Just Deploy It!

Etiqueta: Atenció Primària

  • ‘Sí o sí atenció primària’: Mobilitzacions arreu de Catalunya per evitar el desmantellament del primer nivell assistencial

    Més d’un centenar d’entitats, entre moviments socials i veïnals, col·lectius de professionals de l’àmbit sanitari i forces polítiques, han impulsat més d’una quarantena de concentracions durant el dia d’avui arreu de Catalunya davant de diversos centres d’atenció primària. La convocatòria respon a una crida de la Marea Blanca de Catalunya, en el marc de la campanya ‘Ara més que mai sanitat pública, sí o sí Atenció Primària’ per «aturar la degradació progressiva de l’atenció primària i comunitària» i exigir la reobertura dels CAP i consultoris locals tancats amb l’inici de la pandèmia de la Covid-19.

    «Entenem amb caràcter urgent i prioritari l’atenció primària com a servei imprescindible per a la població i per al sosteniment i permanència d’un sistema sanitari públic, universal i de qualitat, i per això reclamem una atenció primària que garanteixi els atributs que li donen sentit i la participació efectiva de la població en les decisions de política sanitària en tots els nivells i instàncies», han comunicat els convocants de la jornada. Les mobilitzacions estan repartides arreu del territori des de les 10:30 fins a les 20 hores, tant a grans ciutats com Barcelona (amb accions a diferents barris), Tarragona, Girona, L’Hospitalet de Llobregat, Sabadell, Terrassa, Badalona o Mataró fins a localitats com Masquefa, Polinyà o Abrera.

    La jornada s’ha engegat amb una roda de premsa convocada a les 9:30 h davant del Departament de Salut amb representants dels diferents moviments socials i veïnals i forces polítiques i sindicals adherides a la convocatòria, on han intervingut, entre altres, la diputada Jéssica Albiach, d’En Comú Podem, i Eulàlia Reguant, de la CUP. Albiach ha destacat la necessitat de recuperar la longitudinalitat i els valors propis de l’atenció primària i de millorar les condicions laborals dels seus treballadors i treballadores. «Si alguna cosa ha demostrat la pandèmia és que tenim uns professionals de primera, que han de ser ben tractats», ha assenyalat la diputada. Per la seva banda, Eulàlia Reguant ha defensat un sistema sanitari 100% públic i l’augment del pressupost destinat a l’atenció primària. «Esperem que la jornada d’avui sigui l’inici del camí per assolir un sistema sanitari totalment públic, primarista i que posi la vida de les veïnes al centre», ha dit Reguant.

    A la roda de premsa han intervingut la diputada Jéssica Albiach, d’En Comú Podem, i Eulàlia Reguant, de la CUP. | Èlia Pons

    Segons explica Marea Blanca, el sistema sanitari i els seus professionals han fet un esforç «enorme» per atendre les noves necessitats que s’han presentat arran de la pandèmia de la Covid-19, però a canvi de deixar de banda moltes altres necessitats que tenia el sistema. «Partíem d’un sistema debilitat per un baix finançament públic que la dinàmica de mercantilització que les polítiques capitalistes d’austeritat dels últims anys imposen sistemàticament», assenyalen, alhora que remarquen que la part del sistema que més ha patit les conseqüències de la pandèmia ha estat l’atenció primària, que també és el sector que ha patit més retallades durant els darrers anys.

    Antoni Barbarà, de Marea Blanca, ha assenyalat en roda de premsa que la jornada és «l’inici d’una revolta. «Tornem als carrers, que és el nostre lloc habitual de presència i lluita com a moviment social. Estem més juntes que mai, perquè la ciutadania tenim dret a posar-nos dempeus, i no pararem fins a guanyar aquesta batalla», ha dit Barbarà.

    Marea Blanca remarca que l’atenció primària no és una prioritat per als governs ni per als diferents grups de poder que operen en la sanitat, perquè genera «poc negoci». «Les mesures que ha posat en marxa el Departament de Salut han estat bàsicament de contractació de personal administratiu per a tasques Covid i, en lloc de restablir el funcionament dels CAP i consultoris i reforçar-los per assumir noves funcions, s’han obert altres dispositius, com centres de vacunació, o s’han dedicat recursos a altres línies de serveis externalitzats, com el 061 i el SEM», denuncia la plataforma en defensa de la sanitat pública.

    A més, l’organització denuncia que el tancament de CAP i consultoris locals, alguns dels quals encara continuen tancats, té «greus repercussions pel que fa a l’accés de la població a aquests serveis sanitaris bàsics, en especial per a les persones grans i amb més problemes de salut». L’entitat sosté que molts centres continuen amb poques visites presencials i que les demores per a les proves i exploracions, així com per a les consultes als hospitals, s’han allargat «de manera inacceptable». «Tot això repercuteix en un empitjorament de la qualitat de l’atenció i dels problemes de salut», remarquen.

    A les mobilitzacions s’hi van sumar entitats com el Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP) o Rebel·lió Atenció Primària | Cap de la Sagrera(19h) / Pol Rius

    A les mobilitzacions s’hi han sumat entitats com el Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP) o Rebel·lió Atenció Primària, que han remarcat el patiment dels i les professionals de la salut durant la pandèmia per no tenir les condicions adequades per donar l’atenció que «saben i poden donar». «Anys de retallades, que no han revertit els últims governs de la Generalitat, amb un pressupost molt insuficient i unes plantilles minvades i maltractades, van deixar als CAP sense capacitat de resposta», assenyalen des de Rebel·lió Atenció Primària. «Com a resultat de l’augment de demanda assistencial per la pandèmia, les baixes per malaltia i l’estrès sotmès als i les professionals d’AP, aquesta no compta amb els mitjans necessaris per a reprendre la seva activitat prepandèmia en condicions de donar una assistència digna», afegeixen.

    Maria José Fernández de Sanmamed, del FoCAP, ha assenyalat que l’atenció primària de qualitat és aquella que «és accessible, que atén ràpid a la ciutadania i on són els mateixos referents qui ens visiten sempre». «Desgraciadament, l’atenció és molt hospitalocèntrica i medicalitzada, i la Covid-19 ens ha agafat en un moment on l’atenció primària estava profundament debilitada, a causa de les retallades. O aconseguim el 25% del pressupost destinat a l’atenció primària, o la primària caurà i, si cau la primària, cau el sistema sanitari públic», ha argumentat.

    Les reivindicacions

    Marea Blanca i les entitats signants del manifest de la jornada reclamen la reobertura de tots els CAP i consultoris locals i la recuperació de les visites presencials, evitant la bretxa digital que expulsa la gent gran del sistema. També exigeixen la recuperació de la metgessa i infermera de referència dels pacients, ja que, segons expliquen, «l’atenció primària és beneficiosa quan és accessible i longitudinal, realitzada per una mateixa professional amb la qual es creen vincles de confiança». Així mateix, destaquen que aquesta professional de referència ha de poder decidir si es fa un ingrés hospitalari o sociosanitari, prioritzar una exploració o una visita d’especialitat.

    A més, els convocants de la mobilització exigeixen que un 25% del pressupost de Salut es destini a l’atenció primària, que es dugui a terme una millora dels equipaments tecnològics, en molts casos obsolets, i que es faci un redimensionament dels Equips d’Atenció Primària en funció de la població a atendre, garantint unes condicions laborals dignes per a tots els treballadors i treballadores de la sanitat.

    Proposen també posar en marxa Consells de Participació en cada Àrea Bàsica de Salut amb representació de pacients i ciutadania com a instrument per millorar la transparència, la qualitat dels serveis i la gestió dels centres. Així mateix, les entitats convocants remarquen la importància d’impulsar programes d’atenció comunitària per a un enfocament global dels problemes de salut, incidint en els determinants socials de la salut.

  • Revolta ciutadana al Maresme contra la desatenció mèdica: «Volem els nostres CAP!»

    Amb l’inici de la pandèmia, i per tal de cobrir la demanda creixent, el Departament de Salut va fer un reajustament dels serveis mèdics, va tancar CAP i consultoris i va redistribuir alguns serveis. Més d’un any després, però, part d’aquests serveis encara no han tornat a obrir. Els usuaris dels municipis afectats s’han mobilitzat per recuperar els serveis mèdics que tenien abans de la pandèmia. Denuncien que el tancament dels CAP i consultoris vulnera l’accés a la sanitat pública i perjudica especialment a la gent gran.

    És el cas del municipi de Dosrius, una localitat de la comarca del Maresme de 5.281 habitants formada pels nuclis de Dosrius, Canyamars i Can Massuet-El Far. Amb la pandèmia, han passat de tenir tres consultoris, un en cada nucli, a tenir-ne només un que funciona amb relativa normalitat, el de Dosrius. A Can Massuet, on es concentra gran part de la població del municipi, el consultori ha passat d’estar obert quatre dies a la setmana a estar-ne tan sols un matí. Pel servei de pediatria, s’han de desplaçar fins a Argentona, que assumeix els 940 nens amb edat pediàtrica de Dosrius, a més dels d’Òrrius, el consultori del qual també està tancat.

    «De Canyamars a Dosrius hi ha uns 5 km, i el mateix des de Can Massuet a Dosrius. No es tracta de nuclis contigus, sinó que hi ha llargues carreteres que separen un nucli de l’altre. No s’hi pot anar a peu», explica Rafa Torres, membre de la plataforma Dosrius Dice Basta Ya, creada per denunciar la desatenció mèdica de la zona. Torres explica que el servei de transport públic és molt deficitari, i que a vegades cal esperar dues hores l’autobús. Per això, l’única manera viable per desplaçar-se al consultori de Dosrius des dels altres nuclis és fer-ho amb vehicle privat. «Això perjudica especialment a la gent gran que té problemes per desplaçar-se. Aquestes persones han de dependre dels seus familiars o veïns per accedir a un servei tan bàsic com és el de l’atenció primària», denuncia Torres, qui exigeix «ser tractats com a ciutadans de primera».

