La supervivència després d’un diagnòstic de càncer ha augmentat els últims anys. Tanmateix, el pronòstic continua sent greu en els casos detectats en fases avançades, amb metàstasi, o en aquells on existeix resistència a les teràpies habituals. Investigadors de l’Hospital Vall d’Hebron i l’IQS-Universitat Ramon Llull estan estudiant un fàrmac, conegut com a EB1, que podria millorar la resposta als tractaments contra el càncer. Aquest medicament actua inhibint la proteïna MNK1, que permet que les cèl·lules tumorals sobrevisquin als tractaments i que, per tant, està relacionada amb la resistència a les teràpies convencionals com la quimioteràpia o la immunoteràpia.
«La inhibició d’aquesta via no té un efecte antitumoral per si mateixa, però si s’administra conjuntament amb quimioteràpia o immunoteràpia evitaríem que les cèl·lules tumorals sobrevisquessin i milloraríem els resultats obtinguts amb aquests tractaments», explica el Dr. Stefan Hümmer, investigador del grup de Patologia Molecular Translacional del VHIR i del CIBERONC.
Cal destacar, a més, que la via activada per MNK1 no té funcions imprescindibles per a les cèl·lules sanes, per tant, la seva eliminació no produiria altres efectes secundaris no desitjats. De fet, els investigadors del treball destaquen, sobretot, la baixa toxicitat del fàrmac. «Els inhibidors habituals impedeixen la funció principal de MNK1, però poden produir l’activació no desitjada de funcions secundàries. En canvi, en aquest estudi portat a terme en cèl·lules, hem comprovat que EB1 inactiva MNK1 completament i evita així que es causin efectes indesitjables», assegura el Dr. José I. Borrell, coordinador del grup de Química Farmacéutica (GQF) de l’IQS School of Engineering (Universitat Ramon Llull). A més, el fet de sensibilitzar les cèl·lules tumorals front als tractaments estàndard permetria reduir la dosi de quimioteràpia i, per tant, disminuir també els efectes secundaris de la teràpia primària.
El treball, publicat a Journal of Medicinal Chemistry, es troba en fase de desenvolupament preclínic i s’ha portat a terme en col·laboració amb el grup de Recerca Biomèdica en Urologia del VHIR i el CIBER de Càncer (CIBERONC). Amb l’objectiu d’arribar a la pràctica clínica, actualment s’està estudiant quines combinacions amb tractaments existents, tant de quimioteràpia com d’immunoteràpia, permeten majors beneficis per als pacients.
En el cas de la immunoteràpia, EB1 podria evitar que les cèl·lules tumorals escapin del reconeixement del sistema immunitari, una de les causes per les quals aquestes estratègies de tractament poden no tenir bons resultats. «Estem començant a estudiar la seva eficàcia en càncer de mama i de pròstata, però pensem que és possible aplicar-lo per a qualsevol tipus de tumor perquè els mecanismes de resistència a la majoria dels tractaments són similars», conclou el Dr. Santiago Ramon y Cajal, cap del Servei d’Anatomia Patològica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron.
Gairebé un 50% dels treballadors creu que la seva empresa dona poc o cap suport a les persones amb càncer, segons les dades del primer baròmetre sobre càncer i treball de la Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC). A la recerca hi han participat més de 1.000 treballadors i treballadores d’entre 16 i 65 anys residents a Catalunya, un 12% dels quals tenen o han tingut càncer i un 57% han compartit feina amb algú amb aquesta malaltia.
La investigació conclou que cal millorar l’abordatge de les companyies davant aquesta situació. De fet, la percepció de les persones diagnosticades de càncer és que el suport en l’àmbit laboral recau principalment en els companys i companyes. En aquest sentit, sis de cada deu persones treballadores reclama a les empreses un pla de suport per a les persones afectades per aquesta malaltia i el 76% demana més implicació en la divulgació del càncer en l’entorn laboral.
Un 61% de les persones diagnosticades de càncer enquestades afirma que treballar és important i que la feina és un dels aspectes que dona sentit a la seva vida, deu punts per sobre respecte qui no ha tingut la malaltia. Pel que fa a la reincorporació laboral després del càncer, el 88% afirma que s’ha trobat el seu lloc de treball com abans de la malaltia. No obstant això, la immensa majoria de casos s’han hagut de fer canvis, com ara reorganitzar l’horari, fer menys hores o combinar la presencialitat amb el teletreball. A més, una de cada deu persones ha hagut de canviar de tipus de feina, dins o fora de la mateixa empresa.
L’estudi també posa en relleu que, un cop diagnosticades, la immensa majoria de les persones treballadores ha estat en algun moment de baixa laboral. Qui ha continuat treballant ho ha fet per mantenir una sensació de normalitat, per autoestima o per qüestions econòmiques.
L’estigma del càncer persisteix
Tot i que les taxes de supervivència han augmentat molt en els darrers anys, la paraula càncer continua tenint una forta connotació negativa i tràgica, associant-se a conceptes com «por» i «mort». De fet, quatre de cada deu persones treballadores enquestades creu que les persones diagnosticades de càncer no tenen les mateixes oportunitats de creixement laboral que la resta.
Tan sols un 16% dels afectats per la malaltia no comuniquen al seu entorn laboral que pateixen càncer. Les persones que ho comuniquen, afirmen sentir suport i empatia per part de l’empresa, alhora que un cert sentiment de tristesa, per part dels treballadors. No obstant això, manifesten que es produeixen canvis en el tracte que reben: el 27% afirmen que se’ls tracta amb més distància o detecten més dificultats perquè parlin amb ells.
