Just Deploy It!

Etiqueta: Coronavirus

  • La dificultat de sostenir el sistema de salut expressada per treballadors del Clínic

    Hi ha setmanes i dies més dolents que altres. Les urgències es saturen i els pacients s’estanquen. Les sales es fan petites i les pantalles amb el número de gent en espera no paren de recordar tota la feina que queda al davant. «Hi ha dies que surts molt deprimida i molt cansada. Dies on has de fer un sobreesforç inhumà per, com a mínim, visitar els pacients, ja que et trobes amb 30 d’ells que no saps ni on posar».

    Aquest és el testimoni d’una infermera d’urgències de l’Hospital Clínic de Barcelona, un hospital que, reconegut internacionalment, va ser el primer a acollir pacients infectats per COVID-19.

    El 25 de febrer, el secretari de Salut Pública, Joan Guix, informava sobre el primer cas de coronavirus a Catalunya en una dona de 36 anys que havia viatjat a Itàlia. Guix indicava que la pacient estava bé: «té simptomatologia similar a la gripal. No té patologia de base, és una dona jove». De fet, afegia, estava ingressada «per comoditat i perquè ara mateix no hi ha saturació al Clínic». A banda, per precaució, 25 persones properes a la pacient eren posades en aïllament preventiu durant 14 dies però cadascuna a casa seva. L’endemà, Salut confirmava un segon cas de coronavirus. Aquest cop en un noi de 22 anys que també havia estat a Itàlia.

    Des d’aleshores, la freqüència d’infeccions va créixer. Vam passar de la crida a la calma del secretari de Salut Pública: «No requerim mascaretes, sobretot, cal seguir les mesures d’higiene habituals: rentar-se sovint les mans amb sabó; utilitzar mocadors de paper d’un sol ús i tossir tapant-se amb l’avantbraç» a un estat d’alarma decretat el 13 de març que ens deixava a tots a casa.

    Innovar davant la manca de recursos i espais

    «Molts dies hem de jugar al tetris amb els pacients. Ara sembla que ha baixat una mica però això és una loteria i quan arribem a treballar mai sabem que ens trobarem». «He començat a guardar-me les mascaretes perquè sé que un dia ens quedarem sense». «Utilitzem una mascareta que en principi dura dues hores en torns d’entre 7 a 10 hores». «Quan arribem el primer que fem és preguntar a la supervisora si per avui encara ens arriba el material».

    A banda, dels 22 hotels habilitats darrerement i els pavellons Salut destinats a acollir malalts més lleus, l’increment dels pacients, com ja estava previst, ha implicat establir noves metodologies de treball davant la falta de recursos que disposen els hospitals. «Fins ara no ens han dit que reciclem però jo em guardo les mascaretes per si algun dia ens quedem sense. A mi m’han assignat la feina de fer frotis: de normal vaig amb una FPP2 i per fer els frotis em poso una FPP3. Les hauríem de llançar però en acabar el torn me les guardo en una bossa pel dia que no en tinguem. Que creiem que acabarà passant si això segueix així».

    A l’Hospital Clínic, com a exemple del què es repeteix en la majoria de centres, els seus treballadors asseguren treballar en l’eterna incògnita. Les noves contractacions ajuden i el desplegament a hotels també per reduir els pacients però les baixes entre treballadors pressionen els qui encara segueixen. Per sort, molts d’ells ja es van reincorporant poc a poc. La infermera d’urgències amb qui hem parlat explica que entre companyes les sensacions varien: entre el personal fix els torns s’han intensificat però es respecten bastant; les suplents, explica, són les que acaben treballant més hores, fan més torns i, per tant, en estar més exposades, estan més preocupades.

    Aquí es suma la complexitat dels pacients que s’atenen. A tots els hospitals de Catalunya totes les sales han canviat. «Abans teníem ginecologia, traumatologia… Ara totes les sales són pacient COVID». Això ha comportat aprenentatge i adaptació constant: «les companyes que duien anys treballant amb pacients específics que tenen les seves peculiaritats, continuen sabent una mica de tot però saben més d’on s’han especialitzat. De sobte ens trobem amb pacients bàsicament respiratoris que a més fan febre. També algun amb diarrea o vòmits però això ja ho dóna la medicació…»

    Aquestes situacions, més enllà de les cures rutinàries, provoquen una necessitat d’higiene extra. Per atendre un pacient en condicions, remarquen, cal temps i tenir-lo en un espai segur. «El problema més greu que tenim és no tenir material suficient per entrar a les habitacions», explica una auxiliar d’infermeria que si bé al principi va poder utilitzar EPIs adients, ara explica que hi ha dies que utilitzen les bates fines de quiròfan o fins i tot unes fetes amb bosses: «amb les bates de plàstic passes calor i no pots treballar amb comoditat. Les auxiliars hem d’ajudar a les infermeres però mantenir la distància al mateix temps i alhora fer tasques com canvis de panyals».

    La incertesa de l’evolució exposa als treballadors a l’angoixa

    La mateixa auxiliar apunta que a part de com és de desagradable treballar en aquestes condicions també cal sumar la pena que dóna veure pacients molt malalts que estan sols i als quals no pots dedicar-hi gaire temps. «L’altre dia, hi havia un home de 80 anys que es trobava prou bé, estava tranquil, però volia una finestra. Vaig ensenyar-li que hi havia una a l’altra costat de l’habitació, on es trobava el seu company d’habitació, un home de 40 anys. Ell es va quedar tranquil. Quan s’acabava el meu torn vaig tornar a veure com estava i em vaig trobar la meva companya reanimant-lo. Va acabar morint al costat d’un altre pacient que ho va sentir tot. Imagina’t…. Són pacients que poden estar estables però de cop es posen crítics».

    Un altre exemple, segueix, és el de «la típica senyora que s’assembla a la teva mare i està sola, desorientada i espantada». «A aquests pacients només pots dona’ls-hi ànims, tranquil·litzar-los i fer-los veure que no estan sols mentre pregunten per la seva filla», relata. I és que aquests moments són molt durs perquè mentre fan «el que poden», en moltes ocasions acaben plorant».

    En aquest sentit, afegeix que això «sembla una pel·lícula de por» però també que a vegades hi ha alegries. «Força i amor li donem a tothom i hi ha gent que després d’estar justeta es posa bé. Això et dóna ànims!»

    Així, davant d’aquestes situacions, molts dels treballadors reconeixen que tot i tenir dies de festa potser els dediquen sencers a recompondre’s físicament i anímicament. També és cert que, comenten, «tot i tenir molta angoixa i ansietat, t’has d’acostumar a aquesta dinàmica». I és que així com «els primers dies era mortal», ara diuen estar millor perquè «està tothom i tot l’hospital igual».

    Les baixes i diferències entre el personal

    Les noves contractacions han alleujat la pressió assistencial. També ho han fet els 22 hotels arreu del territori i també els diversos pavellons que s’han obert. Això no significa directament que no hi hagi hagut problemes.

    La gent emmalalteix de COVID però la càrrega també fa que hi hagi gent treballant en males condicions, amb contractures pel volum de feina i veient-se sobrepassada. Com expliquen, algunes de les noves contractacions, que s’han fet massivament, són a gent sense gairebé experiència. És evident que en situacions com aquesta tota ajuda és poca però el que això implica, com apunta una auxiliar del Clínic, és que moltes persones s’incorporin sense prou formació sobre termes específics com l’autoprotecció.

    Així i tot, tant per vídeo i de manera telemàtica com presencialment, s’han fet formacions a tot el personal. El què, com apunta la infermera amb qui hem xerrat: «s’estan fent uns cursos per posar-nos els EPI: bata, mascareta, ulleres i guants, sense contaminar-se. És un EPI molt bàsic, no tenim el què ho cobreix tot. Allà t’expliquen com posar-te’l i treure-te’l per no tocar res que pugui contaminar-te a tu després». Vam començar a fer cursos d’hora i mitja perquè els expliquessin això i també com treballar amb la COVID. Les explicacions sobre el material les feien infermeres d’UCI sobretot que ja tenien preparació per l’Ebola. «Volien intentar que tothom faci el curs però és que som 5000 treballadors…». A més, també es queixen de les condicions, ja que es realitzen amb material reutilitzat: «és bastant ridícul la veritat. Si no tenim material per treballar, no tenim material per fer el curs».

