Just Deploy It!

Etiqueta: Atenció Primària

  • Meritxell Sánchez-Amat: «Cal reivindicar l’atenció primària, perquè sense ella no hi ha sanitat pública»

    La pandèmia de la Covid-19 ha capgirat les maneres de treballar a l’atenció primària i, sobretot durant els pics de contagis, el primer nivell assistencial ha viscut situacions molt complicades. I és que l’atenció primària és un àmbit que fa anys que viu una situació crítica a causa de les retallades i la manca de personal, i la crisi sanitària només ha fet que agreujar aquesta situació.

    Segons Meritxell Sánchez-Amat, presidenta del Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP), una de les coses que crema a les professionals sanitàries de l’atenció primària és no poder fer bé la seva feina: «Sentir que acabem la jornada i marxem a casa preocupades perquè no hem pogut acabar d’atendre bé als pacients, perquè hem hagut de fer la feina ràpidament, perquè no hem pogut acabar de fer els domicilis que caldria haver fet… El que crema és estar crònicament esgotades i preocupades», explica. «Això fa que s’estiguin perdent professionals compromeses amb l’atenció primària, metgesses i infermeres de família que estan deixant la seva feina a la primària perquè no poden treballar així», afegeix.

    Quina és la situació actual a l’atenció primària? Com l’esteu vivint?

    Ara comencem a notar que estan baixant els casos. És veritat que les mesures que s’han pres per disminuir la burocràcia, tot i ser insuficients, estan ajudant una mica a disminuir la pressió als CAP. No obstant això, tenim una part del personal que és positiu i això dificulta l’organització dels equips. Són moments difícils.

    Seria un bon moment per replantejar el tema de la gestió de les baixes?

    Sí. De fet, abans de la pandèmia ja ens havíem pronunciat a favor de les baixes autodeclarades. Té sentit que hi hagi una visita quan es requereix atenció mèdica, però quan és una atenció burocràtica perd tot el sentit. Hi ha, per exemple, quadres lleus de gastroenteritis o quadres respiratoris, amb febre o no, que el que necessiten és repòs domiciliari. Fer sortir a la gent per anar a buscar un paper al CAP és contraproduent, per la persona malalta i perquè es gasten recursos que no estan justificats mèdicament. La burocràcia treu temps per l’atenció als pacients i, per tant, les baixes autodeclarades serien una mesura de descongestió immediata, i no només en pandèmia. El problema és que les empreses demanen la baixa des del dia zero i es converteix en urgència una qüestió burocràtica. No té sentit. Més enllà d’això, la reflexió és que s’està utilitzant el sistema sanitari, l’atenció primària, per fer d’obstacle perquè la gent agafi la baixa. Hi ha un problema de confiança entre empresaris i treballadors.

    Amb la pandèmia ha canviat molt la vostra manera de treballar a l’atenció primària i heu assumit tasques derivades que abans no fèieu. S’ha ressentit l’atenció a la patologia crònica?

    L’atenció primària és molt heterogènia i arreu del territori català hi ha situacions diferents. Hi ha equips que, per les característiques d’edat i composició del personal, han tingut més dificultats per tirar endavant tota la feina, Covid i no Covid, però a partir de la quarta onada jo crec que ja es va recuperar bastant l’atenció no Covid a tot arreu. Ara bé, quan ve un pic de contagis, en molts llocs l’atenció a la patologia crònica es paralitza o es redueix molt. No a tot arreu. Però sí, és evident que ha sigut un dels problemes.

    Durant la pandèmia han tancat alguns consultoris en pobles petits per centralitzar l’atenció en municipis propers més grans. Què en pensa d’això?

    Això reflecteix la incomprensió de l’administració respecte del que és l’atenció primària. Al principi de la pandèmia no només consultoris petits sinó centres d’atenció primària van tancar: a l’Hospitalet, segona ciutat més poblada de Catalunya, es van tancar alguns centres i a Barcelona també es va voler fer, però va haver-hi resistència. Aquest fet reflecteix una falta de confiança en l’atenció primària. I no només pel fet que es tanquessin consultoris i centres, sinó pel fet que es planifiqués la vacunació als anomenats vacunòdroms. A la pràctica, la majoria de la vacunació s’ha fet als centres d’atenció primària, però, un cop més, perquè la primària ha estat reclamant fer aquesta feina. Inicialment, es volia fer la vacunació més en centres de vacunació massiva. S’ha perdut l’oportunitat de bolcar recursos en l’atenció primària. I jo em pregunto: realment el CatSalut aposta per l’atenció primària? Perquè els fets ho desmenteixen.

    Es continua tenint, doncs, una visió massa hospitalocèntrica?

    En general, sí. Quan hi ha alguna cosa que se suposa que no acaba de funcionar, en lloc de reforçar la nostra xarxa d’atenció primària, que és molt bona, es creen dispositius, noves unitats i es reforcen altres nivells, en lloc de fer-ho a l’atenció primària. Un exemple és l’atenció domiciliària. L’atenció primària fa atenció domiciliària, està dins de les seves funcions, però s’estan destinant recursos a fer unitats hospitalàries d’atenció domiciliària. Això és duplicar recursos i és d’una ineficiència important, ja que es podria fer perfectament des de la primària. A vegades, només és qüestió de dotar la primària dels recursos i eines que es necessiten pel tractament. Tot això ens fa pensar que no es creu en l’atenció primària.

    S’ha contractat més personal administratiu, auxiliars d’infermeria i, amb molta menys proporció, infermeres i metgesses, però sense fer una reforma més profunda, serà difícil que l’atenció primària sigui atractiva per aquest personal.

    Fa gairebé dos anys que convivim amb el coronavirus. Què és el que hauria d’haver canviat a la primària i no ho ha fet? S’ha reforçat prou amb més professionals?

    Hi ha hagut una inversió insuficient en si mateixa i insuficient en comparació amb la inversió que s’ha fet en altres nivells assistencials. Sí que és cert que s’ha contractat més personal administratiu, auxiliars d’infermeria i, amb molta menys proporció, infermeres i metgesses, però sense fer una reforma més profunda, serà difícil que l’atenció primària sigui atractiva per aquest personal, com també passa moltes vegades a l’atenció hospitalària pública. Primer de tot, cal oferir contractes llargs i amb bones condicions, ja que encara ara s’estan fent a l’atenció primària contractes, a infermeres sobretot, però també a metgesses, de pocs mesos. Però cal fer una aposta molt més valenta, i això té molt a veure amb el fet que metgesses i infermeres puguin fer de metgesses i infermeres, i no de secretàries del sistema, que treballen fent feina burocràtica. Poder facilitar que es pugui compaginar la feina assistencial amb docència i amb recerca, per exemple, faria més atractiva l’atenció primària.

    Des de les institucions es repeteix molt el mantra «no es troben professionals».

    Això se soluciona canviant les condicions laborals en les quals treballem i fidelitzant el personal que tenim. Trobem a faltar un pla de recuperació de personal per atreure metgesses i infermeres a l’atenció primària. En l’àmbit hospitalari s’han ofert contractes d’infermeria de dos anys, el que ha fet que moltes infermeres de primària se n’hagin anat cap als hospitals, perquè allà tenen una continuïtat que no tenen a la primària. El problema no és només una qüestió de sou, malgrat que els sous a Catalunya són més baixos que a la resta de l’Estat. La gent no pensaria a marxar si aquí pogués treballar bé. Una de les coses que ens crema a les professionals sanitàries és no poder fer bé la nostra feina, sentir que acabem la jornada i marxem a casa preocupades perquè no hem pogut acabar d’atendre bé als pacients, perquè hem hagut de fer la feina ràpidament, perquè no hem pogut acabar de fer els domicilis que caldria haver fet. Això és el que desgasta més, més que una nòmina determinada a finals de mes. El que crema és estar crònicament esgotades i preocupades. I això fa que s’estiguin perdent professionals compromeses amb l’atenció primària, metgesses i infermeres de família que estan deixant la seva feina a la primària perquè no poden treballar així.

    Durant la pandèmia ha quedat demostrat que l’atenció primària té una capacitat d’adaptació molt gran i que totes les tasques que s’han demanat de més, s’han fet i molt bé. Tanmateix, durant alguns moments de la pandèmia la primària s’ha desbordat, i això també té un impacte en la salut mental de les professionals.

    Sí, té un impacte en la salut mental de les professionals i també de la població en general. La primària és molt adaptable, en bona part, per la capacitat de treball de les professionals, però mantenir aquest esforç al llarg del temps és esgotador. El retorn que tenim dels pacients ens anima. Sí que és veritat que durant la pandèmia hi ha hagut moments de crisi entre professionals i pacients, però jo crec que hem d’anar de la mà: estem en el mateix vaixell i hem de remar plegades. Som vasos comunicants, perquè si nosaltres estem saturades això també acaba repercutint a la població. Jo tinc la sensació que la població ens ha fet costat, tot i que hi ha excepcions, és clar. La meva vivència a la consulta és que, encara ara, quan truques a algun pacient o el visites a la consulta et pregunta com estàs vivint la situació de la pandèmia i valora la teva feina.

    El que crema és estar crònicament esgotat i preocupat. I això fa que s’estiguin perdent professionals compromeses amb l’atenció primària, metgesses i infermeres de família que estan deixant la seva feina a la primària perquè no poden treballar així.

    Quina importància té la relació metge o infermera de capçalera i el pacient al llarg dels anys?