    «A poc a poc, ens estan traient el poc que teníem i estan vulnerant els nostres drets. L’atenció primària és la porta d’entrada a la sanitat pública, si fallem en aquesta, la porta d’urgències de l’hospital se satura», apunta el membre de la plataforma. Segons Torres, els tancaments de CAP i consultoris són unes «retallades encobertes». «La pandèmia ha sigut l’excusa perfecta per deixar de donar un servei en un municipi amb poca densitat de població», denuncia.

    La plataforma Dosrius Dice Basta Ya es va reunir amb l’alcaldessa del municipi i també ho ha fet amb diferents grups parlamentaris. «Ara que sabem que la cartera de Salut la té Junts, volem aconseguir una altra reunió amb aquest grup per assolir uns compromisos que es portin a terme. Des de Junts ens van dir que visitarien el territori, però encara no ho han fet», explica Torres.

    Una situació semblant és la que es viu al municipi de Cabrils, de 7.348 habitants. Amb la pandèmia, el consultori de Cabrils va passar a ser només de pediatria, i els tres metges per adults que hi havia al municipi van ser traslladats a Vilassar de Dalt. Alhora, els ciutadans de Vilassar de Dalt han d’acudir a Cabrils per visitar-se al pediatre. «Volem el nostre CAP. Volem els metges aquí!», exclama Clara del Ruste, portaveu de la plataforma Cabrils amb CAP. Del Ruste denuncia que no hi ha transport públic que connecti les dues localitats i que això fa que els joves i la gent gran es tornin més dependents, perquè necessiten que algú els porti amb cotxe al CAP.

    Després de mesos de lluita ciutadana, els veïns i veïnes de Cabrils han aconseguit recuperar l’atenció mèdica al municipi, però només parcialment. Ara hi ha un sol metge que visita dos matins i una tarda a la setmana. «El CAP ha de ser el nostre referent de salut pública. No pot ser que només tinguem un metge dos dies a la setmana», sosté del Ruste. Segons la portaveu de Cabrils amb CAP, aquest procés ja s’anava gestant de feia temps. «La pandèmia ha sigut el detonant que ha accelerat aquesta reorganització. Els polítics ens diuen que es tracta d’un ‘nou paradigma’, però això l’únic que fa és limitar el nostre accés a la sanitat pública», remarca.

    Concentració de la plataforma Cabrils amb CAP | @CabrilsambCAP

    Segons Enric Feliu, de la Marea Blanca de Catalunya, el tancament de CAP i consultoris suposa abandonar a la gent i a les comunitats. «El missatge que reben els habitants d’aquests municipis és que no importen, i que han de fer un esforç per accedir al seu sistema nacional de salut», denuncia Feliu. «No estem parlant de tenir un hospital a la cantonada, estem parlant de l’atenció primària», afegeix.

    «És normal que en plena pandèmia, en els moments més àlgids, hi hagués una redistribució i ajust dels serveis -continua Feliu-, però ara ja no estem en aquesta situació límit». A més, segons Feliu, aquesta redistribució de l’atenció primària impedeix dur a terme programes de salut comunitària. «Com podem incidir en els determinants socials de la salut si no estem arrelats al territori? L’atenció primària ha d’adaptar-se a cada territori en funció de les necessitats de la població. No és el mateix l’atenció sanitària necessària al barri de la Rocafonda de Mataró, on hi ha un gran percentatge de població migrant, que l’atenció a Dosrius, on hi ha una població molt envellida. Han aprofitat la pandèmia per centralitzar serveis sanitaris, però, de fet, ens estan denegant l’accés a aquests serveis», sosté Feliu.

    En la mateixa línia s’expressa Fernando Moya, de la Coordinadora en Defensa de la Sanitat Pública Mataró-Maresme. «L’accés a la sanitat és un dret i els poders públics han de fer el possible perquè cada població en tingui accés. El fet que posin un metge dos cops a la setmana no resol res. Hi ha nuclis petits de població que ja patien un problema endèmic quant a serveis sanitaris, i ara s’ha aprofitat la pandèmia per retallar encara més», denuncia.

    Segons Moya, la pandèmia ha posat de manifest la debilitat del sistema sanitari català i les conseqüències d’una dècada de retallades. «Si la sanitat pública catalana ja estava sota mínims quant a recursos, amb la pandèmia només ha fet que empitjorar. I això es veu especialment en l’atenció primària. Falta inversió i, sobretot, voluntat política», conclou.

  • El sistema sanitari post Covid

    Provinents del Pla Europeu de Recuperació (Next Generation EU), dotat amb 750.000 milions d’euros, Espanya rebrà aproximadament 60.000 milions en transferències no reemborsables i uns 80.000 milions en préstecs. El pla presentat pel govern espanyol davant la UE referent a la gestió dels fons que rebrà inclou la Renovació i ampliació de les capacitats del Sistema Nacional de Salut, amb una dotació prevista de 1.069 milions d’euros, un 0,77% del total, que es destinaran a inversions. La gran part de les inversions (74%) es dedicaran a l’adquisició d’equips d’alta tecnologia en el Sistema Nacional de Salut. A part de les inversions, es plantegen cinc reformes:

    1. Enfortiment de l’atenció primària de salut (APS).
    2. Reforma del Sistema de Salut Pública.
    3. Consolidació de la cohesió, l’equitat i la universalitat.
    4. Reforç de les capacitats professionals i reducció de la temporalitat.
    5. Reforma de la regulació de medicaments i millora del seu accés.

    Cap d’aquestes reformes tenen assignat un finançament.

    Segons l’anàlisi que fa la Federació d’Associacions per la Defensa de la Sanitat Pública (FADSP), la quantitat de fons destinada a sanitat estaria molt per sota del que hi dedicaran altres països, com Itàlia, que serà del 7,5% del seu pla de recuperació. Aquesta entitat considera que es desaprofita una ocasió única per enfortir el sistema públic de salut i reclama com a mínim un 5% dels 140.000 milions d’euros anunciats, que serien 6.000 milions més.

    Juan Simó parla de «reformes fake» referint-se a les reformes sense finançament: Huelga decir que las reformas no sólo precisan dinero, también hay que tener claro el diagnóstico de la situación, el escenario hacia dónde se quiere ir y, sobre todo, el camino hacia tal escenario. Pero si de partida se proponen reformas a 0 euros esto significa, probablemente, que se trata de reformas poco creíbles, reformas sólo en el papel y poco más (reformas fake). Algo que conocemos bien en atención primaria: de marco estratégico (aquí) a marco estratégico (aquí) y tiro porque me toca. Viejas promesas vacías que se sustituyen por nuevas promesas vacías también. Política de entretenimiento en la que embarcamos en 2007 que, sin rumbo y a la deriva, nos lleva al «entre todos la mataron y ella sola se murió».

    Per altra banda, els Projectes Estratègics de Recuperació i Transformació Econòmica (PERTE) que rebran i gestionaran els fons opten per un model de col·laboració publicoprivada, malgrat els dictàmens del mateix Tribunal de Comptes Europeu que desaconsellen aquesta fórmula per opacitat, retards, encariments i corrupcions. El president Sánchez ja ha anunciat que després del cotxe elèctric, el segon projecte estratègic de col·laboració publicoprivada que proposarà a l’executiu serà en l’àmbit de la «Salud de Vanguardia y la salud que incorpora los avances innovadores de la biotecnología en la prevención, el diagnóstico, el tratamiento y el manejo clínico de los pacientes».

    És en aquest marc que hem d’interpretar els moviments que es produiran els anys vinents en la sanitat catalana gestionada per JuntsxCatalunya, successora de Convergència i Unió (CiU), líders en retallades i privatitzacions.

    Haurem de veure com evolucionen els plans dels dos governs, però d’entrada hi ha motius de preocupació. El sistema sanitari català ha abandonat l’atenció primària i s’ha enfocat a un futur en el qual actuarà de motor econòmic de les empreses sanitàries i de biotecnologia. Està prevista la construcció de nous hospitals que actuaran com a centres de negoci, d’atracció d’inversors estrangers i d’impulsors de la investigació que realitzaran empreses privades i en rebran els beneficis. El projectes del nou Clínic, el ja començat SJD Pediatric Cancer Center i d’altres van en aquesta direcció. Ho denuncia la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics en el seu manifest «El Clínic com a paradigma del nou model sanitari mercantilista», en el qual afirmen que «les pretensions de la indústria sanitària, amb les institucions públiques al seu servei, continuen marcant un paradigma totalment contrari a un model 100% públic de salut basat en els principis democràtics de l’atenció primària i ignorant l’acció política i social sobre els condicionants de la salut de les persones i la salut pública. Un paradigma de mercantilització de la salut i la privatització de la sanitat per al benefici de la classe capitalista i d’una casta mèdica privilegiada».

