Just Deploy It!

Categoría: Recerca

  • Identifiquen nous marcadors de la proteïna tau per detectar la fase preclínica de l’Alzheimer

    Un estudi internacional liderat pel centre d’investigació de la Fundació Pasqual Maragall, el Barcelonaβeta Brain Research Center (BBRC), impulsat per la Fundació “la Caixa”, ha analitzat una sèrie de nous biomarcadors de la proteïna tau fosforilada (o p-tau, el seu acrònim en anglès), que és un dels segells distintius de l’Alzheimer, per esbrinar si també són capaços de detectar la fase preclínica de la malaltia.

    Els resultats de l’estudi mostren que alguns dels biomarcadors que recentment han estat descrits per diagnosticar l’Alzheimer en fase de demència també poden detectar la fase inicial de la malaltia en el plasma sanguini i en el líquid cefalorraquidi.

    “Les nostres troballes obren la porta a desenvolupar noves formes de detectar la fase preclínica de l’Alzheimer i a enriquir la selecció de participants per a estudis d’intervenció o observacionals dirigits a aquesta fase asimptomàtica de la malaltia», assenyala el Dr. Marc Suárez Calvet del BBRC, primer autor de l’estudi.

    En aquest sentit, el Dr. Thomas Karikari, colíder de l’estudi de la Universitat de Göteborg, assenyala que “una de les possibles vies per millorar l’èxit del desenvolupament de fàrmacs per tractar l’Alzheimer és provar-los en persones que estiguin a l’inici de la fase preclínica, quan es produeixen canvis molt subtils en el cervell que són molt difícils de mesurar. Les nostres troballes mostren també el potencial de les eines altament sensibles que hem desenvolupat per avançar en la detecció precoç i en els assajos clínics de la malaltia”.

    L’estudi s’ha publicat a la revista científica EMBO Molecular Medicine, i ha comptat amb la participació d’investigadors de la Universitat de Göteborg, l’Hospital del Mar i Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM), i el Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa de Fragilitat i Envelliment Saludable (CIBERFES, en castellà).

    El paper de la proteïna tau

    Molts anys abans de l’inici dels símptomes de l’Alzheimer, en el cervell es produeixen dos esdeveniments neuropatològics que actualment confirmen el diagnòstic de la malaltia: la formació de cabdells neurofibril·lars de la proteïna tau, i l’acumulació de plaques de la proteïna beta amiloide.
    La proteïna tau agregada als cabdells que es formen al cervell està anòmalament hiperfosforilada en el transcurs de la malaltia d’Alzheimer. Una de les formes més esteses per a detectar-la, tant en la fase preclínica com quan ja existeixen símptomes, és mitjançant la mesura del biomarcador ‘p-tau181’ en el líquid cefaloraquídic.

    Els últims mesos han sortit a la llum diferents estudis que apunten al fet que es pot diagnosticar l’Alzheimer i definir el grau de la malaltia mitjançant l’anàlisi d’altres biomarcadors de la proteïna tau. La finalitat d’aquest estudi ha estat comprovar si aquests nous biomarcadors descoberts també són efectius per detectar la fase preclínica de la malaltia.

    Avenços en el diagnòstic

    La investigació s’ha dut a terme sobre 381 participants de l’Estudi Alfa + del BBRC, impulsat per la Fundació “la Caixa”. Aquests participants tenen entre 45 i 75 anys, en la seva majoria són descendents de persones amb Alzheimer, i acudeixen periòdicament al BBRC per realitzar-se proves clíniques. Els participants no tenen alteracions cognitives, però alguns sí que presentaven biomarcadors associats a la fase preclínica de la malaltia. Els investigadors han pogut analitzar la presència d’aquests nous biomarcadors de la proteïna tau i contrastar-la amb mesuraments d’altres biomarcadors en mostres de líquid cefalorraquidi, sang i proves de neuroimatge.

    Els resultats de la investigació han revelat que els biomarcadors p-tau181, p-tau217 i p-tau231 serveixen per detectar la fase preclínica de l’Alzheimer, inclús quan tan sols es detecten canvis molt subtils en la patologia de la proteïna beta amiloide. De la mateixa manera, són capaços de diferenciar els participants amb patologia amiloide i sense. El Dr. Suárez-Calvet remarca que el biomarcador detectat en sang “pot canviar en els pròxims anys la pràctica clínica, ja que permetrà millorar el diagnòstic dels pacients amb la malaltia d’Alzheimer, tant en la seva fase asimptomàtica com simptomàtica”.

    “La nostra investigació suggereix que en la fase preclínica de la malaltia d’Alzheimer es produeixen canvis molt aviat en el metabolisme de tau, després del canvi del metabolisme de la proteïna beta amiloide. Per tant, això suggereix el potencial paper de la proteïna tau com a diana terapèutica inclús per la prevenció de la demència associada a l’Alzheimer”, explica el Dr. José Luis Molinuevo, impulsor del Programa de Prevenció de l’Alzheimer del BBRC i autor principal de l’estudi.

  • La vacuna de Pfizer i BioNTech reporta una eficàcia del 90%

    L’empresa farmacèutica Pfizer ha anunciat que la vacuna que està desenvolupant contra la Covid-19 «és efectiva en més del 90% dels participants» sense evidències d’infecció prèvia. La comparació entre els vacunats amb el projecte de vaccí i els que van rebre el placebo demostra una «taxa d’eficàcia de la vacuna superior al 90%», assegura Pfizer en un comunicat.

    L’estudi està conformat per 43.538 persones, de les quals un 42% tenen «orígens ètnics diversos», quelcom que no ha comportat «serioses preocupacions de seguretat».

    La farmacèutica assegura al comunicat que, «amb les projeccions actuals, esperem produir a escala mundial fins a 50 milions de dosis de vacuna el 2020». La xifra creix a 1.300 milions de dosis per a l’any següent. Amb tot, la distribució no podrà començar fins que no rebin l’aprovació de l’Administració d’Aliments i Fàrmacs dels Estats Units (FDA). Pfizer preveu presentar-los la informació «poc després d’assolir els requeriments de seguretat, esperats per a la tercera setmana de novembre».

    En calen dues dosis

    La taxa d’eficàcia del 90% de la vacuna, anomenada BNT162b2, s’obté al cap de set dies de la segona injecció. Això implica, com reporta la farmacèutica, que «la protecció s’aconsegueix 28 dies després de l’inici de la vacunació, que consisteix en un programa de dues dosis».

    «Avui és un gran dia per a la ciència i per a la humanitat. Estem un pas més a prop de proporcionar a la gent de tot el món un avenç molt necessari per ajudar a posar fi a aquesta crisi sanitària mundial» ha declarat el doctor Albert Bourla, president i director executiu de la farmacèutica estatunidenca Pfizer.

    “Això és al que aspiràvem a aconseguir ara fa deu mesos. Ara, en plena segona onada i amb confinaments, apreciem encara més la importància d’aquesta fita en el camí per acabar la pandèmia i per a la recuperació de la sensació de normalitat», ha afegit el professor Ugur Sahin, cofundador i cap executiu de l’empresa biotecnològica alemanya BioNTech, que elabora el vaccí conjuntament amb Pfizer.

    La farmacèutica titlla la troballa de «primer però crucial pas mentre continuem en la recerca de proporcionar una vacuna contra la Covid-19 segura i efectiva». De fet, continuaran amb l’estudi fins a augmentar el nombre de casos avaluables, que ara és de 94, fins als 164. Quan disposin de les dades completes, seran «debatudes amb les autoritats reguladores de tot el món».

    En l’estudi amplificat també reportaran l’èxit del vaccí entre aquelles persones que ja han patit la Covid-19, així com la prevenció de la vacuna contra els casos més severs de la malaltia.