    Tenir una metgessa i infermera de família al llarg dels anys redueix la mortalitat i millora la salut de les persones. De fet, un estudi demostra que tenint la mateixa metgessa durant 15 anys es redueix la mortalitat en un 25%. La feina a l’atenció primària és molt satisfactòria. El vincle que es crea amb els pacients és molt enriquidor pel professional. Per tant, la longitudinalitat té efectes beneficiosos per la salut de la població, però també en els professionals. I si es garantís i es treballés per facilitar-la, les professionals que se’n van a l’estranger, a treballar a les mútues o altres dispositius, potser es quedarien.

    Les professionals de l’atenció primària potser no brillem tant, perquè la nostra és una tasca de cures i, com a tal, és menys visible i valorada, però, a la pràctica, aporta moltíssima salut. Durant la pandèmia jo no he sentit que la gent es queixés en l’accés de les visites a consultes externes hospitalàries, tot i que s’han anul·lat i no s’està donant el servei d’abans; en canvi, sí que hem sentit molta gent que es queixa de l’atenció primària. Per què? Perquè l’atenció primària és molt important. Fa una feina de formigueta, una feina silenciosa, una feina que quan és ben feta no es nota, però que quan no es pot fer com hauria de ser, es troba a faltar molt. L’atenció primària, fins ara, estava treballant i resolent moltes coses, i ara que té dificultats per fer-ho tot es nota. Però, malgrat les dificultats que tenim al dia a dia, continuem fent una feina molt valuosa: continuem anant als domicilis, continuem acompanyant a final de vida, continuem atenent el malestar emocional creixent de la població, continuem atenent la patologia crònica, continuem diagnosticant… La primària és molt adaptable a les circumstàncies i cada euro que s’inverteix en atenció primària té un retorn molt elevat. La pregunta, doncs, és perquè no s’inverteix prou en atenció primària.

    Els professionals de l’atenció primària estan desmobilitzats?

    El nostre col·lectiu, en general, costa de mobilitzar i, després de tot l’esforç que va suposar la vaga de l’atenció primària del 2018 i veure que no hi ha hagut un canvi substancial, ha vingut la pandèmia i ens ha agafat cansades, decebudes i, moltes vegades, enfadades. En aquesta situació, mobilitzar és difícil. Ara que estem en plena sisena onada és impossible plantejar accions, però més endavant sí que s’ha de fer. El que hem de començar a plantejar-nos, més que potser grans mobilitzacions, és qüestionar i deixar de fer coses que se’ns demanin i que no tinguin sentit. Això potser no tindrà una repercussió mediàtica tan gran, però internament pot tenir conseqüències. Per exemple, pel que fa al tema de les baixes, fer-les al final de la consulta, quan s’hagi acabat la feina que considerem que és essencial. Seria una manera de ser fidels a la nostra feina i a la nostra població.

    La longitudinalitat té efectes beneficiosos per la salut de la població, però també en els professionals. I si es garantís i es treballés per facilitar-la, les professionals que se’n van a l’estranger, a treballar a les mútues o altres dispositius, potser es quedarien.

    Recentment, el Comitè de Redacció d’Actualizació en Medicina de Família, va publicar una editorial que defensava la tesi de «deixar de fer per poder fer», i que ja no té sentit estar testant i rastrejant contactes de persones sanes amb símptomes menors i que s’ha de deixar espai a les malalties cròniques, a la prevenció i a tot això que forma part de l’essència de l’atenció primària. En la mateixa línia, el Departament de Salut preveu eliminar quarantenes obligatòries i el rastreig de contactes per Covid a l’abril. Què en pensa?

    Aquesta editorial va ser molt ben rebuda entre els professionals de l’atenció primària. A diferència d’altres onades, en aquesta sisena onada ens hem trobat que la feina que fèiem potser no estava aportant allò que calia. En altres onades, vèiem molts casos lleus, però també vèiem casos més greus. En aquesta, estem invertint moltíssims esforços en persones asimptomàtiques o amb símptomes molt lleus i deixant de fer altres coses, i això ha fet que hi hagués un qüestionament de la feina que estàvem fent. Des del FoCAP també vam publicar un article en la mateixa línia. Jo crec que el que té valor és que metgesses i infermeres de família, des del coneixement de la nostra feina i del que fem dia a dia, estem explicant a polítics i a altres professionals de la sanitat la nostra situació i fem una crida a replantejar la nostra feina. El que abans potser tenia sentit, ara deixa de tenir-ne, i crec que és molt valuós que hi hagi veus valentes que posin aquests temes sobre la taula.

    Després es pot discutir si la relaxació de les mesures ha de ser ara o més endavant, però és una manera de dir: «Escolteu, els que estem a peu de carrer treballant, si bé no som especialistes en salut pública, sí que som especialistes en la nostra feina i sabem que estem deixant de fer altres activitats molt importants». Jo crec que aquesta sisena onada ha marcat un punt d’inflexió. Hem de tenir present que, a part de la Covid, la resta continua existint. El que ha sigut curiós d’aquest editorial, que ha anat més enllà de la primària, és com des d’altres nivells assistencials el que s’ha fet, en consonància amb la consideració que es té de l’atenció primària a la nostra societat, ha sigut treure valor a què es diu a l’editorial pel fet que ve de metges de família, que no som experts en virus ni en epidèmies. Nosaltres som experts en la nostra feina i el que nosaltres fem a la primària no ho coneix altra gent. Hem de reivindicar la importància i el valor què nosaltres aportem al sistema sanitari. Cal canviar la concepció que la societat té de l’atenció primària, donar-li valor i reivindicar-la, perquè sense la primària no és possible la sanitat pública.

  • Metges de Catalunya crida als facultatius d’atenció primària a prioritzar les consultes clíniques davant l’allau de baixes per Covid

    Metges de Catalunya (MC) fa una crida als facultatius d’atenció primària a prioritzar les consultes de valor clínic i no burocràtic, davant l’allau de peticions de baixes laborals per Covid-19 que estan desbordant els centres. Segons dades del Departament de Salut, aquest dilluns hi havia 123.406 sol·licituds obertes.

    El sindicat mèdic demana al col·lectiu que atengui preferentment els pacients citats a les agendes i els malalts amb Covid-19 i posposi la gestió de les baixes fins a la conclusió de les visites, sempre que sigui possible i sense sobrepassar la jornada laboral establerta. En cas contrari, aconsella als professionals que traslladin les consultes i les baixes laborals pendents a les direccions dels equips d’atenció primària perquè es reprogramin.

    En l’actual context pandèmic marcat per l’alta incidència de contagis a causa de la variant òmicron, l’organització insta les administracions a establir mesures extraordinàries per alliberar temporalment els metges de família dels tràmits administratius derivats de la validació de les baixes. En aquest sentit, MC defensa la implementació excepcional de la “declaració autoresponsable”, mitjançant la qual la persona afectada per Covid podria tramitar la baixa laboral directament amb la seva empresa, sense necessitat d’utilitzar uns recursos sanitaris que, en paraules en del sindicat, es troben “extremadament castigats i asfixiats per la falta de personal”.

    Davant l’anunci que ha fet aquest dimecres la secretària del Departament de Salut, Meritxell Masó, sobre la posada en marxa d’un mecanisme per automatitzar l’alta al cap de set dies de tramitar la baixa laboral per Covid, el sindicat assegura que la mesura “no resoldrà el col·lapse de les consultes, ja que continuarà sent el personal facultatiu qui haurà de supervisar i autoritzar abans les baixes, reduint-se considerablement el temps de què disposa per atendre els seus pacients”.

  • Baixes autodeclarades JA!

    Les metgesses de l’atenció primària de tot l’estat es queixen dia sí i dia també de la feina que els suposen les baixes laborals, incrementada durant tota la pandèmia. En plena pressió assistencial que no permet atendre en un temps adequat molts problemes de salut, les nostres metgesses dediquen una part important del seu temps a complimentar comunicats de baixa, de confirmació i d’alta.

    La prescripció d’una incapacitat laboral temporal és una atribució i competència de la professió mèdica, de manera especial dels metges i metgesses de capçalera, i forma part del procés de tractament i de recuperació d’una malaltia. És un dret social reconegut en el nostre ordenament jurídic que ha permès que les persones malaltes puguin continuar rebent un sou -total o parcial- durant el procés de malaltia i, per tant, no veure’s abocades, elles i les seves famílies, a la misèria o a l’obligació de treballar malgrat no estar en condicions de salut per fer-ho. Les metgesses entomem aquesta responsabilitat que ens dóna la societat i l’integrem dins les nostres activitats habituals. Fem de valedores de la persona malalta davant l’empresa, les assegurances, siguin públiques o privades, i la societat en general.

    Ara bé, la certificació d’incapacitat és exigida tant si es tracta d’una malaltia greu com si es tracta d’un procés lleu i autolimitat. Si en el primer cas la intervenció mèdica és clarament necessària i convenient, en d’altres, necessària no ho és. És el cas d’un refredat, una grip, una contusió o ferida lleu, una diarrea, i molts altres processos que es resolen en pocs dies i rarament requereixen una atenció sanitària. Quin sentit té, en aquests supòsits, que un professional mèdic hagi de visitar la persona per certificar la malaltia i la incapacitat laboral? Un refredat, una grip o una gastroenteritis són processos que es resolen en pocs dies i els seus símptomes només requereixen repòs i poca cosa més. És més, si no hi ha signes de gravetat, és desaconsellable anar a un centre sanitari per evitar el contagi a altres persones.

    Aleshores, com resoldre l’absència laboral? En el nostre país, el recurs legal és la baixa, tot i que en algunes administracions públiques es concedeixen dos o tres dies a l’any per «assumptes propis» o es toleren absències per malaltia, també per un temps curt. Alguns països ho tenen regulat d’una altra manera. És el cas del Regne Unit, que accepta baixes autodeclarades per un període total de set dies anuals. És una mostra de societat madura i que confia en la ciutadania, que reconeix la responsabilitat de la persona treballadora i li atorga total validesa legal. Aquesta mesura té un gran impacte en la disminució de la demanda en els centres assistencials i incideix en la cultura que no cal acudir al centre d’atenció primària per qualsevol problema de salut, sobretot si és banal. El benefici és per a les persones que realment precisen atenció i per a l’eficiència de professionals i sistema.