    L’acord de govern Junts-ERC per a la legislatura que ara comença mostra les prioritats que es marquen: «Dotar amb 5.000 milions d’euros addicionals durant els pròxims cinc anys i seguir reforçant el sistema públic de salut, preservant la preeminència de la gestió pública». Que aquests 5.000 milions d’euros aniran bàsicament a la biotecnologia i als hospitals ens ho indica el punt següent de l’acord: «Reforç de l’atenció primària i comunitària amb el desplegament del Pla d’Enfortiment de l’Atenció Primària amb una inversió global de gairebé 300 M€ en els pròxims 3 anys, i amb l’objectiu d’arribar al 25% del pressupost de Salut». 300 milions de 5.000 és el 6%. Què pensen «enfortir» amb aquest 6% enfront del 94% que anirà a altres parts del sistema? Amb aquestes previsions, el pressupost per a l’atenció primària no tan sols no arribaria al 25% (afirmació retòrica i tòpica), sinó que baixaria al 12%. És una presa de pèl. Com «preservar la preeminència de la gestió pública» sigui tan prioritari com la inversió en l’atenció primària, estem arreglats.

    L’atenció primària de salut, la sanitat de proximitat, les cures a les persones, l’enfocament biopsicosocial de la salut i la malaltia, les necessitats bàsiques, l’abordatge de les desigualtats en salut, les malalties no curables, les discapacitats, la salut comunitària, el patiment humà… quedaran fora del marc d’interessos i d’inversions i seguiran en l’actual misèria. A no ser que tots plegats ens adonem de la distopia sanitària que representa el model biotecnològic que persegueixen i reclamem ben fort una medicina i una sanitat centrada en les persones i totes les seves necessitats.

    Aquest és un article publicat originalment al web del FoCAP

  • Crònica de la incertesa

    Ha passat un any des de llavors i ara podem parlar-ne de manera diferent, calmada, amb perspectiva; però no sempre ha estat així, durant els primers mesos vam viure situacions molt difícils.» Així comença a explicar la història una de les infermeres del CAP quan li preguntem per aquells mesos de març, abril i maig de 2020.

    «Inicialment vaig sentir por i angoixa per la sensació d’incertesa i de desconeixement. Van ser unes setmanes amb vivències molt intenses». (Administrativa)

    Des de mitjans de març de 2020 hi ha hagut canvis en gairebé tots els racons de les nostres vides: pandèmia, virus, immunitat i rebrots s’han convertit en paraules habituals en totes les converses. Les rutines han agafat forma de gràfics o xifres i la mort, les Unitats de Cures Intensives i els Serveis d’Urgències, han aparegut en totes les portades. Aquesta crònica mostra com l’equip del Centre d’Atenció Primària ‘Les Hortes’ (Poble Sec, Barcelona) va conviure amb la pandèmia durant els mesos de març, abril i maig de 2020. Una mirada potser menys sorollosa i més íntima, que parla de la vivència, del diàleg amb la por, de la convivència diària amb els canvis i de l’angoixa. Una sensació de perill que ha condicionat les nostres decisions durant aquest últim any i una incertesa constant que ens ha sacsejat i que encara és present.

    | Isabel Solís

    El primer moment de la pandèmia

    Durant els primers mesos de convivència amb la malaltia el personal sanitari es va trobar en una posició complicada. «Ho vaig viure amb molta sensació de caos. Vaig tenir por del contagi, a ser vector de contagi per a la meva família», ens explica M. una de les infermeres.

    L’equip d’aquest centre, com en molts altres Centres d’Atenció Primària, va haver de reconvertir i repensar la seva atenció sanitària de forma radical durant la setmana del 14 de març per poder adaptar-se a la situació d’emergència. En setanta-dues hores va canviar la forma d’atendre la població que va deixar de ser presencial i va passar a ser majoritàriament telemàtica per poder mantenir les mesures de seguretat davant d’allò que es desconeix. La prioritat era donar atenció de la forma més segura possible, de manera que mantenir la proximitat amb el pacient, el seguiment estret i l’atenció global, allò que tant caracteritza a l’Atenció Primària, es va convertir en una tasca difícil per als equips sanitaris.

    «D’un dia per l’altre va canviar la manera de funcionar, ens vam haver d’adaptar. Tota la informació i els protocols anaven canviant frenèticament», afirma la doctora V., que recorda molt bé com els canvis de protocols constants, gairebé diaris, i el desconcert eren el pa de cada dia en molts dels centres i hospitals. Durant aquells primers mesos, la incertesa, l’adrenalina, l’instint de supervivència i la feina del dia a dia van fer que allò que semblava irreal es materialitzés. Sovint es va fer evident la desorientació, pel que fa al seguiment dels casos o l’aplicació d’alguns tractaments; i l’autoorganització de l’equip, a petita escala, va ser clau per poder seguir-li el ritme a la pandèmia.

    «Davant la incertesa del moment, vam optar per decidir en equip i setmana a setmana, mesuràvem recursos i anàvem establint plans d’acció d’acord amb el que teníem.» (Metge)

    Es van tensar les cordes que subjectaven el sistema sanitari i el conjunt de professionals van haver d’adaptar a les noves regles de joc, amb eines escasses per al diagnòstic i el tractament.

    «No podíem trobar material de protecció enlloc, al final ho vam aconseguir, però van ser hores i dies i caps de setmana llargs i molt angoixants.» (Responsable Administració).

    | Isabel Solís

    Més enllà de la primera onada

    La veritat és que, afortunadament, hi va haver vida més enllà de la primera onada. Després dels primers mesos de convivència amb la Covid-19, quan es va aconseguir controlar el primer embat de la pandèmia, què passava llavors als Centres de Salut?

    «Fins a aquell moment vam fer atenció telefònica perquè era l’única que podíem fer, vam ser poc accessibles, era impossible ser-ho més. A partir d’aquest moment, tocava tornar a l’atenció presencial, era vital, ho necessitava el pacient i el necessitàvem nosaltres», explica la doctora N., que posa l’accent en la necessitat d’atendre els pacients de la manera en què l’Atenció Primària fa: longitudinalment i integralment. L’arribada de la pandèmia va obligar a tot el personal sanitari a treballar amb noves eines, a acostar-se al conjunt de pacients de manera diferent, fent un ús més intensiu de la tecnologia, canviant el tipus de medicina que coneixíem fins al moment.

    «No ens han ensenyat a visitar pacients per telèfon, hem après a estar presents i acompanyar els pacients. I això ara no ho hem pogut fer». (Infermer)

    «Ens vam adonar que havíem donat menys atenció a altres malalties i a les patologies cròniques. No arribàvem a més i això ens fa mal», explica M. una de les infermeres quan recorda els mesos d’estiu de 2020. En aquell moment, la «nova normalitat» va arribar per quedar-se i va convertir el dia a dia en una cursa infinita per atendre totes les visites, les demandes i les necessitats que s’havien posposat al llarg dels mesos anteriors.

    «No vaig entendre els aplaudiments perquè nosaltres no som herois. En canvi, entenc la crítica perquè, durant un temps, s’han deixat d’atendre altres patologies». (Metgessa)

    | Isabel Solís

    Va ser durant l’estiu quan en els Centres d’Atenció Primària es va fer evident la necessitat de recuperar part del funcionament habitual, els seguiments i les activitats preventives. «Tinc la sensació que aquest no és el tipus de medicina que jo sé fer. No m’agrada la no-presencialitat», afegeix la doctora L. I si alguna cosa ens ha demostrat la pandèmia, ha estat la necessitat de l’atenció multidisciplinària, propera i integral en termes socials i sanitaris, d’una medicina d’Atenció Primària que entengui el context més enllà del pacient.

    L’altra cara de la pandèmia

    En parlar de les necessitats socials no cobertes durant l’inici de la pandèmia, la treballadora social de centre ens diu: «Durant el primer mes, l’administració es va aturar per complet, no hi havia recursos socials suficients», i reflexiona sobre la importància dels Serveis Socials, de la coordinació entre el sistema sanitari i les entitats que donen suport social directe. «Se’ns va assignar (a l’Atenció Primària) la cobertura de totes les necessitats, havíem d’abastar-ho tot», puntualitza la doctora S., una metgessa del CAP, que va atendre a pacients amb sospita de malaltia Covid-19.

    «Sentíem impotència al saber que hi havia coses que no podíem fer per ajudar els pacients, perquè no hi havia xarxa i no depenia de nosaltres.» (Treballadora Social)

    «Vam tenir clar que els efectes de la pandèmia anaven més enllà de la malaltia i la mort» afirma la doctora M., que ha treballat de manera coordinada amb la treballadora social de centre per controlar la pandèmia dins de les residències, els centres de menors i els equipaments de persones sense sostre al barri del Poble-Sec.

    | Isabel Solís

    L’arribada de la pandèmia ens ha posat en evidència com a societat, ha augmentat aquelles desigualtats que ja existien, posant-les en primer pla. Les dificultats pel que fa a l’accés a l’atenció sanitària han augmentat durant aquests mesos. També ho ha fet el nombre de famílies en situació de pobresa, les persones sense ingressos i la problemàtica d’accés a un habitatge, per citar-ne només algunes. Han fet falta un altre tipus de xarxes comunitàries, vincles de solidaritat i mans amigues dins el barri per cobrir les deficiències d’un sistema sanitari i de benestar social que no s’ha pogut sostenir i ha posat al límit la població més vulnerable.

    «La situació ha provocat un accés als recursos esbiaixat, deixant sense suport a molta part de la població». (Infermera)

    Les residències també han rebut les conseqüències directes de la crisi sanitària i social, pacients i familiars han hagut de viure situacions difícils, tristes i delicades, provocades per l’aïllament, les pèrdues i els dols en solitari. «Ens queda molt per fer quan parlem i ens ocupem del que passa en arribar a la fi de la vida». (Metgessa)

    Fer balanç entre l’esperança, la crítica i la crisi

    Després de fer front a les primeres onades de la Covid-19, el conjunt de professionals sanitaris ens trobem en un moment marcat pel cansament, la decepció i la impotència. «El sistema va col·lapsar – opina la doctora C.-, no hi ha hagut una bona direcció, s’ha abusat de la vocació i la responsabilitat del que s’espera de la professió mèdica i sanitària».

