El Premi Nacional de Recerca, que atorga el Govern de la Generalitat i la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI), reconeix enguany la tasca del Dr. Josep Tabernero, cap del Servei d’Oncologia Mèdica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i director del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia. Tabernero destaca que la recerca clínica aplicada està molt ben posicionada a Catalunya, no només en el camp del càncer, sinó en altres especialitats. Tot i això, considera que la inversió destinada en recerca no és suficient. «Hem de fer els esforços per anar-nos situant en els nivells d’altres països d’Europa, que són francament superiors», sostè.
El Premi significa un reconeixement a la seva tasca i la del seu equip. Constitueix un estímul?
Els premis sempre acaben en una persona, però jo crec que és un premi a tots els investigadors de biomedicina i a tots els professionals de l’àrea d’oncologia de l’Hospital Vall d’Hebron. La feina que fem no és només tractar els malalts sinó que, a través de la recerca, intentem millorar el pronòstic de les malalties o més ben dit, en totes les vessants, millorem la prevenció, el diagnòstic i els tractaments.
Vostè, concretament, ha fet recerca en el camp dels tumors gastrointestinals i les teràpies moleculars. Han pogut desenvolupar teràpies adequades per aquest tipus de tumors?
La veritat és que sí. El panorama amb els vint-i-dos anys que porto a la Vall d’Hebron ha canviat molt en moltes malalties, com el càncer de còlon o el càncer gàstric. No tan, per exemple, en el càncer de pàncrees, però sí que és veritat que també desenvolupem medicaments en altres malalties. L’altre dia fèiem un càlcul una mica retrospectiu i en un període de deu anys amb estudis que s’han fet aquí hem contribuït a trenta aprovacions noves de medicaments per malalties diferents i això és important. Posant-ho en perspectiva sí que hem contribuït a millorar els tractaments especialment en aquest grup de tumors digestius.
Quines millores comporten per als pacients les teràpies moleculars?
La primera és l’augment de la supervivència en malaltia avançada. A vegades, això es trasllada també en augment de la curació però, en qualsevol cas, incidim també, de manera molt important en l’augment de la qualitat de vida. El que tenim són un seguit de tractaments que són menys tòxics perquè són més precisos i, per tant, tenen menys efectes secundaris. En aquest sentit, realment aconseguim un doble efecte, no només fixant-nos en millorar la supervivència, sinó també la qualitat de vida dels malalts.
Aquestes teràpies o els medicaments que se’n derivin, són accessibles a tots els pacients oncològics?
En el nostre entorn és així, els malalts tenen accés a aquests medicaments. Quan els tractaments estan en fase d’experimentació, depèn del fet que els pacients tinguin criteris per entrar en un estudi clínic. Alguns malalts, perquè tenen una altra malaltia o estan prenent algun medicament que contraindiqui el fet de poder rebre aquesta teràpia i un tractament més experimental, no es poden beneficiar d’aquests estudis clínics.
Quins són els criteris que s’han de complir?
Els criteris pe rebre aquests tractaments primer de tot són clínics, que un malalt estigui en un bon estat general, que la resta de l’organisme funcioni mitjanament bé, tant en proves cardíaques o respiratòries. En alguns estudis que ja són més específics, perquè estan dirigits a alguna alteració determinada, el malalt ha de ser tenir alguna alteració precisa en el seu tumor. Hi ha sempre uns criteris d’inclusió que s’han de mirar molt acuradament per si el malalt els té o no.
Quines són les principals línies de recerca del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia?
Les principals línies de recerca, com que és una recerca aplicada molt al malalt, sempre està molt fonamentada, en primer lloc, en contestar preguntes que venen d’avaluar de manera diària als malalts. Per exemple, ajudar a la subclassificació de malalties molt freqüents. Nosaltres hem contribuït molt a definir el càncer de pulmó, càncer de mama, de pròstata… no són una sola malaltia, sinó que són moltes altres malalties.