    Si la burocràcia ja suposava un treball absurd i era motiu de reivindicacions del col·lectiu de la medicina de família, que assumeix a la pràctica el 100% dels tràmits, amb la pandèmia ha adquirit unes dimensions que ocasionen enuig i patiment a unes professionals que veuen reduït el temps tan necessari per atendre persones malaltes. A la baixa de les persones amb malaltia s’hi ha afegit l’obligada dels contactes o dels casos que presenten dubte diagnòstic. Només a Catalunya, en els últims dies hi ha hagut més de 80.000 persones de baixa, moltes d’elles per complir l’aïllament decretat per les autoritats sanitàries. Davant el col·lapse de l’atenció primària, les comunitats autònomes han ideat diferents solucions per tramitar les baixes per Covid. A Catalunya, es pot demanar a través de «la meva salut» -quan funciona-, acreditant un test positiu, però continua sent necessària la certificació del metge. Cal tenir en compte que la valoració mèdica no aporta cap valor si es presenten símptomes lleus, perquè si la persona ha estat diagnosticada de Covid haurà d’estar de baixa com a mínim 7 dies.

    El FoCAP va denunciar en una entrada titulada «Baixes laborals: així mai més. N’estem fartes», que les MATEPSS (Mútues d’Accidents de Treball i Malalties Professionals de la Seguretat Social) no han assumit cap responsabilitat en els casos que els contagis o les quarantenes siguin deguts a l’exercici de la professió, com és el cas de les treballadores de cures a domicili i residències, treballadores de la neteja, de supermercats, del transport públic, distribució de mercaderies, membres de les forces i cossos de seguretat, o el personal sanitari. I afirma «En tots aquests casos el seguiment clínic, les baixes laborals i la dels seus contactes estrets, els comunicats de confirmació amb la seva rigidesa de cadències insuportable i la negociació i gestió de l’alta han estat transferits a les metgesses de família en la pitjor crisi sanitària que ha viscut el nostre sistema públic».

    Una altra qüestió no menor que empitjora la situació és el sistema de funcionament de les incapacitats laborals, la seva continuïtat i la seva resolució. Aquí ens topem amb un munt de burocràcia que la digitalització només ha resolt parcialment. Ni les bases de dades laborals (nom de l’empresa, tipus d’activitat, adreça..) estan actualitzades, ni els mecanismes de control (per evitar abusos suposats o reals) són proporcionals a la gravetat o durada prevista de malaltia. Tampoc l’organisme oficial que supervisa les incapacitats, l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM), ajuda a fer més lleugera la tasca. Més aviat al contrari: la fa més feixuga, obligant a fer informes o imposant altes no sempre compartides per qui té la responsabilitat clínica ni pel malalt, que comporten encara més càrrega de treball.

    El nombre de professionals és limitat, com ho és la jornada laboral, per més que la feina es continuï fent fora d’horari o al vespre des de casa. El temps, encara que a vegades ho sembli, no s’estira com un xiclet, i les hores que es dediquen a la burocràcia són hores que es deixa de visitar malalts. Què fan les metgesses tancades al despatx, sense visitar, i «sense fer res» segons algunes opinions? Doncs probablement estan fent informes, baixes, altes, comunicats de confirmació, responent els requeriments de l’ICAM i altres coses que es podrien resoldre d’altres maneres. Quin malbaratament de professionals (10 anys d’estudis, una especialitat, anys d’experiència, gran expertesa en resoldre situacions complexes) en un sistema que en va curt i en un moment d’altes necessitats assistencials! Entre una i dues hores al dia, o fins i tot més en moments d’alta incidència, dediquen molts metges a la gestió de baixes i altes.

    Des de diversos sectors professionals es reclamen canvis legislatius urgents per fer més lleugera la càrrega burocràtica de les consultes. Ja abans de la pandèmia es va fer arribar al Congrés dels Diputats la petició «Descolapasar los centros de atención primaria», en la que es demanava la instauració de les baixes autodeclarades per a processos curts. Ara ja és un clam i una urgència sanitària i social. Se’n comença a parlar i des d’alguns sectors empresarials n’han sortit opinions contràries amb l’argument que hi ha molta picaresca i es produirien abusos. Sens dubte hi poden haver abusos, com n’hi poden haver amb les baixes certificades per metges. També hi ha conductes abusives per part d’alguns empresaris, i en tots els àmbits. Però aquest no pot ser l’argument per mantenir milers de professionals de la medicina fent tràmits que es poden resoldre fora del sistema sanitari.

    Tot canvi genera resistències que s’hauran de vèncer des de la bona argumentació i fent les coses ben fetes i més senzilles. Hem de pensar si regulem i funcionem en funció dels abusos d’uns quants o ho fem en funció de la confiança que es mereix la majoria. O si optem perquè els metges es dediquin a atendre malalts o els tenim fent burocràcia. El moment és prou crític per a prendre decisions.

  • Els CAP no poden ser dispensaris Covid

    La sisena onada de Covid a Catalunya està portant els CAP a una situació límit. El Departament va demanar el 23 de desembre que s’hi reservés l’atenció presencial per a casos Covid-19, casos urgents no demorables, vacunació, atenció a la salut sexual i reproductiva i revisions pediàtriques a nounats. Es converteixen els CAP, doncs, en centres d’urgències quasi exclusius de Covid-19, aplicant un cop més la llei de cures inverses. Quant durarà aquesta mesura? S’ha tingut en compte com afectarà les persones que pateixen altres patologies, agudes i cròniques i problemes de salut que s’atenen a l’atenció primària? I la resta del sistema? Què s’està pensant per a què aquesta situació excepcional sigui tan curta com sigui possible i es reprengui l’activitat habitual?

    La realitat en aquests moments als CAP és que els taulells i els telèfons bullen amb demandes de visites, baixes, visites per a vacunar-se, dubtes sobre els contactes, les vacunes i els certificats Covid, entre d’altres. Multitud de pacients amb símptomes lleus o amb tests positius fets a casa esperen per a ser visitats. Els percentatges de positivitat dels tests a persones amb símptomes que fem als CAP tan alts com els que tenim ara (al voltant del 30%) indiquen que hi ha molta gent amb infecció que no està sent diagnosticada i que, per tant, fa vida normal. Tot plegat ha generat que les professionals d’atenció primària es plantegin que, mentre les coses segueixen així, cal un canvi en l’abordatge de la pandèmia per a apropar-nos més al que es fa amb la grip. La gran difusió que ha tingut el post de Juan Simó ¡Hay que parar esto! Dejar de hacer para poder hacer així ho demostra.

    El Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut, que reuneix representants de l’administració general de l’estat, les autonomies i l’administració local, davant d’aquesta situació d’alta transmissió comunitària, ha respost amb rapidesa i el 29 de desembre ha presentat l’adaptació de l’estratègia de vigilància epidemiològica que ha matisat l’endemà amb aquest altre document. El canvi en l’estratègia consisteix a retallar els aïllaments de casos amb prova positiva asimptomàtics o amb símptomes lleus a set dies i demanar prioritzar l’atenció als casos amb simptomatologia greu i a les persones amb major vulnerabilitat. En el segon document, el matís és que indica que això només es farà en cas que el sistema de salut no pugui assumir totes les proves i seguiments.

    Ens sembla un canvi d’estratègia necessari, però massa poc definit, sobretot pel que fa a l’atenció als casos que cal fer des de l’atenció primària, si el criteri és el de la capacitat del sistema, que equival a dir la capacitat de les seves professionals. Sense unes indicacions clares que concretin quins pacients han de ser visitats i quins no, quan cal fer proves de detecció de SARS-CoV2 i quan no, el desconcert regnarà i es generarà més caos. Cal donar indicacions clares que es puguin difondre amb campanyes comunicatives a la població per a evitar els dubtes i la desorientació.

    Fins ara hem buscat persones infectades per a aïllar-les a elles i als seus contactes a fi de contenir la propagació de la SARS-CoV2. El document del Consell Interterritorial va en la línia de deixar d’intentar diagnosticar totes les persones infectades per a fer seguiment estret de les persones amb risc de complicacions i atendre les persones amb malaltia greu, com ja fem amb la grip, tenint especial cura en persones que viuen o treballen en entorns d’alt risc de contagi (personal sanitari, centres residencials, centre penitenciaris…). L’evolució de les pròximes setmanes i la possibilitat de noves variants amb perfils de gravetat diferents determinaran el camí a seguir, però no es pot obviar el canvi que suposa l’òmicron i per això en la situació actual cal prendre mesures perquè els CAP puguin reprendre tota l’activitat amb valor real per la salut de les persones.

    El rastreig de contactes ara està completament desbordat, i el canvi del Consell Interterritorial posa sobre el paper el que ja s’estava fent a la pràctica: el sistema sanitari farà cerca activa de contactes estrets quan aquests siguin persones amb major vulnerabilitat. Per a la resta, es delega a les persones infectades la comunicació als seus contactes estrets, que si no estan vacunats hauran de fer quarantena de set dies. També s’eliminen les quarantenes en escoles excepte en situació de brot en grups concrets.

    La implementació de totes aquestes mesures ha d’anar acompanyada d’una comunicació clara i continuada. Les indicacions actuals deixen moltes incògnites, com què passa amb les baixes laborals dels contactes estrets no vacunats, per posar un exemple. Cada canvi produït fins ara s’ha seguit d’una allau de consultes als CAP.