Després del càncer
S’estima que a Catalunya la meitat de la població masculina patirà càncer i, en el cas de les dones, seran una de cada tres. La inversió en recerca i nous tractaments han reduït les taxes de mortalitat, millorant la supervivència i cronificació de la malaltia, de manera que moltes persones diagnosticades de càncer en edat laboral tindran una vida laboral activa després del càncer. Per aquest motiu, la FECEC impulsa des de l’any 2015 el programa de #desprésdelcàncer.
Segons els impulsors de la recerca, existeixen molt pocs estudis que aportin dades sobre com el càncer afecta la relació de la persona diagnosticada amb el seu entorn laboral. Per això, la idea de la FECEC és repetir l’enquesta cada dos anys que, segons diuen, és una eina útil per disposar d’informació de cara a potenciar actuacions de millora de la conciliació de les persones malaltes a l’entorn laboral.
La medicina personalitzada està demostrant que té un impacte en el pronòstic en alguns dels pacients amb càncer. Un estudi recent del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO) ha demostrat que en el tractament del colangiocarcinoma, un tipus de tumor que s’origina als conductes biliars del fetge, la selecció de tractaments té una gran importància. Els resultats de l’estudi s’han publicat a Clinical Cancer Research, la revista de la American Association for Cancer Research (AACR).
Per dur a terme la investigació, s’han analitzat 327 pacients afectats d’un colangiocarcinoma que havien estat tractats al VHIO entre el 2011 i el 2020. Per a fer l’anàlisi s’ha utilitzat la classificació ESCAT, una eina que ha desenvolupat la Societat Europa d’Oncologia Mèdica (ESMO) i que serveix per classificar les alteracions dels tumors segons el seu impacte més alt o més baix en la medicina de precisió. Concretament, l’ESCAT defineix sis categories per a l’ús de teràpies dirigides a alteracions moleculars, segons el nivell d’evidència tenint en compte l’estudi i el context de la malaltia. Això ofereix als metges un mitjà per prioritzar la selecció del tractament.
L’anàlisi va demostrar que un 56,3% dels tumors presentaven alteracions moleculars sobre les quals era possible dirigir un tractament. «Les opcions de tractament per al colangiocarcinoma avançat són limitades i les armes terapèutiques de què disposem són pobres. El fet de saber que més de la meitat d’aquests tumors presenten alteracions que es poden tractar de manera personalitzada aporta una dada molt esperançadora que ens ajudarà a implementar una medicina de precisió que millori els resultats d’aquests pacients», explica la Dra. Teresa Macarulla, investigadora principal del Grup de Tumors Gastrointestinals i Endocrins del VHIO i oncòloga mèdica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, que ha dirigit l’estudi.
«És la primera vegada que s’utilitza aquesta eina per al tractament del colangiocarcinoma i ha permès identificar clarament els pacients que aconsegueixen més benefici de la medicina de precisió, que són aquells que estan classificats com a ESCAT I i II enfront dels ESCAT III i IV», afegeix la Dra. Macarulla. En el primer cas, la supervivència lliure de progressió va ser de més de 5 mesos davant dels 1,9 mesos del segon grup. Això també es va veure reflectit en la supervivència global, que va ser de 22,6 mesos per als pacients amb alteracions ESCAT I i II davant dels 14,3 mesos de les alteracions ESCAT III i IV.
Per a la caracterització dels tumors analitzats a l’estudi es va utilitzar la seqüenciació genètica de nova generació o NGS. «En vista dels resultats obtinguts, l’ús de l’NGS s’hauria de convertir en una eina clau que ens ajudi a identificar millor els pacients que obtindrien un benefici més gran de les teràpies dirigides», continua explicant la Dra. Teresa Macarulla.
Dra. Teresa Macarulla, investigadora principal del Grup de Tumors Gastrointestinals i Endocrins del VHIO i oncòloga mèdica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron | VHIO
Una malaltia terapèuticament desafiadora
El colangiocarcinoma és un tumor que afecta els conductes biliars i que té una incidència molt baixa. Es calcula que només entre 2 i 3 habitants per cada 100.000 en desenvoluparan un. No obstant això, aquesta baixa incidència s’ha incrementat en els darrers anys, possiblement a causa de les millores en el diagnòstic.
«El colangiocarcinoma és una malaltia altament heterogènia i terapèuticament desafiadora amb un pronòstic pobre. Quan els pacients amb malaltia avançada no responen a la quimioteràpia de primera línia, les opcions de tractament de segona línia són limitades», observa l’autora principal, la Dra. Helena Verdaguer, investigadora clínica del Grup de Tumors Gastrointestinals i Endocrins de VHIO i oncòloga mèdica a HUVH. «Per tant, cal prioritzar l’administració de tractaments personalitzats i dirigits a la mesura de les especificitats moleculars dels tumors d’aquests pacients», afegeix la Dra.
Els desafiaments són molts, però el futur és esperançador. «En el futur, les alteracions genòmiques com a objectius per a la medicina personalitzada ajudaran els metges a combinar tractaments òptims per a pacients individuals», conclou la Dra. Macarulla.
Investigadors del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques (CNIO) i de l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB) han desvelat el funcionament d’unes proteïnes implicades en malalties com l’Alzheimer i el càncer. Es tracta de les les proteïnes HAT, unes proteïnes essencials per a la vida que transporten aminoàcids a través de la membrana cel·lular. Tot i això, unes transporten uns aminoàcids i unes altres no.
La seva especialització és responsable que cadascuna estigui involucrada en funcions concretes com, per exemple, el creixement cel·lular o el funcionament de les neurones i, per tant, en malalties concretes com el càncer o malalties neurològiques com l’ictus i l’Alzheimer. Els investigadors han descrit el perquè d’aquesta especificitat en un estudi publicat a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS).
