Just Deploy It!

Categoría: Recerca

  • Descrit el primer cas de VIH resistent a totes les combinacions de tractaments antirretrovirals

    La revista The Lancet Microbe publica dimarts, 9 de juny, el primer cas descrit d’una persona portadora del VIH el virus del qual és resistent a les 5 famílies de fàrmacs orals que s’utilitzen habitualment contra el VIH, mostrant-se insensible a 25 dels 26 medicaments provats. Perquè el tractament contra el VIH sigui efectiu, és necessària l’acció conjunta d’almenys dos fàrmacs de diferents famílies, de manera que el treball subratlla la importància de desenvolupar nous medicaments que funcionin per vies alternatives i contra els quals aquests virus no hagin desenvolupat resistències. L’article destaca també la necessitat de realitzar estudis de monitorització que detectin aquest tipus de casos i evitin la seva transmissió.

    Les resistències del VIH als antirretrovirals són causades per una o més mutacions en l’estructura genètica del virus, que afecten l’eficàcia d’un fàrmac –o d’una combinació d’ells– a l’hora de bloquejar la replicació viral. Les resistències poden donar-se en persones en les quals el tractament no és del tot eficaç, que per diversos motius no prenen el tractament de forma continuada o que directament s’infecten amb un virus que ja és resistent. L’any 2019, l’OMS va alertar que en alguns països més del 10% de les noves infeccions pel VIH es produeixen amb virus que han desenvolupat resistències.

    Fins ara, la literatura científica havia descrit 2 casos amb resistències a alguns fàrmacs de cadascuna de les 5 famílies d’antirretrovirals existents, però no a tots els medicaments simultàniament.

    Control parcial de la infecció

    El cas descrit a The Lancet Microbe es tracta d’un home diagnosticat de VIH el 1989, als 41 anys. Va començar a prendre tractament antirretroviral als anys 90, amb els primers medicaments de baixa eficàcia, i des de llavors ha pres 14 fàrmacs diferents que només han aconseguit controlar parcialment la infecció. El novembre del 2015 se li va començar a administrar un inhibidor de la integrasa de nova generació, més eficaç i amb menys possibilitats de generar resistències, però després d’una millora inicial, el tractament va tornar a fracassar el juny del 2016.
    Mitjançant tècniques de seqüenciació i experiments en cultius cel·lulars, els investigadors d’IrsiCaixa han demostrat que les mostres de virus d’aquesta persona són resistents a tots els fàrmacs d’administració oral aprovats, excepte un. «Un únic medicament no té eficàcia contra el VIH perquè el virus troba fàcilment altres vies d’evasió. Per això és necessari administrar teràpies que combinin diverses famílies i que bloquegin diverses fases del cicle d’infecció del virus», explica Mª Carmen Puertas, investigadora d’IrsiCaixa i primera autora de l’article.

    Els científics suggereixen que les resistències del VIH en aquest cas s’han generat a causa de dos motius: l’exposició durant els primers anys a fàrmacs antirretrovirals que no eren tan eficaços com els actuals i una possible falta de regularitat en la presa dels medicaments. «No és que hi hagi un virus panresistent circulant, sinó que s’ha generat en aquest cas concret», especifica Javier Martínez-Picado, investigador ICREA a IrsiCaixa i líder de l’estudi.

    Evitar la transmissió de virus panresistents

    Els científics apunten que, en aquest cas concret, l’única alternativa terapèutica seria l’ús d’anticossos que bloquegin el virus o de fàrmacs amb nous mecanismes d’acció, però de moment les dues opcions estan encara en fase de desenvolupament. «Aquest cas clínic il·lustra el risc potencial de les multirresistències en el camp del VIH, tot i la diversitat d’antirretrovirals existent. Com no hi ha opcions terapèutiques disponibles, a excepció d’alguns fàrmacs injectables que són inviables per al dia a dia, es posa en evidència la urgència del desenvolupament de nous fàrmacs antirretrovirals als quals cap variant del VIH no s’hagi exposat mai, de manera que sigui impossible que el virus hagi generat resistències contra ells», indica Puertas.

    El treball també posa de manifest la necessitat de supervisar els casos de VIH per poder detectar de manera precoç l’aparició de resistències i evitar així la seva transmissió. En aquest sentit, l’estudi destaca que la identificació d’aquest cas aïllat no suposa necessàriament un risc per a la salut pública, «però cal mantenir la vigilància epidemiològica perquè de la mateixa manera que n’ha aparegut un, poden aparèixer d’altres. La prevalença actual del VIH panresistent no es coneix, i cal fer-ho per poder aturar la cadena de transmissió a temps i evitar així infeccions pel VIH sense opcions terapèutiques, com passava als anys 80», conclou Martínez-Picado.

  • La immunització accessible per a tots els països desafia a líders mundials

    El món ha posat els ulls sobre el desenvolupament d’una vacuna contra el virus de la COVID-19, una malaltia que s’ha multiplicat epicentres a escala mundial i que, fins a la primera setmana de juny, ja s’ha cobrat la vida de més de 395.000 persones, segons dades de la Universitat John Hopkins. No obstant això, la crisi sanitària global de la COVID-19 ha obligat diversos països a interrompre els seus programes de vacunació contra altres malalties.

    D’acord amb l’Organització Mundial de la Salut, Unicef ​​i GAVI, 80 milions de menors d’un any, de com a mínim 68 països, podrien contagiar-se de malalties que es poden prevenir amb vacunes. Les raons serien múltiples: restricció de mobilitat, falta d’equips de protecció de treballadors de la salut, manca d’informació o por al contagi de la COVID-19.

    El manteniment dels programes de vacunació a nivell mundial i l’accés a una futura vacuna contra la COVID-19 va convocar a líders mundials, organitzacions de salut, fundacions filantròpiques i corporacions de tot el món. El passat 4 de juliol a Londres, es va desenvolupar la Cimera Mundial sobre Vacunes, organitzada per GAVI i el govern del Regne Unit.

    A la cita es va anunciar la recaptació de 8,8 milions de dòlars (al voltant de 8 mil milions d’euros) de governs, fundacions, corporacions i organitzacions per immunitzar a 300 milions de nens i donar suport a la lluita global contra COVID-19. Boris Johnson, primer ministre del Regne Unit, va liderar la cimera que es va desenvolupar de forma telemàtica i va qualificar a la lluita en contra les malalties com «el major esforç compartit de la nostra vida».

    Espanya és un dels 32 governs que finança aquesta iniciativa. El president Pedro Sánchez, va saludar els esforços de GAVI i el govern britànic i va manifestar el compromís de país per generar accessibilitat a les vacunes. Va anunciar la donació de 50 milions d’euros per a aquest esforç global i va demanar, particularment, que s’incrementin esforços a Amèrica Llatina, on, va dir, hi ha els índexs de desigualtat més grans del món i «GAVI pot exercir una tasca crucial».

    Una altra dels plantejaments de la cimera va ser assegurar l’articulació del sector privat amb la iniciativa. En aquest sentit, es va crear el Compromís Avançat de Mercat per a les Vacunes COVID-19 (COVAX AMC), Un mecanisme global que busca assegurar la producció necessària d’una futura vacuna contra la Covid-19. Per a això es va proposar la generació d’un fons de 2 mil milions de dòlars que permeti un accés equitatiu de països de diverses escales econòmiques, per immunitzar grups més vulnerables com a treballadors de la salut, així com a les persones d’alt risc. El fons ja compta amb 567 milions de 12 donants.

    No obstant això, organitzacions com Metges Sense Fronteres, en un comunicat, demanen que la iniciativa vagi més enllà i es contempli la fixació de preus justos amb les empreses farmacèutiques. L’organització argumenta que no hi ha cap garantia que es cobrin preus assequibles.

    «Encara que és encoratjador que molts líders mundials hagin afirmat que les futures vacunes seran béns públics globals, hi ha una preocupació real sobre els interessos nacionalistes de cada un, ja que això podria generar una lluita per veure qui pot comprar-les primer. Els governs i GAVI han adherir-se a un sistema d’assignació global transparent i objectiu que, com a mínim, prioritzi l’accés a les vacunes per als treballadors de la salut que estan en primera línia i per a les persones amb més risc de desenvolupar una malaltia greu en tot el món», sostenen Metges Sense Fronteres.

  • Destil·lar el coneixement sobre la covid-19

    Des de principi d’any, s’han publicat, difós com prepublicacions i posat en marxa milers d’estudis sobre la covid-19. Bona part de la indústria editorial ha aixecat les seves barreres de pagament per fer realitat, encara que sigui de forma transitòria, la ciència en accés obert. Això ha facilitat l’acceleració dels projectes per a una vacuna després de conèixer-se la seqüència del genoma del virus i la realització d’assajos clínics i altres estudis per respondre a preguntes urgents. La maquinària investigadora mundial s’ha bolcat de forma excepcionalment ràpida en un desafiament científic, tecnològic i sanitari majúscul. Però la crisi no és excusa per l’excepcionalitat en el rigor metodològic, com advertia un article recent a Science i també a La volatilitat del coneixement científic en temps de la covid-19. La ciència té el seu tempo, que no és el de les emergències ni el del periodisme, i les dreceres alimenten la mala ciència, el malbaratament, la incertesa, el desconcert i el coneixement fals i volàtil.

    Certament, el problema de la mala ciència, amb els seus resultats incerts i problemes de replicabilitat, s’ha incubat durant dècades. La comunitat científica coneix millor que ningú quants estudis inútils i quanta volatilitat hi ha a la investigació sobre la covid-19. Tot i el volum ingent d’estudis (només al New England Journal of Medicine li arriben cada dia entre 110 i 150 manuscrits sobre covid-19 i algun dia fins a 200), hi ha encara massa preguntes sense resposta amb un mínim de certesa. Des de les que es fa tothom (quan tindrem una vacuna? Quant durarà la pandèmia?) fins a les més tècniques sobre la contagiositat del virus, la resposta immunològica o la variabilitat individual.

    Per respondre les preguntes més importants i urgents, cal destil·lar la investigació disponible i separar el coneixement volàtil d’aquell que no ho és. Aquest és un esforç urgent i necessari per recapitular tot allò que se sap, conèixer el grau de certesa i orientar la investigació posterior. Aquest treball de síntesi, que produeix com a peces de més valor les revisions sistemàtiques, ha de ser necessàriament col·laboratiu. Amb aquest esperit el 1993 se va crear la Col·laboració Cochrane, amb la missió de promoure la presa de decisions informades en salut mitjançant la producció de revisions sistemàtiques d’alta qualitat, rellevants i accessibles, juntament amb altres productes de síntesi. I és també l’esperit amb el qual està donant resposta al repte que planteja la pandèmia de covid-19.

