Just Deploy It!

Categoría: Recerca

  • Un estudi de Vall d’Hebron demostra com la medicina personalitzada millora el pronòstic de pacients amb colangiocarcinoma

    La medicina personalitzada està demostrant que té un impacte en el pronòstic en alguns dels pacients amb càncer. Un estudi recent del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO) ha demostrat que en el tractament del colangiocarcinoma, un tipus de tumor que s’origina als conductes biliars del fetge, la selecció de tractaments té una gran importància. Els resultats de l’estudi s’han publicat a Clinical Cancer Research, la revista de la American Association for Cancer Research (AACR).

    Per dur a terme la investigació, s’han analitzat 327 pacients afectats d’un colangiocarcinoma que havien estat tractats al VHIO entre el 2011 i el 2020. Per a fer l’anàlisi s’ha utilitzat la classificació ESCAT, una eina que ha desenvolupat la Societat Europa d’Oncologia Mèdica (ESMO) i que serveix per classificar les alteracions dels tumors segons el seu impacte més alt o més baix en la medicina de precisió. Concretament, l’ESCAT defineix sis categories per a l’ús de teràpies dirigides a alteracions moleculars, segons el nivell d’evidència tenint en compte l’estudi i el context de la malaltia. Això ofereix als metges un mitjà per prioritzar la selecció del tractament.

    L’anàlisi va demostrar que un 56,3% dels tumors presentaven alteracions moleculars sobre les quals era possible dirigir un tractament. «Les opcions de tractament per al colangiocarcinoma avançat són limitades i les armes terapèutiques de què disposem són pobres. El fet de saber que més de la meitat d’aquests tumors presenten alteracions que es poden tractar de manera personalitzada aporta una dada molt esperançadora que ens ajudarà a implementar una medicina de precisió que millori els resultats d’aquests pacients», explica la Dra. Teresa Macarulla, investigadora principal del Grup de Tumors Gastrointestinals i Endocrins del VHIO i oncòloga mèdica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, que ha dirigit l’estudi.

    «És la primera vegada que s’utilitza aquesta eina per al tractament del colangiocarcinoma i ha permès identificar clarament els pacients que aconsegueixen més benefici de la medicina de precisió, que són aquells que estan classificats com a ESCAT I i II enfront dels ESCAT III i IV», afegeix la Dra. Macarulla. En el primer cas, la supervivència lliure de progressió va ser de més de 5 mesos davant dels 1,9 mesos del segon grup. Això també es va veure reflectit en la supervivència global, que va ser de 22,6 mesos per als pacients amb alteracions ESCAT I i II davant dels 14,3 mesos de les alteracions ESCAT III i IV.

    Per a la caracterització dels tumors analitzats a l’estudi es va utilitzar la seqüenciació genètica de nova generació o NGS. «En vista dels resultats obtinguts, l’ús de l’NGS s’hauria de convertir en una eina clau que ens ajudi a identificar millor els pacients que obtindrien un benefici més gran de les teràpies dirigides», continua explicant la Dra. Teresa Macarulla.

    Dra. Teresa Macarulla, investigadora principal del Grup de Tumors Gastrointestinals i Endocrins del VHIO i oncòloga mèdica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron | VHIO

    Una malaltia terapèuticament desafiadora

    El colangiocarcinoma és un tumor que afecta els conductes biliars i que té una incidència molt baixa. Es calcula que només entre 2 i 3 habitants per cada 100.000 en desenvoluparan un. No obstant això, aquesta baixa incidència s’ha incrementat en els darrers anys, possiblement a causa de les millores en el diagnòstic.

    «El colangiocarcinoma és una malaltia altament heterogènia i terapèuticament desafiadora amb un pronòstic pobre. Quan els pacients amb malaltia avançada no responen a la quimioteràpia de primera línia, les opcions de tractament de segona línia són limitades», observa l’autora principal, la Dra. Helena Verdaguer, investigadora clínica del Grup de Tumors Gastrointestinals i Endocrins de VHIO i oncòloga mèdica a HUVH. «Per tant, cal prioritzar l’administració de tractaments personalitzats i dirigits a la mesura de les especificitats moleculars dels tumors d’aquests pacients», afegeix la Dra.

    Els desafiaments són molts, però el futur és esperançador. «En el futur, les alteracions genòmiques com a objectius per a la medicina personalitzada ajudaran els metges a combinar tractaments òptims per a pacients individuals», conclou la Dra. Macarulla.

  • Socis callats

    Els pacients i els ciutadans són imprescindibles per a la investigació clínica i la millora de l’assistència sanitària. La seva participació compromesa és crucial per plantejar i acabar amb èxit els llargs i costosos assaigs clínics, que són la millor fórmula científica per donar resposta a les preguntes de salut. Enviar-los una postal de Nadal pot servir perquè no deixin d’acudir a la propera cita mèdica de seguiment prevista a l’assaig clínic en què participen? Després de sotmetre a prova aquesta original pregunta amb gairebé 1.500 participants en vuit assajos clínics, ha resultat que la probabilitat d’acudir a la cita és similar entre els que van rebre la postal que entre els que no la van rebre (85,3% i 85,4%, respectivament).

    Aquesta és la conclusió d’un estudi publicat al recent número de Nadal del BMJ, en què s’investiguen, amb tot el rigor científic, preguntes originals, que poden tenir el seu punt d’humor però no són en cap cas una burla, una broma o una invenció, segons s’adverteix a les normes per al número de Nadal de la revista britànica.

    L’estudi sobre les postals de Nadal no ha abordat una pregunta de gran rellevància sobre la retenció de participants en un assaig, però sí que ha permès comprovar que és factible incrustar un estudi aleatoritzat (sobre l’efectivitat de l’enviament d’una postal, en aquest cas) dins de diversos assaigs clínics simultàniament. I, sobretot, ha servit per cridar l’atenció sobre aquest tipus d’estratègies per acumular evidències científiques sobre com augmentar i millorar la participació ciutadana als assaigs. I aquesta sí que és una qüestió important, segurament una de les qüestions centrals de la investigació clínica.

    Per què és important la participació de pacients i ciutadans en general? La resposta més elemental és que sense ells no es poden fer assajos clínics. Però l’assumpte té més engruna, ja que la qualitat i la utilitat d’aquests estudis depèn, entre altres coses, del seu compromís i participació des del principi fins al final, i que s’hi plantegin les preguntes que més interessen als pacients i a la població. Generalment, el que s’investiga és allò que desperta la curiositat dels científics i ajuda a desenvolupar la seva carrera professional, o allò que dóna més beneficis a la indústria que finança bona part d’aquests assajos. La investigació dels tractaments per a la sida i el càncer de mama, amb els seus efectes adversos i cirurgies radicals intolerables per a molts malalts, il·lustra un procés en què no es van tenir en compte els interessos i preferències dels pacients, fins que les coses van canviar per la pressió de grups d’activistes compromesos.

    Tot i això, la pressió dels pacients i la societat no sempre és positiva i pot arribar a dificultar la realització d’estudis imparcials o forçar la introducció d’un tractament sense evidències científiques suficients. El clam d’algunes associacions de pacients, sostingut de forma més o menys vetllada per les empreses desenvolupadores i ampliat pel ressò als mitjans de comunicació, ha forçat de vegades les autoritats sanitàries a autoritzar de forma “compassiva” medicaments nous i “prometedors ”, generalment molt cars i amb un balanç de beneficis i perjudicis discutible o desconegut.

    Hi ha, sens dubte, molts interessos que amenacen el bon desenvolupament de la investigació clínica. I, a més, encara no hi ha prou consciència que aquest és un assumpte de la societat en conjunt, no només de metges i investigadors. Els pacients i les persones sanes són socis imprescindibles perquè la medicina i l’atenció sanitària progressin. Però cal que aquests socis estiguin menys callats i hi participin més.