Gràcies a les darreres tecnologies d’alta resolució estructural com la criomicroscòpia electrònica, els investigadors han estat capaços de visualitzar amb detall atòmic l’estructura d’un dels membres d’aquesta família de proteïnes. Combinat amb modelatge computacional i el disseny de mutants de la proteïna, han pogut entendre el seu funcionament.
Els resultats de l’estudi mostren que només uns quants residus d’aquesta família de proteïnes, situats en regions molt concretes, seleccionen els aminoàcids específics als quals s’uniran, i per tant són els responsables que desenvolupin una funció o una altra.
Nous fàrmacs contra el càncer o l’Alzheimer
A partir d’aquesta investigació, el gran repte dels investigadors ara és trobar noves teràpies i fàrmacs per a patologies en què estan implicades les proteïnes de la família HAT, amb especial interès en aquelles malalties que representen greus problemes de salut pública com el càncer o les malalties neurodegeneratives com l’Alzheimer.
El treball s’ha dut a terme en col·laboració amb els grups de Víctor Guallar, Barcelona Supercomputing Center (BSC) i Lucía Díaz de l’empresa biotecnològica Nostrum Biodiscovery. L’estudi ha comptat amb el finançament de la Fundació “la Caixa”, el Ministeri de Ciència i Innovació, l’Institut de Salut Carles III, Centre de Recerca Biomèdica a la Xarxa de Malalties Rares (CIBERER), el Fons Europeu per al Desenvolupament Regional i la Generalitat de Catalunya.
El Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO), que forma part del Campus Vall d’Hebron, ha presentat al congrés de la Societat Europea d’Oncologia Mèdica (ESMO) els resultats l’estudi IMpower010, que avancen en l’ús de la immunoteràpia per tractar el càncer de pulmó. La investigació ha aconseguit demostrar que l’ús d’atezolizumab, un anticòs monoclonal, millora la supervivència de malaltia en pacients de càncer de pulmó ressecat en estadi II-IIIA, PD-L1 positiu després de la cirurgia i quimioteràpia.
«És la primera vegada que un assaig de fase III demostra que l’ús d’immunoteràpia després de la quimioteràpia adjuvant pot oferir una opció de tractament prometedora que estengui la supervivència lliure de malaltia en pacients amb càncer de pulmó no microcític ressecat en estadi II-IIIA, particularment en persones amb tumors que expressen PD-L1; això podria comportar un canvi en la pràctica clínica i una millora clínicament significativa per a aquests pacients», comenta la Dra. Enriqueta Felip, cap del Grup de Tumors Toràcics i Càncer de Cap i Coll del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO) i investigadora principal de l’assaig clínic.
Els resultats de la investigació, publicats a la revista The Lancet, mostren que en el grup de pacients amb tumors que expressen PD-L1 es produïen recidives del tumor en un 29% dels casos, davant del 44,7% del grup de control. També es va observar que la supervivència lliure de malaltia millorava. Aquesta supervivència en aquests pacients després de dos anys va ser del 74,6% davant del 61% del grup de control. El major benefici amb ateolizumab s’ha observat en el grup de pacients amb tumors que expressen PDL1 en més del 50%.
Segons l’equip investigador, aquests resultats són rellevants, ja que obren la porta a poder desenvolupar tractaments més eficaços per a pacients amb aquest tipus de càncer en fases més primerenques..
Molts titulars amb frases d’experts en mitjans de comunicació diuen que «la primera meta és convertir el càncer en una malaltia crònica», i això podem extrapolar-ho a moltes altres malalties. Jo dic que no: la primera meta per millorar la salut de la població és investigar més i actuar més i millor abans del càncer, en les seves causes i factors determinants per actuar en la prevenció.
Convertir el càncer en una malaltia crònica és el que interessa a les empreses privades de diagnòstic i tractament, és el seu negoci i el dels interessos corporativistes: els volem crònics, però que no es morin, volem allargar-los la vida ni que sigui en molt males condicions. Segurament és l’enfocament més clàssic de l’ésser humà: actuar quan es presenta el problema, recordar a santa Bàrbara quan trona, matar mosquits o virus quan n’hi ha molts i ens afecten, pensar en mesures «d’adaptació» al canvi climàtic i l’escalfament global enlloc d’actuar sobre les seves causes. Igual passa amb el càncer (i moltes altres malalties).
Els càncers, a més de factors genètics predisposats, tenen uns factors ambientals i d’estils de vida i sobre aquests no s’investiga prou i, sobretot, no s’actua (o molt poc). També és veritat que actuar sobre alguns d’ells és un tema difícil econòmicament i políticament, perquè és enfrontar-se amb interessos de la cultura consumista i de les grans corporacions.
Posem l’exemple del càncer de mama en la nostra societat. Cada dia surten als mitjans de comunicació notícies sensacionals sobre mètodes nous de detecció precoç de càncers, alguns mètodes per detecció genòmica, altres per VOMIT (Víctimes de Tecnologia d’Imatges Mèdiques). També són molt volgudes les notícies sobre nous tractaments, sobretot mèdics, que retarden les metàstasis, etc. Tot amb la bona intenció de convertir els càncers amb una malaltia crònica o evitar alguna mort prematura. Aquest camí de la nostra sanitat, reflectit pels mitjans, forma part de la «cultura» i els «valors» hegemònics avui en la medicina i en la societat: actuar i actuar amb la malaltia ja instaurada, amb noves tecnologies, nous fàrmacs, noves tècniques quirúrgiques, potser allargant l’esperança de vida (potser no la qualitat d’aquesta viuda). Això, a més, fa cada cop més insostenible el sistema públic de salut.
