Categoría: Recerca

Tres dels principals projectes espanyols per a una vacuna contra la Covid-19 estan dirigits per investigadors ad honorem ja jubilats. Mariano Esteban (76 anys) Luis Enjuanes (75) i Vicente Larraga (72) encapçalen les iniciatives més punteres del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), però no cobren ni un euro per aquest treball i els seus ingressos són les prestacions de la Seguretat social que els corresponen. És una situació que no és infreqüent i, per exemple, també la sociòloga María Ángeles Durán (78 anys) segueix investigant en aquestes condicions. La científica Margarita Salas va treballar pràcticament fins al final de la seva vida, als 80 anys.

«Som científics i considerem que seguim en primera línia: tenim projectes, vam formar a estudiants, becaris, obtenim finançament extern, no només nacional, també internacional. Seguim publicant i desenvolupant procediments que considerem importants», remarca Mariano Esteban. Si és el cas, dirigeix ​​l’equip que busca una vacuna en el Centre Nacional de Biotecnologia (CNB-CSIC). La seva plataforma «es basa en una variant molt atenuada de la vacuna que es va utilitzar en el programa d’erradicació de la verola, i que es diu virus vaccinia modificat d’Ankara [MVA], a què se li han incorporat gens codificants de proteïnes de la SARS -CoV-2 amb la finalitat d’induir respostes immunitàries àmplies i duradores contra la Covid-19». El viròleg detalla que «en ser un virus ADN no relacionat amb el coronavirus, però que confereix una potent activació del sistema immunitari després de la vacunació, té tots els indicadors per protegir enfront del SARS-CoV-2». Estan elaborant el dossier per obtenir autorització i iniciar la fase clínica d’assajos amb uns cent voluntaris en el primer trimestre del 2021, i més endavant amb entre 500 i 600 per a la fase II. Si no hi ha contratemps, podrien iniciar la fase III en el tercer trimestre, amb milers de voluntaris.

«Què podríem estar jugant a golf, comprant el pa i la llet?, doncs sí, però després de cinquanta anys a la virologia, ha arribat un moment en què em sento amb l’obligació moral de donar suport al meu propi país», subratlla en conversa amb elDiario. Reconeix que «la posició més fàcil seria deixar-ho tot i no fer res», però llavors hauria de suprimir tots els llocs de treball que genera amb el personal que treballa al centre i acabarien les ajudes que aquest equip concret, de 12 científics a més d’ell, rep.

Preparava el tancament del seu laboratori quan va arribar la pandèmia

En el cas de Vicente Larraga, la seva idea era retirar-se la primavera passada. «Jo estava tancant el meu laboratori», explica, quan va esclatar la pandèmia de la Covid-19. L’últim projecte amb el qual estava treballant al costat del seu equip, també de dotze persones a més d’ell mateix, és la vacuna veterinària contra la malaltia de la leishmaniosis, ja en última fase abans de la seva comercialització. Aquest va ser precisament el motiu pel qual li van contactar des de l’Agència Espanyola del Medicament per demanar-li que tractés d’aplicar aquests coneixements a un possible sèrum contra el coronavirus. «Em van preguntar si creia que el vehicle de la vacuna d’ADN sintètic també es podria utilitzar en aquest cas. Jo ho vaig pensar i l’endemà quan em van cridar vaig acceptar quedar-me».

«Som jubilats [Esteban, Enjuanes i ell mateix], cobrem de la Seguretat Social, no un sou com a investigadors ni cap gratificació. Ho fem perquè creiem que calia enfrontar-se al problema i treballar i això és el que estem fent. Portem trenta anys treballant en vacunes», ens explica.

La seva reflexió és que «no pot ser que tenint capacitat tècnica i tecnològica perquè Espanya tingui les seves pròpies vacunes no les hi hagi. No podem estar depenent d’altres empreses que tenen una política i faran la seva política. Crec que aquest ha estat el motiu principal perquè ens poséssim a treballar».

Una vacuna espanyola com en les que estan treballant aquests científics proporcionaria independència a l’hora de dissenyar estratègies pròpies d’immunització. Més encara en un context en què s’ha desencadenat una cursa entre potències internacionals i grans farmacèutiques per aprofitar el nou mercat obert amb la immunització davant el SARS-CoV-2. Als anuncis successius per part de les empreses i consorcis nacionals sobre l’efectivitat dels seus productes han anat adherits els compromisos públics de diversos països sobre contractes de compra i acords amb tercers per distribuir els sèrums de les seves companyies.

