Just Deploy It!

Etiqueta: Coronavirus

  • Miquel Vilardell: “El que ens salva és la qualitat i entrega del personal sanitari”

    Miquel Vilardell, metge i catedràtic de Medicina Interna de la Universitat Autònoma de Barcelona, va presidir el Col·legi de Metges de Barcelona entre 2010 i 2014, període convuls a causa de les retallades que va patir el sistema de salut públic català. Ell va ser-ne molt crític i ara, en plena pandèmia pel coronavirus, ens parla sobre com ha afectat la manca d’inversió en la sanitat pública a la gestió de la Covid-19. Vilardell reivindica que cal protegir el sistema públic de salut amb més recursos i assegurar la protecció del personal sanitari.

    La crisi de la Covid-19 suposa un gran repte pel sistema sanitari. El nombre d’infectats i d’hospitalitzats està creixent constantment. El sistema sanitari públic espanyol i català està prou preparat per afrontar una pandèmia com aquesta?

    El sistema sanitari nostre és un sistema que té unes qualitats molt rellevants. Aquestes són, fonamentalment, que hi ha equitat en el sistema i que hi ha la generalització i universalitat en l’assistència, que per mi són dos elements importantíssims. Ara bé, quina és la principal debilitat? Que s’inverteixen pocs recursos econòmics en aquest sistema públic de salut. Científicament, en l’àmbit mèdic es produeixen molt ràpidament avenços científics i tecnològics, però, si no invertim, no només no s’avança sinó que ens quedem enrere.

    Com han afectat les retallades dels darrers anys a la crisi de la Covid-19?

    Les retallades han afectat molt a tot el sistema sanitari. Quan no es posen els diners mínims i necessaris perquè el sistema de salut no només es mantingui, sinó que es vagi posant al dia amb els avenços que van apareixent, aleshores evidentment tenim problemes. Aquests recursos han faltat. La falta d’inversió pública és el principal problema. Durant els últims quinze anys no s’han invertit els recursos necessaris en el sistema de salut públic i això ha fet que moltes de les estructures i dels equipaments sanitaris hagin envellit.

    I què és el que ens ha salvat? El nostre personal sanitari, que és d’una qualitat extraordinària. Tenim uns professionals absolutament entregats i que hi posen molta passió en el que fan. Els professionals són molt competents i això ens ha salvat moltes vegades, tant en el camp de la recerca com de l’assistència. Per tant, el nostre sistema de salut públic és bo, sobretot per les característiques d’equitat i universalitat, però falten diners per millorar les estructures i tenir-ho tot preparat pel que pugui venir. A causa de la manca de recursos tenim menys estructures sanitàries que altres països, com per exemple Alemanya

    Hi ha hagut una manca de previsió i excés de confiança en la gestió per fer front a la Covid-19?

    Quan una cosa és tan desconeguda, com el coronavirus, quan no coneixem pràcticament res d’aquest virus i tenim poques evidències de les conseqüències que realment pot provocar, no podem preveure tot el que pot passar. Crec que ningú no es pensava que això tindria la magnitud que està tenint ara, malgrat l’experiència d’Itàlia i la Xina. Pensàvem que aquí teníem un sistema suficientment preparat i que podríem parar-ho abans, però no s’ha pogut frenar. Potser, si ara retrocedíssim al passat, s’hauria d’haver ordenat que es tanquessin aeroports i fronteres, però dir això una vegada ha vingut ja la davallada és molt senzill. Preveure-ho no era gens de fàcil. Aquest coronavirus és un gran desconegut que ens ha agafat a tots desprevinguts.

    Quines són les mesures més importants que s’han d’aplicar per afrontar la pandèmia?

    En primer lloc, el confinament de la població és fonamental. Que es faci veritablement efectiu i que la gent es quedi a casa. Un confinament total resulta cabdal per evitar la propagació de la malaltia. Si no es fa això aquests dies, els hospitals se’ns ompliran de tal manera que l’atenció que donarem sortirà molt perjudicada i se’ns morirà més gent dels que podrien morir. Hem de ser conscients d’això, hem de quedar-nos confinats totalment. Això no vol dir que desaparegui el coronavirus, però amb el confinament total es reduiran els contagis i tindrem menys pressió assistencial i, per tant, més mitjans hospitalaris. Hem de poder atendre correctament la gent que està més greu, que ha entrat en insuficiència respiratòria i que necessita ajuda per a respirar o que ha tingut un col·lapse multiorgànic.

    Per altra banda, és fonamental que el personal sanitari vagi ben protegit, els sistemes de protecció s’han de proporcionar immediatament a tots els treballadors de la sanitat. Això és absolutament fonamental. També cal generalitzar els tests. Fer tests i diagnòstics a tota la gent que està en contacte amb malalts. El personal sanitari ha de saber quina població és portadora del coronavirus.

    La recerca també és fonamental en aquest moment. Ara per ara, el que sabem segur és que l’edat i les patologies prèvies són un factor de risc, però segur que hi ha altres factors genètics i ambientals que predisposen a una evolució determinada de la malaltia. De moment no tenim una evidència de cura científica que sigui eficaç. Per això és important investigar. I la investigació vindrà donada, malauradament, per la casuística. Només així podrem treure conclusions. Actualment s’han obert moltes línies de recerca i s’està investigant amb gran esforç i a molts llocs per trobar la vacuna que curi la malaltia, perquè només així solucionarem aquesta crisi sanitària.

    Al marge del sistema públic, creu que la sanitat privada està fent també l’esforç que es requereix?

    La sanitat privada s’ha implicat totalment. Ha posat els hospitals a la disposició del sistema públic de salut per tractar pacients de la Covid-19. Qui digui que el sector privat no ha apostat prou per ajudar a curar als infectats de coronavirus no coneix bé la situació actual. Jo crec que aquesta crisi ha servit també per unir forces entre el sector sanitari públic i el sector sanitari privat. Crec que són dos sistemes complementaris i que, en situacions com l’actual, han d’anar els dos de la mà, a la una, amb aquesta complementarietat. Ara s’està demostrant que això és el que passa.

    Els professionals hi posen molta vocació i passió, però, evidentment són humans. Lluiten per salvar vides, però la pressió contant també els afecta psicològicament

    El personal sanitari està sotmès a molta pressió assistencial. Què s’hauria de fer per millorar les condicions amb les quals treballa tot aquest personal en els hospitals i en els CAPs?

    En aquest moment la situació és molt difícil. Els professionals hi posen molta vocació i passió, però, evidentment són humans. Lluiten per salvar vides, però la pressió contant també els afecta psicològicament. Per això crec que és important introduir eines de suport psicològic, que molts professionals sanitaris necessitaran en algun moment. El Col·legi de Metges, per exemple, té un programa d’atenció psicològica que està fent una bona tasca, i s’hi han acollit moltíssims sanitaris.

    Com afronta el personal mèdic els dilemes ètics de tenir uns recursos escassos, per exemple respiradors, i un nombre elevat de pacients? Si es col·lapsa el sistema sanitari, en funció de quins criteris es decideix a qui es tracta i a qui no?

    Els hospitals, a través de les seves comissions deontològiques, han elaborat uns criteris i protocols molt acurats per fer front a aquestes situacions. Això que es diu que a partir dels 65 anys ja no s’intuba a la gent és completament fals. L’edat no és l’únic criteri que es té en compte, sinó que es fa tota una valoració de la persona a partir de les escales de valoració de criteris de fragilitat. Es té en compte, per exemple, en quin estat general es trobava el pacient abans de la malaltia, el grau de dependència que té en la seva cura personal, si està a prop el seu final de vida, si té una alteració cognitiva…és a dir, es tenen en compte un gran conjunt de factors. Tots els hospitals tenen comissions ètiques que fan les seves valoracions. El problema en el qual ens hem de centrar és que hem de poder disposar dels recursos necessaris per tractar a tots els pacients.

    Creu que la sanitat pública sortirà més reforçada o més precaritzada d’aquesta crisi?

