Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • Ni ximples, ni bojos ni salvatges: són menors amb trastorn del dèficit d’atenció

    El vídeo de Xabier Alconero va fer plorar a Eva. No perquè fos trist o melodramàtic, sinó per tot el contrari. Va veure al seu fill Pedro (nom fictici) reflectit en ell i es va sentir commoguda, com molts altres espectadors d’aquests deu minuts de testimoniatge, per la mirada directa i tranquil·la, la veu serena, la raó sense fúria, aclaparadora i evident, de Xabier Alconero. Eva va mirar el vídeo i va pensar que la infància arruïnada de Xabier podria haver estat la del seu fill d’11 anys, si no l’haguessin enxampat a temps.

    Alconero és una persona inquieta. És curiós com la connotació d’aquesta paraula és negativa quan s’aplica als menors però inequívocament positiva per a parlar de la vida professional. Quan tenia 22 anys, va crear una empresa de festes universitàries anomenada Disaster Party que li va fer guanyar diners i fama. Un diari de tirada nacional li va fer un reportatge fotogràfic subjectant una copa de cava i abandonant l’entrevista a tot córrer per a acudir al següent compromís de la seva agenda. Alconero és un artista, un creatiu; fa gravats en el seu propi taller i és realitzador audiovisual. El seu primer curt, El redil de los cobardes, ha estat premiat, però no haurà estat tan vist com el vídeo que li va agradar a Eva, titulat Experiencia de una persona con TDAH.

    TDAH són les sigles per a Trastorn del Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat, però potser no feia falta explicar-lo perquè, com diu la mare de Pedro i coincideixen els experts, «el TDAH està de moda». En el seu vídeo, Xabier explica com va ser la seva infància i adolescència amb un TDAH sense diagnosticar, la d’un xaval incomprès i estomacat pel sistema educatiu. «Hi ha nens —diu a càmera— que per les seves qualitats podrien ser filòsofs o inventors o artistes i acaben sent drogoaddictes o delinqüents, podrien ser feliços i acaben sent infeliços, destruint i destruint-se en lloc d’aportar, quan podrien aportar moltíssim, per culpa d’un sistema incapaç de canalitzar i d’estimular adequadament. Jo vaig sortir d’aquí perquè tinc bon fons i sóc un lluitador, em vaig veure tan a baix quan vaig sortir de l’ingrés psiquiàtric que vaig decidir que no anaven a poder amb mi i que allò anava a canviar».

    Que els nens i les nenes diferents no encaixen en el sistema educatiu públic ho sap Eva també, qui ha decidit anar-se a viure a un poble amb la seva parella i els seus dos fills per a evitar que Pedro sigui incomprès i estomacat en algun institut massificat de Madrid. Durant l’etapa de Primària, Eva sabia que Pedro era diferent però no sabia per què. Encara avui no pot estar segura, però s’agafa a l’últim diagnòstic, el qual ha anat canviant amb els anys. Pedro té autisme amb sobredotació intel·lectual i TDAH. Probablement.

    La història de les anades i vingudes amb psicòlegs i psiquiatres, públics i privats, i orientadors del centre escolar, amb els seus diferents diagnòstics, és rocambolesca. Durant aquests anys, Pedro estava en el centre d’aquest huracà, movent-se inquiet, a vegades violent, desentenent-se del que no li interessava, sent «disruptiu», com ho denominaven en el col·legi; però també aprenent veloçment, investigant a fons per iniciativa pròpia les matèries que sí que captaven el seu interès, aplicant una lògica aclaparadora, amb intel·ligència. Eva va necessitar bolcar en algun lloc la seva frustració amb la rígida estructura educativa i va escriure, l’any passat, una obra de teatre. Es titula Tonto, loco, salvaje.

    En el llibret, un nen ha trencat una vidriera del col·legi amb el cap i s’ha tancat en una sala. La mare acudeix al centre i s’enfronta, una vegada més, als retrets dels professors, que li pregunten per què no porten al nen a un especialista. «Els hem vist. A varis», contesta ella. «Vam veure a un psicòleg privat que li va diagnosticar altes capacitats. Per a entrar en el programa d’enriquiment havíem de visitar a l’orientadora del centre, però ella va negar el diagnòstic al·legant que Pedro porta diversos anys suspenent assignatures. Va proposar en el seu lloc un Trastorn de Dèficit d’Atenció i el va derivar a un psiquiatre. Aquest últim va negar els dos diagnòstics anteriors i va proposar una síndrome de Tourette. Vam veure a un segon psiquiatre que parla de sobredotació i d’un trastorn de l’espectre autista».

    Les pautes que la primera psicòloga va donar als pares per a ajudar a Pedro, sota el diagnòstic d’altes capacitats, han estat les més útils fins ara. «Però per a poder legalitzar, entre cometes, aquestes pautes en el col·legi, la psicòloga privada em va aconsellar que anés al departament d’Orientació». Quan aquest departament va decidir actuar, no per petició dels pares sinó perquè la tutora de Pedro va alertar que ell estava «molt disruptiu», els orientadors li van fer noves proves, puntuant en el test d’intel·ligència bastant per sota del que l’havia fet en els previs. «Em van dir que era llest però que no tenia altes capacitats. Quan els vaig preguntar com era possible la diferència de resultats, em van contestar que com jo havia pagat a la psicòloga privada, ella m’havia dit el que jo volia sentir. Ens va dir que potser era un problema de TDAH, i aquesta va ser la primera vegada que jo vaig sentir aquesta possibilitat. A més, ens va deixar caure que l’ansietat del nen podia venir de nosaltres».

    Per tant, a pesar que la seva psicòloga havia recomanat unes pautes per a altes capacitats, que a més havien provocat en Pedro una millora «com del dia a la nit», en el col·legi se li va pautar unes recomanacions per a un trastorn d’hiperactivitat. Funcionen les pautes de TDAH per a les altes capacitats? «No del tot. Quan té ansietat, la seva atenció es ressent, però no sempre té ansietat i hi ha períodes en els quals sí que atén».

    «El metge va necessitar una hora per a explicar-nos-ho»

    El departament d’Orientació va recomanar a Eva que acudís a un psicòleg infantil de la Seguretat Social. Ho va fer. Es tractava del metge que substituïa al que els corresponia. Aquest va dir que Pedro ja havia passat per tres proves de valoració d’altes capacitats i que no podia passar-li cap més. També li va dir que no podia valorar si tenia TDAH i que això havia de fer-ho el departament d’Orientació del col·legi, que és qui havia apuntat cap a aquest diagnòstic. Eva va tornar a casa amb les mans buides.

    A la següent visita, ja estava el metge titular. Van haver d’explicar-ho tot de nou. «Aquesta visita va ser dantesca i vam decidir no tornar més», recorda Eva. «Davant de Pedro ens va dir alegrement que potser tenia la Síndrome de Tourette, perquè podria tenir un TOC (trastorn obsessiu compulsiu) amb tics (moviments involuntaris)». Per a rematar, els va recomanar que s’apuntessin a uns cursos sobre TDAH que ell mateix donava en el centre, «sense saber si realment ho tenia, però argumentant que ens podria venir bé».

    L’última diagnosi va arribar de la Unitat de Diagnòstic Complex de Trastorns de l’Espectre Autista de l’hospital Gregorio Marañón de Madrid. «Aquí ens van donar el diagnòstic que considerem més ferm i raonable: autisme amb sobredotació intel·lectual i TDAH. El metge va necessitar una hora per a explicar-nos-ho», diu Eva. «Totes les proves d’autisme havien donat negatiu però, segons ens va dir, tot el que té Pedro no tindria explicació sinó fora per l’autisme».

    En realitat, a Eva no li importa tant el nom que se li doni al que li passa a Pedro com que les pautes funcionin. «L’etiqueta concreta no és important per a la família. Però en l’àmbit educatiu, per a un TDAH les pautes poden ser molt vàcues, però per a l’autisme la cosa és més seriosa». La mare va portar aquest últim paper a l’orientadora del centre escolar, la qual va dir que aquest diagnòstic «no li encaixava» però que l’elevaria perquè s’activés el protocol de necessitats educatives especials. «Això va ser el març de 2018 i ens van dir que ja ens dirien alguna cosa. Però mai ens van dir res». Pedro va acabar el curs i, amb ell, el cicle de Primària, abandonant el col·legi el mes de juny passat.

    Els diagnòstics erronis

    Segons l’estudi de Catalá-López de l’any 2012, hi ha un 6,8% de menors afectats per TDAH a Espanya. El doctor José Ángel Alda, psiquiatre infantil i juvenil, i coordinador de la Unitat TDAH de l’hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, combinant dades d’altres estudis i de la seva pròpia experiència, calcula que la xifra és menor, estimant-la entre un 3% i un 5%.

    D’igual manera, Alda també tira a la baixa l’aproximació de Fernando Muelas, cap de Neuropediatria de l’Hospital de la Fe de València, que en unes jornades professionals va estimar que li arribaven un 25% de diagnòstics erronis des d’atenció primària i pediatria. «Nosaltres no tenim una estimació calculada però jo diria que no és tan alt», assegura José Alda. «Hi ha pacients que vénen per TDAH i després resulten ser altres coses, així com els cal no se’ls ha diagnosticat correctament el TDAH o que s’ha fet molt tard», com li va succeir a Xabier Alconero.