    La situació de sistema sanitari amb l’Atenció Primària precària, sobrecarregada i burocratitzada, ha hagut de fer front a una emergència que ha tensat i debilitat tots els engranatges que la componen, amb les conseqüències previsibles: col·lapse i saturació. Una Atenció Primària que ja reclamava inversions i recursos des de molt abans que arribés la Covid-19.

    | Isabel Solís

    Seguint amb la reflexió crítica, dues companyes de l’equip de Medicina afegeixen: «Durant tota la gestió de la pandèmia no s’ha parlat de la Primària, no s’ha tingut en compte, ha passat a segon pla. La perspectiva i el model han estat els mateixos i ja sabem que l’hospitalo-centrisme no funciona. «Han passat els mesos, un any sencer i la situació és diferent de la de l’inici; a la cursa contra el virus s’han afegit les vacunes, que són la dosi d’esperança que molts necessitàvem. Potser la vacuna serà d’ajuda per fer front al virus, però seran necessaris molts més esforços per reforçar el nostre sistema de salut i canviar la situació de pobresa social actual».

    Malgrat tota la crítica, per a l’equip de professionals del CAP Les Hortes una de les certeses que ens ha portat la pandèmia ha estat poder comprovar que el treball en equip fa que les coses siguin més fàcils quan tot sembla difícil. També tenim la certesa que amb l’autocrítica, l’autoorganització i la reflexió compartida hi ha possibilitat de contribuir al canvi dels models sanitaris actuals.

    * Aquest article s’ha escrit gràcies a la col·laboració de l’equip de professionals del CAP de les Hortes, que han participat del relat conjunt d’aquesta pandèmia mitjançant entrevistes. Durant el mes de setembre de 2020 vam realitzar entrevistes a les companyes i els companys del CAP amb l’objectiu de registrar com havien viscut la pandèmia, des d’un punt de vista professional i personal. Hem realitzat un total de 32 entrevistes a personal del CAP, personal mèdic, infermeria, administratiu i de treball social.

    De totes aquestes dades ha sorgit aquest article i juntament amb les fotografies formen part d’una exposició fotogràfica que es podrà veure al Centre Cívic Albareda (Poble Sec. Barcelona) del 3 al 30 de maig de 2021.

  • Cap a la transformació de l’atenció primària en l’era post Covid

    «La pandèmia ha sigut un test d’estrès per l’atenció primària, l’àmbit més desemparat del sistema sanitari». Així defineix el president de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), Antoni Sisó, el que ha suposat la crisi sanitària pel primer nivell assistencial. «L’atenció primària es va transformar completament. Els professionals es van haver d’adaptar a la nova realitat, començant pels canvis en les agendes, els rols, els horaris, els protocols… també els espais, que s’han hagut d’adaptar per poder generar circuits diferenciats, Covid i no Covid», assenyala el metge de família.

    «Vam capgirar l’atenció primària com un mitjó i vam demostrar la nostra capacitat d’adaptació i flexibilitat en un moment molt crític», sosté, per la seva banda, la presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), Alba Brugués, qui defensa que la pandèmia ha visibilitzat més l’atenció primària i ha fet palesa la seva importància dins el sistema de salut. Tot i això, també defensa que la crisi sanitària ha fet aflorar les mancances que té l’atenció primàira en quant a recursos i estructures. «Hem vist clarament que tenim uns centres obsolets i petits i que falten moltes mans, especialment infermeres», destaca la infermera d’atenció primària.

    La falta de recursos humans té un gran impacte en la sobrecàrrega de feina, que alhora tensa els professionals. «S’està atenent a la població i fent el control de la pandèmia amb els recursos de sempre», destaca Nani Vall-llossera, metgessa de família del CAP del Bon Pastor i membre del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP). «Només hem millorat des del punt de vista dels administratius, el reforç dels quals ha sigut imprescindible, però continua sent insuficient».

    Després d’un any de pandèmia, assenyala Vall-llossera, hi ha molt «cansament emocional i frustració, perquè no sembla que s’estiguin posant solucions perquè l’horitzó sigui treballar en unes millors condicions». «Saber que quan arribes a la consulta tens cada dia una llista de més de 40 pacients angoixa molt. I més quan saps que la població està patint tant. Nosaltres acollim el patiment de la població i posem el millor de nosaltres per emfatitzar amb la seva situació i decidir adequadament el que s’ha de fer en cada moment. Però tenir tantes visites diàries afecta la teva capacitat d’empatia i de resolució dels problemes de salut dels pacients», destaca.

    Segons explica la metgessa de família, aquesta «llista interminable de pacients» també dificulta que el professional sigui proactiu amb els pacients que no té a la llista. «No tenim capacitat per trucar aquell pacient que no hem vist en tota la pandèmia ni de pensar més enllà de la llista que tenim, que és el que se’ns ha prioritzat resoldre», explica. «No pot ser que aquesta situació, de visitar 40 o 50 pacients al dia, sigui telefònicament com presencialment, es cronifiqui. I és la sensació que tenim: que la situació d’emergència s’ha cronificat i que no hi ha prevista cap mesura per treure’ns d’aquesta situació. Això és molt angoixant i decebedor», apunta. En la mateixa línia, Brugués apunta que s’han doblat moltes jornades laborals per cobrir el dèficit de personal, i que això fa que els professionals estiguin esgotats. «Hi ha hagut moments molt crítics. Ens hem adaptat i multiplicat les nostres tasques, però hem viscut moments molt durs».

    L’atenció als pacients crònics, perjudicada per la pandèmia

    La gran càrrega de feina derivada de la situació pandèmica, ha provocat que els professionals tinguin dificultats per seguir la seva tasca habitual de seguiment dels pacients crònics. «En aquest seguiment al pacient crònic detectes signes d’alerta que eviten que la seva salut no vagi a pitjor. Aquesta activitat no l’hem pogut fer com voldríem. Tot el que era immediat i urgent estava cobert, però tot el que es podia demorar no ho hem pogut fer, i això passarà factura en detecció de patologies, com el càncer, i també en els programes de prevenció i promoció de la salut», explica la presidenta de l’AIFiCC. Això provoca, segons Vall-llossera, que els professionals hagin de fer «malabarismes» per atendre tota aquesta complexitat. «Però, evidentment, tot i fer molts esforços i deixar-nos la pell, no arribem a tot», afirma.

    Segons una anàlisi pendent de publicació del Consorci d’Atenció Primària de Salut Barcelona Esquerra (CAPSBE), del qual Antoni Sisó n’és el director de recerca, si es comparen les xifres del 2020 amb les dels tres anys anteriors, hi ha hagut una reducció d’entre el 35 i el 50% del diagnòstic d’una gran quantitat de malalties. «El 2020 es van detectar respecte als anys anteriors un 22% menys de càncers de mama, un 27% menys de càncers de pròstata, un 45% menys de melanomes, un 60% menys de càncers de ronyó i un 45% menys de càncer de tiroides. En canvi, es van detectar un 42% més de càncers de pulmó, perquè hem fet més radiografies de tòrax a causa de la Covid», explica Antoni Sisó.

    L’atenció telefònica, o la pèrdua de «l’acte terapèutic» amb el pacient

    Les consultes telefòniques que s’han instaurat amb l’arribada de la pandèmia, per tal de minimitzar els desplaçaments i les visites presencials innecessàries dels pacients, ha arribat per quedar-se. I, en efecte, en algunes ocasions, com comunicar els resultats d’una analítica de seguiment o fer una baixa mèdica, la teleassistència pot ser molt útil i fer guanyar en eficiència. Tanmateix, amb les trucades telefòniques també es perden moltes coses pel camí. «És molt més difícil captar matisos i, sovint, es presta a més malentesos. I, òbviament, suposa una gran barrera per a les persones grans, amb problemes de salut mental o per a les persones migrades», sosté Vall-llossera.

    «El valor de l’atenció primària és que es crea un vincle amb el pacient. Si jo arribo al centre de salut i em visito amb qualsevol professional, l’atenció primària ha perdut tot el seu valor. El que té sentit és que el professional genera una relació terapèutica amb el pacient, perquè el vincle genera confiança, i la confiança ajuda a que els processos vagin millor, i també que el professional diagnostiqui millor», destaca Vall-llossera. «Aquest vincle és evident que no es genera de la mateixa manera per telèfon. A les consultes, segons quin clima es crea, els pacients t’expliquen coses. Hi ha hagut situacions de violència de gènere que he pogut conèixer perquè a la consulta s’ha donat aquesta situació de comoditat i confiança», explica la metgessa.

    El mateix opina Alba Brugués, qui destaca que cal trobar l’equilibri entre la presencialitat i la teleassistència, adaptant-se a les necessitats del pacient. «Per exemple, en el cas d’una persona jove que fa una consulta molt concreta i que necessita rapidesa, potser la presencialitat no li aporta cap valor afegit, mentre que una altra persona sí que se’n pot beneficiar», afirma la infermera, qui posa èmfasi en que la gran virtut de l’atenció primària és que el professional coneix molt bé els pacients. «Aquest coneixement fa que cada professional pugui adaptar la seva manera de treballar o dirigir-se al pacient d’una manera o altra en funció del que li pot beneficiar més en cada moment de la seva vida».