  • Cervells al servei de la ciència

    A les aules de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, els futurs metges aprenen a detectar i tractar malalties. Adquireixen el coneixement après de l’estudi, al llarg dels anys, de les patologies i disfuncions que es desenvolupen en un cos humà. Així s’han pogut anar establint mètodes i protocols a seguir, compartits i acordats per la comunitat científica i mèdica internacional. De tot el que sabem avui per procurar-nos salut, hi ha un punt de partida ineludible: les donacions del cos o fragments d’ell per al seu estudi, com ara el cervell, un dels sistemes més complexos de l’organisme.

    Donar el cervell per a l’estudi científic, tant si es pateix alguna malaltia com si no, és posar en mans dels investigadors la clau d’entrada a una veritable capsa de Pandora: l’origen de moltes malalties i resposta de molts perquès. Interactuar amb els cúmuls de proteïnes que donen pas a l’Alzheimer, saber què les fa aparèixer; quines àrees del cervell queden afectades, i com, després de patir un ictus, però també com s’activen i desactiven les emocions; què és diferent en el cervell d’una persona amb addicions, o bé si determinats comportaments i reaccions deixen rastre en una àrea cerebral concreta són només alguns dels misteris que es comencen a resoldre observant i interaccionant amb un cervell. La curiositat, les sospites, el talent i el saber fer científic van ajuntant peces del trencaclosques que explica la causa de certes malalties i trastorns.

    Tot això es pot fer gràcies al teixit neurològic del cervell i la medul·la espinal com el que es custodia al Banc de Teixits Neurològics de l’Hospital Clínic de Barcelona (IDIBAPS), ubicat al soterrani del mateix edifici de la facultat de Medicina. Uns pisos per sota d’on es transmet als alumnes el perquè de les malalties, hi ha uns espais destinats a la recepció, preparació i conservació de mostres de teixit per estudiar tot allò que el cervell ens pot explicar sobre afectacions vinculades, o que s’originen en ell.

    L’any 1989, els professors Eduardo Tolosa i Félix Francisco Cruz-Sánchez van crear el banc de teixits neurològics del Clínic, el primer que hi va haver a Catalunya. El van posar en marxa per obtenir i mantenir mostres de teixits nerviosos de pacients morts arran d’una malaltia degenerativa, i cedir-les als investigadors d’aquesta àrea de recerca. Avui, el fons de conservació de mostres d’aquest banc compta amb uns 2.000 cervells i medul·les espinals de persones que van patir alguna malaltia neurològica d’un ampli ventall, com l’Alzheimer, que és la malaltia present en el 40% de les mostres que hi ha al banc. També n’hi ha de pacients amb Parkinson, ELA (esclerosi lateral amiotròfica), demència de cossos de Lewy, malaltia de Creutzfeldt-Jakob i de Huntingtonmb. Les mostres cobreixen moltes de les principals malalties neurològiques presents en la nostra societat.

    El banc és un fons de conservació de teixit nerviós (cervell i medul·la espinal) confeccionat amb les aportacions de donants difunts amb o sense malalties neurològiques, mostres que faciliten la recerca sobre patologies per tractar de millorar diagnòstic i assistència. Les mostres es conserven congelades, criopreservades i parafinades. El banc forma part de la xarxa europea de bancs Brain-Net Europe i és centre de referència per al diagnòstic neuropatològic post-mortem de malalaties priòniques humanes a Catalunya. En l’actualitat, segons precisa la coordinadora del Banc de Teixits Neurològics del Clínic, Gemma Aragonès, «hi ha 42 grups d’investigació que treballen amb mostres facilitades per aquest banc, uns 10 dels quals són de l’estranger. Tenim molta sol·licitud de països com Noruega, Alemanya, Estats Units, Gran Bretanya, Nova Zelanda o el Japó». Amb les mostres del banc estudien temes com el trastorn del moviment, les demències o els trastorns del son. «El grup que estudia el Parkinson és molt potent», destaca Aragonès.

    L’Anna Antonell és investigadora de la Unitat d’Alzheimer i altres trastorns cognitius de la Fundació Clínic per a la Recerca Biomèdica. És una de les científiques que estudia les diferents àrees del cervell, les connexions nervioses o l’expressió dels gens en les cèl·lules. «No tot es fa a través del microscopi» –puntualitza-. «Gràcies a la bioinformàtica, sobre una determinada mostra que podem tenyir, per exemple, un làser d’un programa informàtic capta les diferents expressions de fluorescència que apareixen en els diversos punts de la mostra», explica Antonell.

    En les malalties neurològiques s’ha vist com cadascuna d’elles té uns dipòsits anormals d’alguna proteïna. En el cas de l’Alzheimer, són la Beta amiloide i la Tau. La donació d’un cervell de pacients que moren presentant aquesta malaltia permet interaccionar amb aquests cúmuls i extreure’n informació. Però, tal com ens recorda la neuròloga del banc de teixits neurològics del Clínic i la unitat d’Alzheimer d’aquest hospital, Laura Molina, «interessa molt que persones sense afectació de malaltia neurològica facin també la donació de cervell per poder disposar del grup de control i fer la comparativa entre un cervell malalt i un altre de sa». «Així podem mirar mostres semblants de teixit cerebral d’una mateixa àrea també de persones sanes», afegeix la investigadora Anna Antonell.

    Una de les limitacions que Antonell comenta sobre l’estudi del cervell és que només es pugui obtenir després de morir, perquè una inflamació derivada de la mort pot condicionar, en alguns casos, l’expressió dels gens. Un altre desavantatge és que la majoria de cervells que es donen de persones afectades amb malaltia ja la tenen en fase avançada en el moment de morir, i això no ens permet veure els canvis que es van produint en el cervell», diu.

    | IDIBAPS

    Biobancs, reservoris de mostres per investigar

    El Banc de Teixits Neurològics del Clínic és només una de les tres àrees del Biobanc de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS) de l’Hospital Clínic de Barcelona. Les altres dues àrees són el Banc de Tumors i Col·lecions d’Anatomia Patològica i el Banc de mostres derivades de sang i altres fluids.

    Els biobancs són la principal font de mostres biològiques per dur a terme les investigacions científiques. A Catalunya n’hi ha una quinzena i depenen dels instituts de recerca dels hospitals. «Un biobanc és un òrgan gestionador, una estructura científica de suport a la recerca, que posa a disposició dels investigadors mostres de pacients, donants», exposa l’Aina Rodríguez, coordinadora del biobanc de l’Hospital Clínic de Barcelona i cap de les plataformes científiques de l’IDIBAPS.

    Tal com s’explica al Canal Salut de la Generalitat, el Reial decret 1716/2011 estableix els requisits bàsics d’autorització i funcionament dels biobancs amb fins de recerca biomèdica i del tractament de les mostres biològiques d’origen humà, i regula el funcionament i l’organització del Registre nacional de biobancs.

    A Catalunya, tenen banc de teixits neurològics, a més del biobanc de l’Hospital Clínic, el del Vall d’Hebron, el de Bellvitge i el creat al Parc Sanitari Sant Joan de Déu, però que actualment està inactiu. Els biobancs són reservoris de teixit neurològic i líquid cefaloraquídic (extret de la medul·la espinal o del que envolta el cervell i el protegeix, que es localitza a l’encèfal), amb mostres disponibles per a projectes de recerca. Per accedir-hi, els investigadors han de passar una supervisió de les peticions per assegurar que s’ajustin a un estudi coherent i que no es repeteixin estudis, per no duplicar. Un comitè ètic i científic que treballa amb cada biobanc revisa tota sol·licitud de mostres i els seus objectius, però prèviament cada científic ha de tenir ja aprovada la seva proposta per un comitè ètic.

