Just Deploy It!

Etiqueta: Atenció Primària

  • Els professionals de l’atenció primària reivindiquen recuperar la dotació de personal

    Si bé el CAP Can Vidalet d’Esplugues va ser el primer a queixar-se de la manca de recursos i dels endarreriments de les esperes per ser visitat, ara ja no és l’únic. 47 centres d’atenció primària, un CUAP i l’Ajuntament de Viladecans s’han adherit a un manifest de consens. Sota el lema «Millorar el sistema sanitari: enfortir l’atenció primària», s’han presentat les exigències dirigides al Departament de Salut i que demanen que es duguin a terme en el termini d’un mes. Unes reformes que consideren «imprescindibles i urgents» en un sistema d’atenció primària «col·lapsat». El document està signat per entitats com l’AIFiCC, el TSCAT, la CONFAVC, la FAVB i la CAMFiC.

    Les entitats signants han mostrat el seu rebuig a la disminució dels pressupostos destinats a l’atenció primària, que han passat del 18% l’any 2010 al 14% el 2016, i demanen augmentar-los fins al 20%, per arribar fins al «desitjable» 25%. Segons expliquen, amb aquests recursos es podrà plantejar una bona atenció als centres d’atenció primària, sinó, «no serà possible que la ciutadania rebi l’atenció que necessita i mereix». La presidenta del FoCAP, Nani Vall-Llossera ha manifestat que l’»atenció primària necessita mesures contundents i específiques que reverteixin les retallades».

    «No pot ser que l’atenció primària no sigui l’eix central. Volem ser la porta d’entrada al sistema sanitari, ja que som qui tenim una visió més global de les persones i del seu estat de salut», assegura Marta Rafael, infermera i vicepresidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC). Per això demanen gestionar les llistes d’espera de primeres visites a consultes externes i de proves complementàries. Afegeixen, que els directius han de mantenir l’activitat assistencial dins dels seus equips.

    En el manifest també es demana recuperar el personal dels Equips d’Atenció Primària, els EAP, perduts arran de la crisi, i posar fi a la precarietat laboral que viu el sector. Denuncien el deteriorament progressiu i la sobrecarrega «insuportable» que viuen els professionals de l’atenció primària per culpa d’aquesta disminució del pressupost. «Els canvis de professionals desorienten i donen desconfiança entre els pacients», opinen. Mentre esperen resposta del Departament de Salut, buscaran augmentar el nombre d’adhesions al manifest.

    Marta Rafael (AIFiCC), Dolors Forés (CAMFiC), Nani Vall-Llossera (FoCAP) i Tamara Sancho (Rebel·lió Atenció Primària) durant la roda de premsa / SÒNIA CALVÓ

  • Salut dissenya un pla perquè en quatre anys cap pacient esperi més de 24 hores a urgències

    Salut reorganitzarà l’atenció urgent per descongestionar els serveis d’urgències dels hospitals. Per fer-ho fomentarà les hospitalitzacions a domicili i l’atenció telefònica a través del 061 o potenciarà la capacitat de resposta de l’atenció primària amb l’obertura de cinc nous Centres d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP). Amb aquestes i altres mesures, previstes en el Pla Nacional d’Urgències presentat aquest dimecres, Salut confia que es redueixin els temps d’espera a les urgències dels hospitals.

    Concretament s’ha marcat com a objectiu per aquest any que tots els hospitals catalans redueixin un 10% els pacients que registren una estada superior a 24 hores al servei d’urgències. A l’Hospital Vall d’Hebron, per exemple, quan hi ha pics d’activitat com passa durant l’època de grip, prop del 50% dels pacients que acudeixen a les urgències esperen més de 24 hores. En altres centres, com al Clínic o al Sant Pau, és de prop del 25%. A llarg termini, en quatre anys, l’objectiu de Salut és que cap pacient superi aquest temps.

    A més, el ciutadà podrà consultar també en temps real l’estat dels serveis d’urgències dels diferents centres a través d’un app per smartphones i tablets que estarà en funcionament a partir del maig.

    Hospitalitzacions a domicili i CUAP

    La recepta amb què Salut confia complir els objectius passa per, d’una banda prevenir que la gent acudeixi a urgències si no és necessari i, de l’altra, millorar l’atenció i la coordinació als serveis d’urgències.

    En aquest sentit, una de les mesures estrella per alliberar llits a les plantes d’hospital és potenciar l’atenció urgent a domicili o l’hospitalització a casa o en una residència. És a dir, que si és possible i adequat que un pacient atès a les urgències pugui ser ingressat a casa en lloc de l’hospital es prioritzi o que directament l’atenció urgent es faci al domicili.

    Segons ha explicat el director del Servei Català de la Salut, David Elvira, la mitjana d’altes hospitalàries a Catalunya que es fan a domicili no arriben al 2% i la idea és que aquest percentatge augmenti per tal d’alliberar llits a les plantes dels hospitals, que és el que dificulta que es facin ingressos des d’Urgències. D’altra banda també s’obriran cinc nous Centres d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP), a Lleida, Girona, Reus, Badalona i Mataró.