    Als Estats Units, on s’han realitzat recentment bastants estudis sobre els falsos positius, s’apunta a un 34% de diagnòstics de TDAH que posteriorment són desmentits. Alguns experts apunten al fet que el canvi a criteris més laxos per a diagnosticar aquest trastorn en el DSM-5 (el Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals de l’Associació Estatunidenca de Psiquiatria) ha propiciat un augment dels casos comptabilitzats.

    El doctor Alda analitza que per la seva consulta passen «els dos extrems»: «Hi ha qui busca un diagnòstic de TDAH perquè és xulo o perquè li posaran reforç en el col·legi i, en altres casos, veiem a xavals de 16 o 17 anys amb fracàs escolar que passen desapercebuts, pensant que és que no donaven per a més, quan en realitat tenen TDAH».

    «Succeeix que està de moda el TDAH i això afecta no tant als metges d’atenció primària sinó a la pròpia societat», explica el psiquiatre. «Hi ha pares que diuen que el seu fill té TDAH i que vol tal medicació, generalment Concerta, perquè coneixen a algú que li ho han donat i els ha anat bé. També hem vist que ve molta gent de 2n de Batxillerat que busca ser diagnosticat amb TDAH per a aconseguir la prima de Selectivitat, o estudiants que la carrera els sobrepassa i volen una medicació per a usar-la com a dopant per a millorar el seu rendiment, o perquè els seus pares els han pressionat molt per a obtenir millors notes. També he tingut algun pacient, sobretot noies adolescents, que aparenten tenir símptomes de TDAH perquè el que volen és obtenir la medicació com a aprimadora, a causa d’aquest efecte secundari de la pèrdua de l’apetit».

    La clau: trobar un biomarcador

    Ara per ara, el diagnòstic d’aquest trastorn és purament clínic. És a dir, depèn de l’experiència del clínic que fa l’entrevista i que ho sàpiga distingir. «Pot ser que vingui un nen amb problemes de concentració i que se li diagnostiqui TDAH però en realitat té una depressió, perquè els símptomes poden ser iguals. O pot ser que siguin trastorns combinats, TDAH amb ansietat, TDAH amb depressió, TDAH amb trastorn bipolar…», diu. «Molts pares demanen segones i terceres opinions. El primer els pot dir que no, el segon que sí i el tercer que no ho sap, mai estan segurs al cent per cent. Jo els dic que probablement no seré l’últim especialista que vegin».

    «La clau està a trobar una prova objectiva per a diagnosticar, com si fos diabetis o tensió arterial», explica Alda. «Un biomarcador que et digui clarament que es tracta de TDAH és el pas següent de l’evolució». Actualment, José Alda i el seu equip d’investigadors estan realitzant un estudi sobre la relació entre la flora intestinal i el TDAH. «Referent a la relació entre els bacteris bons de l’intestí i la salut mental s’ha publicat molt en els últims tres o quatre anys, té un futur prometedor».

    Un altre tipus de test que intenta fugir de la subjectivitat és un aparell denominat BrainGaze que detecta el moviment ocular i que utilitzen, com una prova afegida, a l’hospital Sant Joan de Déu. «Ens falten proves més objectives per al diagnòstic de TDAH», admet el doctor Alda.

    Un nen o nena diagnosticat erròniament com TDAH suposa «una mala feina», segons José Ángel Alda, que admet que sofrirà els efectes secundaris de la medicació, que són principalment la falta d’apetit, i no veurà cap millora. Però més preocupant és per a aquest metge «no ser diagnosticat i estar patint durant anys i anys sense saber què». «Ens sol arribar el cas d’un xaval de 20 anys, un repetidor habitual, els seus pares pensaven que era ximple o que no servia per a res o no donava més de si. Quan li dius que és TDAH se li obre el cel. Això és el que veig molt: xavals que arriben tard al diagnòstic».

    El TDAH, encertat o no, és, per a mares com Eva, «una etiqueta que t’ajuda a no ser jutjat», diu. «El primer judici que reps dels altres és quin mal pare o mare ets, alguna cosa que a mi m’han dit en el col·legi i en altres circumstàncies. ‘El problema del teu fill és que és un malcriat’, em deien alguns professors. I m’exposaven a això més a mi que al seu pare», recorda Eva. «Quan dius TDAH deixen de jutjar-te com a pares, encara que sigui per pena i deixen de donar-te consells sobre el que deus o no fer amb el teu fill, encara que ho facin de bona fe. Quan li vam posar nom, et treus del cap que ho estàs fent malament com a mare o com a pare, si ja és complicat amb un nen normal imagina’t amb un diferent. Per a mi va ser un abans i un després saber que el que li passava no m’ho estava inventant, que el que funciona per a la resta de nens no funciona amb el teu».

    Eva va escriure una obra de teatre perquè necessitava que totes aquestes coses es diguessin en veu alta, es verbalitzessin, i no es quedessin en la lectura silenciosa que fa una persona en la intimitat. En el text, el personatge del director del col·legi li diu a la mare: «Hi ha estudiants als quals miro… i no veig res. Però miro a Damián i veig un xaval especial, amb la força d’un volcà en plena erupció, i clar, amb aquesta energia, qui no es crema?». Aquí, el personatge s’emociona. Com quan Eva va ser a la consulta de la psicòloga i li va dir «tenim un problema» però la doctora li va contestar «no tens un problema, tens un tresor». «És un do que es té —diu Eva— que cal aprendre a dominar».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • El rebost farmacèutic del món està a la Xina i l’Índia i és un maldecap per a les autoritats sanitàries occidentals

    El rècord històric de retirades de medicaments a Espanya va tenir lloc el 2018. La raó? Més d’un centenar de fàrmacs contra la hipertensió amb el principi actiu valsartan estaven contaminats amb una substància potencialment cancerígena. Aquests mateixos medicaments també van ser retirats en la resta d’Europa i els Estats Units creant així una de les majors alertes farmacèutiques globals de la història recent. Mesos més tard d’aquest incident amb el valsartan, es va descobrir que altres medicaments amb els principis actius irbesartan i losartan també contenien impureses possiblement cancerígenes.

    A pesar que aquests medicaments provenien de més de 20 laboratoris farmacèutics diferents, tenien en comú un punt clau: els principis actius havien estat fabricats per diverses farmacèutiques xineses i índies. Segons informava l’Agència Europea de Medicaments (EMA), el valsartan venut al llarg del món podria haver estat contaminat per aquestes impureses des de l’any 2012. El que significa que multitud de pacients podrien haver estat exposats a elles durant sis anys. L’EMA estima que «podria aparèixer un nou cas de càncer per cada 5.000 pacients» que haguessin pres altes dosis d’aquests medicaments.

    En l’actualitat, la Xina i l’Índia són el rebost farmacèutic del món a causa dels seus baixos costos i elevada capacitat de producció. Al voltant del 80% dels principis actius de fàrmacs usats a Europa i els Estats Units es produeixen en aquests països. En teoria, aquests productes creats a Àsia han de seguir una sèrie de controls i garanties per a poder importar-se als Estats Units i Europa. Un requisit imprescindible és l’avaluació i aprovació prèvia per la Direcció Europea de Qualitat del Medicament i l’Assistència sanitària. També s’exigeix un certificat realitzat per l’autoritat sanitària del país d’origen demostrant que l’empresa compleix les normes de correcta fabricació de medicaments dels països on es desitja importar. A més, es realitzen auditories i visites d’inspectors occidentals a les farmacèutiques asiàtiques.

    La realitat, no obstant això, és que, malgrat els controls anteriors, els fàrmacs produïts a la Xina i l’Índia són un recurrent maldecap per a les autoritats sanitàries dels Estats Units i Europa. Per exemple, el 2017, l’EMA va anunciar que recomanava la suspensió de l’aprovació i aplicació de més de 300 medicaments genèrics perquè els seus estudis de bioequivalència «no eren fiables i no podien acceptar-se com a base per a una autorització de venda a la UE». Aquests estudis s’havien realitzat per una organització de recerca per contracte (CRO) índia anomenada Micro Therapeutic Research Labs, que havia incorregut en pràctiques tals com distorsió de les dades en els estudis i deficiències en la documentació i en el maneig de les dades. El 2018, l’EMA va bloquejar l’exportació de l’antibiòtic amoxicil·lina a Europa per una companyia xinesa per deficiències crítiques i importants en els seus controls de qualitat.

    D’altra banda, en els últims anys, l’Administració d’Aliments i Medicaments dels Estats Units (FDA) ha incrementat considerablement el nombre de cartes d’advertiment (warning letters) que ha enviat a plantes de producció de principis actius a l’Índia i la Xina. L’efecte d’aquestes cartes és el bloqueig en l’aprovació comercial dels seus productes al país estatunidenc. Si el 2012 només havia enviat dos, el 2017 el seu número es va elevar a 39 a causa de vulneracions de les Bones Pràctiques de Manufactura (GMP). Moltes de les vulneracions són comunes entre la Xina i l’Índia i afecten sovint la integritat de les dades. De fet, la principal preocupació de les autoritats sanitàries europees i nord-americanes sobre la producció de fàrmacs en tots dos països asiàtics és la suposada veracitat de la informació que aporten per a demostrar la seva seguretat i eficàcia.

