La doctora Begoña Benito Villabriga ha estat escollida nova directora del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR) després de compaginar, en els darrers anys, l’assistència, la recerca i la docència en el Campus Vall d’Hebron. És llicenciada i doctora en Medicina per la Universitat de Barcelona i va realitzar l’especialització en Cardiologia a l’Hospital Clínic de Barcelona.
“És un autèntic privilegi per mi tenir l’oportunitat de dirigir el centre de recerca d’un hospital de referència com és l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Gràcies a la feina de tots els professionals i directius que m’han precedit, el VHIR està en la millor disposició per encarar amb èxit els propers anys, que passa per la posada en marxa del nou edifici que ajudarà a donar resposta a molts dels reptes actuals i futurs de la recerca biomèdica”, ha subratllat Benito en obtenir el càrrec.
La seva trajectòria s’ha centrat en el camp de les arrítmies amb un especial interès, tant clínic com científic, en l’estudi dels trastorns hereditaris causants d’arrítmies i mort sobtada. Per complementar els seus coneixements en aquest camp, ha realitzat diverses formacions en recerca bàsica i experimental i en el maneig clínic i intervencionista de les arrítmies en centres de referència com el Montreal Heart Institute, a Canadà, i el Beth Israel Deaconess Medical Center de la Universitat de Harvard, a Boston, segons ha explicat el centre hospitalari en un comunicat.
Després de 7 anys d’experiència a l’Hospital del Mar en el servei de Cardiologia i en el grup de Recerca Biomèdica del Cor, l’any 2019 es va incorporar a la Unitat d’Arrítmies de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, a on entre altres activitats va implementar una consulta clínica específica dirigida a pacients i familiars amb risc de mort sobtada hereditària, en connexió amb la Unitat de Cardiopaties Familiars i Cardiologia Pediàtrica.
Paral·lelament, com a coordinadora d’Investigació Translacional dins del grup de recerca en Malalties Cardiovasculars del VHIR, ha desenvolupat la seva activitat investigadora dirigida fonamentalment a l’estudi del remodelat cardíac i les repercussions sobre les arrítmies.
Com a docent, és professora associada de la Universitat Autònoma de Barcelona i imparteix classes en diversos màsters i cursos de formació continuada.
Sembla que falten recursos per cobrir les necessitats i donar bona qualitat de resultats i de demandes dels professionals i ciutadans, però, en realitat, no sabem realment què gastem cada any i sobretot en què ho gastem. Per exemple, el pressupost de Salut del 2022 aprovat pel Parlament va ser d’11.244 milions d’euros, però, a finals d’any, sembla que ens gastarem (la “màquina” no pot parar) 13.500 milions, amb un dèficit de 2.250 milions. Aquest any, el dèficit és més gran, ja que els darrers anys era d’uns 1.500 milions; és a dir, el Parlament aprova una cosa i ens en gastem molts més.
Però, encara més important, en què ens els gastem? Ens els gastem bé, per la salut i la qualitat, o som poc eficients, o els donem molt per negocis privats, o molt corruptes? Segons les dades del Departament de Salut, gastem uns 1.900 milions (un 17%) en atenció primària, uns 3.018 milions (26,8%) en medicaments (la part de receptes que paga el CatSalut més la medicació hospitalària ambulatòria) i 6.300 milions (57%) en hospitals, sociosanitaris, salut mental i altres.
Amb una bona primària milloraríem la salut
Aquesta despesa no fa més que demostrar quin Sistema Públic de Salut tenim: gastem en malaltia ja instaurada, en fàrmacs (benefici de les multinacionals), hospitals i alta tecnologia. Molta medicalització de la vida, innecessària i perjudicial molts cops. El miratge de la panacea. I molt poc en salut pública (1%) prevenció, promoció de la salut i salutcomunitària. I molt poc també en atenció primària (17% aquest any), malgrat que sabem que amb una bona primària milloraríem la salut i evitaríem mesures molt sofisticades i cares que només fan que allargar la vida amb molt mala qualitat.
Si poguéssim analitzar la despesa amb transparència i participació, i tenir les dades desglossades (públic i privat concertat) sous, terciarisme, resultats en salut i qualitat, segur que ens hauríem de plantejar, com a país, algunes coses seriosament: és aquest el model que volem, augmentant el pressupost cada any (aquest 2022 va haver-hi un increment del 14,9% respecte al del 2020, prorrogat al 2021)? Estem pitjor, els professionals al límit i els ciutadans molt enfadats i preocupats.
Estem pitjor, els professionals al límit i els ciutadans molt enfadats i preocupats
Caldrà fer un pla seriós a mitjà termini (no es canvia de model i els valors en un any), i els pressupostos (i despeses finals) han d’anar a produir aquest canvi progressivament, cap a un autèntic Servei Nacional de Salut i Cures (Públic). De moment, aquest any podríem proposar-nos gastar bé el 25% necessari per a la primària: en el nucli essencial de professionals, suficients i amb bones condicions laborals. Això ho podríem assegurar amb una bona llei de primària.