    A més, el 061 comptarà a partir del maig amb una nova línia d’atenció pediàtrica i amb una línia d’atenció en salut mental a partir de l’octubre; totes dues funcionaran els 365 dies de l’any durant tot el dia.

    Donar resposta a una societat «més fràgil»

    El sistema sanitari ha de fer front avui a una societat més fràgil i aquesta és la idea de la qual parteix el nou pla, dissenyat per adaptar el sistema a les demandes assistencials actuals i reduir també els temps d’espera en aquest servei. L’envelliment, l’augment de les desigualtats, els canvis culturals o socials i els avenços mèdics fan que el pacient que avui és atès en un CAP o un hospital no sigui el mateix que fa quinze anys. En conseqüències les necessitats també canvien. «Tenim pacients més fràgils i amb malalties cròniques i complexes», ha apuntat el conseller de Salut, Toni Comín.

    En aquest sentit des de Salut reconeixen que «el problema» de les urgències no es resol de la nit al dia i que requereix ser abordat des de la complexitat i involucrant totes les línies assistencials: CAP, hospitals, sociosanitaris, etc. «És un full de ruta, no una solució per arreglar les urgències en pocs mesos però és un punt d’inflexió en el sistema», ha assegurat la directora de l’Àrea d’Atenció Sanitària, Cristina Nadal.

  • Salut dota els CAP d’entorns més vulnerables amb més recursos

    Un dels objectius més repetits des del Departament de Salut és la lluita contra les desigualtats i això passa també per l’Atenció Primària. No tots els Centres d’Atenció Primària són iguals, atenen el mateix tipus de població ni tenen les mateixes necessitats o recursos. Segons un mapa dibuixat per Salut, dels 369 Equips d’Atenció Primària que hi ha a Catalunya, 155 estan infrafinançats i bona part d’aquests treballen en un entorn socioeconòmic desfavorable. Precisament aquests equips són els que Salut vol dotar amb més recursos i és per això que rebran aquest 2017 un total de 12,5 milions addicionals. «En certa manera el que fem és una discriminació positiva dels equips que es troben en àrees socioeconòmicament més vulnerables», ha expressat el conseller de Salut, Toni Comín.

    Els recursos addicionals aniran destinats a augmentar el nombre de professionals que hi treballen. L’objectiu és pal·liar part de l’infrafinançament que pateixen dotant-los de més pressupost, repartit tenint en compte les diferències en les necessitats de salut i la pressió assistencial derivades d’una pitjor situació socioeconòmica. En què es traduirà el pressupost ho decidirà cada equip, que en funció de la dotació addicional que rebi podrà optar per contractar un perfil professional o un altre. És a dir que en aquest sentit els centres tindran autonomia per prendre la decisió segons les necessitats particulars.

    A més a més, segons han explicat aquest dimarts el conseller de Salut, Toni Comín, i el director del Servei Català de la Salut, a més d’aquests 12,5 milions d’euros addicionals se’n destinaran 11 més perquè els equips «més afectats» puguin fer front a substitucions. Des de l’any 2011 els fons destinats a cobrir substitucions estan congelats i amb aquesta partida es recupera el 50% de la retallada. La manca de personal i el fet que no se substitueixin totes les baixes és una de les demandes dels professionals de primària, que es queixen de la pressió assistencial, és a dir, de la quantitat de pacients que assumeixen.

    El nou model d’assignació pressupostària

    L’infrafinançament d’un CAP o d’un altre i les seves necessitats són en bona part determinats per un nou indicador dissenyat per l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries (Aquas). Aquest nou indicador, batejat com indicador social compost (inicialment Salut s’hi havia referit com índex de privació), mesura les desigualtats en Salut de la població i té en compte diferents variables socioeconòmiques com ara la taxa de mortalitat prematura, el percentatge de població exempta de copagament farmacèutic o la població amb rendes inferiors a 18.000 euros.

    La combinació de les diferents variables ha permès al departament obtenir un mapa de les desigualtats socials entre territoris i és a partir d’aquest nou indicador i altres variables, com ara el factor demogràfic, que s’obté el nou model d’assignació de recursos als equips d’atenció primària.

    La idea, a llarg termini, és que en els pròxims cinc anys no hi hagi a Catalunya cap CAP infrafinançat i que el repartiment dels recursos sigui equitatiu: a iguals necessitats, iguals recursos. Per això, el pressupost addicional destinat a combatre les desigualtats des de l’atenció primària és de 65 milions d’euros en cinc anys, dels quals 13 milions són per aquest any (12,5 als CAP prioritzats i mig milió a projectes d’atenció comunitària). No tots els equips, però, hauran d’esperar cinc anys per eixugar la diferència entre el que reben actualment i el que els i correspondria, els prioritaris seran els que presenten un índicador social més elevat, com per exemple l’EAP de Badalona Sant Roc, el de Sabadell La Serra o el de Sant Adrià de Besòs La Mina, entre d’altres.