    En aquest sentit, la farmacèutica Zhejiang Huahai, una de les responsables de l’escàndol dels fàrmacs contra la hipertensió amb substàncies potencialment cancerígenes, va ometre deliberadament informació a les autoritats sanitàries. Segons declara un inspector de la FDA, van ocultar dels informes oficials resultats de test de qualitat que mostraven substàncies sense nom que no complien els estàndards dels Estats Units i en el seu lloc van registrar que sí que els complien. D’altra banda, la farmacèutica índia responsable de la presència d’aquestes substàncies potencialment cancerígenes en els seus productes, Hetero Labs, va destruir documents abans de l’arribada planificada dels inspectors de la FDA el 2016 i no van registrar quina informació havia estat destruïda. El 2017, la FDA va enviar una carta d’advertiment a aquesta farmacèutica perquè a la fàbrica no s’inspeccionaven les discrepàncies entre els lots i havien comès infraccions en la rentada i desinfecció del seu equipament.

    Al voltant del 35% dels medicaments falsos que circulen al llarg del món procedeixen de l’Índia. Segons un informe de l’OMS publicat el 2017, un 10% dels medicaments venuts en països de rendes baixes o mitjanes, inclosa l’Índia, són falsos o no compleixen els estàndards (per exemple, perquè el principi actiu es troba en menor quantitat). Encara que les exigències, controls i inspeccions de les autoritats sanitàries occidentals intenten aconseguir que els fàrmacs importats als Estats Units i Europa tinguin totes les garanties de qualitat, la cultura de «transgredir les normes» a l’Índia suposa tot un desafiament.

    Possiblement l’escena més dantesca a la qual es van enfrontar els inspectors de la FDA van ser les instal·lacions de la farmacèutica Wockhardt, localitzada a Bombai. Durant una inspecció el 2013 es van trobar que la fàbrica bàsicament consistia en un embull d’edificis ruïnosos amb finestres trencades connectats mitjançant canonades
    escrostonades i coberts per una teulada oxidada. També van trobar taques d’orina en desguassos oberts, uniformes bruts i fongs creixent en la zona d’emmagatzematge de la matèria primera. És només una gota cridanera entre l’oceà de centenars d’informes d’inspectors que han detectat irregularitats en fàbriques de fàrmacs a l’Índia i la Xina i desenes de proves de manipulació i ocultació de dades.

    La globalització dels mercats ha suposat el desplaçament de la producció a països asiàtics on els seus baixos costos permeten la generació de majors beneficis. La indústria farmacèutica ha estat una altra més en aquesta tendència. No obstant això, a una major rendibilitat també se li uneix un major risc que no es compleixin amb les mínimes garanties sanitàries que sí que s’exigeixen en països occidentals.

    Encara que les autoritats sanitàries dels Estats Units i Europa vigilin perquè es compleixin les normes, les recents alertes demostren que poden mitigar el problema, però no solucionar-lo. De fet, és impossible solucionar-ho quan la mateixa EMA reconeix que realitza entre 20 i 40 inspeccions cada any a farmacèutiques xineses que produeixen principis actius i en el 10% dels casos troben incompliments. El problema? Que existeixen centenars de farmacèutiques xineses que exporten principis actius a Europa. Desafortunadament, el barat pot acabar sortint car, especialment quan el preu a pagar és la salut dels pacients.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • «A la classe política li falta responsabilitat per intentar entendre quins són els reptes del sistema sanitari»

    El Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (CoMB) va nèixer fa 125 anys. Aquest aniversari arriba en un context on tots els professionals sanitaris estan alçats en demandes comunes: la millora de les seves condicions laborals, gaudir de més temps per la recerca i pel tracte amb el pacient, poder conciliar les jornades laborals amb la vida personal… més recursos en definitiva.

    Paral·lelament al període d’activitat pública del col·lectiu, tant els metges com altres professions del món sanitari protagonitzen sovint algun dels debats més interessants de l’agenda política. L’eutanàsia o el dret a morir sense patiment serien algun dels exemples. La majoria dels canvis que s’exigeixen requereix d’intervenció política. Està la classe política preparada per assumir aquest encàrrec?

    El doctor Jaume Padrós, president del CoMB, considera que tant als dirigents catalans com estatals però també a la resta de partits amb representació els hi falta responsabilitat i coneixement del sistema sanitari. Entre d’altres, demana que s’aprovin els pressupostos, recursos, autonomia per als professionals i que es treballi en una sola direcció per tal de canviar models organitzatius obsolets.

    El doctor Padrós, especialista en medicina de família, geriatria i medicina del treball, compleix 5 anys al capdavant del CoMB. El president d’aquest organisme aprofita per fer anàlisis polítics en aquesta entrevista gràcies als coneixements que va adquirir d’aquest món sent diputat del Parlament de Catalunya entre el 1989 i el 1995 per Convergència Democràtica de Catalunya. A més, anys abans també havia estat un dels fundadors de la Joventut Nacionalista de Catalunya i un dels refundadors del sindicat d’estudiants universitari Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC).

    El Col·legi Oficial de Metges de Barcelona ha fet 125 anys. Què suposa estar al capdavant d’una organització d’aquesta magnitud?

    Presidir la primera corporació professional de l’estat de totes les professions és una terrible responsabilitat però és un honor i una satisfacció. Sobretot per tota la quantitat de projectes que es realitzen i altres que ja es realitzaven d’abans. A vegades la tendència dels que ja exercien responsabilitats és oblidar-se que ets hereu també d’allò bo i d’allò dolent. Ets hereu d’iniciatives que veus els resultats però que van ser iniciades molt temps enrere. L’estabilitat és el què les permet.

    I sí, celebrem 125 anys perquè tenim una institució molt forta, molt sòlida. Som molt participatius. Hem estat presents en moments transcendents de la història del nostre país. És la primera institució de tot l’estat que fa ruptura democràtica en la transició. És la que formula propostes per tenir un model de sanitat a Catalunya i Espanya també en el moment de la constitució dels primers governs democràtics. La prova està en l’informe anual del 2018 on es veuen totes les activitats.

    Això entra en contradicció amb el moment que estem vivint. Per una banda ens posicionem en temes que preocupen a la societat i als professionals sanitaris: tractaments de final de vida, eutanàsia, males informacions a les xarxes… tot amb criteris professionals de referència. Per l’altra, això xoca amb una situació de gran incertesa: crisi econòmica i crisi política que, més enllà dels elements de política general, en el cas de la sanitat els professionals tenen unes condicions que no són les ideals.

    Just fa un any es va convocar una vaga històrica justament per tractar això. Com estem ara i per què s’ha arribat a aquest punt?

    Malgrat ho hem denunciat i vam argumentar els motius de la vaga de l’any passat, hem tingut molt poca resposta per part de la classe política en general. Hi ha uns que estan al Govern i tenen una responsabilitat, sí, però la manca de comprensió de quina és la realitat del sistema sanitari i quins són els grans reptes és de tots en general.

    Jo vaig celebrar fa un any que el Departament de Salut entomés per primera vegada, que no ho ha fet mai ni el Ministeri de Sanitat, quina és la realitat i necessitat dels professionals sanitaris que necessitaria la nostra societat. Sovint fem la carta als reis sense que després hi hagi les dotacions econòmiques que permetin que aquests professionals a part d’estar ben nodrits econòmicament, tinguin les condicions materials adequades.

    Des de fa ja quasi bé 5 anys se’ns està jubilant un terç de la població activa. Hi ha un canvi demogràfic molt important en la professió que no és transitori, que ha vingut per quedar-se. Un d’ells és la feminització

    Parles de la cimera del diàleg professional que va celebrar la seva primera trobada just fa un any. Durant la cimera, un altre dels motius que s’argumentaven era que molts metges marxaven a treballar fora de Catalunya

    Això no és veritat. El que passa és que no hi ha xifres. No podem saber què fa la gent en sortir de la carrera. Un cop has fet el MIR, per exercir has d’estar col·legiat i nosaltres tenim aquestes xifres i sabem quin és el moviment migratori. La majoria de moviment emigratori són de metges extracomunitaris que havien vingut i marxen de nou o bé és gent que va per projectes molt concrets i des del punt de vist quantitatiu no és molt nombrós.

    Per exemple, de gener a juliol de 2019, a la demarcació de Barcelona, han marxat 134 metges, que són els col·legiats que s’han donat de baixa del CoMB. D’aquests, 34 eren nascuts a Catalunya, 17 a l’estat espanyol i 83 eren nascuts a l’estranger. Si bé aquestes xifres només són les que fan referència a Barcelona, s’ha de tenir en compte que el col·lectiu en aquesta demarcació representa el 82% de la professió de Catalunya.