    Jo crec que la sanitat pública n’ha de sortir reforçada. El personal de la sanitat pública és extraordinari. I el sistema en si és molt bo, per les característiques d’equitat i universalitat que deia. El que sortirà de tota aquesta crisi jo crec que és que hem de destinar recursos a la sanitat, a la dependència i a les prestacions socials, a les coses que realment són importants. Això espero que els que ens governin en un futur ho tinguin molt present. El sistema sanitari s’ha d’enfortir i actualitzar periòdicament per estar preparats pel que pugui venir.

    D’altra banda, crec que la població ja tenia clar que el personal de la sanitat pública és excel·lent, però la crisi del coronavirus ha posat de manifest que els polítics han de cuidar molt més al personal sanitari. La situació ha posat en relleu la importància d’invertir en la sanitat pública. També crec que hi haurà algunes especialitats que sortiran reforçades amb aquesta crisi. Aquelles a les quals a vegades se’ls dóna poca importància: els metges de família, els metges geriàtrics o els especialistes de medicina interna i intensiva. Són especialitats fonamentals, però, com que són molt generalistes, a vegades no són prou apreciades. Per exemple, els metges de família que atenen en els Centres d’Atenció Primària tenen la responsabilitat de fer el diagnòstic precoç, donen un suport directe als malalts, ja que l’atenció primària és la porta d’entrada al sistema i, a més, fan les visites i emergències domiciliàries. No donen grans èxits mediàtics, però en moments com aquest és quan es posa de manifest que són especialitats imprescindibles.

    El que sortirà de tota aquesta crisi jo crec que és que hem de destinar recursos a la sanitat, a la dependència i a les prestacions socials, a les coses que realment són importants.

    Respecte a la formació del personal sanitari. Creu que una situació com aquesta despertarà més vocacions? Hi haurà més joves que voldran estudiar medicina o infermeria?

    Ja n’hi ha molts d’estudiants, però el que hem de valorar és la necessitat de professionals i, si realment ens en falten, cal planificar bé les entrades a les facultats de medicina i ciències de la salut. Perquè de vocacions n’hi ha moltes. Hi ha molta gent a la qual no li falta vocació, però no té la qualificació de 13 que fa falta per entrar. Crec que el que s’ha de fer és una acurada planificació del nombre de metges que es necessiten en aquest país, de cada especialitat. El més important és establir i planificar adequadament les necessitats, pensant també en el futur. El que no podem fer tampoc és obrir l’aixeta d’entrada a les facultats de Medicina i després tancar-la amb el MIR.

    Quins aprenentatges podem extreure d’aquesta crisi?

    El primer és que s’ha de protegir aquest sistema públic de salut amb més recursos. Cal protegir les necessitats de personal sanitari d’aquest país de cara el futur i valorar les especialitats que són imprescindibles en un moment com aquest. Una altra ensenyança important és que la medicina preventiva i la salut pública segueixen sent vitals per poder planificar i sostenir el nostre sistema de salut i que la investigació, la recerca en l’àmbit biomèdic, s’ha de promoure i finançar correctament. La solució final la donaran els investigadors en poder trobar una vacuna que ens alliberi del risc que suposa el coronavirus.

  • Un 20% dels treballadors deixen d’anar al seu lloc de feina a l’estat espanyol

    L’acord del govern sobre la paralització de tota l’activitat econòmica presencial no essencial entre avui i demà afecta gairebé quatre milions de treballadors a l’estat espanyol. La mesura, que permet ampliar el confinament i restringir més la mobilitat, va ser anunciada dissabte, ratificada diumenge en consell de ministres i publicada a mitjanit al Boletín Oficial de l’Estado (BOE).

    Els prop de 3,7 milions de treballadors a qui ha afectat el canvi representen aproximadament una cinquena part dels 20 milions d’ocupats que hi ha a Espanya, segons els càlculs d’aquest mitjà a partir de les dades d’ocupació de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) i les activitats descrites com a essencials al Real Decreto-ley 10/2020. Aquests càlculs s’han fet a partir de la distribució de sectors laborals definida a la Classificació Nacional d’Activitats Econòmiques (CNAE) amb tres dígits i, per tant, en alguns casos pot englobar dins un mateix grup d’activitats a treballadors amb casuístiques diferents.

    Es tracta principalment de treballadors de la construcció, la indústria i els serveis que, tot i formar part de sectors que no són necessaris per garantir els serveis bàsics a la ciutadania, s’havia permès que treballessin les dues primeres setmanes de decretació d’estat d’alarma.

    Les activitats que havien estat paralitzades des de l’inici de la decretació de l’estat d’alarma, fa dues setmanes, ja van suposar que 2 milions i mig de treballadors es quedessin a casa (un 13% del total espanyol). Eren els treballadors de comerços de productes no essencials, del sector de la restauració i d’esdeveniments i instal·lacions esportives i culturals.

    La construcció, tant en les obres d’edificis com en tasques d’enginyeria civil, ocupa gairebé 1,3 milions de persones que, fins avui, estaven autoritzades a desplaçar-se per treballar. La setmana passada, l’Ajuntament de Barcelona ja va anunciar la paralització de les obres públiques que tenien en marxa. Divendres s’hi va afegir la Generalitat, que per acord de govern va assumir les despeses salarials i de lloguer de material perquè els contractistes aturessin les 20 obres públiques que encara estaven en marxa (17 ja s’havien paralitzat voluntàriament). En la resta d’obres – tant públiques com privades – s’hi seguia treballant si així ho decidia l’empresa constructora, però a partir d’avui ja s’han de paralitzar.

    A la indústria hi ha aproximadament 2,5 milions d’ocupats, però un milió d’aquests treballen en fàbriques que no produeixen directament per a frenar la pandèmia ni per garantir subministres bàsics, per exemple la metal·lúrgia o la indústria del motor. La mesura anunciada pel govern central no inclou aquests treballadors entre els essencials.

    A més, hi ha un altre mig milió d’ocupats en sectors industrials que inclouen serveis essencials però que no ho són del tot. Per exemple, la part de la indústria tèxtil destinada a produir roba laboral i bases de teixits encara està autoritzada a treballar, però no la resta de la indústria tèxtil i del calçat. Com que no es disposa de dades d’ocupació més desglossades, no s’ha pogut determinar quants treballadors d’aquests sectors hauran de deixar d’anar a treballar.

    Per últim, a partir d’avui deixen de treballar un milió d’ocupats en sector dels serveis. Són sobretot treballadores de la llar, però també jardiners i treballadors de call centres, entre d’altres.

    Un 40% dels treballadors estan ocupats en serveis essencials

    Set milions i mig de treballadors ocupats, un 40% de la força laboral espanyola, treballen en els que s’han definit com a serveis essencials. Dins d’aquest grup hi trobaríem la sanitat i l’assistència sociosanitària (que ocupa 1,7 milions de persones); el comerç d’alimentació, farmàcies i gasolineres, entre d’altres (que n’ocupen 1,6 milions); serveis com la neteja, l’ordre públic, la defensa, la bugaderia i les funeràries (que n’ocupen 1,3 milions); i els relacionats amb el subministrament d’energia, la gestió de l’aigua i dels residus (200.000 empleats).

    També són considerats essencials altres sectors que garanteixen el funcionament de les activitats anteriorment descrites. Per exemple, el sector primari (on treballen gairebé 800.000 persones); les indústries que produeixen per sectors essencials com la de l’alimentació, la química i la farmacèutica (que engloba 1 milió de treballadors); i el transport de mercaderies i de passatgers (850.000 empleats), per garantir que els treballadors essencials arribin al seu lloc de feina.

    El teletreball com a alternativa

    Fins ara ja es contemplaven uns 5 milions de treballadors que podrien estar fent teletreball, tot i que fins ara aquesta decisió depenia de cada empresa. Es tracta, per exemple, de part dels treballadors de l’administració pública, les finances, la publicitat o l’assessoria. A partir d’avui cap d’aquests treballadors podrà desplaçar-se per a treballar.

    Dins d’aquest grup també s’inclouen els 1,4 milions de treballadors de l’educació que, fruit del tancament dels centres educatius el divendres 13 de març, van deixar de moure’s per treballar i van començar a practicar, en la mesura del possible, el teletreball.

