Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • El SEM, Bombers de la Generalitat i Vall d’Hebron salven la vida a una dona amb hipotèrmia severa que va estar en aturada cardíaca més de 6 hores

    L’esforç conjunt de professionals del Sistema d’Emergències Mèdiques, el SEM, Bombers de la Generalitat i l’Hospital Universitari Vall d’Hebron ha aconseguit salvar la vida a una dona amb hipotèrmia severa que va estar en aturada cardíaca més de 6 hores.

    L’Audrey i el seu marit, el Rohan, -ella del Regne Unit i ell de Sud-Àfrica però residents a Barcelona-, van sortir d’excursió el passat 3 de novembre per realitzar un recorregut des de Coma de Vaca a Núria. Les condicions meteorològiques van anar empitjorant al llarg del matí a causa del fred i la neu.

    L’Audrey no recorda res d’aquell dia, però el Rohan explica que cap a les 13.00 hores va veure que la seva dona parlava de forma estranya i inconnexa. Poc després, l’Audrey va deixar de moure’s i va quedar inconscient. El Rohan estava en contacte telefònic amb uns amics que es trobaven a la Vall de Núria. Aquests amics van avisar als Bombers de la Generalitat, a les 13.36 hores. El Rohan no estava segur d’on estaven, així que va enviar als seus amics fotografies de la zona. Gràcies a l’experiència i el coneixement de la zona dels Bombers de la Generalitat, aquests van deduir que la parella estava en un indret més elevat que el que havien referenciat.

    Pere Serral, membre de la Unitat GRAE (Grup d’Actuacions Especials) dels Bombers de la Generalitat, que va participar en el rescat, explica que “immediatament, des de la Sala de Control de la Regió d’Emergències de Girona es van activar el GRAE d’Olot, dues dotacions del parc de Ripoll i bombers voluntaris del parc de Ribes de Freser per iniciar la recerca a la zona del camí dels Enginyers”. Telefònicament, els Bombers van donar indicacions de seguretat al Rohan i li van dir que fes fregues a l’Audrey perquè entrés en calor. En una segona valoració de la ubicació, tot i no aconseguir la geolocalització, els Bombers de la Generalitat van valorar que la parella podia estar a la zona de les Pedrisses, per sobre del camí dels Enginyers.

    Paral·lelament, des de la Sala Central dels Bombers de la Generalitat, el coordinador de guàrdia dels GRAE va demanar activar un helicòpter de rescat i, malgrat que en un primer moment semblava inviable pel mal temps, ja que hi havia unes ràfegues de vent fort i torb, van aconseguir enlairar-lo amb membres de la unitat especialitzada GRAE de la Seu d’Urgell, equipats amb material de rescat, mèdic i d’hipotèrmia. La tripulació de l’helicòpter va analitzar les variables i, malgrat la complicació orogràfica, va optar per fer el rescat. Els Bombers van aconseguir identificar l’alberg del Pic de l’Àliga, informació que fou transmesa a la tripulació de l’helicòpter. Van decidir centrar els esforços en la nova ubicació, després d’haver fet una recerca exhaustiva per tot el camí dels Enginyers.

    Pels volts de les 15.30 h van visualitzar la parella des de l’aire. El mal temps dificultava les maniobres de l’aparell, així que l’helicòpter va realitzar un estacionari, és a dir, helicòpter aturat a l’aire, i el personal del GRAE va saltar des de l’aparell a dos metres de terra. “La primera valoració de l’Audrey indicava que la situació era greu. No li van trobar cap signe vital i li van practicar maniobres sanitàries prehospitalàries”, assenyala Pere Serral. Tot i la complicada situació per l’estat de la víctima i les condicions meteorològiques, l’equip de rescat dels Bombers de la Generalitat va carregar-la a l’helicòpter. Quan van aterrar a l’helisuperfície de Campdevànol, van començar les maniobres de reanimació cardiopulmonar bàsiques de forma ininterrompuda juntament amb l’equip del SEM. Els Bombers de la Generalitat també van procedir a rescatar el Rohan, sense signes de gravetat en el diagnòstic.

    El SEM entra en acció

    A les 16:15 h el SEM atenia l’Audrey. La infermera i el tècnic en emergències sanitàries van iniciar les maniobres de reanimació cardiopulmonar avançada, constatant que la pacient presentava una hipotèrmia severa, 18ºC. El SEM va activar un total de 6 unitats. Com explica el cap territorial del SEM a Catalunya Central, Chus Cabañas, “el SEM ja tenia a la zona una unitat de Suport Vital Avançat i l’helicòpter medicalitzat. Al llarg d’aquesta intervenció, es va mantenir la reanimació de forma perllongada i es va començar el procés de reescalfament del cos”. La Central de Coordinació Sanitària del SEM va activar al cap territorial de Catalunya Central, qui va indicar que la pacient era candidata a ECMO i que l’hospital de destí havia de ser Vall d’Hebron, que compta amb l’ECMO Team, un equip de professionals de referència en aquesta tècnica tan complexa. Es va alertar a Vall d’Hebron per tal que els professionals es preparessin per a la seva recepció.

    A més, donada l’hora propera a l’ocàs, el SEM va decidir que calia activar l’helicòpter medicalitzat nocturn perquè en fes la derivació hospitalària. “Per tal d’escurçar els temps, ambdós helicòpters del SEM es van trobar en un punt intermedi, l’helisuperfície de Vic, on es va realitzar el trànsfer de la pacient (17:07 h) i fou l’helicòpter de vol nocturn del SEM qui la va traslladar fins a Vall d’Hebron, sortint a les 17:24 h i arribant-hi a les 17:44 h”, afegeix Cabañas. Allà, una unitat terrestre del SEM va fer el trànsfer hospitalari, on l’estava esperant l’ECMO Team de Vall Hebron.

    ECMO immediata a Vall d’Hebron

    Quan l’Audrey va arribar a Vall d’Hebron, el Dr. Eduard Argudo, del Servei de Medicina Intensiva i membre de l’ECMO Team, coordinat pel Dr. Jordi Riera, ja havia disposat l’operatiu per realitzar ECMO (oxigenació amb membrana extracorpòria). Després d’examinar a la pacient al mateix túnel d’Urgències, va decidir que calia aplicar ECMO immediatament. “El cor no tenia activitat elèctrica, no hi havia signes vitals, tenia la pell freda i livideses. Semblava que estava morta, però sabíem que, en el context d’una hipotèrmia, l’Audrey tenia possibilitats de sobreviure”, explica el Dr. Eduard Argudo. D’aquesta manera, va ser traslladada directament al quiròfan on els professionals del Servei de Cirurgia Cardíaca van col·locar les cànules de la màquina ECMO per fer circular la sang fora de l’organisme, mentre professionals dels serveis d’Anestesiologia i Medicina Intensiva seguien amb les maniobres de ressuscitació. Després, l’Audrey va ser traslladada a la Unitat de Cures Intensives en ECMO, encara amb el cor aturat, per a seguir amb el tractament i estabilització.

    L’ECMO és una tècnica que es fa servir en pacients crítics que pateixen malalties molt greus respiratòries o cardiològiques en les quals no n’hi ha prou amb el suport vital convencional. La màquina substitueix temporalment la funció del pulmó o del cor. La màquina extreu la sang a través d’una cànula gruixuda localitzada en una vena de calibre gran, la mou mitjançant una bomba centrífuga perquè travessi l’oxigenador, on s’hi incorpora oxigen i es retira diòxid de carboni. Posteriorment, la sang es reintrodueix en l’organisme per una vena o una artèria, com es va fer en el cas de l’Audrey. Com explica el Dr. Eduard Argudo, “amb l’Audrey, que estava amb hipotèrmia severa a 20 graus de temperatura, l’objectiu de realitzar ECMO era oxigenar la sang i perfondre els seus teixits però també reescalfar-la per, a poc a poc, augmentar la temperatura corporal. Per tant, l’ECMO va permetre portar oxigen als teixits i reescalfar el seu organisme”. La hipotèrmia és la disminució de la temperatura corporal central. És severa quan és inferior a 30 ºC. Als 18 ºC el cervell pot tolerar períodes d’aturada cardíaca un temps deu vegades superior que a 37 ºC.