    Però si la situació es manté potser comencen a marxar més. Tens professionals molt ben preparats amb un nivell de solvència molt gran però si la sortida és guanyar 1300 o 1400 euros al mes per una jornada completa és evident que s’aniran. Mantenir aquests sous i aquestes condicions de manera indefinida crea un malestar molt gran i això on pivota més és en els metges més joves i en les dones. Tot i no haver diferències ideològiques en el tema de la conciliació entre homes i dones, a la pràctica qui concilia es la dona. Els models d’organització condueixen a la dona a fer això. A més, les dones valoren molt aquesta part de conciliació i no estan disposades a haver d’abandonar una part de la seva vida però això va en detriment del seu desenvolupament professional. Com aleshores no poden fer jornada completa acaben sent abocades a fer un tipus de feina que les porta a ser precàries. Això encara castiga més a les dones joves. I clar, les dones joves són el 70% de les professionals que estan sortint.

    Quants nous professionals faran falta? Com hem de tenir-ho en compte en l’organització?

    No sabem quanta gent caldrà. El què és segur és que els models d’organització han de ser més flexibles, menys rígids i han de potenciar l’autonomia dels equips a l’hora d’organitzar-se. Quan tens equips on la majoria d’integrants són dones metgesses joves i per tant en l’edat de fer família i en edat de conciliar, necessites models d’organització diferents i aquí és on hi ha un cert anquilosament.

    Esperar a veure quin serà el mapa de necessitats del sistema i no fer els canvis que s’han de fer en els models d’organització ens portarà al mateix lloc. Sobretot perquè les necessitats dels professionals és canviant.

    Fabricar un metge o metgessa son 6 anys de carrera més 4 o 5 d’especialització. Tot el que fem ara és pensant en el que hi haurà. Ara l’entrada més gran d’altes col·legials són estrangers extracomunitaris que no han passat pel sistema de pregrau ni de postgrau nostra. Per tant es planteja una altra contradicció: les facultats estan fabricant el nombre de graduats que necessitem? Ho podem intuir però no tenim dades que ho quantifiquin.

    Com a mínim hi ha més demanda a l’examen MIR que oferta de places que hi ha. Per tant, molts graduats no poden seguir amb la seva formació.

    Aquest és un dels problemes que tenim. Una de les preguntes que s’hauria de fer una societat democràtica és quina sanitat volem. Una d’excel·lència, universal, gratuïta amb totes les prestacions? Calen més recursos. El primer tema que plantejava el document de negociació de govern entre el PSOE i Unidas Podemos era una obvietat perquè posar més recursos és el primer problema que tenim. Ara, també és una obvietat canviar el model d’organització a un més flexible, potenciant l’àmbit comunitari i de primària i no tant l’hospital com a element de referència. I això no ho posen. I al final, per exemple, l’Atenció Primària no necessita tants recursos, que també, sinó capacitat de decisió sobre els pacients i autonomia. Tot per donar resposta a la sociodemografia de la població que estem atenent. Una població més envellida amb malalties cròniques i pacients més apoderats.

    Un altre tema són les discussions bizantines inútils sobre la titularitat de qui presta els serveis. Això té a veure amb la col·laboració públic-privat. Tant el PSOE com Unidas Podemos en el segon punt explicitaven desconeixement del sistema sanitari nostre. Els països més avançats d’Europa amb sistemes universals públics com el nostre, que posen molts més diners del PIB i tenen més recursos en tots els sentits que els nostres, estan molt preocupats per l’estabilitat del sistema. El debat col·laboració públic privat el tenen superat. Jo demano que els responsables de salut de Catalunya, de l’estat, intentem empeltar-se una altra vegada amb els països líders. Nosaltres havíem estat allà amb ells en debats sobre la sostenibilitat dels sistemes sanitaris públics universals. Crec que hem de tornar.

    Com?

    Ens hem entretingut massa temps amb coses que no calia. Hem de consolidar la cultura que per opinar o decidir després hem d’avaluar. No hi ha cap sistema que tingui més eines d’avaluació que el sanitari. Hi ha taules de diàleg al Parlament i al Congrés dels Diputados però la gent no acostuma a defensar els seus arguments amb dades. Hem d’aconseguir desideologitzar la sanitat perquè és dels àmbits on hi ha més transversalitat. Hi ha matisos, evidentment, però respecte la defensa que ha de ser un sistema de qualitat, públic, universal, hi ha bastanta transversalitat.

    Posem-nos d’acord perquè mani qui mani es sàpiga on s’ha de posar l’accés els propers anys. Ha d’haver una certa tranquil·litat en els projectes perquè es vegin els resultats. Això serà més fàcil si la política sanitària tingui una direcció que ja estigui marcada per si canvia el govern.

    Hem d’aconseguir que els resultats en salut tinguin la màxima equitat. No tothom pot fer de tot al país. Aquesta història d’anar reproduint el que es fa a Barcelona a tot arreu és impossible. Es critica el centralisme de Barcelona però és que a l’Àrea Metropolitana de Barcelona hi viu el 80% de la població. El terciarisme és impossible que sigui present a tot Catalunya. Per exemple el debat sobre l’activitat de l’oncologia pediàtrica al Taulí? Aquest debat no és polític. La societat Europea Mundial d’Oncologia diuen les ràtios mínimes. Si no s’arriba… però això no vol dir que es tanqui. En aquest cas s’ajunten el servei d’oncologia i el pediàtric. I a banda, Sabadell de Barcelona està a 20minuts, dimensionem què vol dir centralisme…

    Aquest tipus de debats ens ocupen molt de temps i són els que ens aturen en poder avançar en altres grans debats: com aconseguir que l’atenció oncològica pediàtrica sigui de primera a Catalunya i com un ciutadà que viu a Llavorsí i un que viu a l’Eixample tinguin les mateixes oportunitats.

    Un altre repte es com aconseguim retenir talent al sistema públic. Les condicions laborals tenen a veure amb això.

    Però també cal saber que al sistema privat sanitari, que bàsicament és el de les mútues, també té dins seu la precarietat. Hi ha 6000 metges treballat en aquest sector a la demarcació de Barcelona. Les guerres de pòlisses han portat a l’empobriment de l’oferta de qualitat pels ciutadans. Els ciutadans no són conscients que amb aquesta oferta de 10 o 12 euros al mes no es pot competir i que així tampoc es pot donar qualitat. A més, la gent ha de conèixer el monopoli de centres privats en mans d’organitzacions que no tenen res a veure amb la sanitat que a vegades són productes d’inversions.

    Em preocupa la qualitat dels sistema públic i privat. Del públic perquè és el que fa que puguem ser l’instrument més cohesionador, més integrador, que pot donar més resposta a una assistència amb salut per tot els ciutadans sense discriminació. Tot això està en excessiva tensió. Segurament també suma la tensió ambiental. L’element econòmic penja molt i, a més, hi ha poca responsabilitat per part de la classe política de no intentar entendre quins són els reptes del sistema sanitari. També la necessitat que tractin als ciutadans com subjectes madurs.

    Els professionals estem preocupats. La innovació i l’àmbit tecnològic són revolucionaris. Catalunya deixarà d’estar al capdavant d’aquest debat d’innovació? No perquè no podem, va amb el DNA del país. Això és un element d’esperança però necessitem que es posin les piles els polítics. Per ara l’element nuclear de la qualitat no està ressentit però per determinades patologies hi haurà mes temps d’espera. Que es mantingui com està amb els recursos que s’estan destinant a la sanitat és un miracle però és un miracle que no es pot mantenir indefinidament.

    La demanda de més recursos és històrica però per ara no hi ha pressupostos que els puguin contemplar.

    Els que funcionen ara són del 2017 i és obvi que és imprescindible que tinguem pressupostos. Entenem la conjuntura i ens preocupa la situació d’inestabilitat política. Sobretot que hi hagi presos polítics. Nosaltres, com altres col·legis professionals de Catalunya, vam manifestar-nos a favor del dret a decidir. Però cada dia s’ha de fer el pa i sí que és cert que hi ha coses que funcionen però tot això plana a l’atmosfera i si no s’aproven pressupostos moltes coses que cal fer no es podran fer.

    Això va lligat al fet que accions com l’ENAPISC (Estratègia nacional de l’atenció primària i salut comunitària) no estigui avançant?

    Jo crec que en aquest context s’ha de repensar. Les idees ja estan expressades però no funcionarà de veritat si no hi ha canvis en les formes organitzatives. El CoMB estem treballant en això. Hem de preparar lideratges en l’àmbit de la gestió: clínica, d’equips, econòmica, en valors… el nostre sector té uns valors humans vinculats amb el compromís, l’excel·lència, la generositat… un tipus de valors que estan dins el sistema també han d’estar en el lideratge. El Departament ha d’impulsar una transformació que haurà de consensuar políticament. Això requereix anys i mentrestant s’han de preparar els líders d’aquests sistema que ha de ser transformat per donar resposta a les necessitats actuals però també perquè pugui ser sostenible. Amb independència que en algun moment tinguem més recursos sempre en faltaran i hem de buscar formes òptimes.