    Quant a la gestió de les baixes, segueix sent una de les sobrecàrregues burocràtiques més grans i n’hem parlat diverses vegades, tant abans com durant la pandèmia. És el moment de plantejar les baixes curtes autojustificades (com ja es fa en altres països com Gran Bretanya) i solucionar per sempre que no sigui l’atenció primària, concretament les metgesses de família, les encarregades de registrar correctament l’empresa i l’ocupació de la persona treballadora.

    També pensem que cal valorar la utilitat dels certificats Covid. Més enllà dels dubtes ètics que suposa classificar d’aquesta manera a la població, la bretxa digital i els problemes amb la generació del certificat en persones vacunades a altres llocs generen moltes consultes tant a personal administratiu com sanitari i no hi ha estudis que demostrin la seva efectivitat en la disminució de la transmissió. Si l’objectiu és motivar a la vacunació, cal dir-ho i plantejar alternatives que no recaiguin sobre l’atenció primària. Invertir professionals sanitaris en transcriure calendaris de persones vacunades en altres centres o altres països en detriment d’activitats més necessàries en l’actual context és un autèntic despropòsit i un malbaratament de recursos humans.

    Hem acabat el 2021 preocupades pel sense sentit de la feina que aquestes darreres setmanes de l’any està desbordant els CAP, afegida a tota la feina necessària que intentem seguir fent malgrat tot. Estem exhaustes després de dos anys d’una pandèmia que ha posat en evidència un cop més que el sistema sanitari no se’n surt sense l’atenció primària mentre s’han seguit acumulant proves que la longitudinalitat, atribut essencial de la nostra feina, és font de salut i de vida. No podem seguir així. Per respecte a nosaltres mateixes i a les persones que cuidem, el 2022 ha de ser l’any que retorni a les professionals les condicions que permetin donar l’atenció que la població mereix i que posi l’atenció primària en el lloc de direcció i coordinació que el sistema sanitari necessita. El FoCAP seguirà treballant per aconseguir-ho. Que el 2022 sigui millor per a tothom!

    Aquest article s’ha publicat originalment al web del Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP)

  • Volem el 25% per l’atenció primària, però per a fer què?

    Nosaltres volem aconseguir que el 25% del pressupost total de Salut sigui destinat a l’atenció primària del sistema de Salut Públic, tal com recomana l’OMS. És imprescindible per millorar la salut de la ciutadania, la salut dels professionals de l’atenció primària i l’atenció sanitària. Però ens preocupa molt l’ús que se’n faci: no volem malgastar els diners públics ni que contribueixin a fer més gran el negoci de privats que ja es lucren amb la sanitat pública, pels beneficis d’uns quants accionistes, i a ineficiències del sistema a expenses de la mala salut de la població.

    El 25% del pressupost de Salut representa un augment de 925 milions més, dels 1.885 milions que actualment consten per a primària en l’avantprojecte de pressupostos. Aquest augment no ha de sortir a costa de l’hospitalària, com preocupa a alguns, sinó d’acabar amb ineficiències històriques i d’augment de pressupost global.

    I com pensem que s’ha de millorar la primària? A on s’han de destinar els recursos?

    Doncs, com hem dit, a millorar la salut de ciutadania i professionals i donar millor assistència. Si fem com si no hi hagués la maleïda pandèmia, l’atenció primària i comunitària ja havia de ser amb bona accessibilitat, sense llistes d’espera, amb un màxim de 48 hores per visita presencial no urgent i menys de tres setmanes per proves diagnòstiques que hauria de poder demanar el meu metge. Amb equitat territorial, allà on és necessari reobrir consultoris, amb qualitat d’equipament i mitjans. Amb longitudinalitat en l’assistència (ser atesos per la nostra metgessa i infermera de sempre, sense canvis freqüents) i estabilitat laboral dels professionals. En visita presencial, també a domicili i a la residència si és precís, la relació telemàtica s’hauria de restringir a poques activitats, com els resultats de proves de seguiment, medicacions cròniques, tràmits burocràtics, etc. i sempre amb acord i consentiment explícit del pacient.

    El nucli de treball i la relació principal entre pacient i professionals a primària es dona entre metgessa (o metge), infermera i pacient. Els altres professionals imprescindibles són de suport a aquesta relació: administratius, auxiliars, tècnics, treball social, psicòlegs, odontòlegs… i els facultatius hospitalaris, CESMA i CESMI, són consultors i han de ser pagats pels seus centres de treball.

    Els professionals han de tenir la suficient autonomia clínica i condicions laborals dignes, molt millors que les actuals, com als altres països on tants han marxat a treballar. Amb un pla de retorn, una crida perquè tornin amb aquestes bones condicions. Cal que se sentin cuidats per poder cuidar: sous, conciliació familiar, cobertures, temps, agenda i incentius per consolidar l’equip, formació, docència, recerca clínica i salut comunitària.

    La relació professional amb el pacient ha de ser de qualitat, amb expertesa, confiança i empatia. Lliure de burocràcia que sigui imprescindible per l’acte clínic. Per poder curar, millorar la salut o acompanyar, la metgessa i a la infermera d’atenció primària tenen com a eina principal el poder de visitar, escoltar, explorar i parlar (llenguatge verbal i corporal), que vol dir disposar de temps i freqüència adequats.

    Per tot això hem de ser prudents a l’hora d’incorporar nous professionals en dependents dels pressupostos de primària, i no podem donar funcions i responsabilitats pròpies de la primària a empreses privades amb o sense ànim de lucre (sovint, a més, amb professionals mal pagats i sense estabilitat).

    Necessitem posar els recursos en metgesses/metges i infermeres en primer terme i també amb administratius sanitaris i treballadors socials. Tots ells en estreta relació professional i personal (no com ara) i contacte fluid amb les altres especialitats hospitalàries, i sense esperes per consultes externes de més de tres setmanes.

    És per tot això (i més) que volem els 900 milions més (el 25%), per una millor atenció primària de veritat. Creiem que per assolir-ho cal transparència i bona gestió i, per assegurar-la, és necessària una autèntica i real participació en la governança del sistema i dels CAP, dels gestors, professionals i ciutadans del territori.

  • Albert Planes: «En aquest moment, caldria valentia política per fer una gran reforma de l’atenció primària»

    Després de 33 anys exercint com a metge de família al consultori local de Sant Julià de Vilatorta (Osona), Albert Planes Magrinyà deixa la seva consulta. Membre del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) i referent de moltes generacions de metges i metgesses de família, entre 1990 i 1994 va ser president de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i entre 1995 i 1998 va ser-ho de la Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària (SemFyC). «Aquests dos períodes em van permetre conèixer companys de tot Catalunya i de tot l’Estat, companys que encara ara conservo i que m’han ajudat moltíssim a madurar com a professional i m’han ensenyat moltes coses. Em van donar una visió de l’atenció primària des d’un altre punt de vista, més global, més enllà de la meva consulta», explica.

    Quina és, per vostè, la situació actual de la primària?

    Desgraciadament, estem en una pitjor situació que la que teníem abans de la pandèmia, malgrat que sense l’atenció primària la pandèmia no s’hagués suportat, perquè és aquesta qui ha vist, evidentment, la major part dels casos, encara que als mitjans sovint només apareguin les UCI i els ingressos. Per sort, aquesta és una part petita de la pandèmia. Els casos més lleus també han donat tota una feina de seguiment, de suport, de col·laboració amb salut pública per traçar els contactes… això ha recaigut sobre la primària. Malgrat això, en diversos serveis de salut espanyols, especialment a Madrid, però també a Catalunya, l’atenció primària no s’ha vist reforçada. Hi ha hagut tímides situacions en què s’ha reforçat la primària amb alguns administratius més i els gestors Covid -que van ser un bon encert-, però això no s’ha acabat concretant ni perdurant.

    La difícil situació de l’atenció primària fa anys que s’arrossega…

    Sí, la primària ja estava desballestada i en una situació molt trista abans de la pandèmia, i ara encara ho està més, amb l’afegit que els sanitaris, com també la resta de la societat, han patit una situació molt estressant. Però mentre els hospitals ja estaven reforçats anteriorment, la primària no. Personalment, penso que estem en una situació molt trista que recorda, fins i tot, ara que ja acabo la meva vida professional, a quan vaig començar a treballar. Recordo que l’impuls de la reforma de l’atenció primària va ser aire fresc que va animar als professionals davant d’una situació que era desoladora, en la qual molts professionals estaven desencantats amb la professió i havien perdut les ganes i el gust de treballar. La situació actual em recorda, en certa manera, a aquell estat d’ànim, en què veies professionals enfonsats, sense il·lusió per fer. D’això dedueixo que, igual que en aquell moment la reforma de la primària va ser un fet important, que va donar ànims als professionals, en aquest moment caldria valentia política per fer una gran reforma de l’atenció primària.

    La pandèmia ha fet perdre alguns valors propis de l’atenció primària, com l’accessibilitat o la longitudinalitat?

    Sí, però més que fer-los perdre, jo diria que ha accentuat una situació que ja teníem. Molts dels centres que es mantenen tancats actualment, que encara tenen una accessibilitat poc raonable, probablement coincideixen amb centres que abans ja tenien dificultats per dur a terme una bona accessibilitat, que ja tenien llistes d’espera llargues… no es tracta que algú atengui als pacients cada dia, sinó que qui els atengui sigui el seu metge/ssa, infermer/a de capçalera, perquè si no, no hi ha longitudinalitat. Havíem confós una bona atenció amb la immediatesa. Crec que la pandèmia ha accentuat aquesta pèrdua d’alguns valors, ho ha fet més visible. Altres centres, en canvi, no han perdut pas l’accessibilitat i fins i tot en els pitjors moments de la pandèmia, han buscat estratègies perquè el pacient pogués venir al centre seguint les mesures de seguretat o perquè els professionals poguessin visitar-lo a casa seva.

