lectiu trans i també amb professionals científics i mèdics. Aquests col·lectius es mostren molt a favor del nou pla però han demanat que la Unitat d’Identitat i Gènere de l’Hospital Clínic deixi de funcionar perquè “no ha tractat amb dignitat i respecte a les persones trans”, ha assegurat el portaveu de la plataforma Nac Bremón. La UIG de l’Hospital Clínic havia estat acusada des de TRANSforma la Salut de practicar una atenció «patologitzant i molt deficient» en diversos aspectes.

    Davant d’això, el director de l’Hospital Clínic, Josep Maria Campistol –que es trobava present a la roda de premsa-, ha demanat disculpes pels “errors comesos i per si han pogut maltractar psicològicament algun afectat”. Ha afegit, però, que cal “mirar al futur” i ha ofert col·laboració entre l’hospital i el nou pla. Des del Departament han dit que “volen aprofitar l’expertesa en operacions quirúrgiques acumulada per l’Hospital Clínic en els darrers anys”, tot i les crítiques que han rebut per part del col·lectiu TRANSforma la Salut».

    Cada any unes 93 persones sol·liciten iniciar el procés de canvi de sexe a través de la sanitat pública, i actualment n’hi ha 437 en fase de trànsit. S’espera que amb aquest nou model es generi un efecte crida i que gent que estava fent el tractament per la privada canviï a la pública.

  • Per un currículum docent

    COLUMNA ILLICH

    Resulta preocupant la tendència de les elits governants de les universitats i del seu ampli entorn a pressionar el professorat perquè publiqui a qualsevol preu. També, la tendencia a potenciar indiscriminadament l’anomenada investigació, cosa que passa sempre, o gairebé sempre, a costa de la docència. Els falcons de la investigació s’han imposat als coloms de l’ensenyament i, tot i que fa una dècada les universitats de nou encuny semblaven apostar pels mèrits docents, encara no ha estat possible que aquest desig cristal·litzi en què aquests rebin una major consideració professional i una millor valoració en els currículums.

    El glamur, els rànquings, la capacitat per generar recursos… Tots ells lligats a la investigació, exerceixen un poder irresistible sobre les autoritats universitàries que menyspreen i releguen a un segon pla l’esforç ingent que representa el dia a dia docent de les facultats. El fenomen no és privatiu de les facultats tècniques o experimentals o científiques, sinó que s’estén també a les facultats d’humanitats on l’afany publicador arriba de vegades el ridícul. Sobre el que succeeix en aquestes últimes han escrit i comentat àmpliament -i molt millor que jo- excel·lents professors d’Humanitats com Rafael Argullol o Jordi Llobet en el seu formidable llibre Adéu a la Universitat (Editorial Galàxia Gutenberg). És pertinent que els aconselli que, d’aquesta obra, s’aturin en el capítol «Fer recerca i publicar» i en el llistat de conferències a cada una més esotèriques anunciades en facultats de lletres (pàg. 235).

    A la base d’aquest fenomen estan certament els factors abans esmentats però, sens dubte, la variable decisiva és la rellevància del currículum editor de cara a l’accés a la universitat i a la promoció dins d’aquesta. Els currículums que avui priven tenen com a eix central la investigació i el que aquesta implica: finançament, publicació i publicitat (i de vegades, coneixement). Aquest és l’horitzó avui dia més apreciat. Els professors, especialment els que esperen promocionar, centren la gairebé totalitat del seu temps i dels seus esforços intel·lectuals en la investigació i deleguen la docència als nouvinguts, als becaris o a aquells que disposen de més temps perquè «no investiguen». Resulta curiós que una institució com la Universitat, de la qual la seva raó principal de ser és la transmissió del coneixement de generació en generació, vagi oblidant la seva missió enlluernada per la innovació que al capdavall no és tanta, i per la investigació que, al cap i a la fi, resulta poc eficient.

    Un recent estudi de JP Ioannidis a The Lancet, suggereix que fins a un 85% de les publicacions científiques en el camp de la (bio) medicina són prescindibles. O, dit d’una altra manera, que un altre tant per cent dels recursos humans i econòmics destinats a l’anomenada investigació, representen una despesa supèrflua. La pressa per publicar i la pressió per multiplicar el nombre d’articles, ha generat una dinàmica perversa de soroll de fons sovint insignificant. I, repeteixo, tant en ciències com en lletres. A sobre, han proliferat com bolets les revistes «científiques» en línia que publiquen de tot, en un anglès macarrònic i sense cap garantia per tal que l’autor pagui, i no passa dia que no ens arribi per correu electrònic una invitació per publicar un article o un capítol de llibre en un engendro informàtic muntat en un servidor remot.

    Encara és hora que alguna facultat de medicina, que són les que conec millor, planifiqui i reconegui el currículum docent, que reconegui que la tasca d’ensenyament i tot el que aquesta comporta mereix un reconeixement curricular tant o més important que la investigació. Que dissenyar correctament el programa d’una assignatura, innovar en metodologia docent, atendre els estudiants i exercir una bona tutoria, suposen mèrits tant o més preuats que una publicació d’alt impacte. És clar que preparar-se bé una classe, tutoritzar a una jove promesa o preparar un seminari interactiu, tot i que haurien de suposar l’activitat nuclear de la universitat, constitueixen activitats més callades, més modestes, menys glamuroses, a les que ni el govern universitari ni els mitjans de comunicació presten la menor atenció. Els joves omplen les facultats per aprendre i preparar-se per la seva inserció laboral. Alguns, pocs, potser trien dedicar-se a la investigació i, menys encara, arribaran mèrit investigador. Per tant, l’essencial és que després del seu pas per la universitat els estudiants estiguin capacitats al màxim per exercir la seva professió i, per aquest mateix motiu, representen, o haurien de representar, l’eix central de l’atenció del professorat.

