Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • Els problemes per ser atès en una altra regió que va exposar Albert Rivera són econòmics

    Els problemes i reticències perquè a Espanya s’atengui sanitàriament al resident d’una comunitat autònoma a una altra regió són bàsicament de diners. La llei reconeix aquest dret i hi ha normes que regulen l’atenció. Però després cal quadrar els comptes perquè la comunitat d’on ve el pacient ha de sufragar la despesa amb els seus pressupostos. Aquí sorgeixen les traves burocràtiques.

    El candidat de Ciutadans a la presidència del Govern, Albert Rivera, ha dit en el debat a quatre de dilluns que pretén crear un fons perquè «no es deixi d’atendre a ningú per trobar-se en una altra comunitat autònoma». A dia d’avui, aquesta idea ja està emparada per la normativa. Encara que, a vegades, és una cosa intricada ja que les regions no volen pagar algunes prestacions no considerades obligatòries o es queixen perquè consideren que el que se’ls abona no cobreix les despeses.

    Per circular per tot el territori amb accés als centres sanitaris, el 2013 es va crear la targeta sanitària única. El document està pensat per substituir les que han estat expedint els diferents sistemes sanitaris autonòmics i que identifica els pacients en centres de salut o hospitals del país «independentment de l’administració emissora», diu el Reial Decret que el regula.

    Les comunitats autònomes han d’anar implantant segons caduquin les antigues targetes i, en tot cas, en el termini de cinc anys: 2018. El document porta un codi d’identificació personal com a usuari del Sistema Nacional de Salut. Aquesta targeta hauria d’eliminar els problemes als taulells de cites o admissió. Després vindria la qüestió de com es reclama la despesa derivada del servei.

    Rivera també va fer referència a la necessitat que «els informes mèdics es comparteixin». És una altra versió dels obstacles burocràtics per a aquelles persones que són ateses lluny del seu domicili habitual. I també té una derivada econòmica perquè fer compatibles les bases de dades sanitàries amb els seus propis sistemes informàtics necessita la implantació de protocols i plataformes comunes. Pressupost al cap i a la fi.

    Una cosa semblant passa amb les receptes de medicaments que es presenten a les farmàcies. Cada comunitat finança part dels fàrmacs que es dispensen. Presentar receptes d’un lloc a un altre comporta un transvasament de diners públics d’uns pressupostos regionals a un altre. I, per exemple, les farmàcies de la Comunitat Valenciana han viscut una situació d’estrangulament pels retards de la Generalitat a abonar-los els fons. L’Executiu català deu uns 200 milions als farmacèutics, segons el seu col·legi oficial.

    Els fons

    La qüestió dels diners sobrevola tota aquesta atenció extraterritorial. En aquest sentit, no és el mateix les poblacions limítrofes entre regions que el cas dels ciutadans que passen una temporada fora de casa i necessiten un metge. Aquestes circumstàncies s’han abordat fins ara amb dos fons específics.

    Per compensar econòmicament les derivacions entre regions -habitualment a les zones veïnes-, es va crear el 2001 un Fons de Cohesió Sanitària que va arribar a tenir 150 milions de dotació pressupostària amb  el qual finançar els tractaments que un sistema regional donava a ciutadans amb targeta d’una altra comunitat. No obstant això, el fons va anar disminuint fins que el Govern del PP el va deixar en dos milions per al 2015 i, per a aquest any, ja no està en els pressupostos generals de l’Estat.

    Ara, funciona mitjançant el saldo que cada comunitat autònoma presenta entre pacients atesos i pacients derivats. I del tipus d’atenció que s’ha dispensat: no és el mateix una consulta al metge de família que un tractament oncològic o una operació quirúrgica. El Reial Decret preparat i presentat per l’Executiu a finals de 2015 per regular-ho especificava que es compensarà «quan [una regió] no disposi dels serveis adequats».

    D’altra banda es dóna la situació de ciutadans que es desplacen temporalment a una altra zona del país i han d’acudir al metge o continuar amb algun tractament. En aquest cas, es recorre a un altre fons: el de Garantia Assistencial (FOGA) que va instaurar l’equip de Mariano Rajoy el 2012. També es basa en la resta entre «l’atenció prestada a pacients» d’una altra regió i «l’import de l’atenció rebuda per pacients de la comunitat en una altra de les comunitats autònomes «. El FOGA arriba, especialment, a la cartera de serveis bàsica d’Atenció Primària i Especialitzada.

    A tot això se li afegeix que les comunitats autònomes han estat oferint, abans de la recent targeta única, una targeta sanitària temporal als residents que passin fins a sis mesos en els seus territoris per incorporar a les seves bases de dades sanitàries. Un cop passats aquests mesos, els ciutadans havien de renovar-la. De fet, si es viu més de sis mesos en una localitat, cal empadronar-se a aquest municipi (amb el que s’adquiria la targeta d’aquest sistema regional de salut).

    Els convenis

    Moltes comunitats autònomes tenen signats diversos convenis de col·laboració perquè els seus ciutadans de zones limítrofes puguin utilitzar els serveis sanitaris de la comunitat veïna.

    Sense anar més lluny, la Generalitat Valenciana i el Govern d’Aragó van anunciar l’11 de juny un acord pel qual 11.000 persones de la zona propera de Terol i Castelló podran acudir a la sanitat aragonesa o valenciana indistintament.

    Fórmules semblants apareixen, per exemple, entre Galícia i Castella i Lleó (que entre 2010 i 2014 van intercanviar gairebé un miler de pacients entre atenció primària i hospitalària segons els seus sistemes sanitaris). El País Basc té subscrits convenis similars amb la Rioja o Navarra perquè algunes de les seves poblacions utilitzin els hospitals veïns alhora que ofereixen diversos serveis especialitzats a ciutadans de la Rioja o de Navarra dels pobles propers al límit administratiu.

    També és cert que aquest assumpte de l’atenció limítrof serveix per a la contesa política. Castella la Manxa i Madrid van signar un acord perquè la població del nord de Toledo (i pacients de processos complexos de Guadalajara) utilitzessin dos hospitals madrilenys a Aranjuez i Parla.

    El conveni es va rubricar quan ambdues administracions estaven dirigides pel Partit Popular i van idear un sistema molt semblant al que s’aplica a Madrid per pagar a les empreses privades que gestionen alguns dels seus centres externalitzats: un cànon per càpita anual per cada targeta sanitària assignada a aquests hospitals.

    No obstant això, l’Executiu castellanomanxec, que ara presideix el socialista Emiliano García-Page, ha considerat que aquest model és massa costós i demana que només es pagui pels pacients que, de fet, utilitzin els serveis de Madrid.

