Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • Acèrrim suport de sanitaris de tot Espanya a l’atenció primària de Madrid

    Organitzacions sanitàries de tot Espanya han mostrat el seu suport al personal mèdic i de pediatria de l’atenció primària a Madrid, que ha estat de vaga durant un mes, del 21 de novembre al 22 de desembre, i ha suspès les mobilitzacions temporalment fins a l’11 de gener.

    La plataforma Marea Blanca de Catalunya ha destacat que “davant l’atac que pateix la salut pública a Madrid i el dret a la salut de totes les persones” se solidaritza amb tot el personal “en la lluita per unes condicions laborals dignes”.

    “Només es pot garantir el dret a la salut amb caràcter universal a través dels sistemes sanitaris públics, i un servei públic mai podrà descansar sobre les espatlles d’uns treballadors i treballadores saturats i sobrecarregats”, afegeix.

    Per això, mostra el seu “suport fraternal” a les Marees Blanques de Madrid, la Coordinadora Estatal de Marees Blanques, la Mesa de Defensa de la Salut Pública de Madrid, així com el conjunt del moviment veïnal “perquè la seva lluita pel dret a la salut universal i a una salut pública de qualitat és també la nostra”.

    “Rebutgem l’accés del sector sanitari privat a l’historial clínic de les persones del sistema sanitari públic tal com promou la Comunitat de Madrid i desitja la IDIS”, remarca, en referència a l’entitat que aglutina el sector sanitari privat.

    Manifest

    Les 17 entitats que formen la Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària (semFYC) i que representen uns 22.000 socis, han signat un manifest conjunt per donar suport a l’atenció primària de la Comunitat de Madrid en el marc de les negociacions per reclamar millores laborals.

    “El conjunt de persones que constitueixen l’atenció primària en aquesta comunitat han expressat pacíficament i de forma organitzada en les últimes setmanes d’una manera admirable”, defensa la semFYC, que posa de manifest la seva “indignació” per l’impediment del pas de menjar a les persones que es van tancar 36 hores a la Conselleria de Sanitat de la Comunitat de Madrid.

    “Sol·licitar mesures per esmenar la precarietat laboral del col·lectiu és només la punta de l’iceberg de la profunda reforma que requereix el model de gestió”, argumenta, i reclama un model de primària que tingui en compte la relació entre professionals i persones ateses perquè hi ha evidència científica que aquesta longitudinalitat augmenta l’esperança de vida i redueix ingressos hospitalaris.

    Caixa de resistència

    El Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) ha remarcat que “si cau l’atenció primària, caurà tot el sistema públic, com un dominó” i diu que a la resta de les comunitats autònomes hi ha la intenció d’acabar amb l’atenció primària entesa com a universal, accessible, longitudinal i de qualitat.

    Per això, la FoCAP anima a fer una donació a la caixa de resistència habilitada per fer una aportació de suport a la vaga de l’atenció primària.

  • Saturació a les urgències hospitalàries durant les festes nadalenques

    Les urgències dels hospitals catalans en la setmana entre Nadal i Cap d’Any es troben saturades per la gran afluència de persones ateses, sobretot per malalties respiratòries i, en concret, per la grip.

    “La constant és que estiguem saturats i desbordats. Que hi hagi llits als passadissos és gairebé habitual, el que no és habitual és el que hem viscut les últimes setmanes”, assegura el president del comitè d’empresa de l’Hospital del Mar, Xavi Tarragó, on el servei d’Urgències estan preparades per rebre un centenar de persones i n’han arribat a atendre 240.

    Si bé s’ha reforçat el personal d’infermeria i això ha donat un respir, no hi ha espai suficient: “No hi ha espai per la presa d’oxigen, s’han de fer canvis posturals, canvis de bolquers… No és la situació que ens agradaria trobar-nos si ens atenguessin”, reafirma.

    El protocol estipula que quan una persona porta 24 hores a Urgències, s’ha de derivar a una planta d’hospitalització o bé donar-li l’alta perquè torni a casa, però a hospitals com aquest s’ha normalitzat superar les 30 o les 40 hores. El cas més greu és quan fins i tot es van arribar a les 100 hores a urgències.

    La majoria de les persones que arriben a Urgències ho fan per malalties respiratòries, com passa cada any. A l’Hospital del Mar s’han deixat de fer operacions quirúrgiques per tal de guanyar llits i, en el marc de la Unitat de suport d’urgències mèdiques (USUM), s’han portat urgències a l’Hospital de l’Esperança. “Això potser alleugereix un, dos, o tres dies, però, a més, s’estan fent unes obres faraòniques i s’estan fent jocs malabars per redistribuir els serveis. Amb menys llits s’acaba tensionant un sistema ja tensionat”.

    El problema, explica el president del comitè d’empresa, no és exclusiu de l’Hospital del Mar, sinó d’un model sanitari “hospitalocèntric”. “Els recursos es destinen a l’hospitalari i s’ha deixat l’atenció primària sense els recursos necessaris. Si et donen hora amb el metge de capçalera per d’aquí a 10 dies, te’n vas a urgències de l’hospital i les urgències s’acaben saturant”.

    Vall d’Hebron

    També a l’Hospital Vall d’Hebron noten durant les festes nadalenques un augment de les persones ateses, tal com explica un portaveu del centre hospitalari: “Hi ha una afluència important i creixent de pacients en Urgències per grip i altres virus respiratoris”.

    En aquest sentit, l’edifici Garbí, que és un espai polivalent del recinte, “ja està acollint pacients del pla hivern”. Tot i això, els responsables asseguren que aquest augment de persones a urgències forma part del “funcionament normal per l’època de l’any” i no han hagut de desprogramar cap activitat.

    Bellvitge

    Pe part seva, a l’Hospital de Bellvitge també han vist incrementar el nombre de persones ateses a les urgències: “Hi ha una afluència alta, però cap situació massa problemàtica. No s’ha hagut de fer cap desprogramació”.

    Habitualment, l’última setmana de desembre i la primera de gener són de les més conflictives a urgències. “Acostuma a ser de les pitjors èpoques”, confirmen a les urgències de Bellvitge, on han hagut d’augmentar el nombre de llits hospitalaris per aquestes dates, dins del Pla integral d’urgències de Catalunya (PIUC). Com a la resta de centres, la majoria de patologies són respiratòries: “No hi ha massa covid, el que més hi ha és grip”.

  • La complexitat de l’Atenció Primària de Salut

    Quan es pensa en l’Atenció Primària de Salut (APS) com el lloc on s’atenen problemes menors, es fan receptes o derivacions a «especialistes» és perquè no es coneix ni s’entén. La realitat és que l‘APS és la pràctica més complexa de tot el sistema sanitari. Les persones que hi acudeixen i les professionals que hi treballen saben com costa manegar el malestar, el dolor, els diagnòstics i els tractaments, tenint en consideració les realitats socials, biogràfiques i emocionals associades. En paraules de la metgessa i escriptora britànica Iona Heath: «Els metges d’Atenció Primària tenen la responsabilitat de tractar i alleujar l’angoixa i el patiment, que els malalts es beneficiïn de la ciència biomèdica al mateix temps que protegeixen les persones dels danys que aquesta pugui ocasionar. I que ho facin assumint els seus valors, aspiracions i context».

