Just Deploy It!

Etiqueta: càncer

  • Dia mundial contra el càncer: els diagnòstics han disminuït un 21% el 2020 respecte l’any anterior

    Durant la primera onada de la Covid-19, per tal de poder reorganitzar els serveis i, alhora, reduir la possibilitat de contagi de pacients d’altres malalties, es van limitar les visites i les operacions quirúrgiques, mantenint-se només aquelles urgents que no podien demorar-se, i les proves diagnòstiques es van posposar.

    Aquesta reorganització de l’activitat assistencial per donar resposta a la duresa de la pandèmia, ha suposat un descens tant en el nombre de nous diagnòstics de càncer com en l’inici de nous tractaments en els pacients oncològics. Concretament, segons un estudi liderat per l’Associació Espanyola contra el Càncer (AECC), durant l’any 2020 s’han diagnosticat a tot l’Estat un 21% menys de nous casos de càncer. Segons el Departament de Salut, els diagnòstics de càncer a Catalunya s’han reduït en un 12%. Davant aquestes dades, els experts temen que els retards en els diagnòstics i tractaments comportin una major mortalitat dels pacients.

    «La Covid-19 ha provocat una aturada dels programes de cribratge. En no haver una vacuna contra el càncer, les campanyes de cribratge tenen una gran incidència en el diagnòstic i la supervivència dels pacients. El retard en els diagnòstics i tractaments fa pensar que podria empitjorar el pronòstic de molts pacients, ja que la malaltia es trobaria en estadis més avançats», explica el Dr. Ramón Miralles, president de la Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC). De fet, segons un estudi publicat al British Medical Journal, les persones a les que se’ls retarda el tractament oncològic tenen un risc de mortalitat entre un 6 i un 13% més alt.

    Per aquest motiu, des de la FECEC reclamen a les autoritats sanitàries que incrementin els esforços per restablir la normalitat en l’atenció dels pacients oncològics en tot el sistema sanitari. Segons la Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer, tot i que l’activitat s’ha reprès ja en els programes de cribratge i diagnòstic ràpid, la situació de la pandèmia «no dona treva al sistema de salut i la normalitat assistencial oncològica encara queda lluny».

    Malgrat que el mes de juny es van reprendre el programa de cribratge de càncer de mama i el mes de setembre el programa de càncer de còlon i recte, l’entitat considera que la situació de la pandèmia podria provocar un alentiment en el calendari d’implementació. També alerten d’un retard en els programes de diagnòstic ràpid. «Disposar dels resultats de les proves amb immediatesa permet tenir un diagnòstic clar i contrastat. Aquest fet també pot influir en l’evolució i pronòstic d’alguns casos», diuen.

    El president de la FECEC assenyala que la saturació de l’atenció primària també ha incidit en la disminució dels diagnòstics de càncer, ja que una persona amb sospita de càncer no va a l’hospital directament sinó, inicialment, al seu centre d’atenció primària. Per això, diu, cal «un replantejament general de l’atenció primària, incrementant els seus recursos». Miralles assenyala que un altre dels factors que ha influït en la disminució del nombre de diagnòstics és el temor per part dels pacients a acudir als centres hospitalaris o ambulatoris per por de contagiar-se.

    L’altra pandèmia

    El 4 de febrer se celebra el Dia Mundial contra el Càncer, una malaltia que representa la segona causa de mort al món, amb prop de 18 milions de nous casos diagnosticats i més de 9,6 milions de defuncions relacionades amb tumors cada any. L’Organització Mundial de la Salut calcula que pel 2040 aquestes xifres gairebé es duplicaran, i el major augment es produirà en els països d’ingressos baixos i mitjans, on es produiran més de dos terceres parts dels càncers mundials. A nivell mundial, el càncer és la causa de prop del 30% de totes les morts prematures per malalties no transmissibles entre adults de 30 a 69 anys. El càncer més freqüentment diagnosticat és el càncer de pulmó, seguit pel de mama i el colorectal.

    Malgrat que la supervivència a aquesta malaltia ha millorat molt amb el pas dels temps, encara hi ha molts tipus de tumors per als quals no hi ha tractaments efectius. Per a aquests pacients, els assajos clínics representen oportunitats de trobar noves teràpies i l’única oportunitat de tractament de què disposen per a la seva malaltia, especialment en aquells casos en què ja s’han provat diverses teràpies prèvies sense èxit.

    D’entre tots els tipus de càncer existents, el càncer de pulmó és el que té un índex de mortalitat més alt. Aquest és responsable d’unes 28.000 morts anuals a Espanya, i el 2020 ha estat la segona causa de mort en homes, darrere de la Covid-19. Per tant, el retard en el seu diagnòstic és especialment preocupant. De fet, oncòlegs del Grup Espanyol de Càncer de Pulmó (GECP) han alertat que la crisi sanitària derivada de la pandèmia llastarà fins a un 5% la supervivència en càncer de pulmó, el que suposaria 1.300 morts addicionals.

    L’impacte emocional

    Durant la pandèmia, les persones amb càncer han viscut i viuen un confinament dins el seu propi confinament de la malaltia. I això ha tingut repercussions en el seu estat de salut mental. Les entitats pertanyents a la FECEC han constatat un augment de la demanda d’assistència psicològica. Així, les primeres visites que s’han atès han augmentat un 10% entre les entitats federades i les demandes de suport psico-oncològic un 21%. «Sentiments com l’angoixa, la por, la culpabilitat, la tristesa i la incertesa, molt habituals durant el procés oncològic, s’han vist incrementats en aquesta nova situació», destaquen des de la FECEC.

    També s’ha detectat un augment del 21% de les demandes de suport social. «Els pacients amb càncer no són aliens al que passa a la societat. La crisi social i econòmica derivada de la pandèmia també els ha afectat», assenyala Miralles. Així, l’impacte econòmic en les famílies on hi ha una persona amb càncer implica un increment de les despeses per la malaltia i una disminució dels ingressos afegint l’augment del risc de quedar-se a l’atur a causa la crisi econòmica.

  • Així afecta la supervivència del càncer el retard en el tractament per la Covid-19

    L’ombra de la pandèmia és allargada. Entre les seves múltiples seqüeles, també està com ha afectat als pacients d’altres malalties, com el càncer, que han vist com el seu diagnòstic i tractament s’han retardat per la urgent necessitat de tractar a les persones infectades per coronavirus.

    Segons un treball publicat al novembre al British Medical Journal, a les persones que se’ls retarda el tractament oncològic, fins i tot només un mes, tenen un risc de morir entre un 6 i un 13% més alt. Per descomptat, els investigadors van calcular que el risc segueix augmentant com més temps es trigui a començar el seu tractament. Així, una demora de vuit setmanes en la cirurgia de càncer de mama incrementaria el risc de mort en un 17%, i un retard de 12 setmanes, en un 26%.

    Ara, el primer estudi que quantifica la magnitud a Espanya de l’impacte de la primera onada de la pandèmia en els pacients oncològics i oncohematològics revela que el nombre de pacients de càncer nous va baixar un 21% durant el confinament. Igualment, els experts observen una disminució de l’activitat diagnòstica de càncer en citologies (30%) i biòpsies (23,5%), el que reflecteix la disminució d’aquest tipus de diagnosi en tots els pacients no-covid.

    L’informe, realitzat per les societats dels professionals sanitaris que atenen pacients amb càncer (com l’AECC, la SEAP, la SEEO, la SEHH, la SEOM i la SEOR), analitza els mesos de confinament, de març a juny, comparant els resultats amb el mateix període de 2019.

