Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • Metges de Catalunya inicia una campanya per reclamar el complement d’atenció continuada en situacions de baixa, excedència, jornades parcials i reduïdes

    Metges de Catalunya (MC) engega una nova campanya de reclamació jurídica adreçada als facultatius de la xarxa sanitària concertada. Els professionals que, per causa d’una situació de baixa, excedència o per realitzar una jornada parcial o reduïda, no han percebut el complement d’atenció continuada perquè, a criteri de l’empresa, no han realitzat el mínim d’hores de guàrdia exigible, tenen l’oportunitat de demanar l’abonament d’aquesta retribució en proporció a les guàrdies realitzades. Així mateix, aquelles persones en situació de baixa o d’excedència que hagin percebut l’esmentat complement en quantia inferior, també en podran sol·licitar la seva percepció íntegra.

    Fins ara, les empreses sanitàries penalitzaven els facultatius que havien passat per alguna d’aquestes situacions, ja que, si no arribaven a fer, com a mínim, el 75% de les 499 hores anuals obligatòries de guàrdia de presència física fixades per conveni, no abonaven el complement d’atenció continuada o no ho feien en la quantitat adequada. Emparant-se en una sentència del Tribunal Suprem de juliol de 2019, el sindicat mèdic, a través del seu gabinet jurídic, demanarà que els facultatius que presten serveis a temps parcial o amb jornada reduïda, que han suspès el seu contracte de treball (baixa) o que han estat en situació d’excedència durant l’últim any, no es vegin discriminats a l’hora de meritar el complement d’atenció continuada.

    Les causes que originen la reducció del nombre de guàrdies i per les quals es pot presentar la reclamació són diverses. Entre elles trobem la prestació de serveis amb jornada a temps parcial; la reducció de jornada per raons de guarda legal de menor de dotze anys o de persona amb discapacitat; la reducció de jornada per cura directa de familiar fins al segon grau de consanguinitat o afinitat; o la reducció de jornada per part de víctimes de violència de gènere.

    A banda també la suspensió del contracte de treball per incapacitat temporal; la suspensió del contracte de treball per naixement (maternitat i paternitat), adopció, guarda amb finalitat d’adopció o acolliment; la suspensió del contracte per risc durant l’embaràs o durant la lactància; o la suspensió del contracte per part de víctimes de violència de gènere.

    Per últim, també es pot presentar la reclamació per casos d’excedència per cura de fill –per naturalesa o per adopció– i per raons de guarda amb finalitats d’adopció o acolliment o d’excedència per cura de familiar fins al segon grau de consanguinitat o afinitat.

    Així, l’organització reclamarà que l’exigència d’hores de guàrdia treballades en un any per tenir dret a percebre aquesta retribució sigui proporcional a la jornada efectiva de treball. En els casos de baixa o d’excedència, els serveis jurídics reclamaran l’import íntegre d’aquest complement, mentre que en els casos de prestació de serveis a temps parcial o amb reducció de jornada, s’exigirà l’import proporcional al temps treballat respecte del que correspondria a la jornada completa.

  • Catalunya bat un rècord històric amb 1.296 trasplantaments d’òrgans el 2019

    Catalunya ha tornat a batre, un any més i en van sis de consecutius, tots els registres anteriors de donació i trasplantament d’òrgans, i es manté com un dels referents mundials en aquest àmbit.

    De les dades de l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT) presentades avui, destaca el nou rècord històric a Catalunya amb 1.296 trasplantaments d’òrgans, un 12,6% més que el 2018 i un 53% més si es compara amb el 2013 (847). A més, els 169 trasplantaments per milió de població (pmp) representa, possiblement, la taxa de trasplantament més elevada del món, fet que referma el lideratge mundial de Catalunya en aquest àmbit.

    Durant la roda de premsa, la consellera de Salut, Alba Vergés, ha destacat que “el 2019 ha estat un any de rècords” que ha permès a Catalunya “refermar el seu lideratge mundial en aquest àmbit”. En aquest sentit, ha subratllat “la generositat de la societat” i “l’excel·lència del sistema sanitari públic i dels seus professionals a l’hora d’assolir aquestes noves fites”, juntament amb “l’excel·lència científica del nostre país”.

    En la mateixa línia s’ha expressat el director de l’OCATT. Jaume Tort ha coincidit a remarcar que “el 2019 ha estat un any excepcional” i ha posat en valor que “cada 7 hores es fa un trasplantament a Catalunya, és a dir, més de 3 al dia”.

    En l’acte de presentació del balanç també hi ha participat Armando Latorre, un pacient a qui van trasplantar dos pulmons a l’Hospital Vall d’Hebron, el 4 d’abril del 2019. A més d’agrair la generositat del seu donant, ha explicat que la seva vida va canviar “radicalment” ja que necessitava el doble trasplantament per poder viure. “No era qualitat de vida, era vida o mort” i ha sentenciat que “no serveixen de res els òrgans d’un difunt si no és per donar-los”.

    Tipus de trasplantament

    Per tipus de trasplantament, el 2019 van augmentar tots menys els cardíacs, que van quedar-se a 1 del màxim històric assolit el 2018 (71). Els renals van augmentar un 14,1%, els hepàtics un 8,2%, els pulmonars un 15,4% i els pancreàtics ho van fer en un 28,6%.

    Un total de 49 infants han rebut un trasplantament durant el 2019, quatre menys que l’any anterior. Han estat 24 intervencions de ronyó, 19 de fetge, 2 de cor i 4 de pulmó.

    Per centres, un any més l’Hospital Vall d’Hebron ha liderat, amb 333 intervencions, el rànquing de centres amb més trasplantaments realitzats, seguit per l’Hospital Clínic (312) i l’Hospital de Bellvitge (279).

    Augmenta la donació de cadàver i la de donant viu es recupera

    El nombre de donants cadàver vàlids gestionats a Catalunya també s’ha situat en màxims històrics amb 376 donants, cosa que suposa un increment del 14,6% respecte a l’any anterior i un 81,6% més que fa sis anys (207 el 2013). Amb aquesta xifra, la taxa de donació a Catalunya ha estat de 49,0 donants pmp, 5 punts superior a la de l’any 2018 i a un punt de superar el repte dels 50 donants pmp.

    Per tipus de donant, els de mort encefàlica (cerebral) augmenten lleugerament (1,0%) mentre que els de mort en asistòlia (cardíaca) segueixen la tendència clarament a l’alça (38,3%), gràcies principalment als donants de mort en asistòlia controlada (malalts terminals ingressats a l’hospital que moren per cessament irreversible de l’activitat cardíaca).

    El 2019, el percentatge de negatives familiars s’ha reduït fins al 17,3% o, el que és el mateix, el 83% de les famílies de potencials donants han donat el consentiment a la donació dels òrgans del seu familiar.

    Pel que fa a la donació de viu, després de cinc anys a la baixa, s’ha aconseguit trencar la tendència negativa i superar en 4 els donants de l’any anterior: en total, 134. D’aquests donants, 132 han estat persones que en vida han donat un ronyó i 2 donants, d’una part del seu fetge. En aquest àmbit, destaca que el passat mes d’octubre, la Fundació Puigvert de Barcelona i el centre italià Kidney Transplant de Pàdua van realitzar amb èxit el segon trasplantament renal de donant viu creuat internacional.

    En total, 510 donants, vius i cadàver, gestionats als 23 centres autoritzats de Catalunya, que han generat 1.415 òrgans disponibles per a trasplantament.

    Per hospitals, l’Hospital Clínic, amb 64 donants cadàver vàlids i 40 donants vius ha estat el centre amb més donants. L’han seguit de prop l’Hospital de Bellvitge, amb 65 i 30 (centre amb més donants cadàver) i l’Hospital Vall d’Hebron, amb 54 i 20 respectivament.

    Superats els 25.000 trasplantaments i els 1.000 pediàtrics a Catalunya

    El 2019, l’any que es complien 35 anys de l’inici de la coordinació de l’intercanvi d’òrgans a l’Estat amb la posada en marxa a Barcelona l’any 1984 de la primera oficina d’intercanvi, els centres catalans han superat els 25.000 trasplantaments d’òrgans realitzats.

    Des d’aquell primer implant, l’any 1969, realitzat per un equip de l’Hospital Clínic de Barcelona fins al 31 de desembre de 2019, s’han efectuat 25.369 trasplantaments, dels quals 16.346 han estat de ronyó, 5.594 de fetge, 1.520 de cor, 1.253 de pulmó, 655 de pàncrees i 1 d’intestí.

    Igualment destacable és la superació de la barrera dels 1.000 trasplantaments a pacients pediàtrics. En global, són 1.003 trasplantaments (de ronyó, fetge, cor i pulmó) realitzats per l’Hospital Vall d’Hebron i el programa de trasplantament renal de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. D’aquests, la meitat, 517, han estat renals, 361 hepàtics, 73 pulmonars i 52 cardíacs. Actualment, 19 infants esperen rebre un òrgan, 8 per trasplantament de ronyó, 2 de fetge, 6 de cor i 3 de pulmó.

    Noves indicacions de trasplantament per mantenir les llistes d’espera d’òrgans vitals

    Aquests excel·lents resultats de trasplantament han permès reduir la llista de persones que esperen un trasplantament, de manera evident les llistes d’espera d’alguns òrgans vitals, com el fetge i el cor. Així, a 31 de desembre de 2019, 1.217 persones continuaven esperant un òrgan. Concretament, 1.054 persones esperen rebre un trasplantament de ronyó, 53 de fetge, 24 de cor, 55 de pulmó i 31 de pàncrees.

