Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • Metges de Catalunya demana disminuir l’activitat quirúrgica per evitar el col·lapse del personal mèdic

    Metges de Catalunya reclama al Servei Català de la Salut (CatSalut) que ordeni “immediatament” la disminució de l’activitat quirúrgica programada no urgent als grans hospitals públics catalans, que es manté al voltant del 95% respecte al 2019, per evitar que el personal mèdic col·lapsi, davant l’amenaça de la tercera onada de la Covid-19 i l’increment «més que previsible» de pacients amb coronavirus.

    En un comunitat, el sindicat mèdic adverteix que les plantilles, «ja molt escasses», estan sotmeses a un “estrès físic i emocional extrem i ininterromput des de fa nou mesos, difícil de suportar des d’un punt de vista humà”. Per aquest motiu, demana que es redueixin els plans quirúrgics programats, per tal d’“alliberar el personal facultatiu d’un sobreesforç descomunal injustificat en època pandèmica”.

    Per a Metges de Catalunya, «no té sentit mantenir l’activitat quirúrgica de processos lleus que necessiten ingrés postoperatori, quan els centres estan fent mans i mànigues per alliberar llits i reforçar les àrees Covid amb personal provinent d’altres unitats”.

    A mode d’exemple, l’organització cita la cirurgia cardíaca no urgent ni d’emergència que estan fent els hospitals Vall d’Hebron (Barcelona), Bellvitge (Hospitalet de Llobregat), Josep Trueta (Girona) i Germans Trias i Pujol (Badalona), on s’està intervenint el mateix nombre de pacients –sovint asimptomàtics– que en la fase prepandèmica, tot i que aquests malalts requereixen d’una estada habitual de 24 o 48 hores a la unitat de cures intensives (UCI), sempre que l’evolució sigui favorable.

    El passat 24 d’octubre el CatSalut informava que durant el tercer trimestre d’aquest any els hospitals catalans havien aconseguit realitzar el 95% de l’activitat quirúrgica que es feia el 2019. Per exemplificar-ho, detallava que, en aquest període, s’havia fet el 106% de la cirurgia cardíaca respecte al mateix cicle de l’any anterior i que l’activitat sobre els processos quirúrgics garantits (cataractes, pròtesi de genoll i maluc), tot i caure de forma molt important, havien recuperat l’activitat habitual, situant-se a nivells iguals que el 2019.

  • Salut instal·larà mòduls de suport per a l’activitat Covid en 114 centres d’atenció primària de Catalunya

    El Departament de Salut instal·larà mòduls de suport al costat de 144 centres d’atenció primària (CAP) de tot Catalunya perquè puguin desenvolupar l’activitat Covid i no Covid en espais diferenciats. Aquestes construccions, de caràcter temporal, s’ubicaran al costat dels centres i seran gestionats pels mateixos CAP, que seran els que en decidiran l’ús concret. La previsió és que comencin a entrar en funcionament a partir del mes de gener.

    La voluntat d’aquesta mesura és traslladar a aquests espais annexos l’activitat relacionada amb el coronavirus –proves PCR, tests ràpids, identificació de contactes, exploracions, etc.– per garantir els dobles circuits, Covid i no Covid, i per tal d’assegurar una major seguretat de professionals i ciutadans dins els centres.

    Aquestes infraestructures estan pensades sobretot per als centres que tenen dificultats d’espai per mantenir un circuit separat entre l’atenció dels pacients amb sospita de Covid-19 i els que hi van per altres motius.

    El desplegament d’aquests mòduls s’emmarca en el Pla d’enfortiment i transformació de l’atenció primària, que compta amb una inversió global de gairebé 300 milions d’euros fins al 2022 i busca millorar l’accessibilitat i els processos, així com augmentar la resolució i atendre bé la cronicitat.

    En aquest enllaç es pot consultar la distribució dels mòduls de suport per regió sanitària

  • El tractament de la Covid ha millorat des de la primera onada, quant i per què?

    A l’espera de les vacunes, no existeix ni s’espera un tractament d’eficàcia aclaparadora contra el nou coronavirus, una bala màgica que elimini de forma justificada la por al contagi. Però, és equivalent acudir a un hospital per Covid ara que fer-ho durant la primera ona? Què ha canviat? Ha millorat el pronòstic dels ingressats?

    La realitat no és un assaig clínic, menys encara en una pandèmia. Respondre amb exactitud a l’última pregunta necessitaria reproduir les condicions que es van donar fora dels hospitals al març i abril, i un cop dins, aplicar l’organització actual i els nous protocols. Aquesta seria la forma teòrica de comparar pronòstics, però ni es pot ni s’ha de reproduir aquell ambient de desconeixement de la malaltia, de manca de proves diagnòstiques.

    L’única aproximació possible és mitjançant l’estadística, que permet comparar escenaris diferents. Utilitzada de forma apropiada ajuda a reduir biaixos i confusions, com alguns dels que es van produir a l’estiu. En aquells dies, els casos de contagiats van baixar, però encara més ho van fer els morts. Això va donar peu a pensar que els tractaments havien millorat dràsticament el pronòstic o fins i tot, sense cap prova per a això, que el virus havia perdut força.

    El que succeïa s’explicava en bona mesura per la imatge de l’iceberg. En estendre les proves diagnòstiques, els casos menys greus que van quedar ocults a la primera onada sí emergien ara. Els contagiats que acudien a l’hospital eren en general més joves i tenien menys factors de risc. La letalitat aparent va caure en picat per la pròpia naturalesa dels infectats.

    Llavors, ha millorat el pronòstic? Per saber-ho calia tenir les dades necessàries i aplicar estadística, i al menys tres estudis ho han intentat. Encara que tots siguin aproximatius, la resposta ràpida és que si.

    Els tres estudis que quantifiquen la millora

    El ICNARC és el Centre Nacional d’Auditoria i Investigació en Cures Intensives del Regne Unit. Aprofitant les dades de totes les UCI, investigadors del centre van analitzar el pronòstic dels 10.000 pacients que van ingressar en elles per covid entre febrer i el 21 de maig. Per a això van dividir els períodes d’ingrés en tres: abans del pic hospitalari, durant el pic i després d’aquest.

    A més, van analitzar la letalitat usant eines estadístiques que permeten corregir possibles diferències entre els grups en qüestió d’edat, sexe, alguns factors-pronòstic com la tensió arterial i altres de gravetat a l’ingrés, com la saturació d’oxigen. Corregir en el possible l’efecte iceberg, per tant. Els seus resultats, publicats en forma de preprint, indiquen que la letalitat a les UCI va disminuir un 30% des de l’inici de la pandèmia fins a l’arribada de l’estiu (en nombres absoluts, al principi morien el 43% dels que ingressaven; tres mesos després ho feia el 34%).

    Aprofitant dades més àmplies del Sistema de Salut Públic del Regne Unit, un altre estudi publicat a finals d’octubre va analitzar la supervivència de més de 21.000 pacients greus ingressats per Covid fins a finals de juny en hospitals britànics, no només a les UCI. Van fer anàlisis semblants -encara que van incloure altres factors de risc i no de gravetat- i també van observar una disminució de la letalitat respecte a l’inici de la pandèmia. A més, els seus càlculs setmanals permeten veure com aquesta va pujar el primer mes fins al moment de saturació dels hospitals, per començar a baixar constantment després. Part de la millora va venir, per tant, de la descongestió hospitalària, però una altra part va venir a causa d’altres factors, ja que el pronòstic va ser millor a l’estiu que abans de la saturació.

    Els resultats de l’últim treball són més cridaners, encara que poden estar limitats per haver estat realitzats en tres hospitals d’una mateixa institució a Nova York. En els més de 5.000 pacients estudiats, la letalitat hospitalària -corregida per nombrosos factors, tant de risc com de gravetat a l’ingrés- va caure d’un 25,6% a un 7,6% des del març fins a l’agost. La millora va ser continuada fins a l’estiu, el que suggereix també que al menys una part no va ser deguda a la descompressió hospitalària.

    Només un tractament ha demostrat reduir la mortalitat per Covid, els corticoides, i només en pacients amb insuficiència respiratòria greu. No obstant això, els seus efectes no són suficients per explicar molts d’aquests percentatges. A més, el seu ús es va generalitzar a partir de la comunicació de l’assaig clínic RECOVERY, a finals de juny, quan aquests estudis ja havien finalitzat o ho estaven fent.