    «Era necessari tenir aquestes dades per calibrar l’impacte sofert pels pacients en l’àmbit hospitalari, saber què es necessita perquè en les següents onades aquests no es vegin relegats i per preveure les necessitats d’atenció que hauran generat els retards dels diagnòstics en la primera onada», afirma Ramon Reis, president de l’Associació Espanyola Contra El Càncer.

    «A la primera onada s’ha produït una franca disminució dels diagnòstics i d’alguns tipus de tractaments com els quirúrgics, que han arribat fins i tot a un descens del 50%. També hi ha hagut un clar impacte en el nombre de pacients inclosos en assaigs clínics, ja que molts d’ells es van suspendre temporalment», explica a SINC Luis Paz-Ares, vicepresident d’ASEICA i cap de Servei d’Oncologia Mèdica Hospital Universitari 12 d’Octubre. «Ara ens queda el que podríem anomenar la ressaca: tot el que no s’ha diagnosticat, tractat o operat exigeix ​​ara un esforç».

    Pels experts, la primera onada de la pandèmia ha suposat un descens tant en el nombre de nous diagnòstics com en l’inici de nous tractaments en la població amb càncer a causa, en la major part dels casos, a la suspensió de l’activitat assistencial durant aquest període de temps. No obstant això, també ha influït en la disminució del nombre de diagnòstics el temor per part dels pacients a acudir als seus centres hospitalaris per por de la infecció per coronavirus.

    Menor diagnòstic però més atenció telefònica

    Per realitzar aquest estudi es va enviar una enquesta als Serveis d’Anatomia Patològica, Hematologia, Oncologia Mèdica i Oncologia Radioteràpica de 37 centres terciaris distribuïts per diferents comunitats, tenint en compte l’impacte sanitari del coronavirus a Espanya.

    Les primeres conclusions assenyalen que durant els mesos de confinament hi va haver menys activitat diagnòstica, menys pacients nous, però més atenció telefònica. En aquest sentit, es van multiplicar gairebé per tres les consultes de seguiment fetes telefònicament i es va produir un descens del voltant d’un terç en les consultes presencials respecte a 2019. Això sí, durant el juny les consultes presencials van tornar als números de l’any anterior.

    El president de SEOM, Álvaro Rodríguez-Lescure subratlla que «cal prioritzar la via telefònica, sempre que això no suposi un perjudici en l’atenció dels pacients, i organitzar sempre les proves complementàries pertinents i següents revisions. La telemedicina en càncer no pot ser una estratègia a llarg termini ni constant, però sí una eina per als pacients molt estables o aquells que només requereixen un resultat puntual després d’una visita presencial».

    Pel que fa a les noves consultes, es va observar que el nombre de pacients nous decréixer un 21% amb relació al mateix període de l’any anterior, sent la major caiguda els mesos d’abril i maig, amb un 32% menys que en 2019. El nombre de pacients atesos en hospitals de dia descendeix una mitjana del 14%, mentre que el nombre de pacients que reben tractament amb quimioteràpia descendeix una mitjana d’un 9,5%.

    «Fins i tot en els pitjors moments de la primera onada, es va mantenir l’atenció dels pacients oncològics i els seus tractaments, tot i el col·lapse dels hospitals i baixes en els serveis. Es va valorar en cada cas quins tractaments podien suspendre, canviar-se o retardar-se, sense efecte perjudicial per als pacients, i quins tractaments eren necessaris per no afectar l’evolució de la malaltia oncològica», afegeix Rodríguez-Lescure. El mateix opina Paz-Ares: «Hem intentat tractaments que fessin venir el menys nombre de dies a l’hospital, però tractant de no suspendre aquells que eren necessaris».

    Lliçons apreses en la segona onada

    A la vista d’aquestes dades, totes les associacions participants sol·liciten que les autoritats posin en marxa mesures que evitin la suspensió de l’activitat diagnòstica, terapèutica i assistencial en general en les següents onades de la pandèmia.

    També creuen que cal que els pacients no demorin les consultes ni abandonin tractaments per por de la infecció per coronavirus. El 100% dels serveis que han participat en aquest estudi afirmen haver posat mesures de control ja durant el març de 2020.

    «Ara sabem més, tenim millors circuits i protocols perquè els pacients no s’infectin a l’hospital. No obstant això, probablement el coronavirus seguirà afectant d’alguna manera a la diagnosi i els tractaments», indica Paz-Ares. «El fonamental és reaccionar el més aviat possible. Segur que a pacients individuals els ha afectat, però cal intentar que no pertorbi a molts».

    1.300 morts més en càncer de pulmó per la Covid 19

    El passat novembre, els oncòlegs del Grup Espanyol de Càncer de Pulmó (GECP) van advertir que la crisi sanitària provocada per la Covid-19 llastarà fins a un 5% la supervivència en càncer de pulmó, el que suposaria 1.300 morts addicionals, revertint el progrés aconseguit en aquesta malaltia en els últims anys. El càncer de pulmó és responsable d’unes 28.000 morts anuals a Espanya.

    Tal com mostra una anàlisi realitzada al Regne Unit, un país amb ràtios de supervivència similars a Espanya, el cop causat per la pandèmia del coronavirus al càncer de pulmó pot ser important. «Trencaria així la tendència aconseguida en l’última dècada per aquest tumor, el dels majors avanços en supervivència», destaca Mariano Provencio, president del GECP.

    Segons aquestes estimacions, la supervivència global al tumor passaria del 16,2 al 15,4% amb el tancament de 2020. El diagnòstic en fases tardanes del tumor, així com les majors dificultats per a la seva investigació, podrien ser les principals causes d’aquest decreixement de supervivència.

    «La por a visitar l’especialista, unit a la confusió de la simptomatologia (similar entre coronavirus i càncer de pulmó) o la saturació dels centres sanitaris, podrien agreujar els diagnòstics del tumor en les últimes etapes», puntualitza Provencio.

    Aquest és un article publicat originalment per l’Agència SINC

  • Les famílies assumeixen gairebé la meitat del que costa un tractament per càncer: 40.000 euros de mitjana

    L’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) ha calculat el cost econòmic que té per al país «el repte més gran sociosanitari a què ens enfrontem: el càncer». El resultat: estimen les despeses sanitàries, familiars, laborals i socials de la malaltia en 19.300 milions d’euros anuals. Una quantitat que equival a l’1,6% del Producte Interior Brut i al 90% del pressupost de la Comunitat de Madrid. D’aquests 19.300 milions, el 45%, gairebé 8.700 milions d’euros, els paguen de manera directa o indirecta els mateixos pacients i les seves famílies. La resta, el 55%, entra dins del Sistema Sanitari. La mitjana del que costa cada tractament complet de càncer la situen en 90.000 euros, fet que suposa que a cada casa d’una persona afectada s’assumeixen de mitjana 40.500 euros durant els anys que duren la malaltia i les seves conseqüències.

    Les dades són les conclusions d’un estudi que ha elaborat per l’AECC la consultora Oliver Wymann i que fan públic aquest febrer, pel Dia Mundial de la Lluita contra el Càncer. Valoren les despeses mèdiques directes (tractaments i medicines), que xifren en 9.330 milions totals; les despeses mèdiques no directes (relacionats amb les cures), en 2.220 milions; i altres indirectes relacionats amb la productivitat (baixes laborals, reduccions de jornada o discapacitats), a 7.750 milions.