I fer una anàlisi, diagnòstic i tractament de per on s’escapen els diners, amb poca eficiència en salut, externalitzacions i corrupció cap a negocis privats, i fer seriosament unes propostes per reduir l’extraordinària despesa en fàrmacs (26%), llistat rigorós de fàrmacs a pagar pel sistema públic, genèrics, producció local pública dels més usuals, etc.
Estem en un bon moment per repensar el futur i redreçar-lo, cal voluntat política (!!!), transparència i participació popular.
El doctor Jordi Ortner ha estat nomenat nou director mèdic de l’Hospital HM Sant Jordi, càrrec que assumeix després de 25 anys de carrera professional vinculada a la gestió sanitària. Ortner serà el responsable de fer efectiu el projecte que HM Hospitales té dissenyat per l’hospital del barri barceloní de Sant Andreu i que culminarà amb l’actualització i ampliació de les instal·lacions, segons ha explicat el grup hospitalari en un comunicat.
Llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el 1998, Ortner es va especialitzar en gestió sanitària tot cursant diferents màsters i postgraus, entre ells el Màster en Gestió Sanitària i Serveis Sanitaris de la Universitat de Barcelona (UB), el Programa de Gestió Clínica d’ESADE, el Màster en Gestió i Metodologia de la Qualitat Assistencial Avedis Donabedian i el Programa Avançat de Desenvolupament Directiu per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).
Ha treballat més de 20 anys a MC Mutual, on des del 2019 era adjunt a la Direcció de Serveis Mèdics i Assistencials, i assegura que s’incorpora al nou càrrec “amb la voluntat de treballar al màxim per oferir al pacient el millor servei i una atenció de qualitat i altament especialitzada”.
Per al doctor Ortner, un dels factors més rellevants per acceptar la proposta és poder “treballar de manera transversal amb la resta de centres del Grup a Catalunya i la resta d’Espanya establint les sinergies necessàries per proporcionar al pacient una atenció personalitzada i multidisciplinària. Tenir l’oportunitat de compartir i debatre els casos amb especialistes de tanta experiència, sens dubte, afavoreix el diagnòstic i el tractament de les diferents patologies”.
Un dels principals reptes que haurà d’afrontar, ha dit, és “consolidar HM Sant Jordi com a hospital de referència a Barcelona i fer efectiu el projecte del nou hospital”. Per això, haurà de liderar i implantar el pla de modernització de les instal·lacions d’HM Sant Jordi que HM Hospitales té dissenyat per a aquest centre.
HM Hospitales està format per 48 centres assistencials: 21 hospitals, 3 centres integrals d’alta especialització en Oncologia, Cardiologia, Neurociències i 3 centres especialitzats en Medicina de la Reproducció, Salut Ocular i Salut Bucodental, a més de 21 policlíniques. A Barcelona, compta amb els centres hospitalaris HM Nou Delfos, HM Sant Jordi, HM Nens i 3 policlíniques.
El Patronat de la Fundació de Gestió Sanitària de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau ha nomenat com a president d’aquest patronat Xavier Prats Monné, qui ha exercit gran part de la seva carrera professional a la Comissió Europea, on va ser director general de salut i seguretat alimentària.
El nou president va ser nomenat el 29 de novembre, en substitució de Manel Balcells, actual conseller de Salut.
Monné, nascut a Tarragona, és llicenciat en Sociologia per la Universitat Complutense de Madrid, i té un postgrau (DEA) en polítiques de desenvolupament econòmic del Centre International des Hautes Études Agronomiques Méditerranéennes (DESS-CIHEAM, Montpellier), i en Estudis Europeus del College of Europe (Bruges, Bèlgica).
Ha exercit la major part de la seva carrera professional a la Comissió Europea a Brussel·les on, en qualitat de director general de salut i seguretat alimentària (2015-2018), va ser responsable de les polítiques i programes de la Unió Europea en matèria de salut pública i alimentació.
Així mateix, va ser el representant de la Comissió Europea al Consell de Govern de l’Agència Europea de Medicaments (EMA, Londres), al Centre Europeu de Prevenció i Control de Malalties (ECDC, Estocolm) i a l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA, Parma).
Anteriorment, a la Comissió Europea també va exercir com a director general d’educació i cultura, responsable de programes de la Unió Europea com ara Erasmus, Marie Curie i Creative Europe, i representant de la Comissió Europea al Consell de Govern de l’Institut Europeu d’Innovació i Tecnologia (EIT, Budapest), una institució creada per la UE amb la missió de reforçar la capacitat d’innovació a Europa.