    Saber més dels trastorns mentals

    Amb l’objectiu que el Parc Sanitari Sant Joan de Déu esdevingués un referent en l’estudi i la investigació de l’esquizofrènia i altres trastorns mentals greus, l’any 2004 es va crear el Banc de Teixits Neurològics d’aquesta institució. Va ser gràcies al finançament de la Fundació La Marató de TV3, el CIBERSAM (Centre d’Investigacions Biomèdiques en Xarxa en Salut Mental), RETICS (Redes Temáticas de Investigación Cooperativa Sanitaria), Farmaindustria i als convenis de col·laboració amb l’Institut de Medicina Legal de Catalunya, el Servei de Neuropatologia de l’Hospital Bellvitge i els Serveis Funeraris Integrals. La finalitat era obtenir dades clíniques i mostres biològiques de pacients amb un trastorn mental greu. Durant els darrers 15 anys s’han recollit mostres biològiques i dades clíniques de més de 100 pacients, anonimitzades, que es troben emmagatzemades i congelades a -80 °C. En relació amb aquestes mostres, s’han publicat nombrosos estudis. Però, tal com expliquen al seu espai en línia, el banc actualment no disposa de finançament per al seu funcionament i obren la porta a contribucions per al seu manteniment.

    Com donar el nostre cervell

    Des dels seus portals en línia, els diferents biobancs informen de com fer donació del seu cos o parts d’ell com a material útil i necessari per a la recerca. En tot cas, per a la seva utilització, hi ha d’haver un consentiment informat signat que ho autoritzi, del mateix pacient donant on consti també una persona representant per a procedir a la donació en el moment de la defunció. I la donació també la pot fer la família. «La majoria de les nostres mostres cerebrals procedeixen de donacions que vénen d’autòpsies a persones que han mort a l’hospital, i és la seva família la que signa el consentiment autoritzat per cedir teixits i que els puguem emmagatzemar per a recerca. També poden procedir de testaments vitals o voluntats anticipades que recullen, en vida, la voluntat de donar-ho», explica la coordinadora del Biobanc IDIBELL-HUB-ICO, Laura Arregui. Part d’aquests teixits –diu- es fan servir per tancar el diagnòstic del mateix pacient, en el procés de l’autòpsia. Els excedents de teixit es destinen a la investigació. «El biobanc fa d’intermediari entre la part assistencial dels pacients i la recerca», afegeix Arregui. Actualment, al biobanc que ella coordina hi ha 11 grups d’investigació en diferents àmbits de les neurociències.

    «La donació és anònima, altruista i voluntària», tal com precisen al web del Biobanc de l’Hospital de Bellvitge, on es facilita també el contacte per demanar tota la informació a qui vulgui fer-se donant. Es pot fer adreçant-se a qualsevol Biobanc. En la pàgina del Banc de teixits de l’IDIBAPS detalla com es procedeix en el cas de la donació de cervell o medul·la espinal (teixit nerviós), i al web de Transplantaments de la Generalitat s’informa sobre tota mena de donacions, en vida i després de la mort.

  • Científics descriuen el funcionament d’unes proteïnes implicades en l’Alzheimer i el càncer

    Investigadors del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques (CNIO) i de l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB) han desvelat el funcionament d’unes proteïnes implicades en malalties com l’Alzheimer i el càncer. Es tracta de les les proteïnes HAT, unes proteïnes essencials per a la vida que transporten aminoàcids a través de la membrana cel·lular. Tot i això, unes transporten uns aminoàcids i unes altres no.

    La seva especialització és responsable que cadascuna estigui involucrada en funcions concretes com, per exemple, el creixement cel·lular o el funcionament de les neurones i, per tant, en malalties concretes com el càncer o malalties neurològiques com l’ictus i l’Alzheimer. Els investigadors han descrit el perquè d’aquesta especificitat en un estudi publicat a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS).

    Gràcies a les darreres tecnologies d’alta resolució estructural com la criomicroscòpia electrònica, els investigadors han estat capaços de visualitzar amb detall atòmic l’estructura d’un dels membres d’aquesta família de proteïnes. Combinat amb modelatge computacional i el disseny de mutants de la proteïna, han pogut entendre el seu funcionament.

    Els resultats de l’estudi mostren que només uns quants residus d’aquesta família de proteïnes, situats en regions molt concretes, seleccionen els aminoàcids específics als quals s’uniran, i per tant són els responsables que desenvolupin una funció o una altra.

    Nous fàrmacs contra el càncer o l’Alzheimer

    A partir d’aquesta investigació, el gran repte dels investigadors ara és trobar noves teràpies i fàrmacs per a patologies en què estan implicades les proteïnes de la família HAT, amb especial interès en aquelles malalties que representen greus problemes de salut pública com el càncer o les malalties neurodegeneratives com l’Alzheimer.

    El treball s’ha dut a terme en col·laboració amb els grups de Víctor Guallar, Barcelona Supercomputing Center (BSC) i Lucía Díaz de l’empresa biotecnològica Nostrum Biodiscovery. L’estudi ha comptat amb el finançament de la Fundació “la Caixa”, el Ministeri de Ciència i Innovació, l’Institut de Salut Carles III, Centre de Recerca Biomèdica a la Xarxa de Malalties Rares (CIBERER), el Fons Europeu per al Desenvolupament Regional i la Generalitat de Catalunya.

  • «Part de l’efectivitat de les vacunes podria mantenir-se davant de la variant òmicron»

    Amb el continent europeu immers a la cresta d’una sisena onada de casos de Covid-19, al món salten les alarmes per la nova variant òmicron. Els números semblen preocupant, però la investigadora experta en coronavirus Isabel Sola, una de les veus de la pandèmia de Covid-19, no es mostra tan pessimista com ho podria haver estat el 2020. “Aquesta onada no tindrà aquí el mateix impacte social i sanitari que va poder tenir l’any passat”, afirma. La diferència la marca la vacunació massiva a Espanya.

    La viròloga codirigeix ​​juntament amb Luis Enjuanes el Laboratori de Coronavirus del Centre Nacional de Biotecnologia (CNB-CSIC), on treballen en una revolucionària candidata a vacuna basada en ARN amb capacitat per autoreplicar-se. És un sèrum de segona generació, en paraules de la doctora, que obre camí a futures vacunes i tractaments centrats en aquesta tecnologia.

    A les vacunes se sumen els nous antivirals, que ja es posen en marxa per evitar casos greus en infectats amb factors de risc. Tot i això, Sola demana no abaixar la guàrdia. El Nadal és a la cantonada i les reunions seran inevitables. Distància i test són dues bones mesures per protegir els més vulnerables.

    La seva vacuna porta les instruccions per protegir de les variants del SARS-CoV-2 més habituals, es podria actualitzar si apareguessin noves mutacions com ara la variant òmicron?

    El que s’ha vist aquests gairebé dos anys és que els canvis de les variants no eren tan radicals. Així, les vacunes basades en la seqüència original del virus seguien donant una protecció molt bona davant de diferents variants posteriors. La variant òmicron acumula un nombre de mutacions significativament més gran, algunes ja presents en altres variants i altres de noves.

    Cal esperar fins a tenir més informació sobre l’efectivitat de les vacunes davant d’òmicron, però és possible que no se’n perdi completament la funció.

    Cal esperar fins a tenir més informació sobre l’efectivitat de les vacunes davant d’òmicron, però és possible que no sigui un efecte de tot o res i que no se’n perdi completament la funció. En qualsevol cas, actualitzar les vacunes actuals no és gaire complicat tècnicament. El nostre candidat ja inclou algunes de les mutacions més significatives de la proteïna S [la clau que permet que els virus infectin les cèl·lules]. A més, en incloure altres proteïnes del virus, podria conservar més efectivitat davant de noves variants.

    Amb la sisena onada pot fer la impressió que el problema del SARS-CoV-2 no s’acaba i que ni amb les vacunes s’aconsegueixen evitar els repunts.

    La situació d’aquest any no és comparable a la de l’any passat. És cert que els números d’incidència preocupen, però també que això no es tradueix immediatament en un augment de la pressió hospitalària ni de les morts, perquè ara tenim la contenció de la immunitat. Les vacunes protegeixen sobretot de la malaltia severa però no protegeixen, o només ho fan parcialment, de la infecció, de manera que un vacunat es pot infectar.