    El malbaratament del diner públic és una negligència. Hem de decidir si deixarem que el mercat ens digui cap a on hem d’anar o si serem nosaltres els que diguem cap a on volem anar. Per això necessitem sistemes d’avaluació desideologitzats. Que diguin que quins models aporten què i que aleshores els polítics es decantin cap a on volen anar. Sistemes que no permetin que siguem aturats en debats de fa 30 anys.

    Si volem mantenir la qualitat hem de transformar perquè està canviant la realitat de la societat, la realitat dels professionals, els recursos que tenim… Així no podem continuar. No podem oferir sanitat de qualitat en condicions professionals indignes o amb models obsolets d’organització. Necessitem que el debat tregui el focus ideològic i veure què necessitem pel proper any, 5 o 10.

    Parles de models obsolets, fa poc el sindicat Metges de Catalunya denunciava derivacions de l’especialista cap els CAP. Al mateix temps, depenent l’època de l’any es saturen les urgències dels hospitals. Com podem tenir en compte tots els elements? Qui ho ha de fer?

    Anem a l’AQUAS (Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya) i que ens ensenyin com funcionen els models organitzatius propis, autogestionats o portats per entitats. Cal mirar resultats en salut, nivells de satisfacció dels pacients, dels professionals i mirar que costa a l’erari públic.

    Jo personalment pel que aposto és pels models que reforcen l’autonomia dels professionals. Autonomia vol dir decidir on enviar les proves i a quin especialista perquè saps que el temps d’espera és més ràpid i creus que la qualitat és millor en benefici del pacient. Segur que si pots triar guanyes competitivitat i eficiència des del punt de vista de salut. A banda, per tenir una bona qualitat has de tenir professionals realitzats i no peces en una cadena de producció que és el que passa a primària.

    I sí, tothom qui no tingui la responsabilitat directa de la gestió et farà la carta als reis i serà crític. Fem una autocrítica també. La professió s’ha de preguntar que està disposat a fer per la transformació del model. Demanar aquest canvi de xip genera pors. A vegades certes inèrcies i reaccions d’immobilisme tenen a veure amb la falta de confiança que s’ha desenvolupat per la situació actual. Tots hem de fer un procés de revisió. Hi ha moviments dins la professió que volen empènyer cap aquí. El CoMB està fent accions perquè tinguem la gent més preparada millor preparada per poder fer els canvis que demanem al Departament de salut.

  • El COMB exigeix a la conselleria de Salut la creació d’un Observatori de les Agressions a Professionals Sanitaris

    Just després de conèixer l’agressió a una metgessa per part d’un pacient, des del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (CoMB) demanen d’una vegada per totes la creació d’un Observatori de les Agressions de Professionals Sanitaris. L’objectiu és poder veure aquest fenomen que pel doctor Jaume Padrós, president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, com ha explicat en una entrevista per aquest mitjà, «no és menyspreable».

    Si bé el doctor Padrós reconeix que fins ara aquest tema no era el primer en el llistat de preocupacions de la comunitat sanitària a Catalunya, a nivell estatal sí que ho era. «A mi em deixava astorat pensar que fos el primer o el segon problema entre els sanitaris a Espanya perquè no hi ha dades. És necessari que hi hagi una eina objectiva que ens permeti quantificar i saber de què estem parlant», ha declarat el doctor Jaume Padrós.

    El Col·legi compta amb un servei d’assessorament, d’atenció i d’ajuda en els metges que han rebut agressions tant físiques com d’amenaces però veuen limitacions en aquesta eina per donar l’abast a la totalitat del problema. En aquest sentit, la demanda que ara vehicularan dirigida a la consellera de salut Alba Vergés ja es va fer en el seu moment als consellers Boi Ruiz i Toni Comín.

    De fet, en una resolució de la comissió de salut del 20 d’abril del 2017 es va aprovar la Resolució 590/XI del Parlament de Catalunya, sobre les agressions i les coaccions a professionals sanitaris. En l’escrit s’instava el Govern a fer un registre de violència física o verbal de professionals sanitaris.

    «A mi com a president del CoMB m’ha de preocupar i he de vetllar per les agressions als metges però no puc només preocupar-me per ells perquè en realitat els més castigats es troben en altres professions: administratius, auxiliars, infermeria… i en tots ells m’atreviria a dir que les dones encara més i també intueixo que deuen ser més agredides les dones metgesses que els homes metges», ha analitzat el doctor Padrós. En aquest sentit, ha informat que proposaran realitzar també aquesta petició a tots els Col·legis professionals d’afectats, sobretot infermeria.

    Una segona demanda que el doctor Padrós ha volgut revelar a aquest diari ha estat que s’aprovi en l’àmbit parlamentari, més enllà del mateix Govern, una proposició de llei que creï una regulació sobre els drets i deures ciutadans en l’atenció sanitària. «Això ja existeix en altres estats i en altres comunitats autònomes de l’estat espanyol derivant en alguna norma com ara el cas de Navarra on s’han arribat a fixar multes d’entre 600 i 600.000 euros», explica.

    Així, aquesta segona proposta del CoMB neix, en boca del seu president, perquè des de l’última reforma del codi penal l’any 2016 tot el que són amenaces i insults, exceptuant casos com ara l’amenaça de mort, ja no estan tipificats com a delicte. «Crear situacions que pugui afectar la qualitat de l’àmbit de l’atenció no és delicte i això és inaudit…», opina el doctor Padrós que defensa que ha d’haver-hi una norma que tingui capacitat sancionadora per «aquells ciutadans que objectivament facin un ús del servei públic tant des del punt de vista físic com de tracte als professionals que puguin atempti la seva dignitat».

    Agafant totes dues propostes i donat que la resolució va ser aprovada per unanimitat, el CoMB defensa que s’ha de crear un Observatori públic però també crear una iniciativa parlamentària o bé un decret o una ordre del Departament de Salut que tipifiqui els comportaments que el codi penal no contempla però que són atemptatoris a la dignitat o a l’ús dels equipaments físics i també dels recursos humans del sistema sanitari.

    La petició arriba de nou en un context on, segons el doctor Padrós, hi ha la percepció que aquests delictes menors que han deixat de ser tipificats han augmentat. Durant l’any 2018, la Unitat Integral de Prevenció de la Violència contra el Metge (UIVCM) va tramitar un total de 81 agressions a metges, 55 d’aquell mateix any i 26 d’anys anteriors. A més, des del CoMB van realitzar 35 assistències a col·legiats per compareixença als jutjats i es va exercir l’acusació particular en 16 judicis.

  • De l’especialista de nou cap a l’Atenció Primària: MC denuncia derivacions per la saturació del sistema

    A través d’un comunicat, el sindicat Metges de Catalunya (MC) ha expressat la seva preocupació pel retorn de derivacions i demandes cursades pels facultatius d’atenció primària a especialistes d’altres nivells assistencials com l’hospitalari, a causa de la saturació del sistema de salut, el dèficit de plantilla i les llargues llistes d’espera. Critiquen que en el darrer any les persones que esperen una consulta externa han passat de 434.716 a 481.290 i el temps de demora mitjà ha augmentat de 90,7 a 93,8 dies.

    Segons ha pogut constatar el sindicat a través d’una enquesta interna feta a més de 700 facultatius d’atenció primària, un 93% dels professionals afirma que, en alguna ocasió, li han retornat derivacions a l’especialista sense que el pacient hagi estat visitat, en la majoria dels casos per “petició improcedent”. A més, un 60% assegura que el seu centre disposa de protocols d’actuació que limiten les derivacions i un 38% constata que n’hi ha algunes que es “perden” en el procés de tramitació.

    El retorn de les derivacions provoca “angoixa” i “preocupació” en un 56% dels facultatius consultats, ja que considera que ha d’assumir patologies sense tenir de tota la informació clínica necessària, ni prou temps, formació o mitjans per fer-se’n càrrec. Així, un 51% confirma que, a vegades, aquesta situació ocasiona endarreriments en el diagnòstic mèdic.

    D’altra banda, un 79% dels professionals d’atenció primària assenyala que la devolució de derivacions genera “pressió” i una “major complexitat de les visites”, la qual cosa accentua la sobrecàrrega de treball a les consultes ja per si mateixes força saturades.

    MC entén que l’origen d’aquest problema rau, sobretot, en la dotació insuficient de facultatius que també pateix el segon nivell assistencial i reconeix l’esforç que fan la majoria d’aquests especialistes per atendre les derivacions dels seus companys de primària.

  • Sanidad estudia com adaptar la Llei Antitabac per a incloure el cigarret electrònic

    El Ministerio de Sanidad ha llançat aquest mes una campanya per a alertar dels riscos de «totes les formes de fumar». És a dir: transmetre la idea que el cigarret clàssic combustible, l’electrònic, la cisa o el d’embolicar constitueixen tots un risc per a la salut, no hi ha opció sana. Ho fan, informen, sobretot alertats per una dada: el 2015 eren un de cada cinc adolescents els que havien provat el cigarret electrònic o vapejador; el 2018, segons l’avanç de l’Enquesta sobre ús de drogues en Ensenyaments Secundaris a Espanya (ESTUDES) ja eren un de cada dos. El negoci està en auge i les previsions de la patronal diuen que mourà més de 90 milions a Espanya al tancament de l’any, i un 69,8% dels usuaris han substituït el que ara hi ha qui anomena «cigarret analògic» per ells.

