Just Deploy It!

Etiqueta: Atenció Primària

  • Alba Brugués: «Ara estem pagant les conseqüències de no haver reforçat quan tocava l’atenció primària»

    Alba Brugués, presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), assenyala que la pandèmia de la Covid-19 ha trencat amb un dels principis fonamentals de l’atenció primària, que és la longitudinalitat que, diu, «cal recuperar en la mesura del possible». A més, considera que la pandèmia ha agreujat la situació de l’atenció primària. «Abans de la pandèmia, la situació de la primària ja era molt precària, i la Covid-19 no ha fet més que desestabilitzar una situació que ja estava molt crítica». Creu també que cal posar en relleu l’especialitat de la infermera comunitària, essencial per a la cura de les persones i per a la prevenció i promoció de la salut.

    Quina és la situació actual a l’atenció primària? Ha augmentat molt la càrrega assistencial?

    L’atenció primària està en una situació molt tensionada. Hi ha diversos factors que han fet que estiguem en aquesta situació. Per una banda, l’augment de casos de coronavirus i la feina que genera tota la situació de la Covid-19, que va en detriment de l’activitat habitual que fem als centres de salut. A causa de la pandèmia, no estem duent a terme correctament el seguiment dels pacients crònics i tots els programes de prevenció i promoció de la salut. I això és una cosa que ens preocupa molt. Actualment, aquest seguiment dels pacients crònics es fa d’una manera molt minsa, ara no podem fer el seguiment continuat que fèiem abans. Això fa que hi hagi pacients amb malaltia crònica als quals fem consultes telefòniques, però que encara no hem vist perquè estan estables. Aquests pacients, però, si no els controles adequadament, es poden desestabilitzar, i les conseqüències d’això poden ser irreversibles. La visita telefònica és, en part, una oportunitat, però no tot es pot convertir en telefònic. Ens hem de veure les cares amb els pacients, tornar a la presencialitat en la mesura que puguem. Perquè una cosa és donar un resultat d’una prova via telefònica i l’altre és fer-ho tot telemàticament.

    Per altra banda, venim d’unes vacances d’estiu en què l’activitat ha sigut molt forta i no hem pogut rebaixar la càrrega de feina. A més, ens hem hagut de suplir uns amb els altres, perquè no hi ha professionals. Per tant, els professionals han hagut de duplicar-se perquè els seus companys poguessin fer vacances. El personal està esgotat, i fins ara no hem tingut els recursos addicionals per poder contractar més professionals.

    Com ha comentat, les consultes en els CAP són en gran part telefòniques. Creu que d’alguna manera la pandèmia ha transformat o ha acabat amb l’essència de l’atenció primària?

    Crec que la pandèmia ha trencat amb un principi molt important, és dels principis bàsics de l’atenció primària, que és la longitudinalitat. Això vol dir que un usuari veu sempre el mateix professional al llarg de la vida, amb el qual el pacient desenvolupa una confiança i es converteix en un element terapèutic.. Això està demostrat que és el que dona valor a l’atenció primària. Aquest principi s’ha trencat, perquè quan trucàvem a una persona no teníem una llista dels nostres usuaris, sinó que teníem llistes unificades. Ara estem intentant en la mesura del possible recuperat aquest principi que la pandèmia ens ha trencat.

    Una altra cosa que ha fet palesa la pandèmia és que vivíem en una situació de la primària molt precària ja, i la pandèmia no ha fet més que desestabilitzar una situació que ja estava molt crítica. Fa temps que reclamem que la primària està sobresaturada. Fa deu anys que van començar les retallades a la primària i l’aportació econòmica no s’ha recuperat mai més. El programa de Salut i Escola, per exemple, va ser un dels primers que es va treure. Es tracta de programes de prevenció i promoció de la salut dels quals només veiem el seu efecte a llarg termini. Ara estem pagant les conseqüències de no haver reforçat en el seu moment l’atenció primària.

    La pandèmia ha fet palesa la rellevància de l’atenció primària, però creu que això es traduirà en millors condicions i atenció per part dels governs?

    Això és el que estem demanant. Des de les societats científiques, col·legis professionals… des del Departament de Salut es va anunciar una inversió per a reforçar la primària, però és molta inversió la que fa falta. No és fer un ‘pedaç’ i dir ‘ja hem complert’, sinó que s’ha de fer una reflexió molt profunda. Sobretot calen més recursos econòmics, i que estiguin mesurats en funció del que necessita cada centre de salut. En aquest sentit, fa falta més autonomia de gestió pels equips directius dels centres d’atenció primària, perquè són aquests qui tenen el termòmetre de què passa a l’àrea bàsica i del que es necessita. Esperem que realment es posin els màxims recursos possibles. També cal invertir en tecnologia, no ens podem quedar enrere.

    A més, nosaltres encara tenim el model d’atenció primària que es va crear fa 30 anys, no s’ha canviat substancialment. S’hauria d’haver fet una reflexió profunda molt abans. De fet, hi ha hagut tres plans per transformar i modernitzar l’atenció primària, però no s’han arribat a dur a terme, perquè darrere no hi havia una aportació econòmica important. El que és important de l’atenció primària són els professionals: les infermeres, els administratius, els metges, els treballadors socials i la resta de professionals que hi treballen. Aquí no s’ha reforçat econòmicament.

    Quines altres reformes calen en l’atenció primària?

    Alguns centres tenen unes instal·lacions molt velles i cauen a trossos. Això cal revertir-ho immediatament. A més, cal reforçar l’atenció comunitària. Nosaltres treballem en consultes molt individualitzades. Cal que els veïns del barri puguin tenir com a referent el centre de salut per fer educació sanitària, xerrades, etc. Hi ha centres de salut que ja treballen molt en l’atenció comunitària, tenint en compte que l’atenció primària no és l’edifici, no és el centre, sinó aquella àrea en la qual tenim interacció, siguin associacions de veïns, escoles, casals d’avis… aquest és el gran valor de la primària. La primària ha de sortir i captar tots els recursos per millorar la salut de les persones. Hem de sortir més del centre.

    I respecte al col·lectiu d’infermeres? Quines millores reivindica?

    La reforma de l’atenció primària, de fa trenta anys, es va basar en un aspecte molt important, que és la implementació de la medicina familiar i comunitària. La segona reforma de l’atenció primària estic convençuda que ha de passar per donar valor de l’especialitat de la infermera comunitària. Per què? Perquè tenim una població molt envellida, hem de treballar en programes de prevenció i promoció, en coordinació amb salut pública i hem d’aportar una mirada comunitària. I en això el gran pes l’ha de portar la infermera, perquè és el seu àmbit d’actuació. Penso que aquí no s’hi ha apostat en absolut o s’hi ha apostat d’una forma molt mínima, perquè l’especialitat s’ha implantat, però en un número molt escàs.

    Per altra banda, és evident que falten més infermeres. A Catalunya i Espanya tenim les ràtios d’infermeres més baixes de tota Europa. Falten infermeres, perquè l’aportació d’aquestes és la cura de les persones. I això és importantíssim. A més, les infermeres necessitem eines de prescripció, poder fer baixes laborals basades en els nostres diagnòstics, perquè aquesta feina no l’hagi de fer de forma administrativa un metge. Cal també que la població conegui la cartera de serveis de les infermeres. Tota la població sap que té una infermera de capçalera? Segurament no. Aquesta és una altra de les reivindicacions que s’ha posat sobre la taula.