    Més donació de teixits i de cèl·lules

    Uns 14.000 pacients s’han beneficiat dels teixits distribuïts pel Banc de Sang i Teixits (BST) de Catalunya, obtinguts prèviament gràcies a la donació. El BST va gestionar l’any passat 1.685 donants de Catalunya (12,2% més respecte al 2018), dels quals es van obtenir 2.668 teixits, un 15,7% més. En total, es van donar 1.667 còrnies, 193 vàlvules cardíaques, 151 vasos sanguinis, i van haver 365 donants de teixit musculoesquelètic i 312 de pell. Cal recordar que, si s’estima que un donant ideal d’òrgans pot salvar fins a 8 vides, amb un de teixits es pot millorar la vida de més de 100 persones.

    A més, l’any 2019 s’han incorporat 5.843 nous donants de medul·la òssia al Registre de Donants de Medul·la Òssia (REDMO), fet que suposa tancar l’any passat amb un total de 56.509 inscrits. Els donants efectius (persones que finalment han donat medul·la òssia o sang perifèrica destinada a un trasplantament) han estat 36,7 menys que el 2018, i el banc de cordó del BST ha distribuït aquest any 55 unitats destinades a trasplantament.

  • Viure amb una malaltia crònica i amb la por constant a ser acomiadat per absentisme: «La legislació ens denigra»

    «Som invisibles per al sistema. Anar a treballar sense recuperar-se, amb símptomes, per por de perdre la feina l’únic que fa és augmentar el risc d’agreujar la malaltia». Carina Escobar és presidenta de la Plataforma d’Organitzacions de Pacients (POP), i parla sobre l’aval que el Tribunal Constitucional va fer a l’octubre a l’acomiadament per absentisme justificat.

    L’òrgan va donar suport que una empresa pugui fer fora un empleat per faltar, fins i tot amb baixa mèdica, cosa que facilitava la reforma laboral de 2012 i estava estipulat en la reforma de l’Estatut de Treballadors de 2015. Els sindicats defensen que aquesta decisió perjudica la salut de tots els treballadors. I la seva consigna és ‘No a l’acomiadament per emmalaltir’, per a tots. Però dins d’aquest ‘tots’ hi ha un col·lectiu que queda en una situació especialment vulnerable: les persones amb una malaltia crònica, les que necessiten descans o atenció mèdica regularment.

    Escobar defensa el «dret a cuidar-se» d’aquestes persones. Quan es parla de malalties cròniques es parla de problemes renals, cardiopaties, cefalees, Krohn o fibromiàlgia. Els pacients que les pateixen, transversalment, també tenen en gran percentatge malalties mentals associades al dolor, com la depressió.

    La Plataforma d’Organitzacions de Pacients calcula que hi ha al voltant de 10 milions de persones a Espanya que pateixen alguna malaltia crònica, en major o menor grau. El 68% d’elles són dones; el 19% nens. Una d’elles és María Jesús, madrilenya, de 59 anys, que pateix des de 1989 cefalea crònica. Li suposa molts dies de mals de cap, sensibilitat a la llum, vòmits, dolor d’origen anímic. «Cap malalt vol estar-ho, volem fer la nostra vida. Aquesta legislació ens denigra, ens anul·la encara més. Som persones eficaces i volem ser útils, només necessitem unes estructures una mica diferents», lamenta al telèfon. Ella treballa en una corredoria d’assegurances com a administrativa. «La meva sort és que la meva responsable directa té sensibilitat, encara que no sempre ha estat així. En qualsevol cas: no puc dependre de la sort. ¿Si un dia em toca una altra responsable? La meva salut està desprotegida legalment».

    Quan va sortir la sentència de TC que reconeixia com a constitucional l’acomiadament per baixa mèdica ella just tornava d’una de tres setmanes. «Em vaig posar a tremolar. Em genera preocupació, em genera inquietud. És una patacada per a tots», segueix María Jesús. La seva és una malaltia «que no és mortal, però és prou inhabilitant per a restringir la meva vida. Ha arruïnat els meus millors anys, l’oci, les relacions de parella, els meus plans de vida. També el laboral. Ara se m’acusa d»absentisme’. Em sona tan pejoratiu: jo l’únic que vull és ser activa».

    L’empresa de Maria Jesús ha pres recentment mesures que l’ajuden, com el teletreball: «Aquesta hauria de ser la direcció, no facilitar l’acomiadament. A mi m’ajuda a poder treballar a casa un dia a la setmana, amb els meus horaris, descansar l’estona que ho necessiti, estar estirada… I després ho compenso, les persones amb malalties treballem el doble quan podem, perquè ens sentim tota l’estona culpables».

    Marina explica una cosa semblant, des de les Balears. Aquesta dona de 32 anys és dependenta i pateix esclerosi múltiple. «Precisament donem més del que hem de donar, un 200%, per no quedar malament. No hauria de ser així». Ella va estar nou anys en una petita empresa en la qual mai es va agafar la baixa «per por». «Era molt jove», lamenta. Ara també parla de «sort» amb el seu soci, de manera que opina que hauria de ser «protecció legal».

    Ni dependència, ni discapacitat, ni gravetat

    El que demanen les associacions i malalts és que hi hagi un marc legal per als crònics. «No és ni dependència ni discapacitat, és un llimb», explica Carina Escobar. «Passa que moltes de les malalties que són cròniques abans eren mortals. Tenim més esperança de vida, i quan fas vell tot es complica i apareixen les pluripatologies. I res està adaptat. Un malalt crònic porta doble agenda: la de cuidar-se i la de vida laboral. Aquest sobreesforç es normalitza amb aquesta legislació», opina.

    La norma que el TC va validar com d’acord amb la Carta Magna contempla excepcions. Entre elles, en l’article 52 de Reial Decret que modificava l’Estatut de Treballadors, estaven els accidents laborals o les problemàtiques derivades de la maternitat o embaràs. També les «malalties greus», però no les cròniques, com demanen des de la POP si segueix vigent la normativa. Nicolás Cabrera, advocat del Col·lectiu Ronda, especialitzat en dret laboral, creu que és en l’ambigüitat de «malaltia greu» és per ara on «queda la porta oberta» per a aquest tipus de casos «perquè és molt interpretable».

    Què és una malaltia greu està referenciat en un Reial Decret de 2011 sobre prestacions per cura de menors. En un annex, estan enumerades fins a 109 patologies. Entre elles figuren la leucèmia, l’epilèpsia, el trastorn depressiu major o l’esclerosi múltiple que pateix Marina, però no la cefalea de Maria Jesús.

    Quan una malaltia no encaixa en el llistat, encara quedaria una escletxa, que és la part «interpretable». Cabrera recorda com a exemple el d’una treballadora en una asseguradora a la qual van acomiadar per faltes justificades per un tractament d’una taca a la cara: «L’argument que utilitzem és que, independentment que en aquest moment no hi hagi diagnosticada una malaltia greu, el tractament és precisament perquè no derivés en una, com podria ser un melanoma». Que s’afegeixin excepcionalitats, o s’incloguin més malalties com greus, dependrà ara mateix de la jurisprudència, és a dir, que donin la raó als treballadors en aquest tipus de supòsits, «i que aniran marcant el camí. Per ara hi ha molt poques».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • L’OMS admet que la indústria farmacèutica va influir en les seves guies sobre opioides i decideix retirar-les

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha publicat en el seu butlletí de gener que es retracta de les seves dues guies principals de prescripció d’opioides per al maneig del dolor. Aquestes guies, que es van publicar en els anys 2011 i 2012, es titulaven Assegurant l’equilibri en les polítiques nacionals en el control de substàncies i Guies de l’OMS en el tractament farmacològic del dolor persistent en nens amb malalties mèdiques. Anteriorment, després de la revisió d’aquestes guies, l’OMS ja havia avançat aquesta decisió a la seva pàgina web el 20 de juny del 2019.

    «L’OMS retira aquestes guies a la llum de noves evidències científiques que han sorgit des de la data de la publicació. Això també solucionarà qualsevol qüestió que s’ha plantejat sobre els conflictes d’interessos dels experts», diu l’article en el qual l’organisme anuncia la retracció.

    Aquesta controvertida mesura de l’OMS sorgeix després de la publicació d’un detallat informe per part dels congressistes nord-americans Katherine Clark i Hal Rogers al maig 2019. En aquest informe es deixaven al descobert els conflictes d’interessos entre l’OMS, Purdue Pharma i la indústria dels opioides, que quedaven en evidència per la informació present en les esmentades guies.

    A més d’aquest document, es va enviar una carta a l’OMS informant sobre aquests conflictes, en què pot llegir-se: «Les guies de 2011 i 2012 de l’OMS contenen afirmacions perillosament enganyoses i, en alguns casos, totalment falses sobre la seguretat i eficàcia de la prescripció d’opioides. És preocupant que aquestes guies s’assemblin tant al contingut destacat en els documents de plans estratègics de Purdue de finals dels 90 i principis de l’any 2000».

    La farmacèutica Purdue és coneguda mundialment per la seva responsabilitat en la crisi dels opioides als Estats Units i per haver de pagar milionàries demandes que la van portar a la fallida el setembre de 2019. Aquesta empresa va facturar milers de milions de dòlars durant dècades amb l’OxyContin, un opioide usat inicialment per al tractament del dolor que està darrere de l’addicció i la mort de centenars de milers de persones als Estats Units.

    Purdue i altres farmacèutiques van minimitzar deliberadament el risc d’addicció d’aquest opioide i van realitzar una agressiva campanya per promocionar-lo entre els metges. En aquest sentit, un estudi que va analitzar pagaments a 67.000 metges realitzats pels fabricants d’opioides va detectar una associació entre la despesa en màrqueting, l’augment en la prescripció i taxes més altes de mort.

