Just Deploy It!

Etiqueta: Coronavirus

  • «Els metges jubilats anirem on ens demanin, i no és cap heroïcitat»

    El Doctor José María Garcès va ser responsable de diverses unitats i cap de secció del Servei de Medicina Interna i Malalties Infeccioses. A part, es va especialitzar en Salut Internacional i també va ser professor del Màster en malalties tropicals i salut internacional.

    Sempre amb la vocació davant de tot, el Dr. Garcés va avançar-se a la petició de Salut de reincorporar personal sanitari jubilat, estudiants i interns que encara no haguessin escollit plaça. El 16 de març Garcés va tornar a trepitjar l’Hospital i tres dies després, el 19 de març, iniciava un grup de treball destinat a fer seguiment del personal sanitari infectat per COVID-19.

    Un ordinador i un mòbil són les eines de treball que l’acompanyen diàriament sense pausa en les seves jornades laborals. Avui dia, fa seguiment de 198 professionals i celebra que, juntament amb els seus companys també jubilats, ja comencen a donar altes.

    Esteu jubilats però us heu ofert per tornar a treballar i a més dissenyant un mètode de seguiment.

    La tasca que estem fent podria ser un model o un exemple del què estaran fent a altres hospitals també. No té cap mèrit intrínsec. Jo també surto a respirar a la meva terrassa de l’àtic de Cerdanyola del Vallès on visc i jo també surto a aplaudir a les 20 h. No ho faig només a sanitaris que estan a atenció a primera línia amb el malalt a les mans, jo estic treballant 12 hores diàries amb telèfon i ordinador, però estem treballant des de forns de pa, supermercats… i també són formigues que estan fent la seva tasca. Sempre ha passat, a l’hospital el metge rep l’afalac i la capsa de bombons però el metge sense l’equip d’infermeria, l’auxiliar, etc., no seria res.

    Com vas reincorporar-te a la feina?

    Jo em vaig jubilar als 65 anys el 18 d’abril del 2018. Jo de metge no em jubilaré mai. Aquest és el millor ofici del món i t’ho dic després de treballar més de 40 anys a l’Hospital del Mar.

    Sóc especialista en medicina interna i malalties infeccioses. La medicina interna és una especialitat molt desconeguda per la població. Tothom té clar què fa un cardiòleg però no tant que fa un especialista de medicina interna.

    En veure què estava passant em vaig oferir al Col·legi de metges només començar l’epidèmia. En aquells moments estaven expectants i alguns pensaven que podien estar exagerant.

    Em vaig oferir al COMB però, a més, com és natural, tinc una relació amb el Cap de Medicina Interna de l’Hospital del Mar. Vaig parlar amb ell, amb el Xavi Nogués, i li vaig dir que estava disposat a treballar de nou a primera línia o on em digués. El dilluns 16 de març vaig començar a treballar a l’Hospital. Des d’allà m’ho van posar tot molt fàcil: em van donar un despatx immediatament, un armari per la roba, un pàrquing gratuït (que quan treballava el tenim pagant)…

    Començo a treballar i entre el Dr. Nogués i jo dissenyem que jo començaria a controlar malalts per telèfon amb una aplicació instal·lada al meu ordinador, que ja tenia quan treballava per poder accedir a la història clínica de l’hospital. Quan treballava arribava a casa a les 18 h però abans de sopar si hi havia un malalt que em preocupava entrava a mirar les constants i com estava encara que quedava un metge de guàrdia.

    Vas poder passar a treballar des de casa?

    Sí. Em van instal·lar això al meu ordinador i començo la tasca: quan es diagnostica un sanitari infectat de tots els centres del Parc Salut Mar. Quan el valoren i el diagnostiquen, i si la situació no és greu que l’obliguen a ingressar-lo l’envien a casa seva, des d’aquell moment el seu metge sóc jo.

    Quin seguiment els hi fas exactament?

    Jo hi contacto i faig la primera visita telefònica. Els hi pregunto el seu càrrec i data de diagnòstic i els hi obro una història. Trec informació clínica amb altres malalties de base, medicació habitual, data dels primers símptomes, data del diagnòstic… Calculem fins a 14 dies des del diagnòstic que són innegociables per l’alta. Inclús marquem una altra data tancada que és passar 7 dies asimptomàtic com a obligació per poder donar l’alta. Després li hauran de fer el test però això ja deixa de ser tasca meva.

    Com ho feu per donar medicació a distància?

    Clar, jo faig la primera visita i dono consell terapèutic. Per rimera vegada a la vida estic donant receptes mèdiques per whatsapp i per correu electrònic. El pacient va a la farmàcia amb la pantalla del mòbil, amb el meu nom evidentment i el meu número de col·legiat i el seu nom com a pacient i li donen l’antibiòtic o el medicament que jo dic. La majoria els paguen per no enviar CAP familiar al CAP perquè són territori de contagi fàcil perquè aquest virus com saps contagi molt fàcil.

    Quan ja l’identifico li dono el meu mòbil, perquè al cap i a la fi l’estic trucant des del meu mòbil. Per whatsapp o trucada directa em poden trucar per si tenen dubtes de la seva evolució en qualsevol moment.

    Quants pacients teniu ara mateix?

    Des del 19 de març fins ara, de tot el PSMar, tenim 198 pacients online i aquests els controlem des del grup de treball que també creix fàcilment.

    De quanta gent consta aquest grup des d’on els hi feu seguiment?

    La llista de pacients va créixer d’una manera que el Dr. Nogués i jo vam començar a fitxar companys jubilats: metges, metges epidemiòlegs, infermers…

    Ara mateix tinc 16 ajudants als quals jo els reparteixo els ingressos que van arribant. Quan tenen algun dubte, vénen a mi. A part dels que jo duc, controlo la resta. Hi ha epidemiòlegs o infermers que potser no saben de clínica: si una persona té un mal de panxa i té la COVID-19… Interpretar-ho per telèfon té mèrit perquè no pots palpar la panxa i això ho ha de fer un metge que tingui un perfil molt clínic i molt assistencial.

    Tots ells són jubilats i extreballadors de l’Hospital del Mar?

    Sí. Per què estem treballant des de casa? Jo aniria on em diguessin però jo tinc 66 anys, en faré 67 el 18 d’abril, si un pacient ha d’anar malalment és el que té més de 60. Això fa que ens protegeixin una mica però on ens demanin anirem. La majoria dirien que sí també i no és cap heroïcitat. És el que faries tu si tinguessis l’habilitat necessària per posar-te a treballar amb malalties.

    Tornant al grup, en quin sentit els coordines a més de per donar consells assistencials?

    Si volen començar un tractament específic pel coronavirus que és l’eldolkina i la citromicina, abans de decidir-ho ho comparteixen amb mi. Si jo considero que el necessita el medicament li arriba de porta a porta sense que ningú de la família i menys el malalt hagi d’anar a buscar-lo a cap lloc. L’eldolkine només es pot dispensar als hospitals de fet, no el tenen a les farmàcies. Aleshores, si considerem que ha de fer tractament, perquè està a casa però comença a empitjorar, li fem arribar el tractament.

    I si empitjora més?

    Tenim una mena de 061 especial per sanitaris que no és el genèric.

    Surt del Departament de Salut i és per tota Catalunya?

    Sí. A part, nosaltres tenim la doctora Francisca Sánchez que està a infeccioses i quan el meu grup decidim que un ha de començar amb l’hidroxicloroquina i azitromicina ho posem en marxa a través d’ella.

    Si el malalt ha donat un tomb cap a la gravetat, encara tenim la capacitat de derivar-lo. Tenim el número de triatge de l’hospital perquè des d’allà es sàpiga que arriba el malalt. Que li diguin en creuar la porta ‘ja sabíem que venies’, dóna una sensació d’estar cuidats. També tenim el número del coordinador d’urgències i el número del metge específic d’infeccioses, perquè a part d’ells, ara estan totes les especialitats fent COVID.

    Com et sents formant part de tot això?