    L’exemple que posa Noema Paniagua, directora de l’AECC, per il·lustrar la part que han d’assumir les famílies és «una parella en què tots dos treballen i tenen un fill en comú. A ella li diagnostiquen un càncer i perden ingressos per la baixa, s’han de pagar allotjament a prop de l’hospital o taxis, sufragar medicines que no entren per la Seguretat Social com per exemple cremes per a la radioteràpia, buscar ajuda professional per donar suport a casa la cura d’un menor. D’això parlem quan parlem de l’impacte en les famílies». El primer any de malaltia, expliquen, la despesa és bàsicament mèdica, com radioteràpies i cirurgies suportades per la Seguretat Social. És a partir del segon quan «hi ha una despesa que no es veu tant i que sustenten majoritàriament les famílies».

    Un creixement del 3% anual

    L’any 2019 es van diagnosticar 257.562 casos nous de càncer a Espanya. L’AECC calcula que la malaltia afecta en total a 1,5 milions de persones al nostre país i que el cost anual s’anirà incrementant de manera paral·lela a com evoluciona la incidència, és a dir, a un 3% anual. El 40% de les persones afectades actualment estan en edat laboral, una dada que és clau per xifrar els costos econòmics. El cost no és igual per a tots els tipus de càncer: per exemple, el cost mitjà anual més elevat és per a un estadi local o metastàtic del càncer hematològic, que arriba als 55.578 euros.

    L’AECC vol incidir en la prevenció com a resposta. A «la construcció des de les institucions d’hàbits saludables» que defensen fan especialment esment a endurir la Llei Antitabac. Eliminar el consum de tabac a Espanya, que provoca el 85% dels càncers de pulmó, reduiria en un 30% dels casos i, en termes econòmics, estalviaria al voltant de 5.700 milions d’euros anuals. Demanen pel mateix motiu mesures per reduir o eliminar el consum d’alcohol, que causa el 10% dels càncers en homes i el 3% en dones; i l’obesitat, relacionada amb vuit tipus diferents, que causa del 4% de diagnòstics.

    Insisteixen així mateix en la detecció precoç, «vital en la disminució de la malaltia i mortalitat». Ara mateix, els casos de càncer que tenen programes de cribratge en el Sistema Nacional de Salut són el de mama, el de còlon i el de cèrvix. El programa del de mama arriba, segons dades de l’AECC, al 89% de les dones a les quals cobreix; el de còlon al 66% i el de cèrvix al 79%. Detectar aquests tipus de càncers en estadis precoços en un 100% suposaria un estalvi de 1.000 milions d’euros, que beneficiarien a gairebé 40.000 persones a l’any.

    També diuen, des de l’Associació, a impulsar l’aplicació d’investigacions científiques «que s’han demostrat eficaços». Per exemple, han fet a l’accent en la possibilitat d’implantar proves per al diagnòstic precoç de càncer de pulmó. Citava concretament l’estudi europeu Nelson, que ha demostrat que amb el sistema de tomografia computada de baixa dosi de radiació per a persones en risc -fumadores i exfumadores- reduiria la mortalitat en un 23%.

    Aquest és un article traduït de eldiario.es

  • Salut estima que es diagnosticaran uns 39.000 nous casos de càncer a Catalunya el 2025

    El Departament de Salut, a través del Pla director d’oncologia, estima que es diagnosticaran uns 39.000 nous casos de càncer a Catalunya el 2025, uns 1.800 nous casos més respecte al 2020, amb prop de 37.200 nous casos. El factor que més contribuiria a aquest increment seria l’efecte de l’envelliment de la població. Aquestes dades, que no inclouen el càncer de pell no melanoma, s’han fet públiques coincidint demà amb la commemoració del Dia Mundial contra el Càncer.

    En homes, s’espera un increment d’un 3,4% del nombre de casos de càncer el 2025 respecte del 2020. El càncer de pròstata és el tumor més freqüent (20,9% del total), seguit pels tumors colorectals, de pulmó, de bufeta urinària i ronyó. Aquests tumors constitueixen gairebé un 66% del total dels tumors diagnosticats en homes. Segons les projeccions del Pla director d’oncologia, el nombre de casos d’aquests tumors augmentaria, excepte en els de pulmó, que es reduiria un 4,2% per la disminució de la prevalença de tabaquisme en la població masculina en les darreres dècades.

    En dones, s’espera un augment d’un 6,8% del nombre de casos de càncer el 2025 respecte del 2020. Actualment, el càncer de mama és el tumor més freqüent (28,6%), seguit dels tumors colorectals, de pulmó, de cos uterí i de limfoma no hodgkinià. Aquests tumors suposen gairebé un 60% del total de casos de càncer diagnosticats en dones. En els pròxims 5 anys, s’espera un augment de tots aquests casos de càncer, amb un increment més elevat del de pulmó, un 28,5%. Aquest fet s’explicaria per l’augment de la prevalença del tabaquisme en les dones en les darreres dècades.

    Supervivència al càncer

    La supervivència als 5 anys del diagnòstic de càncer ha millorat entre un 3% i un 5% en la població catalana, dada observada a partir de la comparació dels períodes 2000-2004 i 2010-2014. En homes, un 57% dels pacients diagnosticats de càncer sobreviuen a la malaltia als 5 anys. En aquest sentit, destaca l’elevada supervivència, d’un 92%, en pacients de càncer de pròstata, i l’alta letalitat per als diagnosticats de càncer de pulmó, amb una supervivència del 14%.

    En dones, la supervivència al càncer és d’un 64%, un 7% més que en els homes. La supervivència per a pacients diagnosticades de càncer de mama és del 89%, mentre que baixa fins al 21% per a les diagnosticades amb càncer de pulmó.

    El Pla director d’oncologia calcula les projeccions de la incidència del càncer a Catalunya i les estimacions de la supervivència relativa als 5 anys dels pacients diagnosticats a partir de les dades dels registres de càncer de Girona i Tarragona.

  • La pèrdua de funció de gens clau del cromosoma Y incrementa el risc dels homes a patir càncer

    Que els homes són més susceptibles a desenvolupar càncer que les dones és un fet avalat per nombroses recerques. Tot i això, el perquè d’aquesta diferència entre tots dos sexes ha estat, fins el moment, desconegut. Ara, un equip de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per ”la Caixa”, ha identificat un dels principals mecanismes biològics pels quals els homes tenen més risc a patir càncer que les dones. Es tracta de la pèrdua de funció de certs gens del cromosoma sexual Y, present únicament en els homes. L’estudi, publicat en el Journal of the National Cancer Institute, s’ha realitzat en col·laboració amb la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat d’Adelaide i el Centre Genòmic d’Estònia.

    Basant-se en dades de 9.000 individus, les i els investigadors han estudiat la funció de tots els gens del cromosoma Y a diversos càncers. D’acord amb els resultats de la seva anàlisi, la probabilitat de desenvolupar càncer augmenta quan es perd la funció de sis gens clau del cromosoma Y a diverses cèl·lules. “Estudis recents havien demostrat que, en envellir, les cèl·lules d’alguns homes tendeixen a perdre per complet el cromosoma Y, que és fonamental per a la diferenciació sexual del fetus”, comenta Juan Ramón González, coordinador de l’estudi i cap del Grup de Bioinformàtica en Epidemiologia Genètica d’ISGlobal. “Malgrat la pèrdua del cromosoma Y havia estat prèviament associada amb una incidència major en càncer, les causes d’aquesta relació no es coneixien”.

