Confiança, respecte i dignitat. Aquests són, segons Nils Bergman, metge i un dels especialistes en neurociència perinatal més coneguts del món, els fonaments d’un bon part i una bona salut matern-infantil. Bergman és un dels promotors del ‘mètode cangur’ de salut matern-infantil i del contacte pell amb pell entre la mare i el nounat. És creador de l’entitat NINO (Neurociència per a Millors resultats Neonatals) i visita Madrid per a participar en el Seminari Neurociència i Epigenètica del Naixement que organitza l’Institut Europeu de Salut Perinatal.
El neonatòleg manté amb rotunditat i proximitat, fins i tot al·ludint a la seva pròpia experiència com a pare de tres fills que van néixer de formes molt diferents, que un part respectat, en el qual la mare se senti apoderada i estigui sempre acompanyada i la mare i el bebè no siguin separats, determina la salut a llarg termini. En aquest sentit, lamenta que «el procés de naixement des del punt de vista de la ciència de la criança i la cura s’assembla molt poc al procés entès des de les pràctiques obstètriques, que es basen en l’obediència a unes regles. Aquestes regles no entenien les necessitats de les mares i els bebès».
Què ens ha ensenyat la neurociència sobre el desenvolupament del cervell del nounat?
La neurociència ens ha ensenyat molt sobre el cervell de l’adult però realment no ens ha ajudat a entendre el cervell del nounat ni el del fetus. El cervell del fetus el que més necessita és sentir-se segur. El que sabem gràcies a la neurociència és que tots dos són totalment dependents de la mare. Això és obvi per a un fetus. En el que hem fallat com a cultura, com a sistema de salut, com a societat científica, és a reconèixer el vital que és la mare per al desenvolupament del cervell després del naixement. Ho dic els primers mil minuts, que són 16-17 hores. La mare ha de romandre amb el bebè, sense separació. Aquesta és la clau per a entendre els processos del desenvolupament neurològic que són necessaris per a un començament de vida saludable. Crec que és important distingir entre la neurociència i el que anomeno ciència de la criança (nurture science), que està relacionada amb la nostra pròpia biologia.
Quins principals aprenentatges hauríem de tenir en compte com a pares, mares o sanitaris en la cura d’un bebè?
Una vegada que el bebè és concebut, és un ésser viu tremendament sensible a l’entorn: a la temperatura i als nutrients, però el que és més important també a l’entorn emocional, la qualitat de la vida de la mare. Tot això té un impacte en el desenvolupament, tot això importa. I es torna més important a mesura que la mare es posa de part. L’oxitocina és una hormona que es posa en funcionament quan la mare i el bebè se senten segurs. No importa que els diguis que estan fora de perill perquè estan en un hospital. Un hospital no fa que et sentis segur. La mare ha de sentir-se segura: ha d’estar amb la seva família, un o dos membres, o una doula o una matrona que es quedi amb ella. La mare mai hauria d’estar sola. El procés de naixement des del punt de vista de la ciència de la criança i la cura s’assembla molt poc al procés entès des de la neurociència i des de les pràctiques obstètriques que s’han codificat per l’obediència a unes regles. Aquestes regles no entenien les necessitats de les mares i els bebès.
Creu vostè que el context social ajuda a mares i bebès a sentir-se segurs en aquestes hores crucials de les quals parla?
L’obstetre té un manual amb tots els aspectes tècnics dels passos pràctics i el que és necessari per a dur a terme un part segur i reduir els seus riscos. Però la mare mai ha llegit aquest llibre. Aquest llibre no fa que se senti segura. No pensem que això fos important, perquè quan vam llegir aquest manual teníem una visió molt mecànica. El que avui sabem per la neurociència, la ciència de la criança i la psicologia és que l’actitud de la mare influeix profundament en el procés obstètric. Però també influeix en el cervell del bebè i el de la mare.
Quan l’apoderem i li donem un sentiment de seguretat, canvia radicalment el resultat obstètric i fins i tot els resultats del desenvolupament a llarg termini. En anglès s’usa el terme self-efficacy (auto-eficàcia). No significa que la mare sigui perfecta, que sàpiga totes les respostes, sinó que ella pensa: «Estic bé, puc manejar aquesta situació». Perquè ho senti, s’ha de sentir segura de debò. Cal crear aquest espai segur perquè ella es fiï del seu propi poder d’estar bé. Podem llevar poder i capacitat a les mares d’una manera molt senzilla amb algunes pràctiques obstètriques.