    S’està pensant utilitzar un nou criteri de mesura de l’estat de la pandèmia, com podria ser el nombre d’hospitalitzats, per exemple, una cosa que realment resulti més representativa de la situació general. Ara bé, com més casos nous més gran serà la probabilitat d’hospitalitzacions, perquè les vacunes tenen una efectivitat molt alta, però no del 100 %. I entre aquestes persones immunitzades n’hi haurà algunes que siguin més susceptibles i que, si s’infecten, puguin acabar ingressades.

    Què hem d’esperar llavors per a aquest Nadal?

    No és una situació tan fosca com fa un any, però siguem curosos perquè el virus està circulant. Si ens ajuntem amb molta gent i no ho fem en condicions de seguretat, podem transmetre aquest virus a altres de més vulnerables. Així que no ens oblidem de no reunir-nos massa persones, de ventilar, de portar mascaretes… De no abusar de la normalitat que anem recuperant per evitar mals majors.

    Què opina de demanar el passaport Covid als espais compartits?

    És cert que les vacunes no protegeixen del tot que ens infectem, així que des d’aquest punt de vista es podria pensar: de què serveix dir a algú que demostri que s’ha vacunat, si aquesta persona pot estar infectada? Però sí que s’està veient cada cop més clar que els vacunats presenten un menor risc de contagiar altres persones.

    No és una situació tan fosca com fa un any, però siguem curosos perquè el virus està circulant. Si ens ajuntem amb molta gent i no ho fem en condicions de seguretat, podem transmetre aquest virus a altres de més vulnerables.

    Des d’aquest punt de vista, el passaport Covid és una manera de limitar l’entrada del virus a determinats grups. Tot i això, la vacunació per si sola és fonamental però no és suficient. Ha d’anar acompanyada també de tests. El 80% de la gent és asimptomàtica o dóna símptomes molt lleus. És un virus silenciós. De manera que ara que inevitablement hi haurà moltes reunions de gent, s’han de fer tests. Una prova ajuda que tinguem una certa seguretat que algú no transmet el virus.

    Podem respirar tranquils ara que comptem amb els primers antivirals?

    Qualsevol mesura nova és benvinguda i sembla que les dades sobre la seva efectivitat són positives. L’avantatge d’aquests antivirals és que són orals. Això significa que quan una persona amb factors de risc, i per tant amb força possibilitats d’emmalaltir greument, dóna positiu en un test pot prendre immediatament la medicació a casa per prevenir l’evolució de la malaltia. Perquè aquests antivirals, que van directament contra el virus, s’han d’utilitzar aviat perquè funcionin. És una arma més per poder defensar-nos del virus en persones ja infectades i com més armament tinguem, millor.

    Què suposarà per al nostre país el fet de disposar de la vacuna de l’empresa Hipra?

    És cert que en aquest moment no hi ha problemes de subministrament de vacunes i que fins ara ha funcionat l’estratègia d’immunització de la població i l’efectivitat dels sèrums. Així que, si bé potser no canviarà el curs de la vacunació, crec que estratègicament és molt important que s’hagi desenvolupat una vacuna en una companyia espanyola. I disposar de qualsevol medicament propi també dóna certa autonomia per a un país.

    Però aquest sèrum pot tenir utilitat sobretot per la seva naturalesa: el seu disseny es basa en proteïnes recombinants, molt més estables que l’ARN, així que no depèn d’ultracongeladors per emmagatzemar-los i transportar-los, i la seva producció és més econòmica. Això fa que aquesta candidata pugui tenir utilitat en altres països o en determinats llocs on les vacunes d’ARN tenen un accés més complicat. També pot ser molt útil per reimmunitzar, si cal continuar administrant noves dosis que mantinguin la immunitat. Precisament el seu assaig clínic consisteix a analitzar-ne l’eficàcia com a tercera dosi.

    Ja hi ha una data per als assaigs clínics de la vacuna en què està treballant el seu equip?

    En aquests moments estem assajant la protecció que indueixen les vacunes en ratolins i la caracterització de la immunitat. La gran limitació dels assaigs clínics és el seu finançament, atès el seu alt cost. Un laboratori no els pot finançar amb el seu projecte, cal una companyia que ho faci. I ara no hi ha la mateixa urgència que hi havia fa poc més d’un any, perquè ja tenim vacunes que funcionen molt bé i que s’estan produint a gran escala.

    Una vacuna ideal hauria de ser molt segura, com ara els ARN sintètics, i molt eficaç. És a dir, que indueixi immunitat esterilitzant, que protegeix no només de la malaltia, sinó també de la infecció, i duradora.

    Així que, per a una empresa, generar un producte alternatiu a un altre que funciona adequadament potser no és en aquests moments una prioritat. Per això l’interès actual se centri en oferir solucions que suposin un canvi qualitatiu.

    Això va una mica en la línia en què estem treballant: vacunes de nova generació basades en ARN autoreplicatiu, cosa que pot portar una mica més de temps. Perquè serien útils davant de la pandèmia actual, però també es podria pensar en un nou concepte de vacuna d’ARN, l’ús futur del qual resultaria aplicable a altres malalties.

    Com seria la vacuna ideal?

    Una vacuna ideal hauria de ser molt segura, com ara els ARN sintètics, i molt eficaç. És a dir, que indueixi immunitat esterilitzant, que protegeix no només de la malaltia, sinó també de la infecció, i duradora. El nostre candidat immunitza davant de diferents antígens virals, per la qual cosa podria donar una immunitat més completa i duradora. L’administració intranasal permetria aconseguir immunitat esterilitzant.

    Com que treballem en un replicó d’ARN, també té l’avantatge que permet administrar una dosi menor i així reduir-ne el cost. Es basa en el genoma del virus modificat perquè no es propagui per l’organisme, per això és molt segura, però manté la maquinària de replicació dels coronavirus. Per això, amb una quantitat petita de molècules n’hi ha prou, perquè elles es multiplicaran després milers de vegades dins de les cèl·lules de les persones. La producció de la vacuna pot ser en cèl·lules cultivades al laboratori o de forma sintètica.

    Quina de les dues formes és millor?

    Produir-la en cèl·lules és més senzill i menys costós. Però al que es tendeix ara és a fabricar vacunes tan sintètiques com sigui possible per la seva major seguretat, en el sentit que són químicament definides, saps el que poses i, per tant, també pots controlar els efectes adversos. Actualment, treballem en reduir la longitud del nostre replicó per poder produir-lo eficientment per síntesi in vitro, per això és un projecte de més llarg abast. El nostre replicó té més de 20.000 nucleòtids, davant dels entre 4.000 i 5.000 nucleòtids dels ARN que usen Pfizer o Moderna.

    Ara s’obre una nova era de les vacunes?

    Jo crec que sí. L’experiència amb les vacunes d’ARN ha obert un nou horitzó pel que fa a les capacitats que té l’ARN com a vacuna o fins i tot com a molècula terapèutica, entre d’altres coses. Des del punt de vista de la indústria farmacèutica, al principi hi havia un cert escepticisme, però les companyies han vist que és possible produir a gran escala un producte que es pot vendre en moments de necessitat i que té un cost assumible.

    I des del punt de vista de la societat, la gent es podia mostrar reticent en un primer moment, però l’escepticisme desapareix quan veus quines societats senceres estan protegides. Les vacunes no són perfectes, però no té res a veure com ara estem amb com estàvem fa un any, quan encara no s’havia començat a vacunar. Diguem que les vacunes d’ARN ja han entrat a les nostres vides com una molt bona opció.

    Què serà del seu grup de recerca quan el SARS-CoV-2 no estigui al primer pla?

    El que ha passat amb els grups de coronavirus al llarg d’aquest segle XXI, quan van aparèixer dos virus més SARS-CoV i MERS-CoV, el 2002 i el 2012, respectivament, és que el finançament va augmentar molt, amb el consegüent augment del nombre de grups de treball. Quan va caure el finançament ens vam quedar al tauler unes poques peces, que portàvem tota la vida investigant en coronavirus. El nostre grup fa més de 35 anys que treballa en coronavirus amb diners de diferents fonts.