    El camp de coneixements d’un metge o d’una infermera d‘APS és molt ampli, necessiten saber sobre tots els òrgans i sistemes del cos, sobre una extensa gamma de medicaments, les seves propietats, interaccions i riscos i tenir una perspectiva de conjunt. La visió per parts és relativament senzilla; la visió global és molt més difícil. Receptar un antiinflamatori per una lumbàlgia en una consulta puntual és fàcil. Ajudar una persona que presenta una lumbàlgia crònica, una hipertensió, una diabetis i és cuidadora d’un familiar malalt pot ser molt difícil. Aquesta persona anirà amb freqüència al seu CAP perquè el dolor no millora, no pot dormir i té dificultats per treballar. I la metgessa de família l’escoltarà, farà equilibris amb els diferents medicaments, valorarà el benefici i el risc d’introduir un nou tractament i li donarà suport emocional. Farà seguiment de la hipertensió i la diabetis i també haurà d’estar atenta a si es presenten signes d’alarma i saber si està indicada, o no, una nova prova d’imatge o una consulta a un servei especialitzat. Pot ser que en algun moment s’hagi de desplaçar al domicili per empitjorament del dolor. I en tot moment prendrà decisions compartides en funció de les necessitats, possibilitats i preferències de la persona.

    Ajudar una persona que presenta una lumbàlgia crònica, una hipertensió, una diabetis i és cuidadora d’un familiar malalt pot ser molt difícil

    La pràctica mèdica comporta un elevat grau d’incertesa, perquè les malalties no es presenten de forma clara i inequívoca ni les proves diagnòstiques són infal·libles. La medicina ha intentat reduir la incertesa mitjançant l’especialització i l’elaboració de protocols. No obstant, la realitat de l‘APS sovint no s’ajusta als seus supòsits, perquè els símptomes no són específics, la resposta als tractaments és individual i les realitats personals no són mai les mateixes. L‘APS ha de treballar amb una població en la qual es presenten tot tipus de malalties i ha de ser capaç tant de diagnosticar i tractar una malaltia freqüent, com pot ser la diabetis, com sospitar la presència d’una malaltia poc habitual i saber dirigir el malalt al servei que disposa dels mitjans i els coneixements adequats per atendre-la. Gràcies a aquesta selecció, els serveis especialitzats treballen bé amb poblacions restringides, aquelles en què la probabilitat de tenir una determinada malaltia és més elevada. Una especialitat focal centra i profunditza el seu coneixement en una part del cos i les seves alteracions. En canvi, el generalisme té una visió extensa de la persona i les seves malalties, com també de la resta de condicions personals, familiars i comunitàries que la conformen, per això la intervenció comunitària i el treball social són components indestriables de l‘APS que permeten una comprensió àmplia dels processos de sanar i d’emmalaltir. S’acostuma a dir que les especialitats focals són expertes en malalties i l‘APS ho és en persones. Quan intervenen diferents serveis és clau el paper de coordinació que ha de fer l‘APS: entendre les parts com un tot i donar coherència a les intervencions que es fan des dels enfocaments parcials. Les dues visions, la generalista i la focal, són complementàries, però sense la primera, la segona és insuficient.

    La pràctica mèdica comporta un elevat grau d’incertesa, perquè les malalties no es presenten de forma clara i inequívoca

    Coordinar és molt diferent a assumir allò que altres parts del sistema haurien de resoldre i no ho fan. Seguir, i reclamar quan cal, una derivació que tarda en ser programada i atendre les visites successives per aquest motiu, tot contenint els propis dubtes i pors quan apareix la sospita d’una malaltia greu. També toca informar sobre una prova que es farà en un hospital i ningú ha explicat en què consisteix, aclarir dubtes després d’un ingrés o conciliar els nous tractaments amb els previs. O, com passa últimament, explicar que l’especialista es nega a fer una visita i assumir tota la responsabilitat de l’atenció. Sovint es traslladen a l‘APS gestions derivades d’altres serveis: programar noves visites, demanar exploracions, resoldre dubtes, demanar transport, fer informes, fer receptes, de manera que els tràmits i la burocràcia recauen bàsicament en l‘APS.

    Si costa explicar la complexitat de l‘APS és perquè aquesta s’encarrega de múltiples funcions. Intervé en totes les fases de la malaltia: Prevenció, diagnòstic, tractament, seguiment i rehabilitació. Deriva quan cal, certifica l’estat de salut, concilia tractaments, fa baixes i altes laborals. Escolta, aconsella, acompanya, acull, valida… I ho fa tant en els centres com a domicili, de manera ordinària o urgent, presencial, telefònica o telemàtica. 30, 40 o 50 vegades cada dia, sense descans, sense respir. Es pot veure la diversitat i la intensitat de les consultes dels CAP en aquesta entrada al blog Diaris de trinxera que relata El meu dia d’avui a la consulta. «Fer de tot» requereix grans dosis de coneixements, habilitats i capacitat emocional que s’adquireixen amb la pràctica i temps d’ofici. Una activitat que no es pot mesurar ni avaluar segons el nombre de visites, que pot comptar les vegades que el pacient entra en contacte amb el sistema, però no les actuacions i menys els resultats. Per la seva complexitat, les consultes d‘APS no es poden fer bé si no disposen de temps suficient per a cada contacte amb el pacient i temps per revisar, pensar i planificar. I, a vegades, per pair l’impacte del patiment dels altres. Per això són insuportables les agendes carregades de visites, la majoria per més de dos motius de consulta, i de persones amb malestar emocional. Aquest és un dels motius pel qual molts metges i infermeres decideixen no treballar a l‘APS.

    Les consultes d’APS no es poden fer bé si no disposen de temps suficient

    La medicina i la infermeria familiar i comunitària són les especialitats més difícils. La revista Canadian Family Physician va publicar un article que reflexiona sobre les dificultats que comporta la pràctica generalista i el seu ensenyament en un sistema de formació en què preval el coneixement especialitzat. Arran d’aquest article, el FoCAP diu: «Els metges i metgesses generalistes tenen una pràctica d’un ampli abast: diagnostiquen i gestionen problemes clínics diversos, indiferenciats i sovint complexos, i proporcionen una àmplia gamma de serveis. La pràctica generalista s’associa amb la millora dels resultats dels pacients i l’ús eficient del sistema sanitari.»

    Precisament en la complexitat de l‘APS, del treball de tots i cadascun dels professionals que la formen, està la clau de la seva efectivitat, perquè les persones som un tot que actua, pensa, sent i pateix al mateix temps. Els problemes de salut i les malalties es manifesten també com un tot que requereix una mirada generalista, complexa, des de la qual adquireixen sentit i es coordinen totes les actuacions sanitàries.