  • Un front comú per l’Atenció Primària de Salut

    Era d’esperar, l’equip del Centre d’Atenció Primària de Can Vidalet ha començat, i molts altres professionals, i equips sencers, han signat ja el manifest “La necessària rebel·lió dels metges”, i diferents grups, col·legis i sindicats han sortit a donar suport a les reivindicacions. Una rebel·lió que es venia anunciant: si perdem els bons professionals perdrem el sistema públic; la millora de les Urgències no està només als hospitals; seguim sense fer els deures quan en Primària sabem molt bé quins són.

    És el fruit inevitable de la situació de precarietat ja crònica dels professionals de l’Atenció Primària. Sense haver estat mai considerada seriosament com el fulcre del sistema, les retallades de 2011 endavant es van acarnissar especialment amb la Primària: 334 milions d’euros fins l’any 2015. La resposta, un Pla Estratègic de millora de la Primària (un altre), quan el Departament ja té una munió impressionant de documents estratègics i operatius sobre els canvis que necessita el sistema per donar centralitat a la Primària. I a l’hora de la veritat, als pressupostos 2017, només 13 milions de suplement per la Primària, la xocolata del lloro.

    La reforma de l’Atenció Primària va començar fa ja més de 30 anys: recordem passar dels metges a dos hores al dia en els ambulatoris als professionals de medicina i infermeria de família, en equips de dedicació complerta i tasques assistencials i comunitàries. Fa 10 anys es va intentar l’anomenat Pla d’innovació de la Primària, fallit per pressions externes. Sembla que es vulgui guanyar temps davant la falta de recursos tot esperant a veure el futur del país. No necessitem més comissions d’experts fent plans de futur, necessitem millorar urgentment el present. Millora que passa per una injecció pressupostària seriosa i per escoltar i tenir en compte les necessitats, les opinions i propostes dels professionals del sector i de la ciutadania, que s’han manifestat reiteradament.

    Avui, 7 d’abril, és el Dia Mundial de la Salut. Els estudis internacionals ho corroboren: els sistemes sanitaris centrats en una Atenció Primària forta i resolutiva obtenen millors resultats en salut. Per molt que aquesta realitat no sigui la que apareix als mitjans de comunicació, polítics i ciutadans ens hem de creure que la Primària ha de ser el centre del sistema sanitari, i no la cua. Realment accessible, resolutiva, de qualitat. I portar a terme aquesta convicció fent front a les resistències de tot tipus dels interessos sectorials, corporatius i privats, dotant urgentment dels recursos perquè això sigui possible.

    L’Atenció Primària i Comunitària necessita fins a un 25% del pressupost de Salut. A Catalunya, això vol dir 800 milions d’euros més, com a molt en quatre anys, per recuperar salaris, augmentar les plantilles, guanyar temps per les consultes i els domicilis, tenir els mitjans per fer front a les noves competències i necessitats. Utilitzar de veritat el nou índex de necessitat social i de salut per redistribuir els recursos entre els equips, de les zones més afavorides a aquelles on les necessitats assistencials desborden. Estabilitzar la majoria de interins i eventuals per fer possible la longitudinalitat de l’atenció. Apostar per l’autonomia de gestió clínica. Forçar el pacte amb els hospitals, i canviar la balança de poder perquè l’Atenció Primària sigui realment el centre i gestora del pacient dins del Sistema. Creiem que cal impulsar urgentment un front professional i social per defensar i fer possible aquesta Atenció Primària i Comunitària que volem, per fer encara més excel·lent el nostre sistema públic de salut, instem altres Ajuntaments, moviments veïnals, entitats i ciutadans a sumar-se a aquest front comú, i confiem que aquestes reivindicacions seran escoltades i fetes realitat.

    Laia Ortiz, Tinenta d’Alcaldia de Drets Socials, i Gemma Tarafa, Comissionada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona
    Joan Playà, Alcalde i Regidor de Salut de Castellbisbal
    Maria José Figuera, Regidora de Salut de Montornès del Vallès
    Montse Vergara, Regidora de Salut de Olesa de Montserrat
    Ramon Vidal, Regidor de Salut de Sabadell
    Maria Vallejo, regidora de Serveis Socials i Gent Gran d’ Esparraguera
    Lourdes Borrell, Tinenta d’Alcaldia delegada de Salut Pública i Consum i Mireia Aldana, Presidenta de l’Àrea de Drets de Ciutadania i Polítiques Socials i regidora delegada de Serveis Socials de Sant Feliu de Llobregat
    Isabel Roig i Casas, Regidora d’Acció Social i Drets Civils d’Arenys de Mar
    Montserrat Sanllehy, Tinenta d’alcaldia i regidora d’Acció social i salut de Montgat
    Ma.Carmen Dolores Aguirre, Tinenta d’alcaldia i regidora de Salut Pública i Consum de Santa Perpètua de la Mogoda

  • Sí, rebeŀlem-nos (d’una vegada)

    Els professionals de medicina i infermeria d’atenció primària ens sentim com Bill Murray a la icònica pel·lícula ‘Atrapat en el temps’, popularment coneguda com ‘El dia de la marmota’. Fa molts anys que remuguem, rondinem i ens queixem pels mateixos problemes, però mai sortim d’aquest bucle de lamentacions.

