Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • Iona Heath: «Cal preparar la gent més aviat sobre el fet que inevitablement ens morim»

    La Doctora Iona Heath és referent mundial de la medicina de família. A part de treballar durant 35 anys com a metgessa de capçalera a Londres, va ser presidenta del Royal College of General Practitioners (RCGP) del Regne Unit, on també va ocupar càrrecs als comitès d’Ètica, de Genètica i de Desigualtats en la Salut.

    També ha escrit nombroses publicacions al voltant de l’ús excessiu dels serveis mèdics i la sobrediagnòsi, i del tractament de la fase final de la vida i la mort. L’entrevistem abans de la conferència que fa a Barcelona en motiu del desè aniversari del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP).

    Com podem dignificar l’envelliment des de la perspectiva mèdica?

    Cal que millorem la darrera etapa de la vida. Ha de ser més fàcil, menys traumàtica. És qüestió de ser més realista. El que acostuma a passar és que quan la gent es fa gran, se’ls diagnostiquen més i més malalties perquè el seu cor s’està fent vell, els seus ronyons també s’envelleixen, el cervell igual… Tot es torna una mica gastat. Així que se’ls recepten més i més pastilles que també els posen malalts.

    I com es podria fer diferent?

    Crec que necessitem parlar més amb la gent per entendre què és el que volen fer la resta de les seves vides i respectar-ho. A vegades no és gaire, pot ser només veure créixer les flors del seu jardí o viure un temps més per poder anar a una boda d’un net.

    Sovint la gent gran és més realista que els seus metges, ja que quan tens vuitanta anys ja ets conscient que no tens moltes expectatives de vida. Però tot i que són més realistes, no els agrada contradir als seus metges, així que quan els diuen que han de prendre totes aquestes pastilles, ells ho fan.

    Per mi és molt més important escoltar el que la persona sent i vol aconseguir. No hi parem prou atenció, perquè sempre ens centrem en les malalties però no en el context de vida.

    Aquest és un rol sobretot dels metges de capçalera?

    Absolutament. El paper de l’atenció primària és veure el context, ja que és més propera als pacients que no pas l’hospital. A més, considero que part de la feina de l’atenció primària és, de fet, protegir els pacients d’anar a l’hospital, de la medicina tecnològica. S’ha de contenir la gent a l’atenció primària, no derivar-los a l’especialista si no és que el pacient realment ho vol. Perquè la majoria de vegades es deriva a la gent sense que expressin un desig de ser tractats més enllà.

    Ho ha de decidir el pacient?

    Et donaré un exemple. La doctora Catherine Calderwood, Chief Medical Officer d’Escòcia, va explicar en una conferència justament aquí a Barcelona aquesta meravellosa història sobre un home a qui acabaven de posar una pròtesi al genoll. Ella el va anar a veure i li va preguntar com estava, perquè no semblava gaire content.

    Resulta que ell havia anat al metge en primer lloc perquè li agradava estar dret davant de la porta de casa seva i parlar amb el seu veí. Però se sentia una mica inestable i volia un caminador per poder sentir-se més segur i seguir xerrant dret amb el seu veí. Però en lloc d’això, el seu doctor el va derivar al traumatòleg i va acabar amb un genoll nou que no havia demanat. I encara no té el seu caminador! Això ensenya la diferència entre el que la gent vol i el que els hi fem.

    Si els metges de capçalera cada vegada tenen més en compte el context de les persones, a part de derivar a especialistes mèdics, també ho poden fer als serveis socials?

    No hi ha manera que l’atenció primària ho pugui fer tot però és important ser capaços d’apuntar cap a altres direccions. Cal detectar si la gent no té prou diners per permetre’s una bona dieta o per alimentar als seus fills. Hi ha molts aspectes en els quals l’atenció primària no pot ajudar, com amb l’habitatge, però pot dirigir a la gent als agents adequats.

    Com poden els professionals de l’atenció primària estar atents a aquestes situacions? Com poden veure més enllà de la condició mèdica?

    És el paper del metge de capçalera. No ser massa intrusiu, mantenir l’equilibri, però alhora estar a punt si la gent està preparada per parlar. Cal convidar a la gent a ampliar allò del qual estan parlant. Si venen amb una ferida, per exemple, d’una espelma, que és molt comú, has de preguntar per la causa més profunda. No la immediata, no l’accident amb l’espelma, sinó perquè ha passat això. Sempre intentar ampliar-ho i preguntar més i escoltar més. És qüestió d’obertura i d’estar a punt.

    Si aquest paper no es fa prou, pot ser que sigui pel baix pressupost d’aquest sector?

    Si poses massa pressió a l’atenció primària, pot retenir menys. I crec que és una de les estupideses de no finançar prou l’atenció primària, que aleshores perds tots els beneficis de retenir-hi la gent. Perquè si hi ha massa pressió, per descomptat la gent fracassa, no tindrà prou temps per escoltar de la manera com estic suggerint i els pacients acabaran a l’hospital.

    Sabem que com més fort és el sistema d’atenció primària, millor és l’estat de salut de la població. I això té a veure amb l’habilitat de posar les cures al voltant de cada individu de forma especial i no estandarditzada. I això és la força de l’atenció primària. És realment increïble que, amb totes les proves que tenim, els polítics o els administradors no posin més èmfasi en finançar-la de manera suficient perquè faci aquesta tasca tan important.

    Els hospitals són llocs molt perillosos. Acabes amb un genoll nou que no volies, agafes infeccions, tota mena de complicacions, els medicaments que utilitzem són molt perillosos, cada TAC et dona una dosi brutal de radiació… Només hauríem de deixar que la gent arribi als hospitals quan realment sigui un benefici per ells, no només perquè és a vegades el més fàcil de fer.

    La Doctora Iona Heath al Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Catalunya | Foto: Victòria Oliveres

    Creus que això es fa diferent al Regne Unit?

    Crec que tenim una manera més rigorosa de no deixar que la gent vagi a l’hospital. Pots anar a urgències si ho necessites però no pots anar a veure un especialista sense que t’hi hagin derivat, cosa que ajuda a retenir la gent a l’atenció primària.

    Però crec que tots els sistemes sanitaris europeus estan patint una gran pressió per les polítiques neoliberals i l’austeritat. Les retallades han sigut molt severes i la sanitat se n’està ressentint. Tradicionalment el nostre sistema sanitari [Regne Unit] era dels més forts, perquè el tenim des de fa més temps, des del segle XIX. Però en canvi no tenim suficients doctors, i ara els professionals de la medicina europeus marxen per culpa del Brexit….

    Com creus que se senten els metges europeus al Regne Unit?

    Se senten insegurs i menyspreats. Això ha fet que molts d’ells, de fet, ja han marxat i ara l’administració està intentant importar doctors de més enllà d’Europa. Al Regne Unit mai hem capacitat un nombre suficient de doctors, sempre hem robat els d’altra gent. Una mala història… Ara, el Brexit vol fer que nosaltres siguem autosuficients i, en canvi, hem de buscar doctors més enllà. Estan canviant els requeriments de visat per metges, una bogeria.

    Què els hem de dir als polítics perquè se n’adonin que finançar millor l’atenció primària seria beneficiós?

    Doncs que probablement és més barata que el tractament hospitalari. Però és sobretot una qüestió d’escoltar realment a la gent gran. Hi ha un article molt interessant a l’Atlantic Monthly que deia que els mateixos doctors, quan s’estan morint, són bastant bons en dir ‘pareu’.

    Hem d’escoltar la gent gran, però que passa si ja no poden parlar per ells mateixos?