    A la revista mèdica The British Medical Journal (The BMJ) s’ha analitzat aquesta decisió de l’OMS envoltada de polèmica. Un dels detalls més cridaners d’aquestes guies és que empraven el terme «opiofobia», una paraula que la farmacèutica Purdue (principal responsable de l’epidèmia d’opioides als Estats Units) va utilitzar en la seva campanya per promocionar la recepta d’opioides en els anys 90.

    Com explica Owen Dyer a The BMJ , la indústria recorria a «opiofobia» per menysprear la lògica precaució dels metges pel que fa a l’ús d’opioides pels seus riscos de dependència i addicció. A més, s’afirmava que menys d’un 1% dels pacients que prenien opioides per al dolor crònic patien dependència. En realitat, aquesta xifra no sorgia de cap assaig clínic i s’ha demostrat falsa després l’epidèmia d’addiccions i morts per consum d’opioides als Estats Units i després de la publicació de diferents estudis mèdics que trobaven percentatges d’addicció d’entre el 18% i el 45% per consum crònic.

    Aquesta retracció de l’OMS és l’últim capítol d’una llarga cadena de successos i escàndols relacionats amb l’epidèmia d’opioides. A Itàlia, Mundipharma (la multinacional que controla a Purdue) va estar darrere d’un pla orquestrat per augmentar el consum d’opioides de rutina entre els pacients. Es van realitzar suborns milionaris i van estar involucrades gairebé 100 persones incloent a acadèmics, metges, executius … La majoria d’ells han estat arrestats o cridats a declarar. A hores d’ara, Mundipharma està realitzant una estratègia similar a la que va portar a terme als Estats Units fa dues dècades per impulsar la prescripció d’opioides a la Xina.

    Aquest és un article traduït de eldiario.es

  • Salut Pública crea el Programa de resposta front l’emergència climàtica per minimitzar-ne els efectes en la salut de les persones

    La consellera de Salut, Alba Vergés ha anunciat la creació del nou Programa de resposta de Salut Pública front l’emergència climàtica amb la voluntat d’impulsar polítiques per reduir l’impacte, els efectes i les repercussions del canvi climàtic en la salut de les persones. Vergés, ha ressaltat la importància que aquest programa tindrà per “dissenyar i aplicar polítiques i actuacions” que s’avancin i previnguin l’impacte del canvi climàtic en la salut. “És la major amenaça global per a la salut al segle XXI i a Catalunya, cada any hi ha 3.500 morts prematures pels efectes de l’emergència climàtica”, ha dit la titular de Salut.

    “Ja estem responent a aquesta emergència, però ara ens hi podrem anticipar i respondre-hi millor”, ha afegit el secretari de Salut Pública, Joan Guix, que ha assenyalat l’increment de la temperatura com una de les causes més preocupants d’aquest canvi climàtic. Igualment, l’evidència científica mostra que, a Catalunya, l’any 2019 s’ha superat 125 vegades el límit d’ozó troposfèric, que obliga a informar la població (180 ug/m3) i 9 vegades el límit d’alerta (240 ug/m3), cosa que no passava des del 2003.

    Així, aquest programa neix per ser l’instrument operatiu i específic que farà possible portar a terme aquestes polítiques per protegir la salut de la població envers els efectes negatius del canvi climàtic.

    Segons ha dit el secretari de l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT), el nou Programa de resposta de Salut Pública front l’emergència climàtica implicarà, en breu, la creació d’un Comitè científic (un grup assessor d’experts en la matèria), així com també d’un equip de coordinació pel canvi climàtic dins de l’ASPCAT. Aquest equip es coordinarà amb la Comissió interdepartamental ambiental del Govern de la Generalitat, que ja està en funcionament.

    Aquest nou Programa suposa reorientar i enfortir els seus de Salut Pública per posar els efectes perjudicials del canvi climàtic en el centre de les polítiques públiques en salut. I amb la seva creació, Salut dona compliment al mandat de la Llei 16/2017 del canvi climàtic de la Generalitat de Catalunya, que en el seu article 13 se centra en polítiques per garantir la seguretat de la població en salut.

    Amb el Programa, Catalunya s’alinea també amb l’Estratègia 2020 de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), que proposa a les autoritats competents enfortir els serveis i competències en salut pública perquè esdevinguin un dels pilars per fer front als nous reptes de salut la població relacionats amb el canvi climàtic. I que assenyala que és clau actuar sobre les desigualtats, la globalització, la migració, la urbanització, la degradació ambiental i el canvi climàtic.

    En tot cas, Salut ja ha incorporat l’emergència climàtica en la planificació sanitària, ja que figura en els objectius prioritaris del Pla de salut de Catalunya 2016-2020 i en el Pla interdepartamental i intersectorial de salut pública (PINSAP 2017-2020).

    Es tracta d’una tasca que ja s’està fent actualment des de les unitats centrades en salut ambiental, salut alimentària o promoció epidemiològica. Igualment, Salut disposa de protocols d’actuació en aquesta àmbits, com és el cas del Protocol per a la vigilància i el control de les arbovirosis importades transmeses per mosquits a Catalunya; o del Protocol per prevenir els efectes de les onades de calor en salut (POCS). En aquest punt, la consellera Vergés ha volgut remarcar l’esforç que ha fet Salut amb campanyes massives de difusió de consells de salut, com la de l’estiu passat –“Un estiu sense UFFF”– per prevenir els efectes de les onades de calor entre la ciutadania.

    D’altra banda, el Departament de Salut ja ha adoptat mesures d’eficiència energètica dels edificis i de reconversió de la flota de vehicles propis. Així, un 97,2% dels vehicles que tindrà a disposició a partir d’aquest primer trimestre de 2020 seran híbrids i també disposarà de 2 vehicles elèctrics. A més, durant tot l’any 2020 es donaran de baixa els vehicles que no tinguin etiqueta ambiental C o B.

    El Departament de Salut també vol facilitar a la ciutadania i als professionals sanitaris l’accés a la informació de salut en relació als efectes de l’emergència climàtica, per la qual cosa crearà un lloc web específic dins de salutweb.cat que centralitzarà la informació i actuarà de repositori documental sobre el tema, amb recomanacions d’actuació per a casos concrets i consells de salut.

  • L’empresa d’ambulàncies TSC desconvoca la vaga en aconseguir el compromís de pagament dels salaris

    La vaga que havien convocat els sindicats CCOO i USOC a l’empresa de transport sanitari TSC per als dies 13 i 17 de gener ha quedat cancel·lada després d’una reunió de mediació instada pel Departament de Treball el 7 de gener.

    Els treballadors havien convocat l’aturada de 5 dies per reclamar el pagament puntual dels seus salaris. TSC devia fins fa poc el 50% de la mensualitat de desembre als seus operaris. A més l’empresa no garantia el pagament puntual dels salaris en el primer trimestre del 2020.

    En l’acord al qual han arribat les dues parts, l’empresa es compromet a pagar el 100% de la nòmina del mes de gener l’últim dia del mes, abans de les 11 del matí, cosa que faria que la majoria dels empleats poguessin rebre puntualment el seu salari. L’empresa es compromet també a comunicar als representants dels treballadors dels diferents lots qualsevol retard en el pagament l’últim dia hàbil de cada mes.

    Per la seva banda, la part social ha informat que convocarà la setmana del 14 de febrer de 2020 una conciliació al si del Tribunal Laboral de Catalunya (TLC), amb l’objectiu de garantir el cobrament del 100% de la nòmina de febrer.

    En el pacte hi ha una ombra, l’empresa supedita l’acord al fet que la companyia pugui regularitzar els pagaments amb els seus principals clients i fins i tot recuperar els endarreriments.

    No obstant això, les dues parts han pactat uns serveis mínims que s’aplicarien en cas que el compromís no es complís. Els representants dels treballadors han plantejat uns serveis essencials per al transport sanitari urgent, equivalents al 75% rdels recursos, i per al transport sanitari no urgent prestar serveis equivalents als que es proporcionen durant els caps de setmana cobrint en tot cas els serveis corresponents a hemodiàlisi i oncologia, la realització de les proves complementàries urgents, necessàries a criteri facultatiu, així com els trasllats intrahospitalaris de caràcter urgent.

    Per la banda empresarial s’ha demanat que els serveis mínims sigui anàlegs als establerts en altres conflictes en els quals el Departament de Treball ha emès les ordres corresponents.

    Grups inversors

    Els grups inversors Proa Capital i Investindustrial, el fons de capital privat de la família Bonomi (amos de Port Aventura), van signar la fusió de les companyies Ambuibérica i Emeru a la fi de 2017, aquest darrer grup havia aconseguit fa cinc anys l’adjudicació d’una gran part dels lots del concurs sanitari de la Generalitat per crear l’operador de transport sanitari HTC. Ambuibérica manté la seva seu a Valladolid i Emeru a Barcelona, i els seus principals executius, Carlos Magdaleno i Stefano Pellegri, respectivament, continuen a el front d’ambdues societats.

    Transport Sanitari de Catalunya SLU (TSC) va resultar adjudicatària de set dels tretze lots del concurs del Transport Sanitari, licitat l’any 2014 per un import màxim de 2,556 milions d’euros. Tres lots en exclusiva i els altres quatre compartits amb diverses UTE de les quals forma part. TSC, és propietat d’un fons fons de capital de risc controlat per la família Bonomi, també propietària de part de Port Aventura.

  • “Les baixes després d’una agressió sexual solen ser per malaltia comú, no per incident laboral, com si haguessis enganxat un refredat”

    20.300 dones pateixen assetjament sexual a la feina cada any a Catalunya. La impunitat i vulnerabilitat de l’ambient de treball, a causa d’unes relacions de poder desiguals i uns alts càrrecs molt masculinitzats, situen l’àmbit laboral com l’escenari en què el 12% de les dones pateixen violència.