    L’objectiu de realitzar ECMO en una pacient que portava en aturada cardíaca més de dues hores abans de l’arribada a Vall d’Hebron, afirma el Dr. Eduard Argudo, “era guanyar temps perquè el cervell rebés oxigen mentre tractàvem la causa de l’aturada cardíaca i corregíem les alteracions que presentava”. I emfatitza que “la hipotèrmia va estar a punt de causar la mort a l’Audrey però alhora, també la va salvar, ja que el seu organisme, i sobretot el seu cervell, no es va deteriorar. Si hagués estat en aturada cardíaca tant de temps amb una temperatura corporal normal, hauríem certificat la seva mort. Però sabíem que, amb una hipotèrmia tan severa, tenia una oportunitat de sobreviure gràcies a l’ECMO”. L’Audrey va estar a l’UCI en aturada cardíaca mentre es seguia reescalfant. A les 21.46 h, el seu organisme ja havia arribat als 30 graus. “Vam decidir realitzar una descàrrega elèctrica per intentar despertar el seu cor. I així va succeir: el seu cor va tornar a bategar de forma autònoma”.

    Des que es va aturar el cor fins que va tornar a bategar autònomament, havien passat més de sis hores. Un cop recuperada, l’Audrey va presentar una situació de disfunció multiorgànica que va requerir tractament a l’UCI. Finalment l’Audrey va estar a l’UCI durant sis dies, “ja que volíem monitorar-la contínuament per valorar la seva recuperació física i neurològica. Ens preocupaven especialment les possibles seqüeles neurològiques, ja que pràcticament no hi ha casos de persones que hagin estat amb el cor aturat tant de temps i hagin pogut ser reanimats”, explica el Dr. Eduard Argudo. Posteriorment, l’Audrey va ser traslladada a una habitació a la planta d’hospitalització del Servei de Medicina Interna, on va finalitzar la seva estada hospitalària sis dies després.

    Actualment, l’Audrey fa pràcticament vida normal i està recuperada. Tornarà a la feina en els propers dies. Queda que recuperi tota la sensibilitat i moviment a les mans, que van quedar afectades pel fred.

  • «Hospitals acollidors» per cuidar els pacients més fràgils

    Amparo és una dona de 83 anys que viu amb el seu marit al barri de la Guineueta de Barcelona, ​​a prop de la Plaça Karl Marx. Emmalalteix des de fa temps de problemes respiratoris, i fa poc la van atendre a l’Hospital Vall d’Hebron. El seu cas seria semblant al de tantes altres persones si, després del tractament corresponent, hagués tornat a casa. Però la falta de cures, sumada a la pèrdua d’autonomia d’una dona de la seva edat, poden acabar propiciant que hagi de tornar a l’hospital. Aquesta, però, no és la situació d’Amparo, que es troba allotjada en la nova Unitat de Fragilitat Compartida dels Hospitals Vall d’Hebron i Sant Rafael, destinada a cobrir les necessitats de pacients grans i de mobilitat delicada com ella.

    «És molt agradable estar aquí», reconeix. Aquesta pacient és una de les 13 persones establertes a la Unitat de Fragilitat, operativa des del passat 11 de novembre. «[La unitat] és el resultat d’una aliança històrica entre Vall d’Hebron i Sant Rafael, i tracta d’evolucionar cap a un model d’hospital acollidor amb la gent gran», explica el doctor Antoni Sant Josep, coordinador de la unitat. Aquests nous equipaments estan destinats a les persones considerades de fragilitat moderada: aquests pacients que encara mantenen un grau d’autonomia física i cognitiva, però que poden patir reversos en aquestes condicions i recaigudes en les malalties tractades si no reben les cures adequades.

    El model en el qual es basen les noves instal·lacions compartides no és nou però sí que s’estén cada vegada més: es tracta de les Unitats Geriàtriques d’Aguts (UGA), unes unitats especialitzades a tractar la gent gran en els hospitals que estan presents en 12 centres catalans. El primer en què es va aplicar aquest tipus d’equipaments va ser l’Hospital General de Granollers, el 1984. El que caracteritza la nova Unitat de Fragilitat Compartida de Sant Rafael i Vall d’Hebron és l’aposta per una perspectiva interdisciplinària en què metges internistes, geriatres i rehabilitadors, a més de treballadors socials, es coordinen per brindar el millor entorn possible a les persones allotjades, segons expliquen els seus impulsors.

    L’objectiu de la nova Unitat de Fragilitat Compartida no és altre que assegurar la tornada a casa dels pacients amb les majors garanties i velocitat possibles: «Ells volen estar a casa seva, i la nostra missió és que tornin a les millors condicions possibles», afirma el doctor Sant Josep. Per a això, l’hospital ha dut a terme modificacions arquitectòniques i de tasques dels seus treballadors per garantir un entorn que faciliti l’estada dels seus pacients. «S’han aplicat petits canvis que garanteixen grans millores», assegura Lourdes Martínez, directora d’infermeria de l’Hospital Sant Rafael.

    El primer nivell és estructural. La unitat compta en aquests moments amb 13 llits disponibles, dividides en sis habitacions dobles i una individual, unides totes per un passadís, encara que està previst que per al desembre estiguin ja operatives el doble de llits. Un dels aspectes més importants és evitar la desorientació del pacient amb el trasllat. Per a això, tant el passadís extern com les habitacions han prescindit d’aquelles barreres arquitectòniques que poguessin dificultar el moviment dels interns o els treballadors. Totes les habitacions compten amb una pantalla de televisió en cada llit que incorpora rellotge i calendari, aspectes que, segons els treballadors de centre, ajuden els pacients a mantenir el seu vincle amb el món exterior i que no són habituals en estances comunes.

    «El descans nocturn és molt necessari i de vegades se’ns oblida l’important que és», reconeix la directora d’infermeria. És per això que moltes de les novetats que incorpora aquesta nova Unitat van en aquesta direcció. El passadís disposa d’un sonòmetre que alerta a les infermeres quan s’arriba a un nivell de soroll considerat excessiu, a més d’un modulador de la intensitat de la seva il·luminació. També s’han modificat els carrets i mobiliari utilitzat per reduir el soroll que produeixen en desplaçar-se, les infermeres utilitzen llanternes a la nit i les habitacions dobles disposen de llums individuals per a cada llit perquè, en cas que un pacient hagi de ser atès a la nit, l’altre ocupant no sigui despertat a causa de la llum.

    Un altre dels aspectes que els encarregats de la Unitat de Fragilitat destaquen com a fonamental és la prevenció de caigudes. «El pacient s’aixecarà a la nit per anar al bany, així que el millor és facilitar-li sense que tingui risc de caigudes», assegura María Jesús Febré, treballadora social a la unitat. Als llits se’ls ha incorporat un comandament que permet modular l’altura del matalàs que fa a terra -amb un sensor de llum que es posa en verd quan l’altura és segura, per alertar les infermeres- i les barres protectores dels laterals estan partides en dos, de manera que es mantingui alçada la part del capçal per evitar caigudes però es deixin baixades les inferiors perquè el pacient pugui sortir del llit sense problemes. El bany està equipat en la mateixa línia:

    Però el treball de la Unitat de Fragilitat no acaba un cop el pacient abandona les instal·lacions. «El factor social és un tema absolutament clau», remarca el doctor Jordi Ibáñez, cap de departament de Medicina Interna de l’Hospital Sant Rafael. La relació dels pacients amb les seves famílies pot facilitar la tasca dels metges durant la seva estada a les instal·lacions -i per això es promou amb tríptics informatius-, però també és una font habitual de problemes. Hi ha casos de persones grans que viuen soles i no tenen familiars que se’n puguin fer càrrec d’elles un cop surtin, mentre que a altres els afecta molt la possibilitat de «convertir-se en una càrrega». «Aquests pacients es troben a la cruïlla entre l’autonomia i la dependència, i el nostre repte és que es mantinguin en l’autonomia», afirma el doctor San José.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Quatre raons per lluitar per la transparència al voltant dels medicaments

    Una vintena d’organitzacions i professionals de la sanitat i de la comunitat científica, al costat de la Fundació ciutadana CIVIO, estan recollint signatures per dur a Congrés el debat sobre el preu dels medicaments i la seva transparència. Aquesta iniciativa, amb el nom «Medicaments a un preu just», té un clar objectiu: arribar a les 500.000 signatures abans de setembre de 2020 perquè aquest debat arribi a la Cambra. En aquests moments hi ha recollides de signatures presencials en diferents punts d’Espanya que poden consultar-se en aquest mapa.

