Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • El dret a una mort digna comença a caminar per convertir-se en llei

    Espanya podria tenir aprovada al mes de juny la primera llei que reguli l’eutanàsia, després d’anteriors intents fallits. És el termini que preveu el Govern. Espanya s’afegiria així als Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg en el continent europeu, i el Canadà, Colòmbia, i l’estat de Victòria a Austràlia, que han precedit a Espanya en aconseguir les majories necessàries per elaborar una llei d’eutanàsia.

    Una majoria molt àmplia i transversal de la cambra baixa va donar via lliure en el Congrés a l’inici de la tramitació de la proposta socialista. Es necessitaven 176 vots a favor, però la votació va tenir 201 vots positius, 140 de negatius, i 2 abstencions. Hi va haver 343 vots emesos, dels 350 membres de l’hemicicle.

    Una tramitació que portarà quatre mesos de confrontació entre la majoria de forces polítiques partidàries de la regulació (PSOE, Unidas Podemos, ERC, PNB, JxCat, Cs, Bildu, Más País, Compromís, CUP, Coalición Canaria, Nueva Canarias, PRC, BNG i Teruel Existe), i les quatre que s’hi oposen (PP, VOX, UPN i Foro Asturias). Un debat que també es traslladarà a l’opinió pública, perquè encara que els últims estudis sociològics indiquen una clara majoria de la població partidària de regular l’eutanàsia, també hi ha sectors socials en contra que plantejaran batalla.

    Per exemple, l’Estudi sobre valors i actituds a Europa sobre l’esfera privada, elaborat per la Fundació BBVA, i fet públic l’octubre de 2019, mostra que el 83% dels espanyols accepta la regulació de l’eutanàsia, entesa com el procés per “accelerar la mort amb ajut mèdic a pacients en fase terminal d’una malaltia incurable i que han expressat la seva voluntat de no seguir vivint”. I, el Baròmetre sobre Neurociència i Societat d’IPSOS, (empresa multinacional de consultoria i estudis de mercat a escala mundial amb matriu a França), publicat el novembre del 2018, mostra que el 85% dels espanyols estava a favor de regular l’eutanàsia.

    El Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) en una enquesta sobre la Sanitat el 2011, va preguntar sobre la possibilitat d’aprovar una llei que regulés el dret de les persones a “morir dignament”. Un 77,5% es van mostrar favorables, front un 9,8 que es van manifestar en contra.

    El 2009 el CIS també havia elaborat una investigació sobre els pacients amb malalties terminals: el 63,3% dels enquestats van afirmar que eren partidaris “amb tota seguretat” que s’havia de regular a Espanya la llei de l’eutanàsia, que permetés els metges posar fi a la vida i als patiments, si la persona ho sol·licitava lliurement.

    Què vol dir eutanàsia?

    Les dades demostren, doncs, que hi ha una majoria social favorable a l’eutanàsia, entesa com l’origen etimològic de la paraula, la bona mort, o com més modernament, amb el significat de dret a la mort digna. La paraula eutanàsia té el seu origen en la paraula grega que deriva dels vocables “eu” que vol dir bo i de “thanatos” que vol dir mort.

    A la Grècia antiga l’eutanàsia significava una mort honorable i una mort sense dolor. Per tant, contemporàniament s’ha anat associant l’eutanàsia al final de la vida sense patiment, i al procediment voluntari que realitza un metge per accelerar la mort d’un pacient terminal d’una malaltia incurable, que prèviament ha demanat al metge que vol acabar amb el dolor i el patiment que li provoquen la malaltia.

    Evidentment, l’eutanàsia com altres drets o decisions individuals, com l’avortament i la donació d’òrgans que també provoquen divisions socials, són molt complexos per les implicacions que suposen per a les persones que prenen la decisió, el seu entorn i els professionals que intervenen.

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix l’eutanàsia com “l’acte deliberat de posar fi a la vida, a petició pròpia o d’algun familiar”. Mentre que la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola, la defineix com “l’acció u omissió que per evitar patiments als pacients terminals, accelera la seva mort amb el seu consentiment o sense ell”.

    L’eutanàsia a Europa i a la resta del món

    Els països que han precedit a Espanya en la regulació de l’eutanàsia han tingut generalment en compte la llibertat i la vida del pacient com a prioritat, remarcant el patiment com a raó per deixar-lo morir. Entendre l’assistència a la mort com a la preservació de l’autonomia del pacient, amb la llibertat per decidir sobre la pròpia vida per damunt de les seves limitacions físiques.

    A més, la regulació de l’eutanàsia mitjançant una llei es garantia de control, ja que en ella es recullen els límits i els mecanismes de control que garanteixen la seguretat del pacient i eviten les possibles males praxis. Es protegeix així el dret del pacient i el deure del metge i la bona pràctica de l’eutanàsia.

    Els Països Baixos van ser el primer país europeu en aprovar una llei d’eutanàsia el 2002. Amb el nom: Llei de final de la vida a petició pròpia, es va legalitzar la inducció mèdica a la mort d’aquells pacients residents al país, que confirmessin en diverses ocasions el seu desig de morir i que es trobessin en una fase terminal i sense opció de tractament.

    També el 2002 Bèlgica, basant-se amb la normativa neerlandesa, va aprovar la seva llei, que a més va ampliar l’aplicació a què el pacient no estigués en fase terminal però sí patint greus problemes psicològics o degeneratius. Luxemburg el 2009, va aprovar la Llei de cures pal·liatives, eutanàsia i suïcidi assistit. Legalitzant els tres supòsits en el seu ordenament jurídic.

    Colòmbia va reglamentar l’eutanàsia el 2015 a través del Ministeri de Salut i Protecció Social a instàncies del Tribunal Suprem. Aquest país catòlic de l’extrem nord de Sud-amèrica, és l’únic de l’Amèrica Llatina on és legal l’eutanàsia. Es regula que només un metge pot administrar la mort als pacients adults en fase terminal després de la supervisió d’un Comitè Científic Interdisciplinari que ho aprovi. El 2018, el Tribunal Constitucional va requerir al govern reglamentar també l’eutanàsia per a nens i adolescents. La llei està en tràmit parlamentari des del 2019.