    Quina importància té la relació metge o infermera de capçalera i el pacient al llarg dels anys?

    Com més llarga és la relació que mantenen, més alta és la influència en la salut del pacient. Sembla que ja comença a influir a partir dels dos anys de continuïtat amb un mateix professional, però a mesura que més llarga és la relació, més augmenta l’esperança la vida, disminueixen les visites a serveis d’urgències i els ingressos, la comorbiditat i la mortalitat de la població. És essencial. Ho és també per la confiança que es crea amb el pacient. Nosaltres treballem gràcies a la confiança que dipositen els pacients en nosaltres: partim d’una relació de confiança i coneixement mutu entre el professional i el pacient i això permet mantenir la longitudinalitat, que influeix de manera important en la salut. La longitudinalitat té unes evidències quant a la millora de la salut molt més altes que molts dels fàrmacs que utilitzem. Aquí ve la tristesa, perquè no hi ha mesures per afavorir que un professional es mantingui al seu lloc de treball durant anys, no hi ha estímul, segueixen abundant contractes curts i precaris. I això no influeix només des del punt de vista professional, sinó que influeix de forma rellevant en la salut de les persones.

    Com més llarga és la relació metge-pacient, més augmenta l’esperança la vida, disminueixen les visites a serveis d’urgències i els ingressos, la comorbiditat i la mortalitat de la població.

    La longitudinalitat també permet detectar situacions de risc.

    Completament. La coneixença i confiança permeten detectar coses que d’altra manera serien molt més difícils de detectar. La confiança permet a les persones explicar coses que d’altra manera no explicarien, com per exemple el fet de viure una situació de violència de gènere. Es necessita un cert grau de confiança per explicar-ho. Aquest grau de confiança és important en qualsevol professional de la salut, però sobretot és característic de l’atenció primària. Jo, si m’he d’operar d’apendicitis i conec el cirurgià que m’ho farà i li tinc confiança, perfecte, millor, però això serà per un període curt. Si quan torno a tenir un altre problema que requereix cirurgia no tinc el mateix especialista tampoc passa res, no té tanta importància. Per tant, la continuïtat en l’atenció especialitzada o secundària també és rellevant, sobretot quan els processos són llargs, però en situacions agudes no és tan important.

    Com han evolucionat les tasques dels metges de família al llarg dels últims anys?

    Hem adquirit molta més responsabilitat quant a l’atenció a les patologies que té el pacient, hem evolucionat quant a utilitzar un cert grau de tecnologies, com fer petites cirurgies, infiltracions o ecografies. Això és positiu, perquè ajuda a ajustar millor el diagnòstic i a guanyar confiança per part de la població. Ajuda també en l’atenció longitudinal, perquè si tens més capacitat de diagnòstic, no hauràs de derivar tant a l’hospital i podràs anar resolent alguns problemes tu mateix com a metge de família. Però, desgraciadament, ens hem deixat pel camí els valors essencials de la primària, com l’accessibilitat i la longitudinalitat. Fer ecografies, per exemple, ho pot fer perfectament un altre professional, de fet els radiòlegs segur que ho faran amb major precisió que nosaltres, però l’atenció longitudinal i accessible no la pot fer cap altre, l’hem de fer nosaltres. Si perdem aquesta essència que forma part del nostre ADN, totes les tecnologies i els avenços que puguem fer tenen un valor relatiu.

    Si perdem l’accessibilitat i la longitudinalitat, que formen part del nostre ADN, totes les tecnologies i els avenços que puguem fer tenen un valor relatiu.

    Quines millores reivindica en l’atenció primària?

    Jo crec que no és tan complicat com es planteja. Es pot entendre, per exemple, que faltin metges, tenim menys metges dels que necessitaríem, però també és cert que hi ha bastants metges de família que quan acaben la residència o bé marxen fora o bé es dediquen a un altre àmbit, com les urgències o l’atenció a final de vida. Si això és bastant general, que ho és, vol dir que tenim un problema. Per tant, la falta de metges no és tan real, sinó que potser no estem aprofitant bé els que tenim. Caldria engegar una sèrie de mesures per assegurar que aquells professionals que han fet l’especialitat de medicina familiar es quedin en un equip l’atenció primària. És una primera mesura que cal treballar també des de les universitats, on seguim sense aconseguir que els estudiants vegin de manera suficient la feina que es fa a l’atenció primària i una cosa que no coneixes no la pots apreciar o estimar.

    Fins i tot acceptant que tinguem problemes en nombre de metges, cal tenir en compte que el nucli essencial en l’atenció primària és el nucli format pel metge/ssa, infermer/a i administratiu/a. Podem tenir altres professionals, com treballadors socials, però aquest nucli essencial es pot reforçar encara que no hi hagi metges posant, per exemple, més infermeres, auxiliars d’infermeria o administratius. Hi ha altres perfils professionals que poden col·laborar amb el metge o la infermera de capçalera perquè l’atenció sigui més eficient. Això no s’està fent. Hi ha alguna tímida idea des de l’Institut Català de la Salut (ICS) de reforçar la unitat bàsica d’atenció (UBA3), assegurant que cada administratiu té una població de referència, per donar proximitat i major qualitat en l’atenció al pacient. Això s’hauria d’acompanyar d’una formació clara en temes sanitaris i de la creació de la figura de l’administratiu sanitari. No és el mateix fer d’administratiu en una empresa que fer-ho en un centre d’atenció primària, cal una formació específica. Formar l’administratiu seria cabdal, perquè pot fer de porta d’entrada en el sistema sanitari i pot redistribuir molt bé les tasques si està ben format entre els diferents professionals. Hauria de tenir capacitat per intentar orientar una mica que és el que necessita el pacient, si requereix una atenció urgent o pot esperar dos o tres dies per visitar-se. Això hi ha administratius que ja ho fan.

    El nostre sistema sanitari és massa hospitalocèntric i oblida sovint la primària?

    Sí, ho segueix sent, perquè aquesta és una reforma que no s’ha fet. Quan es va fer la reforma de l’atenció primària, que va ser un revulsiu que va permetre canviar moltes coses, es van equivocar en un fet essencial: el sistema sanitari és un i, per tant, no es pot reformar l’atenció primària sense reformar el sistema sanitari en el seu conjunt. I això ho hem anat patint al llarg dels anys. Crec que l’hospital no ha arribat a entendre mai la feina que es fa a l’atenció primària, potser perquè no se li ha proposat tampoc. Si no reorientem l’atenció a l’hospital, l’hospital segueix fent la seva, i això no ha ajudat gens a consolidar la reforma de l’atenció primària. Hi ha una gran diferència entre el pressupost que es destina als hospitals i el que es destina a l’atenció primària, i cal sumar-hi el fet que les retallades van afectar molt més a la primària que als hospitals. Això no s’ha revertit mai.

    Quan es va fer la reforma de l’atenció primària, que va ser un revulsiu que va permetre canviar moltes coses, es van equivocar en un fet essencial: el sistema sanitari és un i, per tant, no es pot reformar l’atenció primària sense reformar el sistema sanitari en el seu conjunt.

    Falta més medicina comunitària?

    Jo crec que hem pecat de no tenir una orientació comunitària prou forta i valenta, però tampoc ens hem de creure que els sanitaris siguem els que hem de resoldre tots els problemes de la comunitat. Nosaltres hi hem de col·laborar, és clar, però molts problemes de base social el que requereixen són solucions socials, com per exemple millores en l’habitatge. Nosaltres podem actuar de catalitzadors o detectors, però bàsicament la nostra feina és treballar en context, saber que estem treballant amb una població que té un determinat context social i familiar, conèixer els problemes del barri, etc. Això es pot fer des de la consulta, però també sortint-ne. Però resoldre problemes socials no és la nostra funció; per això hem de deixar pas a altres professionals, amb els que nosaltres hem de col·laborar.

    Les necessitats en salut en l’atenció primària tenen dos vessants: primer, necessitem més recursos com més envellida sigui la població i, segon, com més pobre sigui aquesta població, més recursos hi hem de destinar. El nivell i edat d’aquella població han de definir els recursos. Després, cal formar als professionals perquè siguin conscients de la llei de cures inverses i, per tant, jo he de destinar més temps no aquell que més atenció em reclama, sinó a aquell que més ho necessita. Després, també hi ha l’àmbit rural, on hem d’adaptar els recursos també a les necessitats de desplaçament i altres condicionats.

    Parlant del món rural, com és treballar de metge de família en un poble com Sant Julià de Vilatorta? Canvia molt la relació metge-pacient?

    Per mi ha sigut molt agradable. He tingut molta sort. Jo crec que la relació que estableixes amb la població és més estreta, més fàcil; el coneixement que arribes a tenir de la població és més profund. També facilita molt que l’administrativa conegui la població i, en aquest sentit, jo he tingut molta sort. Poden fer aquesta tasca que deia d’orientar l’atenció i, per exemple, quan truca a la Pepeta, ja sap que no se li ha de donar hora a les 9 del matí perquè és quan acompanya el seu nét a l’escola. Són petites coses que faciliten molt la tasca. L’administrativa en un poble té un paper molt més rellevant. En definitiva, és molt agradable treballar en un poble. Reconec que els companys que treballen a ciutat, i segons en quins barris, ho tenen més difícil per arribar a la gent, però també crec que podrien aprendre coses del món rural. A la ciutat també es pot fer això que les administratives coneguin la població.

    Li ha sabut greu deixar la consulta? Com afronta la nova etapa?