    Aquests sis gens del cromosoma Y estan implicats en la regulació del cicle cel·lular, un procés que, quan falla, pot donar lloc al desenvolupament de tumors. “Curiosament son gens que tenen una còpia similar en el cromosoma X”, explica Alejandro Cáceres, primer autor de l’estudi. “Si a més la còpia del cromosoma X muta en les mateixes cèl·lules –el que s’ha demostrat que passa– la possible protecció biològica d’aquests gens contra el càncer es perd completament”.

    Una línia de recerca prioritària

    Comprendre les diferències biològiques entre homes i dones en càncer és crucial per a desenvolupar línies de tractament i prevenció personalitzades. “Els homes no sols sofreixen més de càncer que les dones, sinó que a més tenen un pronòstic pitjor”, comenta González. “De fet, l’esperança de vida menor dels homes respecte a les dones s’explica, en part, per aquesta raó”.

    La identificació dels factors que fan als homes més vulnerables al càncer és una important línia de recerca que intenta mitigar els riscos d’aquesta població. “Si bé els homes podrien estar més exposats a cancerígens pel seu tipus de feina o incrementar el seu risc per evitar en major mesura les visites al metge, el nostre estudi demostra que existeixen factors biològics que fan que el risc en homes sigui major”, afegeix Càceres. “I, pel que sembla, un d’aquests factors es troba en l’essència mateixa de ser home: el cromosoma Y.”

    Segons destaquen els autors, la supressió del cromosoma Y es pot donar ja sigui pel la pèrdua de funció del cromosoma, la qual cosa explicaria estudis previs, o per altres mecanismes mediats per la inactivació química (epigenètica) de les mateixes regions. “Certes exposicions ambientals, com poden ser el tabac i altres tòxics, podrien afectar la funció del cromosoma alterant la seva epigenètica”, afirma González. I conclou, “els nostres resultats obren la porta al desenvolupament de mètodes de detecció dirigits i teràpies específiques per a homes amb càncer.”

  • No són mutacions genètiques, les metàstasis neixen de la reprogramació de les cèl·lules

    L’oncòleg català Joan Massagué i el seu grup de científics han descobert que la capacitat dels càncers per fer metàstasi depèn de la seva capacitat per cooptar les vies naturals de reparació de ferides, el que obre una via per a la seva possible tractament. Ho han treballat des de l’Institut Sloan Kettering de Nova York i ho han publicat a la revista Nature Cancer.

    L’article on s’explica l’avançament científic planteja noves opcions sobre com pensar i tractar la metàstasi, la propagació de cèl·lules cancerígenes i del càncer cap a altres parts del cos més enllà del seu origen. El 90% de les morts per càncer, a més, són conseqüència de desenvolupar metàstasi.

    «Ara entenem la metàstasi com la regeneració del teixit equivocat -el tumor- en el lloc equivocat, els òrgans vitals diferents», diu Joan Massagué, director de l’Institut Sloan Kettering i el director de la investigació. Massagué fa 30 anys que es dedica a l’estudi de la metàstasi. Altres avenços que havia constatat ja indicaven que els càncers podien utilitzar altres vies de curació de ferides per donar suport al seu creixement.

    Ara han vist que les metàstasis no es deriven de mutacions genètiques sinó per una reprogramació de les cèl·lules que els permet regenerar creant metàstasi.

    Crear metàstasi no és una cosa fàcil però. Per arribar a propagar-se, les cèl·lules cancerígenes primer han d’aconseguir separar-se de les cèl·lules sanes, creuar els teixits i circular cap a una nova localització del cos a través de la sang o del líquid limfàtic. Després han d’aconseguir sortir d’aquesta circulació, creuar de nou cap a una nova ubicació, establir-se i començar a crèixer. Pel camí, la majoria de les cèl·lules moren soles. De fet, asseguren que menys de l’1% de totes les cèl·lules canceroses que es desprenen d’un tumor finalment formaran metàstasis mesurables.

  • Un algorisme prediu com interactuen els fàrmacs en 85 tipus de càncer

    L’efectivitat de la majoria de les teràpies utilitzades contra el càncer és de curta durada. Els tumors sovint desenvolupen resistències i la combinació de diferents fàrmacs podria ser la solució. Però la varietat de medicament i les diferents combinacions possibles poden ser tantes que fer proves en laboratori i assajos clínics sense tenir cap indici previ dels resultats acaba sent material i econòmicament inviable.

    Investigadors de la Universitat Rovira i Virgili (URV) han desenvolupat un mètode per a predir, amb la màxima fiabilitat possible, quina seria la interacció entre 69 fàrmacs davant 85 tipus diferents de càncer.

    En aquesta iniciativa, impulsada per la farmacèutica AstraZeneca en format de concurs, van participar 160 centres de recerca, institucions i investigadors de tot el món. L’equip de la URV es va situar entre els deu primers.

    Marta Sales, Roger Guimerà, Antonia Godoy i Marc Tarrés, del grup de recerca SEES Lab del Departament d’Enginyeria Química de la URV, van utilitzar un model matemàtic de xarxes multicapa que permet fer múltiples combinacions entre les interaccions que tenien els fàrmacs entre si amb els diferents tipus de càncer.

    Taxa d’encerts del 75%

    Aquest algorisme agrupa, d’una banda, els càncers que s’assemblen i, per una altra, incorpora una altra capa que conformen els medicaments que es comporten de manera similar.

    Hi ha moltíssimes combinacions entre capes i nodes, i aquest sistema permet predir de forma molt acurada com seran les interaccions entre medicaments en cadascun dels tipus de càncer, amb una taxa d’encerts del 75%, només tenint en compte les interaccions conegudes, sense necessitat que intervinguin altres paràmetres biològics.

    «Es tracta d’un model molt senzill, que té el valor afegit que no està enfocat només a tractaments contra el càncer, sinó que es pot aplicar també a altres variables i és molt fàcil d’entendre», explica Roger Guimerà sobre aquest model, que descriu totes les capes de manera simultània, la qual cosa permet aprofitar al màxim la informació continguda.

    En aquest sentit, aquest mateix model s’ha utilitzat, per exemple, per a predir si a un individu li agradarà una pel·lícula o no, o si alguna persona decidirà cooperar amb una altra o competir.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • Lola, un sostenidor per a dones amb un sol pit per a «ajudar a veure la no reconstrucció com una opció més»

    El 8 de juny de 2018, Idoia va rebre una notícia que li va canviar la vida: li van diagnosticar un càncer: «Tenia 36 anys i de casualitat, perquè no acostumo a autoexplorar-me, em vaig trobar un bony en el pit. Era bastant gran ja, així que vaig anar al meu metge de família. Em va enviar d’urgència al programa de detecció precoç del càncer de mama, i en tres dies tenia el diagnòstic».

    L’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) estima que 2019 portarà 33.307 casos nous de càncer de mama, la qual cosa suposa un increment del 7,5% des de l’any 2012. «L’augment s’explica per l’envelliment de la població i perquè hi ha millors proves de diagnòstic. En definitiva, es detecta més: abans et mories amb càncer i ni t’assabentaves», apunta Beatriz Díez, responsable de comunicació de l’Associació.

    Segons aquesta font, el 90% de les persones a les quals se’ls diagnostiqui càncer de mama aquest 2019 (99% dones, 1% homes) continuaran vives cinc anys després.