Pla estratègic
Monné s’incorpora al Patronat en ple desenvolupament del nou pla estratègic per reforçar el Sant Pau, i ha mostrat el seu agraïment pel càrrec: “Ara és el moment: no només perquè Sant Pau té una posició de referència en el Sistema Sanitari de Catalunya, sinó també perquè la lliçó que hem après de la pandèmia és la necessitat, la urgència de tenir un sistema sanitari, que sigui fort, que sigui eficaç i que tingui prou recursos. Aquesta és la meva missió, aportar el meu gra de sorra, perquè la missió de Sant Pau es converteixi en realitat i ho faci el més aviat possible», segons ha explicat el centre hospitalari en un comunicat.
Actualment, és l’assessor especial de Teach For All, una organització global sense ànim de lucre amb seu als Estats Units, present en 60 països, que té per missió ampliar les oportunitats educatives arreu del món, i forma part dels patronats de Teach For All a Europa, Espanya i Bèlgica.
També és el president del Comitè per a Europa de la King Baudoin Foundation (Bèlgica), l’assessor en salut pública de l’Institut Jacques Delors (París), assessor per a iniciatives estratègiques de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i assessor de la Fundación Conocimiento y Desarrollo (CYD). És conseller d’ASTANOR Ventures, un inversor d’impacte de capital risc centrat en la sostenibilitat dels sistemes alimentaris.
Prats Monné també forma part del patronat de diverses organitzacions sense ànim de lucre, entre elles Make Mothers Matter (UNESCO), i del Comitè Científic Extern del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR). És membre de l’Institut d’Estudis Estratègics de Foment del Treball (IEEF) i del think tank DIKTIO (Atenas).
L’any 2016 va rebre l’Ordre Civil d’Alfons X el Savi, que l’Estat espanyol atorga en reconeixement al mèrit en els àmbits de l’educació, la ciència, la cultura i la investigació. Prats Monné és doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili (URV).
Les paraules del conseller de Salut, Manuel Balcells, segons les quals l’atenció longitudinal formava part d’un paradigma que havia quedat “antic” han aixecar polseguera en tot el sector de la primària, que defensa amb fermesa que conèixer la persona atesa és la base d’un bon servei de salut gràcies a tota la informació i confiança que aporta, més enllà dels coneixements mèdics. Així ho remarquen des del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC).
“La longitudinalitat és una característica de la primària que té efectes positius a la salut de la població, des de la millora del control de patologia crònica fins a la reducció de la mortalitat. Si tens 15 anys el mateix metge, es redueix la mortalitat un 25%”, assegura la Meritxell Sánchez-Amat, presidenta de FoCAP. “Hi ha evidència científica que confirma que el fet que professional i pacient es coneguin des de fa temps fa que l’atenció millori».
Sánchez-Amat fa referència a un estudi fet a Noruega a 4,5 milions de persones l’any 2021 segons el qual la continuïtat de l’atenció amb un metge o metgessa de capçalera fa va baixar fins a un 30% les taxes de mortalitat, un 28% els ingressos hospitalaris i un 30% les consultes a urgències.
La presidenta de FoCAP ho té clar: “El coneixement entre les persones aporta molt, és molt efectiu. Quan el conseller va dir que era un paradigma antic, ho va dir sense dades que ho corroboressin. La longitudinalitat molesta perquè fa que hagis d’organitzar equips en base a ella, i no en base a la contractació o l’organització de l’equip”.
Sosté que establir el vincle amb les persones que van a la consulta no es fa en un dia i que és especialment important en l’atenció domiciliària. Si bé el conseller es va desdir dies després de les polèmiques declaracions, Sánchez-Amat considera que “ja fa temps que es prenen decisions que atempten contra la longitudinalitat” i posa com a exemples “la creació d’unitats de cures pal·liatives que acaben substituint els equips de referència al final de la vida”.
Ho relaciona amb la manca de recursos a l’atenció primària per atendre tota la població perquè “ningú ha fet una aposta per la primària ni els seus valors, ni aquesta conselleria ni les anteriors. En el moment en què estàs traient personal de l’atenció primària i pressupostos, l’estàs fent més dèbil en lloc de reforçar-la”.
Sánchez-Amat ha assenyalat que dies després de la compareixença del 8 de novembre, Balsells va contactar amb la FoCAP i va dir que no s’havia explicat prou bé, però les explicacions no han estat suficients: “Seguim estant en alerta. Va parlar de ‘flexibilitat’. La flexibilitat has de saber molt bé en què l’apliques, has de ser molt curós per no perdre solidesa. Amb la longitudinalitat, és molt fàcil crear invents que se la carreguin sense dir que se l’estan carregant. El més clar és l’atenció domiciliària: als CAP de Les Corts, Casanova i Compte Borrell les metgesses de referència han deixat de fer-la i ho fa un metge que ho ha assumit”.