    Vaig treballar 39 anys al Mar. Aleshores era l’hospital d’infeccioses de Catalunya el cap de servei era un eslovè que va venir a Barcelona a crear-lo. Ens enviaven meningitis, tetanus de tota Catalunya, al 1977-78 va haver-hi un brot de còlera… Jo vaig anar directe a aquest hospital amb la vocació d’internista-infectòleg. Ara em sento amb la formació ideal per tractar aquest tema.

    Justament una de les demandes entre els qui l’estan tractant és que no arriba prou material de protecció. Feu seguiment de l’origen dels contagis?

    No estem fent el seguiment. El virus té una capacitat de contagi extraordinària. Afortunadament només el 20% va malament i d’aquest el 10% van a l’UCI i d’aquests la meitat no se’n surten… Nosaltres el que fem és agafar dades clíniques, saber si és personal d’infermeria d’urgències, auxiliar de digestiu o metge de reuma… El període dels primers símptomes, el període de diagnòstic que li han marcat a salut laboral o a urgències a l’hospital i comencem a treballar prospectivament. No anem a veure d’on surt perquè no podríem donar abast. Ja ho faran des de salut laboral o els epidemiòlegs. Però encara que hi hagi més o menys material, que es va fent, és tan fàcil d’agafar i contagiar-se… Tot i que tothom coneix les formes d’aïllament és molt fàcil que corri… I sort que no es passa per aire!

  • J. Flores, estudiant voluntari: «Si vols ser sanitari, has de tenir ganes d’ajudar»

    A la província de Tarragona, fins a sis residències de gent gran han demanat l’ajuda de voluntaris estudiants per a poder continuar treballant a causa de la situació actual en la qual es troben. Aquests centres es beneficien de la borsa d’estudiants i així poden donar suport als metges i infermeres interns que aquests dies estan treballant.

    Pel que fa als Centres d’Atenció Primària, quatre CAPS han demanat l’ajuda de metges per a poder fer suport telefònic. En aquest cas, l’augment considerable de consultes telefòniques relacionades amb la COVID19 fa que sigui imprescindible l’ajuda d’aquests voluntaris.

    Els hospitals estan sent l’altre gran destinatari d’aquests estudiants. Molts dels alumnes treballen aquests dies en la recopilació d’informació referent al COVID. Des de l’elaboració de bases de dades al seguiment i control de casos de contagi per poder trobar l’origen de la infecció.

    En l’actualitat, hi ha un total de 370 estudiants de la branca de les ciències de la Salut disposats a donar un cop de mà en aquesta pandèmia. Uns 140 serien estudiants de medicina, 130 d’infermeria, al voltant de 30 Metges Interns Residents i la resta formarien part d’altres especialitats com són fisioteràpia, nutrició i dietètica o psicologia.

    La figura de l’estudiant voluntari està sent cabdal en la lluita contra la COVID19 durant aquests dies. L’estudiant de cinquè de Medicina, Javier Flores, va ser un dels coordinadors que van posar en marxa la crida del voluntariat que, en poc més d’un cap de setmana, va aconseguir aglutinar fins a 160 estudiants dels diferents graus de salut. Actualment està treballant en la Unitat de Vigilància de la Salut de l’Hospital Sant Joan de Reus.

    Com sorgeix la idea de fer-se voluntari?

    Quan a la Universitat van començar a aturar certa activitat docent, un grup de companys vam decidir que calia fer alguna cosa per a poder contribuir amb el sistema sanitari i evitar, en la mesura del possible, un possible col·lapse. A partir d’aquest moment vaig contactar amb els responsables dels hospitals així com amb la Degana i ho vam posar tot en marxa.

    Quina va ser la resposta en el moment que vau posar en marxa tot el tema del voluntariat?

    Doncs la veritat que molt bona! En el moment que ens vam posar en contacte amb els delegats dels diferents cursos de medicina, va anar tot rodat. Hi va haver molta participació i es va decidir també fer una crida a altres estudiants de diferents graus. De fet, en el primer cap de setmana, vam aconseguir 120 voluntaris en l’àmbit de les ciències de la
    salut als quals se’ns van sumar els estudiants d’infermeria, una quarantena. Així que en total teníem 160 voluntaris!

    Tu ja estàs fent tasques de voluntari. En què consisteixen?

    Són tasques no assistencials, és a dir, no estic en contacte amb els pacients pròpiament. En el meu cas, estic a la Unitat de Vigilància de la Salut de l’Hospital Sant Joan de Reus fent una base de dades de tots els professionals que estan exposats als pacients de manera que puguem tenir tot el control de qui es pot contagiar.

    Alhora, quan es produeix un contagi, poder detectar-lo com més aviat millor i fer l’estudi dels contactes amb els quals aquesta persona ha estat en contacte. L’objectiu és intentar evitar que el virus s’escampi.

    Quines sensacions tens aquests dies podent col·laborar?

    Doncs la veritat és que la sensació és molt bona. Els estudiants sempre hem dit que en la carrera les pràctiques són massa teòriques, ara tenim l’oportunitat d’aprendre treballant i, a més col·laborar en aquesta crisi perquè tothom ho fa, des del ciutadà que es queda a casa passant pel metge que treballa o el voluntari.

    I quina sensació tens quan arribes a casa després de treballar?

    Per un costat mareig (riu) perquè has de treballar amb milers de noms, números i trucades diàries però, alhora, també molt satisfet perquè tinc la sensació que el cansament que porto és per un bon motiu i perquè crec que la feina que estem fent els voluntaris dins de la cadena de treball també té el seu benefici dins de tota aquesta crisi.

    Com a voluntari, creus que aquesta crisi es podria haver gestionat d’una altra forma?

    És relatiu. És fàcil dir que no hem actuat bé quan les coses han succeït però quan encara no ha passat, és molt complicat saber quina és la mesura més adequada a prendre o bé quina podria arribar a ser perjudicial. Jo crec que totes les persones que estan fent coses les fan amb bona voluntat i al final generen un impacte.

    Què et diu la família o els companys que siguis voluntari en un hospital?

    Jo el que els hi dic és que no pateixin, que estic bé i prenc totes les mesures necessàries però sí que en certa manera doncs pateixen i, alhora, se senten orgullosos de mi.

    Què els hi diries als alumnes que encara no s’han presentat com a voluntaris?

    Que s’animin! Per un costat és una oportunitat única per a conèixer com es fan les coses, com funciona un hospital en una situació excepcional i per l’altra, crec que és necessari. Si vols ser sanitari, una cosa necessària és tenir aquestes ganes de voler ajudar i ara mateix el món està “fotut” i l’hem d’ajudar.

    I pel que fa als estudis, que succeirà?

    Doncs ara mateix està suspès tot i no se sap que passarà. Tinc amics que aquesta incertesa els preocupa força pel fet no saber quan seran els exàmens però crec que ara mateix això no és el més important, si es perd un any de formació és un maldecap però ara mateix, donar un cop de mà crec que és molt més important.

  • En temps d’epidèmia, més atenció primària de salut

    Que els sistemes sanitaris tenen millors resultats en salut, en equitat i en costos quan tenen una atenció primària (APS) forta, és alhora sabut i ignorat. Ho podem veure en l’actual resposta sanitària a l’epidèmia, que ha posat en evidència que les afirmacions de què l’APS és l’eix del sistema era pura retòrica. Si passéssim un qüestionari a polítics i gestors sobre el paper de l’APS en la crisi del coronavirus, la resposta majoritària probablement s’acostaria al «no sap/no contesta».

    En efecte, l’APS no ha participat ni en la definició d’estratègies, ni en la planificació de recursos, ni en les mesures de prevenció, i molt secundàriament ho ha fet en els plans assistencials. Els seus professionals han estat els pitjor dotats de materials de protecció. És significatiu que de les quatre professionals sanitàries mortes fins ara per COVID-19, tres eren metges de família; la quarta era una infermera hospitalària. Les informacions dels mitjans i les declaracions dels responsables se centren contínuament en els hospitals, els serveis d’urgències o les UCI. En molt escasses ocasions es parla dels professionals que treballen en els CAP i en els domicilis, que són silenciats i invisibilitzats.