    No hi ha un perfil concret d’agressor; tant pot ser un company de treball, com un cap o un contractador. Així com tampoc no hi ha perfil d’agredida: alts càrrecs i treballadores de base, col·laboradores o fixes, contractades o falses autònomes… Però, sens dubte, les més vulnerables són aquelles dones que treballen en negre, les que no tenen permís de residència i les que treballen en l’àmbit de les cures i de la llar, dones amb les que les lògiques de poder encara es manifesten de manera més masclista i cruel.

    I és que si ja és difícil per a la inspecció de treball provar una agressió sexista en una oficina, en el cas d’una treballadora domèstica costa fins i tot entrar a la llar, ja que abans que un lloc de treball és considerada un domicili particular. Això dóna temps als presumptes agressors de netejar qualsevol tipus de prova que pogués haver de l’agressió. Sempre tenint en compte que, per arribar a aquest punt, hi ha hagut d’haver denúncia. I això no sempre passa.

    Però quan sí que passa, “el relat de la víctima en principi mai no es qüestiona i treballem des de la base que es diu la veritat”, apunta Telma Vega, inspectora de treball. Vega va participar en la jornada ‘Setge a l’Assetjament’, organitzada pel Departament de Treball i en la qual es van abordar els principals reptes per eliminar aquesta xacra.

    “L’administració s’ha construït sobre uns principis i estaments pensats per i per a homes? Sí, però això no vol dir que siguem l’enemic. La llei està feta per homes, però no podem renunciar als instruments que tenim, ja siguin inspecció de treball o el sistema judicial. Si no els fem servir, si no els fem nostres, no els podrem reivindicar”, apunta Vega.

    Amb quin tipus de denúncies o casos us trobeu?
    Normalment són denúncies de persones que diuen haver estat assetjades sexualment, encara que també se’ns notifica des d’organismes com l’Institut de la Dona o l’Institut Nacional de Seguretat Social (INSS), que ens deriva casos que els han arribat. El que ens trobem en menor mesura són denúncies per raó de sexe, perquè encara que són les vulneracions més freqüents, moltes vegades se les normalitza i no es té la consciència d’estar davant d’un cas d’assetjament; per tant no es denuncia com a tal.
    Respecte a això, tenim el cas paradigmàtic de les hostesses del torneig de tennis Godó. Es va presentar denúncia, però no van ser les dones treballadores les que ho van fer, sinó que va ser el sindicat UGT que va presentar una denúncia basant-se en el que s’havia publicat a la premsa. Però, com dic, no és l’habitual. El més normal és rebre denúncies de persones que han hagut de marxar per no suportar l’ambient de treball o que estan de baixa a causa de l’assetjament sofert.

    Entenem, doncs, que es denúncia quan ja no hi ha una relació laboral o quan la relació de poder entre treballadora i empresa ja no és tan patent

    Exacte. Les més nombroses són les denúncies que es donen durant una baixa i després de la qual la persona no vol tornar al lloc de treball. En aquests casos, el més freqüent és que s’hagi donat una agressió que ha causat una baixa mèdica. Però aquesta baixa es registra com a baixa per malaltia comuna, com quan agafes un refredat, no com a accident laboral, tot i que les causes de la baixa siguin depressió o estrès degut a l’agressió.

    En aquests casos, com la persona no vol tornar, és quan s’inicia un procediment, que pot passar per una denúncia a inspecció de treball.

    Quan es registra una baixa per motiu d’assetjament, sempre és una baixa per malaltia, encara que les causes de la baixa estiguin íntimament relacionades amb l’ambient de treball?

    Normalment. És una cosa que hauria de canviar, ja que la baixa mèdica es qualifica com a malaltia comuna, cosa que implicaria que no ha tingut res a veure amb la feina. Així que, en aquest cas, són les treballadores les que haurien de fer un procediment per canviar la qualificació de la seva baixa, avisant l’INSS que les causes de la malaltia s’han donat a la feina.

    Només en aquest cas rebríem una notificació de l’INSS, que ens demanaria investigar si hi ha hagut un accident. Quan estem en aquest punt i la persona ens presenta la denúncia, en principi mai qüestionem el seu relat. En termes jurídics no pots assegurar que aquest relat dels fets sigui cert, per la presumpció d’innocència, però sí donem per fet que ha passat. És el nostre punt de partida.

    Treballem d’aquesta manera perquè, des del punt de vista d’una persona que va a una entitat que no coneix i sense saber fins on arribarà la investigació, normalment no menteix. I menys quan mentir suposaria jugar-se un futur laboral inadequat, perdre la feina o tenir dificultats per a ser contractada en el futur.

    Comentes que quan comenceu a investigar, no s’insisteix tant en l’agressió en si, com en el context en què s’ha produït.

    Sí, en la conducta. En el que ha permès que aquesta agressió es produeixi. La part difícil és quan ens citem amb l’empresa i entrem en matèria, amb la convicció que s’ha donat assetjament sexual i els preguntem si han investigat. Si no ho han fet, han de fer-ho. I si han investigat però no prenen mesures, se’ls imposen sancions econòmiques.

    Jornada ‘Setge a l’Assetjament’ | Departament de Treball

    Què passa en els casos en què la persona denunciant continua treballant a l’empresa i ha rebut represàlies per haver denunciat?

    En principi la persona denunciant està protegida i té la garantia que no hi haurà represàlies, però… El problema amb l’assetjament sexual és que la presumpció d’innocència s’articula dins d’un ordenament jurídic que exigeix ​​que, per a imputar alguna cosa a algú, imposar una sanció o pena de presó, s’ha de poder demostrar. Per aquest motiu, és possible que la persona denunciant, en cas de no deixar el lloc de treball i no poder-se provar l’agressió, segueixi compartint espai amb la persona a la qual acusa.

    Per parlar de la conducta que permet l’agressió, hem de parlar de les relacions de poder entre ocupador i treballadora

    Són clars els casos de tocaments o agressió a canvi d’un augment, una contractació o evitar un acomiadament. Però sempre poso com a exemple un cas d’una dona que va denunciar una agressió sexual per part d’un superior, qui li va proposar fer hores extres -remunerades- per poder abordar junts un assumpte de treball. Fins aquí, tot sembla normal. Però el que hem de fer és investigar si és freqüent que es donin aquestes proposicions i si podrien ser l’escenari d’una possible agressió, en base al comportament que exhibeix el superior en qüestió al lloc de treball.

    Si constatem que la persona acusada sol tenir aquests comportaments o sol fer aquest tipus de propostes, ho comuniquem a l’empresa que, segons la Llei Orgànica d’Igualtat, està obligada a tenir un protocol que asseguri un entorn de treball que no permeti l’assetjament, una bona política de prevenció i mecanismes per al seu abordatge. Però els protocols solen fallar molt…

    Com hauria de ser un bon protocol?

    Ha d’abordar molt bé la part preventiva i no ser només una declaració de principis. Ha de garantir la formació dels i les treballadores, establir un entorn de treball segur i definir com es realitzaria la investigació en cas de denúncia o sospita.

    En l’exemple que proposava abans d’un cap que aprofita unes hores extra per abusar d’una empleada, com s’hauria d’aplicar el protocol de prevenció per evitar-ho?

    El protocol hauria d’ajudar a identificar els entorns inadequats. Sabem que és difícil, perquè cada cas és un món, però evita les estructures permeses per l’empresa que generen punts cecs i que permeten una conducta individual inapropiada per part d’una persona que ja ha aixecat queixes.

    Així que, s’hauria de començar la prevenció, d’una banda identificant conductes inapropiades i un entorn que permet que es donin aquestes actituds. Un cop fet això, l’empresa hauria d’investigar. En principi és normal que se’m proposi fer hores extra, pot ser adequat. Però pot ser un escenari d’una agressió. D’altra banda, la persona que el proposa ha tingut alguna actitud reprovable abans?

    Hi ha sectors més afectats que altres? És rellevant la feminització d’una professió?

    Quan hi ha molta feminització, es dóna la segregació vertical: la impossibilitat d’ascendir a càrrecs de responsabilitat, tot i ser que la majoria de treballadores són dones. I això és el més difícil de treballar: l’assetjament o discriminació per raó de sexe. Problemes arran d’un embaràs, irregularitats a l’hora d’escollir les dones que ascendeixen…

    El punt cec de la inspecció de treball és la feina de la llar, per la dificultat a l’hora d’entrar a el domicili per investigar, però imagino que també a l’hora de provar una agressió

    És difícil entrar, si. I quan ho fas has de buscar el mateix que en qualsevol altre entorn de treball. El procediment consisteix en què la persona denunciant digui què i on ha passat.

    Però pot ser que no hi hagi proves, al no haver-hi companys de treball que facin de testimoni …

    Per això és important el fet que nosaltres, en principi, donem per fet el discurs del denunciant. És, doncs, la persona denunciada que ha de provar que el seu comportament ha estat correcte. Ara bé, és fàcil provar que no tens, per exemple, vídeos d’una empleada de la llar, si els has eliminat abans.

    Si no es troba res, què passa?

    Res. A no ser que tinguis un informe de lesions. Però en aquest cas ja estaríem parlant de violació o agressió.

    Què passa si no hi ha contracte?

    El pitjor de tot seria si la persona que denúncia no tingués papers. En aquest cas estaria venuda. Si tens papers, però no tens contracte, és més fàcil, perquè es podria arribar a provar una relació laboral i, en aquest cas, es podria seguir la denúncia per una falta d’alta a la Seguretat Social, falta de cotització, etc.