Per altra banda, tenim les taxes d’incidència del càncer (nous casos per 100.000 habitants a l’any). En el cas del càncer de mama, que és el més freqüent en les dones, les taxes d’incidència estan creixent en països com el nostre cada any un 2,2% i no trobem notícies ni estudis de les causes d’aquest creixement a mig món. Seria important poder fer front a les causes (amb evidència científica i mitjans) per prevenir la malaltia i evitar sofriments a les persones.
Creiem que unes causes són l’envelliment creixent de la població, encara que això no explica l’augment també en dones de mitjana edat. Sabem també que moltes causes no són genètiques, són externes a la persona, com el tipus d’alimentació, el consum de tabac i alcohol, l’obesitat o la manca d’exercici físic. Aquí si podem actuar amb fermesa. Altres causes de la incidència més gran són el major nombre de diagnòstics a causa dels avenços en els sistemes de detecció precoç del càncer, com són les mamografies. Així, el 1976 les taxes eren de 112 per 100.000, apareixen les mamografies i 30 anys després (2006), les taxes han augmentat a 234 per 100.000 (més del doble). Per tant, augmenten els diagnòstics (i sobrediagnòstics, falsos positius), però també han passat 30 anys, amb aparició d’altres causes (ambientals, estils de vida, alimentació, etc.). També està molt menys estudiat en profunditat altres causes, que són més ambientals i socials. Entre aquestes, hauríem de parlar de les dioxines i altres contaminants químics pel càncer de mama i del tipus del treball de les dones, l’estrès i altres factors.
Mentrestant, seguim mitificant el miratge de l’anomenada «detecció precoç» i les altes i noves tecnologies, amb programes de mamografies i biòpsies poblacionals sofisticats, que comporten més «medicalització», programes amb costos elevats i per alguns poc eficients, a més de possibles efectes no desitjats, falsos positius i sobrecàrrega innecessària dels ja saturats serveis assistencials. Programes de cribratge que salven algunes vides, però no pararan el creixement dels nous casos cada any.
El mateix podríem dir ara sobre els virus i tantes altres «patologies». Hem de pensar en la Salut i no en Santa Bàrbara.
El biòleg molecular Eugenio Santos (Salamanca, 1953) va marcar a principis dels vuitanta dos grans fites en el coneixement de l’origen del càncer. Mentre treballava en un laboratori als Estats Units al costat de Mariano Barbacid, va aconseguir la clonació del primer oncogèn humà -un gen que pot generar la malaltia-, l’H-Ras, i la seva activació per una mutació puntual.
Dos anys després va demostrar l’estreta relació de l’oncogèn K-Ras amb el desenvolupament del tumor d’un pacient. El descobriment dels oncogens de la família Ras, presents en el 30% de tumors, va ser un progrés notori per conèixer els mecanismes genètics que els desencadenen i va obrir el camp de l’oncologia molecular.
L’any 2000, ja de tornada a Espanya, va aconseguir un altre objectiu: posar en marxa un centre de recerca oncològica integral que uneix recerca bàsica, clínica i aplicada. Així va néixer el Centre d’Investigació del Càncer de Salamanca (CIC-CSIC-USAL).
Arribarem algun dia a eliminar el càncer?
El problema del càncer està íntimament lligat amb l’envelliment. S’aconseguirà en algun moment eliminar-lo del tot, i prova d’això és la millora de la supervivència que estem aconseguint cada any d’un 1,5-2% respecte a l’any anterior. Quan vam descobrir els oncogens hi havia un 30% aproximat de supervivència, i ara estem en més del 65%. Aquestes dades són indicatives que algun dia aconseguirem eliminar del tot el càncer. No sabem exactament quan, però ho aconseguirem.
Als anys vuitanta, quan vam descobrir els oncogens, hi havia un 30% aproximat de supervivència i ara estem en més de 65%
L’objectiu és que el càncer arribi a convertir-se només en una malaltia crònica?
Efectivament. De fet, estem immersos en aquest procés. La primera meta és treballar per convertir el càncer en una malaltia crònica. De manera que no morirem de càncer, però sí morirem amb càncer. Un altre objectiu a més llarg termini és la teràpia gènica, és a dir, recuperar els gens que estan modificats o mutats en el càncer. En aquest sentit, cada vegada tenim millors vectors de teràpia gènica i millors tecnologies. La PCR ha estat clau durant molts anys i ara la tecnologia CRISPR és elemental per recórrer aquest camí de correcció de mutacions que persegueix la teràpia gènica.
Ha explicat que les cèl·lules donen tres respostes als senyals que reben de l’exterior: créixer, parar de créixer i especialitzar-se, o morir. Determinats gens regularien cadascuna d’aquestes tres opcions. Es poden entendre els oncogens com acceleradors que queden bloquejats i frens que es trenquen i provoquen que la cèl·lula proliferi sense parar?
S’entenen com les dues coses. Amb els gens del càncer podem fer una similitud amb el fre i l’accelerador d’un cotxe. De la mateixa manera que quan es trenca el fre o es bloqueja l’accelerador podem tenir un accident, quan muten els gens l’accident (seguint aquesta comparativa) seria la malaltia. En els gens supressors i en els protooncogens que generen tumors, uns tenen característiques de fre i altres d’accelerador, i tots dos són elements fonamentals de control en la proliferació cel·lular. Pot fallar el fre, l’accelerador i fins i tot poden fallar els dos, que és el que sol passar en aquesta patologia, i donar lloc a un procés tumoral.
Quins han estat els majors avenços en biologia molecular del càncer dels últims 20 anys?