    Canadà va legalitzar l’eutanàsia el 2016, després que el 2015 el Tribunal Suprem dictaminés que la llei que penalitzava la mort assistida medicament era anticonstitucional, i va donar un any al Parlament per rectificar. Tot i que el Suprem va assenyalar que l’eutanàsia havia d’estar disponible per a qualsevol persona que patís “una condició mèdica dolorosa i irremeiable” finalment la llei aprovada limita l’eutanàsia als malalts terminals.

    Al juny de l’any passat l’estat de Victòria es van convertir en el primer d’Austràlia en promulgar una llei d’eutanàsia. La llei permet els pacients amb malalties terminals demanar la mort assistida amb una combinació letal de medicaments. En tots aquests països es considera l’eutanàsia com activa. També Nova Zelanda, va aprovar l’any passat l’anomenada Llei d’Elecció d’acabament de la Vida, que serà el primer país a sotmetre a referèndum una llei d’eutanàsia aquest any, abans que entri en vigor.

    Hi ha altres països on existeix l’anomenada eutanàsia passiva i/o el suïcidi assistit, a Europa es considera que no és il·legal o es permet aquesta pràctica, a Suïssa, Alemanya, Àustria, Albània i Finlàndia. També a deu estats dels Estats Units i al Japó. A Gran Bretanya, Dinamarca, Estònia, Hongria, Itàlia, Letònia, Noruega i Suècia, es permeten casos d’eutanàsia passiva sota certes circumstàncies.

    La proposta de llei espanyola

    El PSOE vol que la seva proposta de llei d’eutanàsia tiri endavant amb el màxim consens possible. Per això, vol que durant el tràmit parlamentari les aportacions dels diversos grups puguin millorar-la. Els principals punts de partida caracteritzen la proposta com a garantista.

    Es pretén regular el dret de les persones que compleixin les condicions exigides a sol·licitar i rebre l’ajut necessari per morir. Els supòsits previstos en principi serien: les malalties greus i incurables o malalties cròniques i invalidants causants d’un patiment físic o psíquic intolerables. Serien aquests malalts els que podrien demanar l’eutanàsia per a posar fi a la seva vida. La petició de l’ajut per morir s’hauria de fer per escrit voluntàriament a través de dues sol·licituds amb una separació de quinze dies naturals entre ambdues.

    Quan el facultatiu consideri que la mort és imminent, s’acceptaran períodes menors. Si el malalt està impedit físicament, una altra persona major d’edat podrà fer la petició en presència del pacient i d’un professional sanitari. L’ajut també es podrà demanar mitjançant el document d’instruccions prèvies, voluntats avançades o equivalent, que ja existeix en l’ordenament jurídic.

    Les peticions d’eutanàsia seran avaluades i comprovades per certificar que compleixen els requisits per una Comissió de Control i Avaluació. Hi haurà tantes, com comunitats autònomes. La llei establirà en principi dues modalitats: l’administració directa al pacient d’una substància per part del professional sanitari, i l’altra que el metge recepti la substància perquè el pacient se la pugui autoadministrar en el cas que estigui conscient. En tots dos casos, el personal facultatiu mantindrà l’observació i suport al pacient fins a la mort.

    Els sanitaris podran declarar-se objectors de consciència per no intervenir en processos d’eutanàsia, i la llei modificarà el Codi Penal perquè no sigui delicte. L’eutanàsia es considerarà una prestació sanitària més, i la mort per eutanàsia es considerarà mort natural a tots els efectes.

    S’haurà d’esperar al final de la tramitació parlamentària per veure com es concreten tots els aspectes de la llei. De moment, els defensors plantegen la necessitat de la mateixa com una resposta a una demanda social creixent, que cal regular de manera equilibrada i amb garanties. La portaveu socialista va defensar la proposta afirmant “que el dolor no té ideologia” i que la normativa és una aposta “pel dret a decidir de la pròpia vida, en cas de patir malalties incurables”.

    Per la seva part, els opositors, del PP i de VOX, plantegen una llei de cures pal·liatives com a alternativa. Però a més, les crítiques a la regulació van ser duríssimes. El PP va acusar el PSOE d’amagar amb la iniciativa “retallades de despeses sanitàries per l’elevat cost que suposa el tractament de les persones afectades per malalties incurables”. VOX va titllar la proposta de “el reconeixement del dret a matar. Convertint l’Estat en una màquina de matar” A més va comparar la iniciativa amb “la solució final” practicada en l’Alemanya Nazi de Hitler.

  • Nou claus sobre la llei d’eutanàsia que ha donat el seu primer pas al Congrés

    El Congrés ha donat aquest dimarts el primer pas perquè Espanya es converteixi en el quart país europeu que reguli l’eutanàsia. La llei, proposada pel PSOE, ha estat presa en consideració amb més de 200 vots, només amb el ‘no’ de PP, que sempre s’ha oposat a ella, i de Vox. Ara ha de passar per la Comissió parlamentària de Sanitat, després de nou pel Ple de Congrés i arribar d’aquí a Senat. Un procés que s’hauria de completar al llarg de 2020. Govern i associacions creuen que «aquesta vegada sí» tirarà endavant.

    La llei que ha elaborat el Grup Socialista és «molt garantista», com descriu l’associació Dret a Morir Dignament (DMD), que fa anys que lluita perquè s’aconsegueixi. És la mateixa que també va portar el PSOE al Parlament el desembre de 2018.

    Serà una prestació pública

    La norma inclou que l’eutanàsia estigui dins del Sistema Nacional de Salut i per tant assegura el seu finançament públic. Quan una persona la sol·liciti, es podrà dur a terme en centres sanitaris públics, privats, i en el seu propi domicili.

    Objecció de consciència

    Els metges tindran dret a al·legar objecció de consciència per no realitzar-la, però la llei garanteix que això no pot perjudicar el dret a rebre-la.

    Qui la pot sol·licitar?

    Per sol·licitar-la, per escrit, caldrà ser major d’edat i tenir nacionalitat o residència legal a Espanya. També caldrà ser «capaç i conscient» en el moment de demanar-ho, cosa que des de DMD lamenten perquè els hagués agradat que la Llei inclogués l’opció de testament vital, és a dir, que algú amb demència o en coma pogués rebre l’eutanàsia si hagués deixat el seu desig degudament certificat. També consideren que podria haver-se ampliat a majors de 16 anys i no limitar-ho als de 18.