    Seria com la detenció d’Al Capone, llavors… una sanció per un delicte que sí pot provar, a causa de la impossibilitat de demostrar l’inicial

    Una mica. Però cal veure que en algunes ocasions, per poder provar alguna cosa, has de tirar-te a la piscina. Fa poc vaig atendre un cas d’una noia que va causar baixa mèdica a causa que un company la toqués amb el seu penis, davant de tota l’oficina. Ella assegura que al centre de treball, constantment, es fan bromes sexuals; que en un xat de treball s’envien vídeos porno…

    Vaig pensar que podia centrar la investigació en aquestes actituds per poder, després, provar l’agressió que va motivar la denúncia. Però no va ser necessari, perquè en arribar, el primer que van fer els treballadors va ser fer-me bromes sexuals a mi. Així que, a falta de proves per a aquesta agressió, el que segur hi ha en aquest lloc de treball és un ambient que ella no havia demanat i que propiciava conductes inapropiades.

  • Un mes de la Prep, la pastilla que evita la transmissió de VIH: desconcert entre els metges i comentaris homòfobs

    Ha passat més d’un mes des que el ministeri de Sanitat anunciés la incorporació de la Prep, la pastilla que evita la transmissió de VIH, a la cartera bàsica de serveis. Però les comunitats autònomes estan establint els circuits de dispensació de manera desigual, no totes han començat a dispensar i els usuaris que s’acosten al seu metge de capçalera per preguntar pel tractament es troben en alguns casos amb el desconeixement del personal sanitari o, fins i tot, amb comentaris estigmatitzants o homòfobs.

    «No és més fàcil que et posis un condó?», li va respondre la seva metgessa de capçalera a Álvaro quan li va preguntar què havia de fer per accedir per la Sanitat pública a un tractament per al qual compleix els requisits marcats pel Ministeri i que porta una mica més d’un any comprant per internet fora d’Espanya. Tampoc li va resoldre cap dubte. «Em va preguntar si tenia parella i, quan li vaig dir que no, em va contestar: a vosaltres [és gai] no us agraden aquestes coses, és que sou molt promiscus», relata.

    La solució per evitar aquest tipus de conductes a la consulta passa per una bona formació de personal sanitari. «Formar en prep a tots els metges d’atenció primària és molt complicat, però que almenys se’ls digui: vostè derivi i punt», proposa el president de Cesida, Ramón Espacio. «Per descomptat, la consulta no ha de passar per un consell jutjador de les actituds de les persones, perquè així no funcionarà», continua.

    «La primera notícia que tinc»

    La qüestió és que l’anunci de Sanitat va arribar abans que les administracions autonòmiques tinguessin definits els circuits per accedir al tractament. Tampoc s’ha comunicat als professionals d’atenció primària, que suposen generalment el primer contacte amb els usuaris. «És la primera notícia que tinc», admet en ser preguntat per aquest tema l’exsecretari general del Consell General de Col·legi de Metges, José Manuel Garrote, que és metge de família en un centre d’atenció primària de Castella i Lleó, i que desconeix en què consisteix la prep i com funciona.

    «Si un pacient em pregunta, la meva resposta serà dir-li que no sé res i preguntaré al meu coordinador, que és el meu superior jeràrquic proper. Si ell em diu que no té ni idea i el pacient té un interès mèdic de veritat, diria a un servei d’infecciosos», explica. És el que li va passar a Pau quan va consultar amb la seva metgessa: «Semblava que li estava parlant d’una cosa raríssima. Em va dir que s’informaria i que tornés a demanar cita. Semblava molt disposada a informar-se». «Hi ha una mica de desconcert, perquè en molts llocs no estan definits els canals de dispensació, tot i que haurien d’estar donant-ho des del dia un», apunta Espacio.

    Catalunya, la primera

    Des de les associacions advoquen per donar un vot de confiança, tant al Ministeri com a les conselleries, que sí que estan treballant de forma conjunta per definir els circuits. «Cal voluntat política per part de les comunitats», sosté Espacio; «a Catalunya ho van tenir en dues setmanes». Aquesta comunitat ha estat la primera a definir els circuits: es dispensarà en 19 hospitals de referència per VIH distribuïts per tot el territori i en els centres Drassanes i BCN CheckPoint, sense necessitat de passar pel metge de capçalera. Aquesta és, precisament, una petició de les organitzacions que treballen en VIH, que consideren que aquesta primera baula sanitària pot suposar una barrera per accedir al tractament.

    «Des del departament de Salut ens han dit que el fàrmac encara trigarà una o dues setmanes a arribar a les farmàcies hospitalàries -els hospitals que comptaven amb el genèric específic, com el Clínic, ja poden dispensar-lo-. Nosaltres ja estem avaluant casos i hem tingut 150 candidats en la primera setmana i mitja», explica el director d’incidència de CheckPoint, Ferran Pujol. Aquests se sumaran als 700 usuaris que ja participaven en un programa de reducció de riscos per a persones que ho compraven per internet i a uns altres 500 d’altres tres estudis. En qualsevol cas, ja han començat a realitzar les primeres anàlisis; aquí a un mes hauran de realitzar una altra prova i, per llavors, esperen disposar ja del fàrmac. «El departament és molt conscient que no podem trencar aquests terminis», diu optimista Pujol.

    En ser un centre especialitzat en detecció i prevenció de VIH i altres infeccions de transmissió sexual (ITS) l’experiència els avala. «Estic convençut que, també a Catalunya, si un va directament a la unitat de VIH de segons quins hospitals, ni sabran de què està parlant. El Parlament ha fet una nota informativa, però no una instrucció, per la qual cosa segur que no ha arribat a tothom», explica Pujol. Per la seva banda, el Ministeri de Sanitat, que ja va treure el 2018 un document on s’establien una sèrie de criteris, està acabant de preparar una guia curta i àgil per al personal sanitari. «La medicació contra el VIH es dispensa en farmàcia hospitalària. Suposo que la cadena d’informació serà que s’assabentin els d’infecciós, perquè vés a saber si ho saben tots. Ells sabran de què va, fins i tot la pastilla aquesta. Després la cadena és que passi a les gerències d’Atenció Primària i ja se’ns informi, normalment via circular», indica Garrote.

    Davant la resposta de la seva metgessa, Álvaro va decidir trucar al Centre Sanitari Sandoval, també de referència en prevenció, diagnòstic i tractament d’ITS, a Madrid. En principi, aquest serà el centre on la Comunitat dispensi la prep i faci el seguiment, previsiblement a partir de principis d’any. La presidenta de Apoyo Positivo, Reyes Velayos, reconeix que «ha canviat tot el món, menys el conseller, i encara que l’anterior equip va acabar donant suport al tema, no estava gens a favor. Veig el nou equip més d’acord amb la situació. A més, ja van dir que sí i ara no poden fer-se enrere». La qüestió és si Sandoval serà capaç d’assumir aquesta nova càrrega de treball sense el suport d’altres centres. De moment, altres recursos municipals també s’han ofert a la conselleria.

    «A Andalusia el pla d’implementació està molt avançat i esperem que abans que finalitzi l’any puguin estar prescrivint-la», confia la coordinadora de Apoyo Positivo a Màlaga, Gemma Garrido. En aquesta comunitat es donarà des d’unitats hospitalàries d’infeccioses, on es podrà derivar des d’entitats i Atenció Primària. A Màlaga ja està en marxa en alguns hospitals i a Sevilla s’obrirà una consulta específica en el Virgen del Rocío, que esperen que estigui funcionant des de la setmana que ve.

    «És trist, no derivem a Atenció Primària»

    Garrido lamenta que «hi ha un percentatge elevat d’usuaris que, quan passen pel metge de capçalera per a realitzar consultes sobre salut sexual, l’atenció és deficient i assenyada». «Ens passa amb les serologies. Si hi va una persona a demanar-la, et diuen que per què, li has d’explicar la teva vida al metge i de vegades et jutgen o prejutgen. Nosaltres derivem directament a centre d’ITS de Màlaga, que tenim la sort que hi ha, perquè en altres províncies no tenen. És trist, però no derivem a Atenció Primària», explica. Temen que amb la prep succeeixi alguna cosa similar: «L’última persona que es va posar en contacte amb nosaltres havia anat al metge de capçalera a demanar la prep i li va dir que no sabia el que era».

    Iván viu a Torremolinos i la compra per internet. Al principi, va estar durant un any anant cada tres mesos a fer el seguiment al BCN CheckPoint, «perquè fins i tot la meva metgessa, quan veia la meva fitxa, em deia que això no existia i em preguntava que si tenia VIH o no, que això no li quadrava molt». Finalment va aconseguir que l’atengués un especialista en VIH a la seva ciutat. «Vaig tenir la revisió amb ell a principis de mes i no em va dir que pogués dispensar-me-la. Havia sentit que l’anaven a posar, però com la Seguretat Social aquí està que no et donen ni una aspirina, vaig pensar que haurien donat llum verda i que faria falta temps», explica. En qualsevol cas, reconeix que «vulguis que no, que te la doni el teu metge et dóna més confiança que comprar-la per internet, encara que m’han dit que no passa res, que aquestes marques són bones».

    «El que caldrà fer», considera el president de Cesida, «és fomentar activitats formatives per a professionals que es puguin veure implicats. Estem en un moment que els ha agafat una mica a la contra, però nosaltres, en les reunions, insistim en la formació i en què flueixi de forma àgil entre els professionals sanitaris i les administracions». «Evidentment», apunta Garrido, «no és un atac contra els metges d’Atenció Primària. Ells en el dia a dia estan acostumats a veure una altra sèrie de situacions i tampoc és molt habitual que vagi gent a demanar la prep. Si no tens inquietud o temps, no has de saber sobre tot. Una altra cosa és el judici, que ja és personal».