    Aleshores hem d’escoltar als qui estiguin més a prop d’ells, tot i que també hi ha el problema dels parents. Sovint és en les famílies més disfuncionals on és el fill de la persona gran, que no viu a prop, que arriba volant i intenta demostrar com estimen al seu pare o mare insistint en més i més tractament hospitalari i proves. En canvi, la gent que ha estat propera al pacient entenen que és inevitable. Perquè hi ha una forta tendència a pretendre que la mort no passarà, fins que és bastant tard. L’única gent que entén que passarà és la gent gran.

    Cal preparar la gent més aviat sobre el fet que inevitablement ens morim. Fins i tot als professionals de la salut, que poden ser a vegades els pitjors, quan volen seguir fent més proves i no tenen la confiança de dir: ‘crec que estem arribant al final’.

    Aleshores seria necessari fer un millor acompanyament?

    Sí. En aquests moments cal saber preguntar coses com ‘on vols estar?’, ‘com et podem ajudar a estar còmode?’, ‘a qui vols veure?’ o ‘hi ha alguna altra cosa que vulguis fer o dir?’ Cal donar aquesta oportunitat a la gent.
    Abans, quan la societat era més religiosa, existia la confessió final, l’extremunció. Necessitem un equivalent secular perquè la gent pugui dir què els fa patir, què necessiten que la gent important per ells sàpiga, si necessiten contactar amb membres de la família de qui s’han distanciat… Necessitem una manera de fer aquestes converses més fàcils i més possibles.

    Tots sabem que no és un moment fàcil però ningú fracassa a morir. Tenim un percentatge d’èxit del 100%. La gent sempre ho ha fet, només hem d’intentar que ens sembli menys una sensació de fracàs.

    Potser perquè tenim un sentiment que això durarà per sempre? I més ara, gràcies a la ciència…

    Això és l’engany modern. La gent està vivint més temps però no sempre vides més felices, només més llargues. I per suposat, com més temps vius, més malalties és probable que tinguis.

    Els éssers humans tenim una fase en què ens creiem immortals. Tu probablement estàs en aquesta fase, jo no. És el problema del metge jove que tracta la persona gran. El doctor jove encara se sent immortal, encara que per suposat no ho sigui, i creu que la ciència ens pot seguir allargant la vida sempre, però no és així!

    Per exemple, tenim un munt de mètodes contra les malalties cardíaques, un munt de maneres de fer que ens deixem de morir per culpa del cor. Però això no vol dir que puguem fer que la gent gran es deixi de morir. Si els hi tanques una porta de sortida, hauran de sortir per una altra. Així que, encara que aconsegueixis que la gent es deixi de morir per cardiopaties, normalment no canvies el dia de la mort, no acostumen a viure gaire més. Segurament aleshores tenen més probabilitats que se’ls diagnostiqui càncer o demència. Perquè han de marxar d’alguna manera, no hi ha una continuació de la vida.

    Forcem massa aquests intents d’allargar la vida de la gent gran?

    Molts dels tractaments al final de la vida no funcionen, són difícils i poden ser incòmodes, invasius… Acaba sent un turment per la persona que pren deu tipus de pastilles diferents cada dia, possiblement se n’oblida i en pren massa d’una i massa poca d’una altra… És un embolic.

    Amb què creus que ajuda als professionals l’organització, com la FoCAP?

    Crec que és una organització molt valuosa per l’atenció primària a Catalunya. Aquí tenen l’oportunitat de pensar conjuntament sobre aquest tipus de problemes. Quan escolto tot el que han estat fent, totes les publicacions que han treballat…, és fantàstic! Els ajuda a ser millors i més reflexius.

    Això és del què es tracta, perquè no hi ha res pitjor que l’atenció sanitària superficial, la que “posa una tireta”. L’atenció sanitària superficial funciona per petites coses sobre persones que estan, en general, sanes. Però la majoria d’atenció sanitària és força més complicada. Per exemple, quan situacions com la pobresa o una infància abusiva debiliten la salut de les persones.

    És molt important la relació entre els professionals de la salut i els pacients. Sabem que, si la gent es tracta amb afecte i respecte, milloren en termes de salut. La psicologia de l’atenció sanitària és molt important. Hi ha gent a qui les úniques persones que els hi mostren algun tipus de respecte són els professionals de la salut. De fet, una de les maneres de mesurar l’aïllament social és preguntar: ‘quantes vegades veus a algú que t’agrada?’ Quan jo treballava com a metgessa de capçalera hi havia pacients per qui jo era la persona que veien més sovint que els hi agradés. Això és una tragèdia, si és el teu metge en lloc d’un amic o un membre de la teva família… Però això passa.

    Així que hem de tenir més en compte el context, mirar les persones més enllà i durant més temps. És una cosa que només pot fer l’atenció primària, que construeix una relació de respecte, afecte i confiança que, d’alguna manera, els protegeix.

  • L’oferta de formació sanitària especialitzada a Catalunya puja a 1.432 places

    L’oferta de formació sanitària especialitzada (FSE) aprovada pel Departament de Salut per a la convocatòria de l’examen estatal de l’any que ve arriba a màxims històrics amb 1.432 places de 54 especialitats diferents que van des de metges, infermeres, farmacèutics i psicòlegs, passant per altres professionals com biòlegs, físics i químics. És un creixement d’un 9,6% més respecte el 2018 i manté la tendència ascendent dels últims 5 anys. Aquest creixement de més de 125 places suposa una inversió afegida a partir de l’any que ve de 6 milions d’euros en els pròxims 5 anys.

    També bat rècords l’oferta d’especialitats mèdiques 2019 amb 1.134 places de 40 especialitats diferents. Són 83 places més que el 2018 i suposa el creixement interanual més important des que hi ha registre. En percentatges, és un 8% superior a l’oferta de l’any passat i és també un 5,3% superior a l’oferta d’abans de la crisi. De fet, actualment 8 de cada 10 places que es convoquen a Catalunya són MIR.

    En la roda de premsa de presentació d’aquesta oferta de formació, la consellera de Salut, Alba Vergés, ha destacat que “aquesta oferta que presentem demostra la ferma aposta que fem pels professionals i contempla la voluntat de fer de la primària el motor del sistema de salut de Catalunya».

    Les especialitats que més creixen

    Les especialitats mèdiques amb un major increment absolut en nombre de places són les de medicina familiar i comunitària amb 35 places més; les de pediatria amb 10 places més i també destaca el creixement de les de cirurgia general i de l’aparell digestiu amb 5 més; les de l’al·lergologia amb 4 més i també amb 4 més les de medicina preventiva i salut pública.

    D’altra banda, es manté la tendència creixent de l’oferta de places per a la formació d’infermeres especialistes amb un total de 199 places, un 12,4% més que el 2018. D’aquestes 199 places, s’ofereixen 6 especialitats diferents i les que tenen un major increment absolut en nombre de places són les d’infermeria geriàtrica i pediàtrica -totes dues amb 6 places més- i les d’infermeria familiar i comunitària amb 5 més. A més, i per primer cop, el Departament de Salut ofertarà dues places d’infermeria del treball.

    Pel que fa a la resta d’especialitats, destaca el creixement important de l’oferta de places de psicologia clínica, que dobla l’oferta de fa quatre anys i arriba a les 41 places, gairebé un 60% més que el 2018.

    També creix l’oferta de farmàcia hospitalària amb 25 places -cosa que suposa un augment d’un 4,2% respecte el 2018- i també la d’altres professions amb 33 places, un 13,8% més que l’any passat.

