En l’arbre de la literatura mèdica, dominada per l’aproximació científica a la salut i la malaltia, hi ha una branca vigorosa que s’ocupa de l’estudi de l’empatia. És un plançó recent, però la seva puixança reflecteix la importància creixent del coneixement de les emocions i les actituds dels metges en la qualitat assistencial. L’empatia clínica no és ja un adorn o un complement, sinó una competència mèdica essencial i una actitud clínica imprescindible. Ser un bon metge implica no només saber ciència, sinó també entendre a les persones i saber posar-se en la pell del malalt. En l’última dècada, tota una allau d’estudis ha confirmat que l’empatia clínica s’associa amb una major satisfacció del malalt, un menor estrès del metge, menys errors i millors resultats.
La relació amb qualsevol malalt és sempre un desafiament per al clínic, però hi ha pacients «difícils» capaços de posar contra les cordes al metge. Quan es presenta un malalt agressiu, exigent, arrogant o menyspreador amb el metge, la relació es torna complicada i pot conduir al fracàs. No només la necessària empatia pot saltar pels aires, sinó que, a més, en aquests casos és més probable que el diagnòstic sigui erroni. Un recent experiment publicat a la revista BMJ Quality and Safety ha mostrat que, quan un metge s’enfronta a un pacient difícil, la precisió del diagnòstic redueix de forma significativa, especialment quan es tracta de casos complexos.
L’estudi, realitzat amb 74 residents de medicina interna, suggereix que els pacients difícils entorpeixen el raonament mèdic. Això es produeix, aparentment, perquè els metges fan servir part dels seus recursos mentals en bregar amb el repte emocional que els plantegen aquests malalts en comptes de centrar-se en processar les troballes clíniques per arribar al diagnòstic. L’experiment té la limitació que no es va realitzar amb malalts reals (ni tan sols amb actors), sinó amb casos simulats explicats en un fullet, però il·lustra la influència de les emocions i sentiments del metge en la seva relació amb el pacient.
Encara que objectivament hi ha pacients problemàtics, totes les relacions metge-pacient poden presentar arestes i problemes. A vegades, darrere d’un pacient etiquetat com difícil, el que hi ha en realitat és un metge mancat d’empatia. En un intent de comprendre millor aquesta situació i poder fins i tot garbellar als estudiants de Medicina, s’han ideat nombroses eines psicomètriques d’aquest atribut cognitiu. En una revisió de 2007 en la qual es van analitzar 36 d’aquestes mesures, es va constatar que resultaven vàlides per investigar l’empatia, però no tenien la suficient validesa predictiva com per descartar a un estudiant. Tot i que en les proves d’accés a les principals facultats de Medicina dels Estats Units s’inclouen preguntes que mesuren l’empatia dels futurs metges, l’important és que, més enllà de la predisposició natural de cada un, l’empatia, com tots les actituds pot i s’ha d’aprendre.
El prestigiós Hospital Universitari de Massachusetts, associat a la Universitat de Harvard, és un dels pioners en l’ensenyament obligatori d’aquesta competència. El seu programa Empathetics, desenvolupat per la professora de Psiquiatria Helen Riess, ha demostrant en un assaig aleatoritzat que els metges que fan aquests cursos són ben valorats pels seus pacients. A alguns metges potser això no els importi gaire, però la satisfacció del malalt és cada vegada un assumpte central en medicina. Molts hospitals utilitzen ja aquest criteri per establir la remuneració dels metges. Per malament que soni l’expressió, si hi ha una professió especialment «orientada al client», aquesta és la de metge.
Totes les dones, indistintament de la seva condició sexual, situació clínica o si tenen parella o no, tindran accés a la cartera de serveis públics per una reproducció assistida. Fins ara només podien accedir a una fecundació in vitro o una inseminació artificial a través de la sanitat pública les dones heterosexuals amb parella i problemes de fertilitat. Aquest divendres el Departament de Salut ha presentat un nou protocol que amplia l’accés a totes les dones, donant compliment així a la llei 11/2014 que establia en un dels articles “garantir a les dones lesbianes la igualtat d’accés a les tècniques de reproducció assistida”.
Segons Comín, el protocol es basa en tres principis bàsics: autonomia, dignitat i intimitat. A més, distingeix dues vies diferenciades a l’hora d’accedir al servei: les dones que tenen problemes de fertilitat i les que no. És a dir, l’únic motiu diferencial és clínic i no es fixa en altres aspectes.
“S’ha de canviar el paradigma heteropatriarcal i heterosexista de les lleis, hi ha altres possibilitats i formes de família. No podem, com s’ha fet durant segles, mirar la sexualitat i la reproducció des del mateix punt de vista”, ha declarat l’activista Eugeni Rodríguez.
Per tal de donar resposta a la previsible demanda que ocasionarà aquesta ampliació i evitar que s’allarguin les actuals llistes d’espera -a desembre de 2015 el temps mitjà per una fecundació in vitro era de 22 mesos- es reforçaran els recursos. Per exemple, pel que fa a la tècnica d’inseminació artificial, es doblaran els centres que l’ofereixen a Catalunya, passant dels 8 hospitals de referència actuals a una quinzena. En qualsevol cas, Comín ha assegurat que a partir de dilluns mateix les interessades podran demanar ser incloses en les llistes d’espera a través de la porta d’entrada al circuit, que són les unitats d’ASSIR (Atenció a la salut sexual i reproductiva) que hi ha en alguns Centres d’Atenció Primària (CAPs).
La llarga lluita de les entitats per l’equitat
El protocol arriba un any i mig després que s’aprovés la llei durant la passada legislatura, període durant el qual diverses entitats que acompanyaven aquest divendres al conseller de Salut Toni Comín en la presentació han lluitat perquè fos una realitat. “El mèrit és d’ells, aquí hi ha hagut durant anys una campanya feminista pel dret a la reproducció assistida i una llei per lluitar contra l’homofòbia [la 11/2014]. Sense aquesta campanya o aquesta llei avui no estaríem aquí”, ha reconegut el conseller.
“El que hem fet avui és donar compliment a un fet que hauríem d’haver viscut fa mesos -des de l’Octubre de 2014-. Per aconseguir-ho hem hagut de sortir al carrer i fer denúncies perquè hi ha hagut dones que no han pogut exercir a aquest dret”, ha recordat Eugeni Rodríguez.
Una d’aquestes lluites s’ha fet des del col·lectiu feminista Ca la Dona, que aquest divendres ha celebrat el nou protocol “perquè està esmenant una situació de discriminació i vulneració de drets fonamentals”. “També estem contentes perquè agafa aquesta visió feminista que estàvem intentant aportar però queda molt treball per fer perquè es posi en pràctica, s’apliqui als centres i es difongui la informació”, han assegurat.