  • Doctora Conangla, capdavantera en ecografia pulmonar als ambulatoris durant la covid

    La doctora Laura Conangla havia acabat la residència i havia començat a treballar al CAP Doctor Robert de Badalona, en l’especialitat de medicina familiar i comunitària, el 2014, quan buscava un camp innovador en què investigar. Havia fet ecografies de tiroides, d’abdomen, i veia que tot just es començaven a fer en l’àmbit pulmonar, sobretot a persones en estat crític o amb pneumònia a les Unitats de Cures Intensives i a Urgències. “Són patologies que també veu el metge de família, vaig pensar que havíem d’intentar detectar-les a temps perquè no empitjoressin”, explica Conangla. “Pràcticament, no hi havia res publicat, vaig començar a formar-me per veure què podia aportar, i vaig haver d’anar a l’estranger, a Itàlia, que era on estaven els grans referents”.

    Uns anys abans, un metge d’urgències de Torí, Giovanni Volpicelli, havia liderat un consell d’experts i havia capitanejat aquesta nova tècnica. Encara no hi havia unes pautes a nivell mundial i s’havia de fer un mapa de ruta comú per estandarditzar les bases. Conangla va aprendre de Volpicelli i d’altres professionals de renom, com la doctora Luna Gargani, que era cardiòloga a Pisa, i el doctor Peiman Nazerian, metge internista a Florència.

    Conangla va estar diversos mesos a Itàlia. En tornar a Badalona, va començar a aplicar la nova tècnica. “Estava acabant la residència, estava en una situació inestable, però em feia molta il·lusió. Vaig anar a Can Ruti i vaig parlar amb el cap de Cardiologia, el doctor Antoni Vallès, i li vaig dir: ‘M’agradaria fer un estudi sobre ecografia pulmonar amb pacients amb insuficiència cardíaca’. Ell és una eminència. Es va quedar descol·locat, i em va dir: ‘No n’he sentit parlar d’ecografia pulmonar en cardiologia. Pot ser útil’”.

    El doctor li va demanar bibliografia, i aquell mateix dia li va contestar: “Tens el suport de cardiologia de l’hospital, i dirigiré la teva tesi doctoral”. La metgessa va fer un primer estudi sobre persones amb insuficiència cardíaca ateses a la primària i va demostrar com es millorava el diagnòstic i com es diagnosticava abans. L’equip de Cardiologia de l’Hospital Germans Trias i Pujol també ho va començar a fer, i la Laura Conangla es va doctorar.

    “A la primària vam seguir fent ecografia pulmonar amb persones que tenien insuficiència cardíaca i que patien diferents patologies pulmonars, com vessaments, pneumònia, embòlia pulmonar o pneumotòrax. Quan va esclatar la covid, es va demostrar que era molt útil per al diagnòstic i l’estratificació del risc del pacient. Ens vam adonar de seguida i, des del grup d’ecografia de la Societat de Medecina Familiar, vam impartir cursos on line, primer als companys d’Igualada, per ser la zona que primer es va confinar, i després a professionals d’atenció primària”.

    La importància dels ecògrafs quan no hi havia ni PCR

    L’ecografia pulmonar pràcticament no es feia quan va començar la pandèmia, per això, la doctora, amb el suport de la Societat Catalana de Medecina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i la compra d’ecògrafs que havia fet anteriorment el Servei Català de la Salut (CatSalut) va poder formar els professionals, primer telemàticament i després en terreny, mentre els CAP rebien els aparells.

    “Al principi, érem pocs els que ho fèiem. Necessitàvem que els ecògrafs aterressin urgentment als ambulatoris. I es van repartir. I, de cop i volta, més del 80% de l’atenció primària de Catalunya disposava d’ecografies. Aquestes màquines també serveixen per a abdomen, tiroides… però, en aquell moment, era especialment rellevant per als pulmons de les persones amb sospita de covid, perquè encara no hi havia ni proves PCR ni test d’antígens”, recorda la metgessa, i és que era l’època en què fins i tot faltaven mascaretes i encara s’estava investigant sobre possibles futures vacunes.

    Doctora Conangla: «Necessitàvem que els ecògrafs aterressin urgentment als ambulatoris»

    Els mesos d’abril i maig van anar arribant els ecògrafs als ambulatoris, mentre la doctora Conangla impartia des de casa seva classes virtuals en català i castellà per arribar al màxim de metges i metgesses, sobretot de Catalunya, Espanya i Sudamèrica, com Colòmbia, Argentina i Xile.

    La formació era totalment gratuïta, Conangla no va rebre cap retribució per això. El pagament era el nivell de satisfacció: “Com a metge, ets conscient que a altres llocs estaven patint la pandèmia com nosaltres, i que podien tenir aquests coneixements per saber quin pacient podia tenir més risc i havia d’hospitalitzar-se, i qui no tenia tant de risc”.

    Al juny, va començar a anar presencialment als CAP per tot Catalunya, fins a arribar a més de 200 centres. I així ho va fer aproximadament durant un any i mig: “Vam arribar a tot arreu perquè els metges de família es formessin en ecografia pulmonar i ho poguessin fer servir. L’ecografia és una tècnica i és millor tenir algú al teu costat que et digui com posar la sonda o com col·locar millor la mà”.

    En total, es van formar 12.214 professionals en els cursos on line i 1.731 en els tallers presencials.

    El millor premi, impactar en la salut de les persones

    La doctora Conangla ha estat guardonada per la seva tasca durant la covid-19. L’abril del 2022 va rebre el Premi a la Tasca innovadora de medecina familiar per part de CAMFiC, on li van arribar a dir que era una visionària. “Jo crec que va haver-hi un factor sort. Soc la cara visible d’aquest canvi, d’aquesta revolució. Vaig estar en el lloc adequat en el moment adequat”.

    El més emotiu d’aquella entrega de premis al Palau de Congressos de Girona va ser quan, des de l’organització, van demanar a l’auditori ple de metges i metgesses quantes persones havien sentit parlar de l’ecografia pulmonar abans de la covid. Van aixecar la mà tres persones, una d’elles la Laura Conangla. “I quantes heu fet després el curs d’ecografia pulmonar?”, van preguntar. Gairebé tothom va aixecar la mà, i la majoria coneixia la doctora perquè l’havia vist a través de l’ordinador.

    Entrega de premis de CAMFiC

    “És llavors quan dius: ‘Que bé!’ Jo em gravava, sense recursos, a la nit, des de casa, després de treballar 14 o 15 hores a l’ambulatori. Això és el que t’emociona, saber que tot el que has fet ha impactat en la salut de les persones. Gràcies a un millor diagnòstic, hem pogut salvar vides o millorar la qualitat de vida, hem estat més a sobre, hem estratificat millor, hem prioritzat i hem fet seguiment en condicions”.