    «Un dret que ningú pot negar»

    «Som 250.000 metges a Espanya, 170.000 en actiu. Això vol dir que som com una ciutat petita, on hi ha tota mena de persones. Cada professional, encara intentant ser el més homogeni possible en el tracte als pacients, és un món. No només en la seva forma de pensar, sinó de manifestar-se. Potser n’hi ha de més o menys desafortunats, però si és veritat que estem preocupats perquè, no és una qüestió de promiscuïtat o de tenir diverses parelles, la relaxació sobre les malalties de transmissió sexual de tipus veneri és brutal, brutal», defensa Garrote.

    «La prep està inclosa en les prestacions bàsiques i és un dret que ningú pot negar a una persona que compleixi els requisits», diu Pujol, «una altra cosa és que pugui emetre opinions prejudicioses que, el que va a fer, és posar una barrera molt important, com també ho ha estat a l’hora de fer-se les proves». I aquest, el de la barrera, és un assumpte que preocupa les organitzacions que treballen a reduir les transmissions de VIH. Perquè la implementació de la prep ve acompanyada d’unes eines de seguiment, que acabaran per definir si la inclusió de la pastilla a la cartera bàsica de serveis disminueix els nous diagnòstics. És a dir, si la població de risc no accedeix a ella perquè es troba amb barreres, els índexs de transmissió no baixaran. «Anem a centrar-nos a fer-la atractiva i fàcil, perquè és l’única eina que ens pot fer en els pròxims anys una reducció significativa de VIH», sosté l’especialista.

    En aquesta informació s’han utilitzat noms ficticis per Álvaro, Pablo i Iván, que prefereixen no revelar el seu nom real per motius de privacitat i laborals.

  • Ribó, Don Rafael, un greuge insuportable per una societat saludable i democràtica

    Ha esclatat com un tro. La vetlla del 71è Dia Mundial dels Drets Humans, el Síndic de Greuges de Catalunya declarà a la SER a preguntes de Josep Cuní, que “encara que desconec si les Llistes d’espera sanitàries catalanes són les més llargues d’Espanya, un dels dèficits que té la sanitat a Catalunya es que té un sobrecost per la gent que ve a intervenir-s’hi”. I tot seguit afegia que «a la institució treballen per escurçar-les”

    Aquest exabrupte mereix respostes inajornables. Veiem alguns aclariments immediats i públics:

    El que diu és mentida

    Les llistes d’espera estan en alça — 168.108 persones estaven esperant una operació a Catalunya a finals de juny, un 7% més que el 2016. És la comunitat de l’Estat amb les llistes més llargues. I amb menys inversió en sanitat. Existeix des de 2001 un Fons de Cohesió Sanitària per finançar aquestes derivacions, tot i que des de 2015 no té un pressupost designat com a tal i la seva gestió és actualment en mans de les Comunitats Autònomes.

    El procediment de compensació es realitza per saldos positius i negatius entre comunitats: el sistema sanitari d’una comunitat rep pacients d’altres comunitats que hi són atesos alhora que els seus ciutadans van a altres comunitats i també hi són atesos pels respectius sistemes sanitaris. El total és la diferència entre els que venen i els que marxen, que es van compensant.

    Segons càlculs del Departament de Salut de la Generalitat, l’impagament per atendre pacients aliens suma 170 milions d’euros, tot i que caldria aplicar el càlcul del saldo – restar-hi tots els pacients que han sigut atesos a altres comunitats – i així tipificar el que resta pendent. Una xifra que no té significació financera per justificar els greus dèficits sanitaris i que, a criteri d’experts propers a les administracions, són la «xocolata del lloro» davant dels més de 8.000 milions del pressupost de sanitat. Pel que fa al nombre de pacients que són derivats des d’altres comunitats per ser atesos a Catalunya, aquests representen un 1% dels pacients del nostre sistema sanitari, segons fonts acreditades.

    La polèmica ha tornat a esclatar, però cal reconèixer que aquest cop el detonant és un veritable escàndol. Tothom diu la seva. Des de defensors de Ribó, com l’empresari televisiu Toni Soler, fins a peculiars opinadors de l’àmbit més privatitzador del sector sanitari, tot esperant que els caigui algun peix amb aquestes llistes d’espera d’escàndol. El president de l’Instituto para el Desarrollo e Integración de la Sanidad –IDIS-, Juan Abarca, en declaracions a Redacción Médica, ha afirmat que «cualquier político que se dedique a la gestión pública y banalice el sufrimiento de los pacientes que están en lista de espera debe dimitir”.

    Per la nostra banda, la ciutadania empoderada i els moviments socials i marees, estem indignades i alçades.

    Què fa un “defensor del poble”?

    El veritable greuge és ell mateix en una tasca llarga i insostenible d’ineficàcia, cobertura dels errors i dels horrors de les Administracions i amb gran dedicació a digerir les malifetes perpetrades (per acció i omissió) pel Govern de la Generalitat i les seves conselleries.

    El Síndic de Greuges és una institució que ja arrossegava crítiques raonables: 6’3 milions d’euros de despesa anual, 22 tècnics assessors i una xifra al voltant de 40 persones treballant a la seu de Passeig Lluis Companys. Però sobre i per davant de tot, el seu titular, el senyor Rafael Ribó: més de 15 anys en el càrrec, des de juliol de 2004, amb un salari publicat de 138.000 €/any.

    Cal ni que sigui breument una petita il·lustració sobre la carrera política d’aquest senyor de la burgesia barcelonina. Ribó va estar adscrit a l’esquerra ecosocialista i va ser líder del PSUC, així com d’ICV. Prové de família conservadora -el seu pare va ser secretari econòmic de Francesc Cambó- i va ser diputat al Parlament i al Congreso.

    Una trajectòria per parlar-ne

    És una realitat pública i notòria entre els col·lectius i entitats socials que aquest peculiar “defensor del poble” de la gauche divine s’ha caracteritzat per la seva ineficiència demostrada. Els presumptes greuges a la ciutadania que ha tractat han estat majoritàriament entrats a tràmit sense cap tipus de resolució. Això de forma molt especial en tot allò relacionat amb salut i sanitat.

    Amic i molt comprensiu amb els Governs catalans (sobretot nacionalistes), ha adquirit un perfil públic de duresa impertorbable davant els greuges i fins i tot amb una falta d’empatia envers la ciutadania agreujada. El recurs d’empara al “defensor” es llegeix popularment com una darrera opció desesperada de casos gairebé perduts amb la quasi certesa de la seva inutilitat. El darrer cul de sac de la ràbia i la desesperació front allò viscut i percebut com a injust.

    I ara, què?

    Les declaracions de Ribó són, han de ser, un veritable punt final d’aquesta trajectòria. No resulta gaire entenedora tanta cruesa en boca d’un representant de la Institució que atén i vetlla pels interessos de la ciutadania més castigada, feble, necessitada (amb independència fins aquí de les raons jurídiques, o no). Aquest cop arriba a ubicar-se dins l’escàndol i la xenofòbia.

    Però a més el que diu és insostenible per mentida absoluta. Només podria explicar-se com una escapatòria fal·laç per defugir el tema i justificar el veritable desastre de la sanitat catalana actual (i en caiguda lliure). Potser no ho sabia, que era mentida? Deixa anar la seva greu acusació sense oferir ni referenciar cap dada, quelcom impropi en una autoritat pública d’algun rigor. Realment si amb tot l’equip i mitjans dels quals gaudeix no tenia coneixement, queda palesa la seva total incapacitat per exercir la tasca deguda i la única sortida decent és la dimissió personal o el cessament.

    Però si n’era conscient i sabedor, no pot estar ni un minut més al cap de la Sindicatura. Ja no és tan sols una qüestió d’eficiència, rigor o malbaratament de recursos públics, que també. És abans que res un insult al poble que figura que defensa, un missatge que ataca la solidaritat, la fraternitat, la convivència i els valors democràtics. De xenofòbia i menyspreu que no pot quedar impune.

    Fins aquí! Demanem la dimisió immediata. Necessitem un, o una Sindica de Greuges de veritat.

  • «El sistema de salut té marge per millorar els circuits organitzatius i alleugerir la càrrega de la professió infermera»

    A principis de novembre es celebrava la tercera trobada del Fòrum de Diàleg Professional. Aquí es va concloure el primer full de ruta de polítiques de professionals de salut de Catalunya amb un resultat de 17 reptes professionals de present i futur, 46 línies de treball prioritzades i 185 accions definides pels pròxims quatre anys. En aquesta trobada, com ja és costum, han participat representants de 80 entitats de la salut i agents del sector de la salut, des de col·legis professionals, agrupacions de pacients, societats científiques, organitzacions sanitàries i docents, sindicats i representants del Departament. Entitats que durant els darrers mesos han estat treballant per definir aquestes mesures.

    En el cas d’infermeria, en la primera trobada d’aquest fòrum es dibuixaven les seves mñultiples necessitats. Una de les denúncies deixava clar que la sanitat catalana necessita un 40% més d’infermeres per assolir la mitjana dels països avançats. I és que els Centres d’Atenció Primària i els hospitals haurien d’incorporar 17.753 professionals si es vol complir les xifres de l’OCDE.

    Sobre això, categories professionals, prescripció infermera i altres temes conversem amb Núria Cuxart, degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya.

    Quins canvis veieu des de la primera a aquesta tercera trobada del Fòrum de Diàleg Professional? Quins guanys heu adquirit el col·lectiu d’infermeria?

    La cimera el què fa és plantejar 17 reptes i té el valor que per primera vegada planteja seriosament una metodologia que després permetrà establir polítiques amb valor professional.