    Els programes electorals

    Més enllà de les paraules llançades per Albert Rivera en el fragor del debat televisiu, el que proposa el partit que presideix en el seu programa electoral és que hi hagi «iguals serveis i prestacions bàsiques en totes la comunitats autònomes. Consensuarem una cartera de serveis comuns per evitar diferències injustificades en la cobertura».

    Aquesta figura com a tal ja està en funcionament. La seva definició oficial, segons el Ministeri de Sanitat, és «el conjunt de tècniques, tecnologies o procediments, (…) mitjançant els quals es fan efectives les prestacions sanitàries». També és cert que l’últim decret sanitari del Partit Popular va treure diverses prestacions d’aquesta cartera el que ha fet que, mitjançant carteres supletoris, algunes comunitats autònomes sí ofereixin serveis als seus ciutadans que altres territoris no fan (i per tant no financen totalment o parcialment).

    El Partit Socialista per la seva part sí esmenta explícitament el Fons de Cohesió Sanitària que pretén recuperar com a figura finançada mitjançant els impostos. La seva proposta és alimentar-lo «amb una adequada dotació pressupostària» per llimar desigualtats i eliminar problemes «a la mobilitat dels pacients».

    Mentrestant, el Partit Popular recorda que l’Executiu de Mariano Rajoy va crear el Fons Assistencial i abunda en la idea de «lliure elecció» de sanitari en Atenció Primària i especialitzada «en tot el territori nacional» per al que anuncien una genèrica «eliminació de barreres administratives «.

  • Medicina de família i atenció primària i comunitària (avui en la cruïlla)

    És ben cert que el nostre sistema sanitari, com el de molts països desenvolupats, pateix fortes tensions i desequilibris. La medicina de família i l’atenció primària, juntament amb la salut pública, formen part del que col·loquialment es pot anomenar grup dels “parents pobres” del sistema. La cultura sanitària dominant segueix centrada en la superespecialització, l’hospitalocentrisme i l’alta tecnologia.

    La medicina de família i l’atenció primària i comunitària han suportat relativament bé el llarg procés de la reforma però necessiten noves orientacions conceptuals, estratègiques i operatives per continuar progressant. Els canvis de tot tipus  (sociològics, econòmics, culturals, epidemiològics i de la informació i la comunicació) esdevinguts en l’entorn obliguen a repensar el model d’atenció i a fer-lo en profunditat, sense recórrer a pegats insuficients que, al final, no aconseguirien altra cosa que agreujar els problemes i retardar les solucions.

    Els sistemes sanitaris espanyol i català i, en el cas que ens ocupa, el seu primer nivell assistencial, es troben en una veritable cruïlla: si no s’aborden els canvis necessaris existeix un risc creixent de que es perdin, de forma més o menys ràpida, els avenços aconseguits per la reforma i que no es pugui donar una resposta adient a les necessitats i expectatives de la ciutadania. Ha arribat el moment de deixar de mirar cap a un altre costat i d’abordar decididament la imprescindible reorientació.

    Cal iniciar el procés de “reforma de la reforma” començant des del nivell polític i legislatiu i seguint pels aspectes pressupostaris, de planificació i gestió, formatius i assistencials. Aquesta nova reforma necessita un impuls polític molt potent, fins i tot superior al dels anys 80. Els canvis a introduir impliquen variacions, a vegades de gairebé 180 graus, de molts àmbits organitzatius i assistencials i, el que és més difícil encara, dels objectius i formes de treball dels professionals. Si els nostres polítics no tenen clar que cal canviar les coses després de l’experiència acumulada en els més de 30 anys transcorreguts des de la primera reforma i que s’han de posar sobre la taula dosis importants de valentia i innovació, el procés no podrà culminar-se amb èxit. Projectes importants com el COMSALUT (Comunitat i Salut), que poden tenir un paper precursor i germinatiu d’aquests canvis, es poden esgotar ràpidament si no es desenvolupen en un marc més general i polític de canvi de l’atenció primària i comunitària i, de forma inevitable, del conjunt del sistema.

    Mirant envers el futur

    L’atenció primària i comunitària espanyola i catalana conserva encara avui un enorme potencial de canvi i el seu paper pot continuar sent important si és capaç de proporcionar respostes efectives i eficients a les noves necessitats i reptes sanitaris i socials que es plantegen al nostre entorn. L’atenció primària i comunitària hauria de liderar un cop més la innovació que precisa el nostre sistema sanitari. Parlem, és clar, d’una atenció primària i comunitària que assumeixi uns processos assistencials de la malaltia i de promoció i prevenció ajustats a les necessitats reals de la ciutadania, que intenta disminuir la tendència a un consum excessiu de recursos i procediments, perillós fins i tot per a la mateixa salut, i que incentiva la participació i la responsabilitat comunitàries.

    També parlem d’uns criteris de finançament diferents dels actuals, que paguen als hospitals prioritzant la seva activitat i que solament dediquen a l’atenció primària i comunitària els recursos necessaris per mantenir les plantilles i la despesa farmacèutica i poca cosa més.

    De la mateixa manera que en l’especialitat de Medicina de Família i  Comunitària no hem aconseguit encara un desenvolupament equilibrat del seu segon cognom, en el cas de l’atenció primària i comunitària tampoc hem estat capaços de potenciar la seva obertura vers la comunitat. Cal passar d’una atenció tancada en els centres de salut i les seves consultes a una altra que incorpori en totes les seves actuacions i programes una reorientació estratègica que assumeixi la intersectorialitat per l’abordatge dels determinants de salut. És evident que no es tracta d’afegir més càrrega laboral a l’actual sinó de canviar les prioritats i, per exemple, deixar de fer coses que no tenen una utilitat demostrada per millorar la salut personal i col·lectiva o que, fins i tot, poden ser perjudicials, a més de suposar una despesa innecessària.

    El futur serà molt millor si es treballa de forma coordinada i aliada amb els recursos i professionals de l’àmbit de la salut pública i, també, amb la resta de dispositius sanitaris i no sanitaris que proporcionen atenció essencialment ambulatòria (de no internament). Em refereixo a salut mental, salut sexual i reproductiva, especialitats com oftalmologia, otorinolaringologia, dermatologia o reumatologia, a altres professionals com farmacèutics, fisioterapeutes i treballadors socials així com als serveis d’urgències i emergències. L’actuació coordinada dels recursos sanitaris del territori s’ha de desenvolupar pensant sempre en la incidència d’altres sectors (habitatge, urbanisme, ensenyament, treball….) en la salut i els seus determinants, fet que implica el treball conjunt  amb ells si volem ser més efectius i eficients.