    A l’hora d’enfrontar-se a l’operació, són molts els factors que determinen si el procés ha d’acabar en mastectomia o no. Segons la Societat Espanyola de Cirurgia Plàstica i Reparadora, una mica més del 64% dels casos que es diagnostiquen cada any, impliquen una mastectomia. D’ells, el 30% de les dones se sotmet a una cirurgia de reconstrucció i només el 40% ho fa de manera immediata.

    «Una reconstrucció és una cirurgia agressiva i cal valorar el pronòstic de la pacient i el que suposarà per a ella», explica Beatriz Cirauqui, oncòloga especialitzada en càncer de mama. Una vegada que s’ha valorat positivament l’operació, fer-ho o no «és una decisió de la pacient. Tan respectable és la que vol sotmetre’s a ella com la que no. L’important és que estiguin contentes i se sentin bé».

    Idoia es troba en el grup de les quals han decidit no fer-ho: «Quan vaig començar a assabentar-me més de com anava la cosa, vaig pensar que no veia necessari per a mi passar per tot això per tenir un pit que potser ni tan sols m’agradava després».

    Encara que la seva posició ha estat molt qüestionada a l’hospital, en gran part per la seva joventut, Idoia va entrar al quiròfan amb la idea ferma de no reconstruir-se i va sortir «feliç, sense el càncer, i sense pensar en res excepte en què ja estava bé».

    Al principi, com la majoria de les dones que passen per una mastectomia, va remenar les pròtesis externes com un complement ocasional, però quan va anar a posar-la-hi, tot va canviar: «Em vaig sentir súper trista. Vaig sentir que estava perdent l’autoestima, perquè necessitava una cosa externa per a estar bé». En aquest moment va tenir clar que mai les usaria, pel què va optar per buscar peces de llenceria que s’ajustessin a la seva imatge actual.

    «Em vaig recórrer totes les botigues i no vaig trobar res». Allí hi havia, en qualsevol cas, pròtesis externes i sostenidors per a ficar-les. Però això no era el que buscava. Idoia lamenta que aquests llocs a l’octubre «es vesteixen de rosa» i fan campanyes, però que no obstant això «exclouen a totes les que no ens reconstruïm».

    Després de comprovar que no hi havia res, va escriure a teta&teta, «una associació sense ànim de lucre, però amb ànim de donar molta guerra», com elles es defineixen, que crea productes i iniciatives socials per a reivindicar la llibertat femenina i la igualtat. El seu objectiu era veure si elles tenien més informació: «Els vaig explicar el meu cas. Els vaig dir que si sabien d’algú que vengués un sostenidor per a persones ‘uniteta’ i que si no, ho féssim. Van buscar i van investigar, però tampoc van trobar res. Llavors em van dir que anàvem amb això ‘palante’. I aquí va arribar Lola».

    Bocetos de Lola, el sujetador postmastectomía de una sola copa

    «Volem normalitzar la no reconstrucció. El missatge que hi ha darrere del sostenidor és visibilitzar una opció que no sol remenar-se tant, ja que el més estès és usar pròtesi, ja siguin internes o externes», explica a eldiario.es María Rufilanchas, una de les integrants de teta&teta, sobre l’objectiu de Lola.

    Quan van parlar amb Idoia i van decidir crear-ho, van integrar en l’equip a la marca Aniela Parys, que opta per la fabricació amb elements naturals, i a Noelia Morales, la creadora d’Anna Bonny, uns pegats per a «ajudar a gaudir de la nuesa i el sexe» a dones que s’han sotmès a mastectomia i no han volgut o no han pogut reconstruir-se.

    «Es diu Lola perquè és sinònim de «teta». I com coincideix que també és un nom de dona, perquè pensem que era bonica la coincidència», apunta María. L’arribada del sostenidor és ja una realitat, perquè han superat els 15.000 euros en la campanya de micromecenatge que van llançar: «Estem molt contentes, és una passada com ens ha donat suport la gent». Persones sense càncer i dones «molt agraïdes» que els han enviat missatges dient que «estan desitjant provar-ho».

    Encara que de moment és un esbós, la idea és que el sostenidor estigui a la venda al voltant de febrer o març de 2020. Però abans hi ha molta feina pendent. Per a començar, seleccionar el teixit i fer proves en les potencials receptores: «Ens agradaria poder unir a persones que portin temps operades amb unes altres que s’hagin operat recentment, perquè la sensibilitat de la pell és diferent quan portes pocs mesos a quan portes molts», explica María.

    Al principi, volien fer un sostenidor i un bodi, encara que també estan considerant centrar-se en dos sostenidors diferents: un per al moment de la postmastectomia i un altre per a més endavant.

    El projecte, en paraules de les seves creadores, «ens fa una mica més lliures a totes» i amb ell pretenen que les dones guanyin en seguretat, com va fer Idoia després de la seva mastectomia: «Jo no em sento menys femenina que abans per tenir un sol pit. A més, considero que he guanyat autoestima en tot això; he valorat moltes altres coses i he abraçat molt més el meu cos», subratlla.

    Càncer de mama metastàtic, el gran oblidat

    «La societat ens ha ensenyat que l’asimètric queda molt lleig». Amalia té 48 anys i va ser sotmesa a una mastectomia quan fa deu anys va tenir un càncer de mama. Ella va optar per la reconstrucció, encara que no va ser una cosa imminent: «En el meu cas van passar dos anys almenys, fins que vaig estar reconstruïda».

    Durant aquest temps, va haver d’usar una pròtesi externa: «Són molt incòmodes i et sents fatal». Amalia lamenta que en aquell moment no hi hagués un sostenidor com Lola, del qual és «molt partidària, perquè és important que el món sàpiga que es pot estar amb una «teta» passejant pel carrer». A més, insisteix, «hi ha moltes companyes que no s’han pogut reconstruir; així que per elles també».

    Bocetos de Lola, el sujetador postmastectomía de una sola copa

    Avui, deu anys després d’aquella mastectomia, i quan semblava que la seva història amb el càncer havia acabat, Amalia té metàstasi. Ho va començar a notar el desembre de 2017, per una tos i una picor en la gola, que va ser el senyal que la va portar a unes proves mèdiques i al diagnòstic que diversos mesos més tard va confirmar els seus temors.

    Encara que cada vegada hi hagi més avanços, càncer de mama no sempre s’identifica amb curació. De fet, dels gairebé 33.000 nous casos d’aquesta malaltia que es detecten anualment a Espanya, la Fundació Grup Espanyol de Recerca en Càncer de Mama estima que entre un 5 i un 6% presentaran metàstasi en el moment del diagnòstic. Però no es queda aquí, perquè un 30% de les dones que van ser diagnosticades en estadis primerencs, tindran una recaiguda amb metàstasi, fins i tot anys després d’haver rebut el seu primer tractament.

    «Ara tinc càncer en el pulmó, el fetge i els ossos. Quan et donen aquesta notícia, et cau el món damunt, et creus que ja s’acaba tot, et quedes en blanc, tot es paralitza. Al principi me’l vaig prendre com una maçada brutal», confessa Amalia en conversa amb eldiario.es.

    Unes sensacions que va intentar reduir buscant a més persones en la seva situació. «Vaig trobar a Facebook un grup de suport de dones amb càncer de mama metastàtic, i quan vaig entrar aquí, se’m van obrir els ulls. Vaig veure que no tinc per què morir ja i que el que em diferencia amb la resta de persones és simplement que jo sóc més conscient que la mort és aquí», relata.