El primer va ser demostrar, conceptualment, la relació dels gens amb l’origen del càncer. Posteriorment, hi ha hagut avenços tecnològics enormes, principalment d’enginyeria genètica; com la seqüenciació massiva, les PCR, que permeten fer diagnòstics i pronòstics molt potents, i més recentment, per exemple, s’ha desenvolupat la tècnica d’edició genètica CRISPR.
En els últims 20 anys hi ha hagut avenços tecnològics enormes, com la seqüenciació massiva, les PCR, que permeten fer diagnòstics i pronòstics molt potents, i més recentment el desenvolupament de la tècnica d’edició genètica CRISPR.
En què consisteix un fàrmac específic dirigit contra un oncogèn?
Des dels anys noranta hem identificat uns 500 o 600 gens que tenen a veure amb l’inici del càncer. També durant aquests anys diferents laboratoris estan dissenyant molècules dirigides específicament contra cadascun d’aquests gens (fre o accelerador), és el que s’anomena bioteràpies o teràpies dirigides.
Aquest tipus de teràpies només toquen un gen o proteïna específic, l’agent productor del càncer i, en conseqüència, evitem els efectes secundaris nocius en les cèl·lules normals, de la quimioteràpia convencional, que atacava indiscriminadament cèl·lules normals i oncogèniques. Si busquem una analogia, la quimioteràpia convencional era com la bomba atòmica que arrasava tot, mentre que la teràpia dirigida serien míssils dirigits específicament al lloc on s’està originant el tumor.
Convé tenir present, a més, que en un tumor no hi ha un únic gen afectat, sinó diversos. A partir de les teràpies destinades a VIH vam aprendre que una teràpia múltiple evitava l’aparició de resistències. Una cosa semblant passa en el càncer; quan s’apliquen fàrmacs individualment a un pacient, acaben apareixent resistència als tractaments. Per evitar aquesta resposta negativa, el més efectiu és aplicar una teràpia múltiple que ataca diversos gens alhora.
Cèl·lula innata del sistema immune que detecta antígens tumorals. / CIC
És possible que s’aconsegueixin fàrmacs específics per a cada un dels 400 o 500 oncogens que poden mutar per produir càncer?
En això estem. Aquest procés s’està duent a terme amb milers de molècules en diferents laboratoris i empreses en diferents fases de desenvolupament. Des que comencen els primers estudis amb molècules fins que el fàrmac arriba a la pràctica clínica poden passar de deu a quinze anys. I de cada mil que comencen, probablement arribi només un a aquesta etapa final, i tot això implica una inversió de 800 a 1.000 milions de dòlars. Tot i que la majoria dels fàrmacs es queden pel camí, al final cada any s’aproven un o dos fàrmacs nous que tenen una eficàcia efectiva en l’assistència.
Tot i que la majoria dels fàrmacs es queden pel camí, al final cada any s’aproven un o dos nous que tenen una eficàcia efectiva.
El seu descobriment de l’oncogèn H-Ras ja permet la millora de la diagnosi en detectar la mutació molt abans que tingui manifestació clínica. En quin tipus de tumors s’aplica? Es pot aplicar en tractament?
Avui dia s’aplica únicament al diagnòstic precoç i al pronòstic de resposta a noves teràpies. No obstant això, encara no s’ha aconseguit aplicació en el tractament perquè els fàrmacs no han arribat a aquest grau d’eficàcia. Semblava que s’avançava perquè va anar molt bé en models animals. De fet, els ratolins es curaven amb aquests fàrmacs, però lamentablement en humans no tenia aquest efecte. Malgrat aquesta dificultat terapèutica, detectar mutacions de Ras és molt efectiu en diagnòstic precoç, fins i tot en pronòstic. Si es detecta que el pacient té mutacions de gens Ras, es pot saber a priori si aquesta persona respondrà o no a determinats tractaments nous.
Quines són les principals vies per combatre el càncer?
Hi ha tres vies: immunoteràpia, teràpies personalitzades i teràpia gènica. Avui en dia, estem de ple en el desenvolupament de nous fàrmacs. Al principi es pensava que els fàrmacs dirigits eren el present, la immunoteràpia seria el mitjà termini i la teràpia gènica seria el llarg termini. No obstant això, per fortuna, la immunoteràpia ha tingut uns avenços enormes que l’han convertit en l’avui. La teràpia gènica sí que és el futur, i el seu progrés depèn que puguem desenvolupar nous vectors de teràpia gènica que ens permetin arribar a la curació del càncer. Els fàrmacs paren el càncer, mentre que la teràpia gènica elimina la causa, d’aquí l’obstinació per aconseguir a llarg termini aquesta fita.
Els fàrmacs paren el càncer, mentre que la teràpia gènica elimina la causa, d’aquí l’obstinació per aconseguir a llarg termini aquesta fita.
L’investigador Eugenio Santos al seu laboratori del CIC. / CIC
El nou programa marc europeu de R+D+I, ‘Horitzó Europa‘, inclou un eix dedicat al càncer. Com va a impulsar la investigació oncològica a Europa?
L’important és que es doni suport a la investigació oncològica d’excel·lència, seleccionant als millors d’Europa, i permetent la coordinació i interacció entre ells. Seria desitjable crear aquesta xarxa europea, crear alguna cosa semblant al National Cancer Institute americà, traslladant un model provat d’investigació que funciona a Europa.
Quin ha de ser el paper de les empreses en el finançament de la investigació del càncer?
Doncs com als Estats Units, a les empreses els interessa i s’han de coordinar amb la investigació pública. Aquest model podia ser força interessant per a nosaltres. Implicaria que les empreses financessin més la investigació inicial, perquè avui en dia a Europa i Espanya les empreses estan rebent l’aportació dels investigadors per després elles realitzar el desenvolupament.