    Has d’anar innovant i creant projectes que siguin interessants perquè puguin rebre finançament competitiu de la Unió Europea, els Estats Units, Espanya, de companyies… del que sigui. Continuarem al mateix camí pel que veníem. Continuarem investigant les bases de la virulència dels coronavirus, és a dir, quins factors té el virus que li fan causar la malaltia. Però ho fem amb una vocació aplicada perquè aquesta informació bàsica pugui tenir una utilitat en el futur en el desenvolupament de vacunes i antivirals.

    Aquesta crisi ha beneficiat d’alguna manera els centres de recerca, més enllà de la visibilitat i del finançament? Per exemple, Sonia Zúñiga, investigadora sènior al seu grup, té ara un contracte indefinit.

    La pandèmia, com dius, ha fet visible el treball de grups de recerca. Això ha reactivat processos d’estabilització, ja iniciats abans, de moltes persones que feia anys que treballaven en llocs estructurals i no obstant comptaven amb contractes temporals. La doctora Sonia Zúñiga fa 20 anys que és al laboratori, com el doctor Juan García Arriaza, del grup de Mariano Esteban. Tots dos tenen ara un contracte indefinit de doctor que els dóna una estabilitat que no tenien abans.

    Espero que l’experiència actual es tradueixi en un canvi qualitatiu i que cada cop que un govern pensi en els pressupostos intenti augmentar una mica la inversió en ciència de l’any anterior. La ciència no s’improvisa d’un dia per l’altre.

    La pandèmia ha fet visibles feines que abans passaven més desapercebudes i haurà beneficiat persones, grups de recerca i institucions. Sempre és positiu que es doni valor a la feina essencial realitzada en recerca, sanitat i en tants sectors de la societat. Una altra cosa nova que mai no havia passat a Espanya són les donacions a la ciència de particulars i d’empreses, motivades per la necessitat de trobar una solució. Però també per la confiança en la ciència. Això crec que seria molt positiu que es mantingués.

    És viable que es produeixi una millora en la situació de la investigació a Espanya?

    Els investigadors han fet el que estava al seu abast i han tingut contribucions molt positives, però el que seria ideal seria això es traduís en alguna cosa estructural, que romangui. El problema és que la memòria és molt fràgil. Espanya tradicionalment ha invertit menys en ciència que els països de l’entorn. Espero que l’experiència actual es tradueixi en un canvi qualitatiu i que cada cop que un govern pensi en els pressupostos intenti augmentar una mica la inversió en ciència de l’any anterior. La ciència no s’improvisa d’un dia per l’altre. Necessites instal·lacions, personal amb coneixements i amb experiència.

    Ja hi ha hagut iniciatives concretes?

    Pel que fa a les malalties infeccioses, i gràcies al fet de reconèixer el valor de la ciència i també als diners que vindran o que venen d’Europa, Espanya s’ha proposat construir noves instal·lacions d’alta seguretat de nivell P3 i P4, que permeten treballar amb els patògens més perillosos. Actualment, no hi ha a Espanya cap laboratori de bioseguretat P4. Ara bé, el que és important no és només construir la instal·lació, després ve el seu manteniment i dotar-la de personal molt especialitzat amb formació en bioseguretat. Per això caldrà també el compromís no només puntual, sinó en el temps.

  • Les vacunes de Pfizer i Moderna poden generar anticossos que provoquen falsos positius de Covid

    El nombre d’infeccions per coronavirus entre persones vacunades podria sobreestimar-se si no s’usen les proves diagnòstiques adequades, segons alerta un estudi de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació ”la Caixa”. L’equip investigador va trobar que algunes vacunes Covid poden generar anticossos capaços de reconèixer un antigen viral que no està inclòs en la vacuna.

    En un percentatge considerable de persones immunitzades amb les vacunes Covid-19 de Pfizer-BioNTech i Moderna, que tenen com a diana la proteïna Spike del SARS-CoV-2, es detecta un increment d’anticossos capaços de reconèixer un fragment d’una altra proteïna viral (la proteïna N). Aquesta troballa inesperada té implicacions per a la detecció d’infeccions en persones vacunades.

    Totes les vacunes aprovades per ser usades a Europa empren com a antigen la proteïna Spike del SARS-CoV2 i, en conseqüència, indueixen la producció d’anticossos dirigits contra aquesta proteïna. Per això, per saber si una persona vacunada ha estat infectada, es mesuren anticossos contra altres proteïnes virals no incloses en la vacuna, com per exemple la proteïna N (nucleocàpside).

    “Amb l’aparició de noves variants amb potencial per evadir la immunitat, cobra especial importància el fet de poder mesurar el nombre de persones vacunades que s’infecten”, explica Carlota Dobaño, primera autora de l’estudi. Des de l’inici de la pandèmia, Dobaño i el seu equip han estat seguint de prop la producció i durada d’anticossos contra diferents antígens virals en dues cohorts de personal sanitari a Catalunya.

    En aquest estudi, realitzat en col·laboració amb l’Institut Català de la Salut Catalunya Central, descriuen una troballa inesperada: les vacunes a base d’ARNm (Pfizer-BioNTech o Moderna) indueixen la producció d’anticossos que no només reconeixen la proteïna Spike, sinó que també poden reconèixer una regió de la proteïna N (la regió C terminal) del SARS-CoV-2.

    L’equip investigador va observar que després de la vacunació es donava un augment significatiu d’anticossos IgG capaços de reconèixer el fragment C terminal de la proteïna N en un percentatge considerable de casos (en el 36% de persones que van rebre la vacuna de Moderna i en el 13% de persones que van rebre la de Pfizer).

    “Aquest fenomen no sembla deure’s a una reactivació de la immunitat adquirida prèviament per una infecció, ja que es va observar tant en persones amb infecció prèvia com en persones que no havien estat infectades”, explica Gemma Moncunill, autora sènior de l’estudi.

    La hipòtesi més probable, segons les i els investigadors, és que la vacunació amb Spike pot induir anticossos amb reactivitat creuada cap al fragment C terminal de la proteïna N. Aquests resultats són rellevants a nivell de salut pública, ja que s’ha proposat usar la proteïna N per detectar infeccions en persones vacunades.

    “Això podria resultar en una sobreestimació de fallades vacunals, ja que un percentatge considerable de casos es classificarien equivocadament com a infeccions asimptomàtiques”, explica Dobaño. En conseqüència, se subestimaria l’efectivitat de la vacuna enfront d’infeccions.

    Les autores de l’estudi conclouen que la proteïna N (o en tot cas, el fragment C terminal) no és una bona candidata per a detectar fallades vacunals, i que el millor és usar una combinació de múltiples antígens virals. Això permetrà una millor avaluació de l’efectivitat de les vacunes.

  • Identifiquen la causa de la progressió de l’Alzheimer al cervell

    Un nou estudi, publicat a la revista Science Advances, ha utilitzat per primera vegada dades humanes per quantificar la velocitat dels diferents processos que condueixen a la malaltia d’Alzheimer. L’equip internacional, liderat per la Universitat de Cambridge (Regne Unit), ha descobert que aquesta malaltia neurodegenerativa es desenvolupa de forma molt diferent del que es creia fins ara, cosa que podria tenir implicacions per al desenvolupament de possibles tractaments, segons els autors.

    Els investigadors han descobert que, en lloc de partir d’un únic punt del cervell i d’iniciar una reacció en cadena que produeix la mort de les cèl·lules cerebrals, la malaltia d’Alzheimer arriba de forma primerenca a diferents regions del cervell. La rapidesa amb què la malaltia mata les cèl·lules d’aquestes regions, a través de la producció de grups de proteïnes tòxiques, determina també la velocitat amb què es propaga.

    L’equip ha descobert que, en lloc de partir d’un únic punt del cervell i iniciar una reacció en cadena que provoca la mort de les cèl·lules cerebrals, com es creia fins ara, l’Alzheimer arriba a diferents regions del cervell de forma primerenca.

    A l’estudi van utilitzar mostres cerebrals post mortem de pacients amb Alzheimer i imatges d’escàner PET (tomografia per emissió de positrons, per les sigles en anglès) de malalts vius.