    Aquest grup del qual parla Amalia va derivar en l’Associació Espanyola Contra el Càncer de Mama Metastàtic, que va néixer fa una mica més d’un any i mig i de la qual també forma part Marga, de 43 anys: «El 2012 em vaig trobar un bony en el pit un cap de setmana i em van diagnosticar càncer de mama avançat». La metàstasi va arribar cinc anys després, el 2017, canviant la seva vida «totalment», perquè «avui dia no hi ha curació».

    Entre els objectius principals de l’Associació es troba «donar visibilitat a aquesta part de la malaltia, proporcionar suport a familiars i pacients i recaptar diners per a recerca». Una cosa, això últim, per al que han creat el Premio Madre Chiara, en honor a una de les fundadores, ja morta, i en el qual poden participar tots els hospitals d’àmbit nacional. El guanyador es dotarà amb 50.000 euros per a continuar desenvolupant el projecte.

    A més, també col·laboren amb la Fundació Solti, que es dedica només a la recerca contra el càncer de mama i que ha creat el projecte Cronos-Hope, centrat en donar a les pacients de càncer de mama metastàtic un tractament ajustat al seu tumor.

    «El nostre somni és que ens poguéssim curar. Crec que s’aconseguirà, però que encara falta; llavors, volem cronificar-lo: van sortint moltes opcions i l’esperança de vida va en augment», explica Marga.

    «Avui dia puc fer una vida relativament normal, encara que no puc treballar i haig de venir a l’hospital molt sovint», se sincera. Al llarg del procés, ja ha canviat una vegada de tractament: «Sempre estàs amb por de fins quan funcionarà, perquè sabem que dura un temps. Per això és important la recerca, per a allargar la situació al màxim».

    El càncer de mama suposa un viatge en el qual cada any s’embarquen de manera involuntària milers de dones i les seves famílies. Dones que aprenen a conèixer-se a si mateixes i a l’entorn que les envolta. Dones a les quals els agrada ballar, riure, viure i gaudir i que, encara que són fortes i valentes, també senten por i ràbia.

    «Estem fartes de vinga tu pots; vinga si tu ets molt positiva. Si ets una guerrera, ets una lluitadora. No, no em diguis guerrera, perquè no estic en lluita amb mi mateixa o amb el que tinc en el meu cos. Simplement vull dir-li a la malaltia que em deixi viure uns quants anys més, que no vull deixar-me anar encara», tanca Amalia.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Viure després d’un càncer de mama, la veritable ‘llarga malaltia’

    Unes 250.000 dones han tingut càncer de mama a Espanya. Segons les últimes dades de l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC), s’han registrat 33.307 nous casos el 2019. D’ells, entre el 85 i el 90% sobreviurà cinc anys o més. Són les llargues supervivents de la malaltia.

    La seva taxa de supervivència és molt major que la mitjana de tots els tumors (que és del 53% al cap de cinc anys) i molt més alta que en alguns tipus de pronòstic greu, com el de pulmó (6%) o fetge (18%). Una de les principals lliçons apreses en càncer és que cap pacient és igual a un altre ni posseeix les mateixes necessitats.

    Per això, la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM), juntament amb altres societats involucrades en aquest procés, va publicar l’any passat una guia consensuada amb les recomanacions clíniques concretes per al càncer de mama tant en estadi primerenc com metastàtic.

    El seu objectiu és aconseguir que el seguiment d’aquestes pacients es faci de forma compartida, col·laborativa i coordinada entre els professionals de l’atenció especialitzada i primària. Perquè tampoc totes les pacients amb tumors de mama poden ser tractades de la mateixa manera.

    «El pronòstic ha anat millorant en els últims anys, el què fa que cada vegada siguem més optimistes en pensar en el seu futur», explica a Sinc Miguel Ángel Seguí, oncòleg mèdic del Consorci Sanitari Parc Tauli de Sabadell.

    «En els casos en què la malaltia no és curable també hem millorat molt la supervivència, la qual cosa permet que puguem parlar d’una cronificació de la patologia per a moltes dones amb càncer de mama metastàtic», apunta Seguí, vocal de la junta directiva de la SEOM.

    «Un canvi radical ha estat passar de veure el càncer de mama com una malaltia única a dividir-la en tres subtipus –triple negatiu, HER2 i hormonosensible–, per als quals utilitzem diferents teràpies», indica per la seva part Joaquín Gavilá, expert de l’Institut Valencià d’Oncologia. «Així millorem el pronòstic, curant més i millor».

    «Realitzem cirurgies menys agressives i administrem menys radioteràpia. Fins i tot en un d’aquests subtipus (HER2) evitem la quimioteràpia en el 40% dels casos. A més, s’ha estès l’ús de teràpies biològiques que actuen sobre estructures cel·lulars específiques i amb una toxicitat més limitada», afegeix.

    Vives, però amb seqüeles

    Gavilá, que també és vocal de la junta directiva de SOLTI, grup acadèmic de referència que desenvolupa assajos clínics en càncer de mama, és rotund: «En els últims anys hem aconseguit millorar el pronòstic i la qualitat de vida de les nostres pacients».

    Ara bé, aquesta alta supervivència s’acompanya d’un preu personal. Les teràpies administrades poden deixar seqüeles físiques, psíquiques i psicosocials que es manifesten o persisteixen anys després d’haver finalitzat el tractament.

    «L’oncologia actual persegueix resoldre la malaltia deixant darrera seu un impacte mínim en la qualitat de vida de les pacients», agrega Gavilá. «Per a reduir les seqüeles físiques i impactar en la menor mesura possible en l’estat d’ànim i en les esferes social, laboral i familiar de les pacients, cada vegada usem teràpies més específiques i, per això, menys agressives».

    Però la veritat és que el dia a dia de les pacients es veurà afectat en funció de l’abast de la seva malaltia, però també dels fàrmacs administrats. «La identificació precoç i la teràpia primerenca poden canviar l’evolució d’aquestes seqüeles, passant de només ser un efecte secundari agut a convertir-se en crònic si no s’actua de manera ràpida», subratlla l’expert.

    Per exemple, les cicatrius i molèsties secundàries de les cirurgies –que comporten canvis en la imatge corporal– o els problemes psicosexuals derivats de les alteracions hormonals, per no parlar del cansament o dolor en les articulacions, la por a la recurrència i, a vegades, la deterioració cognitiva, que influiran en la vida futura de moltes de dones.

    «En moltes ocasions les pacients eviten mirar-se al mirall o veure directament la zona afectada. I sovint tendeixen a magnificar la percepció i grandària de les cicatrius, així com veure deformitat en el seu cos», adverteixen des del Grup Espanyol de Pacients amb Càncer (GEPAC).

    Així mateix, cal tenir especial atenció a l’obesitat i els problemes cardiovasculars, ja que aquest grup sofrirà una major incidència. És més, com el càncer de mama afecta moltes dones joves, el tractament pot influir negativament en el seu desig de tenir fills biològics.

    Per a GEPAC, «tot això pot ocasionar trastorns adaptatius lligats als canvis que experimenten i inseguretat per tornar a la seva rutina. Encara que estiguin lliures de malaltia, psicològicament poden no estar bé».

    Tornar al treball després d’un càncer

    Un altre dels efectes col·laterals que impactarà en les supervivents és la dificultat en la reincorporació a la vida laboral per les seqüeles físiques i, moltes vegades, per la incomprensió dels ocupadors sobre les necessitats de les pacients.

    El 20% de les dones diagnosticades amb càncer de mama tenen menys de 40 anys i després han de tornar a la seva activitat laboral, social i familiar. Aquest retorn pot veure’s condicionat pel tractament, d’aquí la importància de l’equip especialitzat i les noves teràpies dirigides.