La FoCAP ha elaborat un decàleg sobre què cal fer per innovar en la primària i alerta que els canvis no han d’anar en detriment de la qualitat assistencial i de les bones condicions laborals.
Proximitat i confiança
Per al president de la CAMFiC, Antoni Sisó, “la longitudinalitat, en primer lloc, salva vides i, en segon lloc, és la relació més eficient que hi ha. És la que permet sostenir el sistema sanitari. Hem d’apel·lar als valors de proximitat, accessibilitat i confiança del metge o metgessa de referència”.
“La vocació del metge de família és establir el vincle, conèixer el malalt més enllà de la malaltia, perquè el seu context és important. Això és el que evita proves complementàries innecessàries i duplicitats”, afegeix.
Sisó també considera que, més enllà de les rectificacions, “el conseller té la pilota al seu terrat”. En una reunió recent, CAMFiC li va fer arribar a Balcells el seu malestar i les seves propostes, com augmentar el nombre de professionals i oferir-los un pla d’estabilitat, traspassar algunes tasques hospitalàries a l’atenció primària garantint els recursos necessaris i fer una llei d’Atenció i Salut Comunitària amb l’objectiu d’oferir més garanties a la ciutadania.
Compareixença del conseller Manel Balcells
Al CAP Les Corts, en què treballa Sisó, la xifra de nonagenaris s’ha duplicat en 10 anys, i aquesta tendència obliga a replantejar quina atenció es necessita donar des del sistema sanitari en general i des dels ambulatoris en particular.
Des de CAMFiC, advoquen perquè hi hagi més recerca en l’àmbit de la primària i que totes les universitats tinguin una assignatura de medecina comunitària: “Cal crear estructures docents dins de les universitats, discriminar de forma positiva la recerca de l’atenció primària i instar l’agència de qualitat universitària a crear criteris inclusius i realistes perquè hi hagi metges de família a la universitat”.
Infermeria de referència
Des del punt de vista de la infermeria, la presidenta d’AIFiCC, Ester Giménez, també subratlla els estudis realitzats segons els quals “hi ha evidència científica que demostra que, el fet que tu atenguis una persona tota la seva vida, millora la qualitat de vida, allarga la vida a la persona i evita possibles errors”.
“És la base de l’atenció primària. Coneixes la persona i el seu entorn, i tot té a veure amb la salut, no només de la persona sinó de la família. Moltes vegades no atens només la persona, sinó tres generacions i el coneixement que et dona tot això a l’hora d’abordar els problemes de salut millora molt les cures”.
Giménez explica que, sovint, amb l’experiència i amb els anys de conèixer la persona atesa, és més fàcil detectar si està bé o no fins i tot abans de preguntar-li. “Des d’infermeria fem seguiment de patologies cròniques, de persones a domicili… Fem molta prevenció, i conèixer la persona i l’entorn social i familiar et dones unes eines i una confiança que fan que la persona t’expliqui moltes coses. Aquesta continuïtat i visió de la persona t’ajuda a veure quines són les actuacions que has de fer perquè siguin més efectives”.
La infermera reconeix que a AIFiCC tampoc no s’esperaven les afirmacions de Balcells. “Ens va sorprendre molt. No pots dir que una cosa és antiquada quan hi ha evidència científica que millora la cura, que és una forma d’atenció de qualitat i que dona salut. Això ens ha costat molt d’aconseguir i no es pot qüestionar. És la base de l’atenció primària: conèixer la persona i el seu entorn al llarg de la seva vida”.
Giménez insisteix: “La persona truca al CAP i demana pel metge o metgessa de capçalera, perquè li agrada que sigui la mateixa persona, espera que l’atengui el seu metge. Per molt que en la història clínica estigui tot escrit, hi ha temes que ja els coneixes i és més efectiu”.
A més, destaca que s’hauria de parlar de l’equip de primària i que als domicilis es desplacen més des de l’àmbit de la infermeria que dels facultatius: “Les persones tenen la infermera de referència igual que tenen una metgessa de referència. Això és important que no sàpiguen per no saturar la metgessa. La infermera de família pot resoldre moltes coses”.
“Volem cuidar, i ho volem fer bé”
Són moltes més les veus de professionals que s’han aixecat en els últims dies i setmanes per defensar el model de proximitat durador amb les persones ateses, com el personal d’infermeria del CAP Horta de Barcelona, que en aquest article deien: “Qui no vol que la infermera o metge de tota la vida sigui qui l’acompanyi en tot moment? Ell/ella és qui més el coneix. És qui sap què li passa tan sols entrar per la porta o mirar-lo als ulls. És qui coneix el seu entorn, qui sap les seves debilitats i fortaleses, qui vetlla de forma integral per la seva salut. Els professionals sanitaris volem cuidar, i ho volem fer bé”.