    Estic vivint el dol (riu). Sap greu, sí. Encara estic fent alguna consulta i m’estic acomiadant dels pacients. És com quan deixes qualsevol altra cosa que aprecies, que t’ha donat molt a la vida, que t’agrada, però que saps que algun dia has de deixar. De moment, faig una reducció de jornada, seguiré fent algun dia de consulta, però serà més aviat ajudar als meus companys quan ho necessitin en algun altre poble de l’àrea bàsica. Faré també algunes altres tasques d’assessoria que m’han demanat que faci, però la consulta meva pròpiament sí que la deixo.

    L’atenció per telèfon per part del professional que coneix el pacient és una cosa i quan no es coneix el pacient és completament diferent. Si coneixes al pacient pots detectar matisos que d’altra manera no series capaç de detectar.

    Com s’ha viscut la Covid des d’aquest poble de poc més de 3.000 habitants?

    S’ha viscut amb molta incertesa, com a molts llocs, sobretot al principi, i amb angoixa. Jo no preveia en la meva vida professional viure una situació com aquesta, i cal reconèixer que la població ha estat molt comprensiva. La població ha entès que canviava la situació i no es podia anar a la consulta per qualsevol cosa i en qualsevol moment. Per part nostra, s’ha viscut amb molta angoixa el fet de veure que en els moments més crítics de la pandèmia no eres capaç d’atendre a tots els pacients, estàvem prioritzant una patologia important que se’ns emportava molta part de la feina, i ens costava estar a l’aguait dels pacients que tenien altres patologies, tot i que en tot moment vam intentar prioritzar els pacients que estaven pendents d’un diagnòstic important o d’alguna intervenció quirúrgica i que no podia demorar-se massa temps.

    El fet que coneguem tots els pacients donava molta proximitat. Trucaves i ja reconeixien la teva veu, i això és agradable. L’atenció per telèfon és una eina que ja utilitzàvem, però que té moltes limitacions, i això lliga amb el que parlàvem de la longitudinalitat. L’atenció per telèfon per part del professional que coneix el pacient és una cosa i quan no es coneix el pacient és completament diferent. No té res a veure la calidesa i profunditat de la trucada i la facilitat d’entendre’ns. Coneixes la veu, el seu context familiar i social, pots reconèixer si està animat o desanimat… en definitiva, pots detectar matisos que si no coneguessis la persona, no series capaç de detectar.

    Durant la pandèmia han tancat alguns consultoris en pobles petits per centralitzar l’atenció en municipis propers més grans i alguns segueixen tancats a hores d’ara. Què en pensa d’això?

    Jo crec que va ser un error. No s’hauria d’haver fet i ara n’estem vivint les conseqüències. El resultat està sent que hi hagi dificultat d’accessibilitat en alguns centres. En aquell moment era quan la gent necessitava sentir-nos més a prop. A part de diagnosticar, orientar, decidir si s’havia d’anar a l’hospital o no, el que fèiem sobretot és acompanyar. Aquest acompanyament es pot fer molt millor si estàs en el teu lloc de treball habitual i atens als teus pacients. A part d’això, hi havia raons epidemiològiques per no fer-ho, ja que el contagi entre professionals és molt més probable si ens concentrem en un centre d’atenció primària amb 40 professionals que no pas si estem repartits en consultoris en diversos territoris. El mateix amb la concentració de pacients. Crec que va ser un gran error. I ho dic des del respecte cap a les persones que han hagut de prendre decisions en aquesta situació d’incertesa. En aquest moment de la pandèmia, no té cap sentit mantenir els centres tancats. No pot ser que ho tinguem tot obert i que alguns pacients tinguin limitacions per accedir als centres de salut.

  • El burnout entre els metges de família es va multiplicar per 10 durant la pandèmia

    Durant els mesos d’octubre i de novembre de 2020, 84 participants (que representen el 25% dels metges i metgesses que treballen en 23 equips de 4 proveïdors de salut) van omplir un formulari dissenyat per la CAMFiC específicament per estudiar si els metges i metgesses de l’Atenció Primària s’han cremat més durant la pandèmia. La resposta és sí, però no una mica, si no 10 vegades més.

    L’estudi, que ha avaluat l’impacte de la Pandèmia sobre el burnout professional, ha estat liderat pel Dr. Juan José Montero, membre de la CAMFiC, i col·laboradors de l’Observatori de la Medicina Familiar i Comunitària al Maresme (OMFaM).

    El nivell de burnout dels 84 participants arriba al 58,3%; aquesta és una dada significativa tenint en compte que el mateix observatori l’any 2016, amb 82 enquestats, va mostrar un burnout d’un 6%, i el 2019 un 11%.

    L’escala que analitza el burnout analitza tres dimensions: esgotament emocional, despersonalització i poca realització professional. I de fet, en l’enquesta actual del 2020, un 78,5% presenten nivells alts de burnout en esgotament emocional i el mateix percentatge en despersonalització, seguit de molt a prop amb un 73,8% en realització professional.

    Més dades indiquen que un 75% són dones, el 40% tenen més de 50 anys. El 82% tenen formació MIR i el 80 % tenen fills. Un 30% no fan guàrdies, un 20% les fan de forma ocasional i un 50% en fan habitualment. Un 52% fan esport de forma regular, i el 60% considera que dorm bé.

    A més, un 15% dels enquestats ha estat ressituat en un altre servei dins el mateix centre de treball per fer front a la crisi de la Covid-19. Un 36,9% pensa deixar la professió i un 62% en canviar de centre (dins de Catalunya (43%), a una altra comunitat autònoma (9,5%) o fora de l’estat espanyol (9,5%)).

    Per contextualitzar les situacions, en el període de l’enquesta, el 75% dels equips tenien com a mínim un metge de baixa laboral.

    Analitzant una possible relació entre les dues variables dormir bé i deixar la professió, i el nivell de burnout, s’observa que a pitjors nivells de burnout, pitjor es dorm i es té més ganes de deixar la professió.

    Per tot això, el doctor Juan José Montero, metge de la CAMFiC i autor principal de l’estudi explica que “estem davant d’unes dades de burnout mai descrites fins al moment i molt per sobre del que coneixíem fins ara. Nosaltres, hem constatat que els nivells de burnout al territori s’han multiplicat per 10 (tenint en compte que el 40% són els mateixos professionals al 2016 que al 2020 i que el criteri diagnòstic és el més estricte que es pot fer servir). Pensem que podríem extrapolar aquestes dades a molts altres territoris de Catalunya. Coneixent les repercussions assistencials que se’n poden derivar per a l’exercici professional, amb aquest estudi podem afirmar que han saltat les alarmes i que la població està en risc. Tots plegats, hem d’actuar perquè el metge i la metgessa que estan cremats estan exposats a més errors mèdics, més absentisme i a una baixa productivitat”.

  • El preu a pagar

    Hem deixat enrere un estiu que ha estat molt més difícil del que preveiem, però ara tot indica que encetem una nova fase de recuperació, tant de bo definitiva. Milloren els indicadors, la vacunació supera el 80% de la població i ben aviat es podrà començar a immunitzar l’últim gran grup pendent: els infants de 5 a 12 anys. Tot i això, no hem d’oblidar els estralls que han provocat les diferents onades pandèmiques en tots els nivells assistencials: atenció primària, hospitals, centres de salut mental, residències, centres sociosanitaris, etc.

    La pregunta que ens hem de fer ara és com s’està organitzant la postpandèmia i com s’està planificant la possible arribada d’una nova epidèmia en els pròxims anys. Com es reforçaran les estructures sanitàries per fer front als increments de la pressió assistencial en l’activitat ambulatòria i urgent? Com s’organitzarà l’atenció sanitària a les residències i als centres sociosanitaris? Es dotaran amb més recursos?

    Són preguntes que qualsevol persona sense responsabilitats polítiques es planteja, excepte les persones que ostenten aquestes responsabilitats. Les solucions per part de l’administració consisteixen a forçar els professionals de la salut, esprémer-los amb modificacions horàries, increments de jornada i cobertures obligatòries, fins i tot d’especialitats alienes a les pròpies de cada facultatiu. Tot perquè impera el mantra de la manca de professionals. «No hi ha metges», diuen, mentre cada any es graduen milers de facultatius i altres tants obtenen l’especialitat via MIR.

    La millora de les condicions laborals i retributives que ofereix el sistema no entra dins la seva equació. I els professionals que ja hi són es pregunten on queden els seus drets. El descans, la desconnexió i la conciliació. Un treball confortable, assumible i que generi benestar, en comptes de patir patologies derivades de l’estrès.

    Dissortadament, els problemes de model no són nous ni són danys col·laterals de la pandèmia. Catalunya té un dèficit estructural de facultatius, la dotació actual no pot fer front a la demanda assistencial i tampoc s’està fent res per planificar el recanvi generacional (més del 50% dels metges i metgesses tenen més de 50 anys).

    Cada any, durant els estius, es redueix l’activitat i es tanquen llits d’hospitalització perquè els professionals puguin fer vacances. A l’atenció primària no es cobreix cap absència i tot ha de ser assumit pels mateixos companys i companyes. Els facultatius treballen anualment més hores que qualsevol altre col·lectiu sanitari. Les guàrdies es paguen amb preus vergonyosos que, any rere any, Metges de Catalunya (MC) ha de reclamar per via judicial. Amb aquest context d’altíssima pressió assistencial i salaris que no aguanten la mínima comparació amb els dels països del nostre entorn, molts professionals marxen del país. L’escenari de futur és desolador.

    La relació laboral-contractual que els facultatius tenim amb les empreses que presten serveis sanitaris públics ens obliga a realitzar entre 1.642 i 1.688 hores anuals de jornada ordinària i, fins als 51 anys, 499 hores més de jornada complementària (guàrdies). En total, més de 2.000 hores anuals, és a dir, aproximadament, 48 hores extres mensuals.