  • L’Atenció Primària, útil i necessària per a combatre el COVID-19

    Fa uns anys la Marea Blanca i altres col·lectius van recollir més de 70.000 signatures per a potenciar l’atenció primària, molt aprimada en els últims anys, entre altres qüestions, per les retallades sanitàries i també perquè el model publico/privat català ha prioritzat l’hospitalocentrisme, deixant l’atenció primària en un estat precari, tot i que els professionals l’han dignificat.

    En els últims anys han perdut milers de professionals, per diferents raons, fonamentalment per les retallades implementades pels últims governs de la Generalitat. Altres, fugen a centres privats, a altres països, a altres comunitats autònomes i a hospitals. Així passa amb els pediatres i altres professionals a causa d’una precarietat galopant a la sanitat pública. Hi ha gairebé un 40% de personal contractat i amb salaris miserables.

    Ara que la pandèmia del COVID-19 està fent estralls, les autoritats catalanes i espanyoles estan sobrepassades. S’ha trigat a prendre mesures prou dràstiques per a protegir a la població i la falta de personal sanitari és palpable. Ho portem denunciant des de fa anys, des dels moviments socials, des del carrer, des de la Marea Blanca de Catalunya i les diferents plataformes del territori.

    Veiem cada dia que els hospitals no donen abast, es menysprea l’atenció primària que podria fer de dic de contenció, però no el pot fer per falta de mitjans, materials i personal. La intervenció de la sanitat privada s’ha fet molt tard i han esperat que la pandèmia s’estengui per a intervenir-la.
    Un altre dels temes preocupants és la picabaralla entre la Generalitat i el Govern central per la pèrdua de competències i la centralització de les decisions, deixant a les comunitats autònomes en mers òrgans de gestió.

    Així s’ha vist en la falta de màscares, bates, i altres materials necessaris com està passant a alguns CAP del Baix Vallès. Aquesta situació és insostenible, no podem deixar als professionals sense protecció, hi ha molts en quarantena i altres infectats. Els centres sanitaris envien informació de les limitacions i dificultats que estan afrontant, sense que les autoritats facin tot el que es necessita.

    L’atenció primària ha de ser porta d’entrada al sistema públic de sanitat perquè és la més pròxima a la ciutadania, la que detecta la malaltia, que realitza el seguiment, és la sanitat comunitària i preventiva. A més, el paper de l’atenció primària és crucial en aquests moments per a la detecció dels símptomes i la malaltia, i per a evitar l’expansió de la pandèmia.

    Ens arriben notícies del tancament d’alguns centres per falta de personal per contagis i quarantenes. Perquè l’atenció primària està passant a un segon pla com més la necessitem, amb la crisi sanitària més important de la nostra història recent? La consellera Alba Verges sempre ha dit que el sistema sanitari se sosté per una atenció primària forta, però perquè no li estan donant la rellevància que diu tenir?
    Els sanitaris d’atenció primària de la sanitat pública, per tant, no estan sent prou valorats, ni la seva funció sostinguda. D’aquí que hi hagi tantes sol·licituds de personal sanitari per a anar-se’n a altres països o regions de l’estat. El primer nivell del sistema sanitari, l’atenció primària pública, ha de ser potenciat i cuidat, fent possible la reversió de totes les retallades als quals està sent sotmès any rere any.

    No es pot maltractar l’atenció primària com s’està fent per part dels Governs. Exigim la seva potenciació, més recursos de tota mena, protecció, augment de plantilles i que se la tingui més en compte en l’actual pandèmia sanitària que patim.

    Una sanitat pública que no sigui primarista no podrà fer front als reptes necessaris de la societat actual en matèria de salut en un sentit ampli. Després d’aquesta pandèmia caldrà continuar lluitant per un sistema públic 100×100, universal i equitatiu.

  • «El dèficit sanitari a Madrid és estructural i una manera de concebre la sanitat»

    Aquesta entrevista s’ha publicat originalment en castellà a La Marea

    Mónica García (Madrid, 1974) és metgessa anestesiòloga i diputada per Más Madrid a l’Assemblea regional. La seva activitat com a parlamentària, a causa de l’epidèmia, s’ha reduït molt, però no ha guanyat massa temps: l’hospital i els seus fills exigeixen tota la seva dedicació. Li preguntem per la gestió de la pandèmia que està realitzant el govern de Díaz Ayuso, i pels trencats passats que, a correcuita, s’està veient obligat a cosir un sistema sanitari en estat d’alarma.

    Els sindicats protesten per la falta d’informació i transparència. Comparteix la queixa?

    Nosaltres no tenim cap informació tampoc. Vam tenir una reunió molt al principi del tot. I després no hem tornat a tenir cap informació oficial. Ni tan sols els portaveus dels partits, que teòricament havien de tenir trobades amb Ayuso, els estan tenint. Són dues coses: la manca de dades i la manca d’ordres. La majoria de coses l’estan manant per WhatsApp. Quan diuen als metges d’atenció primària que vagin a treballar a l’Ifema no deixen una ordre escrita: ho fan a través de Whatsapp. Això està sent un problema. No estan fluint bé ni la informació ni les indicacions.

    Algun metge ha arribat a comentar que «no sap el lloc on ha d’anar a treballar l’endemà».

    Sí, això està passant. Hi ha una part que té a veure amb els diferents escenaris que es van assumint. En el meu hospital, el 12 d’Octubre, vam començar amb un escenari 1 i ara estem en un escenari 6. Cada vegada que es canvia d’escenari, en funció de les circumstàncies, canvies també, d’alguna manera, cap a on van les professionals. Per aquesta part és lògic que no hi hagi una planificació a una setmana. Però després hi ha soterrada una manca d’informació sobre on aniran els professionals, quina és la planificació de recursos humans, quin pla de contingència tens per a tots els escenaris… Per exemple: ara ens estem quedant sense professionals que atenguin les UVI. I ara d’on els traiem? Quin és el pla C de tot això?

    Estan funcionant els protocols estandarditzats?

    No, no hi ha hagut un protocol unificat, no hi ha hagut un comandament unificat… La meva sensació és que cada hospital s’està autogestionant, o cada servei, de la millor manera que pot. No perquè hi hagi una planificació que vingui des de dalt. La qual cosa també vol dir que això ens està perdent, perquè la visió des de dalt només la té la conselleria: si una UVI s’omple, quantes UVI van… Aquesta visió una miqueta més estratègica en tenen, però no l’estan fent servir. Als hospitals cada servei ens estem autogestionant. Els caps, fins i tot, dels diferents serveis estan tenint xats en comú per veure com estan, els caps d’intensius i d’anestèsia, els caps de medicina interna, els d’infeccioses… Però pel seu propi interès, no per ordres de la conselleria.

    Està «desaparegut» el conseller de Sanitat?

    Jo crec que no, jo crec que està treballant molt. El que passa és que aquí tenim uns dèficits estructurals que tenen a veure amb com s’ha conformat la Conselleria de Sanitat, amb com tenim els quadres de comandament i com estan conformats estructuralment els hospitals, els directius, els gestors i la mateixa conselleria. Ens hem trobat, que ja ho sabíem i ho hem denunciat moltes vegades, amb una Consejería de Sanidad amb molt càrrec polític, i poc càrrec que sàpiga del que va la sanitat. I a més no s’estan deixant ajudar, per exemple, per organitzacions que sí que tenen experiència en epidèmies, com poden ser les ONG. Si tu no tens una conselleria en la qual no has format un cos… no et diria tècnic, però sí que sàpiga més o menys de què va un hospital, i si a més Ayuso i Lasquetti t’estan col·locant a gent com l’exdirector general de Hospitales de la Comunidad, Antonio Burgueño, que és un senyor que és l’ideòleg de la privatizatció i a més no pinta res, no és un gestor per la gestió d’epidèmies ni molt menys, obtens el brou perfecte perquè no hi hagi lideratges.

    Estan faltant dades sobre el paper jugat pels hospitals privats? Està havent-hi coordinació amb ells?