També metges i metgesses, ja jubilades o en actiu, defensaven a ultrança aquest model: “Les innovacions han d’estar ben fonamentades i respondre a evidències sòlides en quant als seus efectes positius sobre l’atenció de salut de la ciutadania. Quan es fan afirmacions com les seves de l’altre dia al Parlament, no es contribueix precisament a la innovació, més bé tot el contrari, es genera confusió i s’endarrereix el progrés ja que, en tractar-se d’errades greus, obliguen a esmerçar temps per rectificar-les”, signaven quatre professionals del sector.
“Per dur a la pràctica una atenció longitudinal calen unes condicions laborals determinades, que garanteixin una continuïtat suficient i no estiguin exposades a precarietats injustificables”, recordaven dos companys en aquest altre article.
Des de la Conselleria de Salut, a qui se li ha preguntat sobre el present i futur de la longitudinalitat per a l’elaboració d’aquest reportatge, no hi ha hagut resposta.
L’evidència científica que avala i defensa la longitudinalitat és constant i present en els diversos sistemes sanitaris europeus. És ben sabut que aquesta permet evitar derivacions als serveis d’urgències, la sobremedicació, el sobrediagnòstic i redueix la mortalitat. Qui no vol que la infermera o metge de tota la vida sigui qui l’acompanyi en tot moment? Ell/ella és qui més el coneix. És qui sap què li passa tan sols entrar per la porta o mirar-lo als ulls. És qui coneix el seu entorn, qui sap les seves debilitats i fortaleses, qui vetlla de forma integral per la seva salut. Els professionals sanitaris volem cuidar, i ho volem fer bé. Per això sabem que la longitudinalitat és un pilar fonamental de l’atenció primària i que per res ha de caure. Defensar-la és defensar la vida, és defensar la promoció de la salut. És defensar un model centrat en la persona des de totes les esferes que puguin afectar-la. És acompanyar, posar la vida primer i la malaltia després.
Els professionals sanitaris volem cuidar, i ho volem fer bé
Qui no voldria que el seu professional de confiança el visités quan la seva fragilitat ja no li permetés desplaçar-se al centre de salut? Quan estigués a casa o a la residència? Quan el final dels seus dies arribés? Quan morir fos una elecció? D’això va la longitudinalitat i només amb un sistema sanitari que vetlli degudament per l’atenció primària i pels seus professionals es podrà permetre el contínuum assistencial.
Fa temps que la decadència del sistema és existent, i, la Covid-19 ha posat en evidència les arestes d’una sanitat malmesa per anys de retallades, de manca de cura del personal, de condicions laborals indignes i d’una fuita de professionals a l’estranger. Cuidar a qui cuida és quelcom molt fàcil de dir, molt políticament correcte, però difícil de fer i complir.
Longitudinalitat són també contractes i condicions laborals dignes, estabilitat i permanència als llocs de treball per poder exercir de forma eficient i amb qualitat. Com es pot vetllar per la cura de la persona quan la càrrega assistencial t’atrapa?
Longitudinalitat són també contractes i condicions laborals dignes
Els sanitaris estan cansats i el sentiment d’abandonament es fa palès en la majoria d’ells. Caldria cuidar-los allà on estiguessin i que els polítics els escoltessin sempre. La sanitat no hauria de ser quelcom d’ús recurrent per a la politització dels debats ni per finalitats electoralistes sinó la priorització dels càrrecs electes, des del criteri i posant-la per sobre dels interessos econòmics. Caldria deixar-se de romanços i bones paraules i enfocar-se en l’important: posar els professionals i els pacients al centre, desjerarquitzar i democratitzar el sistema tot fent-lo participatiu i transparent.
Cal que les decisions es prenguin des de la consciència de la realitat i no des dels despatxos. Cal que les decisions es prenguin amb la màxima que la vocació no sigui una exigència per al compliment d’objectius irrealitzables. Amb la màxima de dignificar un dret inalienable, un dret de tots i per tots.
Com ens recordava recentment Ferran Cordón, cap d’estudis de la unitat docent d’Atenció primària i comunitària de Girona, l’any 1973 J.J. Alpert i Charney van adoptar el terme longitudinalitat per descriure la relació personal en el temps entre un pacient i un metge o equip mèdic, amb independència dels problemes que patís el pacient. Un concepte que l’Institute of Medicine definia com la «relació persistent entre professional i pacient en la qual es tracta la persona del pacient amb tota la seva complexitat, considerant-ne els valors i les preferències».
I li devem a la professora de l’escola de Salut Pública de la Universitat Jhons Hopkins Barbara Starfield la seva insistència en la importància del concepte, fent ben palesos els seus efectes benèfics, en reduir significativament la mortalitat d’aquelles poblacions que gaudeixen prou temps d’una atenció amb aquesta propietat. Entre d’altres coses, probablement, perquè un període prou dilatat de seguiment del pacient proporciona un coneixement més acurat dels seus problemes de salut i permet a més racionalitzar la utilització dels serveis sanitaris que sovint són fútils i mai del tot innocus.