    Això implica que probablement la situació sigui ara una mica millor que al principi de l’estiu, quan van acabar els primers -és difícil precisar-ho, perquè en alguns hospitals ja s’utilitzàven-. Tot i que la letalitat a les UCI segueix sent alta, més coses han hagut de succeir per explicar el descens observat.

    Per Oriol Roca, especialista en l’UCI de l’Hospital Vall d’Hebron, a Barcelona, ​​»estem millor preparats tant pel que fa al coneixement de la malaltia com als possibles tractaments que poden ser útils. I s’ha après quins no són efectius». Així pensa també Antoni Torres, director de la Unitat de Vigilància Intensiva Respiratòria a l’Hospital Clínic, també de Barcelona, ​​i que ha col·laborat en les guies clíniques del Ministeri de Sanitat: «La gent coneix millor la malaltia i va abans les consultes. Això permet que l’atenció sigui més precoç i més eficaç».

    Què ha canviat: les mesures invisibles

    A més de tractaments més o menys específics contra el virus, una part important de l’atenció té a veure amb les mesures de suport. Entre elles hi ha la prevenció o tractament precoç de complicacions, l’ús d’antibiòtics si s’afegeix una infecció, el control de la febre i la hidratació, l’oxigenoteràpia, la ventilació mecànica si arriba a ser necessària… Tot un seguit de mesures difícils de quantificar però importants pel que fa al pronòstic final. Els criteris estan més clars ara que a l’inici de la pandèmia.

    «Les alteracions es tracten abans», confirma Torres, «perquè els pacients acudeixen més aviat i perquè l’organització hospitalària és diferent i més eficaç que a la primera onada. Això millora el pronòstic».

    A més, s’han delimitat millor els criteris de ventilació mecànica. «En els primers moments es va dir que calia fer servir els ventiladors abans que tinguessin els criteris estàndard», afirma Torres. «Ara se sap que no és així, que cal usar els criteris que ja teníem per a aquest tipus de síndromes». Com diu en un article a la revista Nature l’intensivista Bharath Vijayaraghavan, «gran part del discurs inicial es va complicar pel soroll que hi havia sobre que aquesta malaltia era completament diferent a totes les altres. Aquesta distracció va causar molt de mal».

    Això no va succeir amb la postura de decúbit pron, que millora l’oxigenació d’aquest tipus de pacients i que, com confirma Oriol Roca, «s’ha utilitzat des del principi. És una de les mesures que ha demostrat millorar la supervivència dels malalts amb síndrome de destret respiratori, que és el quadre que genera la Covid-19». Això sí, el fet que s’apliqués des del principi implica que no és una cosa que hagi contribuït a la millora dels pronòstics.

    El que sí que ha pogut fer-ho és deixar de donar tractaments que, usats massivament al principi de la pandèmia gairebé sense evidències, han pogut fer més mal que benefici.

    El conflicte moral en els assajos clínics

    En els primers mesos es va popularitzar l’ús de la cloroquina i la hidroxicloroquina, fàrmacs contra la malària que sobre el paper tenien possibilitats de servir també contra el nou coronavirus. Estudis inicials que no permetien treure conclusions van encoratjar encara més la seva utilització. No obstant això, quan es van publicar els assajos clínics es va veure que no només no servien, sinó que podien augmentar la mortalitat. El seu ús va anar disminuint fins a eliminar-se completament.

    La voluntat de fer alguna cosa contra una malaltia nova i aclaparadora va portar a prendre dreceres. El problema és que algunes d’aquestes van poder ser contraproduents i, a més, la seva utilització generalitzada va dificultar realitzar assaigs clínics, on un grup de pacients ha de ser tractat amb placebo.

    «És fàcil criticar a pilota passada, però s’han donat còctels de tractaments amb molt poca evidència», afirma Torres. «S’haurien d’haver fet assajos clínics ràpids i pragmàtics abans de donar combinacions de fàrmacs que podrien ser fins i tot perjudicials. En cas de pandèmia, la investigació hauria d’estar facilitada. Va costar molt posar-los en marxa, tant per l’accés a fons com per traves burocràtiques».

    Alguns d’aquests assajos van ser els anomenats Solidarity -impulsat per la OMS i RECOVERY -organitzat al Regne Unit-. Aquest últim va detectar un augment de mortalitat amb la cloroquina i va establir la utilitat de l’únic tractament eficaç fins a la data, els corticoides.

    Hi ha alguna cosa important aquí i que segurament haurà de ser tingut en compte davant possibles noves epidèmies, i és que hi ha veus de metges que pensen que l’assaig RECOVERY amb corticoides no va ser ètic, ja que en necessitar un grup placebo, a aquests pacients se li va negar un tractament potencial i amb bones expectatives. No obstant això, va ser aquest mateix assaig el que va permetre que s’estengués i generalitzés l’ús dels corticoides, discutit fins llavors perquè no havien estat eficaços i semblaven haver donat problemes en pacients amb MERS i SARS, els cosins germans del nou coronavirus.

    I sense aquest tipus d’assajos, segurament seguiria administrant-se cloroquina. D’aquí que altres metges considerin que el que no és ètic és administrar tractaments no aprovats, excepte en pacients molt crítics i on l’evidència, fins i tot sense assajos clínics, sigui molt més gran. Els mateixos dilemes poden tornar a plantejar-se en el futur.

    Els casos de coronavirus greus poden passar per tres carreteres principals, i de fer-ho se succeeixen i solapen en el temps: l’acció directa de virus, la inflamació que provoca i la coagulopatia generada. Els assajos clínics han permès delimitar millor com bloquejar aquestes carreteres.

    Tractaments actuals: contra el virus, remdesivir

    La presència de virus (la càrrega viral) és alta durant la primera setmana de la infecció, i després baixa. Dels antivirals provats, només el remdesivir ha mostrat certa eficàcia, encara que molt discutida. Tot i que cap estudi ha vist que redueix la mortalitat, un assaig clínic va mostrar que reduïa moderadament el temps d’hospitalització.

    No obstant això, l’assaig Solidarity no va trobar tan sols aquest efecte. La FDA nord-americana va aprovar el seu ús basant-se en les dades del primer, sense tenir en compte les del segon, i l’OMS acaba de desaconsellar el seu ús veient la seva falta d’evidència, el preu i la possible toxicitat.

    Consultat just abans d’aquesta recomanació, Antoni Torres afirmava que «encara que hi ha dubtes, [en pacients de certa gravetat] el remdesivir se segueix donant, però només si es compleix la indicació que el pacient està en els primers set dies de la infecció» .

    És en aquest període on teòricament podria ser més eficaç, encara que realment no hi ha evidències de moment que ho demostrin. A més, l’agreujament dels símptomes sol donar-se passada la setmana. L’ús del remdesivir no sembla explicar la millora dels pronòstics.

    Contra la inflamació, corticoides

    Actuar contra la inflamació que la SARS-Cov2 pot deslligar va ser un dels primers objectius dels tractaments. Des del principi es va pensar en els corticoides, un tipus d’immunosupressors que havien demostrat la seva eficàcia en síndromes pulmonars similars. No obstant això, no ho havien fet en pacients amb SARS o MERS, i fins i tot semblen augmentar la mortalitat en casos de grip greu.

    L’assaig RECOVERY va confirmar que sí eren eficaços contra el nou coronavirus. En global, reduïen les morts en pacients hospitalitzats un 17% (del 25,7% al 22,4% en termes absoluts). Ho feien especialment en aquells que van necessitar ventilació mecànica, fins a un 36%, però no (i fins i tot poden ser perjudicials) en els casos que no arriben a requerir oxigen.

    Abans d’això, «uns proposàvem el seu ús, mentre que altres hi estaven en contra», explica Torres, «però és fàcil parlar a toro passat». Després de la publicació de l’assaig és ja un estàndard clínic, i no hi ha grans diferències quant al seu ús entre hospitals. Els corticoides han millorat indubtablement el pronòstic dels pacients, però el fet que ja s’administréssin en alguns centres a l’inici de la pandèmia dificulta calcular quant.