    La borsa rep la notícia

    L’anunci de la farmacèutica ha tingut un efecte immediat sobre el mercat borsari que no ha passat desapercebut. Les empreses espanyoles reunides a l’IBEX35 reporten a primera hora de la tarda de dilluns una pujada superior al 8%. El sector turístic és el que millor ha rebut el comunicat de Pfizer: l’aerolínia IAG pa pujat un 33% en un dia, mentre que l’hotelera Melià Hotels ho ha fet un 27% o Aena un 15%.

    El patró es reprodueix a gairebé tots els índexs borsaris del món que ja han obert. A l’espera de veure els resultats als Estats Units, on cotitzen Pfizer i BioNTech, L’EURO STOXX 50, índex de referència a l’eurozona, creix aquest dilluns més de 200 punts, el que representa més del 6%.

    La cursa per la vacuna

    A principis de novembre, l’OMS comptabilitza 155 candidates en fase d’avaluació preclínica i 47 candidates en fase clínica. Les darreres es troben en alguna de les parts prèvies a la comercialització del producte. A la primera s’avalua la seguretat i la resposta que provoca. A la segona, amb una mostra superior i ja amb un grup placebo, es comprova la confiança, les dosis proposades o el programa de vacunació. A la darrera, la fase que involucra més voluntaris, es comprova la seva utilitat en comparació amb una injecció placebo.

    En concret, hi ha deu projectes de vaccí que es troben a la tercera i última part dels assajos clínics. Quatre s’estan produint a la Xina, un parell als Estats Units, un és un projecte alemany-estatunidenc, un arriba des de Bèlgica, un altre des de Rússia i un darrer des del Regne Unit.

    El darrer, elaborat per la farmacèutica AstraZeneca i la Universitat d’Oxford, és en el qual la Unió Europea i els seus estats membres dipositen més esperança i euros en compres. Ara bé, la UE també signa preacords per la compra de les vacunes elaborades per les estatunidenques Pfizer i Moderna o la belga Johnson & Johnson.

    Una de les particularitats que ha de tenir una vacuna per ser útil, més enllà dels criteris merament científics, és que es pugui produir en massa i vendre als països de forma assequible perquè tothom pugui gaudir-la. En aquest sentit, la vacuna britànica, una de les nou que són a la darrera fase, garanteix una distribució justa i assequible, ja que garanteixen la venda a preu de cost.

    Amb una desena de projectes de vaccí a la darrera fase, l’expectativa és alta, ja que es presumeix que quan s’hagi inoculat a bona part de la població es podrà retornar a la vida habitual prèvia a la pandèmia. Amb tot, l’OMS rebaixa les expectatives quant al calendari: «Alguns dels grans assaigs clínics poden informar de resultats a finals del 2020 o principis del 2021. No sabem exactament quan una vacuna segura i eficaç estarà llesta per a la seva distribució, però estimem que podria ser entre principis i mitjan 2021».

  • «Es necessiten diverses vacunes contra la Covid-19 i les mancances d’unes completaran les d’altres»

    César Muñoz-Fontela (Ferrol, 1975) porta des del passat mes de febrer treballant per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) en el grup de Models Animals, dins de l’equip Research & Development Blueprint, per avançar en el desenvolupament de vacunes, teràpies i fàrmacs contra la Covid-19.

    En total, l’investigador gallec, que dirigeix ​​un laboratori a l’Institut Bernhard Nocht de Medicina Tropical a Hamburg (Alemanya), coordina un equip de més de 200 científics de tot el món que comparteixen dades i avenços per aplicar protocols i models que funcionin sense duplicar esforços. Una revisió de tots els èxits realitzats fins ara s’ha publicat recentment a la revista Nature.

    Però molt abans que esclatés la pandèmia, Muñoz-Fontela va treballar amb la investigadora del CSIC Carmen Rivas sobre els virus que causen càncer com el herpesvirus. Van ser els seus començaments amb la virologia i la immunologia. Després va passar per Nova York per fer el postdoctorat amb el microbiòleg de l’Hospital Mount Sinai Adolfo García-Sastre i va ser en aquest moment quan va començar a treballar amb virus RNA com el de la grip, intentant entendre la relació entre la resposta immunitària i la infecció, i com els virus fan servir el sistema immunitari en el seu propi benefici.

    A poc a poc es va anar introduint en el món dels virus altament patogènics. Al final de la seva estada als Estats Units va començar a treballar amb proteïnes de Ebola i quan va tenir l’oportunitat de buscar el seu propi laboratori va voler treballar amb el virus real. Així, des de 2011 estudia la resposta immunitària a les febres hemorràgiques, concretament en filovirus, com l’Ebola.

    A més de realitzar experiments de laboratori a Hamburg, Muñoz-Fontela els combina amb molta feina in situ a l’Àfrica. És així com s’ha vist involucrat en la resposta a epidèmies de diferents virus hemorràgics com l’Ebola a Guinea o la febre hemorràgica de Lassa a Nigèria.

    En quin estat de la recerca estan respecte a l’Ebola?

    Al laboratori P4 [d’alta seguretat biològica] treballem amb ratolins i aquests són resistents a l’Ebola, és a dir el virus replica, però no causa malaltia. Això de per si ja és interessant. Així que vam intentar generar models de ratolí que fossin susceptibles, però conservant la capacitat d’iniciar una resposta immune. Hem desenvolupat diferents models al llarg del temps i gairebé tots basats en trasplantaments i quimeres de trasplantaments de medul·la òssia. Gràcies a això ens centrem en diferents aspectes de la resposta immunitària, sobretot la transició entre la resposta immunitària innata i l’específica (la relació entre cèl·lules dentifrícies i cèl·lules T).

    I què intenten respondre?

    Des del punt de vista immunològic a la pregunta del milió: per què aquest virus és tan summament patogènic quan hi ha altres virus molt semblants que no ho són, fins i tot dins de la mateixa família, com el de Reston, que no és patogènic i és pràcticament el mateix virus.

    La immunologia és un dels temes més controvertits en el cas de la Covid-19. Des del seu laboratori treballen per intentar resoldre aquest aspecte del nou coronavirus?

    Indirectament, sí. Una persona del laboratori està treballant en models animals per poder estudiar-lo desenvolupant concretament un model de ratolí nou. El que passa amb la infecció per SARS-CoV-2 és el que passa amb molts virus que són nous i per als quals la població humana no té anticossos. Hi ha gent que per alguna raó controla bé la infecció i en altres persones la resposta immunitària és tan excessiva que es produeix una inflamació descontrolada que acaba produint la majoria dels símptomes de la gravetat. Hi ha una desregulació completa de les cèl·lules adaptatives i una activació massiva de les cèl·lules T. És molt semblant a altres virus emergents que causen una situació similar.

    Coordina des de febrer l’equip de l’OMS que està desenvolupant models animals a la recerca d’un tractament i una vacuna contra la Covid. Amb quina idea va sorgir el grup?

    L’objectiu principal va ser desenvolupar models animals que poguessin accelerar la fase preclínica de teràpies i de les candidates a vacunes que existien en aquest moment i les que s’han anat generant durant el procés. És una plataforma on molts científics amb molta experiència exposen els resultats en conjunt.

    En el treball, publicat a Nature, han presentat molts avenços en aquesta línia sobre els models animals des de l’inici de la pandèmia. Per ara quins models presenten millors resultats?