    Els cigarrets electrònics, que contenen una solució líquida que, a Espanya i segons la directiva europea, porta entre 0 i 20 mil·ligrams per mil·lilitre de nicotina, van estar en uns llimbs legals total fins a l’any 2014. No estan inclosos en la Llei Antitabac de 2010, ja que aquesta es refereix a «productes del tabac i els seus derivats», i aquests no contenen tabac, ni emeten fum. En aquest any 2014, una reforma de la Llei del Consumidor sí que va prohibir el seu ús en centres pertanyents a l’administració pública –edificis públics, col·legis, hospitals–, mitjans de transport i parcs infantils, i la seva venda a menors. El 2017, un decret llei també va acabar amb la seva publicitat. No obstant això, es poden continuar usant en bars, restaurants i centres de treball, i les marques han buscat escletxes legals per a anunciar-se.

    Sanitat ha informat que vol endurir la Llei per a ampliar-la i «adaptar-la» a totes aquestes noves formes de consum, però reconeixen que encara no saben si passaria per una modificació de l’actual legislació o una nova, i tot segueix en fase d’estudi. El president del Comitè Nacional de Prevenció del Tabaquisme, Andrés Zamorano, advoca pel més radical: «Equiparar a l’alça tots els productes tabac i els seus derivats, fins i tot encara que no portin nicotina». Així ho recullen a més en el seu document referencial, la seva Declaració per Madrid de 2018. «És absurd que la policia actualment pugui entrar en un establiment i veure a algú amb un cigarret ‘analògic’, un altre un IQOOS –dispositiu electrònic que sí que conté tabac escalfat– i un eCig i multar per uns i no per uns altres. És absurd perquè tot és fumar», al·lega.

    Com a resposta a la campanya de Sanitat, la Unión de Promotores y Empresarios del Vapeo (UPEV) va emetre un comunicat demanant «evitar la confusió i l’alarmisme». La patronal creu que «la intenció de Sanitat és bona, però s’equivoca en la forma, perquè llançar una campanya de conscienciació tractant a tots els productes de la mateixa manera genera confusió i alarma i no sembla la forma més efectiva d’aconseguir els seus objectius». S’emparen sobretot que compten amb «un codi d’autoregulació en el qual es pretén allunyar als menors del cigarret electrònic» i a l’»estricta vigilància i legislació».

    «Per un món sense fums»

    Zamorano insisteix per la seva part que se’n digui fumar i no vapejar «ja que ells mateixos, Philip Morris, s’han apropiat d’un lema de salut pública, ‘per un món sense fum’. Ara hem de canviar-ho a ‘un futur sense fumar». «El Ministerio fa molt bé a equiparar-los com a nocius», afegeix, «perquè a més la percepció de risc del cigarret electrònic és la més baixa entre els estudiants, no pensen que sigui una cosa perjudicial. En general, cal desnormalitzar el fet de fumar, sigui com sigui. Fumar no és el normal, fuma una de cada quatre persones i el 70% de fumadors volen deixar-ho. Abans que buscar altres formes, cal facilitar accés a tractaments, formar als professionals i finançar campanyes».

    En un document datat a juliol de 2019, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) especificava que aquests nous dispositius «generen aerosols que contenen nicotina i altres substàncies tòxiques en escalfar el tabac o activar un dispositiu que el conté». «Encara que es presenten com a productes que redueixen els riscos, no hi ha proves que els Productes de Tabac Escalfats siguin menys nocius que els productes de tabac convencionals. Contenen substàncies que no es troben en el fum dels cigarrets i poden afectar la salut», afegeixen. El que generen, cal recordar, no és vapor com pot assenyalar el seu nom «sinó un aerosol que és inhalat per l’usuari».

    L’OMS indica que aquests cigarrets «inclouen més de 20 substàncies perjudicials o potencialment nocives en quantitats significativament superiors al fum dels cigarrets convencionals» i el qualifiquen de «perill per a la salut pública». Sobre el seu efecte en fumadors passius, indiquen que «és necessari realitzar estudis» perquè encara no hi ha suficients. El líquid que s’insereix en l’aparell també conté propilenglicol (generalment al voltant del 70%) i glicerina vegetal. Als EUA, on la llei permet una concentració de nicotina de fins a 59 mil·ligrams per mil·lilitre, recentment centenars de persones han estat ingressades per malalties relacionades amb el ‘vapeig’ però del que no s’acaba de trobar l’origen.

    «És porta d’entrada, no de sortida»

    El Doctor Esteve Fernández, director d’Epidemiologia i Prevenció del Càncer de l’Institut Català d’Oncologia (ICO), recorda que «el que produeix addicció és la nicotina». Ho explica: «Els vapejadors, al no combustionar, generen menys substàncies tòxiques, sí. Però des de la indústria del vapeig s’ha llançat la xifra del 95%, i no ens la creiem. Com més estudis hi ha, més substàncies es troben. A més, ens agrada una analogia: si et tires des d’una planta 25 tens un risc molt elevat de morir. Si et tires des d’una cinquena, no tantes, però també moltes possibilitats. Però aquest 95% continua surant en l’ambient».

    Per a ell el més greu és que, tant el ‘eCig’ com altres dispositius de tabac escalfat –com l’IQOOS– «s’estan intentant comercialitzar com a porta de sortida al tabac per no emetre fum, quan són una porta d’entrada. Especialment en el cas dels joves». El mateix Ministerio de Sanidad concloïa en un informe de 2014 que «la seguretat i eficàcia dels cigarrets electrònics com a ajuda per a deixar de fumar no han estat demostrades». Als EUA ja es parla d’»epidèmia» entre els estudiants d’institut, per la qual cosa en alguns llocs com San Francisco ja s’ha prohibit la seva venda. A Espanya encara els experts no parlen en aquests termes, però l’augment del qual parlava el Ministeri entre els adolescents sí que li sembla a Esteve «espantós i preocupant. És un moment clau i provant això, acabaran addictes o ficant-se en el tabac».

    Fernández és partidari que la llei «es modifiqui directament i així s’adapti a aquesta nova realitat». Canviaria més coses que ja estan aplicades en altres països: concretar el perímetre al voltant del qual no es pot fumar en un centre públic, prohibicions en camps esportius, llevar les excepcions de les terrasses sobre ventilació o afegir les parades d’autobús. També, tant ell com el Comitè Antitabac criden a igualar a l’alça tots els impostos, també del tabac d’embolicar, «que molts fumadors acaben triant pel preu i pensant que fumen menys, però està demostrat que consumeixen les mateixes substàncies cancerígenes». El Ministeri de Sanitat va afirmar que està estudiant totes aquestes opcions també i s’han remenat en el Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut, encara que aquesta última, l’augment fiscal, depèn d’Hisenda.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Augmenta la demanda de tractament per cocaïna a Catalunya en els darrers 3 anys

    Des de fa ja més de dues dècades, el consum d’alcohol continua provocant la majoria de les peticions de tractament per drogodependències a Catalunya. Així ho indiquen les darreres dades, corresponents a l’any 2018, del Sistema d’Informació sobre Drogodependències (SIDC), que gestiona la Sub-direcció General de Drogodependències de l’Agència de Salut Pública de Catalunya.

    Segons l’informe publicat de dades de l’any 2018, a Catalunya es van iniciar un total de 13.944 tractaments per abús o dependència de les drogues, una xifra similar a la d’anys anteriors.

    Per tipus de droga, l’alcohol, amb un 42,2% (5.879 casos), és manté com la que té més inicis de tractament, fet que reflecteix l’alta carga de morbi-mortalitat que ocasiona aquesta substància en la societat. La segona droga que té més inicis de tractament és la cocaïna, amb gairebé el 24% (3.338 casos), seguida del cànnabis, amb un 13,8% (1.924 casos) i l’heroïna, gairebé un 12% (1.607 casos). Finalment, el tabac representa un 3,7% (521 casos) dels inicis de tractament. En aquest darrer cas, cal remarcar l’important paper que els equips d’atenció primària desenvolupen en el tractament del tabaquisme, fent que només els casos més greus arribin als serveis especialitzats.

    En aquest darrer informe es destaca que la demanda de tractament per cocaïna s’ha incrementat en els darrers tres anys, després de sis anys d’un descens gradual; tot i això, actualment només un 38,4% d’aquests inicis (1.281 casos) fa tractament per primera vegada, mentre que fa deu anys aquest percentatge era d’un 60% (uns 2.267 casos). Pel que fa a l’heroïna, les peticions de tractament estan estabilitzades des d’inicis dels anys 2000; actualment, només un 11% (177 casos) inicia tractament per primera vegada, el que explica la baixa incidència de noves demandes. Per últim, el cànnabis va presentar un màxim de sol·licituds de tractament l’any 2015 i des d’aleshores ha anat disminuint, tot i que al 2018 ha presentat un lleuger repunt.

    Si s’analitzen les dades en homes i dones per separat, s’observa igualment que l’alcohol és la substancia amb més inicis de tractament en ambdós sexes (48,1% en el cas de les dones i 40,4% en el dels homes), seguit per la cocaïna (18,9% les dones i 25,4% els homes).