    Un altre dels fàrmacs més estudiats contra la inflamació és el tocilizumab, que es dirigeix ​​contra la tempesta de citoquines que el virus pot promoure. Encara que es tenien posades moltes esperances, els assajos de la pròpia companyia que el comercialitza no han demostrat cap eficàcia, i alguna publicació qüestiona ja que la famosa tempesta sigui un fenomen freqüent en els pacients greus.

    Es preveu que l’assaig RECOVERY doni també informació en les properes setmanes. «En el nostre cas, i en vista dels resultats dels estudis, ja no fem servir tocilizumab», afirma Oriol Roca. Torres reconeix que «se segueix donant en alguns casos, però ho estan estudiant i crec que hauran de treure’l també».

    Contra la coagulopatia, heparina

    Fins a un 30% dels pacients greus per Covid poden desenvolupar un problema de coagulació que compliqui el pronòstic. A tots els pacients que ingressen i estaran temps enllitats se’ls dóna heparina (un anticoagulant) profilàctica. «El seu ús s’ha generalitzat per l’alt risc que tenen aquests pacients», afirma José María Moraleda, cap de Servei d’Hematologia de l’Hospital Clínic Universitari Verge de l’Arrixaca, a Múrcia, i expresident de la Societat Espanyola d’Hematologia. «Sens dubte, és una cosa que ha millorat el curs clínic d’aquests pacients».

    El seu ús es va estendre en bona mesura a partir d’un estudi publicat al maig i liderat pel cardiòleg Valentín Fuster. A l’Hospital Mount Sinai on treballa es van modificar els protocols per augmentar el nombre de pacients tractats amb heparina, i posteriorment es va analitzar si aquesta havia millorat el pronòstic. La conclusió va ser que sí, però l’estudi va ser criticat per no tractar-se d’un assaig clínic amb un grup control a què se li administrés un placebo, la qual cosa dificultava molt extreure un missatge clar.

    El mateix Valentín Fuster va reconèixer haver-se negat a participar en aquest tipus d’assaig, al·ludint que no podia esperar i a la duresa de «veure davant de tu a deu o quinze pacients morir cada dia en un sol hospital». No obstant això, segons el oncohematòleg i investigador en polítiques de salut Vinay Prasad, «veure una malaltia greu és una raó de més per realitzar assajos clínics«.

    Els assajos ara en marxa comparen diferents dosis o fàrmacs anticoagulants. Possiblement la generalització de l’heparina ha millorat el pronòstic, però això no es va a confirmar ni precisar. «Ja no ho podem saber, no el treurem ara», afirma Torres. «El que s’ha fet, fet està».

    El curt i mig termini: què podem esperar

    No sembla que hi hagi una bala màgica en forma de tractament en què puguem confiar en els propers mesos, més enllà de l’esperança posada en les vacunes. Algunes de les teràpies que més sonen són l’ús de plasma de pacients que s’han recuperat de la malaltia o d’anticossos específics contra ella.

    Sobre el plasma de pacients, tot i que la FDA americana va aprovar el seu ús d’emergència sota el mandat de Trump, no hi ha evidències que sigui eficaç.

    Sobre la teràpia d’anticossos, que va provar el mateix Trump, es tenen més esperances. Consisteix en produir anticossos al laboratori que bloquegin l’acció de virus. Dos d’aquests productes han estat ja aprovats, però no serveixen per a pacients hospitalitzats o que necessitin oxigen (com va necessitar Trump), per als que poden ser perjudicials. Són cars i difícils de produir, i el seu ús implicaria identificar amb precisió els pacients amb risc de desenvolupar una Covid greu, ja que s’han de donar en les fases més inicials de la malaltia, quan tot just hi ha símptomes. Encara que poden ser d’ajuda, no són una panacea.

    Segons Moraleda, que reconeix que aquest tipus de tractaments són interessants, «hi ha encara molts assajos clínics en marxa amb molècules que poden ser eficaços, però probablement necessitarem combinacions de medicaments». Medicaments que provindran d’assajos ben fets, i no de l’acumulació de qüestionables notes de premsa.

    Per ara sabem que el pronòstic ha millorat, però que la Covid-19 pot ser una malaltia molt greu. També que l’aplicació dels avenços aconseguits pot complicar-se si els hospitals es tornen a desbordar. Aquesta és una de les poques coses que no necessitem comprovar per saber que són veritat.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • Tothom que treballi en un centre educatiu es podrà fer la PCR al llarg del mes de gener

    El primer trimestre del curs ha estat un èxit, davant dels mals auguris que hi havia a l’agost i gràcies a la col·laboració de tota la comunitat educativa. Aquest ha estat el missatge que aquesta tarda ha volgut subratllar el conseller d’Educació, Josep Bargalló, en la roda de premsa de balanç d’aquest període, que ha ofert juntament amb la consellera de Salut, Alba Vergés. Tots dos han insistit, un cop més, que, d’acord amb les dades, les escoles són segures, i que, en el cas que l’evolució de la pandèmia vagi a pitjor, seran l’últim que s’hagi de tancar. “Gràcies als professionals per vetllar pels protocols i mesures sanitàries, a l’alumnat per la paciència perquè les condicions no són les millors, i a les famílies per confiar en l’escola”, ha dit Bargalló.

    “Hem estat molt transparents i hem donat informació clara i entenedora, com no ha fet cap altra comunitat autònoma de l’Estat”, ha comentat Bargalló, visiblement satisfet pel balanç de les dades d’aquest primer trimestre del curs 2020/21: només s’han hagut de tancar 31 centres en algun moment (el 0,61% del total), i tots ells han estat escoles rurals o llars d’infants que tenien un o dos grups. “Això vol dir que el 99,39% dels centres no ha hagut de tancar, però a més 4 de cada 5 alumnes no han deixat mai d’anar a l’escola i 9 de cada 10 professionals no han hagut de passar cap confinament”, ha afegit el conseller.

    L’escola torna l’11 de gener

    Bargalló ha explicat les raons per les quals s’ha decidit posposar la represa del curs escolar a l’11 de gener, dilluns, en comptes del dia 8, divendres, com estava previst inicialment. Es perd un dia lectiu, que no es recupera, però d’aquesta manera “aconseguim que els hipotètics contagis que es produeixin com a conseqüència dels contactes que es produiran entre el dia de Nadal i el dia de reis arribin a l’escola en la seva mínima expressió, i així afecti el mínim als grups estables. Es tracta d’una mesura de reducció de riscos”. La mesura respon a una demanda dels sindicats i és també una mesura preventiva recomanada per la Comissió Europea.

    L’altra mesura anunciada avui, i que ja va avançar en part en l’entrevista que va concedir dilluns a TV3, és que passat festes s’iniciarà un procés de cribratges massius al personal de tots els centres educatius catalans, la qual cosa inclou tots els territoris, totes les etapes educatives, tots els models (pública, concertat, privat) i tot el personal: docents, educadors, administratius, monitors de menjador i lleure, etc. Segons ha explicat el director general de Centres Educatius, Josep González Cambray, es preveu que es faran 170.000 tests en les tres setmanes que van de l’11 al 29 de gener, a un ritme del 45% la primera setmana, el 35% la segona i el 20% restant la tercera. El test serà una automostra de frotis nasal (no nasofaríngic) i serà voluntària. González Cambray ha explicat que una de les raons de fer-ho en tres setmanes és per garantir les substitucions del personal asimptomàtic que es detecti gràcies a aquests cribratges. L’altra és no col·lapsar els laboratoris.

    En el cas de l’alumnat, les proves d’automostra (que tanta polseguera van aixecar inicialment, ja que se suposava que les havien de vigilar els mateixos docents), de moment segueixen en fase de prova pilot. Les que s’han fet fins ara han comptat amb l’assistència de personal sanitari i així seguiran quan es generalitzin, malgrat que no s’ha precisat quan succeirà això.

    Absentisme poc significatiu

    En el balanç del trimestre, al conseller d’Educació se li ha preguntat per l’absentisme. Per primer cop, Bargalló hi ha posat xifres. L’absentisme estructural és del 2% de l’alumnat i aquest trimestre ha estat del 2,4%, per tant “ha tingut molt poca afectació i molt menor a la que s’havia anunciat als mitjans”. Segons el conseller, hi ha un sector de famílies que han optat per no dur els seus fills a les escoles perquè pensen que no són segures, però també n’hi ha que ho han fet perquè opinen que les mesures de prevenció són excessives, com el fet d’haver d’anar sempre amb mascareta, un aspecte que no està previst variar a curt termini, segons ha afegit en resposta a una altra pregunta: “Als centres educatius se seguirà usant la mascareta mentre no hi hagi un canvi de criteri de les autoritats sanitàries”.