    Tots els models amb els quals es treballa tenen una mica els seus pros i contres. Els que més s’estan utilitzant són primats no humans (sobretot macacos Rhesus i altres simis), fures, hàmsters -que s’estan usant cada vegada més- i diferents models de ratolí. Això és el que s’està fent servir més per a teràpies i vacunes. Una cosa en comú que tenen tots ells és que no s’ha aconseguit encara trobar un model de malaltia severa que repliqui el que passa en els pacients que tenen aquesta malaltia respiratòria aguda que caracteritza la Covid. En aquesta primera fase, des de febrer fins ara, s’ha vist que en tots aquests models el virus pot replicar en llocs semblants als humans. Els hàmsters i fures, a més, poden transmetre el virus i reprodueixen la malaltia humana moderada o no molt greu. En la següent fase es tractarà de trobar un model per estudiar els factors que fan que en algunes persones hi hagi una transició a la forma més greu d’aquesta malaltia respiratòria aguda.

    I en aquest sentit, què van a observar?

    Alguns investigadors estan tractant de veure si hi ha un efecte demogràfic, què passa amb els animals si són una mica més vells, si són diabètics, o tenen problemes cardiovasculars… Això s’està intentant fer en aquesta segona fase.

    Sense models animals no es poden fer vacunes. A mi no se m’acut una altra forma de fer-ho.

    Qualsevol investigació cap a una possible vacuna ha de passar per aquest pas previ, que són els assaigs amb animals. Quina importància tenen a l’hora de trobar un tractament o vacuna eficaç?

    És un pas molt important. Com a mínim una vacuna necessitarà mostrar generalment en diferents models de rosegadors que la vacuna no té toxicitat per se, que és immunogènica i que causa una resposta immune generant anticossos neutralitzants a nivells comparables als diferents models. Quan es té una vacuna caracteritzada sense toxicitat i amb bona immunitat, el següent pas és trobar un model al qual s’injecta la vacuna i s’infecta experimentalment. Aquí es comprova si la vacuna protegeix. En general, en aquests estudis preclínics s’usen models letals en els quals es pot veure que la teva vacuna impedeix que els animals morin pel patogen. En el cas de la Covid és una mica més complicat perquè la infecció és moderada en animals. Però es pot veure que en primats no humans les plaques toràciques mostren una resolució de la pneumònia. Cada vegada hi ha més eines per mirar diferents aspectes. Amb tot això es genera un dossier que després es porta a l’agència reguladora i que permeti anar a Fase 1 o no.

    No obstant això, és un procés a vegades oblidat fins i tot pels mitjans de comunicació…

    Estic d’acord… Potser no està tant en els mitjans perquè és un tema suposo conflictiu, que no interessa massa esmentar. Però sense models animals no es poden fer vacunes. A mi no se m’acut una altra forma de fer-ho.

    De quina manera s’escurçarien els temps per aconseguir una vacuna si ara mateix s’aconseguís un model animal que reaccionés bé a ella?

    Més que escurçar temps, si hi hagués un model animal que per exemple reproduís la malaltia severa respiratòria es podria cribar algunes de les gairebé 200 candidates a vacunes -25 d’elles en assajos clínics- i veure quines tenen més eficàcia, és a dir, quina rescata més a l’animal d’aquesta malaltia. Si tinguéssim aquest model animal hi hauria vacunes que poguessin mostrar diferències de com d’efectives són en aquesta situació. No crec que servís per escurçar temps perquè crec que ja va a una velocitat sense precedents, però permetria fer una millor comparativa entre les diferents candidates.

    La vacuna no només ha de ser efectiva, ha de ser perfecta per poder distribuir-se a països que no tenen possibilitat de tenir una bona conservació de la cadena de fred

    Tenint en compte que els animals reaccionen de diferent manera a cadascuna de les vacunes, s’espera que les persones també ho facin. No hi haurà una vacuna universal que sigui efectiva en tot, oi?

    És una pregunta interessant perquè realment encara que hi hagués demà una vacuna que fos tremendament efectiva es necessitaran bilions de dosi. Per tant, no només ha de ser efectiva, ha de ser perfecta per poder distribuir a països que no tenen possibilitat de tenir una bona conservació de la cadena de fred. Ha de poder produir-se en un sistema molt ràpid. Per exemple, una vacuna que es produeixi en ous com la de la grip o la febre groga és pràcticament impossible que s’aconsegueixin fer bilions de dosi així. Jo penso que es necessitaran diverses vacunes i les mancances d’unes complementaran les d’altres.

    Què passa en el cas de les teràpies? Quins avenços s’han produït amb models animals?

    Si es busca un antiviral la diana del qual sigui la polimerasa del virus només cal un model, encara que el virus repliqui. Per exemple, en molts ratolins la infecció produeix encefalitis, que no és una cosa que es veu en humans. Això dóna una mica igual perquè si s’aconsegueix reduir l’encefalitis en ratolins és perquè es té un efecte sobre la replicació viral. En aquest cas, un antiviral es pot usar en qualsevol dels models que hi ha. Però si s’està buscant un tractament per generar anticossos contra el virus cal filar més prim. Aquí cal veure quina és la relació d’aquests anticossos amb la resposta immunitària i per a això es necessita un model que tingui reactius per veure-ho.

    Aquest ha estat un dels objectius de la revisió publicada a Nature, que els equips que estan desenvolupant teràpies i vacunes puguin veure en funció del seu producte quin és el model animal que poden usar o que pot ser més interessant per a ells. Però en general crec que amb les teràpies hi ha moltes més possibilitats que amb les vacunes.

    No estic tan preocupat per la part científica [de la vacuna] perquè crec que sí que s’aconseguirà, sinó per la part política que ve després.

    Es mostra optimista al respecte?

    Sí que ho sóc perquè crec que hi haurà una o diverses vacunes en la primera meitat de l’any que ve. El que em preocupa una mica més és com aquestes vacunes s’administraran a la població mundial i quins tipus d’acords hi haurà, bilaterals entre països i companyies, o entre organitzacions supranacionals com l’OMS, l’aliança GAVI per a vacunes i immunització o la Coalició per a la Promoció d’Innovacions en pro de la Preparació davant Epidèmies (CEPI). No estic tan preocupat per la part científica perquè crec que sí que s’aconseguirà, sinó per la part política que ve després. Caldria fer un esforç per convèncer la classe política que vacunar la gent dels seus propis països pot ser que no sigui tan efectiu com contribuir a la vacunació global. Al final això és que aconseguirà que no hi hagi transmissió. Si el teu país està segur però no pot interactuar amb els altres països o rebre viatgers al final tindràs el mateix problema tota l’estona.

    Com s’aconsegueix tenir una vacuna en temps rècord sense deixar d’atendre la investigació sobre malalties, com l’Ebola, més mortíferes que la Covid?

    És complicat. Nosaltres tenim una epidèmia d’Ebola al Congo ara mateix. No surt a les notícies, però allà està. Per als investigadors que treballem en malalties infeccioses en general és més fàcil ajudar en el que puguem en tema de la pandèmia de Covid -tots els viròlegs del món estan fent alguna cosa relacionada amb això- i seguir en part amb la recerca bàsica. Jo ara només ho puc fer a nivell de laboratori perquè no puc viatjar a l’Àfrica. No puc contribuir a frenar l’epidèmia que hi ha al Congo. Però em preocupa més la part de la ciència que no està tan enfocada a les malalties infeccioses perquè no sé com patirà pel tema que els diners es centrin en la Covid i no tant en altres àrees també importants.

    Al final, en plena pandèmia, es lidia amb diverses malalties i diversos problemes alhora, i la gent segueix morint per altres causes que no són Covid…

    Sí, això és un punt molt important que la gent no entén. Si a Espanya les UCI estan plenes amb pacients de Covid evidentment hi ha altres persones amb malalties cròniques o altres que necessiten quiròfan que ho patiran. Et pots imaginar el que passa en països de l’Àfrica o Sud-amèrica que no tenen els mitjans que té Espanya. En aquests països molta gent es morirà de malària, de xarampió i d’altres malalties que són tractables en una altra situació. Això ho vam viure nosaltres a Guinea quan vam estar allà per l’epidèmia de l’Ebola. La mortalitat per xarampió o malària va augmentar molt a causa d’això. És un problema important.