    El registre universal d’estudis Cochrane sobre covid-19, una de les aportacions més rellevants, cataloga cada dia els assaigs clínics i altres estudis en humans, publicats o en marxa a nivell global, que permet fer cerques per tipus de disseny, objectiu, intervenció, població, desenllaç, etc. Aquest registre és una eina bàsica per ajudar els investigadors a identificar l’evidència disponible, evitar duplicitats, prioritzar temes i produir revisions ràpides que permetin desenvolupar noves intervencions terapèutiques, diagnòstiques i preventives. Actualment conté uns 5.500 estudis, dels quals 1.700 són d’intervenció. Com a resposta a la pandèmia, Cochrane està desenvolupant revisions ràpides (accelerant els temps de producció sense detriment de la qualitat) sobre qüestions rellevants en covid-19, de les qual ja n’ha publicat quatre (entre aquestes, una sobre l’eficàcia de la quarantena i una altra sobre l’eficàcia del plasma de convalescent). Per això, ha creat un banc de preguntes remeses per l’OMS, pels usuaris i grups Cochrane de tot el món, entre altres agents i institucions, i ha establert un procés per identificar les qüestions prioritàries. Fins avui, ha creat també 6 col·leccions especials amb revisions sistemàtiques actualitzades sobre temes relacionats amb la covid-19, com són les mesures de prevenció i control de la infecció i l’assistència a distància mitjançant la telesalut. I ha definit, a més a més, el seu pla de resposta a la covid-19 per als pròxims sis mesos, amb una vintena de qüestions prioritàries.

    Per part del Centre Cochrane Iberoamericà i de la Xarxa Iberoamericana, que aglutina els centres d’Espanya i els països iberoamericans, s’ha creat, entre altres iniciatives, el recurs evidències covid-19, que conté ja un centenar i mig de documents de síntesi i anàlisi crítica de l’evidència sobre qüestions d’epidemiologia, característiques clíniques, prevenció i tractament, tot en castellà. I ha integrat les recomanacions i anàlisis derivades d’aquests materials a la base de dades i metacercador DianaSalud, juntament amb les que ofereixen altres iniciatives com Choosing Wisely, NICE, Prescrire i l’OMS.

    L’aportació de Cochrane al desafiament de la pandèmia se suma d’aquesta manera a les de moltes altres institucions, amb la idea d’aglutinar esforços, evitar duplicitats, impulsar la medicina basada en l’evidència i reduir la incertesa. La ciència no pot acabar amb la volatilitat del coneixement ni amb la incertesa, però pot anar reduint-la, de forma col·laborativa i coordinada. És clar que hi ha moltes coses que cal millorar, però aquest sembla l’únic camí. El moment d’analitzar què s’ha fet malament i s’hagués pogut fer millor encara no ha arribat.

    Ara, no és qüestió de decantar-se per una visió negativa o positiva de la situació, ni de contraposar visions polaritzades sobre la molta mala ciència i els avenços evidents assolits en poc temps, sinó de reconèixer que les coses estan malament i millor alhora: malament per falta de respostes a preguntes apressants, i millor per tot el que s’està fent en col·laboració. Malgrat tot, de la mala ciència i el coneixement volàtil, persisteix la confiança que el coneixement científic sobre la pandèmia s’anirà obrint pas més aviat que tard per tal que també en relació amb la covid-19 s’intenti fer realitat el triplet del lema de Cochrane: evidència fiable i decisions informades per aconseguir una millor salut.

  • «La vacuna és més estratègica que la bomba atòmica. Qui la tingui manarà al món»

    Periodista i activista humanitari, Rafael Vilasanjuan és, ara el director d’Anàlisi i Desenvolupament Global de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), una entitat creada amb l’objectiu de fer front als reptes de la salut al món actual i constituïda per institucions acadèmiques i governamentals, amb el suport de la Fundació La Caixa. Va arribar a ISGlobal el 2011 després d’estar vinculat a Metges sense Fronteres dotze anys i cinc més al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Creu que la supèrbia dels països rics els ha passat factura en la crisi de la Covid-19.

    Estem davant de la crònica d’una pandèmia anunciada? Alguns analistes i organismes públics havien avisat del perill d’una crisi causada per un nou virus

    Bill Gates tenia una certa sospita. Després de l’emergència de l’Ebola va fer una conferència, el 2014, on deia que els virus podien ser una gran amenaça i que calia treballar tenint-ho present. El setembre del 2019 es va publicar un informe titulat ‘Un món en perill’, dirigit per l’exdirectora general de l’Organització Mundial de la Salut, Gro Harlem Brundtland, on s’afirmava que la probabilitat que el 2020 hi hagués un virus que s’expandís per tot el món era gran i que aquest virus, que seria respiratori, podia provocar una caiguda de l’economia mundial del 5%. No estem parlant d’una pitonissa sinó de l’exdirectora de l’OMS. Aquesta crisi s’ha anat coent a poc a poc i aquests tipus de crisi tenen manifestacions abruptes i així ha estat.

    No és l’única crisi que s’està coent així. Hi ha la crisi climàtica, que tots sabem que algun dia esclatarà i la qüestió és si estem prenent les mesures que calen per aturar-la i si, de fet, no hi ha una relació entre l’una i l’altra i si hi ha una relació entre l’home i la natura com a causa que fa que aquestes crisis esclatin. Pensàvem que havíem creat una frontera entre països rics i pobres per les malalties infeccioses. A finals dels anys setanta es va erradicar la verola i es va pensar que podríem erradicar totes les malalties infeccioses. De fet, el que van fer va ser una altra cosa. Es va crear una barrera econòmica: països rics sense malalties infeccioses i països pobres on es concentraven i mataven molta gent. Això es va trencar amb la Sida. És un virus que va arribar i va infectar gent aquí i allí. Després va venir el primer SARS, després la grip aviar, després el MERS, a l’Orient Mitjà, i ara finalment ha vingut el SARS-CoV-2. Teníem símptomes i han esclatat en forma de pandèmia.

    Si s’havia avisat, perquè hi ha la sensació que va agafar a tots els governs del món per sorpresa?

    La barrera il·lusòria que vam crear pensant que podríem eliminar totes les malalties infeccioses, com a mínim allà on hi havia bons sistemes de salut, ens ha portat cap a una certa supèrbia. Hi ha molta gent que dubta de les xifres que ha aportat la Xina. És evident que en un règim autoritari és més difícil saber si s’ha manipulat la informació i confiar que sigui la que correspon. En tot cas, va passar a la Xina i es va dir que hi havia una alarma. Itàlia pot estar una mica excusada perquè va ser el primer lloc on va aterrar de forma massiva i era normal pensar que allí no passaria, amb uns sistemes de salut que funcionaven.

    Primer es va dir que era com una grip més

    Es va començar a dir que era com una grip. I potser és com una grip però amb la diferència que contra la grip tenim una vacuna però contra la Covid-19, no. Quan tinguem una vacuna potser tindrà els efectes d’una grip. Mentre no en tinguem una és un virus completament desconegut i ens hem trobat amb la supèrbia de països que pensem que a nosaltres no ens passaria perquè tenim un sistema de salut que funciona a la perfecció, amb una sanitat invencible i una recerca que ho pot tot. Però aquest virus s’ho ha saltat perquè ha tingut una capacitat d’expansió elevadíssima, que ha anat de la mà del transport de la globalització. Viatja en avió; immediatament. Quasi no ens ha deixat l’oportunitat de repensar-ho. Hi havia ja models matemàtics després de l’esclat a Itàlia que deien que podia arribar a Espanya, França o la Gran Bretanya. Però fins que no t’arriba, els models matemàtics no canvien les conductes de la gent. Ara diuen que el govern va reaccionar tard. Amb el que sabíem en aquell moment, cap de nosaltres s’hagués confinat o hagués entès el confinament a no ser que fos a través d’un govern autoritari. Havíem de veure les conseqüències perquè no pensàvem que tingués l’efecte que està tenint.

    Hi ha països que estaven més preparats que d’altres per fer front a la pandèmia?

    Sí. Hi ha països que estaven molt millor preparats. Per exemple, Corea del Sud. Per una raó bastant senzilla. Va patir les pitjors conseqüències de la SARS-1. El 2003 va tenir una crisi de tot: econòmica, de salut pública, de la infecció. El que van fer va ser canviar tota la seva ideologia. Van començar a canviar la seva economia, fent-la més innovadora, més d’acord amb la ciència. Això va fer que sorgissin no només qüestions de salut sinó que comencessin a despuntar fàbriques tecnològiques. A més, la població estava conscienciada. Tenia mascaretes a casa. Les havia anat comprant des del 2003. Nosaltres tenim mercromina a casa, però ningú no tenia mascaretes. Mai havíem pensat que això arribaria aquí. A Corea del Sud havien passat la SARS-1 i, per tant, en l’àmbit governamental sabien que havien de tenir tests disponibles per si arribava un altre cop una infecció d’aquestes característiques. I, per un altre costat, tenien desenvolupades també tecnològicament unes aplicacions per traçar la gent de manera immediata i havien desenvolupat protocols.

    Aquí no teníem aquesta experiència

    Aquí no havíem patit el que havien patit allà. Així i tot, hi ha països més preparats. No sabem quina càrrega viral han tingut a països com Alemanya i si la força del virus ha estat molt menor o han actuat millor. Probablement hi ha una part de les dues raons. Aquí hem hagut d’actuar bàsicament sobre el sistema de salut. El que s’intentava és que no es col·lapsessin les unitats de vigilància intensiva. Hi ha diferències substancials. A Espanya, la inversió en sanitat és de 2.800 euros per persona i any. A Alemanya és de 6.000. Més del doble. I això vol dir que els seus hospitals estan més ben preparats per una emergència. Tenim un magnífic sistema de salut i d’atenció sanitària però amb pocs recursos comparats amb la mitjana de l’OCDE o amb països com Alemanya o França. Això fa que la crisi ens hagi agafat en condicions pitjors per afrontar-la. Així i tot, el sistema de salut ha fet tot el que estava al seu abast i més i ha evitat una tragèdia més gran. Per això s’ha fet el confinament. El confinament és una vacuna. És a dir: com que no hi ha res que t’immunitzi, queda’t a casa que serà la manera de no contagiar-te. El que hem tingut és una resposta feta sense manual d’estil. Ningú no tenia manual d’estil. Ni aquí ni a pràcticament cap país d’Occident.

    Com valora la resposta de la Unió Europea a la pandèmia?

    Ha estat doble. Per un costat, ha demostrat que encara té molta feina a fer en el sentit de comunitat i no de superestats, en el sentit de suma d’interessos. Aquí està el gran repte d’Europa en el futur. En canvi, com a mínim, al final ha deixat un horitzó de suport, de no deixar els països absolutament sols. Això és bo. El que ha sigut un fracàs és que no té un sistema de seguretat europeu que pugui funcionar conjuntament, que hauria estat la demostració que val la pena perquè som capaços de prendre mesures a nivell col·lectiu. Crec que tendirem cap aquí. És molt difícil perquè, ara per ara, les diferències entre els sistemes de salut d’Alemanya i Hongria són abismals, tot i que són països que estan un al costat de l’altre, però crec que Europa s’haurà adonat que la salut no és una qüestió de solidaritat sinó de seguretat. Perquè el dia que Hongria no pugui respondre a una epidèmia, tampoc podrà respondre Alemanya, que està al costat. Aquest serà el camí d’Europa i la Unió Europea: buscar aquelles àrees de benefici comú per homogeneïtzar respostes.