Una justificació aquesta que segons el conseller mateix hauria estat mal interpretada. Però sigui com vulgui, la qüestió és que la proporció de visites domiciliàries dels metges dels equips d’atenció primària a Catalunya i, pel que sembla, arreu de molts països considerats desenvolupats, és cada vegada més baixa.
Una tendència que podria ser conseqüència de les transformacions experimentades per la nostra societat, particularment pel que fa a l’estructura familiar i a les activitats domèstiques. Perquè temps era temps els metges de capçalera visitaven sovint els pacients a casa seva i no només per les urgències.
La proporció de visites domiciliàries dels metges dels equips d’atenció primària a Catalunya és cada vegada més baixa
És clar que durant la nit de pedra del franquisme molts dels titulars de les places de metge general de la Seguretat Social rellogaven les visites domiciliàries a col·legues més necessitats. Una pràctica –la de la revenda — que la reforma de l’atenció primària va estroncar, sense incentivar però l’interès del metge de família per aquesta modalitat assistencial.
Uns actes mèdics que proporcionaven als professionals una informació directa de les condicions de vida dels seus pacients; circumstàncies que, com és sabut i lògic, tenen molta transcendència sobre la pertinença i l’adequació de les prescripcions corresponents.
És clar, però, que l’actitud dels professionals mateixos també pot jugar un paper a l’hora d’explicar aquesta tendència. Una actitud basada gairebé exclusivament en els factors més biològics de la fisiopatologia, relegant les altres facetes del paradigma bio-psico-social que caracteritza –o hauria de caracteritzar– l’atenció primària i comunitària.
Actitud que la formació de grau i de postgrau de les titulacions sanitàries, sobretot de medicina, no fomenta. I que la pràctica professional més aviat promou, perquè els responsables polítics i de la gestió no incentiven les intervencions sanitàries modulades per les consideracions de caràcter mental i social que conformen indissociablement la naturalesa humana, la salut i les malalties de la ciutadania.
Per dur a la pràctica una atenció longitudinal calen unes condicions laborals determinades, que garanteixin una continuïtat suficient
Una absència d’estímuls que accentua la influència dels determinants sociològics i polítics que conformen les nostres societats, on predomina l’individualisme i la demanda de solucions immediates ni que siguin efímeres i superficials. Característiques que més aviat fomenten una enganyosa autonomia dels pacients, mitjançant el consum d’artefactes monitoritzadors de variables biològiques i d’altres fórmules consumistes.
Una situació que fa que la longitudinalitat, entre d’altres característiques de l’atenció sanitària, sigui enyorada només per una petita part dels professionals. Enyorada autènticament, és clar. Sense menystenir, però, que per dur a la pràctica una atenció longitudinal calen unes condicions laborals determinades, que garanteixin una continuïtat suficient i no estiguin exposades a precarietats injustificables.
Ni oblidar tampoc que el paper dels polítics potser hauria de ser comprometre’s a trobar les millors solucions, facilitant el desenvolupament d’una sanitat més convenient per a protegir i promoure la salut de la població. Propòsit que passa per millorar les condicions de treball dels professionals de l’atenció primària però també per fomentar una bona pràctica sanitària no solament als denominats centres de salut, perquè la salut és conseqüència de molts altres determinants socials.
Aquest només és un exemple, que conec de prop, del que deu estar passant a la resta de Catalunya.
D’aquests CAP de Ciutat Vella, recordem les llargues lluites i demandes de professionals i ciutadania del 2018 i 2019. Alguns d’ells ja tenen lloc assignat (excepte Barceloneta) des del 2019 i 2020, però, de moment, de projecte o obres no se’n sap res. Mentre, espantats per la maleïda Pandèmia, el CatSalut va programar i fer, en uns pocs mesos, cinc hospitals satèl·lit per uns 50 milions (varen dir) que no han servit per res més que per posar vacunes. Vergonya. No entenen els que han de prendre aquestes decisions. I no tenen Vergonya de la situació, portem quatre anys. Cal recordar-ho de cara a les eleccions del 2023.
A més de millorar la qualitat i les condicions laborals de la Primària de manera urgent, que comportarà també un canvi de model i de valors de tot el sistema públic sanitari, passant de només l’atenció a la malaltia ja instaurada, la medicalització no desitjada, la despesa extraordinària en fàrmacs i altes tecnologies, a la prevenció, la promoció de la salut, la salut comunitària, l’atenció sanitària humanitzada (presencial) i de qualitat, sense llistes d’espera, integral, amb el nostre equip de Primària al llarg de la vida i amb les cures biopsicosocials. A més d’això, que no és poc, cal dotar els CAP de les condicions millors en qualitat i comoditat per als seus professionals i ciutadania; per això, també és urgent ressuscitar la vergonya dels centres aturats.