    Pel què fa a les proporcions entre sexes, en el total d’inicis de tractament hi ha un percentatge major d’homes que de dones (3 de cada 4 inicis són d’homes). Aquesta majoria d’homes es manté quan s’analitzen les drogues per separat, excepte en el cas del tabac, on la proporcionalitat està molt igualada. Pel què fa a l’heroïna i la cocaïna, la proporció home/dona està més descompensada, ja que arriba a ser d’entre 1 o 2 dones per cada 8 o 9 homes.
    Aquesta distribució entre sexes reflecteix el fet que les dones tendeixen a igualar els homes en el consum de drogues legals (alcohol i tabac) o aquelles amb menor rebuig social (cànnabis), fet que també es troba en les enquestes poblacionals i escolars.

    L’edat mitjana de sol·licitud de tractament varia segons la droga principal. La droga per la qual la gent més jove fa inicis de tractament és el cànnabis (29 anys en dones i  homes), mentre que les drogues per les quals es demana un tractament amb una edat més avançada són el tabac (52 anys en dones i homes) i l’alcohol (48 en dones i 47 en homes). Amés, quasi un 60% del total de persones que inicien tractament tenen entre 31 i 50 anys. La franja de 41 a 60 anys representa un 44%.

    Atenció als serveis de reducció de danys

    Durant l’any 2018 es van atendre 6.878 usuaris als Serveis de Reducció de Danys (SRD), on s’atén a persones que encara no volen, o no poden, iniciar un tractament per la seva addicció. Aquesta xifra posa de manifest l’accessibilitat i l’alta usabilitat d’aquests serveis, sobretot si s’ubiquen en zones de tràfic i consum, com es veu en els serveis ubicats en aquestes àrees. D’altra banda, 3.675 persones van anar a les sales de consum supervisat a fer un total de 146.916 de consums. Amb l’informe volen traslladar que aquest consums són higiènics i segurs, tot prevenint infeccions greus (com la infecció pel VIH i les hepatitis), així com morts per sobredosi. De fet, l’any 2018 es van produir 214 sobredosis en sales, i cap d’elles va resultar mortal.

    L’alcohol, la substància que causa més urgències hospitalàries

    El nombre d’urgències hospitalàries per causa del consum o abús de substàncies que van ser ateses durant 2018 va ser de 17.477. Les urgències relacionades amb el consum d’alcohol van ser les més freqüents, amb un 57% (9.907), seguides de les relacionades amb la cocaïna, amb un 11% (1.973).

    En la franja de menys edat (12-15 anys, amb 201 casos), destaca que les noies presenten un nombre més alt d’intoxicacions per alcohol: un 67,7% del casos (136). A mesura que avança l’edat, aquesta proporció s’inverteix i són els homes els que presenten més intoxicacions.

  • L’Aliança per a la Vacunació Infantil vacuna més de 5 milions d’infants vacunats a l’Àfrica i l’Amèrica Llatina

    La vacunació salva vides, sobretot en països en què l’accés a la sanitat és encara un repte. Ja s’han vacunat més de 5 milions d’infants en zones especialment vulnerables de l’Àfrica i l’Amèrica Llatina des que es va posar en marxa el Programa de Vacunació Infantil que ”la Caixa” desenvolupa en associació amb Gavi, The Vaccine Alliance, amb el suport de la Fundació Bill i Melinda Gates i la col·laboració de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), des de fa més de deu anys. El director general de la Fundació Bancària ”la Caixa”, Jaume Giró, i el director general de Gavi, The Vaccine Alliance, el Dr. Seth Berkley, han signat, per 12è any consecutiu, la renovació de l’acord per donar continuïtat a l’aliança, centrant els seus esforços en la immunització contra la pneumònia a Moçambic.

    En concret, s’han recaptat més de 31 milions d’euros entre les aportacions de la Fundació Bancària ”la Caixa” i les donacions rebudes d’empreses, clients i treballadors, i microdonatius de ciutadans.

    En total, més de 5 milions d’infants han rebut la vacuna pentavalent i la vacuna pneumocòccica des del 2008, gràcies a una iniciativa de captació de fons pionera a Europa. A través de la fórmula del Matching Fund, totes les donacions rebudes es multipliquen per quatre. Amb la fórmula 1 = 4, per cada euro donat ”la Caixa” n’hi afegeix un altre, i la Fundació Bill i Melinda Gates n’hi afegeix dos més.

    Aquestes aportacions procedeixen dels 211.185 donants de tot Espanya, entre 2.715 empreses i 7.187 clients de CaixaBank que integren l’Aliança per a la Vacunació Infantil liderada per ”la Caixa”. D’altra banda, més de 760 treballadors de l’entitat i més de 267.497 ciutadans solidaris hi han fet contribucions a través de la campanya de microdonacions.

    «La vacunació en edats primerenques és clau per assegurar que els nens i nenes creixin sans i forts, i es puguin desenvolupar amb plenitud i en igualtat d’oportunitats. El que ens mou en aquesta aliança amb GAVI és la ferma creença que no ha de morir cap infant enlloc del món per una malaltia previsible. Ells són la generació que liderarà el nou món on viurem», ha manifestat Jaume Giró, director general de la Fundació Bancària ”la Caixa”.

    «Estem molt agraïts a» la Caixa «pel seu ferm compromís de llarga durada amb la salut infantil», ha afirmat el Dr. Seth Berkley, director general de Gavi, l’Aliança per a la Vacunació. Aquesta aliança única i el nostre treball amb la Fundació «la Caixa» són claus per avançar en la missió de Gavi de salvar vides de nens i nenes i protegir la salut de la població, proporcionant accés a vacunes que salven vides en els països més pobres del món «.

    S’han vacunat més de 5 milions d’infants en zones de l’Àfrica i l’Amèrica Llatina des que es va posar en marxa el Programa de Vacunació Infantil de ”la Caixa”

    Una aliança pionera per a la vacunació

    Gavi, The Vaccine Alliance és una aliança publicoprivada que uneix països en vies de desenvolupament amb els donants, inclosos governs, l’Organització Mundial de la Salut, l’UNICEF, el Banc Mundial, la indústria de la vacunació, agències tècniques, la societat civil, la Fundació Bill i Melinda Gates, i altres socis del sector privat, entre els quals hi ha ”la Caixa” com a fundació líder a Espanya. Des que l’Aliança es va establir l’any 2000, Gavi ha vacunat 700 milions d’infants, de manera que es calcula que ha evitat més de 10 milions de morts prematures.

    El que és particular de l’Aliança per a la Vacunació Infantil de ”la Caixa” és la implicació dels clients de CaixaBank, tant d’empreses com de particulars, en un projecte de responsabilitat social corporativa pioner a Europa. En concret, l’Aliança per a la Vacunació Infantil compta amb el compromís dels equips de CaixaBank Empreses i CaixaBank Banca Privada, així com de tota la seva xarxa d’oficines, la més extensa del sector financer espanyol, que són claus per promoure la difusió d’aquesta iniciativa i la recaptació de fons a favor de la salut de les persones més vulnerables del planeta.

    Amb aquest objectiu, CaixaBank Empreses fa una intensa tasca de sensibilització amb els seus clients, als quals ofereix la possibilitat de contribuir a l’accés i la qualitat de les vacunes als països en desenvolupament, amb una acció de responsabilitat social que els permet retornar a la societat part del que n’han rebut. Per la seva banda, CaixaBank Banca Privada promou el suport a Gavi en el marc del seu Projecte de Valor Social, que dona resposta i incentiva les inquietuds filantròpiques dels seus clients.

    ”La Caixa”, juntament amb Gavi, ha arribat a un total de 10 països de l’Àfrica i l’Amèrica Llatina, entre els quals hi ha Bolívia, Camerun, Etiòpia, Hondures, Mauritània, Nicaragua, República Centreafricana, Sudan i Tanzània. En els últims anys, ”la Caixa” s’ha centrat especialment en Moçambic, amb la vacuna pneumocòccica contra la pneumònia, que actualment és la primera causa de mortalitat infantil en aquest país.

    Més d’una dècada salvant vides

    Cada 60 segons moren tres infants per malalties que es podrien haver evitat amb les vacunes adequades, segons l’Organització Mundial de la Salut. Amb aquest objectiu neix l’Aliança per a la Vacunació Infantil, ja que la immunització és la forma més eficient de contribuir a la salut global i pot garantir la supervivència, el primer dret de la infància. Els nens i nenes necessiten estar sans per anar a l’escola, i només amb l’educació i la formació adequades podran contribuir al desenvolupament de les seves comunitats.

    La vacunació és una eina clau per al desenvolupament de les poblacions i, a més, és una de les intervencions més rendibles per salvar vides: es calcula que per cada euro invertit en inmunització als països on Gavi actúa, s’estalvien 16 euros en despesses vinculandes a sanitat, a pérdues de salaris y de productivitat. La mortalitat infantil s’ha reduït a la meitat des del 1990. La introducció de vacunes noves, com també l’augment de la cobertura amb les existents, ha accelerat la reducció de la mortalitat en menors de 5 anys fins a assolir actualment un ritme de –3,6 % per any.