    Fins ara enteníem la sanitat bàsicament com un sistema de benestar als nostres països i com un sistema de solidaritat i cooperació amb els països pobres. Aquí teníem un sistema de salut en condicions i el que sobrava ho donàvem a cooperació pels països que no el tenien. Ara s’ha demostrat que aquest és un tema de seguretat.

    Que afecta pràcticament a tot el món

    No acabarem la pandèmia en un país. L’hem d’acabar en tots. Ara per ara, a nivell mundial la vacuna és més estratègica que la bomba atòmica. Qui tingui la vacuna manarà al món. Hem de fer tot el contrari que amb l’arma atòmica. No l’han de tenir només uns pocs països. L’ha de tenir tothom perquè si no la seguretat també estarà en perill.

    Alguns països aposten per la immunització aconseguida perquè gran part de la població es contagiï. És una decisió encertada? Més contagis poden facilitar la immunització però també significa més patiment i més morts

    No sé si és una decisió encertada. Gran Bretanya, que era el país que ho podia haver aplicat amb menys demagògia, va tirar enrere quan va veure les conseqüències que tenia. Boris Johnson va fer-ho quan li van dir que podia causar cent mil morts. No ho estem veient a gran escala. Tret de Nova York. Tots els països estan entorn del 5%, una mica amunt una mica avall, a part dels Estats Units. Suècia ha apostat per una via de no confinament total però el que passa és que allí la gent té una cultura completament diferent per la qual ells mateixos ja es confinen i només fan en comú les coses imprescindibles. Aquí estarà la diferència entre la primera i la segona onada de la infecció. La gent ja sap quin és el risc i què pot passar. Sortirà però amb més precaució. Aquesta responsabilitat que incorporen algunes cultures com la sueca ha permès que passessin a un sistema de més obertura.

    El cas dels Estats Units és molt curiós perquè els científics no van aconsellar que es contagiés el màxim de gent possible però, en canvi, el president Trump considera que la diferència entre 80.000 i 150.000 morts és intranscendent comparada amb una indústria que ha de funcionar i econòmicament ha de tirar endavant. Aquí hi ha una batalla entre els científics i un polític que pren les seves decisions. A més, els estats estan en mans dels governadors, no del president, i cada estat fa el que pot. Els Estats Units és el país que, ara per ara, té més contagiats del món i s’ha de fer una lectura molt cauta del que ha passat.

    Les xifres de contagiats i morts als països del Tercer Món són relativament baixes. Quina explicació hi dóna?

    Científicament no en sé la resposta. Com a persona que ha treballat a països en conflicte i amb renda baixa diria algunes causes per les quals podem estar davant de xifres molt baixes. La primera i més fonamental és que no es fan tests. Hi ha molt poc tests i els que es fan, es fan ja a un nivell hospitalari molt avançat i el nombre de casos reportats no són significatius del que pot estar passant. La segona és que, aproximadament, el 60% de la població africana té menys de vint anys. A Europa, el 50% de la gent té més de 50 anys. I estem davant una malaltia que afecta més, en les seves conseqüències greus, a la gent gran. Per tres quartes parts de la població africana no seria la principal causa de mortalitat. Com no hi ha tests i no hi ha morts, la cosa queda com atenuada, tot i que això no vol dir que el virus no estigui circulant.

    Allí moren per malalties que aquí es solen curar

    La mortalitat per pneumònia a l’Àfrica en menors de cinc anys és de 800.000 nens l’any. És més del doble dels números de mortalitat actuals de la Covid-19 a tot el món. Les morts per malària a l’Àfrica de menors de cinc anys són 400.000. Els nens que moren per còlera o diarrees arriben a 600.000. És molt difícil que el principal problema de salut pública dels països africans sigui la Covid. La Covid pot agreujar tota la resta. Confinar la població africana és molt difícil perquè als slums ja estan confinats, però tots junts, sense parets ni sostres ni finestres. A banda d’això, el protocol de la Covid i el de la malària són contraris. El de la malària diu que vagis al centre de salut quan tinguis febre. Si tens la Covid, et diuen que encara que tinguis febre no vagis al centre de salut fins que no tinguis problemes de respiració. Això farà que s’agreugi la mortalitat per d’altres malalties.

    Sentim a dir que aquest virus ha vingut per quedar-se, com ho va fer el de la Sida. El VIH va causar milions de morts i encara mor gent d’aquesta malaltia. Estem davant un escenari semblant?

    Són escenaris completament diferents. La Sida és un virus que afecta minoritàriament a Occident i només té dues possibilitats de transmissió: el sexe i la sang. Aquest nou virus passa per l’aire i pot afectar molta més gent. A més, és més estacional. El virus de la Sida un cop contagiat no genera immunitat pròpia. És un virus força més complicat. De la Covid-19 hi ha molta gent que se n’ha sortit i ja no la té. Té la traça dels anticossos però ja no té el virus. Són completament diferents en la manera d’actuar, contagiar i desenvolupar la malaltia. Potser sí que ha vingut per quedar-se. Parlem fàcilment de la idea de la vacuna. Per la Sida encara no hi ha vacuna. Ni tan sols n’hi ha en fase 1. La Covid-19 la causa un virus més semblant al de la grip o al coronavirus 1, que és de la mateixa família. Desapareixen i tornen a aparèixer estacionalment. El de la grip té una capacitat de mutació molt gran i cada any en ve un de diferent. El de la Covid-19 encara no ho sabem.

    No podem confiar en tenir aviat una vacuna contra la Covid-19?

    Estem en una competició de Fórmula 1. La ciència havia anat tan de pressa per una malaltia infecciosa mai i mai hi havia hagut tanta gent dedicada a investigar-la. Que hi hagi més de cent pilots de vacunes vol dir que hi ha un potencial i una cursa gran engegada. Abans per malalties infeccioses anàvem per carreteres secundàries; ara estem en un circuit de Fórmula 1. Ara bé, s’estan venent conceptes diferents. Ens diuen que tindrem una vacuna l’hivern de l’any que ve. Potser tindrem una vacuna aleshores però tenir ‘la’ vacuna és una altra història. En un any no es desenvolupa ni la més eficaç, ni la més eficient, ni la més segura. Per tenir una vacuna segura has de passar les fases 1, 2 i 3. Les vacunes més avançades, que són les que s’estan desenvolupant genèticament, estan en fase 1, que és la de seguretat. La fase 2 és d’eficàcia i la fase 3 és que sigui multicentre, a molts llocs. Potser ens saltarem una fase, unificant la 2 i la 3, però has de posar una vacuna, comprovar que és eficaç, veure quins efectes secundaris té i com reacciona el cos humà.

    Això requereix molt temps?

    Això requereix temps i si no donem aquest temps tindrem menys seguretat. No sabrem molt bé fins a quin punt serà segura. I és molt probable que no sigui molt eficaç i que la primera que es trobi no sigui universal, sinó que sigui per un determinat grup de població. Conviurem amb aquest virus, que vindrà en onades, amb èpoques de més baixa intensitat i èpoques de més alta intensitat. D’aquí a poder tenir una vacuna trigarem temps. Si la ciència funcionés a la perfecció, si tot anés de 10, si el gener tinguéssim ‘la’ vacuna universal, la qüestió seria quant de temps trigarien a posar-la al meu braç. I aquí comença un procés llarg. Produir una vacuna no és produir lleixiu o llet. Produir una vacuna és una qüestió de bioseguretat i amb l’actual capacitat de producció mundial, si la vacuna fos universal es trigaria més d’un any per poder produir-ne per tothom. Si calculem que el 60% de la població ha d’estar protegida, immunitzada, perquè el virus no es multipliqui, estem parlant de 4.000 milions de persones. Si hi ha la sort que aquesta vacuna és tan efectiva que te la posen una vegada i no te l’han de posar mai més, són 4.000 milions de vacunes. La indústria de producció de vacunes no les pot produir en menys d’un any. I això si la vacuna és d’un sol shot. Si són dos o tres, són milions de tones de vacunes, que no són fàcils de fer.

    Podem confiar que tindrem medicaments eficaços abans?

    Això sí. Hi haurà tractaments parcials. Uns seran pel cor; uns altres, pels intestins; uns altres, pel que sigui. És molt més fàcil trobar un medicament que una vacuna. Són completament diferents. La vacuna la dones a una persona sana. El medicament el dones a una persona malalta; pots arriscar més. En una vacuna no pots arriscar i posar una persona pitjor del que estava, si estava bé. Començarem a veure tractaments, medicaments parcials que aniran fent que s’atenuï la situació a les UCIs. Caldrà tenir molta cura de la gent que està en situació de més risc i hi haurà condicions d’atenció sanitària més normal amb la gent que no està en aquesta situació.

    Com serà el món que sorgirà arran d’aquesta pandèmia? Serà un món de mascaretes, guants, distàncies físiques, sense abraçades, desinfeccions permanents, amb competicions esportives i concerts sense públic…?

    No, crec que no. Però sí que hi haurà d’haver canvis profunds. Hi ha quatre o cinc coses a nivell del Planeta sobre les que hem d’actuar col·lectivament: les malalties, les infeccioses sobretot, el clima, l’oxigen, l’aigua… Amb les institucions que tenim actualment a nivell multilateral no podem fer front a aquests reptes de forma col·lectiva. No estic parlant d’un govern mundial però si d’una nova governança mundial amb àrees, amb el compromís i l’esforç per intentar crear nous mecanismes més impositius davant de segons quines crisis. D’altra banda, hem acceptat ja que una part important de les relacions de feina passaran a ser telemàtiques. Hem digitalitzat de manera urgent una forma de treballar que s’intuïa però que no s’aplicava. La feina funcionarà més com a espais de trobada, que fan falta perquè no és el mateix tenir una reunió amb vint persones on no veus el llenguatge corporal a través de la telemàtica però, en canvi, gran part de la feina del dia es podrà fer de forma telemàtica o digital. No sé si és bo o dolent. Quan va aparèixer el mòbil tothom deia que era magnífic perquè es podria treballar sense haver d’estar físicament a l’oficina. El resultat va ser que vam acabar treballant més. No sé si telemàticament acabarem treballant més. Hi haurà digitalització per aquelles coses que no necessàriament exigeixen un contacte físic però valorarem més el contacte físic quan el tinguem i el buscarem en les qüestions que l’hem buscat tota la vida: les relacions d’amistat, de família, d’amor… No crec en un món sense abraçades.

    Preveu més solidaritat entre persones i nacions o més egoisme, més populisme, més xenofòbia i nacionalisme?