    Aquesta iniciativa legislativa popular (ILP) pretén, segons els seus propis promotors, el següent:

    «Aquesta ILP proposa mesures que reforcen la capacitat de les administracions sanitàries per deliberar i fixar preus de medicaments amb més transparència, i perquè els costos d’adquisició de medicaments del Sistema Nacional de Salut siguin de coneixement públic. Proposa també la creació d’un fons per finançar la investigació i la formació dels professionals sanitaris de forma independent, millorar l’accés a la innovació i evitar els potencials conflictes d’interessos que ocasionen les transferències privades dels laboratoris. La ILP també contempla la regulació dels pagaments directes i indirectes de la indústria farmacèutica a organitzacions i professionals sanitaris, un àmbit que actualment està autoregulat pels mateixos laboratoris i sense control públic».

    Per què assegurar la transparència al voltant de la investigació, promoció i comercialització dels medicaments és un factor clau per a la ciutadania? Les raons són múltiples i variades:

    Els processos de negociació entre la indústria farmacèutica i les administracions sanitàries públiques espanyoles per a la fixació del preu dels medicaments són opacs i estan subjectes a acords de confidencialitat. Desconeixem, per exemple, els criteris que empra la Comissió Interministerial de Preus de Medicaments per definir els preus dels fàrmacs que acaben receptant-se a Espanya per la senzilla raó que el govern no els publica. Aquesta absoluta manca de transparència no només no permet saber a la població i als experts si la fixació dels preus s’ha realitzat correctament i honestament, sinó que aquest secretisme afavoreix la implantació de preus més elevats per als medicaments perquè obstaculitza la competitivitat. A més, això porta també a preus diferents entre diferents hospitals i comunitats autònomes, que són les que acaben pagant els costos en els seus pressupostos. Fins i tot conèixer el llistat de preus dels medicaments finançats resulta un repte. Des de 2012 existia una apagada informativa i van haver de passar 5 anys perquè, en el 2017, el Govern publiqués finalment un llistat de fàrmacs després de nombroses peticions a Consell de Transparència.

    Els costos d’investigació, desenvolupament i fabricació dels medicaments per part de les empreses farmacèutiques són detalls que solen quedar ocults quan negocien amb les administracions públiques. Això suposa una gran barrera per a la fixació del preu dels fàrmacs en benefici de la població, ja que és extremadament difícil conèixer quin és el marge real de beneficis de la indústria. Múltiples investigadors han cridat l’atenció sobre que la indústria farmacèutica tendeix a «inflar» les despeses d’I+D de medicaments per tenir més poder a l’hora de negociar amb les administracions i ampliar així els seus beneficis. Si tenim en compte que el sector farmacèutic és un dels més lucratius del món (per davant de les telecomunicacions o la venda d’armes), sembla clar que això va en detriment dels sistemes sanitaris públics.

    El preu dels medicaments, especialment aquells aplicats contra el càncer, s’ha incrementat considerablement en tot just 10 anys. Existeixen tractaments antineoplàstics a Espanya que arriben als 40.000 o els 100.000 euros per pacient a l’any. Diversos experts alerten «una bombolla del preu dels medicaments per al càncer». El més sagnant és que, a més, un gran percentatge d’aquests fàrmacs amb preus prohibitius no ha demostrat millores substancials en la supervivència dels malalts. No hi ha sistema sanitari públic que pugui sostenir indefinidament tal escalada de preus. És urgent una total transparència de Govern perquè entitats independents valorin les seves decisions sobre per què es financen certs medicaments i quines són les raons darrere.

    La indústria farmacèutica destina inversions milionàries a societats mèdiques i professionals sanitaris. Històricament, aquestes transferències de diners han estat pràcticament opaques i gairebé sense regulació. En 2018 va ser el primer any que es van poder publicar les dades d’aquells metges que havien rebut diners de les farmacèutiques, independentment del seu consentiment. Malgrat això, 13 laboratoris van incomplir el seu propi codi ètic, ocultant les dades dels metges. Aquesta milionària inversió de farmacèutiques en els metges no és, ni de bon tros, altruista ni està mancat de conseqüències sobre els pacients. L’aclaparadora realitat és que les farmacèutiques inverteixen tants diners en els metges perquè saben perfectament que tindran un retorn econòmic de múltiples maneres en influir sobre l’activitat mèdica.

    No és només que es tracti d’una estratègia bàsica de màrqueting, sinó que també hi ha diferents estudis que reflecteixen com aquestes accions tenen efectes concrets sobre l’exercici dels facultatius. Aquests efectes van des dels més evidents, com són l’augment de la prescripció de fàrmacs concrets, fins als més ocults i complicats de demostrar com són l’establiment de criteris més laxos per pautar tractaments o «facilitar» el procés d’autorització de fàrmacs perquè entrin al mercat. És imprescindible que aquests pagaments de la indústria farmacèutica a institucions i professionals sanitaris es reguli i es garanteixi la seva total transparència per evitar comportaments que perjudiquin el bé comú i conèixer, a més, possibles conflictes d’interessos.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • El Parlament insta el Govern a posar una infermera a cada escola i institut

    “El Parlament de Catalunya reafirma la necessitat d’incorporar una infermera a cada centre educatiu de Catalunya i insta el Govern de la Generalitat a reconèixer als infants amb malalties cròniques i la seva necessitat de gaudir d’atenció sanitària als centres escolars des de l’educació infantil de primer cicle fins als estudis post obligatoris, afegint les seves necessitats sanitàries com a criteri per contemplar aquests infants com alumnes amb NEE”.

    Així comença la resolució que ha aprovat aquest matí la Comissió d’Educació del Parlament, a proposta del PSC (amb els vots a favor de PSC, Cs, Comuns i CUP, i només en alguns punts d’ERC i JxCat), i que en síntesi reclama la presència d’una infermera en tots els centres educatius durant l’etapa d’escolarització obligatòria, així com garantir l’atenció sanitària a aquells infants i joves amb malalties cròniques en el 0-3 i la postobligatòria. El Parlament insta també el Departament a presentar, en el termini de 3 mesos, “un pla per a la incorporació d’una infermera a cada un dels centres educatius de Catalunya. Aquest pla haurà de definir les funcions de la infermera escolar, pel que fa a les tasques d’atenció sanitària als infants amb malalties cròniques, de prevenció i promoció de la salut i també la seva relació amb el Centre d’Atenció Primària de referència en el territori”.

    A mitjans de juny el conseller Bargalló va anunciar, també en seu parlamentària, que les escoles no tindran infermeres escolars, si més no el curs vinent, però que, per contra, s’havia arribat a un acord amb el Departament de Salut per tal que cada escola tingui un CAP de referència, un acord que estava pendent del vistiplau d’Economia i que encara no s’ha acabat de tancar. L’Associació Catalana d’Infermeria i Salut Escolar (ACISE) va considerar des del principi insuficient aquest acord, i això és el que en part ha motivat aquesta nova iniciativa parlamentària.