    A aquesta situació, l’Ester, una de les treballadores de la neteja apunta que hi ha coses que els hi van ensenyar al curs que no es poden complir: «hi ha certes tasques que hem de fer entre dues persones però a vegades no hi arribem». També afegeix que «hi ha habitacions molt petites on et dónes cops tota l’estona». Denuncia que no a tots els hi estan fent frotis sota l’argument de no treballar a primera línia però creu que «estar una hora dins de l’habitació netejant-la a fons al costat del malalt», sí que és estar-ho.

    A través de les xarxes socials s’ha aplaudit la tasca de tots els treballadors sanitaris, fins i tot aquells no titulats. No obstant això, l’Ester apunta que no es senten protegits: «a part de la tensió que estem vivint, trobes que no ens valoren i ens llancen a les trinxeres». Una de les principals crítiques, a banda de fer servir de material de qualitat dubtosa, és que la roba que els hi donen l’han de guardar a les taquilles. «Jo no estic disposada a guardar la roba de la feina amb la roba que després m’enduc a casa meva», diu l’Ester.

    Sindicats exigiran responsabilitats

    Sergio Lachica, del sindicat Lluitem, ens explica que una de les coses que més molesten als treballadors és que un hospital com el Clínic, el segon millor hospital de tot l’estat, no hagi tirat endavant abans: «‘és igual que no ens autoritzen, si sabem el que s’havia de fer, ho farem’, haurien d’haver dit els dirigents». I és que al seu entendre, «hi ha molts bons professionals amb molt bones idees, però no s’avança. També amb alternatives viables per poder treballar amb millors condicions».

    Algunes de les mancances més greus que apunta és la falta de material a urgències: «allà és on et menges tot el focus i les mesures no són les adequades… No tothom té material d’acord amb la patologia del pacient que atén i estem exposats tota l’estona». I com molts altres professionals, també creu que els treballadors saben que així i tot es sortirà perquè ells són els qui «es consciencien en fer-ho com sigui i amb el què sigui».

    «Quan això acabi haurem de deixar clares les exigències. Entenem que la situació ara és difícil però hem de ser conseqüents i fa molts anys que arrosseguem problemes econòmics i problemes en la sanitat pública», analitza Lachica que no dubta en afegir que els professionals poden aguantar una mica més però que, el què cal és invertir els diners en la sanitat pública. «Ja d’aquí a un any exigirem que se’ns reconegui als professionals però no podem fer-ho si no salvem la sanitat», diu.

    En aquesta línia, des del sindicat demanen que quan això acabi que s’acceptin responsabilitats i que es repensin els protocols. «Si l’empresa va creure que formar un grup de 8 o 10 lliterers, 20 infermeres, 20 auxiliars i no sé quants metges quan l’Ebola era suficient per a qualsevol situació s’han equivocat i molt». I és que Lachica creu que en una ciutat com Barcelona s’ha d’estar preparat per qualsevol cosa. Posa l’exemple de patir un atac i tot i dir que això no ho és, cal tenir idees i «davant una situació d’emergència tenir tots els actius preparats». Creu que en lloc de l’estat, s’hi està de preparat.

  • Salut ha destinat 350 M€ en EPI per sanitaris en un mes

    La consellera de Salut, Alba Vergés, ha comunicat avui que el seu Departament ha gastat uns 350 milions d’euros en un mes per a material de protecció per als professionals sanitaris i n’ha detallat la inversió: 8,7 milions de mascaretes quirúrgiques; 4,1 milions de bates; 4,4 milions de mascaretes FFP2 i 200.000 FFP3, així com milions de guants i ulleres. En total, més de 17 milions d’unitats d’aquests productes.

    En la compareixença parlamentària telemàtica a la Comissió de Salut, Vergés també ha explicat que la mitjana a la setmana d’ús d’aquest material és d’uns 3,5 milions d’unitats, una xifra que Vergés estima que “pot créixer fins als 9 milions d’unitats de protecció utilitzades a la setmana”, quan normalment era de 500.000.

    La titular de Salut també ha informat que ara mateix hi ha 1.524 persones ingressades a les UCI i el 87,4% del total de llits, 1.763, estan destinats per a pacients afectats per la Covid-19.

    Durant la seva intervenció, la titular de Salut també ha concretat que la despesa només de salut per la gestió de la Covid-19 és de 1.800 milions d’euros, una xifra, que ha dit, s’incrementarà encara més. En aquest sentit, ha afirmat que “aquest sobrecost s’haura d’assumir solidàriament” i hi haurà d’haver “mesures excepcionals” i ha afirmat que “qui té capacitat de fer-les, a través d’impostos, de tenir l’aval del Banc Central Europeu, és l’Estat”.

    Vergés també ha fet una crida a tots els grups parlamentaris a aprovar els pressupostos. “El Parlament és qui fa les lleis i la llei més important és la dels pressupostos. El Consell de Garanties Estatutàries ha dit avui que no hi ha arguments que no permetin la seva tramitació, han de tirar endavant, necessitem eines».

    D’altra banda, Vergés també ha posat en valor el paper de l’atenció primària, que “s’ha reorganitzat del tot” per poder atendre l’epidèmia. “Avui està seguint gairebé 60.000 persones amb sospita clínica de Covid-19. S’ha reforçat també l’atenció domiciliària i la telefònica, i s’ha desplegat l’e-consulta per a tots els professionals de primària”.

    Desconfinament progressiu

    Finalment, la consellera ha assegurat que “el confinament dur dona resultats. Estem contenint la corba, que tant ens preocupa”. Ara bé, tot i que la incidència de casos i l’índex de transmissió està baixant, Vergés ha afirmat que “no ens podem relaxar. A les epidèmies hi poden haver rebrots i, per tant, ho haurem de controlar durant bastant temps més”. En aquest sentit, ha avançat que el desconfinament serà “progressiu” i no de cop pel risc d’un rebrot alt.

  • Confinament desigual

    La nit dels Oscars va ser una absoluta bogeria. Paràsits guanyava el premi a la millor pel·lícula, entre d’altres. Per primera vegada una pel·lícula estrangera rep aquest premi. A hores d’ara moltes de vosaltres ja l’haureu vist. A les que no, us la recomanem, de debò.

    Fem referència a aquesta pel·lícula per la realitat que retrata. La majoria de les persones establim cercles d’amistats que són similars a nosaltres mateixes. I no ens referim a seguir al mateix equip de futbol, ni tan sols a treballar en el mateix lloc, sinó als cercles, a l’entorn, al nivell econòmic, i a la nostra realitat social. I això, ens condiciona les perspectives amb les quals mirem i entenem el món. Però algunes professions, com les nostres, ens ofereixen el privilegi de poder veure de molt a prop altres realitats.

    I això és el que ens ha portat a escriure aquestes línies. Des que va començar tota aquesta distopia pensem en les famílies de barris com Sant Ildefons o La Trini, en l’exveí del Raval, en els nens residents de centres, en els menors no acompanyats… en totes aquelles famílies tancades en els seus petis pisos, abarrotats de mobles perquè han de dormir tres persones en una mateixa habitació i altres tres al menjador. La realitat de la família pobra de Paràsits ens pot semblar ficció, o una realitat exagerada, però per desgràcia no ho és, ni a Espanya ni al món.

    Les mesures de confinament preses a raó de la pandèmia per la COVID 19 ens sembla que agreugen completament aquesta desigualtat ja existent. Si una família pot sortir a passejar la seva mascota, per què la família que viu amuntegada a casa seva no pot sortir a prendre l’aire? S’haurien de prendre les mesures que siguin necessàries, és clar, no parlem de no tenir en compte la situació de pandèmia, però sí que cal pensar que aquest confinament no ens tracta a totes per igual.

    I després està l’assumpte dels diners. Mirant les dades recentment publicades sobre la taxa d’incidència de la malaltia pel nou coronavirus a Catalunya, aquesta desigualtat es fa patent. Només si ens fixem a la ciutat de Barcelona, veiem que les taxes més altes d’infecció es concentren, majoritàriament, en els barris més precaris, els barris obrers, precisament allí on les famílies viuen amuntegades en pisos diminuts. Ens agradaria fixar-nos en dues realitats. N’hi ha més. Però n’exposarem dos. En primer lloc, és en aquests barris on viuen moltes de les persones que exerceixen tasques domèstiques o de cures, la majoria sense contracte, per la qual cosa no poden permetre’s deixar d’anar a treballar, perquè les mesures aprovades no contemplen ajudes per a elles. Estan altament exposades al contagi mentre viuen amuntegades. D’altra banda, hi viuen moltes de les persones que no poden teletreballar, que han perdut la seva feina, o han sofert expedients de regulació d’ocupació. Persones que s’han vist, de sobte, sense els pocs ingressos mensuals que tenien. Persones que no poden omplir la seva nevera per tres setmanes. Potser no poden omplir-la ni per a un sol dia i segur que tampoc poden acaparar rotllos de paper de WC perquè no tenen espai. En els dos casos és molt difícil, gairebé impossible, quedar-se a casa. Però és que quan es queden, a més, estan en més risc de contagi. I és que en contra del que molts han pregonat, aquesta pandèmia -i les seves mesures-, sí que entenen de classes socials.