    «Els metges avaluem cada cas de manera independent i intentem adaptar el tipus de teràpia a les circumstàncies en la mesura que sigui possible», puntualitza Gavilá.

    Un problema afegit és que moltes d’elles ja es trobaven en una situació socioeconòmica compromesa (un 16% de les dones diagnosticades a Espanya durant 2017 tenia una situació econòmica de risc). És a dir, que el càncer pot suposar un seriós agreujant a la seva realitat prèvia.

    «A més de comptar amb baixos ingressos, les dones afectades han d’assumir, aproximadament, 150 € al mes de despeses derivades de la malaltia –augmentant la despesa en salut del pressupost familiar (d’un 3% en absència de malaltia fins a un 11% amb la patologia)–», subratlla.

    Un sistema sanitari cronificat

    Sobre si el nostre sistema sanitari està preparat per a aquestes pacients, Seguí afirma: «No totalment. És necessària més formació i coordinació entre els nivells assistencials i una major sensibilització dels professionals. Però hi ha nombroses iniciatives per a millorar aquesta situació, així com molts casos d’èxit».

    Segons l’expert, des de fa diversos anys s’ha constatat la necessitat de compartir el seguiment de les llargues supervivents de càncer de mama entre la cura hospitalària especialitzada i l’atenció primària per a garantir una coordinació efectiva.

    «Encara que continua havent-hi un seguiment per part de l’especialista hospitalari –sobretot durant els primers cinc anys–, el metge d’atenció primària té un paper destacat en la detecció de recidives i de segones neoplàsies, així com en l’abordatge dels efectes tardans del tractament oncològic», assenyala.

    Igualment, el metge resulta fonamental en l’atenció a la comorbiditat, la vigilància psicològica, a promoure estils de vida i estratègies de prevenció de la salut i a normalitzar l’atenció de les pacients curades.

    Una mica menys optimista és Gavilá. «Difícilment podrem estar preparats al 100% per als diferents escenaris de cronicitat al fet que ens enfrontem. Només millorant la formació en oncologia del personal –com podria ser la infermeria especialitzada– i optimitzant la gestió de l’atenció primària aconseguirem una situació similar als EUA, Regne Unit o Alemanya, on s’atén de manera satisfactòria al pacient oncològic crònic».

    Una pacient apoderada

    Des de GEPAC sostenen com la visió de les pacients amb càncer de mama ha canviat en els últims anys respecte a la patologia. «Ara saben que s’investiga bastant, encara que falti camí per recórrer. Però encara que el pronòstic també ha millorat, el diagnòstic continua estant associat socialment a la mort».

    «Quan les pacients estan informades sobre els últims avanços existents, solen tenir una visió més positiva i disminueix la seva ansietat», recalquen. D’aquí la importància d’apoderar a les pacients perquè puguin prendre de manera autònoma les millors decisions en el curs de la seva malaltia.

    Respecte als avanços per a pal·liar aquells signes que quedin de la patologia, «en càncer de mama i altres tumors es dóna per fet en nombroses ocasions que, en estar lliure de malaltia, ja poden tornar a refer la seva vida sense complicacions». No obstant això, segons GEPAC «existeixen moltes dificultats que impedeixen millorar la seva qualitat de vida i tornar a tenir una rutina com abans».

    Tant especialistes com pacients estan d’acord en alguna cosa: és necessari un equip multidisciplinari que ajudi a reorientar a la pacient, aprenent a viure amb les seqüeles.

    Aquest és un article de l’Agència SINC

  • La ciència, en laboratori o en pacients, necessita motivació, equip i inversió: 10 anys de feina rere el fàrmac contra el càncer del VHIO

    Fa un mes i escaig es publicava que el Vall d’Hebron Institut Oncològic (VHIO) havia desenvolupat un nou fàrmac contra el càncer. La notícia ocupava titulars pel gran avenç que suposa i pel mecanisme pel qual actua: ajudant al sistema immunitari a defensar el cos contra el tumor. El què això pot provocar és la creació d’una memòria immunològica que, a banda d’impedir la metàstasi, pot prevenir les recaigudes o les repeticions. Com? Bloquejant una proteïna anomenada LIF que es dedica a desactivar l’alarma contra el tumor alhora que promou la proliferació de les cèl·lules mare tumorals.

    El què en el seu moment va ser una notícia que obria portades arreu no venia del no-res, ni d’un plantejament ràpid i llançat com a experiment. Aquest nou estudi que presentava el VHIO va ser publicat a la revista Nature Communications quan havia superat totes les fases preclíniques i ja s’havia realitzat també el primer assaig clínic. Sortia a la llum també quan ja s’havia iniciat un treball conjunt amb l’hospital MSKCC a Nova York i el Princess Margaret a Toronto i després d’haver produït el fàrmac necessari com a inhibidor de LIF i d’estar provant-lo en 41 pacients. Encara podem anar més lluny, sortia a la llum després de més de 10 anys de proves i després d’una incògnita que es va plantejar el Dr. Joan Seoane, director del co-Programa de Recerca Preclínica i Translacional del VHIO, investigador principal del Grup d’Expressió Gènica i Càncer i professor ICREA.

    En tornar l’any 2004 de Nova York cap a Vall d’Hebron, es va plantejar fer recerca translacional, el què implica  fer recerca bàsica per entendre els mecanismes moleculars del càncer però amb la idea de traslladar-ho el més ràpidament possible al pacient. «En aquell moment estava molt interessat en per què no tan sols els tumors són diferents, sinó per què les cèl·lules que formen aquests tumors són diferents. Entendre-ho serviria per saber com actuar ja que pots tenir un tractament que actuï contra unes cèl·lules que si en tens d’altres de resistents acabarà havent-hi recurrència, podrà tornar a aparèixer o directament no s’eliminarà el tumor», ens explica el Dr. Seoane. Resolent aquest plantejament, que es coneix com heterogeneïtat intratumoral, l’equip del VHIO va veure que hi ha unes cèl·lules mare responsables de reiniciar els tumors. «Imagina’t que tens una mala herba: tens un bulb sota terra amb les seves arrels i una part externa, les fulles. Si talles les fulles, la mala herba tornarà a créixer. La cèl·lula mare seria el bulb. Oi que has d’eliminar el bulb per garantir que no tornin a aparèixer? El mateix passa amb el càncer».

    Amb aquesta premissa, van identificar les cèl·lules i van veure que hi havia una proteïna que era crucial (LIF) que si s’eliminava es donava un efecte antitumoral. En la dinàmica de fer recerca translacional i en trobar una bona «diana terapèutica», van decidir elaborar un fàrmac per traslladar-ho a pacients. I aquí entra de nou la dificultat de fer recerca: «dissenyar un fàrmac per pacients no és trivial. Hi ha una part per la que estem entrenats d’entendre i estudiar però dissenyar fàrmacs va més enllà».

    Aquest més enllà es va traduir en, després de diversos anys d’estudi i validació de la potencialitat de LIF com a diana terapèutica en models preclínics i experimentals, muntar una empresa (Mosaic Biomedicals) que al mateix temps fos una spin-off del VHIO. Que l’Insitut participi de l’empresa, per Seoane, fa que els beneficis retornin al VHIO i s’aprofitin per fer més recerca i acabi sent un «cercle virtuós».