    Segons ha explicat la consellera Vergés, al llarg d’aquests mesos s’han fet 615.000 proves PCR a l’entorn escolar, amb la participació de 300 professionals repartits en diverses unitats mòbils, i el que s’ha constatat és que per cada cas positiu, el 75% dels membres del grup bombolla ha sortit negatiu, percentatge que s’eleva al 82% en el cas de l’educació infantil. “Aquest primer trimestre demostra que les escoles no han estat focus d’infecció, ans el contrari, des del punt de vista de salut ens han ajudat molt al control i seguiment de l’epidèmia, per això aquest compromís de mantenir les escoles obertes sempre”, ha comentat la consellera.

    Extraescolars, esport formatiu i postobligatòria

    Pel que fa a altres vessants vinculades a l’educació i la formació d’infants i joves, en especial el lleure i l’esport, no sembla que hi hagi cap avenç a la vista. S’afirma amb contundència que les escoles són segures, però aquesta contundència desapareix quan es pregunta per les extraescolars, que per tant segueixen relegades a la fase 4 de la hipotètica desescalada, si és que s’hi torna a pensar, perquè les dades epidemiològiques més recents fan pensar més aviat en el contrari. A altres comunitats les competicions a l’aire lliure de l’esport base no s’han prohibit en cap moment, i no consta que això hagi incidit negativament en l’evolució de la pandèmia. Per la consellera Vergés, això es deu a que han restringit altres coses que aquí no s’han restringit. La consellera també ha dit que s’està estudiant un pla per fer cribratges massius en l’esport, però no n’ha donat cap detall.

    Bargalló no ha volgut aventurar gran cosa sobre el que queda de curs, ja que “si alguna cosa hem après d’epidemiologia és que no pots fer cap previsió més enllà de 7-10 dies”. De moment, els ensenyaments postobligatoris, que en teoria mantenien el format híbrid només fins al final del trimestre, continuaran igual “fins que no s’arribi a la quarta fase de la desescalada, que és el que marca el Procicat”.

  • 900 infermeres responen a la crida de Salut per a la campanya de vacunació de la Covid-19 a Catalunya

    Al voltant de 900 infermeres han respòs a la crida del Departament de Salut per buscar professionals que vulguin formar part dels equips que vacunaran contra la Covid-19 a Catalunya. Així ho va explicar ahir la consellera de Salut, Alba Vergés, en roda de premsa, que el passat dilluns va explicar que es necessitàven 500 infermeres per formar 25 equips per vacunar 500.000 persones durant el primer trimestre del 2021.

    La consellera va argumentar que els primers mesos de l’any són de «molta activitat» i per això s’ha apostat perquè el personal que es presenti ho faci de forma voluntària compaginant la campanya de vacunació amb la seva feina habitual. «Agraïment immens. Una altra vegada els professionals sanitaris responen», va expressar la consellera davant el gran nombre de persones que han respòs a la crida del Departament. 

    Des del sindicat Infermeres de Catalunya s’han mostrat satisfetes amb la proposta de salut de contractar professionals. «Estem satisfetes que la primera mesura per poder realitzar la vacunació a la població sigui la de contractar infermeres, ja que aquesta tasca no és assumible per part de les professionals que actualment estan treballant en l’atenció primària a causa de la gran sobrecàrrega de treball que tenen», indiquen en un comunitat.

    Tanmateix, s’han mostrat escèptiques respecte la compensió i els contractes, dels quals encara no se saben detalls. «No tenim gaire bona experiència amb aquest tipus de crides. Després de respondre i treballar durament en plena pandèmia, les infermeres no han estat degudament compensades», han afirmat.

    Per això, reclamen que en el cas de noves contractacions hi hagi unes «condicions dignes» per als nous professionals i que «es compensi econòmicament i professionalment, reconeixent el sobreesforç realitzat per aquestes professionals».

  • Europa ha de reinventar-se per fer front a futures crisis sanitàries

    Des de començaments de 2020 molts governs fan front a successives onades epidèmiques de la Covid-19. El seu objectiu és contenir la transmissió comunitària del SARS-CoV-2. Per això han d’adaptar els seus serveis sanitaris i socials a les necessitats canviants del moment i tractar de mitigar les conseqüències, socials i econòmiques, que la pandèmia tindrà a mig i llarg termini.

    A Europa, segons el seu nivell de competències, els governs supranacionals, nacionals, regionals i locals despleguen les polítiques que la ciència, no sense incertesa, assenyala com les més efectives.

    Respecte al control de l’epidèmia, més enllà de les mesures de protecció individual, les polítiques implementades busquen aïllar les persones infectives i detectar l’origen i els possibles contactes. També disminuir la mobilitat de les poblacions i el contacte entre les persones, especialment en aquells llocs considerats de major risc de transmissió.

    Pel que fa a adaptar els serveis sanitaris i socials a una situació canviant, les polítiques van orientades a disposar de recursos especialitzats suficients per poder atendre a temps als pacients de Covid-19 i també a aquells no directament afectats per la malaltia.

    Finalment, en qüestions socials i econòmiques, els governs han prioritzat les polítiques sobre l’educació en tots els cicles de desenvolupament. També les polítiques de protecció laboral i econòmica, que tracten de mitigar les conseqüències sobre l’ocupació i les pèrdues de producció observades des dels confinaments del passat mes de març.

    El desplegament d’aquestes polítiques (i la seva intensitat) és necessàriament diferent. Depèn del moment epidèmic (risc de duplicació de casos), del potencial de transmissió de la població (densitat, mobilitat diària de persones cap al lloc de treball, nombre de persones convivents en una llar, proporció de llars en què viuen diverses generacions, concentració d’empreses i negocis amb alt potencial de transmissió) i de la capacitat de resposta primerenca dels sistemes de protecció sanitari, social i econòmic.

    Aquest preàmbul subratlla tres idees que conformarien un marc d’anàlisi per a la comparació de les polítiques en l’actual pandèmia.

    • Les polítiques són similars però es despleguen segons les característiques estructurals i organitzatives dels serveis de protecció de cada país o regió.
    • La seva intensitat s’haurà d’adaptar al llarg del temps en funció dels factors d’acceleració de la transmissió.
    • Les demarcacions administratives en què les poblacions viuen poden no resultar prou operatives per al control de les epidèmies. Això s’observa en els efectes transfronterers entre països, regions (des de länder a comunitats autònomes) i ciutats del mateix país.

    El debat públic sobre les polítiques europees sobre el SARS-CoV-2

    Tot això fa que sigui fútil utilitzar la narrativa que ens proposen els indicadors habitualment reportats (casos nous diaris, test realitzats, «rastrejadors» per habitant, persones hospitalitzades o en UCI, o persones mortes per o amb SARS-CoV-2) per comparar l’acció política dels diferents governs, o per a albergar un debat públic informat sobre les respostes nacionals a la pandèmia i les conseqüències de les mateixes.

    Al contrari, cal analitzar i comprendre les polítiques en el marc d’anàlisi proposat i evitar atribuir efectivitat (o inefectivitat) de les mateixes fora del context d’aquest marc.

    D’altra banda, en un pla diferent a l’assenyalat, els estats europeus i els actors internacionals (Comissió Europea, Banc Central Europeu, OMS) han començat ja el debat sobre els límits dels models de governança actuals i de les capacitats reals d’adaptació de els nostres sistemes de protecció sanitària, social i econòmica.

    Temes fonamentals que s’estan analitzant:

    • Revisar l’organització de la resposta primerenca a la crisi. Això inclou la millor utilització dels recursos nacionals i transnacionals i el ple desenvolupament de l’espai digital de dades de salut europeu per a una presa de decisions ràpida i coordinada.
    • Qüestionar els models d’assegurament i protecció social amb escassa capacitat redistributiva. Aquests sotmeten a les famílies a una despesa desproporcionada per als seus ingressos.
    • Revisar els models assistencials de la dependència, que han crescut d’esquena als sistemes sanitaris i que, de vegades, són molt dependents de l’interès dels actors no governamentals i la iniciativa privada.
    • Estudiar els dubtes creixents sobre la viabilitat i sostenibilitat financera dels nostres sistemes de protecció. Aquí l’ull està posat en la controvertida necessitat d’un sistema fiscal comú per a la Unió Europea.
    • Tallar la crisi de credibilitat de les institucions i governs europeus desgastats per la grandària i profunditat d’aquesta pandèmia.