    Les polítiques públiques tenen l’obligació de contemplar totes les realitats socials. Si al súper del barri han estat capaços de pensar a obrir de 9 h a 10 h només per a la gent gran quan tot està perfectament desinfectat de la nit anterior, per què les institucions no poden pensar en aquestes famílies sense ingressos, en els infrahabitatges, en els nens i nenes amuntegats o que simplement no tenen balcó? Per què no es permet als municipis establir normes específiques per barris o sectors que responguin a les necessitats reals de totes aquestes múltiples realitats? Sabem on viuen, els mapes ens indiquen on estan.

    La nostra proposta és passar de nou part de les competències als municipis. La política local sens dubte, té més clares les necessitats reals de la seva població. Establir normativa i retallades generalistes, que ja han començat, pel departament d’Ocupació, ni més ni menys, genera més desigualtat social. Equitat i repartiment de la riquesa, si us plau. Alleujar aquest confinament desigual pot marcar la diferència.

  • Estudiants a primera línia contra el coronavirus: “Havia d’ajudar en el que pogués”

    Fa unes setmanes, el Departament de Salut anunciava la mobilització de metges i infermeres jubilats i estudiants acabats de llicenciar i d’últims cursos per tal de fer front a la pandèmia del coronavirus. Davant la manca de personal sanitari, el risc de col·lapse del sistema de salut pública i les nombroses baixes de professionals sanitaris per infecció del virus, els estudiants d’últim curs de Medicina i Infermeria desenvolupen una tasca de suport molt útil. I en tenir l’oportunitat d’ajudar en una situació així, els estudiants no van dubtar en acceptar.

    «Jo he estudiat per això i no veia cap raó per no venir a ajudar, en un moment en el qual és tan necessari. Em va sortir de dins, perquè és la meva vocació», diu la Margot Pelfort, una estudiant menorquina d’últim curs d’Infermeria a la Universitat de Barcelona. Havia anat a Menorca a passar el confinament amb la seva família, quan la van trucar per anar a treballar a les nits a l’Hospital Clínic. No va dubtar-ho ni un segon i ràpidament va agafar un vol. Malgrat que des de l’inici la van avisar que no estava obligada a entrar a les habitacions de pacients de Covid-19 si no es veia preparada, ella ha volgut fer-ho, perquè si no, diu, no se sentia útil. «No faig cap cosa per la qual no em senti preparada. Faig tasques com prendre les constants dels pacients i preparar les medicacions, i l’equip que m’ha tocat em té molt en compte i m’ajuda en tot el que necessito», explica.

    En la mateixa línia s’expressa Sara Violat, companya de classe de la Margot. Ella ha començat a treballar a l’Hospital de Viladecans, perquè, diu, veia les notícies i «sentia que havia d’ajudar tot el que pogués». A l’inici, es pensava que no tindria contacte amb pacients amb Covid-19, i es va sorprendre en trobar-se amb un panorama diferent del que havia imaginat. «Entro a les habitacions, miro les constants dels pacients i dono la medicació, això sí, sempre amb la supervisió d’una infermeria de la planta», explica.

    L’estudiant de quart curs d’Infermeria Sara Violat, a l’Hospital de Viladecans.

    Altres estudiants tenen encara més autonomia. La Mar Amat, estudiant de quart curs d’Infermeria, treballa en un hotel sanitari de Barcelona i forma equip amb una estudiant de tercer d’Infermeria i un de cinquè de Medicina. Tots tres fan tasques assistencials a pacients amb coronavirus. «Som bastant autònoms. La part de tasques és senzilla, prenem constants i valorem una mica com es troba el pacient, però sento molta responsabilitat, i això m’agrada», afirma. «Jo em sento com una infermeria més i estic molt contenta de poder ajudar», diu.

    Els estudiants d’últim curs de Medicina també estan al peu del canó. És el cas d’en Marc Gassio, estudiant d’últim curs de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona, qui ha començat a treballar a l’Hospital de Berga. «Aquí vivim una situació molt complicada, la població està molt envellida i, per tant, tenim casos molt greus». Ell fa tasques assistencials al servei d’anestèsia, on se situen els pacients que no han sigut acceptats a les UCIs o que estan pendents d’ingrés. «Tinc contacte directe amb pacients de Covid-19, tot i que la presa de decisions no depèn de mi, ja que tot el que faig ho supervisa el meu adjunt», diu. Segons explica en Marc, a l’Hospital de Berga hi ha hagut moltes baixes de professionals per contagi de coronavirus i, a més, no és un lloc accessible perquè vinguin reforços. «No tot es concentra a Barcelona i voltants, un hospital comarcal també té les seves necessitats i aquí tenim menys recursos», reivindica. Amb l’alarma que hi ha per la manca de personal, creu que el recurs de contractar estudiants s’hauria d’utilitzar molt més.

    Mireia Vendrell, una altra estudiant de sisè curs de Medicina, treballa a l’Hospital de Granollers, on atén a pacients de coronavirus més lleus. Qualifica l’experiència com a “molt enriquidora” i la veu com una oportunitat de formació molt útil. «Jo m’ho prenc com unes pràctiques, perquè, al final, encara no he acabat la carrera», explica. Per això, diu, està molt agraïda perquè s’hagi donat aquesta oportunitat als estudiants de contribuir a la lluita contra el coronavirus.

    L’impacte emocional i la por al contagi

    Estar a la primera línia en aquesta crisi sanitària, segons expliquen els estudiants, és molt dur emocionalment. «Els primers dies em vaig sentir una mica aclaparada amb la situació, és un gran impacte veure la realitat a l’hospital, no és com veure-ho a les notícies», assenyala la Sara. «Els meus companys estan molt pendents de mi, de si estic bé, si estic angoixada…això em reconforta molt», explica.

    Una de les majors preocupacions que tenen els estudiants entrevistats és contraure el virus i contagiar a la família. «A casa no hi ha ningú amb factors de risc, si hagués sigut el cas potser no hauria acceptat la feina. Encara que anem protegits amb els equips de protecció individual hi ha un alt risc de contagi», explica el Marc. Ell té contacte amb pacients molt greus. «És molt dur, per això els meus superiors m’han preguntat si em vull reubicar a una altra planta», afegeix.

    En la mateixa línia, la Sara destaca que el personal sanitari està amb els pacients tot el dia i que se sent molt exposada al contagi. «Això genera inseguretat, perquè no saps si et contagiaràs. A més, anant a treballar poso en risc a la meva família», assenyala. Per això, tots els estudiants segueixen un ritual en arribar a casa per tal de minimitzar els riscos: van directes a la dutxa, posen tota la roba que portaven a rentar i mantenen les distàncies amb la seva família.

    La manca de material de protecció pel personal sanitari que s’ha denunciat en nombroses ocasions és també una altra preocupació que tenen els estudiants, ja que els exposa més al contagi. «La mascareta me l’he de guardar fins que se’m trenqui, les ulleres i la bata també les he de reutilitzar, l’únic que em canvio en entrar a cada habitació són els guants», explica la Mar. Per la seva banda, la Margot diu que de bates impermeables no en queden, de manera que porten pijames blancs, que són, segons diu, «més pesats, calorosos i menys higiènics». En entrar a les habitacions, però, tots els estudiants assenyalen que compten amb els equips de protecció individual adequats.

    Els estudiants també es mostren preocupats pel personal sanitari que fa setmanes que està en aquesta situació. «Se’ls veu molt esgotats i es nota que estan afectats emocionalment. Malgrat això, ho continuen donant tot», explica la Margot. Assenyala que, segons li han dit els seus companys, l’ajuda dels estudiants és molt útil, però els hi hauria anat millor que s’haguessin incorporat abans.

    Aquesta situació excepcional demostra la vocació de molts d’aquests joves estudiants d’Infermeria i Medicina. «Hauria preferit que la meva primera experiència laboral fos en unes altres circumstàncies» -admet la Sara- “però l’aprenentatge que estic fent és enorme”.