    A curt termini, és més fàcil ser populista i nacionalista. Es pensa que controlant les fronteres pròpies es controla tot. A llarg termini, com que sabem que la resposta no és així i no funciona, es començaran a destruir aquests mites. Però potser triguem molt perquè quan hi ha por la gent es replega cap a allò que considera seu, allò que controla. De fet, estem en un període on la majoria de les grans potències –Xina, els Estats Units, Índia, el Brasil…- s’han tornat cap a models de populisme ultranacionalista. No deixa de ser un símptoma. També és veritat que passa més als països molt grans. Cap d’aquests ultranacionalismes serà capaç de garantir la seguretat del dia a dia, la salut, l’aigua, l’oxigen… Tornarem a un cert consens multilateralista, més internacionalista, més solidari, de dir que cal buscar en algunes coses el bé per tots. Potser trigarem però aquesta crisi posa el camí per pensar d’una manera diferent.

    La bretxa entre ciutadans pobres i rics, entre països pobres i rics creixerà o es reduirà?

    Com a conseqüència immediata creixerà. Les conseqüències econòmiques estan generant una pobresa molt gran i a nivell de països passarà el mateix, com a mínim a curt termini. En poblacions africanes o llatinoamericanes, on un 50% o un 60% de la gent viu de la feina del dia a dia l’impacte és pitjor. La gent no pot estar sense poder treballar. A banda de la salut, em preocupa la bretxa digital, que pot ser enorme. No perquè no hi hagi tecnologia sinó perquè no hi hagi alfabetització, perquè la gent no estigui preparada per utilitzar les eines més bàsiques de la digitalització. Ja no dic les més complexes que aniran sortint. El món que ve serà molt més digital i aquí s’està jugant una part important del que serà la pobresa del futur.

    El capitalisme, l’economia de mercat neoliberal, sobreviuran a aquesta nova crisi?

    Si no es corregeixen, no. Ja tenen tendència a fagocitar-se a ells mateixos. El capitalisme i el neoliberalisme poden funcionar en tant en quan hi hagi pactes per intentar civilitzar-los. Si són salvatges els números acaben cantant i hi ha un moment en què la gent no aguanta més. Quan comença a haver-hi infrasalaris, sous d’esclavitud, que no permeten arribar a final de mes, provoquen la gènesi de la seva destrucció. En tant en quan no es descobreixi un sistema millor assistirem a pactes socials per intentar que es mantingui en la mesura del possible, per fer més humana la relació entre els diners i les persones i que no hi hagi un nivell d’exclusió tan elevat, que cada cop és més gran. Mentre la bretxa creixi serà molt difícil aguantar aquest capitalisme. Si els cent més rics del món tenen més diners que el 80% de la població mundial, després seran 60, i després 40… Quan només en quedi un, tothom anirà contra ell.

  • Sanfilippo BCN reiventa com captar fons per als seus assaigs clínics en època de confinament

    El Pol és un adolescent de 17 anys que té la malaltia coneguda com San Filippo de tipus C. Aquesta malaltia és un trastorn genètic caracteritzat per la pèrdua o alteració de la funció de certs enzims involucrats en la descomposició d’un grup de molècules de sucre anomenades glicosaminoglicans. Com a resultat, els pacients acumulen molècules de sucre parcialment descompostes que es tornen tòxiques per a les cèl·lules i els teixits. Aquestes substàncies s’acumulen en el seu cervell, tornant-se tòxiques danyant gradualment totes les cèl·lules fins a matar-les.

    És una malaltia que es desenvolupa durant els primers anys de vida de la persona: els nens afectats per ella neixen aparentment normals fins arribats els 2 – 5 anys d’edat. La toxicitat provoca entre altres múltiples efectes, una severa deterioració motriu i mental, provocant-los una mort prematura, entre els 15 i els 20 anys d’edat.

    El cas del Pol va ser molt atípic. Fins els 6 anys no va perdre l’audició i, com ens explica la seva mare, Belén Zafra, presidenta de l’Associació SanFilippo Barcelona, «fins aquella edat tot anava bé: jugava a hoquei, parlava bé el català i el castellà…». Amb la pèrdua d’audició li van donar uns audiòfons alhora que van començar a buscar d’on podia venir la pèrdua. Al cap d’un any els hi donaven un diagnòstic que no havien escoltat mai. «El cop va ser impressionant i a partir d’aquí doncs vaig crear l’associació i vaig començar a buscar científics, el què fem els pares quan no tenim res a la mà».

    Músicos en cuarentena, una iniciativa literària i musical solidària

    Amb el confinament, així com ha passat amb moltes altres, l’associació Sanfilippo amb Belén Zafra al capdavant pot afrontar problemes econòmics. L’Associació no rep ajudes de l’estat i ara mateix està finançant diverses línies d’investigació de teràpia gènica de Trehalose.

    «Quan van declarar l’estat d’alarma em vaig morir de por. Ara què faig? Ja tenia tota la programació d’aquest any feta i per captar diners tot es basava en activitats esportives o culturals…». En aquesta situació, Zafra va decidir moure’s per les xarxes amb antics coneguts del món de la música que ja abans l’havien ajudat amb difusió i activitats. La seva proposta era trobar 50 textos i publicar un llibre… En va reunir 62.

    Així, el llibre Músicos en cuarentena, recull experiències, estats d’ànim i anècdotes de músics i cantants durant el seu confinament. Els fons que es recullin aniran destinats a l’inici de dos assaigs clínics.

    I és que de la síndrome de Sanfilippo hi ha quatre tipus. Dels tipus A i B hi ha 6.000 nens al món i hi ha algunes línies d’investigació iniciades. La més recentment és un assaig clínic de fase 2 per explorar la seguretat i l’eficiència d’un sucre comú anomenat trehalosa com a tractament.

    Així, quan la Belén va iniciar la cerca d’informació ara fa 10 anys es va trobar que per als tipus A i B ja hi havia línies d’investigació iniciades. No era així amb el cas C o el D. I el seu fill justament tenia la síndrome del tipus C. En aquell moment només hi ha via 200 nens al món i no hi havia res. «Al cap d’un any del diagnòstic vaig trobar científics a les universitats de Montreal, a Manchester i a Barcelona. Ens vam ajuntar a un hospital de Nova York i vam començar a treballar amb teràpia gènica, és a dir, introduir el gen correcte dins el cervell. Abans això era inviable però ara ja existeixen vectors que són factibles», ens explica Zafra.

    Sis milions d’euros per iniciar els assaigs clínics

    Amb el pas d’aquests 10 anys des de l’inici ara Zafra ens explica que ja han aconseguit tenir els models animals tots curats. «L’Agència Europea del Medicament ens va demanar que primer treballéssim amb ratolins, després amb primats i després amb ovelles que tenen el cervell del mateixa mida que un humà… tot això està fet», segueix.

    Quin és el problema doncs si s’està avançant bé? «Això ens ha costat 1.650.000 euros en 10 anys. Ara ens demanen 3 milions d’euros per iniciar un assaig a Europa i 3 milions d’euros pels Estats Units», diu Zafra qui fins i tot va crear un consorci mundial. Donat que hi ha tan pocs casos al món calia que s’ajudessin entre tots per iniciar els assaigs clínics necessaris per arribar al mercat.

    Ara però la urgència és més alta. «No ens queda temps. El meu fill té 17 anys i, com el meu, han crescut tots i estem súper espantats… O trobem una farmacèutica o no arribarem a temps», apunta. Alhora que afegeix que evidentment això s’ha d’acabar pel nen que sigui però que si arribessin pels seus, seria molt millor.

    El Pol ja té un 82% de discapacitat i per acompanyar-lo la seva mare va haver de deixar-ho tot: feina, amics, tot. Ara, durant el confinament, encara ha necessitat més dedicació. De normal, aquest tipus de nens tenen moltes pors infundades, no es deixen tocar i, a més a més, són molt rutinaris. L’aïllament a casa ha estat dur per ells. La Belén ens explica que el seu fill ha estat «catatònic»: «ha tingut epilèpsies elàstiques, que són atacs de riure de dia i de nit i això el deixava rebentat muscularment, a part de l’ensurt que t’emportes perquè es quedava encallat».

    També relata que durant dues setmanes va començar a bavejar i s’ofegava amb les seves baves i tot sense entendre per què. «Portem un confinament on cada dia hem trucat dia a la neuròloga perquè ens digués ‘canvia això, puja-li això, baixa aquesta’, anem provant i intentant mantenir-lo… anava a dir decentment, però decentment no està!»

    Amb el llibre volen doncs ajudar a reprendre les investigacions. Sortirà durant el mes de juny a la venda.

  • La Fundació ”la Caixa” destina 1,8M € a sis projectes de recerca i innovació clau per fer front al coronavirus

    La Fundació ”la Caixa”, presidida per Isidre Fainé i dirigida per Antoni Vila, destina 1,8 milions d’euros a sis projectes seleccionats a la convocatòria exprés del programa CaixaImpulse COVID-19. Aquests projectes pretenen trobar noves vies per fer front a l’actual pandèmia, que ha provocat la presa de mesures de contenció a escala mundial, amb grans repercussions sanitàries i socials.

    Segons dades de la Johns Hopkins University, a hores d’ara, la malaltia afecta més de 4.718.000 persones de 188 països, i ha causat més de 315.280 morts al món.

    «Trobar solucions per fer front a la crisi sanitària i social generada per la pandèmia del coronavirus és una prioritat per a la Fundació ”la Caixa”. Esperem que aquests projectes contribueixin a posar fi a aquesta malaltia, que té efectes devastadors arreu del món, així com a estar més preparats davant els reptes d’avui i del futur», ha comentat Àngel Font, director corporatiu de Recerca i Estratègia de la Fundació Bancària ”la Caixa”.

    La comunitat científica mundial està treballant i col·laborant com mai abans en la història amb un objectiu comú: combatre el SARS-CoV-2. En aquest sentit, amb la finalitat de contribuir a trobar possibles vies de curació, la Fundació ”la Caixa”, a través de la seva convocatòria exprés, ha seleccionat sis iniciatives d’innovació biomèdica: tres d’aquestes se centren en la recerca d’una vacuna, una altra en l’aplicació de teràpies experimentals, una altra en el desenvolupament d’un test de diagnòstic, i l’última en la creació d’un dispositiu mèdic, un respirador de baix cost. A continuació, s’ofereix un resum dels projectes seleccionats:

    Test de diagnòstic del SARS-CoV-2 – CNIO – CSIC

    Investigadors del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques (CNIO) i del Centre de Biologia Molecular Severo Ochoa (CMBSO-CSIC) desenvolupen un kit de diagnòstic del SARS-CoV-2 basat en un mètode fiable de detecció d’àcids nucleics ja existent, que es millorarà per detectar l’ARN genòmic del virus. El seu test innovador, COVI-PHI, és més barat i senzill que els tests actuals, i es basa en propietat intel·lectual desenvolupada a Espanya. Per aquest motiu, el projecte, codirigit per Felipe Cortés (CNIO) i Luis Blanco (CBMSO), permetrà el desenvolupament d’un test que estarà ràpidament disponible per al sistema d’atenció primària espanyol. A més, el COVI-PHI podria ser la millor opció diagnòstica per a dispositius portàtils en països amb una renda baixa o mitjana.