En segon lloc, el que fem és estudiar com funcionen els medicaments en cada tumor i estudiar també el que en diem els mecanismes de sensibilitat i de resistència, és a dir, quan un tractament no va bé, saber per què no va bé i preguntar-nos què podem fer perquè torni a anar bé combinant-lo amb altres medicaments.
En tercer lloc, hem contribuït molt a crear models de laboratori que repliquin més la realitat tumoral dels malalts. Hem fet models amb ratolins als quals els posem un fragment del tumor del malalt i això ens ajuda molt a determinar perquè van bé o perquè van malament determinats tractaments. Si no tenim aquests models, si fem servir els models clàssics del laboratori, són models molt artificials i a vegades ens poden donar conclusions equivocades. També hem contribuït amb el big data, en col·laboracions amb altres centres, per poder tenir moltes dades de molts malalts i poder fer aquestes subclassificacions.
I per últim, i potser més important, ens movem en el camp de la recerca clínica innovadora, en tenir estudis respecte de la primera vegada que dones un tractament a una persona i que són molt importants. Hem estat donant, per exemple, medicaments d’immunoteràpia sis o set anys abans que s’aprovés el primer tractament. Això és molt important perquè hi ha malalt que s’han curat de la malaltia quan d’altra manera no haguessin tingut aquesta oportunitat perquè són medicaments que no s’estaven comercialitzant encara.
Com veu l’estat de la recerca científica a Catalunya en l’àmbit de la biomedicina i de les ciències de la vida? En podem estar satisfets?
Jo crec que en podem estar satisfets. Sempre pots demanar més, però podem estar satisfets perquè el sistema sanitari i de recerca que tenim és bo. Això fa que, per exemple, si els malalts de qualsevol lloc del territori tenen alguna possibilitat de fer algun estudi clínic, com que hi ha molt bona relació en tots els centres de Catalunya poden tenir-hi accés. Perquè visitem al malalt, ens comenten les històries clíniques… i això fa que aquesta recerca clínica aplicada estigui molt ben posicionada a Catalunya, no només en el camp del càncer sinó en general, tot i que potser en el camp del càncer està més avançada. Dit això, com a país, en una consideració més global, tan en l’àmbit de Catalunya com en tot l’estat espanyol, la inversió en investigació i recerca és molt baixa comparada amb altres països, i això sempre s’ha de dir i hem de fer els esforços per anar-nos situant en els nivells d’altres països d’Europa, que són francament superiors.
La recerca de frontera a Catalunya està, en general, molt internacionalitzada. Amb quins altres grups i hospitals treballen conjuntament?
La recerca, per definició, és global, és internacional, no té fronteres, i més encara si és una recerca d’alta qualitat. A Europa destacaria sobretot els centres que constitueixien el Cancer Core Europe, com l’Hospital Gustav Roussy de París, la Universitat de Cambridge, el Netherlands Cancer Institute a Amsterdam, la Universitat d’Heildelberg a Alemanya o el Karolinska a Suècia. A escala americana treballem amb els centres de càncer més prestigiosos, el Dana-Farber Cancer Institute de Boston, el MD Anderson Cancer Center de Houston, el Memorial Sloan Kettering de Nova York o la Universita de Califòrnia…treballem amb centres molt punters.
En medicina oncològica, la prevenció sembla que ha de tenir un paper destacat. Hi ha suficients programes de prevenció i detecció precoç?
La prevenció és una àrea poc estudiada, que la majoria de centres estem incorporant tardanament, però és una àrea fonamental. Si calculem que entre un 40 o un 45% dels tumors es podrien prevenir, ja no dic diagnosticar precoçment sinó prevenir, està clar que és important que es puguin estudiar bé aquestes àrees de prevenció. Honestament, jo crec que anem tard en això, però pràcticament tots els centres ens estem posant també les piles en aquesta línia.
La pandèmia actual és una mica una pregunta obligada. El Vall d’Hebron és un dels hospitals de més alt nivell i més importants de Catalunya. Arran de la COVID-19 va haver de capgirar en pocs dies tots els seus serveis i instal·lacions. Com valora la reacció del personal i en general del sistema sanitari de Catalunya davant la pandèmia?