    Com són els contractes de les infermeres? Hi ha molta temporalitat encara?

    Sí que n’hi ha, però és cert que cada vegada menys. Com que falten infermeres i van buscadíssimes, cada vegada tenen unes millors condicions. Penso que les seves condicions s’haurien d’estabilitzar ja. No pot passar com fa cinc o deu anys que les infermeres s’anaven a treballar fora de Catalunya perquè tenien contractes de dos, deu o quinze dies, que no permetien viure. Ara les xifres d’infermeres que marxen a l’estranger no són tan preocupants com fa uns anys, però segueix havent-hi professionals que marxen per tenir unes millors condicions laborals. A més, van buscades, perquè la qualitat de la formació de la infermera de Catalunya o Espanya és molt alta i moltes tenen especialitat.

    En definitiva, cal que les infermeres tinguin una estabilitat i un sou digne, i que no només sigui per la pandèmia, que això quedi. Que sigui una d’aquelles lliçons apreses de la Covid-19. Perquè als professionals els hem de cuidar. No podem maltractar a la gent amb contractes laborals de dos dies. Al cap i a la fi, també és molt més rentable que els professionals estiguin fidelitzats. Si el personal està fidelitzat i content amb les seves condicions laborals, rendirà molt més.

    Ja tenim aquí la nova temporada de la grip.

    Això serà un gran repte, i és un misteri com evolucionarà la situació. Diuen que els casos de grip d’aquest any a l’hemisferi sud han sigut molt baixos, perquè les mesures de seguretat que han adaptat a aquests països. Esperem que aquí la incidència sigui baixa, però està clar que el coronavirus es confondrà amb la resta de patologies respiratòries que tenim habitualment a l’hivern. Aquí tindrem una allau de visites per fer aquest diagnòstic diferencial, que acabaran tots amb una prova PCR. La campanya de la vacunació de la grip aquest any serà molt més massiva, en l’àmbit comunitari. Es farà fora dels centres de salut en gran part, perquè la gent tingui la màxima accessibilitat. Tothom que vulgui es podrà vacunar de forma fàcil, en un centre cívic, per exemple. Es recomana la vacunació de la grip sobretot als majors de seixanta anys amb patologia crònica, però la resta de població també es podrà vacunar sense necessitat de justificar cap altra patologia.

    Les infermeres són també les encarregades de fer les PCR a les escoles.

    I no només fan les PCR, sinó tota la gestió. El que porta una major complexitat és tota la gestió de dubtes, l’educació sanitària, comunicar les directrius correctes a l’escola, fer una anàlisi de tot l’entorn d’un cas positiu… De moment, estan havent-hi rebrots i això s’anirà repetint al llarg del curs. Però la situació està bastant controlada, perquè, a més, la incidència de la infecció en els nens és bastant baixa; simplement cal anar encerclant els casos positius perquè no s’estenguin. A més, està vist que el contagi es produeix més en l’entorn familiar que no pas a l’escola.

  • CGT no s’adhereix a la vaga de Metges de Catalunya en l’atenció primària

    La secció sindical CGT-Atenció Primària de Barcelona ha decidit no adherir-se a la vaga en l’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS) convocada per Metges de Catalunya del 13 i el 16 d’octubre. El sindicat considera que l’aturada ha d’incloure tots els col·lectius de treballadors del sector i no tan sols als metges.

    «Si alguna cosa ha demostrat la pandèmia és que l’Atenció Primària és un equip. La sobrecàrrega que han suportat totes les professionals ens fa creure que les reclamacions que hem de fer arribar a les administracions han de ser comunes i compartides», han explicat en un comunicat.

    Per això, consideren necessària una «vaga conjunta» que beneficiï a tots els treballadors de l’atenció primària de l’ICS i «no només a un determinat col·lectiu».

    Des de la CGT expliquen que no han vist des del sindicat de Metges de Catalunya la intenció de participar en «cap acte reinvindicatiu ni de coordinar-se amb altres moviments de defensa de l’Atenció Primària». A més, retreuen al sindicat mèdic que desconvoquessin l’anterior vaga de l’atenció primària iniciada el novembre del 2018 «un cop assolit un acord que suposava principal i únicament millores per el col·lectiu mèdic».

    Així mateix, denuncien que les demandes que va fer la CGT, en representació d’alguns dels moviments en defensa de l’Atenció Primària com «Rebel·lió Atenció Primària», van ser «totalment ignorades».

  • Les prioritats de la Conselleria de Salut

    En els darrers dies s’ha confirmat la decisió de la Conselleria de Salut de posar en marxa abans de gener de 2021 cinc nous hospitals amb un total de 490 llits de crítics i una vida útil d’uns trenta anys per import d’uns 85 milions d’euros, en paraules de la Consellera, del Director del CatSalut i del Vicepresident del Govern de la Generalitat.
    Una decisió que podria pensar-se que s’adopta a conseqüència del sotrac de la Covid-19, malgrat que a hores d’ara no sembla que l’atenció hospitalària estigui particularment estressada, com sí que ho sembla, en canvi, que ho estan l’Atenció Primària i la Salut Pública sanitària. Una demanda hospitalària que tal vegada l’evolució de la pandèmia no arribi a exacerbar de forma comparable als primers moments. Tot i que la generalitzada denúncia d’una suposada manca de previsió esdevingui un potencial argument justificatiu. De fet la resposta assistencial fins ara ha estat protagonitzada, sobretot mediàticament, pel sector hospitalari amb una dedicació intensa, que ultrapassava fins i tot els requeriments dels responsables de la política sanitària.

    Potser perquè, malgrat les declaracions públiques que reconeixien la importància i la necessitat de les actuacions més preventives que, en principi, semblen més pròpies de l’atenció primària i de la protecció col·lectiva de la salut comunitària dels dispositius de la salut pública municipal i autonòmica, la descapitalització d’aquests estaments i, en el cas de la primària, sobretot, el malestar crònic dels professionals i treballadors, ha comportat un obstacle gairebé insuperable, agreujat encara per l’absència d’un suport prou decidit i tangible vers aquests sectors. Com assenyalaven des del FOCAP i se’n feia ressò aquest diari, la resposta del Departament els hi era del tot insuficient i fins i tot inadequada.

    La mateixa Consellera de Salut, el mes de març passat, en plena alarma per la primera onada, declarava el següent: «en les últimes setmanes el sistema sanitari ha fet un gran esforç i ha multiplicat per més de tres les seves capacitats i ha passat a tenir 1939 llits d’UCI». Aquest objectiu es va assolir sense haver de posar cap maó. Afortunadament, l’hospital temporal previst al recinte firal de Montjuïc no es va utilitzar ni tampoc la resta dels provisionals que es pensaven ubicar annexos a altres grans hospitals, essencialment de Barcelona.

    No ens considerem experts, però ens sembla que Catalunya no pateix un dèficit significatiu de llits hospitalaris, encara que potser sí que hi ha alguns desequilibris territorials i una certa inflació de centres de referència per a diferents tipus de patologies i tècniques diagnòstiques i terapèutiques.

    Però no ens sembla una explicació suficient de la decisió anunciada, aclariment que no solament ens agradaria que el govern ens donés, sinó que fora un exercici de retre comptes (accountability que diuen els angloparlants) molt necessari i forçós -per fer servir la fórmula litúrgica- i del tot oportú en els moments que vivim.