    Per regions sanitàries, la de Barcelona encapçala el rànquing amb major nombre de places ofertades. De fet, 3 de cada quatre places de FSE s’oferten en aquesta regió. A Barcelona ciutat es convocaran 521 places (un 6,9% més que el 2018); a l’Àrea Metropolitana Nord, 327 (un 7,9% més); a l’Àrea Metropolitana Sud, 232 (un 11,2% més); al Camp de Tarragona, 96 (un 6,7% més); a Girona, 92 (un 16,5% més); a Lleida, 63 (un 6,8% més); a la Catalunya Central, 79 (un 17,6% més) i finalment a les Terres de l’Ebre, 22 (un 22,2% més). Per tant, les regions que més creixen són les de Terres de l’Ebre, Catalunya Central i Girona.

    Com cada any, els criteris que han guiat la configuració d’aquesta oferta són la reposició d’especialistes per jubilació i a l’hora l’anticipació a les necessitats futures del model sanitari català. En aquest sentit, per configurar l’oferta d’aquest any, ja s’han tingut en compte propostes treballades al Fòrum de Diàleg Professional, una iniciativa del Departament per alinear les polítiques de planificació i d’ordenació professionals amb els models d’atenció que s’han d’impulsar per donar resposta a les necessitats de salut de la població.

  • Les infermeres de Tarragona es troben per parlar sobre vacunació

    Quina és la tasca de les infermeres en les vacunacions? Com interfereix aquí que la prescripció infermera no estigui encara del tot resolta? Què vol dir fer promoció en aquest tema? Com s’ha de fer? Els professionals es vacunen i donen exemple? I els adults? Com s’ha de fer?

    Totes aquestes preguntes són les que han donat pas a la celebració aquest cap de setmana del II Congrés Nacional d’Infermeria i Vacunes. Prevenir, formar i educar: cures per tota la vida organitzat per l’Associació Nacional d’Infermeria i Vacunes (ANENVAC) i amb la col·laboració del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya i el Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Tarragona (CODITA).

    Com explica Glòria Carol, vicepresidenta de CODITA, «els esdeveniments d’aquest tipus serveixen per estar actualitzats quan apareixen nous productes comercials i noves situacions de salut. Difondre entre els professionals les últimes actualitzacions fa que es pugui revertir en la població». Des del Col·legi han volgut celebrar la importància del Congrés donat que ha estat liderat per infermeres. «Quan es tracta de vacunació, les infermeres són les que lideren tot el procés des de la informació fins a resoldre informacions als pares. Som la clau de l’educació sanitària i també les que posteriorment fem tot el seguiment de reaccions adverses», explica Carol.

    Normalment un cop comencen el procediment sempre el poden acabar però això no sempre és així. Que la problemàtica al voltant de la prescripció infermera estigui encallada suposa que si hi ha alguna reacció, el metge hagi d’acabar intervenint. «Les vacunes les posem seguint protocols, per una evidència. D’aquestes vacunes pot haver-hi unes reaccions adverses i uns efectes secundaris com podria ser una febre. Podríem per exemple recomanar paracetamol però aquesta visita ja no la podem acabar nosaltres perquè la recepta l’ha de signar el metge», narra segons el que viuen dia a dia les infermeres.

    Un altre exemple en el qual infermeria ha de recórrer al metge que és molt il·lustratiu de la necessitat de la prescripció és el cas de les receptes per expedir bolquers. El cribatge d’incontinència el duen a terme les infermeres però no poden receptar. Això fa, segons Carol, que en requerir una visita mèdica per temes menors es col·lapsi el sistema: «no som prou eficients».

    El Congrés va dividir alguns tallers en explicar casos pràctics en vacunació pediàtrica i altres en vacunació en adults. Carol destaca que «a nivell de pediatria estem més conscienciats del calendari vacunal: hi ha vacunes sistemàtiques i altres que no ho són però són aconsellables i les tenim controlades». En canvi, quan es tracta de l’adult o fins i tot el mateix personal sanitari, ja no es tenen tan en compte. De fet, només el 23% del professional sanitari es vacuna de la grip.

    Calen doncs, segons entenen des del Col·legi d’Infermeres de Tarragona, «més campanyes de conscienciació». Afegeixen a més que, amb 150 inscrits, aquest congrés és una campanya en si pels professionals de les vacunes i que el que ells hagin vist durant el congrés revertirà després en els equips on treballen: «actualitzar-se i ser després una taca d’oli».

    Amb una durada de dia i mig, els participants van parlar durant divendres i dissabte d’actualitzacions i aplicacions al voltant de la vacunació pediàtrica i en adults, les vacunacions diverses en dones embarassades o les vacunacions en el viatger o migrant. També, com comunicar i com difondre per una banda de manera externa i a nivell intern es va parlar sobre la prescripció infermera i la legislació al seu voltant pel que fa a la pràctica vacunal.

  • “Les empreses privades fan negoci de diners públics», de com la subcontractació de les ambulàncies malmet a treballadors i pacients

    Els treballadors del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) surten d’una vaga de dos dies. La convocatòria responia a l’exigència d’obtenir els increments salarials pactats en l’anterior conveni. Si bé es va decidir que no hi hauria increments salarials per tal de mantenir els llocs de treball, als treballadors del SEM sí que se’ls hi aplicarien els increments que afectessin el sector públic català.

    L’any passates va augmentar el salari dels treballadors del servei d’emergències un 2,25% igual que a tots els treballadors del sector públic de Catalunya dependent de la Generalitat. Però aquest any no se’ls hi ha aplicat la pujada que, segons Àngels Balliu, delegada de CCOO al SEM, hauria de ser també del 2,25% més un 0,25% pactat.

    Durant els dos dies de vaga, amb uns serveis mínims aplicats del 85%, les ambulàncies, han circulat amb cartells on s’anunciava que eren serveis mínims i s’han repartit octavetes amb les demandes dels treballadors. Del 15% que sí que podia fer vaga, l’ha seguida un 60%, segons explica Roger Espí, portaveu de l’Agrupació de Metges i Infermeres de Catalunya (AMIC). Dimecres, l’últim dels dos dies de vaga, el sector havia convocat a les portes de la seva seu a l’Hospitalet de Llobregat un dinar gratuït sota el nom Foodtruck & Burger Party per donar suport a la vaga.

    Per la seva banda, la valoració que ha fet la direcció del Servei Català de la Salut després d’haver-se reunit amb els sindicats que convocaven, va ser de plena confiança cap a la gestió de l’actual direcció del SEM. Tot i això, transmetien que «a l’equip del CatSalut li preocupa, a l’igual que als representants de les treballadores i treballadors, la dificultat en cobrir algunes posicions de metge tant a les ambulàncies d’arreu del país com a l’atenció no presencial de la Central de Coordinació Sanitària (CECOS) del SEM».

    Una de les ambulàncies del SEM durant la vaga del 7 i 8 de maig lluint els cartells de Serveis Mínims / Tw: @OctaviRodriguez

    Tot el transport sanitari hauria de ser de gestió, provisió i titularitat pública

    El món de les ambulàncies no només viu problemes en el sector titularitat completa de la Generalitat de Catalunya. Els tècnics de transport sanitari de Catalunya d’empreses subcontractades ja duen mesos manifestant-se i realitzant mobilitzacions diverses des del col·lectiu Tècnics en Lluita per demanar la millora de les seves condicions laborals i un reconeixement. A grans trets, reclamen equiparar les condicions dels treballadors subcontractats, que representen ben bé un 90%, amb els del Servei d’Emergècnies Mèdiques (SEM). Com ens feia notar l’Oscar, un dels portaveus de Tècnics en Lluita: «demanem l’equiparació salarial amb el SEM perquè es normal que si fem el mateix treball, rebem el mateix sou». Entenen que potser el conveni entre patronal i sindicats, que no estan tan sols ni negociant, està aturat perquè també ho està el conveni estatal i «el paper de la patronal ara és esperar a veure què passa».