    La manca d’informació sempre es cobreix amb especulacions. Jo sí que crec que estan treballant, i és veritat que tenen també molts casos. Estem tots sobresaturats. Però no t’ho sé dimensionar. En el 12 d’octubre estem gairebé al límit dels llits d’UCI. Però no et sé dir si ells tenen un matalàs més gran o més petit, si tenen recursos… No ho sé. Aquestes dades suposo que les manejarà la conselleria i no les està difonent. També és veritat que és difícil anar dia a dia donant les dades actualitzades. Però això et dibuixa també en quin escenari estem. No és el mateix un escenari en el qual no tenim llits d’UCI en què tinguis, si més no, un matalàs de cent llits. Però no ho sabem. Sabem la quantitat de pacients que ingressen a l’UCI. Això sí. Però no sabem quin és el marge que tenim per utilitzar aquests recursos. Això fa molt difícil que des dels hospitals, per exemple, es digui: estic col·lapsant però em posaré en contacte amb la clínica que sigui perquè em doni respiradors, o perquè la seva infermeria i la meva treballin en comú… És molt difícil perquè no ho saps. A la fi cada hospital treballa d’una manera independent, excepte amb algunes derivacions que s’estan fent a l’IFEMA i a altres llocs, amb els recursos que pot i té.

    Aquesta situació és producte d’algun dèficit estructural?

    A la Comunitat de Madrid tenim clars dèficits estructurals: tenim menys llits públics i menys llits que la mitjana espanyola, som la quarta comunitat que té menys efectius sanitaris treballant en institucions públiques (segons el ministeri), tenim un pressupost per habitant que és el segon més baix de tot Espanya… Això són dèficits estructurals. El cas de la infermeria està sent realment sagnant, perquè ja partíem d’una situació molt precària de ràtios d’infermera per pacient i habitant. Això és molt fàcil. Tots els anys, quan arriba desembre i l’epidèmia de la grip (una epidèmia anual, programada, que sabem que vindrà i més o menys el que durarà) se’ns saturen els hospitals. Està clar que el dèficit és estructural. No tenim ni la flexibilitat necessària ni suficient per afrontar, ni tan sols, una epidèmia que és anual. I programada.

    Llavors clar, quan ve això trobem que aquest dèficit estructural és més agut i més complicat, independentment que això hagi sobrepassat les expectatives de qualsevol. Però no és el mateix partir de la part més baixa de ràtio de professionals de partir de la part més alta. Entre altres coses perquè els professionals també estan emmalaltint, s’estan infectant. Si tu tens una ràtio alta potser pots aguantar l’epidèmia. Ara estem en una situació en què, per exemple, per a les UVI ens falten professionals. Tenim una mica de marge de tecnologia (de respiradors i monitors) però ens falten professionals. I ara d’on els traiem?

    Això es deu a un model, a una manera de pensar la sanitat?

    Clarament. Independentment que hi ha un dèficit estructural d’aquestes ràtios a tot Espanya, el model de Madrid, i crec que d’això hi ha una evidència a l’hemeroteca i una evidència científica més que suficient, s’ha basat en el menyspreu del que és públic, la privatització, la manca de recursos i, encara que ells diguin que han anat incrementant els recursos, seguim sent la segona comunitat que menys inverteix per habitant en sanitat. I ja si ho comparem amb el PIB és una cosa escandalosa: som una comunitat molt rica i no obstant això invertim proporcionalment al PIB molt poc en comparació amb la resta de comunitats. No es pot entendre que la Comunitat de Madrid estigui a la cua de tot: de llits, de professionals, d’inversió. Ara bé, estem sent líders en privatització. Som els que més pressupost hi destinem a la privatització, això és un model. Això no és una cosa que hagi sorgit, que hagi caigut de cel. És un model estructural i una manera de concebre la sanitat.

    S’han publicat notícies de plantes buides, sales d’UCI sense utilitzar… Com es poden explicar aquests fets?

    Això té a veure amb què, en aquests hospitals, tota la part que no és sanitària, està privatitzada, des del principi, des del moment en què el va construir Esperanza Aguirre. Aquesta part no ens pertany, no li pertany a la conselleria. Com tu has privatitzat els serveis de neteja no et pertanyen, i no tens capacitat d’actuar sobre ells, o sobre molts dels serveis de les dades i de la informàtica. En aquests hospitals qualsevol cosa que hagis de fer teòricament les hauries de fer sobre contracte: els llits que la concessionària augmenta són sota pagament. Això és el que posa en el contracte. Aquestes concessionàries ara mateix estan en mans de fons voltor. Vés tu a dir al fons voltor que t’obri un llit, que tens una emergència, que t’obri una ala sencera. El pots confiscar, el pots expropiar, però això són mesures que ha de prendre el Govern: a partir d’ara, això és meu. No és «el faig servir». És meu. Aquestes sales i aquests hospitals no pertanyen a la Comunitat. És com si jo vull fer servir un local privat: em diran que o l’expropiï o ho justifiqui. Aquest és el problema. Aquestes concessionàries al llarg d’aquests anys han estat guanyant uns beneficis absolutament obscens (en l’època de la crisi vam estar mirant els registres mercantils i tenien beneficis de fins al 40%). El seu negoci és un altre, és especular amb els actius. I treure’n el major rendiment possible. No és deixar-te una ala perquè solvents una crisi. Em diran que o l’expropiï o ho justifiqui.

    Ha canviat aquesta situació, almenys temporalment, per la centralització dels recursos anunciada per Pedro Sánchez? Ha modificat la possibilitat d’ús dels hospitals i clíniques privades i mixtes?

    Que es disposarà de les zones privades és molt inconcret. Segurament es pugui disposar d’hospitals privats, però suposo que ha d’haver-hi un dèficit de comunicació sobre qui és el fons privat, qui és el fons voltor ara. Abans eren empreses, les inicials, eren moltes de les que han acabat en casos de corrupció: Uribarri, Arturo Fernández… Totes aquestes empreses constructores que després s’ha vist que han inflat la caixa del Partit Popular. Però potser amb aquestes tenies un interlocutor. Però .. qui és el teu interlocutor quan és un fons voltor? Has perdut el control, amb la connivència de la conselleria, perquè gran part d’aquesta especulació amb els actius s’ha fet entre 2015 i ara.

    En els últims cinc anys s’han venut molts d’aquests actius a fons voltor. Però insisteixo. Això és com els serveis de neteja que tens externalitzats. Com els dius que han de donar material de protecció als treballadors, que han de reforçar aquests dies, si no és teu? No és de la teva propietat, ho has externalitzat, has perdut el control d’això. Un dels efectes secundaris de les privatitzacions és que perds el control del què estava passant. L’exemple més palmari ara és el de les residències de gent gran. Hem perdut el control de què estava passant a les residències de gent gran. Tot perquè has imposat un model low-costde cura de la nostra gent gran. I el que passi aquí… Doncs és el que ha passat. Un absolut drama. Només el 10% de les residències de gent gran de la Comunitat de Madrid són públiques. De la resta no tens control. No tens capacitat. No tens dades reals. No tens res.

    Es pot donar el cas, en aquests espais, que hi hagi UVI «vips»?

    Jo no t’ho puc assegurar. No tinc la informació suficient per afirmar-ho. Pot haver-hi? En un hipotètic cas, sí, és clar que pot haver-hi. Tu tens un model que està atomitzat, amb moltes àrees sobre les quals no tens control i sobre les quals no decideixes tu, no decideix la conselleria. Hauria de decidir. Però no decideix. Aquest model que tu has cuidat amb tanta cura, la part privada de la sanitat pública, tot aquest model… ¿ara què? Com li dius a la Fundació Jiménez Díaz que no reservi llits? No sé si està passant, però no tens el control. Veracitat que això estigui passant per gent vip no la tinc, però per poder, pot estar passant. A la sanitat sempre hi ha hagut un plantejament vip i un plantejament per a la resta dels mortals. Per què no t’han importat les llistes d’espera mai? Per què la sanitat pública no t’ha importat? Perquè hi ha un model social elitista i desigual, que el govern madrileny ha estat defensant, pel qual «els privilegiats» no han de passar per la sanitat pública. Tenen la seva assegurança privada, sanitaris, els seus llocs vip… La sanitat pública els és aliena. I és clar: aquesta concepció que hi ha dues velocitats de la sanitat, una per a privilegiats i una altra per a la gent, està calada dins de les institucions i dins el govern de la Comunitat de Madrid.