    Aquesta és una entrevista publicada originalment a l’Agència SINC

  • La cefalea podria indicar una millor evolució de la Covid-19, segons un estudi de la Vall d’Hebron

    Un equip de l’Hospital Vall d’Hebron ha descrit que la presència de cefalea en pacients amb Covid-19 s’associaria a una millor evolució de la malaltia. A l’estudi han participat els Serveis de Neurologia i d’Immunologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i els grups de recerca en Cefalea i Dolor Neurològic i en Immunologia Diagnòstica del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR).

    La cefalea, juntament amb l’anòsmia (pèrdua de l’olfacte) i l’agèusia (pèrdua del gust), són símptomes neurològics freqüents que s’han associat a la Covid-19. Davant el desconeixement de la seva capacitat de predicció del curs de la malaltia, els investigadors de Vall d’Hebron van decidir definir i descriure les característiques de la cefalea i buscar una associació entre la seva aparició i el pronòstic de la Covid-19. Els resultats han estat publicats a la revista Cephalalgia.

    L’estudi va analitzar els símptomes i l’evolució de 130 pacients amb Covid-19 que van arribar a urgències de Vall d’Hebron durant tres setmanes entre el març i l’abril de 2020. Tots ells van ser atesos per un neuròleg a causa de la necessitat de reorganització dels professionals per adaptar-se a l’alt número de pacients durant la crisi de la Covid-19. D’aquests pacients, un 74,6% presentaven mal de cap, tot i que només un 19,6% tenien història clínica de migranyes episòdiques prèvies a la malaltia. En la majoria, la cefalea era lleu o moderada, però en una quarta part dels pacients, sobretot dones i persones joves, era més semblant a una migranya.

    Respecte la seva evolució, els pacients que presentaven cefalea quan arribaven a Urgències tenien una durada clínica de la Covid-19 aproximadament una setmana més curta: uns 24 dies en total en els casos amb mal de cap, mentre que, en els casos sense cefalea, la durada mitjana de la malaltia era d’uns 31 dies. “Sembla clar que la presència de cefalea és un factor de bon pronòstic de la Covid-19 i podria servir per predir la seva evolució”, destaca la Dra. Patricia Pozo Rosich, cap del grup de Cefalea i Dolor Neurològic del VHIR i especialista del Servei de Neurologia. Els investigadors van trobar també una associació entre la cefalea i l’anòsmia i l’agèusia, ja que la pèrdua d’aquests sentits era molt més comuna en persones amb mal de cap.

    L’estudi presenta algunes limitacions, ja que es tracta d’una sèrie hospitalària que no inclou casos molt greus de la malaltia, que no es podien entrevistar, ni molt lleus, ja que no anaven a l’hospital. Tot i això, la Dra. Pozo Rosich destaca que “és important canviar el concepte de que la cefalea sigui un símptoma poc rellevant en pacients amb Covid-19″. «És necessari estudiar en profunditat la seva associació per tal d’entendre l’evolució de la malaltia i millorar-ne el tractament”, afegeix.

    La cefalea persisteix en un 40% dels pacients

    Sis setmanes després des de l’arribada a Urgències, es va fer seguiment de l’evolució de 100 dels pacients que havien participat en la primera fase de l’estudi. Entre aquests es trobaven 74 persones que presentaven cefalea en el moment de l’admissió a l’hospital. En el moment del seguiment, 28 d’aquests (un 37,8%) encara tenien cefalea amb poca resposta al tractament i sovint essent l’únic símptoma que quedava de la Covid-19.

    Aquests resultats demostren que el mal de cap pot persistir després de que la Covid-19 es resolgui, fins i tot en persones sense història prèvia de migranyes ni cefalees recurrents.

    Possibles hipòtesis

    Amb l’objectiu d’entendre l’associació entre la Covid-19 i la cefalea, els investigadors de l’estudi proposen algunes hipòtesis sobre com la infecció per SARS-CoV-2 podria produir el mal de cap. Una de les hipòtesis explica que el virus podria imitar l’aparició de la migranya, en la qual es genera una forta inflamació del sistema trigeminovascular, que provoca el dolor. “Aquesta inflamació local propera a les fosses nasals serviria com a sistema inicial de defensa contra el virus, que en les persones amb cefalea seria més fort”, explica la Dra. Pozo Rosich. “Si els pacients tenen una major resposta local, s’evitarà que el virus produeixi una inflamació sistèmica greu amb alliberament d’una tempesta de citocines”.

    En aquest sentit, es van estudiar els nivells d’IL-6, una molècula que, si apareix de forma sistèmica, està molt implicada en la tempesta de citocines que en moltes ocasions provoca la mort dels pacients amb Covid-19. En el cas dels pacients amb cefalea, es va observar que els nivells d’IL-6 eren més baixos i que, a més, es mantenien estables al llarg de la malaltia. “Aquest fet apunta a que, en els pacients amb cefalea, l’IL-6 s’allibera en la neuroinflamació local i fa que aquestes persones no desenvolupin tanta inflamació sistèmica i, per tant, tinguin una millor evolució de la malaltia”, afegeix la Dra. Pozo Rosich.

  • Com acaben les epidèmies? La història ens diu que les malalties remeten però és estrany que desapareguin

    Quan acabarà la pandèmia? És probable que durant tots aquests mesos en què la Covid-19 ha deixat un 37 milions de contagiats i més d’un milió de morts a tot el món ens hàgim preguntat, amb irritació creixent, quant més durarà això.

    Des del principi de la pandèmia els epidemiòlegs i els especialistes en salut pública s’han valgut d’una sèrie de models matemàtics de previsió com a part de l’esforç per frenar l’expansió del coronavirus.

    Però realitzar models d’evolució de malalties infeccioses és complex. Els epidemiòlegs adverteixen que aquests models «no són boles de cristall» i que, fins i tot en les seves versions més sofisticades, com per exemple aquelles que integren previsions o tècniques d’aprenentatge automàtic, poden no revelar quan acabarà la pandèmia o quantes persones acabaran morint.

    Com historiadora especialitzada en malalties i assumptes de salut pública suggereixo que, en lloc de mirar cap al futur per trobar les claus d’aquesta pandèmia, girem la vista cap al passat per veure què va fer que remetressin (o que no ho fessin) brots anteriors.

    En quin punt de l’avaluació de la pandèmia ens trobem?

    En els primers dies de la pandèmia molta gent tenia l’esperança que el virus simplement s’esfumés. Alguns van defensar que el virus desapareixeria per si mateix amb la calor de l’estiu, i altres van afirmar que la immunitat de ramat acabaria amb ell quan s’infectés a el nombre suficient de persones. Però res d’això ha passat.

    Els diferents esforços de les autoritats sanitàries per contenir i mitigar la pandèmia (des protocols estrictes pel que fa a la realització de test i rastreig de contactes a la implantació de la distància social i l’obligació de portar mascareta) han demostrat la seva utilitat. No obstant això, i atès que el virus s’ha estès a pràcticament tots els racons de món, sembla clar que aquestes mesures per si soles no acabaran amb la pandèmia. Per aquest motiu totes les mirades es dirigeixin a les vacunes, el desenvolupament de les quals s’està realitzant a una velocitat sense precedents.