    En casos de pandèmia, l’atenció centrada en el pacient s’ha de substituir per una atenció centrada en la comunitat, perquè d’allò que s’esdevé en l’entorn comunitari en depèn el seu abast i el millor aprofitament dels recursos hospitalaris. Cal tenir present que el 80% dels casos són lleus, però identificar-los i aïllar-los és essencial per reduir la propagació de la infecció. Les persones afectades de caràcter greu i l’atenció intensiva no són els únics components de la resposta sanitària a la pandèmia: els contagis, els casos asimptomàtics, els casos lleus, les persones aïllades, les persones amb altres patologies i exposades a la infecció… tots estan fora dels hospitals i requereixen una atenció menys intensa però continuada, propera i efectiva.

    Ens ho recorden les entitats «primaristes» que en un comunicat reivindiquen la seva feina i expliquen com han adaptat l’activitat fent més atenció telefònica i telemàtica i a domicili. Aquests dies les administratives, les metgesses i les infermeres dels CAP estan fent un treball immens per mantenir l’atenció presencial de persones amb possible infecció per coronavirus, detectar i fer seguiment de casos probables, identificar els casos greus que necessiten atenció hospitalària, indicar proves diagnòstiques, informar a la població, contenir pors i angoixes… Tot sense oblidar els molts pacients que tenen altres malalties i que han de seguir sent atesos. Això és l’atenció comunitària, ràpidament infravalorada malgrat tenir una «Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Comunitària (ENAPISC)» que només opera en el paper o en les declaracions públiques.

    A diferència de molts països, el nostre sistema sanitari té una forta infraestructura de serveis d’atenció primària repartits per tot el territori. Només a Catalunya hi ha 437 CAP, més de 600 consultoris locals, 28 CUAPs, i més de 20.000 professionals. Aquests estan immersos en la comunitat, tenen àmplia informació de les condicions de salut de les persones, i un bon coneixement de les formes de viure i dels recursos de cada comunitat. És un capital que de manera equivocada s’ha considerat secundari en l’estratègia contra el coronavirus. Això es va fer palès ja a l’inici de la crisi quan el Departament de Salut va recomanar anar als hospitals en cas de símptomes respiratoris i va situar el 061 i el SEM com a referents tant per donar informació com per a la realització dels tests diagnòstics. Ràpidament es va reforçar el servei del 061, fet que no va impedir la seva saturació i, posteriorment, també la del telèfon per emergències 112.

    Recentment, i dins les recomanacions per fer front a la pandèmia a nivell mundial, el director general de l’OMS, Tedros Adhanom Ghebreyesus, afirma que la millor defensa enfront del COVID-19 és invertir en formació i en APS. Des d’altres camps es recorda que en temps d’epidèmia, la desatenció de malalts per altres causes poden causar tants o més morts que els produïts pel mateix virus, com va passar amb l’Ebola, segons s’afirma en un article al BJGP, a la vegada que recorden que «l’accés adequat a l’APS és essencial en emergències sanitàries i la seva infraestructura és crucial per a la contenció».

    Mereix una atenció especial l’article d’uns metges italians publicat al NEJM del qual es fa ressò Sergio Minué. Els autors fan unes valuoses reflexions sobre l’experiència al seu país i diuen: «Aquest desastre es podia haver evitat amb un desplegament massiu de serveis ambulatoris. La solució a la pandèmia precisa serveis per a tota la població, no només per als hospitals». Els mateixos autors adverteixen que els hospitals poden ser els principals portadors de COVID-19 perquè estan plens de pacients infectats que faciliten la transmissió a altres pacients, professionals i els seus contactes. De manera que la mateixa activitat hospitalària pot haver estat una de les causes de l’elevada mortalitat que està patint el país. La potenciació de l’atenció domiciliària i dels dispositius mòbils per atendre casos lleus i moderats és la millor opció perquè s’eviten moviments innecessaris, i, per tant, nous contagis, i redueixen la pressió sobre els hospitals que es poden centrar en els casos de major gravetat.

    Contràriament a les recomanacions, en algunes comunitats autònomes s’estan tancant centres de salut i traslladant els seus professionals a hospitals. La Societat Espanyola de Medicina Familiar i Comunitària (SEMFyC) ha emès un comunicat en el qual s’oposa al tancament dels centres de salut i insisteix en què els hospitals assoleixen la màxima eficiència quan únicament hi arriben els pacients que els necessiten. Per això és imprescindible que prèviament hagin estat avaluats pels professionals d’atenció primària i atenció continuada. Les actuacions d’aquests serveis són moltes, com descriu Pilar Astier, qui considera que d’aquesta crisi l’APS n’ha de sortir reforçada i que en la seva cartera de serveis s’ha d’incloure el control de pandèmies i la resposta a catàstrofes perquè serà el model més eficient per a aquestes tasques i també per proporcionar quotidianament una atenció més humanitzada, propera i disponible al llarg del temps.

    Cal esperar que a casa nostra no es tanquin CAPs, sinó que es potenciïn, com s’ha començat a fer a Barcelona, on obriran els caps de setmana i donaran assistència a residències i hotels. Ha estat una petició de sectors de professionals d’APS que, malgrat la sobrecàrrega de treball, entenen el seu paper en aquests moments de crisi. Cal estendre i aprofundir en aquest sentit i proporcionar els materials i el personal necessaris així com garantir les mesures de protecció adients que fins ara han estat del tot insuficients.

    Per poder fer les tasques assistencials és precís reduir el gruix de les tasques administratives, en especial les que es requereixen per justificar l’absència del treball, sigui per malaltia o per aïllament, que recauen en les metgesses d’APS: els parts d’incapacitat laboral i els parts de confirmació ocupen més del 50% de l’activitat diària. És incomprensible que en un moment de necessitats extraordinàries, amb una part important de les plantilles dels equips inactiva per malaltia o per aïllament, no s’hagi donat una solució al tema burocràtic. En una nota conjunta, el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya i la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària insten a suspendre els tràmits administratius de baixes laborals i comunicats de confirmació fins a la resolució de l’actual crisi i plantegen que les baixes laborals siguin autodeclarades.

    No podem perdre de vista que, de la mateixa manera que existeixen molts dubtes i molta incertesa sobre quines són les millors mesures socials (aïllaments, graus de confinament, paralització de l’activitat escolar, laboral, cultural…) per afrontar l’epidèmia, és innegable que es disposa de forta evidència sobre el paper dels sistemes sanitaris en la mortalitat global. En molt diversos sistemes i països s’observa que el grau de desenvolupament de l’APS és un dels factors reductors de mortalitat. Per això, i per al que queda d’epidèmia, hem de reclamar canvis en l’estratègia que donin més importància a les actuacions comunitàries ancorades en els centres i professionals de l’APS. Pel bé de la població, en temps d’epidèmia, l’APS és més necessària que mai.

  • ‘Confinades a Vilapicina’, un retrat d’una setmana a casa

    Són moltes les iniciatives que han sorgit aquests dies per sobrepassar el període d’alarma i de confinament per coronavirus. Algunes d’elles, iniciatives nascudes arran de les necessitats que es deriven del moment. Per reflectir aquestes situacions, el col·lectiu CàmeresiAcció ha volgut donar cobertura a l’organització social d’aquest moment d’emergència sanitària, social i econòmica degut al COVID-19.

    Avui, en la seva tercera publicació, ens apropen un documental realitzat en primera persona que recull una mirada audiovisual durant la primera setmana en situació de confinament com a efecte del COVID-19. Les realitats d’aquelles persones que durant aquesta primera setmana es creuen amb la càmera, reflecteixen diferents situacions, punts de vista i de partida per afrontar aquest difícil procés. El documental ha estat dirigit, realitzat i muntat per David Fernández, un dels membres fundadors de CàmeresiAcció.