  • El Govern intensifica la capacitat hospitalària al Vallès Occidental

    Si es mira el mapa interactiu de casos positius del Covid-19 a Catalunya, que des de fa gairebé dues setmanes recopila dades sobre infectats a tot el país, es veu ben clar quines són les zones on la pandèmia del coronavirus creix més. Una d’aquestes és el Vallès Occidental, en especial els municipis de Sabadell i Sant Quirze del Vallès, on se superen els 200 casos confirmats per cada 100.000 habitants (encara lluny de la Conca d’Òdena, però molt per sobre de la major part d’àrees bàsiques de salut en què està segmentat el mapa). Per això avui el Govern, en la roda de premsa diària que ofereixen les conselleres Alba Vergès i Meritxell Budó i el conseller Miquel Buch, ha anunciat mesures per reforçar l’atenció hospitalària en aquesta comarca.

    La conseller de Salut, Alba Vergès, ha explicat que la capacitat actual de l’Hospital Parc Taulí “no és suficient pel volum de població del Vallès Occidental est”, i que per això en els pròxims dies l’Hospital Parc Taulí comptarà amb 90 llits nous de crítics i semicrítics, i 50 llits nous d’hospitalització general. A això s’hi afegirà la creació, en col·laboració amb l’Ajuntament de Sabadell, de l’Hospital Temporal Vallès Salut, ubicat en un hotel el nom del qual no ha especificat, i que comptarà amb 250 llits.

    Per fer possible aquesta ampliació de capacitat en la resposta hospitalària, Vergès que recordat que s’està mobilitzant a tots els professionals sanitari de l’àmbit públic i privat que hi ha a Catalunya, que ha xifrat en 180.000 persones, entre les que s’inclouen també metges jubilats en els darrers dos anys que estan tornant a treballar i estudiants dels últims cursos de medecina i infermeria. També s’ha felicitat perquè en la darrera setmana s’han repartit 3 milions de productes de material com mascaretes (1,6 milions), bates (300.000), gels (270.000) i kits de diagnòstic ràpid (25.000), entre altres.

    «Les UCI no estan al límit»

    A preguntes dels periodistes, Vergès ha assegurat que a Catalunya les UCI no es troben al límit de la seva capacitat. “Comptem amb 1.700 llits de crítics, la major part ocupats per pacients de Covid-19”, ha senyalat la consellera. Hores abans, el director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències del Ministeri de Sanitat, Fernando Simón, havia alertat que hi ha sis comunitats que estan al límit de la seva capacitat d’unitat de cures intensives, i que n’hi ha altres que estan creixent perillosament cap a aquest límit. Simon, però, no ha volgut precisar a quines comunitats es referia, i ha delegat aquesta informació en cada comunitat. Segons Vergès, doncs, Catalunya no es trobaria entre aquestes sis.

    En el darrer recompte, de dissabte a la nit, Salut va informar que la xifra total d’infectats a Catalunya s’eleva a 15.026 (763 positius nous en relació a 24 hores abans) i 1.226 persones mortes (156 nous en l’últim dia). Entre els infectats, n’hi ha 1.391 en estat greu i 2.557 són professionals sanitaris.  Les altes hospitalàries pugen a 3.455. El Govern de l’Estat situa Catalunya entre les comunitats que, molt possiblement, ja estarien assolint el pic de contagis de la pandèmia, perquè els nous diagnòstics són cada dia menors. A Catalunya el pitjor dia va ser dimarts 24, quan es van registrar 2.073 nous contagis en 24 hores, i a partir d’aquell dia aquesta xifra ha tendit a la baixa.

  • Una brusca fallada del sistema immunitari agreuja la malaltia del Covid-19

    El lent procés que havien seguit els estudis clínics realitzats fins ara, basat en el recompte i comparació de les dades d’un nombre significatiu de pacients reunits durant anys, ha saltat pels aires i ha adquirit una velocitat inusitada davant l’epidèmia de SARS CoV-2.

    La rapidesa a què obliga l’emergència de la Covid-19 no impedeix que s’hagi arribat ja a conclusions transcendents. Una de les més determinants, comentada per alguns mitjans científics després d’un inicial informe de The Lancet, del passat 15 de març, al·ludeix al que ja es coneix com ‘la síndrome del vuitè dia’.

    Es tracta d’un sobtat i inesperat empitjorament en l’estat general i en els paràmetres de la infecció, que pateixen vuit dies després de l’inici dels símptomes persones que fins llavors mostraven una aparent bona evolució. Després d’aquest empitjorament, els pacients experimenten una creixent dificultat per respirar i un fracàs en la resposta a mesures terapèutiques que fins a aquest moment els havia funcionat favorablement. La seva evolució, perniciosa a partir de llavors, ja no serà causada pel virus sinó per l’exagerada resposta del seu sistema immunitari, que inicia una desproporcionada producció de citoquines i condueix a una brusca i potent inflamació dels alvèols pulmonars.

    En pocs dies, o hores, aquests malalts necessiten respiració assistida i requereixen els serveis d’una UCI, en la qual, si tot va bé, romandran una mitjana de tres setmanes. La resposta inflamatòria es percep com una imparable necessitat de tossir i la sensació que és impossible portar aire als pulmons, una acció que contribueix a la generació de l’edema pulmonar propi del procés inflamatori. L’ofec és progressiu.

    Això ha succeït a persones que fins a aquest vuitè dia mantenien una simptomatologia lleu, d’edats diverses, tot i que amb predomini dels majors de 75 anys. Quan la funció respiratòria o cardiovascular d’aquests malalts estava prèviament afectada per alguna patologia que li minvava funcionalitat, el pronòstic empitjora. Sense arribar a ser qualificada de malaltia autoimmune (les que des de l’inici provoca el sistema immunitari de qui la pateix) després de la inflexió en el vuitè dia, el Covid-19 adquireix les característiques de les malalties de més difícil abordatge, ja que qualsevol intervenció externa no comptarà amb la intervenció imprescindible de la resposta defensiva del propi malalt.

    Ha succeït a persones que fins a aquest vuitè dia mantenien una simptomatologia lleu, d’edats diverses, tot i que amb predomini dels majors de 75 anys

    L’eventualitat de ‘la síndrome del vuitè dia’, que es calcula afecta entre el 15% i el 20% dels pacients de Covid-19, contribueix a explicar les elevadíssimes taxes de mortalitat que a hores d’ara s’atribueixen al SARS COV-2 en alguns països, Espanya entre ells. Aquest índex de mortalitat, que ha arribat al 7% dels malalts, sorgeix així mateix de la insuficient detecció de la xifra de població realment infectada. A menys afectats comptabilitzats, major percentatge de morts.

    A Espanya, les xifres de la infecció ronden oficialment les 70.000 persones, una dada que models matemàtics fiables aplicats a aquest procés epidèmic consideren altament irreal i que reflectiria aproximadament un 10% de la veritable extensió de la infecció. Bona part d’aquests contagiats no experimenten símptomes, o no els identifiquen, o decideixen passar la malaltia a casa sense informar-ne a cap servei sanitari donada la notable dificultat amb què topen els que sí que recorren a la xarxa assistencial.

    Queda per resoldre la incògnita de què passa en els vuit dies que precedeixen el brusc esdevenir negatiu d’algunes infeccions. Es deu al perfil d’un virus en permanent mutació? Sorgeix de les característiques genètiques de cada individu? A la velocitat que van les investigacions és probable que ho sapiguem aviat.

    Aquest és un article publicat originalment a Alternativas Económicas. Llegeix l’original en castellà aquí

  • L’Hospital provisional Fira Salut arrenca amb 300 llits ampliables a 2.000 per a pacients amb Covid-19

    La setmana vinent entrarà en funcionament un nou hospital provisional, anomenat Fira Salut, a la ciutat de Barcelona, en un espai cedit per la Fira de Barcelona. El centre, que no serà gestionat per cap hospital concret, sinó que serà una “eina de país”, acollirà 300 llits, ampliables a 2.000, per a pacients positius en Covid-19. La Consellera de Salut, Alba Vergés ha anunciat en roda de premsa que la infraestructura ja ha començat a ser muntada i que oferirà atenció les 24h del dia, per tal de fer front a l’augment de contagis que es preveu per als propers dies.