De fet, amb el nou protocol es materialitza també el compromís recollit en el Pla de Xoc presentat per Junts pel Sí ja que garantir l’accés en la reproducció assistida era un dels punts del pla que rescatava precisament la proposta ja aprovada en una moció durant la legislatura 2012-2015.
El magistrat que lidera la investigació sobre el cas Innova, Diego Álvarez de Juan, demana 8 milions d’euros de fiança a la vintena d’investigats (antics imputats) en la peça 1 del cas, que té a veure amb la creació de l’empresa d’investigació nutricional Shirota l’any 2007. Segons la interlocutòria feta pública aquest dimecres i per la qual s’aixeca parcialment el secret d’aquesta peça, es mantenen els investigats per la seva presumpta participació en «delictes de prevaricació, malversació de fons públics i blanqueig de capitals». Entre els investigats hi ha l’exalcalde socialista de Reus, Lluís Miquel Pérez, l’exdirector d’Innova i expresident de l’Institut Català de la Salut Josep Prat o la llavors directora econòmica i financera de l’hòlding municipal Ester Ventura així com exregidors del PSC, ERC i ICV. Tots ells disposen de termini fins al 30 de setembre per aportar les quantitats sol·licitades.
L’aixecament parcial de la peça correspon concretament a la creació i finançament presumptament delictiu de l’empresa Shirota Functional Foods S.L., presidida per Carles Manté, que havia estat director del Servei Català de la Salut. La investigació es fixa en la constitució per part d’Innova d’aquesta mercantil i també en l’aval que l’Ajuntament de Reus va concedir -a través d’Innova- a Shirota per valor de tres milions d’euros. Aquesta quantitat era la que necessitava una altra empresa, la privada La Morella Nuts, per dur a terme un projecte d’investigació a través del programa CENIT (llançat el 2006 per estimular la cooperació público – privada en investigació industrial) i gaudir d’una subvenció que el Ministeri de Sanitat li havia atorgat.
S’afiança la tesi, segons el magistrat, que Shirota «va ser un instrument que l’Ajuntament de Reus va posar en mans d’una empresa privada [La Morella Nuts] perquè aquesta es beneficiés d’una subvenció pública». A més, l’Ajuntament de Reus ha hagut d’assumir els deutes de la societat privada (Shirota) -ara ja liquidada- després que aquesta fes fallida i per això hi hauria un presumpte delicte de malversació de fons públics.
Segons el jutge, l’aval no complia l’interès públic necessari i la participació d’Innova en la creació de l’empresa Shirota es va fer seguint un procés d’opacitat i sense sotmetre’s a informació pública, ja que segons la llei la fundació o la participació en el capital d’altres societats -com era el cas de Shirota- exigia l’autorització expressa i l’aprovació per part del Ple de l’Ajuntament. «A Innova hi havia un evident interès en que tot es fes en l’opacitat absoluta», s’assegura en la interlocutòria. A més el jutge també afirma que l’objecte social de Shirota -establiment de metodologies pel disseny d’aliments, entre altres- «no és una activitat connexa, complementària ni accessòria de l’objecte social d’Innova». D’altra banda, en el text s’afirma que la participació d’Innova a Shirota s’hauria d’haver limitat en qualsevol cas al finançament del 40% del capital social (i no del 100% com va ser), que és el percentatge de participació municipal en la mercantil.
«Ignorància deliberada dels implicats»
De les declaracions dels investigats, el jutge destaca en la interlocutòria que molts d’ells asseguraven que la Junta General d’Innova – on es va votar la creació de Shirota- i el Ple de l’Ajuntament eren el mateix. Sobre aquesta afirmació el magistrat matisa que tot i que els membres eren els mateixos, «les funcions, els requisits i els efectes de les seves decisions en cada cas són molt diferents». A més, assegura que del seu vot afirmatiu que dóna llum verda a Shirota sorgeixen els motius per a la imputació, «desconeixement palmari i presumptament dolós de la legislació local de la qual eren representants públics, democràticament escollits».
Segons el text, «tots els fets investigats estan informats per una presumpta ignorància deliberada dels implicats que van permetre en l’exercici d’aquesta que diversos milions d’euros sortissin de les arques municipals cap a Shirota amb la finalitat d’acabar engrossint el patrimoni de La Morella Nuts».
El control sobre Innova, «estrangulat pel poder polític»
En aquest sentit apunta a Josep Prat, Ester Ventura i Natalia Torrell així com també Lluís Miquel Pérez com «les figures essencials d’un entramat d’empreses municipals que presumptament estava dissenyat perquè no hi hagués cap tipus de control».
De fet, de les declaracions de l’interventor de l’Ajuntament el jutge dedueix «que les possibilitats de control sobre Innova estaven estrangulades pel poder polític, ja que el volum de l’empresa municipal no es veia correspost amb la dotació dels mitjans humans necessaris a la intervenció de l’Ajuntament». En l’actualitat hi ha 14 peces separades incoades, a més de la peça principal i la suma d’imputats ascendeix a més de 110. La investigació sobre el cas Innova va començar arran d’una denúncia presentada per la CUP de Reus.
Per entendre la que ha liat De Alfonso amb la famosa frase seva ‘Els hi hem destrossat el sistema sanitari’, provocant interpretacions interessades de polítics que, amb diferents dosis d’ignorància i de mala fe, tenen més interès a treure’n partit que a explicar veritats, faríem bé de distingir entre els conceptes de sistema i model sanitari, de sanitat i de salut. D’aquesta última, ningú no n’ha parlat, potser perquè és el concepte més ample i inabastable que hauria de ser l’objectiu de totes les polítiques. Podríem trobar que destrossar un determinat sistema sanitari fos el més favorable per a la salut.
Catalunya, per molt que tingui transferides les competències sanitàries des de 1981, no té un sistema sanitari propi. Hi ha aspectes bàsics, el model de finançament només n’és un, que depenen de l’estat espanyol. Existeix una llei general de sanitat que teòricament condiciona tot l’Estat. Les qüestions relatives a la propietat dels centres construïts per l’antic INP, ara gestionats per l’ICS, i les incidències en el desenvolupament de la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL) demostren aquesta falta de sobirania necessària per tenir un sistema sanitari propi.
El que va fer Catalunya, desobeint l’esmentada llei general, no només amb el consentiment sinó amb la col·laboració dels partits que han ostentat la dèria espanyolista al llarg dels anys, com ja vaig explicar l’any 2010 en el capítol referent a Catalunya del llibre ¿Por nuestra salud?, va ser crear el seu propi model de gestió, el que sempre s’ha conegut com a model sanitari català. No va ser obstaculitzat perquè era un experiment neoliberal, basat en el model thatcherià, que convenia a totes les elits, a les elits comerciants de sempre i a les noves elits gerencials. Ans al contrari, va ser adaptat i traslladat a l’Estat amb la Llei 15/97 que, com ha criticat sempre CASMadrid, obria la veda de les privatitzacions. Aquí ja teníem el nostre propi model de privatització, fet que no va ser obstacle al total suport de CiU a aquesta llei.