    Finalment, aquests nous desenvolupaments podrien arribar a aplicar-se en molts altres patògens, cosa que ampliaria significativament el potencial de mercat del test.

    Desenvolupament d’una vacuna translacional contra la COVID-19 – Facultat de Farmacia de la Universidad de Lisboa

    Helena Florindo i el seu equip de la Facultat de Farmácia de la Universidad de Lisboa van desenvolupar una nanoplataforma de vacunes altament efectiva per a l’estimulació de la producció d’anticossos contra el càncer. Quan va esclatar la crisi del coronavirus, van redirigir els seus esforços per aplicar aquesta tecnologia en el desenvolupament d’una vacuna contra el SARS-CoV-2, que també proporcionarà altres components específics descoberts en integrar la bioinformàtica amb una anàlisi estadística a gran escala. Ja s’ha observat que aquest enfocament augmenta la producció d’anticossos que poden bloquejar l’entrada del virus, estimulant la immunitat. Segons aquesta evidència, es preveu obtenir una vacuna contra la COVID-19 eficaç i segura.

    SARSVAX: desenvolupament d’una vacuna multiepítop contra el SARSCoV-2 amb l’ús de la plataforma de vacunes PLASMIVAX – Instituto de Salud Carlos III

    SARSVAX és una nova vacuna per a la COVID-19 que un equip d’investigadors de l’Institut de Salut Carlos III (ISCIII) desenvolupa sota la coordinació de Michael McConnell. El seu enfocament innovador combina múltiples components del virus amb una innovadora tecnologia d’ADN que estimula la resposta immunitària. Ara, el grup treballa per aconseguir la validació preclínica del seu prototip contra el SARS-CoV-2 —basada en una robusta plataforma de vacunes desenvolupada pel Centre Nacional de Microbiologia—, així com per establir un procés de fabricació i iniciar les mesures reguladores. S’espera que aquesta tecnologia indueixi una excel·lent resposta immunitària en la població general, cosa que li conferiria un gran potencial per al sector farmacèutic.

    CoV2-BMEP i CoV2-TMEP: dues noves vacunes multiepitòpiques polivalents contra el SARS-CoV – CNB-CSIC

    Investigadors del Centre Nacional de Biotecnologia (CNB-CSIC), sota la direcció de Mariano Esteban, desenvolupen una nova estratègia de vacuna contra el SARS-CoV-2 causant de la COVID-19, amb l’objectiu d’evitar-ne la propagació i possibles brots futurs. El projecte se centra a dissenyar i validar de forma preclínica nous compostos amb activitat immunògena dirigits a regions conservades (menys susceptibles a la mutació) de l’estructura del SARS-CoV-2.

    En potenciar la producció de limfòcits inductors d’anticossos i de cèl·lules citotòxiques, s’espera que aquests agents proporcionin una immunitat potent i de llarga durada contra el SARS-CoV-2 i altres virus similars, així com una resistència més gran a l’evolució que presenta ara el coronavirus.

    Agents de molècula petita dirigits a l’ARN contra el SARS-CoV-2 – Fundación Universidad Católica de Valencia

    José Gallego i el seu equip de la Fundació Universitat Catòlica de València Sant Vicenç Màrtir tenen com a objectiu desenvolupar un agent antivíric que bloquegi la replicació del SARS-CoV-2 actuant sobre l’ARN del virus. Els investigadors han identificat diferents tipus de compostos amb una potent activitat antiretroviral, incloent-hi fàrmacs ja aprovats que podrien ser susceptibles de reconvertir-se per a aquest altre propòsit. Ara, investiguen els seus efectes en la replicació del SARS-CoV-2, i més endavant seleccionaran els millors candidats perquè puguin ser valorats en assajos preclínics.

    També identificaran noves molècules que s’uneixin a estructures específiques formades per l’ARN viral. Si es descobreix que els compostos són eficaços per evitar la replicació del SARSCoV-2, les molècules també podrien arribar a usar-se com a antivírics d’ampli espectre contra futurs brots. També participen en aquest projecte els laboratoris de Kris White i Adolfo García-Sastre (Mount Sinai, Nova York) i Vicente Marchán (Universitat de Barcelona).

    Desenvolupament i producció descentralitzada d’Atena Ventilator, respirador artificial – CEiiA

    La pandèmia de la COVID-19 ha suposat una pressió sense precedents per als sistemes sanitaris d’arreu del món. En concret, s’ha observat falta de subministrament de sistemes mèdics de respiració artificial, que augmenten la supervivència dels pacients. Dirigit per Tiago Rebelo, del Centre of Engineering and Product Development (CEiiA), aquest projecte té com a objectiu cobrir la gran demanda d’equipaments de respiració artificial. Aquest enfocament ofereix una solució de baix cost, fàcil de muntar i de producció local, mitjançant el desenvolupament, la creació de prototips, la validació i la industrialització descentralitzada d’un nou respirador invasiu mecànic.

    Una avaluació ràpida i eficaç per a un moment d’emergència

    Davant la situació d’emergència, els criteris d’avaluació han tingut en compte l’eficiència i una implementació dels projectes que permeti aplicar com més aviat millor les solucions proposades. En aquest sentit, en el moment de seleccionar les sis iniciatives guanyadores, s’ha valorat la viabilitat tècnica i científica, el potencial de transferència, la rellevància social i l’impacte del projecte.

    Experts internacionals del panel de selecció

    Entre el panel de professionals que han format part del comitè de selecció, es troben reconeguts experts en gestió de la innovació i la recerca biomèdica, com ara Albert Barberà, director de l’eHealth Center de la Universitat Oberta de Catalunya; José Luis Cabero, CEO a AELIX Therapeutics; Pablo Cironi, de Caixa Capital Risc; Alexandre Lourenço, Hospital Administrator al Coimbra Hospital and Universitary Centre (CHUC); Carlo Mango, Head of Research and Technology Transfer a Fondazione Cariplo; Alberto Mantovani, Scientific Director de l’Istituto Clinico Humanitas de Milà i professor d’Immunologia a la Universitat de Wuhan; Javier Ruiz Guiñazú, director i Clinical Trials Research and Development Lead a GSK Vaccines, i Teresa Tarragó, cap executiva i
    cofundadora d’Iproteos.

    Acompanyament exhaustiu i personalitzat

    Els projectes seleccionats obtindran un suport financer de fins a 300.000 euros, així com la possibilitat d’accedir als mentors i experts que calguin per al correcte desenvolupament de les iniciatives.

    Èxit de la convocatòria: en només 21 dies, 349 projectes

    La convocatòria CaixaImpulse COVID-19 exprés ha estat un èxit. Des que es va obrir el 27 de març fins al 15 d’abril, dia en què va acabar, s’hi van presentar 349 projectes, una xifra que suposa gairebé 10 vegades més sol·licituds de l’habitual en les convocatòries d’aquest programa. Les propostes presentades provenen de 222 centres de recerca, hospitals, universitats i parcs tecnològics d’Espanya i Portugal. La major part pertanyen a diferents institucions de Catalunya (101), la Comunitat de Madrid (74) i Portugal (44).

    Les propostes rebudes pertanyen a diferents àmbits de la innovació: 171 projectes són de l’àrea terapèutica (49 %); 110, del camp del diagnòstic i els dispositius mèdics (32 %), i 68, del sector de la salut digital (19 %).

  • Grifols desenvolupa un test molecular de molt alta sensibilitat per detectar el SARS-CoV-2

    Grifols ha anunciat que ha completat el desenvolupament d’un test molecular específic TMA (Amplificació Intervinguda per Transcripció) que permet la detecció de virus SARS-CoV-2 en plasma, sang i mostres respiratòries, amb una sensibilitat equivalent o fins i tot superior a altres tests moleculars, disponibles actualment, com els basats en PCR.

    Gràcies a aquesta alta sensibilitat aquest test molecular permetria també implementar estratègies de testat grupal d’individus (pool testing) multiplicant la capacitat de testeig de la població.

    El test TMA és una solució de test completa i automatitzada que inclou tots els reactius, des de la preparació de la mostra fins a l’obtenció del resultat i es processa en els equips Procleix® Panther®, amb capacitat per analitzar més de 1.000 mostres diàries per instrument.

    «Disposar de la suficient capacitat de testeig molecular és crític per ajudar a controlar aquesta pandèmia i tenir un test amb alta sensibilitat per abordar una possible estratègia de ‘pooling’ és sens dubte, un factor diferencial, que el podria fer factible», va dir Victor Grifols Deu, co-CEO de Grifols.

    L’esforç col·lectiu dels equips humans a San Diego, Bilbao i Barcelona ha permès accelerar el desenvolupament i producció dels tests en menys de tres mesos.

    Grifols va començar el desenvolupament del seu test per detectar SARS-CoV-2 la primera setmana de febrer, gràcies a una combinació d’esforços dels seus equips a San Diego (EUA), Bilbao i Barcelona (Espanya).

    El disseny i fabricació del test s’ha realitzat a les instal·lacions que Grifols té a San Diego, que concentren la producció global d’aquest tipus de test, basats en la tecnologia d’Amplificació Intervinguda per Transcripció, propietat de Grifols.

    Posteriorment, els tests s’han validat en mostres d’origen respiratori en els laboratoris de Grifols-Progenika a Bilbao, que compten amb una dilatada experiència en el desenvolupament i validació d’eines de diagnòstic molecular en qualsevol tipus de mostra clínica.

    «Tot el talent de Grifols s’ha bolcat en desenvolupar, produir i validar aquest test en temps rècord, ha estat un autèntic treball d’equip. Estem molt orgullosos de l’esforç i el compromís dels nostres col·laboradors en aquests moments de crisi sense precedents», va dir Raimon Grifols Roura, co-CEO de Grifols.

    Grifols és una companyia líder en el món en solucions diagnòstiques, amb més de 100 anys d’història i referent en països com els Estats Units i el Japó en seguretat de les donacions de sang i plasma.

  • Compartir la ciència en temps de coronavirus, una prova de foc per al sistema

    Hi ha moltes opinions sobre la conveniència d’utilitzar la metàfora de la guerra quan es parla de la COVID-19. Poca gent estarà en contra, però, d’acceptar que el coronavirus planteja una carrera colossal pel que fa al coneixement: sobre les seves causes, la seva propagació, les característiques, la possibilitat d’un tractament, l’esperança d’una vacuna.

    Aquesta cursa tensiona fins a l’extrem el món de les publicacions científiques, acostumades a un ritme ostensiblement menor. El temps mitjà entre que s’envia un article científic i es publica -entre que la informació es genera i el món pot accedir a ella- oscil·la entre set mesos i un any, si no més.

    Entre altres passos, en aquest temps s’inclou l’anomenada revisió per parells (peer review), l’avaluació per part d’altres experts sobre el seu contingut. Un judici sobre la seva qualitat, la conveniència de la seva publicació, el lloc on fer-ho o els aspectes a millorar.