    Els últims a fer-ho -amb una capacitat de difusió notable- han estat els professionals del CAP Can Vidalet (Esplugues de Llobregat) que han signat un manifest en què denuncien la situació crítica que viu el seu centre i que fan extensiva al conjunt de l’àmbit d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS). El document, que porta per títol ‘La necessària rebel·lió dels metges’, assenyala l’envelliment de la població, la crisi econòmica, les retallades i els interessos polítics com a factors que expliquen les deficiències del primer nivell assistencial. Els signants del manifest desgranen els problemes que afecten el seu CAP: sobrecàrrega assistencial, visites virtuals sense temps a les agendes, manca d’autonomia, llistes d’espera, protocols de derivació no consensuats, proves diagnòstiques de radiologia no informades, anomalies en el programa informàtic ECAP, etc.

    No són els únics ni els primers que han llançat un crit d’alerta. Sense anar més lluny, fa pocs dies, metges i infermeres de l’ABS de Tàrrega denunciaven retallades en el servei d’Urgències de la demarcació. Les Marees Blanques, la Plataforma pel Dret a la Salut, el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) i el sindicat Metges de Catalunya (MC) han fet paleses les mancances de l’assistència comunitària. En el cas del sindicat mèdic, des de fa més d’una dècada.

    Escrits adreçats als diferents consellers de Salut, recollida de signatures, manifestacions, concentracions, vagues… el malestar i les demandes dels professionals s’han expressat per activa i per passiva, sempre al voltant de dos conceptes que comencen amb el mateix prefix de significat negatiu: l’infrafinançament crònic de l’atenció primària i la infradotació del seu personal.

    No és nou, per tant, ni tampoc és desconegut per l’Administració. De fet, en els darrers deu anys són també nombrosos els plans per potenciar, reformular, redefinir, empoderar…l’atenció primària que els dirigents polítics i els gestors sanitaris de torn han elaborat i han presentat de manera altisonant, sempre amb el bonic segell de la participació dels professionals i l’autonomia de gestió.

    Quina és la realitat però? Que el pressupost de Salut per a l’any 2017 només destina un 16% a l’atenció primària. Davant d’això, que deixin de perdre el temps amb plans estratègics.

    Reivindicar, s’ha vist, no és suficient. Ha arribat el moment d’exigir. Exigir que es respecti la ràtio màxima de pacients per metge. Exigir límits en el nombre de visites diàries fixades en les agendes. Exigir un temps adequat d’atenció al pacient. Exigir que les tecnologies ajudin, facilitin i agilitzin l’assistència, i no el contrari. Exigir que l’horari laboral permeti la conciliació dels treballadors. Exigir que els directors facin públics els seus objectius variables, com ho són els de la resta de professionals.

    La resposta fins ara ha estat: us escoltem i sabem que heu fet un gran esforç durant les retallades. Però no ens hem de conformar amb què ens escoltin o amb què enviïn una delegació de la conselleria al centre que alça la veu per fer-se la foto i poder dir que atenen les nostres demandes. Volem un full de ruta elaborat conjuntament -amb un procés participatiu obert, transparent i transversal- que defineixi mesures consensuades, amb fases, dates i accions reals i efectives. Tan efectives com definir un percentatge mínim del pressupost de Salut que s’ha de destinar a l’atenció primària o establir el nombre màxim de visites que pot atendre un metge de família en un dia.

    I, per molt que les iniciatives individuals són encomiables i poden ajudar a fer pedagogia, només tindrem èxit si actuem com a col·lectiu, si ens ho creiem i tenim la voluntat i la capacitat de dir prou. I si estem disposats a fer alguna cosa més que signar un escrit.

  • El Coŀlegi de Metges de Barcelona adverteix del perill de cronificar la precarietat laboral

    Els metges i infermeres d’Atenció Primària del CAP Can Vidalet (Esplugues de Llobregat) es van rebel·lar fa pocs dies en contra de la situació que viuen el dia a dia al seu centre. Aquest dijous el malestar dels professionals ha arribat al Parlament per boca del president del Col·legi de Metges de Barcelona, Jaume Padrós, que ha assegurat que el que està passant en aquest CAP «és l’expressió d’un malestar generalitzat».