    Esperem que els arbres d’aquesta segona onada (tercera en alguns territoris de la Unió Europea) no ens ocultin el bosc d’un debat públic, transparent i honest sobre un model d’Europa que permeti fer front amb garanties a futures crisis sense minvar en el fonamental del nostre Estat de Benestar.
    The Conversation
    Aquest és un article publicat originalment a The Conversation

  • El Govern estudia fer cribratges massius a tot el personal educatiu passat festes

    “Estem estudiant constantment més mesures i algunes les aplicarem segurament al tornar del Nadal”. Això ha respost aquest matí el conseller d’Educació, Josep Bargalló, en una entrevista al programa Els Matins de TV3, quan la periodista Lídia Herèdia li ha preguntat sobre les queixes dels professors perquè quan hi ha un positiu es fa la PCR al tutor però no a la resta de docents que passen per aquell grup. Bargalló ha contestat que, entre aquestes mesures noves que s’estan estudiant, “segurament” després de Nadal es faran tests massius de covid a professors i personal als centres escolars i que se’ls prioritzarà en l’administració de la vacuna.

    “Les autoritats sanitàries europees ens diuen que el col·lectiu de l’escola és un als quals se’ls ha de fer aquests cribratges massius i aquestes prioritzacions de vacunes”, ha dit el conseller “amb els tests d’antígens o amb el que les autoritats sanitàries ens diguin que s’ha de fer en aquell moment”. Bargalló també ha tornat a confirmar que, quan les autoritats sanitàries ho determinin, es faran les automostres a les escoles, un procés que encara no ha començat, i que sempre comptaran amb la presència d’un professional sanitari.

    El conseller també ha volgut “treure pit”, expressió que ha usat literalment, quan se li ha preguntat sobre la tardança a l’hora de fer arribar els dispositius mòbils a les escoles, per combatre l’anomenada bretxa digital. “Som l’única comunitat autònoma -ha afirmat- que ha comprat ordinadors pel professorat, mentre que alguns dels que ens critiquen pertanyen a partits que governen comunitats on no s’ha comprat res”. Segons el conseller, ja s’han distribuït 50.000 paquets de connectivitat, que són tots els que els centres han demanat, 55.000 dels 90.000 ordinadors portàtils pels professors, i 20.000 dels 225.000 que han de rebre els alumnes. Aquests darrers estan trigant més a arribar, segons Bargalló, perquè “estem comprant material bo” i per l’alta competència en els mercats internacionals. “L’Estat ens ha comunicat que els 30.000 ordinadors que aporta arribaran a l’abril, els nostres ho faran abans”, ha afegit.

  • Amnistia denuncia la vulneració de drets humans a les residències de gent gran

    L’associació en favor dels drets Amnistia Internacional (AI) ha publicat un informe, partint d’una anàlisi de dades i d’entrevistes amb organitzacions i persones expertes de l’àmbit de la sanitat i de l’atenció a la gent gran, que assegura que les residències de gent gran «tenen carències importants en el model i que la pandèmia de la Covid-19 els ha fet més patents«.

    Com a conseqüència, les persones usuàries de les residències han vist vulnerats «almenys cinc drets humans», segons denuncia AI a l’informe. «A les residències s’ha violat el dret a la salut, a la vida i a la no discriminació de les persones grans. A més, les decisions de les autoritats han impactat també en el dret a la vida privada i familiar i en el dret a tenir una mort digna», exposa Esteban Beltrán, director d’Amnistia Internacional a Espanya.

    Els drets a què fa menció l’organització es troben recollits als tractats internacionals ratificats per l’Estat espanyol, com són el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (PIDCP) i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC). Segons el cap d’Amnistia a Espanya, «una emergència sanitària no és excusa per no atendre adequadament les persones grans. Les residències no són aparcaments de gent gran. Els drets humans, inclòs el dret a la salut, no poden dependre del grau de dependència».

    Discriminació en l’atenció sanitària

    Amnistia considera que la gent gran que viu en centres residencials va veure vulnerat el seu dret a la salut, a la vida i a la no discriminació per edat quan, durant el primer pic de la pandèmia i amb els centres hospitalaris col·lapsats, no eren derivats en cas de necessitat. «La decisió pràctica de no derivar les persones grans malaltes als hospitals es va aplicar de forma automatitzada i en bloc, sense dur a terme valoracions individualitzades», assegura l’organització a l’informe.

    El protocol del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) aconsellava no ingressar els majors de 80 anys a les unitats de cures intensives, si bé donava prevalença al criteri del metge o metgessa del pacient en cada cas. Ara bé, Amnistia recorda que «en tant que molts no tenien la capacitat de consultar un metge o metgessa, el resultat era el mateix: denegació de qualsevol modalitat d’assistència sanitària adequada».

    Amnistia, que centra el seu estudi en les dues comunitats de l’Estat amb més morts acumulades a residències amb símptomes compatibles de coronavirus, confirma que «va haver-hi persones grans residents necessitades d’atenció mèdica que no van poder accedir a un tractament adequat de possible Covid-19 o altres patologies que patien, ni a l’hospital, ni a la residència, com havien anunciat les autoritats».

    «La gent gran són ciutadans de ple dret i tothom es permet decidir què fer amb ells com si fossin mobles»

    La Generalitat, com altres institucions, va anunciar la «medicalització» dels centres residencials. Aquesta mesura, però, no s’ha implantat. Segons Amnistia perquè «a més de no ser materialment viable transformar una residència en un hospital, l’increment de dotació de recursos com ara personal o materials, mai es va dur a terme». «Per a ells medicalitzar vol dir posar oxigen, però realment seria fer un pseudosociosanitari dins de les residències», defensa Helena Motos, referent de Sanitat de CCOO Terres de Lleida.

    Pensa el mateix María José Carcelén, portaveu de la Coordinadora de Residències 5+1: «Instal·len oxigen a algunes residències i hi porten els positius sense fer cap altre canvi. Quina medicalització és aquesta si no tens servei mèdic ni infermeria les vint-i-quatre hores? Quan no pots posar cap via perquè no hi ha personal d’infermeria?», es pregunta.

    «Moltes de les persones residents no van comptar amb assistència sanitària adequada, van quedar excloses de la derivació hospitalària de manera generalitzada i tampoc no van rebre l’atenció que necessitaven a les residències», resumeix AI. El resultat és, segons dades de la Generalitat recollides per l’ONG, que 3.198 persones grans van morir entre març i maig a residències catalanes sense ser traslladades a un hospital.

    En altres casos no tan fatals, Amnistia ha documentat i agrupat testimonis que reporten com «la combinació de falta de personal, de recursos i l’obligat aïllament en cas de sospita de Covid-19» van produir en alguns casos «la desnutrició, la deshidratació i un ràpid deteriorament i impacte emocional a les persones grans en residències». AI també alerta que altres patologies van quedar sense l’atenció merescuda: «Els problemes de nafres, úlceres o depressió, molt comuns entre les persones grans residents, no van ser tractats adequadament a nombroses residències de Catalunya i de la Comunitat de Madrid», diu a l’informe.

    «En ambdues comunitats va haver-hi moments en què no es van fer ingressos en hospitals, i les poques derivacions que es van produir, van ser l’excepció i a vegades ja fatalment tardanes. Aquesta discriminació atempta greument contra els seus drets», sentencia Amnistia Internacional.

    Degradació del dret a la vida privada i familiar

    Més enllà dels aspectes més estretament relacionats amb la salut física, Amnistia Internacional també posa el focus en un punt necessari per a la bona salut mental i per al manteniment de les capacitats cognitives de les persones, i més en particular d’edats més avançades. AI recorda que, en aplicació dels protocols, les residències van viure un «tancament de facto» de cara als familiars i també, en algunes ocasions, el tancament de les persones grans a les seves habitacions per llargs períodes.