    Aquesta perspectiva de treball intersectorial necessita la participació dels actius de salut comunitaris, de la societat civil i de les administracions públiques de l’àmbit local en totes i cadascuna de les fases dels programes i projectes. Cal aconseguir traduir en la pràctica diària l’estratègia de “salut en totes les polítiques”, que rep una atenció creixent per part de diferents governs tant dintre com fora de Catalunya i Espanya i que és defensada decididament per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Per altra banda, aquestes noves aliances de l’atenció primària i comunitària amb el conjunt de recursos territorials propis i relacionats amb la salut ha de permetre incrementar la seva “massa crítica” i capacitat d’influència per aconseguir tornar a equilibrar un sistema sanitari que, com dèiem abans, continua centrat en la superespecialització i l’alta tecnologia.

     

  • Els grans empresaris espanyols de la sanitat privada van legalitzar 113 milions d’euros amb l’amnistia fiscal

    Aquest és un article publicat a eldiario.es 

    Els germans Jordi i Antonio Gallardo Ballart van legalitzar un patrimoni opac de gairebé 113 milions d’euros en l’amnistia fiscal. Aquests fons estaven ocults en diversos comptes de Suïssa, a través de dues empreses de Panamà. Així es desprèn de la investigació Los Papeles de la Castellana, elaborada conjuntament per les redaccions de eldiario.es, La Marea i Diagonal, a partir d’una documentació remesa a la bústia filtrala.org procedent de diferents despatxos d’assessors tributaris situats al Passeig de la Castellana, el districte financer de Madrid.

    Els germans Gallardo són dues de les majors fortunes d’Espanya. Són els màxims accionistes (66%) de la catalana Almirall, una de les majors farmacèutiques espanyoles, amb un valor en borsa proper als 2.500 milions d’euros i que fabrica, entre d’altres, ‘l’Almax’, el popular medicament contra l’acidesa d’estómac. Però els seus negocis s’estenen a molts altres sectors: immobiliari, hoteler, d’energies renovables i, molt especialment, a la sanitat privada. Des residències per a gent gran, persones amb trastorns de conducta i clíniques dentals (a través del fons G Square Capital, amb la marca SAR Quavitae) fins a hospitals privats, amb Vithas.

    Amb 12 hospitals i 13 centres especialitzats, Vithas és el segon grup del sector de la sanitat privada a Espanya per vendes. El seu creixement exponencial ha estat paral·lel a la crisi, per mitjà d’una agressiva política de compres d’altres empreses. És el primer de capital nacional: el líder del sector a Espanya és IDC Quirón (l’antiga Capio), controlada pel fons britànic CVC. Els Gallardo controlen el 80% de Vithas. El president de la companyia és Jorge Gallardo Piqué, fill del president d’Almirall, Jorge Gallardo Ballart.

    La creació de la marca Vithas es va anunciar només una setmana després que el 14 de novembre de 2012, Jorge i Antonio Gallardo Ballart legalitzessin un patrimoni de 112.979.114,13 euros que els dos havien mantingut ocult al fisc espanyol. Gràcies a l’amnistia fiscal de Cristóbal Montoro, també coneguda sota l’eufemisme de Declaració Tributària Especial (DTE), aquesta fortuna oculta va passar a ser completament legal.

    Jorge Gallardo (1941), president d’Almirall i expresident de la patronal farmacèutica (Farmaindustria), va aflorar un patrimoni de 55.818.421,65 euros amb l’amnistia. El seu germà Antonio Gallardo (1936) va regularitzar uns altres 57.160.692,48 euros. Aquest últim és expresident d’Almirall i de l’Associació Catalana de l’Empresa Familiar. Exvicepresident de l’Institut de l’Empresa Familiar (IEF), presideix el grup Landon, la societat patrimonial del clan.

    La quota que van pagar al Fisc els dos germans va ser de 2.732.800,27 euros: tot just el 2,4% del patrimoni que ocultaven, gràcies a la rebaixa en les condicions de l’amnistia que va decidir aplicar el Ministeri d’Hisenda a mitjans de 2012 per fer-la més atractiva per als defraudadors.

    Així, Jorge Gallardo va pagar a Hisenda 1.360.400,66 euros per aquests 55,8 milions: el 10% de la rendibilitat obtinguda (13.604.006,61 euros) pels actius ocults en els exercicis no prescrits, però només el 2, 4% del total dels diners que, fins 2012, estava ocult. En el cas del seu germà Antoni, la quota que va pagar va ser de 1.372.399,61 milions, també el 2,4% del total.

    Els Gallardo amagaven aquests fons en comptes a Suïssa. Jorge Gallardo, en els bancs JPMorgan i Lloyd, i Antonio Gallardo, en aquestes dues entitats i en Banque Privée Edmond de Rothschild. Aquestes comptes, emparades pel secret bancari suís, estaven vinculades a dues societats opaques a Panamà que tots dos van dissoldre després de presentar les DTE. La instrumental panamenya d’Antonio Gallardo es deia Bodeman Enterprises i la de Jorge Gallardo, Trisfal Corporation. Totes dues van ser creades al gener de 2005 i estaven gestionades per un despatx panameny, Vives i Associats, i administrades pels mateixos testaferros professionals.

    Els diners legalitzat pels Gallardo amb l’amnistia supera amb escreix els beneficis obtinguts en tot l’exercici 2012 per Almirall, quan l’empresa va guanyar 77.800.000. Els dos germans són la segona generació de la família que controla la companyia. La va fundar el seu pare, Antonio Gallardo Carrera (1908-1988), en plena postguerra (1943) i actualment té una plantilla de més de 2.000 persones. Els dos germans van pilotar l’expansió internacional d’Almirall, que va donar el gran salt amb la compra de la seva rival Prodesfarma, el 1997.

    L’empresa va sortir a borsa el 20 de juny de 2007 mitjançant la col·locació d’un 27% del capital i va facturar l’any passat 769 milions (un 45,4% menys), amb un benefici de 131,8 milions, un 70,6% menys, pels menors resultats extraordinaris. El seu medicament més conegut és ‘l’Almax’, que porta al mercat des de 1984 i al qual la consultora especialitzada IMS Health cita cada any entre els més venuts d’Espanya. L’any passat, aquest fàrmac va facturar un 10,2% més i va ser el cinquè més venut en el rànquing de medicaments sense recepta.