    Vall-llossera considera que cal recuperar els valors de l’atenció primària que s’han perdut amb la pandèmia. «Hem de recuperar l’accessibilitat, la longitudinalitat, la integralitat. Hem de recuperar la visió comunitària i tota la presencialitat que sigui possible, utilitzant les eines telemàtiques que hem vist que poden ser útils en determinades ocasions». També destaca que la pandèmia ha fet «saltar pels aires» la capacitat dels equips de tenir una visió comunitària i que cal «recuperar altres espais de salut als barris i la capacitat des del sistema sanitari d’adreçar les persones a altres recursos de salut que no són sanitaris». «A vegades, els pacients ens consulten per un malestar emocional que té molt a veure amb el fet que ja no puguin anar al centre cívic on solien anar abans de la pandèmia o al casal de la gent gran a trobar-se amb els seus amics. Això durant els tres mesos de confinament es va aguantar prou bé, però fa més d’un any que estem en aquesta situació de pandèmia i la gent s’ha quedat sense els recursos de salut que tenia abans».

    La vacunació i els ‘vacunòdroms’

    L’atenció primària s’està fent càrrec de la vacunació contra la Covid als majors de 80 anys i dependents, així com als seus cuidadors principals, però la vacunació als altres grups de població s’està fent en altres espais, com universitats o poliesportius. El Departament de Salut, a més, va comunicar que, quan hi hagi més vacunes disponibles, s’habilitarien grans espais per a fer una campanya de vacunació massiva, els coneguts com a ‘vacunòdroms’.

    En un posicionament conjunt, el Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP), Rebel·lió Atenció Primària, la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) manifestaven la seva posició contrària a l’externalització de la vacunació fora dels CAPs, fet que consideraven «discriminatori i ineficient».

    «Novament suposa una despesa de recursos (espais, personal per organitzar-ho, infermeres i administratius per portar-ho a terme) que no serveixen per reforçar la credibilitat al voltant del discurs d’enfortiment de l’atenció primària i salut comunitària», deien en aquest manifest les organitzacions signants.

    «S’està cometent novament l’error de no aprofitar aquesta xarxa impressionant que el sistema sanitari té a cada barri i poble i que coneix a les persones, que és l’atenció primària. No té sentit. El que té sentit és reforçar la xarxa que tens al territori», reivindica Vall-llossera. Segons la metgessa de família, les contradiccions en el procés de vacunació són constants i hi ha hagut una «mala política comunicativa» des de l’inici de la campanya. «Ens van assabentar pels nostres pacients que el departament estava enviant missatges SMS a les persones d’entre 60 i 65 anys per vacunar-se», explica.

    En la mateixa línia s’expressa Alba Brugués, qui considera l’externalització de la vacunació fora dels CAPs un «contrasentit». «Només ho justifico en la situació que arribessin una gran quantitat de vacunes Pzifer, que arriben dilluns i s’han d’administrar abans de divendres. La resta de situacions no les entenc», destaca. També afegeix que fent un càlcul de la població assignada en cada àrea bàsica, l’atenció primària podria vacunar perfectament a tota la població a qui li toqui administrar-se la vacuna. «Fins i tot, podríem obrir els centres els caps de setmana per fer vacunacions, de manera que els usuaris no s’haurien de desplaçar a centres lluny del seu domicili o població», remarca.

    El Pla d’enfortiment de l’atenció primària, insuficient

    El passat mes de setembre, el Govern de la Generalitat anunciava les bases d’un nou pla d’enfortiment i transformació de l’atenció primària amb l’objectiu de potenciar-la més enllà de l’impacte que genera la Covid-19, amb una inversió de 300 milions d’euros -125 milions anuals fins al 2022-. Des d’un principi, aquest pla va generar oposició en l’atenció primària. «Benvinguts siguin aquests diners, que poden suposar un alleujament de la greu situació en què es troba l’atenció primària, però ni de lluny serviran per fer-ne l’eix vertebrador del sistema. El problema de l’atenció primària és estructural, no d’aquests últims mesos», manifestaven en un article publicat en aquest diari Francesca Zapater, Josep Martí i Maria José Fernández de Sanmamed.

    Mesos després de l’anunci d’aquest pla, la percepció per part dels professionals de l’atenció primària no ha millorat. «El Pla d’enfortiment de l’atenció primària no ha sigut suficient. Posar mòduls prefabricats al costat dels CAP no és una resposta davant la necessitat de modernització de l’atenció primària. No pot ser que muntem cinc nous hospitals i, en canvi, a l’hora d’enfortir l’atenció primària hi posem mòduls prefabricats que no tenen aigua corrent. Calen nous centres i nous equipaments», destaca el president de la CAMFiC, Antoni Sisó.

    El que sí que s’ha valorat positivament ha sigut la inclusió de la figura dels gestors Covid als CAP i del coordinador Covid a les escoles. També es valora la contractació de més administratius sanitaris, però, tot i això, els entrevistats consideren que el pla de Salut és insuficient. «Sembla que la primària sigui la ‘germana pobre’ del sistema sanitari. Benvingudes siguin més mans, però el que s’ha fet és un pedaç que no soluciona massa la situació que vivim. El dèficit de l’atenció primària no s’acabarà fins que tinguem un pressupost adequat a les necessitats del sistema. Moltes persones han participat en fer propostes de millora, però les idees s’han quedat sobre el paper i s’han traduït poc a la realitat», manifesta Brugués.

    De fet, segons indiquen les dades, a Catalunya, la inversió en atenció primària s’ha reduït un 24,28% en la darrera dècada, sent un dels sectors que van estar més castigats per les retallades. «Serem persistents i emprenyadors amb què s’assigni el 25% del pressupost als centres d’atenció primària. Ara bé, l’atenció primària són els equips i centres d’atenció primària. Serveis com els centres de salut mental o els centres de salut sexual i reproductiva no són atenció primària. Per tant, demanem que no es facin promeses polítiques que enganyin a la gent», destaca Sisó.

    «No serveix de res dir que l’atenció primària és l’eix vertebrador del sistema si després això no es veu reflectit en les polítiques sanitàries. Cal una major inversió, calen més professionals d’infermeria i medicina als CAP i unes millors condicions laborals», defensa Vall-llossera.

    Més autonomia de gestió

    A banda d’una major inversió en l’atenció primària, els professionals reclamen més capacitat de decisió i autonomia. «Un equip d’atenció primària hauria de tenir autonomia per gestionar els seus pressupostos en funció de les necessitats de la població que atén, adequar la seva plantilla i materials a les necessitats de cada barri. Si no tenim aquesta autonomia, anem lligats amb estructures molt rígides i ineficients», considera la presidenta de l’AIFiCC, Alba Brugués.

    Segons Nani Vall-llossera, cal que els professionals de l’atenció primària tinguin capacitat per prioritzar una atenció especialitzada a un pacient. «Per exemple, si veig que un pacient viu una situació de molta fragilitat i el vull ingressar en un sociosanitari, primer l’he d’enviar a urgències i a l’hospital ja decideixen si aquell pacient és tributari d’anar al sociosanitari. Jo, que he sigut la metgessa d’aquesta persona durant molts anys, no tinc capacitat per decidir el que és millor. Podem acordar de manera coordinada algunes coses, però no som interlocutors, i això és molt greu pel pacient, i també pel sistema sanitari. Que el sistema funcioni depèn que l’atenció primària funcioni i, per això, ha de tenir recursos i poder de decisió», defensa la metgessa, membre del FoCAP.

    Reconeixement de les especialitats i incorporació de nous perfils

    Les demandes de l’atenció primària passen també pel reconeixement de l’especialitat de la infermeria de família. «La primera reforma de l’atenció primària va ser possible perquè es va reconèixer l’especialitat del metge de família. Estic convençuda que la segona reforma implicarà remarcar la tasca de la infermeria familiar i comunitària, amb la incorporació de més places i amb el reconeixement de les competències i expertesa que adquireix durant la residència. Sempre es diu que els especialistes estan a l’hospital, però a l’atenció primària també hi ha metges i infermeres especialistes», reivindica Brugués.

    Per la seva banda, Nani Vall-llosera defensa que cal crear la figura de l’administratiu sanitari amb la formació i reconeixement que actualment no té. «Els administratius estan fent una tasca brutal durant la pandèmia. Tota l’atenció telefònica que s’ha multiplicat exponencialment ha estat vehiculada per aquests professionals. El problema és que no tenim una figura de l’administratiu sanitari amb competències suficients que li permeti aportar valor afegit i ajudar més a l’atenció primària. És una figura clau, però que s’ha de repensar i, per descomptat, s’ha de formar i remunerar de manera adequada», destaca.

    El president de la CAMFiC, Antoni Sisó, reivindica també la necessitat d’incloure nous perfils en l’atenció primària, com els psicòlegs clínics o els fisioterapeutes. «Són dues figures absolutament nuclears, que han de deprendre dels centres d’atenció primària, com a part de la plantilla». La pandèmia de la Covid ha fet augmentar exponencialment el malestar psicològic de la població, un malestar que atenen i tracten els professionals de l’atenció primària. «Davant l’auge d’aquests problemes de salut mental, la incorporació del psicòleg clínic és una necessitat urgent», defensa Sisó.

    «Tenim el mateix model d’atenció primària des del 1981. L’autèntic repte ara és la transformació de tot el sistema sanitari, posant l’atenció primària al centre. Quan l’eix sigui de debò l’atenció primària, el sistema serà més sostenible del que és actualment i tindrem més i millor cura de la gent», destaca Sisó. «El sistema necessita que la nostra veu s’escolti, que diguem quin és el sistema que nosaltres creiem que és millor, que participem perquè sigui possible», conclou Vall-llossera.