    Els supòsits

    Hi haurà dos supòsits sota els quals es pot demanar: per malaltia greu i incurable, i per malaltia greu, crònica i invalidant. L’associació DMD calcula, analitzant les dades dels seus propis socis i d’altres països, que els primers casos, els de persones que vulguin evitar arribar a una fase terminal i dolorosa d’una malaltia, suposaran la majoria, el 85%. Els segons, les persones invalidades per esclerosi o tetraplegies, com van ser els casos mediàtics «impactants» per a l’opinió pública de María José Carrasco i Ramón Sampedro, seran al voltant del 15%. Bèlgica i Holanda inclouen entre aquests supòsits la salut psiquiàtrica, però no serà així a Espanya.

    Els filtres

    El pacient que vulgui un suïcidi assistit haurà de passar per tres filtres. El primer serà el del seu metge responsable, que haurà de donar el vistiplau. Un mínim de 15 dies després, un temps que només podrà reduir-se si el metge responsable considera que la mort o pèrdua de consciència és «imminent», un altre doctor efectuarà el segon filtre. Haurà de donar una segona opinió i corroborar que es compleixen amb tots els requisits en un màxim de 10 dies.

    Perill de ‘veto’ a les CCAA

    El tercer filtre és el més problemàtic per DMD. Es tracta que cada cas -amb les úniques excepcions de mort o pèrdua de consciència imminent- haurà de passar per una Comissió d’Avaluació i Control previ, els membres es consensuaran entre els governs regionals i el Ministeri de Sanitat. Aquestes Comissions hauran d’emetre una resolució que doni llum verda al procés en un temps ambigu, «el termini més breu possible», descriu el text.

    «Turisme eutanàsic»

    «Temem que passi el que està passant amb el veto parental: un veto a l’eutanàsia. Que a Múrcia, a Andalusia i a Madrid no es realitzi cap eutanàsia. No ens fiem», expliquen des de DMD. Alguns metges prefereixen aquest model previ, per tenir més garanties, però DMD creu que es podria produir fins i tot el que anomenen «turisme eutanàsic»: gent que vagi a morir a altres comunitats perquè en la seva és gairebé impossible, com ja ha passat durant molt de temps amb l’avortament.

    Referències internacionals

    En cap dels països en els quals està despenalitzada l’eutanàsia el sistema de control és previ. L’habitual és que hi hagi comissions però posteriors a la mort, que analitzin cas per cas i investiguin si hi ha dubtes sobre negligències.

    DMD estarà reunint-se aquests mesos amb els grups per convèncer-los que al·leguin esmenes al text del PSOE en aquest sentit: «Entre Holanda, Bèlgica, Luxemburg i Canadà hi ha hagut uns 90.000 casos en total i cap problema amb metges que practiquin homicidis encoberts, que sembla ser el que es vol controlar».

    «Amb el sistema de control posterior, per cada pacient es presentarien informes i si hi hagués dubtes s’investigaria. Amb indicis de delicte, la Comissió ho posaria en coneixement de la Fiscalia. Creiem que aquest sistema no entorpeix ni allarga encara més els terminis, i si el previ», tanquen des DMD.

    Suport ciutadà

    Segons una enquesta de Metroscopia de 2017, el 84% dels espanyols estan a favor que es reconegui el dret a l’eutanàsia. Entre la professió mèdica el suport a l’eutanàsia és similar al de la població general, segons els sondejos interns que s’han fet en els col·legis de metges de Biscaia, Las Palmas, Tarragona i Madrid.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • El Constitucional declara il·legal que les comunitats autònomes forcin la jubilació dels seus metges

    Les comunitats autònomes no són tenen competència per decidir sobre la jubilació forçosa del seu personal laboral. Aquesta la conclusió d’una sentència pronunciada pel Ple del Tribunal Constitucional, del 18 de desembre de 2019.

    Els magistrats han estimat la qüestió d’inconstitucionalitat promoguda per la Sala del Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. En la resolució declaren inconstitucional i nul l’incís “i del personal laboral de l’Institut Català de la Salut a què són aplicables les mateixes condicions que al personal estatutari” de l’ap. 1 de la DA 13a de la Llei de Parlament de Catalunya 5/2012 de 20 març., de mesures fiscals, financeres i administratives i de creació de l’impost sobre estades en establiments turístics.

    La resolució del Constitucional dóna la raó a cinc facultatius, que havien estat forçats a jubilar-se l’any 2012 quan gaudien d’una pròrroga de dos anys de servei actiu autoritzada per l’Institut Català de Salut (ICS). Segons el TC, aquesta competència correspon a l’Estat, i no a l’administració autonòmica.

    Vulnera la competència de l’Estat

    Com apunta la resolució, l’incís en qüestió, pel qual s’estableix la jubilació forçosa del personal laboral al servei de l’Institut Català de la Salut als 65 anys, vulnera l’art. 149.1.7 CE, que atribueix a l’Estat la competència exclusiva en matèria de legislació laboral.

    El Constitucional recorda que d’acord amb l’art. 7 EBEP 2015, el personal laboral al servei de les administracions públiques es regeix, a més de per la legislació laboral i per les altres normes convencionalment aplicables, pels preceptes de l’Estatut que així ho disposin. Atès que, en matèria d’extinció del contracte de treball de personal laboral, l’EBEP no conté cap previsió específica, resulta aplicable el disposat amb caràcter general per la legislació laboral, i pel que respecta al cas, l’art. 49.1 f) TR ET 2015, que preveu que el contracte de treball s’extingirà “per jubilació del treballador”, sense ulteriors precisions que determinin, en concret, l’edat de jubilació.

    Per tant, el Ple estima que la disposició qüestionada, que preveu la jubilació forçosa de personal laboral a 65 anys, entra en contradicció amb la normativa estatal, que no fixa una edat màxima de jubilació per als treballadors, i descarta que el legislador autonòmic tingui competència per regular aquesta matèria. Subratlla que el precepte qüestionat modifica un aspecte bàsic de la regulació laboral general com és l’extinció del contracte de treball, i posa de manifest que en crear un supòsit d’extintiu no previst en el TR ET, com és la jubilació forçosa a 65 anys, envaeix la competència exclusiva de l’Estat en matèria de legislació laboral.

    Per acabar, afirma que l’incís en qüestió constitueix legislació laboral de caràcter general que ve a regular una modalitat d’extinció de la relació laboral en l’àmbit dels treballadors de sector públic, tractant-se a més de la regulació d’un aspecte nuclear d’aquesta relació laboral, és a dir, un element essencial del contracte de treball, com és el relatiu a les causes d’extinció, de manera que aquesta regulació forma part de la competència exclusiva atribuïda a l’Estat en l’art. 149.1.7. En conseqüència, aquest incís ha de declarar-se inconstitucional.