El 2023 podria ser un bon any per a una nova Llei d’Atenció Primària i Comunitària a Catalunya
El 2023 podria ser un bon any per a una nova Llei d’Atenció Primària i Comunitària a Catalunya, una llei que obligui d’una vegada, més enllà de comissions d’experts, plans i programes, a aquest canvi urgent i radical de la Primària i, per tant, també de tot el Sistema Públic de Salut. Farà 45 anys de la conferència d’Alma-Ata sobre Primària i 36 anys de la llei General de Sanitat a Espanya.
Els pacients han canviat, ara som més vells. El 1976 l’esperança de vida a Catalunya era de 73 anys i avui és de 82 anys: es viuen 9 anys més. Els ciutadans som més exigents i estem més informats. Som menys tolerants al dolor i les incapacitats, demanem més immediatesa, més consumisme i medicalització de la vida, més consciència de la salut com a dret social.
Epidemiològicament, hem passat de malalties agudes i infeccions a predomini de malalties cròniques que requereixen més tractaments prolongats i cures. A més, hi ha hagut un descens de la mortalitat prematura gràcies a nous tractaments, fent crònics processos que abans mataven. (Aquesta situació s’ha vist alterada per la Pandèmia i agreujada per l’emergència climàtica).
L’entorn i els coneixements també han canviat, tenim nous instruments d’informació i comunicació molt potents i a l’abast de tothom. Tenim tecnologies de diagnòstic i tractaments molt sofisticades, tasques de salut comunitària, nous fàrmacs, instal·lacions i centres sanitaris molt diversos (ambulatoris, aguts, subaguts, convalescència, llarga estada, pal·liatius, etc.).
Els professionals també han canviat. S’ha passat del metge de família a la metgessa de Primària, dona, jove (conciliació familiar, maternitat, etc.), que treballa en equip. Ara no tenim només un metge, sinó metgessa, infermera i administrativa de família; tenen més feina, però també són més gent en equip per fer-hi front. Per contra, s’ha perdut reconeixement social, ha augmentat la precarietat laboral, han disminuït els recursos i els professionals estan desenganyats i desesperats per la sobrecàrrega de treball.
Apa, doncs, posem-nos-hi, que tot està per fer i tot és possible i és urgent. Salvem el Sistema Públic de Salut salvant la Primària com a primer pas i més important.
Els dermatòlegs i les dermatòlogues són el perfil sanitari que més guanya a Catalunya i poden arribar a cobrar 120.000 euros anuals si tenen més de deu anys d’experiència. En segon lloc, hi ha la professió de ginecologia, amb un salari de 100.000 euros bruts anuals.
Són dades de Spring Professional, la consultora de selecció del grup Adecco, que presenta la V Guia Spring Professional del Mercat Laboral per a ‘Healthcare’ i analitza les nou posicions més demandades del sector a Catalunya des del punt de vista salarial i funcional.
Després de dermatòlegs i ginecòlegs, ser cap de servei és el que està millor pagat, amb fins a 85.000 euros bruts a l’any. Li segueixen la medicina intensivista, la medicina de treball i la traumatologia, amb 70.000 euros, i la direcció d’infermeria, amb 67.000 euros.
Finalment, la infermeria de ginecologia i obstetrícia amb més de deu anys d’experiència arriba als 40.000 euros i la infermeria d’hospitalització als 37.000 euros anuals.
686.000 sanitaris
Les dades del Sistema Nacional de Salut indiquen qui hi ha 686.000 professionals en el sector, dels quals 198.000 són infermers i infermeres i 158.000 són doctors i doctores.
L’anàlisi destaca que el sector sanitari de titularitat privada representa el 29% de la despesa sanitària i disposa de 441 hospitals (el 56% del total) i de 50.960 llits (el 32%).
El perfil més demandat és el d’infermer o infermera, especialment en les especialitats d’hospitalització, UCI, maternitat o Treball, i la posició més cotitzada és del de metge o metgessa especialista en dermatologia a causa de l’augment de clíniques estètiques.
Amb l’arribada del fred i sense màscares que detinguin el virus de la grip, les visites als centres de salut en tot Espanya es multipliquen. Quan això succeeix, no triguen a sortir a relluir les costures d’un sistema que ha suportat massa tisorades. Per exemple, a Madrid, on l’atenció primària porta anys sofrint retallades.
Les mancances en la sanitat pública són patents en més comunitats autònomes, encara que a Madrid es presentin en grau suprem. Pesen els 27 anys de governs del PP i els ja més de tres amb Isabel Díaz Ayuso al capdavant, l’última ocurrència dels quals ha estat reactivar 80 punts d’urgències hospitalàries (on s’uneixen els SUAP –Serveis d’Urgències d’Atenció Primària–, SAR –Serveis d’Atenció Rural– i PACS –Punts d’Atenció Continuada–), amb només 46 metges. En els 34 restants s’atendrà a través de videoconsultes.