    Els Gallardo controlen el 80% del grup d’hospitals privats Vithas en aliança amb La Caixa, que té el 20% restant. Susana Gallardo Torrededia -filla d’Antonio Gallardo i casada amb Alberto Palatchi, soci i fundador de Pronovias- és consellera de Caixabank des de 2007 i també és vocal del grup d’autopistes de peatge Abertis en representació de l’entitat catalana.

    Els germans Gallardo figuraven l’any passat en el lloc 16 de les majors fortunes d’Espanya amb un patrimoni conjunt estimat de 2.300 milions, segons Forbes. La família té una de les majors sicavs d’Espanya, Elitia Invest, que en el primer trimestre d’aquest any gestionava més de 371 milions d’euros, dels quals més del 90% estan fora d’Espanya. El patrimoni d’aquesta SICAV es va disparar exponencialment després de l’amnistia fiscal dels dos germans.

    El president d’Almirall, donant d’Unió Democràtica, és contrari a la independència de Catalunya: «Suposaria l’exclusió de la Unió Europea», i un «greu trencament» per a la seva empresa, va dir al setembre passat, una setmana abans de les eleccions autonòmiques del 27-S. Jorge Gallardó també ha estat molt crític amb l’evasió fiscal de la família Pujol i el seu pas a l’independentisme: «No ens hem emportat res a Andorra, ningú em pot donar lliçons de catalanitat», va declarar tres anys després d’haver legalitzat els seus comptes a Suïssa .

    Jorge Gallardó va citar el 22 de gener passat al seu fill Carlos Gallardo Piqué i al seu nebot Antonio Gallardo Torrededia com a hereus al capdavant del negoci. No obstant això, en l’última junta d’accionistes d’Almirall, el passat 6 de maig, el president d’Almirall, que al setembre passat va complir 74 anys, va aclarir que no preveu deixar el primer lloc de la companyia «a curt o mitjà termini».

    A preguntes sobre aquest assumpte, els germans Gallardo i la seva family office d’inversions, el Grup Corporatiu Landon, no han volgut fer comentaris.

  • La Sindicatura detecta irregularitats en contractació, sous i despeses d’una fundació del Sant Pau

    Una de les tres peces sobre ‘el cas Sant Pau’, el cas de suposades irregularitats a l’Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu denunciat pel comitè d’empresa el 2012, estava relacionat amb les fundacions del Sant Pau. Un informe publicat aquest dimecres per la Sindicatura de Comptes posa ara el focus sobre una d’elles: la Fundació de Gestió Sanitària (FGS). Segons l’informe, que fiscalitza l’activitat economicofinancera de la fundació els anys 2010, 2011 i 2012, es van cometre diverses irregularitats en relació, entre altres, a la contractació de serveis o l’aplicació de disposicions que afecten les despeses de personal.

    La FGS, que va ser constituïda el 1991 amb l’objectiu de desenvolupar activitat assistencial a l’hospital, va patir greus dificultats financeres durant els exercicis 2010, 2011 i 2012 i va presentar un ERO. Amb tot i contràriament a la llei de pressupostos de 2009, la fundació va incrementar el 2010 un 0,3% les remuneracions del personal directiu i, en particular, les del conjunt del personal del Comitè de Direcció de la Fundació respecte l’any anterior. D’altra banda, durant el període fiscalitzat no es van aplicar degudament les reduccions en les remuneracions dels membres del comitè i el director adjunt per aplicació del Decret llei 3/2010, que tot i que preveia una reducció d’entre el 15 i el 10% va ser del 5%.

    A més, d’entre els empleats de la FGS amb pluriocupació hi havia els professors associats de la UAB (91 d’ells el 2010), activitat docent per la qual haurien d’haver sol·licitat el reconeixement previ de compatibilitat. Tanmateix la Sindicatura assegura que la FGS no li ha facilitat cap documentació referent a aquesta autorització de compatibilitat, motiu pel qual conclou que cap dels 91 facultatius que exercien de professors associats l’havien demanada.

    Adjudicacions directes en la contractació de serveis

    L’informe de la Sindicatura també constata múltiples irregularitats en la contractació de serveis diversos. Per exemple, es cita que dos contractes dels 33 analitzats per l’ens fiscalitzador, es van adjudicar sense autorització prèvia del govern, tal com requereix la normativa; un és el corresponent a la contractació del maquinari i els reactius per al laboratori i l’altre a la contractació dels subministraments de productes farmacèutics, material sanitari i altres materials amb pressupost de licitació de 73 milions d’euros.

    D’altra banda també s’esmenta que els dos contractes amb la consultora Pricewaterhouse Coopers -un del Servei de diagnòstic per la imatge i un altre del Servei de laboratori, per fer un diagnòstic de la situació i identificar oportunitats de desenvolupament- per valor de 43.250 euros cadascun s’haurien d’haver licitat conjuntament i de mitjançant un procés negociat amb publicitat o un procediment obert. Per contra, ambdós contractes es van formalitzar via adjudicació directa. A més la FGS va adjudicar el servei del transport de residus, necessitat que és permanent en el temps, per períodes d’un any i de forma directa a P.G.C.

    130 milions d’excés de despesa fora de contractes

    La Sindicatura, que ha examinat els valors dels diferents contractes de la fundació, constata que «la comparació entre els imports dels contractes formalitzats i els imports de les despeses comptabilitzades en el període d’execució dels contractes, per als proveïdors més significatius» posa de manifest l’existència de despesa executada no emparada per contractes per almenys 131 milions d’euros en el període 2010-2012. Els excessos corresponen majoritàriament a despesa en material sanitari i productes farmacèutics.

    Per totes les irregularitats mencionades i d’altres que figuren en l’informe, la Sindicatura recomana a la FGS i a les institucions presents al Patronat – constituït per tres representants de la Generalitat de Catalunya, un de l’Ajuntament de Barcelona i un altre del Capítol de la Catedral​- aplicar les mesures necessàries de gestió i control per aconseguir l’equilibri patrimonial de la fundació. Així mateix, al Servei Català de la Salut li recomana que, contràriament al que va fer durant aquests exercicis, estableixi i signi abans del començament de l’exercici econòmic les clàusules addicionals amb el conjunt d’entitats sanitàries concertades -en el 2010, 2011 i 2012 es van signar a finals de l’exercici-.