Així, l’acaparament de vacunes com els de Pfizer o Moderna (que asseguren superar el 90% d’efectivitat) per part dels països rics, que en alguns casos s’han garantit el subministrament de fins a cinc dosis per habitant, ha obert el camí per a l’expansió dels projectes de la Xina i Rússia en els estats en desenvolupament. EUA, la Unió Europea, la Gran Bretanya o el Japó estan copant la producció dels laboratoris nord-americans. La vacuna russa Sputnik V està trobant acomodament a Sud-amèrica, Mèxic o l’Índia. Alguns sèrums xinesos ja en fase III d’investigació tenen compromesa la distribució a Unió dels Emirats Àrabs Units, Perú, Pakistan, Sèrbia, Turquia, Bangla Desh, Tailàndia, Laos, Vietnam, Myanmar, Cambodja, Filipines o el Marroc. Sinovac, una de les empreses xineses amb el seu producte més avançat, ha assegurat tenir acordat l’enviament de 60 milions de dosis a l’estat de Sao Paulo (Brasil) i uns altres 40 milions a Indonèsia.

La precarietat de la ciència a Espanya

Tot i que aquests científics deslliguen la seva decisió de seguir treballant quan ja han sobrepassat l’edat de jubilació de la situació de precarietat dels investigadors -sobretot joves- a Espanya, són crítics amb l’estat de la política científica: «Espero que aquesta pandèmia ens obligui a tots a replantejar-nos on volem que Espanya estigui en els propers 10 a 20 anys. Hi ha gent molt bona, podríem estar molt més avançats si tinguéssim els condicionants, la infraestructura i els suports per construir els edificis que fan falta a la ciència», defensa Mariano Esteban.

Com a exemple, relata com recentment ha participat en un tribunal per concedir una plaça a la qual es van presentar 13 científics d’alt nivell. «Però has de deixar a 12 fora, entre ells gent que pot ser professora en les millors universitats d’altres països. No obstant això, aquí els tirem», lamenta. I adverteix que «si els joves no poden desenvolupar aquí la seva carrera i creativitat la desenvoluparan en altres països».

La cursa entre les vacunes espanyoles i les de les empreses multinacionals que poden arribar abans a Espanya no és ni de bon tros entre iguals, però no per una qüestió de capacitat científica, sinó de mitjans. Com ha posat de manifest Enjuanes en un debat a la Fundación Alternativas, alguns d’aquests laboratoris tenen fins a 650 científics d’alt nivell buscant la vacuna, enfront de la dotzena que treballa en els laboratoris que la busquen Espanya. A més, si AstraZeneca o Pfizer han rebut de mitjana 2.000 milions de dòlars, a Espanya s’han destinat entre un i dos milions d’euros. «Però el que més em preocupa és la infraestructura», ha explicat, ja que encara en el cas que arribés una injecció de 20 milions al seu projecte «ens vindrien molt bé, però els nostres centres estan saturats i és dificilíssim que et dupliquin l’espai».»Necessitem consorcis nacionals, internacionals i inversors, i la col·laboració d’empreses potents», ha afirmat.

Tot és una qüestió econòmica: «Si en els pressupostos generals de l’Estat no dones suport a la R+D+I tindràs problemes», diu Mariano Esteban. En els de l’any vinent s’espera un important increment del 59,4%, respecte a 2020, fins a arribar als 3.232.000 d’euros. «Ara tot són increments, a veure el que duren. Si després tornem a la precarietat, no aixecarem cap», adverteix. Aquest any el pressupost de Ciència, com la resta, es beneficia dels ingents fons europeus per a la recuperació, de 140.000 milions d’euros per a tres anys. Dels 27 investigadors que treballen en el desenvolupament de vacunes enfront de la Covid-19 al CSIC, 19 (un 70%) tenen contractes temporals, segons el portal d’informació per a metges i sanitaris isanidad.

Com destacava Mariano Barbacid, cap del grup d’oncologia experimental del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques, en un debat celebrat aquest dilluns en què han participat aquests investigadors, hi ha a més un altre ensenyament en el seu exemple. Enfront de la tendència a «apartar» a les persones a partir de determinada edat, «seguir produint, ser actius i continuar contribuint a la societat, tinguis 30, 40 o 70 anys, també transmet un missatge», afirmava el reconegut oncòleg, que s’enquadra en aquest grup a l’haver complert 71 anys i seguir treballant.

Aquest és un article original traduït de eldiario.es

Regne Unit s’ha convertit en el primer país a aprovar la vacuna de Pfizer. Ho ha fet així perquè Regne Unit té la seva pròpia agència del medicament, la MHRA, i pot fer ús d’ella. Fins ara no solia fer-ho a causa de la política conjunta de la Unió Europea.

Encara que Espanya també compta amb la seva pròpia agència del medicament, l’Agència Espanyola del Medicament i Productes Sanitaris, en aquest país solament s’aprova el que s’autoritza també a Europa. No obstant això, el país artífex del Brexit, en estar fora del sistema europeu a partir del 31 de desembre d’enguany, pot seguir la seva pròpia regulació sense lligams.

Als Estats Units, la FDA (Food and Drug Administration) va més aparellada al que es decideix en l’agència europea, la EMA (European Medicines Agency). Aquestes dues entitats han decidit no començar la vacunació fins que no s’avaluïn els resultats dels assajos clínics i es revisin les dades brutes.

És segura aquesta vacuna?