És evident que l’expressió de De Alfonso no només demostra la seva ignorància en aquestes qüestions, sinó que és atrevida perquè el PP només pot estar en contra del sistema o model sanitari que patim per nimietats, pel repartiment del pastís, per l’»y tú más», i hauria fet arribar a De Alfonso un avís, «vigila què destrosses», si no quedés sobreentès que simplement es tractava d’evidenciar que a Catalunya també existeix la corrupció. I si no, que algú ens expliqui quin va ser el pacte entre el Govern de Mariano Rajoy i el nostre Boi Ruiz que permet que els gerents dels nostres consorcis segueixin cobrant per sobre de les possibilitats que els donava l’esmentada LRSAL, per posar un cas.
De Alfonso parlava doncs de model de gestió, no de sistema sanitari, ni molt menys de la sanitat, com li va imputar el representant de JxS en la seva intervenció parlamentària amb evident mala fe, amb una rebequeria que clarament buscava un boc expiatori per a les malifetes sanitàries pròpies. I no en parlem del tuit de la diputada Montserrat Candini que acusava Albano Dante de ser un simple portaveu de l’ara maleït director de l’OAC. Com evidencien les declaracions dels meus amics David Vidal i Albano, ambdues recollides al recent escrit d’aquest últim a Crític, i la intervenció de Benet Salellas al Parlament (minut 5:25), el paper de De Alfonso en la persecució de la corrupció ha estat ínfim i a més ens ha sortit caríssim. Una de les activitats que més m’enorgulleixen és haver treballat conjuntament amb en David i l’Albano en múltiples investigacions i publicacions. Va ser en aquella gloriosa època que vaig construir un gran mapa de relacions que desprèn la pudor del nostre model sanitari.
Preocupant és la reacció dels líders d’ERC en relació a la conspiració de De Alfonso i Fernández Díaz. El candidat Rufián es va fer ressò, massa irreflexivament, de la incitació d’Alfred Bosch a exposar als centres sanitaris la frase de De Alfonso. La iniciativa ignora o contradiu el pensament amplament majoritari, per no dir unànime, entre la gent que lluitem contra les retallades sanitàries i per una sanitat 100% pública que precisament planteja l’abandonament del model sanitari català, un model que ha estat posat seriosament en qüestió després de tants anys de consens amb el mercat relacional (pàg. 18) establert amb la sanitat a Catalunya. Molta d’aquesta gent és la que menysprea el procés d’independència perquè desconfia d’una Catalunya on realment es pugui decidir en tots els àmbits de la vida, del ‘primer la independència i després ja veurem’, perquè veu que les cartes estan marcades.
Hagués tingut més lògica que ERC, en comptes de centrar-se en aquestes confuses referències al sistema sanitari, hagués exigit responsabilitats a CDC pel paper jugat per Germà Gordó, com apunta en Lluc Salellas, tant en el nomenament del director de l’OAC com en la suposada operació per posar Gordó al capdavant del país. I és tant absurd com intranscendent intentar esbrinar si va ser una maniobra seva o de la seva esposa, que li volia regalar la presidència del país. Són aquestes operacions fosques, i no els dubtes raonables que planteja la CUP, les que haurien de fer desconfiar a ERC de la viabilitat del procés, perquè és CDC i no la CUP qui el subordina a interessos bruts.
Llàstima que ERC segueixi ocupada a continuar donant peixet a una CDC moribunda, fins i tot amb concessions que perjudiquen la nostra salut com el nou BCN World, paradigma d’un model de desenvolupament indesitjable per a una Catalunya independent. Llàstima que segueixi atenent els seus compromisos amb els fons de capital risc, creadors de misèria, com demostra el fet que Comín ni tan sols hagi penalitzat encara la multinacional Transport Sanitari de Catalunya, SA, pels seus evidents incompliments, sinó que, ans al contrari, consideri que ha complert amb la transparència exigida pel Parlament amb la patètica «Anàlisi dels resultats inicials del desplegament del Model de transport sanitari integral». O dient, en seu parlamentària, el disbarat que l’ICS no convocarà places per la no aprovació dels pressupostos. Estem veient clarament que Espanya és irreformable, però també que Catalunya serà independent amb transparència o no ho serà.
Jaume Padrós és metge d’Atenció Primària i compagina la seva tasca assistencial amb la presidència del Col·legi de Metges de Barcelona (COMB) des del febrer de 2014, quan va ser escollit tot i que ja feia anys que hi estava vinculat. Padrós havia estat també diputat per CiU al Parlament entre 1989 i 1995, període durant el qual va ser ponent de la LOSC (Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya), la llei que va aprovar-se el 1990 i per mitjà del qual es consolidava el sistema de provisió mixta actual. Parlem amb ell sobre temes que estan sobre la taula de l’actualitat, com la remodelació o no del sistema sanitari, el pes de l’atenció primària, la pròrroga pressupostària, les llistes d’espera, les Entitats de Base Associativa (EBA), la formació i la precarietat dels metges o les recents filtracions de les declaracions de l’exdirector de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC).
Fa dos anys i mig que és al capdavant de la presidència del COMB. Quins són a parer seu i també per l’experiència d’aquest temps, els principals reptes o reclams de la comunitat mèdica?
La crisi econòmica, l’ofec financer i el tracte fiscal que està rebent el nostre país posen els serveis públics al límit però el sector privat, l’assegurador, també està en una situació que està patint la crisi. Al sector públic hem patit un 20% de retallades en els pressupostos des del 2010 que es van haver de fer de forma abrupta. Si la població no s’ha vist més ressentida és pel compromís dels professionals, perquè han anteposat sobre el seu compromís ètic la preservació de la qualitat assistencial però sobre la base d’empobrir-se molt més. Els metges d’aquí ja eren els pitjors pagats de la Unió Europea i el que tenim ara és molta precarietat tot i que hi ha poc atur, com mostra un estudi que vam presentar fa unes dies. La meitat dels menors de 45 estan en contractes temporals o precaris, hi ha gent que està fent 30 o 40 contractes anuals. Volem un sistema d’excel·lència però no podem pagant sous indignes. Amb tot aquest no és el principal problema, el principal problema és la manca d’inversions en el sistema públic. Hi ha països que dediquen més recursos del seu PIB a la sanitat pública i tenen sistemes d’avaluació que els fan avançar més. Aquí, en canvi, estem encallats en debats -alguns estèrils- quan el sistema sanitari és el servei públic més ben valorat pels ciutadans.