    “Encara no hem arribat al pic”, ha advertit Vergés, qui també ha explicat que, en la darrera fase del pla de contingència contra el Coronavirus, es doblarà la capacitat de les UCIs amb la gestió total de la sanitat privada per part del Govern, habilitant espais als hotels annexes als hospitals i obrint noves plantes als centres de salut. Aquestes plantes, anomenades ‘Pavellons Salut,’ començaran a ser operatives a la ciutat de Barcelona.

    De la mateixa manera, la portaveu de Govern, Meritxell Budó ha anunciat que s’incorporaran 70 professionals de manera immediata a residències per a la gent gran. Aquests, s’afegeixen als 83 que el Departament de Treball ha destinat a 22 centres diferents. Així, Budó ha fet una crida a “professionals d’atenció a la gent gran que vulguin treballar a que s’apuntin a la borsa del Consorci de Salut”. Relatiu a l’atenció sanitària de les persones grans, Budó ha anunciat que durant el cap de setmana es reubicaran a hotels 160 avis i àvies que presenten símptomes des de les 16 centres de gent gran de Barcelona.

    “La prioritat és treure les persones malaltes de les residències que no puguin garantir l’aïllament”, ha dit Budó. Per a donar suport als professionals sanitaris, Vergés ha anunciat també l’arribada la tarda de dissabte a Barcelona d’un avió provinent de la Xina amb 130.000 mascaretes, 10.000 ulleres i 10.000 bates, “font de la cooperació de la comunitat xinesa, que ens ha facilitat la informació per a fer la comanda”. Sobre el material elaborat pels voluntaris anomenats ‘makers’, que s’han organitzat per a crear mascaretes i protectors amb impressores 3D, Vergés ha assegurat que arribaran als hospitals properament, després de “les proves i els tests que se’ls estan fent”.

    61 milions d’euros per a municipis petits

    En una altra línia de coses, l’executiu català avançarà, durant el mes d’abril, el 50% del fons de cooperació local per augmentar la liquiditat dels municipis petits catalans per tal “d’afrontar amb més tranquil·litat econòmica les mesures que s’hagin de prendre per a fer front al Covid-19”, tal com ha anunciat la Consellera de Presidència i portaveu de Govern, Meritxell Budó, en roda de premsa. Aquests diners, que sumen un total de 61 milions d’euros, són un avançament de la llei de pressupostos del 2020.

    Sobre les identificacions i denúncies, el Conseller d’Interior, Miquel Buch, ha comunicat que en les darreres 24h els Mossos i les policies locals han realitzat 14-700 identificacions a vehicles, 12.455 a persones, 30 detencions i s’han donat 2.744 denúncies a persones. També ha estat el primer dia en tot el confinament que no s’ha donat cap denúncia a cap establiment.

  • Protocols que canvien segons el material que no tenim

    «Tenemos en marcha una epidemia de coronavirus, fíjate que notícia acabo de dar…» Així començava el cap mèdic del Consorci Mar Parc de Salut de Barcelona, una Sessió informativa sobre Covid-19 a la Sala Marull de l’Hospital del Mar el 2 de Març de 2020.

    Han passat 25 dies des de llavors i la successió de canvis de directrius, de circuits, de protocols, d’instruccions ha estat constant i no ha fet més que incrementar la confusió ja existent deguda a l’excepcionalitat del moment.

    El pitjor no són els constants canvis en si, si no la sensació que aquests canvis es produeixen, més que per necessitats epidemiològiques i amb base científica, per adaptar-se a l’existència o no de materials i d’equips de protecció adequats. No sembla lògic que en un inici, per a mantenir un contacte amb un pacient infectat fóra necessària aquesta escrupolosa indumentària i actualment davant una exposició de curta durada amb uns guants senzills i una simple màscara quirúrgica ja tinguem suficient.

    En aquest context de mancances, apuntar una de les poques notícies positives que puc extreure de tota aquesta situació. La quantitat d’iniciatives que han sorgit des de persones, que de forma totalment desinteressada, han posat a disposició del bé comú els seus recursos i el seu temps, és certament encomiable. Allà on no arriba la desastrosa gestió de les administracions, arriben els i les ciutadanes organitzades. Pantalles protectores, màscares, peces per a respiradors, ulleres… un gran nombre d’equipaments i materials, gràcies a la cessió altruista d’anònims de les seves màquines d’impressió 3D. Gallina de Piel! Només el poble salva al poble!

    La constant adaptació de protocols també ha modificat els criteris per confinament de les treballadores que han tingut contacte amb positius confirmats. Si en un inici aquest contacte suposava 14 dies de quarantena, avui dia, primer s’ha d’avaluar el grau d’exposició amb el Covid-19, i en funció d’aquest es decidirà si es pot continuar treballant, o si s’ha d’estar en aïllament 7 dies. Si no apareixen símptomes en aquest temps ja ets apte per continuar treballant. Recordo com en un moment de la sessió informativa de la Sala Marull, es va comentar que si bé amb 14 dies de confinament era suficient per a veure si es manifestaven símptomes o donar positiu, hi havia constància de casos en els quals aquests havien aparegut posteriorment al cap de 14 dies. Doncs bé, en aquests moments hem reduït el tancament a la meitat, 7 dies. Tot i aquesta dràstica reducció, és freqüent veure companyes doblant torns i fent jornades extraordinàries per sobre del màxim ordinari.

    Una altra de les principals preocupacions és la falta d’espais adequats per atendre aquells pacients més crítics. El president de la Societat Catalana de Medicina Intensiva i Crítica, i Cap de Medicina Intensiva de l’Hospital del Mar afirmava fa pocs dies, que l’objectiu era triplicar la capacitat actual d’assumir pacients crítics, augmentant de 600 a 1800 els llits per aquests pacients arreu del territori. A l’Hospital de la Mar ja s’han habilitat nous espais de característiques similars a l’UCI, passant de 18 llits a 60. «L’ampliació ha estat possible gràcies a l’habilitació com a box de cures intensives de 9 dels quiròfans de l’Hospital del Mar, tots amb capacitat per a dos pacients excepte un d’ells, que és triple. D’aquesta manera, tant el Servei de Medicina Intensiva, com la unitat de semicrítics i la de reanimació postquirúrgica i, ara, els quiròfans, es converteixen en àrees per a pacients crítics amb COVID-19. L’URPA es manté com a UCI per a pacients d’altres patologies» Així mateix, s’han adaptat 7 unitats només per acollir pacients amb Covid-19.

    Totes les adaptacions constants dels protocols es basen en les instruccions del Departament de Salut, concretament del seu Director, Adrià Comella. M’estalviaré de qualificar aquesta instrucció i en concret el seu paràgraf cinquè, en el que ve a dir que per sobre de la conciliació de la vida laboral i professional, del dret al descans, i el més preocupant, de la seguretat en el treball, està la protecció de la Salut Pública. Al marge de la indecència d’aquestes paraules, no és un problema per la salut pública que les treballadores sanitàries estem altament exposades i sense equips de protecció necessaris? Tenim un munt (17%) de raons per pensar que sí que ho és.

    Sóc conscient que la magnitud d’aquesta epidèmia potser era difícil de preveure. Però el que també tinc clar és que la falta de previsió i l’excés de tranquil·litat amb el que s’ha actuat fins que ens ha desbordat, ha tingut alguna cosa a veure en la poca efectivitat a l’hora d’aconseguir els recursos suficients per a protegir a les treballadores, i disposar dels mitjans necessaris per a evitar un possible col·lapse del sistema, en el que potser caldrà prendre decisions molt complicades.

    Un important especialista en medicina preventiva i epidemiologia, i assessor del Departament de Salut, afirmava fa poc més d’un mes i mig que «la possibilitat de contraure la malaltia del coronavirus a Catalunya era zero». Per les mateixes dates, el Secretari de Salut Pública del Departament de Salut declarava, «aquí el coronavirus, donat el nostre sistema sanitari, difícilment es podria convertir en un problema de salut pública». Donat el nostre Sistema de Salut? Quin Sistema de Salut? El que està basat en un model mercantilista i privatitzador pràcticament des dels seus orígens? O el que en els anys de crisi ha perdut uns 2000 llits i tants o més professionals? Potser aquell en què només s’inverteix un 4,6% del PIB de Catalunya, respecte al 7,5 de la mitjana de la Unió Europea? Un sistema que disposa de 3,4 llits per cada 1000 habitants respecte als 5 de la UE? Un sistema que fa que les pitjors xifres en llistes d’espera siguin amb diferència en aquesta comunitat autònoma? Un sistema que avui dia provoca que el 17% del total de la població infectada per Covid-19 siguin professionals sanitaris, respecte al 12% de la mitjana espanyola.