  • La resistència de les residents en la pandèmia del coronavirus

    Una ordre ministerial s’ha ampliat a residents de qualsevol any i de qualsevol especialitat la llista de professionals que poden ser cridats a treballar a la gestió sanitària de la crisi del coronavirus. A Espanya hi ha, segons estadístiques del Ministerio de Sanidad, 146.678 professionals de la medicina. D’ells, 25.577 són residents. El Centre d’Estudis del Sindicat Mèdic de Granada informa que el seu salari, el 2018, partia des dels 1.020 euros nets que reben els R1 (de primer any), sense guàrdies, als 1.311 que cobren els de cinquè (R5). Per això solen assumir entre sis o set guàrdies. Gràcies a elles guanyen entre 1.703 i 2.290 euros: «Ets gairebé literalment la meitat del temps a l’hospital», afirma un R3 que treballa en un hospital madrileny.

    Després de la vaga que van protagonitzar a l’Hospital 12 de Octubre , a Madrid, la ràtio de metges adjunts i professionals en formació especialitzada que s’ocupa de les urgències del centre va passar a ser de 2-22 a 4-22: quatre metges i 22 residents. Segons fonts de l’hospital, hi haurà un cinquè metge en breu. «Nosaltres som els primers que sabem que ara mateix no és moment per protestar. Però et crema. Això no ve d’ara, ve de molts anys. I l’única cosa que pots fer, més per vocació que per una altra cosa, és tirar endavant», lamenta un altre resident.

    Com tots els professionals sanitaris en aquesta crisi, s’estan deixant la pell. Els que no tenen una participació més directa s’estan organitzant amb els seus companys. «Estem en disposició total. Si falta algú cal anar. Els torns s’estan reorganitzant, intentant que no siguin tan infernals com ho són habitualment. Tot d’una, hem recordat que les guàrdies 24 hores són bastant inhumanes», comenta, irònic un R4. Han aparegut, fins i tot, iniciatives d’investigadors MIR que, confinats obligatòriament per la quarantena, tracten d’ajudar des de casa en l’avanç de la investigació de la cura.

    Són, però, conscients de la seva situació. «En totes les piràmides hi ha una baula més baixa. I a l’hospital som els residents, això t’ho puc assegurar. És una llei no escrita», reflexiona un d’ells. «Som l’últim graó en la jerarquia mèdica», comparteix un R2 dedicat per complet a l’UCI [els residents consultats per aquest reportatge prefereixen que no es publiquin els seus noms per protegir la seva intimitat]. Tots coincideixen en el desequilibri que existeix entre l’enorme responsabilitat que assumeixen i el reconeixement professional i salarial que reben: «El sistema està muntat perquè se sostingui sobre els residents. Al cap i a la fi són més barats», lamenta un d’ells. La crisi del coronavirus ha aprofundit la bretxa, però no ha modificat substancialment la situació que el precedia.

    «Normalment un R3 a l’hospital té una supervisió relativa: si preguntes, et supervisen; però si no, fas, fas, fas. Canviar… tampoc ha canviat molt. Però en una zona per a 8 pacients màxim et trobes 14. Són sis pacients extra que has de controlar, en un espai en el qual solia haver-hi un adjunt i tu estaves de suport. Ara, de sobte, la portes tu sol, tot el dia. Són més pacients, potencialment greus, per menys metges, per a metges amb menor titulació», descriu una metgessa R3. On abans hi havia un adjunt i dues R1 ara hi ha un R3 i un R1. Altres residents, però, sostenen que treballen cada dia amb pacients crítics en equips amb un repartiment gairebé equitatiu entre facultatius i residents.

    Les seves tasques, no obstant, han estat multiplicades per la COVID-19. «Fas tasques que tampoc són normals, com revisar bombones d’oxigen. Tu normalment no t’enfrontes al fet que una bombona d’oxigen es pugui estar esgotant», narra una metgessa. També s’han disparat la tensió i l’angoixa. «Arribes a la guàrdia i et trobes a persones que porten 50 hores esperant un llit d’ingrés; o en una àrea que normalment té 30 pacients, hi ha 50», continua. Aquesta R3 tem normalitzar «que un pacient tarda tres dies a ingressar». «Això sí que mina bastant la moral. Veus ancians sols, sense cap tipus de companyia perquè no poden passar familiars. Intentes ajudar-los. La teva major tasca, de vegades, és agafar el mòbil del senyor, encendre, que et digui el pin i endollar perquè pugui parlar amb algú».

    «És molt dur emocionalment. Tu saps que en altres circumstàncies aquest pacient hauria sortit, perquè hi hauria una UCI, un respirador …», explica, cru altre metge. «N’hi ha que estem més sencers i n’hi ha que no. Som igual de sensibles que qualsevol altra persona. Hi ha qui arriba a casa i es posa a plorar. Mai vam pensar que això anava a passar aquí». Alguns creuen que tindrà conseqüències: «Més d’un penjarà el fonendoscopi».

    La realitat és que el personal mèdic se sent poc valorat. I per això se’n va. «L’any passat es van sol·licitar al Col·legi de Metges 4.100 certificats d’idoneïtat per sortir de país. És la dada històrica rècord dels últims anys», explica Sheila Just, portaveu de l’Associació de Metges i Titulats Superiors (Amyts). «El 2011 eren 1.000. Els països europeus ens ofereixen grans garanties als metges, tant contractuals com salarials -continua la portaveu d’Amyts-. Tenim molt bona premsa, molt bona fama, tenim un sistema exemplar i els metges que es formen a Espanya són catalogats com dels millors del món. Hauran de veure com s’està tractant als metges a Espanya. Es convoquen oposicions amb molt poca freqüència, no s’estabilitza en l’ocupació i la carrera professional es restringeix».

    Els MIR d’últim any: adjunts oficiosos amb salari de resident

    L’ampliació de l’ordre ministerial esmenta, en el seu apartat quart, una circumstància que s’està produint en molts hospitals: els residents d’últim any estan actuant com a metges adjunts. En circumstàncies normals estarien a menys de dos mesos de ser-ho oficialment. No obstant això, la situació està generant una bretxa paradoxal: els professionals que estan exercint com a adjunts són els que allargaran més el seu període de residència. Atesa aquesta circumstància, el ministeri ha instat les comunitats a ajustar els salaris que perceben a les funcions que efectivament realitzen. És a dir: qui estigui assumint les funcions d’un metge adjunt ha de cobrar com a tal. Algunes comunitats autònomes, com Galícia, Castella i Lleó o Castella-la Manxa, ja havien anunciat prèviament la seva intenció de fer-ho.

    La portaveu d’Amyts aplaudeix la iniciativa. Creu que és una forma de reconèixer la realitat i premiar el seu esforç. «Ningú a la cursa ens prepara per assumir una crisi d’aquest calibre. En Ifema, per exemple, els R4 i els R5 estan sent supervisors, fins i tot, en situacions en què hi ha metges adjunts. Intercanvien informació com a especialistes. Molts d’ells estan treballant sense descans», conclou.

    Un dels residents consultats comparteix la seva visió. «S’està aprofitant que els R4 o R5 som persones molt formades, que mal que bé podem tirar endavant el treball d’un adjunt. Ja hem passat per molta experiència i sabem treure les castanyes de foc. L’experiència és gairebé tot en medicina», resumeix. Considera, però, que el ministeri no està valorant aquest bagatge: «No tenim cap garantia que quan acabi aquest període ens vagin a contractar automàticament».

    La infermeria: l’eterna oblidada

    La ràtio de professionals d’infermeria en període de formació especialitzada, segons dades de Sanitat, és molt menor. De les 182.000 que integren el sector tan sols 2.000 són residents. Això no justifica, però, algunes contradiccions. Per exemple: que el salari de les treballadores que s’inclouen en el decret de BOE (les integrades en les especialitats d’Infermeria del Treball, Infermeria Familiar i Comunitària, Infermeria Geriàtrica i Infermeria Pediàtrica) suposi, pràcticament, la meitat del de les seves companyes generalistes. El Col·legi d’Infermeria ha denunciat aquesta situació i demana que es contracti directament a les R2 sense prolongar la seva residència.

    Mònica, R2, el qualifica com «una putada». Els salaris de les AIR no arriben als 1.000 euros: la mitjana nacional és de «969,27». Els seus guàrdies, a més, també, són pitjor pagades. «Jo arribo als 1.300 mensuals perquè faig guàrdies. Qualsevol altra infermera guanya 1.500 euros de base més els complements. Se suposa que cobrem menys perquè estem en formació. Jo estic treballant igual que qualsevol altra companya. Exactament igual que la del costat». Si les comunitats compleixen amb l’ordre del ministeri, aquest desequilibri s’hauria de veure compensat, almenys, durant l’estat d’alarma.