    El passat mes d’octubre va rebre el Premi a l’Excel·lència Professional 2022 per part del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) per haver compaginat una tècnica molt pionera amb l’atenció primària. Aquesta és una de les seves reivindicacions: demostrar que des de la primària també es pot apostar per la innovació.

    “És la metgessa dels ecògrafs? Gràcies, perquè això va salvar el meu pare”

    Més que els premis tangibles, que són d’agraïment pel reconeixement per part de companys i companyes de professió, Conangla guarda moments d’afecte, com quan, mesos després de l’època forta de la pandèmia, una veïna d’Igualada li va dir: “És la metgessa dels ecògrafs? Gràcies, perquè això va salvar el meu pare”.

    “Això és el més important, i aquest és el motiu pel qual fem medecina, que hi hagi un impacte positiu en els pares i les mares de totes nosaltres”, assegura Conangla.

    Una altra vegada, en unes jornades a Saragossa, una companya de Madrid se li va apropar i li va explicar: “A mi em van enviar a Ifema, gràcies al curs d’ecografia pulmonar vam poder gestionar i fer triatge en un moment en què no teníem res”.

    “Ara, fent mirada enrere, penso, que bé que hagi arribat a tants llocs. Com a professional, el que més en satisfà és la satisfacció dels pacients, saber que estem fent una bona feina o tot el millor que podem fer, i que les inversions públiques que s’han fet amb diners públics, com la compra d’ecògrafs, estiguin ben aprofitades i exprimides al màxim en benefici de les persones que estan malaltes”.

    Ara, la Laura Conangla dirigeix el mateix CAP en què va exercir per primera vegada com a metgessa i, des de fa dos mesos, és mare. Continua treballant en el sector que li va interessar fa vuit anys i lidera un document de consens d’ecografia en atenció primària a escala europea.

  • Falten pediatres en l’atenció primària

    L’Associació Espanyola de Pediatria d’Atenció Primària (AEPAP) alerta de la manca de professionals en el sector i de les dificultats per cobrir les baixes davant les complicacions per trobar persones que els substitueixin.

    Dels 6.000 pediatres que hi ha a l’atenció primària a Espanya, menys de la quarta part rep una compensació adequada per substituir els companys i les companyes. Aquesta és una de les principals queixes de l’AEPAP, que considera que “totes les baixes dels pediatres han de ser substituïdes per millorar l’atenció sanitària, però en cas de no trobar substituts, la feina extra hauria de ser compensada econòmicament”.

    Els pediatres als ambulatoris tenen una mitjana de visites d’entre 20 i 40 infants al dia i a cada centre de salut hi ha entre dos i cinc pediatres. “A causa de la manca de pediatres i de les retallades que pateix l’atenció primària des de fa decennis, quan un professional d’aquesta especialitat està de baixa o absent, l’administració no cobreix habitualment la seva absència, de manera que obliga els pediatres a duplicar o triplicar les seves consultes”, denuncia l’AEPAP en un comunicat.

    Això, afegeix l’associació, suposa una sobrecàrrega i un estrès addicional per als especialistes, que no ho veuen recompensat econòmicament. El vicepresident d’AEPAP, Pedro Gorrotxategi, afirma que “dels 6.000 pediatres que hi ha en atenció primària, només 1.400 reben una compensació adequada per la substitució dels seus companys”.

    Segons les dades de l’entitat, en la totalitat de les comunitats autònomes se substitueix menys del 25% de les absències. Per a la doctora Marianna Manbié, pediatra, presidenta de l’associació a les Illes Balears i coordinadora autonòmica, “la conseqüència principal d’aquesta situació és la sobrecàrrega de les consultes perquè els pediatres han d’atendre nens d’una o més quotes a més dels propis, per la qual cosa és molt difícil que l’atenció sigui de qualitat”.

    El sector de la pediatria remarca que el sistema de salut en el conjunt de les autonomies “evita els diners de la substitució” de manera que la remuneració que hauria de donar a la persona que duplica o triplica la feina és molt menor del que hauria costat contractar un substitut.

  • SOS Atenció Primaria

    Actualment, la sanitat s’ha convertit en una de les principals preocupacions de la població, com no podia ser d’una altra manera. Però la pregunta que ara ens fem és si la reacció social i dels treballadors no arriba massa tard, ja que recuperar la qualitat que el servei de salut tenia fa 15 anys no serà senzill.

    Si ens centrem en l’atenció primària (AP), la porta d’accés al sistema sanitari, i la que utilitzem més sovint la majoria de la població, especialment les persones i els col·lectius més vulnerables, podem veure que ha estat la més penalitzada, segons diuen les estadístiques. Observem amb preocupació que l’increment de les necessitats sanitàries de la societat (envelliment de la població, maneig de la pandèmia) no s’ha vist acompanyat de les mesures eficaces requerides, sinó més aviat al contrari. La sanitat en general i l’AP en particular han sigut objecte de retallades pressupostàries difícils de justificar. Una nefasta gestió per part dels responsables que ha portat el sistema al desastre, fins a fer-lo arribar a un punt de difícil retorn.

    La sanitat en general i l’AP en particular han sigut objecte de retallades pressupostàries

    Durant els últims 12 anys, la sanitat ha desenvolupat la seva activitat amb pressuposts molt reduïts respecte als estàndards recomanats, i en concret l’AP, la més pròxima al ciutadà, s’ha endut la pitjor part, ja que es mou en torn al 15% del total del pressupost destinat a sanitat quan l‘OMS recomana que s’hi assigni el 25%.

    Ara mateix manquen molts professionals, tampoc no hi ha un pla per cobrir el recanvi generacional, les jubilacions previstes, fet que serà difícil de solucionar d’un dia per l’altre. Sense planificació estem avesats al caos, que fins i tot arriba a generar situacions d’enfrontament dels professionals amb els usuaris.

    S’estan desmantellant els serveis públics per afavorir la seva privatització

    Paral·lelament, s’estan desprestigiant els sanitaris que, mal pagats i mal tractats, troben molt millors condicions laborals exercint a l’estranger. Aquest fet comportarà, més a curt que a llarg termini, que quan es pretengui solucionar el problema amb presses, s’hagin d’incorporar al sistema professionals amb inferior capacitació que la d’aquells que s’han vist obligats a sortir del país.

    A més a més, les dades mostren com s’estan desmantellant els serveis públics per afavorir la seva privatització. Cal recordar que:

    – A Catalunya s’està dedicant 1.246 € per habitant i any, quan la mitjana de l’estat és de 1.478 €. Només Madrid queda per sota, amb 1.179€ per habitant i any.

    – Catalunya és una de les autonomies que menys recursos dedica a l’AP, ocupa el 14è lloc de 17.

    – Catalunya és la comunitat que més percentatge de recursos dedica a concerts amb entitats externes (gairebé el triple que la següent que més hi dedica).

    Amb aquest panorama, el futur és molt incert.