    Altres demandes implicarien un conveni digne però en un estadi superior la desprivatització de la sanitat. «Les empreses privades estan fent negoci de diners públics i, a banda de nosaltres, qui es veu afectat és l’usuari quan pateix retards de sis hores i no arriba a la visita que tenia programada perquè l’ambulància no ha arribat a temps», relaten des de Tècnics en lluita que indiquen que «la mala planificació que veuen en el transport col·lectiu provoca massificació i esperes».

    L’exigència d’un transport sanitari de gestió, provisió i titularitat pública ve de l’aprovació al Parlament de Catalunya l’any 2016 amb la Moció 17/XI del Parlament de Catalunya, sobre el transport sanitari i l’atenció de les urgències i emergències mèdiques, i a la Resolució 285/XI del Parlament de Catalunya, sobre les actuacions per a un nou model de gestió del Sistema d’Emergències Mèdiques.

    A més, a les condicions de pressió sota les que treballen es suma l’entorn poc adient per desenvolupar la seva feina. Descriuen les ambulàncies com vehicles vells, en mal estat i sense aire condicionat en molts dels casos. També, a nivell retributiu, fora de patir les retallades i no pas els increments que reben els funcionaris, denuncien que tampoc se’ls remunera la formació ni se’ls hi respecten els descansos reglats. Un altre dels aspectes que assenyalen són les contractacions precàries. Indiquen que es fa un «ús fraudulent del contracte en pràctiques, on personal de nova contractació, és obligat a fer la mateixa funció que el personal indefinit amb contractes en pràctiques cobrant fins a un 40% menys del sou i allargant aquesta situació fins a 2 anys».

    Des de Tècnics en lluita estan denunciant aquesta situació per la via política presentant mocions però també la judicial. Ara mateix es troba en mans de la fiscalia una denúncia per concurs fraudulent i ha estat personada per la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). Les ambulàncies de titularitat privada que fan tasques per a la sanitat pública pertanyen a empreses que prèviament han entrat en subhasta i han obtingut una sèrie de punts que els hi ha permès guanyar el concurs. Un concurs que el passat any 2016, s’adjudicà amb un pressupost de 1.286.312.283,66 euros, i un valor estimat de 2.556.485.716,75 euros, tant pel servei Urgent, com pel No Urgent. Des de Tècnics en Lluita demanaven que aquesta adjudicació fos investigada, «ja que no fou prou clara en alguns lots, la qualitat i eficàcia del servei que rep l’usuari, ha patit una forta davallada, així com també la situació laboral del personal».

    La denúncia que la CUP va interposar davant la Fiscalia a l’abril de 2016 explicava què els portava a pensar que podia existir «una certa causalitat» entre una donació i l’acte de l’adjudicació del contracte de transport sanitari a Catalunya. Els fets que exposaven a mans de la fiscalia perquè procedís a la seva investigació es remuntaven a l’any 2012 quan el fons de capital risc Investindustrial, propietat de la família Bonomi, va adquirir la totalitat de Port Aventura. Va ser així fins el març de 2016, quan va vendre el 49,9% de Port Aventura al fons d’inversió KKR.

    L’explicació segueix assenyalant que la Fundació Port Aventura va signar el juliol de 2015 amb l’Hospital Sant Joan de Déu, centre de titularitat privada però amb vocació i finançament públic i proveïdor del Cat Salut, un conveni de col·laboració que suposa una donació de 3 milions d’euros.

    Una altra idea que afegien a l’escrit era que l’1 d’abril del 2015 es va procedir a l’adjudicació definitiva del contracte de transport sanitari a Catalunya per un període de 10 anys i una quantitat de 2256 milions d’euros, sent aquest el concurs de més quantia de la desena legislatura autonòmica. Dels 13 lots que sortien a concurs, 7 d’ells van ser concedits a l’empresa Transport Sanitari de Catalunya SL, que pertany a la família Bonomi a través d’International Emergency Services SARL, un fons d’inversió radicat a Luxemburg que és 100% propietat d’Investindustrial.

    En el text presentat a Fiscalia, la CUP exposava que en «conseqüència no hi ha cap dubte que els donants de 3 milions d’euros al Servei Català de la Salut el juliol del 2015 via Hospital de Sant Joan de Déu i els receptors de l’adjudicació multimilionària per part del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya la mateixa primavera del 2015 són la família Bonomi mitjançant el fons d’inversió Investindustrial, la qual cosa, al nostre entendre i vistes les irregularitats denunciades pel sector podria ser indiciàriament constitutiu de diversos delictes contra l’administració pública».

  • La Comunitat de Madrid reactiva en precampanya la comissió d’experts de VIH després d’abandonar-la durant tres anys

    La gestió de la Comunitat de Madrid per a combatre el VIH treu el cap al barranc en els últims mesos de legislatura. Els centres de salut que fan proves ràpides per a detectar el virus i la sífilis han estat gairebé un mes sense kits per a poder realitzar-les i el grup d’experts que es va crear el 2016 per a avançar en el diagnòstic, tractament i acompanyament als nous contagis sol s’ha reunit dues vegades des de llavors. El Govern regional ha reactivat les trobades a principis d’abril, en període de precampanya, després de tres anys congelada sense trobades ni avanços.

    La Comunitat de Madrid va ser pionera en la implantació d’un programa de proves ràpides en els centres de salut en 2009. Es va posar en marxa en vuit punts, amb la promesa que s’ampliaria progressivament. Deu anys després, el nombre de centres de salut continua sent el mateix i durant gairebé un mes cap d’ells ha donat cites a pacients que sospiten que poden haver adquirit el virus perquè no disposen del material per a fer les proves ràpides. Les agendes han estat tancades gairebé un mes. Des d’aquesta setmana, aquests centres ja disposen de nou dels kits i durant aquest temps les proves es podien fer als hospitals públics, segons fonts de la Conselleria de Sanitat.

    Sanitat ha solucionat la falta de proveïment amb un nou pegat: un contracte sense concurs públic que només funcionarà durant uns mesos «mentre s’elabora un contracte no menor», informen fonts de la cartera. Al gener, la Conselleria ja va actuar de la mateixa manera signant un contracte menor amb l’entitat que tenia adjudicat el desenvolupament i gestió del programa des de 2015, Apoyo Positivo. Ara, el contracte s’ha dut a terme amb una altra organització, Educadores Sociales Las Alamedillas, de forma provisional fins que es doni estabilitat al servei amb un concurs públic que el garanteixi per diversos anys. Sanitat no sap quan estaran llestos aquests plecs.

    La Comunitat de Madrid concentra el 25% dels nous contagis anuals. 12.461 des de l’any 2007, segons dades del Ministeri de Sanitat encara no consolidats. El recompte definitiu llançarà una xifra major. El nombre de diagnòstics no baixa dels 1.000 anuals, més del 80% homes. 1.808 en 2013, 1.197 el 2014, 1.064 el 2015, 1.066 el 2016… «No cau d’aquest sostre i, any a any, es van sumant diagnòstics», diu Reyes Velayos, presidenta de Apoyo Positivo. La taxa a Madrid és de 16,5 persones amb el virus per cada 100.000 habitants. En el cas dels homes, ascendeix a 30.

    Velayos reivindica que la falta de previsió de la Conselleria no només ha deixat sense proves ràpides als centres de salut, sinó que ha deixat tocat el programa d’acompanyament a les persones que sospiten que poden tenir el virus. L’associació que dirigeix va ser la responsable d’aquest projecte entre 2015 i 2018. El gener de 2019, amb el contracte caducat, es va prolongar l’assistència a través d’un contracte menor que reduïa a la meitat el pressupost disponible al mes, segons Apoyo Positivo. D’11.000 euros a 48.000. «Vam haver de reduir personal i centrar-nos només en les consultes. No es podia fer formació en els centres de salut, ni tallers ni difusió del projecte. Segurament haurem perdut una mica de diners», admet.