    Les infermeres, a diferència dels metges, no necessiten passar per un examen d’AIR per exercir una especialitat. Lucia, IIR R1 d’Astúries, el critica. «No té res a veure les cures d’un nadó, amb els d’un malalt de cirurgia, amb algú de psiquiatria per exemple. Es demana que infermeria valgui per a tot i no és així perquè és humanament impossible, necessites moltíssims anys per dominar qualsevol tipus de pacient».

    «Tu fas 4 de carrera i pots acabar en absolutament qualsevol lloc: a urgències, en una UCI, en una planta de geriatria, en nounats, en diàlisi…», confirma Mònica. «Hi ha serveis que necessiten formació especialitzada. Les UCI, quiròfan, família comunitària (atenció primària)… No és que vulguem que sigui tot obligatori, però hi ha una part que pot ser generalista i una altra que no pot ser-ho». Aquesta infermera se sent valorada per «la població» però no «per les institucions». «Per a elles sóc un numeret, que els encaixa. La meva especialitat (família comunitària) no té un reconeixement oficial per la Comunitat de Madrid, ni borsa específica de treball. Tampoc en moltes altres». Diu que això es deu al fet que la infermeria «sempre ha estat com la germana petita de la medicina, principalment per dones. Les coses que fem nosaltres es reconeixen menys». I conclou gràficament: «De vegades trec el cap per la finestra i penso: si aquesta gent sabés el que està aplaudint…».

  • El batalló de la formació professional contra la Covid19

    Fa gairebé dues setmanes que treballa a l’Hospital del Mar, i encara, cada cop que trepitja el terra del vestíbul li entren els nervis. “No sé per què em passa, ja que les companyes han estat molt amables amb mi, però em passa”, explica la Fàtima Lkharrat, de 19 anys, estudiant d’un cicle formatiu de grau mitjà de Cures d’auxiliar d’infermeria a l’Institut Bonanova. En canvi, afegeix, “cada dia quan plego dono gràcies a Déu per aquesta oportunitat, això és el que vull fer i cada cop surto amb més aprenentatges”. Juntament amb cinc companyes més, la Fàtima ha estat reclutada per l’Hospital del Mar per donar suport a les infermeres i les auxiliars d’infermera. I en té dues més treballant a residències de gent gran. Des del 27 de març, la Fàtima treballa de 8 del matí a 8 de la tarda, dia sí dia no, en una planta on tots els pacients que hi ha ingressats ho són de coronavirus.

    El cas del Jose Garcia és una mica diferent. Té 28 i ja fa anys que va obtenir el Grau Superior d’Imatge per al Diagnòstic. És de Badalona i recorda que l’endemà de treure’s el títol ja estava treballant com a tècnic de raigs X a Urgències de Can Ruti, que és on havia fet les pràctiques. Ara ho fa al CUAP de Badalona, però manté un estret contacte amb les professores que va tenir a l’Institut Bonanova i quan va rebre la seva trucada per veure si podia reforçar l’Hospital del Mar no s’ho va pensar dues vegades. L’Hospital del Mar pertany al Parc Salut Mar, igual que l’Institut Bonanova, especialitzat en FP sanitària, i per això hi ha molta sinèrgia entre un i l’altre. A més del Jose, hi ha altres antics alumnes de l’institut que també han reforçat la plantilla de l’hospital fins que faci falta.

    “Els tècnics som els grans invisibles, ningú parla de nosaltres i hem estat molt exposats al virus, perquè per diagnosticar la Covid a tothom se li fa una placa”, comenta. Per aquest motiu, molts tècnics de rajos X van donar positiu ben aviat. “Ara anem ja molt protegits”, afegeix el Jose, el qual compagina ara la seva feina al CUAP amb la de l’Hospital del Mar. Al CUAP hi treballa de nit i en surt a les 8 del matí. I aquesta és l’hora a la qual entra a l’Hospital del Mar, per estar-s’hi fins les 3 de la tarda. “Sabent que hi havia companys que s’havien contagiat i que jo podia  donar un cop de mà no em podia quedar a casa, d’això va aquesta vocació”, comenta. I afegeix: “Estic molt agraït per com m’han acollit la Iolanda i el Toni, que són els supers de rajos, i entenen la meva situació, això voldria que sortís”.

    Des de fa tres setmanes i mitja en el cas del Jose, i una i mitja en el de la Fàtima, la seva vida consisteix anar a la trinxera, descansar i tornar-hi. Però ni un ni altre semblen gaire amoïnats per la possibilitat de caure malalts. “La supervisora em va explicar totes les mesures de protecció que havia de prendre, amb això estic tranquil·la”, diu la Fàtima. Al Jose el que l’angoixava era que pogués infectar els seus pares o el seu germà “per fer una cosa que jo he escollit lliurement”. I aquesta és una angoixa, assegura, que tenen tots els sanitaris que viuen en família. Ell ha deixat de fer-ho, perquè tots els treballadors de l’Hospital del Mar que ho desitgen tenen una habitació a l’Hotel Pullman, que es troba just al costat i va haver de tancar arran del confinament. “Fa dues setmanes que a la meva família només la veig pel mòbil, és dur no poder anar a casa teva ni estar amb els teus, però ara em sento molt més alliberat psicològicament”, assegura.

    Esgotament i recàrrega de piles

    També coincideixen que l’esgotament es comença a palpar en l’ambient. “A la meva planta hi ha uns ànims increïbles, jo estic valorant molt el que vol dir treball en equip, però les infermeres i les auxiliars fan moltes hores, i està clar que estan cansades”, opina la Fàtima. Ella no té contacte directe amb els pacients, no entra a les habitacions sinó que es queda a la porta per si la infermera o l’auxiliar la necessiten per alguna cosa. “De vegades se les ha d’ajudar a posar-se o treure’s la roba de protecció, o potser estan fent una higiene i cal que els porti una tovallola, o em donen una mostra que li han tret a un pacient perquè la porti al laboratori, o he de demanar un medicament i anar-lo a buscar, o s’han d’organitzar unes capses al magatzem… la meva feina consisteix a ajudar-les i a vetllar perquè a la planta tot estigui correcte”, explica.

    Pel José, l’esgotament és més mental que físic. “La càrrega psicològica és molt important, no estem acostumats a veure gent de quaranta i poc amb unes pneumònies bestials, a les quals un dia li fas una radiografia quan està a planta, després te’l trobes intubat a l’UCI, i dos dies després et diuen que és un èxitus. Això deixa molt tocats a alguns companys”, comenta. A la planta no és habitual, però també ha mort algun pacient. “Espero que no em passi, perquè les infermeres estan molt preparades psicològicament però jo no sé si ho estic, ho hauré de treballar perquè dedicant-me això tard o d’hora m’ho trobaré”, diu la Fàtima.

    Però contra l’esgotament hi ha un petit remei. A tots dos els emociona, i els carrega les piles, el que passa cada dia, des de fa més de tres setmanes, a les vuit del vespre. “M’emociona que la societat se’n recordi de nosaltres i valori el nostre esforç, em fa sentir molt acompanyada”, explica la Fàtima. “Crec que la gent no és conscient de la càrrega d’energia brutal que ens injecten aquests aplaudiments –diu el Jose–, em passa el mateix cada cop que una persona que està bastant fumuda em somriu i em dóna les gràcies per tot el que estem fent… amb això jo ja em sento més que pagat”. Quan tot això acabi, el Jose tornarà a la feina que no ha deixat. Per la seva banda, a la Fàtima, que té contracte fins el 3 de maig, encara li queda l’últim trimestre de l’any per acabar el curs i obtenir el títol. En teoria és el trimestre dedicat a les pràctiques. Però amb aquesta promoció s’hauran d’inventar una altra cosa.

  • Atenció primària i coronavirus, un paper cabdal

    A la coneguda i reconeguda pressió assistencial de l’atenció primària, s’hi ha afegit ara la pandèmia del nou coronavirus. Encara que els grans titulars els ocupin els hospitals, les UCI i els serveis d’Urgències, el primer nivell assistencial no és aliè a la gran estocada que ha suposat l’epidèmia del COVID-19. Els professionals hem hagut de reinventar-nos ràpidament, molt sovint pel nostre propi compte, per a adaptar-nos a l’emergència sanitària, donar-hi resposta i continuar atenent la població amb el mateix nivell d’eficàcia que ho fem habitualment.