    Aquests temps són inassumibles en temps de coronavirus. Tot i que les revistes acceleren, la seva capacitat de fer-ho és limitada. Paral·lelament existeixen els anomenats preprints, repositoris gratuïts on els científics poden enviar els seus treballs i compartir-los amb la resta de món.

    Gairebé sense filtres. Sense el judici previ d’altres experts i sense les pistes que pugui donar el teòric nivell de la revista en què (encara) no han estat publicats. Molt assentats en el món de la física, funcionen des de fa uns anys en la biologia i tan sols des de fa uns mesos en la medicina.

    Aquesta és una prova de foc per a ells, un gegantí examen en directe per valorar els avantatges i els riscos. Per valorar si poden ser perjudicials per a la ciència o si, en canvi, el que resulta és que són perillosos per al periodisme.

    La prova és d’aquest calibre: mentre s’editen aquestes línies, les revistes han publicat un total de 1106 articles sobre la pandèmia, molts dels quals són opinions i recomanacions. Entre els dos principals repositoris de preprints s’han publicat 1257, majoritàriament amb informació original.

    Tots pendents dels preprints

    El món està vigilant ara mateix el que es puja en aquests servidors, però la seva història no és nova. La física i les matemàtiques es mouen en gran part al voltant d’arxiv, un repositori que porta gairebé 30 anys funcionant i en el qual han publicat ja més d’un milió i mig d’articles.

    A ell s’han afegit diversos més en diverses disciplines. Entre d’altres, el 2013 va debutar bioRxiv -centrat en la biologia- i fa tot just uns mesos, el juny de 2019, ho va fer medRxiv, per a la investigació clínica en medicina.

    Tots ells són plataformes sense ànim de lucre. Les dues últimes han estat fundades pel Cold Spring Harbor Laboratory, la Universitat de Yale i BMJ, un grup que, entre altres, publica la prestigiosa revista The BMJ.

    Els avantatges que proposen són dos. Una és que el coneixement es comparteix de forma molt més ràpida (algunes estimacions optimistes apunten que aquests repositoris podrien accelerar la investigació fins a cinc vegades en deu anys).

    Una altra és que és una oportunitat per als autors de millorar el seu treball abans d’enviar-lo a una revista. Com diu Richard Server, un dels seus fundadors: «Normalment hi ha tres persones que revisen el teu article. Si ho penges en un servidor de preprints podries de rebre un feedback de… bé, quatre milions de persones consulten bioRxiv cada mes. No tots llegiran tots els articles, però bastants més de tres sí que ho faran». Els autors poden revisar i millorar els treballs les vegades que vulguin abans d’enviar-los a una revista oficial.

    Els riscos evidents d’aquestes prepublicacions vénen de la manca de filtre i avaluació prèvia. Hi podrà haver treballs mal plantejats o mal executats o amb conclusions errònies, entremesclats amb altres molt millor desenvolupats o amb altres que es milloraran substancialment abans de publicar-se en la revista que els accepti.

    El perill de la informació sobre salut

    Un totum revolutum que potser els científics de camp estiguin preparats per discriminar, però un perill evident per a una ciutadania àvida d’esperances i per uns mitjans de comunicació de vegades no suficientment especialitzats, sotmesos a gran pressió i no sempre immunes a la dictadura del clic.

    Això explica que medRxiv hagi estat l’últim repositori a aparèixer. Poques persones es veuran afectades per la informació que vingui d’un article mediocre sobre física o biologia bàsica, però sí que poden fer-ho si es tracta d’un tema de salut.

    A la presentació a BMJ es reconeixia que «els investigadors clínics han estat més lents a l’hora d’abraçar els preprints per por al seu potencial de causar dany (…) Pot la necessitat de velocitat de ser equilibrada amb salvaguardes que protegeixin a la gent?»

    Entre les mesures que han pres hi ha demanar als autors informació sobre el seu treball: sobre conflictes d’interès o permisos ètics, així com realitzar una revisió per assegurar-se que el treball no posa en risc la salut dels pacients o de la ciutadania. I, sobretot, insten fefaentment a considerar que «les prepublicacions són articles preliminars que no han estat certificats per revisió per parells. No haurien de guiar pràctiques clíniques ni ser publicats en els mitjans com informació establerta».

    MedRxiv ja és aquí, i també el coronavirus. Amb totes les pors i les urgències.

    En temps de pandèmia

    En les epidèmies anteriors pels virus del Zika i l’Ebola, els preprints van augmentar la velocitat amb què es compartia la informació, però encara no de forma definitiva. Tot i que la majoria d’ells van aparèixer més de cent dies abans que una revista els publiqués, en total menys del 5% dels treballs es van enviar abans de forma preliminar.

    Ara, la presència del coronavirus i de medRxiv han fet un salt substancial als preprints. Per Ismael Ràfols, investigador de la Universitat de Leiden i expert en l’ús d’indicadors per a l’avaluació de ciència, «és molt positiu el desenvolupament de publicacions preprint que facilitin la comunicació. Davant d’una crisi, aquest sistema és excel·lent per difondre ràpidament la informació i els avenços», declara a SINC.

    Juntament amb tots els avantatges, també s’han destapat els riscos. A finals de gener, 1 preprint publicat en bioRxiv va alertar que el coronavirus amagava unes «misterioses» seqüències similars a les de virus de la sida, i els mateixos autors suggerien que el virus podria haver estat dissenyat pels humans.

    La tempesta conspirativa va esclatar. Mentrestant, i en només dos dies, l’article va rebre gairebé cent crítiques científiques. Les seqüències trobades no eren més que les esperades per atzar, i fins i tot molts virus naturals les contenen.

    Les xarxes cremaven, però al mateix temps la comunitat científica reaccionava, i en tot just 48 hores els mateixos autors van retirar l’article. Poques setmanes després, les teories sobre la seva suposada fabricació han estat desmantellades.

    Com escriu Ivan Oransky, vicepresident editorial del portal Medscape, «molts investigadors es van queixar que el que aparegués aquest treball de pacotilla en un servidor de preprints sense haver estat vetat per revisors és precisament la raó per la qual el vell i canós model de publicacions és millor a l’hora de deixar fora a la ciència escombraries. Només que això no és veritat».

    Per Oransky, aquesta rapidesa en retirar l’article va ser en realitat «un bon moment per a la ciència». I recorda que la revista The Lancet va trigar dotze anys a retirar l’article en el qual Andrew Wakefield es va inventar que les vacunes provocaven autisme. O que es van trigar cinc anys a retirar un article en el qual es deia que el virus VIH no causava la sida, entre molts altres exemples.

    Un problema per a la premsa

    El problema dels preprints sembla més preocupant per a la premsa que per a la ciència. Així ho veu Javier Carmona, editor de la revista Nature Medicine: «Possiblement, la manca de control que permeten aquests repositoris fa que els autors es permeten més llicències a l’hora de treure conclusions, posar títols enganyosos o escriure de manera sensacionalista. Veig més probable que un periodista sense molt coneixement científic es guiï erròniament per aquest tipus de treballs que un científic amb una visió més crítica, que traurà conclusions al marge d’allò que l’autor intenti vendre».

    Segons explica a SINC Carmona, en els manuscrits que es reben a les revistes «hi ha molta exageració, i gràcies al procés de peer review es corregeix de manera que les conclusions siguin molt més fidedignes».

    Així ho veu també Fiona Fox, directora de l’Science Media Center britànic, en un article titulat: El dilema preprint: ¿bo per a la ciència, dolent per al públic? «La revisió per parells pot no ser perfecta, però molta gent està d’acord en el fet que una de les coses bones que té és que tendeix a rebaixar el to dels descobriments i a filtrar les declaracions excessives». Aquestes exageracions poden ser molt suculentes per a una premsa sense temps o amb ganes d’epatar.

    De la mateixa opinió és Luis Querol, responsable de la Unitat d’Esclerosi Múltiple de l’Hospital Sant Pau, a Barcelona, i recent premi de la Societat Espanyola de Neurologia: «Els preprints són especialment perillosos per a la premsa. Els científics d’un camp reconeixem de pressa la qualitat d’un article, i la revisió per parells tendeix a rebaixar les conclusions inicials», indica a SINC.

    Però afegeix: «Dit això, també sóc escèptic respecte a la capacitat real que tenim els revisors per detectar tots els problemes d’un treball». Al cap i a la fi, la ciència viu una crisi de reproductibilitat que s’ha desenvolupat en temps anteriors.

    Els preprints han arribat per quedar-se. La gran majoria de les revistes els accepten i fins i tot animen els autors a usar els repositoris per millorar els seus articles. La convivència sembla assegurada, però hi ha qui fins i tot planteja que arribin a substituir-les.

    Una de les grans crítiques a sistema de publicació actual és el de l’hegemonia del factor d’impacte, una puntuació de cada revista en funció de les cites que han aconseguit els seus articles. El procés no permet la valoració posterior de la comunitat, l’anomenat post peer review, com sí que podrien fer els repositoris.

    A més, la probabilitat que un estudi no sigui reproduïble sembla ser més gran en les revistes d’alt impacte. «Només un neci confon el valor i el preu o el valor de la investigació i el seu factor d’impacte, tot i que les burocràcies anquilosades que regeixen la ciència continuïn utilitzant-«, apunta Ràfols.

    Sobreviuran les revistes al coronavirus?

    «Estic d’acord que el sistema actual té moltes deficiències, però no crec que el sistema de preprints vagi a substituir l’actual, almenys en la investigació biomèdica», opina Carmona. «Crec que se segueix valorant que el procés de peer review per a la revista X o Y li dóna cert segell de garantia de validesa».

    Per Ràfols, «les revistes arbitrades són importants perquè fan una tasca de selecció per interès, de filtre de rigor metodològic i, per tant, de segell de credibilitat. El que no és cert és que les revistes amb factors d’impacte més alt tinguin més credibilitat o rigor».

    Querol també creu que sobreviuran, «però els pot donar un cop important. S’està demostrant que hi ha altres formes de publicar i hauran de redefinir el seu paper. No tant com els guardians de la porta , decidint qui entra o qui surt, sinó com els que ordenen i assignen rellevància a posteriori a una informació que ja ha estat compartida. Crec que perdran aquesta capacitat que ara tenen en exclusiva».

    Hauran d’adaptar-, no només pel coronavirus. «El model actual canviarà amb la implantació del pla S (una iniciativa d’accés obert a les publicacions promogut pel Consell Europeu de Recerca). Les revistes hauran de buscar formes creatives de seguir aportant valor i informació fiable», refexiona Carmona.

    Querol traça un paral·lelisme amb el món de la música. «Ara mateix hi ha una indústria que es resisteix a morir i un esforç amateur per eliminar-la. És una cosa equivalent al que va succeir amb Napster i que va acabar resultant en Spotify. Acabarà apareixent un model nou, encara que segurament capitanejat per les mateixes editorials».