El despropòsit ha portat a la vaga als metges i metgesses de les urgències hospitalàries i, a partir del 21 de novembre, se sumaran els professionals d’atenció primària i pediatria. Aquest diumenge està convocada una manifestació amb el lema: ‘Madrid s’aixeca per la sanitat pública. Contra el pla de destrucció de l’atenció primària’. Entre les raons per sortir al carrer, hi ha sis dades esclaridores:
La segona comunitat amb menor ràtio de mèdics/ques d’atenció primària
Segons les últimes dades publicades pel Ministeri de Sanitat, amb xifres de 2021, a Madrid hi ha 4.579 equips d’atenció primària. Això implica una ràtio de 0,68 facultatius per cada 1.000 habitants. Només les Illes Balears tenen una taxa més baixa (0,58), a més de les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla.
Acarat amb les dades d’Indicadors Clau del Sistema Nacional de Salut –INCLASNS– (web del Ministeri de Sanitat) i dels successius informes anuals d’aquest, es comprova que la ràtio és menor que 11 anys abans (el 2010 era de 0,69) a pesar que el nombre de metges ha passat de 4.410 el 2010 als 4.579 actuals.
La primera comunitat amb menor personal d’infermeria per pacient
Amb dades del 2020, les últimes actualitzades en l’INCLASNS, Madrid és la comunitat d’Espanya que té menys personal d’infermeria per cada 1.000 pacients; en concret, 0,5. La taxa també ha baixat des del 2010, quan eren 0,52, cosa que només succeeix a Madrid i a Cantàbria, que ha passat de 0,66 a 0,64.
Excepte per una lleugera variació el 2018, quan va caure a 0,49, la ràtio porta estabilitzada en 0,5 des del 2015. En l’extrem contrari a Madrid es troben La Rioja (0,91), Extremadura (0,89) i Castella i Lleó (0,88).
La segona amb menys despesa sanitària pública per habitant
Una altra de les xifres que explica de manera meridiana la penosa situació de l’atenció primària a Madrid (i de la sanitat en general) és que Madrid és la segona comunitat amb menor despesa sanitària pública per habitant (1.521,86 euros a l’any). El lloc més alt del deshonrós podi l’ocupa Andalusia (1.459,43 euros).
I això que la inversió en salut va créixer considerablement el 2020, ja que venia de 1.363,55 euros el 2019. Una dècada abans, el 2010, la quantitat ascendia a 1.203,37 euros. Immediatament després de Madrid hi ha La Rioja (1.626,1 euros).
La que dedica un menor percentatge de la despesa en sanitat a l’atenció primària
La principal perjudicada d’anys de retallades en la sanitat madrilenya ha estat l’atenció primària. La despesa general, com ja s’ha comprovat, és netament inferior al desitjable. El problema s’acreix en comprovar que Madrid és la regió que menys percentatge d’aquesta inversió total dedica a aquesta branca sanitària, en concret, un 10,66%. A prop, però per damunt, estan Galícia (11,62%) i Balears (12,05%).
El percentatge no ha parat de descendir des del 2016 –quan va ser de l’11,63%– i està clarament per sota de l’aplicat el 2010 (12,67%).
La tercera que més dedica a concerts amb la sanitat privada
L’anterior apartat i aquest s’entenen més ben junts. D’una banda, és la que menys dedica a atenció primària. Per una altra, és la tercera que més destina a concerts amb la sanitat privada: un 8,48% de la despesa sanitària pública total. Per damunt només estan Balears (9,2%) i, molt distanciada, Catalunya (23,61%).
En aquest cas, el percentatge ha oscil·lat entre 2010 i 2020. Va començar la dècada en un 7,47%, va aconseguir el seu zenit el 2015 (11,99%) i, a partir d’aquí, va començar a baixar fins a arribar a la dada actual.
La província amb més nombre de metges de família en atur
“Mèdic que estigui en atur, mèdic que aquesta mateixa tarda contracto en la Comunitat de Madrid”. La frase és d’Isabel Díaz Ayuso davant les crítiques per la situació de l’atenció primària. Però pot ser que la presidenta no s’hagi informat bé –o potser no té cap intenció de complir la seva paraula–, perquè, amb dades del Servei Públic d’Ocupació Estatal (SEPE), a la província de Madrid hi havia, al setembre del 2022, 180 metges de família en atur. De fet, és la província amb més nombre d’aturats amb aquesta ocupació.
La xifra implica un decreixement anual (comparant-la amb setembre de 2021) del 5,26%. Enguany, ha tingut múltiples variacions, ja que va començar gener amb 168 metges en atur, va arribar a 314 al maig i posteriorment va descendir fins a 172 a l’agost, per a tornar a pujar al setembre.
Aquest article s’ha publicat originalment a La Marea