    Les mesures que s’haurien de prendre de manera inajornable, entre d’altres, passen per:

    – Incrementar el nombre de professionals per habitant.

    – Millorar les condicions laborals del personal sanitari en general i dels equips assistencials en especial (metges, infermeres, treballadors socials, auxiliars, administratius, etc.) eliminant l’endèmica interinitat del sector (això no va de treure patates del terra).

    – Dotar el sistema dels recursos necessaris i adients per atendre la salut mental, pediatria, fisioteràpia, salut bucodental…

    – Crear òrgans de participació ciutadana on sigui possible defensar els interessos comuns de la salut de les persones i controlar el desviament de diners públics a la sanitat privada. És a dir, crear un sistema de gestió TRANSPARENT.

    La societat és la titular del sistema de salut i això significa que hi té drets. Ara cal, amb urgència, que la ciutadania exigeixi la recuperació del servei que ja teníem i que les privatitzacions dels temps passats es reverteixin. És a dir, recuperar un servei públic on l’especulació no tingui cabuda.

  • Neix WGH Spain en defensa d’una salut global, feminista i igualitària

    El setembre del 2020 un grup d’investigadores i activistes, la majoria d’elles vinculades a l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), van plantejar la creació a Espanya de Women in Global Health (WGH), una organització sense ànim de lucre que treballa des de diferents disciplines amb l’objectiu comú de promoure el feminisme, la justícia i l’equitat en tots els àmbits de la salut.

    Un any més tard, WGH va reconèixer el capítol espanyol, i el desembre del 2022 la nova entitat es presenta oficialment de la mà de quatre de les seves cofundadores: Neus Rosell, presidenta; Rosa Orriols, vicepresidenta; Laia Vázquez, coordinadora d’estratègia, i Núria Cortés, secretària.

    Rosell ha destacat davant la premsa que, si bé tres quartes parts de les persones que treballen en el món de la sanitat a Espanya són dones, molt poques arriben a alts càrrecs de responsabilitat. “Volem influir en les polítiques públiques”, ha dit Rosell, que ha remarcat que cal que els líders de les empreses i els òrgans de decisió garanteixin que hi hagi una presència més gran de les dones en les juntes directives.

    Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) publicades l’any 2022, al sector hi ha unes 999.000 dones i 333.000 homes a Espanya. En canvi, la presència de dones a la Reial Acadèmia de Medecina i a la Reial Acadèmia de Farmàcia el 2021 era del 14% i del 22%, respectivament.

    Per part seva, Orriols ha incidit en la remuneració de les sanitàries a Espanya, de qui ha dit que estan “mal pagades”. Considera que les dones ocupen ara un espai que abans era més masculí i que la feminització de la professió porta darrere una davallada dels salaris. “El món sanitari ha de canviar”, ha remarcat, tot recordant els valors de l’organització basats en l’equitat i la justícia global.

    En aquesta mateixa línia, Vázquez ha posat èmfasi en que cal contribuir en les polítiques sanitàries des d’una mirada transversal i un component ètic perquè “la salut ha de ser global, justa i igualitària des d’una perspectiva de gènere i des de la solidaritat”. La coordinadora ha apostat per deixar enrere les estructures patriarcals i tirar endavant un model basat en la diversitat i la interculturalitat, acceptant la diferència i la convivència.

    WGH Spain té sis objectius bàsics. Tal com ha explicat Cortés, l’organització vol influir en les polítiques sanitàries i en la presa de decisions per reduir la bretxa de gènere; crear oportunitats de lideratge i reconèixer la feina de les dones en la salut i la ciència a nivell nacional i internacional; establir una mentoria entre científiques i professionals; formar les professionals i sensibilitzar l’opinió pública; fomentar la investigació i la innovació sobre gènere en salut global, i establir aliances i estratègies amb altres seccions de WGH, amb institucions, amb moviments socials i amb grups d’interès en salut global.

    L’entitat està formada per persones voluntàries i es divideix en diferents grups de treball sectorials que operen de  forma independent. En l’actualitat, hi ha 40 persones de perfils diversos, com investigació, direcció i gestió sanitària, assistència clínica, periodisme i activisme.

    La presentació oficial ha tingut lloc el 19 de desembre al CaixaForum Macaya de Barcelona i ha estat acompanyada de diverses taules rodones en què han participat personalitats com Fernanda Espinosa, expresidenta de l’Assemblea General de l’Organització de les Nacions Unides i actualment a la junta de WGH; Helena Legido-Quigley, investigadora en salut publica i professora associada a la Universitat de Singapur, o Bombo Ndir, activista en drets humans i presidenta de l’Associació de Dones Immigrants Subsaharianes.

    També han assistit la regidora de Salut, Envelliment i Cures de l’Ajuntament de Barcelona, Gemma Tarafa; la secretària de Feminismes de la Generalitat, Montserrat Pineda; la delegada del Govern a Catalunya, Maria Eugènia Gay; el director d’ISGlobal Barcelona, Antoni Plasencia, i l’exministra de Sanitat i directora de desenvolupament global d’ISGlogal, Leire Pajín.

  • Què han fet els governs amb les residències després de la Covid-19?

    No han passat ni dos anys des d’aquell dramàtic gener de 2021 en el qual van morir 788 persones en les residències de persones grans d’Espanya per causa de la COVID-19. Llavors (i ja amb anterioritat), els governs autonòmics intervenien d’urgència aquests centres i prometien canvis estructurals en el sistema quan la tragèdia donés un respir. Però el que avui és peremptori, ràpidament es torna en postergable. Les promeses i necessitats urgents llangueixen amb esbalaïdora celeritat, i nous problemes irrompen en la realitat amb el desplaçament dels anteriors a l’oblit, per molt desgraciats que fossin els seus efectes.

    A Espanya es van intervenir de manera completa 89 residències davant la impossibilitat del seu equip gestor de tirar-les endavant. Els diners públics van rescatar entitats (en la seva majoria) privades. Quan va venir la calma –com si res hagués passat– van tornar a la seva gestió anterior. Sense fiscalització. Sense càstig. Sense sancions.

    Segons la radiografia actualitzada setmanalment (amb dades oficials) per RTVE, en les residències espanyoles han mort més de 34.000 persones per coronavirus. En algunes comunitats ja s’ha canviat la normativa. En unes altres es farà, previsiblement, a curt termini. I hi ha en algunes en les quals tot continua igual. Com si res hagués passat.

    Augment de ràtios

    A Madrid, on aquest drama té aspecte de tragèdia negligent, han mort gairebé 7.000 persones. Mai se sabrà quantes s’haurien salvat de no haver-se signat el protocol –que va revelar Infolibre.es– que va impedir la derivació a l’hospital d’uns certs pacients. En la comunitat presidida per Isabel Díaz Ayuso es van intervenir 14 residències (tres públiques i 11 privades). Totes han tornat ja a la seva gestió anterior i no hi ha hagut sancions.