  • El sindicat Metges de Catalunya veu “insuficient” l’increment del pressupost sanitari aprovat pel Govern

    Metges de Catalunya (MC) valora positivament el desbloqueig de la política pressupostària de la Generalitat, però considera “insuficient” l’increment de 913 milions d’euros per a la sanitat pública que ha aprovat aquest dimecres el Govern, ja que “no permet recuperar els nivells de despesa de l’exercici de 2010, previ a les retallades, i continua alimentant l’infrafinançament crònic del sistema”.

    El sindicat assenyala que la inversió sanitària global prevista per a enguany, de 9.789 milions d’euros, “encara està 86 milions per sota de la de fa una dècada”, quan el pressupost consolidat de Salut va ser de 9.875 milions, i, per això, considera “indispensable” que, en la tramitació parlamentària dels comptes, es millori el finançament de la xarxa pública de salut “per tal de donar resposta als nous requeriments del sistema”.

    “La sanitat catalana necessita girar full de les retallades i començar a recuperar el temps perdut, si vol sortir del pou i apropar-se als nivells de despesa sanitària dels països europeus del nostre entorn”, ressalta l’organització, que adverteix que mentre Catalunya destina un 3,7% del seu producte interior brut (PIB) a la sanitat pública, l’Europa dels Quinze hi dedica de mitjana un 7,2%, segons les dades de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) corresponents a 2018.

    Respecte a la incorporació de 1.400 nous professionals sanitaris a l’atenció primària, mesura prevista en el projecte de pressupostos per al 2020, MC creu que el creixement serà “exigu”, atès que la plantilla del primer nivell assistencial ja ha perdut més de 850 efectius des de 2010, comptabilitzant únicament la retallada de personal mèdic.

    D’altra banda, el sindicat “posa en dubte” l’eficàcia del nou pla de xoc anunciat per reduir les llistes d’espera, amb una dotació de 20 milions d’euros anuals, tenint en compte que el darrer pla de contingència, impulsat el 2017 per l’anterior conseller de Salut, Antoni Comín, “només va aconseguir contenir les dilatades demores sanitàries, tot i disposar d’una partida addicional de 57 milions d’euros, 37 més que ara”.

     

     

  • El Cercle de Salut demana 5.000 milions a la sanitat pública per equiparar la despesa a la de països similars

    El pressupost per a la despesa sanitària pública a Catalunya hauria d’incrementar-se en més de 5.000 milions d’euros cada any per equiparar-se al de països amb un sistema de salut homologable, tenint en compte el seu Producte Interior Brut (PIB) en termes reals i el grau d’envelliment de la població.

    Aquesta és una de les conclusions que posa de manifest l’estudi La malaltia de la Sanitat Catalana: finançament i governança, editat pel Cercle de Salut i elaborat pel catedràtic d’Economia de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i director del Centre de Recerca en Economia de la Salut (CRES-UPF), Guillem López-Casasnovas, i l’investigador del CRES Marc Casanova. El treball alerta que el dèficit crònic en el finançament pot fer entrar el sistema sanitari català en una situació crítica.

    El treball fa evident un infrafinançament de gairebé el 40% a la llum del que s’observa a la majoria de països del nostre entorn. L’estudi té en compte l’històric de dades del període 2003-2016 (darrer any del qual es disposa de dades homologables per procedir a la comparativa), però amb prou representativitat.

    L’any 2016, Catalunya va dedicar a la sanitat pública el 5,3% del seu PIB. El mateix any, els països de la OCDE amb sanitat universal van destinar-hi el 6,81% de mitjana. Sobre una població catalana que supera els 7,4 milions d’habitants i tenint en compte l’envelliment relatiu i els ajustos corresponents, qualsevol intent d’equiparar la despesa pública a Catalunya a aquestes mitjanes hauria de suposar un increment dels recursos sanitaris públics al voltant de 5.000 milions d’euros sobre les xifres pressupostades actuals, les quals és ben sabut que no cobreixen la totalitat de les obligacions reconegudes anuals.

    L’anàlisi de la seqüència històrica de les dades exemplifica que cap país tenia una despesa sanitària pública tan reduïda com la catalana en el moment d’assolir nivells de desenvolupament econòmic similars (30.000€ renda per càpita en 2016). Catalunya se situa lleugerament per sobre de Grècia (5,19% del PIB destinat a salut), però molt lluny de Dinamarca (10,35%) i de Finlàndia (9,49%), que són els països que encapçalen la taula. Espanya hi dedica, en el seu conjunt, el 6,39%, la qual cosa s’explica pel sistema de finançament autonòmic, que castiga les comunitats autònomes amb un PIB més alt i un nivell competencial més desenvolupat.

    Comparativa estatal i internacional

    El sistema de finançament de les comunitats autònomes és, segons l’estudi, l’element més substantiu per explicar el dèficit crònic de la sanitat catalana, així com les diferències que es donen entre comunitats autònomes, ja que la despesa està molt més descentralitzada que no pas la capacitat d’obtenir recursos propis via impostos (fora del principi de responsabilitat fiscal).

    Si Catalunya tingués el mateix sistema de finançament del País Basc, el pressupost anual per a la sanitat pujaria uns 2.500 milions més, és a dir, un 23% més que el pressupost de 2019.

    Aplicant al PIB de Catalunya el pes mig de la despesa sanitària pública en relació a la mitjana del PIB de l’Estat (6,39%), la despesa hauria de ser d’uns 13.800 milions d’euros (entorn de 4.000 milions d’euros addicionals). Segons l’estudi, una millora del finançament públic de la sanitat catalana no serà possible mentre des de l’Estat s’hi transfereixin recursos basats en paràmetres aliens a la capacitat fiscal de l’economia catalana.

    L’estudi també analitza la despesa en sanitat privada que, segons les dades, representa un 30% del total de la despesa sanitària a Catalunya, 8 punts per sobre de la mitjana d’Espanya (22%).