    El que hem de fer, és canviar de sistema i per fer-ho li hem de donar la volta 180 graus al model actual. Aquest ha de ser totalment públic, que deixi de regir-se per criteris econòmics, que s’expressa constantment en termes d’estalvi, de benefici, despesa… la inversió en salut pública és invertir en la qualitat de vida dels teus ciutadans. S’ha d’apostar de forma determinada per l’atenció primària i comunitària, per la recerca i perquè no, per una farmàcia 100% pública, per deixar d’estar d’una vegada per totes, constantment extorsionats pels grans laboratoris farmacèutics i per multinacionals de tecnologia sanitària. Malauradament, no sembla que els nostres dirigents tinguin la voluntat ni el valor de dur a terme polítiques orientades en aquest sentit.

    Haurem de ser les treballadores i usuàries de la sanitat pública les que un cop recobrem la normalitat ens hàgim d’organitzar i mobilitzar per a forçar que les decisions que es prenguin vagin encaminades en la direcció adequada. No sols per a defensar un sistema públic de salut com el descrit, també per a evitar que la crisi econòmica que es preveu a causa de l’epidèmia, no la tornem a pagar les classes populars. Ja hi ha alguna iniciativa que està treballant per a afrontar les amenaces a la subsistència dels més desprotegits, tant en el «durant» com en el «després». Caldrà donar resposta al més que segur atac als nostres drets i llibertats, que l’stablishment ja ens deu tenir preparat.

  • Com la Xina ha aconseguit frenar al coronavirus

    La Xina va treure pit el passat 10 de març, quan el seu president, Xi Jinping, va viatjar a la ciutat de Wuhan, capital de la província de Hubei i epicentre del brot epidèmic de coronavirus Covid-19. Una visita que es va interpretar com l’anunci que aviat es podria cantar victòria sobre aquesta epidèmia. “La batalla contínua, però la victòria és a prop”, va dir aquell dia el president del gegant asiàtic.

    I les estadístiques oficials semblen donar-li la raó. El 19 de març, les autoritats xineses van anunciar que no s’havia registrat cap cas nou de coronavirus al seu país per primera vegada des de l’esclat de l’epidèmia a Wuhan, al mes de gener. Una notificació que suggereix que les autoritats sanitàries haurien aconseguit dominar l’epidèmia. Una victòria, però, que, a data 20 de març, havia deixat a la Xina 3.248 morts i 80.967 contagiats, dels quals 71.150 ja s’han recuperat.

    És arran d’aquests resultats que el director general de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’etíop, Tedros Adhanom Ghebreyesus, ha elogiat en més d’una ocasió les iniciatives adoptades per Pequín a l’hora d’afrontar el brot epidèmic del coronavirus Covid-19 i no ha dubtat a considerar que han marcat el camí a seguir a altres països sobre com afrontar aquesta epidèmia.

    Unes recomanacions que han estat seguides per la majoria de països europeus, com Espanya, Itàlia i França, entre altres, que han apostat pel mètode xinès en lloc de les estratègies seguides per Corea del Sud, Singapur, Taiwan o Hong Kong, què sense aplicar mesures tan draconianes, com paralitzar el país i confinar milions de persones a casa seva, estan controlant amb èxit l’epidèmia. Un èxit que es fonamenta en una gestió transparent i eficaç, així com un control exhaustiu de la població per descobrir nous casos i tallar la propagació del Covid-19.

    La diferència entre la fórmula adoptada per aquests països i enclavaments i la Xina es troba, sens dubte, a la velocitat de reacció en el moment de  saber-se el brot epidèmic. Tan Corea del Sud, com a Singapur, Taiwan i Hong Kong, les seves autoritats no van vacil·lar a adoptar mesures immediates quan Xina va informa l’OMS de diversos casos d’una pneumònia desconeguda a Wuhan, el 31 de desembre.

    A la Xina, en canvi, el règim autoritari del Partit Comunista va intentar amagar al principi l’epidèmia, silenciant als metges que alertaven d’ella, com va ser el cas del difunt doctor Li Wenliang, o la doctora Ai Fen. Pequín va trigar un mes a reaccionar, en part a causa que els responsables provincials de Hubei van minimitzar la gravetat del brot epidèmic. Un retard que va fer que entre el 22 de gener i el 22 de febrer, el nombre de contagiats passés de 548 a 77.000, i la xifra de morts s’elevés de 17 a 2.443.

    “Guerra mèdica total”

    A partir d’aquest moment, les autoritats xineses van declarar una “guerra mèdica total” contra el coronavirus. Una iniciativa que els va impulsar a adoptar mesures draconianes per tal d’eliminar l’epidèmia. La primera decisió contundent que va adoptar el govern de país asiàtic va ser en vigílies de l’Any Nou Lunar, un període festiu en què els xinesos es reuneixen en família i el país registra un total de 3.000 milions de viatges. Aquest dia, el 23 de gener, va decidir posar en quarantena a la ciutat de Wuhan, epicentre de l’epidèmia, amb els seus 11 milions d’habitants. Per a això va tancar aeroports, estacions de trens i carreteres. A partir d’aquesta data ningú va poder abandonar la ciutat.

    Uns pocs dies després, i en vista que l’epidèmia seguia expandint-se, les autoritats van tancar les urbs que envoltaven Wuhan i, finalment, van decretar l’aïllament de tota la província de Hubei. Una decisió que va portar a confinar un total de 60 milions de persones a casa seva, el tancament de totes les empreses i els comerços que no fossin essencials, així com de la totalitat del transport públic. Aquesta iniciativa després es va aplicar a altres ciutats, incloses Pequín i Xangai, que amb els seus gairebé 22 i 26 milions d’habitants es van convertir pràcticament en ciutats fantasmes.

    En aquesta lluita sense quarter, les autoritats encara van anar més lluny en la seva batalla contra el Covid-19. L’ús de la màscara es va convertir en una obligació per sortir al carrer. A l’entrada dels edificis, públics i privats, es van instal·lar controls de temperatura per tal d’aïllar a tot aquell que tingués febre -un dels símptomes de la malaltia- i es va vetar l’entrada a tot aquell que no visqués en ells. Les visites a familiars i amics es van prohibir. Les zones comunes dels immobles es desinfectaven cada dia amb alcohol i lleixiu i el quadre de comandaments dels ascensors es van recobrir amb una fina capa de plàstic que es canviava en qüestió d’hores cada dia, segons van explicar en el seu moment alguns residents a la capital xinesa.

    Alimenta a domicili

    A mesura que passaven els dies, les autoritats xineses no van vacil·lar a demanar més sacrificis a la població, especialment a la de Hubei, per tal de controlar el brot epidèmic. A les famílies se’ls va ordenar, en un primer moment, que només una persona del seu entorn podria sortir a comprar aliments o articles de primera necessitat cada 2 o 3 dies. Després, el confinament es va endurir encara més en determinats barris de Wuhan o d’altres ciutats de la província de Hubei on més proliferava el coronavirus. Es va prohibir als ciutadans sortir de casa seva, amb els que l’aprovisionament va passar a realitzar-se a domicili.

    A partir d’aquest moment, molta gent va recórrer a les compres per internet i mitjançant Alibabà (l’Amazon xinès) i WeChat (el WhatsApp local), que eren transportades per una extensa xarxa de milions de missatgers.

    En aquesta batalla, les noves tecnologies també van jugar un paper primordial a l’hora de pal·liar els efectes de l’epidèmia. No només van connectar a familiars i amics separats pel confinament, sinó que també han servit per detectar l’estat de salut de la població. Les aplicacions en els mòbils amb codis QR es van utilitzar, per exemple, a manera de semàfors que permetien o prohibien a la gent sortir al carrer, en registrar informació en les bases de dades governatives dels individus.