    Segons explica SINC Georg Meisl, del departament de Química Yusuf Hamied de Cambridge i primer autor del treball, “per assegurar que les conclusions eren generals, utilitzem diversos conjunts de dades diferents, mesurats amb diferents mètodes i informació d’estudis previs. També dades noves procedents del Cambridge Brain Bank, que guarda historials i mostres de pacients amb malalties neurodegeneratives, inclòs l’Alzheimer”.

    Les dades dels pacients incloïen des que les que tenien un deteriorament cognitiu lleu fins als que patien la malaltia en tota la seva extensió amb l’objectiu de rastrejar l’agregació de tau, una de les dues proteïnes clau implicades en la malaltia.

    A l’Alzheimer, la tau i una altra proteïna anomenada beta-amiloide s’acumulen en forma de cabdells i plaques -coneguts com a agregats proteics-, cosa que provoca la mort de les cèl·lules cerebrals i l’encongiment del cervell. Les conseqüències són la pèrdua de memòria, els canvis de personalitat i la dificultat per dur a terme les funcions diàries, entre d’altres.

    Química, millors mesuraments i model matemàtic

    «La malaltia de l’Alzheimer és molt complexa. Per això, al nostre equip, estem intentant millorar la vostra investigació aportant idees d’una disciplina diferent: la química. Per fer possible aquest estudi, necessitàvem millors mesuraments per obtenir informació detallada sobre la malaltia, com ara un tipus específic [escàner] de PET, i un nou model matemàtic”, assenyala Meisl.

    L’expert explica que al llarg de la darrera dècada el seu grup ha “desenvolupat les idees que ens han portat a aquest model, començant el procés al tub d’assaig i després examinant sistemes cada cop més complexos, fins que per fi hem estat capaços analitzar dades de pacients”.

    Els autors van observar que el mecanisme que controla la taxa de progressió de la malaltia és la replicació d’agregats proteics a regions individuals del cervell, i no la propagació d’agregats d’una zona a una altra.

    Mitjançant la combinació dels conjunts de dades diferents i la seva aplicació a aquest model matemàtic, els investigadors van observar que el mecanisme que controla l’índex de progressió de la malaltia és la replicació d’agregats proteics a regions individuals del cervell, i no la propagació d’agregats d’una regió a una altra.

    Durant molt de temps, els processos cerebrals que produeixen l’Alzheimer s’han descrit amb termes com cascada i reacció en cadena. És una malaltia difícil d’estudiar, ja que es desenvolupa al llarg de dècades, i només es pot fer un diagnòstic definitiu després d’examinar mostres de teixit cerebral després de la mort.

    Fins ara, les investigacions s’havien basat, en gran mesura, en models animals per estudiar-los. Els resultats obtinguts en ratolins suggerien que la malaltia s’estenia ràpidament, ja que els grups de proteïnes tòxiques colonitzaven diferents parts del cervell.

    “La idea era que l’Alzheimer es desenvolupava de manera similar a molts càncers, és a dir, que els agregats de proteïnes tòxiques es formaven en una regió i després s’estenien pel cervell”, diu Meisl.

    Hem descobert que quan l’Alzheimer comença ja hi ha agregats [de proteïnes tòxiques] a múltiples regions del cervell, per la qual cosa tractar d’aturar la propagació entre regions servirà de poc per frenar la malaltia. – Georg Meisl, del departament de Química Yusuf Hamied de Cambridge i primer autor del treball

    En canvi, afegeix, “nosaltres hem descobert que quan l’Alzheimer comença ja hi ha agregats a múltiples regions del cervell, per la qual cosa intentar aturar la propagació entre regions servirà de poc per frenar la malaltia”.

    Els autors han observat també que la replicació dels agregats de tau és sorprenentment lenta: triga fins a cinc anys. «Les neurones són molt bones a l’hora d’impedir la formació d’aquests grups proteics, però hem de trobar maneres de fer-les encara millors si volem desenvolupar un tractament eficaç», diu David Klenerman, coautor de l’estudi i membre de l’Institut d’Investigació de la Demència de Cambridge. “És fascinant com ha evolucionat la biologia per aturar l’agregació de proteïnes”, subratlla.

    El valor de treballar amb dades humanes

    Per a Tuomas Knowles, també del departament de Química de Cambridge i coautor del treball, “aquesta investigació demostra el valor de treballar amb dades humanes en lloc de models animals imperfectes”.

    Segons Knowles, el descobriment clau d’aquest treball “és que aturar la replicació dels agregats en lloc de la propagació serà més eficaç en les etapes de la malaltia que hem estudiat”.

    Els autors afirmen que la seva metodologia podria utilitzar-se per ajudar al desenvolupament de tractaments contra l’Alzheimer, que afecta uns 44 milions de persones al món, en adreçar-se als processos més importants que es produeixen quan els humans desenvolupen la malaltia. A més, aquest mètode podria aplicar-se a altres malalties neurodegeneratives, com ara el Parkinson, assenyalen.

    La metodologia es podria utilitzar per ajudar al desenvolupament de tractaments i també aplicar-se a altres malalties neurodegeneratives.

    En opinió de Georg Meisl, el seu estudi “proporciona una nova manera d’obtenir més informació sobre el que passa a la malaltia d’Alzheimer a partir de les dades dels pacients. Això ens pot permetre tant esbrinar què hem de canviar mitjançant medicació per frenar la malaltia com predir quant hem de fer canvis per aconseguir una millora significativa dels malalts”.

    Els investigadors tenen previst examinar els processos més primerencs en el desenvolupament de l’Alzheimer i ampliar els estudis a altres malalties, com la demència temporal frontal, la lesió cerebral traumàtica i la paràlisi supranuclear progressiva, en què també es formen agregats de tau durant la malaltia.

    Knowles opina que “resulta emocionant veure el progrés en aquest camp: fa quinze anys, nosaltres i altres científics determinàvem els mecanismes moleculars bàsics per a sistemes senzills a un tub d’assaig; però ara podem estudiar aquest procés a nivell molecular en pacients reals, cosa que és un pas important per desenvolupar algun dia tractaments”, conclou.

    Referència:

    Georg Meisl et al. “In vivo rate-determining steps of tau seed accumulation in Alzheimer’s disease”, Science Advances (octubre, 2021)

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • ‘Wash Me’: trencant el tabú de les relacions sexuals i el càncer de mama

    El diagnòstic del càncer i el seu tractament poden tenir un fort i perllongat impacte sobre la sexualitat de les dones. ‘Wash Me’, de la productora d’Erika Lust, és el primer curtmetratge eròtic que aborda aquest fenomen. Es tracta d’un retrat íntim i esperançador d’una dona que redescobreix el seu cos i el seu desig després de superar la malaltia. Dirigit per Rebecca Stewart, el film explica la història personal de la directora com a pacient i el procés cap a la recuperació. La pel·lícula és una manera de reivindicar la importància de parlar d’aquests aspectes, que sovint no es tracten i constitueixen un tabú per les dones que els pateixen.

    “El fet que es parli tan poc d’això significa que milions de persones sovint s’enfronten aquesta càrrega soles. Volia fer servir aquesta pel·lícula per obrir el debat, mostrar solidaritat i inspirar esperança. Tornar a sentir el teu cos després de la malaltia i la quimioteràpia, és la sensació més electrificant i empoderadora”, explica la directora del film.

    El diagnòstic i el tractament del càncer de mama tenen efectes diversos sobre la capacitat de les dones per intimar. “La quimioteràpia provoca en molts casos la pèrdua de la menstruació i això una menopausa precoç. Els efectes secundaris del tractament relacionats amb la disminució dels estrògens produeixen una sèrie de símptomes relacionats amb la sexualitat: sequedat vaginal, disminució de la libido i també una pèrdua d’elasticitat a la musculatura vaginal, fet que pot provocar dolor durant les relacions, no només per la sequedat, sinó per la rigidesa de la musculatura”, explica Sònia Servitja, cap de secció del Servei d’Oncologia Mèdica de l’Hospital del Mar i doctora de la Rebecca Stewart.