    Tot plegat, així com la cancel·lació de les activitats rutinàries de lleure o d’activitat física i cognitiva, «van contribuir a la soledat de les persones residents i al seu ràpid deteriorament». Aquest fet, explica Amnistia, vulnera els drets de la gent gran a la mort digna i el respecte a la vida privada i familiar.

    Amnistia recorda l’obligació de l’Estat de protegir totes les persones per part de tercers, incloses les empreses

    Alguns dels centres residencials, com a mesura provisional durant el confinament estricte en què els familiars tampoc haurien pogut visitar els residents, van habilitar trucades telefòniques o amb vídeo de forma periòdica. Amb tot, el treball de camp realitzat per Amnistia reporta que «la majoria de les famílies han explicat que les comunicacions amb els seus estimats que resideixen a residències eren, majoritàriament, limitades i insatisfactòries».

    En molts casos els familiars «no es beneficiaven de la interacció» i les trucades eren «poc freqüents i mal organitzades», expliquen els testimonis que recull Amnistia. La problemàtica era encara més gran en els casos de pacients amb demència o deficiències auditives. A més, l’organització assegura que «molt poques residències van implementar un sistema de trucades o videotrucades adequat per compensar la falta de contacte físic amb les famílies». El fet que el personal de la residència, destinat a altres tasques, s’hagués de fer càrrec d’intervenir en les comunicacions amb la família no va afavorir l’agilitat de les trucades.

    Amb l’inici de la desescalada algunes residències han permès visites de forma setmanal o amb una certa periodicitat, seguint els protocols de Salut. Amb tot, la Coordinadora de Residències 5+1 assegura que no totes ho han complert. «Hi ha residències verdes [aptes per a visites] on els familiars no han pogut entrar perquè una empresa ha decidit imposar-se als drets constitucionals de les persones», assegura María José Carcelén, portaveu de la plataforma. Per això, el setembre van interposar un recurs per vulneració de drets fonamentals que encara no s’ha resolt. «La gent gran són ciutadans de ple dret i tothom es permet decidir què fer amb ells com si fossin mobles», es lamenta Carcelén.

    Toc d’atenció a l’administració catalana

    L’ONG ataca amb duresa tots els executius que han estat al càrrec durant la pandèmia. Donat que l’informe se centra especialment en les dues comunitats més afectades per morts a centres residencials, el govern d’Ayuso a la Comunitat de Madrid i el de Torra i Aragonès a Catalunya són els més atacats. «Les mesures adoptades per les autoritats han estat ineficients i inadequades. Es van implementar de forma incoherent i no van arribar a dotar d’accés adequat als serveis de salut a les persones grans que viuen en residències», diu Amnistia Internacional.

    L’anàlisi conclou que els protocols estaven mancats «d’uniformitat i claredat de criteris en la intervenció» i eren impossibles d’aplicar perquè «no hi havia capacitat d’assumir les necessitats d’assistència sanitària de totes les persones residents afectades o amb simptomatologia compatible de Covid-19, però tampoc per a donar continuïtat i cures a les necessitats diàries».

    Lourdes Bermejo, vicepresidenta de Gerontologia de la Sociedad Española de Geriatría y Gerontología (SEGG), que afirma en declaracions a AI que «no ens vam preparar prou. Pensem que hi havia informació científica provinent d’altres països com per intuir la importància i gravetat de la situació». «Si s’haguessin pres mesures abans s’hauria evitat la irrupció del virus en moltes residències tan ràpidament», es lamenta. 

    «No podem deshumanitzar i no podem mercantilitzar, que és el que s’està fent»

    Amnistia recorda, per exemple, que durant les primeres setmanes de la pandèmia «el personal de les residències no va comptar amb la protecció adequada ni va tenir l’accés a tests, el que va produir contagis i dificultats per implementar les directrius». L’organització fa palès que, a diferència del que passa amb el personal de centres hospitalaris, no hi ha cap registre del nombre de treballadores i treballadors de residències de gent gran i sociosanitaris que s’ha infectat o mort per la Covid-19. AI assegura que ha pogut documentar que, entre el març i l’abril, hi va haver casos de residències on més del 50% del personal estava de baixa.

    A Catalunya la situació s’ha agreujat encara més pel fet que la competència de les residències s’ha alternat durant la pandèmia entre el Departament de Treball, Afers Socials i Família, que les gestiona normalment, i el de Salut, que en va adoptar les competències. Si bé les dues conselleries corresponen a ERC i han arribat a acords compartits, la manca d’un referent clar i la coordinació entre departaments no ha afavorit a la claredat de la gestió de la pandèmia. «La gestió a mitges és com estar en terra de ningú. Mai saps cap a on has d’anar», resumeix Helena Motos, Referent de Sanitat de CCOO Terres de Lleida.

    El debat sobre el model residencial

    Un acord entre les dues conselleries relacionat amb les residències durant la pandèmia va ser l’anunci de la voluntat de crear un operador públic que les gestionés. Tot l’arc parlamentari va coincidir en la necessitat de reformar el model de les residències, així com ho fan les organitzacions del sector.

    Bona part del problema, segons reporta Amnistia, és qüestió de l’infrafinançament i dels nombrosos anys de retallades pressupostàries. «La denegació del dret a la salut a persones grans està fortament vinculada amb les mesures d’austeritat i l’infrafinançament de la sanitat a l’Estat espanyol», asseguren. Per aconseguir un model de residències que realment siguin la llar de la gent gran i que estiguin preparades per a moments de tensió sanitària caldria «incorporar ràtios de diferents perfils professionals i redefinir les característiques de les habitacions», apunta Amnistia.

    És del mateix parer Motos, que creu que no hi ha problema en medicalitzar les residències, però «amb personal adient i amb un reconeixement professional del sector«. El segon aspecte suposaria una millora econòmica per a les persones que hi treballen. Quelcom a què, segons Motos, les patronals s’oposen. «Més del 70% del sector és privat i això vol dir que cal obtenir beneficis i, per tant, no tenen interès en què es professionalitzi el sector perquè caldria pagar més i les ràtios s’haurien de revisar«, argumenta.

    Segons la sindicalista és necessari un «canvi dràstic del model», ja que actualment es prioritza el benefici econòmic al benestar de la gent gran. «Les macroresidències són una fàbrica de fer diners. Tenir 180 o 200 llits és una barbaritat, perquè els avis perden tota la identitat i la capacitat de fer el que volen. Tenen una hora marcada per a tot i l’atenció centrada en la persona esdevé una fal·làcia per tenir consciències tranquil·les». Motos explica que aquest tipus d’atenció «implica un cost econòmic que les empreses no estan disposades a pagar».

    La referent de Sanitat de CCOO a les Terres de Lleida ataca el govern català de defensar «la pública» però «continuar amb les licitacions de les residències públiques». Assegura que hi ha «poc interès polític» i el panorama és que les grans empreses i els fons estrangers seguiran beneficiant-se del sector, especialment quan d’aquí a una dècada els primers bebès nascuts durant el babyboom espanyol arribin a edats més avançades. «No podem deshumanitzar i no podem mercantilitzar, que és el que s’està fent«, conclou.

    Accions per no repetir el desastre

    Amnistia Internacional considera que en els mesos que han passat des de la primera onada «s’han millorat determinats aspectes». Concorda amb aquest fet que, en els moments actuals i amb els hospitals menys saturats que durant el primer cop de la pandèmia, sí que s’estiguin fent més derivacions als hospitals. Amb tot, AI considera que «algunes de les preocupacions de drets humans cap a les persones grans segueixen vigents en la segona onada de pandèmia que estem travessant».

    «A les macroresidències, l’atenció centrada en la persona esdevé una fal·làcia per tenir consciències tranquil·les»

    Per exemple, «les disposicions en els protocols de derivacions de Madrid i Catalunya, que recomanen tractar les persones grans a les residències i no traslladar-les als hospitals, van resultar discriminatòries i encara no han estat modificades», apunta AI. De fet, la Coordinadora 5+1 denuncia que el trasllat d’usuaris amb Covid-19 d’unes residències a altres habilitades per a acollir-los és «demencial» i busca «estalviar amb la vida i l’atenció sanitària de la gent gran». «Traslladar pacients positius entre residències és tot el contrari a allunyar el risc dels centres», diu Carcelén, qui opina que l’única solució és crear noves residències únicament per a casos positius o «dur-los als hospitals i fer una bona atenció mèdica».