Amb tot, considera que el sistema sanitari català s’hauria de redefinir en algun sentit? Alguns han posat el debat sobre la taula.
Després de 30 anys és sorprenent i desconcertant el debat sobre redefinir el model. En els països més avançats d’Europa que tenen sistemes universals com el nostre, com Alemanya, Suècia, Noruega… el debat no està en la titularitat dels centres que presten el servei sinó en l’eficiència i els resultats en funció dels centres. Per tant, en el que ens hem de fixar és en com es destinen els serveis públics, com es gasten i quin servei rep el ciutadà. Tot i que estem en una situació millor que molts països i hem avançat amb eines com l’AQuAS (Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya) però hi ha hagut un debat molt contaminat i una intencionalitat de presentar el sistema sanitari català com un sistema corrupte amb disfuncions. Hi havia disfuncions però s’ha guanyat en transparència i en elements d’avaluació i no crec que hi hagi cap servei públic a Espanya que tingui el nivell de control i transparència que té ara el sistema sanitari. Estem tornant a un debat [el del model sanitari català] que en el seu moment, quan es va presentar la LOSC, va aconseguir un consens polític molt gran: des d’ICV, PSC, ERC… i ara paradoxalment tornem 30 anys enrere per discutir sobre la titularitat. El que ens preocupa no és diferent del que preocupa a la societat: la sostenibilitat i la viabilitat del sistema sanitari, sobretot públic.
Com veu el fet de treure de la xarxa pública aquells centres amb ànim de lucre, com per exemple la Clínica del Vallès?
No entenc tant soroll per aquest tema quan en realitat, insisteixo, estem molt preocupats perquè la manca de recursos està generant moltes tensions al sistema. Generar tanta expectativa i tanta pressió sobre el sector sanitari acaba perjudicant els sectors més desfavorits. Quan tens un sistema públic tant al límit el que té recursos econòmics o té una mútua pot buscar-se una alternativa però el que no acaba sent el principal perjudicat, per tant reclamo que hi hagi voluntat de tots els partits polítics perquè es posin d’acord perquè hi hagi més recursos. S’han de col·locar més recursos i consensuar la cartera de serveis per decidir com prioritzar-los.
Durant les retallades a la pública grups com IDC Salud -ara Quirónsalud- han augmentat el seu negoci [segons dades de Metges de Catalunya les contractacions del CatSalut al grup privat IDC van augmentar de 71,1 milions el 2010 a 82 milions el 2013]. No sé si podem parlar fins i tot del monopoli d’IDC pel que fa al sector privat.
D’aquest monopoli ja en fa un any i l’únic que ha anat a la Comissió Nacional del Mercat i la Competència (CNMC) per denunciar el possible monopoli en el sector privat que suposava l’oferta de llits privats a la ciutat de Barcelona sóc jo, cap mútua, cap patronal, cap partit polític. Dissortadament la Comissió ha dit que aquí no hi ha cap monopoli. El COMB no es ficarà amb això [si s’ha de treure l’afany de lucre], si s’ha de treure s’ha de treure, això que ho decideixin els gestors, però des del COMB diem: avaluem-ho i fem-ho transparent. S’ha d’avaluar l’eficiència, avaluar resultats i veure si és veritat que les coses fetes d’una manera o d’una altra són satisfactòries per al ciutadà i suposen un estalvi. En el cas de l’Hospital Sagrat Cor, per exemple, en el seu moment els sindicats van pressionar la mateixa Generalitat perquè deixés que IDC Salud es comprometés a gestionar-lo.
Des de fa unes setmanes sabem que no tindrem nous pressupostos aquest 2016. El COMB i els altres col·legis de Catalunya van traslladar-li al conseller abans en una reunió mantinguda amb ell que no es podia posar més pressió al sistema si no hi havia més recursos.
Un país que no té pressupostos és una frivolitat, no podem anar generant expectatives de què baixarem les llistes d’espera pagant el que s’està pagant i això se li ha d’explicar al ciutadà. Als països democràtics avançats al ciutadà no se l’infantilitza, se li diu: vostè vol més? Doncs es decideix posar més impostos o reorganitzar les prioritats. Però, per exemple, pel finançament del tractament de l’Hepatitis C la conselleria va haver d’endeutar-se l’any passat. Estem en una situació molt crítica; amb les llistes d’espera per exemple –que és un instrument per regular fluxos que tenen tots els països del món– el problema no és que un senyor estigui un mes en llista d’espera, és si per aquella patologia té sentit que estigui un temps determinat esperant o no. Hi ha fórmules que haurien de ser com a mínim plantejables.
Per alleugerar les llistes?
Per alleugerar les llistes i per millorar el finançament.
Com per exemple?
Hi ha països que han introduït elements de copagament. Jo només dic que se’n parli, no és que hi estigui a favor o en contra. M’estimo tant el sistema sanitari públic que demano que posem tota la imaginació per generar recursos. Malgrat que el sistema sigui universal considero que aquells que tinguin més recursos econòmics potser haurien de pagar més i s’hauria de preservar les persones amb unes rendes més baixes i els malalts crònics. No ho sé, algú ho ha d’estudiar, però hem de buscar fórmules. Alguns s’estan escarrassant per generar recursos i aquí estem en un debat sobre uns centres que representen el 0,3% del pressupost.
Padrós al seu despatx al COMB. / SANDRA LÁZARO
Vostè és metge de família. L’Atenció Primària una de les àrees més castigades per les retallades. Quin paper hauria de jugar la primària els pròxims anys?
Des que vaig acabar la carrera sempre he sentit que ha de ser la porta d’entrada al sistema sanitari però o s’empodera de veritat i es dóna capacitat i eines d’autonomia i autogestió clínica i econòmica als equips professionals o no serà una realitat. Models d’autogestió suposarien un estalvi directe pel ciutadà i es millorarien els mecanismes d’eficiència.
Precisament sobre el model de gestió, un article publicat al diari El País posava el focus de la polèmica sobre les Entitats de Base Associativa (EBA), autogestionades pels professionals, ja que segons l’article «han acabat per ser un gran negoci per un reduït grup de metges».