    Les universitats han de plantejar molt seriosament incorporar als mèrits curriculars les capacitats i resultats docents dels seus professors o dels que aspirin a ser-ho. Haver tingut iniciatives en ensenyament secundari, o en treball comunitari, haver-se format en pedagogia, rebre bones puntuacions dels estudiants, dirigir de manera competent una assignatura complexa o coordinar unes bones pràctiques són mèrits que s’haurien de valorar tant o més positivament en els currículums que les publicacions científiques. D’aquesta manera, es primaria i es motivaria millor als coloms universitaris gràcies a les quals molts estudiants guarden un bon record i un bon aprenentatge en els seus anys universitaris.

  • El sistema sanitari, la LOSC i les desprivatitzacions

    En els darrers dies han sorgit a la llum pública les discrepàncies entre el conseller de Salut, Toni Comín, i la portaveu a la Comissió de Salut al Parlament i membre de Junts pel Sí, Montserrat Candini. Ella insinua que el conseller actua de forma demagògica en el tema de les “desprivatitzacions” que intenta posar en marxa. En una entrevista amb la revista especialitzada Redacción Médica diu que ho fa per servir determinats interessos polítics (d’esquerres) i que oblida els dels pacients.

    El sistema sanitari català que defineix la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC) de l’any 1990 es fonamenta en una diversificació de la provisió de serveis sanitaris que contempla la incorporació de centres públics i privats, amb i sense ànim de lucre. L’argumentari utilitzat en la presentació al Parlament d’aleshores projecte de llei deixava ben clar que el motiu principal per dissenyar d’aquesta forma el sistema català era incorporar a la xarxa pública (XHUP) tot un seguit d’hospitals de mida mitjana i petita pertanyents als ajuntaments, institucions religioses, cooperatives i mútues patronals.

    Es deia que a Catalunya solament el 34% dels llits eren de titularitat pública mentre que a la resta de l’estat la xifra era del 67%. Tal com es reconeix en l’esmentat discurs de presentació de la llei, es podria haver optat per transformar l’Institut Català de la Salut (ICS) tal com es va fer en altres llocs de l’estat però la decisió final va ser crear un nou ens jurídic: el Servei Català de la Salut (CatSalut). A aquest ens se li atribueix com a primera funció l’“ordenació, planificació, programació i avaluació i inspecció sanitàries, sociosanitàries i de salut pública” així com les de “distribució dels recursos econòmics destinats al finançament dels serveis i prestacions que configuren el sistema sanitari públic i de cobertura pública i l’establiment, gestió i actualització d’acords, convenis i concerts”. En tercer lloc també s’encarrega de la “gestió i administració dels centres i establiments sanitaris integrats en el Servei Català de la Salut, així com l’execució de les actuacions dels serveis i prestacions del sistema sanitari públic de Catalunya». Aquesta decisió política donava, per tant, ple suport legal a l’entrada en el sistema de recursos de titularitat jurídica privada.

    El model va ser compartit en el seu origen per totes les forces polítiques que van votar favorablement la LOSC l’any 1990, incloses ERC i ICV. El nucli conceptual del model sanitari català no ha estat criticat per ningú fins fa molt poc temps, sobretot a partir dels casos de corrupció que han arribat a l’opinió pública. El consens era tan unànime que persones i personatges afiliades a partits d’esquerres col·laboraven activament en la seva difusió internacional, cantant les seves excel·lències. Encara són minoria els que s’atreveixen a publicitar de forma oberta les crítiques dient de forma clara i rotunda que la concepció del sistema propicia la generació d’interessos localistes i la corrupció de baix i mig nivell i, sobretot, a inflaccionar de forma innecessària l’estructura de planificació i gestió i els recursos (bàsicament hospitalaris) del sistema així com a introduir profundament el lucre institucional i personal com un dels seus motors.

    Sembla innecessari insistir en l’obvietat del fet que els sistemes sanitaris s’han d’adaptar el millor possible a les característiques (històriques, culturals, sociològiques i econòmiques) del context, fugint de l’aplicació mimètica de receptes universals. En el cas de Catalunya és clara la necessitat de donar el protagonisme que li pertoca a la societat civil i les seves institucions. Però això no implica l’acceptació incondicional del disseny del sistema català que es va instaurar l’any 1990.

    Per tant, quina o quines són les raons d’aquesta polèmica interna sorgida entre el conseller Comín i la portaveu Candini? Evidentment no es tracta d’un qüestionament del model, compartit per les seves forces polítiques d’origen. Les causes de la discrepància crec que s’han de buscar en dos àmbits principals: per una banda en la barreja política d’esquerres, centre i dretes que integra la coalició de Junts pel Sí i per l’altra en l’indubtable olfacte polític del senyor Comín per apuntar-se a liderar una reivindicació clàssica de l’esquerra sense posar en qüestió en cap moment la naturalesa conceptual del model sanitari català. Crec que ha arribat el moment de posar les cartes sobre la taula i distingir clarament entre la causa i l’efecte: la privatització i el seu contrari (desprivatització) són efectes d’un model causal concret. Per tant, anem al gra: qüestionem el model i no solament algunes de les seves conseqüències.