    Del laboratori al pacient, anys de proves i autoritzacions

    Com va dir la seva directora de tesi a Mónica Pascual García, biòloga que forma part de l’estudi,  «una cosa què has d’aprendre fent recerca és la tolerància a la frustració». El dia a dia d’un científic és a curt termini: si bé quan ensenyen finalment els resultats, la gent pot interessar-se i valorar la feina feta, «en el nostre dia a dia costa posar a punt els models, costa que els experiments surtin, costa pensar perquè quan surt l’experiment de la teva vida i després no es repeteix buscar quines variables han canviat». Però darrere d’aquest dia a dia que descriu Mónica Pascual que es viu a curt termini, sempre hi ha «la vocació i la motivació que això arribi algun dia als pacients».

    Així, com subscriu Ester Bonfill Teixidor, també com Pascual signant de l’estudi i del Grup d’Expressió Gènica i Càncer del VHIO, «tens frustracions però cada dia vas avançant una mica: és tenir paciència i anar lluitant perquè la meva sensació és que per poc que aportis hi haurà un moment que tindrà un impacte. És qüestió de tenir esperança i no perdre el fil del treball».

    Tant Pascual com Bonfill han estat les encarregades de fer tot el model preclínic juntament a altres membres de l’equip. «El què hem fet és testar que en els animals el tractament que nosaltres utilitzàvem faria un efecte antitumoral, estudiar el mecanisme i mirar que passava amb el sistema immunitari», explica Pascual. Unes observacions primer a nivell de mecanisme molecular a nivell de la cèl·lula amb experiments in vitro i, després, per veure què passava amb els macròfags, extraient medul·la òssia dels ratolins. En tot dos casos analitzaven si el LIF s’unia o no als promotors dels gens que s’estaven regulant i com ho feia.

    Paral·lelament a les proves a laboratori, l’empresa dissenyava aquest anticos i treballava en tota l’anàlisi toxicològica i farmacològica. Al mateix temps també s’havia de treballar tota la qüestió regulatòria i la presentació del projecte a les Agències del medicament tan europea com americana, el què comporta encara molt més temps fins rebre el vist i plau.

    El Dr. Seoane ens explica que com mai ningú havia fer un anticos ni inhibidor de LIF ni mai abans cap fàrmac d’aquest tipus s’utilitzava en un pacient, els van obligar a baixar molt la dosi. D’aquí, ara estan fent l’assaig clínic amb 41 pacients en una fase 1.

    Ester Bonfill, signant de l’estudi i membre del Grup d’Expressió Gènica i Càncer del VHIO acaba una prova / Carla Benito

    De la diferència a allò comú, de la cèl·lula al pacient

    «Tenir mostres dels pacients tractats és clau per entendre quan un fàrmac funciona o no en un pacient i perquè un dóna una resposta i un altre pacient una altra. Si entenem això tindrem la clau per dissenyar alguna cosa vàlida». Aquesta afirmació del doctor Seoane dóna suport al concepte que s’està treballant ara en oncologia que és la combinació de tractaments. A partir d’aquesta fase 1 amb l’anàlisi d’aquestes mostres s’anirà cap a una fase 2 en la qual ja amb pacients seleccionats buscaran l’eficiència i proposaran aquestes possibles combinacions.

    Per entendre com funciona el LIF cal entendre com funciona el cos humà. El doctor Seoane posa un exemple molt clarificador de com funciona que van extreure al descobrir que el LIF té un paper impressionant en embriologia. «El què fa el LIF és solucionar un problema que tenen tots els mamífers. En una au, quan posa l’ou, l’ou està molt separat de la mare. En el mamífer l’embrió s’ha d’implantar, integrar, en el teixit de la mare, en l’úter. Ens trobem que l’embrió, que conté antigens del pare, envaeix el teixit de la mare. Com és que la mare no reacciona contra aquests antigens? El LIF el que fa és evitar aquesta reacció, fa una immunosupressió local que protegeix l’embrió», segueix Seoane per descriure el mecanisme de la proteïna afavorint el tumor. I és que el mateix passa amb el càncer: el què fa el càncer és «segrestar aquest mecanisme dissenyat per l’evolució durant milions d’anys per solucionar un problema dels mamífers pel seu benefici». El LIF doncs protegeix el tumor del sistema immune de l’hoste, del pacient, de la mateixa manera que el LIF protegeix l’embrió de la mare.

    Paradoxalment, i com explica Mónica Pascual, els càncers on més actua el LIF són el de pàncrees, el d’ovari i en glioblastomes, un tipus de tumor cerebral. Sabent això també els hi és més fàcil de cara a la fase 2 saber en quins pacients es veurà si el tractament és útil.

    Com aporta Joan Seoane, un altre dels paradigmes del càncer és que s’ha de fer medicina personalitzada, de precisió, s’ha de saber com és cada pacient per saber com tractar-lo. La combinació és necessària perquè com diu el doctor Seoane, «el càncer canvia per escapar-se dels tractaments dels quals genera resistència» i, per tant, si tens dos tractaments, la probabilitat de generar resistències als dos tractaments és més complicada i improbable.

    Com afegeix en el mateix sentit Mónica Pascual, les combinacions són importants per descobrir nous tractaments. Ella és una defensora dels tractaments que van van vinculats al sistema immunitari. «Les quimioteràpies i radioteràpies són útils i són el què més ha funcionat fins el moment però crec que les teràpies que van al sistema immune tenen molts menys efectes secundaris. Estàs reeducant el teu sistema immune perquè sigui qui ataqui les cèl·lules del tumor. És una forma més fisiològica més natural d’atacar-lo», defensa. A més, opina que si aconsegueixes crear aquesta memòria aquest tumor ja no tornarà a aparèixer.

    «Fomentar la ciència és bàsic per seguir avançant»

    Una idea comuna dels científics a banda de saber gestionar la frustració és també alegrar-se i motivar-se. Com a científic, «fas moltes hipòtesis, tens moltes idees, la majoria són errònies però quan enganxes una que és correcte aquella sensació és única, és una sensació de eureka», diu Seoane. Així, la recerca, la ciència, és molt dura, però genera una motivació especial: «saber que hem generat un coneixement nou que ningú ha fet, que l’hem fet nosaltres, que hem participat d’un procés creatiu, hem de treballar molt, hem d’estudiar moltíssim, hem de formar-nos, hem de tenir perseverança, hem de tenir resiliència… però després tenim una sensació única».

    D’aquí, l’equip extreu la necessitat de difondre això entre els més joves, de transmetre’ls-hi la idea del coneixement, d’entendre les coses per després que puguin tenir un impacte i, per Seoane, també que entenguin que «no han de fer-ho els americans, que ho poden fer ells aquí». D’aquesta manera, a banda de generar persones ben formades i educades que a més poden fer un retorn a la societat com seria millorar el tractament dels pacients, també es pot parlar d’un benefici econòmic. «Si aquesta droga arriba, serà un fàrmac fet aquí i els royalties arribaran aquí a Barcelona. Per què hem de pagar a la gent de NOVARTIS que està a Suïssa?»

    Per ara, l’empresa amb participació de VHIO també ha tingut finançament d’altres fonts que han fet possible el projecte, perquè com tot científic reclama, cal més inversió pública en ciència. Mentrestant, com ressaltava el Dr. Seoane quan van publicar l’estudi, aquest s’ha aconseguit, entre d’altres, «gràcies a un treball enorme finançat principalment per l’European Research Council (ERC) i el suport des de l’inici de l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC), Fundació FERO i el programa CAIMI de la Fundació BBVA”.