    Tot i el moment absolutament excepcional que vivim, les principals funcions de l’atenció primària segueixen sent les mateixes: el diagnòstic precoç, el tractament de les malalties i l’acompanyament durant les mateixes, i la prevenció i promoció de la salut entre la població.

    Així doncs, davant el COVID-19, seguim realitzant les mateixes funcions.

    • Prevenció: Expliquem les mesures d’aïllament, evitem que els pacients es desplacin als centres d’atenció primària (CAP) i fem seguiment telefònic i telemàtic dels nostres pacients, utilitzant en la majoria de casos els nostres telèfons particulars i els nostres ordinadors personals.
    • Diagnòstic precoç: Fem un seguiment telefònic intensiu per controlar els símptomes dels casos sospitosos o confirmats i detectar complicacions. Quan observem un cas que pot derivar en gravetat, visitem el pacient al CAP i el diagnostiquem, gràcies als companys de radiologia i a la nostra experiència professional, ja que no disposem dels test de diagnòstic que són imprescindibles perquè l’AP sigui resolutiva. A més, si és impossible el desplaçament del pacient al centre, el visitem al seu domicili.
    • Tractament: La resta de pacients que no estan afectats pel coronavirus ens continuen necessitant. Hem de seguir tractant-los i controlant les seves malalties. En el primer nivell assistencial tractem totes les patologies i no podem permetre que, degut a l’epidèmia del COVID-19, hi hagi pacients amb altres problemàtiques que empitjorin el seu estat de salut per desatenció. El seguiment telefònic, a nivell assistencial, és extremadament complex, perquè no disposem del nostre ull clínic i és molt més dificultós discriminar el que és greu del que no ho és. A més, en aquests moments no podem demanar exploracions complementàries, a excepció de les urgents.
    • Acompanyament: Som el referent de socialització de molts dels nostres pacients, especialment dels més grans, que es troben sols, confinats, que han perdut un ésser estimat en alguns casos i no s’han pogut acomiadar ni tenir el consol d’una simple abraçada.

    I no podem oblidar l’atenció pediàtrica. Encara que la població infantil sigui la menys exposada al risc perquè, afortunadament, la seva afectació pel coronavirus és molt menor, les famílies segueixen necessitant els seus pediatres. Per rebre assistència davant altres patologies, pels accidents domèstics que es poden produir arran del confinament, etc.

    Tot això ho hem fet sempre, ho continuem fent i hem de seguir fent-ho, per responsabilitat i pel dret a la salut de la ciutadania.

    El missatge #quedatacasa, efectiu i necessari, no treu que un acurat seguiment telefònic i presencial, en el moment precís, permet que els pacients arribin als hospitals amb la malaltia diagnosticada però no avançada, requerint tractament però no ventilació mecànica, el gran risc que tenim en el nostre sistema sanitari per la insuficiència de respiradors.

    Aquesta situació s’allargarà en el temps, no tornarem a la normalitat d’un dia per l’altre. Així doncs, necessitarem més temps i recursos per fer aquest seguiment dels nostres pacients.

    En aquest sentit, qualsevol reorganització de l’assistència sanitària durant aquesta epidèmia no ha d’obviar, en cap cas, la tasca essencial dels dispositius d’atenció primària. No s’han d’aprimar els equips amb l’objectiu de dotar de professionals altres dispositius i nivells assistencials, ja que els CAP ja es troben minvats pels professionals contagiats i aïllats -en gran mesura, degut a la insuficient provisió d’EPIs i a uns protocols de protecció a la baixa, fet que ha estat objecte de denúncia per part de Metges de Catalunya (MC)– i pels que presten assistència en altres punts, com les residències o els hotels. Seria un error estratègic que pagaríem molt car.

    Els equips d’atenció primària i els seus professionals han de romandre operatius per atendre la seva població. És així de simple.

    I com sempre, ens manquen recursos. Però això, a diferència d’una pandèmia, no és cap novetat en l’atenció primària.

    També podeu trobar aquest article al blog de Metges de Catalunya

  • Certeses en quarantena

    El tempo de la ciència no és el del periodisme ni el de les emergències sanitàries. La recerca científica és un procés metòdic i ordenat, en el qual és tan important la imaginació creativa (basada en l’observació experta) com el registre transparent de dades fiables, per a assegurar així la reproductibilitat. En la ciència no valen les dreceres ni solen ser bones les presses, que poden malmetre el treball i sovint condueixen a la casella de sortida. Els mitjans de comunicació i els ciutadans estan adonant-se de la importància de les dades per a resoldre les preguntes que planteja la pandèmia i que les respostes de la ciència tenen el seu tempo i porten el seu temps. En el seu confinament atent, molts s’adonen que el «vesteix-me a poc a poc, que tinc pressa» també val per a la recerca.

    No fan falta grans competències en estadística per a adonar-se que falten dades sobre la pandèmia, que molts –per incomplets– no són fiables i que els registres que no mesuren el mateix no són comparables. La taxa de letalitat de la malaltia (la proporció de pacients que moren entre els infectats), un dels principals indicadors de la gravetat de la infecció, és molt difícil d’estimar si els morts per la Covid-19 es comptabilitzen amb criteris diferents entre països i si no es coneix amb certesa el número d’infectats. Que això sigui així, fins i tot als països de la Unió Europea, pot resultar sorprenent, però la coordinació en situació d’emergència no s’improvisa. I la primera condició per a poder donar respostes científiques i sanitàries a la pandèmia és treballar amb dades fiables.

    «Test, test, test», urgia el director general de l’OMS, Tedros Adhanom, el 16 de març, perquè «no podem detenir aquesta pandèmia si no sabem qui està infectat». Els mitjans han anat donant compte en les últimes setmanes de les grans diferències entre països en l’aplicació d’aquesta recomanació i, per consegüent, de la falta de dades. Però també han anat informant sobre test fraudulents i d’escassa sensibilitat, de l’aprovació per la FDA d’un nou test que dóna resultats en cinc minuts, de les dificultats per a realitzar-los en alguns països i, en fi, dels dos tipus de test que fan falta. D’una banda, estan els diagnòstics, dels quals més es parla, per a identificar a les persones infectades; i, per un altre, els serològics, per a identificar als qui han desenvolupat anticossos per haver sofert la infecció, sigui com a malaltia més o menys greu o de manera asimptomàtica. Les dades d’aquests últims test seran necessaris per a saber el percentatge de població que ha desenvolupat immunitat i pot fer d’»escut humà» enfront de la propagació.

    No obstant això, moltes de les qüestions mèdiques i científiques relacionades amb la pandèmia, per no parlar de les econòmiques i socials, estan envoltades d’una gran incertesa. La Covid-19 està ensenyant al gran públic, entre altres coses, que el camí de la ciència va de la incertesa a la certesa, que no té una meta definitiva i que es recorre amb titubejos (les principals revistes científiques han publicat articles sobre la Covid-19 que després han hagut de retirar per falsos). I està mostrant també que aquesta incertesa té una cara més dramàtica quan cal prendre decisions i es cometen errors (l’editorial de Richard Horton en la revista The Lancet del 28 de març és demolidor contra els responsables del Servei de Salut britànic, el NHS que era la joia de la corona). La realitat de molts sistemes sanitaris és més crua del que se suposava i la capacitat de resposta científica és limitada, com s’està constatant als països que més han escamotejat recursos en sanitat i recerca. També s’està comprovant que no és fàcil implementar respostes globals basades en la intel·ligència artificial, el big-data i la ciència ciutadana. Hi ha qui parla ja de com fer front, de forma més universal i coordinada, a una segona ona de l’actual pandèmia o una nova pandèmia per un virus encara desconegut. Perquè la globalitat és precisament això.

  • L’angoixa de no saber res: pacients i famílies incomunicats per la crisi del coronavirus

    El diumenge 22 de març els fills del Joan Pueyo van rebre una trucada de l’Hospital de Sant Pau. El seu pare, que hi havia estat ingressat el dia abans, acabava de donar positiu per Covid-19. Pueyo, de 90 anys, «era un home sa i autònom» i, a més, era qui cuidava a la seva dona depenent al domicili on vivien, expliquen els seus familiars.

    Com que en la situació actual, d’emergència sanitària, els pacients no poden rebre visites, un dels fills del Joan va dur el mòbil i el carregador que ell utilitzava fins a la recepció de l’hospital, des d’on li van fer arribar. Alhora, des de Sant Pau van comunicar a la família que el més probable seria que el pacient fos derivat a un centre més petit, ja que no es tractava d’un cas greu.