El model de les EBAs és el model que tenen els anglesos o els danesos, que és organització feta pels professionals que en el cas del nostre país hi ha estudis que mostren que entre els millors sistemes des del punt de vista assistencial, amb un pressupost fix i traçat prèviament està entre els més valorats de Catalunya pels pacients. A més, els professionals estan més contents i és un estalvi per l’erari públic. Hauríem de definir el que és lucre però acceptant que hi havia dos o tres casos en què hi ha pogut haver lucre i genera unes diferències de lucre entre els professionals, com a president del col·legi no puc defensar-ho perquè jo sempre vaig defensar un model de base i d’essència cooperativista en què els professionals han d’estar ben remunerats, no com se’ls paga en alguns llocs de l’administració. Ara jutjarem les EBAs per algun cas? No, però jo ja he dirigit una carta a ACEBA [l’Associació Catalana d’Entitats de Base Associativa] per demanar-los-hi la implementació d’un codi de bon govern que eviti aquests tipus de situació. Un model d’EBA suposaria gairebé un estalvi de 1.000 milions d’euros a l’erari públic i amb això potser hauríem evitat les retallades en l’Atenció Primària.
Un altre tema és la reivindicació d’un decret català que reguli la prescripció i l’ús de medicaments per part de les infermeres. Comín ha promès un decret català i s’ha compromès a buscar el consens entre col·lectius, des del COMB hi ha hagut converses en aquest sentit des de llavors?
Moltes, i si aquí no hi ha hagut conflicte és perquè tots hi hem posat seny. Hem posat tot el que està al nostre abast per no generar confrontació i generar bon clima. El posicionament del COMB sempre ha estat trobar elements de consens i de respecte, primer al que ha estat l’evolució del mateix col·lectiu d’infermeria a l’hora de poder dur a terme un tipus d’activitats que els hi són pròpies i que ningú els hi discuteix. Per exemple, que les infermeres puguin prescriure o indicar el material de cures que utilitzen, aquí no hi ha discussió i és desconcertant que no s’hagi fet fins i tot a nivell d’estat. Després hi ha els productes subjectes a prescripció mèdica que no es poden fer de forma aïllada, s’ha de fer en el marc dels equips, no pot ser que tinguem dues línies de prescripció independents. El conseller ara ha avançat un text en el qual crec que ens posarem tots d’acord. Estic convençut que arribarà a bon port.
Respecte als estudis de medicina, alguns metges consideren que s’haurien d’actualitzar i que assignatures residuals com l’empatia o la comunicació o fins i tot l’antropologia social haurien de tenir més pes. Què n’opina?
Nosaltres hem convocat el III Congrés de la professió mèdica i una de les ponències parla de quin és el metge que la societat necessitarà el segle XXI. Només mirem l’aspecte acadèmic, als Estats Units per exemple valoren molt l’entrevista i quines són les inquietuds i les activitats que fa aquell estudiant de medicina. Per exemple, es valora molt l’activitat comunitària i aquí només valorem la nota i això és un gran error. Potser estem descartant un perfil de professional i acceptant un perfil de professionals que no és el metge que necessitem, necessitem un metge que reuneixi coneixement i empatia. A les facultats s’ensenya poc d’empatia o de bioètica, per exemple, s’ha de repensar en funció del que la societat reclama. La universitat també és dels sectors que els hi costa més canviar.
Padrós durant l’entrevista. / SANDRA LÁZARO
Després que es publiquessin les converses mantingudes entre Daniel de Alfonso i Fernández Díaz vostè va escriure un post al seu blog en què assegura que voler «destrossar» el nostre sistema sanitari és un insult gravíssim i mostra una manca d’ètica total per part de qui el formula i el practica tanmateix no fa referències als casos de corrupció dels quals parla implícitament De Alfonso, com el cas Bagó o Innova.
El cas Innova no és un cas de corrupció sanitària. El cas Bagó, si és cert que el condemnin. El sistema sanitari no se l’ha carregat ningú sortosament. Durant molts anys aquí hi ha hagut una campanya dient que el sistema sanitari era un sistema ple de corrupció i això s’ha dit des d’instàncies de partits polítics, alguns mitjans, etc.
En qualsevol cas la justícia està investigant alguns casos en què hi ha involucrats exalts càrrecs del sistema públic, com en el cas Innova.
Ja, però quantes sentències hi ha? Jo parlo de fets i el que jutjo és que un senyor que ha de lluitar contra el frau i un senyor que és ministre de l’interior es trobin per conspirar. Per mi, que em trenquin la confiança amb els meus pacients i que es carreguin el sistema sanitari català és que és carregar-se el país. Jo si em volgués carregar un país em carregaria el sistema sanitari, que és el que dóna més sentit de progrés, cohesió a la societat. A mi em rebel·la que hi hagi gent que vulgui donar lliçons de què és el que genera més confiança i ho trobo un despropòsit tot plegat. Si hi ha dos o tres casos de corrupció que es depurin responsabilitats però que hi ha hagut gent que ha avesat tot el seu discurs polític i mediàtic en aquests dos o tres casos també és cert. El que jo vaig expressar en el meu blog és el que pensa la immensa majoria dels professionals sanitaris: que s’ha maltractat el sistema, que els polítics han maltractat el sistema. Ha costat molt construir això, així que si hi ha algú que es vulgui carregar el sistema sanitari em tindrà a mi de front com a president del COMB. Ara, el que és greu no és el que tu em preguntes sinó aquests fets.
Ahir llegia als diaris que el Departament de Salut tanca el 13,1% dels llits hospitalaris públics a partir de l’1 de juliol i fins al mes de setembre. La notícia s’ha convertit en habitual, gairebé com les mosques i la calor, i tothom assumeix la inevitabilitat d’aquesta decisió com si fos un axioma indiscutible el fet que amb l’arribada de les altes temperatures i les vacances (dels sanitaris i dels potencials pacients) la demanda sanitària disminueix de forma dràstica i, per tant, cal reduir l’oferta assistencial. En el terreny sanitari se segueix la dinàmica general del país, centrada en el funcionament alentit de tots els serveis durant l’estiu, una mena de paràlisi que no es recupera, totalment o parcialment, fins ben entrada la tardor.
És cert que determinades malalties tenen més incidència durant l’hivern, com per exemple les que afecten l’aparell respiratori, i també ho és que una part de la població abandona els seus llocs de residència habitual i se’n va de vacances a llocs més o menys allunyats. Però no puc deixar de pensar que la causa principal del tancament de llits durant l’estiu rau en altres esferes més relacionades amb la necessitat d’estalviar diners sense parar-se a pensar en alternatives planificadores i de gestió que podrien generar beneficis i satisfacció als ciutadans.
Els polítics i gestors deuen pensar que si els usuaris ja tenen assumit que les llistes d’espera són cada cop més llargues, podria no ser adient escurçar-les massa i generar falses expectatives si, per exemple i aprofitant que la demanda d’ingressos urgents disminueix durant l’estiu, es fes una programació més intensiva de proves, tractaments i intervencions quirúrgiques de les malalties cròniques amb major espera. També deuen pensar que si els malalts ja saben que les habitacions són de dos o tres llits tampoc és qüestió de «premiar» els que ingressen durant l’estiu i proporcionar-los «suites» amb aire condicionat. No, és més just que tothom estigui en les mateixes condicions i comparteixi, com a l’hivern, habitació amb dos o tres malalts més.