Les vacunes de mRNA, com la de Moderna i la de Pfizer, no han generat greus efectes adversos, fins ara. Mentre que les vacunes de adenovirus, com la de AstraZeneca/Oxford, sí han anat reportant diversos efectes adversos.

En aquestes vacunes la seguretat ja està provada. Però no cal fixar-se solament en la seguretat, sinó també en l’eficàcia. És a dir, cal preguntar-se: Serveix per al que l’hem preparat? Servirà només per a persones asimptomàtiques? I per als casos greus?

Cal tenir en compte que els assajos clínics es fan amb gent sana, gairebé mai s’inclouen pacients. De fet, en el cas de Pfizer no s’han inclòs, o almenys no han revelat aquestes dades.

Per això, a l’hora de prendre una decisió, cal atendre aquests dos conceptes i esperar fins al final dels assajos clínics. No obstant això, les empreses tenen prioritats i probablement a Regne Unit la decisió hagi anat de la mà d’una qüestió política, en la qual la urgència ha afavorit que l’agència reguladora vagi més ràpid.

Una decisió precipitada podria tenir resultats nefastos

És preocupant pensar que aquesta decisió pugui tenir un efecte terrible. A Espanya sempre s’ha confiat en les vacunes. De fet, els moviments antivacunes són baixíssims. Però notícies com aquesta podrien crear l’efecte contrari.

És a dir, la gent que abans confiava en la vacunació per a preservar la salut global pot començar a tenir por de fer-ho ara. Podran pensar que les coses no s’estan fent bé.

En el cas europeu, l’agència europea ha confirmat que esperarà tres setmanes més perquè els experts avaluïn els resultats dels assajos clínics. Pot ser que això impliqui haver de treballar durant les 24 hores del dia, perquè estem davant una situació d’emergència. Però fins que no tinguin totes les dades brutes en conjunt, no els avaluaran.

Aquesta és la decisió correcta, perquè? Perquè si no ho fem així, donarem la imatge a la població que totes les normes es poden canviar. Creuran que aquestes vacunes no són tan segures. Amb aquesta decisió, els moviments antivacunes poden créixer i provocar que la gent que no tenia por de vacunar-se ara sí que ho tingui.

És important que la població sàpiga aquesta informació perquè ara realment la seguretat no és el que s’aquesta avaluant. Això s’avalua en les primeres fases. Ara s’està estudiant l’eficàcia. És a dir, es pretén determinar per a quin i per a qui serà útil.

La vacuna no acabarà amb la pandèmia

Tenir una vacuna no significa que acabi la pandèmia. Serà una qüestió global. Fins ara hem generat una immunitat de grup molt petita. De fet, en els llocs on més immunitat hi ha hagut, com Madrid, no n’hem tingut més d’un 12%.

Per això és important que els mitjans de comunicació, els polítics i els sanitaris facin una bona educació i informin que tenir una vacuna no significa que el virus s’hagi anat. Cal continuar mantenint les mesures de distanciament, mascaretes, etc. La vacuna prevé, però no evita al 100% ni elimina al virus, no és un fàrmac antiviral.

Perquè la pandèmia de coronavirus acabi, caldrà esperar que tots tinguem una bona immunitat. Amb les vacunes ho aconseguirem més ràpid. Fa falta que ens adonem que la salut no és una cosa individual. En el cas de la vacunació, la salut és una cosa col·lectiva.

Una decisió europea

Aquesta és la raó per la qual a la Unió Europea no volem tenir diferents regulacions en una qüestió sanitària com en aquesta. Tots els països de la Unió Europea estem molt a prop. Quan comença una ona, ràpidament s’estén als altres països. Al virus li és igual si estàs a Madrid, a Berlín o a París.

Per això, totes les decisions relacionades amb la vacuna han d’estar unificades, perquè estem intentat unificar el nostre propi sistema sanitari contínuament. Si no ho fem així, no ho aconseguirem.

Quan arribarà la vacuna a Espanya?

A Espanya la vacuna arribarà quan la EMA ho avaluï. És a dir, es preveu que sigui dins de tres setmanes, que és quan acaba l’assaig clínic. En aquest moment tindrem totes les dades i els avaluadors els estudiaran. Ho faran en temps rècord, sí. Però avaluaran tot en conjunt. A Regne Unit només estan avaluant coses parcials, per no esperar tres setmanes més.

La seguretat ha de prevaler perquè estem provocant que la gent deixi de creure que vacunar-se és segur. La decisió de Regne Unit ha estat massa precipitada. No els importava esperar tres setmanes més.

Aquest és un article publicat originalment a The Conversation

Júlia Vergara-Alert és doctora en medicina veterinària i investigadora del Centre de Recerca en Sanitat Animal IRTA-CRESA, situat al campus de Bellaterra. En aquest equipament, Vergara i la resta del seu equip treballen la recerca de la vacuna en contra de la Covid-19. Abans de la pandèmia de la Covid-19, investigaven el coronavirus causant de la síndrome respiratòria de l’Orient Mitjà o MERS-CoV, de manera que ja comptaven amb anys d’experiència en aquest tipus de virus.