    Perquè mentrestant, iniciatives com el Pla Estratègic d’Innovació de l’Atenció Primària i Salut Comunitària (un dels molt publicitats per la Conselleria en els darrers quinze anys) continua adormit als calaixos. El que sembla que també passa amb el lema de «salut a totes les polítiques» que ha transcendit poc l’àmbit de les manifestacions als diaris. Una iniciativa que adequadament desenvolupada podria contribuir a la millora de l’atenció primària i comunitària, òbviament a la millora de la salut pública i, per parlar de problemes reals, a prevenir alguns dels problemes socials i de salut de les persones grans, fins ara les víctimes principals -en termes sanitaris- de la Covid-19, més enllà de desar o d’abandonar els ancians -que sovint ho accepten a contracor- en aquesta mena d’estacionaments -de vegades gestionats, fins i tot, per fons voltors- que són les residències de vells.

    Clar que invertir en hospitals és més fàcil que replantejar-se el sistema sanitari en el seu conjunt i molt més agraït des de moltes perspectives, inclosa la del populisme; molt més que exigir -i facilitar que es pugui dur realment a terme- la longitudinalitat i la continuïtat que pot aportar l’atenció primària, sense la qual aquesta perd tot el sentit; així com una atenció clínica que no medicalitzés innecessàriament la ciutadania, mitjançant la promoció col·lectiva de la salut comunitària. Però potser fora hora d’agafar el toro per les banyes i si més no, explicar de forma detallada i clara els motius per a prendre decisions com la que critiquem.

  • Convocada vaga de metges d’atenció primària del 13 al 16 d’octubre

    El sindicat Metges de Catalunya ha anunciat avui en roda de premsa la convocatòria de vaga de facultatius d’atenció primària pels dies 13, 14, 15 i 16 d’octubre. El president i la secretària del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya, Javier O’Farrill i Elena Bartolozzi, han explicat que criden a la vaga als més de 5.900 facultatius de l’atenció primària depenent de l’Institut Català de Salut que treballen a Catalunya, entre els quals hi ha metges de família, pediatres, odontòlegs, ginecòlegs i radiòlegs. Tal com indica el sindicat, la vaga s’ha convocat per «salvar i evitar el desmantellament del primer nivell assistencial, causat per la desídia dels seus gestors».

    Amb aquesta convocatòria, el sindicat, amb gran representació en el col·lectiu mèdic, reprèn les importants mobilitzacions que es van dur a terme a finals de 2018 perquè, segons expliquen i malgrat els esforços i els requeriments constants que han fet a l’ICS per resoldre la «situació límit» de l’atenció primària, «el procés de destrucció massiva de l’assistència i de les condicions laborals de la plantilla no s’ha aturat, sinó que ha anat a més».

    El sindicat Metges de Catalunya exigeix precisament de l’ICS el compliment íntegre de l’acord de sortida de vaga de 2018 que encara no s’ha desplegat completament, així com l’increment de la plantilla mèdica, que ha perdut més de 800 professionals en la darrera dècada. Aquesta exigència resulta clau, des de la perspectiva del sindicat, per poder donar resposta a les necessitats assistencials generades per la pandèmia de la Covid-19. Reclamen, a més, la millora de les retribucions per tal de retenir i captar el talent mèdic, i, alhora, recuperar com a mínim el 30% de poder adquisitiu perdut pels professionals durant les retallades sanitàries. Es tracta, doncs, d’una convocatòria que combina les reivindicacions laborals i les retributives del personal facultatiu de l’atenció primària.

    “Davant el maltractament continuat i descarat al qual estan sotmesos els facultatius i les facultatives d’atenció primària, no tenim cap altra via que l’enfrontament directe amb l’ICS per poder asseure’ns a negociar i aconseguir el reconeixement i el respecte que es mereix la nostra professió”, afirmen des del sindicat. “No volem ser còmplices de la devastació del primer nivell d’accés a l’assistència sanitària, ni tampoc de la defunció d’una manera de fer i oferir una atenció efectiva global”.

  • Testimonis de la Primària (2): del Besós al Raval

    La doctora Rosa Maria Alcolea treballa des de fa més de 20 anys al CAP Besòs, on els passats 17 i 19 d’agost es van fer 1.541 PCR, amb un resultat de 34 casos positius. «La població aquí funciona pel boca a boca i és molt col·laboradora. El primer dia es va calcular que es farien uns 400 PCR i es van arribar a fer 569. La setmana anterior vam detectar una pujada important de persones que necessitaven fer-se una PCR, per contagi o per sospites. Com que hi ha molts pisos petits i viuen famílies juntes, venien a realitzar-se la prova famílies senceres, i també grups d’amics».

    «Aquí hi ha un problema socioeconòmic important i el poder adquisitiu és més aviat baix. La gent de barri vol treballar, però té sous molt baixos. Els pisos solen ser d’entre 50 i 60 metres quadrats, en els quals poden viure dues famílies; per exemple, dues parelles amb els seus fills, o els pares amb els fills i els néts, perquè molts d’ells potser han perdut la feina i s’han vist obligats a tornar a la casa dels pares. També hi ha famílies de gent jove, migrant, que comparteixen el pis entre diversos per poder pagar-lo i arribar a final de mes», exposa Alcolea.

    Per superar les dificultats de l’idioma, el CAP Besòs compta amb dos mediadors culturals que coneixen el sistema sanitari i la llengua de país d’origen de l’usuari

    Amb aquestes característiques, fer la quarantena en una habitació en cas de tenir Covid o d’haver estat en contacte amb un positiu, és gairebé missió impossible. «L’aïllament a casa és molt difícil perquè hi ha diverses persones convivint. Tu et pots posar mascareta i guants, però si la casa és petita, és molt complicat fer l’aïllament correctament, encara que s’intenta. S’han fet veritables esforços per deixar el malalt en una habitació, mentre tots els altres es reparteixen la resta de la casa». En moltes ocasions se’ls ofereix passar les dues setmanes de quarantena a un Hotel Salut proper, al Condal Mar «Ho han acceptat i estan molt agraïts que els hi hàgim pogut enviar. Allà se’ls atén com si estiguessin al barri i se’ls fa seguiment».

    Per superar les dificultats de l’idioma, el CAP Besòs compta amb dos mediadors culturals que coneixen el sistema sanitari i la llengua de país d’origen de l’usuari. «Han ajudat moltíssim i han fet un treball excel·lent», apunta Alcolea. «Moltes vegades, el pacient no entenia què passava ni per què insistíem en que havia de quedar-se a casa. O no entenia les instruccions que li donàvem. Tu li dius ‘mira’t la temperatura’, però hi ha gent que no està acostumada a mirar si té febre. Ens hem trobat amb gent asimptomàtica, que es trobava bé, i els costava molt entendre que havia de fer un confinament. Es preguntaven ‘per què no puc sortir, per què no puc anar a treballar?’, Si és que treballaven».