També és cert que els sanitaris tenen dret, i a vegades necessitat, d’agafar vacances durant els mesos d’estiu i que pot tenir les seves dificultats trobar professionals que els substitueixin. Però en aquest cas tampoc puc deixar de pensar que no es fan els esforços suficients per planificar de forma més esglaonada les vacances del personal. S’estableix una mena d’espiral en què el punt de partida és la necessitat de disminuir l’oferta de serveis (per garantir, això sí, la sagrada i màxima eficiència) i a partir d’aquest punt el gestor es deixa arrossegar per la inèrcia i tanca llits, disminueix l’activitat programada i no es preocupa massa de com fan les vacances els sanitaris.
Fins ara hem parlat de la part «nuclear» del sistema sanitari, l’hospital d’aguts, però el problema afecta també als més «secundaris» serveis d’atenció primària i comunitària i altres ambulatoris relacionats, encara que amb matisos diferenciadors. En aquest àmbit l’assistència és menys susceptible de ser programada. Per altra banda, malgrat que es pugui treballar en equip, els professionals han d’atendre la seva consulta pròpia. Si, com és freqüent, no es contracten els substituts suficients és molt possible que un professional hagi de fer, a més de la seva consulta, la del company que es troba gaudint de les seves merescudes vacances. Jo sempre he estat contrari a la contractació de substituts en els equips de primària i penso que, igual que als hospitals, els companys haurien d’assumir l’activitat del que està de vacances, això sí, rebent la compensació econòmica i/o horària corresponent per aquesta tasca suplementària durant el període d’estiu. La contractació de substituts, d’alguna manera, «castiga» al malalt que ha de consultar durant l’estiu a impedir-li contactar amb el seu metge de referència habitual.
En temps de crisi com l’actual cal considerar amb molta cura el destí final dels recursos públics. Evitar el malbaratament és una de les primeres obligacions ètiques i polítiques dels governants. Feta aquesta afirmació cal no oblidar que la persecució obsessiva de l’eficiència pot ser generadora d’ineficiència, no solament econòmica sinó també social en la mesura que s’oblidi el necessari equilibri entre la despesa i el benefici personal i col·lectiu generat. No estaria de més que, almenys durant les seves vacances, els polítics i gestors dediquin una estoneta a pensar en si continua sent un axioma que el tancament de llits hospitalaris sigui la principal decisió eficient de l’estiu.
El nou conveni d’inversions 2016-2023 per la millora de les infraestructures sanitàries a la ciutat de Barcelona, que preveu actuacions com construir nous Centres d’Atenció Primària (CAP) o fer ampliacions i reformes en centres com l’Hospital Vall d’Hebron, entre altres, tindrà un finançament de 187 milions d’euros. La majoria de les 37 actuacions en les què es concreta el conveni són obres d’ampliació, construcció o reforma estrictament d’equipaments sanitaris que està previst enllestir abans de 2020 -algunes com el CAP de Gràcia o les obres a l’Hospital del Mar ja estan en marxa- tot i que el marge per completar-les totes s’estén fins al 2023.
El conveni és fruit d’un acord entre l’Ajuntament de Barcelona i el Departament de Salut, a través del Consorci Sanitari de Barcelona -l’ens on comparteixen taula les dues institucions i on poden arribar a consensos en matèria de salut i equipaments a la ciutat– i posa especial èmfasi en atacar les desigualtats en salut a la capital catalana. «Estem davant d’un dels principals acords de mandat per una de les prioritats evidents de la ciutadania: la salut», ha assenyalat l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau al costat del conseller de Salut Toni Comín, amb qui s’han felicitat per la feina conjunta i els esforços de cooperació per avançar en matèria de salut.
Atacar les desigualtats en salut
«Les desigualtats tenen un impacte directe en la salut», ha apuntat Colau, que ha recordat que a l’octubre es va fer un informe sobre les desigualtats en salut a la ciutat de Barcelona en què ja es va detectar en quins barris era prioritari actuar. Segons aquest informe, en 18 dels 73 barris de Barcelona les dificultats socioeconòmiques es tradueixen en problemes de salut i indicadors com l’esperança de vida varien molt en funció del barri; entre Pedralbes i Torre Baró, per exemple, hi ha onze anys de diferència en l’esperança de vida.
Dels 187 milions previstos, el 77% seran inversions en «barris prioritaris», que es concretaran en 20 actuacions. Ja en una entrevista amb aquest diari la comissionada de Salut a l’Ajuntament, Gemma Tarafa, avançava que es posaria un accent especial a Nou Barris, Ciutat Vella, Sant Martí i Sant Andreu. «Hem de ser capaços de lluitar contra les causes de les desigualtats en salut però també contra les conseqüències», ha afegit Comín.
Millores també en salut mental i atenció sociosanitària
Les principals actuacions es concentren en quatre grans àmbits: l’atenció especialitzada (71% del pressupost), l’atenció primària i comunitària (13%), l’atenció sociosanitària (11%), l’atenció a la salut mental i les addiccions (6%). Quant al primer, s’aposta per continuar amb la millora dels hospitals de la ciutat. Destaquen per exemple l’ampliació de les urgències de Traumatologia de l’Hospital Vall d’Hebron, on també s’equiparà amb nou material el Bloc Quirúrgic i la UCI i es millorarà l’Àrea Maternoinfantil. A més, s’enllestiran les noves urgències de l’Hospital del Mar i una nova maternitat, i a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau es construirà un nou edifici de recerca.
En matèria d’atenció primària el pla inclou la construcció de 4 centres nous: el CAP Barceloneta, el CAP Fort Pienc -Eixample Dreta Sud, el CAP Badal i el CAP Parc i Llacuna del Poblenou. També es remodelaran centres com el CAP Bon Pastor, que incorporarà un espai per activitats de salut comunitària, i s’adequaran els CUAPs de Ciutat Vella i Gràcia, entre altres.
Per primera vegada un conveni d’aquest tipus inclou els centres d’atenció i seguiment a les drogodependències (CAS) amb l’ampliació del CAS Fòrum i el CAS de la Barceloneta així com els nous centres CAS Baluard i CAS Nou Barris -actualment a Barcelona hi ha 19 centres que donen assistència en l’àmbit d’atenció a les drogodependències. En salut mental destaquen nous espais dels centres de salut mental de l’Eixample, que està previst que s’integrin a les instal·lacions del CAP Manso.