  • El patiment dels sanitaris, una reparació necessària

    Que els i les professionals sanitaris estan fent un sobreesforç durant aquest any de pandèmia és una realitat àmpliament reconeguda. Un sobreesforç que s’associa a un patiment sostingut del qual se n’ha visibilitzat només una part i algunes causes. Cert patiment va amb l’ofici de ser metge, com bé s’ha exposat a la literatura, entre d’altres, per Camus (La peste), Winckler (Las confesiones del Doctor Sachs) o Berger (Un hombre afortunado). També amb tots els oficis que tenen a veure amb tenir cura de persones.

    L’observació del patiment, el testimoniatge de la malaltia i de la mort, sobretot quan les possibilitats d’evitar-los són minses, enfronten amb qüestions profundes de l’ésser humà: el sentit del dolor, la inevitabilitat de la mort, el valor de la comunitat, la solidaritat, o la compassió… Són vivències que calen de mica en mica i es tradueixen en emocions, sentiments i cognicions. Quan l’allau és intens i continuat pot esdevenir insuportable, punt al qual han arribat molts sanitaris en aquesta pandèmia.

    En l’entrada «El nostre patiment» del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), infermeres i metgesses parlen en primera persona de les seves experiències i impressions durant la pandèmia. Refereixen haver sentit incertesa, por, inseguretat, frustració, impotència, culpa, tristesa, esgotament, desànim, ràbia, indignació, angoixa, col·lapse, bloqueig mental, desesperació, pèrdua, aïllament, separació… que s’han anat acumulant en els seus cossos i les seves ments. Durant molts mesos, han dominat les emocions negatives o desvinculatòries (segons les anomena JL Tizón a Salud emocional en tiempos de crisis, Herder) que han conviscut amb d’altres de caràcter positiu o vinculatori que han sustentat i protegit d’un patiment encara més desestructurador. El sentit del deure, del professionalisme o de la cura han mantingut els i les professionals dempeus durant aquest temps que sembla inacabable, com ho han fet les manifestacions de suport i estima dels pacients.

    Les companyes del FoCAP parlen també d’un altre tipus de patiment, l’ocasionat per raons estructurals i institucionals. L’escassetat de mitjans i de personal amb què s’han enfrontat a la pandèmia s’ha vist agreujada per les agressions repetides que des de les organitzacions s’han dirigit a l’atenció primària (AP): ignorar la importància del seu paper en la contenció de la pandèmia, tancar CAP i consultoris, posar el focus de la gestió i de la comunicació en els hospitals, els constants canvis en les instruccions, la reorganització assistencial… De manera que, a més a més d’atendre malalts i pandèmia, van haver de reivindicar, resistir, o fins i tot desobeir, per poder fer la seva feina.

    Després d’un any, les coses no han canviat massa, i els explicables errors inicials s’han convertit en norma. Continua faltant personal, no es recupera la visita presencial, es posen en marxa «vacunòdroms» fora dels CAP o es construeixen més hospitals quan molts consultoris locals continuen tancats.

    També mencionen la importància de la ideologia i els valors que han inspirat les respostes de les institucions. Els protocols no han deixat espai per poder plantejar dilemes, els automatismes s’han imposat a la reflexió, la tecnologia ha rellevat la confiança i el vincle. Diuen: «Que es prioritzi la visita telefònica i que costi tant recuperar la presencialitat no és casual. Respon a una escala determinada de valors i a les dificultats per reconèixer el patiment de l’altre». Dilemes, reflexió, confiança, vincle, persones… Són paraules i conceptes estranys en l’actual pensament neoliberal, més vinculat als algorismes i a les solucions tecnològiques.

    Després d’un any, les coses no han canviat massa, i els explicables errors inicials s’han convertit en norma. Continua faltant personal, no es recupera la visita presencial, es posen en marxa «vacunòdroms» fora dels CAP o es construeixen més hospitals quan molts consultoris locals continuen tancats. La coincidència en valorar com a dolenta la gestió de l’atenció primària és tan àmplia, que fins i tot Amnistia Internacional la qualifica de «segona pandèmia» en una investigació que ha dut a terme en tres comunitats autònomes, entre les quals es troba Catalunya.

    Tot això fa mal, molt mal, perquè es qüestionen fonaments de la professionalitat i devalua el treball de milers de persones que s’hi deixen la pell massa vegades, literalment. El dany emocional no es reconeix adequadament i ja s’ha començat a anomenar i mesurar des d’una mirada biologicista i medicalitzadora. Es parla de «trastorn mental» dels sanitaris, i amb l’ús d’aquestes paraules i aquest concepte, s’està assenyalant el camí del possible abordatge i tractament. Qüestionaris i escales són poc útils per penetrar en el món de les emocions, que es veu traslladat -trastocat- al món dels símptomes i els diagnòstics. Ansietat, depressió, insomni, o estrès posttraumàtic no poden descriure sense un cert reduccionisme un patiment emocional que és molt més ampli, més ric semànticament i simbòlicament. El fet de posar l’etiqueta de trastorn o de malaltia a un patiment no sols l’amaga, sinó que també responsabilitza la persona d’uns símptomes i sentiments que són normals, la desposseeix de capacitats i la revictimitza. En posar l’atenció en l’alteració personal s’obvien les causes sistèmiques que provoquen el malestar. En la mateixa línia, i com és habitual, els mitjans de comunicació amplien el missatge: «La meitat dels sanitaris tenen símptomes de trastorn mental per la Covid», quan seria molt més ajustat a la realitat recollir que la sobrecàrrega i la mala gestió causen patiment.

    A institucions, polítics i gestors els costa reconèixer, conèixer, comprendre i acollir el patiment dels i les professionals. De la mateixa manera que no reconeixen els errors ni en demanen disculpes, acció que seria reparadora i molt més «curativa» que els fàrmacs o els regalets que el CatSalut ofereix. No podem demanar al coronavirus que repari el mal que està fent, però sí que ho podem demanar a totes aquelles persones i institucions polítiques i dels diferents poders que amb les seves accions estan provocant dany. Des de la prepotència no es contempla el deure de reparació vers la societat o les sanitàries. Però es pot fer si es vol. El mateix JL Tizón ofereix en el llibre citat més amunt un llistat de mesures reparadores que poden portar a terme les administracions. Mesures no des de la «salut mental», sinó des de la perspectiva social i psicosocial, de protecció i atenció emocional, de foment de la solidaritat, del suport mutu i de les xarxes de relació, espais de contenció emocional en els centres, espais de reflexió. I si és necessari, contemplar accions de cura i atenció personal, com pot ser oferir dies de descans remunerat.

    Un dels ensenyaments de la pandèmia ha estat la vulnerabilitat a què estem exposats i la necessitat que tots hem tingut de ser cuidats. També la importància que té l’AP en la contenció de la infecció, en l’atenció a les persones malaltes o en risc d’estar-ho, en el rescat de les residències, en els nous dispositius com els «hotels de pandèmia» o en activitats d’abast poblacional com la vacunació. Tot, en unes condicions molt precàries, però sempre des de la responsabilitat i l’actitud de cura. L’alt grau de patiment esgota les forces per seguir treballant i per seguir aguantant el menyspreu i la manca de recursos, fet que està revertint en la població.

    Reparar vol dir reconèixer el valor de la feina i de l’entrega i posar les mesures necessàries per poder fer-la bé. Prestigiar socialment l’AP i el seu paper durant, abans i després de la pandèmia. També, esmenar els errors per no repetir-los, retornar a professionals i població els serveis tancats i un aspecte essencial sense el qual no es pot tenir cura plenament, que és retornar la relació personal, la presencialitat i la confiança. Elements que el telèfon i la tecnologia mai podran suplir.

  • Vacunació Covid-19: on millor que als CAP?

    Fa dues setmanes que s’ha iniciat la vacunació de la Covid-19 als CAP. Ja era hora que es comptés amb l’atenció primària, i estem contentes de poder oferir la vacuna a una ciutadania que està patint intensament les conseqüències de la pandèmia, especialment les persones més vulnerables, que són les que ara estem vacunant. No es pot pensar en fer una campanya massiva de vacunació sense comptar amb l’atenció primària, amb les infermeres que fa anys que fan altres campanyes massives de vacunació, professionals que coneixen cada pacient i les seves cuidadores, les seves circumstàncies i limitacions.

    Ara bé, hi ha hagut un problema greu de planificació i de recursos i d’informació a la població que han carregat els CAP, amb centenars de trucades diàries preguntant pel procés de vacunació. Entenem que la planificació està condicionada per l’arribada de vacunes que depèn de factors externs, però, tot i això, tot plegat ha sigut precipitat i els equips han rebut «per sorpresa» i amb indicacions canviants, l’arribada de les vacunes. Com passa massa sovint, ens vam assabentar per la premsa del que estava passant i havíem de fer. Tanmateix, ja ens hi hem acostumat. I amb l’excusa de donar autonomia als CAP per organitzar la vacunació com millor creguin, s’hi ha traspassat una responsabilitat que no depèn únicament dels equips i que hauria de recaure en l’àmbit institucional. Cada cop que s’encomana una tasca als equips d’atenció primària s’hauria de preguntar: què necessiteu per fer la tasca que us encomanem ara i que organitzareu vosaltres?

    No hi ha cap reforç de personal per fer la vacunació ni gestionar les trucades de programació i desprogramació, els pocs recursos que han arribat en els darrers mesos són clarament insuficients i ja han estat absorbits per l’activitat quotidiana dels CAP. Segueix plovent sobre una situació d’una precarietat extrema, assumir noves tasques vol dir deixar de fer tasques habituals de gran importància.