    Notes que el teu pacient t’intenta cuidar, amb tots els mitjans que té, inclús van arribar a fer-nos màscares, de tela, al març. Ens deien ‘Però la teva família està bé? Cuideu-vos molt, que us necessitem’

    A això s’afegeix la por d’algunes persones a quedar-se sense feina, sobretot quan perceben pocs ingressos. «Hi ha molta por a perdre la feina si agafen la baixa. Pensen: ‘Tinc un contracte amb un sou baix, i si el perdo? Què serà de la meva família?’ Això preocupa moltíssim en zones com aquesta». Més enllà que entenguin que han de finalitzar l’aïllament de 14 dies, si es troben bé, si la PCR és negativa, si ja no estan en contacte amb cap positiu i si necessiten amb urgència els diners, la situació és complicada. Moltes persones treballen en la restauració, sobretot en cuina, i en el sector de la construcció. També hi ha un col·lectiu important de treballadores de geriàtrics als quals se’ls està fent especial vigilància a causa del contacte directe amb la gent gran.

    Els metges de capçalera, i tot l’equip ambulatori, es converteixen en un referent per a la població. «En barris com aquest, l’atenció primària és molt important. A nosaltres, el que ens sabia molt greu era que trucàvem a casa dels nostres pacients per saber com estaven i, tot i trobar-se malament, alguns no havien acudit a el centre. Et deien: ‘És que no vull molestar, que teniu molta feina’. En certa manera, en barris com aquest, notes que el teu pacient t’intenta cuidar, amb tots els mitjans que té, inclús van arribar a fer-nos màscares, de tela, al març. Ens deien ‘Però la teva família està bé? Cuideu-vos molt, que us necessitem’. Totes aquestes coses, sabent com de dur ha estat, són d’agrair. No només ha estat dur per a metges i infermeria, també per a administratius, treballadors socials… Tots han tret temps per donar una resposta comunitària, encara que voldríem que fos millor i esperàvem comptar amb més mitjans. Estem sobrecarregats i tenim molta feina, però estem al costat del pacient «.

    La Doctora Rosa María Alcolea | Pol Rius

    La pandèmia agreuja la pobresa

    El doctor Daniel Roca treballa al CAP Drassanes i al Centre d’Atenció Sociosanitària (CAS) Baluard, que atén persones amb problemes de drogodependències al barceloní barri del Raval. Per a Roca, «la pandèmia el que ha fet ha estat accentuar les diferències. Qui té mitjans i recursos pot adaptar-se i tirar endavant, i qui no, segueix estant com abans». Potser per això, la població amb addiccions de droga i alcohol, igual que les persones sense llar, tenen una baixa incidència de coronavirus: «Han estat força preservades de la Covid perquè en certa manera ja estaven en aïllament, la gent no se’ls acosta. Crec que és un col·lectiu bastant aïllat del món». En cas que un drogodependent doni positiu per Covid, se l’envia a un equipament específic de la Fundació Pere Tarrés.

    En els seus 12 anys com a metge al Raval, Roca ha vist com famílies de 15 membres vivien en una sola casa en què hi havia dues habitacions, sobretot quan vénen d’altres països i estan un temps amb els familiars que han arribat prèviament. «No és infreqüent», assegura el doctor. Recentment, va presenciar com 12 treballadors que recollien fruita compartien un mateix habitatge. Se’ls anava a buscar en furgoneta per portar-los al camp i, després d’acabar la jornada, se’ls portava de tornada a el pis. Quatre d’ells van donar positiu en les PCR, i alguns compatriotes es van negar a fer-se la prova en veure que els seus companys havien perdut la feina. La situació precària de treballadors com aquests és anterior a la pandèmia: «Moltes vegades, en el moment en què se signa el contracte, de forma encoberta, ja se signa la liquidació, ja tenen els papers preparats. Ho he viscut prèviament, igual que he vist contractes de quatre hores diàries quan se’n feien quinze».

    La població amb addiccions, igual que les persones sense llar, tenen una baixa incidència de coronavirus: «En certa manera ja estaven en aïllament, la gent no se’ls acosta»

    Roca sosté que «la pobresa i la precarietat no permeten fer les coses bé des del punt de vista sanitari. Els Hotels Salut només donen resposta a aquesta precarietat. Se’ls confina per no expandir la pandèmia, se’ls dóna tres àpats a el dia i s’evita la propagació de virus. Però no se soluciona el problema perquè segueix havent-hi molts pisos petits en els quals viu molta gent que necessita menjar. Sense pandèmia, ja teníem problemes, per exemple, amb persones diabètiques perquè fessin la dieta correcta. Amb la pandèmia, estem demanant un nivell d’exigència que no poden complir perquè abans ja no podien complir-lo».

    En aquestes circumstàncies, els dos mediadors culturals de al CAP Drassanes no donen abast. «Hi ha gent que sap que està passant una cosa molt grossa però que no acaba d’entendre-ho. Els ho intentes explicar i, normalment, ho comprenen, els dius que hi ha un període d’incubació i que necessitem un temps en el qual s’aïllin per seguretat, però n’hi ha que no volen fer-se la prova, o que et diuen que ja l’han fet i no és així».

    L’ambulatori rep cada dia centenars de trucades telefòniques relacionades amb la pandèmia, a més d’altres centenars que tenen a veure amb l’atenció primària habitual. A aquesta saturació s’hi suma un altre inconvenient quotidià: que no totes les persones estan censades al Raval, i no totes tenen targeta sanitària, amb el conseqüent esforç de temps i dedicació sanitària i burocràtica per atendre-les per via d’urgència o derivar-les a serveis socials. «L’organització administrativa és d’una manera, però la realitat és una altra. Intentem posar tanques a camp, però el camp és lliure», precisa Roca.

  • Testimonis de la Primària (1): de Sant Ildefons a Collblanc

    Olga Ortiz és metgessa al CAP de Sant Ildefons (Cornellà), un dels primers barris en què la Conselleria de Salut va organitzar cribratges massius de proves PCR, durant l’última setmana d’agost, amb l’objectiu de detectar a persones amb Covid que fossin asimptomàtiques. Dels 4.650 veïns que van acudir a la carpa proveïda per realitzar aquests test, 540 van donar positiu. Segons la doctora, una de les principals característiques de Sant Ildefons és que «té un nivell socioeconòmic baix, un dels més baixos de Catalunya. Hi ha grans blocs de pisos petits, d’uns 50 metres quadrats, amb molta concentració de persones». Com a mostra, cita un exemple de fa pocs dies: «Vam atendre a una família de cinc persones, amb la mare positiva, que viu en una sola habitació dins d’un habitatge. Ens vam organitzar amb els serveis socials perquè els portessin menjar, però no es pot fer un aïllament en una habitació amb cinc persones, així que vam tramitar el trasllat a un Hotel Salut de Barcelona perquè realitzessin allí la quarantena».

    No tots els pisos de Sant Ildefons reuneixen aquestes condicions, però sí una gran majoria, i és freqüent que no tinguin ascensor o, si el tenen, que sigui per a edificis de nou pisos amb quatre portes per replà, amb el conseqüent risc de contagi en un espai tan petit sense airejar pel qual circulen desenes de persones al dia. Ortiz, que porta gairebé 30 anys treballant en aquest ambulatori, ha conegut històries molt variades amb la Covid, com la d’un home que va donar positiu en coronavirus i, quan van anar al seu domicili a comunicar-li-ho, els van dir que vivia en un cotxe al carrer. Va costar localitzar-lo, però finalment, amb l’ajuda de la Policia Local, el van trobar.