    Així, si en activar l’aplicació sortia el color verd, és que el propietari del mòbil no havia estat a cap zona de risc i podia desplaçar-se sense problemes. L’aparició del color ambre significava que aquell usuari s’havia mogut del seu domicili però no havia estat en regions afectades. I si s’encenia el color vermell, indicava a l’amo d’aquell mòbil que havia de romandre en quarantena 14 dies.

    La tecnologia també ha estat de gran ajuda per a escoles i universitats, que han habilitat classes en línia per evitar que els alumnes perdessin el curs. Segons la premsa local, al voltant de 300 milions d’estudiants segueixen classes a través de la xarxa, ja que els centres docents encara romanen tancats.

    I, així mateix, moltíssimes empreses van apostar pel teletreball com a fórmula més idònia per prosseguir l’activitat laboral. Una mesura que en el cas de moltes indústries no es va poder, però, dur a terme a causa que la mà d’obra resultava imprescindible i nombrosos treballadors no es van poder reincorporar als seus llocs de treball per estar en quarantena amb les seves famílies, lluny de la fàbrica. Una situació que ha provocat nombrosos problemes a moltes empreses xineses, que no han pogut reprendre la seva activitat normal, amb els consegüents retards en la cadena de subministraments, amb les seves repercussions internacionals. No debades, la Xina és la fàbrica del món.

    Tendència a la normalitat

    Ara, a finals de març, i després de dos mesos de durs sacrificis per part de la població xinesa, la tendència sembla clara i les ciutats del gegant asiàtic recobren de forma progressiva la normalitat. Les imatges que transmeten les televisions locals mostren ja comerços oberts en els carrers de Pequín i de Xangai, així com un trànsit rodat cada vegada més abundant. No obstant això, la normalitat encara no és absoluta. Les classes segueixen suspeses, els cinemes i teatres tancats i als restaurants cal anar en grups de tres persones com a màxim i guardant les distàncies entre les taules.

    A llum d’aquest èxit inicial obtingut per la Xina, molts països europeus han apostat per seguir el seu mètode de quarantenes massives i restriccions de moviments. “Els punts clau són la prevenció primerenca, la detecció ràpida, el diagnòstic d’hora, i la quarantena com més aviat millor”, ha assenyalat el responsable de la lluita contra el coronavirus a la Xina, el dotor Zhong Nanshan, segons el diari South China Morning Post de Hong Kong.

    No obstant això, la fórmula adoptada per la Xina planteja seriosos interrogants sobre la possibilitat de ser exportada, del tot, a altres països. Un assumpte que no és intranscendent si es té en compte que el règim autoritari que regeix en el gegant asiàtic no té res a veure amb els sistemes democràtics imperants a Europa i en altres regions de la planeta. I tampoc és equiparable la realitat sociocultural occidental amb la jerarquitzada societat xinesa i la seva predisposició a complir amb les regulacions imposades. No obstant això, les mesures adoptades inicialment per Itàlia, Espanya i França, entre altres països, indiquen que els seus habitants seguiran els mateixos passos que la població xinesa.

    Ajuda a Occident

    Aquest aparent èxit de la Xina, celebrat amb molta prudència pels seus líders, que insisteixen que la batalla encara no ha acabat i la lluita serà llarga, ha impulsat però a Pequín a desenvolupar una ofensiva diplomàtica en tota regla. Una iniciativa amb la qual pretén cobrir el buit que en temps de catàstrofes naturals o emergències de salut pública solien cobrir els països desenvolupats occidentals.

    Des de mitjans de març, la Xina està brindant ajuda humanitària als països de la resta de món afectats per l’epidèmia del coronavirus. Del sud-est asiàtic a Amèrica de Sud, passant per Iran, Europa i el continent africà, tothom està rebent donacions del gegant asiàtic; des de mascaretes a respiradors, passant per material per tests o guants, a l’enviament d’equips mèdics per ajudar al personal sanitari local.

    Una acció que, sens dubte, eleva la imatge internacional de la Xina i el seu president, Xi Jinping, especialment davant d’una Unió Europea que apareix lenta i dividida a l’hora de reaccionar davant l’epidèmia del coronavirus Covid-19.

    • Isidre Ambrós va ser corresponsal de La Vanguardia a Àsia

  • El projecte Pavelló Salut obre 4 equipaments municipals per ampliar els hospitals

    Els quatre hospitals primordials de la ciutat de Barcelona comptaran amb una extensió per poder acollir més persones contagiades de coronavirus. Han explicat el què serà el Porjecte Pavelló Salut en roda de premsa des del Departament de Salut la consellera de Salut, Alba Vergés, i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, juntament amb el director del Servei Català de la Salut, Adrià Comella, i la regidora de Salut de l’Ajuntament barceloní, Gemma Tarafa. L’objectiu? Explicar com es coordinen ambdues administracions en matèria assistencial per abordar la situació de coronavirus.

    L’alcaldessa s’hi ha referit com un «projecte inèdit per una situació inèdita» on el què es farà és «prioritzar i reforçar els serveis essencials» després que experts avissessin que «el pitjor està per arribar». Amb el projecte, l’Ajuntament s’ha reorganitzat i ha posat el 100% dels seus recursps al servei d’aquesta emergència amb dos objectius, segons ha explicat Colau, «posar totes les nostres capacitats i competències al servei d’aquesta emergència i també anticipar-nos de forma preventiva i preparar-nos pels pitjors escenaris».

    El resultat seran quasi 600 llits extres situats en equipaments municipals propers als hospitals de referència. Per Vall d’Hebron, s’habilita el Pavelló Salut Olímpic on ara mateix, segons ha avançat l’alacaldessa, els Bombers de Barcelona ja estant duent material necessari com ara llits cedits per hotels. La consellera Vergès ha xifrat en 120 els llits que faran extensiu l’hospital Vall d’Hebron en aquest pavelló. Per l’Hospital del Mar s’habilitarà el pavelló Claror Marítim i hi haurà una capacitat de 75 llits. Per l’Hospital Sant Pau, també amb una capacitat de 120 llits, s’habilitarà el Centre Esportiu Guinardó. Pel que fa a l’Hospital Clínic encara s’està buscant l’espai més idoni.

    Per tota aquesta gestió, l’Ajuntament de Barcelona ha obert una oficina tècnica que no existia abans i que ha posat al servei del consorci sanitari.

    La consellera ha remarcat que el què això implica a banda de donar una extensió a l’Hospital és una extensió necessària i un gran esforç per part dels professionals. A més, tenint en compte, com ja ha assegurat Colau, que si cal aquesta capacitat s’ampliarà. Els espais serviran per a pacients que han estat diagnosticats amb coronavirus i que necessiten atenció hospitalària però no crítica.

    Aquests reforços de personal es faran com ja s’ha anat explicant amb persones jubilades els últims dos anys, que s’incorporaran a fer determinades tasques, estudiants MIR sense plaça encara però que es posen a disposició del sistema de salut i amb estudiants dels últims cursos de medicina i infermeria.

    Una altra de les tasques que gestionarà l’oficina logística és la coordinació dels hotels. Ara mateix ja hi ha alguns hotels operatius per atendre pacients que tinguin simptomatologia lleu o bé siguin asimptomàtics, sempre, ha volgut remarcar l’alcaldessa, pacients autònoms. Actualment hi ha tres hotels amb 500 places destinades a aquest fi si bé només hi ha 129 llits ocupats. A més, també els hotels han cedit 800 places destinades al personal de salut que no pugui o no vulgui tornar a casa. L’alcaldessa ha afegit que això es suma a altres places que s’han obert per donar allotjament a col·lectius vulnerables. «Que ningú quedi enrere, que ningú es senti sol i poguem atendra la nostra població amb el màxim de recursos», ha tancat Colau. 

    En aquest sentit, Vergès també ha afegit que «hem de procurar que cap persona se senti sola» i ha reconegut que «això és molt díficil quan demanem aïllament social, quedar-se a casa… i no poder fer tot allò tan imprescindible com és acompanyar-nos quan estem malalts»:

    Sobre el fi de tot això, no han pogut especificar el quan perquè, com han recordat, «un cop comencin a baixar els contagis encara podem estar setmanes amb tensió i per tant no podem saber quan es poden allargar aquestes mesures».