    No obstant això, els experts afirmen que, tot i amb una vacuna eficaç i un tractament efectiu, la Covid-19 podria no desaparèixer. Tot i que la pandèmia s’estigui vencent en alguns llocs del món, seguirà apareixent en altres, on continuaran produint contagis. I encara que arribés un moment en què la Covid-19 no fos l’amenaça urgent de tipus pandèmic que és avui, és probable que es convertís en una malaltia endèmica (el que implicaria que seguiria havent-hi una transmissió lenta però persistent). En aquest cas, el coronavirus seguiria provocant brots, de manera similar a com ho fa la grip estacional.

    La història de les pandèmies està plena d’exemples frustrants.

    Una vegada que sorgeixen, les malalties rares vegades s’eradiquen

    Ja fora de tipus bacterià, víric o parasitari, pràcticament tot patogen infecciós que ha afectat la humanitat en els últims mil·lennis continua amb nosaltres pel fet que és gairebé impossible eradicar-los.

    L’única malaltia que ha estat erradicada a través de la vacunació ha estat la verola. Les campanyes de vacunació massiva liderades per l’Organització Mundial de la Salut en les dècades dels seixanta i setanta van tenir èxit, de manera que en els vuitanta va ser declarada la primera (i fins ara única) malaltia humana en ser totalment erradicada.

    No obstant això, les històries d’èxit com la de la verola són l’excepció. La regla general és que les malalties que arriben ho fan per quedar-se.

    Prenguem com a exemple el patogen de la malària. Es transmet a través d’un paràsit, és gairebé tan vell com la humanitat i, tot i això, segueix suposant un enorme problema sanitari: el 2018 es van registrar a tot el món 228 milions de casos i 405.000 morts. Des de 1955 els programes per erradicar la malària, recolzats per l’ús de DDT i cloroquina, han aconseguit avenços, però tot i així la malaltia segueix sent endèmica en molts països de l’anomenat Sud Global.

    De la mateixa manera, altres malalties com la tuberculosi, la lepra o el xarampió porten amb nosaltres molts mil·lennis. I malgrat tots els esforços, l’erradicació immediata no constitueix en cap dels casos un horitzó proper.

    Per tenir una imatge completa de la qüestió epidèmica caldria afegir a aquesta llista una sèrie de patògens relativament joves com són els virus de la sida, de l’ebola, de la influenza així com de coronavirus com el SARS, el MERS i el SARS-CoV-2, que provoca la Covid-19. Les investigacions sobre l’impacte global de les malalties infeccioses (moltes de les quals es donen en països en vies de desenvolupament) mostren que aquestes provoquen prop d’un terç de les morts al món.

    Avui, en l’era dels desplaçaments aeris globals, el canvi climàtic i les pertorbacions de l’entorn, estem en tot moment exposats a l’amenaça de noves malalties infeccioses. Però al mateix temps seguim patint moltes de les malalties velles, que continuen vives i actives.

    I és que una vegada que s’afegeixen al repertori de patògens que afecten les societats humanes, la majoria de les malalties infeccioses es queden amb nosaltres.

    La pesta va provocar epidèmies en el passat… i segueix havent-hi rebrots

    Fins i tot les infeccions per a les quals ja tenim vacunes i tractaments efectius segueixen cobrant vides. Potser no hi ha cap malaltia que pugui ajudar-nos a il·lustrar millor això que la pesta, la malaltia infecciosa més mortífera de la història. De fet, el seu nom segueix sent encara avui sinònim d’horror.

    La pesta està provocada pel bacteri Yersinia pestis. En els últims 5.000 anys hi ha hagut innombrables brots locals i almenys tres epidèmies documentades que van acabar amb la vida de centenars de milions de persones. L’epidèmia més destacada de totes va ser l’anomenada Pesta Negra, ocorreguda a mitjan segle XIV.

    I és que la Pesta Negra no es va limitar a un sol brot. La malaltia anava reapareixent cada dècada o, fins i tot, amb més freqüència. Cadascuna d’aquestes vegades va colpejar a unes societats ja molt afeblides, i amb això es va cobrar el seu peatge de morts durant almenys sis segles. És més: abans de la revolució sanitària que va tenir lloc al segle XIX, cada brot de pesta s’anava afeblint amb el pas dels mesos (o de vegades dels anys) com a conseqüència dels diferents canvis pel que fa a temperatura, humitat i disponibilitat d’hostes, vectors i persones susceptibles d’emmalaltir.

    Algunes societats es van recuperar relativament ràpid dels estralls provocats per la Pesta Negra, però altres mai ho van fer. Per exemple, l’Egipte medieval mai va poder refer-se del tot dels efectes persistents de la pandèmia, que es va acarnissar de forma particular amb el seu sector agrícola. L’epidèmia va provocar un descens acumulat de població de què el país mai es va refer. Això va fer que el sultanat mameluc d’Egipte entrés en decadència i que en menys de dos segles fos conquerit pels otomans.

    Aquesta pesta bacteriana capaç de tombar nacions encara avui segueix amb nosaltres i ens recorda la gran persistència i la resiliència dels patògens.

    Afortunadament, la Covid-19 no durarà mil·lennis, però fins que es desenvolupi una vacuna efectiva (i fins i tot després d’això) ningú podrà considerar-se fora de perill. En aquest punt la política té un paper fonamental: quan els programes de vacunació es descuiden, les infeccions poden ressorgir amb força. Serveixin com a exemples el xarampió i la poliomielitis, que han ressorgit quan els esforços de vacunació s’han relaxat.

    Amb aquests antecedents històrics, tant moderns com antics, l’únic que pot esperar la humanitat és que el coronavirus que provoca la Covid-19 sigui un patogen tractable i erradicable… Però la història de les pandèmies ens ensenya que faríem bé en esperar just el contrari.
    The Conversation
    Aquest és un article publicat originalment a The Conversation

  • Les vacunes contra el coronavirus susciten dubtes entre part considerable de la població mundial

    Investigadors de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), una institució recolzada per la Fundació ”la Caixa”, la City University of New York Graduate School of Public Health (CUNY SPH), el Vaccine Confidence Project de la London School of Hygiene and Tropical Medicine (LSHTM) i la Georgetown University Law School, han publicat a la revista Nature Medicine un estudi que revela reticències a nivell global a vacunar-se contra la Covid-19.

    A partir de les dades de l’enquesta COVID-SCORE, en una mostra de més de 13.400 persones de 19 països fortament afectats pel virus, els investigadors han trobat que el 72% dels participants probablement acceptaria vacunar-se contra la Covid-19. Del 28% restant, el 14% es negaria a fer-ho, mentre que un altre 14% mostra dubtes, el que es traduiria en desenes de milions de persones que no es vacunarien. Els resultats s’han presentat a la 51ª Conferència Mundial de la Unió sobre Salut Pulmonar.

    Actualment s’estan desenvolupant més de 90 candidates a vacuna contra la Covid-19, de les quals la meitat s’estan provant en humans. Al desafiament de desenvolupar una vacuna segura i eficaç, produir-la a gran escala i distribuir-la de manera equitativa, les autoritats sanitàries de tot el món han de considerar ara l’obstacle addicional de la reticència a vacunar-se.

    “El problema dels dubtes generats davant les vacunes depèn principalment de la falta de confiança en els governs. El que hem vist és que la confiança en les vacunes és superior als països en els quals la confiança en el govern també és més alta”, assenyala Jeffrey V. Lazarus, investigador d’ISGlobal i coordinador de l’estudi.

    “Cal augmentar la confiança en les vacunes, així com la comprensió de com poden ajudar a controlar la propagació de la Covid-19 a les nostres famílies i les comunitats on vivim”, afegeix Ayman El Mohandes, degà de la CUNY SPH i coautor de l’estudi.

