Des que el març de 2020 l’OMS declarés la Covid-19 com a pandèmia, les nostres societats han hagut de conviure amb mesures excepcionals de control epidemiològic que inclouen la restricció de drets fonamentals com la llibertat de moviment. La majoria dels països van imposar mesures més o menys estrictes que freqüentment incloïen el tancament dels espais públics -amb el consegüent dany econòmic que aquesta aturada va provocar-, i les restriccions en el desplaçament dins dels mateixos Estats i entre ells.
Amb l’objectiu de posar fi com més aviat a aquesta situació excepcional, s’han proposat diverses opcions per reobrir les societats sense deixar de banda la salut de la població. Una d’aquestes opcions són els anomenats passaports immunitaris, un sistema d’identificació i facilitació del moviment de la població immunitzada enfront del SARS-CoV-2. Tot i que aquesta figura ja existeix per al cas de malalties com la febre groga o la poliomielitis, la seva introducció té conseqüències ètiques i pràctiques que han de ser considerades seriosament abans de prendre una decisió sobre el millor model.
Una idea sense sentit a l’inici de la pandèmia
A l’inici de la pandèmia aquesta eina es va proposar com a possible solució, però va ser ràpidament descartada per basar-se en els anticossos generats després de la infecció per Covid-19.
La raó va ser doble: per una banda, no teníem prou coneixement de virus com per afirmar, sense una prova serològica, que la persona quedés immunitzada després de la infecció, ni per quant de temps.
De l’altra, la possibilitat d’atorgar privilegis a les persones que hagin passat la infecció podia crear una discriminació efectiva davant d’aquells que no l’haguessin passat, a més d’incentivar el contagi per poder accedir a aquests beneficis.
Per què ara sí?
El que ha canviat des de llavors fins ara són les eines d’immunització. Amb tretze vacunes aprovades en diferents països i la major campanya de vacunació de la història en marxa, el passaport immunitari es presenta com una opció realista i acceptable.
Amb tretze vacunes aprovades en diferents països i la major campanya de vacunació de la història en marxa, el passaport immunitari es presenta com una opció realista i acceptable.
L’ús d’un certificat de vacunació com a passaport immunitari presenta tres avantatges importants. En primer lloc, la seva fiabilitat. Com que les persones vacunades adquireixen altes taxes d’immunització i transmeten menys el virus, és possible que prescindeixin de mesures com la distància social i les mascaretes, com ja es fa als Estats Units, sense que això suposi un risc significatiu per a la seva salut i la del seu entorn.
En segon lloc, suposa una possibilitat realista d’accelerar la reobertura d’una forma relativament segura i començar així la tan anhelada recuperació econòmica. Sense els certificats immunitaris, la desescalada de restriccions hauria d’anar guiada pel descens de casos, l’ocupació hospitalària i, finalment, per la immunitat de ramat. Aquesta fórmula, però, permet accelerar l’obertura en el curt termini, pal·liant les conseqüències de la crisi econòmica.
Finalment, si un certificat basat en la infecció podia promoure el contagi, també podem argumentar que un passaport basat en la immunització fomenta la vacunació en poblacions reticents.
Problema: el nacionalisme de les vacunes
És important també tenir en compte que els passaports immunitaris vénen acompanyats d’una sèrie de reptes que val la pena analitzar per així fer-los front.
El primer repte té a veure amb el nacionalisme de les vacunes i la manca de cooperació internacional per a la seva distribució, cosa que amenaça de repetir-se a l’hora d’emetre certificats de vacunació.
Diferents països i institucions han emès als seus propis passaports immunitaris, com és el cas de la Xina, amb el seu «certificat sanitari internacional per viatjar» i el «passaport verd» d’Israel. Cada un d’aquests ‘passaports’ és vàlid per a unes vacunes determinades que varien segons el país, la qual cosa pot traduir-se en una falta de reconeixement internacional dels certificats, de manera que no serien de el tot útils per reobrir el trànsit global.
Quant durarà el passaport?
A més, no tenim prou informació per determinar quant dura la immunitat conferida per cada vacuna, per la qual cosa no podem estar segurs de quin seria la vigència dels certificats. Per fer front a aquest desafiament, la clau resideix en la cooperació global i l’intercanvi d’informació.