La reacció del personal de l’Hospital ha sigut molt bona, ens hem adaptat dia a dia a la situació, hem modificat àrees, hem creat llits d’intensius…el nostre hospital és un hospital de 1.000 llits i vam arribar a tenir 800 malalts de COVID-19 i, per tant, la resta d’àrees es van haver d’adaptar a això. I això ho vàrem fer tots els professionals, no només metges o infermeres, sinó també administratius, zeladors, personal de la neteja…van fer tots molta més feina. Pel que fa al sistema, crec que ha estat lent, a vegades, a reaccionar, però també és veritat que no hi ha cap manual de com gestionar això. L’última gran pandèmia va ser l’any 1918. S’hauria pogut ser més proactiu, però també és veritat que ningú s’esperava que pogués passar això.
Respecte la població general, haig de dir que s’ha comportat molt bé, amb totes les dificultats que suposava per la nostra manera de ser tot el període de confinament…i ara continua comportant-se molt bé. Hi ha potser un 5% de la població que no ho fa, i això ens fa mal a tots, i aquests són responsables, a vegades, de forma desconeguda o coneguda, d’aquests rebrots que estem tenint. És important continuar dient que la població s’ha comportat i s’ha de comportar bé, perquè si no serà molt difícil que puguem controlar els rebrots. És molt important la col·laboració de la població; no és un problema del sistema sanitari, sinó de tota la societat i hem de continuar-ho fent de la millor manera possible.
El sistema sanitari públic de Catalunya és millorable? Està adequadament finançat o les retallades dels darrers anys de la crisi econòmica l’han malmès de manera greu?
El percentatge del PIB que es dedica a salut a l’estat espanyol és molt més baix que a altres països de la nostra dimensió, i això és una realitat. Per tant, hem de pensar-hi. Jo crec que aquí hi ha una altra cosa important i és que s’hauria d’invertir més en salut pública. És una de les àrees més descuidades i és molt important, en aquest cas per anticipar infeccions, però també en el cas de la prevenció del càncer. Sempre s’ha invertit poc, i és un bon moment per fer la reflexió i pensar si hem d’anticipar-nos i invertir més en aquestes àrees.
Es donarà ara més valor social als avenços científics que ens serveixin per fer front a les malalties, ja sigui una pandèmia com la COVID-19, ja siguin els diferents processos oncològics?
Jo espero que canviï. Canviarà perquè malauradament això durarà, hi haurà rebrots ara, a la tardor, la vacuna no estarà disponible fins a l’any que ve com a molt d’hora…ens obligarà a establir una reflexió sobre quines àrees prioritàries tenim per a dedicar-hi més recursos. No hi ha dubtes sobre això. Potser ens hagués agradat que això fos d’una altra manera, però les coses s’han d’agafar com venen i a partir d’aquí doncs fer-ho el millor possible.
Vocacionalment, vostè combina l’assistència mèdica amb la recerca científica puntera. Ja ho volia fer quan va estudiar Medicina? Que el va portar a especialitzar-se en oncologia?
A mi sempre m’havia agradat que les persones estiguin el millor possible, i quan comences a estudiar Medicina descobreixes les malalties i com tractar-les de la millor manera, sempre conservant la relació amb el malalt i la humanitat. Quan vaig haver d’escollir d’especialitat, vaig decidir escollir l’oncologia perquè encara hi havia molt per fer. Quan vaig escollir fer oncologia encara no s’havia seqüenciat el genoma humà, però ja s’anticipava que hi hauria una revolució del coneixement pel que fa al genoma humà i a les malalties tumorals. Hi havia tant a fer que em va impressionar molt tot el camp que tenia l’especialitat i, sobretot, el coratge i l’esperit de lluita que tenien els malalts. I volia fer aquest doble vessant: tant curar els malalts com treballar en la recerca per poder millorar el pronòstic d’aquestes malalties.