    Errors en les revistes

    Tornant al coronavirus, no només els preprints han comès equivocacions. Una carta acceptada per la revista New England Journal of Medicine, la de major impacte en medicina, va suggerir que una persona asimptomàtica havia contagiat a diverses a Alemanya. Tot i que les conclusions poden ser certes (sembla que els asimptomàtics sí que són capaços de contagiar), els autors no havia parlat tan sols amb la dona, que en realitat sí que hi havia tingut símptomes.

    Quant als tractaments, un dels més esperançadors ara mateix és la combinació de cloroquina i l’antibiòtic azitromicina. Ho és en gran mesura per un article publicat en medRxiv i tuitejat pel mateix Donald Trump. Però la feina és encara molt petit, rudimentari i ple d’imprecisions. Encara que sigui esperançador no passa de ser una hipòtesi inicial.

    Era un preprint, però va ser publicat en tot just 24 hores per la revista International Journal of Antimicrobial Agents. L’editor en cap de la revista és un dels autors de l’article.

    Diu Ivan Oransky que «igual que en política, potser és hora d’acordar que el procés de publicació és complicat i deixar de fer servir episodis únics, sense context, per sumar punts contra els rivals».

    Quan tot això acabi, hi haurà moltes coses de revisar.

    Aquest article s’ha traduït de l’Agència SINC

  • Certeses i dubtes sobre el coronavirus

    Han passat cinc mesos des que, segons diverses hipòtesis, el SARS-CoV-2 va començar a expanir-se per Wuhan, a la Xina. El darrer dia del 2019 aquest país va reportar a l’Organització Mundial de la Salut el primer brot del nou coronavirus. La malalia que causa, la COVID-19, és ara una pandèmia mundial que ha obligat els equips sanitaris i científics a treballar a un ritme accelerat per trobar respostes a moltes preguntes.

    La recerca, les dades i el temps aporten ja algunes veritats sobre el nou coronavirus: no és el mateix que la grip comuna, s’han trobat un medicaments que el pal·lia amb cert èxit i la contaminació té relació amb l’afectació del virus. Això no obstant, encara hi ha molts interrogants: com va arribar el coronavirus als humans, una hipotètica immunitat un cop passada la malaltia o la relació entre el clima i la Covid-19.

    En aquest article es recullen algunes de les certeses i dels dubtes del nou coronavirus, la pandèmia que ha causat i la seva gestió.

    Sabem: s’està investigant en tractaments que funcionen

    Mentre no s’aconsegueix trobar la vacuna -un procés que s’espera, com a mínim, duri un any-, bona part dels esforços dels equips científics se centren a trobar un remei químic que pal·liï els efectes de la Covid-19. Encara és d’hora per confirmar la seva eficàcia total, però hi ha estudis que apunten a la utilitat de l’antiviral Remdesivir contra el nou coronavirus.

    Un assaig clínic del NIAID, un centre adscrit als Instituts Nacionals de la Salut dels EUA, ha demostrat que els pacients que prenien aquest fàrmac, ideat per tractar l’Ebola, es van recuperar un 31% de dies abans que aquell que rebien un placebo. També podria reduir-ne la mortalitat: dins de la mostra, va morir el 8% que en prenia front l’11’6% que no.

    Els “resultats preliminars” d’aquest estudi s’afegeixen als d’un altre estudi de l’Institut Nacional de Salut dels EUA que va confirmar que un ràpid tractament amb aquest antiviral experimental “va reduir significativament la malaltia clínica i l’impacte sobre els pulmons de macacos (…) infectats” amb el nou coronavirus. De moment, l’agència estatunidenca del medicament ja s’ha posat en contacte amb la farmacèutica que produeix el Remdesivir perquè estigui “disponible pels pacients tan aviat com sigui possible”.

    Aquesta no és l’única possible teràpia contra el coronavirus. Un parell d’estudis -fets a la Xina i a França- apunten que principis utilitzats contra el reumatisme -la cloroquina i la hidroxicloroquina- podrien pal·liar-ne els símptomes. Tanmateix, aquesta possibilitat també segueix en fase d’assajos clínics i l’Agència Europea del Medicament ha fet una crida a no comprar-ne per tal de garantir l’abastiment pels pacients reumàtics i per les proves.

    No sabem: la reacció del cos a una segona infecció

    Durant la primera etapa de la pandèmia es va expandir la idea que aquella persona que ja hagués patit la infecció del nou coronavirus esdevenia immune. D’aquí va sorgir la idea, que va arribar a ser proposada pel president Quim Torra, d’un ‘passaport immunitari’ amb el qual aquell pacient que hagués superat la Covid-19 podria fer vida normal perquè ja no podia tornar-se a infectar.

    També a causa de la creença de la immunitat va haver-hi països -com el Regne Unit en un primer moment- que van cercar la immunitat de grup en lloc d’escollir un confinament. Segons aquesta tesi, en un primer moment es deixava campar el virus per la societat fins que una bona part l’hagués superat i ja no tingués, més endavant, tanta capacitat d’expandir-se. En la mateixa línia, la Comunitat de Madrid va aplicar un tractament experimental de transfusió de sang de persones recuperades a d’altres encara malaltes.

    Amb tot, la idea dels ‘carnets d’immunitat’ ha anat perdent força amb el pas dels dies: l’OMS va desaconsellar-los perquè “no hi ha evidència que la gent recuperada de la Covid-19 tingui anticossos que els protegeixin d’una segona infecció”. Un grup d’experts de la Societat Espanyola de Medicina Preventiva, Salut Pública i Higiene (SEMPSPH) també es va posicionar en contra del ‘certificat serològic’ per la “manca d’evidència científica clara” i per evitar “fomentar la discriminació o l’estigma”.

    Amb tot, no és descartable que un cos que hagi superat la malaltia estigui més ben preparat per tornar-ho a fer més endavant, com succeeix amb altres patologies. De fet, la SEMPSPH reconeix que aquests ‘carnets’ “no es poden descartar en una situació com l’actual”, però matisen que només s’hauria de fer “un cop es disposi d’evidència científica suficient”.

    Sabem: no és el mateix que la grip comuna

    En un primer moment, quan la Covid-19 era encara una malaltia llunyana i semblava aïllada a la Xina, es va escampar la idea que aquesta malaltia era molt similar a la grip comuna estacional. És cert que les mesures de prevenció són les mateixes (excepte per la vacuna), i la forma de propagació i els símptomes són similars: febre, tos, dolor muscular, fatiga… Només la dificultat respiratòria i la pèrdua del sentit del gust, en alguns casos, són trets diferenciadors de la Covid-19.

    Però la gran diferència entre les dues malalties, i que es va subestimar a l’inici de la pandèmia, és la capacitat contagiosa del nou coronavirus. La taxa de contagi de la grip estacional se situa al voltant de l’1’3, mentre que la Covid-19 va arribar a una taxa del 7 a casa nostra. Actualment, es troba al voltant de l’1.

    També la mortalitat és un valor diferencial. Si bé és una xifra que s’ha d’agafar amb cautela perquè no es coneix el nombre real d’infectats, l’OMS va xifrar la taxa de mortalitat del nou coronavirus entre el 3 i el 4% a principis de març, però les dades reportades pel Ministeri de Sanitat d’Espanya són superiors al 10%. Per altra banda, la taxa de la grip comuna a l’estat espanyol va ser de l’1’2% la darrera temporada.

    No sabem: el nombre exacte de morts i d’infectats

    Durant el transcurs de la pandèmia els estats -i, fins i tot, les entitats territorials que els componen- han canviat la forma de valorar què es determinava com un cas positiu de Covid-19. O, millor dit, s’ha alterat el criteri per determinar qui s’havia de fer el test de la malaltia. En aquest sentit també és rellevant la manca de proves, un dels factors claus en aquesta pandèmia a molts estats. Per exemple, Catalunya aporta des de fa algunes setmanes la dada de pacients sospitoses: aquelles persones que els sanitaris consideren podrien tenir la Covid-19 però no s’han pogut testar.

    La manca de certesa respecte dels casos positius fa dubtar sobre quantes persones han mort per Covid-19. Algunes comunitats autònomes d’Espanya, entre les quals Catalunya, reporten des de fa alguns dies una xifra de decessos més àmplia, en la qual s’inclouen tots els èxitus excepte els que tenen una altra causa clara (càncer, accident de trànsit, assassinat, etc.). Altres comunitats, així com molts estats del món, només aporten les xifres de persones mortes que, prèviament, havien donat positiu al test. Amb tota probabilitat, això crea un desfasament entre les morts reals i les reportades.

    La manca d’una xifra exacta -o el més precisa possible- de persones infectades i mortes a causa de la Covid-19 pot alterar significativament altres estadístiques importants per l’estudi de la malaltia i la gestió de la pandèmia, com són la taxa de mortalitat o la Ro (nombre reproductiu bàsic).

    Sabem: que no va ser creat a un laboratori

    Gairebé tan aviat com la pandèmia va començar a expandir-se arreu, van sorgir nombroses teories conspiratòries sobre l’origen del virus. Una d’aquestes assegura que el nou coronavirus, el SARS-CoV-2, va ser creat a consciència en un laboratori xinès. Concordaria amb aquesta idea el fet que a Wuhan, focus inicial de la malaltia, hi ha una instal·lació biològica de nivell 4 (P4), és a dir, que pot treballar amb agents infecciosos perillosos. Aquesta tesi va secundada pel canal de televisió conservador Fox News, que va acusar el govern xinès d’ocultar i manipular la informació.

    Amb tot, no hi ha cap evidència científica al respecte. Al contrari, diversos membres de la comunitat mèdica han descartat aquesta hipòtesi. Per exemple, un estudi publicat a la revista Nature Medicine conclou que la seva anàlisi “mostra clarament que el SARS-CoV-2 no és una construcció de laboratori ni un virus manipulat a propòsit”. El viròleg australià Edward Holmes també va negar l’opció de la creació en un laboratori en un article publicat a la Universitat de Sidney.

    No sabem: l’origen exacte del virus

    Des de l’inici de la malaltia els animals han estat al punt de mira: especialment els ratpenats. La causa és que els coronavirus són un tipus de patògens que causen malalties zoonòtiques, és a dir, que passen dels animals a l’ésser humà. Sense anar més lluny, un estudi recent va trobar en una mostra de ratpenats sis tipus diferents de coronavirus, dels quals cap és el que causa la Covid-19.

    Així, es creu que el SARS-CoV-2 va passar d’un animal a un humà en un dels mercats d’animals vius que existeixen a Wuhan. Això no vol dir que el ratpenat fos l’agent que passés el virus al pacient 0 -el primer que es va infectar i que la Xina encara no ha estat capaç de trobar, si bé han donat amb el pacient 1-, sinó que un altre animal podria haver fet de portador.

    El biòleg i viròleg Edward Holmes explica que “els coronavirus com el SARS-CoV-2 són comunament trobats en espècies silvestres i freqüentment salten a altres hostes”. Assegura que el virus que causa la Covid-19 guarda similituds amb un virus de ratpenat, però recorda que també s’han trobat virus similars al SARS-CoV-2 als pangolins.