    La resta de punts de la resolució, en els quals sí que s’han acceptat les esmenes presentades per JxCat i ERC, es parla “d’elaborar, conjuntament amb el Departament de Salut, un mapa de necessitats amb el nombre d’alumnes amb malalties cròniques i necessitats complexes, per centres educatius i àrea bàsica de salut”; “elaborar, d’acord amb les dades del mapa de necessitats i al Pla d’intervenció individualitzat compartit (PIIC) de cada alumne amb malalties cròniques i necessitats complexes, un pla territorial per cobrir les necessitats d’aquests alumnes amb malalties cròniques, mentre que no hi ha infermeria a tots els centres educatius”; i de “vetllar perquè el personal sanitari dels equips dels EAPs referent de cada centre educatiu, disposi dels recursos per valorar les necessitats sanitàries dels alumnes amb malalties cròniques”.

  • L’Atenció Primària com a portal de detecció de violència masclista

    A Catalunya fins el tercer trimestre de 2019 hi ha hagut 10 feminicidis, 10 dones assassinades per violència masclista. A nivell de tot l’Estat espanyol, el nombre de víctimes mortals arriba a les 49 dones. La xifra de dones que ha patit violència masclista molt greu durant aquest període puja a 75.000 dones i les que han patit violència greu a 200.000.

    Les violacions o intents de violació, els intents d’homicidi, les agressions físiques amb armes o sense, amenaces amb represàlies, emportar-se els fills sense permís són alguns dels casos que es consideren fets molt greus.

    Molts d’aquests casos acaben a urgències hospitalàries però molts altres s’amaguen. És tasca de l’Atenció Primària ajudar a detectar-ho. I aquesta detecció es pot fer per diferents vies però també a partir de diferents perfils. Per una banda a partir de la dona que la pateix però per una altra mitjançant la detecció de violència masclista en homes.

    Una de cada 5 dones ateses per violència de gènere en un centre d’urgències d’atenció primària, ja havia estat agredida prèviament

    Un estudi presentat en el marc del 27è Congrés de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) ha analitzat les característiques de les dones ateses per violència de gènere en el centre d’urgències d’atenció primària (CUAP) del CAP Salou (Tarragona) de l’ICS durant l’any 2018.

    Quan les metgesses i metges de família detecten un possible cas de violència de gènere o d’agressió de qualsevol tipus, ho recullen en un comunicat judicial (que s’envia electrònicament al jutjat). Quan el comunicat judicial recull que es detecta una agressió, va a un jutjat penal (molt més lent en la resolució dels casos), mentre que si s’especifica que es detecta una agressió per violència de gènere, el comunicat judicial va directament al jutjats específics per a violència de gènere, que resolen més ràpidament.

    En aquest context, l’estudi ha pretès observar si es recullen adequadament els tipus d’agressió per part dels professionals sanitaris. No es tracta tant de fer una valoració quantitativa, sinó qualitativa sobre com es recullen les agressions en els comunicats judicials.

    L’estudi va analitzar els 200 comunicats judicials omplerts pels professionals del CUAP del CAP Salou on es recollia que s’havia detectat algun tipus d’agressió. De fet, d’aquest 200 comunicats judicials, el 67.5% es codifiquen com agressió, i només un 6.5% com a violència de gènere. Ara bé, l’estudi ha comprovat que d’aquests 67.5% codificats com agressió, almenys un 10.4% haurien d’haver estat diagnosticats com a violència de gènere i per tant, no havien estat ben resolts.

    Per la metgessa Yolanda Ortega, sòcia de la CAMFiC i autora principal de l’estudi “això ens ha de fer reflexionar. Cal que les metgesses i metges de família tinguem més sensibilitat alhora de codificar els comunicats judicials. La violència de gènere és una realitat que veiem en el nostre dia a dia, i ens hem de conscienciar del paper clau que tenim respecte a la detecció i denúncia d’aquest casos. Un diagnòstic correcte com a violència de gènere permet activar amb més eficàcia el circuit legal per a la protecció de la víctima”. I recorda, a més, que “de fet, no podem oblidar que el paper de la primària és fonamental per detectar aquests casos, abans que es converteixi en una agressió greu, donat que les professionals de la primària tenim un gran coneixement de la pacient, de la seva família i del seu entorn d’una forma continuada en el temps. Aquest coneixement, ens facilita la detecció d’indicis de violència de gènere”.

    D’altra banda, en l’estudi el perfil de les pacients ateses per violència de gènere són dones d’entre 25 i 50 anys, de les quals un 18.5% ja tenia dos o més comunicats judicials registrats com a víctima de violència, és a dir, que ja havia estat agredida prèviament.

    Les agressions tenen lloc majoritàriament a la tarda i nit, i es produeixen sobretot dins el domicili, en un 44% dels casos, a la via pública en un 29.5% i en un 4% a la feina.

    Si extrapolem les dades d’aquest estudi podem dir que aproximadament unes 100 dones son ateses anualment en un centre d’urgències d’atenció primària semi urbà (com pot ser un CUAP que atengui una població aproximada d’entre 10.000 i 15.000 habitants) per violència de gènere.

    Guia de recomanacions per a la detecció de violència masclista en homes

    Aquesta guia, que va presentar l’Ajuntament de Barcelona el 2013 però segueix vigent, va ser elaborada pel Circuït Barcelona contra la violència vers les dones. La guia aspira a ser una ajuda per als i les professionals de la xarxa pública de Barcelona, per tal de que puguin detectar i abordar millor les situacions de violència masclista.

    En aquest context, un dels seus apartats aconsella sobre com actuar dins l’àmbit de salut a primària i atenció especialitzada. Des del Circuït Barcelona contra la violència vers les dones es reconeix la necessitat de fer un canvi de mirada en l’atenció a la violència masclista en els serveis de salut i la necessitat d’una major sensibilització per detectar i intervenir amb la víctima i la necessitat urgent de detectar i intervenir també amb els homes que exerceixen la violència.

    A la guia expliquen que cal tenir en compte que en els serveis sanitaris s’atenen els homes de la mateixa manera que són ateses
    les dones i que es pot dur a terme un seguiment més continuat de les persones i amb més possibilitats d’intervenció. D’aquesta manera, cal aprofitar l’oportunitat que ofereixen els serveis sanitaris i especialitzats per a la realització de la detecció i atenció d’homes agressors per seguir avançant en la lluita contra la violència masclista.

    En dibuixar les dificultats i obstacles propis de l’àmbit, detecten que una de les dificultats és que l’home fa demandes de salut concretes buscant respostes concretes i acostuma a acceptar, en menor grau que la dona, preguntes relacionades amb l’àmbit privat de la seva vida. No obstant això, en els serveis especialitzats viuen amb més normalitat preguntes relacionades amb la seva conducta, ja que tendeixen a justificar la resposta amb l’objectiu de la demanda. També assenyalen que un cop detectada la violència masclista a partir de la dona, «que aquesta no tracti el tema amb la seva parella o exparella. Normalment, perquè hi ha molta por a la reacció de l’home».

    Finalment també destaquen trobar-se «amb la dificultat pròpia de la problemàtica de la violència masclista ens els homes: sovint costa que s’expressin des de l’àmbit més personal, sovint els homes no reconeixen la violència, no ho consideren un problema; ho poden justificar per haver consumit drogues, per estar en atur, per una provocació, etcètera».

    Les oportunitats que apunten que té l’Atenció Primària són l’existència d’una certa continuïtat i intervencions una mica més llargues sobretot en els serveis especialitzats. Aquí, en una bona part dels serveis de salut, la persona pot estar més disposada a rebre preguntes sobre la seva relació de parella o sexualitat. «En alguns serveis especialitzats fins i tot es pregunta directament per la relació de parella o la violència». Afegeixen a més que sovint existeix la possibilitat que, en el mateix servei, s’atengui l’home, la dona, fills/es per disposar de més informació i més contrastada per poder fer una detecció encertada.