    La barrera idiomàtica d’algunes famílies estrangeres juga en contra en l’aïllament, sobretot quan no hi ha mediador cultural, com és el cas d’aquest CAP: «Vaig trucar a un pacient malalt de Covid per al control de símptomes i quan vaig mirar a la història, vaig veure que havien programat les PCR per a la família, que eren la dona i cinc fills, i que no havien vingut a fer-la. Jo li preguntava i ell em deia a tot que sí. Vaig veure que no m’estava entenent. Li vaig demanar el telèfon de la filla gran, i la vaig trucar. No sabien que havien de fer-se els test i estaven tots al carrer, menys el pare, que estava aïllat en una habitació. No és l’únic cas».

    Una altra de les particularitats del barri de Sant Ildefons és l’elevada taxa d’atur. Segons les últimes dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) de juny, el conjunt de la ciutat de Cornellà té una taxa propera al 13 per cent. En el cas de l’atur juvenil, puja al 36 per cent. Davant la por de perdre la feina, Ortiz va presenciar com un home, camioner, es negava a fer-se la PCR perquè necessitava treballar. «Estem en una situació de risc important de salut pública, però no podem obligar-lo a fer-se la PCR. Sí que ho notifiquem, però dubto que hi hagi una xarxa que pugui controlar aquest tipus de casos».

    Olga Ortiz, metgessa al CAP de Sant Ildefons (Cornellà) | Pol Rius

    El que funciona en aquest municipi del Baix Llobregat, assenyala Ortiz, és la xarxa social: «En la crisi de 2010, es va sobreviure perquè les famílies fan molta pinya. Els avis han ajudat moltíssim, amb una pensió vivien, no una, sinó tres famílies. Vivia la família de l’avi, més potser la família dels dos fills. A Cornellà, tenim un grup comunitari molt potent a tots els nivells, amb ajuntament, policies, sanitaris, escoles, associacions de veïns… Al juny, les cues de les PCR arribaven fins al mercat que posen alguns dijous, i una de les nostres infermeres, que va a les reunions d’aquesta Xarxa Solidària Ciutadana, va trucar a l’Ajuntament; van venir, van senyalitzar i van apartar els llocs del mercat, i va ser gràcies a la xarxa».

    Des dels ambulatoris s’atén tradicionalment als pacients amb malestar, malalties diverses i patologies cròniques, al que ara s’afegeix la realització de les proves PCR i el seguiment a les persones que han donat positiu i els seus contactes, que també han d’estar en quarantena. Això ha produït una sobresaturació dels CAP, on els professionals veuen augmentar la seva jornada després de mesos d’estrès i baixes laborals. Només a Sant Ildefons, hi va haver durant l’estat d’alarma 23 baixes per Covid, en un centre de prop de 80 treballadors. «La gent de la primària està molt cremada. Sense menysprear la feina de ningú, molts dels nostres companys van anar a les Urgències de Bellvitge, a residències de gent gran, a Hotels Salut, i per a això es van tancar ambulatoris i es va concentrar la feina en alguns CAP. Igual que nosaltres ajudem a reforçar, no estaria malament que ara ens reforcessin».

    En aquesta mateixa línia, el sindicat Metges de Catalunya, considera que el pla presentat per la Generalitat per enfortir l’atenció primària amb noves contractacions és insuficient perquè el sector arrossega retallades des de fa una dècada. La Conselleria de Salut ha anunciat la construcció de cinc nous espais hospitalaris per fer front al coronavirus, però sindicats sanitaris reclamen aprofitar les infraestructures sanitàries existents i prioritzar la inversió en els ambulatoris davant la saturació del personal.

    La importància de la xarxa veïnal

    A prop de Sant Ildefons, els barris de Collblanc, la Torrassa i la Florida, a l’Hospitalet, van ser els primers a registrar rebrots a l’àrea metropolitana de Barcelona, ​​fins al punt que el 12 de juliol la Generalitat va restringir la mobilitat en els tres, i va tancar cinemes, teatres i locals d’oci nocturn durant 15 dies.

    Lola Sirre és treballadora social del CAP Florida Equip Florida Sud des de fa dos anys. Destaca que una de les singularitats de barri de la Florida és que és un dels més densos d’Europa, amb prop de 30.000 habitants en 0,38 quilòmetres quadrats. «Socialment, és un barri molt vulnerable. Gairebé la meitat de la població és emigrant, i una part important està formada per persones grans que viuen soles», explica Sirre.

    Hi ha persones de 80 anys amb patologies que viuen en un sisè pis sense ascensor. Conec a pacients que no surten de casa des de fa anys, i els fem les visites a domicili

    Pel que fa a nivell econòmic, a la Florida hi ha «un percentatge alt de persones amb baixa formació qualificada i de persones en situació irregular, que comporta que només poden accedir a una feina precària i d’economia submergida, fet que provoca una situació econòmica d’ingressos baixos i inestables».

    Es tracta també d’un barri «envellit» en què la majoria d’habitatges són antigues, petites i sense ascensor, el que provoca que moltes persones grans pateixin aïllament social. «Hi ha persones de 80 anys amb patologies que viuen en un sisè pis sense ascensor. Conec a pacients que no surten de casa des de fa anys, i els fem les visites a domicili», comenta Sirre.

    L’habitatge precari és, de nou, un dels hàndicaps en un barri multicultural amb pocs recursos econòmics: «Una bona part de la població resideix en pisos multicompartits en els quals els nuclis de convivència són de més de sis persones, moltes vegades sense vincle familiar, que comparteixen espais comuns de l’habitatge. També ens hem trobat amb famílies senceres que viuen en una mateixa habitació».

    Traslladant aquestes fragilitats a la situació d’estat d’alarma, Sirre destaca que, «des de l’Institut Català de la Salut, juntament amb la col·laboració de diferents administracions, per donar resposta als malalts de Covid-19, es va crear el recurs Hotel Salut Renaissance a l’Hospitalet per poder complir correctament l’aïllament. Els pacients del CAP La Florida que han patit la malaltia han valorat molt positivament aquest recurs perquè donava resposta a la demanda de no poder realitzar l’aïllament i a la por a contagiar a la resta del nucli de convivència». Des de juliol, es va deixar d’utilitzar el Renaissance i els pacients són traslladats ara a l’Hotel Salut SB Plaça Europa.

    Per Sirre, «és rellevant la mirada de la feina social i sanitària en el marc de la pandèmia perquè tota la part científica de la medicina va acompanyada de problemes socials, i necessites fer com un trencaclosques amb l’equip mèdic i l’equip social, perquè una cosa va lligada a una altra. És molt important el treball sociosanitari en aquesta pandèmia per coordinar i vehicular totes les demandes dels pacients».

    En el cas de l’atenció a la gent gran, des del CAP han col·laborat amb la xarxa comunitària del barri per fer seguiment a aquestes persones i ajudar-los en tasques quotidianes com baixar les escombraries o portar-los la compra, gràcies als voluntaris. «La gent gran tenia molta por. Aïllar-te durant tres mesos, a casa, sol… Al final desconnectes del dia a dia. En coordinació amb l’Ajuntament i les entitats del tercer sector, i amb el seguiment dels equips de salut i les trucades telefòniques, els acompanyem. Això és positiu perquè senten que no estan sols. Amb una trucada en la qual et expliqui com està vivint tot això, fas que es senti acompanyat i això allibera una mica a nivell emocional», sosté.