    Les organitzacions que treballen amb persones amb VIH han remès a la Comunitat de Madrid queixes al llarg de la legislatura sobre el retard de les ajudes. De l’altre costat, malgrat que la gestió a vegades ha estat atropellada, segons les ONG, el Govern regional ha obert una nova via de finançament per a prevenció de 500.000 euros, que ja ha arribat a les organitzacions encara que amb algun temps de retard.

    Entre els anuncis sense recorregut que deixa el Govern del PP en aquesta legislatura està la Comissió d’Experts en VIH i altres Infeccions de Transmissió Sexual (ITS). El grup es va inaugurar el març de 2016 quan era encara titular de Sanitat l’exconseller Jesús Sánchez Martos. La comissió anava a encarregar-se de proposar actuacions per a «disminuir la incidència de les infeccions, afavorir el diagnòstic precoç i disminuir la discriminació i l’estigma associat a aquestes malalties» però solo es va reunir una vegada, a l’estiu d’aquest any, segons organitzacions presents en la comissió.

    Des de llavors, els membres del grup no han rebut noves convocatòries. La Comunitat de Madrid ha deixat abandonada la comissió durant gairebé tres anys. Fins a aquest mes d’abril, coincidint amb la precampanya de les eleccions autonòmiques i municipals, les organitzacions van rebre un correu amb una proposta de reunió. La Conselleria de Sanitat no dóna cap explicació sobre per què ha mantingut inactiva la comissió en aquest temps.

    Entre els avanços que van cristal·litzar en l’última trobada hi ha tres grups de treball per a aprofundir en el protocol de profilaxi preexposició (donar tractament antiretroviral preventivament), per a investigar què està ocorrent com el chemsex i com abordar-ho, i millorar la prevenció de l’estigma i la discriminació.

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • Un estat amb sanitat universal i sense copagament farmacèutic? Futur incert per la sanitat en aquesta nova legislatura

    Qui s’ha endut més escons en aquestes eleccions estatals al Congrés dels Diputats, com ja especulaven les enquestes ha estat el Partit Socialista Obrer Espanyol. En matèria de sanitat han promès que desenvoluparan algunes mesures que ja van redactar en el seu anterior programa electoral.

    Aquesta legislatura, si aconsegueixen els suport suficients, hauria de ser la que acabés amb el copagament farmacèutic, començant per pensionistes i persones amb ingressos més baixos, i on s’aprovarà una Estratègia de Renovació del Sistema Nacional de Salut. Dins aquesta renovació s’inclourà per exemple l’atenció a la salut bucodental. Paral·lelament, busquen una llei marc estatal que clarifiqui les competències i la coordinació amb les diferents administracions per poder així consolidar un sistema universal i gratuït que garanteixi l’accés als serveis socials arreu de l’estat.

    El PSOE va deixar un ampli espai en el seu programa destinat a la salut mental: reforç dels serveis infanto-juvenils, un pla de prevenció del suïcidi i un altre per la prevenció de les addiccions. En aquest punt incidien en regular tot el que fa referència al joc.

    Afegien també un debat que ha estat al centre ja els darrers anys i asseguraven la defensa de nous drets com l’eutanàsia i la mort digna.

    Entre les promeses que durant campanya Pablo Casado va professar es troben reduir les llistes d’espera en les sol·licituds d’ajuda a la dependència en un màxim de 30 dies, crear un Portal de Salud, l’obligació que els nens estiguin vacunats per accedir al sistema educatiu o un canvi de model de finançament dels centres sanitaris que en cap moment han precisat.

    En tot cas, sí que parlaven d’una “revisió de la Llei General de Sanitat” datada l’any 1986. Pel model assistencial, dotarien el treball de la “flexibilitat necessària” i només establiran com a requisit indispensable la llengua castellana per accedir a un lloc de treball públic. Situen les llengües cooficials com a mèrits però mai com un “requisit excloent”.

    Davant la denuncia a les llistes d’espera, el PP no marca temps màxims però parla de garantir l’accés en un temps mínim gràcies al suport de la sanitat privada.

    Agafant la idea del que just s’ha aprovat aquest any a Barcelona, PSOE i Podemos crearan un servei d’atenció bucodental gratuït. El PP només parlava de programes de protecció bucodental per als més vulnerables.

    Els tercers en el rànquing d’escons han estat Ciutadans. Entre les mesures que proposen per sanitat redacten que hi haurà “una sanitat universal perquè ningú es quedi sense assistència sanitària a Espanya, restablint la universalitat i fixant mesures necessàries per assegurar el cobrament dels serveis sanitaris prestats als nacionals d’altres països, per lluitar contra el turisme sanitari”. Totes les mesures, més enllà dels conceptes tècnics, tenen una lectura subjectiva depenent de qui faci la proposta. És a dir, en anar contra el turisme sanitat cal preguntar-se què es considera turisme sanitari.

    Pel que fa al copagament farmacèutic proposen que no existeixi per les persones amb una gran dependència al mateix temps que volen fomentar que la compra es faci de manera centralitzada “per reduir efectes entre les comunitats”. També en temes de territori, parlen d’establir un barem de mèrits i capacitats per tal de facilitar la cobertura de places vacants arreu i millorar la mobilitat dels professionals.

    Una proposta que és rellevant és la targeta sanitària única i tenir un historial clínic digital unificat entre totes les comunitats. Així estan traient totes les competències a les comunitats.

    Pel que fa a l’eutanàsia, Ciutadans reactivaria la seva llei de Drets i Garanties al Final de la Vida que ha quedat penjat en la darrera legislatura. Més lleis serien la modificació del Codi Penal contra qui promogui abandonar tractaments per pseudoteràpies i a més voldrien regular el cannabis terapèutic. La salut bucodental seria gratis fins als 16 anys.

    El quart partit que més escons ha aconseguit al Congrés dels Diputats ha estat Unides-Podem. En el seu programa electoral pel que fa a sanitat introduïen que el PIB destinat pujaria de l’actual 6% a un 7,5% per a l’any 2023. L’atenció primària seria qui s’enduria una major part i en destinarien un 20% de la despesa total a ella.
    Eliminaria el copagament farmacèutic però a més parlaven d’introduir mesures que impedissin poder-ne establir nous copagaments en un futur. En aquest sentit treballaran també per la sanitat universal i, com ha passat a Barcelona ciutat i com també diu el PSOE, incorporarien el dentista dins els serveis del sistema de salut. Al mateix temps, parlen de “gestió pública directa” per acabar amb la privatització sanitària. Sobre les llistes d’espera fixa en un mes com a màxim el temps per esperar cita amb un especialista o per una operació relacionada amb una patologia greu.

    Posaven també el focus en la salut mental i ho ampliaven a les condicions de treball dels professionals sanitaris que, sovint, pateixen angoixa. Prometien així posar fi a la seva precarietat amb un programa de recuperació per aquells que hagin marxat de l’estat a treballar.

    Sanitat universal i independència, de moment, de gestió

    Els dos partits purament catalans més votats han estat com era d’esperar Esquerra Republicana de Catalunya i Junts per Catalunya.

    En l’apartat de salut ERC comença dient que “el nou sistema nacional de salut i social de la República estarà centrat en la persona i serà públic, universal, equitatiu i integrat, garantirà la qualitat, serà finançat amb recursos públics i estarà orientat a preservar la salut i el benestar de la ciutadania”. Afegeix que serà un sistema en què la ciutadania es faci corresponsable de la seva salut, disposi de la màxima informació sobre el diagnòstic propi i tingui la capacitat de prendre decisions de manera compartida sobre el tractament que vol rebre.