    La guia també inclou alguns exemples que poden servir als professionals de l’àmbit de la salut com a indicadors concrets d’alerta per a la detecció. Per aquesta, posen en valor el treball en equip multidisciplinari amb personal d’infermeria, treball social, psicologia, medicina, etcètera. Afegeixen que una bona estratègia és normalitzar les preguntes directes sobre la relació de parella en l’exploració dels homes a la consulta: «de la mateixa manera que es fan preguntes sobre el consum de tòxics o sobre els hàbits alimentaris, per exemple, es pot preguntar com la seva problemàtica de salut concreta afecta la relació de parella i familiar».

    Per abordar-ho, la recomanació principal és incorporar un nou focus d’atenció en l’abordatge de la violència masclista mitjançant la integració dels homes que exerceixen violència al circuit com a usuaris en processos de violència masclista. «D’aquesta manera, cal que els professionals de la salut comencin (o continuïn) indagant en la violència masclista a partir dels homes. D’aquesta manera, no es responsabilitza només la dona de la fi de la violència, sinó també la persona que exerceix aquesta violència», explica la guia.

  • El Fòrum de Diàleg Professional presenta 185 polítiques per a professionals de salut de Catalunya

    En la tercera trobada del Fòrum de Diàleg Professional s’ha conclós el primer full de ruta de polítiques de professionals de salut de Catalunya. El resultat han estat 17 reptes professionals de present i futur, 46 línies de treball prioritzades i 185 accions definides per donar resposta als reptes de salut de Catalunya ens els pròxims quatre anys. En aquesta trobada, com ja és costum, han participat representants de 80 entitats de la salut i agents del sector de la salut, des de col·legis professionals, agrupacions de pacients, societats científiques, organitzacions sanitàries i docents, sindicats i representants del Departament. Entitats que durant els darrers mesos han estat treballant per definir aquestes mesures.

    La consellera Alba Vergés, que ha assistit a la reunió, ha posat l’accent en la voluntat de Departament de Salut d’enfortir el paper de l’atenció primària i salut comunitària com a eix vertebrador del sistema de salut. Al respecte, Vergés ha remarcat que, «els acords que s’han pres al Fòrum implicaran redefinir i reordenar dels rols de totes les seves professions sanitàries, com els rols que cal que pivotin entre metges i infermeres per donar resposta a les necessitats de la ciutadania». En aquest sentit, Vergés ha destacat que «les infermeres han de tenir un paper clau en la promoció de la salut i en el seguiment de persones amb patologies cròniques» i els metges «han de tenir un gran pes en el diagnòstic i el seguiment de persones amb una patologia crònica que no estan estables».

    Des del Departament de Salut han volgut assenyalar com un altre focus rellevant que el full de ruta posa l’accent en la formació, «on sobretot se centra en treballar per l’adquisició de valors, tant professionals com humanístics, dels programes de grau que condueixen a professions sanitàries». Aquesta decisió pot ser de gran importància perquè pot canviar el mecanisme d’admissió a graus sanitaris. Del Fòrum va sortir la idea de valorar la «possible implantació d’una prova d’aptitud personal, que aplicarien els centres formatius i que serviria per seleccionar les i els estudiants amb un perfil de valors més humanístics en l’admissió a aquests graus sanitaris». En aquest sentit, la consellera va afirmar que la decisió ve per voler «uns professionals que tinguin coneixements però també valors humans, i aquesta prova ens possibilitarà poder-los conèixer més profundament».

    Amb aquesta tercera trobada plenària el Fòrum ha volgut definir les accions per abordar les necessitats de professionals de salut a Catalunya a partir dels 17 reptes als quals s’havia arribat ja al mes de març després de sis mesos de treball i diagnòstic.

    Per exemple, si el primer repte el mes de març parlava de «definir els principals rols de les professions», ara han arribat a la conclusió que «aquests rols hauran de ser coherents amb les competències pròpies de cada professió, amb les necessitats de la ciutadania, amb la cartera de serveis de cada àmbit assistencial i amb els nous models d’atenció i el treball multidisciplinari».

    El cinquè repte parlava d’»adequar la planificació i el contingut de la formació de grau de les professions sanitàries a la progressió del coneixement cientificotècnic, els rols professionals necessaris i el treball multidisciplinari que es dona en els centres i equips assistencials». Des del Fòrum de Diàleg Professional responen per què cal fer-ho i argumenten que «els canvis que està experimentant el nostre sistema sanitari han posat de manifest la necessitat d’actualitzar els coneixements que adquireixen els futurs professionals de la salut. És per això que cal identificar aquelles competències o habilitats que avui en dia són necessàries per exercir amb excel·lència la professió, però que no estan suficientment presents en els itineraris formatius dels estudiants de grau o postgrau».

    El dotzè repte parla d’»establir les principals estratègies per captar i retenir el talent professional, especialment aquell que s’ha format en el nostre territori, en coherència amb els valors socials i professionals i els principis del model sanitari català». Sobre això, les principals línies de treball identificades i consensuades pel grup de treball són, per una banda, mesures dirigides a complir les expectatives del professional sobre el seu lloc de treball i el seu desenvolupament professional i, per una altra, mesures dirigides a actuar sobre els factors d’atracció i retenció de professionals.

    Dins el primer bloc inclouen millorar el reconeixement salarial i no salarial, dedicació parcial a tasques no assistencials com ara recerca, docència, innovació i projectes i millorar el clima en la institució i en l’equip de treball i tenir conciliació personal i familiar i flexibilitat laboral. Dins el segon bloc parlen de millorar l’estabilitat laboral, incentivar la permanència en el centre formador, fomentar la possibilitat de pertànyer a un centre de referència, mitjançant xarxes de cooperació o aliances entre centres, fonamentades en el principi de responsabilitat i reconèixer la especificitat de llocs de treball de difícil cobertura. El per què? L’anàlisi que han fet entén que «el professional sanitari no només té un coneixement imprescindible per a la millora continuada dels serveis que presenten les entitats, sinó que a més, quasi com a part integrant de la seva raó de ser professional, té tendència a cercar vies de participació en la gestió quotidiana. Assegurar que les entitats puguin reaprofitar el coneixement que generen dia a dia els seus professionals és positius per als centres, al mateix temps que aquests veuen reforçada la seva participació i satisfacció professional. També cal tendir a implementar un model de col·laboració territorial entre centres, que garanteixi l’equitat territorial en l’assistència sanitària pública i que, alhora, mantingui els professionals vinculats a una xarxa investigadora, de recerca i docent, atractiva de cara al desenvolupament de la carrera professional, sigui des d’on sigui que es desenvolupi».

  • En què consisteix, per a qui és i com es demana: guia per a saber què és la PrEP (més enllà que prevé el VIH)

    Sanitat inclourà en la prestació farmacèutica del Sistema Nacional de Salut (SNS) la PrEP, una pastilla que prevé la infecció per VIH i que es calcula que beneficiarà a unes 17.000 persones a partir del pròxim 1 de novembre. Es tracta d’una mesura que les organitzacions que treballen en matèria de prevenció i salut sexual porten reclamant a les autoritats sanitàries durant els últims tres anys però que, encara que important, és només un pas més en la implementació d’aquest fàrmac en el sistema sanitari.

    De fet, el ministeri treballa amb les Comunitats Autònomes perquè aquestes adaptin les directrius a les seves pròpies particularitats, encara que ja existeix la base perquè els ciutadans que compleixin una sèrie de requisits puguin accedir a aquest tractament a partir de l’1 de novembre. Els experts incideixen també en què la pastilla ha d’anar acompanyada d’altres intervencions en matèria de salut sexual. Aquestes són les claus per a saber de què parlem quan nomenem la PrEP més enllà que prevé el VIH:

    Què és

    La pastilla de profilaxi preexposició o PrEP és un tractament que evita la infecció per VIH entre persones que mantenen relacions sexuals sense preservatiu. Es tracta d’una combinació de tenofovir amb emtricitabina, aprovada a Espanya des de 2016, però que ha trigat sis anys a introduir-se en l’SNS, malgrat que ja a principis de 2018 es va aprovar un document de consens en el marc del Pla Nacional sobre la Sida. Altres països de l’entorn, com Regne Unit, França o Portugal ho inclouen des de fa temps.