    La legislació limita a un màxim de 80 les hores anuals extraordinàries. En el cas de la jornada d’atenció continuada, de manera excepcional i sempre de manera individual i voluntària, mai pot superar les 150 hores anuals. Per tant, en cap cas les empreses poden obligar els professionals a fer més hores, ni forçar-los amenaçant amb represàlies.

    Tenint en compte aquestes limitacions legals, què succeirà quan ben aviat s’hagi de recuperar l’activitat ajornada per la pandèmia doblant consultes i contingents de pacients? Obrint quiròfans amb «peonades» de personal o fent teletreball a qualsevol hora? Aquesta situació ja no es considerarà excepcional? Ja no mereixerà una compensació extraordinària?

    Des de fa anys s’abusa del personal facultatiu, llastrat per una negociació col·lectiva que l’arracona i li nega les millores, mentre s’apel·la a la vocació i a la responsabilitat vers els pacients. El deure mèdic i el professionalisme han sigut i continuen sent els pilars sobre els quals s’ha sostingut la qualitat del sistema. A l’administració li ha funcionat, fent-nos creure que l’esforç i la responsabilitat són l’altra cara de la moneda de l’obligació moral que ens porta a fer tot el que s’hagi de fer, independentment de les condicions.

    Però creure això és un error que els facultatius cometem. La vocació no és això. La vocació és aquella força o directriu interior que ens ha impulsat a fer de metges, psicòlegs, i tantes altres professions dedicades a la protecció de la salut i al guariment de les persones. La voluntat de fer-ho millor cada dia i procurar el màxim benestar possible, tant físicament com emocional, per als nostres pacients, amics, familiars, veïns… Vocació és estar al costat de la població en situacions excepcionals, com hem estat i hi seguirem estant. L’ètica i la moral són una constant intrínseca a l’exercici de la nostra professió.

    Per tot això, creiem que ha arribat el moment de reflexionar molt seriosament sobre les nostres condicions de treball i sobre el futur de la sanitat pública.

    • Estem disposats a treballar més enllà de la nostra jornada? A quin preu?
    • Si l’organització del sistema comporta treballar 24 hores seguides, com s’han de remunerar?
    • Treballar més perjudica les nostres relacions socials i afectives?
    • Quin preu paga la impossibilitat de conciliar?
    • Quin preu paga la renúncia al nostre benestar? Si no treballem per sobre de la jornada màxima exigible, serem pitjors metges i metgesses?
    • Esforçar-nos per mantenir un sistema deficient i ineficaç a canvi de sacrificar el nostre temps i la nostra salut és un bé per a la societat?

    Podem formular moltes més preguntes, però el més important és el sentit de la nostra resposta. Reflexionar sobre la necessitat de fer més hores de guàrdia de les que assenyala el contracte; si cal fer activitat addicional en el nostre temps privat; si cal que els majors de 50 anys continuïn fent guàrdies mal pagades. Reflexionar sobre el valor del nostre temps i la compensació justa i exigible pels esforços extraordinaris que fem.

    Som professionals de l’aprenentatge continu i també hem d’aprendre a defensar la nostra dignitat i el nostre futur. És a les nostres mans. Reflexionem i decidim què fem i com ho fem, cada un de nosaltres i com a col·lectiu.

    Us convidem a afegir-vos a la reflexió.

    Patxi Avilés és metge de família del CAP Terrassa Sud i Pep Serra és anestesiòleg del PIUS Hospital de Valls.  

  • La durada de la relació metge de capçalera-pacient està associada a menys mortalitat

    La sobrecàrrega del sistema públic de salut a causa de la pandèmia de Covid-19 ha comportat desatenció o retards diagnòstics d’altres malalties, fet que ha ocasionat molt patiment i, probablement, algunes morts que s’haurien pogut evitar, o com a mínim postergar, d’haver rebut l’atenció adequada de manera precoç. Anem llegint informacions sobre morts que s’atribueixen a retards en l’assistència o en la realització de proves complementàries. Les estadístiques de mortalitat per causes ens donaran idea de l’abast real del problema.

    Tanmateix, les demores per a les visites o exploracions no són l’única causa dels retards diagnòstics i de les males evolucions. Els processos assistencials són molt complexos i en cada cas intervenen múltiples factors, de manera que no es pot atribuir a una sola raó un mal resultat, tampoc un de bo. En una societat i un sistema sanitari que sobrevaloren la tècnica es tendeix a posar el pes dels arguments en els procediments que inclouen alguna tecnologia o prova d’imatge, oblidant que els resultats de l’atenció depenen també d’elements menys tangibles com pot ser l’organització del mateix sistema.

    L’accessibilitat a visites i proves és efectivament important, però per ella sola no garanteix uns resultats satisfactoris si no va acompanyada d’altres condicions. Una d’aquestes condicions és que existeixi una relació pacient-professional duradora en el temps. Valorar la presentació i l’evolució dels primers símptomes és fonamental per fer el diagnòstic d’una nova malaltia i aquesta valoració és més difícil de fer si cada contacte es produeix amb un professional diferent. La relació metge-pacient proporciona un coneixement que no es pot expressar en xifres o imatges. És la informació «tova» que proporcionen canvis que poden ser imperceptibles si no existeix un coneixement previ, o les impressions que genera la persona malalta, que seran més o menys riques en funció del lligam establert prèviament.

    A l’àmbit de l’atenció primària de salut, que és on s’han d’orientar els nous diagnòstics de malaltia, i des d’on s’ha de conduir el trànsit del malalt pel sistema, la relació en el temps i la confiança amb una professional, té un valor excepcional. Hi ha molts estudis científics que analitzen la influència de la durada de la relació entre un professional i un pacient en els resultats en salut. En una recent publicació al British Journal of General Practice es presenten els resultats d’una investigació feta a Noruega d’acord amb registres de més de 15 anys i conclou que la durada de la relació metge de capçalera-pacient està significativament associada amb un ús més baix de serveis d’urgències, hospitalitzacions agudes i una menor mortalitat. Sí, una menor mortalitat. I a més, en els tres aspectes s’observen més beneficis a major durada de la relació.

    Aquests resultats abunden en els trobats en múltiples estudis i revisions sistemàtiques realitzats arreu del món des que la investigadora Barbara Starfield, als anys 90, analitzés la rellevància de la relació continuada entre el metge de capçalera amb el pacient en els resultats de l’atenció primària de salut. A aquesta relació, produïda durant el temps, abordant totes les necessitats de salut, i basada en la confiança mútua, es coneix com a longitudinalitat. És una característica que només es pot donar en el marc de l’atenció primària, que proporciona una visió generalista dels problemes, la comprensió dels condicionants socials, així com la integració de tota la complexitat de les persones, inclosos els seus valors i preferències. Cal remarcar que la longitudinalitat ens parla de la relació d’un pacient amb un únic professional, que és la que té més impacte, no de la relació amb un equip, com a vegades es malinterpreta, i que entraria més en el concepte de continuïtat assistencial.

    Cal repetir-ho una i mil vegades, la longitudinalitat a l’atenció primària redueix la mortalitat. I aquest factor s’hauria d’introduir en l’anàlisi dels retards diagnòstics i en totes les estratègies de planificació, provisió i avaluació de serveis. Aquelles angines que van acabar sent manifestació d’una leucèmia, o aquell mal d’estómac causat per un càncer, i que es van diagnosticar després d’anar d’un metge a l’altre o d’un servei d’urgències a un altre, probablement haurien tingut un recorregut diferent si sempre els hagués vist el mateix metge.

    Si bé l’atenció primària a casa nostra ofereix, en principi, aquesta longitudinalitat tan valuosa, no tots els equips la garanteixen en el mateix grau, i a més s’ha vist molt perjudicada per l’organització adoptada durant la pandèmia. D’això parla un estudi realitzat en l’entorn de l’Institut Català de la Salut per membres dels Sistemes d’Informació dels Serveis d’Atenció Primària (SISAP) i publicat al BMC Family Practice. Comparant els indicadors de l’any 2019 amb els de 2020 troben que durant aquest últim any, és a dir, en plena pandèmia, es va produir una disminució important de la longitudinalitat i que, tot i que en general aquesta és bona, els equips que s’organitzen amb agendes d’urgència, agendes úniques o agendes per tasques o que afavoreixen l’atenció immediata presenten pitjors resultats.

    Malauradament, no totes les organitzacions, equips i professionals tenen clars els beneficis de la longitudinalitat. Són freqüents, encara, les consultes d’urgències als centres d’atenció primària, en les quals s’atenen els motius de consulta dels pacients que no s’han pogut programar amb la seva referent. O la realització de les visites domiciliàries per uns professionals concrets. O les agendes d’infermeria i medicina per tasques o tècniques (cures, injectables, electrocardiogrames, baixes, …). O l’atenció a la cronicitat i al final de vida per equips específics. O les recents agendes telefòniques unificades. O… En tots aquests casos la relació en el temps de la persona atesa amb la seva metgessa se’n va en orris i en aquest punt s’incrementen, segons ens diu l’evidència, les consultes als serveis d’urgències, els ingressos hospitalaris i la mortalitat.

    Hi ha molta preocupació per recuperar les visites presencials als centres d’atenció primària, que és molt important, però si no es recupera la longitudinalitat, la mateixa presencialitat perdrà valor. Els sistemes sanitaris, en les últimes dècades, com molts sectors de la societat, han donat massa valor a la immediatesa i a les respostes ràpides a qualsevol problema o desconfort, en detriment de dimensions assistencials molt més beneficioses, com és la relació de confiança i el vincle amb una professional. La represa de les consultes post pandèmia no pot obviar l’evidència i aplicar criteris arbitraris o «perquè sempre s’ha fet així».