    Entre diverses coses destacaven promoure una atenció social i sanitària de proximitat, centrada en el domicili, atenent tant com es pugui els condicionants propis del pacient i del seu entorn més immediat (familiars, de veïnatge…) i amb atenció especial per als col·lectius més fràgils i vulnerables. També superar la fragmentació entre nivells assistencials mitjançant l’estreta col·laboració i coordinació entre els nivells de l’assistència (primària, hospitalària, sociosanitària i salut mental) i vetllant per l’adient aplicació dels principis d’equitat entre nivells assistencials.

    Pel que fa a pressupost, ERC considera la despesa en salut i serveis socials com una inversió creadora de benestar i per tant entén que el pressupost assignat hauria de ser l’equivalent a la mitjana del percentatge del PIB que destinen els països de l’Europa dels 15 i, com a mínim, l’equivalent a la mitjana de tots els percentatges del PIB català gastat durant els últims quinze anys. Una altra mesura implicaria regular la prescripció infermera de medicaments.

    Junts per Catalunya segueix una línia similar pel que fa a la demanda d’una assistència sanitària universal. Culpaven als objectius de dèficit les retallades que van suposar a Catalunya entre 2010 i 2014 una reducció del 14% en la despesa sanitària traint-se així les responsabilitats dels darrers anys del seu govern al capdavant de Catalunya. En aquest sentit, parlen de “preservar la sostenibilitat del sistema” i “definir i impulsar reformes estructurals que permetin garantir la preservació d’un sistema de salut de qualitat i posin fi al dèficit estructural del sistema que recau sobre la Generalitat”.

    En el seu programa electoral feien esment a un canvi de paradigma i parlaven de posar al centre les persones i assegurar una atenció integral. Això implica “reforçar les polítiques de salut pública i la centralitat de l’atenció primària i la salut comunitària”.

    Pel que fa als professionals, introduïen planificar les places de MIR i infermeria en funció de les especialitats necessàries.

    Així com alguns dels partits a nivell estatal, JxC també parla de salut mental i addiccions: tant en incrementar els recursos com en abordar la seva prevenció. El mateix amb el joc: regular-ne la publicitat i treballar en la prevenció de l’addicció prohibint la publicitat de joc i apostes, especialment les que són de tipologia online, durant tot l’horari protegit.

  • Les funcionàries amb mútua paguen fins a 36 vegades més pels fàrmacs de la reproducció assistida si són lesbianes o no tenen parella

    Puregon i Ovitrelle és el nom de dos medicaments prescrits amb freqüència en els tractaments de reproducció assistida. Amb recepta costen exactament 8,48 euros, però part de les funcionàries, jutgesses, fiscals, militars i guàrdies civils que siguin lesbianes o no tinguin parella home han de pagar 298,37 euros per ells, encara que estiguin en la sanitat pública. Muface, Isfas i Mugeju, les mútues a les quals pertanyen obligatòriament aquest tipus de treballadores, no financen aquestes hormones. Això és així perquè apliquen l’ordre ministerial aprovada pel PP el 2014, encara vigent, que va excloure a les lesbianes i dones sense parella de la reproducció assistida i a les quals, en aquests casos, obliga a abonar per aquests fàrmacs un preu 36 vegades major que si no ho fossin. És un càlcul fet a partir del cost d’aquests dos fàrmacs, però l’import pot canviar depenent de cada dona i de cada tractament, que sol incloure més medicaments.

    Li ha ocorregut a Carmen (nom fictici), una funcionària de 38 anys a la què Muface, a la qual pertany obligada, li ha denegat el finançament de dos dels fàrmacs que li han indicat per al tractament de reproducció assistida que segueix a la Fundació Jiménez Díaz de Madrid. Aquesta situació es dóna perquè Muface dóna a triar als beneficiar-vos entre sanitat pública o privada a través de diverses entitats amb concert i Carmen ha triat la primera. Així, el centre mèdic públic li ha autoritzat el tractament en si (el cicle d’inseminació) perquè pràcticament totes les comunitats autònomes han revertit l’ordre del PP amb el pas dels anys. No obstant això, les mútues són estatals i es regeixen per la cartera de serveis comuns del Sistema Nacional de Salut.

    Tal com marca el procés, encara que els beneficiaris triïn la sanitat pública, compten amb un talonari especial de receptes –no és el mateix paper que el de qualsevol altre ciutadà– i per a alguns tractaments precisen que la mútua els autoritzi l’anomenat «visat de receptes» si volen optar al finançament públic dels medicaments. És el cas de la reproducció assistida. Per a alguns d’aquests medicaments també és necessari que la sanitat pública autoritzi un visat, però és habitual que en aquests casos el faci i no depèn que la dona sigui lesbiana o no tingui parella. És precisament aquest procés el que Muface li ha denegat a Carmen, segons una resolució datada el passat 3 d’abril a la qual ha tingut accés eldiario.es.

    «Pel fet que, amb la informació mèdica aportada, no es compleix cap dels requisits s’informa com a DESFAVORABLE el finançament de medicació per a la tècnica d’inseminació artificial amb semen de donant», conclou el dictamen. Els condicionants als quals fa referència són els que va introduir la llavors ministra de Sanitat, Ana Mato, en l’ordre ministerial, que es basen en l’»existència d’un trastorn documentat de la capacitat reproductiva» o «absència de consecució de l’embaràs després d’un mínim de 12 mesos de relacions sexuals amb coit vaginal sense ús de mètodes anticonceptius». Són aquests dos requisits, que en la pràctica exclouen a dones amb parella dona i a dones sense parella, els que va establir la norma per a accedir a la reproducció assistida en el sistema públic.

    La resolució ha obligat a Carmen a finançar íntegrament els dos fàrmacs –Puregon i Ovitrelle–, que li han indicat per a l’estimulació ovàrica durant el tractament de reproducció assistida. Li han costat 247,74 i 50,63 euros, respectivament. En el cas que el primer cicle d’inseminació, al qual s’ha sotmès la dona, no sigui fructífer, haurà de tornar a pagar-los fins a un màxim de sis intents, que són els que es preveuen. Amb recepta, aquests dos mateixos medicaments costen 4,24 euros cadascun. Els fàrmacs indicats poden variar per a cada dona segons les seves circumstàncies i el metge que els prescriu.

    Tant la Federació de Serveis a la Ciutadania de Comissions Obreres com a CSIF consideren aquesta situació una discriminació i una injustícia que ha de revertir-se.

    No descarta denunciar

    El seu cas és paradigmàtic, ja que ella és funcionària en l’àmbit de l’ensenyament de la Comunitat de Madrid i, per tant, mutualista obligatòria de Muface. Segons la seva pàgina web, tenen aquesta imposició els funcionaris de carrera de l’Administració civil de l’Estat i, encara que per regla general queden exclosos els d’Administració Local i Autonòmica, «els cossos docents són cossos estatals i tots pertanyen a Muface», expliquen fonts del Ministeri de Política Territorial i Funció Pública, del qual depèn la mútua. Sobre l’exclusió de les dones com Carmen, apunten al fet que Muface no té molt de marge, ja que «aplica la cartera bàsica del Sistema Nacional de Salut».

    Les comunitats autònomes han anat revertint la norma, però encara no està modificada a nivell estatal. El Govern de Pedro Sánchez va anunciar el mes de juliol passat que retornaria aquest dret a aquestes dones, però és previsible que no li doni temps a consumar la reforma abans de les eleccions generals. A pesar que ara fonts del Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social de l’actual Executiu descarten pronunciar-se sobre això, el mes de febrer passat les mateixes fonts van informar aquest mitjà que quedaven cinc mesos de tràmit. Per això, Muface, Isfas i Mugeju continuen aplicant aquesta ordre ministerial. A més, el PSOE porta la mesura en el seu programa electoral de cara a les generals del pròxim 28A.