    L’endemà, el dilluns 23, van traslladar el Joan al centre sociosanitari Hestia Palau de Barcelona, un hospital intermedi de la xarxa pública. Des que Pueyo va arribar a aquest centre, la família no va rebre cap comunicació mèdica ni de cap altre professional i va ser el mateix pacient qui va avisar a la família d’on es trobava. Ells van provar de posar-se en contacte amb l’equip mèdic per telèfon i, fins i tot, un dels fills hi va anar físicament, però no van aconseguir res. «Algunes vegades ens deien ‘en prenem nota’ i d’altres directament ‘no creiem que ningú els pugui trucar’», diuen els seus familiars.

    «Vam tenir sort que ell tenia un mòbil i podíem anar parlant», diu un dels seus fills. Gràcies a això, els podia explicar «que no es trobava bé i que estava molt sol». El que transmetia a la família és que no havia tingut cap visita mèdica tot i que els dies anaven passant, i que només entrava en algun moment una infermera per donar-li menjar o algun medicament.

    Dissabte 28 de març els fills d’en Joan van rebre la primera trucada del centre. Va ser per dir-los que el seu pare havia mort. Va ser un cop dur perquè, tot i que durant la setmana els familiars havien estat espantats, no creien que estigués tan a prop del final. «Si no ens truquen, és que no està tant greu», pensaven.

    El Joan i la seva família no són els únics que s’han trobat en aquesta situació. Una dona de 89 anys a qui la família ha preferit mantenir en l’anonimat va ser ingressada el dijous dia 26 de març a l’Hospital de Sant Pau per coronavirus. «La meva àvia té dificultats respiratòries però del cap està bé», explica una de les seves netes.

    El dissabte de la mateixa setmana, dia 28, des de Sant Pau van informar que hi havia un llit lliure al sociosanitari Hestia Palau i que la traslladarien allà. «Van dir que ens trucarien del centre quan hi arribes, però no ho van fer», explica la neta. Tampoc van rebre’n notícies el diumenge i aleshores la filla de la pacient va decidir anar-hi en persona. «La meva mare li volia dur un pijama, unes revistes i unes cartes dels seus nets, però va trobar una persona a la recepció completament desbordada; tenia una desena de bosses per entregar d’altres familiars», explica la neta.

    Mentre la dona estava ingressada a Sant Pau, tenia a prop el seu telèfon, amb el qual es podia comunicar a la família; però des que la van traslladar, ja no tenia les seves pertinences amb ella. «Una vegada que vam poder parlar amb algú del centre vam demanar que li fessin arribar el mòbil, però la resposta va ser que estaven saturats i que primer havien d’ocupar-se de repartir menjar i rentar als pacients», diu la neta.

    Dimarts 31 de març, quatre dies després del trasllat, un doctor va trucar a la família. Els va explicar que acabava d’arribar derivat d’un altre centre per substituir personal que faltava. Eren les onze del matí i havia fet cinc trucades, els va explicar, «com si ens volgués dir que teníem molta sort que ens hagués pogut trucar». També els va dir que la seva mare i àvia estava greu però estable, tot i que veien que s’estava apagant. L’endemà al migdia els van comunicar que havia mort, deu dies abans de complir 90 anys.

    iStock

    Des d’Hestia Alliance, el grup que gestiona Hestia Palau, lamenten la situació i expliquen que no és el protocol que tenen marcat. Habitualment, un cop el pacient arriba al centre, el metge el visita i fa una trucada a la família. Fonts del grup sociosanitari reconeixen, però, que no estan treballant en una situació ideal.

    Com en la majoria de centres sanitaris del país, tenen baixes entre la plantilla i han incorporat personal nou. Aquests, a més han de posar-se i treure els EPIS moltes vegades, cosa que els fa anar més lents. Això fa que el contacte amb les famílies pugui variar si el pacient està més estable i, en moments puntuals, es dona prioritat a les famílies dels pacients més greus.

    A més, durant les últimes setmanes, el centre ha rebut pacients derivats de diversos hospitals i residències, cosa que ha fet augmentar el nombre d’ingressats que tenen i la rotació. El mateix dia que Pueyo va ingressar en aquest centre, també ho van fe runa cinquantena de pacients més. Des d’Hestia Palau s’ha demanat disculpes a la família, qui ho ha agraït.

    També estan implementant mesures de millora, com la difusió del correu electrònic hestiaresponde@hestiaalliance.org per canalitzar les peticions de les famílies que no s’hagin pogut posar en contacte amb el seu familiar o amb el centre. També treballen per la incorporació de més personal que pugui fer d’informador, tot i que no disposen dels mateixos recursos per fer-ho que els grans centres hospitalaris.

    Comunicació desigual des dels diferents hospitals

    Sent conscients de l’angoixa que genera la incomunicació entre pacients i famílies, diversos professionals sanitaris es van oferir a fer d’intermediari entre pacients i famílies. És el cas de Marta Abelanet, infermera de l’Hospital del Mar de Barcelona, que deia en un tuit: «Si teniu algun familiar i no us podeu comunicar amb ell, aviseu-me. Intentaré per mitjà de vídeo-trucada poder-vos regalar una estona amb ells!».

    Més endavant, alguns hospitals van començar a organitzar aquestes comunicacions. És el cas dels hospitals gironins Josep Trueta i Santa Caterina on, des de la setmana passada, els pacients en aïllament poden connectar-se per vídeo-trucada amb famílies i amistats a través d’un centenar de tauletes donades de manera gratuïta per diverses empreses de l’entorn.

    Un pacient comunicant-se per vídeo-trucada des de la UCI | ICSGirona

    Això, però, no passa a tots els centres sanitaris. «Entenem que els professionals estan desbordats, però no ens poden trucar, ni que sigui cada dos o tres dies? Nosaltres estem a casa, patint, angoixats, sense saber res… No s’ha tingut en compte a la família», diu una nora de Pueyo.

    «Durant els dies en què la meva àvia va estar a Sant Pau, rebíem una o dues trucades al dia; estàvem passant un moment fotut, però com a mínim sentíem metges i infermeres que ens anaven donant respostes». Això al centre sociosanitari ja no va passar, explica la neta de la dona traslladada des de l’hospital. «Entenem que cal prioritzar el tracte dels pacients, però no que hi hagi una diferència tan flagrant entre centres», afegeix.

    Salut anuncia un pla per millorar la comunicació

    Per fer front a aquestes desigualtats, Salut ha anunciat un pla d’acció per millorar la comunicació. La instrucció del Servei Català de la Salut insta a què es garanteixi «una comunicació directa entre malalt i familiar, sigui per missatgeria, telèfon o videoconferència». També exposa que «el contacte entre personal mèdic i familiar ha de ser diari i ha de proporcionar tota la informació sobre l’evolució clínica del pacient, sempre que aquest ho autoritzi».

    Aquesta tasca, s’explica en el pla, la pot fer el mateix pacient o el personal sanitari i d’atenció ciutadana en cas que el pacient o la família així ho requereixin. D’aquesta manera, Salut vol evitar que família i pacients quedin al marge o puguin sentir-se abandonats.

    A més, deia la consellera de Salut, Alba Vergés, en roda de premsa, s’han de fer «de forma equitativa per tot el territori», també als centres privats i els nous dispositius de salut. Però això no serà fàcil. «Les circumstàncies d’aïllament i de prevenció, juntament amb el sobreesforç dels nostres professionals sanitaris, fan molt difícil que aquesta comunicació sigui sempre possible», explica Maria Jesus Labordena, gerent de la Gerència de Gestió d’Usuaris del Servei Català de la Salut, però afegeix que es pot millorar si es dota els centres de «recursos tècnics, tals com dispositius mòbils, tauletes que ho facilitin i permetin aquest contacte proper». El que no concreta el pla d’acció és si es dotarà de més personal i més recursos de protecció per a poder fer aquesta tasca.

    Acompanyament al final de la vida

    Una de les coses que més van doldre a la família de la dona de 89 anys va ser no poder ser amb ella en els seus últims dies. «A Sant Pau ens havien dit que si l’àvia es trobés més malament, una persona podia entrar a acomiadar-se’n; en canvi al sociosanitari la resposta va ser que això depenia del doctor, i aquest ens va dir que era impossible en aquest centre», explica la seva neta.