    A la pregunta de si rebrien una “vacuna provada, segura i eficaç”, el major nombre de respostes positives es va obtenir a la Xina (87%), on també es va obtenir la menor proporció de respostes negatives (0,7%). En l’altre extrem es troba Polònia, on els enquestats van donar el major nombre de respostes negatives (27%), mentre que els enquestats russos van donar la proporció més baixa de respostes positives (55%). A Espanya, un 74% va respondre de forma positiva davant d’un 13% que es va mostrar reticent a vacunar-se i un 12% sense opinió.

    Quan es va preguntar si «Acceptaria vacunar-se si el seu ocupador ho recomanés i el govern aprovés la vacuna com a segura i eficaç?», el 32% va estar completament d’acord, mentre que el 18% va estar en part o totalment en desacord. De nou, es va observar una variació considerable segons el país, amb la Xina tenint la major proporció de respostes positives (84%) i la proporció més baixa de respostes negatives (4%). Rússia va tenir la major proporció de respostes negatives (41%) i la menor proporció d’enquestats disposats a acceptar la recomanació del seu ocupador (27%). A Espanya, un 41% dels enquestats es va mostrar d’acord i un 35% va respondre de forma negativa.

    L’acceptació de la vacuna també va variar segons l’edat (amb una major acceptació entre les persones de més edat comparat amb els joves menors de 22 anys), el salari (més gran entre les persones amb un salari per sobre dels 32 dòlars al dia, comparat amb aquelles que guanyen menys de dos dòlars al dia) o el nivell educatiu. Curiosament, el fet d’haver emmalaltit o de tenir família que ha emmalaltit de Covid-19 no va augmentar la probabilitat que la persona enquestada respongués favorablement a les preguntes sobre la vacuna.

    «Serà una tragèdia que, si desenvolupem vacunes segures i eficaces contra la Covid-19, les persones no les prenguin. Hem d’abordar els dubtes sobre les vacunes de forma contundent i sostinguda per restaurar la confiança de les persones en la immunització pera si mateixos, les seves famílies i les seves comunitats”, alerta Scott C. Ratzan, coautor de l’estudi i Distinguished Lecturer a la CUNY SPH.

    Heide J. Larson, coautora de l’estudi i professora i directora del Vaccine Confidence Project de la LSHTM, afegeix que aquests resultats haurien de servir com una «crida d’atenció a la comunitat de la salut global. Si no comencem a fomentar l’alfabetització en vacunes i a restaurar la confiança de la gent en la ciència, no podem esperar contenir aquesta pandèmia».

    Els autors també alerten que les decisions de les persones sobre la vacunació depenen de molts factors i poden canviar amb el temps. De fet, des que l’enquesta es va fer, a finals de juny de 2020, els temes relacionats amb les vacunes s’han polititzat encara més i el moviment antivacunes s’ha tornat més agressiu, el que suggereix que les reticències davant de les vacunes poden ser una amenaça encara més gran.

  • Els assajos de la vacuna d’Oxford mostren una sòlida resposta immunitària en la gent gran

    Els primers resultats dels assajos de la vacuna contra la Covid-19 que estan desenvolupant investigadors de la Universitat d’Oxford en col·laboració amb AstraZeneca, mostren una sòlida resposta immunitària en la gent gran, segons ha informat el Financial Times.

    El rotatiu assenyala que la vacuna experimental contra el coronavirus desencadena anticossos protectors i cèl·lules T en grups de més edat, fet que anima els investigadors a cercar proves que evitin que la gent gran pateixi una malaltia greu o la mort a causa del virus.

    El Financial Times adverteix, però, que els resultats positius en les proves d’immunitat de la vacuna no garanteixen que aquesta sigui efectiva i segura per a la gent gran. Segons ha informat el diari, els detalls de la recerca seran publicats aviat en una revista clínica.

    Aquesta troballa se suma a les dades publicades al juliol que van mostrar que, en la fase intermèdia 1 i 2 de la vacuna, el grup que la va provar va generar una resposta immunitària contra la infecció provocada pel SARS-CoV-2 i no va patir greus efectes secundaris.

    Ara per ara, la vacuna d’Oxford és una de les que es troba en primera línia de la cursa per produir una vacuna que protegeixi contra el coronavirus.

  • Universitats i centres de recerca van a la vaga contra una precarietat estructural

    Jornades de dotze hores, substituir el lloc de feina d’un treballador estructural amb estudiants becaris, que el teu doctorat l’estigui pagant una empresa privada. Que aquesta no pagui suficient i t’obliguin a complementar les hores de recerca com a professor associat a la universitat. Que els horaris siguin de matí i tarda, comencis a les 8 h i marxis cap a casa a les 21 h. Que a més a més, el teu lloc de treball, que tot i que fa tres anys que ets doctorand segueixi sent temporal. Que acabar depengui de les renovacions anuals. Que ara en temps de pandèmia, corris el risc que això no passi i et quedis al carrer sense feina ni projecte.

    Davant aquesta situació estructural que s’ha posat ara en evidència davant les mesures que comporta en el nostre dia a dia l’existència de la Covid-19, la CGT juntament amb tot un seguit de sindicats, entitats i plataformes, convoca una vaga a nivell estatal a les universitats i als centres de recerca per al pròxim 21 d’octubre.

    Els principals motius que han dut a aquesta convocatòria són que la major part de la pantilla no té estabilitat contractual, els salaris són extremadament baixos i les jornades laborals, diuen, maratonianes. A més, des de la CGT denuncien que més sovint del què sembla inclouen tasques que no entren dins les funcions que impliquen els contractes existents. A més a més, també volen destacar que, des de l’aprovació del Pla Bolonya i el seguit de mesures educatives que han anat derivant des d’aleshores, els estudiants cada cop tenen més dificultats per compaginar estudis i feina. Així, apunten, la universitat pels seus mecanismes acaba expulsant els estudiants que provenen de famílies obreres.

    Un altre factor que també denunciaven els treballadors de l’educació bàsica és que durant l’adaptació telemàtica no es va tenir en compte l’escletxa digital. Ara, quan les universitats tanquen i gairebé tot el què faran serà a distància, és un greuge afegit per als estudiants més vulnerables. Per altra banda, i tornant a factors laborals, mentre que aquest any el número de matrícules ha incrementat, la pandèmia obliga a reduir les ràtios. Tot i aquesta realitat, el pressupost per contractar Personal Docent i Investigador (PDI) i Personal d’Administració i Serveis (PAS) no ha augmentat.

    Tampoc hi ha hagut negociació entre les universitats i els treballadors per establir els protocols i conèixer de primera mà les mesures que s’haurien d’aplicar ni tampoc s’han aportat Equips de Protecció Individual. Des de la CGT entenen doncs que per molt que les classes ara es suspenguin 15 dies per reduir la mobilitat i per tant els contagis, és una mesura sense sentit quan continua la massificació al transport públic i als centres de treball. Així, «un cop disminuït el nombre de contagis, si quan reprenem la nova normalitat segueixen sense aportar equips d’EPI, sense contractar, ni estabilitzar, en un mes estarem igual», denuncia Alejandro Ramos, doctorand a la UAB.

    Durant la resta de la setmana anunciaran altres mobilitzacions però de moment ja avancen que el mateix 21 d’octubre a les 18h hi haurà una manifestació que sortirà des de plaça Universitat a Barcelona. Sí que és cert que haver de tancar le suniversitats durant 15 dies els hi ha fet canviar els plans respecte la vaga però apunten que de totes maneres hi ha moltes tasques presencials doncs gran part de la recerca «no es pot fer teletreballant».

    La ciència en risc i els doctorands penjant d’un fil

    Així, des de fa anys la CGT denuncia les precàries condicions laborals en el sector científic i universitari. La no renovació de la plantilla i la falta de places que permetin l’estabilització del personal (investigadors, professors, administratius, etc.) s’ha anat agreujant però ara, amb la Covid s’ha vist un fort impacte. Denuncien per exemple que, a banda de menystenir als representants dels treballadors en el moment d’elaborar els plans de «desescalada», s’han paralitzat moltes de les negociacions col·lectives que estaven en marxa.