En atenció sociosanitària, un àmbit en què bona part de l’activitat queda en mans d’entitats privades amb ànim de lucre -segons un informe de l’Ajuntament- destaca la previsió de construir un nou centre públic per apropar places sociosanitàries a l’Àrea Integral de Salut Barcelona Esquerra -encara no s’ha decidit la ubicació exacta- així com també la reobertura de 65 llits del Centre Fòrum i l’adequació d’un nou espai de rehabilitació ambulatòria després que fa uns mesos la comissionada de Salut denunciés que «té 150 llits tancats mentre es deriva finançament a sociosanitaris amb ànim de lucre».
Menys finançament però més esforços municipals
Dels 187 milions compromesos, la Generalitat n’aporta 116 (62%) i l’Ajuntament de Barcelona 45 (24%) mentre que els restants provenen entre d’altres d’entitats proveïdores de serveis sanitaris. El total de finançament suposa en termes comparatius menys que l’anterior conveni 2008-2015- que preveia 237 milions d’euros més 300 milions per la remodelació de l’Hospital Sant Pau. Comín ho ha justificat pel context en què es va dissenyar ja que «era situació d’expansió pressupostària», ha afegit. Preguntat per l’origen de la partida que aporta la Generalitat i si aquesta corre perill -en el context de pròrroga pressupostària actual- el conseller de Salut ha sortit al pas de la pregunta i ha assegurat que els diners compromesos ja estan compromesos tot i que no ha donat més detalls. Amb tot l’aportació que fa el consistori sí que suposa un major esforç pressupostari en relació al govern municipal de Jordi Hereu, que llavors només va dedicar-hi 16 milions d’euros, ha recordat Ada Colau. A més, com ja va informar aquest diari, del pla anterior, el conveni 2008-2015, només s’haurien finalitzat un 55% dels projectes previstos.
De moment, fora del pla i pendent que se n’aprovi la viabilitat en comissions específiques hi ha altres obres com la segona fase d’obres del Mar, el nou edifici de consultes externes de Vall d’Hebron o l’ampliació de l’Hospital Clínic així com sis o set CAPs a reformar o construir. La comissionada de Salut de l’Ajuntament, Gemma Tarafa, ha explicat que cada any es farà com a mínim una reunió de seguiment del pla que preveu el conveni 2016-2023, un pla que assegura, s’ha fet tenint en compte projeccions de població dels propers anys i els plans urbanístics. «Si cal, es reorientaran passos durant el conveni», ha assenyalat Tarafa.
Arriba l’estiu i com cada any el Departament de Salut de la Generalitat disminueix l’oferta de serveis als centres sanitaris púbics. Aquest any es tancaran de mitjana 1.800 llits d’hospital durant tot l’estiu, d’un total de 13.718 que estan operatius a tot el territori. La mesura es va començar a implementar el passat 1 de juliol i estarà vigent fins a finals de setembre.
L’any passat Salut va tancar 1.883 llits d’un total de 13.297. Això significa que el 2015 van estar en actiu el 85,9% del total dels llits i aquest any hi estaran el 86,9%.Lleida és el territori més afectat per aquesta mesura. En total estaran disponibles el 76,9% del total dels llits. Li segueix Terres de l’Ebre (79%), Catalunya Central (86,3%), Barcelona (87,1%), Girona (88,9%), Tarragona (89,3%) i l’Alt Pirineu que mantindrà el 100% dels llits oberts.
Com sempre el Departament de Salut justifica aquestes mesures per “adequar els canvis que es produeixen durant aquests mesos en la utilització dels recursos assistencials de la xarxa sanitària pública de Catalunya per part de la ciutadania”.
De fet, com a mesura per adequar l’activitat Salut ha decidit reforçar els equips de professionals. En total hi haurà 366 persones addicionals treballant, sobretot en les zones més turístiques, un 20% més que el 2015. Es reforçaran sobretot els equips d’Atenció Primària, en total hi haurà 320 treballadors addicionals, un 9% més que l’estiu passat. També es reforçarà el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) amb 27 ambulàncies addicionals, i un 15% més d’hores de cobertura contractada que l’estiu passat.
“Celebrem en positiu que es tanquin menys llits”, ha valorat el portaveu de Marea Blanca Catalunya, Pep Martí, a Europa Press. Tot i així ha criticat que s’utilitzi l’estiu per tancar plantes i quiròfans, fet que considera paradoxal ja que en algunes zones augmenta el nombre de població a causa d’un increment del nombre de turistes.
Martí recorda que la xarxa publica pateix una situació de cronificació, i ha demanat a Salut que se’n recordi de reobrir els llits al setembre, ja que a Mare Blanca els consta que molts llits no es reobren de forma ràpida passat l’estiu.
Amb tot Salut assegura que aquestes mesures són adaptables a les necessitats assistencials que es produeixin per poder donar una resposta adequada i flexible en tot moment.
Els principals laboratoris que operen a Espanya van pagar al voltant de 230 milions d’euros el 2015 a metges i organitzacions sanitàries entre patrocinis, honoraris, col·laboracions, viatges i manutenció. Així es dedueix de la publicació, empresa per empresa, de les denominades «transferències de valor»: els diners que flueixen des dels laboratoris cap a particulars i entitats. Les firmes expliquen que la meitat va a projectes d’investigació.
És la primera vegada que aquestes empreses han accedit a revelar quants diners destinen a aquestes activitats de promoció, formació o desenvolupament de productes. La primera en el rànquing és Novartis que va fregar els 40 milions l’any passat. Novartis és la titular del famós fàrmac anticoagulant Sintrom i és una potència dels genèrics amb la seva filial Sandoz. El segueix Roche amb 31 milions d’euros i MSD-que ven productes oncològics o de neurociència- amb 28 milions. Les dades provenen de les pròpies signatures en virtut d’un acord de transparència a nivell europeu. Cadascú ofereix els seus càlculs.
Els laboratoris han insistit a l’hora d’aportar aquesta informació que els pagaments són fonamentals per avançar en investigació. Per exemple la suïssa Roche subratlla que va destinar «un 55,5% de les seves transferències a professionals sanitaris i organitzacions a R+D: un total de 17,6 milions». Una dotzena d’empreses sumen aquests centenars de milions. Dels quals més de 60 han anat a parar a professionals.
No obstant això, els pagaments a metges, associacions de pacients o societats científiques han estat assenyalats com un mètode dels laboratoris per afavorir les vendes dels seus productes. Ja fora mitjançant prescripcions mèdiques o recomanacions a col·lectius afectats per una patologia, aquests diners eren comptabilitzats de palanca comercial. «Ara està tot molt més controlat. Cal signar un full per autoritzar que el que et financen es publica», explica una especialista de la sanitat pública madrilenya que ho contraposa a l’època de barra lliure.