    A això cal sumar altres efectes físics, com la pèrdua del cabell, les celles i les pestanyes o l’efecte de la cirurgia sobre la mama, amb tots els problemes emocionals que aquest fet pot causar. “Hi ha una part física, biològica, derivada de la disminució d’estrògens i, després, hi ha tota una part emocional relacionada amb els canvis corporals, que fan que les dones no es vegin com elles mateixes. Això té un impacte important en l’autoestima de les pacients i pot influir negativament en tots aquests aspectes relacionats amb la libido i amb la capacitat de gaudir de les relacions sexuals, fet que també genera un impacte en les relacions de parella”, assenyala la Dra Servitja.

    Per tot plegat, segons la cap del Servei d’Oncologia de l’Hospital del Mar, és necessari un enfocament multidisciplinari. “L’abordatge no ha de ser només per part dels equips d’oncologia i cirurgia, metgesses, metges i infermeres, sinó també des d’un vessant emocional, amb terapeutes especialitzats en sexualitat”, apunta.

    Servitja remarca també el tabú que suposa per les pacients parlar de l’impacte del tractament en les seves relacions sexuals. “Hi ha pacients que en parlen, sobretot les més joves, però les dones de mitjana edat ho viuen amb vergonya, molt probablement per l’educació que han rebut des de petites. Ho veuen com si fos un tema secundari. Sovint no són capaces ni de parlar-ho amb la parella ni d’expressar el que elles necessiten i encara menys de posar-ho sobre la taula en la consulta mèdica. S’hauria de començar a trencar aquest tabú, perquè l’efecte del tractament contra el càncer de mama en la sexualitat no és un tema banal ni secundari; és igual d’important que la caiguda del cabell o les nàusees”, sosté la doctora.

    La presentació de la pel·lícula ‘Wash Me’ el passat 4 d’octubre, amb motiu del Dia Internacional contra el càncer de mama, ha donat el tret de sortida a la campanya solidària de la productora audiovisual per recaptar fons i finançar la recerca en el càncer de mama que es fa a l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM). La directora i la productora del curtmetratge han anunciat que totes les noves subscripcions durant el mes d’octubre a la plataforma XConfessions, des d’on es pot veure el curtmetratge gratuïtament, es donaran a la Fundació Amics de l’Hospital del Mar per donar suport a la recerca en el camp de la immunoteràpia en el càncer de mama. A més, es donarà 1 euro cada vegada que es comparteixi el projecte a les xarxes socials des de la plataforma.

    / Erika Lust Productions

    Avenços en el tractament del càncer de mama

    El càncer de mama és el més freqüent entre les dones a Catalunya, amb més de 5.000 casos diagnosticats cada any. La seva incidència està directament relacionada amb l’edat, incrementant-se les possibilitats de patir-lo a partir dels 50 anys. Altres factors de risc a patir aquest tipus de càncer són, en menor mesura, factors genètics o ambientals, com l’exposició al tabac durant la infantesa, el consum d’alcohol o seguir una dieta alta en greixos.

    La supervivència s’ha incrementat notablement durant les últimes dècades, superant el 80% dels casos. Una fita que s’ha aconseguit gràcies als nombrosos avenços que hi ha hagut pel que fa al tractament i a l’abordatge de la malaltia. “El fet de fer un abordatge multidisciplinari, tenint totes les opcions a l’hora de decidir l’estratègia terapèutica des del punt de vista oncològic, radioteràpic, quirúrgic i de cirurgia reconstructiva, ha suposat un gran avenç”, assenyala Servitja.

    Com a avenços en el tractament, remarca les noves estratègies de tractaments hormonals i la individualització dels tractaments, desenvolupant una medicina més personalitzada. “Som capaços, a través de tècniques d’anàlisi genòmica, d’identificar quines pacients es beneficien de la quimioteràpia i en quines el benefici potser és menor i, per tant, se la poden estalviar”, explica. També remarca la importància de les noves dianes terapèutiques i els avenços en la immunoteràpia per tractar alguns tipus de tumors.

  • La immunoteràpia s’obre camí per tractar el càncer de pulmó

    El Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO), que forma part del Campus Vall d’Hebron, ha presentat al congrés de la Societat Europea d’Oncologia Mèdica (ESMO) els resultats l’estudi IMpower010, que avancen en l’ús de la immunoteràpia per tractar el càncer de pulmó. La investigació ha aconseguit demostrar que l’ús d’atezolizumab, un anticòs monoclonal, millora la supervivència de malaltia en pacients de càncer de pulmó ressecat en estadi II-IIIA, PD-L1 positiu després de la cirurgia i quimioteràpia.

    «És la primera vegada que un assaig de fase III demostra que l’ús d’immunoteràpia després de la quimioteràpia adjuvant pot oferir una opció de tractament prometedora que estengui la supervivència lliure de malaltia en pacients amb càncer de pulmó no microcític ressecat en estadi II-IIIA, particularment en persones amb tumors que expressen PD-L1; això podria comportar un canvi en la pràctica clínica i una millora clínicament significativa per a aquests pacients», comenta la Dra. Enriqueta Felip, cap del Grup de Tumors Toràcics i Càncer de Cap i Coll del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO) i investigadora principal de l’assaig clínic.

    Els resultats de la investigació, publicats a la revista The Lancet, mostren que en el grup de pacients amb tumors que expressen PD-L1 es produïen recidives del tumor en un 29% dels casos, davant del 44,7% del grup de control. També es va observar que la supervivència lliure de malaltia millorava. Aquesta supervivència en aquests pacients després de dos anys va ser del 74,6% davant del 61% del grup de control. El major benefici amb ateolizumab s’ha observat en el grup de pacients amb tumors que expressen PDL1 en més del 50%.

    Segons l’equip investigador, aquests resultats són rellevants, ja que obren la porta a poder desenvolupar tractaments més eficaços per a pacients amb aquest tipus de càncer en fases més primerenques..

  • L’asma ni afegeix risc de contraure el virus de la Covid ni agreuja els casos

    L’asma és la malaltia pulmonar inflamatòria més prevalent al món. A Espanya es calcula que un 10% de la població, aproximadament, és asmàtica i, habitualment, una de les principals causes que descompensen les persones que pateixen asma són les infeccions amb algun virus respiratori, com ara el de la grip o el rinovirus (el patogen que causa el refredat comú).

    Per aquest motiu, quan el virus SARS-CoV-2 va aparèixer, tal com explica la doctora especialista en medicina respiratòria Pilar Martínez-Olondris de l’Hospital Clínic de Barcelona, «era inimaginable la por que ens va entrar davant d’aquell virus que afecta sobretot els pulmons i produeix inflamació». Però, «sorprenentment, i amb gran alleujament, vàrem anar veient, i fins avui, que l’asma no exacerba ni empitjora en cas de contraure la Covid. De manera que allò que pensàvem –l’asma- que podia ser un dels principals factors de risc per agafar aquest nou virus i que aquesta fos de major mortaldat, no és així. Ho hem vist en múltiples estudis i observacions, i ho han vist també en molts altres països».

    Per tant, el missatge fonamental, segons l’especialista és que «l’asma no és un factor de risc per contraure la Covid ni els pacients d’asma tenen més possibilitats de desenvolupar complicacions greus en cas de contagiar-se amb el virus». Si més no, fins el dia d’avui no hi ha evidència d’això, però, com diu Martínez-Olondris, «parlem d’un nou virus que no sabem encara com ens pot sorprendre».

    La por, tanmateix, era lògica. En les persones que conviuen amb l’asma, una grip o infecció viral, l’afectació els baixa al pit, se’ls tanquen les vies respiratòries i ho passen molt pitjor. Per a ells, les infeccions virals no són trivials. «Però totes les nostres hipòtesis se’n van anar en orris», apunta la doctora del Clínic. Fins i tot s’ha vist que certs corticoides que prenen els pacients amb asma poden arribar a reduir els receptors on es pot enganxar el virus SARS-CoV-2.