    Fernández explica que realitzar-lo en primera persona podria ser una manera d’apropar-se a la gent que ara, donat l’aïllament social, troba tan lluny i també d’explica’ls-hi com ho està vivint. El seu relat pot ser un exemple de la realitat de molts per la varietat d’entrevistes a les quals pot accedir.

    «Cadascú afronta aquest cop des d’un punt de partida diferent, i això em fa en part no permetrem lamentar-me ni comparar-me amb qui ho està patint en forma de salut, d’escanyament econòmic o psicològic entre tants altres. ‘Confinades a Vilapicina’ en definitiva vol donar visibilitat a aquesta sensació personal i traslladar els testimonis de les persones que m’envolten», reconeix Fernández.

    Dins el recull d’audiovisuals destinats a tractar el COVID-19, primer de tot van publicar un clip titulat «El Poble s’organitza» on mostraven com en els barris de Vallcarca, El Coll, La Salut i Penitents es desplegava la Xarxa de Suport. La segona producció que van publicar va ser titulada amb el nom de «Finestres» i conté una creació poètica de Juan De Miguel amb música d’Alberto Limiñana: «el virus ens ha pres l’espai però ens ha donat el temps», diuen.

    I és que la idea del col·lectiu amb tot això és «des de la necessitat de l’anàlisi, la reflexió i la denúncia» posar-se a disposició «de totes aquelles revolucions quotidianes que no seran televisades».

     

  • Recursos, dotació i previsió, pistes del desastre de les residències geriàtriques

    Les dades d’afectació de l’epidèmia del coronavirus a residències de la tercera edat són esgarrifoses. El mes de març s’han registrat 362 morts d’usuaris a Catalunya a causa de la Covid -19, segons un informe del Departament de Treball, Afers Socials i famílies.

    Fins a l’últim dia de març hi havia 158 residències amb casos detectats de coronavirus. El total d’infectats confirmats era de 830. Els residents hospitalitzats eren 189 i el nombre de professionals aïllats preventivament o amb simptomatologia, ascendeixen a 3.184, segons fonts oficials.

    A Catalunya hi ha un total de 64.093 persones grans que viuen en places residencials públiques i privades. En les residències es concentra un col·lectiu molt vulnerable per la seva edat avançada –l’edat mitjana dels residents és de 84 anys-, la majoria dependents i grans dependents, amb 90% d’usuaris que presenten malalties prèvies.

    En roda de premsa posterior a la presentació de l’informe, Francesc Iglesies, secretari d’Afers Socials i Famílies explicava que la tipologia de les residències d’ancians més afectades pel coronavirus era la de centres petits, amb poca capacitat de resposta davant de l’epidèmia, especialment perquè no tenien personal sanitari fix de plantilla.

    La gent gran com a negoci

    La versió dels treballadors només coincideix en part amb la versió oficial. Josep Maria Martínez, responsable de l’àrea de geriàtrics de CCOO, indica que la situació extraordinària té a veure amb la concepció de l’atenció a la gent gran com un negoci: “ha faltat molta prevenció. Moltes empreses no tenien Equips de Protecció Individual (EPI) i això ho han patit tant els residents com els treballadors”. Quan l’epidèmia es va estendre, el poc material de protecció que hi havia es va esgotar.

    Llavors els treballadors van haver d’improvisar amb donacions o bé les empreses van obtenir equips no adequats per les necessitats: “sabem que es necessiten guants de nitril, que no són porosos, però quan s’han esgotat a moltes residències només es lliuren guants de vinil, que no impedeixen el contagi”, afirma. Això vulnera la normativa que diu taxativament que cal usar material sense risc biològic.

    La reducció de costos en un sector infrafinançat marca fins i tot la resposta a la crisi. “Hem tingut problemes per fer que la roba dels treballadors es renti a càrrec de les residències”, diu Martínez. Aquesta mesura evitaria exportar o importar el virus, però s’ha vist rebutjada per algunes residències, amb el pretext d’estalviar. “Això ha passat al grup L’Onada, que dirigeix Cinta Pasqual, la portaveu de la patronal Acra”, destaca.

    Petits centres, els més febles

    Els centres petits són els més afectats per la pandèmia. Hi ha instal·lacions que de vegades no permeten l’aïllament individual, tenen molt poc personal i no han aconseguit material de protecció per als seus treballadors. Llavors queden a l’albur d’un contagi. “En molts casos sembla que tot i les instruccions de tancar els centres de dia, es desobeïa la mesura perquè són ingressos importants per a les empreses que les gestionen”, afirma el sindicalista.

    Les residències públiques gestionades directament tenen una millor dotació de personal, tot i que no hi ha dades d’afectació de l’epidèmia en aquest àmbit. Després hi ha residències concertades per grans i mitjanes empreses, “Eulen, Domus Vi i Mutuam, són noms que es repeteixen entre els propietaris”, diu el responsable sindical. En aquest subsector hi ha instal·lacions on es compleixen tots els protocols i altres amb situacions més crítiques, diu Martínez. Finalment, hi ha les residències privades pures, amb tarifes molt altes que “estan fent un gran esforç perquè l’epidèmia no els afecti”. La previsió té a veure amb la concepció del servei com un negoci, una disminució del nombre de residents afecta i molt els ingressos, diu Martínez.

    La previsió té a veure amb la concepció del servei com un negoci, una disminució del nombre de residents afecta i molt els ingressos

    Segons els càlculs de l’Associació Catalana de Residències Assistencials (Acra), el 2016, de les aproximadament 57.000 places que hi havia a residències (avui ja en són poc més de 64.000), només unes 5.000 eren directament públiques

    Després de la pandèmia el sector canviarà. Les empreses amb més múscul econòmic i que hagin superat la crisi sense efectes greus podran menjar-se el mercat a costa de les petites empreses familiars, o entitats sense ànim de lucre. L’afectació sobre el personal pot ser dantesca, es temen els sindicalistes consultats.

    Igual que en el sector sanitari, en l’àmbit de les residències de la tercera edat hi ha realitats molt diferents, cosa que explicaria, en el cas de la pandèmia actual, les diferents respostes que s’han donat a aquesta crisi. Les fonts consultades consideren que la proporció es deu mantenir o fins i tot pot haver augmentat a favor de les entitats privades o concertades

    Deu anys de retallades

    A banda del sector econòmicament més potent, que pot assumir les tarifes dels grups estrictament privats, el finançament és bàsicament públic amb aportacions dels familiars. La llei de la dependència havia de ser la clau de volta de la suficiència de les cures a la gent gran, però ha patit una evolució absolutament negativa. L’any 2008, quan es va estrenar, s’hi van dedicar 367 milions a Catalunya  dels quals l’Estat en va aportar el 34,4% i la Generalitat el 65,6% restant.

    El 2009, els fons van ser 867 milions i la proporció un 37,2% de l’Estat i un 62,8% de la Generalitat. El 2010, s’hi van dedicar 1.024,8 milions que van aportar en un 32,7% l’Estat i un 67,2% la Generalitat. Però és a partir de 2011 quan la desproporció és més forta: llavors l’Estat baixa la seva aportació a un 22,2% del total i la Generalitat la puja fins al 77,08% d’una quantitat que supera els 1.173 milions. Des d’aquell any la xifra total oscil·la poc, però la proporció dels aportadors segueix desequilibrant-se. Així, el 2017 la Generalitat aportava el 84,2% i el Govern central el 15,3% restant.

    La situació, doncs, està marcada per diversos components. Cada any la demanda de places residencials ha estat més alta i les aportacions públiques, des del 2013, més baixes. Això ha dut a les residències del sector concertat a aplicar una política econòmica restrictiva, especialment pel que fa a personal. Aquesta actuació s’ha reforçat per les normatives de ràtios que marquen el nombre de treballadors i la seva qualificació segons els tipus de residències.Un dels efectes de l’escanyament econòmic ha estat que les treballadores i els treballadors fa 10 anys que tenen els salaris congelats.