Quina seria la clau perquè la mare i el bebè se sentin assegurances en aquestes primeres hores? Quins canvis cal fer en el sistema de salut perquè això sigui possible?
Estar sola després del naixement del bebè és el principal obstacle perquè la mare se senti segura i pugui cuidar d’ell. La nostra cultura valora la solitud, però l’oxitocina no és una hormona solitària, és una hormona social. Algú ha d’estar amb la mare tota l’estona. Ni tan sols és un gran canvi per al sistema de salut. Pot continuar sent igual en el fons, però quan la mare mai està sola i el bebè i la mare mai són separats, tenim una millor cura de salut i sens dubte tindrem millors resultats.
Quines són les conseqüències més greus de separar a mares i bebès i del fet de llevar capacitat i poder a les mares?
El bebè aprèn immediatament que la mare està en un lloc perillós perquè no està amb ell. El missatge que rep un bebè és que no és un entorn segur. I així es canvia la configuració del cervell pels receptors de cortisol, perquè s’apaguin. El bebè tindrà per sempre nivells més alts de cortisol, majors nivells d’ansietat, pressió sanguínia més alta, més colesterol. Els senyals més primerencs que un bebè capta determinen la seva salut per sempre. Quan estàs constantment estressat, el teu estat normal, la teva concepció de normalitat, canvia. I llavors ets un adult permanentment estressat. I això disminueix la teva qualitat de vida, et resta salut, et provoca hipertensió i diabetis, fins i tot càncer.
Com va sorgir el mètode cangur?
Vaig acabar la meva formació en Medicina i estava decidit a ser doctor en missions, com el meu pare. En set anys, vaig poder aprendre totes les habilitats pràctiques per a curar malalties i després vaig ser a Àfrica. Vaig arribar a un lloc en el qual a vegades no hi havia electricitat i no hi havia incubadores. La matrona amb la qual vaig arribar havia sentit parlar del mètode cangur. El 1988, fa trenta-un anys, comencem a fer contacte pell amb pell en casos de bebès molt petits i les seves mares i el resultat era completament diferent. Una de les coses més sorprenents és que obrien els ulls i et miraven, et reconeixien. Això no apareix en els manuals, però era una profunda diferència. En sis anys, aconseguim que la taxa de supervivència passés del 10% al 50%.
Què diria als experts que en generacions anteriors deien que no es podia agafar massa en braços al bebè, perquè s’acostumava, que havia de tenir un horari de preses o que si no dormia en una habitació separada no seria autònom?
La gent que diu aquestes coses ho fa amb una fe profunda, amb una gran convicció, però amb cap evidència científica. De fet, l’evidència científica diu el contrari. Un bebè que s’autoregula el fa amb cortisol i pot ser que sobrevisqui extremadament bé, però es converteix en un lluitador, es torna agressiu. Pot ser bo si el món és un lloc inhòspit, però no vivim aquí. No volem funcionar d’aquesta manera. Volem a persones que siguin capaces de confiar, que tinguin empatia, que tinguin ètica.
L’evidència és molt clara: l’ètica, l’empatia i la confiança vénen d’una connexió llarga i estreta amb la mare. Quan tens això també aconsegueixes bona salut física. Quan no tens això, tens aquest aconseguidor, aquest guerrer, que té hipertensió o càncer en la mitjana edat. Aquesta persona ha aconseguit moltes coses en la vida, però no ha tingut una bona relació. Sí, donar a llum i criar a un nen així fa que sigui un adult amb un sistema de valors completament diferent i un cost de salut pública diferent.
Subratlla la importància de néixer d’una manera respectuosa i acurada. De debò això determina la nostra vida adulta? Si tothom naixés així, canviaria la nostra societat?
Sí, per descomptat que sí. Això és necessari, però no suficient. La manera en què neixes realment ha de ser el correcte, s’ha de fer bé. Però també has de fer-ho bé la setmana següent i l’any següent. Sí, la manera en què naixem importa molt. Si no naixéssim d’una manera respectuosa i segur és doblement important el que fas l’endemà i la setmana següent, per a compensar aquesta pèrdua. Quan naixem de la millor manera tot és molt més fàcil, no necessitem ajuda extra, la mare és poderosa, té eficàcia, està apoderada, està conscienciada. Si no ho estigués, necessitem ajuda.
Quin és el principal missatge que ha volgut deixar en la trobada en el qual ha participat?
Que ha d’haver-hi separació zero entre la mare i el bebè en el naixement i la mare no hauria d’estar mai sola.
Aquesta és una entrevista de eldiario.es