La investigadora, que forma part del grup internacional de l’OMS sobre models animals de Covid-19, ha participat en el llibre ‘Avui és demà’ (Pagès Editors), un assaig per a joves que parla sobre la necessitat de repensar el futur i decidir de manera col·lectiva com encarar l’era de la postpandèmia. En el llibre, en què participen joves professionals de diferents matèries, Vergara explica com ha viscut aquests mesos de treball intens al laboratori des de l’inici de la pandèmia. «Ha sigut un trasbals per tots. A la pressió que tens al laboratori s’hi suma la pressió social i mediàtica, ja que és com si tot depengués de nosaltres», explica.

Des del laboratori on treballes esteu participant en la recerca d’una vacuna. En què consisteix exactament la vostra tasca?

Hem estat i estem estudiant diferents antivirals i anticossos, que serveixen per al tractament de la Covid-19. També tenim un estudi de seroprevalença, en què mirem la seroprevalença de gats, gossos i fures, arran de la detecció d’un gat positiu en coronavirus. Formem part d’un consorci en el qual hi ha, per un costat, el Barcelona Supercomputing Center, que s’encarrega de fer prediccions en l’àmbit informàtic, tant a l’hora de dissenyar una vacuna com a l’hora de detectar possibles tractaments eficaços. Després, juntament amb IrsiCaixa, mirem quins fàrmacs i antivirals que hi ha al mercat podrien servir com a primera mesura per tractar el coronavirus.

En aquest sentit, hem provat en l’àmbit in vitro, és a dir en l’aspecte cel·lular, fins a setanta fàrmacs de diferents compostos i un d’ells ha funcionat bastant bé en models animals, de manera que s’ha patentat el producte. Pel que fa a la vacuna, ara estem provant diferents compostos en animals sans. Abans de passar a un model d’infecció amb les diferents vacunes candidates que poden funcionar, el que fem és, sense infectar els animals, recollir el sèrum i verificar si s’han generat anticossos. El que funcioni millor és el que, després, es provarà infectant l’animal i aquest pas comptem en poder-lo fer a principis del 2021. Aquesta seria l’última fase de les proves amb animals i després ja es podria passar a la fase clínica amb persones.

Amb quines espècies animals treballeu de cara a aquesta vacuna?

Els models que es fan servir més habitualment són uns ratolins transgènics, ja que el ratolí de laboratori no és susceptible a la infecció. Després també utilitzem els hàmsters daurats, perquè si que són susceptibles a la infecció i pateixen una malaltia moderada. Simularia el que és la pneumònia amb els pacients. És un molt bon model per veure si funcionen tant els tractaments com les vacunes.

Quin objectiu perseguies amb el teu relat al llibre ‘Avui és demà’?

La intenció és apropar a la població a la ciència, i que es faci una idea de com es treballa en un laboratori en el moment què estem vivint. També fer entendre la complexitat que suposa la recerca d’una nova vacuna i ensenyar la part més humana dels científics. En el meu cas personal, explico com es viu aquesta situació amb la família, treballant més hores que mai i intentant conciliar alhora. Aquesta situació és nova per tothom i ha sigut un trasbals. Al laboratori fèiem jornades llarguíssimes i emocionalment és dur. A la pressió que tens al laboratori també s’hi ha de sumar la pressió social i mediàtica. És com si tot depengués de nosaltres, i volia intentar transmetre una mica com ho he viscut.

Al teu capítol del llibre expliques, a manera de diari, com has viscut aquests mesos tan intensos des de l’inici de la pandèmia. Com ha canviat el teu dia a dia? Com heu compatibilitzat les tasques que fèieu abans al laboratori amb la recerca de la vacuna?

Com a grup hem crescut en nombre i hem invertit moltíssimes més hores de feina. Abans de la pandèmia, sobretot ens centràvem en els Mers Coronavirus, però els primers mesos de pandèmia ens hem centrat pràcticament de manera total en el nou coronavirus. El laboratori de biocontenció no para mai, ha d’estar les 24 hores funcionant. Però el personal de la resta de grups del laboratori va haver de quedar-se a casa i només anàvem al laboratori el grup del coronavirus i el personal dedicat a feines bàsiques com, per exemple, els cuidadors dels animals.

Sembla que tota l’esperança està posada amb la vacuna. És bo això o mentalment hauríem de pensar més a canviar d’hàbits i acostumar-nos al distanciament social?

Si pensem de cara al futur i a futures pandèmies, que segur que n’hi hauran, evidentment hem de canviar els hàbits i, a més, invertir més en ciència. Això fa temps que es diu i ara s’ha posat de manifest que és fonamental. Les vacunes salven milions de vides a l’any i sort en tenim d’elles, perquè, si no, algunes malalties que ara ens semblen prehistòriques encara les tindríem aquí. Tot i això, hem de canviar d’hàbits. I cal que treballem col·lectivament veterinaris i metges. Entre un 60 i un 70% de les malalties infeccioses són transmeses pels animals als humans, per tant, és molt important aquesta interacció per poder avançar en la recerca.