    El setembre del 2021, el Govern madrileny va aprovar un nou acord marc que eleva en cinc punts les ràtios de personal. Així, la ràtio global es queda en 0,47 (47 professionals per cada 100 pacients) per a metges, infermeres, gericultors, fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, treballadores socials o psicòlegs; en 0,33 exclusivament per a gericultors; i en 0,12 per a professionals de la neteja i la manutenció.

    Aquest conveni incrementa en un 40% la inversió per a més de 8.800 places en centres de majors i facilita la creació d’unitats de convivència més reduïdes: de 12 a 24 persones. A Balears, on en les residències han mort 407 persones, s’ha passat de 28 a 33 gericultors per cada 100 pacients. La ràtio global ascendeix de 52 a 57 persones per 100 residents. A les illes es van intervenir dues residències (totes dues privades), que no han estat sancionades.

    Algunes comunitats van apostar per intervencions parcials, en les quals l’Administració prenia el control de la gestió sanitària i deixava l’altra en mans dels seus gerents habituals. És el cas de Castella-la Manxa, on es va intervenir sanitàriament una residència privada: la de la Fundació Elder a Tomelloso, que ja ha recuperat el control total. Segons informa el Govern autonòmic, es va obrir un procediment judicial contra aquesta residència, que va quedar sobresegut i arxivat, primer pel Jutjat d’Instrucció de Tomelloso i després per l’Audiència Provincial.

    En els centres de persones grans d’aquesta comunitat han mort 3.268 persones grans. Des de llavors, hi ha hagut diversos canvis normatius destinats a la “modernització, millora i digitalització dels centres”, a més d’un decret que estableix les condicions bàsiques d’aquests. Aquest inclou un augment de l’exigència de personal, que es queda en una ràtio mínima global de 0,47 professionals per persona usuària.

    Cantàbria va ser una de les autonomies en les quals no va ser necessari realitzar intervencions. 370 persones van morir en les seves residències. El 26 de març del 2021 es va aprovar una ordre que limita la mida de les instal·lacions a un màxim de 120 persones, que han d’organitzar-se en mòduls, com a molt, de 30. També es van apujar les ràtios, que, en aquest cas, s’expressen per hores de prestació de serveis per cada 100 usuaris.

    En les residències de Navarra van morir 677 persones, on cinc centres van passar al control foral. De nou, aquestes van ser retornades als seus administradors sense cap punició. A través del decret foral 92/2020, de 2 de desembre, s’estableixen noves ràtios, que van des dels 0,04 dels centres d’inclusió social fins als 0,60 dels llocs en els quals estiguin persones amb discapacitat (gran dependència o dependència severa).

    Altres mesures

    Nou residències (vuit privades i una pública) van ser intervingudes a Aragó durant la pandèmia. No hi ha hagut sancions i totes menys una han tornat ja a la seva gestió anterior. L’excepció és la Residència Villa de Ejea, que s’ha sotmès a un canvi d’ens controlador impulsat pel Govern d’Aragó.

    En les residències aragoneses han mort 1.875 persones. L’Executiu ha emès diverses ordres, l’última del passat 21 d’abril, en les quals es fa referència a aspectes com que els centres han de tenir un pla de contingència, disposar de mitjans de protecció adequats per a prevenir riscos de contagis i la formació del personal

    A més, el 6 de febrer de 2021 es va aprovar per unanimitat en les Corts d’Aragó un dictamen per canviar el model residencial. Les exigències de personal en els centres d’aquesta comunitat s’estableixen per un decret de 1992 i són de 0,25 en les residències d’ancians; 0,30 en les mixtes, i 0,35 en les assistides.

    A Astúries, on van morir 920 persones grans, també es va optar per intervencions sanitàries. Molt nombroses: 240 centres van necessitar ajuda (193 privats i 47 públics). Des de la Conselleria de Drets Socials i Benestar del Principat expliquen que no hi ha hagut cap canvi normatiu, però sí s’han pres mesures com “augmentar els protocols de neteja, la sectorització de les residències, l’increment temporal de les plantilles (augments que en alguns casos s’han convertit en estructurals), s’han instal·lat mesuradors de CO₂, elaborat plans de contingència i creat la figura del responsable assistencial”.

    A Extremadura van morir 720 persones i es van intervenir vuit residències. El Servei Extremeny de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a la Dependència (Sepad) està treballant en una nova normativa d’autorització i acreditació, tendent a una variació en el sistema de cures de llarga durada, “en el qual s’establiran places per als nous centres depenent de la zona geogràfica on se situïn, el treball en unitats de convivència i les noves ràtios mínimes”, asseguren des de l’Executiu.

    Cap residència es va intervenir a Euskadi. En els seus centres de persones grans han mort 1.540 persones. Tampoc hi ha hagut, de moment, canvis normatius de cap mena. Fonts del Govern basc expliquen que el programa de cogobernança i participació ciutadana Agenda Nagusi va dedicar la seva edició 2021 al model residencial que es demanda a Euskadi. “Es van valorar diferents aspectes relacionats amb el model residencial, com les ràtios, la participació de les persones usuàries i de les famílies, el nombre de places, els aprenentatges derivats de la pandèmia o les subjeccions”, anoten. Amb les conclusions d’aquest procés participatiu i els aprenentatges derivats de la pandèmia, destaquen, “s’està revisant en l’actualitat el decret del juliol del 2019 per  adaptar-ho en la mesura que sigui possible a les demandes i necessitats identificades”.

    No va haver-hi necessitat de prendre el control de cap centre residencial a Canàries –172 morts–. Com les dues anteriors, a Canàries també estan “treballant en això”. En concret, van informar aquest mitjà que s’està desenvolupant el programa Canàries et Cuida, amb fons europeus, destinat a fer “un gir total” del model de residències. “S’encamina cap a una gestió diferent, amb centres més petits i localitzats en proximitat per a la ciutadania. Aquest projecte està encara en els seus primers passos i compta amb una partida de 72 milions d’euros per a infraestructures sociosanitàries. Encara que el principal èmfasi es vol emmarcar en teleassistència, plans d’habitatge col·laboratives i intergeneracionals…”.

    En els centres residencials de La Rioja van morir 347 persones. Cap va ser intervingut durant els pitjors moments de la pandèmia. Estan avançant, detallen fonts de l’Executiu, cap a un nou model d’atenció residencial; i al febrer del 2022 “es va signar un nou Acord marc del Servei d’atenció residencial per a persones majors dependents a Logronyo i Rioja Centre, Rioja Alta i Rioja Baixa, que suposa un increment de 300 places públiques residencials al llarg d’aquest any 2022 i del pròxim 2023, i que incrementa els preus respecte a l’anterior Acord marc”.