    Personal, poc i mal pagat

    El tipus de treball, molt desgastant, la manca de mitjans i la falta de personal expliquen la situació en què es troba el sector a Catalunya. Fa anys que tant les patronals com els sindicats demanaven 300 milions per a un pla de xoc que permetés parar la sagnia laboral i millorar el servei. La xifra no s’ha aportat, tot i l’existència de manifestos i actuacions de tot el sector reclamant a les autoritats públiques fons per dignificar el servei.

    Davant del panorama de carència hi ha el fet que els últims anys el sector de la geriatria ha estat en el punt de mira d’inversors locals i internacionals. Constructores, fons d’inversió, empreses de la sanitat privada han posat els seus ulls en l’atenció a la gent gran. Aquest és un negoci clar, segons expliquen fonts bancàries. Segons els seus estudis, invertir en residències és una oportunitat d’or perquè es tracta de “negocis recurrents” o d’ingressos fixos o periòdics que, a més, presenten una baixa morositat (no arriba a l’1%, quan la bancària supera 9%) i per l’existència d’una demanda in crescendo d’acord amb les xifres de gairebé plena ocupació que mostra el sector.

    Invertir en residències és negoci clar perquè són “negocis recurrents” o d’ingressos fixos que, a més,  presenten una baixa morositat

    Fons d’inversió com Blackstone ja fa temps que han posat els seus ulls en la geriatria, en especial a les ciutats de Barcelona i Madrid. Busquen residències en funcionament, a poder ser d’almenys 150 llits. Entre els grups espanyols destaquen Eulen Servicios Sociosanitarios, SAR Aquavitae i Sanitas Mayores o Domus Vi. Totes coincideixen en el fet que han adquirit desenes de residències, tenen milers de treballadores i treballadors i facturen totes per sobre del centenar de milions i gestionen milers de places.

  • Col·laboració enfront de competència, qui guanyarà la cursa per la vacuna contra el coronavirus?

    La col·laboració i la competència defineixen a la ciència i emergeixen amb força en la pandèmia del nou coronavirus. D’una banda, estudis mastodòntics com Solidarity aglutinen a una desena de països per trobar teràpies contra la COVID-19, sota l’auspici de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). De l’altra, centenars d’assajos clínics proven en paral·lel diversos fàrmacs per reduir a virus SARS-CoV-2.

    Les investigacions d’aquests tractaments seran les primeres a donar resultats, que aquests dies es comparteixen en obert -i gairebé en directe- per a tota la comunitat científica. Aquest gest, pel qual milers d’articles es poden consultar de forma gratuïta, no està encara generalitzat en l’avanç del coneixement. L’accés a les troballes de la ciència de frontera, que multitud de revistes publiquen diàriament, acostuma a ser de pagament.

    D’altra banda, en el terreny de la prevenció, passaran mesos fins que arribin les primeres vacunes. Ara mateix hi ha almenys 44 candidates en les primeres fases de desenvolupament, segons l’editorial de l’últim número de la revista Science.

    L’opinió, signada per Seth Berkley, director general de la corporació suïssa Aliança Mundial per a Vacunes i Immunització (GAVI), advoca per «el desenvolupament d’una vacuna global de forma coordinada».

    En canvi, el panorama és un altre. Agències governamentals, companyies farmacèutiques i biotecnològiques i fins i tot organitzacions independents financen nombrosos projectes d’investigació. Només la Coalició per a les Innovacions en Preparació per Epidèmies (CEPI), fundada a Davos pels governs de Noruega i l’Índia, la Fundació Bill i Melinda Gates, el Wellcome Trust i el Fòrum Econòmic Mundial, impulsa vuit projectes de vacuna.

    El Projecte Manhattan de la COVID-19

    Berkley considera que «els esforços fragmentats actuals no seran suficients» per aconseguir una estratègia preventiva que eviti els contagis pel nou coronavirus. En aquesta línia, l’expert clama per un Projecte Manhattan en versió vacuna.

    L’analogia d’aire bel·licista ens transporta cap a la Segona Guerra Mundial. Ja ho va dir fa poc la cancellera alemanya Angela Merkel, que des de llavors no s’havia afrontat un desafiament que depengués tant de la solidaritat col·lectiva.

    Precisament en els anys 1940, la por que els alemanys fossin els primers a desenvolupar bombes atòmiques va impulsar als Estats Units a liderar un projecte internacional per aconseguir en temps rècord les primeres armes nuclears. Els atacs contra les poblacions japoneses d’Hiroshima i Nagasaki demostrarien l»èxit’ d’aquella missió, liderada pel físic nuclear Robert Oppenheimer des del Laboratori Nacional dels Álamos (EUA).

    Però tornem a la vacuna: «Seria convenient organitzar-se, sobretot per no repetir el mateix tipus d’experiments», diu a SINC Luis Enjuanes, director de laboratori de coronavirus del Centre Nacional de Biotecnologia (CNB-CSIC), l’equip està desenvolupant 01:00 vacuna contra el SARS-CoV-2. No obstant això, l’expert adverteix que «els consorcis molt grans són problemàtics i molt difícils de manejar».

    El viròleg ho resumeix així: «Benvingut sigui un Projecte Manhattan perquè els investigadors es coordinin sense matar ni eliminar la iniciativa privada i la creativitat dels científics que estan treballant en els diferents laboratoris».

    A Barcelona, tres centres també treballen conjuntament en el desenvolupament d’una vacuna per prevenir la COVID-19. Un d’ells és IrsiCaixa, on Julià Blanco -que també és investigador de l’Institut de Recerca Germans Trias i Pujol (IGTP) – lidera el grup de virologia i immunologia cel·lular.

    L’especialista en virus creu que l’editorial de Science és «molt encertat», però afegeix un matís: «Probablement la primera vacuna que aconseguim no serà la millor, ni la més segura ni la més efectiva, perquè s’haurà fet amb la informació que teníem a l’inici de la pandèmia».

    Portes d’una sala on s’experimenta amb patògens que comporten risc biològic al CNB. En aquest laboratori s’avança en el desenvolupament d’una vacuna contra la SARS-Cov-2. / Álvaro Muñoz Guzmán, SINC

     

    Temps rècord

    La primera seqüència genètica del nou coronavirus es va publicar el 12 de gener d’aquest any, tan sols dues setmanes després que les autoritats sanitàries de Wuhan (Xina) informessin d’uns quants casos de pneumònia per causa desconeguda. Llavors, ni el nou coronavirus ni la malaltia que causava tenien nom.

    Conèixer al detall les característiques del virus és clau per desenvolupar candidates a vacuna. Hi ha diferents estratègies, però la idea és dissenyar-a partir de petites peces del seu material genètic atenuat per provocar la resposta immunitària en les persones.

    Tan sols dos mesos després de conèixer el perfil genètic del nou coronavirus, els Instituts Nacionals de Salut (NIH) dels Estats Units van anunciar que començava un assaig clínic en humans de la primera vacuna. «Una fita mai abans aconseguit», subratlla Blanco sobre el temps rècord.

    L’endemà, el Ministeri de Defensa de la Xina va respondre amb un altre comunicat, en què el país assegurava haver començat -també a persones- les proves d’una vacuna desenvolupada per l’Acadèmia Militar de Ciències.

    Els anuncis de les dues superpotències ressonaven en la història mundial, que ja havia viscut altres episodis similars com el de la cursa lliurada pels Estats Units i la Unió Soviètica durant la guerra freda per convertir-se en els pioners de l’exploració espacial.

    L’últim editorial de la revista Science no esmenta aquest capítol de la història contemporània, tot i que parla d’»una carrera sense precedents». No obstant això, el seu autor recorda altres proeses de la humanitat com el Projecte del Genoma Humà i el CERN: investigadors de tot el món fent ciència bàsica en els seus laboratoris, coordinats a escala internacional.