El Llibre Blanc del CSIC sobre Biomedicina esmenta el desafiament de millorar els índexs de supervivència dels pacients de càncer des del 55% actual al 70% el 2030. És el major repte biomèdic de la dècada?
Sí, jo crec que ho ha estat en les dècades passades, i ho segueix sent avui. A més, és un repte que és possible complir. Gràcies a aquest increment de la supervivència anual i als avenços en investigació, és raonable pensar que s’aconseguirà aquest 70% de supervivents de càncer el 2030.
L’Anna Tresserra (Barcelona, 1985) sap bé de què parla. I no només perquè treballi en això cada dia i li hagi dedicat els últims dos anys de la seva vida, sinó perquè ho ha viscut en el seu propi cos. Li van diagnosticar un càncer neuroendocrí el 2018 i, després de trobar-se amb un grapat de dubtes sobre com alimentar-se mentre patia els efectes secundaris de la quimioteràpia, va decidir crear el projecte audiovisual Què i com menjar durant el càncer. Actualment, després d’haver-lo superat i amb una humilitat aclaparadora, parla d’aquest projecte amb en Raul Zamora, investigador principal de la Unitat de Nutrició i Càncer de l’ICO-Idibell i el seu company en aquesta aventura.
En primer lloc, la salut. Com estàs?
Estic bé. Recuperada, feliç i amb una vida nova. Patir un càncer et fa replantejar moltes coses, començar de zero i parar atenció a aspectes de la teva vida que abans passaven desapercebuts. Diuen que després d’un càncer una es planteja les seves amistats, els seus costums, la casa on viu i fins i tot el que menja. A mi m’ha passat. He canviat moltes coses i la més important de totes ha estat la meva alimentació.
En aquest sentit, també t’has adonat com és d’important per a un pacient oncològic rebre ajuda mentre està en tractament…
A l’Hospital Clínic de Barcelona, on vaig rebre les meves sessions de quimioteràpia, tots els pacients tenim nutricionistes al nostre servei que ens ajuden amb les pautes a seguir. La nutrició és una part important del tractament contra el càncer: menjar els aliments indicats abans, durant i després pot ajudar a mantenir-se més fort, sentir-se millor, mantenir el pes i les reserves de nutrients, mantenir un nivell d’energia i tolerar millor els efectes secundaris relacionats amb el tractament. No obstant això, jo em sentia perduda a l’hora de preparar plats, per no acabar menjant sempre el mateix (tot just tenia forces per moure’m, com havia de tenir-les per pensar a innovar!) i que la meva alimentació s’anés adaptant als efectes secundaris del tractament, que cada dia canviaven.
Per això quan el vas superar vas decidir crear el projecte Què i com menjar durant el càncer?
Quan em van dir que estava curada, vaig voler celebrar-ho amb la gent que estimo i que m’estima. Els meus amics, que saben de les meves inquietuds, van posar diners per regalar-me’l i que jo pogués iniciar una investigació científica relacionada amb el càncer i l’alimentació, o per fer un donatiu. Això em va animar a aprofundir en aquest àmbit, perquè soc doctorada en nutrició, però mai havia estudiat l’alimentació de malalts de càncer, i va ser llavors quan vaig trucar a en Raul Zamora, amb qui vaig coincidir fa molts anys. Ell em va proposar fer d’aquest donatiu alguna cosa gran junts, així que vam dissenyar la base del que ara és aquest projecte audiovisual que es pot veure a les televisions i ràdios locals de Catalunya, i també per internet.
No es tracta tant de saber quin tractament estàs seguint, sinó què t’està passant a conseqüència d’aquest tractament, perquè hi ha molts efectes secundaris. Tots els efectes que estan relacionats amb l’alimentació es poden millorar.
Hi ha algun tipus d’alimentació que ajudi especialment a les persones en tractament?
Tothom busca un aliment car i exòtic que se suposa que curarà el càncer. Això no existeix. S’ha de diferenciar entre què puc menjar per curar el càncer, cosa que no és possible, i què puc menjar per pal·liar els efectes del tractament oncològic. Aquesta és la part innovadora. No es tracta tant de saber quin tractament estàs seguint, sinó què t’està passant a conseqüència d’aquest tractament, perquè hi ha molts efectes secundaris. Tots els efectes que estan relacionats amb l’alimentació es poden millorar.
El projecte explica receptes per atenuar els efectes secundaris, dona consells que ajuden a trencar mites i aporta noves pautes generals. No es tracta d’informació que ja estava a l’abast de tothom?
Que el cos necessita una dieta saludable per al seu òptim funcionament és sabut per tothom, i també que això no té res a veure amb estar malalt o no estar-ho. A més, aquí fa anys que sabem que la dieta mediterrània (basada a reduir el consum de carns i hidrats de carboni en benefici de més aliments vegetals i greixos mono i poliinsaturats) és extremadament beneficiosa per a la salut. Si es pateix càncer, això és crucial. De fet, sabem que alguns tractaments funcionen millor si el pacient es manté ben nodrit consumint suficients calories i proteïnes, ja que el seu cos estarà més ben preparat per rebre «l’atac» i no es debilitarà tant.
El problema és que aquest coneixement no sol traduir-se en consells pràctics o en pautes per al dia a dia, de manera que hi ha certa distància entre la base nutricional i la gastronomia. Els pacients de càncer necessiten consells gastronòmics a més de pautes nutricionals. Per això volíem aportar receptes concretes, factibles i adaptades als efectes secundaris que poden patir.
Algunes d’aquestes receptes són pollastre amb pinya, mousse de carabassó, broquetes de salmó amb salsa de formatge o albergínies farcides. Boníssims!