    Olga Ortiz, metgessa al CAP de Sant Ildefons (Cornellà) | Pol Rius

    «El codi postal determina la qualitat de vida»

    Les xarxes comunitàries i les entitats socials de barri són un altre punt de referència per a moltes persones vulnerables en època de pandèmia perquè estan en primera línia amb els més desfavorits i col·laboren en frenar les desigualtats. És el cas de l’Associació Educativa Ítaca, que treballa des de 1976 a Collblanc-Torrassa amb infants i joves i té des ludoteca per al gaudi dels més petits fins a projectes d’inserció laboral. El seu director, Felipe Campos, remarca que la densitat de població de la zona és similar a la de moltes zones de Bombai, ja que en menys d’un quilòmetre quadrat conviuen més de 60.000 veïns, el que el converteix en un territori d’una alta diversitat cultural, amb més de 120 nacionalitats diferents, més de 70 llengües i una gran pluralitat religiosa.

    «Amb totes aquestes dades, podem intuir que amb una densitat de població tan gran hi ha un greu problema d’habitatge. Tenim pisos antics i aquest és un fet determinant que afecta la salut. Ens han dit que aquesta crisi afecta a tots per igual, siguem rics o pobres, però no és cert. Potser és el mateix mar, però no tots anem en el mateix vaixell, i els barris determinen de manera directa com és un confinament o una prova diagnòstica».

    Camps ha vist la «por» a fer-se un test perquè «no és igual si et trobes en una situació administrativament irregular, no és igual si tens feina, si tens contracte o si treballes en l’economia submergida. Són elements que fan que el codi postal determini la qualitat de vida d’un nen, un adult o d’un conjunt familiar». Entitats com Ítaca, generen projectes socioeducatius per tal de «garantir la dignitat i l’equitat en les polítiques tant de protecció a la infància com de protecció i garantia de drets a famílies de barri».

  • De la mitigació a la contenció de la pandèmia de COVID-19

    Les dades epidemiològiques mostren que, sense tirar coets, tenim l’epidèmia de COVID-19 més controlada que a principis d’estiu. Al meu entendre ara comencem a caminar en la bona direcció, encara que amb moltes dificultats. Hem abandonat l’estratègia de la mitigació per passar a la de la contenció. Hem vist que els països com Alemanya o Corea, que van optar per la contenció, han tingut uns resultats en salut molt millor que els que com Itàlia, Espanya o França vam aplicar la política de mitigació. Desafortunadament altres comunitats espanyoles, com Madrid, encara no han rectificat la seva línia.

    El canvi d’estratègia no és només atribuïble al major coneixement que disposem avui, o a la disponibilitat de robots que realitzen proves PCR, penso que la reorientació és deguda al nou lideratge de la pandèmia. Afortunadament els polítics han deixat d’escoltar els doctors mediàtics afins al règim i han començat a confiar en el mateix sistema sanitari català.

    Els metges mediàtics afins al govern, des de la seva torre de marfil hospitalària i acadèmica, van proposar unes actuacions congruents amb el seu un profund desconeixement del sistema sanitari català. Des del principi, van deixar molt clar que l’objectiu era evitar que es col·lapsessin els hospitals, una idea recurrent en el seu sector que no sempre s’acompanya d’una millor salut pels ciutadans. En definitiva proposaven una estratègia de mitigació. Segurament, com que consideren que els equips d’atenció primària, el que ells anomenen «el carrer», ens limitem a transcriure les seves prescripcions en les receptes «del seguro», van considerar que era més segur obviar-los i concentrar tota l’atenció extrahospitalària en un servei que poguessin controlar fàcilment com era el d’atenció telefònica del 061 que òbviament es va mostrar totalment insuficient pel que va «caldre» contractar a correcuita i sense concurs a Ferrovial, una empresa externa molt coneguda dels catalans.

    Aquests metges mediàtics també proposaven solucions miraculoses com una app que faria tot el control de contactes obviant la vulneració de privacitat de la informació sanitària o pensàvem que els catalans donaríem la solució de la pandèmia al món demostrant que la cloroquina evitaria agafar la COVID.

    La poca efectivitat d’aquestes mesures, emmascarades pel confinament general de la població, segurament ha fet reflexionar als polítics que han començat a veure que la situació és molt complicada, que no existeixen solucions miraculoses, i que la pandèmia s’ha de combatre amb tots els recursos disponibles, fins i tot aprofitant els metges menys glamurosos que passem visita cada dia.

    El canvi d’estratègia s’ha evidenciat pel nou lideratge exercit pel nou secretari general de salut pública, Dr. Josep Maria Argimon. Un metge totalment desconegut per la població general, però un professional molt reconegut i de gran prestigi dins del sector sanitari. Compta amb una sòlida formació acadèmica internacional i sobretot amb un profund coneixement del sistema sanitari català. Ha passat la major part de la seva vida professional en posicions d’alta responsabilitat al Servei Català de la Salut i és el gerent de l’Institut Català de la Salut. En aquest moment ,la persona més influent dins del nostre sistema sanitari.

    Encara que no crec que ho hagi dit obertament, el Dr. Argimon està intentant aplicar una estratègia de contenció que és com hem controlat tradicionalment la majoria de malalties infeccioses. Ha situat els equips d’atenció primària en primera línia de contenció de l’epidèmia i ha facilitat que puguin practicar proves PCR a tots els que les precisen, tant els casos com els contractes estrets, al mateix temps que ha creat una xarxa de rastrejadors que garanteix el seguiment dels contactes. Les seves directrius són clares i professionals i és un molt bon comunicador malgrat que en aquest moment és quasi impossible arrancar-li un somriure.

    Celebro que hàgim abandonat la línia político-medàtico-màgica que portàvem i comencem a avançar per un camí més professional. Em dona confiança que el Dr. Argimon estigui liderant el projecte i només em preocupa que entre tots no sapiguem fer entendre a la població la importància de fer bé els aïllaments malgrat les proves PCR i l’absència de simptomatologia. Esperem que la població també compleixi en la utilització de les mascaretes, la higiene de mans i mantingui la distància social per evitar que l’arribada de l’hivern produeixi un rebrot difícil de controlar.

  • L’atenció primària, el mur de contenció contra la COVID-19

    A l’Estat espanyol la inversió destinada a l’atenció primària, reivindicada com a cabdal per a la prevenció i control dels brots de coronavirus, s’ha reduït en l’última dècada en un 13’1%. La situació, però, és molt pitjor en el cas de Catalunya, on la baixada arriba al 24’28%. Així doncs, els professionals de l’atenció primària han hagut d’afrontar la pandèmia llastats per una manca de recursos i personal estructurals. Repassem la seva tasca a través de diverses veus del sector.

    Elena Bartolozzi, sobre la importància d’invertir en atenció primària

    Elena Bartolozzi: “Per atendre la crisi i sempre, cal pressupost per l’Atenció Primària”

    Elena Bartolozzi és secretària del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya. Van parlar amb ella sobre els reptes i les mancances de l’Atenció Primària. Per Carla Benito

    El CAP Raval Nord com a exemple d’una salut comunitària compromesa amb el barri

    CAP Raval Nord: un mur de contenció de la covid-19 compromès amb el barri

    Des del CAP Raval Nord, expliquen que la situació socioeconòmica de moltes de les famílies que atenen és especialment complicada, i que els serveis socials del barri es troben col·lapsats a causa de l’augment de la demanda arrel de la pandèmia de la covid-19. Per Èlia Pons.