    La importància de ser selectiu

    Tant Enjuanes com Blanco coincideixen a assenyalar que hi ha moltes estratègies possibles per desenvolupar vacunes, d’aquí la importància de «ser molt selectiu» en aquelles que seguiran el seu curs experimental. La clau és decidir quins prototips tiraran endavant.

    En el cas d’altres virus, com el VIH, hi ha iniciatives internacionals per coordinar esforços titànics, com el d’aconseguir una vacuna per virus de la sida. Blanco, que també investiga en VIH, creu que pot acabar passant el mateix amb la COVID-19. «Seria el més lògic», diu sobre la possible coordinació final per part d’una institució supranacional com l’OMS, tal com també apunta Berkley en el seu article.

    Un dels avantatges a l’hora de dissenyar una vacuna contra el SARS-CoV-2 és que el nou coronavirus muta poc, tal com es pot observar en el seguiment del patogen pel món en temps real. Però una vacuna no només requereix el desenvolupament de l’antigen, la peça nuclear de la teràpia preventiva, sinó que necessita d’adjuvants per potenciar les defenses de l’organisme i d’un vehicle que la present davant del sistema immunitari. «Són diversos aspectes complementaris, tots els quals contribueixen a l’èxit d’una vacuna», ressalta Enjuanes.

    Tot i la urgència per aconseguir una vacuna, el procés d’obtenció porta com a mínim 18 mesos. Els assajos clínics en humans per provar la seva seguretat i eficàcia es reparteixen en tres capítols, que són les fases I, II i III de qualsevol investigació d’aquestes característiques.

    No obstant això, la crisi sanitària ha fet que es plantegi accelerar el procés i obviar algun d’aquests passos. Fa uns dies, la Universitat de Harvard (EUA) publicava un article en el qual plantejava infectar directament a joves sans per provar la vacuna més ràpidament. «Això a mi ni em passa per la ment -reacciona Enjuanes-. Tothom que treballa en el desenvolupament de vacunes sap que primer cal desenvolupar-la i després provar-la en models animals experimentals».

    I continua amb to irònic: «Jo li proposo a l’investigador de Harvard que hagi dit això que posi els seus fills a disposició dels laboratoris perquè assagin. Si ho veu tan clar, no tinc cap problema, que ho faci amb els seus fills, o els fills dels seus fills. Ens sembla que no és ni correcte ni prudent anar directament a assajos en nens petits si abans no s’ha passat per tots els procediments habituals, el que s’anomena assajos preclínics».

    Per decidir les vacunes que finalment hauran de provar en humans cal tenir en compte altres factors. Les candidates han de funcionar i tenir possibilitats de fabricar-se a gran escala, una cosa essencial per garantir l’accessibilitat a un preu reduït.

    Una vacuna que tots puguem pagar

    «Estem parlant d’immunitzar a tota la població mundial», subratlla Blanco. Per això considera tan important el control per part d’organismes com l’OMS per poder negociar les condicions de la patent i la seva producció sostenible.

    De tota manera, el viròleg afegeix que segurament serà necessària més d’una vacuna. «No totes funcionen de la mateixa manera en totes les persones», recorda. Per exemple, la gent d’edat avançada -el grup de població de major risc- respon molt poc perquè el seu sistema immunitari envelleix.

    Blanco continua amb la seva explicació i va un pas més enllà. El científic investiga per a la vacuna del coronavirus d’avui, però ja pensa en estratègies parcialment eficaços contra «pròximes pandèmies».

    Enjuanes coincideix. El veterà viròleg aprofita per girar la mirada cap als seus 35 anys d’estudi de diversos coronavirus i denúncia: «Es treballa a tota màquina quan hi ha una necessitat urgent i després, quan desapareix, ja ningú se’n recorda». El SARS i el MERS també van provocar crisis internacionals de salut pública, però el control d’aquells virus es va conjurar amb la recessió econòmica i els fons per a la seva investigació van desaparèixer, apunta Blanco.

    «L’entenem perquè els recursos són limitats. Si es dóna diners per a un virus no n’hi ha per a un altre reflexiona Enjuanes-. Però fins i tot l’OMS va dir que quan superem aquesta pandèmia, que segur que succeirà, no oblidem continuar amb les investigacions que s’han posat en marxa, perquè l’experiència demostra que cada 8 o 10 anys surt un coronavirus mortal per als humans.

    Veurem si en aquesta ocasió, durant la propera crisi econòmica, els Estats de tot el planeta prioritzaran la recerca de vacunes per estar preparats davant els futurs virus que ens quedin per viure.

    Aquest article s’ha traduït de l’Agència SINC

  • Metges Sense Fronteres busca finançament internacional per donar resposta al COVID-19

    La crisi del coronavirus està tenint un impacte global. Per a poder finançar les intervencions ja en marxa, Metges Sense Fronteres (MSF) llança el Fons Crisi Coronavirus. Les aportacions d’aquest fons es destinaran a la resposta directa a la pandèmia –entre altres estat, a Espanya– i a les conseqüències que està provocant en països que veuen la seva capacitat sanitària minvada i el personal sanitari de la qual està especialment exposat a la infecció. En el cas d’MSF, això significa garantir la continuïtat de l’atenció mèdica per a centenars de milers de pacients en els seus programes i per a les comunitats extremadament vulnerables a les quals assisteix a tot el món.

    L’objectiu inicial del Fons a tot el món és aconseguir els 100 milions d’euros, encara que aquesta xifra pot variar d’acord amb les operacions que MSF duga a terme en resposta a la pandèmia.

    “El Fons Crisi Coronavirus ens permetrà respondre a l’emergència de COVID-19 i a les seves conseqüències en les poblacions a les quals atenem. Esperem comptar per a començar amb l’ajuda dels nostres socis i col·laboradors a tot el món, a més de totes les persones, empreses o institucions que decideixin sumar-se a aquest esforç de manera solidària”, explica Marta Cañas, directora general de MSF a Espanya.

    A data de 29 de març, l’Organització Mundial de la Salut reportava casos de COVID-19 en més de 200 països i territoris. MSF ja intervé i fa costat als sistemes de salut de països europeus en els quals l’impacte està sent molt profund. És el cas d’Espanya, Itàlia, França, Bèlgica i Suïssa, on MSF està fent costat als sistemes sanitaris i a poblacions especialment vulnerables, com a majors, persones sense llar i migrants. L’organització mèdic-humanitària es prepara a més per a la pròxima ona de la pandèmia, que arribarà els països d’Àfrica, Orient Mitjà i Amèrica Llatina.

    Una part substancial del recaptat es destinarà a l’adquisició de subministraments com a equips de protecció individual per a personal i pacients i oxigen, la creació de zones d’aïllament, la formació del personal per al maneig i atenció de casos, i la implantació de mesures de control d’infeccions, triatge i referència de pacients, entre altres activitats.

    Gran part de la resposta de MSF s’orienta a protegir al personal de la salut, tant perquè continuïn atenent els pacients com per a evitar que es converteixin en un efecte amplificador de la malaltia. Això està sent un desafiament en països desenvolupats com Espanya, on el 12% de les persones contagiades són professionals sanitaris, o Itàlia, on el percentatge és del 6%.

    Els objectius de la resposta global de MSF davant la COVID-19 són reduir la velocitat i detenir la transmissió o retardar-la, proporcionar atenció als pacients (en particular als greument malalts), minimitzar l’impacte en els sistemes de salut i les comunitats, difondre informació sobre formes de prevenció i riscos, potenciar les activitats d’aigua, higiene i sanejament, i brindar cures pal·liatives per als pacients més greus en entorns amb recursos limitats.

    Resposta a Espanya

    MSF ha posat al servei de les autoritats sanitàries espanyoles tot el seu coneixement i experiència en la resposta a epidèmies i crisis sanitàries. L’organització està contribuint a descongestionar hospitals i centres de salut perquè aquests puguin concentrar-se a atendre els malalts més greus.