És clar! Es tracta de receptes fàcils d’elaborar i que qualsevol membre de la família pot assumir, perquè quan un està malalt l’últim que té són forces per cuinar. D’aquesta manera, amb aspectes agradables i presentacions originals, és més fàcil no acabar avorrits de menjar sempre el mateix, de manera que augmenta també l’ànim dels pacients. A més, les hem classificat segons els efectes secundaris més habituals, així que alleugen la diarrea, la disfàgia a líquids, la disfàgia a sòlids, la disgèusia, la mucositis, les nàusees i els vòmits, l’habitual pèrdua de gana o el restrenyiment.
Amb quin suport compta el projecte?
Arran de la proposta d’en Raul i meva es van incorporar al projecte entitats científiques rellevants en l’àmbit de la nutrició, l’oncologia i la investigació. Aquestes són la Fundació Alícia, l’Institut Català d’Oncologia (ICO), l’Institut de Recerca Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL), l’Institut de Recerca Sanitària Pere Virgili (IISPV) i la Universitat de Barcelona (UB). El fet de comptar amb la producció de la Xarxa Audiovisual Local, que ha elaborat i difon les vídeo-receptes, ens ha permès arribar fins a la ciutadania, persones que estan assegudes a casa seva i que normalment desconeixen quines són les conclusions dels nostres estudis perquè ens falta, precisament, aquest enllaç.
Han constatat que manca comunicació entre la comunitat científica i la societat? O el que manquen són coneixements?
Per descomptat. Els que ens dediquem a això, l’últim que tenim al cap és arribar fins a aquest punt i posar el nostre coneixement en pràctica amb càpsules audiovisuals com aquestes. A tots ens agradaria, però és un tipus de projecte complicat perquè se surt del que estem acostumats a fer. Tenim dades, treballem amb informació en un despatx, amb un ordinador… Però lamentablement no arribem a traslladar-ho al ciutadà final. I, en canvi, aquest projecte és multidisciplinari, hem treballat amb persones de molts camps que desconeixíem. Definitivament, crèiem que era necessari reforçar la divulgació.
Què passa quan s’acaba el tractament?
L’alimentació no canvia quan finalitza el tractament, les pautes de dieta saludable són les mateixes. Però es pot modificar la procedència de certs nutrients en funció del problema que tingui cada pacient. És a dir, si després del tractament es manté l’anèmia, caldrà consumir més carn. Si no hi ha efectes secundaris, l’alimentació ha de ser exactament igual a la preventiva: una dieta saludable.
Fem poc cas a la nostra alimentació?
Després de passar per aquesta experiència, considero rotundament que sí. Com comentava, les meves prioritats han canviat i és una cosa a la qual jo mateixa abans parava molta menys atenció. Cal dir que en el meu cas, amb un càncer de coll i cap, tots els efectes del tractament van anar a la cavitat oral, així que per a mi va ser el pitjor. I són efectes dels quals ningú m’havia avisat. Precisament perquè creiem en la importància d’una bona alimentació i per seguir ajudant els pacients, seguirem treballant en aquest àmbit. De moment ens han concedit un projecte europeu que veurà la llum molt aviat per ampliar el Què i com menjar durant el càncer i traduir-lo al castellà i l’anglès. No puc estar més contenta!
La Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC) valora positivament l’aprovació de l’Estratègia en càncer del Sistema Nacional de Salud, acordada entre el Ministeri de Sanitat i les comunitats autònomes deu anys després de la seva darrera actualització. Tanmateix, reclama mesures de reinserció social i laboral per a les persones que s’han recuperat de la malaltia.
L’acord recull 5 línies d’actuació (promoció de la salut i prevenció en càncer, atenció sanitària, atenció sanitària a la infància i adolescència, dades i informació de càncer i recerca) i 40 objectius amb 52 accions a assolir amb accions a implementar. El document ha estat elaborat i consensuat pel Comitè de Seguiment i Avaluació de l’Estratègia en Càncer del Sistema Nacional de Salut, format per les societats científiques i associacions de pacients relacionades amb el càncer, les comunitats autònomes, l’Institut de Salut Carlos III i el Ministeri de Sanitat.
La FECEC assenyala que Espanya encara està lluny de les recomanacions del Pla europeu de lluita contra el càncer, però assenyala diversos aspectes positius de l’Estratègia en càncer. Quant al model assistencial, valora la creació d’una gestora de casos en els principals tumors i la progressiva extensió del model d’atenció multidisciplinari i cooperatiu, així com també l’aposta per la formació de professionals en habilitats comunicatives amb els pacients, una vella reclamació de les entitats.
En l’àmbit de promoció de la salut, subratlla com a rellevant que l’estratègia mencioni per primera vegada el càncer laboral i la inclusió de millorar del sistema d’informació i vigilància d’aquest. El conjunt d’entitats també celebra la notícia d’establir un cribratge poblacional per al càncer de cèrvix, com succeeix amb el de càncer de còlon. Subratllen, però, que caldrà una reforma de l’atenció primària per poder atendre aquest cribratge poblacional.
La federació d’entitats valora també el fet d’oferir atenció social als malalts i als seus familiars a través d’un estudi de l’impacte laboral, psicològic i social de la malaltia, però considera que aquesta qüestió segueix sense abordar-se en profunditat. Així mateix, consideren encertada la fixació de criteris clars en oncologia pediàtrica per atendre segons les franges d’edat en unitats infantils o adolescents.
Pel que fa a l’investigació en càncer, la FECEC critica que Espanya continuï a la cua d’Europa, amb «propostes poc desenvolupades en comparació amb el Pla Europeu». Aquest pla preveu, entre altres, establir un nou centre de coneixement en càncer per ajudar a coordinar iniciatives científiques i tècniques a l’àmbit de la UE i una iniciativa europea d’obtenció d’imatges oncològiques per millorar la medicina personalitzada i les solucions innovadores.