    Meritxell Sánchez-Amat: la proximitat amb el pacient dels professionals de l’atenció primària

    Sánchez-Amat: “Desaprofitar el coneixement de l’AP sobre el pacient és d’una inequitat i ineficàcia brutal”

    Meritxell Sánchez-Amat, presidenta del FoCAP, valora la situació després d’haver-se aprovat uns pressupostos autonòmics que, després de tres anys sense, no han posicionat a la salut com els seus professionals voldrien. Per Carla Benito.

    Els CAPs, en situació límit

    L’atenció primària, al límit: «La situació és de col·lapse total»

    Els professionals dels CAPs es troben saturats davant l’augment de casos de coronavirus i la falta de personal. Reclamen més recursos, que s’incorporin els reforços necessaris i que hi hagi una major planificació per part de l’administració. Per Èlia Pons.

  • Aquest pla no serveix

    El vicepresident Pere Aragonès, la consellera Alba Vergés i el director del CatSalut Adrià Comella van presentar el Pla d’Enfortiment i Transformació de l’Atenció Primària (AP). Amb aquests ambiciosos objectius caldria esperar propostes que reforcessin els valors fonamentals de l’AP i que marquessin línies estratègiques que tots els equips haurien de tenir en compte a l’hora d’organitzar-se per a donar pas a una millor resposta a les necessitats de la població. Però aquest pla pateix del mateix mal de sempre: està fet pensant en una AP subalterna, sense capacitat de coordinació de la resta d’actors del sistema, i que dóna una atenció fragmentada sense tenir la longitudinalitat i la fortalesa d’uns i unes professionals de referència com un immens valor a preservar. A la pràctica el pla és només una proposta de mínims per a afrontar la crisi de l’AP que la pandèmia del COVID ha accentuat.

    Les xifres

    a) Diners. Diuen que s’invertiran 46,1 M€ aquest any, 125 M€ l’any 2021 i 126,9 M€ l’any 2022. Total 298 M€. La despesa en AP realitzada l’any 2018 va ser de 1.480 M€, la del 2010 va ser d’uns 1.720 M€, o sigui que ni en tres anys es recupera la despesa del 2010 (caldria afegir l’increment de l’IPC d’aquest període, que se situa en torn el 16%).

    b) Nombre de professionals. Es planteja un increment de 3.810 professionals repartits de la següent manera:

    • Recursos conjunturals mentre duri la pandèmia: 1400 professionals (referents Salut i Escola, gestors COVID i equips extractors COVID)
    • Incorporacions estructurals 2020-2022: 306 metges/esses, 220 infermeres/ers, 750 auxiliars d’infermeria, 750 administratives/ius, 112 treballadores/rs socials, 150 nutricionistes i 115 psicòlegs/gues. Total 2.400.
    • Ritme d’incorporació: 2020: 560 professionals, 2021: 1300 i 2022: 550

    c) Quina aportació suposa, de mitjana, per a cada equip (EAP) tot el pla? (A Catalunya hi ha 374 EAP).

    • 0,8 metges/ses
    • 0,58 infermeres/rs
    • 2 auxiliars d’infermeria
    • 2 administratives/ius
    • 0,3 treballadores/rs socials
    • 0,3 psicòlegs/gues
    • 0,4 nutricionistes
    • 3,7 “conjunturals”

    2400 professionals estructurals representen un augment del 12% sobre els 20.000 que tenim ara, i ens situaria per sobre del que teníem el 2010 (21.000). Pot semblar que així es recuperen les “retallades”, però de tot aquest personal, només el 22% és personal del nucli assistencial bàsic dels equips que és la medicina i la infermeria, fet que suposa una millora irrisòria. Dedicar el gruix de les noves contractacions a perfils de suport apunta a que es donarà prioritat a tasques administratives per damunt de les assistencials.

    Els nous perfils professionals

    La contractació de nous perfils professionals de la psicologia i la nutrició per a donar suport sense que els EAP estiguin degudament dimensionats és un perill. Suposa un pas més en la fragmentació de l’atenció a les persones i una fuga dels recursos d’allà on són prioritaris: la contractació de metgesses/es i infermeres/rs.

    La incorporació de nous perfils professionals en els equips modifica la manera de treballar, de fer front a les necessitats de les persones que atenem. Pot tenir conseqüències positives o negatives, tal com reflexionem en el document “Al voltant del model d’atenció a la salut mental a l’APS“. I a més no es el moment!!! Primer dimensionin bé metgesses, infermeres, administratius… i després parlem de qui, com i quan

    Les noves funcions

    En l’última dècada ha augment la complexitat de les persones ateses en els EAP, s’han assumit tècniques diagnòstiques (ecografies, retinografies…) i terapèutiques (crioteràpia, infiltracions…). Ara, s’assignarà a alguns equips la tasca d’atenció de persones que viuen en residències (Catalunya disposa d’unes 64.000 places residencials) donant continuïtat al que ja s’ha iniciat durant la pandèmia. És una tasca que reclamem com a pròpia de l’APS, a la qual s’han de destinar els recursos necessaris. Així es va expressar en un escrit que vam subscriure més de 20 entitats professionals i ciutadanes. El pla de la conselleria contempla la dedicació d’un metge/ssa i dues infermeres/rs per a cada 500 residents, aproximadament, que implicaria una dotació de 128 metges/ses i 250 infermeres/rs només per a aquesta tasca.

    Un enfortiment real de l’AP hauria d’aspirar a la recuperació de les activitats que en els últims anys s’han assignat a altres dispositius, com ara l’hospitalització domiciliària, els equips de cronicitat, o l’atenció a final de vida.

    Desenvolupar amb qualitat les velles i les noves funcions requereix personal assistencial suficient, que es podria situar en les ràtios europees, de 9,6 metges/ses de família per 10.000 habitants, tal com reclama el president de la CAMFIC, Antoni Sisó, i 12,5 infermeres/rs.

    Dotació, renovació d’infraestructures i modernització tecnològica dels CAPS

    Es preveu una important inversió en eines tecnològiques: 1000 telefonia IP, 8000 webcam, 3000 ordinadors portàtils, 500 telèfons mòbils, 500 lectors òptics, i 600 kids de cribratge, que esperem que permetrà sortir de l’actual obsolescència tecnològica i millorar l’accés telefònic de la ciutadania als equips i la comunicació entre professionals i pacients, ja que aquesta crisi ha evidenciat el que ja se sabia, que contactar amb els CAP sense anar-hi presencialment és massa sovint una carrera d’obstacles.

    Queda per concretar la renovació d’infraestructures, que es requereix de manera urgent per alguns CAP que no reuneixen les mínimes condicions higièniques. Es necessiten edificis que permetin circuits diferenciats segons patologia respiratòria o no, bona ventilació i possibilitat de neteja freqüent. Aquestes condicions no es podran aconseguir a curt termini, pel que sembla una bona idea la col·laboració amb institucions locals per aconseguir més espais. L’objectiu hauria de ser tenir espais suficients per recuperar l’activitat presencial plena com més aviat millor. Veurem la capacitat i la flexibilitat que tenen les direccions sanitàries i les municipals/comarcals per aconseguir-ho.

    Com a tema pendent hi ha el replantejament de les necessitats dels CAPs en quant a infraestructures. Els CAPs de què disposem són majoritàriament petits, amb pocs espais per a activitats comunes, sales d’espera massificades i consultes sempre compartides que no permeten flexibilitat horària. En un futur no massa llunyà caldrà entomar-ho.