  • «Amb els sous actuals no pots mantenir una flota de metges entregats al sistema»

    El doctor Josep Morera és especialista en medicina interna i pneumologia i es dedica a la medicina privada des de la seva jubilació com a Cap de Servei de Pneumologia de l’Hospital Germans Trias i Pujol. Acaba de publicar el seu primer llibre estrictament no mèdic, Anecdotari d’una vida mèdica, on recull un seguit d’anècdotes a través de les quals recorda amb una afilada memòria diferents experiències reals, sempre amb la relació metge-pacient com a teló de fons.

    Malgrat que no és un llibre premeditat, en les diferents anècdotes que recull en el llibre hi recorda tot de detalls de les diferents històries: des del número d’habitació d’un pacient fins al que va dir-li el familiar.

    La veritat és que tinc una gran capacitat per recordar tot el que és mèdic, tant en el sentit d’estudi com de patologies però sóc terrible per recordar els noms o les fesomies. De vegades a algun company metge li dic: tu recordes que fa vint anys vas tenir [un pacient amb] un còlic…? O per exemple quan un pacient em pregunta si cal que porti el TAC li dic que no perquè recordo la foto. Hi ha moltes coses de les que potser n’hauria de saber més, és clar..però en medicina sempre incorporo allò que és nou.

    En medicina, com en d’altres professions, l’actualització ha de ser constant.

    Sí…jo estudio entre 12 i 14 hores per setmana. Actualment és molt fàcil estudiar, et pots subscriure a revistes per exemple.

    En una de les històries reflexiona sobre la relació metge-pacient i comenta que espera que malgrat tots els avenços tecnològics en el futur aquesta no quedi abolida.

    Sí, l’altre dia el Carles Capdevila escrivia un article sobre això. Mira’m a la cara es deia crec.

    Mira’m als ulls.

    Això. L’ús dels sistemes informatitzats té efectes. Per exemple, ara et donen un informe de quatre o cinc pàgines a l’hospital i abans el feia tot el metge, avui és més ‘cortar y pegar’. L’altre efecte és el ‘no mirar als ulls’. Jo això no ho faig mai. Moltes vegades dic que si quan un pacient s’asseu encara no saps que té ja no ho sabràs, la quantitat d’informació que obtens d’un pacient des que entra per la porta fins que s’asseu és enorme però hi ha el pacient que no li agrada tant que el miris els ulls sinó que li agrada que estiguis informat perquè en l’era de la informació busca el doctor Google, el doctor pantalla. Després hi ha un altre perill: aviat la gent pagarà perquè li facis la història clínica a mà i no informatitzada perquè ara s’ha començat a hackeritzar. Un dia sortirà informació de totes les persones que tenen la SIDA o els VIPs que tenen càncer i no ho han dit…

    El doctor Morera durant l'entrevista / SANDRA LÁZARO
    El doctor Morera durant l’entrevista / SANDRA LÁZARO

    Fa uns dies el Fòrum Català d’Atenció Primària reivindicava la figura del metge com algú que practiqui l’escolta activa.

    Ho acabes sabent tot dels malats perquè la gent té ganes d’explicar, encara que el malalt tingui una patologia respiratòria o cardíaca l’escolta activa és molt important. També és cert que els sistemes avancen molt ràpid…arribarà un moment que quan entris a la consulta del metge passaràs per un arc que t’escanejarà sencer, hi haurà un moment que quan tu t’asseguis és possible que ja es pugui emetre un diagnòstic -que d’una banda pot simplificar molt però també és un perill- o per exemple amb la genètica. Serà bo o no? Segurament serà bo però cal un debat ètic. Pot ser que quan vagis a demanar feina en lloc de mirar les teves habilitats mirin la teva fitxa i les teves previsions: aquesta senyora d’aquí a tres anys caurà diabètica…

    Això de moment encara sona a ficció.

    No, no. És brutal els avenços que poden haver-hi, sobretot per l’enginyeria. Aquests avenços però són més en la línia diagnòstica que no de cura. L’altre dia va sortir, per exemple, que Google havia guanyat un pleit per patentar una corretja, una mena de polsera, que detectarà cèl·lules neoplàsiques [que poden portar anormalitats genètiques] circulants i permetrà detectar cèl·lules canceroses. Això no és ciència ficció.

    Un altre tema sobre la taula és la hipermedicalització.

    Sí, hi ha una tendència a hipermedicalitzar. El nombre de medicaments que jo utilitzo no crec que passi de vint i molts són del segle XX.

    S’hi barregen els interessos de la indústria farmacèutica. Quina experiència s’ha trobat al llarg de la seva carrera professional?

    Hi ha un llibre, que es diu Medicamentos que matan, que va sortir fa un any o dos, en la que hi ha molta informació sobre això. La majoria de les companyies són accionistes, és a dir gent que no inverteixen en aquesta companyia per ètica. Hem arribat una mica al límit…s’haurà de premiar més en forma de simplificar la legislació per la sortida d’un fàrmac, o amb el control de les exigències davant els fàrmacs o amb el manteniment de les patents…o s’acabarà. De fet ara hi ha una ultra concentració de laboratoris.

    Això és perillós, oi?

    Sí, és que serà l’única forma que un laboratori pugui sobreviure.

    En una de les anècdotes del llibre menciona que els metges sempre estan preocupats per les malalties que els poden afectar a ells o a d’altres. És el tòpic aquell que el metge és el pitjor pacient?

    Bé, no és el millor pacient. L’altre dia veia un metge a qui li han diagnosticat una cosa i com que és metge sap tot el que això pot implicar. Ell ha reaccionat investigant-se a ell mateix i jo faria tot el contrari: jo em miro molt poc. Les dues maneres però són maneres exagerades de reaccionar davant la malaltia.

    Bé, com més coses et mirin més te’n detectaran, no? O això diuen alguns.

    Sí, clar, aixó és una realitat. Això és bo o és dolent, però? L’altre dia vaig tenir un pacient que li han trobat un nòdul pulmonar de 22mm, que és bastant, que no li havien descobert mai i ara va amb molta angoixa. Jo tenia un professor que deia que amb la mirada ja pots espantar a un pacient. I és cert, la cara que fa el metge mentre es mira les anàlisis ja et pot acollonir. No pots espantar mai el malalt si no tens prou proves però això, en canvi, és freqüent. Amb una mirada o una frase pots neurotitzar un pacient tota la vida.

    Quan vostè va començar a estudiar medicina i va treballar els primers anys era la darrera etapa del franquisme. Com la recorda en el dia a dia?

    Bé, el sistema sanitari era de beneficiència. Jo per exemple al Clínic havia fet guàrdies i en una setmana no veies ni un infart, no hi havia infarts. La patologia també ha anat variant. A partir del moment que es crea la Seguretat Social, d’alguna forma és una socialització. Aleshores hi havia buròcrates però no hi havia una gran burocràcia en la sanitat, que va millorar malgrat la situació.