    La cimera ha aconseguit que 60 entitats vinculades en el sector salut siguem capaços de concretar el contingut d’aquests reptes. S’ha hagut de fer amb una metodologia molt acurada perquè veníem de la universitat, del món sindical, del món científic, del món professional… Al final s’ha dedicat un punt sencer a la professió infermera. També hi ha un a la medicina familiar i comunitària i aquí fem una crítica concreta. No perquè se li dediqui un punt a la medicina, sinó perquè justament la medicina familiar i comunitària no s’entén sense la participació infermera ni sense un plantejament cooperatiu de tots els professionals. El primer dia que la consellera de salut va fer aquesta proposta jo vaig demanar que fóssim honests amb el diagnòstic perquè si no, no ens sortirien les estratègies.

    Coindicim amb el diagnòstic al 100%? Potser no, però sí que és cert que s’ha fet un esforç perquè el diagnòstic fos el més honest possible. Veurem en el desplegament d’aquests 17 reptes si el diagnòstic era bo o no i si entre tots som capaços de tirar endavant.

    La sensació és escèptica, aleshores?

    En general la cimera ha estat una bona cosa. A la cimera el Departament de Salut deia que sí que s’ha aconseguit un consens amb els continguts dels reptes però que calia implementar-ho. Jo vaig sortir dient que ja tenia molt valor haver pogut consensuar-ho perquè som entitats de vessants molt diferents on totes tenim prioritats. Les universitats mira com estan. Amb els rectors fent pronunciaments constants que estan arruïnats i que no tira. Per ells el finançament de l’ensenyament universitari és absolutament prioritari. Per mi no ho és? Sí, clar que ho és. Però si he de triar, potser em decanto per un punt que tingui més a veure amb la professió infermera.

    També trobo que la cimera es mulla amb la definició de rols dels diferents professionals. Per primera vegada entenem com a professionals de la salut a professionals de moltes disciplines com ara aquelles absolutament tecnològiques com els enginyers. No cal dir les clàssiques com treball social que demanen una concreció en el món salut o farmàcia, que és el tercer sempre en l’ordre en tenir en compte. A vegades es parla de metges i infermeria i a farmàcia no se’l cita.

    I esteu caminant cap a un treball multidisciplinari.

    En el món de la gent gran són necessaris els logopedes i els terapeutes ocupacionals. Hi ha moltes ocupacions i no només vinculades a la cura, vinculades al desenvolupament. Necessitem enginyers les infermeres que ens dissenyin un robot que ajudi a mobilitzar persones o a proporcionar cures a distància… Això sí que ho ha aconseguit el fòrum.

    En el llistat de reivindicacions principals també parlàveu sobre la discriminació en la docència. Dius que al fòrum s’han tractat temes purament universitaris però en aquests podeu trobar complicitats.

    Hi ha tics que segueixen persistint fins i tot en la mateixa estructura del Fòrum. Dels participants en el fòrum hi ha 71 metges i 35 infermeres. Per molt que en els diferents grups de treball hi hagi representació per poder votar el què volem no és votar, és que les veus d’aquestes professions arribin amb la veu suficient.

    Quan parlem de sistema universitari, diuen que no poden contractar perquè estan arruïnats. Arribem nosaltres i diem que el problema no són els diners sinó que no hi ha relleu perquè el sistema d’acreditació de professors és totalment discriminatori. Als tribunals no hi ha infermeres i argumenten que ja hi ha altres professionals de la salut que tenen sensibilitat sobre aquesta situació i intenten paliar-la d’alguna manera. Però això no és suficient.

    Mira, el 87% d’infermeria som dones. I la història de la infermeria és paral·lela a la història de les dones perquè passa una mica el mateix. Et trobes constantment amb resposta tipus: «sí, ja sé que hi ha 17 altres professionals i 1 infermera però ja ho tenim en compte». No, a mi no em tinguis en compte, deixa’m parlar que ja sé fer-ho. No cal que em protegeixis ni que miris per mi, fes el possible perquè aquesta veu arribi.

    Puc imaginar que per molt que la feminització dins el col·lectiu mèdic s’estigui incrementant, justament en aquestes reunions les veus acaben sent d’homes.

    Sí. Les propostes que es fan en general des de tenir cura ens interpel·la a tots, homes i dones, però està clar que les sensibilitats i les històries són diferents. La medicina s’està feminitzant però la nostra professió sempre ho ha estat. En venir d’històries diferents venim de consideracions socials diferents també. Hauria de, no tant en número, poder arribar amb la mateixa potència la veu de diferents professions.

    Una altra de les coses que es va comentar a la primera cimera va ser que hauria d’augmentar un 40% la quantitat d’infermeres a Catalunya en base a la relació infermera per número d’habitants. Es va fer una anàlisi d’emigració però també em pregunto si potser no hi ha prou places a la universitat. Quina anàlisi heu fet?

    S’han ajustat algunes dades però el què està clar és que això és un tema de model. Tenim un sistema de salut que aposta per la cura i per tant per les infermeres, o no? Aleshores a partir d’aquí les dades ja són importants. Tenim unes dades on els metges estan per sobre la mitjana europea i les infermeres molt per sota. És que sobren metges? No, no en sobren però el model que tenim ara no aposta per això. S’ha avançat en aquest sentit? En intencions sí, en dades i en dir comencem a concretar els rols assignats d’un professional o un altre. Per si soles les xifres diuen poc si no deixes clar per a què les vols. Ara estem entre 18000 i 20000 infermeres a Catalunya… Nosaltres considerem que en falten.

    El Consell de Col·legis d’Infermers i Infermeres de Catalunya està fent un estudi prospectiu sobre on estarien els llocs que haurien d’ocupar les infermeres segons els models dels països en els quals ens volem emmirallar. I tenim un repte respecte a les infermeres en els llocs on es prenen decisions.

    Tornem al paral·lelisme amb les dones. A les infermeres se’ns convida a tot arreu? Objectivament sí. En aquells llocs on es prenen decisions? No. Sempre dic: en una festa major a mi m’agrada triar el ball que ballo però m’agrada més estar a la comissió de festes per decidir quina música toquem. En general infermeria no ha participat en el disseny d’aquella política, d’aquell projecte, d’aquell programa… Al final et diuen què et sembla i poses un pedaç però el què passa aleshores és que mai té la perspectiva de la cura perquè en el moment que es va dissenyar la mirada de la cura no hi era. Aquesta és la reivindicació constant.

    Com està ara la situació?

    Alguna cosa s’està fent… Hi ha 10 o 12 gerents territorials i dos són infermers. Mai havíem tingut gerents territorials en el Servei Català de Salut que ho fos. És un avenç però no és cap a on anem.

    Hi ha infermeres en els llocs de representació però molt per sota, ja no del número d’infermeria que som a Catalunya, sinó en aquells llocs on es prenen decisions on la cura és important.

    Cal seguir caminant moltíssim en aquest sentit: en el nombre d’infermeres, en els llocs de presa de decisions, en la presència d’infermeres en els llocs de més vulnerabilitat. Com pot ser que en un país com el nostre, i aquí em refereixo a Catalunya, que no només està en un sistema de salut català i després espanyol, que té una tradició de priorització d’atenció a la gent gran per sobre de moltes altres Comunitats Autònomes que la dotació infermera sigui de les més baixes? La nostra gent gran no s’espavila sola. En el món residencial és més que habitual 1 infermer per 90 residents. Això és de poblacions vulnerables. L’atenció primària i els hospitals estan fatal però hi ha espais que ja no tenen ni adjectiu que els descrigui.

    Després hi ha les que depenent de l’Atenció Primària que no arriben a tothom.

    L’atenció a domicili és un altre lloc on el paper de la infermera és determinant. Si tenim gent que no es medica adequadament perquè té problemes d’accedir a la farmàcia aquí ha d’entrar més disciplines com treball social.

    O, per exemple, l’escola inclusiva té el nom però hi ha dificultats per garantir que aquesta inclusió sigui realment efectiva. Hi ha nens que estan malalts i tenen necessitats importantíssimes a l’escola. Cal resoldre aquesta situació.

    Una frase que has dit abans que «ens volen a tot arreu però per prendre decisions no», m’ha fet pensar en les categories professionals. Volen que estigueu a tot arreu i que pugueu fer de tot però no us reconeixen en allò que sabeu fer bé?

    És un bucle. Una de les conclusions del fòrum és que formem a les infermeres especialistes molt bé però després marxen. Clar! Les formem durant dos anys i amb diners públics però quan acaben aquesta formació especialitzada no els hi reconeixem les categories professionals dins els llocs de treball. Si he fet dos anys de formació EIR en salut mental i els llocs de treball no estan categoritzats així, doncs molts marxen a la comunitat autònoma del costat on sí que està categoritzat i, a més, és un requisit per accedir a aquella plaça ser especialista. Aquí ho volem tot: tenir infermeres especialistes que puguin estar en un lloc generalista on segurament faran la seva feina especialista però sense reconeixement. Què fas com a professional en el moment que surt una plaça on sí que està reconeguda aquesta categoria? Doncs accedeixes.

    Hi ha un compromís en el fòrum on el Consell de Col·legis està intentant catalogar aquests serveis especialistes.

    A través de la plataforma Enfermer@ Especialista Sin Título Oficial (EESTO) diferent personal d’infermeria d’àrees especialitzades està demanant se’ls permeti convalidar els seus coneixements. Quina és aquesta situació a dia d’avui?

    Ara només estan reconeguts els llocs de llevadora i per directiva europea, a la força, si no ni això. I aquesta problemàtica en certes especialitats com primària o pediatria es veu encara molt més evident.

    El desplegament de les especialitats infermeres ha tingut un desenvolupament molt llarg. Part  de la responsabilitat és del Ministeri i una altra part de les Comunitats Autònomes. A Catalunya afirmen que són els que més formació especialista ofereixen però si després el lloc de treball no està categoritzat… Fem una gran feina solidària que és anar formant a tothom qui es vol especialitzar però després no tenim especialistes perquè els llocs de treball no estan categoritzats.