    En el context internacional, el treball mostra que el pressupost sanitari públic de Catalunya s’hauria de moure en xifres entre 4.600 i 6.000 milions d’euros superiors per estar en línia amb els països similars. Pel que fa a la bretxa amb la resta de països de l’OCDE homologables a Catalunya, l’estudi projecta en el temps les condicions que haurien de donar-se per posar-hi remei. En un escenari de creixement del PIB d’un 2% anual sostingut en el temps que repercutís en un increment anual del finançament sanitari d’un 2,4%, el nivell de despesa arribaria al d’Àustria el 2026; al de la Gran Bretanya, el 2030; als de Dinamarca i Suècia, el 2033 i al de França, el 2034.

    En l’acte de presentació de l’estudi, que s’ha fet al Col·legi de Periodistes aquest matí, el president del Cercle de Salut, Lluís Bohigas, s’ha mostrat preocupat per les xifres i conclusions de l’estudi: “Sovint ens comparem i aspirem a ser com Dinamarca i els països escandinaus, però la realitat és una altra. El cert és que tenim una despesa sanitària més propera a la de Grècia”. Bohigas ha afegit: “De moment el nostre sistema funciona millor i és de millor qualitat, però no és sostenible que la manca de recursos econòmics hagi de ser compensada principalment amb el sacrifici dels professionals o amb la manca de noves inversions i renovació d’equipaments. Necessitem més recursos de manera urgent si no volem perdre la qualitat del nostre sistema de salut”.

  • Durant el 2018, un infant menor de cinc anys va morir de pneumònia cada 39 segons

    La pneumònia va ser responsable de la mort de més de 800.000 nens i nenes menors de cinc anys el 2018, és a dir, un nen cada 39 segons. I malgrat que és la malaltia responsable d’un major nombre de morts infantils, la pneumònia continua sent una epidèmia oblidada a nivell mundial. És per aquest motiu que ara diverses organitzacions han decidit celebrar un Fòrum Global sobre Pneumònia Infantil del 29 al 31 de gener.

    Les nou organitzacions líders en el camp de la salut infantil que han promogut aquestes jornades són ISGlobal, Save the Children, UNICEF, Every Breath Counts, la Fundació Bill i Melinda Gates, la Fundació «la Caixa», USAID, Unitaid i Gavi i l’Aliança de Vacunes.

    L’objectiu dels participants del Fòrum Global sobre Pneumònia Infantil és acordar mesures concretes perquè els governs i els seus socis puguin dur a terme per a aconseguir una reducció dramàtica en les morts per pneumònia infantil. També s’espera que els països més afectats per la malaltia facin compromisos importants.

    Per què es necessita un Fòrum global sobre pneumònia infantil?

    Aquestes 9 organitzacions s’han ajuntat per a abordar un dels majors i més greus desafiaments al qual s’enfronten nens i nenes de tot el món. La pneumònia és la malaltia infecciosa més mortífera per als nens; és responsable de la mort de més de 800.000 nens a l’any i, malgrat tot, continua sent una malaltia oblidada, tant en l’àmbit nacional com mundial.

    Gairebé totes les morts són fàcilment prevenibles, gràcies a la vacunació i tractables, amb antibiòtics de baix cost i oxigen. I, no obstant això, la taxa de morts contínua. Els nens més pobres corren un major risc per culpa de les altes taxes de malnutrició, una baixa cobertura vacunal i un accés limitat a diagnòstics adequats i tractaments oportuns. Amb les iniciatives per a promoure l’atenció prevalgués de salut i aconseguir la Cobertura Sanitària Universal prenent ritme ha arribat el moment d’accelerar els esforços per a acabar amb les morts prevenibles per pneumònia infantil.

    Què aconseguirà el Fòrum global?

    Els organitzadors volen deixar clar que aquest no és un fòrum per a la reflexió, sinó una crida a l’acció per a proposar mesures concretes que puguin salvar la vida a centenars de milers de nens. El Fòrum global és una oportunitat única per a garantir que la pneumònia es col·loqui al capdavant de les agendes de salut nacionals i mundials; per a galvanitzar l’acció en l’àmbit nacional i mobilitzar a la comunitat de donants amb la finalitat d’aconseguir la meta de l’Objectiu de Desenvolupament Sostenible relatiu a la supervivència infantil i el Pla d’Acció per a la Pneumònia i la Diarrea (GAPPD, per les seves sigles en anglès) de tres morts per pneumònia infantil per cada 1.000 nascuts vius. Afirmen que el Fòrum global augmentarà la sensibilització sobre la magnitud del desafiament que suposa la pneumònia i consensuarà mesures pràctiques que els Governs i els seus socis podran prendre per a abordar aquest desafiament, mitjançant sistemes de salut més forts i equitatius.

    També han explicat que el Fòrum serà un moment per a donar suport als esforços de reposició de recursos de Gavi 2020. Gràcies a Gavi, l’Aliança per a les Vacunes, més de 140 milions dels nens més vulnerables del món han rebut la vacuna pneumocòccia conjugada (PCV, per les seves sigles en anglès), encara que encara 53% d’aquests nens no estan completament coberts. Gavi ofereix un poderós mecanisme per a prevenir la pneumònia i salvar vides, i serà un protagonista prominent durant el Fòrum global.

  • L’Agència de Salut Pública de Catalunya i el Departament de Salut activen el protocol d’actuació per coronavirus

    Catalunya ha consensuat un protocol d’actuació davant de casos sospitosos de coronavirus. A grans trets, el circuit a seguir comença per la notificació, per part d’un centre sanitari a la xarxa de vigilància epidemiològica de Catalunya, de l’existència de sospita d’un cas; atenent a un conjunt de criteris epidemiològics i clínics, Salut Pública declara o no l’alerta. Les proves realitzades al laboratori de suport de vigilància epidemiològica descartaran o confirmaran el cas: si és positiu, se seguiran les mesures de prevenció i control, entre les quals l’aïllament del pacient i el seguiment dels seus contactes.

    Així ho han explicat des del Departament de Salut, a través de l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT), després de fixar en una reunió del Comitè d’Anàlisi i Seguiment de Malalties Transmissibles Emergents d’Alt Risc la metodologia del protocol. Dirigit als professionals sanitaris, aquest procediment a seguir es basa en l’evidència científica, segueix les directrius de la Organització Mundial de la Salut (OMS), es coordina amb el Ministeri de Sanitat i la Xarxa de Vigilància Epidemiològica Europea i està obert a noves actualitzacions a mesura que hi hagi noves evidències sobre aquesta malaltia.