    Per això, Amnistia, donada la gran incidència del virus a les residències i la situació de vulnerabilitat de qui hi viu, insta les autoritats a adoptar «mesures de prevenció, detecció, control i vigilància per tal de garantir l’accés dels residents a una atenció sanitària adequada i sense patir discriminació». Recorda també l’obligació de l’Estat de protegir totes les persones «contra l’abús dels drets humans per part de tercers, incloses les empreses», en referència al fet que la majoria de persones grans residents viuen en centres privats o concertats.

    A curt termini AI exigeix que les «decisions sobre l’atenció mèdica a les residències es prenguin segons avaluacions individualitzades» i que s’eliminin les disposicions dels protocols de derivació que «poden portar a mesures discriminatòries» en l’accés a l’atenció sanitària. També demanen que el règim de visites es garanteixi i es consideri prioritari per a l’interès de les persones residents.

    Amb la mirada més amplia, Amnistia considera que el govern de l’Estat ha d’impulsar una «llei que estableixi un model residencial que garanteixi els drets de les persones residents a tot l’Estat», així com una «investigació independent» per valorar les actuacions durant la pandèmia i saber «si s’han respectat els drets i la seguretat del personal cuidador» o si van ser adequades «les mesures preses per les autoritats autonòmiques en matèria de supervisió a les residències».

  • La vida a primera línia de la pandèmia

    Cables, drenatges, sistemes de monitoratge i respiració assistida… i el soroll incessant dels monitors en funcionament: ‘Pip, pip, pip’. Els professionals sanitaris no paren ni un moment, en un escenari altament tecnificat. És la zona zero de la pandèmia, la primera línia en el combat per superar les situacions més crítiques enfront del coronavirus. Equipats amb l’EPI, guants, doble mascareta i ulleres, entren als boxes a vigilar que els pacients, moltes vegades intubats i amb respiració assistida, estiguin estables i no hi hagi cap complicació.

    Així és una UCI, on es troben els pacients més greus i els que requereixen una major atenció. En aquest cas, ens trobem dins una de les UCI de l’Hospital Clínic i, concretament, la primera que va començar a rebre pacients de Covid-19, en ser la referent en el tractament de malalties altament infeccioses. Aquest hospital, un dels principals de l’Estat espanyol, té sis unitats de cures intensives, distribuïdes en diferents àrees o instituts (de malalties infeccioses, cardiològica, hepàtica…) que sumen un total de 50 llits. Això en condicions normals, ja que durant el punt àlgid de la pandèmia es van haver de duplicar els llits d’UCI, que es van estendre en quiròfans i sales diverses de l’hospital habilitades per acollir pacients crítics. Actualment hi ha una trentena de pacients de Covid a l’UCI del Clínic, però en el moment més crític de la pandèmia, durant la primera onada, van arribar a haver-hi més de 100.

    Com la resta d’hospitals, el Clínic va haver de transformar-se de cap a peus per atendre el gran nombre de pacients que anaven arribant cada dia. En aquell moment pràcticament tot el que no era Covid es va paralitzar. «Hi va haver una paràlisi no només de la societat, sinó també als hospitals. Tot el que no eren procediments i operacions urgents es va parar», explica el Dr. Pedro Castro, responsable de l’àrea de vigilància intensiva de l’Hospital Clínic. A més, personal d’especialitats molt diferents es va haver de reciclar i bolcar en l’assistència de pacients Covid. En aquesta segona onada, però, l’hospital està mantenint la seva activitat habitual en més d’un 90%. Tanmateix, la situació segueix sent tensa. «Tenim molts menys malalts, però la situació segueix sent complicada, perquè l’hospital ha de conviure amb pacients Covid i pacients no Covid», assenyala Castro. I això sempre amb la preocupació del que pugui venir més endavant.

    El Dr. Pedro Castro, responsable de l’àrea de vigilància intensiva de l’Hospital Clínic | Pol Rius

    En aquesta segona onada hi ha menys pacients que arriben a l’UCI, però els que hi arriben es troben igual de greus. «La sensació és que com els hospitals no estan tan saturats i, gràcies a la fantàstica feina que està fent l’atenció primària, els malalts, quan es comencen a deteriorar, poden arribar abans a l’hospital, fet que permet que arribin menys a l’UCI o que hi arribin abans», explica al cap de la unitat. L’atenció precoç dels pacients, sumat a una major detecció de casos, fa també que s’hagi reduït l’estada mitjana dels pacients respecte de la primera onada, especialment a les plantes d’hospitalització convencional. A més, l’edat mitjana dels pacients, en comparació amb la primera onada, ha baixat ja que, com que no està confinada la població, hi ha més mobilitat per part de la població en edat laboral, mentre que la gent gran roman a casa. Pel que fa a la mortalitat dels pacients, el Dr. Castro explica que s’ha reduït lleugerament. «A la primera onada la mortalitat per Covid a l’UCI se situava al voltant del 20% mentre que ara, gràcies a aquesta atenció més precoç, ha disminuït», apunta. Tot i això, remarca que falten estudis i encara és molt aviat per poder fer una anàlisi amb retrospectiva.

    Una cosa que sí que tenen en comú la primera i la segona onada de la pandèmia és l’absència de les famílies a l’hospital. Les visites estan restringides i només es permeten en casos de final de la vida. Quan el pacient es troba estable s’intenta sempre que pugui fer videotrucades amb els seus familiars. «Quan parlem amb les famílies per telèfon, que ho fem diàriament per explicar-los-hi com està el pacient, els és molt més difícil fer-se a la idea de com està sense veure’l, però ara per ara és el millor que podem fer. Permetre les visites suposaria una situació de risc pels familiars, els pacients, els professionals sanitaris i el conjunt de la població», argumenta el cap de l’àrea de vigilància intensiva.

    Fotogaleria: L’UCI de l’Hospital Clínic des de dins | Pol Rius

    Més preparats i amb més recursos

    «Al principi de la pandèmia no sabíem ben bé fins on arribava la malaltia ni a què ens enfrontàvem. Va venir tot de cop. La Covid-19 era una mena de calaix de sastre on anaven apareixent símptomes i ho havies de manejar tot una mica sobre la marxa i com podies», explica la Marta Zarco, fisioterapeuta de l’UCI. Ara, diu, hi ha més coneixement sobre la malaltia i això permet proporcionar un millor tractament als pacients. «Ara sabem quines cartes juguem, estem més ben protegits i cada setmana ens fan proves de detecció del virus a l’hospital», assenyala.

    També hi ha hagut avenços, tot i que tímids, respecte als tractaments utilitzats per pal·liar els efectes de la malaltia. «Els tractaments que es feien servir a la primera onada són semblants als que es fan servir en la segona. El que passa és que ara tenim evidències dels que funcionen i, sobretot, el que hem fet és eliminar aquells que no funcionen», explica Castro.

    Malgrat les incerteses que encara hi ha respecte a la malaltia, els professionals diuen sentir-se molt més preparats que durant la primera onada. I l’UCI també ho està, ja que s’ha suplert la falta de respiradors que hi havia al principi de la pandèmia. «Va arribar un punt en què hi havia un dèficit d’equipament, perquè el nombre de pacients que necessitava respiradors era molt elevat. Vam fer una crida a recuperar ventiladors antics, que ja no s’utilitzaven, i en vam aconseguir tornar a posar en funcionament una quinzena», explica Antonio Plazas, enginyer que treballa per l’empresa Dräger, que subministra a l’hospital els respiradors i altres equipaments mèdics. Es tracta del mecànic de l’UCI: ell posa en funcionament els aparells i se n’encarrega del seu manteniment, tant en l’àmbit preventiu com reactiu, si es produeix algun error.

    Plazas explica que va viure la primera onada de manera frenètica. «Era una situació completament nova, calia obrir més llits d’UCI on fos. Jo arribava a l’hospital i havia de treballar a contrarellotge per anar posant en marxa els equipaments al més ràpidament possible. Havíem d’estar al 150%», explica. Tot i això, considera que la part més dura de la pandèmia se l’emporten aquells professionals que estan en contacte directe amb el pacient.