    El mateix personal que s’esforça per recuperar l’atenció domiciliària dels pacients més vulnerables perquè la pandèmia ha multiplicat les tasques que s’han de fer (atenció diferenciada Covid i no Covid, recuperació de l’atenció a persones amb patologies cròniques que han perdut el seguiment, realització de PCR i test antigènics de casos i contactes i de meses electorals, informes de treballadors especialment sensibles, informes per meses electorals) i per la disminució de personal disponible (baixes, indicacions de risc dels serveis de salut laboral, por i mancances organitzatives dels equips), és el personal que ara es dedica a la vacunació de la Covid-19. Aquest procés, com tots sabem, té una certa complexitat logística per les necessitats de conservació, transport i maneig de les vacunes i per la incertesa sobre el nombre d’unitats de què es disposarà cada setmana. Aquest darrer fet genera un gran volum de feina administrativa que no poden assumir les infermeres, i per la qual cal personal administratiu.

    Així, no és només que les administratives, infermeres i metgesses estiguem exhaustes després de treballar un any en situació d’emergència sense cap treva, és que dificultar les tasques pròpies dels CAP i trencar la longitudinalitat de l’atenció perjudica la salut de les persones i la percepció que la població té de la feina d’uns professionals que s’estan deixant la pell.

    Es va dir que posarien mòduls als CAP amb dificultats d’espai per atendre de forma diferenciada pacients Covid i no Covid i per fer la vacunació sense interferir amb l’activitat quotidiana dels equips. El que ha arribat en molts casos és un cubicle amb espai per a una consulta i dos seients per a fer PCR o vacunar sense aigua corrent. En alguns casos els CAP han declinat aquests mòduls perquè consideren que no compleixen els requisits bàsics i perquè no resolen cap problema.

    Amb la pandèmia s’ha fet encara més evident que un sistema sanitari públic amb una atenció primària forta és fonamental per poder donar resposta als continus i canviants requeriments de la situació. Però el CatSalut segueix sense prendre decisions per tenir una atenció primària forta i amb recursos adequats. Al contrari, en molts moments ha perillat fins i tot l’atenció primària precària, que sense reforços continua atenent la població: s’imaginen l’atenció als casos lleus i moderats de Covid en serveis centralitzats? La realització de proves PCR i test antigènics només en serveis centralitzats? Els informes clínics per les meses electorals en serveis centralitzats? L’atenció sanitària en general només feta en dispositius tipus CUAP i urgències d’hospital? Moltes d’aquestes coses el CatSalut les ha contemplat i, fins i tot, implementat… I la realitat de la importància de l’atenció primària s’ha imposat. Cada euro que destinen a fer vacunacions al Camp Nou, a fer contractes a Ferrovial, a donar competències, poder i recursos al SEM, a fer mòduls hospitalaris a tort i a dret (potser algun sí té sentit) i no a reforçar l’atenció primària per fer bé el que sap i pot fer, són diners perduts per necessitats futures o renúncia a satisfer el dret a la salut de les persones.

    Celebrem l’arribada de la vacunació de la Covid-19 als CAP. El CatSalut i la societat poden comptar amb el nostre coneixement tècnic i de la població que atenem i amb la nostra disponibilitat per assumir tasques que poden contribuir a la salut de les persones. Però no podem esperar ni un minut més per fer-ho amb els recursos adequats i el poder i el reconeixement que també són necessaris per garantir l’èxit del procés.

    Aquest article s’ha publicat originalment al web del FoCAP

  • Els metges i metgesses de família de Catalunya han fet quasi 4.000 ecografies pulmonars per identificar infecció pneumònica per la Covid-19

    Durant el darrer any, els metges i metgesses de família de Catalunya han fet quasi 4.000 ecografies pulmonars vinculades a la identificació de la infecció pneumònica per la Covid-19. Segons el Servei Català de la Salut, a Catalunya hi ha 366 centres d’atenció primària amb ecògrafs i, amb la pandèmia, s’han incorporat uns 92 ecògrafs portàtils i 80 sondes ultraportàtils amb tauleta.

    Coincidint amb la crisi sanitària, la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) va posar en marxa un curs online gratuït de formació en ecografia pulmonar vinculada a l’abordatge de la infecció per Covid-19 i, des del març de 2020, han realitzat aquest curs uns 10.000 metges i metgesses de família, dels quals 4.000 són de Catalunya. La resta d’assistents són d’altres territoris de l’estat espanyol i de països com Argentina, Perú o Equador.

    Segons la CAMFiC, potenciar el diagnòstic ecogràfic en l’àmbit de l’atenció primària comporta una sèrie d’avantatges per al pacient i per al sistema. En primer lloc, ajuda a fer el cribratge i diagnòstic precoç de determinades patologies, a reduir la incertesa clínica i a filtrar la derivació d’exploracions complementàries. Alhora, els avenços tecnològics han permès comptar amb ecògrafs més petits i transportables, fet que possibilita fer ecografies en el domicili del pacient en determinats casos. Segons dades del Grup de EcoAP de la CAMFiC, si els metges de família tenen accés i fan ecografies es redueixen en un 52% les derivacions als serveis de radiologia.

    Abans de la pandèmia la CAMFiC va crear l’EcoAPp, la primera aplicació d’ecografia per a Android i IOS, amb informació i imatges sobre les exploracions més habituals a les consultes d’atenció primària, que ajuda als professionals a resoldre dubtes. L’EcoAPp, que està disponible en català, castellà, anglès i portuguès, s’ha actualitzat incloent una part específica sobre dubtes i informació referida específicament a l’ecografia pulmonar.

  • La primària vacuna a majors de 80 anys i dependents: «Estem esperançades»

    La Rosario i el Sebastià són del Raval de tota la vida. Es van casar l’any 1963 i, des d’aleshores, han passat per tres pisos diferents, tots al mateix barri, fins a quedar-se al pis on viuen actualment, al carrer Riera Alta. «Fa 57 anys que estem casats, i ja en feia 3 o 4 més que festejàvem», explica la Rosario. Ella té 82 anys i el Sebastià en té 83, de manera que des del seu CAP de referència, el CAP Raval Nord, els han trucat per posar-se la vacuna contra la Covid-19. «Millor que no hagués calgut la vacuna, senyal que tot estaria bé», diu la Rosario, a la sala d’espera per posar-se el vaccí.

    Arriba el torn de la Rosario i el Sebastià, que entren en l’espai habilitat al centre per a fer les vacunacions. Allà els esperen la infermera Gemma Giner i la Núria Villanueva, adjunta d’infermeria de l’ambulatori. El Sebastià es mostra serè i xerraire en el moment de la injecció i la Rosario tanca els ulls, diu, perquè li «fa respecte» la punxada. En un moment ja estan vacunats, i se’n van cap a la sala d’espera. Han de romandre-hi 15 minuts per si es produeix alguna reacció adversa. No marxen, però, sense abans agrair a les infermeres la seva feina. «Gràcies, nenes, felicitats! Sou molt guapes!», exclama la Rosario amb un gran somriure sota la mascareta.

    Ara és el torn de l’Encarnación i l’Ildefonso. Són de Santa Coloma de Gramenet, però ja fa gairebé 30 anys que viuen en un pis al Carrer Tallers, just al costat del CAP. L’any passat ell va patir un ictus, que el va deixar amb un estat delicat de salut i amb dificultats per caminar. L’Encarnación, tot i tenir 78 anys, també es vacunarà juntament amb el seu marit, que en té just 80, ja que és la seva cuidadora. «Estem molt contents de posar-nos la vacuna», diu l’Encarnación. «Ell ja m’havia preguntat diversos cops quan li tocaria. Ara estic més tranquil·la, perquè si té la vacuna no patiré tant per si es contagia», afegeix.

    La vacunació al CAP Raval Nord va començar dijous de la setmana passada i, de moment, ja s’han vacunat a 426 persones del voltant de 850 persones que estan previstes vacunar durant aquesta fase, sense comptar els cuidadors de les persones dependents. Aquest grup de població que s’ha començat a vacunar recentment, el de majors de 80 anys i grans dependents de grau III, és força elevat a Catalunya. Es tracta d’unes 400.000 i 34.000 persones, respectivament, segons comunicava el Departament de Salut la setmana passada.

    Gemma Giner i Núria Villanueva, infermeres del CAP Raval Nord, preparant la vacuna | Èlia Pons

    «Estem molt esperançades, i la gent que ve a vacunar-se, també. Per fi veiem la llum al final del túnel», explica la infermera Gemma Giner. «Estem motivades i emocionades. Ha sigut una injecció d’energia», assenyala, per la seva banda, Núria Villanueva. «Encara que trigarem força a aconseguir la immunitat de ramat, com a mínim els casos greus disminuiran. Això s’ha vist molt a les residències on, amb l’inici de la vacunació, s’han reduït ha caigut dràsticament la mortalitat. És molt esperançador, perquè amb les residències vam patir molt. Ara estem més tranquil·les», explica la Núria.

    Muntar l’espai de vacunació, segons expliquen les infermeres, no ha sigut «gens difícil», perquè ja ho tenien «tot a punt». Les vacunes arriben ja descongelades els dilluns al matí al CAP el Clot i, des d’allà, es distribueixen a tots els CAP de la zona, on es preserven entre 2 i 8 graus a les neveres. El recinte del CAP Raval Nord on es fa la vacunació, situat al segon pis, té una bona ventilació i permet abaixar les persianes perquè no entri la llum, de manera que no s’escalfin les mostres. Les infermeres pateixen, però, per si l’ascensor dona problemes, ja que no seria el primer cop que falla.