El fet que avui estem aquí i demà podem ser l’altra punta del món afavoreix les interaccions i la propagació de virus. Si respectem més el medi ambient, evitarem també més interaccions.

Quines són les causes de les pandèmies i infeccions d’aquest tipus? Rauen en gran part en l’acció humana?

Moltes vegades s’ha demonitzat el ratpenat, perquè porten centenars de virus. Però el problema no són els ratpenats, sinó l’acció que fem sobre el medi. La destrucció dels ecosistemes és una causa directa en el sorgiment de pandèmies. En el cas concret del coronavirus, es relaciona amb els mercats il·legals, que no estan controlats. També incideix la manera com vivim i la globalització. El fet que avui estem aquí i demà podem ser l’altra punta del món afavoreix les interaccions i la propagació de virus. Si respectem més el medi ambient, evitarem també més interaccions. Cal canviar d’hàbits, viatjar d’una altra manera… o, per exemple, si aquí no creixen mangos, no transportar-los amunt i avall.
I evidentment, per evitar futures pandèmies cal invertir en investigació. Nosaltres, que abans ja treballàvem amb altres coronavirus, veiem que no s’ha avançat gaire en la vacuna durant els darrers anys perquè no s’ha invertit, no ha interessat. Però aleshores ja es parlava que hi hauria un nou coronavirus i, potser, si haguéssim avançat en aquella vacuna, haguéssim gestionat millor la situació.

Com valores la gestió política que s’ha fet de la pandèmia?

És molt fàcil dir, un cop ha passat, com s’hauria d’haver fet. Sí que és veritat que veient el que passava a la Xina i, després, el que passava a Itàlia, es va actuar molt tard en certes ocasions. També ha costat molt fer un diagnòstic més massiu. Fa setmanes que s’insisteix amb els testos d’antigen, en què s’hauria de fer una distribució més amplia, i sembla que hi ha decisions que costen molt de prendre, especialment quan veus accions d’altres països que funcionen. A Corea del Sud, per exemple, es va implementar un diagnòstic massiu de seguida i els va funcionar molt bé. Hi ha decisions que no acabo d’entendre ben bé com es prenen.

Diverses farmacèutiques ja han anunciat vacunes amb una efectivitat molt alta. S’està corrent massa? És possible crear vacunes segures i efectives amb tan poc temps?

Un dels factors pels quals s’han trobat vacunes tan ràpidament és el factor econòmic, a causa de la gran injecció de diners que s’ha fet. Per això es pot avançar més de pressa. Però és veritat que per molts diners que tinguis hi ha uns passos que no te’ls pots saltar. Les fases més costoses són les fases clíniques amb persones.
El que passa també és que hi ha tecnologies que ja s’han utilitzat prèviament. Malgrat que és un virus nou, ja coneixíem altres coronavirus i tenen algunes similituds entre ells. No es parteix de zero, de manera que hi ha passos que s’han pogut escurçar i que s’han pogut fer en paral·lel. S’ha anat ràpid perquè ja es tenia prou coneixement.

Per altra banda, les agències, tant l’Agència Europea del Medicament com les agències americanes, estan anant molt més ràpid a l’hora de donar permisos. Si abans era un procés de revisió que trigava mesos, ara es fa molt més ràpid i això ho facilita molt tot. També altres procediments es fan ràpidament. Nosaltres, per exemple, per fer experiments amb animals hem de passar sempre per un comitè de bioètica regulador. Normalment aquest comitè trigava sis o set mesos en fer les revisions i ara triguen dues setmanes. No vol dir que les coses es facin pitjor, sinó que s’està prioritzant això, i tot s’accelera.

Una altra cosa que també estan fent les farmacèutiques és invertir ‘a cegues’. Normalment es triga bastant en començar a produir la vacuna. El que s’està fent ara és que, funcioni o no, quan es té una vacuna candidata que es creu que pot funcionar, la produeixen. Si finalment funciona, tan bon punt l’accepti l’agència corresponent, ja la poden posar en el mercat i vendre. Moltes de les empreses farmacèutiques estan fent això, de manera que s’escurça el temps de sortida de la vacuna. També cal pensar que qualsevol vacuna que ens posem no deixa d’estar en constant revisió, ja que pot ser que es reporti algun efecte secundari amb el pas del temps.

L’anunci recent per part de tres farmacèutiques que les seves vacunes candidates tenen resultats d’eficàcia per sobre del 90% –Pfizer i Moderna– i del 70% –AstraZeneca– augmenta la probabilitat que a finals d’any s’aprovi més d’una vacuna contra la Covid-19. La realitat, però, és que el nombre de dosis disponibles els primers mesos serà molt limitat. En aquest escenari, els governs han de definir quina és la millor manera d’administrar les primeres dosis disponibles per aconseguir-ne el major impacte, tant en la mortalitat com en la transmissió comunitària.