    MSF ha col·laborat en la instal·lació de dos hospitals de campanya en dos pavellons d’Alcalá de Henares i Leganés (Madrid) i està assessorant en el disseny i creació d’aquesta mena d’estructures a Catalunya, com les obertes a Igualada o Vall d’Hebron. MSF està igualment brindant suport al Ministeri de Sanitat i les Conselleries de Salut amb la seva experiència en gestió de crisis sanitàries similars, per al desenvolupament de prototips d’unitats d’hospitalització temporals que ajudin a ampliar la capacitat hospitalària, i per a l’ordenació de fluxos de pacients. En el cas del col·lectiu de majors, MSF assessora el comitè directiu de residències en l’avaluació de riscos i implementació de mesures d’higiene i protecció per a reduir la transmissió dins d’aquestes institucions, així com per a millorar el maneig de casos. Un equip específic està visitant aquests centres i identificant les necessitats més apressants per a desenvolupar models d’assistència, eines i protocols, que estaran a la disposició de totes les residències del país en un portal en la xarxa.

    “En els projectes de COVID-19 que hem obert a Europa, veiem als treballadors de la salut enfrontar-se avui a dilemes que ens són comuns en els entorns humanitaris on treballem. On posem els esforços? Qui rep atenció i qui no? Com prenem decisions amb recursos limitats?”, exposa Canyes.

    Entorns molt fràgils

    Les missions de Metges Sense Fronteres a tot el món s’estan preparant per a respondre a diferents escenaris, des de circumstàncies on es donin casos esporàdics a situacions de transmissió comunitària que derivin en grans brots que provoquin el col·lapse dels sistemes nacionals, com estem veient en països desenvolupats.

    El virus ha paralitzat alguns dels sistemes de salut més avançats i colpeja a països que compten amb una xarxa de seguretat social on la majoria de la població té accés a aigua corrent i domicilis per a autoaillarse. Mesures tan bàsiques no estan a l’abast de molts dels països on treballa MSF.

    “Són aquests entorns, amb sistemes de salut molt fràgils i amb població molt vulnerable, com República Centreafricana o República Democràtica del Congo, o afectats per conflictes, com Síria i Iemen, els que ens preocupen especialment i per als quals resulta vital la solidaritat internacional”, afirma Marta Cañas. “També vigilem l’impacte que la COVID-19 pot tenir en persones que viuen en condicions precàries, com els refugiats a Grècia i els rohingyes a Bangladesh, o col·lectius vulnerables com a persones sense llar, migrants i sol·licitants d’asil”, afegeix.

    “Donada la magnitud de la pandèmia, la nostra capacitat de resposta s’ha vist afectada. El virus ens està imposant desafiaments excepcionals en les operacions, incloses les restriccions de viatge, l’escassetat d’equips de protecció personal i la càrrega cada vegada major sobre sistemes de salut vulnerables. Necessitem ajuda per a ampliar les nostres operacions en un entorn tan complicat; a aquest virus el parem entre tots i per a això necessitem el suport de la ciutadania”, recalca Canyes.

    El Fons Crisi Coronavirus permet a MSF respondre a l’emergència generada per la pandèmia de COVID-19 i les seves conseqüències en les poblacions a les quals assisteix. Per participar-hi, trobareu la informació al seu web.

  • El sentit comú no es difon tan ràpid com el COVID19

    Polítics, experts en epidemiologia, infeccions, organització de serveis, economia, sociologia i altres branques del coneixement ens aclaparen amb dades, informacions, opinions i vaticinis sobre el passat, el present i les conseqüències de la pandèmia. Estem immersos en un enorme magma informatiu que sembla esforçar-se a intentar potenciar les pors i el pànic individual i col·lectiu. El que es tradueix per un costat en comportaments gairebé obsessius i fins i tot fetitxistes i per un altre, menys freqüent, en conductes picaresques que en alguns casos intenten treure profit, fins i tot criminalment, de la situació. Malgrat tot escassegen les anàlisis i reflexions que ens proporcionin informacions útils si més no fora per ajudar-nos a elaborar una resposta serena. En aquestes circumstàncies és difícil aspirar a una altra cosa. Perquè no és raonable esperar respostes o explicacions totalment encertades, una altra cosa és que siguin versemblants, en un període tan breu de temps.

    Si fóssim capaços d’analitzar l’excés de mortalitat atribuïble a la infecció pel COVID19 ens podríem fer una idea més encertada de l’impacte real del problema en comparar les defuncions per totes les causes esdevingudes en les darreres setmanes amb els mateixos períodes d’una sèrie de tres o quatre anys anteriors. Una informació que no s’ha proporcionat, malgrat sembla que es recull en els sistemes de vigilància de la grip o de les onades de calor o de fred i que, en darrer cas, en disposen els mateixos serveis funeraris municipals.

    En qualsevol cas, l’allau de dades a què estem exposats, provinents dels mitjans de comunicació, dels organismes competents, dels investigadors i d’altres persones, no disminueix la sensació d’incertesa i, amb ella, de la preocupació social, de la por i fins tot d’algunes situacions puntuals de pànic.

    Potser si es tinguessin en consideració els següents requeriments, ens podríem beneficiar més de l’atenció prestada a tot el que ens expliquen els mitjans, per exemple,

    1. Reconèixer de forma explícita les llacunes de coneixement pròpies d’una situació epidemiològica i clínica protagonitzada per un suposadament nou agent infecciós.
    2. Aportar, amb les limitacions apuntades a l’apartat anterior, propostes de canvi possible de la situació passada i actual a diferents nivells i sectors polítics, econòmics i socials que ens permetin afrontar en millors condicions futurs problemes en l’àmbit del benestar i la qualitat de vida tant de forma individual com col·lectiva.
    3. Evitar les crítiques destructives sobre els errors comesos, centrades majoritàriament a afirmar que es podrien haver evitat. Els experts en critiques «a toro passat» proliferen com els bolets a la tardor.
    4. Considerar detingudament els condicionants de tota mena que influeixen sobre les dades i les informacions i no establir comparacions i deduir conclusions a partir de bases incorrectes.

    El volum d’informacions i el «soroll» generat pels problemes de la pandèmia, tant els propis de la infecció com els derivats de les mesures instaurades fa difícil navegar amb seny en una mar agitada, a més, per les tensions territorials i partidistes, però sembla imprescindible injectar a l’àgora pública altes dosis de sentit comú, de racionalitat i visió positiva i de futur.

    Hem de ser capaços de valorar objectivament les mesures actuals i futures dissenyades per lluitar contra el COVID19 per evitar un doble risc: agreujar les conseqüències de la pandèmia d’avui i, al mateix temps, no generar les condicions necessàries per poder abordar amb millors capacitats de resiliència i sentit comú situacions similars que es poden donar a mitjà i llarg termini.

  • El Govern calcula que el 10% dels morts per coronavirus a Catalunya morirà al seu domicili

    Davant l’avanç dels contagiats (19.991 segons dades de dimarts a la nit) i morts (1.849), el Govern comença a preparar el terreny per als quals, en principi, seran els dies més complicats de la pandèmia del coronavirus a Catalunya. El Departament de Salut ha decidit reforçar l’atenció domiciliària per acompanyar els pacients terminals en la seva mort a casa i contribuir així a evitar el possible col·lapse hospitalari. Segons un document del 27 de març a què ha tingut accés eldiario.es, la Generalitat calcula que aproximadament el 10% de les morts per coronavirus seran en els domicilis.

    Paral·lelament, el Govern també ha traslladat als Serveis d’Emergències Mèdiques (SEM) un protocol, datat a 24 de març, que indica com s’ha de justificar a aquest tipus de malalts terminals i les seves famílies la decisió de no traslladar-los als centres hospitalaris i donar-los suport per morir a casa seva.

    El reforç de l’atenció domiciliària figura en un document redactat pel Consorci Sanitari de Barcelona, ​​un ens públic compartit entre la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. L’informe detalla la creació d’una unitat d’atenció domiciliària extraordinària, només per a casos de coronavirus, que servirà de suport a la resta d’unitats d’aquest tipus que ja hi ha als centres d’atenció primària de la ciutat.