    Sense canvis de cap mena

    A Andalusia, Castella i Lleó, Catalunya, Galícia i Múrcia tot segueix igual. Catalunya és el territori amb més residències intervingudes pel coronavirus, 29, i el segon –després de Madrid– on més persones han mort, 6.129. A diferència de la resta, des de la Generalitat confirmen que en algunes es van veure obligats a canviar l’entitat gestora definitivament i que sí que va haver-hi sancions, sobretot econòmiques, “encara que va haver-hi casos en els quals es van imposar penes de tancament o de suspensió del servei”. No hi ha canvis en la normativa. Ni s’esperen.

    Tampoc a Galícia, on han mort 951 persones i es van intervenir 13 residències. No hi ha hagut càstig, totes han tornat a la seva gestió anterior i no hi ha variacions legislatives en l’horitzó. De sis residències va prendre el control durant la pandèmia el Govern de Castella i Lleó. Una d’elles, subratllen des de l’Executiu autonòmic, no va tornar a obrir. Les altres van retornar als seus gerents previs i no se’ls va imposar cap càstig. Aquí va haver-hi 4.409 morts.

    Quant a la normativa, des de la Conselleria de Família i Igualtat d’Oportunitats afirmen que s’elaborarà una futura Llei reguladora del Model Atenció Residencial per a cures de llarga durada. Incorporarà, segons expliquen, “la metodologia centrada en l’atenció que reben les persones grans en les residències de la comunitat, tant públiques com privades, que suposa una cura individualitzada, incloent-hi l’acompanyament emocional i convertint als centres en llars, organitzats en unitats de convivència”.

    Aquest model, agreguen les mateixes fonts, “també aposta per la innovació a través de la incorporació de les noves tecnologies, que possibilitin exercitar les capacitats cognitives i corporals i evitar l’estancament psicològic i físic”.

    Els tres centres intervinguts a Andalusia (dos públics i un privat) han tornat a la seva gestió habitual, no hi ha hagut sanció ni canvi normatiu. En aquesta comunitat, 3.162 persones han perdut la vida en les residències. I a Múrcia, on van ser intervingudes sanitàriament sis residències i han mort 413 persones, assenyalen que actualment s’estan tramitant dos procediments sancionadors respecte al funcionament d’una d’elles, “però no per motius relacionats directament amb un brot de coronavirus”.

    Respecte a la normativa vigent, no hi ha hagut canvis, encara que des del Govern s’autoexculpen i miren a Madrid. A l’abril de 2021, ressalten, es va iniciar per part d’aquesta comunitat la revisió del decret de mínims, i es va paralitzar davant l’anunci del Govern central de dissenyar un model comú per a totes les residències del territori nacional. “Una vegada s’ha constatat que el model dissenyat per Madrid no és viable, ni econòmicament ni tampoc s’adapta a la realitat territorial de la Regió de Múrcia, es reactiva la revisió del decret de mínims. Per tant, serà la nostra pròpia normativa la que reguli el model assistencial a la regió”, indiquen.

    La comunitat, emfatitzen, avança en el Pla de coordinació sociosanitària per a actuacions en residències i centres de persones amb discapacitat: “Un dels punts important serà el seguiment de la implantació dels protocols, mesures a aplicar, ràtios d’atenció, etcètera”.

    Després de diverses setmanes esperant, La Marea no ha rebut contestació a la seva petició d’informació del Govern de la Comunitat Valenciana, amb 2.152 morts. Segons la informació atorgada al juny de 2020, en aquell moment no s’havia intervingut cap centre.

    Aquest article s’ha publicat originalment a La Marea

  • Prevenció quaternària

    El terme prevenció quaternària no ha fet fortuna més enllà d’alguns cercles de la medicina familiar i generalista, on va sorgir i té potser més sentit. Si ens atenim a la seva presència en la literatura mèdica, no arriben a un centenar els articles en PubMed que esmenten aquest concepte. Molta gent probablement no n’ha sentit parlar, encara que potser tampoc li resulten familiars els altres tres elements de la prevenció. Però, més enllà de la seva bona o mala estrella, la idea que tracta de recollir aquest concepte és de la màxima importància, i on ha d’estar sobretot és en la ment dels professionals sanitaris, perquè del que es tracta és de protegir les persones dels excessos i perjudicis de la medicina.

    El concepte de prevenció quaternària s’atribueix al metge generalista belga Marc Jamuille, que el va proposar el 1986. El 1999 va ser acceptat per l’Organització Mundial de Metges de Família (WONCA), que el va incorporar al seu diccionari el 2003. Allà es defineix com l’»acció implementada per a identificar un pacient o una població en risc de sobremedicalització, protegir-los d’intervencions mèdiques invasives, i proposar-los procediments de cures ètica i mèdicament acceptables». La principal novetat, com veiem, està en el terme, perquè el que es fa és descriure amb paraules noves una vella preocupació de la medicina.

    Efectivament, els danys causats per les intervencions de metges i tot tipus de guaridors es coneixen des d’antic, un risc del qual ja advertia l’aforisme hipocràtic “primun senar nocere”. Així mateix, l’expressió “ser pitjor el remei que la malaltia” al·ludeix a aquest efecte perjudicial dels tractaments, un mal que a vegades és més gran que el benefici, la qual cosa desaconsellaria el seu ús. Aquest balanç negatiu entre beneficis i danys és precisament el focus de la prevenció quaternària, una idea que també està molt relacionada amb el sobretractament, la medicalització, la desprescripció i altres conceptes afins.

    La definició original de prevenció quaternària ha estat revisada recentment, proposant-se actualitzar-la com l’»acció adoptada per protegir els individus (persones/pacients) de les intervencions mèdiques que probablement causen més mal que benefici». Aquesta nova definició té interès perquè posa èmfasi en el balanç entre beneficis i danys, però també perquè parla de persones i pacients, reconeixent que molts tractaments s’apliquen en persones sanes. L’adverbi “probablement” té també el seu interès, perquè al·ludeix a la necessitat de tenir un suficient grau de certesa sobre els efectes de les intervencions.

    Però, més enllà dels termes i les seves definicions, la prevenció quaternària és important perquè existeix abundant evidència del mal que causa la medicina. Aquesta iatrogènia és la tercera causa de mort als Estats Units, el país amb més despesa en sanitat. I això que els efectes perjudicials de les intervencions sanitàries s’estudien molt menys que els efectes beneficiosos, i queda molt per saber sobre els efectes del sobrediagnòstic i sobretractament. Conèixer millor els efectes perjudicials de les intervencions sanitàries i abandonar les que produeixen més danys que beneficis és, per tant, un plantejament sanitari molt necessari.

    Aquesta desprescripció és igualment necessària en les activitats preventives, que també consumeixen molts recursos i causen danys, una cosa de la qual probablement es té menor consciència. Prevenir no sempre és millor que curar, perquè no totes les intervencions preventives tenen la mateixa importància ni estan basades en evidències sòlides. Fa falta, per tant, conèixer millor el balanç de beneficis i danys de les accions preventives. I, sobretot, fa falta que aquesta prevenció quaternària, o com vulgui dir-se, sigui un assumpte rellevant no sols per als professionals sanitaris, sinó també per als pacients i ciutadans en general.