    Parlant precisament del sistema sanitari, en una de les anècdotes diu que llavors un colega seu el va portar “pel mal camí de la privada quan encara era un ferm defensor de la medicina socialitzada”. Ha canviat la seva visió?

    Era molt pur d’ideologia, estava a favor absolutament d’una medicina socialitzada. A la universitat als comunistes ens deien “els xinos”. Arribat cert moment però vaig pensar que seria interessant entrar en la medicina privada.

    Interessant en quin sentit?

    Econòmicament. A veure, des del punt de vista humà tampoc no és desagradable sempre que siguis honest. El que no has de fer mai és prendre decisions mèdiques seguint un criteri econòmic, això no és ètic i ho pots fer tant a la pública com a la privada.

    El pòster amb la portada del llibre. / SANDRA LÁZARO
    El pòster amb la portada del llibre. / SANDRA LÁZARO

    En els últims anys i sobretot mesos s’ha posat el focus sobre la desprivatització.

    La principal mesura “desprivatitzadora” del sistema públic del govern ha estat la decisió de no renovar el conveni amb l’Hospital General de Catalunya. Estic a favor? Sí, però s’ha d’anar amb compte perquè les bestieses que s’han fet dins la medicina per part del Tripartit i de Convergència són moltes, el sistema ha patit d’una manera brutal. Els hospitals públics de veritat són els de l’ICS: Vall d’Hebron, Can Ruti, Bellvitge, Viladecans…tota la resta tenen interessos econòmics: el Clínic, el Sant Pau, etc. Per tant, els disbarats que s’han fet els darrers anys no es poden arreglar de la nit al dia. Els governs han fet el que ha volgut. El Broggi, per exemple, es va fer amb un pressupost disparat, escanyant altres hospitals que ja funcionaven, entre ells el de Viladecans que el van deixar assecar. Un altre exemple és les derivacions de l’Hospital Clínic al Sagrat Cor. L’Hospital Sagrat Cor és sens dubte el que deu tenir els números més polits de tot IDCSalud [QuirónSalud], perquè si els convé deuen fer facturació doble perquè tota la població que tenen és seguretat social i la meitat de la població és d’una mútua i gràcies això poden mantenir immaculat un Clínic en el que no trobes un metge gairebé per miracle. No n’hi ha prou amb dir “ara desprivatitzem” perquè s’ha fet molta destrossa abans i amb l’anomenada privatització.

    Cap a on evolucionarà la professió mèdica, quina situació ens espera en els propers anys?

    Els sous són molt baixos, no pots mantenir una flota de metges amb il·lusió, capaços d’estar entregats al sistema. La professió mèdica necessita una certa vocació i amb els sous que es paguen serà difícil mantenir-ho. Saps quin és l’estament mèdic que cobra menys de tot Espanya per hora treballada? Els de l’Institut Català de la Salut.

    I no és només el sou, també és la precarietat en la inestabilitat dels contractes.

    Exacte. En aquest sentit sóc bastant pessimista. A més són tot càrrecs, no només s’ha de desprivatitzar, s’ha de depurar. Les llistes d’espera són bàsicament intolerables. Ara com a mínim ja hi ha un 30 o un 40% de la població pagant mútues i sovint són mútues cutres però clar tenen accés directe a l’especialista. Passar per dos o tres passos fins a veure l’especialista suposa molt de temps.

  • L’última envestida a l’escanyolit Sistema Sanitari Públic Català

    Aquestes setmanes ha tornat estar en boca de tothom la voluntat de l’actual Govern de Junts pel Sí de posar en marxa la Instrucció 5/2015 sobre la Regulació de l’activitat privada dintre del Sistema Sanitari Públic, voluntat compartida amb l’anterior govern de la Generalitat.

    Aleshores, era pel març del 2015, el conseller Boi Ruiz tenia el problema de Barnaclínic a sobre de la taula, i com que l’alerta ciutadana s’havia disparat, calia regular l’activitat privada dintre dels centres públics abans que esclatessin més alarmes socials.

    Malgrat la seva intenció de dur-la a terme, aquesta instrucció va quedar en suspens al maig perquè la majoria de l’arc parlamentari així ho va decidir, fins que hi hagués un debat profund sobre la qüestió.

    Organitzacions en pro de la Sanitat Pública, així com sindicats alternatius i altres col·lectius organitzats d’usuàries i treballadors, vam veure bocabadats com aquesta instrucció es veia recollida de nou en el punt 31 del Pla de Xoc en matèria sanitària de l’actual govern. I és que malgrat que l’actual conseller es vol vestir fent titulars de que ell és l’autèntic defensor de la Pública, les seves no deixen de ser unes polítiques continuistes neoliberals.

    David Elvira, actual director del CatSalut i membre del Consell Assessor per a la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari (Casost) escrivia, en un informe el juliol del 2015,  que tots els centres de la xarxa pública s’havien d’obrir a la sanitat privada per la “sostenibilitat econòmica del sistema” assenyalant que la falta “d’un augment del finançament públic del sistema sanitari” obliga a impulsar mesures com donar entrada a la sanitat privada als centres públics. Veiem com, darrere la falsa justificació de que s’ha de fer “sostenible” el Sistema Sanitari Públic, hi ha en realitat una voluntat activa d’introduir més i de noves polítiques de mercantilització de la Sanitat, i així després de les externalitzacions, les aliances estratègiques, les derivacions, etc.,  ara veiem com és  l’activitat privada dintre dels centres sanitaris públics l’última envestida en contra dels Serveis públics.

    L’actual i esgotat model sanitari català, que tots els partits polítics catalans convencionals han defensat sense cap crítica, posa de nou el confusionisme entre el que és públic i allò que és privat per sobre de les necessitats reals de la població que ha d’atendre. Posa per sobre de tot la necessitat mercantilista en comptes de retre comptes assistencials als usuaris del sistema sanitari públic.

    Després d’un ja tocat Sistema Sanitari Públic amb més de 5 anys de pressupost retallat, uns mil milions d’euros anuals, on les llistes d’espera s’han disparat per sobre de les possibilitats d’espera de les persones, on els professionals han vist degradades les seves condicions laborals per sobre de les seves possibilitats, arribant a la precarietat laboral d’un extens col·lectiu de professionals eventuals i interins que sembla que ha vingut per quedar-s’hi.