    Al mateix que Muface al·ludeixen el Ministeri de Defensa, del qual depèn Isfas, i el Ministeri de Justícia, del qual depèn Mugeju. La primera és obligatòria per a militars i guàrdies civils, mentre que la segona ho és per a un ampli ventall de professionals de l’Administració de Justícia: jutges, fiscals, els funcionaris de carrera del Cos de Secretaris Judicials, de Mèdics Forenses o els lletrats de carrera del Cos de Lletrats del Tribunal Constitucional, entre altres. Fonts de tots dos ministeris al·ludeixen al fet que la causa mèdica és l’únic requisit actualment vigent per a finançar fàrmacs associats a la reproducció assistida.

    Carmen assegura que quan va rebre la notificació no havia sentit parlar de l’ordre i ningú li havia indicat que podia ser exclosa del finançament. La seva germana, a més, s’havia sotmès a un tractament en el mateix servei i en el mateix hospital i no havia tingut cap problema, explica. «Al principi va ser una impotència i una baixada total», diu a eldiario.es abans d’afegir que recorrerà el dictamen i que no descarta denunciar, ja que a més la norma «no parla específicament de fàrmacs». «És una doble discriminació: com a dona sola i com a funcionària», apunta.

    Encara que la norma que va modificar la cartera de serveis va entrar en vigor el novembre de 2014, des del principi algunes comunitats autònomes com Andalusia, Canàries, Extremadura o Euskadi van decidir no aplicar-la. Amb el pas del temps, en una espècie d’efecte dominó, gairebé totes van anar deixant de costat aquesta exclusió, a excepció de Ceuta, Melilla i Múrcia. Durant anys, la sanitat pública de moltes comunitats es negava a iniciar la reproducció assistida en aquestes dones i fins i tot es van donar casos de tractaments interromputs.

    De fet, el mateix hospital en el qual Carmen està seguint el tractament, la Fundació Jiménez Díaz, va ser el protagonista del cas de Verónica i Tania (noms ficticis). A aquesta última, el centre mèdic també li va interrompre el tractament el 2014 i elles van iniciar un procés judicial de la mà de l’organització Women’s Link que van acabar guanyat. El Jutjat social núm.18 de Madrid va condemnar a la Comunitat de Madrid i a l’hospital per «vulnerar el principi de no discriminació per raó d’orientació sexual».

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • La donació i el trasplantament d’òrgans augmenten un 18% el primer trimestre de l’any a Catalunya

    Durant aquest primer trimestre de l’any 2019, s’han obtingut 105 donants cadàver vàlids, que representen un 18,0% més que l’any 2018. Els donants de mort encefàlica (cerebral) augmenten lleugerament (1,8%); mentre que els donants de mort en asistòlia (aturada cardíaca) ho fan de forma més destacada (44,1%), gràcies als donants de mort en asistòlia controlada (malalts terminals ingressats a l’hospital que moren per cessament irreversible de l’activitat cardíaca). Des de l’Organització Catalana de Trasplantaments  (OCATT) es destaca l’èxit col·lectiu dels resultats tant gràcies als equips de professionals, hospitals i el model de trasplantament com també a la confiança de la societat en el sistema i, sobretot, a la generositat, solidaritat i valentia dels donants i dels seus familiars, que fan possible aquest èxit col·lectiu, la qual cosa diu molt de la societat en què vivim.

    El consentiment per a la donació, -nombre de famílies que accepten la donació dels òrgans d’un familiar difunt entre totes les entrevistes de donació que es realitzen-, se situa en el 83%, percentatge similar al del 2018.

    El nombre de donants vius, d’altra banda, segueix disminuint: 21 donants fins al 31 de març, un 25% menys (7 donants) que el 2018. D’aquestes donacions, 20 han estat de ronyó i una de fetge. L’OCATT assenyala que aquest fet es pot explicar pels bons resultats de la donació de cadàver, però això no treu que no s’hagi de seguir promovent el trasplantament de donant viu ja que l’evidència científica mostra que és la millor opció terapèutica per als malalts joves.

    De moment, l’Hospital Clínic de Barcelona, amb 21 donants cadàver vàlids i 5 donants vius, és el centre amb més donants gestionats; seguit de prop per l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, amb 19 i 6 donants, respectivament; i l’Hospital Germans Trias i Pujol, amb 18 i 1 donants, respectivament.

    Més donants es tradueixen en més trasplantaments

    Els trasplantaments a Catalunya segueixen la seva tendència a l’alça, clarament positiva. En concret, durant els tres primers mesos de l’any 2019 s’han fet 337 intervencions, un 18,3% més que el 2018.

    Per tipus d’òrgan, augmenten els trasplantaments renals (16,2%), els hepàtics (29,2%), els pulmonars (15,4%) i el pancreàtics (250,0%). Els cardíacs són, amb dos menys, els que de moment mostren una activitat inferior a la de l’any passat.

    En aquest sentit, l’OCATT ressalta aquesta activitat extraordinària ja que es tracta d’un ritme de trasplantament molt superior a qualsevol etapa anterior. Tot i això, subratlla que la donació i, per tant, la disponibilitat d’òrgans és fluctuant en el temps, però destaca que si se segueix aquest ritme es podria estar parlant d’uns 400 donants vàlids i uns 1.300 trasplantaments al final d’any i aconseguir, per tant, unes xifres espectaculars.

    En aquest cas, és l’Hospital Universitari de Vall d’Hebron el que, fins al 31 de març, ha dut a terme més trasplantaments: 91 entre receptors pediàtrics (10) i adults. L’Hospital Clínic ha practicat 84 intervencions i l’Hospital Universitari de Bellvitge, 67.

    El 31 de març de 2018, 1.160 persones continuaven esperant un òrgan. Concretament, 1.035 persones estan a l’espera de rebre un trasplantament de ronyó; 44, de fetge; 28, de cor; 30, de pulmó, i 23, de pàncrees.

    L’OCATT remarca que aquests bons resultats de trasplantament permeten reduir a poc a poc les llistes d’espera per a trasplantament, tot i l’augment de les indicacions. També s’observa que les llistes d’espera d’òrgans vitals, com el fetge, el cor o els pulmons, són especialment baixes.

  • El polèmic fàrmac contra l’osteoporosi, el segon que més factura en la mútua dels funcionaris

    L’empresa farmacèutica Amgen va facturar el 2017, l’últim exercici amb dades consolidades, més de 7,6 milions d’euros per la prescripció de denosumab, el polèmic fàrmac contra l’osteoporosi batejat com la droga dels ossos, en la Mutualitat General de Funcionaris Civils de l’Estat (Muface), un organisme que aglutina a més d’1,4 milions de persones, entre titulars i beneficiaris. Aquesta xifra situa al medicament comercialitzat per la societat de biotecnologia estatunidenca com el segon per import en consum de principis actius, per darrere de l’atorvatastina i per davant de la rosuvastatina, dos fàrmacs per a reduir el colesterol.

    Els efectes adversos detectats després de la interrupció dels tractaments amb denosumab (un anticòs monoclonal) han generat un debat entre la comunitat científica. Els defensors del medicament, amb la mateixa farmacèutica al capdavant, sostenen que els riscos després de deixar de prendre les dosis, entre ells l’increment de fractures vertebrals múltiples, són inferiors als seus beneficis i que l’efecte reboti es pot mitigar amb l’administració d’altres medicaments després de la suspensió.