  • És l’hora de l’Atenció Primària

    La gran preocupació i sensibilitat social entorn de l’AP es pot veure en l’èxit de la campanya Volem el 25% per l’AP JA, impulsada per Amnistia Internacional, Fòrum Català d’Atenció Primària, Marea Blanca, Medicus Mundi Mediterrània, Metges de Catalunya i Rebel·lió Atenció Primària, que ha recollit l’adhesió de més de 100 entitats, 30 ajuntaments i més de 2500 signatures individuals.

    L’AP pateix un dèficit pressupostari històric. Des del 2013 el percentatge que s’hi dedica és del voltant del 15%, amb excepció del 2020 que va baixar al 12%. En xifres absolutes estem parlant de 1.880 milions d’euros l’any 2021, enfront dels 8.031 milions d’euros que es van destinar a l’atenció especialitzada. L’asfíxia econòmica de l’AP impacta en els serveis que presta, que han esdevingut menys accessibles i de pitjor qualitat, fet que té a veure amb l’empitjorament de les malalties, els retards diagnòstics i l’increment de la mortalitat evitable.

    Un 69% dels metges i metgesses de família afirmen estar esgotats

    La satisfacció de la ciutadania ha caigut un 9% respecte als resultats del 2018 i entre els professionals impera el desgast i el desànim. Segons un estudi fet per la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i l’Institut d’Investigació en Atenció Primària (IDIAP Jordi Gol), un 69% dels metges i metgesses de família afirmen estar esgotats i un 43% estressats. Una enquesta realitzada per l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària (AIFICC) posa de manifest que el 52% de les infermeres s’ha plantejat abandonar la sanitat.

    Elaboració pròpia basada en les memòries anuals del CatSalut

    La situació és greu i pot empitjorar encara més si no es prenen mesures decidides i ben fonamentades. Com es pot veure en el gràfic, en els últims vuit anys s’ha produït un increment espectacular de la despesa del Departament de Salut, un 60%, que ha anat a parar en la seva major part a l’atenció especialitzada. Aquesta inversió no s’ha correspost amb millors resultats globals en salut ni en la qualitat del sistema, que té unes llistes d’espera més llargues que mai.

    Es pot parlar de si es necessiten encara més recursos o no, però s’ha de reconèixer que hi ha molt marge de millora en la gestió dels que ja tenim. Fa uns anys, es reclamaven 5.000 milions d’euros per tenir un finançament suficient. Des d’aleshores en tenim 4.000 més i poc s’ha notat. Les despeses que ha comportat la COVID no justifiquen la manca d’impacte de l’augment pressupostari. El sistema té bosses d’ineficiència que cal detectar i corregir des del deure de la bona administració dels recursos públics. Ineficiències en serveis terciaris, en l’ús dels fàrmacs, en proves i diagnòstics innecessaris o en una mala distribució de tasques per col·lectius professionals o àmbits assistencials.

    El sistema té bosses d’ineficiència que cal detectar i corregir

    Des de fa anys estan ben documentats els beneficis de l’AP amb investigacions molt sòlides. I s’han identificat les característiques que es relacionen amb aquests beneficis, que són l’accessibilitat, la longitudinalitat, la integralitat i la capacitat de coordinació de totes les accions que rep la persona malalta per part del sistema sanitari. Quan una AP és forta en aquestes quatre dimensions aconsegueix disminuir malalties, complicacions, morts, ingressos hospitalaris i consultes a especialistes focals i serveis d’urgències. La reducció de malaltia i de càrrega assistencial fa que el sistema en conjunt sigui més sostenible i que la inversió pública tingui una elevada rendibilitat social.

    En els últims anys s’han anat perdent els atributs definitoris de l’AP, si bé de manera desigual segons equips i territoris. És tan poc accessible que només el 35% de les consultes es fan en 48 hores i ja no és la principal porta d’entrada al sistema, que ara són el 061 o els serveis d’urgències. Els professionals referents, de capçalera, són cada vegada més un miratge del passat perquè moltes persones no saben ja qui és la seva metgessa o la seva infermera, i si ho saben, sovint no la troben a la consulta. La visió de la persona i de la seva salut en massa ocasions es fa per parts, una professional per a cada problema. I de la capacitat de coordinació només cal dir que alguns especialistes focals es neguen a visitar malalts derivats per la seva metgessa de família.

    El 25% que es reclama és cabdal per a la recuperació de l’AP, però per si sol no serà suficient si no s’acompanya d’un canvi de paradigma que passi d’un sistema centrat en els hospitals, la tecnologia i els medicaments a un sistema centrat en l’AP.

    El conseller Balcells ha anunciat un increment pressupostari que es concretarà en els pressupostos de la Generalitat que s’estan preparant. I ja sonen cants de sirena per atraure diners en forma de nous equips, nous programes i noves concertacions, que es vendran com a innovació necessària. Però se sap que no tot val, no tot és beneficiós, per això les inversions han d’estar basades en el millor coneixement científic, en desenvolupar els atributs determinants de l’AP: garantir la longitudinalitat, millorar l’accessibilitat als referents, potenciar els professionals troncals i donar més capacitat de decisió a l’AP dins del sistema.

    El 25% que es reclama és cabdal per a la recuperació de l’AP, però per si sol no serà suficient

    Les inversions que necessita l’AP són bàsicament en professionals i en equipaments. Els professionals són el capital més important de l’AP, que amb la seva «tecnologia tova» (el coneixement de la persona i la comunitat, l’escolta, l’acompanyament, l’exploració física), són capaços de dur a terme les millors intervencions per a cada persona i moment. Per aquest motiu és clau la longitudinalitat que poden oferir només els professionals amb formació generalista, metgesses, infermeres i les sovint oblidades administratives, que constitueixen el «tronc» o nucli de l’AP.

    En Pep Martí denunciava que es van poder aixecar en pocs mesos cinc hospitals que han servit de poca cosa (una altra ineficiència!) quan hi ha una llarga llista de CAP que porten anys esperant ser ampliats o construïts. L’abandonament dels equipaments de l’AP no té justificació i només es pot explicar per l’escàs valor que se li dona i per la fuita de diners cap al sector privat, com és el cas dels serveis informàtics, el 061 o les centrals telefòniques.

    És l’hora de l’AP, d’enfocar el sistema cap a ella, de donar-li oxigen i poder clínic, de reorientar el paper de l’atenció especialitzada, de fer canvis valents que donin la màxima utilitat als 14.000 milions d’euros que poden arribar a contemplar els pressuposts de Salut per al 2023.  Aquesta seria la veritable innovació, posar els diners allà on més útils són, fer canvis conseqüents en la distribució dels recursos i posar l’AP al capdavant del sistema. Perquè, tal com diu el cardiòleg Gonzalez-Juanatey: «Sin atención primaria liderando la medicina no habrá buena medicina en ningún caso».