    A banda de dibuixar els circuits específics de notificació de casos en el marc dels plans de preparació i de resposta de la Xarxa de Vigilància Epidemiològica de Catalunya s’han tocat més temes. Durant la presentació, també s’ha posat en valor la tasca de formació, per part de l’ASPCAT i des de fa mesos i arreu de Catalunya, de formadors experts en aquestes malalties emergents d’alt risc.

    Actualment es considera que l’impacte per a la salut pública en cas de detectar-se un cas importat és baix per a Catalunya i per a la resta de l’Estat. De fet, el Comitè d’Emergència de l’OMS no ha considerat, pel moment, que la situació constitueixi una emergència de Salut Pública de rellevància internacional. No obstant això, des de l’inici del primer brot fins ara, s’han registrat 2.783 casos: 2.744 a la Xina i 39 en altres països: Tailàndia, Japó, Corea del Sud, Taiwan, Vietnam, Singapur, Nepal, Malàisia, Austràlia, França, Canadà i EEUU. En tots aquests països, tots els casos són importats de Wuhan, ciutat xinesa on van néixer els primers casos. Actualment, 461 casos es troben en estat greu i 80 han mort.

    Els símptomes i la prevenció

    Actualment no existeix un tractament específic pel nou coronavirus però sí molts tractaments per controlar els seus símptomes, per la qual cosa, l’assistència sanitària pot millorar el pronòstic. Han aprofitat la trobada per explicar quins són els símptomes més comuns d’aquest coronavirus. Aquests inclouen tos, mal de coll, febre i sensació de falta d’aire. En casos més greus, la infecció pot causar pneumònia, dificultat important per respirar, insuficiència renal, i inclús la mort. Els casos més greus, generalment, succeeixen en persones grans o que pateixen alguna comorbiditat com la malaltia cardíaca, malaltia pulmonar o problemes d’immunitat.

    El coronavirus es transmet per via respiratòria a través de petites gotes respiratòries i pel contacte estret amb les secrecions infectades. El període d’incubació de la malaltia és d’entre 2 dies i un màxim de 14. Per això, han demanat, si en els 14 dies posteriors a la tornada d’un viatge a la ciutat de Wuhan es presenten símptomes respiratoris (tos, mal de coll, febre, sensació de falta d’aire) s’ha de comunicar als serveis sanitaris l’antecedent de l’estància en aquesta ciutat o bé trucar al telèfon 061 Salut Respon. A més, aquest servei telefònic ja incorpora un servei de traducció a disposició dels professionals de la salut que ho necessitin per comunicar-se amb la població de parla xinesa.

    Les mesures genèriques de protecció individual enfront de malalties respiratòries inclouen realitzar una higiene de mans freqüent, especialment després de contacte directe amb persones malaltes o el seu entorn; evitar el contacte estret amb persones que mostrin signes d’afecció respiratòria, com tos o esternuts; mantenir una distància d’un metre aproximadament amb les persones amb símptomes d’infecció respiratòria aguda; tapar-se la boca i el nas amb mocadors d’un sol ús en tossir o esternudar i rentar-se les mans.

  • Virus de Wuhan: detecció precoç i una vacuna per frenar l’epidèmia

    Al desembre del 2019 es va iniciar el brot d’un nou virus a la ciutat xinesa de Wuhan. Aquest virus, similar a un coronavirus que va emergir el 2002 a la província de Guangdong (sud-est de la Xina), ha infectat per ara a més de 600 persones, de les quals 17 han mort, segons fonts governamentals xineses.

    Aquest virus provoca símptomes similars als d’una pneumònia, ocasionant febre i dificultats respiratòries que poden acabar en edema pulmonar i mort, depenent de l’edat dels pacients i de si aquests tenen algun altre problema mèdic.

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) es troba en ple comitè d’emergència per determinar si aquest brot viral requereix el llançament d’una alerta mundial per prevenir les infeccions.

    Els virus es reprodueixen i evolucionen a alta velocitat, particularment els que tenen un genoma RNA. Canvien tant que no hi ha dos virus iguals. Per això generen una progènie de bilions de mutants, algun dels quals infecta una espècie animal diferent de l’habitual.

    Això és una cosa que succeeix constantment, per això aquests virus han passat moltes vegades dels ratpenats -animals que allotgen molts virus perillosos- a l’home tan directament o a través d’un hoste intermedi.

    Fins ara es coneixien sis membres de la família dels coronavirus. En persones joves i sanes, quatre d’ells amb prou feines causen un simple refredat d’hivern, normalment més suau que el produït pel virus de la grip que reapareix amb força en aquesta estació.

    No obstant això, els altres dos coronavirus són letals per a l’home en la majoria dels pacients. Parlem de la síndrome aguda i greu (SARS-CoV) i el virus de la síndrome respiratòria de l’Orient Mitjà (MERS-CoV), que van aparèixer el 2002 i 2012, respectivament.

    El nou coronavirus de Wuhan és molt semblant a la SARS-CoV que va emergir el 2002. De fet, els seus genomes tenen una homologia superior al 80%. La ciutat de Wuhan té més de 19 milions d’habitants i l’alta densitat de la seva població comporta un enorme perill en facilitar la disseminació de virus entre els seus habitants.

    Com es dissemina el virus

    Aquesta setmana les autoritats sanitàries de la Xina han comunicat la transmissió de virus de Wuhan entre persones, en haver-se infectat almenys 14 sanitaris que atenien als pacients que portaven el virus.

    De moment, aquest virus s’ha estès a quatre països d’Àsia (Xina, Japó, Tailàndia i Corea de Sud), Estats Units i se sospita d’un nou cas a Austràlia. El primer brot de virus va aparèixer en persones que visitaven un mercat de peix i animals domèstics i silvestres, incloent-hi alguns la venda dels quals està prohibida, com ratpenats, serps o civetes.

    Quan la SARS-CoV va aparèixer el 2002, el seu reservori natural van ser els ratpenats. D’ells va passar a les civetes, que en algunes zones de la Xina se servia als restaurants com una delicatessen, el que va facilitar el pas del virus a l’home.

    Ara, probablement estem davant d’un escenari similar: el coronavirus de Wuhan pot haver passat del seu reservori natural, el ratpenat, a un tipus de cérvol, que avui es considera el major sospitós d’haver provocat l’epidèmia.

    Però, hi ha algun fet especialment alarmant en aquest nou virus que pot ser mortal per a l’home? Resulta preocupant que en mes i mig el virus hagi infectat a tantes persones que han requerit hospitalització.