Aquest ha estat l’objectiu del Grup Col·laboratiu Multidisciplinari per al Seguiment Científic de la Covid-19 (GCMSC), una plataforma independent de científics promoguda conjuntament per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació “la Caixa”, i el Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB), amb la col·laboració de l’Associació Catalana de Centres d’Investigació (ACER).

Aquest grup d’experts ha publicat un primer informe que estableix que el primer grup que hauria de vacunar-se és a la vegada el més exposat i al qual cal protegir més per assegurar l’atenció sanitària: el personal sanitari que està en contacte amb pacients (personal mèdic, d’infermeria i resta de personal hospitalari), així com persones que treballen en residències de gent gran. En aquest grup també entraria el personal de primers auxilis, com ara bombers o policies.

En segon lloc, hi hauria el grup més vulnerable: persones de més de 80 anys, prioritzant-ne aquelles que són en residències. Quan la disponibilitat de dosis de vacunes sigui més gran, s’hauria de vacunar a continuació la resta de col·lectius més susceptibles d’emmalaltir greument: persones d’entre 65 i 79 anys d’edat i persones amb patologies cròniques com ara la diabetis de tipus 2, malalties pulmonars o cardiovasculars, i persones amb obesitat.

Posteriorment, l’informe inclou el col·lectiu de persones que presten serveis essencials a la població i estan particularment exposades al virus –incloent-hi personal de transport públic, personal educatiu, persones que treballen en el sector alimentari, etc.- i persones institucionalitzades allà on la capacitat d’aïllament és limitada, com ara presons i centres de refugiats, així com migrants i altres persones en risc d’exclusió social. Tot seguit, la resta de la població adulta, donant prioritat a les persones de més de 55 anys. L’última a rebre la vacuna seria la població infantil, ja que és la menys vulnerable al virus.

El grup d’experts assenyala que les persones amb evidència d’infecció per SARS-CoV-2 podrien considerar-se com a no prioritàries per a la vacunació, com a mínim en les primeres fases. A més, també assenyala que aquestes prioritats podran ajustar-se segons les característiques de les diferents vacunes disponibles.

Finalment, els membres del GCMSC destaquen la importància de comunicar clarament a la població els riscos i beneficis de les vacunes, així com la necessitat de mantenir les mesures addicionals de prevenció (mascaretes, distància social, etc.) fins que un percentatge suficient de la població no hagi estat vacunat.

Un grup multidisciplinari per informar sobre la resposta a la Covid-19

Reunit per primera vegada el setembre de 2020, el GCMSC té com a objectiu fer un seguiment continuat de l’evidència científica directament relacionada amb el control de la pandèmia per impulsar les decisions tècniques i polítiques que implica la resposta a la Covid-19 a través d’informes que puguin ser consultats per les administracions, entitats privades i el conjunt de la societat.

«Davant de la complexitat de la Covid-19 i el repte que suposa establir una síntesi rigorosa de l’evidència científica amb la velocitat i les garanties que la situació exigeix, hem promogut aquest grup que neix amb l’objectiu de servir, de manera plenament independent, al conjunt de la societat, així com a les administracions públiques i als principals col·lectius professionals i científics de l’àmbit de la salut i de la medicina», afirma Antoni Plasència, director general d’ISGlobal.

El grup, que ja està treballant en el següent informe, posarà especial atenció en els aspectes clau relacionats amb el control de la pandèmia, com ara la immunitat davant del virus, els efectes crònics de la malaltia o les estratègies d’identificació i aïllament de casos i contactes. «En una situació tan complexa com l’actual, és molt important que hi hagi projectes liderats per institucions de l’àmbit professional, científic i clínic que es posin a disposició de la societat, amb vocació de servei públic, de manera independent i amb una visió pluridisciplinària, sota el prisma de l’evidència científica, criteris ètics i la defensa de l’interès general», detalla Jaume Padrós, president del Col·legi de Metges de Barcelona.

AstraZeneca ha comunicat que la seva vacuna contra la Covid-19, desenvolupada juntament amb la Universitat d’Oxfort, ha mostrat una eficàcia mitjana del 70%. Es tracta dels resultats provisionals dels assajos clínics en la fase 3, que s’han fet al Regne Unit i al Brasil, on han participat més de 20.000 voluntaris d’ambdós països.

Els investigadors d’AstraZeneca han explicat que la vacuna «és eficaç en prevenir que moltes persones emmalalteixin i s’ha demostrat que funciona bé en diferents grups d’edat». Tal com assenyala la companyia en un comunicat, la vacuna consta de dos dosis amb un mes de diferència i ha mostrat un 90% d’eficàcia amb mitja dosis en un grup d’estudi i un 65% d’eficàcia després de la segona dosis en un altre grup, fet que dona una eficàcia mitjana del 70%.