    En el costat oposat se situen organismes com l’Institut Català de Farmacologia o la revista francesa Prescrire, que recomanen que es deixi de prescriure en considerar «molt modesta» la seva eficàcia enfront d’uns efectes adversos «desproporcionats». Consideren a més que a penes hi ha evidències que acreditin l’efectivitat dels fàrmacs alternatius, els denominats bifosfonats, per a pal·liar la pèrdua de densitat mineral òssia després de la interrupció del tractament amb denosumab, un fàrmac que, alerten, crea dependència.

    Al mig se situen publicacions com Current Osteoporosis Reports, que aconsella relegar el seu ús com a medicament de segona línia, indicat per a casos concrets, a causa de les complicacions detectades en els estudis.

    Malgrat aquests recels, la facturació de Prolia (nom comercial de Denosumab) no ha parat de créixer en la mútua dels funcionaris. Segons les dades publicades en les memòries de l’organisme estatal, el fàrmac d’Amgen se situava el 2013 com el quinzè en el llistat de més venuts per aquesta via, amb 3,38 milions d’euros. Quatre anys després, aquesta xifra s’ha elevat fins als 7,61 milions, més del doble. L’increment respecte a 2016, on es col·locava en el tercer lloc, és del 9,22%. El 2015 i 2014 va ocupar la sisena plaça en el consum per import i principi actiu.

    Les dades recollides en l’últim anuari de Muface revelen que els fàrmacs per al tractament de malalties òssies representa una despesa total de 9,5 milions d’euros, la qual cosa situa a denosumab com un fàrmac de primera línia en la prescripció d’aquest tipus de productes en una mútua que atén a prop d’un milió de funcionaris com a titulars, sent els més nombrosos els de més alt escalafó, els denominats A1 (diplomàtics, inspectors d’Hisenda, catedràtics i professors d’universitat i d’ensenyament secundari, enginyers, lletrats, comissaris…) i A2 (mestres, tècnics d’Hisenda, aparelladors, sotsinspectors de la Policia Nacional…) A més es beneficien de les seves prestacions mig milió de persones amb algun tipus de parentiu amb els titulars.

    Prolia també es troba entre els medicaments més venuts en farmàcies el 2017. L’última publicació de la Federació Empresarial de Farmacèutics Espanyols (FEFE) ho situa en el setè lloc, amb una facturació de 116,8 milions d’euros durant l’exercici 2017.

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • Els nous anticoagulants obliguen les farmacèutiques a pagar centenars de milions per a evitar judicis

    «Haig de prendre una pastilla diària per un problema cardíac i, si no ho faig, podria patir un infart cerebral». Marcelo, un jubilat de 70 anys, és una de les aproximadament dos milions de persones que a Espanya prenen diàriament algun dels anticoagulants que hi ha en el mercat. Entre ells destaquen els coneguts com a anticoagulants d’acció directa, uns fàrmacs que es consideren segurs, però que fins fa poc no disposaven d’un antídot en cas que es produís una hemorràgia greu, ja fora per un accident o de forma espontània. Alguns dels afectats per aquesta reacció han demandat a diverses farmacèutiques durant els últims anys i han aconseguit tancar acords milionaris. El més recent, un acord de més de 700 milions d’euros aconseguit aquesta mateixa setmana als EUA.

    Les últimes farmacèutiques en treure la bitlletera han estat Bayer i Janssen Pharmaceutica, propietat de Johnson & Johnson, fabricadores de rivaroxaban, el nom comercial de les quals és Xarelto. Totes dues companyies han aconseguit un acord que resol al voltant de 25.000 demandes en les quals s’al·legava que les companyies no van advertir prou sobre els possibles episodis de sagnat mortal causats pel fàrmac i les dificultats que hi havia per a interrompre el procés per absència d’antídots.

    No ha estat l’únic cas dels últims anys. El 2014, la farmacèutica alemanya Boehringer Ingelheim va acordar pagar uns 600 milions d’euros per a evitar al voltant de 4.000 demandes per un medicament similar, dabigatran, el nom comercial del qual és Pradaxa. Igual que en el cas del Xarelto, els demandants asseguraven que la companyia no va oferir suficient informació sobre el fet que el fàrmac podia provocar hemorràgies greus que no es podien revertir amb facilitat.

    Fins a set anys sense antídot

    Durant l’última dècada, les autoritats reguladores han aprovat varis d’aquests nous anticoagulants orals, coneguts en l’àmbit mèdic com a anticoagulants d’acció directa i el «principal avantatge de la qual és que no és necessari que els pacients passin controls de manera habitual», a diferència del que ocorria amb els anticoagulants més antics, com el popular Sintrom, segons ha explicat a eldiario.es Pascual Marco, vicepresident de la Societat Espanyola d’Hematologia i cap del servei d’hematologia de l’Hospital General d’Alacant.

    La major part dels estudis realitzats fins avui coincideixen a assenyalar que aquests nous anticoagulants són segurs, fins i tot més que els seus predecessors. «Els estudis globals demostren que aquests fàrmacs són eficaços i són més segurs que els anticoagulants tradicionals, excepte per a les hemorràgies digestives, que tenen un perfil de seguretat similar», explica Marco.

    No obstant això, l’acceptació d’aquests medicaments no va ser immediata, ja que en els seus inicis no existia un antídot que fóra capaç de revertir els seus efectes en cas d’emergència. «L’antídot és necessari en cas que un pacient necessiti una cirurgia urgent o sofreixi una hemorràgia greu», explica Marco. «Afortunadament, ja disposem d’ells», conclou aquest especialista.

    Tant Pradaxa com Xeralto van rebre l’autorització de l’Agència Europea del Medicament en 2008 i la de l’Administració d’Aliments i Medicaments dels EUA (FDA, per les seves sigles en anglès) en 2011. Però el primer antídot desenvolupat per al Pradaxa, denominat Praxbind, no va comptar amb l’aprovació de les agències reguladores fins a 2015, set anys després de l’aprovació de l’anticoagulant. El de Xeralto, denominat Andexanet alfa, no va ser aprovat per l’agència nord-americana fins a maig del passat any, mentre que el regulador europeu no el va autoritzar fins a aquest mateix mes de març.

    Dos milions de persones anticoagulades a Espanya

    A Espanya hi ha al voltant d’uns dos milions de persones anticoagulades i «la majoria són per fibril·lació auricular, que és una arrítmia molt freqüent, especialment a partir dels 70 anys», explica Marco. «També hi ha entorn d’un 20 per cent amb malaltia trombòtica venosa i percentatge molt petit, entre un 5 i un 7 per cent, que són els que porten pròtesis valvulars cardíaques».

    Durant anys, aquest tipus de pacients han estat tractats amb els anticoagulants coneguts com a antivitamina K, com el Sintrom. Aquest tipus de fàrmacs tenen el desavantatge de necessitar controls freqüents per a calcular bé la dosi, la qual cosa fa que els pacients siguin «bastant dependents de l’hospital», assegura Marco.

    El fet de tenir un millor perfil de seguretat i eficàcia ha fet que molts especialistes hagin anat optant pels nous anticoagulants orals i la facilitat d’ús fa que molts pacients també els prefereixin. «Quan em van plantejar la possibilitat de donar-me Sintrom em vaig negar en rotund», assegura Marcelo. «La meva mare ho prenia i record anar amb ella tots els mesos a l’hospital per a fer-se els controls i jo no estava disposat a passar pel mateix. Amb el nou anticoagulant és molt més còmode».

    No obstant això, Marco adverteix que és recomanable que existeixi un control per part d’especialistes. «Abans que van aparèixer els anticoagulants d’acció directa, tots els pacients passaven pels serveis d’hematologia, però ara que no fan falta controls, són receptats per altres serveis i mai passen pel nostre, amb el que alguns pacients no tenen una informació adequada», adverteix aquest hematòleg.

    Aquest és un article de eldiario.es