    Després que la solució per alliberar aquestes llistes d’espera ha estat derivar més del 24% del pressupost de salut, en concret 2.450 milions d’euros, a la sanitat privada, tan concertada com a centres privats amb ànim de lucre, ara hem de suportar l’excusa de que s’ha de fer sostenible el sistema.

    Que la Sanitat és un dret i no pot ser mai un negoci és el que hauríem de defensar sempre, els professionals, els usuaris i els governs que miren pel bé de la societat.

    L’entrada d’aquesta activitat privada als centres sanitaris públics agreujarà la situació de precarietat dels professionals que hauran de donar serveis a la doble via d’entrada dels malalts al sistema, s’hauran de repartir els recursos personals, no hi ha dubte que hi haurà prestamisme laboral,  i materials dels centres sanitaris per assumir-ho tot. Aquesta doble via suposarà una doble velocitat d’entrada pels malalts depenent únicament de les seves possibilitats econòmiques, incrementant encara més les desigualtats ja existents d’accés de les persones al sistema de salut.

    Per això hem de dir prou i hem de manifestar-nos contundentment en contra d’aquests intents de regulació, instruccions i lleis que vestides de vedell són la pell del llop. Informa’t, mobilitza’t i actua. https://lanostrasalut.wordpress.com/

  • Comín fulmina el projecte de dades sanitàries VISC+ que va impulsar Boi Ruiz

    Toni Comín enterra un dels projectes estrella del seu antecessor a la conselleria de Salut, Boi Ruiz: el projecte VISC+, de reutilització de dades personals per a fins d’investigació, en altres paraules, el Big Data sanitari català. En una interpelació parlamentària, Comín ha afirmat que el VISC+ de la passada legislatura ja «no existeix» i que Salut impulsarà entre finals de juny i principis de juliol una jornada participativa sobre el Big Data que segons el conseller «ha de servir per debatre i reforçar el consens» de cara a impulsar la recerca amb les dades sanitàries dels catalans.

    La retirada del projecte VISC+ era una de les reclamacions de la CUP durant el periode de negociacions per la investidura i de la present legislatura. El VISC+ també tenia opositors des dels seus inicis entre la comunitat científica. L’encàrrec del VISC+ es remunta al 2014, moment en el qual tot i la intenció del Departament de Salut es va aconseguir aturar la seva publicació gràcies a les protestes que va generar en l’oposició i els col·lectius que defensen la sanitat pública.

    La voluntat inicial de Ruiz era adjudicar la gestió de les dades a través d’un concurs públic que rondaria els 20 milions d’euros. Finalment només es van cedir dades anònimes a nou centres de recerca i assistencials públics mitjançant la signatura de convenis de cessió d’informació.

    Comín ha explicat que en les jornades hi participaran centres de recerca, associacions de pacients i usuaris, investigadors, agents socials, societats científiques, experts en bioètica, experts en seguretat de dades, universitats, col·legis professionals, partits polítics i mitjans de comunicació, entre d’altres actors.

    El conseller de Salut ha fet una defensa del gran potencial que suposa el big data per la recerca en salut i ha afirmat que «cap país del món hi vol renunciar». «Estem parlant de la solidaritat de pacient a pacient, de cedir lliure i voluntàriament les dades de la història clínica per tal que en un futur aquestes dades serveixen per curar altres ciutadans», ha afegit.

  • Quironsalud busca treballadors mentre Salut absorbirà 65 sanitaris d’una de les seves clíniques

    Quironsalud, empresa privada de prestació de serveis sanitaris, busca personal infermer per treballar als seus centres de Barcelona. L’oferta de feina, penjada al seu web i al portal Infojobs, senyala que es necessiten diversos perfils de professionals infermers, tots per suplències però amb “possibilitat real de continuïtat”.

    L’empresa, que sembla que ara necessita treballadors, fa unes setmanes va anunciar un Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) que havia d’afectar a 109 professionals de la Clínica del Vallès, centre de la seva propietat. La mesura la van prendre després que el Departament de Salut decidís que deixaria d’externalitzar activitat en aquest centre. Després de què l’empresa fes pública la seva intenció d’acomiadar part de la plantilla el conseller de Salut, Toni Comín, va anunciar que ningú es quedaria el carrer i que 65 professionals serien absorbits per l’Hospital Parc Taulí de Sabadell – se’n quedarà 40- i pel Consorci Sanitari de Terrassa -15-, els dos centres que també absorbiran l’activitat que ara es deriva a la Clínica del Vallès.

    Oferta al portal de Quironsalud
    Oferta al portal de Quironsalud

    D’ençà que el conseller va anunciar que reforçaria el caràcter públic del sistema i acabaria amb les derivacions a centres privats, previst per aquest 2016, professionals dels centres afectats han demanat que se’ls ofereixi informació sobre com es farà aquest traspàs d’activitat i personal.

    “El personal no sap res, no se sap qui marxa, ni quan, ni sota quins criteris”, es queixa la portaveu del comitè de treballadors de la Clínica del Vallès. Els professionals d’aquest centre només saben que seran infermers, auxiliars, i algun zelador i administratiu els que seran desplaçats als centres públics, però encara no saben qui ni sota quins criteris.

    Es per això que en un comunicat han demanat que es concretin les mesures que s’adoptaran i que aquells que siguin desplaçats tinguin una sortida laboral “equitativa” i no acabin “pagant per les decisions de l’administració”.

    Però no només els treballadors de la Clínica privada demanen prudència a l’hora d’adoptar aquesta mesura, els treballadors del Parc Taulí de Sabadell, molts d’ells amb contractes temporals o amb jornades parcials, també estan preocupats. “Aquest comitè reitera que l’arribada dels professionals de la Clínica del Vallès no pot suposar un greuja amb els professionals que han estat al peu del canó durant aquests darrers anys de crisi. No es pot solucionar un problema a la privada generant un altre problema a la pública”, denuncien en un comunicat.

    Els treballadors del Taulí recorden que la selecció de personal fix s’ha de dur a terme mitjançant una convocatòria pública, i que qualsevol tipus de contractació de caràcter indefinit que no passi per aquesta convocatòria suposaria un greuge pel personal de l’Hospital públic.

    Al centre sabadellenc hi treballen 3.732 treballadors. D’aquests, més de 1.300 estan amb contractes eventuals, i no han pogut optar a una plaça fixa ja que no hi ha hagut convocatòria des del 2010. 1.152 hi treballen a temps parcial, per tant, no tenen contractes de temps complet, segons dades facilitades pel centre a aquest diari.