    «Més que donar a la gent pastilles perquè faci el que li doni la gana, consisteix en un programa on els usuaris en risc de contagi de VIH hauran de seguir uns controls mèdics per a controlar la toxicitat –estem donant medicació a persones sanes– i detectar de manera precoç altres infeccions de transmissió sexual (ETS)», explica l’infectoleg de l’Hospital Ramón y Cajal de Madrid i portaveu de la Societat Espanyola de Malalties Infeccioses i Microbiologia Clínica (SEIMC) José Pérez Molina.

    Per a qui

    El ministeri és clar en els requisits que han de complir els usuaris que vulguin accedir a la pastilla. Han de ser «homes que tenen sexe amb homes -HSH, el terme que s’utilitza en ciència per a referir-se a aquesta població- i persones transsexuals majors de 18 anys que compleixin dos dels següents criteris» durant l’últim any –algunes són impossibles de comprovar pel personal sanitari–: haver tingut més de 10 parelles sexuals diferents, haver practicat sexe anal sense condó, haver requerit la profilaxi post-exposició (una pastilla que es pren en les hores posteriors a mantenir una relació sexual de risc per a evitar el contagi) o haver tingut almenys una ETS bacteriana. També, per a treballadores del sexe que no utilitzin preservatiu habitualment.

    Per què només per a aquests grups

    Els qui compleixen aquests requisits són «la població més vulnerable al VIH i les dades epidemiològiques ho diuen», indica el president de la Coordinadora Estatal de VIH i SIDA (CESIDA), Ramón Espacio. Segons les últimes dades del ministeri, el 54,3% dels 3.381 nous diagnòstics de VIH de 2017 corresponien a homes que tenen sexe amb homes, una dada que, en part, pot estar inflat per un híper-registre. «El benefici es dóna en poblacions que té un risc del 2 i el 3% de persones a l’any. Aquí la PrEP és cost-efectiva», justifica Pérez Molina.

    «No creiem, sincerament, que excepte casos excepcionals hi hagués una demanda real per un altre grup», assenyala Espai, que matisa, no obstant això, que «en la mesura que hi hagi altres evidències, es podran modificar i anar avaluant [els requisits]». «No és qüestió d’estigmatitzar a cap grup, sinó de donar-lo on existeix necessitat i evitant que, d’alguna manera, gent que per por o que no està en una situació de risc entri en una estratègia medicalitzada», explica. En qualsevol cas, Pérez Molina assenyala que «la majoria de la gent, pel fet que la PrEP estigui disponible no farà un canvi dràstic en els seus costums».

    Acompanyada d’altres actuacions

    Des del ministeri consideren «indispensable utilitzar totes les estratègies preventives enfront del VIH avalades científicament». Així, defineixen la PrEP com «una mesura addicional» a la promoció de l’ús del preservatiu i el diagnòstic i tractament precoç de la infecció per VIH. «És una estratègia que va acompanyada d’altres intervencions, d’acompanyament, de detecció de consum problemàtic de drogues en l’àmbit sexual, de counseling –en espanyol, assessorament, acompanyament–», afegeix el president de CESIDA.

    Què ocorre amb altres ETS

    La PrEP evita el contagi de VIH però no d’altres malalties de transmissió sexual. Amb tot, la seva inclusió en el sistema sanitari pot tenir un efecte positiu en la resta. En principi, està previst que la PrEP es dispensi a la població que compleixi els requisits i que ho demani cada tres mesos, prèvia anàlisi. I és en aquestes anàlisis on està el quid de la qüestió. «Amb els programes de PrEP es veu que augmenten les ETS, però aquestes persones ja tenien relacions sense preservatiu, només que ara es diagnosticaran abans i millor», explica Pérez Molina, que defensa que «molts pacients no haurien anat a controlar-se perquè estaven asimptomàtics –tenien la malaltia però no els símptomes–. Estem diagnosticant abans patologies que haguessin passat desapercebudes».

    Quin preu té

    El tractament no tindrà un cost directe per a la població de risc que accedeixi a ell. Per al sistema públic la inversió serà, segons indica el portaveu de SEIMC, d’uns 300 euros a l’any per usuari, mentre el tractament del VIH ronda els 7.000. «Amb un pacient que evitis que s’infecti, estàs pagant 23 PrEPs», exemplifica. Amb una excepció: el PrEP és opcional i es pot deixar en qualsevol moment i el tractament per al VIH és per a tota la vida. Fonts consultades assenyalen que el ministeri ha fet «una bona negociació» en aquest cas.

    Un estudi realitzat pel Centre Sanitari Sandoval i diversos hospitals madrilenys entre 2014 i 2016 ja mostrava que la PrEP hauria evitat el 75% d’infeccions entre gais i trans. Extrapolant aquest percentatge a les dades de l’últim any, s’haurien infectat 1377 persones menys. «És una mesura que, al marge de ser bona per a les persones, estalvia diners», incideix Pérez Molina.

    Com es demana

    «La seva dispensació es produirà pels serveis de farmàcia hospitalària o en centres assistencials autoritzats», indiquen Sanitat, que no ofereix molta més informació. «El metge de capçalera derivarà a l’usuari a un internista o a un especialista en malalties infeccioses, però això serà molt eventual», assenyala el president de CESIDA. Ho serà perquè tot «dependrà de com ho articuli cada comunitat autònoma; hi haurà algunes on hi hagi molt poques persones demandants perquè el VIH és una epidèmia molt urbana, de grans centres urbans, i unes altres on el sol·licitin molt poques», indica.

    «El ministeri està treballant amb els actors implicats i les comunitats autònomes a dissenyar i facilitar els circuits d’implementació i dispensació», afegeix Espacio. En qualsevol cas, la seva dispensació estarà sempre subjecta als requisits establerts per sanitat i als controls pertinents.

    És la primera vegada que arriba a Espanya?

    No. Des de 2016, la «truvada» –la PrEP és el genèric– té el vistiplau de l’agència europea del medicament com a tractament preventiu i a Espanya es dispensa en hospitals privats. Al seu torn, el ministeri va dur a terme un estudi d’implementació amb unes 400 persones a Barcelona, Bilbao i València i existeix un assaig clínic per a comprovar l’eficàcia d’un nou fàrmac. «Després estava la via informal, que era comprar-la per internet a altres països –entre 30 i 50 euros al mes– i anar a centres d’ETS a fer-se els controls», apunta Espacio. «Això sí que té més riscos», assenyala Pérez Molina, «perquè aquestes persones no estan integrades en un programa de control de toxicitat i ETS».

    Per què ara

    La directora de la Secretaria del Pla Nacional sobre la Sida, Julia del Amo, va anunciar fa un parell de setmanes que la Comissió Interministerial de Preus del Ministeri de Sanitat havia acordat el finançament de la PrEP, l’últim pas abans de posar una data, que finalment serà el primer de novembre. «Aquest acord ha d’estar per sobre de qualsevol valoració política. És una mesura de salut pública i hi ha sobrada evidència científica que prevé l’adquisició del VIH», va destacar Del Amo.

    Abans, el tema havia hagut d’abordar-se en la Comissió de Salut Pública del Consell Interterritorial del SNS, amb qui el departament que dirigeix María Luisa Carcedo continua treballant al costat de la societat civil, representada pel Consell Assessor d’ONGs.

    «Ha costat», reconeixen des de CESIDA. «Primer, perquè creiem que es va començar l’estudi d’implementació i es volia esperar a tenir resultats i que estigués acabat. I, segon, perquè amb l’anterior Gobierno no hi havia molt d’interès per això. Des de fa un any el ministeri si ha treballat molt durament per a aconseguir-lo. Calia buscar el consens amb les comunitats autònomes, perquè sense elles no anava a funcionar, ja que són les responsables d’implementar-lo», desenvolupa Espai. Finalment, «els terminis han estat bastant acceptables». Encara que sigui tres anys després.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • El nombre de casos que es produeixen a l’any per ictus i la seva mortalitat s’incrementarà més d’un 35% en els pròxims 15 anys

    Avui, 29 d’octubre, es commemora el Dia Mundial de l’Ictus, una malaltia cerebrovascular que constitueix la primera causa de discapacitat adquirida en l’adult i la segona de demència després de la malaltia d’Alzheimer. Segons dades de la Societat Espanyola de Neurologia (SEN), cada any, unes 120.000 persones pateixen un ictus a Espanya i es preveu que aquesta xifra s’incrementi un 35% en 2035 degut, en gran part, a l’augment de l’esperança de vida de la població.