Com evitar la discriminació
Un altre repte a tenir en compte és la possible creació de desigualtats de dos tipus: dins dels propis països i entre ells. En primer lloc, i mentre no s’assoleixi la immunitat de ramat, hi haurà en els països persones vacunades i persones no vacunades, generalment responent als plans de vacunació de Govern.
Si un certificat de vacunació fos indispensable per viatjar o per accedir a serveis, s’estaria produint una discriminació efectiva de les persones no vacunades.
En segon lloc, als països d’ingressos alts s’espera arribar a la immunitat de ramat al voltant de 2022, però en els països d’ingressos baixos i mitjans la data que s’estima és 2024 -encara que poden diferir depenent de diversos factors, com són les diferents variants del virus-. Si un certificat de vacunació és indispensable per viatjar o per accedir a determinats serveis, s’estaria produint una discriminació efectiva de totes aquelles persones no vacunades. La solució en aquest cas passa perquè el certificat no sigui obligatori per a aquestes activitats, sinó una alternativa a altres processos de cribratge, i que hi hagi un accés massiu a test diagnòstics assequibles.
La privacitat
El tercer repte se centra en el maneig de dades personals. En primer lloc, és important garantir la protecció de la privacitat, que les dades que contingui el certificat siguin usades únicament per al propòsit per al qual va ser concebut i no siguin de domini públic sense el consentiment de les persones que el posseeixin.
Les falsificacions de certificats són una amenaça molt real davant la qual caldrà elaborar solucions.
D’altra banda, és difícil garantir la identitat del portador del certificat. S’ha proposat com a solució vincular els certificats als registres d’identitat, però no tots els països els utilitzen. A més, una gran quantitat de persones a tot el món no té documents bàsics d’identitat. Les falsificacions de certificats són una amenaça molt real davant la qual caldrà elaborar solucions adaptades al context.
La solució europea
En aquest context, la Unió Europea sembla haver tingut en compte els desafiaments a l’hora de dissenyar el passaport immunitari que entrarà en vigor l’1 de juliol, l’anomenat «Certificat Covid Digital de la UE», i que permetrà acreditar de forma senzilla que una persona ha estat vacunada contra la Covid-19; o s’ha realitzat una prova el resultat de la qual ha estat negatiu; o s’ha recuperat de la Covid-19.
El document serà fàcilment accessible, gratuït i no caldrà per viatjar per Europa, només facilitarà els tràmits. Les persones sense el certificat podran seguir viatjant, encara que subjectes a les condicions de cada Estat membre, cosa que teòricament sí que podria generar desigualtats.
D’altra banda, la UE mobilitzarà 100 milions d’euros per proporcionar test assequibles als països membres. Serà un certificat únic per a tota la Unió Europea, tot i que en principi no servirà per viatjar fora de les seves fronteres. Haurem d’esperar al pròxim mes per comprovar si el passaport immunitari europeu supera els reptes propis d’aquest tipus de certificats.
Si bé poden ser part de la solució, cal seguir treballant per aconseguir una adequada i equitativa cobertura vacunal i reforçar els serveis sanitaris i de vigilància epidemiològica.
És evident que un passaport immunitari planteja tant avantatges com desafiaments a nivell científic, econòmic, social i polític. Els avantatges són importants i ajuden a entreveure una llum a la fi de túnel de la pandèmia, però no hem de perdre de vista els grans reptes als quals cal donar resposta abans d’implementar aquesta opció.
A més, és important considerar que aquest tipus de certificats no poden ser l’única mesura presa per la reobertura, i que si bé poden ser part de la solució, cal seguir treballant per aconseguir una adequada i equitativa cobertura vacunal i reforçar els serveis sanitaris i de vigilància epidemiològica. Només així aconseguirem recuperar la normalitat i estar preparats davant futures emergències en salut.
Clara Marín és metgessa resident de Medicina Preventiva i Salut Pública a l’Hospital Clínic de Barcelona i col·laboradora del Departament d’Anàlisi de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació «la Caixa».
Aquest és un article traduït de l’Agència SINC