    Si els treballadors de Can Vidalet denunciaven que es troben en «una posició difícil de donar una bona assistència sanitària disposant cada vegada de menys recursos», Padrós ha denunciat la precarització generalitzada de la professió i ha avisat dels perills que es cronifiqui. El president del COMB ha comparegut davant la Comissió de Salut del Parlament precisament per presentar als diputats l’informe ‘La precarietat laboral del col·lectiu mèdic’, publicat el mes de juny passat.

    ‘Còctel explosiu’ de precarietat laboral entre els joves

    Padrós ha alertat del «còctel explosiu» de la precarietat laboral que s’acarnissa especialment entre els joves. Segons dades de l’informe, un cop acaben els anys de residència, 1 de cada 4 metges no troba feina i dels que ho fan gairebé el 90% té contractes temporals. A més, les repercussions de la crisi econòmica es manifesten en els tipus de contractes. Si el 2006 els contractes laborals temporals afectaven el 27,3% dels joves, el percentatge de contractació temporal ha anat augmentant progressivament en els darrers anys fins a arribar a gairebé la meitat: el 47,2% el 2015.

    El president del COMB, Jaume Padrós, durant la presentació de l’informe al Parlament. / PARLAMENT DE CATALUNYA

    La preocupació creix a més pel fet que un terç de la professió mèdica activa es jubilarà en els pròxims deu anys. «Es jubilaran més de 10.000 metges i metgesses», ha recordat el vicesecretari del COMB. Sobre aquest punt el diputat de Ciutadans Jorge Soler ha advertit que «cal cuidar la població jove perquè és el futur». En aquest sentit Soler ha apuntat a la necessitat de revertir contractes temporals i «fer alguna cosa» per la pèrdua salarial.

    Qui també s’ha referit a les futures jubilacions ha estat la diputada del PSC Assumpta Escarp. La socialista ha assegurat que «d’aquí al 2020 es preveu a l’ICS la jubilació de més de 900 metges». «O comencem a reposar baixes amb contractes a jornada completa o cronificarem la situació i la posarem al límit», ha afegit Escarp.

    Deures pels metges

    A més a més d’exposar la realitat dels professionals a Catalunya, Jaume Padrós ha explicat que per millorar el sistema els primers que s’han de posar deures són els metges. «Hem d’estar disposats a assumir riscos, noves formes de treballar, etc. però hi ha d’haver voluntat política perquè els lideratges puguin emergir», ha recordat.

    Tot i que la prioritat és la suficiència de recursos, ha afirmat, sense recursos també es poden fer moltes coses. «Els temps obliguen a canviar: empoderem els professionals», ha dit.

  • Els professionals sanitaris de Barcelona es convertiran en detectors de pobresa energètica

    Habitualment els casos de pobresa energètica es detecten a través dels serveis socials quan ja hi ha un avís de tall per impagament. Ara, l’Ajuntament de Barcelona vol que altres agents que considera clau en la identificació dels possibles casos, com ara treballadors socials sanitaris dels Centres d’Atenció Primària, participin en els protocols específics de detecció.

    La idea parteix de la premissa que no tots els casos arriben als serveis socials i que agents com els treballadors socials sanitaris o metges i infermeres que visiten pacients al domicili tenen un rol molt important a l’hora de detectar possibles casos. L’Ajuntament espera, d’aquesta manera, detectar millor la pobresa energètica oculta a la ciutat. «Una cosa són els casos concrets que podem veure i l’altra és quin és el conjunt de la realitat de la pobresa energètic a al ciutat de Barcelona, una fotografia que encara no tenim però esperem tenir», ha explicat la tinenta d’alcaldia de Drets Socials Laia Ortiz.

    També s’espera fer-ho de manera precoç per evitar les conseqüències que la pobresa energètica té sobre la salut física i mental. Segons ha indicat la comissionada de Salut de l’Ajuntament, Gemma Tarafa, «la pobresa energètica genera i generarà importants impactes en la salut de la ciutadania». En aquest sentit ha recordat, per exemple, el pes de patir pobresa energètica en malalties respiratòries o els efectes sobre la salut mental en una família que no pot pagar la factura de la llum.

    De moment el consistori ha fet ja una primera formació específica sobre pobresa energètica als treballadors socials sanitaris dels CAP amb la idea que aquests actuin com a formadors també d’equips de metges i infermeres ja que sobretot els que visiten a domicili són clau en la detecció de casos. També han rebut formació treballadors dels Centres d’Atenció i Seguiments a les drogodependències (CAS) que depenen de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB). L’objectiu és que els professionals puguin derivar casos en situació de risc als Punts d’Assessorament Energètic que estan en marxa a la ciutat des de fa dos mesos. Durant aquest període han atès 1.800 persones. D’entre els casos que han arribat en aquests punts 184 casos van requerir d’una intervenció directa i urgent a la llar.