    L’ictus és, a més, la primera causa de mortalitat en la dona i la tercera en l’home al nostre país. Actualment, a Espanya, cada any, moren unes 27.000 persones a causa de l’ictus, una xifra que també es preveu que s’incrementi un 39% en 2035.

    Però també, s’estima que dos de cada tres persones que sobreviuen a un ictus presenten algun tipus de seqüela, en molts casos discapacitants. Segons dades de l’Atles d’Ictus a Espanya 2019, elaborat pel Grup d’Estudi de Malalties Cerebrovasculars de la SEN juntament amb Bristol Myers Squibb i Pfizer, el 59% dels pacients que han tingut un ictus tenen problemes per a realitzar les seves activitats quotidianes, més d’un 62% tenen problemes de mobilitat, un 64% sofreixen dolor i malestar i un 36% percep el seu estat de salutació com a dolent o molt dolent.

    «Segons dades de l’Atles Nacional de l’Ictus, actualment més de 650.000 espanyols s’han vist afectats per un ictus i d’elles uns 350.000 presenten alguna limitació en la seva capacitat funcional com a conseqüència d’aquest. I si comparem les seqüeles d’aquesta malaltia amb les d’altres malalties cròniques, les persones que han patit un ictus tenen una pitjor percepció del seu estat de salut, presenten un major risc de problemes mentals i es veuen més afectats en les diferents dimensions de la qualitat de vida, especialment en aquelles referents a la mobilitat, la realització d’activitats quotidianes i en la sensació de dolor o malestar», comenta la Dra. María Alonso de Leciñana, Coordinadora del Grup d’Estudi de Malalties Cerebrovasculars de la Societat Espanyola de Neurologia (SEN).

    Dos de cada tres persones que han patit un ictus a Espanya tenen més de 65 anys. I són precisament aquest grup de pacients els que presenten amb major freqüència dificultats per a realitzar activitats bàsiques de la vida diària després de l’ictus. El 44% de les persones majors de 65 anys que han sofert un ictus té dificultats per a dutxar-se o banyar-se sense ajuda i el 56% per a fer tasques domèstiques lleugeres. Uns percentatges que gairebé dupliquen als d’altres malalties cròniques, tumors, o accidents. Així mateix, l’ictus s’associa a major discapacitat en les dones.

    «No obstant això, encara que l’edat és un factor de risc important, l’ictus no sols afecta les persones majors. En les últimes dues dècades han augmentat un 25% el nombre de casos entre persones en edats compreses entre els 20 i 64 anys i un 0,5% dels casos es donen en persones menors de 20 anys», destaca la Dra. María Alonso de Leciñana.

    A Espanya, el cost total mitjà per pacient que ha sofert un ictus és de 27.711 € a l’any, dels quals el 67% correspondrien a costos directes no sanitaris, el 31% a costos directes sanitaris i el 2% restant a costos indirectes. El cost total dels nous casos d’ictus a Espanya suposaria cada any 1.989 milions d’euros, sent gran part d’aquestes despeses assumides per la família. Només el 10% dels pacients amb discapacitat per ictus reben alguna prestació econòmica.

    «El que sembla clar és que, a pesar que en els últims anys ha disminuït la mortalitat i també la incidència d’ictus gràcies a la prevenció, detecció precoç i millora de l’atenció neurològica especialitzada amb el desenvolupament de les Unitats d’Ictus, l’augment de l’esperança de vida i les previsions d’envelliment de la població farà que les xifres d’afectats tornin a augmentar. Això justifica la necessitat d’optimitzar l’assignació de recursos per a la prevenció, el tractament i la rehabilitació dels pacients amb ictus, per a reduir l’impacte d’aquesta malaltia», assenyala la Dra. María Alonso de Leciñana.

    I és que, la prevenció dels factors de risc modificables d’aquesta malaltia i el tractament d’aquests, és la mesura més efectiva per a la reducció de nous casos. Ja que almenys un 80% dels casos d’ictus, o fins i tot un 90%, podrien evitar-se eliminant el consum de tabac i alcohol, portant una dieta adequada, realitzant exercici físic, evitant el sedentarisme i l’obesitat, o amb un tractament i seguiment adequat de malalties com a hipertensió arterial, diabetis, hipercolesterolèmia, fibril·lació auricular o altres malalties vasculars.

  • El Sistema d’Emergències Mèdiques ha atès 593 persones la darrera setmana durant les mobilitzacions a partir de la sentència

    La darrera setmana, el SEM ha fet un total de 593 assistències sanitàries arreu de Catalunya, amb motiu de les concentracions, manifestacions i aldarulls que s’han produït. El tipus de lesions que s’han atès han estat principalment traumatismes. El 95% de les lesions han estat de causa traumàtica, com contusions a les extremitats, lesions oculars, ferides obertes i incises i politraumatismes en general.

    Del total de persones ateses, 172 han requerit trasllat sanitari del SEM per a la realització de proves diagnòstiques, com ara una radiografia o TAC, i la posterior valoració per un especialista, que en ocasions ha suposat l’ingrés hospitalari del pacient. El SEM ha atès a 4 persones en estat greu i 51 en estat menys greu.

    Per tal de fer front tant a les assistències sanitàries resultants de les marxes, manifestacions i aldarulls que s’han produït, així com als serveis ordinaris que es continuaven produint arreu del país, el SEM s’ha reforçat amb 122 unitats i 268 professionals més la darrera setmana, des del 14 fins el 20 d’octubre, ambdós inclosos. El dia que hi va haver més reforç d’efectius va ser el divendres, jornada de vaga general, amb 34 ambulàncies i 1 helicòpter medicalitzat que es va sumar als 4 ja existents, i amb un total de 79 professionals addicionals.

    La planificació d’aquests recursos extraordinaris ha fet possible que el SEM hagi pogut estar present simultàniament fins en 14 focus diferents arreu del país.

    Així, el SEM ha fet front a una situació d’Incident de Múltiples Víctimes (IMV) sostinguda en el temps i amb simultaneïtat d’escenaris arreu de Catalunya, fet que no s’havia produït fins al moment, el que suposa un esforç extraordinari i un repte organitzatiu, logístic i operatiu de primer nivell, segons declaren en un comunicat.

    A banda del reforç de les unitats del SEM a peu de carrer, s’ha reforçat de manera important la Unitat de Coordinació Operativa (UCO), l’equip que coordina les ambulàncies que estan fent les assistències sanitàries in situ. La UCO sap en tot moment la geoposició de les unitats, quines són les zones d’alt risc i està en contacte permanent amb el Centre de Coordinació Operativa de Catalunya (CECAT) així com amb la resta d’unitats SEM, per poder donar resposta a qualsevol emergència.

    En el mateix comunicat, expliquen que gràcies al treball en equip el SEM s’ha adaptat a les diferents situacions donant la millor resposta i amb la seguretat que requereix el desenvolupament de la seva tasca. A més, demostren estar «orgullosos de tots els professionals que han dut a terme la seva tasca amb un nivell de qualitat altíssim, tant tècnic com humà, i una vocació de servei digna dels millors exemples».