Aquesta xifra se situa per sota dels resultats anunciats per Pfizer i BioNTech i Moderna que asseguren que l’eficàcia que les seves respectives vacunes protegeixen en un 95% dels casos estudiats. No obstant, segons anuncia AstraZeneca, la vacuna pot ser emmagatzemada i transportada a una temperatura d’entre 2 i 8 graus centígrads i conservar-se durant sis mesos, mentre que les vacunes de Pfizer i Moderna s’han de guardar en temperatures sota zero.

Així mateix, la farmacèutica anglosueca ha comunicat que la seva vacuna ha sigut ben tolerada pels participants i que no s’ha reportat cap cas grau de Covid que hagi requerit d’hospitalització.

El Ministeri de Sanitat espanyol preveia a l’octubre que per a desembre arribarien les primeres dosis d’aquesta vacuna, gràcies al contracte de compra que la Unió Europea va signar amb AstraZeneca. L’estat espanyol ha encarregat 31,5 milions de dosis i es preveu que els primers tres milions estiguin disponibles a partir de desembre per a la població de major risc.

Pfizer i BioNTech acaben de donar a conèixer els resultats provisionals de l’assaig de la seva vacuna contra la Covid-19. Tot i que no és l’única que es troba en les últimes fases de prova, la gran magnitud del seu assaig i el seu acurat disseny, per no parlar dels seus prometedors resultats, han generat un entusiasme més que comprensible a tot el món. Ara que cada vegada estem més a prop de l’ansiós començament de la vacunació, val la pena conèixer de quina manera els estadístics ajuden als metges a establir la seguretat de les vacunes.

Quin grau d’eficàcia tenen les vacunes?

No resulta fàcil determinar l’eficàcia d’una vacuna. En primer lloc, els investigadors necessiten saber si el simple fet d’administrar una injecció a algú serveix per a alguna cosa. En els assaigs mèdics participa un gran nombre de persones, la meitat de les quals rep la vacuna i l’altra meitat un placebo. A continuació, els participants han d’exposar-se a la infecció, amb l’expectativa que la majoria dels pacients del grup de control malaltia, però que la vacuna protegeixi, almenys, a alguns del grup tractat.

En certes situacions, a l’igual que succeeix amb el VIH o l’Ebola, fins i tot el fet d’administrar un placebo és èticament molt polèmic, ja que parlem d’un índex de mortalitat molt elevat en aquests casos. En la malaltia del coronavirus, els científics es veuen obligats a confiar en la infecció natural, ja que, fins ara, no hi ha cap estudi que intencionadament exposi als participants al coronavirus. Com a resultat d’això, el càlcul de l’eficàcia de la vacuna es basa en el nombre relativament petit de persones que van contraure la Covid-19 per contacte amb altres persones contagiades.

L’eficàcia de la vacuna reflecteix el percentatge del nombre de persones que van caure malaltes dins el grup dels que havien estat vacunats i del grup dels que no havien rebut la vacuna. L’assaig de Pfizer / BioNTech va comptar amb gairebé 44.000 participants, dels quals 21.999 van rebre la vacuna.

Els investigadors utilitzen anàlisis estadístiques per marcar les fites en els quals poden estar cada vegada més segurs que la vacuna funciona, o no, a mesura que van sorgint els casos amb comptagotes. Si el nombre de participants fos petit, no quedaria clar si les diferències entre el grup que va rebre el placebo i el grup tractat serien reals o només producte de l’atzar.

Els estadístics recorren a l’anomenat estudi de la potència estadística per descobrir quants casos necessitem observar. Per a la vacuna de Pfizer i BioNTech, es va determinar que les proves continuarien fins a registrar un total de 164 casos, tot això basat en la suposició que la vacuna tindria una eficàcia d’un 60%. Per aquest càlcul es va prendre com a referència l’eficàcia de la vacuna contra la grip estacional. No obstant això, i atès que les xifres superaven les expectatives, el laboratori va decidir publicar els resultats dels quals ja es disposava en un dels punts d’anàlisi intermedis.

Es van donar a conèixer 94 casos, i la divisió dels aproximadament 86 casos en el grup placebo i els 8 casos entre els pacients vacunats va brindar una eficàcia d’un 90%. Així, estaríem davant d’un nivell de protecció contra el virus més que notable. Tot i que l’estudi es realitza a partir d’un nombre relativament petit de casos, l’anàlisi estadística permet als investigadors extrapolar els resultats al que podria succeir una vegada que la vacuna estigués en el mercat.

En l’assaig van participar persones de diferents edats i de diferents grups ètnics, però encara es necessiten més estudis per valorar si la vacunació protegiria els grups més vulnerables.

L’eficàcia final és possible que sigui inferior, ja que administrar el tractament resulta complex per moltes raons logístiques, incloent el fet que les vacunes amb ARN missatger, com la de Pfizer, s’han d’emmagatzemar a temperatures molt baixes. En el món real, la vacuna no podria conservar-se a la temperatura adequada i, per tant, podria fer-se malbé.