    Sabem: que la contaminació hi té un impacte

    La Covid-19 ha reduït, de forma puntual, la contaminació a les grans ciutats per la disminució de la mobilitat laboral i social que bona part de la població s’ha vist obligada a fer. Més enllà d’això, un estudi de la Universitat de Harvard ha demostrat que la ciutadania de zones amb més pol·lució està més exposada a morir pel nou coronavirus.

    El treball ha analitzat la relació entre l’exposició a les partícules en suspensió de menys de 2’5 micres (PM 2’5) i la taxa de mortalitat a causa de la Covid-19. En efecte, han trobat una relació que demostra que la població estatunidenca més exposada a les PM 2’5 té una probabilitat de morir a causa del nou coronavirus superior a la de zones menys contaminades. En concret, el creuament de dades revela que un augment d’un micròmetre de partícules de PM 2’5 per metre cúbic d’aire comporta un 15% més de probabilitat de morir per la Covid-19.

    L’equip científic assegura que els “resultats són estadísticament significants i sòlids per a anàlisis secundaris” i recorda “la importància de fer complir les regulacions existents de contaminació de l’aire per protegir la salut humana durant i després de la Covid-19”.

    No sabem: la relació exacta entre el clima i el virus

    S’està dedicant recerca a esbrinar si hi ha una relació entre la incidència i capacitat de contagi del virus que causa la Covid-19 i el clima, especialment la temperatura. Existeix la hipòtesi que un clima més càlid disminueix la propagació del SARS-CoV-2.

    A finals d’abril l’epidemiòleg Fernando Simón, cap del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries espanyol, va reconèixer que “és una hipòtesi que cada cop té més suports”. Tanmateix, va recordar que “quan parlem d’hipòtesi podem equiparar-ho a creences”. En qualsevol cas, hi ha virus que efectivament tenen una estacionalitat marcada i una menor incidència als mesos més calorosos.

    Al fet que les regions del sud d’Espanya i d’Itàlia -més càlides- hagin tingut menys incidència que les del nord, s’hi sumen alguns estudis recents que apunten en la línia d’afirmar la hipòtesi: el Servei Meteorològic de Catalunya i l’Hospital Clínic han identificat la franja d’entre -3ºC i els 15ºC com l’òptima per l’expansió major del virus. A partir dels 15ºC, segons aquesta anàlisi, “la capacitat de resposta comença a disminuir clarament i per sobre dels 20ºC la resposta de l’expansió decau a la meitat”.

    El servei meteorològic espanyol i l’Institut Carlos III també han trobat indicis d’una correlació entre condicions climàtiques i l’expansió del nou coronavirus. Asseguren que hi ha més afectació a les zones amb menys temperatura mitjana i apunten, citant un estudi xinès similar, també a la incidència de la humitat: “Les altes temperatures i l’alta humitat redueixen significativament la transmissió i propagació del virus”. Tanmateix, la recerca encara no és prou consistent i l’existència d’altres factors rellevants com la mobilitat social impossibiliten donar per feta la relació entre el clima i l’afectació de la Covid-19.

    Sabem: el confinament és útil per aturar-ne la propagació

    Les dades no donen lloc a dubte: el confinament ha fet baixar la taxa de propagació del nou coronavirus. Amb el confinament obligatori la mobilitat ciutadana ha arribat a disminuir en un 90% i la capacitat del virus de passar de persona en persona ha frenat.

    En efecte, la transmissibilitat del virus, mesurable amb l’índex reproductiu bàsic (Ro), ha baixat en poques setmanes del 7 a l’1 a Espanya. És a partir d’1, quan una persona n’infecta de mitjana només una altra, que es considera que una malaltia infecciosa comença a estar sota control. La utilitat del confinament total com a mesura per frenar els contagis queda clara amb els resultats d’un estudi de Fedea que assegura que si el confinament s’hagués dut a terme el 7 de març, una setmana abans, el nombre de casos d’infectats pel nou coronavirus a Espanya s’hauria reduït en un 62’3%.

    Això no obstant, el confinament dràstic no és l’única mesura per frenar la propagació del nou coronavirus ni necessàriament la més confortable per la ciutadania. Altres estats no han fet ús del confinament total de la població i també han aconseguit frenar i fer baixar la corba de contagis amb èxit. És l’estratègia que va seguir Corea del Sud: fer tests massius i confinar els contagiats mentre la resta de la ciutadania pot continuar fent una vida relativament normal amb mesures d’higiene especials i distanciament social.

    No sabem: si hi haurà nous brots o una nova soca

    Aquesta és, probablement, la incògnita que més preocupa tota la societat. El temor a un nou brot, especialment ara que es comencen a aplicar mesures de relaxament del confinament i prèviament amb la incorporació de treballadors no essencials, és compartit per la comunitat mèdica i la resta de la ciutadania.

    En efecte, totes les veus expertes apunten que els rebrots existiran. L’informe dirigit per l’epidemiòleg Oriol Mitjà, destacat membre de la gestió de la pandèmia a Catalunya, demana considerar “la possibilitat d’escenaris futurs amb relació a l’estacionalitat i els possibles rebrots”. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, també va assumir en una de les seves darreres intervencions que hi haurà nous rebrots.

    Les particularitats del nou coronavirus indiquen, gairebé sense dubtes, que hi haurà nous pics similars al viscut a entre el març i l’abril fins que la pandèmia no estigui totalment eradicada i es disposi d’un tractament i/o una immunitat induïda per una vacuna. La gran incògnita és on es podria donar aquest rebrot, quan i amb quins nivells. També existeix la possibilitat que el virus muti en forma de noves soques, cosa que podria complicar-ne la gestió futura.

    En qualsevol cas, la hipòtesi de nous rebrots obliga a posar l’atenció en la recerca i investigació -per conèixer al màxim possible el virus- i en un sistema sanitari ben dotat i protegit per tal de poder fer-ne front.

    No sabem: si ha col·lapsat el sistema sanitari

    Un cop superat el pic de la pandèmia, s’ha generat un debat sobre si el sistema sanitari va col·lapsar a casa nostra. A Espanya no s’ha viscut la imatge d’altres països on la saturació hospitalària ha estat tal que els malalts de Covid-19 han mort a les seves cases sense possibilitat de rebre atenció sanitària ni, després, poder gestionar adequadament els cadàvers. Això no obstant, és probable que persones que viuen soles hagin traspassat a casa amb la malaltia sense haver rebut cap cura mèdica.

    A més, cal recordar que dins dels mateixos equipaments sanitaris s’han fet adaptacions per tal de disposar de més llits per malalts crítics i, en alguns casos puntuals, s’han hagut d’habilitar hospitals de campanya o ampliacions temporals. A això cal sumar-li les ampliacions temporals de plantilla -amb estudiants de Medicina i Infermeria- i les jornades ampliades de l’equip habitual.

    Així les coses, el sistema sanitari català i l’espanyol en el seu conjunt han demostrat una bona flexibilitat i capacitat d’adaptació a la pandèmia. Aquesta, però, no hauria estat possible sense els reforços esmentats. A més, encara és d’hora per saber quin serà l’abast de les properes onades del coronavirus al nostre sistema sanitari.

  • El tabaquisme a Espanya condiciona que morin més homes que dones per COVID-19

    El consum de tabac condiciona les conseqüències del coronavirus. Així ho consideren diferents investigadors, que insisteixen que el tabaquisme és darrere els sistemes cardiovasculars més febles que s’exposen més als efectes negatius de la COVID-19. Les dades apunten que «el tabac és una de les causes per les quals hi ha més víctimes homes que dones pel virus a Espanya», confirmen els investigadors Javier C. Vázquez, del Neurocampus de Bordeus, i Diego Redolar, de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Més del 30 % de les persones mortes presentaven malalties cardiovasculars, que són la primera causa de defunció a Espanya —un 28 % l’any 2018—, i el 10% d’aquestes malalties tenen l’origen en el tabaquisme.

    La COVID-19 és una malaltia infecciosa provocada pel coronavirus 2 de la síndrome respiratòria aguda greu (SARS-CoV-2). Tal com detallen moltes informacions publicades, el virus es propaga normalment de persona a persona per mitjà de gotetes de la respiració, produïdes, per exemple, en tossir, i els símptomes habituals són febre, tos i dificultats de respiració. Pel que fa al seu impacte en la població, més del 90 % de les morts a Espanya tenien més de seixanta anys i més del 45 % presentaven malalties de consideració prèvies.

    Les diferències de gènere

    Segons confirma l’anàlisi de Redolar, sotsdirector de recerca dels Estudis de Ciències de la Salut i investigador del grup Cognitive NeuroLab de la UOC, i Javier C. Vázquez, investigador del Departament de Neurociència de la Universitat de Bordeus, tot i que els homes i les dones s’infecten per la COVID-19 en percentatges similars a Espanya, la mortalitat —a partir del 5 d’abril— s’ha mostrat més alta en homes —entorn al 8 %— que en dones —més del 4 %. «És una evidència que suggereix que les diferències de gènere tenen a veure amb patrons com la prevalença del tabaquisme», aclareix l’investigador de la UOC. Segons dades de 2017, a Espanya fumen més d’un 25 % d’homes i més d’un 18 % de dones.

    L’efecte biològic del tabac

    Els investigadors, que han publicat dos article científics a les revistes Tobacco Induced Diseases i Tobacco Use Insights sobre aquesta qüestió, afegeixen que cal tenir en compte dades biològiques com que el tabaquisme pot regular l’enzim conversiu de l’angiotensina 2 (ACE2) que, entre altres funcions, influeix en la pressió sanguínia. Aquest enzim funciona com a porta d’entrada a les cèl·lules d’alguns coronavirus. Així, el SARS-CoV-2 s’uneix als receptors de l’ACE2 en les vies respiratòries inferiors dels pacients infectats per entrar als pulmons. «Les dades existents suggereixen que els pacients amb una malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC) o amb tabaquisme tenen un risc més gran d’infecció greu per la COVID-19, ja que augmenta l’expressió de l’ACE2 en les vies respiratòries més febles, com ara les d’aquest tipus de pacients», confirmen els investigadors. Aquestes conclusions s’han confirmat en models de ratolins de laboratori.

    Més dades i mesures contra el tabaquisme

    Tenint present la relació entre tabac i coronavirus, els investigadors mostren la seva preocupació per la falta de dades que permetin estudiar millor la relació entre el tabaquisme i la pandèmia. «A Espanya no tenim dades sobre l’hàbit de fumar dels pacients amb COVID-19», aclareixen Redolar i Vázquez, els quals suggereixen que es registrin i es comparteixin les dades sobre tabaquisme de tots els casos identificats de COVID-19.

    A més, els investigadors suggereixen que cal impulsar campanyes per reduir el tabaquisme en el context actual i també intervencions efectives basades en evidències que redueixen l’hàbit, com ara l’augment de la càrrega fiscal del tabac, la prohibició de vendre’n durant la pandèmia i millorar els programes que ajuden a deixar de fumar.

    Aquesta és una notícia original de la UOC