    És cert que algunes direccions marquen de manera correcta el camí, però cal posar les condicions per fer-lo possible (personal suficient, contractes estables…) i consolidar-lo. Incentivar-lo, si cal. Consulta telefònica quan sigui útil, visita urgent quan sigui necessària, visita a domicili quan es requereixi, atenció a final de vida quan sigui el moment… sempre per la mateixa metgessa. També si es presenta un mal de cap, el sucre no va bé, o el mal d’esquena dura massa, quan hi ha problemes a casa o a la comunitat, quan els ànims van a la baixa o costa dormir… sempre per la mateixa metgessa.

    No oblidem que la relació estable amb el metge de capçalera aporta també beneficis per al sistema sanitari i tota la societat, en la mesura que optimitza la utilització dels serveis, tot incrementant la seva disponibilitat i la seva capacitat assistencial. Totes hi sortim guanyant.

  • L’atenció primària, desbordada: «Aquesta situació no l’hem vist en cap altra onada»

    El creixement exponencial de casos de Covid entre la població jove ha tensat greument l’atenció primària, que ja fa temps que es troba en una situació crítica per la falta de recursos humans i materials. «Aquesta situació no l’hem vist en cap altra onada», explica Núria Villanueva, adjunta d’infermeria del CAP Raval Nord. «En qüestió de cinc dies hi ha hagut un creixement espectacular dels casos de Covid. Estem col·lapsats», diu.

    I és que les xifres, a hores d’ara, són força preocupants. Segons les dades del Departament de Salut, els casos actius a Catalunya el passat 2 de juliol eren un total de 24.965, mentre fa dues setmanes eren tan sols de 6.694. Això es tradueix en una incidència els darrers 14 dies de 207,25 per cada 100.000 habitants i una Rt de 2,99. Aquesta última setmana s’han notificat 12.573 nous positius de Covid a tota Catalunya i el risc de rebrot s’ha situat en 978 punts, quan fa tres setmanes (la setmana del 9 al 15 de juny) estava en 83. De moment, la pujada de casos no sembla incidir de manera rellevant en el nombre d’ingressats als hospitals i UCI, sobretot per l’esforç fet en la vacunació i el ritme continuat i accelerat que aquesta està portant.

    Tot apunta que la variant índia, l’anomenada delta, altament contagiosa, acompanyada de l’eliminació de les restriccions a l’oci nocturn i de l’excés de confiança de la població, estan darrere d’aquest rebrot, que afecta majoritàriament a persones joves i que ha portat a parlar d’una cinquena onada. «Es tracta de gent jove, la majoria no vacunada, amb una simptomatologia molt lleu. La variant delta dona molta mucositat, cefalees i, a vegades, febre. Són símptomes semblants al refredat, més que no pas a la grip», explica José Carlos Montemayor, infermer del CAP Manso-Poble Sec, que afegeix que aquesta nova onada els ha agafat per sorpresa, «perquè ha vingut molt de cop».

    Aquesta onada ha agafat als CAP quan tot just començaven a recuperar les visites presencials. «Ens ha atrapat quan començàvem a reprendre la presencialitat i els controls que havíem hagut de deixar de banda amb la pandèmia. De moment intentarem aguantar, però arriba un moment que tampoc ho podem fer tot: estem vacunant, fent diagnòstics i seguiment dels casos, alhora que intentem recuperar la presencialitat i atendre a tota la població crònica. Costa molt mantenir tota aquesta activitat», assenyala Villanueva.

    Aquesta darrera setmana, el percentatge de positivitat entre el total de persones testades als centres d’atenció primària s’ha situat entre un 20 i un 50%, una xifra mai assolida fins al moment. «La situació actual és un autèntic tsunami. És la tempesta perfecta», explica Antoni Sisó, president de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i metge de família del CAP Les Corts. «Tenim unes dades que no paren d’augmentar i que han provocat situacions molt límit en alguns centres d’atenció primària. Dilluns passat, per exemple, al CAP on treballo es va produir un fet bastant singular: ens vam quedar sense test d’antígens davant l’enorme volum de gent que venia amb símptomes respiratoris», explica.

    Segons apunta l’adjunta d’infermeria del CAP Raval Nord, salut pública també està col·lapsada per l’augment exponencial dels casos, fet que ha provocat un retard en el seguiment i traçabilitat dels contactes de Covid positius. Villanueva defensa que treure aquesta tasca a l’atenció primària va ser un error, ja que els gestors Covid ja estaven integrats als equips d’atenció primària, els circuits estaven ben muntats i s’havia guanyat en eficiència i dinamisme. El mateix opina Antoni Sisó, qui assenyala que el rastreig i traçabilitat de contactes forma part de la funció comunitària de l’atenció primària. «Nosaltres coneixem el pacient i el seu entorn, de manera que estem en la millor posició per dur a terme aquesta tasca», diu.

    El percentatge de positivitat entre el total de persones testades als centres d’atenció primària s’ha situat entre un 20 i un 50% | Pol Rius

    La vacuna i el seu efecte en el relaxament de la població

    Davant la nova onada de la Covid, Sisó considera que caldria fer una passa enrere en la desescalada, recuperant les mascaretes als espais exteriors i tornant a tancar l’oci nocturn. «És el conseqüent i el més adequat. L’obertura ha dut a un relaxament general. La gent ha cregut que la pandèmia ja s’havia acabat, quan no és ni de bon tros així», remarca el president de la CAMFiC, que emfatitza en el fet que la immunitat de ramat encara no ha arribat i que no podem donar per controlada la situació.

    Amb dades del 2 de juliol, 3.063.751 de catalans i catalanes ja estan vacunats amb la pauta completa, el que representa un 45,9% de la població de més de 16 anys. En les franges de majors de 70 anys està vacunada amb la pauta completa més d’un 90% de la població. En la franja entre els 60 i 69 anys, tenen la pauta completa aproximadament un 50% dels ciutadans, mentre que en la franja inferior, de 50 a 59 anys, el percentatge puja al 70%. Això és a causa del fet que a les persones d’entre 60 i 69 anys se’ls va administrar, majoritàriament, la vacuna d’AstraZeneca, i molts ciutadans d’aquesta franja d’edat encara estant pendents de la segona dosi per completar la pauta. És per aquest motiu que el conseller de Salut, Josep Maria Argimon, va anunciar fa pocs dies l’avançament de la segona dosi d’AstraZeneca 8 setmanes després de rebre la primera -en lloc de 12 setmanes-, alhora que anunciava també l’obertura de la vacunació per a majors de 16 anys.

    Malgrat que s’hagi obert la vacunació a aquesta última franja d’edat, que és la que està protagonitzant l’actual repunt de casos, els professionals sanitaris assenyalen que no es pot fiar tot a la vacunació. «Amb una sola dosi comencem a generar immunitat a partir de les dues setmanes, i quan arriba una major protecció és uns dies després de la segona dosi. Hi ha la sensació que quan et vacunes de la primera dosi ja et pots relaxar, però no és així», emfatitza José Carlos Montemayor, infermer del CAP Manso.

    | Pol Rius

    A la primària falten mans i recursos

    Els professionals de l’atenció primària fa molts mesos que exerceixen una important tasca de contenció de la pandèmia alhora que continuen assistint a la població crònica i vulnerable dels barris que atenen. La gran càrrega de feina, especialment amb l’acceleració de la campanya de la vacunació, ha fet que moltes infermeres hagin de doblar. «L’única manera de sortir d’aquesta situació és vacunant. Som les que som i, per tant, estem tirant endavant a base que el personal dobli, però estem totes molt cansades», explica Villanueva.

    Per això, defensa que s’ha de reforçar la primària sigui com sigui, perquè «està demostrat que tenir una atenció primària forta repercuteix en la qualitat de vida i de salut dels pacients i redueix la mortalitat». En aquest sentit, reivindica un 25% del pressupost de Salut dedicat a l’atenció primària i la contractació de més personal. «Però no de manera provisional, sinó de forma estructural. Necessitem més professionals per poder garantir una atenció de qualitat», puntualitza.

    En la mateixa línia s’expressa Antoni Sisó, qui defensa que cal enfortir l’atenció primària amb els recursos humans de sempre, és a dir, metges i metgesses, infermers i infermeres i administratius. «Cal un pla d’enfortiment dels recursos humans, per exemple, posant més places MIR de medicina de família, congelant places MIR d’altres especialitats que ja assoleixen els estàndards europeus, que no és el cas de la medicina familiar», assenyala. També defensa que es destini un 25% del pressupost de Salut a l’atenció primària, però sense «trampes». «El pressupost per l’atenció primària ha d’anar només a l’atenció primària. Altres dispositius com centres de salut mental o centres de salut sexual i reproductiva no són atenció primària», remarca.

    Tot just la setmana passada, el passat 1 de juliol, més d’un centenar d’entitats es van manifestar en diversos CAP de Catalunya, en una mobilització descentralitzada convocada per Marea Blanca de Catalunya, per «aturar la degradació progressiva de l’atenció primària i comunitària» i exigir la reobertura dels CAP i consultoris locals tancats amb l’inici de la pandèmia.

    D’entre les seves reivindicacions, exigien la recuperació de la metgessa i infermera de referència dels pacients, ja que, segons explicaven les entitats convocants, «l’atenció primària és beneficiosa quan és accessible i longitudinal, realitzada per una mateixa professional amb la qual es creen vincles de confiança». A més, els convocants de la mobilització van reclamar que es faci un redimensionament dels Equips d’Atenció Primària en funció de la població a atendre, garantint unes condicions laborals dignes per a tots els treballadors i treballadores de la sanitat.