    Perquè això implica que probablement hi ha un nombre deu vegades superior de persones que no han acudit a un hospital, o no se’ls ha identificat com infectat per aquest virus. Entre altres coses, perquè causen símptomes clínics molt semblants als de virus de la grip, també en el més alt de la seva particular epidèmia anual. Això fa que les previsions teòriques elevin el nombre d’infectats a més de 2000.

    Però el més preocupant és que aquest mateix dissabte se celebra la gran festa de l’Any Nou Lunar de la Xina, en la qual diversos milions de persones es desplacen per reunir-se amb la seva família, com fem per Nadal als països occidentals. Aquesta pot ser una forma perfecta per repartir el virus per tota la Xina i, des d’allà, a altres països.

    Eficàcia limitada del contagi

    Tot i les previsions, hi ha algunes raons per ser relativament optimistes en el cas d’aquesta epidèmia. La principal és que aquesta variant de la SARS recentment apareguda es propaga entre la població humana amb una eficàcia limitada.

    A més, els científics xinesos han publicat la seqüència del genoma de nou virus, cosa que ha permès als laboratoris de diagnòstic de tots els països dissenyar sistemes d’anàlisi que en 3 o 4 hores poden determinar amb tota fiabilitat si un pacient està infectat o no per aquest virus.

    D’altra banda, la disponibilitat de la seqüència del genoma del virus permet treballar en el disseny de vacunes per protegir enfront de la infecció pel coronavirus de Wuhan, com s’està fent ja en, almenys, un laboratori de Carolina de Nord (EUA).

    A Espanya, el Centre Nacional de Biotecnologia (CNB-CSIC) de Madrid va produir anteriorment vacunes per la SARS-CoV i el MERS-CoV, i ara ja estan aplicant les mateixes tecnologies al cas del virus de Wuhan.

    Això es pot fer ràpidament mitjançant la combinació de la síntesi química dels fragments del genoma i l’acoblament d’aquests, creant un virus atenuat que és un candidat a vacuna.

    Confiem que aviat s’aconsegueixi la immunització pertinent, s’identifiqui amb precisió l’espècie animal que ha donat origen a l’epidèmia i s’aconsegueixi la detecció precoç de les persones infectades per evitar així que s’estengui.

    Aquesta és una anàlisi traduïda de l’Agència SINC

  • La segona privatització de la sanitat valenciana: la Generalitat ha pagat ja 369 milions externalitzant operacions per erradicar llistes d’espera

    Amb l’arribada al poder de l’esquerra el 2015, la Comunitat Valenciana va començar després de vint anys de domini del PP la reversió de les concessions sanitàries. Els populars van lliurar durant dues dècades a unes poques empreses i asseguradores la gestió d’importants zones sanitàries com Alzira, Dénia, Elx o Manises. Però no va ser l’única entrada de l’empresa en la sanitat pública. Només arribar al poder l’any 1995, el Consell d’Eduardo Zaplana va impulsar un pla de xoc per acabar amb les llistes d’espera. Com? Derivant a milers de pacients a clíniques privades perquè s’operessin però la factura pagava l’administració pública.

    La pràctica, que relata amb tot luxe de detalls el llibre La batalla per la sanitat valenciana (Institució Alfons el Magnànim, 2019) del periodista Sergi Castillo, es va naturalitzar i va engreixar amb els successius governs de PP i no ha pogut ser erradicada per l’esquerra, ja que les lleis d’estabilitat fiscal de Cristóbal Montoro no han permès dotar de més recursos a la sanitat pública després de les retallades durant la crisi. Castell calcula citant fonts oficials que entre 1997 i 2016 la Generalitat Valenciana va pagar 335 milions d’euros a clíniques privades per ajudar a l’administració a posar fi a les llistes d’espera. Fonts de l’actual Conselleria de Sanitat xifren en altres 33,5 milions d’euros els diners gastats entre els anys 2017, 2018 i 2019.

    En proporció, els quatre anys de gestió de Govern del Pacte del Botànic (l’acord entre PSPV, Compromís i Podem) i els tres últims del PP, amb Alberto Fabra al front, van reduir substancialment la despesa derivada a les clíniques privades pel pla de xoc per acabar amb les llistes d’espera. En aquests anys, la mitjana de pacients transferits va ser d’uns 11.000 a l’any, mentre que amb els Executius de Francisco Camps i Eduardo Zaplana van rondar entre els 23.000 i els 33.000 a l’any.

    Segons la investigació feta per Castillo, que presenta el llibre al costat de l’exconsellera i exministra Carmen Montón aquest dijous 23 de gener a les 19 hores al Col·legi Major Rector Peset (València), «la sanitat pública pagava per les intervencions en la privada fins a cinc vegades més del que costa a la pública quan es fan autoconcerts», és a dir, quan es posen en marxa els mateixos recursos de l’administració per a realitzar operacions a les tardes i els caps de setmana.

    Per exemple, una operació de cataracta costava a l’erari 288 euros si es feia amb autoconcert, mentre que una clínica privada s’embutxacava 1.400, segons les tarifes comparades incloses en el llibre. D’aquest pla de xoc s’han beneficiat els grans grups que operen a la Comunitat Valenciana com Vithas, Asisa, Quirón, Imed i ordes religiosos, com la que gestiona la Casa de la Salut de València.

    Aquests autoconcerts van ser impulsats per l’exconsellera Carmen Montón i la seva successora, Ana Barceló, va incrementar els diners amb què es retribueix als metges que operen a les tardes.

    Malgrat aquest intent de reduir aquesta reprivatització de serveis, el suport de clíniques privades encara s’utilitza d’una manera substancial. Passa el mateix amb serveis com les ressonàncies magnètiques que va privatitzar el PP i que també s’ha reduït o els tractaments contra el càncer derivats a la fundació sense ànim de lucre IU, que factura a la Generalitat una mitjana de 50 milions a l’any.

    Cridanera és també la possibilitat que tenen els professors d’educació primària i secundària funcionaris de carrera de triar entre ser atesos per la sanitat pública i la privada. Els que opten per l’externalització poden triar entre diverses assegurances.