    Això només fa, com expliquen des de la CGT, que «el sistema científic segueixi en la precarietat més absoluta». Com fa notar en Guillem Prats, doctorand i representant sindical de la CGT a la UAB, la inversió pública ha baixat un 18% en el sector científic R+D i la plantilla en general s’ha reduït un 15% des de 2018. El pressupost a l’estat espanyol en ciència és del 0,59% del PIB. Al Regne Unit hi ha un 1,8% d’inversió pública. «Amb aquestes dades podem pensar que la recerca s’hauria reduït de forma proporcional però el sistema científic ha augmentat i ho ha fet a costa del sobreesforç dels més precaris del sector», apunta Prats.

    Ho exemplifiquen amb casos de jornades de 12 a 14h, amb l’existència de molts investigadors predoctorals, professors associats, postdoctorands o personal tècnic que està contractat a mitja jornada però fins i tot així hi dedica el dia. S’ha de tenir en compte que, a més, el professorat associat cobra entre 400 i 800 euros al mes, sovint no sap si tindrà contracte l’any vinent i són treballadors als quals en molts casos no se’ls hi paguen les vacances. També, denuncien que hi ha universitats que cobreixen llocs de treball que corresponen a PAS amb becaris. De fet, així s’ha denunciat en diferents ocasions: estudiants de la UB i la UPF denunciaven per aquest mateix diari que les beques de formació camuflen la substitució de feines estructurals.

    La Covid ha comportat problemes i canvis i un d’ells ha estat l’impediment de continuar molts experiments o realitzar sortides de camp necessàries. En aquest sentit, la CGT exigeix la pròrroga de tots els contractes temporals de recerca un mínim de sis mesos i, en alguns casos, fins i tot d’un any.

    Una altra demanda que els duu a la vaga és doncs eliminar la contractació fraudulenta, assegurar l’estabilització de la plantilla i la creació d’un cos únic d’investigadors, professorat i PAS. Només així, enten María Leó també de la CGT, s’estaria fent cas a les demandes del sector. Unes demandes que exigeixen desenvolupar un model de conciliació personal i domèstica que ara mateix, diuen, no existeix.

    Una necessitat per a la CGT també seria revertir les mesures mercantilizadores del sistema universitari i de recerca: «Ens trobem un cas molt flagrant d’intromissió de capital privat dins el sistema públic d’investigació. Hem d’acabar amb el sistema de beques. No pot ser que una universitat pública estigui condicionada pels ingressos de capital privat», denuncia Prats. També defensen que les empreses externalitzades en el si dels campus haurien de tornar a ser públiques igual que els seus treballadors. Només posant fi a la subcontractació de serveis bàsics es podria «avançar cap a un sistema universitari públic totalment gratuït, sense condicionants».

  • Cinc preguntes clau sobre la possible transmissió aèria del coronavirus

    Fa pocs dies els Centres per al Control i la Prevenció de Malalties (CDC) van indicar a la seva pàgina web que el coronavirus es podia transmetre, a més de per les gotetes de saliva que llancem a curta distància, a través d’altres partícules molt més petites anomenades aerosols, que romanen més temps en l’aire i viatgen més enllà dels sis peus (1,83 metres), considerats fins ara com a distància de seguretat.

    Després d’informar sobre això la CNN, aquesta actualització es va retirar de la web i es va tornar a col·locar la versió que hi havia, on s’assenyala que la principal via de contagi són les gotes respiratòries produïdes quan una persona infectada tus, esternuda o parla i arriben les seves secrecions amb el virus a una altra situada a prop. Responsables dels CDC van admetre que s’havia comès un error en publicar un esborrany que encara no ha estat revisat pels tècnics, segons recull el Washington Post i la pròpia CNN, a qui un funcionari federal va dir que no hi havia pressions polítiques després d’aquest canvi.

    En qualsevol cas, l’incident ha tornat a posar d’actualitat el debat que manté la comunitat científica sobre la importància (o no) de l’anomenada via aèria, els aerosols, en la propagació d’una malaltia que ja ha matat a prop d’un milió de persones a tot el món.

    Plantegem aquí 5 qüestions clau per contextualitzar i entendre aquest assumpte.

    1. Quins mecanismes de transmissió del coronavirus es contemplen?

    En principi hi ha tres vies possibles de contagi, encara que la frontera entre les dues primeres és difusa: gotetes respiratòries o de saliva ‘grans’, altres molt més petites (aerosols) i a través de superfícies contaminades.

    Les gotetes grans, també anomenades balístiques, són partícules de saliva o fluid respiratori expulsades per les persones infectades en tossir, esternudar i, en menor mesura, en parlar. Volen com un projectil i impacten a la boca, les fosses nasals o els ulls. Si no colpegen a ningú, cauen ràpidament a terra a un o dos metres (a menys de 6 peus, en el món anglosaxó).

    La via aèria de l’aerosol és la que es debat. També són partícules de saliva o de líquid respiratori, però d’una grandària més petita, de vegades es diuen nuclis de gotetes. Per aquesta raó, poden romandre més temps en l’aire -des de desenes de segons fins hores- i viatjar a distàncies més llargues, depenent de la seva mida. Després d’emetre’s en parlar o cantar, per exemple, infecten quan s’inhalen pel nas o la boca, o es dipositen en els ulls (menys probable).

    Pel que fa a les superfícies, també coneguda com a via fòmit (qualsevol objecte contaminat amb el patogen), pot ocórrer per tocar, per exemple, la maneta d’una porta, un interruptor o qualsevol altra cosa on s’ha dipositat el virus, i després emportar-se les mans a la boca, fosses nasals o els ulls.

    2. Quina és la diferència de mida entre una goteta respiratòria i l’aerosol?

    No hi ha consens. Tradicionalment el límit se situa en 5 µm (micres o micròmetres): si és més gran és goteta salival o respiratòria i si és menor, aerosol. Així ho considera l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i els CDC en els seus documents. No obstant això, experts dels propis CDC admeten que partícules de 10 micres poden estar més de vuit minuts en l’entorn, per tant, no cauen ràpidament.

    Per la seva banda, un grup d’investigadors independents, entre els quals figura l’espanyol José Luis Jiménez de la Universitat de Colorado (EUA), fa temps que consideren que és un «gran error» establir la frontera en 5 micres. Segons aquests experts, el límit real entre les gotes balístiques i els aerosols està en els 100 micres, tenint en compte la capacitat de les partícules de romandre o no en l’aire durant un període prolongat i l’accessibilitat a la fracció respirable del pulmó.

    Representació esquemàtica de les vies d’infecció per gotetes balístiques (blau) i aerosol (verd, groc i vermell) per a una malaltia respiratòria. Tots dos viatgen a través de l’aire des de la persona infectada fins a la persona susceptible, però les gotetes balístiques infecten per impacte i els aerosols per inhalació. Es mostren dues situacions sense i amb l’ús de mascareta. / D.K.Milton / Journal of the Pediatric Infectious Diseases Society

    3. Quina via de transmissió és la més important?

    Tampoc hi ha consens. Els CDC afirmen que les gotetes respiratòries són el principal mecanisme de propagació, indicant com a possible el contagi a través de superfícies. Sense comptar el que van publicar per error, descarten que els aerosols siguin una via rellevant fora dels entorns hospitalaris, on es produeixen contactes estrets amb els pacients, per exemple a l’aplicar tècniques d’intubació.