    Segons ha explicat aquest dimarts l’Ajuntament de Barcelona, pròximament s’ampliarà la formació a centres hospitalaris i de salut mental. A més a més, s’ha creat una taula de treball amb el Servei Català de la Salut (CatSalut) i les diferents administracions implicades per determinar aquelles condicions sanitàries que donen dependència energètica i que haurien de quedar emparades per llei i per l’establiment de circuits específics a seguir en aquests casos.

    Més agents clau en la detecció de pobresa energètica

    Al febrer, els bombers van denunciar que en diverses ocasions tenen la sospita que moltes de les víctimes que atenen per incendis ho són en realitat de la pobresa, que els impedeix escalfar-se o il·luminar-se en condicions de seguretat. Ara aquest col·lectiu també podrà, com reclamaven, actuar com a detector de possibles casos.

    Així, un cop a dins d’un habitatge, els Bombers hauran d’observar si hi ha manca de subministrament energètic a partir d’una sèrie d’indicis que han estat identificats. Per exemple, la presència de fogonets a la cuina en un edifici amb subministrament de gas; l’acumulació de garrafes d’aigua del carrer; la presència d’espelmes o làmpades sense bombetes; o bé la presència de goteres i humitats, entre altres aspectes.

    També participaran en aquest protocol ampliat de detecció que inclou diferents serveis municipals, les Unitats d’Exclusió Residencial (UCER) i el Servei d’Intervenció i mediació en situació de Pèrdua i/o Ocupació d’Habitatge (SIPHO). Aquests equips, en cas d’observar senyals d’alerta, hauran de verificar si efectivament es tracta d’un cas de pobresa energètica.

  • Inacció política: El cas de l’atenció primària i comunitària

    La reforma de l’Atenció Primària i Comunitària (APiC) es va iniciar l’any 1984 a Espanya i un any més tard a Catalunya, almenys des del punt de vista legislatiu. Han transcorregut més de 30 anys i tant el model teòric com la seva implementació operativa continuen inalterables. Durant tot aquest temps s’han esdevingut canvis sociològics, econòmics, culturals i tecnològics molt importants que, fins i tot, modifiquen els fonaments mateixos dels processos assistencials, així com les dinàmiques d’utilització dels recursos sanitaris per part de la població i les seves necessitats i expectatives. Al mateix temps, l’experiència acumulada amb el funcionament del sistema i en particular de l’APiC han fet palesa la presència de problemes greus que posen en risc la seva viabilitat econòmica i organitzativa i la seva solvència, malgrat que no hagin esperonat prou els responsables polítics de la sanitat per tal d’introduir els canvis necessaris, ni en el conjunt del sistema ni a l’APiC.

    La consellera i tots els consellers que han ocupat la cadira del Departament de Sanitat (o Salut) s’han omplert la boca parlant de la importància de l’APiC i de la necessitat de millorar-la. Durant el mandat de Josep Laporte es va dissenyar el model de reforma de l’APiC tot seguint, amb petites modificacions, el que s’havia proposat a Madrid. Al conseller Trias (1988-1996) li va tocar la fase principal de la implantació progressiva del model. Entre 1996 i 2002 el conseller Rius va continuar amb aquesta tasca com el seu breu successor Xavier Pomés. Marina Geli (2003-2010) va inaugurar l’etapa socialista de la conselleria amb un discurs que semblava engrescador almenys per a l’àmbit de l’APiC i va propiciar la posada en marxa d’un «Pla d’Innovació d’Atenció Primària i Comunitària» a principis de l’any 2007. El miratge, amb un progressiu enfosquiment, es va mantenir fins a mitjans de l’any 2009, moment en què un cop dissenyades les grans línies del pla i valorades convenientment les reaccions negatives dels poders fàctics del sistema, es va decidir ubicar-lo en els calaixos dels despatxos de la conselleria a l’espera de millors temps. Al conseller Boi Ruiz (2011-2015) li va tocar la part més dura de la crisi econòmica general i amb ella la tasca de retallar recursos i serveis. A la part final del seu mandat va posar en marxa el projecte COMSALUT, recollint propostes de canvi de l’APiC provinents del Pla d’Innovació i del camp de la salut pública. Actualment es troba encara en fase de pilotatge en 17 àrees bàsiques de salut, amb la implicació dels equips d’atenció primària corresponents i dels dispositius de salut pública autonòmics i locals.

    Al gener del 2016 arriba a la conselleria Toni Comín, procedent de l’àmbit polític del PSC-ERC, i també es declara partidari decidit de la potenciació de l’APiC. Després d’uns mesos de l’inici del seu mandat propicia la creació d’un nou Pla Estratègic per a la reconsideració del model i anuncia inversions específiques en aquest camp. Segons fonts del mateix Departament de Salut sembla que aquest nou pla estratègic estarà enllestit a mitjans d’aquest any.