    Aquestes unitats es diuen PADES, acrònim de Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport. Constitueixen un servei format per equips especialitzats, principalment metges, infermers i treballadors socials que ofereixen «atenció al final de la vida a domicili».

    Aquesta setmana, el Govern ha activat un PADES de «resposta ràpida» per a la capital catalana, anomenat PADES COVID, que té com a objectiu donar suport als professionals sanitaris de l’atenció primària però també de les UCI i els hospitals d’atenció intermèdia. Segons el document de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona, ​​la mesura es pren «davant l’increment de casos a què [el PADES] hauran de proveir atenció al final de la vida al domicili».

    A la resta de províncies catalanes, amb menor nombre de contagiats, encara no s’ha implementat un reforç d’aquest tipus, tot i que a Girona s’està intentant prioritzar l’atenció domiciliària per via telefònica en lloc de presencial per no saturar aquestes unitats, segons apunten fonts mèdiques de la província.

    Dels dos documents als quals ha tingut accés eldiario.es -el d’atenció domiciliària i el dirigit a les ambulàncies- es desprèn que el Govern comença a preparar el terreny davant un més que possible col·lapse del sistema hospitalari. No només les UCI estan al límit de la seva capacitat (un 84% d’ocupació el dilluns), també les plantes dels hospitals, on estan aproximadament el 90% dels malalts de COVID-19, comencen a tenir problemes d’espai.

    «Cal intentar alliberar els llits d’hospital per als pacients que requereixen un tractament més agressiu, i prioritzar el control de símptomes en els domicilis per a aquells pacients que presenten malalties cròniques terminals», assenyala una internista d’un hospital de Barcelona. «A l’hospital, a més, moriran sols en una habitació a la qual ni tan sols podran accedir els familiars».

    Segons assenyala aquesta experta, el protocol per a morir en el domicili es reforça perquè és «molt més humà» i permet als pacients estar acompanyats per, almenys, un afí en el moment de la defunció. «Si no tenim mesures de protecció ni per als treballadors de l’hospital, el que no podem fer és donar-lo a les famílies que volen acompanyar un malalt», rebla.

    Consells per parlar amb les famílies

    Davant la difícil tasca de comunicar als malalts que no se’ls traslladarà a l’hospital, el Govern ha elaborat un seguit de recomanacions dirigides a personal del SEM on indica com s’ha de comunicar aquesta decisió al pacient i els seus familiars.

    El Govern recorda als professionals que «hi ha un alt nivell de por i alarma social» i els recomana «no fer referència al fet que no hi ha llits per a tots». Segons aquesta llista de recomanacions, el Departament de Salut aconsella als professionals plantejar la decisió de no traslladar al pacient a l’hospital com una cosa positiva per al malalt i «centrar-se en la idea d’evitar el sofriment».

    «Plantejar que la mort a casa a hores d’ara és la millor opció si podem assegurar el control dels símptomes», assenyala l’informe, que també recomana als professionals sanitaris explicar a la família que el fet de no aplicar un tractament agressiu no vol dir abandonar al pacient.

    El document també recorda als treballadors de les ambulàncies que les interpretacions i situacions de cada cas, pacient i família «són úniques», de manera que suggereix «no imposar els nostres criteris amb autoritat enèrgica perquè som els ‘herois’» i «no prejutjar i comprendre tots els punts de vista». Al seu torn, els recomana escoltar degudament als pacients o familiars i «repetir resumidament els missatges emesos per remarcar que els entenem».

    Aquest és un article traduït de eldiario.es

  • Epidèmia a la baixa, hospitals al límit

    El moment actual de l’epidèmia del coronavirus a Espanya és paradoxal. El nombre de persones diàriament infectades es va reduint, però costa fixar-se en aquest detall fonamental perquè el nombre total de malalts diagnosticats de covid-19 ha superat avui els 100.000 i, sobretot, perquè el dramàtic augment d’hospitalitzats en estat crític i les més de 9.000 morts no conviden a l’optimisme.

    Per a què serveix que el Govern prengui cada vegada mesures més estrictes si les morts no deixen d’augmentar? Un informe del britànic Imperial College publicat el dilluns respon a això: el confinament massiu que va començar el 15 de març ha salvat 16.000 vides. Aquesta és la xifra que considera més probable d’una forquilla que va de 5.400 a 35.000. La paralització de país, que s’ha fet més dràstica des de dilluns, està evitant moltes morts, encara que el que veiem en primer pla sigui el dolor de les UCI’s i el constant augment dels morts.

    Superada la prova de l’expansió exponencial de virus, s’està arribant al moment decisiu i afrontant el gran repte: que el sistema sanitari no s’ensorri i pugui salvar el màxim possible de vides. Les UCI de Madrid, les dues Castelles i Catalunya estan al límit. La necessitat de posar en servei nous respiradors, subministrar més sedants per als malalts que pateixen i proporcionar els materials necessaris per a una bona atenció és imperiosa. Igualment serà necessari incorporar metges i personal sanitari per resistir durant setmanes o mesos.

    El focus de màxima atenció no pot ser altre que el reforçament del sistema sanitari per sobre de qualsevol consideració econòmica. Cal guanyar temps com sigui per allunyar el perill del col·lapse sanitari. No és massa raonable plantejar la disjuntiva d’hospitals o fàbriques, perquè si els hospitals no aguanten i la situació arriba a ser caòtica, l’economia podria ressentir-se encara més.

    En paral·lel al confinament cal incrementar els test als malalts amb símptomes i, tant com sigui possible, al seu entorn, per elaborar així amb la precisió més gran el mapa de l’epidèmia. Recolzat en aplicacions de telèfon específiques i la geolocalització que aporta el mòbil, un país com Corea de Sud està aconseguint mantenir a ratlla l’epidèmia amb una combinació de test i tecnologia, sense arribar al confinament generalitzat.

    Les proves massives són un pas necessari per abordar la tornada a la normalitat després de Setmana Santa o més endavant, quan estigui comprovat que, de mitjana, els infectats transmeten el virus a menys d’una persona. Aquesta acció ha d’anar acompanyada del manteniment de les estrictes mesures d’higiene pública i privada ja establertes i probablement per l’ús generalitzat de mascaretes fora de la llar.

    La tornada a la normalitat serà progressiva. Sortir al carrer encara que sigui sense formar grups ja serà un alleujament, però de moment en què començarà a produir-se (la segona quinzena d’aquest mes o ja al maig) tindria poc sentit reobrir escoles i universitats. Les restriccions als desplaçaments poden durar bastant perquè la pandèmia va pel camí d’empitjorar en molts altres països. La prohibició de les concentracions massives o els espectacles no s’aixecaran immediatament. Com s’està veient a la Xina, la supressió de restriccions és un procés lent.

    Amb el virus circulant per tot el món no es pot abaixar la guàrdia durant molts mesos. Però les restriccions que s’han dut a terme són importants perquè, encara que a llarg termini s’acabi infectat un percentatge alt de la població, el control de l’epidèmia permetrà seguir guanyant temps, en aquesta fase perquè la indústria farmacèutica pugui desenvolupar medicaments més eficaços contra la covid-19 i, sobretot, una vacuna efectiva, que es preveu que tard 12 o 18 mesos. Igualment, com més temps es guanyi, més es podrà reforçar el sistema sanitari tant en mitjans com en metges, infermers i personal auxiliar, sotmesos ara a una enorme pressió.

    L’informe ja citat de l’Imperial College considera que el més probable és que estiguin infectats ja el 15% dels habitants d’Espanya, uns 7 milions, i que la infecció arriba com a mínim a milió i mig, molt lluny dels 102.000 comptabilitzats oficialment. La dimensió real assolida per l’epidèmia només es podrà conèixer quan estiguin disponibles els test de detecció d’anticossos, que han començat a assajar els últims dies. Les proves actuals detecten el virus i amb elles no es pot saber si algú ha passat la malaltia.

    Article publicat originalment a Alternativas Económicas