    La pandèmia viscuda pels més grans

    Per a la gent gran, la pandèmia ha suposat una reclusió molt gran a casa per evitar contagiar-se. Això ha afectat el seu dia a dia. «L’Ildefonso no surt gairebé de casa. Jo vaig a comprar i a fer tots els ‘recados’, però sempre pateixo molt per no portar el virus a casa», explica l’Encarnación. Amb l’inici de la pandèmia, aquesta parella es va desplaçar a la seva segona residència a Cunit, on han pogut passar aquests mesos de forma més tranquil·la. «Allà ens sentim més segurs. Com que hi ha menys població, hi ha menys perill de contagi. Aquí, al Raval, tot és molt petit i hi ha molta gent», assenyala.

    L’Ildefonso rep la vacuna contra la Covid-19, acompanyat de l’Encarnación | Èlia Pons

    «Nosaltres hem viscut la pandèmia resignats», assenyala, per la seva banda, la Rosario. «Abans anàvem al casal uns tres dies a la setmana i fèiem exercici, però ara està tancat», explica el Sebastià. Malgrat això, intenten sortir a caminar una estona cada dia, i molts dies, diuen, arriben a fer uns 5 km. «Intentem moure’ns molt», diu la Rosario. Per això, el període de confinament estricte va ser el més dur. Amb la pandèmia, les reunions familiars s’han reduït molt i la comunicació amb el seu entorn més proper és sobretot telefònica.

    «A vegades em poso trista, perquè penso: ‘Acabarà això alguna vegada’?», diu la Rosario. «Miro de distreure’m i llegir, perquè m’agrada molt, però se’ns està fent molt llarg tot això», afegeix. Lamenta també totes les morts que hi ha hagut. «Penses en tota aquesta gent que s’ha anat… és molt trist això. Que hagin marxat d’aquesta manera i sense acomiadar-se dels familiars», diu. «Ha sigut una cosa que ha caigut de cop, i ningú s’ho esperava, i els professionals sanitaris han lluitat tot el que han pogut i segueixen fent-ho cada dia», diu el Sebastià, agraint la tasca els professionals que es troben a primera línia.

    Vacunació als domicilis

    En el cas dels grans dependents i les persones que no es poden desplaçar físicament al centre d’atenció primària, un equip de dues infermeres, que es van tornant, vacuna als domicilis. En total, es vacunen al voltant de 24 persones cada dia a domicili, 12 al matí i 12 més a la tarda. En aquests casos, la logística és més complicada.

    «Com que de cada vial només podem extreure sis dosis, podem vacunar tan sols a sis persones i, després de vacunar-les, hem d’esperar-nos 15 minuts al domicili. Tot això ho hem de fer en dues hores, ja que la vacuna no pot estar més temps fora de la nevera», explica la Gemma. Això dificulta la tasca de les infermeres. «Hem d’anar molt pendents del rellotge, però de moment ho estem gestionant bé. Ho tenim tot calculadíssim per no perdre cap dosi», afegeix la infermera.

    La pressió assistencial disminueix

    La baixada de la corba s’ha notat també als centres d’atenció primària que, durant molts mesos, han viscut una situació molt complicada. «Seguim tenint casos, però sí que és veritat que la pressió assistencial no és la mateixa que sentíem fa unes setmanes», explica la Gemma. Els casos de Covid que els arriben actualment són, la major part, lleus. L’atenció es fa majoritàriament per telèfon i cada professional fa unes deu visites presencials al dia.

    Amb l’inici de la vacunació als majors de 80 anys i grans dependents, les infermeres del centre han hagut de doblar torns per poder seguir fent la seva tasca habitual. «Cada infermera té la seva pròpia consulta i seguim fent urgències. Si no dobléssim torns, no podríem arribar a tot», assenyala la Gemma.

  • L’Atenció Primària, cabana de palla del sistema sanitari públic

    Han passat deu mesos ja des de l’inici de la crisi de la Covid-19, que ha permès a la Conselleria i als gestors sanitaris, en el nostre cas la Mútua de Terrassa, justificar el desmantellament total de l’Atenció Primària (AP).

    I deu anys de retallades contínues que han afeblit de forma contundent el sistema sanitari; el llop ha bufat fort, però tampoc calia. La sanitat pública s’anava ensorrant progressivament i l’AP era la cabana de palla del sistema. La pandèmia l’ha col·lapsat totalment; l’atenció hospitalària ha aguantat, mai sabrem fins a quin punt (s’ha sobrepassat la seva capacitat de resolució?), ni a quin preu emocional per les treballadores, però l’AP, arraconada des d’un principi, ha sucumbit. Atemorits pels contagis que s’anaven produint, no podent protegir a les seves professionals ni a la ciutadania, els grans gestors van decidir que la millor opció era convertir els CAP en búnquers.

    L’AP ha perdut els seus 2 gran pilars: la longitudinalitat i l’accessibilitat. Sembla que s’està aprofitant l’ocasió per fer un canvi de model, però en sentit contrari al que la ciutadania reclama: s’opta per la privatització sempre que es té l’oportunitat (Ferrovial, llits d’UCI a Hospitals privats, externalització de serveis…). Si des de sempre es demana una millor accessibilitat telefònica, lleugeresa en els tràmits i privacitat en les consultes, s’ofereix la via telefònica i telemàtica com a única forma d’accedir als centres, s’interroga al carrer a plena veu als valents que s’acosten als centres, malgrat les prohibicions, i qualsevol tràmit es converteix en un malson. Es vol consultar amb els professionals de referència? Doncs mai és la primera opció i si, finalment, és possible, el primer contacte telefònic es produeix passats uns dies i la visita, si decideixen que és procedent, passades unes setmanes.

    Sospitem que, si no hi ha una resposta ciutadana i professional potent, aquest model telemàtic/ telefònic que infravalora les visites presencials i el lligam que metgesses i infermeres han establert amb les pacients, s’anirà instal·lant, i ens oblidarem del que havia estat l’Atenció Primària al nostre país.

    En el discurs des del CatSalut hi ha l’acusació velada a la ciutadania d’haver abusat dels diferents serveis fins que la pandèmia ha vingut per demostrar que podíem sobreviure sense una atenció de proximitat, que anàvem al CAP sense criteri, que la longitudinalitat estava sobrevalorada i que les visites virtuals no només poden substituir les consultes presencials, sinó que les milloren. Creiem que els nostres professionals majoritàriament voldrien treballar d’una altra manera, que estan emmalaltint de no poder fer la seva feina com voldrien, de generar frustració, de no saber si hi ha comprensió a l’altra punta del fil… de participar de forma involuntària en l’aplicació de la llei de cures inverses, que significa cuidar més al que menys ho necessita, que és qui se sap moure al sistema, amb les noves tecnologies, i es deixa a la vorera als realment necessitats, que en aquesta situació es queden desvalguts, indefensos.

    Arribades al punt en què ens trobem de la tercera onada, amb una situació a l’AP massa semblant al punt àlgid de la primera, volem centrar les nostres reivindicacions en la informació, la transparència i la participació ciutadana. Ningú ens ha explicat on ens trobem, ni com s’ha organitzat l’atenció sanitària als nostres municipis en el context de la pandèmia. No sabem si als nostres CAP hi ha més o menys professionals sanitaris i administratius que fa uns mesos. No sabem si s’ha incorporat el nombre de professionals que ens tocaven segons «les 30 mesures per enfortir el sistema sanitari«, ni on són els que havien de donar suport a l’atenció davant el coronavirus, a les residències i a les escoles, o els gestors Covid per l’AP. No sabem com s’estan programant les visites. No sabem quan ni com es reprogramaran les proves i visites ajornades, ni quan serà fàcilment accessible la nostra infermera i la nostra metgessa, les que ens coneixen, les que ens han anat acompanyant al llarg de la nostra vida, les que donen nom propi a la longitudinalitat. No sabem com estan les llistes d’espera, en general.

    Tampoc sabem com estan les professionals, com es troben anímicament, com es senten en aquesta nova organització. Ni com se sent la població. Alguna cosa ens arriba, però poca. No estem avesats a posar queixes i, en aquesta circumstància pandèmica, s’afegeix el factor por i desconcert. Hi ha un risc real de desatenció, que el patiment i les morts paral·lels a la Covid pesin més que les mateixes víctimes de la pandèmia. Això, deixant de banda el patiment socioeconòmic que no tocarem a aquest escrit, malgrat que és un factor cabdal en la pèrdua de salut.

    Exigim respostes a tots aquests interrogants. Volem formar part de la solució a aquest despropòsit en què s’ha convertit l’AP, tant per l’atenció Covid com per la patologia no Covid, que és la que era, o pitjor, i no millorarà ni amb les tres M, ni amb la vacuna. També volem que tot el personal dels Equips d’Atenció Primària (EAP) tingui unes condicions dignes de treball i fer-los arribar el nostre reconeixement. I volem els consultoris dignament oberts. I que es creï urgentment, però per quedar-se, una forma de participació estable de la ciutadania per tot el que fa a la salut, on ens puguem trobar amb el CatSalut, els diferents gestors d’uns serveis sanitaris que són nostres, els professionals sanitaris, les diferents regidories de l’Ajuntament, altres entitats ciutadanes…

    Totes aquestes qüestions s’han d’abordar amb caràcter urgent. No fent-ho, posem en risc la nostra salut i la d’una atenció primària que, o surt reforçada d’aquesta crisi (ja!) o no surt, es mor. Passa a ser un muntatge pels pobres, pels que, com dèiem, s’estan quedant a la vorera, pels que no es poden pagar una mútua privada.

    Hem d’aprofitar la proximitat de les eleccions al Parlament de Catalunya per exigir un posicionament clar de totes les formacions polítiques respecte a la Salut i la Sanitat Pública, al futur de la gestió privada i concertada i a la centralitat de l’AP dins el sistema Sanitari Públic. Aquest posicionament ha d’ocupar un paper primordial quan valorem el nostre vot.