    «Així com fumar sí que s’ha demostrat que augmenta el risc d’agafar-ho i que sigui més greu, com també l’obesitat i el sucre, en el cas de l’asma, no ha estat així», declara Pilar Martínez-Olondris. Això sí, per als qui pensen que l’administració de corticoides –prescrits en asma de manera inhalada- deprimeix el sistema immunitari, es recomana no deixar de prendre’ls, malgrat l’amenaça de la Covid, ni suspendre el tractament, ni modificar-lo, perquè si un pacient asmàtic agreuja la seva situació per abandonar el tractament, haurà d’anar a l’hospital on sempre hi pot haver més risc de poder contraure el virus, o qualsevol infecció nosocomial.

    Alta prevalença

    L’asma és una malaltia molt prevalent. Del 10% de població que conviu amb ella, de mitjana –tot i que pot variar bastant segons els països-, molts ho fan amb episodis puntuals i intermitents, i els que menys, un 4-5%, la pateixen en un nivell greu i han de prendre fàrmacs biològics. Aquests es prescriuen des de l’any 2005 i actuen sobre les cascades inflamatòries. Tenen més risc de patir asma els homes, la gent que pateix una cardiopatia o la malaltia d’EPOC.

    Parlem d’asma quan s’inflama de manera crònica la mucosa de la via respiratòria i provoca una inflamació bronquial per una hiperresposta dels bronquis. La persona que pateix un episodi així sent un xiulet en respirar, sensació d’ofec i certa pressió al pit. L’opressió toràcica sol anar acompanyada de tos, sobretot de nit i matinada, associada a més o menys gran d’obstrucció, un episodi així és reversible i espontani amb el tractament. Mentre que en un episodi de tancament de les vies aèries per causa del tabaquisme no s’aconsegueix ampliar aquestes vies, no és reversible la progressiva obstrucció.

    En els darrers 15 anys, i segons explica la Dra. Martínez-Olondris, s’ha avançat molt en la millora dels fàrmacs, fent-los més precisos, adreçats a cèl·lules concretes. Però, tal com assenyala aquesta especialista, «moltes vegades es pot arribar a trigar fins a sis mesos per acabar de definir si el pacient té asma o no». Això és així perquè hi ha moltes altres malalties que poden donar pas a una inflamació.
    Una persona asmàtica, si és per irritació per al·lèrgia a alguna substància o element, el primer que ha de fer és evitar el contacte amb allò que li provoca irritació. Però, en qualsevol cas, els professionals que acompanyen aquests pacients, ja s’encarreguen de facilitar informació perquè puguin dur una vida totalment normalitzada com qualsevol altra persona.

    Asma en infants

    Molts nens i nenes pateixen episodis d’asma perquè s’associa a un component de desenvolupament del sistema immunitari que, encara no prou madur, pot reaccionar de manera exagerada davant de certes bronquitis o bronquiolitis durant els 3 o 4 primers anys. Però després, en anar creixent i madurar el sistema immunitari, milloren. Després, pot ser que a l’adolescència i també cap als 30 o 40 anys tornin a patir algun episodi, perquè l’asma, en realitat, no es cura, però sí que s’aconsegueix estabilitzar i poden passar molts anys sense cap episodi asmàtic. Això sí, pot ser que davant d’un refredat, a les persones asmàtiques els hi pugui durar més el procés inflamatori.

    Segons explica el pediatre de l’Hospital Sant Joan de Déu, Jaime Lozano, com es fa el diagnòstic de l’asma en infants és bastant similar al dels adults. «Quan es donen diversos episodis de broncoespasmes o bronquitis, es fa un estudi de la funció pulmonar. Amb l’espirometria veiem si existeix un patró obstructiu i després es complementa amb una prova broncodilatadora per veure si la situació basal és normal. Es valoren els volums i fluxos pulmonars per veure la capacitat dels pulmons», explica.

    «En infants és més habitual l’asma desencadenada per infeccions per virus típics de l’edat infantil com ara un refredat amb febre que afecti en l’àmbit bronquial, moltes vegades no hi ha una base al·lèrgica i normalment per la clínica que presenta ja es detecta i posant tractament ja respon bé», detalla el pediatre de Sant Joan de Déu.

    També ell confirma que sortosament la Covid no ha resultat la gran amenaça que semblava. Sí que ha tingut, però, una repercussió clara en l’atenció als casos d’asma. Tal com relata el Dr. Lozano, «en el moment més àlgid de la pandèmia, donat que totes les proves de l’asma són d’alt risc de contagi víric, als hospitals teníem menys capacitat per fer espirometries. Sempre s’havien de fer amb equip de protecció, mascaretes FFP2, ulleres, bata d’un sol ús i amb un temps mínim de ventilació de la sala on es fa d’uns 14 minuts aproximadament». Actualment -afegeix- «el ritme d’aquestes proves, ara, s’ha recuperat, però no s’arriba encara al d’abans de la pandèmia».

    Control necessari

    Davant dels símptomes de l’asma, tant en infants, com en adults, s’aplica el rescat del broncodilatador i es valora la resposta. Si persisteixen els símptomes malgrat el tractament més enllà de les 24 o 48 hores, cal que el pediatre revisi la situació en algun moment, encara que no sigui en visita a urgències.
    Un dels grups de població asmàtica que més preocupen és l’adolescència, especialment que comença a fumar i amb l’aplicació dels corticoides inhalats (Ventolín) –que no curen, només alleugereixen- van resolent els episodis inflamatoris però sense anar al metge.

    Sense control mèdic, pot ser que la inflamació es vagi fent més crònica i, tal com explica la Dra. Pilar Martínez-Olondris, «arriben a urgències molt més tancats de pit, amb un flux aeri molt més limitat i costa molt més desinflamar i estabilitzar la via aèria. Arriben greus i requereixen UVI (Unitat de Vigilància Intensiva)». Per això ella als seus pacients els ensenya què tenen al pulmó i no arriben a ingressar. Quan la malaltia de base és més greu –diu- està millor controlada. Però en casos de poc voltatge, ella, amb les seves explicacions, els aporta tranquil·litat. Durant sis mesos, per exemple, necessiten corticoides inhalats, i així redueixen el risc d’infeccions. Quan es produeix més secreció als bronquis, això esdevé un caldo de cultiu per infeccions. A banda que, si el cos no s’oxigena bé, a la llarga podrien anar apareixent complicacions al cor (arrítmies) i al cervell. La funció del pulmó és agafar oxigen i expulsar C02, i si el pulmó s’inflama, aquest intercanvi no es fa correctament.

    Esport

    L’exercici físic es recomana en pacients amb asma «sempre amb medicació de rescat disponible i normes bàsiques com ara l’escalfament previ», precisa el pediatre Jaime Lozano. Només en casos de símptomes respiratoris aguts es desaconsella continuar amb l’exercici físic.

    El fum del tabac (sigui en fumadors actius com en els passius) i la contaminació predisposen a les crisis en persones amb asma. Alguns estudis marquen un augment de la prevalença de l’asma en ciutat i països desenvolupats. Segons explica el Dr. Lozano, «la prevenció del tabaquisme en adolescents i preadolescents, amb una actitud proactiva ajuda també a prevenir les crisis asmàtiques».

    En el camp de la investigació, les principals dianes de l’asma al laboratori se centren a fabricar anticossos amb biotecnologia que es treballa en animals i es dirigeix contra les molècules concretes causants de la inflamació que fa desencadenar les crisis asmàtiques. Quant a novetats terapèutiques, també s’investiga com facilitar els tractaments. Per exemple, aconseguir que amb una dosi d’inhalació diària n’hi hagi prou i no calguin dues aplicacions al dia. També que amb un únic inhalador es puguin rebre fins a tres medicaments i no calgui un inhalador per a cadascun d’ells.

    Segons dades d’estudis recollits per la Guía española para el manejo del asma (GEMA), la mitjana de la prevalença d’asma a Austràlia és un 7% i a Estònia, un 11%. En ciutats com Dublin assoleix fins a un 32% i, en canvi, a Vizcaya només un 1% de la població, de mitjana, pateix asma.