    Salut parla sobre la presència de cossos policials a centres sanitaris

    Per la seva banda, el Departament de Salut ha emès un comunicat arran d’algunes informacions sobre la presència de cossos policials als serveis d’urgències dels centres de la xarxa sanitària pública. En l’escrit, el Departament de Salut ha informat sobre la legalitat que hi ha darrera això:

    • Tothom que necessiti una atenció mèdica té dret a ser atès en un servei d’urgències, ja sigui hospitalari o d’atenció primària. En aquests serveis i dispositius se li garantirà una atenció de qualitat i segura.
    • La protecció del dret a la intimitat de les persones ateses és un dels pilars del nostre sistema sanitari i, com a sistema, el defensarem davant de totes les instàncies. El dret a la intimitat és un dret fonamental recollit a la legislació.
    • De manera general, els cossos i forces de seguretat no poden realitzar cap actuació en un centre sanitari que pugui vulnerar el dret a la intimitat i confidencialitat de les persones que s’hi atenen. Això inclou, fins i tot, la seva simple presència si no tenen una resolució judicial.
    • L’accés dels cossos i forces de seguretat als dispositius sanitaris no pot vulnerar injustificadament el dret a la intimitat dels pacients ni suposar un obstacle pel normal desenvolupament de l’activitat sanitària. Si això es dona no és admissible la presència de cossos i forces de seguretat en un centre sanitari.
    • Els cossos i forces de seguretat només poden accedir a dades de tipus clínic-assistencial quan actuïn com a policia judicial i estiguin en disposició de la pertinent resolució judicial.

    Pel que fa a aquests darrers dies, el Departament de Salut ha afirmat tenir constància oficial d’un sol cas en què la policia ha accedit a un servei d’Urgències. Va ser el passat 15 d’octubre a l’Hospital de Santa Tecla de Tarragona, en el context d’una càrrega policial. Expliquen a més que aquest va ser un motiu pel qual el gerent de la regió sanitària del Camp de Tarragona ja ha fet arribar una carta a la subdelegació del Govern de l’Estat a Tarragona, demanant explicacions i expressant el seu malestar. D’altra banda, Salut no té constància que s’hagi produït cap detenció de persones mentre estaven sent ateses en un dispositiu de la xarxa d’hospitals públics o just després.

    Les atencions dia a dia: traumatismes cranioencefàlics i lesions oculars entre els més greus

    El SEM ha facilitat en un comunicat un Resum de les atencions sanitàries arrel de les concentracions en protesta per la sentència del procés. Us les traslladem dia a dia de la mateixa manera que ho han fet des del servei:

    Dilluns, 14 d’octubre 2019

    Al llarg del dia, el SEM va realitzar un total de 131 assistències sanitàries (26 Mossos d’Esquadra i 11 Policia Nacional, tots ells alta in situ).

    D’aquestes,

    115 a la Terminal 1 de l’aeroport d’El Prat (91 altes in situ i 24 trasllats a centres sanitaris, un d’ells lesionat ocular traslladat a l’hospital de Bellvitge)
    8 a Barcelona (7 altes in situ i 1 trasllat sanitari)
    4 a Maçanet de la Selva (altes in situ)
    3 a Lleida (1 alta in situ i 2 trasllats sanitaris)
    1 a Reus (alta in situ).

    Dimarts, 15 d’octubre 2019

    Al llarg del dia, el SEM va atendre 125 persones (52 Mossos i 13 Policia Nacional). D’aquestes,

    14 assistències a Gurb (13 altes in situ i 1 trasllat)
    7 assistències a Girona (5 altes in situ i 2 trasllats)
    74 assistències a Barcelona ciutat (66 altes in situ, 8 trasllats)
    11 assistències a Tarragona (6 altes in situ i 5 trasllats)
    2 assistències a Sabadell (1 alta in situ i 1 trasllat)
    15 assistències a Lleida (14 altes in situ i 1 trasllat)
    2 assistències a Mollet (2 altes in situ)

    Cap d’elles revesteix gravetat

    Dimecres, 16 d’octubre 2019

    Al llarg del dia, el SEM va atendre 96 persones (20 Mossos i 10 Policia Nacional) . D’aquestes,

    1 assistència a Sils (trasllat greu)
    9 assistències a Girona (8 altes in situ i 1 trasllat)
    57 assistències a Barcelona ciutat (41 altes in situ i 16 trasllats)
    1 assistència a Sallent (trasllat)
    14 assistències a Manresa (12 altes in situ I 2 trasllats)
    12 assistències a Lleida (8 altes in situ i 4 trasllats)
    2 assistències a Tarragona (2 trasllats, un d’ells per traumatisme cranioencefàlic en estat menys greu a Joan XXIII)

    A banda, els Bombers de Barcelona van atendre una contusió facial que van traslladar a l’Hospital de Sant Pau.

    Dijous, 17 d’octubre 2019

    Al llarg del dia, el SEM va atendre 42 persones (5 Mossos i 1 Policia Nacional). D’aquestes,

    36 assistències a Barcelona – Eixample (16 altes in situ i 20 trasllats)
    5 assistències a Girona (3 altes in situ i 2 trasllat)
    1 assistència a Tarragona (1 trasllat)

    Divendres, 18 d’octubre 2019

    Al llarg del dia, el SEM va atendre 182 persones (8 Mossos i 72 Policia Nacional). D’aquestes,

    1 assistència a Molins de Rei (1 trasllat)
    1 assistència a Montcada i Reixac (1 trasllat)
    1 assistència a Alella (1 trasllat)
    1 assistència a Terrassa (1 trasllat)
    1 assistència a Barcelona C-58 (1 trasllat)
    6 assistències a Lleida (3 altes in situ, 3 trasllats)
    12 assistències a Girona (9 altes in situ, 3 trasllats)
    7 assistències a Tarragona (5 altes in situ, 2 trasllat)
    152 assistències a Barcelona (102 altes in situ, 50 trasllats)

    Dissabte, 19 d’octubre 2019

    Al llarg del dia, el SEM va atendre 14 persones (4 Mossos i 3 Policia Nacional). D’aquestes,

    11 assistències a Barcelona (9 altes in situ i 2 trasllats)
    3 assistències a Girona (3 altes in situ)

    Diumenge, 20 d’octubre 2019

    Al llarg del dia, el SEM va atendre 3 persones (1 Mosso). D’aquestes,

    1 a Argentona (C-60), alta hospitalària.
    2 a Gurb C-25, (2 trasllats)

  • Neix el primer Grup de Cures Infermeres a persones LGTBIQ+ per iniciativa del Departament d’Infermeria de la UAB i el COIB

    Les infermeres, com a expertes en educació i promoció de la salut, tenim un paper privilegiat en l’atenció a les persones LGTBIQ+, facilitant cures especialitzades i individualitzades, i actuant com actors socials en contra de la discriminació i les desigualtats. Malauradament, la formació i recerca específica en aquests temes encara és millorable, igual que és millorable la visibilització de les infermeres per a aquestes persones i organismes representants.

    Les persones gais, lesbianes, transgènere, bisexuals, intersexuals, queer i d’altres (LGTBIQ+) tenen, en termes general, unes necessitats de salut iguals que la resta de la població. Tanmateix, les experiències discriminatòries i l’estigma social que pateixen aquestes persones condicionen en moltes ocasions el seu estat de salut, així com l’accés al propi sistema sanitari. A més, en algunes ocasions (com es el cas de les persones trans) precisen d’intervencions biomèdiques i seguiment clínic específic per tal d’aconseguir el seu complet benestar físic, psíquic i social.

    Els objectius d’aquest grup seran apropar les infermeres i la corporació a la comunitat LGTBIQ+ com a entitat de referència en matèria de promoció i prevenció, dissenyar estratègies educatives conjuntes en matèria de salut i diversitat sexual, establir línies de recerca per a la millora específica de la salut de les persones LGTBIQ+ i les seves famílies, dissenyar intervencions específiques i interdisciplinàries per tal de reduir la LGTBIQ+ fòbia i organitzar conjuntament jornades de treball per compartir i difondre els avenços de les intervencions infermeres en aquest col·lectiu.

    El Grup de Cures Infermeres a persones LGTBIQ+ estarà coordinat per Juan M. Leyva, infermer docent i investigadors a la Universitat Autònoma de Barcelona amb àmplia experiència en temes de discriminació, diversitat i salut sexual.