Entre els gegants dels medicaments que més han abonat es troben alguns noms que s’han fet famosos com el de la nord-americana Gilead -propietària del Sovaldi- que va gastar més de 12 milions d’euros o AbbVie – desenvolupadora del combinat antiviral Viekirax-Exviera- amb més de 17. Les dues marques han estat al centre de la polèmica de l’accés als costosíssims medicaments contra l’hepatitis C d’última generació (i alta eficàcia).
Altres laboratoris amb transferències molt quantioses són la francesa Sanofi (que gestiona marques conegudes com el Cortafriol, el Dogmatil contra els vertígens o el Amaryl per a diabètics), que voreja els 20 milions, GlaxoSmithKline – locomotora mundial de les vacunes com la de la varicel·la o la tos ferina i propietària del Ventolín- més de 23-, Pfizer (que comercialitza el Tranquimazin o el Orfidal) amb 15 milions o Laboratoris Ferrer que supera els 20 milions pagats. La britànica Astrazeneca va per sobre dels 14,5 milions. El fabricant del famós Prozac, Lilly, també depassa els set milions d’euros.
A les grans xifres dels vaixells insígnia del sector caldria afegir tot el reg que també arriba de corporacions de menor grandària. Un exemple, els laboratoris Servier informen d’unes transferències una mica superiors als 2,5 milions d’euros en total. Un degoteig que se n’anirà a desenes de milions.
Molta informació agregada
Aconseguir publicar aquestes dades ha implicat obtenir el permís dels professionals per aparèixer als registres: «L’autorització ha d’anar amb el teu nom o dins d’un grup de treball», indica un dels afectats. Que l’autorització sigui individual o col·lectiva ha suposat diferències sobre el tipus de dades a les quals les farmacèutiques permeten l’accés.
Encara que en les fitxes de cada empresa apareixen centenars de noms de professionals, la majoria dels fons es mostren de forma agregada. Un exemple: l’alemanya Bayer va destinar 4,9 milions d’euros a professionals el curs passat. Però el detall, professional a professional, no abasta més de 690.000 euros d’aquest total.
Altres laboratoris no ofereixen la suma del que rep cada persona en diferents conceptes. Perquè aquests pagaments remuneran alguna col·laboració, quotes d’inscripció per a cursos, les despeses de desplaçament i allotjament a congressos o honoraris per donar una conferència o participar en un projecte.
Totes les entitats que s’han incorporat a aquesta mesura -una decisió voluntària de les empreses adscrites a la patronal Farmaindustria- han ressaltat que és un pas «cap a la transparència». Des de la britànica GlaxoSmithKline sostenen que oferir aquesta informació ha fet que «treballem amb els metges la prioritat dels quals és la dels seus pacients i la confiança que ells dipositen en les seves decisions sobre la seva cura».
Amb tot, un facultatiu que treballa en un hospital públic de gestió indirecta matisa la situació: «Els laboratoris ara tenen menys diners per gastar. I, a més, no és el mateix un internista que un oncòleg a l’hora de promoure fàrmacs. No costen el mateix».
Arran de les publicacions de les converses entre el Ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz i el fins fa poc director de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), Daniel de Alfonso, s’ha posat de manifest com es poden interpretar, manipular i instrumentalitzar les notícies per tal de treure un profit ja sigui, traient un rendiment o carregant contra altres.
Em refereixo concretament a la publicació del dimecres dia 22 Juny al diari Público, que dóna a conèixer unes converses on De Alfonso afirma a Fernández Díaz: “Les hemos dado en todos los morros con Ramon Bagó, les hemos destrozado el sistema sanitario”.
Primer de tot, cal recordar que el més important de tot el que evoca aquesta notícia és que un senyor amb càrrec de ministre faci servir el seu nomenament per iniciar una guerra bruta amb una part del territori que legítimament fa les seves polítiques, juntament amb el director de l’OAC, paradoxes de la vida, sent aquest el representant màxim d’un instrument que hauria de ser útil per prevenir i lluitar contra la corrupció i que acaba fent frau ell mateix.
Està clar que la primera lectura del que ens ha d’escandalitzar de la notícia ha degut passar molt inadvertida veient els resultats electorals d’aquest 26J, que continuen premiant la tasca d’un absorbit PP per una corrupció generalitzada.
En segon lloc, la notícia ens hauria de disparar totes les alarmes perquè en benefici dels seus càrrecs aquests personatges han iniciat el que es tractava i es tracta d’una conspiració de l’estat espanyol en contra del projecte de sobirania engegat a Catalunya. Interpretació que majoritàriament en territori català ha generat una forta repulsió.
Però de totes les possibles lectures, la que més m’ha sobtat per enrevessada, partidista i, fins i tot, diria per intentar escapolir responsabilitats pròpies sobre una corrupció real que existeix però que intenta tirar pilotes fora, és acusar als que precisament han volgut aclarir els fets de la corrupció sanitària en els responsables de defensar la guerra bruta de l’estat espanyol.
Tant la CUP de Reus en el seu escrit, com el diputat de Catalunya Sí que es Pot (CSQP) Albano Dante Fachín en el seu article s’han hagut d’afanyar a fer aclariment i desmentir de per a qui es treballa quan es treballa per aclarir la corrupció, que és ben diferent amb el fruit que es vulgui treure’n de destapar-la.
Quan es treballa per destapar la corrupció es treballa pel bé del conjunt de la ciutadania, més encara quan l’objectiu del frau és un dret col·lectiu com la sanitat. Afirmar que contribuir a la transparència, així com destapar l’opacitat dels fraus comesos en la sanitat és anar en contra del procés sobiranista i en contra del país, no només em sembla una bajanada, sinó que intencionadament hi ha darrere una clara instrumentalització per intentar amagar les vergonyes d’un país que ha fet massa habitual fer unes polítiques en benefici només d’uns pocs.
Per això, les organitzacions pro d’una Sanitat 100×100 Pública, així com els diferents sindicats i partits polítics que ens van fer ressò de tot l’entramat de corrupció sanitària catalana, ens hem sentit igualment insultats com l’Albano Dante quan una dirigent de CDC i diputada de Junts pel Sí dóna a entendre que Albano Dante feia de portaveu del director de l’OAC perquè investiga i treu a la llum el que hauríem d’estar obligats a saber totes i tots, sobre el que alguns estan fent per benefici propi amb un dret col·lectiu.
Sempre que hem defensat la sanitat pública, venia implícita fer una defensa aferrissada de la transparència en la gestió del sistema sanitari català, i a llum dels fets, no ens hem equivocat ni una mica quan hem afirmat i reafirmat que el sistema sanitari català, amb el seu model mixt públic- privat, és un gran niu de corrupció i opacitat, tan gran o més que la claveguera d’un ministre de l’Interior que fa servir el poder per beneficiar-se particularment.