    Però la qüestió és… No se’ns passarà l’arròs amb tants plans estratègics? La seva elaboració esmerça molts esforços, òbviament, tot i que sempre és més còmode que intentar modificar efectivament la situació. No endebades hi ha resistències als canvis i, el que encara és pitjor, molta frustració.

    Tenim un missatge pel conseller Toni Comín: Ens fa l’efecte que no calen més plans estratègics nous de trinca. Als calaixos del seu departament segur que pot trobar una munió impressionant de documents estratègics i operatius sobre els canvis que necessita el sistema sanitari català en conjunt i l’APiC en particular. Aprofiti les parts que consideri més encertades i posi fil a l’agulla. Tots, però principalment la població de Catalunya, li ho agrairem.

  • El CAP Can Vidalet d’Esplugues es rebeŀla contra la pressió assistencial

    Els metges i infermeres d’Atenció Primària del CAP Can Vidalet (Esplugues de Llobregat) s’han rebel·lat en contra de la situació que viuen el dia a dia al seu centre. Després dirigir un manifest a l’Institut Català de la Salut i publicar-lo a la plataforma Change.org, ja han aconseguit el suport de més de 2.500 persones i s’han adherit a les seves reivindicacions almenys una quinzena de centres de primària.Els professionals asseguren en el manifest La necessària rebel·lió dels metges que l’atenció primària «és encara la torna del sistema sanitari» i diuen que es troben en «una posició difícil de donar una bona assistència sanitària disposant cada vegada de menys recursos».

    Tamara Sancho és una de les metgesses de Can Vidalet que ha impulsat el manifest. Segons explica a aquest diari, els treballadors s’han vist en situacions que defineix com «límit» i que passen per no substituir les baixes, ni les vacances, ni d’altres absències. Aquest fet, entre altres, provoca que assumeixin pacients dels quals no són el seu metge de referència. «Un altre motiu és que en la majoria de casos no es compleix el que estableix la llei: que és que es doni cita per una visita a l’atenció primària en un termini de 48 hores», lamenta. Això provoca que en molts casos els pacients es visitin d’urgència, i sigui molt menys resolutiu que si fos atés pel seu metge que el coneix.

    Entre altres aspectes el personal sanitari i no sanitari dels centres adherits es queixen de la reducció del finançament de la sanitat pública dels darrers anys i en particular de l’atenció primària. Un finançament que, segons defensen, impedeix mantenir els recursos humans i les infraestructures adients necessaris per desenvolupar amb l’excel·lència que es demana les activitats de cura i promoció de la salut. Entre el 2010 i el 2015, el Govern català va reduir un 20% el pressupost de l’atenció primària, mentre que la mitjana de la retallada dins del sector havia estat del 16%. Aquest dimarts responsables de l’Institut Català de la Salut i del Cat Salut es reuniran amb l’equip de Can Vidalet després que els professionals enviessin a la Conselleria i a l’ICS el manifest.

    El dia a dia en un ambulatori

    L’atenció primària és la porta d’entrada al sistema i a aquest fet se li suma un context d’envelliment i complexitat i problemes de salut relacionats amb determinants socials com l’habitatge o la feina. En aquest sentit, el manifest resa que «una població fràgil i envellida, juntament amb l’atur, l’emigració i la precària situació econòmica i social, creen un còctel explosiu que acompanyat d’escassos recursos, dificulta la cobertura de necessitats creixents dia a dia».

    Anna Vall-llossera, presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), assegura que tot i que cada centre té les seves especificitats, el manifest és una expressió d’un descontentament generalitzat. «La situació de sobrecàrrega assistencial i que no es reforci o se substitueixi el personal ens afecta directament als professionals i també a l’atenció als pacients», lamenta aquesta metgessa de família. En una conversa amb aquest mitjà Vall-llossera denuncia que les demores per visitar-se amb el metge de capçalera arriben a ser de 3 i 4 setmanes en alguns CAP.

    Una persona és atesa al taulell d’un Centre d’Atenció Primària. / ROBERT BONET

    Segons explica la presidenta del FoCAP, l’Àrea Metropolitana de Barcelona ha patit molt, ja que a diferència de Barcelona ciutat ha sofert alguns canvis que han empitjorat la situació en equips d’atenció primària com els del Baix Llobregat o Costa Ponent. Alguns exemples d’aquests canvis tenen a veure amb el fet que els professionals del CAP assumeixin tasques que abans no assumien o que s’unifiquin els equips directius de dos o tres CAP de manera que no estan presents a tots els centres.

    Tamara Sancho explica que els metges i infermeres ara assumeixen tasques que abans feien només els especialistes (crioteràpia, infiltracions, espirometries, entre moltes altres…) sense augment de professionals ni de pressupost. Moltes radiografies que abans s’informaven per part d’un radiòleg ara no ho són. Una altra tasca que ara assumeixen els sanitaris de la primària és la tècnica de control de la anticoagulació: sintron -medicament que s’administra com a prevenció d’un ictus-, que segons explica abans s’assumia des dels hospitals.