    Així, l’Aliança de ”la Caixa” amb Gavi contribueix a la consecució dels Objectius de Desenvolupament establerts per les Nacions Unides a l’Agenda 2030, en concret el 3r, assolir els objectius de salut i benestar, i el 17è, constituir aliances per aconseguir objectius.

  • «Cal protegir el sistema que ha convertit a Espanya en referent indiscutible»

    Fa 65 anys, l’equip de John Merryl i Joseph Murray es preparava a l’Hospital Brigham de Boston per a realitzar una intervenció que canviaria per sempre l’atenció sanitària. Dos bessons univitel·lins anaven a ser els protagonistes del primer trasplantament realitzat amb èxit entre éssers humans.

    Aquesta fita va marcar un punt de partida per al desenvolupament clínic dels trasplantaments, no exempt de problemes tècnics, immunològics, organitzatius, ètics i legals.

    No en va, la història del trasplantament sempre ha estat vinculada a la complexa definició de la mort d’una persona i la seva acceptació des del punt de vista jurídic.

    No obstant això, avui és una tècnica habitual en més de cent països del planeta. De tots ells, hi ha un que durant 27 anys consecutius ha estat i és líder indiscutible tant en activitat de donació com de trasplantament: Espanya, referent mundial en superar amb escreix les xifres dels territoris del seu entorn.

    El 2018, el nostre país va registrar la taxa més gran de donació de la seva història, aconseguint els 48 donants per milió de població (pmp) i va incrementar en un 37% els ja de per si mateix excel·lents números dels últims cinc anys. Així mateix, es van superar els 110 pacients trasplantats pmp, també molt per sobre de la resta de nacions.

    Aquestes dades per si soles poden mancar de significat per a qui no estigui familiaritzat amb elles, però si les comparem amb països com els Estats Units (31,7 donants pmp), el conjunt d’estats membres de la Unió Europea (22,3 pmp) o una gran potència com Alemanya (9,7 pmp), es pot afirmar categòricament que el ciutadà espanyol és el que més possibilitats té a tot el món de ser trasplantat en cas de necessitar-ho.

    Les raons després dels seus assoliments

    Aquest èxit respon a un model organitzatiu, un model de gestió, construït sobre les bases que proporciona la Llei espanyola de Trasplantaments de 1979 i el nostre Sistema Nacional de Salut, que permet l’accés universal a una teràpia tan sofisticada com el trasplantament, sense cap mena de discriminació.

    El Model Espanyol de Trasplantaments pivota sobre la figura del coordinador hospitalari de trasplantaments i està organitzat en unitats de coordinació liderades per metges intensius amb la col·laboració imprescindible del personal d’infermeria. Aquest treball compta amb el suport de l’Organització Nacional de Trasplantaments (ONT) i de les coordinacions autonòmiques de trasplantament, que actuen com a intermediaris entre els nivells tècnic i polític.

    Precisament, aquest model i la pròpia ONT estem de celebració. Aquest any marca el nostre trentè aniversari, 30 anys treballant perquè el pacient que ho necessita es trasplanti a temps i amb les majors garanties com a element prominent en l’agenda política sanitària d’aquest país. I ens esforcem dia a dia per a assegurar i continuar millorant el nostre sistema.

    Des de la seva creació, a Espanya més de 115.000 pacients s’han beneficiat del trasplantament d’un òrgan i més de 500.000 de l’implant d’algun tipus de teixit o cèl·lules humanes. No només s’han realitzat molts trasplantaments, sinó amb extraordinaris resultats atribuïts a una atenció sanitària d’alta qualitat i a un sistema que garanteix l’accés a les teràpies post trasplante.

    A més, el sistema espanyol de trasplantament reflecteix la cohesió del Sistema Nacional de Salut: gairebé una quarta part dels trasplantaments que es duen a terme a Espanya es realitza amb òrgans donats en una altra comunitat autònoma.

    La clau, el treball constant

    La necessitat de trasplantament augmenta any rere any i la disponibilitat d’òrgans continua sent una prioritat. L’ONT compta amb el Pla 50×22 que, a través d’una sèrie de mesures avalades i implementades pels millors experts, té per objectiu arribar als 50 donants pmp i superar els 5.500 trasplantaments per a 2022.

    Alguns exemples ja estan en marxa, com la col·laboració amb els serveis d’urgències, el foment de la donació en asistòlia, la incorporació de la sanitat privada al procés de donació o la flexibilització segura dels criteris d’acceptació d’òrgans per a trasplantament.

    També és indiscutible la necessitat d’impulsar la recerca i fer una aposta clara per l’I+D+i. Existeixen moltes àrees per explorar i que poden aportar grans avanços, com la tolerància immunològica, la preservació d’òrgans o la prevenció del rebuig crònica.

    Però si volem mantenir al nostre país en uns nivells d’excel·lència, es fa ineludible la implementació d’iniciatives que assegurin el benestar laboral, fomentin el reconeixement i el desenvolupament professional i, una vegada més, apostin per la recerca en aquesta àrea clínica.

    Combatre el tràfic d’òrgans i el turisme de trasplantament és un altre dels grans reptes. La postura de l’ONT és ferma i així ho demostren les nombroses iniciatives internacionals fomentades pel nostre país.

    La persistència espanyola ha aconseguit un consens en el Consell d’Europa a través d’una resolució adoptada pel Consell de Ministres i, en l’ONU, mitjançant una resolució que compta amb el suport de gairebé 70 països. En tots dos documents es recomana la creació de sistemes de notificació de casos de tràfic d’òrgans per part dels professionals sanitaris a les autoritats.

    El futur dels trasplantaments

    El demà ja està aquí. Cèl·lules humanes modificades estan permetent tractar malalties incurables fins al moment. El futur permetrà la utilització de cèl·lules mare per a reparar òrgans i teixits danyats, la qual cosa potser evita la realització d’un trasplantament.

    És possible que en uns anys assistim a la creació d’òrgans bioartificials, la qual cosa no només permetrà afrontar l’escassetat d’òrgans sinó construir òrgans a la carta amb cèl·lules del mateix pacient, la qual cosa significarà evitar l’ús crònic de fàrmacs immunosupressors.

    Però fins que aquestes promeses es facin realitat, el trasplantament d’òrgans continuarà funcionant tal com el coneixem avui dia. I ha costat molt arribar fins aquí. Per això, hem de preservar, protegir i reforçar un sistema que ha beneficiat a milers de pacients aquí i que ha convertit a Espanya en un referent internacional indiscutible.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • El Parlament aprova el projecte de llei per crear l’Agència de Salut Pública de Catalunya

    El Parlament de Catalunya ha aprovat per unanimitat el projecte de llei de creació de l’Agència de Salut Pública de Catalunya. Amb aquesta aprovació, es tanca un procés que el Govern va reactivar fa uns mesos, després que la creació d’aquest ens quedés aturat amb l’aplicació de l’article 155. Com han explicat des del Departament de Salut, «l’objectiu, llavors i ara, és recuperar l’esperit i les funcions inicials amb què va néixer al 2009 l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT): implicar tots els departaments del Govern en la protecció i la promoció de la salut, en la prevenció de la malaltia i la vigilància de la salut pública»

    L’any 2014, l’agència va perdre la seva personalitat jurídica i va quedar adscrita a la Conselleria de Salut exercint les seves funcions a partir de llavors des de la Secretaria de Salut Pública. Amb aquesta aprovació, es recupera l’Agència dotant-la de nou de personalitat jurídica pròpia, com a organisme autònom administratiu, «per respondre amb més eficàcia, agilitat i flexibilitat als reptes actuals i de futur de la salut pública».

    La consellera de Salut, Alba Vergés, ha celebrat la “recuperació d’una agència de país, imprescindible per a fer polítiques que ataquen directament els determinants socials de la salut d’una forma transversal”. Per a Vergés, que ha destacat la governança participada amb els altres departaments i amb el món local amb què actuarà l’agència, segons com ha declarat, és molt rellevant que guanyi en flexibilitat “precisament per fer allò del que la salut publica s’ha d’ocupar: adaptar-se als canvis de la societat i els seus determinants, que influeixen decisivament en l’estat de salut de la nostra població”.

    L’aprovació per part del Parlament segueix la voluntat del Govern que l’ASPCAT funcioni vetllant per la integració expressa i operativa de la perspectiva de gènere, de l’equitat i de l’abordatge transversal dels determinants de la salut, en especial pel que fa al disseny, implantació i avaluació del Pla Interdepartamental i Intersectorial de Salut Pública. La finalitat, en concret, és desenvolupar les metodologies necessàries i incorporar criteris d’avaluació que contribueixin a tractar la dimensió del gènere, garantint la recollida de dades desagregades per sexes i desenvolupant indicadors qualitatius i quantitatius de gènere.

    Els òrgans de govern de l’Agència seran el Consell Rector –màxim òrgan de govern i encarregat de fixar les directrius generals d’actuació- i la Direcció –encarregada d’executar els acords que adopta el Consell Rector-. A més, l’Agència guanya elements de descentralització territorial amb la creació dels serveis regionals.