    Aquest és un article traduït de eldiario.es

  • La grip a Catalunya ja arriba a epidèmia

    L’increment d’activitat gripal detectat durant la segona setmana d’aquest any s’ha incrementat aquests dies i ja ha superat, per primera vegada aquest hivern, el nivell d’epidèmia, tot i que assolint un nivell baix. Així, durant la setmana passada, del 13 al 19 de gener, ha augmentat la taxa d’incidència de síndromes gripals registrada per la xarxa sentinella: se situa ja als 147,4 casos per 100.000 habitants, per sobre del llindar epidèmic d’aquesta temporada, establert en 98,1 casos.

    Segons el model predictiu elaborat amb dades corresponents a la tercera setmana d’aquest any, l’activitat gripal durant les setmanes 4 i 5 presentarà un nivell epidèmic baix arreu de Catalunya.

    Segons les dades analitzades en el marc del programa PIDIRAC, durant la tercera setmana de l’any la taxa d’incidència de síndrome gripal ha estat més alta en els menors de 5 anys (339,5 casos per 100.000 habitants). La resta de grups d’edat també mostren un increment respecte de la setmana anterior. Pel que fa als ingressos hospitalaris greus pel virus de la grip, del 13 al 19 de gener s’han registrat 14 ingressos en els hospitals de la xarxa sentinella, i des de l’inici de la temporada (a principis d’octubre) un total de 90. El 83,5% d’aquests casos no estaven vacunats.

    Activitat als centres sanitaris

    Durant la setmana del 13 al 19 de gener del 2020, els professionals sanitaris dels hospitals han atès un total de 70.955 urgències, de les quals el 10,6% han requerit ingrés hospitalari. Respecte la setmana anterior, les urgències ateses als hospitals han augmentat un 1,65% i els ingressos hospitalaris han baixat un 0,6%. En comparació amb la mateixa setmana de l’any 2019, l’activitat urgent s’ha reduït un 4,3% i el nombre d’ingressos ha disminuït un 0,71%.

    Del total de les urgències ateses als hospitals, el 73,3% són pacients adults (55.584), mentre que la resta correspon a població pediàtrica (15.359). En relació amb la setmana anterior, la proporció de pacients pediàtrics ha augmentat un 23,3%, una dada que s’explica per l’epidèmia de bronquiolitis, les dades de la qual indiquen que ja estaria iniciant el seu descens.

    Pel que fa als equips d’atenció primària, durant la setmana del 13 al 19 de gener, s’han atès un total de 886.771 visites, un 43,6% més que la setmana anterior. Aquest increment s’explica, en part, per l’habitual descens d’activitat durant el període de vacances de Nadal. Del total de visites realitzades aquesta setmana, 850.003 s’han fet als centres d’atenció primària i 36.768 al domicili del pacient.

    Per grups d’edat, el 16,2% de les visites han estat d’infants de fins a 15 anys; el 48,5% d’adults d’entre 15 i 64 anys i el 35,3% restant de persones majors de 65 anys.

    Pel que fa als centres d’urgències d’atenció primària (CUAP) durant la setmana del 13 al 19 de gener han atès un total de 23.292 visites, un 7,9% menys que la setmana anterior.

    Finalment, el 061 Catsalut Respon ha atès 37.036 casos aquesta setmana, dels quals 2.196 han requerit l’atenció d’un metge a domicili. En relació amb la setmana anterior suposa un increment dels casos d’un 1.2% i una disminució de les visites domiciliàries del 21,9%.

    Principals actuacions

    El Servei Català de la Salut (CatSalut) té un pla operatiu d’hivern que s’adapta a les necessitats sanitàries de la ciutadania en cada moment, a partir del coneixement de la demanda i de les aportacions del territori. Per respondre a aquest augment d’activitat estacional, els centres sanitaris ja activen els seus plans de contingència, per donar resposta a la pressió assistencial de cada moment, tal i com es fa els darrers anys. D’aquesta manera es busca que l’atenció continuada i urgent s’ajusti millor a les necessitats assistencials específiques de les persones de cada territori, per aconseguir que la ciutadania sigui atesa en el dispositiu més adequat i garantint la millor qualitat possible. Des de fa tres anys, les millores previstes per a l’hivern s’emmarquen en el desplegament del Pla Nacional d’Urgències de Catalunya (PLANUC) aprovat pel Departament de Salut el maig del 2017.

    El CatSalut ha augmentat fins els 21,4 M€ la dotació per millorar l’atenció a les urgències durant el període d’hivern 2019-2020. Són 1,7 M€ més que la temporada passada. En concret, es dedicaran un total de 3,3 M€ a reforçar els equips d’atenció primària, 3,3 M€ per a l’atenció sociosanitària i 14,8 M€ per a l’atenció hospitalària.

    Pel que fa al Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), ha reforçat el seu dispositiu amb fins a 13 unitats de Suport Vital Bàsic i fins al 31 de gener s’incorpora una unitat de Suport Vital Avançat Pediàtrica de reforç per l’increment dels casos de bronquiolitis durant aquest període. També continua en funcionament la línia pediàtrica del 061 CatSalut Respon. Alhora, durant aquest últim any s’han fet diferents inversions als serveis d’urgències hospitalaris i d’atenció primària que han permès que aquest hivern es disposi de nous serveis, com ara l’ampliació de serveis al CAP Santa Coloma de Gramenet, l’ampliació horària del CUAP Manresa, el vol nocturn del SEM per traslladar a pacients greus, la segona fase de les obres d’ampliació de les urgències de l’Hospital Josep Trueta de Girona, la nova Unitat de Cures Intensives de l’Hospital Santa Caterina de Salt, la gestió d’urgències per part del 061 CatSalut Respon a Lleida o el pla de millora d’atenció primària.

    Mesures de prevenció

    La millor manera de protegir-se i evitar la propagació de la grip és la vacunació i el manteniment d’unes bones pràctiques d’higiene, com rentar-se les mans de manera regular o l’ús de mocadors rebutjables. Ara bé, amb l’hivern no només arriba la grip sinó també altres patologies respiratòries, com la bronquiolitis, a més d’altres malalties víriques i infeccioses, que, en general, són molt freqüents i poden complicar-se en persones amb condicions de risc. Davant d’aquesta situació, el Departament de Salut va estrenar a la tardor una campanya on fa una crida a la població a protegir-se de totes les malalties d’hivern.

    Seguint en la línia de la campanya de l’estiu (“Un estiu sense UFFF”), la campanya té per lema, «Un hivern sense BRRR» i es centra en recalcar la importància de reduir el contagi de malalties seguint mesures higièniques. També incideix en la importància de la vacunació de la grip, especialment en persones amb condicions de risc.