    A banda d’aquests canvis, el dia a dia els metges de família pateixen també les conseqüències de les bosses de llistes d’espera per les visites a l’especialista o les proves diagnòstiques. «Si tens un pacient a qui has enviat a fer-se una colonoscòpia i ha d’esperar mesos són mesos que tens el pacient sense diagnosticar», cita com a exemple Vall-llossera. Són pacients, com diuen en el manifest, en casos retinguts en «pre-llistes d’espera per a proves o especialistes».

  • L’Atenció Primària i Comunitària i les Urgències

    Aquestes darreres setmanes no hi ha dia que els mitjans de comunicació no es facin ressò de la saturació de les urgències (hospitalàries) i de la reivindicació d’un major paper de l’atenció primària en l’atenció dels malalts amb processos respiratoris, particularment grip. Els “primaristes”, queixosos per les retallades que de forma inclement ha patit aquest nivell del sistema sanitari, insisteixen en la necessitat de més recursos per a l’Atenció Primària i Comunitària (APiC) per solucionar el col·lapse de les urgències hospitalàries. Tothom (professionals assistencials d’APiC, hospitalaris, gestors, polítics…) coincideix en afirmar que a aquells serveis acudeixen molts pacients amb patologies lleus que s’haurien d’haver resolt en l’àmbit de l’APiC.

    Aquesta situació es repeteix any rere any des de fa més de 40. Quan un de nosaltres –Amando Martín Zurro– va començar a fer guàrdies com a metge resident a l’hospital de La Paz a Madrid, l’any 1969, la sobresaturació esporàdica de les urgències era habitual durant les epidèmies de grip. Els arguments i les queixes d’aleshores eren, si fa no fa, els mateixos que els d’avui: molts dels malalts que arribaven haurien d’haver estat atesos per una medicina ambulatòria que no funcionava bé, inclosos els serveis especials d’urgència que actuaven entre les 8 del vespre i les 8 del matí. Es deia, com avui, que si aquests darrers serveis actuessin de forma efectiva, el problema estaria resolt.

    Malgrat que la profunda reforma de l’assistència ambulatòria de mitjans dels anys 80 no ha solucionat alguns problemes rellevants, no es pot negar que ha multiplicat el seu poder resolutiu. Però aquesta millora no ha afectat positivament la situació que comentem i que es repeteix de fa molts anys. En tot cas, des d’abans de l’actual crisi i les corresponents retallades; la qual cosa sembla desmentir que la seva causa única o principal sigui la infradotació i la manca de capacitat resolutiva de l’atenció primària i comunitària.

    A parer nostre l’origen del problema rau en diverses causes, relacionades entre elles, que vénen de lluny i que, dissortadament, no sembla que tinguin solució a curt termini. Per una banda, la importància dels hospitals com a estructures centrals del sistema sanitari amb un creixement excessiu dels serveis d’urgències que, en incrementar la seva oferta, potencien la demanda i, de forma conseqüent, atreuen pacients i problemes de salut que s’haurien d’atendre en altres indrets del sistema.

    Per l’altra banda, un percentatge elevat de pacients arriba a urgències sense haver consultat prèviament cap professional de l’àmbit de l’APiC. És una conducta que, a més de respondre a l’atracció esmentada, té a veure amb la cultura actual d’utilització dels serveis sanitaris, basada en la creença molt arrelada sobre la bondat i eficàcia de l’hospital per resoldre (en un marc d’abundants i sofisticats mitjans professionals, diagnòstics i terapèutics) tots els problemes, en perjudici dels recursos de l’APiC.

    Es tracta d’una cultura que entre tots hem contribuït a desenvolupar. Des dels que han tingut la responsabilitat de dissenyar i gestionar políticament l’actual sistema sanitari centrat a l’hospital, sense arbitrar mesures correctores progressives dels seus desequilibris, als professionals que no hem sabut lluitar per aconseguir implantar-les i a la mateixa ciutadania, arrossegada passivament per unes tendències socials potenciades per missatges erronis procedents d’àmbits diversos: polítics, professionals i industrials, que incrementen la medicalització inadequada i el consumisme.

    Cal assumir, doncs, que el col·lapse hivernal dels serveis d’urgències hospitalaris no és independent de les mancances generals (conceptuals, d’objectius, finançament i organització) del sistema, de manera que la seva solució requereix alguna cosa més que mesures parcials i temporals. No és bo doncs, que les pressions socials derivades de situacions conflictives de saturació assistencial apressin polítics i gestors a donar respostes precipitades que fins i tot poden ser perjudicials quan el que ens convé són estratègies a mitjà i llarg termini.

    L’APiC és una part de la solució del problema de les urgències però no és ni molt menys tota la solució. En qualsevol cas l’APiC no s’ha de veure com una mena de salvavides de les urgències (hospitalàries).