El càncer i la Covid-19
Durant la primera onada de la Covid-19 es van limitar les visites i les operacions quirúrgiques, mantenint-se només aquelles que no podien demorar-se, i les proves diagnòstiques es van posposar. Aquesta reorganització de l’activitat assistencial per donar resposta a la duresa de la pandèmia ha suposat un descens tant en el nombre de nous diagnòstics de càncer com en l’inici de nous tractaments en els pacients oncològics.
En aquest sentit, la FECEC reclama al govern espanyol una dotació pressupostària per restablir un correcte funcionament de l’atenció mèdica, els tractaments, proves diagnòstiques i programes de cribratge poblacional. L’organització sosté que si no es prenen mesures eficaces, el nombre de casos de càncer podria augmentar gairebé un 25 % d’aquí al 2035, segons dades de la UE, fet que faria del càncer la primera causa de mort a Europa.
Actualment, el càncer és la segona causa de mort a Espanya, després de les malalties de l’aparell circulatori, encara que en els homes és, des de l’any 2000, la primera causa de mort. Aquesta malaltia representa la segona causa de mort al món, amb prop de 18 milions de nous casos diagnosticats i més de 9,6 milions de defuncions relacionades amb tumors cada any. A Europa, 2,7 milions de persones van ser diagnosticades d’aquesta malaltia el 2020, i uns altres 1,3 milions de persones van perdre la vida.
Un estudi internacional apunta l’efecte protector de la placenta enfront de la Covid-19 durant l’embaràs. Després de realitzar una anàlisi clínica, morfològica i molecular completa de les placentes de 37 dones embarassades, 21 de les quals havien confirmat una infecció per SARS-CoV-2, es va observar que, encara que el virus va poder infectar les placentes de gairebé la meitat de les embarassades, no es va trobar evidència de transmissió vertical en cap nounat.
Totes les mostres utilitzades en la investigació procedien de dones que van donar a llum durant la primera onada de la pandèmia el 2020 a Itàlia. En l’estudi han participat investigadors de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron (VHIO), de l’Hospital Policlínic de Milà (Itàlia) i de la Universitat de Basilea (Suïssa) i els resultats s’han publicat a la revista The Journal of Clinical Investigation.
Totes les dones que van participar en la investigació van donar a llum amb èxit a nounats vius i asimptomàtics excepte en dos casos. Un va ser el cas d’una pacient que havia tingut donat negatiu en la PCR que es va sotmetre a una inducció del part per un avortament espontani terapèutic a causa d’una anomalia cromosòmica.
El segon cas és el d’una dona positiva amb SARS-CoV-2 el nadó de la qual va mostrar asfíxia perinatal i va requerir ventilació mecànica i suplements d’oxigen durant els primers tres dies de vida. Va tenir també episodis d’epilèpsia i símptomes neurològics que es van resoldre progressivament després d’un tractament farmacològic.
Aquests problemes no es van deure a què el nadó tingués el coronavirus, sinó a què la placenta no funcionava adequadament degut a la malaltia de la mare. En aquest sentit, el Dr. Paolo Nuciforo, cap del Grup d’Oncologia Molecular del VHIO i coautor del treball, apunta que, gràcies a la investigació, «s’ha pogut constatar que, encara que el virus pot infectar la placenta, en cap cas es va produir una transmissió vertical de la mare al nadó, cosa que apunta que la placenta pot ser una barrera maternoinfantil neonatal eficaç contra el virus, fins i tot en presència d’una infecció greu».
L’estudi també ha permès demostrar que quan la càrrega viral en la placenta és molt elevada, tot i que la placenta continua actuant com a barrera, es pot veure severament afectada i influir en el desenvolupament del nounat, tot i que no està relacionat directament amb cap paràmetre clínic o patològic conegut en les embarassades. «Ara mateix no sabem com identificar aquestes pacients de manera adequada, per poder oferir-los un tractament diferent que ajudi a evitar que la placenta se’n vegi afectada. Hi ha diferents alternatives, com el desenvolupament de possibles marcadors en la sang de les pacients, però encara és un camí inexplorat sobre el qual cal investigar més», assenyala el Dr. Nuciforo.
Semblances amb el càncer
Aquest treball de recerca que es va dur a terme amb el virus de la SARS-CoV-2 en les placentes de dones que tenien la infecció ha permès observar que la seva resposta inflamatòria era molt similar a la que s’observa en alguns tumors. «A l’anàlisi hem emprat la mateixa tecnologia que utilitzem quan estudiem el càncer i hem vist que la inflamació generada pel virus és molt semblant a la induïda per alguns tumors. Si entenem aquest sistema inflamatori serem capaços de desenvolupar nous tractaments», comenta el Dr. Joan Seoane, director del Programa de Recerca Preclínica i Translacional del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO) i investigador principal del Grup d’Expressió Gènica i Càncer.
Les malalties infeccioses són una gran preocupació per als oncòlegs, ja que els pacients amb càncer que reben quimioteràpia o immunoteràpia són especialment vulnerables a les infeccions, com la de la SARS-CoV-2, perquè el seu sistema immunològic està debilitat. Per això, estudiar la Covid pot ajudar a prevenir i tractar el càncer. «L’estudi dels bacteris i altres microbis que poblen el nostre cos, el que es coneix com el microbioma, podrà ajudar-nos a entendre millor la predisposició a desenvolupar un càncer i la resposta als tractaments», apunta el Dr. Nuciforo, qui destaca la importància d’aquesta recerca multidisciplinària.