    Pel que fa a l’OMS, coincideix que les gotetes salivals o respiratòries i els fómites són les vies dominants, i estableix la distància d’un metre per evitar el contagi. Al juliol, després que centenars d’experts pressionessin a través d’una carta oberta de la qual es va fer ressò el New York Times (el 4 de juliol, publicada l’endemà passat en Clinical Infectious Diseases), aquesta organització també va admetre que és possible la transmissió aèria del coronavirus per aerosols en entorns tancats mal ventilats, però que calen més investigacions per confirmar-ho.

    El grup de científics ‘dissidents’ no està d’acord. Pensen que, segons les seves evidències (resumides en una pàgina web), la via dels aerosols és a l’mínim tan important com les altres dues, si no més. De fet alguns, com Jiménez, consideren que pot ser la principal (75%), amb alguna contribució dels fómites (15%) i menys de les gotetes balístiques, aclarint que la COVID-19 es pot transmetre per aerosols sense que hagi de ser a un ritme tan elevat com el xarampió, per exemple.

    4. Quines conseqüències tindria confirmar que els aerosols és una via important de transmissió?

    Si les partícules amb patògens poden romandre en l’aire més temps de què es pensa i arribar més lluny, caldria incidir molt més en la importància de ventilar de forma exhaustiva els espais interiors, traslladant el major nombre possible d’activitats a l’exterior, segons els científics que defensen la via ‘aerosol’ de contagi.

    En l’article que va avançar New York Times sobre la carta oberta dels experts també s’assenyala que és possible que es necessitin mascaretes en zones interiors, fins i tot en entorns socialment distants. Els treballadors sanitaris podrien necessitar màscares avançades (com les N95) que filtrin fins les gotetes respiratòries més petites mentre atenen pacients amb coronavirus.

    Els sistemes de ventilació en escoles, edificis públics, residències de gent gran i empreses poden necessitar minimitzar la recirculació d’aire i afegir filtres nous i potents. Fins i tot, és possible que es necessiti llum ultraviolada per matar les partícules virals que suren en petites gotes a l’interior. També s’indica evitar les aglomeracions, especialment en el transport i edificis públics.

    5. En qualsevol cas, cal seguir amb les mesures de protecció actuals?

    Sí, el distanciament interpersonal, el rentat de mans i l’ús de mascaretes segueixen sent fonamentals per evitar la propagació de la malaltia. A més, respecte a les mascaretes, cal insistir en la seva bona col·locació (mai per sota de la barbeta o sense tapar el nas) i en el correcte ajust a la cara per evitar ‘fuites’ de l’aire que expulsem a l’exhalar. Experiments realitzats a la Universitat Tecnològica de Delf (Països Baixos) han avaluat l’eficàcia de diferents tipus de mascareta i constatat el risc que pot córrer una persona situada darrere d’una altra que la porti mal ajustada.

    A més, les evidències més recents indiquen que és important limitar el cercle social de persones amb les que mantenim contacte estret, procurar que les trobades amb aquestes persones siguin en llocs a l’aire lliure i ventilar freqüentment els espais tancats, on hem de ser estrictes amb l’ús de màscares.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Més del 10% de les infeccions greus de SARS-CoV-2 produeixen anticossos que boicotegen el sistema immunitari

    La simptomatologia causada pel SARS-CoV-2 pot variar molt entre persones, provocant des d’infeccions asimptomàtiques fins pneumònies molt greus, o fins i tot la mort. La revista Science publica aquesta setmana un estudi internacional amb participació espanyola que mostra com el 10,2% de les persones que passa una infecció greu té anticossos que bloquegen una molècula pròpia de sistema immunitari: l’interferó tipus 1 (IFN).

    Així, aquests autoanticossos serien capaços de boicotejar la funcionalitat de sistema immunitari en aquests pacients. La troballa, liderada per l’INSERM i la Universitat de Rockefeller (EUA), ha estat possible gràcies a l’estudi de 987 mostres de sang, totes elles de persones que han estat ingressades per pneumònies greus causades pel nou coronavirus en hospitals de tot el món.

    L’equip internacional d’investigadors ha comparat els resultats d’aquest estudi amb les dades de 663 persones asimptomàtiques, cap de les quals presentava aquests autoanticossos, i de 1.127 individus sans, dels quals sols 4 si els presentaven.

    El descobriment permetrà identificar quines de les persones amb infecció per SARS-CoV-2 és més probable que desenvolupi símptomes greus. També facilitarà l’adaptació dels tractaments destinats a aquestes persones amb autoimmunitat.

    Les institucions espanyoles que han participat són el Campus Can Ruti, amb l’Hospital Germans Trias i Pujol i IrsiCaixa -centre impulsat conjuntament per la Fundació «la Caixa» i el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya-, juntament amb l’Hospital Universitari MútuaTerrassa i l’Hospital Universitari de Gran Canària Dr. Negrín.

    «Aquests anticossos són previs a la infecció, és a dir, les persones ja eren portadores i, a conseqüència d’aquesta disfunció immunològica, presentaran unes manifestacions de la Covid-19 més severes i potencialment mortals. En altres paraules, aquesta alteració és la causa i no la conseqüència de la gravetat de la infecció per SARS-CoV-2», explica David Dalmau, de l’Hospital Universitari MútuaTerrassa.

    Tractaments més personalitzats

    Del 10,2% trobat, la majoria de casos descrits són homes. «Aquesta tendència podria relacionar la producció dels autoanticossos contra l’IFN, prèvia a la infecció, amb el sexe», comenta Carlos Rodríguez-Gallego, de l’Hospital Universitari de Gran Canària Dr. Negrín.

    Les implicacions clíniques dels resultats d’aquest estudi seran directes. En primer lloc, detectar aquests anticossos permetrà preveure alguns dels pacients que acabaran desenvolupant simptomatologia greu. Per això, i sempre que aquests facin una donació de sang, caldrà comprovar si hi ha presència d’aquests autoanticossos.

    Els interferons es troben a la primera línia de defensa del nostre cos a l’hora de combatre la infecció per SARS-CoV-2. En alguns casos, fins i tot es poden administrar com a tractament de la Covid-19.

    No obstant, en el cas dels pacients amb autoanticossos, el tractament amb interferó no és efectiu, ja que aquests anticossos bloquegen, precisament, l’interferó. Aquests pacients, però, podran rebre tractaments més personalitzats, amb l’objectiu d’eliminar els autoanticossos.

    La importància de l’interferó

    De forma paral·lela,la revista Science també publica un estudi internacional del mateix consorci d’investigadors on, a més, també han participat IDIBELL i l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. L’estudi demostra que determinades alteracions genètiques que afecten la producció d’interferó explicarien el 3,5% dels casos greus de Covid-19.

    Així, els investigadors han identificat la importància de l’IFN en la lluita contra la SARS-CoV-2 i poden justificar per què un 15% de les infeccions acaba desencadenant una patologia clínica greu.

    Davant d’una infecció vírica, algunes cèl·lules produeixen IFN, el qual actua com a senyal d’alerta de sistema immunitari que, a través d’una primera resposta d’emergència, bloquejarà la infecció viral.

    Després d’aquest bloqueig, es donarà pas a una resposta més sofisticada i específica per part del mateix sistema immunitari. «El que va despertar la nostra curiositat van ser tres pacients amb infecció per SARS-CoV-2 que van desenvolupar una pneumònia greu i que, a causa d’una malaltia prèvia, sabíem que tenien anticossos que comprometien el seu propi sistema immunitari», expliquen Javier Martínez-Picado, investigador ICREA a IrsiCaixa, David Dalmau i Carlos Rodríguez-Gallego.

    «Vam pensar, pot ser que no es tracti de casos aïllats i que aquesta situació sigui la desencadenant de la simptomatologia greu en més persones? I és per això que vam començar a analitzar si més pacients tenien aquests autoanticossos», afegeix Martínez-Picado.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC