Nombrosos treballs han mostrat que l’espai verd té efectes beneficiosos per a la salut. Ara, un nou estudi liderat per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), un centre impulsat per la Fundació Bancària «la Caixa», suggereix que també podria exercir un paper positiu contra el declivi cognitiu en persones grans. En concret, la recerca publicada a Environmental Health Perspectives, mostra que la pèrdua en les funcions cognitives esperada com a part del procés d’envelliment és lleugerament més lenta en persones que viuen en veïnats més verds.
L’equip va realitzar un seguiment d’una dècada a 6.500 persones d’entre 45 i 68 anys de Regne Unit. En tres moments diferents al llarg de l’estudi, les i els participants van completar una bateria de tests cognitius que van avaluar el seu raonament verbal i matemàtic, la seva fluïdesa verbal i memòria a curt termini, així com el declivi en totes aquestes funcions al llarg dels anys. L’espai verd en el veïnat de cada participant es va estimar utilitzant imatges via satèl·lit.
«Existeixen evidències que el risc de demència i deterioració cognitiva pot ser influït per l’exposició a amenaces ambientals relacionades amb l’entorn urbà (com la contaminació de l’aire i el soroll) i per l’estil de vida (amb factors com l’estrès o el comportament sedentari)», afirma Carmen de Keijzer, investigadora d’ISGlobal i primera autora de l’estudi.
«Per contra, també s’ha suggerit que viure prop d’espais verds incrementa l’activitat física i la vida social, redueix l’estrès i mitiga l’exposició a la contaminació atmosfèrica i al soroll», afegeix.
Recerques encara escasses
Una evidència recent ha mostrat beneficis cognitius de l’exposició als espais verds en nens i nenes, però els estudis sobre les possibles relacions entre exposició a espais verds i el declivi cognitiu en persones majors encara són escassos.
«Les nostres dades mostren que la disminució en els resultats dels tests cognitius al llarg dels 10 anys de seguiment va ser un 4,6% menor en els i les participants que vivien en veïnats més verds. Les associacions observades van ser més fortes entre les dones, la qual cosa fa pensar que aquestes relacions podrien estar influenciades pel gènere», subratlla Carmen de Keijzer.
«S’espera que el 2050 la proporció de persones de més de 60 anys al món s’hagi duplicat pel que fa a la de 2015 i les prediccions apunten a un augment dels casos de demència a un ritme similar. Encara que les diferències en el declivi cognitiu observades en el nostre estudi són modestes a nivell individual, quan es consideren a nivell poblacional són molt més significatives», sosté Payam Dadvand, investigador d’ISGlobal i últim autor de l’estudi.
«En cas de ser confirmats per estudis futurs, aquests resultats poden constituir una base científica per implementar intervencions específiques i desaccelerar la deterioració cognitiva en persones majors residents en àrees urbanes. Així, també millorar la seva qualitat de vida», conclou.
L’Institut Universitari d’Investigació en Atenció Primària (IDIAP) Jordi Gol es defineix com a centre de referència en la recerca i la promoció de la salut al primer nivell assistencial que té com a objectiu impulsar i desenvolupar la innovació, la recerca clínica, epidemiològica i en serveis de la salut en l’àmbit de l’atenció primària, i oferir formació amb la finalitat de generar coneixements, difondre resultats i traslladar-los a la pràctica clínica per aportar eficiència al sistema sanitari i promoure i millorar la salut de les persones.
Compta amb 33 grups de recerca que tenen en marxa 250 projectes actius duts a terme per uns 500 investigadors. El 75% d’aquests professionals de família compagina recerca amb assistència treballant per a l’Institut Català de la Salut (ICS), cosa que, segons veuen, influeix en la qualitat de la recerca si no se li pot dedicar tot el temps. Tot i això, cada any els investigadors de l’IDIAP Jordi Gol publiquen uns 300 articles dels quals 270 estan en revistes indexades i internacionals. De projectes científics actius cada any en porten uns 200.
Parlem amb Concepción Violan, la gerent de l’IDIAP Jordi Gol, que fa més de 20 anys que lidera la recerca en primària.
Com està l’Atenció Primària a Catalunya, en quin punt està la recerca dins d’aquesta i per què és important?
La situació de l’Atenció Primària a Catalunya evoluciona igual que a l’estat espanyol. L’any 1978 es crea l’especialitat de Medicina de Família i a partir dels 80 cada comunitat autònoma comença a contractar metges de família i comença a crear un model assistencial que és diferent. Han passat 40 anys i durant aquests, amb la reforma dels anys 90 i la Llei General de Sanitat es canvia el model d’assistència i es defineix que els professionals sanitaris han de fer recerca. El model de salut diu que s’ha de fer assistència però perquè aquesta millori cal fer recerca per donar millor servei als ciutadans. La recerca no tan sols ha de ser bàsica sinó que moltes vegades els models organitzatius i de serveis hem vist que donen millor assistència. Quan hi ha una relació de continuïtat entre una persona i un metge i un infermer de família, quan tens un referent que et coneix al llarg de la teva vida i et coneix relacionant-te amb aspectes econòmics i socials, sap més com abordar els problemes de salut, ja que no només depèn de la genètica sinó dels estils de vida, de com et desenvolupes i relaciones amb el món.
Quan neix l’IDIAP Jordi Gol i en quin context?
Es van començar a crear els Instituts de recerca vinculats a cada hospital a Catalunya el 1996. El tret diferencial i singular diferent de les altres comunitats decideix crear un Institut de Recerca que tingués com a prioritat la prevenció i la promoció de la salut i la cura contínua en la longitudinalitat en la salut de les persones. L’any 96 es crea aquesta institució i el que fem és aglutinar tota la recerca que es fa a Catalunya que fan els professionals que treballen en els CAP. Agafem totes les àrees de la salut però fem focus en general en una malaltia o en moltes a la vegada. És a dir, identifiquem aspectes com ara el tabac, que està estudiat, i busquem intervencions per deixar de fumar. En les malalties cardiovasculars, que també estudien els cardiòlegs, nosaltres busquem equacions de risc per veure quina sèrie de factors poden identificar un col·lectiu de persones que són susceptibles que no els hi fem res però, si ho fem, podrem evitar complicacions. També ens pot dir quins paràmetres estan indicats perquè iniciem un tractament específic amb un medicament determinat. O, sabent que les dones tenen més fractures que els homes i més osteoporosis, saber quin és el moment per demanar una determinada prova i en conseqüència saber si els hi hem de fer un tractament.
La nostra recerca es pot aplicar a la pràctica clínica. Hi ha un estudi sobre la diabetis que veu que si les persones que tenen risc, es fan una sèrie d’intervencions sobre hàbits alimentaris, se’ls hi donen pautes sobre quin exercici físic han de fer… s’ha observat que l’aparició de la malaltia s’ha retardat fins a 10 anys. Això fa que estalviem molts diners en intervenció i assistència. És més senzill fer canvis en una sèrie de conductes que no haver d’intervenir amb un fàrmac nou. Sovint la gent no canvia la manera de ser perquè necessita algú que faci una intervenció motivacional que els ajudi a canviar l’estil de vida.
Què és necessari perquè millori i s’aposti més per la recerca en Atenció Primària?
En el món de la salut la recerca s’ha focalitzat molt més en els hospitals, s’han donat recursos per la recerca bàsica. Perquè la recerca en Atenció Primària millori, a part dels problemes organitzatius, es necessita que hi hagi professionals dedicats a fer recerca. La gran majoria de professionals que estan fent recerca són professionals assistencials de l’ICS que dediquen part de la jornada laboral, alguna retribuïda en horari i altra de manera altruista, a fer recerca. Afegeixen temps per poder-ne fer. Altres estan alliberats però no són el percentatge suficient per donar resposta a totes les preguntes que ens fem. Ha d’haver-hi més professionals, encara que no tothom n’ha de fer.
Com us relacioneu amb els territoris?
A través de les Unitats de Suport a la Recerca que estan arreu de Catalunya. Els professionals de cada Unitat treballen en projectes que s’estan donant en aquell territori. A banda també coordinen projectes arreu de Catalunya perquè comparteixen àrea temàtica. Cada USR treballa amb projectes als hospitals d’allà però també es pot donar el cas que ho facin amb instituts d’altres regions. Nosaltres fem de nexe d’unió. També passa a la inversa. Per exemple en un estudi de recerca que es va fer al Clínic que es deia PREDIMED van participar molts centres d’Atenció Primària. Un dels nostres conceptes de treball és que nosaltres liderem projectes però si necessitem l’ajuda dels hospitals: l’anem a buscar i la trobem.
Tot i els serveis centrals, els procediments de recerca es coordinen amb lideratges que no estan centralitzats. Per una qüestió de número sí que hi ha més a Barcelona ciutat i al Barcelonès nord.
Si existeix aquesta relació, per què no es visualitza?
Ho explicaré amb un exemple: si tu dius que has prolongat la vida de 100.000 persones és una cosa que es veu normal perquè els metges i el sistema sanitari s’han d’encarregar d’això. Ara, si has trasplantat la cara d’una persona, com impacta i és estrany, sí que se’n fa molt ressò. Si fas quelcom que s’espera normal no es valora però sí si és excepcional. Això és un problema de concepte de la societat en general que dóna per fetes una sèrie de coses: fer-ho bé per sistema no és notícia. Però és gràcies a la feina de molts petits grans de sorra que s’aconsegueix que el sistema de salut o la població en general augmenti la seva esperança de vida per exemple.
Ara les persones comencen a tenir problemes de salut a partir dels 78 anys. Avui podem dir que en un percentatge important de la població una persona de 65 anys és una persona sana. Això s’ha pogut aconseguir perquè s’han anat donant una sèrie de recomanacions i gràcies als grans de sorra dels professionals que treballen a l’Atenció Primària.
Als hospitals de cada 1000 persones n’ingressa 1 i 10 van a l’especialista. La resta no passen més enllà del tracte de l’Atenció Primària.
A nivell de pressupostos també s’invisibilitza.
En els últims anys de retallades el percentatge ha minvat en contra que als hospitals ha augmentat, ja que és un pastís tancat. Ara amb el pla de l’ENAPISC pot haver-hi una nova oportunitat, però s’ha de reformar tot des de la base: dir que es reformarà la Primària sense posar més recursos és difícil. Ha d’haver-hi continuïtat assistencial, que la població pugui optar a un professional durant una àmplia jornada de temps i aquest professional sanitari ha de tenir els recursos suficients per ser resolutiu i no haver-ho de derivar a un hospital.
Un pacient atès a la porta d’un CAP val 10 vegades menys. Cal replantejar el model organitzatiu i donar més recursos a l’AP. La salut però sempre té el principi de la tecnologia: quan una màquina es fa obsoleta es manté la vella i la nova sense decidir quina s’ha de treure i això fa que s’estiguin augmentant molt més els recursos en els hospitals. És un problema de país. S’ha de resoldre tenint professionals que puguin donar els serveis.
Concepción Violan, l’Institut Universitari d’Investigació en Atenció Primària (IDIAP) Jordi Gol / Carla Benito
En els últims anys de crisi es va decidir que no era necessari formar més metges i ara hi ha una generació que es comença a jubilar i aquests som més dels que estan entrant. Hem format molts més especialistes que metges d’Atenció Primària i ara tenim un problema. No podem fer un pla de millora de l’AP si no en fem un per aconseguir que hi hagi més recursos: ja podem dir que posarem 100 professionals que si només hi ha 10… Si això no ho fem ara, tindrem un greu problema.
Un tema a abordar per exemple és què tenim professionals MIR de l’estranger i per una qüestió laboral no poden estabilitzar la seva plaça i no es poden quedar treballant a la pública. Els recursos que estem destinant a formar gent s’haurien de poder quedar per la salut de les persones però com no poden tornen al seu país d’origen o busquen algun altre que sí que els pugui contractar.
Veient les dades, fora que s’ofereixin menys places, també es tria menys l’especialitat de Metge de Família.
Algunes universitats han canviat els seus plans d’estudi i estan formant també per una medicina familiar però no hi ha departaments que diguin que el paper de generalista és molt bo perquè és un paper de guia i d’orientador. El fet que tu no coneguis doncs l’especialitat de Medicina de Família fa que després tu no hi pensis a triar-la després per fer la residència.
És el vostre paper motivar a cap a la recerca a la Primària?
L’especialització en AP dins les facultats de medicina no existeix, no hi ha un departament que es dediqui a a fer Medicina de Família i això ha fet que nosaltres com a Institut ens haguem de potenciar perquè la facultat no ho cobria. Això ha creat la necessitat d’existir. A l’estat espanyol no hi havia cap fins fa dos anys i a nivell europeu hi ha molt pocs instituts també. Crear coneixement en aquesta àrea està centrat només en les universitats. Que ho fem nosaltres com a avantatge fa que es pugui aplicar més, ja que ho fan professionals de la clínica que estan visitant cada dia. També que estiguem relacionats amb l’Institut Català de la Salut, que és qui ens va crear.
Abans anomenaves l’ENAPISC. Sabeu ja si incorporarà quelcom de recerca?
S’ha establert com un pla global de millorar l’AP i toca molts aspectes assistencials i nosaltres, tot i que no per introduir la recerca, volem entrar en aspectes de prevenció i de promoció de la salut que s’han d’avaluar i analitzar i aquí la nostra experiència pot ajudar.
Ara el Govern començarà a treballar en això: està escrit sobre un paper però no ha començat a rodar donada la joventut del Govern. Els hi hem de donar el marge dels 100 dies.
Ganes hi ha. S’ha vist una trajectòria de continuïtat tot i la situació de crisi econòmica. La il·lusió d’alguns grups de professionals és tot i fer assistència seguir fent recerca. Cal gent només dedicada a la recerca si hem de seguir creixent, dedicant recursos específics i fent convocatòries específiques com ara la del PERIS.
Un tema que cada poc temps entra al debat públic és la perspectiva de gènere en recerca. Com esteu a l’IDIAP Jordi Gol pel que fa a quotes per exemple?
Som un institut al revés dels altres. Tenim un pla d’igualtat de gènere. El nombre d’investigadors contractats pròpiament per l’Institut som un 80% dones. Si parlem de col·laboradors de projectes estem a la par. Hi ha bastanta igualtat i majoria de dones en aquest cas que estan treballant en recerca. Intentem promocionar homes i dones i ara ens veiem en la situació de buscar algun home més i tot. També en Atenció Primària les infermeres són col·lectiu majoritàriament femení i entre els metges cada vegada hi ha més dones també.
Un estudi internacional publicat a la revista Molecular Psychiatry ha identificat quaranta gens relacionats amb la conducta agressiva en humans i en ratolins. En la recerca, que podria contribuir a perfilar futures dianes farmacològiques, participen els investigadors Bru Cormand i Noèlia Fernàndez Castillo, de la Facultat de Biologia i l’Institut de Biomedicina de la UB (IBUB), l’Institut de Recerca Sant Joan de Déu (IRSJD) i el Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa de Malalties Rares (CIBERER), que són experts en l’àmbit de l’anàlisi de dades genòmiques i de xarxes d’interacció gènica.
L’origen de la conducta violenta és multifactorial i respon a la interacció de diversos factors —biològics, culturals, socials, etc.— que poden modular l’expressió del comportament humà. La nova recerca, dirigida per l’expert Stephen V. Faraone, de la Universitat Estatal de Nova York (Estats Units), aporta una visió més profunda i integradora sobre la base genètica de l’agressivitat i les vies funcionals comunes que modulen el circuit cerebral de la conducta violenta en espècies diferents.
De ratolins i humans: gens, evolució i agressivitat
Tal com explica el professor Bru Cormand, cap del Grup de Recerca de Neurogenètica de la Facultat de Biologia de la UB, «l’agressivitat és un tret conservat al llarg de l’evolució biològica perquè té avantatges per a la supervivència de les espècies (accés a recursos, aparellament, etc.). En aquesta línia, el nostre estudi se centra en les bases biològiques de l’agressivitat, és a dir, en aquells factors endògens que predisposen a manifestar determinats comportaments antisocials», assenyala l’expert.
«Ara bé», continua «l’agressivitat també té un component ambiental molt significatiu, que no ha estat considerat en aquest treball científic. Així doncs, seria interessant poder combinar dades genètiques i ambientals dels mateixos individus per tenir en compte les interaccions que es poden produir entre els diferents factors de risc que influeixen en aquest tipus de conducta».
Humans i ratolins comparteixen una base genètica comuna per al comportament violent, apunten els autors. En concret, s’han identificat quaranta gens en humans i ratolins que poden conferir risc envers les conductes agressives «i que participen en processos biològics relacionats amb el desenvolupament i la funció del sistema nerviós central, la senyalització intercel·lular i el manteniment de les funcions cel·lulars», detalla la investigadora Fernàndez Castillo (IBUB-CIBERER-IRSJD).
«És probable que alguns gens determinats funcionin com a nodes importants de les xarxes gèniques de predisposició al comportament violent, i probablement estarien molt relacionats amb altres gens amb un rol més secundari», remarca la investigadora.
«Si algun d’aquests gens centrals està alterat, podria afectar la resta de gens i donar lloc al fenotip agressiu», explica. Per exemple, el gen RBFOX1 regula l’expressió de quinze dels quaranta gens identificats en l’estudi. Un altre dels gens assenyalat està relacionat amb medicaments emprats per tractar diverses patologies psiquiàtriques, com els inhibidors selectius de la recaptació de serotonina (ISRS).
Agressivitat: del TDAH a la depressió major
La recerca també revela una base genètica compartida entre l’agressivitat en nens i adults i el trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH), i entre l’agressivitat en adults i la depressió major (MDD). En canvi, no s’ha constatat cap correlació genètica amb altres trastorns psiquiàtrics (esquizofrènia, trastorn bipolar, autisme o estrès posttraumàtic), de manera que tot indica que aquestes patologies no compartirien factors genètics de risc amb l’agressivitat.
El protocol experimental del nou estudi combina diverses anàlisis que avaluen les bases genètiques de l’agressivitat des de perspectives diferents. En el cas dels humans, s’han analitzat diversos estudis d’associació —entre pacients i voluntaris sans— a escala genòmica (GWAS), per identificar variants genètiques de risc que són freqüents en la població general, i també dades transcriptòmiques que assenyalen alteracions de l’expressió gènica associades a determinats fenotips agressius. En els models murins s’han estudiat gens que s’expressen de manera diferencial en animals agressius i no agressius d’una mateixa soca, i també altres gens que, un cop inactivats —en ratolins transgènics—, donen lloc a un fenotip agressiu, a vegades associat a una simptomatologia més àmplia.
Abordar d’una manera global les vies funcionals implicades en la conducta violenta ha permès conèixer amb més detall els mecanismes moleculars que operen rere l’agressivitat. «La conclusió més rellevant de l’estudi és que molts gens es relacionen amb l’agressivitat d’acord amb els resultats de metodologies experimentals ben diferents, fet que reforça la seva participació en aquest perfil de comportament», subratllen Cormand i Fernàndez Castillo.
El director dels Instituts Nacionals de Salut (NIH, per les seves sigles en anglès) va decidir suspendre un macroestudi de 100 milions de dòlars que pretenia demostrar que el consum moderat d’alcohol és beneficiós per a la salut. La decisió es va produir després d’una recerca interna que va detectar excessives connexions entre els investigadors i cinc multinacionals de la indústria de l’alcohol. A més, els responsables de l’agència consideren que l’estudi s’havia dissenyat per obviar els possibles perjudicis de l’alcohol.
Els resultats de la recerca interna del NIH, feta pública el passat 15 de juny, van mostrar tot un seguit d’»irregularitats significatives en el procés de finançament», alguna cosa que «va soscavar la integritat de l’estudi», segons es pot llegir en l’informe de la primera de les dues recerques anunciades el passat mes de maig pel director de l’agència nord-americana, Francis Collins.
L’anunci de Collins es va fer després de la publicació d’una informació en el New York Times el passat mes de març, en la qual s’assegurava que l’investigador principal de l’estudi, el professor del Beth Israel Deaconess Medical Center, Kenneth Mukamal, i els seus col·laboradors havien demanat fons directament a diversos grups de la indústria de l’alcohol entre 2013 i 2014.
Un projecte de gairebé 100 milions de dòlars
Dels gairebé 100 milions que ha rebut el projecte, 67,7 milions provenen de donacions de cinc companyies d’alcohol: la multinacional holandesa Anheuser-Busch InBev (propietària de Budweiser o Stella Artois), la britànica Diageo (que produeix Smirnoff, Johnnie Walker o Baileys), la francesa Pernod Ricard (propietària de Chivas Regal, Beefeater o Havana Club), la danesa Grup Carlsberg i la neerlandesa Heineken (que també és propietària d’Amstel o Cruzcampo).
L’anàlisi dels correus electrònics realitzat per l’Oficina d’Avaluació Administrativa del NIH, demostra que, tal com assegurava el rotatiu nord-americà, els responsables del projecte van estar en contacte directe amb les cinc companyies i que, a més, aquests van eludir conscientment informar d’això al NIH, tal com exigeix la normativa sobre conflicte d’interessos de la institució.
La resta del finançament havia estat aportada per un dels centres del NIH, l’Institut Nacional d’Abús d’Alcohol i Alcoholisme (NIAAA, per les seves sigles en anglès), que havia assegurat una inversió de 20 milions de dòlars. Diversos membres d’aquest centre també s’han vist embolicats en la polèmica en aconsellar a Mukamal i els seus col·laboradors sobre la forma de maniobrar per saltar-se les normes del NIH.
Un estudi dissenyat a mesura de la indústria
Les irregularitats assenyalades en l’informe no solament han afectat al finançament del projecte, sinó també el disseny de l’estudi, alguna cosa que ja havia estat advertit per diversos membres del NIH que van revisar el projecte en 2016 i que van concloure que l’estudi era massa petit per extreure conclusions significatives i que les seves troballes podrien ser parcials.
L’anàlisi dels correus mostra que els responsables del projecte van reconèixer que l’estudi estava centrat en els beneficis i l’informe conclou que els assajos es van dissenyar de tal forma que no es podrien detectar els possibles danys, com un augment en diferents tipus de càncer o la insuficiència cardíaca, alguna cosa que, segons els responsables del NIH, «llança dubtes sobre la seva credibilitat».
Segons va declarar el director del NIH el dia que anunciava la suspensió d’aquest estudi, «dóna la sensació que aquest assaig s’havia creat per maximitzar les possibilitats de mostrar un efecte positiu de l’alcohol», per la qual cosa «s’entén que a la indústria de begudes alcohòliques li agradés aquesta opció».
Una hipòtesi controvertida i contrària a l’OMS
L’estudi pretenia provar la hipòtesi que el consum d’una beguda alcohòlica al dia (aproximadament uns 15 grams d’alcohol al dia) no solament no és perjudicial, sinó que té efectes preventius per a la salut cardiovascular, alguna cosa que ja havien suggerit alguns estudis epidemiològics anteriors però que no s’ha demostrat.
«Dir que el consum de certes quantitats d’alcohol, per petites que siguin, és bo per a la salut, és mentida», afirma amb rotunditat el president de la Societat Científica Espanyola d’Estudis sobre l’Alcohol, l’Alcoholisme i altres Toxicomanies, Francisco Pascual. «La indústria alcoholera segueix tractant de defensar aquesta hipòtesi, però la realitat és que segueix sense haver-se demostrat que l’alcohol tingui cap efecte cardioprotector en quantitats baixes».
En aquest sentit, un estudi acabat de publicar a la revista mèdica The Lancet, va mostrar que la ingesta de poques quantitats d’alcohol pot tenir cert efecte protector contra els infarts de miocardi, però no contra la resta de malalties cardíaques. «Al final, el risc associat al consum d’alcohol és moltíssim major que els possibles beneficis», assegura Pascual.
A més, aquest estudi també va disminuir la frontera del que es considera consum de baix risc fins als 100 grams d’alcohol a la setmana. Per la seva banda, l’Organització Mundial de la Salut va establir en el seu informe de 2014 que no existeix cap nivell de consum d’alcohol segur, atès que fins i tot a quantitats baixes augmenta la probabilitat d’aparició de certs tipus de càncer.
Pascual s’ha mostrat molt crític amb la participació d’empreses de begudes alcohòliques en estudis científics i assegura que «no es poden presentar estudis que estiguin finançats per marques de begudes alcohòliques, perquè el conflicte d’interès és tan gran que l’estudi manca del rigor necessari per poder ser considerat seriosament».
Viure en grans ciutats, experimentar abús físic o sexual, consumir cànnabis o abusar de l’alcohol durant la infància o l’adolescència són alguns factors que poden determinar el risc de desenvolupar un comportament agressiu o violent en l’edat adulta. Així ho constata un estudi publicat a la revista Molecular Psychiatry, que presenta les primeres evidències científiques de l’efecte combinat de diferents factors en el risc de convertir-se en un adult violent, independentment de la presència d’un trastorn mental.
Per dur a terme la recerca han participat experts de l’Institut de Biomedicina de la Universitat de Barcelona, el CIBERSAM, la Universitat de Lleida, la Universitat Jaume I i l’Institut Max Planck de Medicina Experimental d’Alemanya. Per fer l’estudi s’han analitzat les dades de més de 1.500 persones diagnosticades d’esquizofrènia que pertanyen a l’Associació de Recerca sobre l’Esquizofrènia de Göttingen (GRAS) juntament amb una mostra de més de 550 persones de la població general espanyola.
En el marc de l’estudi, es va analitzar si els participants havien estat exposats durant la infància i la joventut a diferents factors: viure en una gran ciutat, abús físic o sexual, pertànyer a un col·lectiu d’immigrants, consumir cànnabis i beure alcohol en excés.
En els pacients amb diagnòstic d’esquizofrènia, la presència de conducta violenta es va establir segons l’existència de condemnes per crims violents (abús sexual, homicidi involuntari, agressió o assassinat). En el cas de la població general, es van utilitzar indicadors relacionats amb les conductes d’agressió violenta, com la presència d’aspectes antisocials psicopàtics i trets de personalitat relacionats amb agressió o hostilitat.
Segons el treball, la probabilitat de convertir-se en un adult violent i agressiu es va incrementar d’una manera significativa en tots els grups analitzats que mostraven, com a mínim, un factor d’alt risc. A mesura que s’afegien factors de risc, la probabilitat augmentava de manera escalonada. En els individus que presentaven tres o més factors, la possibilitat de presentar actituds agressives i violentes en l’edat adulta es multiplicava fins a deu vegades. Els autors conclouen així que l’expressió de l’agressivitat en l’edat adulta està relacionada amb l’exposició a múltiples factors de risc en la infància o l’adolescència. A més, aquest risc seria independent de l’existència d’un trastorn mental previ en l’individu, destaca l’equip investigador.
Per revertir aquestes situacions, l’estudi publicat a la revista Molecular Psychiatry subratlla la necessitat d’impulsar mesures de tipus psicosocial que millorin les polítiques de prevenció contra la violència en tota la societat. Davant aquest repte, els autors apunten que cal desenvolupar estratègies d’intervenció psicosocial des d’edats primerenques que impliquin la participació i el compromís de les famílies i dels agents socials (educadors, etc.).
Les dones a la recerca continuen sent una minoria i no hi ha evidència de moviments espontanis cap a una menor segregació de gènere a Europa. Només 8 dels 28 països de la Unió Europea posseeixen un 40% de dones investigadores. I no solament són menys, sinó que a més reben un menor reconeixement al seu treball. El 1993, Margaret Rositer descrivia l’anomenat Efecte Matilda per expressar l’existència de prejudicis al reconeixement dels assoliments de les dones científiques, el treball de les quals sovint s’atribueix als seus col·legues masculins.
Vint anys després la revista Nature dedicava un monogràfic a les dones en la ciència, on s’afirmava que la ciència segueix sent «institucionalment sexista» i que les científiques estan pitjor pagades, promocionen menys i obtenen menys projectes que els seus companys homes amb similar qualificació. Avui dia la carrera investigadora de les dones segueix caracteritzada per una intensa segregació vertical, l’anomenat ‘sostre de vidre’.
Encara que la situació sembla ser una mica millor en les generacions joves de dones acadèmiques, la bretxa de gènere segueix sent desproporcionadament alta tenint en compte l’elevada proporció de dones que ingressen a la universitat. Això posa en qüestió la hipòtesi que les dones avançaran fins on els homes en els anys successius.
La salut pública no és aliena a aquests fenòmens que, en major o menor grau, es produeixen en tots els camps del món científic. A la fi dels anys 90, un grup de dones professionals d’aquest àmbit va constituir el Grup de Gènere i Salut Pública de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària (SESPAS), amb el propòsit de visibilitzar les desigualtats de gènere en les societats federades (12 que integren a gairebé 4.000 socis i sòcies).
En el primer article sobre el tema es concloïa que, malgrat ser un 40% de sòcies, les dones havien estat escassament representades en els llocs on es prenien les decisions i en els de reconeixement professional.
Només un CIBER dirigit per una dona
És més, a l’Informe SESPAS 2004 La salut pública des de la perspectiva de gènere i classe social, s’arribava a conclusions que desanimen: seguia existint una segregació vertical en les societats científiques de SESPAS i en els equips editorials de les publicacions de salut pública (amb un predomini d’homes en llocs de direcció) i s’evidenciaven pràctiques androcèntriques a les revistes de salut pública (per exemple, la signatura d’articles utilitzant només la inicial, de manera que quedava invisible la contribució de dones o homes en les autories).
Deu anys després, un estudi realitzat sobre les desigualtats de gènere en recerca en salut pública a Espanya durant el període 2007-2014 detectava signes de certa millorança en aquesta situació, encara que seguia existint una clara subrepresentació de les dones en posicions de lideratge científic i una segregació horitzontal quant als rols assignats.
Per exemple, la participació com a membres dels comitès científics als congressos de SESPAS era pràcticament paritària en el període analitzat, mentre que la presidència d’aquests comitès la van ostentar els homes en tots els casos menys en un.
Per contra, els rols assignats a les dones eren majoritàriament la participació en els comitès organitzadors i en la moderació de taules de comunicacions i pòsters; mentre que la participació en les ponències i conferències convidades la seguien copant els homes.
La situació era encara pitjor als Centres de Recerca Biomèdica en Xarxa (CIBER), exponents de l’excel·lència científica en salut a Espanya: en cap dels nou centres existents el 2014 hi havia una dona com a directora científica. Actualment solament un d’ells, precisament el Centre de Recerca en Salut Pública i Epidemiologia (CIBERESP), està dirigit per una dona, Marina Pollán.
També existien bretxes de gènere en la sol·licitud, concessió i finançament de projectes de recerca en salut (convocatòries de l’Institut de Salut Carlos III), inclosos els de salut pública i serveis de salut.
Les dones sol·licitaven menys projectes com a investigadores principals que els homes i els projectes liderats per homes van tenir un 30% més de probabilitats d’obtenir finançament que els liderats per dones.
Es detectava a més que les diferències entre el finançament sol·licitat i la concedida eren majors per a projectes liderats per homes, la qual cosa podria ser interpretat com un signe de menor ambició de les dones, però també pot respondre a una millor adequació dels recursos sol·licitats a les necessitats del projecte.
Recentment s’han produït avanços en pro d’una major equitat, com l’engegada de la Política per fomentar la igualtat de gènere en la publicació científica a la revista Gaceta Sanitaria (òrgan oficial de SESPAS), o el desenvolupament d’una política d’igualtat d’oportunitats en la Societat Espanyola d’Epidemiologia (SEE). No obstant això, aquests avanços són massa lents i encara estem lluny d’aconseguir una situació igualitària.
L’elecció d’estudis, fortament marcada per estereotips sexistes que situen a la professió científica com una ocupació masculina (fins i tot en àmbits molt feminitzats com és el cas de la salut pública);
L»hora punta’, o estadi primerenc de la carrera professional, marcada pels conflictes entre demandes familiars i professionals, que penalitzen més a les dones; i
L’avanç en la carrera professional cap a llocs d’excel·lència, on persisteixen les desigualtats de gènere.
Mentre que la preocupació política ha anat canviant des del reclutament més gran de dones en ciència cap a la seva retenció i avanç en la carrera professional, la recerca sobre aquest tema ha evolucionat des dels mecanismes de socialització cap als enfocaments organitzacionals, incloent-hi les barreres i biaixos de gènere encoberts en les pràctiques institucionals.
Actualment predominen enfocaments més comprensius cap a l’equitat de gènere: l’increment de dones en ciència no serà possible sense una reestructuració de les organitzacions i la transversalització de l’anàlisi de gènere en la producció del coneixement.
En definitiva, les desigualtats de gènere en la recerca en salut no tendiran a solucionar-se solament amb el pas del temps. És necessari que la comunitat científica engegui accions per eliminar les causes que les produeixen. Perquè en salut i en recerca ‘tothom té un paper a exercir’. Les dones també.
El relat social del càncer conté encara massa contes i decoracions de fantasia, massa metàfores i ficcions. Malgrat els rius de tinta i els diluvis d’informació científica que inunden des de fa dècades el judici de la gent, perviuen una infinitat de mites i idees equivocades sobre les causes i possibilitats de prevenció d’aquest conjunt de malalties que afectaran gairebé la meitat de la població al llarg de la seva vida. Una de les majors dificultats perquè calin les dades certes i els fets reals és que hi ha més de 200 tipus de càncer i que les possibilitats de supervivència varien entre l’1% i el 98%. El dia en què deixem de parlar del càncer com una sola malaltia, la comunicació serà més fàcil i profitosa, però aquest dia encara no ha arribat. Una de les dades més interessants que emergeixen de tota la recerca científica és que 4 de cada 10 càncers poden evitar-se amb canvis en l’estil de vida. Les possibilitats de prevenció són, doncs, immenses, però per això la gent ha de tenir clars quins són els factors de risc o causes reals del càncer i quins són simple fantasia. I aquest és el problema.
La creença en factors de risc no provats està bastant estesa, segons un estudi transversal publicat en l’European Journal of Cancer, el primer que explora les creences de la població sobre les causes reals i fictícies del càncer. Aquest estudi reflecteix que més del 40% de les persones creu que l’estrès i els additius alimentaris poden causar un càncer; entorn del 35% pensa que poden provocar-ho les freqüències electromagnètiques i els aliments modificats genèticament, i, en percentatges inferiors, també es creu que poden causar un càncer els edulcorants artificials, les línies d’alta tensió, els telèfons mòbils, els aerosols, els productes de neteja, els forns microones i beure en ampolles de plàstic. A més, en preguntar a la població sobre les causes provades del càncer, el 88% encerta en identificar el tabaquisme i el 80% el tabaquisme passiu; percentatges inferiors identifiquen el sobrepès, els rajos ultraviolats i tenir familiars amb càncer, però solament el 30% sap que el baix consum de fruites i verdures augmenta el risc del càncer, i la majoria dels enquestats no reconeix altres factors de risc com són el consum d’alcohol i la inactivitat física.
Aquests resultats corresponen a una mostra de la població anglesa i no són extrapolables. Tampoc se sap si el coneixement de les causes del càncer està millorant o empitjorant, doncs falten estudis amb els quals comparar. Se sospita que les xarxes socials podrien facilitar la difusió d’idees equivocades, però aquesta és una qüestió que encara cal estudiar més i millor. Sí que sembla clar, com apunta l’estudi de l’EJC, que un millor coneixement de les causes reals s’associa amb un estil de vida més saludable. No obstant això, la creença en causes no provades no s’associa amb un pitjor estil de vida i, el què és més paradoxal, els qui identifiquen millor les causes reals del càncer identifiquen pitjor les causes falses. Es pot especular que hi ha persones que tendeixen a sospitar de tot, però encara hi ha molts caps que lligar. I, sobretot, queda molt treball de comunicació perquè la gent sàpiga destriar la realitat i la fantasia, i així pugui prendre millors decisions sobre el seu estil de vida. Gràcies als tractaments, en quatre dècades la supervivència del càncer al cap de 10 anys del diagnòstic ha passat del 25% al 50% als països més desenvolupats, però queda encara molt marge de millora perquè aquests càncers ni tan sols arribin a desenvolupar-se.
Al llarg dels anys, diversos estudis neurocientífics han demostrat que les regions auditives del cervell se sincronitzen amb els estímuls auditius externs. És a dir, el cervell és capaç de compassar de forma natural la freqüència de les seves ones cerebrals amb les oscil·lacions o el ritme d’allò que escolta a cada moment.
No obstant això, poc se sabia fins ara de les conseqüències que tenia l’efecte de la sincronització cerebral, també conegut com a brain-entrainment, a les regions del cervell directament relacionades amb el processament del llenguatge.
Una recerca duta a terme pel Basque Center on Cognition, Brain and Language (BCBL, per les seves sigles en anglès) de Sant Sebastià ha estudiat aquest aspecte i ha analitzat a fons la sincronització cerebral de 72 persones.
Segons explica Nicola Molinaro, investigador en el BCBL, l’experiment ha demostrat que la sincronització amb la parla és més intensa quan el cervell escolta ones de baixa freqüència –aquelles relacionades amb l’accent, els tons i l’entonació de la parla-.
Així mateix, l’estudi ha demostrat que aquesta sincronització deriva en una activació directa de les regions cerebrals relacionades amb el processament de llenguatge, com és el cas de l’àrea de Broca, una secció situada en el lòbul frontal de l’hemisferi esquerre i involucrada en la producció d’aquest.
En anteriors treballs els investigadors del centre donostiarra van comprovar que els nens amb dislèxia mostren una feble sincronització amb les bandes de freqüència baixa, i per tant, una escassa activació de les regions relacionades amb el processament del llenguatge.
A més, està científicament demostrat que els joves que no processen de manera òptima les ones de freqüència baixa tenen majors dificultats per descodificar els fonemes i paraules, la qual cosa es relaciona directament amb la capacitat lectora i els possibles trastorns d’aquesta, com la dislèxia.
Intervencions terapèutiques enfocades a l’aprenentatge
En analitzar l’efecte de la sincronia cerebral relacionada amb els tons i l’entonació de la parla, Molinaro explica que es poden desenvolupar en la infància intervencions terapèutiques enfocades a l’aprenentatge del llenguatge estimulant els components auditius de baixa freqüència i obtenir així una idea més clara dels sons que componen el llenguatge.
«Per exemple, es pot mesurar la sincronització cerebral mentre un nen amb dislèxia està sentint parlar i donar-li una recompensa si estimula més la sincronització amb la banda de baixa freqüència. Es pot ajudar a aquells que estan fora de sincronia a posar més atenció als tons, accents i entonacions de parla», apunta Nicola Molinaro.
Això podria ser aplicable a les tasques amb logopedes, desenvolupant intervencions específiques per sincronitzar-se amb la parla en baixa freqüència. «Amb sessions repetides d’entrenament es pot ajudar a nens amb retard amb el llenguatge a recuperar els mecanismes d’atenció», assegura.
Necessàries futures recerques
Els investigadors del BCBL han realitzat un total de dos estudis amb 35 i 37 persones respectivament, a les quals es va sotmetre a l’escolta de diferents frases durant aproximadament sis minuts.
A través de la magnetoencefalografia (MEG), una tècnica no invasiva que permet registrar i analitzar de forma precisa l’activitat neuronal del cervell mentre els participants realitzen una tasca tan senzilla com sentir parlar, es van analitzar les regions cerebrals que se sincronitzaven amb les diferents bandes de freqüència.
Per Molinaro, és important seguir estudiant el fenomen de la sincronització cerebral per definir amb més claredat què passa en l’òrgan més complex de l’humà. «L’objectiu és analitzar què ocorre en els cervells de bilingües, en aquelles persones que estan aprenent un nou idioma o en pacients amb lesions cerebrals».
Els autors preveuen realitzar futures recerques per analitzar què ocorre amb aquest fenomen quan el subjecte està en un context comunicatiu on diverses persones parlen alhora o si el receptor pot veure la cara de l’emissor mentre escolta el seu missatge.
La Xina ha confirmat el primer cas d’infecció per un nou virus de grip aviari, l’H7N4. Aquest virus és un dels poc més de 4.500 que s’han pogut identificar i dels quals tan sols 263 poden afectar els humans. No obstant això, la xifra real de virus que habiten el nostre planeta és molt major i podria superar el milió i mig segons un equip internacional de científics. Ara, aquests investigadors s’han reunit per tractar de lluitar contra aquesta amenaça oculta i han presentat un projecte per «ajudar a identificar la major part d’aquesta amenaça viral» i proporcionar dades que els permetin lluitar contra futures pandèmies. «Esperem que aquest projecte sigui el començament de la fi de l’era pandèmica», assegura a eldiario.es un dels líders del projecte, el president de l’organització EcoHealth Alliance, Peter Daszak.
«Encara no coneixem molt bé al nostre enemic», asseguren els investigadors en un article publicat aquest dimecres a la revista Science. Segons aquest selecte grup de científics, que inclou a varis dels investigadors més reconeguts a escala mundial en l’àmbit de la virologia, «la nostra poca comprensió de la diversitat i l’ecologia de les amenaces virals i dels factors que impulsen la seva aparició limita la nostra capacitat per lluitar contra les malalties emergents».
A més, els investigadors recorden que «la taxa de propagació viral en les persones s’està accelerant» i que s’està produint «un augment del risc pandèmic i un creixement exponencial dels seus impactes econòmics». «Les pandèmies estan sorgint amb major freqüència i s’estan estenent més ràpidament a través de les nostres xarxes globalitzades de comerç i viatges», explica Daszak.
Per lluitar contra aquesta amenaça, els científics han desenvolupat el Global Virome Project (GVP), una iniciativa promoguda per l’Agència Per al Desenvolupament Internacional dels EUA (USAID) amb el suport de diverses organitzacions nacionals i internacionals i que està destinada a reduir el risc de futurs brots virals en els pròxims 10 anys. L’objectiu del projecte és identificar i catalogar les aproximadament 1,6 milions d’espècies víriques encara per descobrir que resideixen en mamífers i aus, de les quals entre 631.000 i 827.000 podrien tenir la capacitat d’infectar als humans.
«Aquesta iniciativa pot suposar un canvi important en el camp de la virologia i per a la nostra capacitat de reacció davant les noves amenaces que provinguin de virus zoolítics», explica a eldiario.es Miguel Ángel Jiménez, investigador del Centre de Recerca en Sanitat Animal. «La informació que tindrem d’aquí a 10 anys gràcies a aquest projecte serà enorme i servirà per millorar les eines amb les quals avaluar la dinàmica dels virus que ens poden afectar».
Vulnerabilitat davant malalties emergents
Els investigadors asseguren que els brots vírics posen en relleu la vulnerabilitat mundial a les malalties emergents, ja que les eines que s’utilitzen per lluitar contra aquests brots «sovint són ineficaces, perquè el desenvolupament de les contramesures és superat per la velocitat d’aparició i propagació dels nous virus».
«Cada vegada que sorgeix una nova malaltia, esperem que els científics desenvolupin bovines i medicaments per detenir-la, però quan això succeeix, ja tenim unes altres dues malalties noves que ens afecten», explica Daszak. «El GVP és un esforç per trencar aquest cicle descobrint exactament quin virus hi ha al planeta i identificant els que tenen potencial per infectar a les persones i prevenir la propera pandèmia abans que sorgeixi».
No obstant això, un dels grans desafiaments de la virologia és predir la virulència a partir de les dades de seqüenciació d’un virus. «El punt realment clau en aquest projecte és si realment serà útil per predir els propers brots de virus emergents», assegura Jiménez. «Caldrà traduir la informació d’aquests nous virus en informació funcional, és a dir, saber de tots aquests virus quants ens poden afectar i aquí no s’ha avançat molt».
Un projecte pilot va descobrir 1.000 nou virus
El GVP no és la primera iniciativa destinada a millorar la nostra lluita contra els virus emergents. Des de 2009, la USAID ha dut a terme un projecte pilot a gran escala sobre amenaces pandèmiques emergents anomenat PREDICT i que s’ha desenvolupat en més de 35 països durant 8 anys. Fins avui, aquest programa ha descobert més de 1.000 virus que eren desconeguts, inclosos alguns implicats en brots recents, com el BASV, que va provocar un brot de febre hemorràgica a la República Democràtica del Congo.
No obstant, «això encara no s’ha traduït en una major predictibilitat de brots de malaltia, ni s’espera que això ocorri pròximament», afirma Jiménez. «Descobrir centenars de milers de virus està a l’abast del projecte, però d’aquí a extreure la informació necessària per saber quins presenten un major risc hi ha un salt important».
Sobre aquesta qüestió, Daszak assegura que estan treballant en diversos enfocaments per tractar de predir la virulència dels nous patògens, però insisteix que necessiten més dades per continuar el treball i aquest és l’objectiu del projecte. «Una vegada que el GVP comenci a oferir dades sobre nous patògens, podrem refinar els nostres models i estratègies d’avaluació de riscos per conèixer realment quin virus són els més amenaçadors».
Un projecte milmilionari
A més dels problemes tecnològics, el GVP també presenta un desafiament important pel que fa al finançament. El projecte PREDICT va tenir un cost d’uns 170 milions de dòlars, però el salt d’escala pel que fa a aquest programa pilot serà important i els responsables del nou projecte han estimat que «el descobriment de totes les amenaces virals i la caracterització del seu risc de propagació» tindria un cost de més de 7 mil milions de dòlars.
Encara així, els científics recorden que el que realment augmentaria el cost seria la cerca dels virus més rars, a causa de la quantitat de mostres necessàries per trobar-los. No obstant això, aquests virus tan rars no suposen una amenaça tan gran, per la qual cosa estimen que el cost d’identificació dels més abundants seria d’uns 1.200 milions de dòlars. Un preu que els investigadors consideren raonable, si es té l’alt cost d’un sol esdeveniment epidèmic.
L’última gran epidèmia d’ebola, que es va declarar oficialment el 2014, va deixar més d’11.300 morts i més de 28.000 afectats. D’acord amb les estimacions del Banc Mundial, solament en els tres principals països afectats (Libèria, Sierra Leone i Guinea) les pèrdues totals relacionades amb l’epidèmia van aconseguir els 2.200 milions de dòlars el 2015, mentre que el cost de la recuperació durant el període 2015-2017 s’estima en més de 4.500 milions.
«O fem un esforç concertat en els pròxims 10 anys per descobrir aquests virus a través d’un GVP col·laboratiu internacional, o podem descobrir-los de la manera difícil, deixant que sorgeixin entre la població, causant morts i danys econòmics», conclou Daszak.
La Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i la Universitat Pompeu Fabra (UPF) impulsaran una aplicació, JUNTS, que té per objectiu millorar la informació i la comunicació entre els professionals sanitaris i les famílies que tenen infants que pateixen malalties minoritàries. El projecte, que es va començar fa dos anys en el marc del RecerCaixa, el lideren Rosa Estopà (UPF) i Manuel Armayones (UOC).
El que busca l’aplicació JUNTS és superar barreres socioeducatives i afavorir l’alfabetització sobre les interferències i dificultats de comprensió de la informació i documentació. El projecte s’ha iniciat després de detectar les principals angoixes generades en vuit trobades amb famílies i els professionals de la salut. En aquestes entrevistes es va veure la necessitat d’establir relacions de confiança amb els professionals com a eix central d’una bona comunicació.
Per arribar a aquesta conclusió, s’han observat les necessitats, estudiat informes mèdics per aconseguir aïllar els paràmetres lingüisticodiscursius que obstaculitzen la comprensió dels textos mèdics i s’ha fet un exercici de contrast, amb un públic no vinculat al camp de les malalties minoritàries ni al camp sanitari. Així, sha vist com la construcció de frases molt llargues, l’ordre de les paraules, la concentració de terminologia no explicada, l’ús abusiu de les sigles, els símbols, les abreviatures no internacionals, els abundants errors tipogràfics, la variació terminològica, la manca d’elements de connexió de les frases, són algunes de les barreres cognitives i lingüístiques que dificulten la comprensió. A partir d’aquests anàlisis, s’ha pogut construir una aplicació que ajuda les famílies a transitar per les principals situacions comunicatives amb els professionals de la salut.
El fil conductor de l’app són set reptes que conviden les famílies a posar-se en diverses situacions comunicatives i afrontar els reptes de cadascuna. Cada repte és constituït per un vídeo de testimonis directes de famílies afectades i de professionals de la salut, un hipertext adequat a les necessitats cognitives de les famílies, un diccionari bàsic adreçat al pacient i informació complementària de consells, recursos i enllaços. Aquesta aplicació serà prescrita i utilitzada per les associacions de pacients de FEDER (Federació Espanyola de Malalties Rares).
Aquest programa és un dels 20 beneficiats per la Fundació Bancària ”la Caixa” i l’Associació Catalana d’Universitats Públiques que han lliurat 20 ajudes dins la convocatòria del 2017 del programa RecerCaixa per dur a terme projectes d’excel·lència en l’àmbit de les ciències socials i de la salut. En total es destina a aquest programa un total d’1,6 milions d’euros.