    Salut assegurava el 13 de maig que la decisió de derivar pacients i treballadors a l’Hospital Parc Taulí s’havia consensuat amb els professionals, i que havien acordat que es destinarien 3,5 milions d’euros extres per la millora dels comptes del centre. Segons la informació facilitada per la direcció de l’hospital als treballadors aquests diners aniran destinats a abonar els imports pendents de les pagues extraordinàries dels professionals de 2013 i 2014, una quantitat que encara no els hi ha tornat.

  • Salut admet que va enviar una setmana més tard el protocol d’actuació per l’enterovirus als CAPs

    El conseller de Salut, Toni Comín, ha comparegut aquest dijous a la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya per donar explicacions sobre la resposta assistencial i comunicativa que s’ha donat al brot d’enterovirus. Comín ha admès que el protocol d’actuació es va enviar una setmana més tard als centres d’atenció primària i ha dit que es va fer per no “generar alarma”.

    “Vam pensar molt en quin era el moment exacte per enviar el protocol a atenció primària, perquè no hi havia un risc assistencial. El que hi havia era un risc d’alarma i col·lapse. Va ser una discussió discutible però en qualsevol cas les alternatives no eren massa millors”, ha declarat durant la seva compareixença.

    Segons ha explicat el conseller des del dia 6, dia en què es produeix l’alerta, el protocol es va fer arribar a tots els centres hospitalaris i també al Catsalut Respon, perquè tinguessin les eines necessàries per actuar. Però no va ser fins al dia 13 de maig, segons ha dit Comín, que aquest protocol va arribar a les mans dels pediatres que treballen a l’atenció primària.

    El Conseller ha repetit en diverses ocasions que temes com aquest requereixen respostes científiques i que aquestes no són ràpides. Per altre banda, Comín també ha ressaltat que la decisió de comunicar als mitjans de comunicació sobre el brot dies més tard, el 17 de maig, es va prendre de forma deliberada entre equips assistencials, l’Agència de Salut Pública de Catalunya i l’equip de comunicació de Salut. L’objectiu segons el conseller era també no generar una alarma innecessària.

    Comín ha respòs així als diferents membres del parlament que li han retret que la informació sobre el virus arribes tan tard i de forma poc precisa. La primera vegada que Salut va informar sobre aquest virus als mitjans de comunicació va ser el dia 17 de maig  al vespre amb una nota de premsa que només tenia dos paràgrafs i amb poca precisió informativa. No s’explica des de quan es va detectar el virus ni quin era el protocol difós. En la nota es podien llegir coses com: “Avui en dia s’han detectat una quarantena de casos”, sense saber la xifra exacta ni des de quan s’havien diagnosticat.

    El brot està “estabilitzat”

    Segons ha dit Comín aquest dijous el brot d’enterovirus es troba en aquests moments “estabilitzat”. Ahir a la tarda 17 nens seguien ingressats per aquest virus, 4 d’ells a l’UCI.

    El conseller ha assegurat que de moment “els casos no augmenten” però que no es pot donar el brot per finalitzat. Comín també ha explicat que d’ençà que es va informar la premsa sobre el brot el nombre de visites a les urgències pediàtriques va augmentar. El pic més alt es va registrar a l’hospital Vall d’Hebron entre els dies 21 i 22 de maig, quan va augmentar en un 68% el nombre de visites.

  • Què volen els pacients crònics?

    Aquesta setmana s’ha celebrat a Barcelona la “International Conference of Integrated Care” i, en aquest context, m’ha semblat oportú destacar que la fragmentació de serveis és una desgràcia per als pacients crònics complexos, per a les persones amb necessitats sanitàries i socials combinades, per a les persones fràgils i, en resum, per a la gent gran en general. Per aquest motiu la majoria dels governs estan immersos en iniciatives d’integració de serveis, però els avenços són lents i els resultats decebedors perquè els sistemes estan massa fragmentats: en pressupostos, en drets d’accés, en circuits, en cultures professionals, en institucions, en proveïdors públics i privats, etc. Malgrat això, els anglesos s’han proposat la fusió de serveis per al 2020, i com que reconeixen que, tal com estan les coses, oferir una atenció centrada en les persones serà un procés feixuc, l’estiu de 2013 van posar en marxa un projecte, «People helping people», ambiciós en visió però modest en metodologia i pressupost (3,1 milions de lliures per als exercicis 2015/2016)

    Del document que avalua el segon any dels projectes pilot (2015) m’agradaria destacar el procés que han seguit per escoltar els pacients en una iniciativa que anomenen «Jo declaro», que està ajudant a reduir confusió de circuits, disminuir duplicitats i errors i evitar que les persones es perdin pel sistema. Vegem un recull de les declaracions dels pacients:

    • Disposo d’un sol equip professional que m’atén i tots coneixen la meva història, i algú d’ells és el meu referent.
    • He participat en l’elaboració del meu propi pla de serveis, i ho he fet amb la intensitat que he cregut convenient.
    • Els meus familiars s’han implicat en l’elaboració del meu pla de serveis tant com jo he volgut.
    • Confio en el meu equip perquè el que planegem es compleix.
    • Quan em trobo malament sé a qui adreçar-me per evitar haver d’anar a urgències.
    • Si he de ser hospitalitzat/da, el meu equip fa les gestions apropiades perquè els professionals del centre em coneguin i estiguin al corrent del pla acordat.
    • Sempre tinc oberta la línia telefònica o el email per si tinc dubtes o vull discutir una mica més certes opcions amb els professionals de l’equip.
    • Sempre estic informat/da de quines són les coses que he de fer o dels llocs que he d’anar.
    • He parlat amb el meu equip de què farem si les coses es torcen.
    • Periòdicament rebo una revisió global de les medicines que prenc.
    • Tinc accés a la meva història clínica i social sempre que ho demano.
    • Els meus cuidadors familiars reben suport per part dels professionals.
    • Conec el diner disponible per al meu pla de serveis i tinc l’opció de decidir-ne l’ús que se’n fa.
    • Si he de comprar directament algun dels serveis del pla acordat, no tinc cap trava burocràtica per disposar dels diners necessaris.

    En resum, les declaracions dels pacients vénen a dir, l’atenció que necessito, que sovint és molta, hauria de sonar com una orquestra ben dirigida, en lloc d’una improvisació constant d’artistes descoordinats i, a més a més, no estaria gens malament que la música que toquessin fos la que a mi m’agrada.

    Els anglesos, amb les seves proves pilot, ens mostren el camí de l’atenció als pacients crònics complexos: a) persones actives i informades, b) equips professionals coordinats, i c) plans individualitzats adequats a la manera de ser de cada persona.