Quin grau de seguretat presenta la vacuna?

En el cas que la vacuna s’administrés de forma generalitzada, tant la comunitat mèdica com la societat en el seu conjunt podrien estar tranquils respecte a la seva seguretat.

La vacuna de Pfizer es va administrar a 21.999 persones. Algunes van transmetre una reacció similar a l’experimentada després de vacunar-se contra la grip estacional. Fins al moment, no s’ha informat d’efectes secundaris greus. No obstant això, com podem tenir la certesa que això seguirà sent així quan el fàrmac arribi a milions de persones?

Per això, els estadístics van desenvolupar la regla dels tres. D’acord amb aquesta regla, si 21.999 participants van ser vacunats i no van presentar efecte secundari algun, és a dir, que va quedar demostrada una seguretat d’un 95%, s’espera que les probabilitats que la vacuna tingui efectes secundaris estaran per sota de tres (d’aquí el nom) dividit entre 21.999 i, per tant, han de ser inferiors a 1 de cada 10.000. Les possibilitats que puguin aparèixer efectes secundaris semblen fins i tot inferiors, però els investigadors prefereixen seguir avançant en el assaig per confirmar-ho.

La seguretat és tan important com l’eficàcia. Si ens quedem amb la probabilitat d’1 de cada 10.000 i la traslladem als 300 milions de persones als quals es preveu vacunar només als Estats Units, el nombre de persones que patiria els efectes secundaris ascendiria a 30.000, una xifra elevada. És clar que els metges han de garantir que causaran danys, a més que qualsevol efecte secundari greu atribuïble a la vacuna danyaria, i molt, el seu prestigi i afectaria significativament la seva acollida.

Com s’ha d’utilitzar la vacuna perquè sigui eficaç i segura?

Les autoritats sanitàries estan ara treballant en com incorporar la vacunació en els seus programes nacionals, però els detalls al respecte depenen de diferents factors. El Govern del Regne Unit ha adquirit ja 40 milions de dosis de la vacuna de Pfizer, amb les quals, tenint en compte que s’administra en dues dosis, es vacunaria a 20 milions de persones, és a dir, a tota la població de 55 anys en endavant. No obstant això, la vacunació no serà ràpida, ja que tant la producció com la distribució de les vacunes portaran el seu temps.

L’estratègia també depèn del que el programa de vacunació es proposi aconseguir. Les vacunes per a nens, com la del xarampió, s’administren als nadons per mantenir immunitat de grup. En aquest cas, parlem que només un percentatge relativament petit de la població necessita ser vacunat. Donada la ràpida propagació de la Covid-19 i els elevadíssims nivells d’infecció existents, la vacuna hauria d’arribar a un nombre molt més gran de gent.

Les prediccions que fa al nivell d’immunitat necessari per aconseguir la immunitat de grup depenen del nostre càlcul del nombre reproductiu bàsic de la Covid-19, R₀. En absència de qualsevol altra mesura de control, aquest valor ronda el 3, de manera que almenys el 67% de la població hauria de ser totalment immune per aconseguir que l’epidèmia deixi de créixer. Si l’objectiu fos erradicar el virus, s’haurien d’assolir valors encara més elevats.

Aquest nivell és difícilment assolible amb una eficàcia del 60%, tot i que es decidís vacunar tota la població. El valor R₀ = 3 dóna per fet la tornada al comportament previ a la pandèmia. Si mantinguéssim cert nivell de restriccions i seguíssim utilitzant mascaretes, R₀ podria ser inferior i la immunitat de grup es tornaria més fàcil d’aconseguir.

Entre els aspectes positius, cal assenyalar que els nostres senzills models podrien estar sent massa pessimistes amb relació als nivells per parlar d’immunitat de grup. A més, si resulta que al voltant del 20% de la població ja hauria contret la Covid-19, el nivell de vacunació necessari podria resultar infinitament més assequible.

Una altra opció seria administrar la vacuna als segments de la població que tinguessin un alt risc d’infecció (sanitaris i cuidadors) o que presentessin un elevat risc de mort (persones vulnerables, pacients en residències). De fet, aquesta és precisament l’estratègia recomanada al Regne Unit.

Estem ja prop de guanyar-li la batalla al virus?

Els resultats de l’assaig de la vacuna de Pfizer són molt prometedors. Però la veritat és que el camí per erradicar la coronavirus pot ser llarg i difícil. A més d’establir el potencial de la vacuna per protegir-nos davant de virus, hem de conèixer si ens proporciona una immunitat permanent o si s’ha d’administrar de forma repetida, a l’igual que passa amb les vacunes contra el tètanus o la grip estacional.

Els legisladors i els investigadors han de també posar en una balança el que es necessita per frenar la pandèmia i les pors als efectes secundaris, juntament amb els dubtes respecte a la vacuna. Si bé pot ser fàcil menysprear aquestes preocupacions, han de prendre-les molt seriosament si volem que la vacunació sigui exitosa.

Aquest és un article publicat originalment a The Conversation