    Ara el Departament ha dit que s’ha de possibilitar fer una trucada a través de dispositius mòbils a aquells pacients a qui s’apliquin mesures pal·liatives avançades. La instrucció del Servei Català de la Salut també recomana que es faciliti la visita d’un familiar, sempre que el centre estigui habilitat i seguint les normes de protecció establertes, quan el pacient estigui en les seves darreres hores de vida. Això també es farà extensible als pacients amb diversitat funcional, als quals, per tal de rebaixar-los el nivell d’angoixa, es permetrà visitar cada quatre dies; i als qui pateixin crisis d’ansietat, en moments puntuals.

  • «Feia molts anys que els experts avisaven que viuríem una pandèmia així»

    Salvador Macip (Blanes, 1970) és doctor en Medicina, investigador i escriptor. Fa només uns dies, en concret des del primer d’aquest mes de març, que és professor dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC. Viu a Leicester des de l’any 2008, on dirigeix un grup de recerca sobre el càncer i l’envelliment a la Universitat de Leicester i on també és professor del Departament de Biologia Molecular i Cel·lular. Ha publicat diverses novel·les, llibres per a nens, contes i nou llibres de divulgació científica. Entre altres distincions, ha guanyat el Premi Europeu de Divulgació Científica per Jugar a ser déus (Bromera, 2014), escrit amb Chris Willmott, que també és coautor del seu nou llibre, Viurem per sempre? (Eumo, 2020). En temps de mascaretes, confinament i estat d’alarma pel coronavirus, dos dels seus llibres anteriors, Les grans epidèmies modernes (La Campana, 2010) —Las grandes plagas modernas, en espanyol (Destino, 2010)— i Enemigos microscópicos: virus, bacterias y vacunas (Materia, 2016), es fan més actuals que mai. De fet, el primer es reedita aquests dies després d’haver estat descatalogat durant un temps.

    «Març del 2009: un nen esternuda en un poble de Mèxic. Dos mesos després, milers de persones s’infecten arreu del planeta i comença el recompte de morts. Ha esclatat la pandèmia de la grip A (H1N1), amb unes conseqüències imprevisibles». , però podria ser la crònica actual d’un mitjà de comunicació sobre la COVID-19. La realitat supera la ficció?

    La crisi que estem passant ara sembla treta d’un llibre, però la veritat és que feia molts anys que els experts avisaven que viuríem una pandèmia així. De fet, és la ficció la que s’ha alimentat sempre d’aquesta realitat, que potser molts desconeixien. Ens cal una mica més de cultura científica de base a tots perquè aquestes coses no ens agafin tant per sorpresa.

    Tenint els casos de la Xina i d’Itàlia tan a prop, les autoritats sanitàries han subestimat el coronavirus, la rapidesa del contagi i la seva virulència amb les persones grans?

    Crec que haurien d’haver observat millor què passava als països que anaven més avançats i actuar amb més contundència. A la Xina, i fins i tot potser a Itàlia, els va agafar per sorpresa, però els que han vingut després haurien d’haver estat més ben preparats. Hi ha hagut massa vacil·lacions al principi, i això fa que el virus s’escampi molt més ràpid. Els governs que han pogut aplicar mesures radicals més aviat són els que ho han pogut controlar millor. Ho hauríem de tenir en compte amb vista a futures pandèmies.

    Diuen que el pitjor encara ha d’arribar. Què ens espera?

    El SARS-CoV-2 és un virus nou i encara no sabem com es comportarà. Només podem predir l’evolució de la pandèmia a partir del que veiem ara. De moment, és evident que encara continuaran augmentant els contagis a la majoria de països. Segurament la corba de nous casos no començarà a baixar fins passats dos o tres mesos del començament, però això, és clar, dependrà de l’èxit de les mesures que es prenguin. La clau és aconseguir que durant aquests mesos crucials no se saturin els serveis sanitaris, perquè això és el que fa augmentar més el percentatge de morts. El que és una incògnita és què passarà després. Hi podria haver rebrots, potser més forts que la primera onada. O potser a partir d’ara continuarà present a tot el món però amb un impacte menor, perquè molta gent en serà immune. També pot ser que canviï i que d’aquí a uns mesos hi hagi una variant del virus contra la qual no tenim tantes defenses, semblant al que passa amb la grip cada any. És difícil de predir. Haurem d’esperar.

    Mentre es treballa contra rellotge per aconseguir la vacuna contra el coronavirus, quines mesures consideres que s’han de prendre?

    Actualment, l’única mesura eficaç és reduir el nombre de contagis. I això es fa minimitzant els contactes socials, aïllant les ciutats o àrees amb més casos, fent que la gent es tanqui a casa… No tenim cap altra opció fins que no s’aconsegueixi una vacuna, que és qüestió d’uns quants mesos encara, si tot va bé. Per això és tan important que tothom segueixi les recomanacions.

    Quin consell dones a les famílies confinades a casa per a evitar el contagi? I quan hagin d’anar a comprar?

    Primer, que tinguin paciència. No sabem quant de temps haurem d’estar així, però és important complir amb l’aïllament. En cas que hagin de sortir, han de prendre totes les precaucions possibles. Recordem que el virus es transmet malament per l’aire però que, en canvi, és capaç de sobreviure moltes hores sobre qualsevol superfície. Per això hem de vigilar què toquem i rentar-nos bé les mans. És aconsellable deixar la roba i les sabates que s’usen per a sortir a comprar en un armari a part a l’entrada, per reduir el risc de portar el virus a casa. Són importants, sobretot, la precaució i la higiene, i sortir només quan sigui imprescindible i com menys estona millor.

    El sistema sanitari està a punt del col·lapse… Com es poden aconseguir més recursos humans i equips de protecció individual

    En aquests moments no podem treure recursos del no-res. Això és una cosa que s’haurà de pensar i planificar quan s’acabi la pandèmia, per estar més ben preparats per a la pròxima.

    Cada país crea i segueix el seu protocol d’actuació contra el coronavirus. És correcta aquesta manera d’actuar o s’haurien d’establir mesures de protecció per a tots els estats d’organismes referents en l’àmbit com l’OMS?

    Seria essencial actuar de manera coordinada. Les pandèmies són un problema global i, si deixem que cada país segueixi la seva estratègia, les coses poden empitjorar, perquè sovint es prenen decisions amb criteris polítics i no pas científics, i això és molt perillós. Un organisme central que pogués planificar els protocols amb tots els països i estigués assessorat pels millors experts seria la manera més racional d’enfrontar-se a aquestes crisis. Això és difícil de posar en marxa, però hauríem d’aprofitar el que passa actualment per a començar-hi a pensar.

    Quan calcules que la normalitat tornarà a imperar en els nostres dies?

    És difícil de dir. Això durarà mesos, si tot va bé. Però encara hi ha massa factors que desconeixem per a poder fer una predicció més exacta.

    La salut planetària, que analitza com la ruptura i la sobreexplotació dels ecosistemes poden comportar problemes per a la nostra salut, podria haver impedit aquesta pandèmia?

    Impedir-la potser no, però sens dubte hauria pogut ajudar a minimitzar-ne l’impacte i a controlar-la abans. És molt difícil modificar el comportament humà, però amb el canvi climàtic ja hem començat a prendre consciència que hem d’actuar si no volem tenir problemes molt seriosos en el futur. El tema de les pandèmies és semblant: hem de prendre consciència que és un problema global que augmentarà cada cop més a mesura que degradem els ecosistemes i envaïm els hàbitats dels animals salvatges. És un problema més de salut relacionat amb l’activitat humana, del qual potser abans no érem prou conscients. Hem d’aprofitar el que està passant per a prendre’n consciència i integrar-ho en els estudis de salut planetària, que cada cop seran més importants per a evitar el col·lapse del nostre ecosistema.

    Quan la pandèmia passi, quina lliçó n’han d’extreure les autoritats sanitàries?

    Que hem d’estar preparats. L’última pandèmia que hem viscut, la grip A del 2009, va ser un avís perquè va tenir relativament poques conseqüències, però no en vam fer cas. Hem desaprofitat una dècada que ens hauria anat molt bé per muntar un sistema coordinat de resposta per a fer front a aquestes crisis. A veure si ara ho entenem i ens comencem a preparar plegats per a la pròxima.

    Hi pot haver una segona part d’aquest malson en un futur?

    No solament és una possibilitat: és una certesa. Hi haurà més pandèmies, com n’hi ha hagut sempre en el passat. Caldrà veure si seran més o menys greus que aquesta, però hem de ser conscients que és inevitable, per com funcionen els microbis i per l’estil de vida que tenim actualment. Per això insisteixo que cal que ens preparem bé.

    Aquesta és una entrevista publicada originalment a la UOC