    Antonio Plazas s’encarrega del manteniment i la reparació dels respiradors i altres aparells mèdics | Pol Rius

    Els sanitaris, esgotats i absorbits per la pandèmia

    Els professionals sanitaris treballen amb el desgast d’una pandèmia que va arribar de cop i que no cessa. Estrès, pressió i molta incertesa. Són algunes de les emocions i sensacions que sentien els treballadors a primera línia contra al coronavirus durant la primera onada.

    «Sentíem que els recursos i la capacitat de l’hospital estaven al límit, i això era molt angoixant», explica Manuela León, infermera de l’UCI. Tanmateix, diu haver-se sentit privilegiada, ja que en aquesta unitat els professionals estaven molt preparats per atendre aquesta mena de malalties infeccioses. Apunta, però, que emocionalment va ser molt dur, especialment per la por a infectar-se i contagiar a la família.

    La desconnexió, a més, era impossible. «Els meus amics em preguntaven sempre com anaven les coses a l’hospital. Jo sortia d’una jornada duríssima i només volia desconnectar. Però no podia. En els trenta anys que fa que soc infermera mai havia tingut tanta dificultat per desconnectar, fins al punt que no podia ni llegir ni mirar una pel·lícula», explica la infermera. En la mateixa línia s’expressa Castro, qui diu que quan surts del lloc de treball tampoc tornes a la normalitat. «Abans, si tenies un mal dia, t’airejaves i intentaves descarregar les tensions. Però ara tot està impregnat de la pandèmia i això fa molt difícil que puguis desconnectar», diu.

    Manuela León, infermera de l’UCI | Pol Rius

    La sensació és, ara, d’esgotament. «Estem farts i cansats. De normal ja treballem sempre al límit. Mai veuràs que sobrin infermeres en un hospital, però amb la pandèmia això s’ha intensificat molt. Ens esforcem per donar la millor atenció, però això requereix recursos», diu la Manuela. En aquest sentit, considera que les decisions polítiques que s’han pres no han estat a l’altura de les circumstàncies i que es desvia el tema respecte de què realment és necessari: més recursos per al sistema sanitari.

    Manuela critica també l’actitud «inconscient» de moltes persones. «M’agradaria que la gent sabés els autèntics drames que hi ha dins l’hospital i tot el que hem viscut, i estem vivint. Si la societat no es comporta i els polítics tampoc, jo he de solucionar el que els altres no fan i pagar-ho amb la meva salut?», qüestiona. Apunta, a més, que la feina de les infermeres està molt invisibilitzada.

    Recuperar-se després de l’UCI

    El que més encoratja als professionals és veure que els pacients milloren. «Quan als pacients es recuperen i els hi donem l’alta és una autèntica injecció d’energia», diu la Manuela. Recuperar-se després de passar per l’UCI, però, no és un procés fàcil ni ràpid. «Quan un pacient viu una llarga estada a l’UCI sol ser perquè ha estat molt de temps intubat i ventilat. El fet d’estar immòbil durant molt de temps implica atrofia i debilitat muscular, que costen molt de recuperar», afirma Castro.

    En aquest sentit, la fisioteràpia té una funció molt important a l’UCI. «Quan rebo els pacients la majoria estan intubats i sedats i, bàsicament, ens centrem en una mobilització precoç, per evitar rigideses articulars, limitacions de la mobilitat i, sobretot, intentar evitar ulceres per pressió», explica la fisioterapeuta Marta Zarco. «Quan comencen a estar una mica més desperts fem un treball actiu per recuperar la mobilitat i, a més, des del minut zero treballem per augmentar al volum pulmonar dels pacients. La majoria de pacients d’aquesta segona onada es troben en edat laboral, de manera que intentem que quedin el mínim de seqüeles físiques possibles», remarca.

    La fisioterapeuta Marta Zarco s’ocupa de reduir al màxim les seqüeles físiques dels pacients després haver passat una llarga estada a l’UCI | Pol Rius

    A les conseqüències que té de per si passar moltes setmanes a l’UCI se sumen les seqüeles que provoca la Covid-19. «El coronavirus deixa molts dolors musculars i una forta limitació en l’àmbit pulmonar. Requereix una rehabilitació llarga», puntualitza Zarco. Veu molts pacients a l’UCI i després, quan es recuperen, a la planta d’hospitalització, de manera que els fa un seguiment més complet. «És molt agraït veure com els pacients van millorant, aconseguim retirar-los-hi tota la medicació, que respirin per ells mateixos i que vagin guanyant mobilitat fins a recuperar la funcionalitat i el màxim d’autonomia possible», conclou.

  • La Covid-19 i la reactivació econòmica i social

    El passat dijous dia 3 de setembre va tenir lloc l’acte «Reactivació econòmica i social: No només esperant a Europa», organitzat per Amics de la UAB. Moderat pel periodista Antonio Franco, el debat va comptar amb Antonio González, d»Economistas Frente a la Crisis’, i Josep Oliver, catedràtic d’Economia Aplicada de la UAB. L’objectiu de debat, com el seu títol indicava, era el d’analitzar les característiques de la reactivació postpandèmia i analitzar què és el que cal fer des del sector públic i privat per avançar en aquesta reactivació, sense haver de dependre, exclusivament, de l’ajut europeu que resultarà cabdal per encoratjar l’economia espanyola.

    Antonio González va exposar la dissonància que es manifesta entre, d’una banda, la impressió que Espanya serà un dels països més afectats econòmicament per la crisi sanitària, atenent també a la importància en l’economia espanyola del sector turístic; i, d’altra banda, la de què s’han pres mesures molt importants i innovadores per afrontar la crisi i no deixar a treballadors i aquests sectors endarrere, però que aquestes mesures han estat inferiors a les adoptades per altres països que resultaran menys afectats, especialment en el terreny de les transferències a l’economia real. A més, en el cas espanyol, la retirada dels mecanismes compensatoris d’algunes mesures està resultant massa ràpid el que ocasiona que la reactivació o rebrot de l’economia sigui més dèbil.

    Va insistir també Antonio González en què els pressupostos per l’any 2021 poden ser una resposta per reactivar l’economia, però només ho podran ser si són expansius i amb les inversions derivades de l’entrada de fons europeus, però els fons europeus, com va indicar, només arribaran al segon semestre del 2021. De moment, l’economia espanyola seguirà mancada d’impulsos per al creixement econòmic.
    Josep Oliver, per la seva part, va remarcar que el diferencial amb altres economies és un element intrínsec, derivat de la debilitat estructural de l’economia espanyola davant de crisis com aquesta. D’una banda, la dependència del conglomerat de serveis turístics i la ultraintensivitat en l’ocupació de baixa qualitat, ja que la recuperació de la crisi econòmica del 2008 es va fer al llarg dels anys 2013 a 2019 en sectors terciaris i de serveis, amb poca productivitat i poc valor afegit. D’altra banda, el sector públic espanyol està molt endeutat perquè els ingressos públics són massa baixos davant les exigències de l’estat de benestar i que això encara seguirà augmentant.

    Malgrat que arribin les vacunes al llarg de l’any vinent, Oliver considera que les herències de la crisi seran molt severes i caldrà aplicar polítiques d’austeritat i d’estabilitat pressupostària, amb greus afectacions socials. La pèrdua d’ocupació pesarà com a una llosa i provocarà també la pèrdua de l’interès d’Espanya com a destí de la immigració amb greus conseqüències en molts sectors.

    En definitiva, la pandèmia va confluir amb una situació estructural de l’economia espanyola que ja estava en pitjors condicions que la que tenien altres països europeus. Els crèdits i, sobretot, les transferències i subvencions que vinguin de la Unió Europea poden constituir una gran oportunitat i un repte molt gran, que s’ha d’alinear amb els objectius estratègics de la Unió Europea: d’una banda, objectius ambientals i de transició energètica i, d’altra banda, un procés de digitalització i modernització de les economies.

    La conclusió a la qual van arribar els dos ponents, amb un cert escepticisme, era que calia aprofitar aquesta conjuntura dels fons de reactivació europeus. Tanmateix, també van reflexionar sobre les possibles conseqüències d’una crisi de l’euro com a reflex de la crisi sanitària, econòmica i social que la Covid-19 ens ha portat aquest any 2020.