    Ha sigut tan lent el desplegament que s’ha hagut de fer per diverses vies. Els especialistes que abans ho eren han tingut una via directa. Els que estaven en llocs especialistes han hagut d’accedir a una prova d’avaluació de competències per dir que si tu tens experiència i en saps suficient pots passar la prova de competència i ja t’hi incorpores o ja se’t reconeix la titulació especialista. Des del moment que s’acaba el termini de sol·licitud fins que aquesta prova a la competència es celebra va d’un any a 8 anys de diferència. La infermera familiar i comunitària que va entregar una sol·licitud ha estat treballant 8 anys i encara no la té la prova, encara l’han de convocar. Imagina’t que quan havies de presentar la sol·licitud no ho vas fer perquè et demanaven 2 anys d’experiència i en tenies 1 i 11 mesos i ara portes 8 anys esperant la prova… Pots fer l’especialitat via EIR però hi ha molt poques places, mentrestant aquesta gent va fent la feina i ningú li discuteix.

    En teoria s’havia de convocar a finals de 2019

    Però no ha estat així. La infermera geriàtrica que en el 2011 se li va acabar el termini de sol·licitud es va esperar un any per fer l’examen de competència però la pediàtrica se’n va esperar 4 i la familiar i comunitària porta 8 anys i encara no l’han convocada. Treball és bastant diferent de la resta i es va esperar 1 any i escaig. I ara imagina la infermera de pediatria que treballa a Sant Joan de Déu que cada dia treballa en un lloc especialitzat però la seva Comunitat Autònoma caa no té la seva categoria reconeguda… Està exercint de facto d’infermera especialista.

    I gent que va començar a treballar el 2012… No hi ha previsió d’una repetició de proves?

    No. Són úniques. Ja mai més es convocaran. L’única via és que tot aquest moviment EESTO el què diu és que ho compensin, que ho facin per competència.

    Hi ha moltes més infermeres que places EIR.

    I els hi va perfecte que la infermera treballi d’especialista, sense exigir-li títol i així això no et costi diners. Si ser una infermera de salut mental en un lloc de feina pot ser un mèrit però no un requisit, l’empresa sanitària té el benefici de tenir un professional amb els coneixements… és molt pervers.

    La lentitud en les convocatòries tampoc es pot vincular amb la situació actual de dur 2 anys sense pressupostos.

    No perquè fa dos anys que estem sense pressupostos però a Catalunya han pujat les places especialistes. Tornem a estar en el mateix d’abans. Estem contents perquè hi ha més places especialistes? Sí. De geriatria en tenim 8 i l’any passat hi havia 2. Jo els hi vaig proposar a Salut que els hi donin la creu de Sant Jordi directament. Estem tot el dia parlant de l’envelliment de la població i oferim 8 places i fins a l’any passat dues… no et calen ni estudis de res, el sentit comú et diu que això és un disbarat.

    Les comunitats autònomes diuen que és el ministeri que va a poc a poc amb les acreditacions, el ministeri diu que són les comunitats autònomes que no ofereixen places… I com es diu en castellà: entre unos y otros la casa sin barrer

    Amb la prescripció infermera ha estat igual.

    Jo ja li dic el dia de la marmota. Aquest any hem avançat però no arriba al que volíem. Ara depenem d’un decret estatal. Vam perdre un recurs que obliga que sigui el sistema de salut el que acrediti els seus professionals. Catalunya ha apostat, ho està fent més que fàcil per tothom. Ara el Departament de Salut obliga a l’empresa sanitària a activar l’acreditació de la infermera sempre que aquesta consenti. Ho està agilitzant moltíssim. Però per fer què? Per prescriure aquells medicaments que no estan subjectes a prescripció mèdica. S’ha resolt que ara una cosa que tots podem anar a comprar a la farmàcia pugui estar prescrita per una infermera. El que falta per resoldre és la catalogació dels medicaments que sí que són subjectes a prescripció mèdica que no haurien de ser-ho perquè són d’utilització clara i única d’infermeria. Per exemple, seria el cas de molt material relacionat amb les ferides i els metges no curen ferides. La infermera sí que ho fa i pren decisions sobre això.

    L’altre dia amb un familiar en un CAP vaig viure la situació. Braç trencat, es treu el guix i hi havia una ferida perquè hi havia un problema reumàtic i això passa molt. La infermera fa la cura en el CAP i es va poder resoldre. Al costat tenia una senyora amb una malaltia crònica i li pregunto que per què espera i em diu que va anar al metge per la recepta i li van dir que el seguiment el feia la infermera i havia hagut de demanar hora a la infermera. Li dic «perfecte, ja ho té resolt» i em diu «no, perquè ja m’ha fet la visita, ja m’ha dit el que m’he de prendre però ara m’he d’esperar al paper». I pel paper hem d’esperar que vingui un metge.

    Aquella pobra dona li van passar tres persones al davant mentre esperava un paper amb coses que havia receptat la infermera. Quan les infermeres estiguin acreditades això ja no passarà amb algunes coses però amb altres sí. Un exemple és l’iruxol que és una pomada per la cura de ferides que està catalogada com a mèdica i que no hi ha cap metge que toqui mai. Hem d’esperar al Ministeri a veure quins materials contenen i deslliuren els protocols.

    Molts medicaments estan subjectes per criteris comercials i no clínics.

    Sí que és cert que hi ha hagut un avenç. El monopoli de la prescripció s’ha foradat, no ha caigut però s’ha foradat i ara és qüestió que es faci més gran. Que arribin els protocols i si no arriben que es reivindiquin protocols que ja estan més que contrastats. Per exemple el protocol de ferides de l’ICS és el que tots contrastem.. doncs que tots els medicaments que hi ha aquí s’incloguin.

    Tornant a la llista de reptes… Tot i que es ressalten més les jubilacions de metges, a infermeria també hi haurà un bon buidatge

    Suposo que com infermeres falten tantes, ja no es nota. No marxen tantes a fora però no s’equilibra de cap manera les que faltaran.

    Què s’hauria de fer? Promoció de la professió?

    Sí i sobretot una definició clara de què fem tots dins el sistema de salut. La recepta per exemple: per què necessitem donar tantes voltes a aquella dona? Necessitava la visita al metge? No, era un acte administratiu. Hem de reduir aquestes visites que no calen.

    Apostar per la comunitària vol dir tenir gent més apoderada, tenir gent que sap que quan es constipa la cosa va de sofà i manta… la comunitària no és un miracle, necessites apostar per no trobar-te amb problemes.

    Has de convèncer que tornin les infermeres que han abandonat la professió però has de fer una oferta clara de quin paper tenen al sistema. Vol dir evitar que no marxin, evitar que no emmalalteixin. Les condicions han de millorar. Tenim un estudi de les conseqüències del treball en la salut de les infermeres.

    El vau fer juntament amb la Fundació Galatea. 

    Sí. Hi ha molts trastorns d’ansietat i són perfectament evitables. El sistema de salut té marge per alleugerir la càrrega que en aquest moment tenim les infermeres però també els metges per millorar els circuits organitzatius.

    Sous baixos, càrregues de treball altes, categories no reconegudes…

    Sobretot el tema reconeixement en la professió infermera. És una professió de molt curta distància amb la persona que atens. És molt diferent afrontar-te a un final de vida que conviure 8 hores amb un final de vida. L’impacte en el professional passa senzillament per reconèixer. A vegades són coses fàcils i que no costen diners, que tenen a veure en com es prioritza tenir cura en el sistema de salut en el qual estàs. Als Estats Units hi ha la famosa xarxa d’hospitals magnètics que es diuen així perquè atreuen les infermeres per les característiques que tenen. Cobren el mateix però del tenir cura és per on pivota aquella organització. La relació metges-infermeres és un altre criteri de la mateixa organització. Hi ha una sèrie de característiques que fan a aquells centres atractius. Allà que no els importa desplaçar-se 100 km, són capaços de fer-ho per tal de treballar en un lloc on l’entorn és diferent.

    Sovint qüestioneu la burocràcia que us aboca a passar més temps amb l’ordinador que amb els pacients.

    Aquesta trava és la que jo dic que té un marge en el sistema de salut. Si tu disminueixes aquella trava burocràtica, aquell professional pot dedicar-se més als pacients. Mentre fas una cosa no pots fer l’altre, no pots parlar, no pots estar amb la persona hospitalitzada.

    El sistema de salut ha d’instar a les empreses sanitàries perquè revisin aquestes organitzacions i alliberin a les infermeres de feines que no haurien de fer. Un exemple és el telèfon i el paper d’infermeria. Es fan molts acudits sobre que quan sona un telèfon d’una planta d’hospitalització, ningú l’agafa però avisa que està sonant… qui ha dit que hagi de despenjar infermeria? Que infermeria faci d’infermeria que per això està contractada. I el metge també. La medicina també s’ha burocratitzat molt.

    A més està assumit entre el col·lectiu que a planta hospitalària sempre hi haurà molta suplència i que serà difícil aconseguir una plaça fixa.

    I això té un impacte en l’expertesa d’aquella infermera. Si en un mateix dia estàs a otorrino al matí, a vascular al migdia i a medicina a la tarda, arribarà un moment que no sabràs de res. Té un impacte en l’expertesa i en l’autonomia de la infermera. No és una reivindicació corporativa és que té un impacte en l’atenció que dones. Aquest és una qüestió que els anys vinents se’n parlarà molt perquè la formació de la infermera espanyola en general i la catalana en particular és altíssima. No hi ha prou en importar infermeres d’altres països sinó que les has d’adaptar a la situació que es trobaran aquí i per tant no és immediat.

    Hem d’apostar per la comunitària sí però això necessita el seu temps de preparació… Com ara no tindrem infermeres, no podem fer comunitària i tenim massa feina i hem de prioritzar els hospitals diuen…