    L’essència i les dimensions de la AP

    Sobta que, ni a la nota de premsa ni a les presentacions que s’han penjat sobre el pla, no s’esmenti en cap moment la longitudinalitat. És ben conegut l’efecte beneficiós de la longitudinalitat en resultats en salut, en mortalitat i en despesa en serveis sanitaris. La longitudinalitat no és res més que la relació personal al llarg del temps entre el pacient i el professional de referència. Com pot ser que una característica que ha demostrat millorar la qualitat de l’assistència sigui contínuament obviada pels responsables sanitaris del nostre país?

    El pla fa referència a altres característiques importants de l’AP com són el fet de ser l’eix vertebrador del sistema i la porta d’entrada, l’accessibilitat, la integralitat, la resolució… En cap cas aquestes característiques són incompatibles amb la longitudinalitat, ans al contrari, fan sinergia i augmenten la potència de l’AP.

    Pla de millora de les condicions de metgesses/es i infermeres/rs

    És una bona notícia que es reforcin els equips amb personal administratiu, TCAI, de treball social i els assistents d’equip (figura que hores d’ara és un misteri), però trobem a faltar que el pla inclogui un apartat destinat a fer l’AP més atractiva per a metgesses/es i infermeres/rs. Els darrers anys les persones que acaben la formació, opten de manera molt important per marxar del país, treballar en dispositius de suport, a les urgències hospitalàries o a centres privats. Cal elaborar un pla de millora de les condicions de treball i salarials per a recuperar el talent perdut i reconèixer l’esforç de les persones que ja treballen a l’AP, així com augmentar el nombre de places MIR i IIR i reconèixer l’especialitat infermera d’atenció familiar i comunitària com un requisit, encara que ara per ara no hi ha especialistes suficients, i cal per tant que sigui un merit molt valorat per a treballar a l’AP.

    Com a solució per a donar resposta a la crisi del COVID aquest pla podria ser valorat positivament de manera parcial. Només de manera parcial perquè l’augment de personal que contempla no és suficient per donar resposta a l’augment del volum de feina que genera la pandèmia. A l’atenció a les residències (és molt positiu que segueixi en mans de l’AP) i al diagnòstic i seguiment dels casos de COVID cal afegir el rastreig de contactes i la gestió de les incapacitats laborals que se’n deriven i la col·laboració en els cribratges massius. A partir d’ara s’hi sumarà el suport a les escoles en COVID, els diagnòstics a la comunitat educativa, el desplegament del pla d’atenció a persones de major risc d’agreujar per COVID i encara no està clar si les incapacitats laborals dels progenitors amb fills amb PCR positives o contactes d’aquests. La sobrecàrrega és evident i els reforços minsos.

    Transformació cap a què?

    Estem davant d’un pla que es presenta com a ambiciós i amb propostes de canvi profund però que a la pràctica és un conjunt d’accions per respondre a les necessitats generades per la crisi sanitària del COVID amb alguns elements, com els nous perfils professionals, que, aplicats a una AP en crisi, poden distorsionar més que no pas reforçar el seu funcionament. És un pla insuficient, que no dóna resposta a les necessitats sanitàries i socials actuals i no projecta un futur gens esperançador per a l’AP. Temem que la transformació que pretén no sigui cap a una assistència més fragmentada, fonamentalment telemàtica, on la longitudinalitat sigui anecdòtica i que s’allunyi progressivament de la població.

    D’altra banda, aquest és l’enèsim pla de millora de l’AP i és lògic que es rebi amb un cert escepticisme tenint en compte que cap dels anteriors s’ha acomplert, ni l’ENAPiSC ni tan sols els acords de sortida de la vaga del 2018.

    Des del FoCAP creiem que treballar perquè el pla millori de veritat l’AP és essencial: un pla per millorar la salut de les persones amb una atenció integral i longitudinal a càrrec de la seva metgessa i infermera de referència. Per tant s’ha de plantejar la seva modificació, crear sinergies amb els professionals i la ciutadania i revertir aquestes mesures per donar realment resposta a les necessitats de la població.

    Aquest és un article publicat al Fòrum Català de l’Atenció Primària

  • Distopies sanitàries

    Des de fa uns mesos, parlar de distopies és bastant habitual, i això ja és una distopia, perquè abans rarament era un tema de conversa. Va començar, i continua, amb la pandèmia: la situació de confinament, els canvis en els nostres hàbits o la introducció de les mascaretes al nostre vestuari eren impensables mig any enrere. Crec que si, tal com tot sembla indicar, la presència de la Covid s’allarga encara més, en molts moments continuarem sorprenent-nos de veure en què s’han transformat els carrers de les ciutats, els autobusos, els metros, les botigues, les trobades familiars i socials… No saps ben bé per què hi ha un moment en què la distopia es fa realitat, en què les imatges evidencien el que està passant, i ploraries.

    Però jo tinc una altra distopia encara més difícil de pair, que em resisteixo a creure que s’hagi fet realitat, present, no a moments, sinó permanentment, i que a cada contacte amb el sistema de salut es revifa: la situació actual de l’atenció sanitària a Catalunya.

    Si fa vint anys m’haguessin parlat de les dues distopies, abans hauria cregut en la possibilitat d’una pandèmia d’aquestes característiques que en el deteriorament actual, total, de l’atenció sanitària. Què se n’ha fet de l’atenció primària de salut a Catalunya? Com ha pogut arribar a trobar-se en la situació d’indefensió en què es troba actualment? Com podrem sortir del caos sociosanitari que estem vivint amb aquesta atenció primària afeblida, sense recursos, sense personal? Com podrà la ciutadania fer front a la patologia crònica, a aquella que es vagi presentant, i al coronavirus sense uns i unes professionals sanitàries de referència, que donin aquesta atenció longitudinal i transversal que sempre, però més en aquest moment, fa tanta falta? Com ho hem permès els i les sanitàries i la ciutadania? Com ho continuem permetent?? Quan direm PROU!!?

    Des d’un punt de vista més genèric: Hem perdut el dret al benestar? On ha quedat la definició de salut de l’OMS –que recull la salut com un estat de benestar físic, mental i social i no només l’absència de malaltia? La salut ha passat de ser un concepte holístic a binari? Hem de demanar disculpes per patir una malaltia que no sigui el coronavirus? Només hi ha malaltia/salut amb relació a la Covid?

    El malestar només té interrogants. Les respostes les haurem de trobar en la reflexió col·lectiva, que no es pot ajornar. I les accions que se’n derivin, tampoc. Anem veient que els efectes sanitaris col·laterals de la pandèmia poden ser pitjors que la mateixa pandèmia. El que crec que era inimaginable és que el deteriorament fos tan ràpid, tan rotund, amb tan poca resposta ciutadana i sense voluntat d’esmena real per part dels responsables polítics i de gestió. Entre altres coses, estem pagant les conseqüències d’haver permès que s’al·ludís constantment a la primària com a eix vertebrador de la sanitat catalana, sense que mai ho hagi estat. I haurem de lluitar perquè ara ho sigui. Només així es podrà garantir un enfocament racional, global i equitatiu d’aquesta crisi pel que fa al vessant sanitari. Només amb una atenció primària forta, reconeguda i amb recursos, al costat de la ciutadania, es podrà lluitar per aquest concepte de SALUT, en majúscules. I perquè sigui un dret universal que reverteixi la desigualtat creixent.